dijous, 30 d’abril de 2015

"L'Església, servidora dels pobres" (LEVANTE-EMV, 30/04/2015)

Aquest és el títol del document aprovat pels bisbes, reunits a Madrid i a Àvila del 20 al 24 d´aquest mes, en la CV Assemblea de l´Episcopat Espanyol.
Per primera vegada, la CEE aprova una Instrucció Pastoral que s´aparta de la doctrina social i política del PP, i per això els bisbes denuncien la corrupció com una "greu deformació del sistema polític". Els bisbes espanyols també ens recorden les desigualtats socials que existeixen a l´Estat espanyol i al País Valencià, malgrat les operacions de maquillatge dels Governs del Sr. Rajoy i del Sr. Fabra. Unes desigualtats que, lluny de desaparèixer, han anat creixent.
Els bisbes espanyols, per fi, desmenteixen aquells que diuen que la crisi està superada, cosa falsa mentre aquesta superació no siga efectiva en els més necessitats. Així ho ha afirmat la Comissió de Pastoral Social presidida pel bisbe Juan José Omella, de Calahorra-La Calzada-Logronyo, que ha presentat aquest text.
Segons els bisbes, la veu de l´Església no pot quedar reduïda a les sagristies. Al contrari: l´Església té la necessitat, en aquest moments de crisi, de fer sentir la seua veu a la societat, per denunciar una economia sense rostre. En aquest document, els bisbes també demanen perdó pels moments que no han sabut respondre als laments i als sofriments dels més necessitats. I és que si bé els bisbes espanyols encapçalaven manifestacions contra el Govern de Rodríguez Zapatero, mai no havien alçat la seua veu per denunciar els casos de corrupció (Gürtel, Palma Arena, Emarsa, Imelsa, CAM, Carlos Fabra, Púnica, Bárcenas. Targes Caja Madrid i Rodrigo Rato, Pujol, Brugal...) i el model de societat basat en la idolatria dels diners.
Aquest document aprovat per la CEE consta de quatre parts, on s´analitza la situació social que viu l´Estat espanyol.
En la primera part, els bisbes descriuen el moment actual que viu la nostra societat, amb nous pobres i noves pobreses, sobretot pel que fa a les famílies que pateixen més greument la crisi econòmica. És en aquest primer apartat, on els bisbes denuncien la corrupció com un "mal moral", que té el seu origen en la "cobdícia financera i l´avarícia personal", conductes que són èticament reprovables, a més de ser un "greu pecat".
En la segona part del document, els bisbes presenten els quatre factors que expliquen la situació actual que vivim i que patim. El primer dels factors és la negació de la primacia de la persona humana, una primacia que ha estat substituïda pels diners i per l´afany de posseir més i més. El segon dels factors és el domini de la tècnica. El tercer és el model social imperant, basat en l´economia, i en una economia sense rostre. I el quart és la idolatria dels mercats.
En la tercera part d´aquesta Instrucció Pastoral, els bisbes espanyols defensen la primacia de la dignitat de la persona, així com també, el fet que els béns han de tindre una dimensió social. Per això, segons els bisbes, cal eixamplar la solidaritat i l´equilibri entre drets i deures.
Finalment, en la quarta part del document aprovat pels bisbes, els nostres pastors demanen promoure una actitud de conversió i de solidaritat, i eixir a trobar els pobres i els qui més pateixen. També demanen un compromís social, i amb això fan una denúncia explícita, ja que els bisbes se n´han adonat, finalment, que no poden callar, com majoritàriament han fet fins ara (en una total connivència amb el PP) quan no es reconeixen ni es respecten els drets de les persones.
Els nostres bisbes denuncien en aquest document, la injustícia que suposa que "moltes persones estiguen vivint sotmeses a una economia sense rostre humà". Per això el document aprovat pels bisbes, denuncia "un ordre econòmic establert únicament sobre l´afany de lucre i les ànsies desmesurades de diners, sense consideració a les autèntiques necessitats de l´home".
Els bisbes, amb una actitud valenta (que molts esperàvem ja fa temps) presenten l´Església, com ho va fer Jesús: com a "bona notícia per als pobres", i reconeixen (finalment), "la necessitat de convertir-nos també com a alliberadors de les pobreses". Alhora, els bisbes defensen la necessitat d´una sòlida espiritualitat basada en el "compromís, la lluita contra la injustícia i l´amor de Déu". Per últim, els bisbes demanen que les Administracions Públiques siguen capaces d´assumir la seua responsabilitat per "mantindre l´estat social de benestar".
Des dels temps del cardenal Tarancon i dels bisbes Jubany, Osés, Echarren, Oliver, Buxarrais o Añoveros, l´Esglesia espanyola no havia fet un document tan clar en defensa del pobres i dels més desafavorits. Al contrari: durant els anys de govern dels Presidents Aznar i Rajoy (i Zaplana, Camps i Fabra) els bisbes espanyols havien estat en silenci, sense fer cap denuncia (llevat d´alguns casos molt excepcionals) d´un sistema basat en el domini i la idolatria dels diners. Per això és tan important aquest document, que ara sí, ens fa vore a l´Estat espanyol els aires de renovació, de llibertat i de denúncia profètica del papa Francesc.

27 d'abril: El monjo Sant Rafael Arnáiz (LEVANTE-EMV, 26/04/2015)

 El 27 d´abril celebrem la festa del monjo cistercenc de l´Abadia de San Isidro de Dueñas, Rafael Arnáiz Barón.
Rafael va nàixer al si d´una família acomodada de Burgos. Va ser el primer dels quatre fills que tingueren els esposos Rafael Arnáiz i Mercedes Barón. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Burgos, tot i que una malaltia va fer que haguera d´interrompre els estudis. Una vegada recuperat, el 1922, son pare el portà a Saragossa, i el consagrà a la Mare de Déu del Pilar. El xiquet era piadós, obert a l´acció que Déu anava fent en ell.
Quan el mateix 1922 la família es va traslladar a Oviedo, Rafael acabà el batxillerat en aquesta ciutat. Després, concretament l´any 1929, Rafael es va matricular a l´Escola Superior d´Arquitectura de Madrid. De caràcter jovial i comunicatiu, Rafael, que va ser un jove del seu temps, era un home transparent a l´acció de Déu.
En conèixer el 23 de setembre de 1930 el monestir cistercenc de San Isidro de Dueñas, Rafael va comprendre que Déu el cridava a ser monjo. Atret i captivat per la pau, el silenci i la salmòdia de la Trapa, amb aquells monjos que amb la pregària esdevenien sentinelles de la nit, Rafael va demanar ser admès a la vida monàstica. Així, Rafael entrà a la Trapa el 16 de gener de 1934. Però degut a una diabetis, el 25 de maig següent, el G. Rafael hagué de deixar-lo i tornar a sa casa per recuperar-se.
L´octubre de 1935, Rafael demanà que l´admeteren al monestir com a oblat (és a dir, sense fer els vots monàstics) i fou admès el gener de 1936. Però el 29 de setembre d´aquell mateix any hagué de deixar la Trapa de San Isidro de Dueñas, ja que fou cridat a files, encara que va ser declarat inútil total, amb la qual cosa pogué tornar al monestir el 6 de desembre. Però una vegada més la diabetis que patia, va fer que Rafael eixira de nou de la Trapa, que deixà el 7 de febrer de 1937. Però, fidel a la vocació rebuda, el G. Rafael tornà a entrar al monestir de San Isidro el 15 de desembre d´aquell mateix any. Només li quedaven mesos de vida, ja que el 26 d´abril de l´any següent va morir.
De seguida, tant els monjos que van conviure amb ell, com la gent de fora que el coneixia, van reconèixer la seua santedat de vida.
L´espiritualitat del G. Rafael estava basada en una recerca continua de Déu. Per això la seua vida va ser, abans que res, un testimoniatge de la transcendència de Déu, de la primacia de Déu. El G. Rafael se sentia atret per un Déu que estimava, no per les coses que coneixia d´ell, sinó per l´experiència que en va fer, fins a quedar-ne totalment fascinat. El G. Rafael va descobrir que la vida monàstica donava sentit a la seua vida, ja que era el camí que Déu li proposava. Per això, malgrat les vegades que hagué d´eixir del monestir, sempre sentia el desig de Déu que el cridava a ser monjo. La humilitat, el silenci i la pregària, el servei als germans de comunitat i la Lectio divina van anar purificant el cor del G. Rafael, en el dolor i en l´amor.
El G. Rafael (com tots els monjos del Císter) va tindre una devoció especial a la Mare de Déu, i va ser d´ella que va rebre ajuda, llum i consol, en un diàleg ple de tendresa.
El G. Rafael, que va ser canonitzat pel papa Benet XVI l´11 d´octubre de 2009, ja abans havia estat proposat com a model i exemple de la joventut. Com solia repetir el G. Rafel, "Només omple l´ànima....i l´omple tota". Per això es va donar del tot a Déu en la vida monàstica, com a testimoni de l´Evangeli.

30 d'abril: Sant Josep Cottolengo (30/04/2015)

El dia 30 d´abril és la festa de Sant Josep Cottolengo, el sant de la fe i de la confiança en Déu.
Quan algú sent el nom de Cottolengo, mai no sap si aquest nom es refereix al sant d´aquest cognom, o bé a l´obra que va portar a terme aquest sant.
Josep Cottolengo, el major dels 12 germans, va nàixer a Bra, al Piamont, el 4 de maig de 1786. Després dels estudis, va ser ordenat prevere el 1811 i tres anys més tard obtingué el doctorat de Teologia. El 1818 va ser elegit canonge de la col·legiata Corpus Domini de Torí.
Impressionat perquè una dona no havia pogut rebre els últims sagraments degut a la seua misèria, Josep Cottolengo va vendre tot el que tenia i llogà una casa per acollir aquells que no tenien absolutament res. Així naixia la "Piccola casa", l´obra de Josep Cottolengo, una llar que acollia gratuïtament els més desvalguts de la societat, aquells que no volia ningú! Cottolengo feia que "Piccola casa" tinguera sempre les portes obertes per als abandonats.

Aquest "miracle" de Cottolengo es fonamentava en la seua confiança absoluta en la Divina Providència. I és que Cottolengo va prendre l´Evangeli al peu de la lletra: "Busqueu primer el seu Regne i la justícia, i tot això vos serà donat de més a més. No vos preocupeu pel dia de demà" (Mt 6:33-34)
La fe i la confiança en Déu de Cottolengo, era la força que movia la seua obra, fins al punt que el P. Fontana deia: "Es troba més fe en el canonge Cottolengo que en tot Torí". D´aquesta manera, la "Piccola casa" esdevenia com una piràmide al revés, que es recolzava en un únic punt: la Providència! La fe de Cottolengo el feia viure desenganxat de les coses terrenes i abandonat a les mans del Pare: "És necessari confiar sempre en Déu". Això era el secret dels miracles de Cottolengo.
La seua generositat, el despreniment i la confiança en la Divina Providència van ser els trets característics de Cottolengo. Per això creia que "Si a casa hi ha poca cosa, donem el que tenim, perquè si la Divina Providència ens ha d´enviar alguna cosa, cal que la casa estiga buida". Així per exemple si un dia no hi havia diners per comprar menjar, miraculosament apareixia algú amb un sobre, i els diners que es necessitaven!
Completament abandonat ens mans de Déu, Josep Cottolengo estava segur que "tots som fills d´un bon Pare que pensa més en nosaltres que nosaltres en Ell". Amb aquest esperit de confiança i d´agraïment, Cottolengo acollia pobres, malalts i abandonats.
Josep Cottolengo va morir el 30 d´abril de 1842 i fou canonitzat pel papa Pis IX, el 1934. Cottolengo va fer de la "Piccola casa" una presència de Déu.
A València, el 1943 es va fundar una casa Cottolengo, al carrer de Baix, per acollir els més pobres de la ciutat, fins que el 1958 el Cottolengo es traslladà a Benimaclet.
Encara hui, les Servidores de Jesús, fundades per Dolors Permanyer en 1939, són les qui fan possible a València el miracle de l´acolliment i de l´amor en aquesta casa, on els malalts, els voluntaris i les religioses, formen una única família.
D´aquesta manera, el Cottolengo, seguint l´exemple de Sant Josep Cottolengo, viu cada dia en la confiança en Déu.

dimecres, 29 d’abril de 2015

El G. Carles Solà (SAÓ, març 2015)

El G. Carles Solà i Franquesa, monjo discret i bondadós, senzill i humil, que vessava bondat i amor, va morir la matinada del 10 de gener després d’una llarga malaltia. Monjo de Montserrat i sagristà de la basílica durant més de 50 anys, el G. Carles havia nascut a Barcelona el 4 de novembre de 1927, al si de la família Solà Franquesa, on la fe cristiana va ocupar un lloc central i profund. A més, la influència del seus dos oncles, germans de sa mare, l’escolapi P. Josep Franquesa i el monjo P. Adalbert, el vam ajudar a entendre la importància de la litúrgia, d’on brolla la força per acollir l’amor de Déu i per servir els altres.



El G. Carles (de nom Josep), va ser el major dels 10 germans. Després d’estudiar a les Escoles Pies ingressà a l’Escolania de Montserrat el 1939, formant part de la primera promoció de després de la Guerra Civil. En acabar el temps d’escolà, tot i que ell volia continuar a Montserrat com a monjo, tornà a Barcelona, on treballà al forn dels pares, que en els anys de la Guerra havia acollit i amagat diversos monjos, com una mena de catacumba cristiana.

El G. Carles va entrar a Montserrat el 1947 i després d’haver treballat en diverses seccions del monestir, el 1953 va ser nomenat sagristà de la basílica, un servei que va exercir, amb senzillesa i alegria, durant més de 50 anys. Va fer la professió perpètua l’1 de novembre de 1952.

Com va dir el P. Abat Josep Mª Soler en l’Eucaristia d’enterrament del G. Carles, aquest monjo, que “acollia els preveres que venien a concelebrar en la missa conventual, sempre tenia una bona paraula”, atenent capellans i pelegrins amb la màxima sol·licitud.

El G. Carles Solà va ser un treballador incansable que igual preparava els ciris i les flors de l’altar major que el llorer per al diumenge de Rams o els ornament litúrgics, netejava les llànties de la basílica i apagava els llums a la nit, per deixar l’església en la penombra.

Fidel a la lectura espiritual i al rosari, el G. Carles assistia a les trobades comunitàries, on aportava les seues anècdotes i el seu bon humor.  

Catalanista des de menut, per la influència dels pares, estimava el País i la seua gent, la seua vida va transcórrer en esperit de servei a la comunitat i als pelegrins. Som molts els valencians que coneixíem el G. Carles, pel fet que a la basílica atenia i acollia tots els qui veníem a venerar la Mare de Déu.

El G. Carles va passar a viure a la infermeria durant el temps que jo vaig ser infermer de la comunitat. Alegre i delicat, sempre amb bon humor, sense queixar-se mai de res, el G. Carles no era un monjo teòleg ni filòsof ni biblista, però tenia la saviesa pròpia d’aquells que són senzills i humils de cor. El G. Carles tenia la saviesa dels qui estan plens de Déu.  


29 d'abril: santa Caterina de Siena (LEVANTE-EMV, 28/04/2015)

 El 29 d´abri celebrem la festa de Santa Caterina Siena, nascuda en aquesta ciutat el 25 de març de 1347 (festa de l´Anunciació del Senyor i aquell any, Diumenge de Rams) al carrer Tintorers. Els seus pares, Jacob Benincasa, tintorer i home devot i Lapa Piacenti, formaven un matrimoni piadós i honrat. Caterina, que va ser la que feia 24 dels 25 fills que van tindre Jacob i Lapa, era una xiqueta alegre, que pel seu encant i temperament, era el centre de l´afecte dels seus pares i dels amics.
Sobre l´any 1353 o 1354, quan Caterina tenia 5 o 6 anys, hi hagué un fet que la teologia moderna anomena "l´experiència fundant". Va ser una visió de Jesucrist, al qual Caterina va consagrar la seua virginitat. Des d´aquell moment i fins als 15 anys, Caterina va portar una vida de pregària i de sacrificis. Però com era costum en aquell temps, els pares van voler que es casara, cosa que Caterina no acceptà.
El 1363 Caterina ingressà a les Germanes de la Penitència de Sant Domènec, l´anomenat Tercer Orde, on va tindre una vida espiritual intensa, malgrat que hagué de suportar difamacions i calúmnies, a més d´actituds escèptiques per part dels mateixos frares. Als 20 anys va viure l´experiència dels esposoris místics amb Jesucrist, que la confirmà en la seua fidelitat.
El seu esperit manifestà una imperiosa set de Déu i d´amor a l´Església. En l´etapa 1371-1372, Caterina començà la seua activitat política, encara que degut a la seua fama, cada vegada més gran, fou examinada pel Capítol de l´Orde dels Predicadors, reunit a Florència. En tornar a Siena el 1374, Caterina es dedicà en cos i ànima a ajudar els malalts afectats per la Pesta Negra.
Caterina va ser ambaixadora de pau entre les ciutats italianes i entre aquestes i el papa. Va morir a Roma el 29 d´abril de 1380, quan només tenia 33 anys d´edat. Caterina oferí la seua vida per l´Església, dividida ja pel Cisma d´Occident.

Com ha dit la monja dominica Sor Lucía Caram, "Hui el missatge de Caterina és d´indubtable actualitat. No només perquè l´Església i la societat estan travessant una profunda crisi, sinó també perquè l´home del temps de Caterina i el d´ara, té a les seues mans i en la pròpia vida, la clau per a fer front a les adversitats, per assumir la pròpia història i per arribar a la Felicitat a la que Déu l´ha convocat".
Com ha escrit Sor Lucía Caram, "Caterina cridà amb la seua vida, que la transformació de les estructures té el seu origen en l´interior del cor". Per això "si les iniciatives no naixen d´un cor purificat de l´egoisme, no és possible l´harmonia i la convivència". Ara, com també en el temps de Santa Caterina, com afirma Sor Lucía Caram, "la vida de fe i l´experiència de Déu, exigeixen del creient, un compromís per la justícia i per la pau". Perquè "no és possible ser creient (ni ara ni abans) i restar indiferent davant el sofriment de la humanitat".
Per a Caterina, la pau autèntica naix "d´una cor reconciliat, que no s´avergonyeix de viure, d´obrar i d´invocar el nom de Déu, però no per a fer la guerra, sinó per a la conversió".
Santa Caterina ha rebut tres reconeixements públics de l´Església: en primer lloc, va ser el papa Pius II qui la va canonitzar el 29 de juny de 1461. En segon lloc, el 1970, el papa Pau VI va nomenar Caterina (juntament amb Santa Teresa de Jesús) doctora de l´Església, un títol que fins aleshores era atorgat només als hòmens. I finalment, el papa Joan Pau II, a l´inici del Tercer Mil·leni, declarà Santa Caterina de Siena (amb les santes Brígida de Suècia i Edith Stein) patrona d´Europa.
Per la seua experiència de Déu, Santa Caterina es va convertir en mestra d´espiritualitat, en guia d´ànimes, en consellera de cardenals, bisbes i religiosos, de nobles i de laics. A més, va ser una incansable promotora de la pau. En un Església que havia perdut la vitalitat i la credibilitat, i amb una profunda crisi de la vida religiosa, Santa Caterina de Siena es va llançar a la reforma i a la pacificació de l´Església i de la societat. Per això ens és exemple, també per al nostre temps.

27 d'abril: La Mare de Déu de Montserrat (LEVANTE-EMV, 27/04/2015)

Tot i que la festa litúrgica se celebra el 8 de setembre, a Montserrat és el 27 d´abril quan té lloc la celebració popular en honor a la Moreneta, una imatge que, segons la tradició van trobar uns pastorets el 880 en una cova d´aquesta muntanya serrada. La devoció a la santa imatge, que a Montserrat atrau més de dos milions de persones cada any, s´ha escampat per diversos llocs.
A la nostra terra també hi havia una gran devoció a la Mare de Déu de Montserrat, com ho testifiquen les ermites que els valencians li van dedicar en altre temps. Així, entre les ermites del Desert de les Palmes, n´hi havia una a la Tebaida, a prop de l´ermita de Santa Teresa, dedicada a la Moreneta. Fundada el segle XVIII per Andreu de Montserrat, governador de Castelló i important càrrec de l´orde de Montesa, l´ermita de la Mare de Déu de Montserrat era un edifici rectangular, amb teulada a dues aigües. La porta estava a la part dreta de la façana i a l´interior hi havia dormitori, cuina i capella.
També Mutxamel tenia una ermita a la Mare de Déu de Montserrat, construïda el segle XVI, que en els seus orígens va ser residència dels frares mínims. Aquesta ermita ens evoca les festes de setembre i la veneració del Ravalet i del Poble Nou per la Moreneta.
Pel que fa a Onil, al segle XVI hi havia un monestir dels franciscans descalços, ara en ruïnes, i que és propietat de l´Ajuntament de la vila des de finals dels anys 90.
Una altra ermita dedicada a la Mare de Déu de Montserrat es trobava als afores de Sagunt, als peus de l´ermita de Sant Cristòfol, al costat de l´antic camí de Terol. El seu origen medieval era servir d´alberg per acollir caminants i pelegrins. I encara, una altra ermita de la Moreneta estava a Xelva. Per altra part el passat 20 de gener, el cardenal Antonio Cañizares beneïa i tornava a obrir als fidels la capella de la Mare de Déu de Montserrat, després de 50 anys sense culte.

Hi ha quatre noms valencians molt lligats a la Moreneta. Són el poble de Montserrat, a la comarca de la Ribera Alta i Oriola, i també Picanya, a l´Horta, que té dedicada la seua església a aquesta santa imatge, que és la patrona de la vila, i finalment la parròquia de Montserrat, al barri de Malilla de València.
A Picanya, com m´ha recordat el bon amic Ricard Navarro, tot i que l´Arxiu Parroquial va desaparèixer durant la guerra civil, se sap que la primitiva parròquia estava dedicada als Sants Pere i Pau. Però en una visita pastoral, l´arquebisbe Sant Joan de Ribera dedicà la parròquia a la Puríssima Sang. I va ser més tard, que en una altra visita pastoral, la parròquia ja estava dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Abans, cada 27 d´abril les clavariesses participaven en l´ofrena a la Mare de Déu i també en la processó. Les clavariesses eren fadrines, mentre que la clavariessa major era casada. Però en desaparèixer aquestes clavariesses, des de fa 4 o 5 anys la festa l´organitza la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Per altra part, a Picanya mateix, el convent de les Religioses Auxiliars Parroquials, també està dedicat a la Moreneta.
Una altra vila relacionada amb la Moreneta és Oriola, que la té per patrona. Com descriu Armando Alberola en la seua obra, "Temps de sequera, rogatives i avalots al sud del País Valencià. 1760-1770", a Oriola, la Moreneta era invocada contra la sequera que patia el Baix Segura. La tradició ens parla de la devoció a la Mare de Déu de Montserrat des de l´època visigòtica. Més tard, durant la invasió àrab, la imatge va ser amagada dins d´una campana i amb la reconquesta, i al so del batall de la campana, el 1306 va ser trobada la santa imatge. Més tard, el 1483, el papa Sixte IV ja va erigir la Muy Ilustre Cofradia de la Virgen de Montserrate. I per tot això, la Moreneta és patrona d´Oriola.
Com invoca el bisbe Pere Casaldàliga en la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, que Santa Maria, "Profetessa de l´Alliberament i Trobadora del Magníficat", ens ajude a "optar com Jesús, per la convivència a favor dels pobres de la Terra", per poder així, "forjar la vinguda del Temps Nou".

JOrnada Mundial de Pregària per les Vocacions (LEVANTE-EMV, 26/04/2015)

 Hui, com cada IV Diumenge de Pasqua, Diumenge del Bon Pastor, l´Església celebra la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions al ministeri presbiteral, a la vida religiosa i al monaquisme. És hui quan les comunitats cristianes intensifiquem la nostra pregària, perquè el Senyor, que continua cridant joves a consagrar-se al servei del Regne, suscite en ells la generositat, perquè responguen amb valentia a la crida del Senyor.
La vida monàstica (que és la forma de vida que conec) ja des dels seus orígens, tant en l´anacoretisme, amb els Pares del Desert, como en la seua dimensió cenobítica, amb Sant Pacomi, i sobretot amb Sant Benet, ha segut (i encara ho és hui en dia) un camí que ha fascinat milers d´hòmens i de dones.
Quan al segle VI Sant Benet va escriure la seua Regla, ens proposà un camí plenament evangèlic, per a que identificats amb Crist, avancem en la construcció d´una fraternitat, a l´estil de les primeres comunitats cristianes.
A partir dels 30 anys, que és quan aproximadament els "jovens" ingressen als monestirs, (i això és el que he constatat com a mestre de novicis de Montserrat) els candidats al monaquisme anhelen compartir la vida amb un estil nou. Una vida nova i alhora arrelada en la tradició, per tal de donar-se a Déu amb tot el cor, amb tota l´ànima, amb totes les forces.
En una entrevista del passat mes de desembre, el Germà Alois Loeser, Prior de la comunitat de Taizé, explicava que, enmig d´un món tan individualista, els jóvens busquen en aquella comunitat, una experiència de comunió. És això també el que busquen els jóvens que vénen a Montserrat. De fet, la vida comunitària, malgrat les dificultats innates i els temps que van canviant, ens ajuda a comprendre l´altre en una "escola del servei del Senyor", per així estimar el germà, mentre avancem per un camí d´alliberament i de fraternitat. És la comunitat, aquell espai que permet als candidats a la vida monàstica fer una experiència de Déu. I és que enmig de tants individualismes, la comunitat ofereix als qui busquen Déu, un camí d´alliberament i de plenitud, basat en la pregària, el servei, el treball i l´acolliment d´hostes i de pelegrins.
Per als jóvens que truquen a la porta del nostre monestir, la vida monàstica és el fruit d´una inquietud, que es tradueix en una recerca contínua i que porta, amb aquesta recerca, a una transformació.
Tal i com demanava Sant Benet als jóvens del seu temps que volien consagrar-se a Déu en la vida monàstica, també hui, l´única condició per iniciar el camí monàstic, es una autèntica i sincera recerca de Déu. Una recerca que siga desig, i alhora, anhel. Un seguiment radical (i convé recordar que radical ve d´arrel) a partir de l´Evangeli de Jesús, com a resposta a l´amor que rebem de Dios.

Els jóvens busquen també en el monaquisme una experiència de Déu a través de la pregària. Una pregària personal, amb Jesús, que ajuda a unificar el cor, i també una pregària comunitària, que no només no aïlla el monjo de la realitat, sinó que el manté en comunió amb el nostre món, sobretot amb les persones que pateixen.
Els candidats a la vida monàstica també busquen fer present l´amor de Déu, a tots aquells amb els quals entren en contacte. Un amor que no és, ni pot ser mai, per guardar-se´l un mateix, sinó per compartir-lo. Un amor que, per altra part, ens ajuda a conèixer-nos més, i per això, també ens ajuda a conèixer (i a acceptar) els altres tal com són. No com voldríem que foren. Això facilita la unificació interior en cada persona, no fugint de la realitat, sinó acceptant-la i assumint-la. Per això no s´ha d´idealitzar la vida monàstica, en el sentit de somiar alguna cosa irreal o enganyosa. Al candidat, com demana Sant Benet en el capítol 58 de la Regla, se li ha de dir amb naturalitat i sinceritat, tot allò dur i aspre que comporta el seguiment de Jesús de Natzaret al si d´una comunitat.
Una última característica dels "jóvens" que truquen al nostre monestir, és que busquen ser testimonis d´una altra manera de viure, on l´amor, i no els diners, el poder o la fama, ha de ser la base de la vida comunitària, i per això mateix, la base d´unes relacions fraternes plenament humanes, guiades per la confiança i no pels recels. Per això aquells que truquen a la porta de Montserrat, valoren més el "ser" que el "fer". I per això, la vida monàstica ens ajuda a valorar cada persona, no tant per allò que fa, sinó per allò que és.
Quan el Concili Vaticà II, en el decret "Perfectae caritatis", parlava de la "venerable institució de la vida monàstica" (9) ens exhortava a renovar "les antigues tradicions benèfiques" per adaptar-les "a les necessitats actuals", perquè "els monestirs siguen com planters d´edificació del poble cristià". És això el que pretenem que esdevinguen les comunitats monàstiques: experiència de fraternitat i de trobament amb Déu, amb els germans i amb un mateix, en el silenci, la pregària i el treball. I tot això viscut a la llum de la Paraula de Déu, que alimenta i nodreix la vida del monjo.
Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, en l´entrada al noviciat dels últims tres postulants, "és essencial que vos obriu a la Paraula de l´Evangeli, perquè transforme cada dia més les vostres vides, a través de la pregària, l´ acompanyament espiritual i el servei als germans". En això crec que hi ha el secret que anhelen els "jóvens" que volen ser monjos: compartir una vida de fraternitat i de comunió, de pregària, de treball i de servei atent als germans de comunitat i a tots els qui s´acosten als monestirs.
El papa Francesc, el novembre de 2013, es preguntava si els monestirs encara mantenien encesa la llum de l´esperança. És aquest el repte que tenim els monjos: ser sentinelles d´esperança per a un món desesperançat i testimonis de comunió.

La Puríssima Xiqueta (LEVANTE-EMV, 26/04/2015)

 Cada quart diumenge d´abril, la Mare de Déu és fa present a Benissa en la popular festa de la Puríssima Xiqueta, patrona de la vila, com canten aquests Goigs: "Ja que tots vos venerem/ com la més pura y perfecta,/ Feu Purísima Chiqueta,/ que sempre vos imitem".
Els cristians d´aquesta vila de la Marina Alta veneren Santa Maria, l´anomenada "Tota Santa" per les Esglésies d´Orient, ja que veuen en ella, la jove de Natzaret dòcil a la Paraula de Déu.
Maria, la dona que Déu va fer "santa i immaculada", acompanya la fe dels cristians de Benissa, com a model i exemple de generositat i de confiança a la Paraula de Déu. Ella, la nova Judit, ens encoratja a viure dòcils i disponibles a les promeses i a l´Aliança de Déu. I ens ajuda també a ser testimonis de l´Evangeli enmig de la nostra societat. Com Maria, els cristians hem de trobar en la Paraula de Déu, la força per tal de fer conèixer l´alegria de les Benaurances, a les dones i als hòmens del nostre món.
Benissa venera la Mare de Déu amb l´entranyable nom de la Puríssima Xiqueta, des de que, segons conta la tradició, una família va acollir a sa casa uns pelegrins, que en senyal d´agraïment els deixaren una imatge de la Mare Verge, com canten aquests Goigs: "Dos pelegrins a Benisa/ vos duen (no´s sap d´ahon),/ y el bon Juan Vives fon/ el primer que vos divisa;/ sa pietat ben satisfeta/ va quedar, segons sabém". Aquella família observà que amb la presència de la imatge, es produïen fets extraordinaris, i per això, ho van fer saber al rector. Va ser el 1864, quan la Puríssima Xiqueta va ser proclamada patrona de Benissa, una vila que li ha dedicat un temple conegut com la catedral de la Marina.
Però hi ha una altra versió de l´arribada de la Mare de Déu a Benissa, com m´ha fet saber el bon amic Joan Josep Cardona Ivars. Va ser l´investigador Antoni Banyuls, iniciador dels treballs de recerca dels orígens del retaule, qui demanà a Cardona que l´ajudara a trobar la informació sobre aquest retaule. Cardona i Banyuls anaren a l´arxiu de Cocentaina per vore el testament de Nicolau Borràs, autor del retaule. Els dos van comprovar que el P. Borràs tenia una neboda a Benissa, a qui li va lliurar alguns objectes, entre ells, unes pintures. Tot això encaixa amb la figura de Joan Vives, que era parent de la neboda de Borràs. Vives, que va ser notari del poble i no va tindre descendència, va emmalaltir, i la seua dona va prometre que pagaria el retaule (que va encomanar a Borràs) per tal d´obtindre la salut del seu marit. D´aquesta manera el retaule arribà a Benissa portat per dos monjos de Sant Jeroni de Cotalba, monestir on residia Borràs.
Siga com siga, el que importa és que Santa Maria és venerada a Benissa amb l´entranyable títol de la Puríssima Xiqueta, "l´honor del nostre poble" (Jdt 15:9) i la "beneïda entre totes les dones" (Lc 1:42), signe d´esperança per a l´Església i per al nostre món.
El Regne de València, des dels seus orígens, va defendre la Concepció Immaculada de Maria. Així, abans que Duns Escot, el mercedari Sant Pere Pasqual (anomenat el primer doctor de la Immaculada) ja havia defensat la tesi de la Concepció Immaculada de Santa Maria. També Francesc Eiximenis, en la seua Vita Christi feia el mateix i Sant Vicent Ferrer com a teòleg, predicador i conseller de reis i de papes, va ser un gran defensor de la Immaculada, com ho van ser també Sor Isabel de Villena, Joan Roiç de Corella i Jaume Roig. Era tan gran la devoció a la Puríssima en terres valencianes, que l´Arxiduc Carles d´Austria va proclamar la Immaculada Concepció de Maria, patrona del Regne de València, el 8 de desembre de 1706
També el Misteri d´Elx presenta un substrat en la defensa la Immaculada, quan posa en boca dels Apòstols aquest text: "Vós, molt pura e defessa, reatus Patrum nostrorum". Per al Misteri, Maria és la dona puríssima, alliberada del pecat dels pares.
Per la seua part, el bisbe d´Oriola, Lluís Crespí de Borja (1607-1663) va anar de Dénia a Roma, i amb les seues gestions va obtindre del papa Alexandre VIIè, la butla Sollicitudo omnium ecclesiarum, on s´especificava que Maria fou preservada del pecat original des de la seua concepció.
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "la Mare de Déu és com un far lluminós que ens encoratja en la fe i en l´esperança". I per això, Santa Maria, embellida per Déu amb vestits de victòria i de felicitat (Is 61:10) acompanya el Poble de Déu en el camí de la fe.
Que Maria, que és imatge de l´Església, tal i com va proclamar el Concili Vaticà II, ens ajude amb la seua pregària, a ser com ella: dòcils a la voluntat de Déu, sembradors d´esperança i artesans de pau.
Amb uns Goig a la Immaculada, cantem: "Vós sens dubte sou Aquella/ que ens porta lo gran consol,/ Verge pura més que el sol,/ i brillant com clara estrella/ Vós sou l´alta meravella/ que és cantada sens igual./ Concebuda sou Maria/ sens pecat original".
Que la Puríssima Xiqueta siga la benedicció de tots els fills de Benissa, com canten aquests Goigs: "Esta vila per Patrona/ ja fa tems vos aclamà,/ y sols per Vos alcança/ tot lo bé que Deu li dona;/ com vatja sempre ben dreta/ lo que Vos vullgau tindrem".

26 d'abril: Sant Isidor de Sevilla (LEVANTE-EMV, 26/04/2015)

 El 26 d´abril, és la festa del bisbe Sant Isidor bisbe de Sevilla. Probablement va nàixer a Cartagena, sobre el 560. Isidor va ser germà dels Sants Leandre, Fulgenci i Florentina. Com a erudit, va tindre una bona formació cultural, estudiant les tres llengües sagrades: l´hebreu, el grec i el llatí. Com que el seu germà Leandre fundà un monestir, Isidor va estudiar allí fins que va vestir l´hàbit de monjo de mans del seu germà mateix, que li aconsellà que fóra "savi i humil, sol·lícit en el treball, assidu a la pregària i eficaç en la misericòrdia".
El rei Leovigild, al segle VI, era seguidor de l´arrianisme, una heretgia que negava la divinitat de Jesús. Però el fill de Leovigild, Recared, al poc temps de pujar al tron abandona l´arrianisme que professava son pare, per abraçar la fe recta de l´Església. Leandre combaté amb força la doctrina d´Arri, predicant la fe autèntica per tota la península. I va ser per les absències de Leandre de Sevilla, que als 30 anys, Isidor va assumir la direcció espiritual del monestir. Com a abat, Isidor procurà que els monjos tingueren un treball manual, com a copistes de llibres i intel·lectual, per així tindre assegurada la subsistència. També va fer que a les hores dels àpats, hi haguera una lectura al refetor dels monjos. Així mateix va insistir molt en la comunitat de béns dels monjos per viure com els primers cristians.
Isidor va ser un exemple per als seus monjos per la manera de viure i per la seua paraula. I és per això que la trona de la catedral de Sevilla es transformà amb Isidor, en càtedra de la veritat, de tal manera que eren molts els qui anaven a escoltar-lo. I és que a més de pare de monjos, Isidor va ser també bisbe de Sevilla i model de bisbes. Segons Isidor, els bisbes havien de ser hòmens que es dedicaren a la lectura de la Bíblia i a exposar-la als fidels. A més, havien de tindre una vida intensa de pregària i sobretot, practicar la caritat i la misericòrdia amb tothom. Isidor també va tindre una sol·licitud extrema pels preveres i la seua formació. Ell preferia tindre´n pocs i bons, que molts però sense un esperit sacerdotal. Isidor, que volia que els capellans foren servidors de l´altar, comptava per a la formació religiosa i intel·lectual dels sacerdots, amb l´escola catedralícia. També volia que els candidats al presbiterat visqueren en comunitats.
Una de les aportacions més importants d´Isidor, va ser la seua participació en el IV Concili de Toledo que aquest bisbe va convocar per reorganitzar la vida religiosa. Amb aquest Concili que presidí Isidor, el 633, es va afermar la independència i la llibertat de l´Església davant el poder civil.
Com a bon escriptor, Isidor va escriure grans obres, les més importants de les quals són les Etimologies, que és com una enciclopèdia de les ciències antigues. També la Història dels Gods, Vàndals i Sueves, la Crònica Major i una Regla per a monjos. Com a gran erudit, Isidor va ser pont entre la cultura antiga i la medieval i va ocupar un lloc preeminent en la història de la cultura europea.
Sant Isidor va morir el 4 d´abril de 636, i degut a la seua santedat de vida, Dante el situà al paradís, al cant X, verset 130.

diumenge, 26 d’abril de 2015

'La Comunidad es ya el motor de recuperación económica' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/04/2015)

Amb aquesta contundència s’expressava el conseller Moragues, tal i com ho recollia la premsa el 8 d’abril. Supose que el conseller es referia a la 'Comunidad Valenciana', perquè així, 'La Comunidad', podria ser també una reunió de veïns. I el conseller, feliç i content, afegia encara: 'La Comunidad crece además por encima del conjunto de España'. També faltaria saber en què 'crece'.
Només uns dies després d’aquestes declaracions del conseller Moragues, els mitjans d’informació ens deien que la Generalitat tanca el 2014 amb 3.800 milions en factures impagades. Amb tot el conseller Moragues, una vegada més, ple d’optimisme, garantia que 'antes del 24 de mayo habrá dejado a cero el gasto escondido'. Què li passa a una família si deu alguns rebuts de l’aigua o de la llum? O si no pot pagar la hipoteca? Tots ho sabem. Han estat moltes les famílies desnonades i que s’han quedat al carrer pel fet de no pagar la hipoteca. Però la Generalitat té 3.800 milions d’euros que no ha pagat i no passa res. Una incongruència més d’aquest sistema tan injust, que castiga els més dèbils i ho permet tot als més forts.
3.800 milions en factures impagades i 'La Comunidad es ya motor de recuperación económica'. És tan motor, que la falta de fons (Levante 15 d’abril) impedeix obrir seixanta-dues residències i centres de dia, malgrat que hi ha dotze mil persones que necessitarien aquests serveis.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que no cal demanar un nou finançament econòmic, ja que el PP, a la Comissió d’Hisenda, una vegada més, ha rebutjat una esmena que demanava un nou sistema de finançament.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que el president del Comitè Electoral del PPCV deia fa uns dies que el seu partit 'no va a hablar de corrupción durante la campaña electoral'. Com si no haguera existit. Com si haguera estat un malson. Com si els srs. Carlos Fabra, Víctor Campos o Ricardo Costa (entre molts d’altres) o les sres. Milagrosa Martínez, Ángelica Such o Sonia Castedo no hagueren estat mai militants del PPCV. El President del Comitè Electoral del PPCV afegia encara que volen vendre 'la limpieza que el Presidente Fabra ha llevado a cabo en el partido en los últimos años con la aplicación de la llamada línea roja'. Si volen vendre la 'limpieza' que ha fet el President Fabra, serà pel fet que abans hi havia una brutícia? Per això el President del Comitè Electoral del PPCV es quedava tan ample quan deia: 'Explicar el pasado está ahora en manos de los juzgados'. El PPCV no té res a dir per explicar el perquè de la 'limpieza' que ha fet el President Fabra? El PP no té res a dir quan el jutge Pablo Ruz ha culpat el tresorer d’Aznar de la caixa B? Per no parlar dels ex-ministres Jaume Matas o Rodrigo Rato o del sr. Bácernas.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que, segons afirmava el sr. Justo Valverde, ex-cunyat de l’ex-president Eduardo Zaplana, i ex-directiu de Terra Mítica, 'l’1% de factures es pagava sense contracte'.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que les ruïnes romanes més antigues de la ciutat de València es troben abandonades en un solar, des de l’excavació que es va fer el 1996.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que la sra. Batlessa de València es permet gastar 278.000 euros en hotels, dinars i viatges. 278.000 euros que no ixen de la seua butxaca sinó que hem pagat els valencians.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que el mateix ministre José Manuel García Margallo ha reconegut que l’infrafinançament ofega el desenvolupament dels valencians.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que la 'província' d’Alacant (juntament amb les illes Balears) encapçala la pujada de l’atur el primer trimestre de 2015.
'La Comunidad' és tan 'motor de recuperación económica', que va ser el 2014 la que més habitants va perdre, amb 27.673 valencians menys.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica' que a l’Alcúdia, el meu poble, els pacients tarden tres setmanes a fer-se anàlisis de sang.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica' que un 83% dels jóvens valencians veu el seu futur laboral fora de l’Estat espanyol. Un nebot meu, sense anar més lluny, ha hagut d’anar-se’n al Brasil a buscar treball. I som 'motor de la recuperación económica'.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que un centre ocupacional per a vuitanta discapacitats psíquics a Castelló de la Plana, està tancat des de 2009, any que acabaren les obres.
'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que el Ministerio de Fomento ha admès i justificat el retard del Corredor Mediterrani, ja que Fermed retardarà dos anys l’arribada a València del Corredor Mediterrani.
Realment, si amb aquests exemples (i n’hi ha molts més) 'La Comunidad es ya el motor de la recuperación económica', és que al conseller Moragues li fa falta anar a l’oculista.

dissabte, 25 d’abril de 2015

´Noqan hamuni kausanayquichispaq´ (LEVANTE-EMV, 22/04/2015)

Així, en llengua Quèxua, el nou arquebisbe metropolità de Cusco, Richard Daniel Alarcón Urruti, va inscriure al seu escut el seu lema episcopal: "Jo he vingut per a que tinguen vida" (Jo 10:10).
Amb iconografia incaica en l´escut i amb Quèxua, l´arquebisbe Alarcón va voler entrar i inculturitzar-se a la seua diòcesi, no com un foraster, sinó com un servidor de la comunitat cristiana.
Després de segles de colonització i d´espanyolització d´Amèrica Llatina, aquest bisbe ha ennoblit i dignificat la llengua del poble que ha de servir, posant-la al seu escut episcopal, un detall que no han tingut cap dels quatre bisbes del País Valencià.
Va ser Francisco Pizarro i Diego de Almagro els qui el 15 de novembre de 1533 arribaren a Cusco, l´antiga capital de imperi inca. I va ser el mateix Pizarro qui va demanar a la Corona de Castella la necessitat d´un bisbat. Així el papa Pau III, el 13 de gener de 1536 erigí el bisbat de Cusco com a diòcesi sufragània de Sevilla, fins que el 1546 passà a ser sufragània de Lima. Finalment el 23 de maig de 1943, el papa Pius XII elevà a arquebisbat la diòcesi de Cusco.
Daniel Alarcón, nascut a Lima el 10 d´abril de 1952, i consagrat bisbe de Tarma el 21 de juliol de 2001, va ser nomenat pel papa Francesc nou arquebisbe de Cusco el 27 d´octubre passat i prengué possessió de la diòcesi el 3 de gener.
Algú pot pensar que el fet que l´arquebisbe Alarcon haja posat el seu lema episcopal en la llengua dels cristians de Cusco és només una anècdota. I pot ser que tinga raó. Però amb detalls com aquest, les persones demostren la seua sensibilitat cap a una cultura i una llengua.
Dels quatre bisbes del País Valencià, cap d´ells no té l´escut en valencià. Només en llatí. I això que durant el Concili Vaticà II, els pares conciliars partidaris de les llengües vernacles defensaven aquestes llengües enfront del llatí, argüint, amb molt bon criteri, que "una Església viva no pot tindre una llengua morta". Però al País Valencià tot continua igual que fa 100 anys. Així, el cardenal Antonio Cañizares, arquebisbe de València, té al seu escut episcopal el lema: "Fiat voluntas tua". El bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López: "In servitium communionis". Jesús Murgui, d´Oriola-Alacant: "Instaurare omnia in Christo". I Enrique Benavent, de Tortosa: "In caritate et in Verbo veritatis".
Segurament els bisbes deuen pensar que ningú no es fixa en el seu escut. I és veritat! ¿Però no seria més pastoral posar el lema de l´escut en la llengua que entenen els cristians que aquests pastors (no ho oblidem) han de servir? Encara que només fóra per mostrar una miqueta de sensibilitat per la llengua del poble que han de servir.
Per altra part, a excepció del bisbat de Tortosa, els altres bisbats valencians tenen la web única i exclusivament en castellà, cosa que demostra que aquests bisbats continuen marginant la nostra llengua, i incomplint la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià.

La Mare de Déu de Campanar (LEVANTE-EMV, 25/04/2015)

El 25 d´abril de 1915, hui fa 100 anys, va tindre lloc la coronació pontifícia de la imatge de la Mare de Déu de Campanar. Va ser el papa Benet XV qui, amb la butla de 21 de febrer del mateix any, aprovà la coronació pontifícia i el patronatge canònic de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Campanar. D´aquesta manera, aquesta imatge de la Mare de Déu va ser la primera en ser coronada canònicament a l´arxidiòcesi de València, huit anys abans que fóra coronada la Mare de Déu dels Desemparats.
La festa de la Mare de Déu de Campanar té lloc cada any el 19 de febrer, per commemorar la troballa de la santa imatge. La tradició ens diu el que 19 de febrer de 1596, mentre uns obrers feien unes excavacions a la parròquia de Campanar, per tal de fer una cripta per als difunts, trobaren una imatge de Santa Maria. Concretament va ser en acabar la jornada, que en oblidar les eines del treball i tornar els treballadors a per elles, va caure a terra una part de la construcció, cosa que permeté trobar una imatge intacta de la Mare de Déu.
La imatge original, de pedra i de 40 centímetres d´altura, va ser traslladada el segle XVII a la parròquia. No cal dir que la tradició li atribueix diversos miracles, com la curació de diversos veïns de Campanar.
Aquesta imatge de la Mare de Déu és patrona dels fabricants de gel des del segle XVIII, pel miracle que es va produir amb una nevada en les muntanyes pròximes a la ciutat de València.
La parròquia de Campanar es va crear el 1507 per una butla papal sobre una antiga ermita. Posteriorment s´inaugurà la capella construïda per commemorar el trobament de la imatge de la Mare de Déu.
Com canta un himne grec del segle V dedicat a la Mare de Déu, Maria és vista i venerada com a "branca de gema immarcescible, terra d´un fruit incorruptible, engendradora del qui ens engendra a la vida, taula que porta plena provisió de clemència, jardí de delícies, encens agradable d´intercessió, camp que fa brotar esplets de compassió".
Seria interessant que els cristians d´aquesta parròquia encarregaren uns Goigs o un himne en valencià a la patrona de Campanar, per tal que els fidels pogueren aclamar Santa Maria en la nostra llengua.

25 d'abril: Sant Marc (LEVANTE-EMV; 25/04/2015)


El dia 25 d´abril celebrem la festa de l´Evangelista Sant Marc, autor del segons dels Evangelis. La primera notícia que tenim de Sant Marc la trobem a l´Evangeli que porta el seu nom. A l´Hort de les oliveres, quan Jesús va ser detingut, el primer Evangeli ens diu que "un cert jove el seguia, tapat amb un llençol i el van agarrar; però ell, deixant el llençol, va fugir". (Mc 14:50-52). Anys més tard, en escriure el seu Evangeli, Marc deixà constància d´aquell fet.
Després de la resurrecció de Jesús, els deixebles es reunien a les cases per celebrar l´Eucaristia. Una d´aquelles cases era la d´una dona anomenada Maria, que els Fets dels Apòstols ens diu que era la mare del jove Marc.
L´Evangeli de Marc va ser escrit a partir dels ensenyaments i de les vivències de Sant Pere, testimoni directe de la vida de Jesús, durant les explicacions que podria haver fet l´apòstol a casa de Maria, com canten aquests Goigs antics: "En Roma fon publicát/ lo Evangeli, que escriguereu,/ fou lo punt que Vos prenguereu,/ per Sant Pere aprobat;/ perque Deu fos alabat,/ y confusa la heretgia".
A partir dels Fets dels Apòstols i de les cartes de Sant Pau, podem deduir que Marc, que cap a l´any 40 deuria tindre uns 25 anys, era fill de família jueva, encara que originària de Xipre i per tant de cultura grega, amb un doble nom: Joan (jueu) i Marc (d´origen llatí)
A partir de Jerusalem i després des d´Antioquia, va començar a expandir-se el cristianisme. I Bernabé i Pau, van ser els qui feren de pont entre els primers cristians, jueus i els pagans que abraçaven la fe i que venien del món grec. Amb Pau i Bernabé, veiem el jove Marc en la creació de noves comunitats cristianes. I va ser així com l´any 45, els tres van emprendre la missió d´evangelitzar l´illa de Xipre, tot i que Marc tornà a Jerusalem.
Pel que fa a altres referències sobre Sant Marc, les trobem en la carta que Sant Pau escriu a Filemó, on dóna records de "Marc". I també en la carta als cristians de Colosses, Pau ens parla de "Marc, cosí de Bernabé". Finalment, la primera carta de Sant Pere també menciona Marc en el comiat de la carta: "Marc, el meu fill" (1Pe 5:12) Marc era algú molt estimat per a Pere, ja que l´Apòstol podria haver-lo conegut de jove a casa de Maria, la mare de Marc. Per això podem deduir que Marc va ser un bon ajudant dels Apòstols en la predicació de la fe.
Però per allò que coneguem més Sant Marc, és pel seu Evangeli. Ell va ser el primer en escriure´l, segurament sobre l´any 70 i possiblement, a Roma. Marc volia deixar per escrit "l´Evangeli de Jesús, el Crist, Fill de Deu" (Mc 1:1) en una síntesi, a partir de la qual, Mateu i Lluc escriurien més tard les seues narracions dels fets i paraules de Jesús. Aquest Evangeli (escrit en grec) és el que més fidelment reflecteix la vida del Mestre.
A més de ser patró de Beniarjó i d´Aras de los Olmos, Sant Marc té dedicades ermites a Sinarcas, Caudete de las Fuentes, Rossell, Sant Marc de la Barcella, a prop de Xert i Castielfabib.
A Beniarjó, en la festa patronal, es fa els Combregats d´impedits, on es porta la comunió als malalts, es beneeix el terme al lloc on hi havia l´antiga ermita de Sant Marc, i es fa també el Ball de la Bandera, una tradició que prové del segle XVI i que recorda el martiri del sant.
Que amb els pobles de Beniarjó i d´Aras de los Olmos, puguen cantar: "Puix sou tant apropiat/ contra pedres, llamps i trons/ guárdau aquestos contorns/ de pedra y de tempestat:/ teniu sempre pietát/ del devot que en Vos confia:/ Sant March Benaventurat/ socorreunos nit y dia".

divendres, 24 d’abril de 2015

¿A que yo habría tenido que dimitir? (LEVANTE-EMV, 24/04/2015)

La situació de Rodrigo Rato, certament, està incomodant el PP. Alguns dirigents del PP diuen que l´embolic financer del qui va ser ministre i vicepresident del Govern amb José Mª Aznar, és només una qüestió familiar i personal. Cosa que no admetia el PP en el cas Pujol. Però el que cal recordar ara (i per això estan les hemeroteques) són unes declaracions o reflexions de la secretària general del PP i presidenta de la Junta de Castella-La Manxa, Mª Dolores de Cospedal, el novembre de 2012, durant la campanya de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Cospedal, que relacionava el president Artur Mas amb l´existència de diversos comptes a Suïssa, feia públicament aquesta reflexió: «¿Vosotros os imagináis que de un presidente o presidenta del PP se hubiera sabido que ellos, algún familiar o sus predecesores del mismo partido, tienen dinero fuera, lo han evadido, se han quedado con dinero que no era de ellos, y que se hablara de cuentas corrientes en Suiza? ¿A que yo ya habría tenido que dimitir?».
Als desmemoriats cal fer-los recordar allò que han dit. Però clar, si estem ja tan acostumats a que molts polítics diguen blanc, i al moment canvien d´opinió, i allò que abans afirmaven que era blanc després diuen que és negre i no els cau la cara de vergonya, quina mena de polítics tenim? «OTAN, de entrada no» (Felipe González). «Apoyaré el Estatut que vote el Parlamento de Cataluña» (Rodríguez Zapatero). «Irak tiene armas de destrucción masiva» (José Mª Aznar). I la llista podria ser infinita.
«¿A que yo ya habría tenido que dimitir?». I, per ser conseqüent, què espera a fer-ho, senyora Cospedal? Segur que no recorda (o potser sí?) aquelles paraules de Jesús al sermó de la muntanya: «Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5:37). Sí quan és sí i no quan és no! Encara que això vol dir ser un home, o una dona de paraula!

Els Pelegrins de Les Useres (LEVANTE-EMV, 24/04/2015)

Cada any quan s´acosta l´últim divendres d´abril, el meu pensament s´uneix als pelegrins de Les Useres, en la seua ascensió anual fins a l´ermita de Sant Joan. Tot i que de xiquet passava una part de l´estiu entre Benassal i Altura, mai vaig tindre l´oportunitat de pujar el Penyagolosa. I em dol de veritat no haver-ho pogut fer!!
Aquest pelegrinatge, que data del segle XIV, respon a un vot de poble, en "forma de processó de rogatives en la seua intenció més aparent i de processó litànica en el ritual", tal i com ho descriu magistralment el professor Àlvar Monferrer, en el seu llibre "ELS PELEGRINS DE LES USERES". Per això "la figura del Crist ocupa el centre, amb el Pare i la Trinitat". Així queda palès en els versets de les sis estacions del camí dels pelegrins, que "fan referència contínua i exclusiva al Verus Deus, Trinus et Unus, al Kyrie, Christus, Rex Inmortalis" com destaca el professor Monferrer.
La música dels cants del pelegrinatge, segons l´opinió del monjo de Montserrat P.Gregori Estrada, sembla medieval, amb una influència bizantina, com creia la compositora castellonenca Matilde Salvador.
Un detall curiós és el dels vestits dels pelegrins (semblant als que trobem al Llibre Vermell de Montserrat) integrat per una vesta blavenca amb esclavina, un barret i un bordó de fusta. Els pelegrins també porten un capell negre, un cinturó i grossos rosaris al voltant del coll.
El pelegrinatge, de prop de 35 quilòmetres des de Les Useres, a l´Alcalatén, fins a Sant Joan, està integrat per 13 hòmens (el guia i 12 pelegrins), acompanyats pel capellà, tres cantors, els clavaris i 19 muntures (càrregues) que porten els aliments per a les dues jornades.
En aquest pelegrinatge també està rigorosament reglat el menjar que prenen els pelegrins, "un menjar d´abstinència però dietèticament complet" tal com descriu el professor i antropòleg Àlvar Monferrer, i que serà preparat els dies anteriors: "quinze quilos d´arròs, deu de fesols, quinze de bacallà, sis dotzenes d´encisams, deu quilos d´olives, seixanta dotzenes d´ous, un quilo d´ametles, un quilo de tomata, un quilo de pebres, un quilo de sal, deu litres d´oli, dos de vinagre, noranta de vi, set-centes fogassetes de pa, unes quantes ampolles d´aiguardent, de moscatell i de conyac, entre deu i dotze quilos de figues seques, de quinze a vint pastilles de xocolate, canyella i safrà" .
És l´últim divendres d´abril, quan a les 6 del matí amb la missa de les càrregues, seguida a les 7 de la missa dels pelegrins, quan comença oficialment el pelegrinatge fins a l´ermita de Sant Joan: les càrregues al davant, seguides dels pelegrins amb el capellà, amb estola i capa pluvial morada, que porta el reliquiari, i els cantors, que no deixen de cantar mai la salmòdia. El seguici esmorza al Corral Blanc, passa pel Mas de la Vall, fins arribar a l´ermita de Sant Miquel on se celebra la missa i es fa el dinar. Després els pelegrins passen pel Mas d´Aicart, la Lloma, la Font dels Possos, on berenen, la pujada del Marinet, fins que arriben a Sant Joan sobre les 9 de la nit. Ací es fa la processó del sant al voltant de l´ermita, les Completes, el rosari, i el sopar. Els pelegrins passen tota la nit a la Cova, per tornar a l´ermita, almenys tres vegades, per resar "el Via Crucis, una part del rosari o les oracions que el guia considere escaients", com destaca el professor Monferrer.
El dissabte se celebra la missa de les càrregues, seguida de la dels pelegrins, després de la qual té lloc la cerimònia del perdó, acte central del pelegrinatge. Els pelegrins se situen en rotgle amb el guia al mig, que renta i besa els peus de cada un d´ells. Posteriorment, són els pelegrins els qui fan això mateix amb el guia.
Després del dinar, els pelegrins ixen de Sant Joan passant pel Pi dels tres troncs, la Font de l´Arxivello, Xodos, la Lloma de Bernat, el Mas d´Aicart, la Font dels Xops, on berenen i el Corral Blanc. Les Useres reben als pelegrins, ja de nit, amb una catifa d´heura, que ells, amb els peus descalços, trepitgen. A l´ermita de Loreto es canta l´Omnes Sancti i el Regina Coeli, mentre el poble coreja l´Alleluia.
Quan els pelegrins arriben a l´església, el guia besa el terra, i el capellà deixa el reliquiari, es resa l´estació al Santíssim i s´entonen els goigs de Sant Joan de Penyagolosa, amb la qual cosa s´acaba el pelegrinatge.
Els pelegrins de Les Useres és un dels tresors més entranyables de la nostra terra, tot i que desgraciadament encara massa desconegut. I és que cada últim divendres d´abril, aquesta tradició torna a refer el camí més que centenari fins a Sant Joan, per recordar-nos les nostres arrels de Poble des de l´espiritualitat i la cultura, des de les tradicions i la fe.

Sant Benet Menni (LEVANTE-EMV, 24/04/2015)

 El 24 d´abril de 1914 moria a Cienpozuelos, a prop de Madrid, Benet Menni, fidel deixeble i seguidor de Sant Joan de Déu, herald de l´Evangeli i de la misericòrdia i nou profeta de l´hospitalitat.
Benet Menni va nàixer a Milà l´11 de març de 1841. Els noms de baptisme, Àngel Hèrcules, eren ja com una premonició de l´esperit i la força de la seua personalitat. Àngel, el cinquè del 15 fills que tingueren Lluís Menni i Lluïsa Figini, va tindre una infància acollidora i plena d´amor. El jove va deixar un bon treball a un banc, per no ser còmplice de diverses irregularitats, semblants a les preferents dels nostres dies que han arruïnat milers de persones. Admirat per l´entrega i la sol·licitud dels Germans de Sant Joan de Déu, Àngel Hèrcules ingressà als 19 anys en l´Orde Hospitalari. Amb el nom de Benet, Àngel es va consagrar a Déu en l´atenció i en el servei als malalts.
Durant els estudis d´infermeria i de Teologia, Benet demostrà el seu esperit hospitalari a favor de la societat i en especial, dels malalts i de tots els necessitats.

A l´Estat espanyol, on va nàixer Sant Joan de Déu l´Orde Hospitalari havia quedat extingit, i en bressol dels Germans de Sant Joan de Déu necessitava un impuls renovador. Destinat a Espanya, Benet Menni serà l´home providencial per restaurar l´Orde i per fundar les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús.
El 1867, Benet, superant moltes dificultats, va obrir a Barcelona el primer hospital infantil d´Espanya, que va ser l´inici de la seua tasca a favor dels malalts, un treball que va fer durant 36 anys.
En arribar a Granada el 1878, Benet Menni va conèixer les jóvens Mª Josefa Recio i Mª Angustias Giménez, que en 1881 van ser la llavor de la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, una entitat fundada a Cienpozuelos, i aprovada per la Santa Seu el 1901. La Congregació ràpidament es va estendre per diversos països d´Europa i d´Amèrica Llatina i més tard, també es propagà per Àfrica i Àsia, per atendre els malalts en nombrosos centres hospitalaris.
La gran obra de restaurador y de fundador de Benet Menni, va fer que fóra nomenat Visitador Apostòlic de l´Orde (1909-1911) i Superior General, càrrec al qual va renunciar per incomprensions i també per dificultats de salut. Els seus dos últims anys de vida els va viure d´una manera humil, fins que va morir a Dinan, a França, el 24 d´abril de 1914, hui fa 101 anys. Les seues restes van ser traslladades a Cienpozuelos, on Sant Benet Menni és venerat. Va ser canonitzat pel papa Joan Pau II, l´11 de novembre de 1999.
Benet Menni, model d´entrega fecunda i de generositat total, és proposat per l´Església com a testimoni i exemple per a tots aquells que tenen cura dels malalts. La seua humanitat i la seua sol·licitud, el van fer viure les paraules de Jesús: "Vaig estar malalt i em vau visitar" (Mt 25:36)
Des de 1919 les Germanes Hospitalàries es troben a València, a la Malvarrosa, al Centre Sociosanitari Mare de Déu del Carme, on continuen el carisma de Sant Benet Menni, a favor dels malalts, i on hui dia 24 clausuraran l´Any Centenari de la mort de Sant Benet Menni.

23 d'abril: Sant Jordi,


El 23 d´abril és la festa de Sant Jordi, patró de diversos pobles valencians. Sant Jordi, que era també l´antic patró del Regne de València, va ser un màrtir cristià del segle IV a l´Església de l´Orient. El seu nom, d´arrel grega, vol dir "el qui treballa la terra" o "llaurador". Per això, l´Evangeli de la festa de Sant Jordi és el capítol 15 de l´evangelista Sant Joan: "Jo sóc el cep veritable i mon Pare és el vinyater", és a dir, el qui treballa la terra, el "Jordi".
La devoció a Sant Jordi es va propagar d´Orient a Occident i va ser tan gran, que el nostre sant va ser anomenat "gran màrtir" o també "màrtir insigne".
Són moltes les esglésies dedicades a sant Jordi i també les representacions pictòriques, tant pel que fa a la seua condició de màrtir de Crist, com a la llegenda de la lluita contra el dragó, en defensa de la princesa. Per això la tradició l´ha vestit de cavaller que lluita contra el mal i la injustícia. A més, Sant Jordi està relacionat amb la cultura per la festa del llibre.
Sant Jordi, que a més d´antic patró del Regne de València, ho és també d´Anglaterra, Aragó, Catalunya, Georgia, Grècia, Lituania, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia, és venerat d´una manera especial a Alcoi, Paiporta, Banyeres de Mariola i a la vila de Sant Jordi, al Baix Maestrat.
Un dels sermons més coneguts sobre Sant Jordi, és el de Sant Andreu de Creta: "Els sepulcres dels màrtirs són sempre resplendents. El que festegem hui, és molt més venerable i més gloriós que tots els altres". Sant Andreu de Creta, feia referència al fet que Sant Jordi se celebra generalment, entre la Pasqua i l´Ascensió del Senyor. I per això deia: "Enmig d´aquestes festes, com enmig de dos sols que, amb el propi moviment segueixen la seua òrbita, la festa de Sant Jordi és com una lluna, que rep la llum dels dos sols i il·lumina el món amb raigs semblants als de Crist".
La protecció de Sant Jordi va ser invocada pel rei i l´exèrcit de Jaume I en la conquesta de València com el sant protector de la Corona d´Aragó, com queda palès a la Crònica del rei Conqueridor i en l´ermita del sant, a El Puig. Aquesta popularitat del nostre sant màrtir i cavaller, queda patent també en les festes de moros i cristians de tants pobles, o en múltiples representacions pictòriques, com la de Marçal de Sas, de la batalla del Puig. Per cert que, una reproducció d´aquesta pintura de Marçal de Sas, com destacava fa uns anys el professor Vicent Soler, ha sofert una "manipulació simbòlica" per part del Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma, en fer desaparèixer les quatre barres de la pintura original. Aquesta "falsificació interessada" de l´obra de Marçal de Sas, s´ha reproduït en la xicoteta capella de la catedral, on la tradició diu que allí se celebrà la primera missa després de la conquesta de Jaume I. No caldria, en honor a la veritat, que el Capítol de la catedral de València restaurara eixa pintura, sense censures, per retornar els colors falsificats als originals de Marçal de Sas?
Cal recordar també que el Capítol de l´Almoina de Sant Jordi dels Cavallers del Centenar de la Ploma, fou fundat pel rei Pere IV el Cerimoniós.
En el seu "Eucologi Valencià", mossèn Vicent Sorribes ens diu el següent sobre ant Jordi: "Per l´ajut de Sant Jordi, ens diu la Tradició, Guillem d´Entença, oncle del Rei En Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el Rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d´agost de 1237, en la Planura del Puig. Zeyan, amb 40000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2000 soldats, però se n´adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita s´aparegué Sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l´exèrcit del Rei moro i el varen fer recular del Puig fins al Barranc del Carraixet". Com recorda mossèn Vicent Sorribes, "Al lloc on s´aparegué Sant Jordi, fon col·locada una Creu de fusta, Creu que l´any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d´art; també s´aixecà una xicoteta capella en honor del Sant".
Mossèn Vicent Sorribes ens presenta Sant Jordi com "el perfecte model de la noblesa, de l´heroisme i de la cavallerositat cristianes". I per això ens reporta aquestes paraules de Sant Vicent Ferrer: "Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de Sant Jordi, ens diu, en el Sermó que predicà el dia 25 d´abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d´una bellesa extraordinària,"talment semblava Sant Miquel devallat del cel", no tenia gens de supèrbia: "Si algun cavaller ha fet un bon colp, com va per la ciutat, no cap en els carrers". Sant Jordi tanmateix "jamés no entrà en batalla que no hagués victòria".
Mossèn Vicent Sorribes, en la introducció a la festa de Sant Jordi del seu "Eucologi", també remarca així la protecció del cavaller: "Monsenyor Sant Jordi, en entrar en una ciutat per força emparava les dones i manava sots pena de mort que ningú no les tocàs; elles s´acostaven al Sant dient-li Senyor, "sigam guardades sots vostra guarda". Finalment ens conta la fi del Sant amb estes paraules: "E Dacià féu portar falles de foc, cremanven-lo e ell deia: Senyor, ajuda´m, i pregava al Senyor Jesucrist que volgués ajudar els cavallers que en armes justes l´invocaren".
Que Sant Jordi, antic patró del Regne de València, que com diu l´oració col·lecta de la festa, "va ser imitador" de la passió del Crist, siga "també protector de la nostra debilitat" i de tots els qui lluiten per la llibertat dels hòmens i dels Pobles.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT