divendres, 26 de gener del 2018

L’article 19 de la Constitució espanyola que el govern de l’Estat incompleix (VILAWEB/ONTINYENT, 25/01/2018)

Aquest article, que el govern del Sr. Rajoy hauria de complir, diu: ‘Els espanyols tenen dret d’elegir lliurement la residència i de circular pel territori nacional’. I encara: ‘Tenen també dret d’entrar i eixir lliurement d’Espanya en els termes que la llei estableix. Aquest dret no podrà ser limitat per motius polítics o ideològics’.

També l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans protegeix el dret de les persones de circular lliurement, cosa que el govern espanyol impedeix al president Puigdemont. Aquest article, en el punt 1, diu: ‘Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seua residència dins les fronteres de cada Estat’. I en el punt 2, diu també: ‘Tota persona té dret d’eixir de qualsevol país, àdhuc el propi, i de retornar-hi’.


Que el ministre Zoido estiga obsessionat per impedir l’entrada del president de Catalunya, anunciant als quatre vents un desplegament policíac per terra, mar i aire, per tal d’obstaculitzar que el president Puigdemont torne a Catalunya, indica el grau de democràcia que hi ha al govern del Sr. Rajoy.

Impedir que un diputat, elegit per la ciutadania, puga arribar al Parlament de Catalunya i ser escollit president de la Generalitat, és acabar amb el dret dels ciutadans de votar una persona i indica, de nou, el nivell de democràcia del govern de l’Estat. On s’ha vist que un Estat puga arribar a impedir que un diputat arribe al parlament per poder ser elegit president pels altres diputats?

El 21 de desembre va ser derrotat l’article 155 de la Constitució espanyola, i ara el govern del Sr. Rajoy vol impedir l’exercici de la democràcia, perseguint les idees, per així guanyar el que no va poder guanyar a les eleccions de desembre passat. On s’ha vist que un diputat puga ser exclòs, pel govern de l’Estat, pels jutges o pels fiscals, a ser reelegit president d’un país? Ha de ser el parlament, tots els 135 diputats, que ha d’escollir el president de Catalunya i no impedir-ho un partit i un govern que té quatre diputats en aquest parlament.

I és que el govern espanyol continua sense entendre què és la democràcia. Per això hauria d’escoltar el Sr. Holger K. Nielsen, ex-ministre d’Afers Estrangers de Dinamarca, quan fa uns dies deia: ‘No pots solucionar problemes enviant a la presó els polítics amb qui no estàs d’acord’. Això és propi d’una dictadura que persegueix les idees i que prohibeix que el diputat que té més suport a la cambra puga ser elegit president de Catalunya.

Resulta esperpèntic, com deia l’amic Emili Piera en un article recent (Diari de Girona, 24 de gener), que ‘Iñaki Urdangarín (sobre el qual pesa una condemna) haja pogut anar-se’n a Ginebra i Carles Puigdemont (càrrec electe sense condemna) no puga tornat de Brussel·les’. I això que l’article 19 de la Constitució espanyola (que el govern de l’Estat incompleix) i l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans (que tampoc no respecta el govern del Sr. Rajoy) empara el Sr. Puigdemont a entrar al Parlament de Catalunya perquè puga ser investit president.

En últim terme, en tota aquesta situació que vivim, no es tracta tant de si el Sr. Puigdemont pot ser reelegit president de Catalunya o no. La qüestió és la democràcia i la llibertat. O millor dit: la falta de democràcia i de llibertat del govern del Sr. Rajoy. I és que la medicina del Sr. Rajoy en forma d’article 155 ha resultat del tot ineficaç.

dimecres, 24 de gener del 2018

La Santa (VILAWEB/ONTINYENT, 21.01.2018)

Aquest és el títol del nou llibre de l’amic Josep Franco, publicat per Pagès Editors. Tot i que encara no l’he acabda de llegir, no puc estar-me de comentar breument aquesta obra tan apassionant.

