Els monjos fem política

El cardenal Cañizares en la seua carta setmanal “Unidad: futuro y responsabilidad de todos”, del 24 de juliol, fa una defensa de “la unidad de la “casa común” que es Espanya, amenazada de destrucción por secesionismos y nacionalismos que apoyan intereses particulares, ideológicos, de poder”. El cardenal Cañizares creu que l’Església té la “responsabilidad de colaborar en la construcció de la “casa común” y ha de trabajar por la superación de la disgregación, la división, el enfrentamiento...y ofrecer el norte que conduzca a la unidad que siempre es luz, aurora esperanzada de nuevo y grande futuro”.  

25 de juliol: L´Apòstol Sant Jaume (25/07/2015)

Fill de Zebedeu, Jaume, pescador al llac de Galilea, va ser un dels dotze deixebles, com canten aquests Goigs antics: "Vostres pares, Zebedeu/ i Maria Salomé/ subvenen al Fill de Déu/ en tot el que és menester;/ estatge del Diví Mestre/ fou la vostra llar pairal". La tradició fa Sant Jaume seguidor de Joan el Baptista: "Seguidor del sant Baptista/ ho sou de Jesús, després/ dels apòstols en la llista/ vos trobeu entre els primers;/ Fill del Tro vos anomenen/ pel zel en vostre ideal".

Jaume i el seu germà Joan van ser cridats per Jesús mentre estaven arreglant les xarxes de la barca, al llac (Mt 4:21-22) Els dos germans van rebre el nom de Boanerges, que vol dir fills de tro, per la seua impetuositat.

Jaume va ser testimoni de la predicació del jove rabí, que infongué un nou sentit a la seua vida. Dels dotze apòstols, Jaume, amb Pere i Joan, formaren el grup més reduït que va estar més a prop de Jesús, tant en la resurrecció de la filla de Jaire (Mc 5:37) com en la Transfiguració (Mt 17): "Al Tabor amb Simó Pere/ i Joan vostre germà,/ Jesús, divinitat vera,/ transfigurat se us mostrà;/ de temor i goigs omplia/ la visió celestial". I encara, Sant Jaume també va estar present, amb Sant Pere i Sant Joan, a l´Hort de les Oliveres o de Getsemaní (Mt 26:37): "Encara que a tots vencia/ la son a Getsemaní/ féreu a Crist companyia/ també a l´hora de patir./ Quan per ell vos desvetlàreu/ vostra entrega fou total".

L´aprenentatge de Jaume va ser lent i per això, amb el seu germà Joan, va provocar el conflicte més gran que hi hagué entre els deixebles, pel fet de voler ocupar els llocs principals (Mc 10:35-45). Però Jesús els va fer veure als fills de Zebedeu, que el Regne no era de poder ni de domini, sinó de servei i fraternitat

Els Fets dels Apòstols ens diuen que després de Pentecostès els deixebles es van dispersar per tot el món, per portar la Bona Nova del Regne i que Jaume va ser el primer dels Apòstols que va morir màrtir, per donar testimoni de Jesús: "Per aquell temps, el rei Herodes detingué alguns de l´Església, per fer-los mal. Feu morir Jaume, el germà de Joan, a espasa" (Ac 12:1-2): "Retornat a la Judea/ Heredos, perseguidor/ dels cristians que menysprea,/ manà donar-vos la mort;/ el primer fóreu dels dotze/ que alceu palma triomfal".

Segons la tradició, Sant Jaume va predicar a Espanya sobre l´any 34: "A la noble terra hispana/ vinguéreu a predicar/ la doctrina cristiana/ que el món sencer renovà;/ amb set deixebles sembràreu/ la llavor evangelical".

Una vegada mort, els seus deixebles traslladaren les seus restes a Galícia, com canten aquests Goigs antics: "Ab una caxa de pedra/ passaren vostre cos sant,/ de Llevant fins à Ponent/ com la estela clarejant,/ fins à la santa posada,/ y sepulcre gloriós/ en lo Cel nos sie guia/ davant Deu tot poderós".

I va ser el 813, quan un ermità va contemplar una pluja d´estreles sobre el lloc on hi havia un sepulcre, que els cristians identificaren com la tomba de l´Apòstol. Aquell Campus stellae (Camp d´estreles) va originar el nom de Compostel·la i les peregrinacions que des de tot Europa, amb els diversos camins (Francès, Portuguès, del Nord, la Via de la Plata) arribaven al sepulcre de Sant Jaume. Els valencians acostumem a anar a Compostel·la, passant per Saragossa i Logronyo.

Sant Jaume se celebra amb gran festa a diversos pobles valencians. A més de la Fira de Sant Jaume a València i a Albaida, aquest Apòstol és patró de Castellonet de la Conquesta, Orpesa i Alborache i a ell s´han dedicat els temples de Montcada, Orpesa, Almoines, Gaianes, Ayacor (pedania de Canals) Algemesí, Vila-real, Petrés, Beniflà, Alfarb, Castellonet, el Port de Sagunt o Montaverner. També són diverses les ermites dedicades a Sant Jaume com a Benissa, Albatera, Bétera, Alacant, Bocairent, Traiguera i Altea.

A Callosa d´En Sarrià se celebra Sant Jaume amb les tradicionals danses, que són la manifestació popular més antiga de Callosa i de la comarca.

Que Sant Jaume ens ajude a portar l´Evangeli a la nostra societat, sobretot a aquells que, com diu el papa Francesc, es troben a les perifèries, i així puguem cantar: "Puix que sempre tan amat/ fóreu Vós del Salvador:/ Sant Jaume, Apòstol Sagrat/ Siau nostre protector". I que tots els qui caminen cap a la ciutat de l´Apòstol, puguen viure allò que deia el cardenal Martini: "Ser pelegrí significa experimentar la novetat, tindre el gust de noves aventures i sentir-se capaç d´afrontar les dificultats".

Hi ha un poema dedicat a Sant Jaume, del professor i poeta David Jou, que vull reproduir. Canviant "català" per "valencià", és un text que podem subscriure tots els valencians que ja no podem "ofrenar noves glòries a Espanya".

El text diu el següent:

"M´adrece a Vós, Sant Jaume, no com a espanyol de segona/ estafat en els diners, assetjat en la llengua,/ menystingut en la història,/ sinó com a valencià d´Europa./ M´agrada vore en Vós, el patró de grans camins/ de rutes que vénen de lluny i travessen moltes fronteres,/ i senten parlar moltes llengües i acullen molts pelegrins/ i relliguen horitzons i profunditats, paisatges i esperit./ Llibertat, diversitat, justícia: això vos demane,/ al contrari d´altres veus que vos aclamen com a patró/ i vos invoquen com a escapçador d´infidels,/ talladors de llengües no castellanes,/ coartada de poder d´una casta funcionarial i econòmica/ sòrdida, prepotent i autoritària./ Caminar cansa, sí/ però cansa molt més caminar com nosaltres: sense avançar,/ havent de córrer per no retrocedir,/ sent robat per les autoritats a qui paguem perquè ens defensen./ Per això m´adrece a Vós com a valencià d´Europa,/ d´una Europa trasbalsada, caduca, agònica,/ sense nord en el diner ni l´esperit,/ rica d´una història d´intel·ligència i de bellesa,/ però envilida per guerres i crueltats./ I ara que s´ha d´inventar de nou,/ renovar-se o sucumbir a la irrellevància,/ proposar-se noves fites i destins,/ pregue per ella a Vós, patró de grans camins".

Que l´Apostol Sant Jaume ens siga intercessor en el nostre camí de fe: "Puix gaudiu d´excelses gràcies/ en la pàtria celestial/ amb el vostre patronatge/ oh intercessor celestial/ Gloriós Sant Jaume Apòstol/ preserveu-nos de tot mal".

El bisbe Juan Maía Uriarte (VILAWEB/ONTINYENT, 26/07/2015)

El 27 de gener de 2014, el bisbe emèrit de Sant Sebastià, Juan María Uriarte, va rebre el premi Sabino Arana per ‘la seua contribució a la pau i a la reconciliació i per la seua defensa dels Drets Humans’. En l’acte de concessió del premi, el bisbe Uriarte va exigir de manera clara i rotunda la dissolució d’ETA i l’entrega de les armes per part de l’organització terrorista. Però també va demanar al Govern de l’Estat la ‘dulcificació, l’adaptació i l’actualització de la política penitenciària’, per tal de arribar a una convivència pacífica a Euskadi. El bisbe Uriarte demanava també a les víctimes d’ETA ‘el gest difícil i dolorós de la generositat del perdó’.

Fa unes setmanes, una altra vegada, el bisbe Uriarte va exigir la dissolució d’ETA així com el lliurament de les armes, sense contrapartides, i que la banda reconeguera el mal que havia fet violant els Drets Humans.

Juan María Uriarte, qui va ser bisbe de Donòstia del 2000 al 2009, ha dedicat tota la vida a treballar per la pau, la reconciliació i els Drets Humans, individuals i col·lectius. Nascut a Frúniz el 1933, Uriarte va ser bisbe auxiliar de Bilbao amb el bisbe Añoveros, posteriorment va ser bisbe de Zamora i finalment de Sant Sebastià, fins que li va ser acceptada la renúncia.

Atacat constantment per la dreta més extrema, pel seu nacionalisme (com si els cardenals Rouco o Cañizares no foren també nacionalistes) Uriarte és un bisbe que sempre ha buscat l’entesa i el diàleg entre les parts enfrontades. Com Tarancon, Uriarte ha estat un autèntic pontífex, és a dir un home constructor de ponts, que ha apostat pel diàleg per tal d’acabar amb les enemistats i la violència.

Uriarte sempre ha estat un bisbe que ha cregut en el valor de la paraula, ja que és l’únic camí per a superar un conflicte bèl·lic com el que ha viscut Eskadi durant més de cinquanta anys. I això no ha estat entès mai per la dreta, que l’ha acusat de posar-se de part del món abertzale, oblidant les víctimes d’ETA, una cosa totalment falsa, ja que Uriarte sempre ha estat contrari a la violència, vinguera d’on vinguera, reclamant, com ara, la fi d’ETA i també la violència de l’Estat.  

Uriarte, hui i sempre, ha estat un home de pau, obstinat a aconseguir un clima d’entesa per a un poble castigat per la violència etarra i també per la guerra bruta dels GAL. De fet, quan el 1998 el govern d’Aznar (i ara cal recordar-ho) començà unes converses amb ETA, el bisbe Uriarte va estar sempre afavorint aquest procés de pau que, desgraciadament, no va arribar a bon port.

El bisbe Uriarte ha cregut sempre que la pau no s’aconsegueix mai amb la violència, com va defensar l’ex-president del Tribunal Constitucional, Pascual Sala. Com recollia la premsa ara fa un any, el sr. Sala defensava a València, en l’homenatge a Manuel Broseta, la violència legítima de l’Estat de Dret, com ‘uno de los pilares necesarios para defender nuestras libertades’.

És evident que la pau que ha proposat sempre el bisbe Uriarte és una pau basada en la justícia, el perdó i el diàleg. Mai en més violència. Per això el guardó atorgat l’any passat al bisbe Uriarte, i les seues declaracions de fa unes setmanes, així com la seua defensa ferma dels Drets Humans, fan que Uriarte siga un exemple per a tots els qui apostem per una societat més pacífica i alhora més lliure.

23 de juliol: Sant Joan Cassià (LEVANTE-EMV, 23/07/2015

El dia 23 de juliol celebrem la festa de Sant Joan Cassià, que deixeble d´Evagri va portar per als monjos cenobites la doctrina dels Pares del Desert. Cassià va tindre (i encara en té) una gran influència en el monaquisme, fins al punt que el mateix Sant Benet, que conegué les obres de Cassià, les recomanà al capítol 73 de la seua Regla, per a aquells que volen ser monjos: "per a qui s´afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares....i encara les Col·lacions dels Pares i les Institucions" (RB 73:2,5). Sant Benet va descobrir en les obres de Cassià una rica doctrina espiritual, i per això les aconsellà als seus monjos. Si Evagri va sintetitzar a la perfecció la doctrina dels Pares del Desert, Cassià la va donar a conèixer.

Cal dir que l´excepcional vida de Cassià explica la seua obra. Cassià va nàixer sobre el 365, tretze anys després de la mort de Sant Antoni Abat, a l´actual Rumania, en aquell moment en la frontera entre els imperis d´Orient i el d´Occident. Aquesta dada ja és important, ja que per això mateix, Cassià formà part del món grec i del llatí. Ell va escriure en llatí, tot i que no massa refinat, el de les fronteres de l´imperi. Per les seues obres podem deduir que provenia d´una família cristiana i acomodada, que li donà una bona formació. Acabats els seus estudis, Cassià, que en aquell moment deuria tindre 16 o 17 anys, va escoltar al seu cor la crida a la vida monàstica, i atret pel seu amic Germà, se n´anà a Palestina. Germà i Cassià van ser rebuts en una de les cel·les del monestir de Betlem, on van estar uns dos anys.

Després dels dos anys passats a Betlem, Cassià, que havia sentir parlar dels monjos d´Egipte, va demanar permís al seu abat per anar a visitar-los. L´abat, que l´estima i té por que Cassià puga quedar-se a Egipte, va rebutjar la petició de Cassià, que en insistir, va obtindre el permís de l´abat, a condició que retornara a Betlem en el terme de dos anys, cosa que Cassià va prometre. Germà i Cassià se n´anaren a Egipte, i els va agradar tant la vida anacorètica, que els dos anys de permís passaren volant. El pensament de tornar a Betlem els entristia i per això anaren a consultar a un Pare espiritual, què havien de fer. Aquest ancià espiritual els aconsella que es queden a Egipte deu anys.

A l´Egipte, Cassià va començar a conèixer diversos monestirs i després s´instal·la als desert de les Cel·les amb els monjos origenistes, esdevenint deixeble d´Evagri, que era un gran lector d´Orígenes i que havia reunit al seu voltant aquests monjos anomenats origenistes, amb qui Cassià compartí la seua vida i la seua sort fins l´expulsió d´Egipte. Cassià mateix ens conta aquesta història a la Conferència 10, quan ens narra com el Patriarca Teòfil, en descobrir que Orígenes era heretge, expulsà per la força els monjos origenistes l´any 400, tot i que Cassià, juntament amb el seu amic Germà, abandonaren Egipte el 399.

Una vegada deixat Egipte, Cassia i Germà buscaren refugi i un protector en Sant Joan Crisòstom, que els va acollir amb els braços oberts. Germà va ser ordenat prevere i Cassià, diaca. Tot anava bé fins que Crisòstom, més intransigent que diplomàtic, es va enfrontar a l´emperador i va ser desterrat. Per això Cassià i Germà van ser enviats a Roma per tal d´informar al papa del que havia passat. Cassià va passar alguns temps a Roma i després es dirigí a Antioquia, on el bisbe el va ordenar prevere, malgrat la seua oposició. Per això Cassià, en un passatge de les Institucions, cita aquest apotegma dels Pares del Desert: "El monjo ha de fugir de les dones i dels bisbes". Més tard el bisbe d´Antioquia li va encarregar una nova missió a Roma, on establí amistat amb el papa Innocenci I, que va confiar en Cassià i on conegué un jove diaca que amb el temps arribaria a ser el papa Sant Lleó el Gran. Sembla que a Roma va morir Germà, ja que no es torna a parlar d´ell.

Cassià va viure en els quatre grans patriarcats que constituïen en aquell temps l´Església Catòlica i Ortodoxa, encara no separades: Antioquia, Alexandria, Cosntantinoble i Roma. Per això Cassià serà un testimoni privilegiat de l´Església indivisa.

Sembla ser que sobre el 415, Cassià va arribar a Marsella, en un moment en que hi havia alguns inicis de vida monàstica a la Gàl·lia: Ligugé, amb Sant Martí i Lerins i Arles. Cassià va saber transmetre la saviesa de la seua experiència de vida: coneixia la vida eremítica i al mateix temps va conviure amb els Pares del Desert. Segons una carta apòcrifa del segle V, el bisbe de Marsella, Pròcul, confià a Cassià els monjos que s´havien reunit al voltant seu. Si Cassià va fundar algun monestir a la Gàl·lia, com defenen alguns estudiosos, no tenim cap dada concreta que assegure això. Sí que sabem que a petició del papa Lleó, va escriure un tractat contra Nestori. Cassià va morir cap al 435 i la seua santeda va ser reconeguda ja l´any 470.

Per a posar a l´abast dels monjos de la Gàl·lia la seua experiència i els seus ensenyaments espirituals, Cassià va escriure les seues dues obres més conegudes, una el 421 i l´altra el 426, tot i que més que parlar de dues obres podem dir que és una de sola, la "seua obra". De fet és una obra repartida en dues: les "Institucions Cenobítiques", que significa, "manera de viure els cenobites", i les "Col·lacions" o "Conferències", és a dir, les "Converses" o "Diàlegs". 
A les "Institucions" Cassià, entre d´altres punts, comença per descriure el simbolisme de l´hàbit monàstic, la importància de l´ofici nocturn (amb els psalms i les lectures corresponents) i el diürn. També explica la formació a la vida monàstica, la vida al monestir i alguns exemples de monjos. 
Pel que fa les "Col·lacions" o "Conferències", són com el ressò de la formació impartida per l´ancià al jove, amb temes com el discerniment de pensaments, la vocació i lesrenúncies, els vicis, la puresa de cor i la pregària o la Lectio Divina.

En resum, la doctrina de Cassià que ens exposa en aquestes dues obres és la de que la vida espiritual s´orienta a la unió amb el Déu Amor. I per això la vida del monjo és un camí per viure la caritat, que Cassià assimila a la puresa de cor. Aquesta puresa de cor s´aconsegueix per mitjà de la renúncia i del combat espiritual, per anar alliberant-se de les passions. Com a conseqüència d´aquest combat espiritual, el monjo aconsegueix el fruit de la paciència, que el porta al domini de si mateix i a la pau interior.

Cassià era conscient de la superioritat i de la major perfecció de la vida eremítica per damunt de la vida cenobítica, però també tenia clar els perills que comportava la soledat, com la vanaglòria o la recerca d´allò que és extraordinari o insòlit. La conclusió de Cassià és que la vida eremítica només és per a les persones purificades de vicis i de pecats, idea que recollirà també Sant Benet al capítol 1 de la seua Regla.
Cassià va ser un monjo prudent i modest, home d´experiència i ple de sentit comú, per això les seues obres van preparar el futur de la vida monàstica a Occident. La seua influència a tota l´Església, encara hui, ha estat molt important i per això és considerat un Pare i un Mestre del monaquisme.

El nom de Cassià em porta el record del P. Cassià Mª Just, abat de Montserrat, home de Déu i pare de monjos, que va morir el 2008, i que ha deixat en Montserrat, en l´Església i en Catalunya, un record inesborrable.

23 de juliol: Els Sants Bernat, Maria i Gràcia (LEVANTE-EMV, 23/07/2015)

El dia 23 de juliol, celebrem la festa litúrgica dels tres germans, fills de Carlet, Bernat, Maria i Gràcia.

Ahmet Ibn al-Mansur, que amb el temps seria fra Bernat, monjo de Poblet, va nàixer a l´alqueria de Pintarrafes, a prop de Carlet, sobre el 1135, com canten aquests Goigs: "D´Almansor, rei de Carlet,/ fill legítim i agraciat/ sou en Pintarrafes nat,/ criat moro i dit Ahmet;/ puix de Déu fóreu elet/ per a ser nostre advocat".

Son pare, Al-Mansur envià Ahmet a la cort del rei Llop de València, que més tard l´envià com a delegat seu a la cort del seu poderós veí, el comte de Barcelona. El viatge, pel 1156, va capgirar la vida del jove Ahmet. Alguns diuen que va ser anant a Barcelona, i d´altres que va ser tornant d´allà, que Ahmet i els seus acompanyants, en passar pels boscos de Prades es van desorientar i sentint les campanes de Poblet, van anar a parar al monestir, on foren acollits amb afabilitat i senzillesa i atesos amb gran caritat, tal com demana Sant Benet que es faça amb tots els hostes i pelegrins: "En l´ambaixada del rei,/ caminant a Barcelona,/ perduda vostra persona/ en Poblet trobà remei,/ deixant la morisca llei/ per la del Crucificat". Ahmet, en la seua estada al monestir, s´interessà pel cristianisme i demanà parlar amb l´abat. L´ambient de pregària i de fraternitat dels monjos va captivar a Ahmet, que resolgué fer-se cristià i quedar-se al monestir. En ser batejat, l´abat l´imposà el nom de Bernat, que volent seguir a Crist, demanà que l´admeteren com a monjo. Vista la seua humil i sincera petició, fou admès al noviciat, i al cap d´un any se l´imposà la cogulla monàstica, signe de la seua consagració a Déu.

Uns anys més tard, volent portar la fe als seus familiars, demanà a l´abat Hug, anar a Carlet. En arribar al poble, el seu germà Al-Mansur li va retraure que haguera abandonat l´Islam. Però les seues germanes, Saida i Soraida acceptaren la fe, que en ser batejades, prengueren el nom de Maria i Gràcia: "A casa el germà tornàreu/ d´amor de Déu abrasat/ i amb lo baptisme sagrat/ vostres germanes dotàreu/ les traguéreu i portàreu/ camí de la cristiandat ". Amb la dificultat de viure el cristianisme enmig de l´Islam, els tres germans decidiren fugir a terres cristianes. I va ser a prop d´Alzira, on Bernat, Maria i Gràcia van ser detinguts i portats davant del seu germà, que els ordenà que abandonaren la fe del Crist. Bernat fou lligat a la soca d´un arbre i un guàrdia li clavà al front un clau d´amarrar barques i Maria i Gràcia foren degollades: "Molt furiós vostre germà/ vos buscà amb gran companyia/ i a Vós, a Gràcia i Maria/ en un bosc vos encontrà;/ cruelment les degollà/ sent vostre front enclavat".

Quan la ciutat va ser conquerida pel rei Jaume I, van ser trobades les tombes dels màrtirs i el Conqueridor va fer construir al lloc del trobament una capella, com ho conta Martí de Viciana: "el rei Jaume manà fundar una capella i posar en sepultura els tres cossos".

Posteriorment, en un informe de 1604, el capellà d´Alzira Lluís Loguín, i els alzirenys Francesc Rodilla, Vicent Baesa i Miquel Florià, declararen que pel miracle d´unes llums que baixaven del cel, es trobaren els cossos dels màrtirs: "Estiguéreu soterrats/ en aquell bosc molt espès/ centúries d´anys, tots, els tres/ i de les gents, oblidats/ del Cel sou manifestats/ amb llums de gran claredat". Per això el Comú de la Ciutat, el 19 de juliol de 1643, acceptà el patronatge de sant Bernat, santa Maria i santa Gràcia sobre la vila. També Carlet, quan al segle XVII obtingué unes relíquies dels seus màrtirs, expressà amb alegria la seua devoció, construint una ermita en honor dels seus fills.

Que per aquest sants aconseguim la gràcia i la glòria, tal com canta una de les estrofes dels Goigs del segle XV en honor dels tres germans màrtirs: "puix per a remei del món/ lo gran Déu vos ha enviat,/ alcançau-nos gràcia y glòria,/ Bernat benaventurat" .

Que Fra Bernat, el sant monjo de Poblet, amb les seues germanes Gràcia i Maria, siguen per als cristians de Carlet i d´Alzira, exemples de fe i de fidelitat a la vocació rebuda.

22 de juliol: Santa Magdalena (LEVANTE-EMV, 22/07/2015)

A Maria Magdalena se l´ha anomenada missatgera de la Resurrecció i apòstola dels Apòstols. Seguidora del rabí de Natzaret i present al peu de la creu, va ser la primera a qui Jesús Ressuscitat es va aparèixer i per això va ser enviada a anunciar als deixebles la Resurrecció del Senyor, com canten aquests Goigs: "De Jesús fidel deixebla/ quan predica la bondat,/ el seguiu ben amatenta,/ l´Evangeli ha arribat./ Com vós servir voldria/ seguint Jesús Salvador".

Maria apareix diverses vegades als Evangelis, seguint a Jesús pels camins de Galilea: "l´acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades: Maria l´anomenada Magdalena, Joana, Susanna" (Lc 8:1-13) Com ressaltava Joan Gomis, "moltes vegades i durant segles, ha estat escamotejada la presència d´aquestes dones que acompanyaven a Jesús. Com si només l´acompanyaren hòmens".

En tots els relats evangèlics, també en l´Evangeli de Sant Mateu i de Sant Marc, Maria Magdalena és sempre la que encapçala la llista de les dones, tant durant els anys que va seguir al Mestre, com també al peu de la creu: "A la creu amb valentia/ fent costat al Redemptor,/ amb Joan i amb Santa Maria/ compartint el seu dolor./ Vull ser com una Maria,/ anunciant Crist amb valor". I en anar al sepulcre el diumenge de Pasqua, la primera va ser també Maria Magdalena!

Originària de Magdala, d´ací el nom de Magdalena, el Mestre va transformar la vida de Maria i per això el va seguir sense abandonar-lo mai, a diferència del que feren la majoria dels Apòstols: "De Magdala sou Maria,/ i deixebla del Senyor:/ Mostreu-nos bé la via,/ Magdalena del Senyor".

El diumenge de Pasqua, quan encara era fosc, Maria va arribar al sepulcre i el trobà sense el cos del Senyor. I va ser quan Jesús se li aparegué i l´anomenà pel seu nom, quan ella el va reconèixer. Per això el Senyor li encomanà la missió d´anunciar als deixebles la seua resurrecció: "Ves a trobar als meus germans i digues-los: Me´n puge al meu Pare i al vostre Pare, al meu Déu i al vostre Déu" (Jo 20:17). I així ho canten aquests Goigs: "A qui busques?, per què plores?/ Digue´m tu ¿on l´han posat?/ Respon: Maria! Ho veu clar:/ Mestre, de fosc vos he buscat./ Que quan ens arribe el dia/ de pujar cap on Vós sou:/ Ensenyeu-nos bé la via/ Magdalena del Senyor".

Desgraciadament, pel fet de ser una dona, la tradició va subratllar més les aparicions de Jesús als Apòstols que a Maria, ja que el testimoni de les dones no tenia credibilitat en aquell temps. L´escriptor pagà Cels, es burlava dels cristians perquè deia que la seua fe es basava en el testimoni d´unes "dones histèriques"! Però Sant Agustí i Sant Joan Crisòstom destacaren en Maria Magdalena el seguiment de Jesús i el testimoni de la Resurrecció del Senyor.

Alguns han confós Maria Magdalena amb aquella dona pecadora, perdonada per Jesús, que apareix a l´Evangeli de Sant Lluc (Lc 7:36-50), tot i que el text no ens diu que fóra la Magdalena. I fins i tot l´han identificat amb la dona que amb perfum de nard va ungir els peus de Jesús, i que veiem a l´Evangeli de Sant Joan (Jo 12:1-7), encara que aquest text ens parla de la unció a casa dels tres germans, Marta, Maria i Llatzer, i mentre que ens diu que Marta servia, Maria (no la Magdalena) va fer la unció. Aquesta confusió es veu per exemple en els Goigs que Castelló de la Plana ha dedicat a Santa Magdalena.

La veneració d´aquesta santa la trobem ja a les pintures cristianes més primitives, que la representen al costat del sepulcre. També la litúrgia pasqual, en la preciosa seqüència Victimae paschali laudes, posa en boca de Maria Magdalena la seua experiència amb el Ressuscitat.
Últimament, en algunes novel·les s´ha fantasiejat sobre la Magdalena i el seu suposat paper de receptora d´una revelació enigmàtica, que no té res a vore amb l´autèntica missió evangelitzadora de la Magdalena.

La Magdalena és patrona de Santa Magdalena de Polpís, Sollana, L´Orxa, Novelda, Tibi i el Poble Nou de Benitatxell i trobem ermites dedicades a ella a Sagunt, Banyeres de Mariola (d´on és copatrona) Benimantell, Biar i a la Platja de Piles i Castelló de la Plana, amb la tradicional romeria a aquesta ermita, cada any el tercer diumenge de Quaresma.

La parròquia de Sollana venera a l´altar major una imatge de la santa, obra de 1943 de l´escultor Joan Fuster, pare de l´assagista de Sueca del mateix nom.

Que santa Maria Magdalena ens encoratge als cristians a ser missatgers del Crist Ressuscitat. I per això li cantem: "Vostra santa protecció/ és nostra millor penyora./ Ajudeu-nos vós, senyora/ a una ferma conversió".

21 de juliol: Sant Llorenç de Bríndisi (LEVANTE-EMV, 21/07/2015)

El dia 21 de juliol celebrem la festa de Sant Llorenç de Bríndisi, que va ser un gran orador i missioner, així com també un escriptor i contemplatiu, a més d´un místic i un mitjancer de pau. Al llarg de la seua vida, Sant Llorenç va encarnar els ideals més elevats de la reforma caputxina.

El nostre sant, que va nàixer a Bríndisi el 22 de juliol de 1559, i que rebé el nom de Juli Cèsar, va ser fill de Guillem Russo i d´Isabel Masella. Sabem ben poc de la seua infància, però sí que s´endevina en el menut, una ànima sensible i dòcil. Orfe de pare, va ser acollit com a oblat pels frares menors conventuals. I va ser quan va morir sa mare, que passà a viure amb un familiar seu que era capellà, on conegué els caputxins, i als qual va demanar ser admès. Va vestir hàbit dels fills de Sant Francesc el 19 de febrer de 1575, passant a dir-se des d´aquell moment, Llorenç. El 24 de març de l´any següent va fer la professió religiosa i començà els estudis de Lògica a Pàdua i després, els de Filosofia i Teologia, a Venència.

Enamorat de la Sagrada Escriptura, se la sabia de memòria, de tal manera que l´hauria pogut escriure-la de cap a cap. Llorenç estudià també llengües orientals, per tal de comprendre millor la Bíblia. Segons els seus germans d´Orde, Llorenç estudiava pregant, de tal manera que els seus condeixebles afirmaven que "més que estudiar, semblava que estiguera pregant". Llorenç també es va donar a la penitència i a les mortificacions, esdevenint un gran contemplatiu. Va ser ordenat prevere el 18 de desembre de 1582.

La predicació va ser l´activitat més intensa que desenrotllà Sant Llorenç de Bríndisi. Així predicà amb gran fervor i per això eren molts els qui anaven a escoltar-lo, tant a Bríndisi com a Venècia i a d´altres llocs. La seua formació intel·lectual i espiritual i la seua memòria prodigiosa, juntament amb la gran lucidesa i agilitat que tenia, feren que els seus sermons, moltes vegades improvisats, foren admirats per tots aquells que l´escoltaven. A part de la facilitat d´improvisar, Llorenç acostumava a preparar cada sermó amb tres hores de pregària, anotant les idees que després desenrotllaria en la seua predicació. Auster en el menjar, predicava no només als cristians sinó també als jueus de Roma.

Sant Llorenç de Bríndisi va ser mestre de novicis, vicari provincial de la Toscana, provincial de Venècia i de Suïssa i definidor general i el 24 de maig de 1602 fou elegit General de l´Orde. Va fundar nombrosos convents de caputxins al centre d´Europa i va visitar, sempre a peu les comunitats caputxines del nord d´Itàlia, Suïssa, Lorena, els Països Baixos, Brussel·les, Amberes, París, Lió, Marsella, Tolosa, el Regne de València, Catalunya i Aragó. Sant Llorenç de Bríndisi, que va ser també un gran polemista, va ser un frare enamorat de la pobresa, com Sant Francesc d´Assís, vivint-la amb sinceritat i humilitat i mai va perdre la serenor d´esperit. També fou un mitjancer de pau a Milà i un gran taumaturg, ja en vida i més encara després de mort.

Les seues obres les podem classificar en quatre grups: les de predicació, les escripturístiques, una obra de controvèrsia religiosa i finalment els escrits de caràcter personal i autobiogràfic.

Sant Llorenç de Bríndisi va morir el 22 de juliol de 1619 a Lisboa i el seu cos va ser traslladat al convent de les monges franciscanes de Villafranca del Bierzo, a Galícia. Va ser canonitzat pel papa Lleó XIII, el 8 de desembre de 1881 i posteriorment, el 19 de març de 1959, el papa Joan XXIII el va declarar Doctor de l´Església.

Les misses a la platja de Puçol i Xilxes (LEVANTE-EMV, 19/07/2015)

Fa uns dies vaig llegir en aquest diari, que l´Eucaristia que des de feia anys se celebrava a la platja de Puçol, concretament, a la plaça que hi ha al costat del centre Espai Voramar, havia hagut de canviar de lloc per decisió de l´Ajuntament. I el mateix ha passat a Xilxes, on l´alcalde creu que per "imatge turística", no s´ha de celebrar una missa a una rotonda d´aquesta vila.

Supose que la calor d´aquest mes de juliol, ha estat la responsable d´algunes declaracions poc meditades. Alguns mitjans de comunicació han parlat del "tripartito radical" de Puçol,"por prohibir la misa" en l´espai municipal on se celebrava fins ara. El mateix capellà que va celebrar l´Eucaristia, Ismael Ortiz manifestava que es trobaven "perseguits per la prohibició de celebrar el Dia del Senyor". Altres han dit que una activitat privada no ha d´ocupar una instal·lació pública. I l´alcalde de la vila, Enric Esteve, ha manifestat que "l´únic espai públic que hi ha a la platja, no ha d´acollir actes religiosos". Cal dir que l´alcalde, a més d´oferir una alternativa (un aparcament), està buscant una tercera possibilitat perquè els cristians de Puçol puguen celebrar l´Eucaristia a la platja. Per tot aquesta qüestió, alguns ja han qualificat d´anticlericals, als membres del "tripartito radical" de Puçol. I supose que també, alguns diran el mateix del govern de Xilxes.

Durant la campanya electoral del passat mes de maig, la Sra. Esperanza Aguirre , en un trobament amb Pastors Protestants, va criticar "el anticlericalismo de mis contrincantes políticos". Però què és l´anticlericalisme i el clericalisme?

El Diccionari Normatiu de l´AVL defineix el clericalisme, com la "la intervenció excessiva del clero en els assumptes polítics i socials". Altres diccionaris diuen que el clericalisme és la "intervenció de la jerarquia en el govern de l´Estat". Per la seua part, l´anticlericalisme està definit com la "doctrina o tendència contrària al domini polític o social de la clerecia", i també, com el "moviment contrari al clericalisme , és a dir, a la influència de les institucions religioses en els afers polítics o en la societat".

Per això el papa Francesc, en una entrevista d´octubre de 2013 que va concedir al Sr. Eugenio Scalfari, director del diari italià La Reppublica, afirmava: "Quan tinc al meu davant un clerical, ràpidament em torne anticlerical ". I el papa afegia encara: "El clericalisme no hauria de tindre res a vore amb el cristianisme".

És important, i per això forma part de la Declaració Universal dels Drets Humans, que els cristians puguem manifestar i celebrar la nostra fe amb tota normalitat. Sense imposar-la als altres (ja hem patit prou el nacionalcatolicisme) però sí celebrant-la amb naturalitat. Sense caure en el clericalisme. Perquè l´Església té el dret i el deure de manifestar públicament la fe que professa, com demanava el papa Francesc el 10 de juliol de 2013: "Estem cridats a respectar la religió de l´altre, els seus ensenyaments, símbols i valors". Això mateix afirma també l´article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans, quan proclama que tothom té dret a la llibertat de "pensament, consciència i religió", i a manifestar "la seua religió individual i col·lectivament, tant en públic com privadament". Tant en públic com en privat!

Les comunitats cristianes hem de tindre els nostres llocs de culte per tal de celebrar la nostra fe. Això sí, també crec que els ajuntaments estan per afavorir la convivència i la llibertat dels seus ciutadans, sense discriminació per raó de religió, de sexe o de cultura.

Els ajuntaments han de facilitar els espais municipals per als grups i les associacions que, amb respecte amb tothom, vulguen fer un acte propi? I els ajuntaments han de permetre aquestes manifestacions?

Els cristians ja tenim les esglésies i les ermites per celebrar la nostra fe, tot i que aquesta fe no pot quedar reclosa única i exclusivament en esglésies i ermites. Per altra part l´Esglesia sempre ha estat acollidora, i en molts locals parroquials s´han reunit (i fundat) grups de l´oposició al franquisme i en defensa dels Drets Humans.

No sé per què abans a Puçol, l´Eucaristia se celebrava al costat de l´Espai Voramar. El que sí que crec és que les autoritats han de respectar la llibertat de consciència, de pensament i de religió. De totes les religions. I que les comunitats han de poder manifestar lliurement la pròpia fe. No són una manifestació religiosa i popular les processons de Setmana Santa? Per això em trobe més a prop del Sr. Pere Fuset, regidor de València, quan el 22 de juny declarava a Levante: "Es tracta d´estar en festes religioses sense presidir-les", i també de la Vicepresidenta Mònica Oltra de participar en l´ofrena de flors durant les falles, que dels alcaldes de Puçol i de Xilxes. I també estic més a prop de la regidora socialista de l´Ajuntament de València, Sandra Gómez, en la missa de la Mare de Déu del Carme, per la seua presència, i perquè, a més, digué que si l´alcalde Joan Ribo i el regidor Pere Fuset no havien estat presents, és perquè no havien pogut fer-ho. Cap autoritat no té l´obligació d´anar a un acte religiós. Però les autoritats han de facilitar que els cristians puguem celebrar lliurement la nostra fe. També als carrers.

Crec que la laïcitat és una bona companya de camí en les relacions Església-Ajuntaments. Com col·laboren els ajuntaments en les festes de barri, amb els jubilats o amb els jóvens. O amb els equips de futbol, amb les manifestacions sindicals o les dels homosexuals. Col·laboració també, des del respecte mutu, amb les diverses Esglésies i confessions religioses.

Per altra part, ¿què passarà si un dia els musulmans demanen un espai municipal per celebrar el Ramadà? Els qui han parlat d´un "tripartito radical" aplaudiran que l´Ajuntament no done un espai per a aquest grup o bé estaran d´acord amb aquesta decisió?

Ni clericalismes ni imposicions. En les relacions Església-Estat cal una relació de respecte i alhora, de col·laboració, per tal de defendre la llibertat.

El papa Francesc a l'amèrica llatina (Diari de Girona, 19/07/2015)

El recent viatge del papa Francesc a Llatinoamèrica ha estat com una brisa o un oreig suau de l'Esperit. Ha estat el pas d'un profeta de l'esperança, enmig dels pobres i dels desesperançats. El Papa, a l'Equador, Bolívia i Paraguai, s'ha trobat amb el cor de l'Església Llatinoamericana, tot passant (com ho feia Jesús) pels carrers i per les places d'aquests tres països, on ha desvelat el seu programa social. 
El Papa, una vegada més, ha fet una crida al diàleg, a la unitat en la diversitat, a superar conflictes, a consolidar la democràcia i a construir una societat més justa.
Amb valentia, el papa Francesc ha denunciat la corrupció, que ha definit com "el càncer dels pobles", així com el sistema econòmic actual, "que mata". Per això, el Papa ha demanat un canvi d'estructures en una societat insensible, on hi ha una globalització de la indiferència, que no s'immuta quan un home mor de fam o de fred, però que es trasbalsa si les borses baixen dos o tres punts. El Papa ha insistit en la necessitat d'un canvi real i una economia "al servei dels pobles", ja que el sistema actual "ja no l'aguanten els pagesos, els treballadors, les comunitats, els pobles", aixafats pel poder i per l'oligarquia. Francesc ha exigit un desenvolupament econòmic que tingui en compte els més dèbils i els més desvalguts de la nostra societat, ja que quan es governa ignorant aquestes persones, no hi ha un veritable desenvolupament. I per això ha demanat que la mesura del model econòmic sigui "la dignitat de la persona, especialment dels més vulnerables". Com els profetes d'Israel, el papa Francesc s'ha dirigit als empresaris, polítics i economistes, perquè no es deixin portar per "un model econòmic idòlatra, que necessita sacrificar vides humanes en l'altar del diner i de la rendibilitat". 
En sintonia amb la recent encíclica Si?gueu lloat, ha demanat la protecció de la natura i alhora, perdó "no només per les ofenses de l'Església, sinó pels crims contra els pobles durant la conquesta d'Amèrica". El Papa, amb valentia, ha lamentat el paper de bona part de l'Església, perquè "s'han comès molts i greus pecats contra els pobles indígenes d'Amèrica, en nom de Déu". A més de reconèixer i valorar el paper de les dones, Francesc ha defensat el Primer Ministre de Grècia, Alexis Tsipras, "en l'intent d'aconse?guir una revisió justa del deute grec", que no signifiqui una humiliació més gran i encara més patiment per als ciutadans d'aquest país. 
El viatge del papa Francesc a tres dels països més pobres de Llatinoamèrica ha estat ple de gestos i de denúncies contra les situacions de marginació i d'injustícia social. Una vegada més, ha parlat de pobresa i de misericòrdia, de diàleg i de Drets Humans, sensibilitat envers els qui més pateixen i de servei. Com abans va fer a Lampedusa, i com ha remarcat Leonardo Boff, el papa Francesc "no parla dels pobres, va a veure'ls i els ?abraça". Per això els discursos del Papa a Llatinoamèrica, com l'exhortació El goig de l'Evangeli o l'encíclica Sigueu lloat no són paraules buides, sinó el crit del profeta que ens encoratja a estar al costat dels pobres i dels qui sofreixen, per tal d'infondre'ls esperança i joia. Per això les paraules, i sobretot els gestos del papa Francesc, sí que són entesos per la gent. No es queden en retòrica, sinó que arriben al cor de les persones, sobretot, a aquelles que tenen els ulls negats de llàgrimes i necessiten ser consolades, i a aquelles que no troben sentit a la pròpia existència i necessiten una paraula d'encoratjament. 
Amb aquest viatge a Llatinoamèrica, el papa Francesc ens proposa globalitzar l'esperança, tot desafiant els mercats, els poders econòmics i les finances mundials, amos d'un món injust.

El bisbe Pont i Gol (VILAWEB/ONTINYENT, 19/07/2015)

Entre els personatges més importants (i més compromesos amb la nostra llengua i la nostra cultura) que van estar al capdavant de l’Església del País Valencià, hi hagué el bisbe Josep Pont i Gol.

Nascut a Bellpuig (Urgell) als 12 anys ingressà al seminari de Solsona, on va fer els estudis eclesiàstics. L’any 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i el batxiller en Dret Canònic. L’any 1931 fou ordenat prevere, i el 1939 va entrar com a formador del Seminari de Solsona.

El Dr. Pont, superior i formador del Seminari de Solsona, representava la cordialitat, la tendresa, la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes, gràcies a ell, aquella casassa qe era el Seminari esdevingué humana, i la disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr. Pont era un home molt ordenat i metòdic. Tenia a més, un gran prestigi com a professor. De fet, fou el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiter i el suaviter  de la vella pedagogia.

Però en morir el bisbe Comellas, el Dr Pont fou “exiliat” del Seminari. Amb tot, el nou bisbe Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn Pont i Gol, no tardà en rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra i de Govern de la diòcesi, i secretari general del Sínode de 1949. fins que el 4 d’agost de 1951, fou preconitzat nou bisbe de Sogorb. Va ser consagrat a Bellpuig, el seu poble, pel bisbe Tarancon, el 30 de novembre del mateix any. Home amable, senzill i acollidor, va prendre possessió de la Seu de Sogorb, el 20 de gener de 1952, emportant-se com a secretari, mossèn Antoni Deig, que uns anys més tard seria bisbe de Menorca i posteriorment, de Solsona. 

La mentalitat del bisbe Josep va ser postconciliar molt abans del Concili. El seu magisteri va ser un magisteri discret, que podia desconcertar per la seua senzillesa. Més savi que magistral, i més itinerant que sedentari, com els bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses que no diuen gran cosa! I ell que coneixia tan bé la història, preferia parlar d’una manera concreta: de la Cova Santa o de la nova parròquia del barri València de Borriana, del Canigó, de l’Abat Oliba o del Dr. Cardó. Va ser un home que mai no es va permetre pensar o parlar malament d’un altre! I quan algú li preguntava, per què certes coses arribaven tan tard, responia que, en el fons, era el mateix problema de per què el Fill de Déu s’havia encarnat tan tard! Era la Teologia, no del retard, sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d’inspirar l’obediència més neta i l’audàcia més gran. La frescor i la contundència de la paraula del bisbe Josep era viva, perquè  d’una banda, no perdia la seua novetat, i de l’altra, perquè animava a vore amb esperança els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe Josep, va destacar per la seua ajuda i per la seua sol·licitud als pobres i marginats.

L’any 1960, amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa, es creava el nou bisbat de Sogorb-Castelló, del qual, el Dr. Pont va ser el seu primer bisbe. Un bisbe recordat i estimat, encara hui. Per mitjà d’un Decret Pontifici se segregaren, i també s’annexionaren diverses comarques a la vella Seu de Sogorb. D’aquesta manera els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat.

El bisbe Josep, va estimar amb passió la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: “coses, llocs, i gent que jo he estimat i he servit, i encara porte dintre del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes per tot arreu”.

En prendre possessió de la Seu Primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe declarava: “una part del meu cor, es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa, i la Mare de Déu del Lledó”. El bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les Valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: “aquests camins els he recorregut tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l’Església”. El bisbe Josep sempre recordava que havia ocupat durant 19 anys, el lloc 75è com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps, “sóc el cap i començament d’una nova etapa d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960, primer bisbe de Sogorb-Castelló”. Juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, el bisbe Josep va ser l’única jerarquia que defensà la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, com a llengua del Poble en la litúrgia i en l’ús públic. Durant els anys de servei al bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Josep va afavorir la introducció de la nostra llengua a l’Església en totes aquelles zones de la diòcesi que eren valenciano-parlants. Per al bisbe Josep, “l’Església no té fronteres, però es projecta sobre l’home concret, amb totes les seues circumstàncies. Per això l’Església es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia”

Clar defensor de la unitat de la llengua, en certa ocasió rebé l’encàrrec per part d’un dels responsables de la revista Cavall Fort, de sondejar la possibilitat i l’oportunitat d’iniciar una edició en “valencià” d’aquesta revista infantil. El Dr. Pont afirmà amb rotunditat que no ho considerava necessari, pel fet que la llengua catalana de la revista citada, i el valencià que es parlava a les comarques valencianoparlants, no tenien cap diferència essencial, i tots els qui llegien Cavall Fort al País Valencià, no necessitaven diccionari!

De fet, Pont i Gol, amb  Jubany i Masnou, van ser els responsables al Vaticà II, que la Lumen Gentium reconeguera a les minories nacionals, el dret  a la seua pròpia llengua i cultura. El bisbe Josep va ser decisiu per tal d’aconseguir que, a Espanya, el valencià fos llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà!!

El bisbe Pont i Gol, va ser un bisbe plenament conciliar. Per a ell el Concili era alguna cosa més que una gran notícia: “És una mentalitat, un criteri, una línia a seguir: l’Evangeli vist amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen” I és així com el Concili, va transformar el bisbe Josep. Es deia que el Dr. Pont havia tornat de Roma, després de la tercera etapa conciliar, amb una actitud més senzilla encara, amic del diàleg, defensor dels drets humans, compromès amb la renovació i l’aggiornamento.

En una homilia a Vila-real, el desembre de 1965, deia: “l’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau” I continuava: “l’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força de les riqueses, de la influència terrena”

El bisbe Josep desitjava una Església oberta a tothom, i per això creia que la missió de l’Església, “no era obtindre triomfs, ni conquerir res: l’Església no vol dominar ningú. La missió de l’Església. És la de ser ferment i testimoni enmig del món”

Encara som molts els valencians que enyorem la bondat de pare del bisbe Josep, i la seua fidelitat al servei d’un poble al qual estimava i servia amb amor i sol·licitud pastoral. Com va dir el bisbe Deig, que durant 26 anys va ser secretari del bisbe Pont i Gol, el bisbe Josep “va ser un home senzill, fidel a l’Església i a Catalunya”.

'Cartilla y breu instrucció de la Doctrina Cristiana' (Levante-EMV, 17/07/2015)

Normalment, i com a record de la primera comunió d´un xiquet o bé del casament d´una parella, se sol entregar alguna andròmina que després no sabem on posar-la. Però cada vegada més, els pares de l´infant que pren la primera comunió o la parella que es casa, opten per obsequiar els amics i els familiars que conviden a l´esdeveniment, amb un facsímil interessant i moltes vegades difícil de trobar. És això el que han fet els amics Rafael Roca i Josefina Culleré, com a record de la primera comunió del seu fill Miquel.

Per això fa uns dies em va arribar un preciós exemplar de la "Cartilla y breu instrucció de la doctrina Christiana", que es va escriure "per manament del Illustríssim Reverendíssim senyor Don Francisco de Navarra per la divina gracia Archebisbe que fonch de València" de 1556 a 1563, i que va ser imprès en 1571, "per manament del Illustríssim Reverendíssim senyor Don Joan de Ribera Patriarcha de Antiochia, Archebisbe de Valencia".

El facsímil de la "Cartilla " es va reimprimir el 1897, amb l´aprovació "del Emmo. y Revdmo. Sr. Dr. D. Ciriaco Sancha y Hervás, Cardenal Arzobispo de esta Diócesis", a la "Imprenta de F. Domenech" de València.

En la introducció de J. E. Serrano y Morales, adreçada al "Sr. D. Federico Domenech y Cervera", trobem la justificació d´aquesta reimpressió de 1897, quan Serrano Morales escriu: "La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan, sin embargo, á sus hijos á rezar en castellano". Serrano Morales, amb molt bon criteri, davant l´absurditat d´haver de resar en castellà els valencianoparlants, recorda "los disparates" que naixen de "recitar como papagayos, en lengua extraña" les pregàries, ja que "a penas entienden, las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma". Serrano Morales afegeix encara que aquesta reimpressió de la "Cartilla", és un estímul "para que estudiasen el Catecismo cristiano todos aquellos que tuviesen mayor facilidad para aprenderlo en la lengua vernácula que en cualquier otra". Serrano Morales, finalment, remarca l´actitud exemplar del cardenal-arquebisbe de València Ciriaco Sancha, que "no solo se ha dignado aprobar la reimpresión, sino que ha llevado su bondad al extremo de autorizarte para estampar su escudo en la portada moderna, y de concedernos á tí y á mí su paternal bendición".

La "Cartilla", que presenta el "Sumari breu del que ha de saber y obrar qualsevol Chrsitia", inclou "Los articles pertanyents a la divinitat de nostre redemptor Iesu Christ", i els "pertanyents a la humanitat", els manaments "de nostre senyor" i els de "la sancta mare Esglesia", així com "Les obres de misericordia", la llista de "Los peccats mortals" i les "Virtuts contraries als pecats", els "sagraments" i les pregàries del "Pare nostre", "Ave Maria", la Salve Regina, el Credo, el Jo pecador, les Virtuts Teologals i les Cardinals, els Dons de l´Esperit Sant, "Los sentiments del home", "Les potensies del anima", "Los enemichs del anima" i finalment les "Gracies apres de taula".

Aquesta reimpressió (beneïda pel cardenal Sancha) de la "Cartilla y breu instrucció de la doctrina Christiana", que amb tant bon encert han regalat els amics Rafael i Josefina com a record de la Primera Comunió del seu fill Miquel, és un bon exemple de l´actitud amb la qual haurien d´actuar els bisbes valencians. Desgraciadament, en compte d´imitar allò que va fer el cardenal Sancha, els bisbes del País Valencià (no sé què en pensa el bisbe Enrique, de Tortosa) continuen menyspreant la nostra llengua, sense enviar a Roma la traducció al valencià del Missal Romà per tal que puga ser aprovat, desautoritzant públicament l´Oracional Valencià preparat per l´AVL. A vore si aprenen del Cardenal Sancha, de l´arquebisbe Francisco de Navarra i fins i tot de Sant Joan de Ribera, que van afavorir aquest catecisme en valencià.

16 de juliol: La Mare de Déu del Carme (LEVANTE-EMV, 16/07/2015)

El dia 16 de juliol celebrem la festa de la Mare de Déu del Carme, una advocació tan venerada als pobles de la costa, i que prové de la Bíblia. La festa del Carme, concretament, té el seu origen a una muntanya de Palestina anomenada el Carmel.

La Sagrada Escriptura ens parla dels profetes Elies i Eliseu, que adoraven Déu al Carmel. Amb el temps, el cristianisme va considerar aquests profetes, com els prototips dels ermitans i dels monjos. Per això, a partir del segle IV, molts cristians elegiren la muntanya del Carmel, com un lloc per fer vida eremítica.

El primer llibre dels Reis ens parla d´Elies que, en un temps de sequera, pujà al cim del Carmel, des d´on divisà un núvol menut, que portà una pluja abundant (1R18: 42-45) La tradició carmelitana va vore prefigurada la Mare de Déu en aquest núvol, del qual naixeria (plouria) el Salvador.
Va ser a finals del segle XII, en acabar la tercera croada, quan uns hòmens, croats o devots, pelegrins de Terra Santa, decidiren fer-se ermitans en el Mont Carmel, establint-se a una vall, a la vora de la "font d´Elies". Aquests ermitans, anomenats llatins (per diferenciar-los dels bizantins) escolliren la Mare de Déu com a patrona i construïren la primera església dedicada a Santa Maria del Mont Carmel.

L´expressió Carmel significa jardí, en hebreu i en àrab, i en llatí, poesia. Per això la Bíblia recalca la bellesa de la muntanya del Carmel. Amb tot, per a la tradició carmelitana, la bellesa per excel·lència del Carmel, és Santa Maria.

L´element més significatiu de la devoció de la Mare de Déu del Carme és l´escapulari, que originàriament era una peça de roba per protegir l´hàbit dels monjos. Va ser al segle XIV, quan l´escapulari del Carme passà a tindre una connotació mariana, degut a una llegendària aparició i entrega de l´escapulari de la Mare de Déu, al carmelita anglès Simó Stock, el 16 de juliol de 1251. Aquest escapulari del Carme va ser acceptat ràpidament per la pietat popular, que veia en ell la protecció de Maria sobre els seus fills.

D´una manera particular, la Mare de Déu del Carme és venerada pels frares i per les monges carmelites, tant del Carmel Descalç com del Calçat, presents a Puçol, València, Borriana, Ontinyent el Desert de les Palmes, les Alqueries, Villar del Arzobispo, Godelleta, Altea i Serra, que aclamen Santa Maria com a Patrona, Mare, Germana i Bellesa del Carmel.

La Mare de Déu del Carme també és la patrona de La Canyada de Biar, L´Eliana i Cox. I també a Vinaròs, Torrevella, Oliva, El Campello, Gandia, Santa Pola, Xeraco, Moraira, Cullera, Altea, el Port de València, Dénia, El Perellonet, Miramar, Borriana o Xàbia, la gent de la mar venera amb devoció la Mare de Déu del Carme, degut a que en l´edat Mitjana s´identificava "Maria", com "estrela del mar" (Stella maris) segons escrivia l´abat Sant Bernat.

També trobem ermites dedicades a la Mare de Déu del Carme a La Canyada de Biar, al Perellonet, Andilla i Asp. A la parròquia de la Santíssima Creu, al barri del Carme de València, se celebra la tradicional novena i la Mare de Déu del Carme també s´honora a la parròquia dels Carmelites Descalços de València, al carrer Alboraia i a la parròquia de Sant Joan de la Creu, al carrer Poeta Querol, i a la de Sant Isidor, dels Carmelites Calçats, i també les parròquies dedicades a aquesta advocació al Port de Sagunt, al Port de Borriana, a La Pobla de Farnals, a Sueca o a Xàtiva.

En un temps de crisi, és bonic el gest dels diversos capellans que en aquesta festa, en compte d´ofrenes florals a la imatge de la Mare de Déu del Carme, han demanat a la gent que les ofrenes que es facen, no siguen amb flors sinó amb aliments per a les persones necessitades.
Que la Mare de Déu del Carme siga la protecció dels hòmens i de les dones de la mar, dels ciutadans de L´Eliana i del barri del Carme de València i que siga per a tots, estrela brillant en les nostres nits.

Amb Mª Carme Gomà, en una de les seues precioses pregàries, invoquem la Mare de Déu del Carme, "Verge humil i senzilla, patrona del mar i dels pescadors. Que ella vetle per tots els treballadors i treballadores. Pels qui tenen faenes precàries, pels qui arrisquen la seua salut en el treball, pels qui són explotats amb condicions laborals indignes, i també pels qui estan a l´atur. Que contemplant les aigües de la nostra Mar Mediterrània, les mateixes que acaronen la falda del Mont Carmel a Israel, siguem agraïts del qu som i del que vivim". Amén.

15 de juliol: Sant Bonaventura (LEVANTE-EMV, 15/07/2015)

 El dia 15 de juliol celebrem la festa de Sant Bonaventura, frare franciscà, cardeal i Doctor de l´Església. Amb el nom civil de Joan de Fidanza, aquest sant va nàixer el 1227 a prop de Viterbo, a la Toscana italiana. Greument malalt de menut, sa mare el va consagrar a Sant Francesc d´Assís, per la intercessió del qual, Joan va recobrar la salut. I aií ho canten aquests Goigs: "Florencia el ser vos doná/ Llinatge noble y antich,/ Fervoros sant Deu procurà/ Dels menors essent vos xich;/ Quant en faxa heus va enviar,/ una mortal calentura".

Joan va ingressar als franciscans, per viure en la senzillesa evangèlica del sant d´Assís i alhora, en la i la ciència i en la saviesa de l´Orde. Va estudiar a la Universitat de París i després, durant 10 anys, va ser professor en aquesta mateixa ciutat, bressol de la cultura. Quan tenia 36 anys, l´Orde, reunida a Roma en capítol general, el 2 de febrer de 1257, va elegir Bonaventura Ministre General. Durant el seu ministeri, va visitar les comunitats franciscanes de França, Alemanya, Itàlia i Espanya, celebrà capítols generals i provincials i va encoratjar els frares a ser fidels a la Regla. Per tot això, Sant Bonaventura és considerat el segon fundador de l´Orde de Sant Francesc d´Assís, del qual va escriure una biografia.

Amb la seua saviesa, Bonaventura predicava davant de papes i reis, així com també davant l´estament clerical i les comunitats religioses: "Ja profés en brevedat,/ Fonch vostra sabiduría/ Tal, pues Sant Tomás pasmat/ Buscant vostra llibrería:/ Per llibres vareu mostrar/ De Cristo en creu la figura".

El papa Gregori IX el va crear cardenal i amb l´ajuda de Bonaventura, el papa preparà el segon concili ecumènic de Lió, on el sant franciscà va dirigir els debats.

Durant els anys de docència a la Universitat de París, Sant Bonaventura va escriure els comentaris a la Bíblia i a les Sentències de Pere Llombard. També escrigué obres de Teologia, apologies, sermons i opuscles místics: "París Càtedra heus va dar,/ la orde el generalat,/ Gregori heus maná aceptar/ Capello, junt al bisbat:/ Y el Papat per vos va estar/ A vostra judicatura". En la seua obra trobem la síntesi de l´agustinianisme medieval i la idea del Crist, centre de la creació.

En Sant Bonaventura no trobem un fred exercici de la intel·ligència, sinó la saviesa de la ciència sagrada, viscuda i practicada. Per això, en ell s´ajunten ciència i experiència.

Bonaventura va ser un frare humil, amb un gran amor a la pobresa, la pregària i la paciència. Una antiga llegenda ens mostra Bonaventura llavant els plats dels convent, quan arriben els enviats del papa amb les insígnies cardenalícies. Si bé no està provat aquest fet, sí que resumeix l´esperit del frare en el servei humil als altres, com canten els Goigs: "Vos que glòries desdenyàreu/ sent humil exemple bell,/ de cardenal lo capell/ a viva forsa acceptareu/ y rentant plats us trobareu/ al rebrer tant alt honor".

Sant Bonaventura, que va morir el 15 de juliol de 1274, va ser aquell home prudent, que va organitzar l´Orde, i que tenia un amor de pare amb els seus i una pietat cristocèntrica i mariana.

El papa Sixte IV el va canonitzar el 1482, huit anys després de morir Bonaventura. I Sixte V, el 1588, el va declarar Doctor de l´Església, amb el qualificatiu de Seràfic. I és per això que l´aclamem amb aquests Goigs antics: "Doctor y Sant singular/ Seráfich Bpnaventura;/ Vullau a Jesús pregar/ Nos don del cel la ventura".

Al nostre País, els franciscans i les franciscanes es troben a Benissa, Pego, Cocentaina, València, Vila-real, Ontinyent i Gilet i els caputxins, als convents (molts d´ells fundats per Sant Joan de Ribera) d´Alacant, Massamagrell, Orito, L´Olleria i València, al carrer Ciril Amorós, on tots ells continuen vivint la senzillesa evangèlica de Sant Bonaventura i del sant d´Assís: "Ja que de vostre esplendor/ la flama es gentil y pura/ Lliuraunos Bonaventura,/ de lo dupte y del error".

Sant Bonaventura és el patró de Pedreguer per l´influx dels Pares Franciscans, que van predicar a la nostra terra després del 1609, data de l´expulsió dels moriscos des del port de Dénia, per ordre del Duc de Lerma, com recordava l´any passat l´escolapi P. Francesc Mulet, en l´homilia que va predicar a Pedreguer. La tradició ens diu que la devoció d´aquesta vila de la Marina a aquest sant franciscà s´inicià en una data incerta, a finals del segle XVI o a principis del XVII. Però sí que s´admet que Sant Bonaventura es patró de Pedreguer des d´abans de 1661. També a Onil hi ha el Convent de Sant Bonaventura i encara, trobem l´anomenat Racó de Sant Bonaventura, que és un preciós paratge natural a Alcoi.

14 de juliol: La Dedicació de la Catedral d'Oriola (14/07/2015)

Hui dia 14 de juliol celebrem l´aniversari de la Dedicació de la Catedral d´Oriola. Aquesta festa celebra el dia en el qual recordem la consagració d´aquest temple que aplega la comunitat cristiana, presidida pel seu bisbe, per celebrar l´Eucaristia i la pregària de l´Església. És a la catedral de cada diòcesi, on l´Església s´ompli d´alegria en l´assemblea dels deixebles de Jesús, ja que cada catedral és el centre de la vida litúrgica del bisbat.

La catedral d´Oriola, consagrada o dedicada a Déu el 14 de juliol de 1597 pel bisbe Josep Esteve, és l´església mare de la diòcesi i lloc on el bisbe té la seua càtedra. I és en la festa de la seua Dedicació o Consagració, i també en l´aniversari d´aquesta data, que el temple s´ompli de la glòria de Déu, per aplegar o reunir la comunitat cristiana entorn del seu bisbe. I és que com destacava el Concili Vaticà II, cada diòcesi "és una porció del Poble de Déu que es confia al bisbe", cadascun d´ells, successor dels Apòstols.

Sabem que els primers cristians no tenien llocs específics de culte. Com veiem al llibre dels Fets dels Apòstols, Pere i Joan anaven al Temple de Jerusalem a pregar (Ac 3:1) fins l´any 70 que va ser destruït aquest lloc de culte. També les sinagogues eren llocs habituals de pregària. Però sobretot eren les cases o esglésies domèstiques, on els cristians es reunien per celebrar l´Eucaristia, anomenada també fracció del pa o acció de gràcies. Així ho veiem en el llibre dels Fets dels Apòstols: "Cada dia assistien unànimement al Temple, i a casa partien el pa i prenien l´aliment amb alegria i simplicitat de cor" (Ac 2:46)

Era en l´assemblea de pregària, a les cases, que els cristians reconeixien la presència de Crist en mig d´ells, és a dir en la comunitat cristiana local, fent de cada comunitat cristiana, un temple de Déu, com ens diu Sant Pau: "No sabeu que sou temple de Déu i que l´Esperit de Déu habita en vosaltres?" (1C 3:16). I també: "Nosaltres, en efecte, som el temple del Déu viu" (2C 6:16).

Després de les persecucions, amb la pau de Constantí, el 313, els cristians es van construir basíliques, que eren consagrades o dedicades a la celebració dels Misteris, en un ritu de consagració, on s´ungia l´altar i les columnes amb el Sant Crisma, el mateix Crisma amb que s´ungeixen els batejats, els confirmats i els preveres. Sant Eusebi de Cesarea ens recorda que hi havia festes de dedicacions de temples en totes les ciutats on hi havia cristians, i per tant, consagracions de les esglésies on es reunien els deixebles de Jesús. Aquest historiador ens descriu l´alegria d´aquestes festes del Poble de Déu, d´aquesta manera: "Hòmens i dones de totes les edats, amb totes les forces, somrients en l´ànima i l´esperit, glorificaven el Senyor amb pregàries i accions de gràcies" (Història Eclesiàstica X,III,1,4 i IV,71).

Tradicionalment, una vegada era dedicada o consagrada una església, cada any s´acostumava a celebrar l´aniversari de la consagració.
La catedral d´Oriola va ser consagrada pel bisbe Josep Esteve, el 14 de juliol de 1597. El bisbe Esteve, nascut a València, va prendre possessió d´aquesta diòcesi d´Oriola el 3 de març de 1594. Aquesta església es va construir sobre les restes visigòtiques, hispano-àrabs i mudèjars, i va rebre el títol de col·legiata pel papa Benet XIII, el papa Luna, el 1413. Va ser el papa Juli II qui, el 1510, elevà aquesta col·legiata a catedral. L´actual catedral d´Oriola va començar a construir-se el segle XIV.

A la catedral d´Oriola, el bisbe Jesús Murgui té la seua càtedra, d´ací el nom de catedral per a l´edifici que guarda la càtedra o cadira del bisbe, des d´on imparteix el seu magisteri i la potestat de pastor de l´Església diocesana. La catedral d´Oriola és també signe de la unitat dels cristians en aquella fe que el bisbe anuncia i predica. I encara, la catedral és imatge del cos místic de Crist, on els diversos membres que formen aquest cos, estan units per la caritat.

Com diu el prefaci de la missa de la Dedicació d´un temple, Déu simbolitza el misteri de la comunió amb els creients, i el realitza "en aquesta casa visible que ens heu permès alçar, en la qual" Déu escolta i protegeix "aquesta comunitat de fidels que peregrinen" cap al Pare. El prefaci fa notar com els temples són signes de les comunitats cristianes, ja que "l´Església, estesa per tot el món, creix com a Cos del Senyor", fins que arribe "a la seua plenitud en la visió de pau de la Jerusalem del cel".

Hui, la celebració de l´aniversari de la Dedicació de la catedral d´Oriola, és un dia per donar gràcies a Déu per aquesta Església particular que aplega, en la pregària i en l´acció de gràcies, el Poble de Déu que camina en aquest lloc concret. I és també, hui que fa 518 anys de la consagració d´aquest temple, un dia per agrair els milers i milers de cristians que ens han precedit i que ens han transmès la fe que nosaltres hem de viure i de transmetre als nostres fills, perquè així, aquesta Església, en l´actualitat, d´Oriola-Alacant, siga per a la nostra societat, font d´esperança i de comunió.

14 de juliol: Sant Camil de Lel.lis (LEVANTE-EMV, 14/07/2015)

 Com cada 14 de juliol, hui celebrem la festa de Sant Camil de Lel·lis, que va nàixer a Chieti, als Abruzos italians, el 25 de maig de 1550, dia de Pentecostès. Com que son pare era militar, Camil als 17 anys intentà entrar a l´exèrcit sense aconseguir-ho. Una ferida que el feia patir molt, va fer que el jove se n´anara a Roma, a l´hospital de Santiago, per tal de curar-se. En restablir-se, Camil es quedà a l´hospital com a criat. Però la seua afició al joc va fer que el tiraren al carrer. Va ser quan s´allistà a l´exèrcit com a soldat mercenari. Però en acabar el temps militar, i seduït novament pel joc, va quedar en la misèria, fins al punt de demanar almoina a les portes de les esglésies. Va començar a treballar en la construcció, al convent caputxí de Manfredònia. I va ser el 2 de febrer de 1575, quan descobrí que Déu el cridava al seu servei i per això demanà el seu ingrés als caputxins. Com que la ferida s´havia obert de nou, Camil tornà a l´hospital de Santiago, on comprengué, ara de manera més nítida, que havia de dedicar la seua vida a cuidar els malalts. És quan va pensar fundar una confraria per servir els qui estaven malalts.

En ser ordenat prevere el 1584, Camil, amb altres companys, començà a viure, d´una manera pobra, en comunitat. Camil i els seus primers germans, van vore aprovada la seua confraria, gràcies al breu, "Ex omnibus", de 18 de març de 1586, del papa Sixte V.

La vida de Camil i dels seus companys consistia cada dia en anar a l´hospital de l´Esperit Sant, a prop del Vaticà, on atenien els malalts, en un ambient pobre i molt poc higiènic. També varen començar a assistir els presos i els moribunds, servint amb una actitud d´heroïcitat, les víctimes de la pesta i d´altres epidèmies. La fundació dels anomenats Ministres dels Malalts, va tindre lloc el 8 de desembre de 1591.

Els companys de Camil, que es van escampar per d´altres llocs, portaven la Creu Roja al pit, que més tard s´ha internacionalitzat com a signe d´atenció als malalts, als refugiats i a tots aquells que pateixen. La congregació va anar estenent-se, però Camil va haver de suportar amb paciència diverses contrarietats, fins i tot dels mateixos religiosos que havien conviscut amb ell.

Camil, amb una entrega sol·lícita i heroica, va dedicar la resta de la seua vida a l´atenció física i espiritual dels malalts. La nit del 13 al 14 de juliol de 1614 (l´any passat va fer quatre segles) Camil entrava en agonia, morint el dilluns següent, dia 16, quan tenia 64 anys. La notícia de la mort s´escampà ràpidament per Roma, els habitants de la qual ploraren aquest servidor dels malalts.

Canonitzat el 29 de juny de 1746, el papa Lleó XIII, el 1886, va declarar Sant Camil de Lel·lis, juntament amb Sant Joan de Déu, patró dels malalts. I el 1930, també amb Sant Joan de Déu, el papa Pius XI el declarà patró del personal sanitari dels hospitals.

Els religiosos Camils, tal com ens exhorta Sant Pau, estan al servei de les obres de misericòrdia (Rm 12:6-8), en la cura dels malalts (1C 12:9) i en l´assistència als necessitats (1C 12:28). Per això el carisma dels deixebles de Sant Camil de Lel·lis es resumeix en viure i en ser testimonis de l´amor misericordiós de Déu en l´atenció als malalts i als més necessitats.

Sant Camil de Lel·lis, estimant i servint, va descobrir en els malalts el mateix Crist, tal i com Sant Mateu, al capítol 25 del seu Evangeli ens ho presenta.

A València els religiosos Camils van arribar el 1765, enguany fa 250 anys, i en l´actualitat s´ocupen del servei religiós a l´hospital la Fe, del Cap i Casal. Els religiosos Camils es troben als cinc continents treballant en el camp sociosanitari i en la pastoral de la salut, fent realitat el seu lema: "Cuidar i ensenyar a cuidar", per així humanitzar més el nostre món.

L´any passat vam celebrar el IV centenari de la mort de Sant Camil, per això cal agrair a Déu el testimoniatge d´aquest home abnegat en el servei als malalts, i també la sol·licitud amb la que treballen actualment tots els religiosos Camils, escampats per tot el món.