Després de la Guerra de Successió, a Andorra, enmig d’un temps de desconcerts, intrigues i canvis vertiginosos, ens trobem amb la Santa, Eulàlia Mas i Jaumet, un personatge del qual Josep Franco fa una biografia imaginada. El llibre de Josep Franco, que convide a llegir, ens presenta un seguit de passions, anhels i costums, en una societat que s’esforçava per no perdre la identitat.

El llibre, de 172 pàgines i que pertany a la col·lecció, Lo Marraco, és un retrat de la societat d’aquell moment i la narració es desenvolupa en quatre temps: l’epifania, les temptacions, la transfiguració i el triomf.

Josep Franco, nascut a Sueca el 1955, ha traduït obres literàries i científiques i a més és autor de diverses novelles. Cal recordar que amb la seua primera novel·la, Calidoscopi,va guanyar el Premi Andròmina de 1983. També va ser guardonat el 1977 amb el Premi Ciutat d’Alzira amb el llibre Les potències de l’ànima, tot i que la seua obra més coneguda és L’últim roder, de 1986.

Aquest és un bon llibre que assegura una bona lectura, per així endinsar-nos en un món apassionant.

dilluns, 22 de gener del 2018

I complir la penitència (VILAWEB/ONTINYENT, 22.01.2018)

Francisco Correa ha confessat davant el jutge que, en relació a la trama Gürtel, el PP de Francisco Camps pagava una part de manera legal, però també amb diners negres, és a dir, amb pagaments en B i amb factures fictícies. Així es va finançar la campanya de les eleccions municipal del PP valencià de 2007 i de les generals de 2008. Quan s’han conegut aquestes declaracions, de seguida la Sra. Bonig ha dit que, pel que fa a la corrupció del seu partit, ells ja van demanar perdó ‘en el congreso regional de abril de 2017’.

És molt noble saber demanar perdó. Però la Sra. Bonig (i els condemnats pel cas Palau de la Música, entre ells l’antiga CDC) hauria de repassar el catecisme de l’Església Catòlica, perquè no hi ha prou de demanar perdó. Cal també complir la penitència pels pecats comesos.

La Llei de Déu, tant en el llibre de l’Èxode (20:15) com en el del Deuteronomi (5:19), ens exhorta a no robar. I en aquests mateixos llibres (Ex 20:17 i Dt 5:21) Déu també manà al seu poble no desitjar els béns del proïsme. D’ací que furtar siga un pecat greu, ja que està basat en la cobdícia i en l’avarícia.

Quan estudiàvem el catecisme, abans de prendre la primera comunió, se’ns deia que perquè ens foren perdonats els pecats calien cinc passos: l’examen de consciència, la contrició o dolor pels pecats comesos, el propòsit d’esmena, dir els pecats al confessor i complir la penitència. I així se’ns donava l’absolució que perdona els pecats. Quan la Sra. Bonig diu que el seu partit ja ha demanat perdó, s’oblida que també s’ha de complir la penitència, és a dir: l’acció duta a terme pel penitent com a reparació pels seus pecats.

Seria molt fàcil (i els eixiria molt baratet als lladres) furtar tres, cinc o deu milions d’euros, confessar-se i amb això ja està tot resolt. Però les coses no van així. L’Església demana una reparació pel mal que, amb les nostres accions, hem fet als altres.



El Catecisme de l’Església Catòlica, en el punt 1.424, anomena confessió, reconciliació o perdó, el sagrament que ens reconcilia amb Déu i amb els altres per mitjà del perdó dels pecats i pel qual recobrem la pau amb Déu i amb aquells als quals hem ofès. I en el punt 1.459 del mateix Catecisme de l’Església Catòlica, se’ns parla de la satisfacció de la penitència, d’aquesta manera: ‘Molts pecats causen perjudici al proïsme’ i per això l’Església ens demana ‘fer els possibles per reparar (per exemple restituir les coses robades)’ el mal que s’ha fet. El catecisme mana als qui demanen perdó ‘fer alguna cosa més per a reparar els seus pecats’, satisfent ‘d’una manera apropiada’ el mal comés. I ‘aquesta satisfacció s’anomena penitència’. Per tant, quan algú furta, no hi ha prou de demanar perdó. Cal reparar el mal que s’ha fet i en el cas concret dels qui roben, tornar allò que s’ha furtat.

Per altra part, que la UE donara a la Generalitat 33 milions d’euros (20 dels quals per a escoles) i que el PP no els invertira, és un vergonya per la qual també hauria de demanar perdó el PP. Què se n’ha fet d’eixos 33 milions? On han anat a parar?



Si el PP ha demanat perdó pels diversos casos de corrupció que ha tingut al seu si (cosa molt admirable) cal que faça un pas més, ja que a més de demanar perdó, ha de fer possible una reparació tornant allò que ha furtat, com demana l’Església.

El sagrament de la reconciliació no és passar per la duana i quedar net, sense més ni més. És, sí, demanar perdó, però també tornar el que, violant el setè manament de la Llei de Déu, s’ha furtat. És a dir: complir la penitència. I això és el que encara no ha fet el PP. Ni tampoc els condemnats pel cas Palau de la Música o d’altres polítics enfangats en la corrupció. Tant el PP valencià com tots aquells que estan immersos en la corrupció haurien de recordar les recents paraules del papa Francesc en el seu viatge al Perú, quan ha dit que la corrupció és ‘un virus social’ i ‘un fenomen que ho infecta tot’.
L’Església Valenciana hauria de denunciar la corrupció que hem patit els valencians per part dels qui governaven els nostre País, i no callar davant l’escàndol d’aquells que s’han aprofitat del seu càrrec per enriquir-se il·lícitament. D’aquesta manera, com ha fet el papa al Perú, l’Església creixeria en credibilitat. Perquè callar davant la corrupció és no defensar la justícia.

L’Església Valenciana hauria de fer com va fer el dominic fra Bartolomé de las Casas, que rebutjà perdonar els pecats als poderosos del seu temps, si abans no alliberaven els esclaus indígenes que tenien esclavitzats.

divendres, 19 de gener del 2018

La immoralitat de la indemnització al projecte CASTOR (INFORMACION.ES, 16.01.2018)


Quan Sant Benet va escriure la Regla per als monjos, va demanar-los que als monestirs no entrara el vici de l'ambició i de l'avarícia. Així al capítol 57 de la Regla, (que tracta dels artesans del monestir), Sant Benet demanava als monjos que «miren de no atrevir-se a fer cap frau» i els posava en guàrdia perquè en la venda dels productes no es guiaren per l'avarícia o la cobdícia, tan freqüent en el món de la política i dels negocis. Per això Sant Benet insistia així en aquest capítol: «Si s'ha de vendre algun dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar, miren de no atrevir-se a fer cap frau» (RB 57:4). I també, en el mateix capítol: «Que en els preus no s'infiltre el mal de l'avarícia» (RB 57:7). I perquè els monjos visquem amb honradesa, sense caure en l'ambició ni en el desig de posseir més i més, al capítol 4 de la Regla, quan Sant Benet ens dóna uns «instruments de les bones obres», ens mana «no furtar» (RB 4,5), ja que la base de l'avarícia es troba en el desig (amagat o manifest) de robar.

Sant Benet tenia molt en compte allò que diu la primera Carta de Sant Joan quan condemna «l'ostentació de la riquesa» (1 Jo 2:16). L'arquebisbe Òscar Romero denunciava aquells que creuen que «tot és lícit davant els diners». I per això l'arquebisbe màrtir denunciava «l'absolutització de la riquesa», que ell considerava «el gran mal del Salvador».

He recordat aquest capítol de la Regla de Sant Benet amb el manament del sant abat de no caure en la corrupció ni en el frau, per la immoralitat que suposa la indemnització que el Govern de Madrid pagarà a l'empresa ACS, propietària del projecte Castor, una indemnització que, malgrat que el TC (a meitat de desembre la va anul·lar), haurem de pagar els usuaris del gas a través dels rebuts, a dos euros per persona.

Després dels xicotets terratrèmols davant la costa de Vinaròs, ocasionats pel gas de la planta Castor, el Govern va paralitzar aquest emmagatzematge de gas. I, casualitats de la vida, només trenta-dos dies després que el BOE publicara la paralització, l'octubre de 2014, el Consell de Ministres va aprovar un reial decret pel qual l'empresa propietària del projecte Castor (amb el senyor Florentino Pérez com a accionista majoritari) va cobrar la indemnització de 1350 milions que li havia promès el govern del PP. Uns 1.350 milions que pagarem els ciutadans durant trenta anys i que podrien arribar fins a més de 4.700 milions (com han denunciat diverses organitzacions ecologistes), ja que als 1.350 milions pagats ja a ACS, s'hauran de sumar els diners que costarà mantindre la planta inoperant, el seu futur desmantellament i els interessos bancaris durant els trenta anys de pagament en els rebuts del gas.

En resum: la companyia ACS ha fet el negoci redó: Castor fa una inversió i com que li ha eixit malament, l'Estat l'ha d'indemnitzar. És a dir: risc zero per a l'empresa ACS i tot benefici.

Només tres preguntes: si ACS haguera pogut continuar el seu projecte, ¿els usuaris del gas haurien rebut part dels beneficis, de la mateixa manera que hauran de pagar ara la indemnització? Segona qüestió: si des del Govern de Madrid, en temps del ministre Montilla, es van encarregar informes tècnics, ¿com és que no es va fer cas del que ja advertien aquests estudis sobre possibles terratrèmols? Tercera qüestió: ¿cap polític no assumirà les responsabilitats per l'empastre que s'ha fet i que ara han de pagar els ciutadans?

La cosa clara és que els usuaris del gas hauran de pagar la inoperància d'uns polítics i el fracàs d'un projecte, amb una indemnització milionària a ACS, que serà legal, sí, però també, certament, del tot immoral. Com ha dit algú: això és un Estat de dret o un Estat desfet?

La celeritat del Govern de Madrid a pagar a ACS, contrasta amb la lentitud amb la qual el mateix Govern escatima el nou finançament per al País Valencià. I per això mateix, una gran part de la població continuarà patint encara les conseqüències d'una crisi econòmica, on els qui més tenen, reben més encara i els qui passen necessitat continuen asfixiats per una política del govern de l'estat del tot indecent, fruit de l'ambició i de l'egoisme.

Com diu Anthony de Mello, «Quan el pardal fa el niu en el bosc, no ocupa més que una branca. Quan el cérvol sacia la seua set en el riu, no beu més que el que li cap a la panxa. Només nosaltres acumulem coses i més coses, perquè tenim el cor buit».

L'èxit de l'article 155 (VILAWEB/ONTINYENT, 18.01.2018)

El president Rajoy, autoritzat pel senat espanyol, ha imposat despòticament l’article 155 a Catalunya, amb la inestimable col·laboració del Sr. Pedro Sánchez (i del Sr. Albert Rivera). El resultat d’aquesta mesura ha estat la intervenció de la Generalitat, gairebé ‘manu militari’.

Amb un PSOE agenollat davant el PP (de Ciudadanos ja ho sabíem), el Sr. Rajoy ha actuat com un nou Felip V, qui ‘por justo derecho de conquista’, a sang i foc va anorrear els seus adversaris. La ignomínia política que significa el fet que uns dirigents independentistes estiguen tancats a la presó o bé exiliats, i altres polítics també encausats (entre els quals més de 700 batles), paradoxalment l’èxit del 155 ha estat (i no era això el que el PP volia) la reducció, fins a la mínima expressió, del grup parlamentari del Sr. Rajoy, un partit gairebé residual a Catalunya.

El 155 ha volgut doblegar la voluntat democràtica d’un poble, tantes vegades humiliat. I és que els tribunals han intentat canviar allò que les urnes han decidit. El Sr. Rajoy no vol admetre que reelegir el president Puigdemont és complir el que els ciutadans han votat. Perquè la realitat és com és: 70 dels 135 diputats volen que el Sr. Puigdemont siga reelegit president de la Generalitat. I per contra, el govern espanyol i la rebel·lió de les togues, amb el 155, vol anul·lar al voluntat popular expressada a les urnes. Aquesta és la normalitat del 155: impedir el dret dels ciutadans que el 21 de desembre van votar els diputats exiliats o empresonats, ja que aquests, segons el Sr. Rajoy, no podran exercir el seu dret de vot ni en l’elecció de la Mesa del Parlament, ni tampoc en l’elecció de president de la Generalitat.

Fins i tot el rei, oblidant el paper neutral que hauria de tindre la corona, amb el seu discurs del 3 d’octubre, s’ha comportat com un militant més del PP. El suport de Felipe VI a les càrregues policíaques i l’actuació judicial i política contra l’independentisme, ha fet nàixer una desafecció encara més gran envers l’Estat i la corona. De fet, el 155 va començar a aplicar-se el 31 de juliol de 2006, quan el PP va interposar un recurs d’inconstitucionalitat  contra l’Estatut, llei orgànica de l’Estat que havia promulgat el rei Juan Carlos I. El rei havia firmat aquest text: ‘A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed: Que las Cortes han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica’.

El 155 revela la misèria d’un Estat que obliga els presos polítics a renunciar a les seues idees per tal que puguen tornar amb les seues famílies. I després encara diuen que no hi ha presos polítics a l’Estat espanyol.

La intenció del 155 és intentar anorrear la nostra llengua, atacant l’escola catalana i la immersió lingüística (com fa també el PP i Ciudadanos al País Valencià), pretendre controlar la Corporació Catalana de MItjans de Comunicació i intervenir les finances i els Mossos.

I malgrat tot, amb el 155 i altres mesures coercitives de la maquinària de l’Estat, les forces independentistes han tornat a guanyar amb majoria absoluta (vencent els partidaris del 155) tot i que les forces constitucionalistes intenten subvertir el resultat electoral, impedint els vots dels diputats empresonats i dels exiliat per fer possible la reelecció del president Puigdemont.

A més, el debat sobre si Puigdemont pot ser elegit des de Brussel·les quedaria resolt si recordem que la destitució del president legítim de Catalunya es va fer des de Madrid. I que amb la intervenció de la Generalitat per part del PP, també des de Madrid, han governat aquests mesos amb només 11 diputats, set dels quals s’han evaporat després del 21 de desembre. I el govern de l’Estat en cap moment es va plantejar si era legítima aquesta destitució, feta a distància des de Madrid, quan l’únic que pot destituir un president de Catalunya és el Parlament.

dilluns, 15 de gener del 2018

'Es deixaven corrompre per afany de diners' (VILAWEB/ONTINYENT, 15.01.2018)

Així descriu el primer llibre de Samuel (1S 8:3) l’actitud immoral dels dos jutges, Joel i Abies, fills de Samuel. I és que en compte d’imitar el bon exemple de son pare, Samuel, el jutge just, els seus dos fills ‘no seguien el seu mateix camí’ i com a jutges perversos i corromputs ‘acceptaven presents i falsejaven la justícia’. És el que hem vist al País Valencià des de fa anys i també a Catalunya (casos Pujol Ferrusola o Millet) a Madrid (cas Púnica) a Andalusia (Eros) a Mallorca (cas Matas i Palma Arena), amb personatges rellevants com Rodrigo Rato o Luis Bárcenas.

Al País Valencià la corrupció s’ha manifestat en els casos Brugal, Emarsa, Canal 9, Cooperació, Terra Mítica, Carlos Fabra, Francisco Martínez, Ivam, Acuamed, Fórmula 1, Gürtel, Nóos, Ciegsa, Cacsa, Avialsa, Ritaleaks o Taula.

Han estat els regals de rellotges Rólex, de 18.000 euros, i Nautilius, de 19.000, o els anells d’or blanc de 64 quirats. Les comissions o els xecs d’Avialsa relacionats amb qui va organitzar les caceres de l’ex-conseller Serafín Castellano. Els sobrecostos de milions d’euros en col·legis, les factures falses, els 300.000 euros en dinars amb mariscades d’ostres a càrrec dels ciutadans, i hotels a 771 euros en una habitació de l’hotel Gallery Art de Florència. Els regals o els milers d’euros cobrats per comissions en un PAI. Els condemnats i ja empresonats, Carlos Fabra, qui va ser president de la Diputació de Castelló de la Plana, el súperconseller Rafael Blasco o l’ex-batle de Torrevella, Pedro Hernandez Mateo… És el cas escandalós dels regidors del PP de l’Ajuntament de València imputats o la Sra. Milagrosa Martínez, ex-presidenta de les Corts Valencianes, o els ex-diputats Vicente Rambla o Ricardo Costa. És el blanqueig de diners, la prevaricació i els suborns i la malversació que afecta regidors, ex-regidors i assessors.

El 2016, davant dels escàndols de corrupció, Pietro Parolín, Secretari d’Estat del Vaticà, instava l’Església mexicana a ‘alçar la veu contra la corrupció’, que no és sinó la idolatria dels diners. I el papa Francesc deia el 13 de febrer del mateix any a la basílica de la Mare de Déu de Guadalupe: ‘El santuari de Déu no són els diners sinó la vida dels seus fills, especialment dels jóvens sense futur i dels ancians oblidats en tants racons’. El papa, amb valentia, seguia així: ‘El santuari de Déu són les famílies que necessiten dels mínims necessaris per a poder construir-se i alçar-se. El santuari de Déu és el rostre d’aquells que ixen als nostres camins’. Quants milions espoliats per alguns polítics del País Valencià i quantes famílies que no poden arribar a finals de mes.  I ells, amb mariscades i suborns, mentre alteraven el grau de dependència dels malalts.



El 13 de febrer de 2016 a la catedral de la ciutat de Mèxic, el papa demanava als bisbes mexicans que tingueren ‘coratge profètic’ per acabar amb el narcotràfic i amb la corrupció. I els recordava (també hi havia present el cardenal Cañizares que acompanyà el papa en aquest viatge), que a l’Església, (que no necessita prínceps sinó testimonis del Senyor) no hem de tindre ‘por a la transparència’. Un dia després, el 14 de febrer, a Ecatepec, el papa denuncià una pràctica ben freqüent entre molts polítics del País Valencià: ‘No es pot tindre pa a base de la suor de l’altre’. I per això Francesc denuncià les ‘injustícies que atempten directament contra el somni de Déu’. Amb paraules clares, el papa s’escandalitzava d’aquells que ‘prenen els béns dels altres, que han estat donats a tots, per utilitzar-los només ells’.

La corrupció, amb el suborn i el frau, les mentides i la idolatria dels diners, porten els corruptes a la buidor més absoluta i efímera, entre més coses, perquè ningú no s’emporta res amb ell quan el duen al cementeri.

Malgrat que tant el Deuteronomi com l’Èxode o els profetes prohibeixen robar, han estat molts els polítics (de missa i de processons) que, d’una manera indecent, han saquejat els béns públics dels valencians per enriquir-se, aprofitant-se dels més dèbils i robant als pobres i a les viudes. Aquests són, com diu Jesús, ‘sepulcres emblanquinats, que per fora es veuen bonics, però per dins són plens d’ossos’. Per això Jesús afegia, denunciant aquells (i aquests) escribes i fariseus: ‘Així també vosaltres, per fora sembleu gent de bé als ulls dels hòmens, però per dins sou plens d’hipocresia i de maldat’ (Mt 23:27-18).

Els bisbes valencians haurien de denunciar els qui s’han enriquit il·legalment, recordant-los el manament de no robar, tal com apareix al llibre de l’Exode (20:15), al Deuteronomi (5:19) i a l’Evangeli de Sant Mateu (19:18).

Jornada Mundial de l'Emigrant i el Refugiat (VILAWEB/ONTINYENT, 14.01.18)

Amb el lema ‘Acollir, protegir i integrar els emigrants i els refugiats’, avui dia 14 de gener, l’Església celebra la Jornada de l’Emigrant i el Refugiat, amb l’objectiu de sensibilitzar la societat davant el drama de la gent que ha de deixar el propi país.

El papa Francesc, un immigrant argentí que des de fa pràcticament cinc anys viu al Vaticà, ens recorda la importància que la Paraula de Déu dóna a acollir l’estranger, com ell ha estat acollit a Itàlia: ‘Considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima’l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser emigrants al país d’Egipte’ (Lv 19:34).

En aquest missatge el papa Francesc expressa la seua preocupació ‘per la trista situació de tants emigrants i refugiats que fugen de les guerres, de les persecucions, dels desastres naturals i de la pobresa’. Per això el papa ens recorda la ‘sol·licitud de l’Església envers els emigrants, els desplaçats, els refugiats i les víctimes del tràfic de persones’. El papa Francesc ens recorda també que ‘cada foraster que truca a la porta és una ocasió d’encontre amb Jesucrist, que s’identifica amb l’estranger acollit o rebutjat en qualsevol època de la història’, com ho veiem al capítol 25 de l’Evangeli de Sant Mateu. I és que cada persona que deixa la seua pàtria, ‘el Senyor el confia a l’amor maternal de l’Església’.

El papa ens convida a respondre al repte de la immigració i al drama dels refugiats, ‘a l’entorn de quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar’. El papa demana als estats  que incrementen i simplifiquen ‘la concessió de visats per motius humanitaris i per a la reunificació familiar’. També demana als governs que siguen capaços d’obrir ‘corredors humanitaris per als refugiats més vulnerables’. Per altra part els papa creu que ‘les expulsions col·lectives i arbitràries d’emigrants i refugiats’, com fa el govern espanyol, ‘no són una solució idònia’. Segurament per això el papa Francesc no té pensar de vindre a Espanya, ja que en cas de voler fer-ho el Sr. Rajoy, en considerar-lo un immigrant, no el deixaria entrar.

En el seu missatge, el papa demana de garantir la seguretat personal ‘dels qui sol·liciten asil i dels refugiats’, així com promoure ‘accions en defensa dels drets i de la dignitat dels emigrants i refugiats’, la ‘llibertat de moviment als països d’acollida’ i també ‘la possibilitat de treballar’ d’aquestes persones i no l’internament en els infames CIE.

El papa posa un èmfasi especial en els menors d’edat, per evitar ‘qualsevol tipus de detenció per raó del seu estat migratori’ i ‘assegurar-los l’accés a l’educació primària i secundària’. Un punt important en aquest missatge del papa és el referent a la sanitat, ja que per al papa ‘l’estat migratori no hauria de limitar l’accés a l’assistència sanitària, ni als sistemes de pensions’. I ací caldria recordar la immoral suspensió que el Tribunal Constitucional espanyol ha  fet del dret a la sanitat universal de la Generalitat del País Valencià.


El papa també demana que els estats siguen capaços de garantir ‘la dimensió religiosa’ dels estrangers i el dret que tenen a ‘professar i practicar la fe pròpia’.

El papa ens recorda que la integració dels qui vénen de fora ‘no és una assimilació que indueix a suprimir o a oblidar la identitat cultural pròpia’. Per això el papa ens demana ‘afavorir la cultura de l’encontre, multiplicant les oportunitats d’intercanvi cultural’.

Finalment el papa ens recorda el compromís de la cimera de les Nacions Unides, celebrada el 19 de setembre passat, per treballar ‘a favor dels emigrants i refugiats per a salvar les seues vides i protegir els seus drets’.

Cal recordar que durant el 2017 s’ha duplicat el nombre de persones que han arribat a l’estat espanyol de manera irregular, i que pel camí ha mort un 61% de migrants més que l’any passat. Per això el govern espanyol hauria de reconèixer l’incompliment dels seus compromisos en no acollir els refugiats que, davant la Unió Europea, havia assumit de fer. D’ací que recentment, el cardenal filipí Luis Antonio Tagle haja denunciat ‘la frustració dels més pobres a mans del sistema’.

La nit del 5 al 6 de gener van passar pels nostres pobles els Reis d’Orient, uns sense papers i per tant il·legals, cosa que no devia saber el govern del Sr. Rajoy, perquè d’haver-ho sabut no els hauria deixat entrar a l’estat espanyol. Però en aquella nit no estaven tots els infants que haurien d’haver estat esperant els Reis. En faltaven molts, perquè centenars de xiquetes i de xiquets, al llarg d’aquests anys, s’han mort travessant el Mediterrani. I això ho hauria de recordar el govern del Sr. Rajoy amb la seua política migratòria immoral.

HOMILIA PRONUNCIADA A LA BASÍLICA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT EL DIA 10 DE GENER D'ENGUANY



Tradicionalment en acabar les festes de Nadal els comerços enceten les anomenades rebaixes de gener, per tal de fer, diuen, més lleuger l’inici de l’any, després de les despeses, moltes vegades desorbitades, que molts fan durant el temps nadalenc.

Hi ha el perill que a l’Església també fem rebaixes. Que rebaixem la nostra vida de fe i el nostre compromís amb l’Evangeli, des de la pregària fins a l’atenció i a la sol·licitud pels més febles de la nostra societat. La globalització de la indiferència, que ha denunciat el papa tantes vegades, és una conseqüència ben evident de les rebaixes que fem en el nostre seguiment de l’Evangeli, que ha de ser un compromís per la justícia i pels més desvalguts.

El fragment evangèlic que ha estat proclamat (Mc 1:29-39) ens empeny a no fer rebaixes. A no descafeïnar ni aigualir la nostra fe, sinó a viure amb autenticitat el nostre compromís de creients. Per això hem de descartar de la nostra vida expressions com: “no cal ser un exagerat pel que fa a la pregària”. O també: “si descures la pregària no passa res, no cal ser tan radical”. O encara: “jo ja tinc prou problemes, els altres ja s’arreglaran, a mi que em deixin tranquil”. Deixar de banda la pregària o evadir-se de la responsabilitat en el nostre servei als altres, és rebaixar la nostra fe.

La relació de Jesús amb el Pare per mitjà de la pregària, manifestava la seva experiència d’intimitat amb Déu: “De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi  quedà pregant”. I és que la pregària de Jesús no l’aïllava dels problemes de la gent. Al contrari: la pregària el feia sol·lícit i atent a les necessitats de tots aquells que patien. Per això també avui cal que, com a deixebles del Senyor Ressuscitat, sapiguem entrar en la pregària i alhora, deixar que la pregària entri en nosaltres. Hem d’amarar la nostra vida de la pregària, per tal que la nostra fe es tradueixi en la cura i atenció dels altres: els qui van més carregats de feina, els immigrants, els malalts i els ancians o els qui estan tancats a la presó injustament. 

Com va fer Jesús, davant el sofriment del nostre món no podem mirar cap a un altre costat amb indiferència (ja s’ho faran), amb excuses (jo també tinc molts maldecaps) o per comoditat (a mi que no m’amoïnin). El P. Miquel Estradé, davant aquells que s’espolsaven les responsabilitats, li agradava repetir sovint una expressió d’una gran saviesa: “La feina la fan els cansats”. I el periodista Carles Capdevila escrivia a finals de 2016: “Em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i pot anar malament si no hi posen remei. I per això s’arremanguen”. I acabava així: “Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem, no quan reflexionem”. 

Germanes i germans, Jesús ens ensenya avui a estar al costat dels qui sofreixen i a entrar en la intimitat amb Déu per mitjà de la pregària. Perquè no es tracta tant de parlar de Déu sinó de parlar amb Déu, un Déu que descobrim i que es fa present en els altres. Sense fer rebaixes. És el que ara fem tot compartint el pa i el vi de l’Eucaristia, que ens encoratja a compartir també i el pa de cada dia amb els qui no en tenen.



 A continuació us deixo l'article que Xavier Bosch escrigué a l'ARA arran de la meua homilia: 


https://www.ara.cat/opinio/xavier-bosch-puigdemont-segona-oportunitat-rebaixes-anima_0_1941405859.html

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT