dijous, 31 de maig del 2018

'El castellà no ha de ser una imposició sinó un mèrit (VILAWEB/ONTINYENT, 31.05.2018)


Algú s’imagina l’enrenou que s’hauria produït a l’Estat espanyol i als mitjans de comunicació, amb la ‘Brunete mediàtica’, si el govern del País Valencià haguera afirmat el que diu el títol d’aquest article? Immediatament haurien qualificat de racistes els membres del govern valencià per menysprear el castellà, per l’intent d’acabar amb la llengua de Cervantes. S’haurien esquinçat les vestidures i haurien acusat el conseller d’Educació de supremacista pel lingüicidi que, amb aquesta mesura, hauria suposat exterminar el castellà, ja que si aquesta llengua només fóra un mèrit, cap ciutadà no estaria obligat a saber-la parlar, llegir i escriure.

Però si substituïm, ‘castellà’ per ‘valencià’, això és el que va declarar la Sra. Isabel Bonig, presidenta del PP valencià sense que ningú dels qui defenen el bilingüisme s’haja escandalitzat, com sí que ho haurien fet en el cas que el castellà fóra només un mèrit i no una obligació.

Per a la Sra, Bonig el valencià no s’ha d’imposar, però sí que és normal imposar el castellà; d’ací que tots els docents, els metges o els altres funcionaris hagen de saber castellà per ocupar un lloc de treball. Per això en la seua ‘defensa’ del valencià, la Sra. Bonig va assegurar que en cas que guanye el PP al País Valencià, ella eliminarà el requisit lingüístic.
La Sra. Bonig es va quedar tan ampla afirmant que la nostra llengua, ‘para la izquierda ha estado un motivo de confrontación y no de unión’. És sarcàstic que la Sra. Bonig faça aquestes declaracions, quan el seu partit, des de sempre, ha menyspreat la nostra llengua i ha intentat acabar amb ella.
Si el castellà, com passa a l’Estat espanyol, és una obligació i no un mèrit, per què no passa el mateix amb el valencià, ja que segons la Sra. Bonig  ha de ser un mèrit i no una obligació?
La Sra. Bonig, en compte de defensar l’obligatorietat del castellà i de refusar el mateix estatus per al valencià, té coses més importants a fer, com explicar per què el Sr. Pablo Casado, el 2007, va aprovar la meitat de la carrera de Dret en quatre mesos. Devia ser pel fet que les assignatures aprovades eren un mèrit i no una obligació.

Jesuïtes valencians (VILAWEB/ONTINYENT, 26/05/2018)


Aquest llibre, que té per subtítol ‘De l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó’, publicat per la Universitat d’Alacant, i amb l’amic Francesc-Joan Monjo i Dalmau com a editor, ens narra ‘les vicissituds que, entre els segles XVI i XIX va viure la Companyia de Jesús, l’orde religiós més poderós i influent de l’edat moderna’.

Aquesta obra, tan interessant, aplega diversos estudis sobre la Companyia de Jesús fets per un important nombre d’investigadors, jesuïtes i seglars, com Francesc-Joan Monjo, Inmaculada Fernández Arrillaga, Josep Piera, Santiago La Parra, Enrique Llull, Enrique Giménez, Niccolò Guasti, Manuel Revuelta, Josep M. Benítez i Riera o Daniel Climent, entre més. El llibre ‘Jesuïtes valencians’, de gran interès històric, és un recorregut ‘de més de tres-cents anys de la història de l’institut ignasià en terres valencianes’.

La importància d’aquesta obra rau en el fet que ‘ens acosta al coneixement dels jesuïtes valencians més importants, com ara Francesc de Borja –IV Duc de Gandia, prepòsit general de l’orde jesuïta i sant- o el pare Joan Andrés i Morell, home de gran talent i cultura enciclopèdica’.

Com diu en el pròleg el professor i jesuïta José A. Ferrer Benimeli, aquesta obra és ‘diversa en els seus plantejaments i autors, però centrada en una única línia argumental entorn  d’una visió nova i diferent de la tradicional història dels jesuïtes’. En relació a Francesc-Joan Monjo, Ferrer Benimeli diu: ‘l’editor d’aquest llibre ha recorregut a alguns dels seus estudis i monografies, però també a la col·laboració d’experts en la qüestió jesuïta de diverses universitats’.

L’ànima d’aquest llibre, l’amic i historiador Francesc-Joan Monjo, de Calp, ens acosta per mitjà d’aquest obra a ‘una mínima part de la immensa història d’un orde que arribà a ser el més poderós i influent de l’Església catòlica: la Companyia de Jesús’. Monjo ha titulat així aquest llibre, pel fet que ‘l’impuls del prepòsit general Borja a la Companyia de Jesús fou decisiu. I perquè la decadència de l’orde jesuïta arribaria amb el regnat de Carles III, de la casa de Borbó’.

El llibre, a més del pròleg de José A. Ferrer Benimeli i de la introducció de Francesc-Joan Monjo, presenta vint-i-cinc estudis a càrrec de diversos especialistes de la història dels jesuïtes. Entre els treballs que recull aquesta obra, vull destacar el que tracta sobre la Companyia de Jesús al País Valencià en els temps moderns, de Francesc-Joan Monjo i Inmaculada Fernández Arrillaga, i també el de Josep Piera, sobre els contactes inicials de Francesc de Borja amb la Companyia. Encara cal subratllar l’estudi de Santiago La Parra sobre l’entrada del Duc de Gandia en l’orde jesuïta, el de Luís F. Bernabé sobre l’evangelització dels moriscos per part dels fills espirituals de Sant Ignasi de Loiola o el que ens detalla l’expulsió dels jesuïtes i la supressió de l’orde, que estudien Francesc Monjo i el jesuïta Benítez i Riera, i l’exili italià que tracta el professor Niccolò Guasti. Altres treballs de Francesc Monjo presents en aquest llibre són el que explora la llengua catalana en els jesuïtes de la província d’Aragó, o el que fa referència al retorn dels jesuïtes a terres valencianes o, encara, el del canvi de dinastia, la guerra de Successió i els jesuïtes de la Corona d’Aragó.
Aquest és un bon llibre, que convide a llegir per l’interès històric en la trajectòria dels jesuïtes valencians en els segles XVI, XVII, XVIII i XIX. I és que com diu al pròleg José Ferrer Benimeli, aquest llibre és ‘una obra diversa en els seus plantejaments i autors, però centrada en una única línia argumental entorn d’una visió nova i diferent de la tradicional història dels jesuïtes’.


La neutralitat que demana el Sr. Millo als ajuntaments (VILAWEB/ONTINYENT, 25/05/2018)



El Sr. Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, ha enviat una carta als ajuntaments de Catalunya on demana als alcaldes que, per garantir la convivència en els espais públics (i segons regula l’article 103 de la Constitució espanyola) no permeten que hi haja símbols polítics o partidistes a la via pública. En altres paraules: el Sr. Millo, delegat del govern del Sr. Rajoy a Catalunya, no vol que hi haja als carrers i a les places cap llaç groc, ja que segons ell aquest símbol, com que no representa tota la societat, crea divisió. I a més no garanteix, segons el Sr. Millo, la convivència pacífica entre els ciutadans.
És veritat que els llaços grocs no representen tots els ciutadans de Catalunya. Però la bandera espanyola, que trobem (per llei) als ajuntaments, representa tots els ciutadans? I encara que crea divisió, ja que no és acceptada per tothom, sí que és present.
Per altra part, que el Sr. Millo diga que els llaços grocs poden alterar la bona convivència entre els ciutadans i que poden trencar la pau ciutadana, amb enfrontaments entre veïns, és un sarcasme. I és que cal recordar que l’1 d’octubre de l’any passat, van ser les forces i cossos de seguretat de l’Estat els qui van alterar la bona convivència entre els catalans, apallissant els catalans que volien votar.
El Sr. Millo creu que prohibint els llaços grocs als carrers de Catalunya farà que oblidem que hi ha presos i exiliats polítics. Però amagant (o censurant) la realitat, no desapareix la situació d’injustícia que viu Catalunya.
Per altra part, si el Sr. Millo demana neutralitat als ajuntaments, també podria demanar neutralitat al govern de l’Estat (i al rei) per tal que respecte els nomenaments dels consellers que ha fet el president de la Generalitat. Perquè és ridícul i escandalós que unes persones, totes elles diputats al Parlament de Catalunya i que tenen els drets intactes per poder ser consellers, no ho puguen ser perquè al Sr. Rajoy no li agraden aquestes persones.
Primer era el president Puigdemont que no podia ser investit. Després tampoc no ho podia ser el diputat Jordi Sànchez. I finalment, tampoc el Sr. Jordi Turull. Ara, en una nova mostra d’intolerància, el Sr. Rajoy, com que no li agraden els consellers que ha nomenat el president Torra, no permet que siguen publicat els noms dels membres del govern de Catalunya que estan empresonats o a l’exili.
Segurament al Sr. Rajoy li agradaria nomenar ell mateix el president de la Generalitat (algú que li agrade) i els consellers que siguen del seu grat. Una prova més del tarannà democràtic del president del govern de l’Estat.

dimecres, 23 de maig del 2018

Un Estat que castiga els familiars dels presos polítics (VILAWEB/ONTINYENT, 23/05/2018)


Ahir dimarts va vindre a veure’m, acompanyada de la Sra. Roser Forn i d’unes amigues, la mare de l’ex-conseller Joaquim Forn. I dic ex-conseller no perquè l’Estat, d’una manera autoritària, diguera que el cessava, sinó pel fet que el president Quim Torra ja ha nomenat un nou conseller, encara que l’Estat es negue a publicar al DOGC la composició del govern.
La mare del Sr. Joaquim Forn, amb les amigues que l’acompanyaven, vingué a la missa conventual de Montserrat i després vaig tindre el goig de rebre-les a la porteria del monestir. La mare del Sr. Forn, que volia conèixer-me després que sentí la meua homilia del 4 de març, és una dona admirable, menuda, discreta i alhora ferma en la seua denúncia de la prepotència d’un Estat que té empresonats uns hòmens i unes dones que no han comès cap delicte. Unes dones i uns hòmens, entre ells el seu fill, que només van posar unes urnes perquè els ciutadans que volgueren pogueren votar el primer d’octubre.
Però si l’Estat mostra la seua inhumanitat tancant unes persones que no han fet cap mal, encara es mostra més inhumà i més pervers, castigant els familiars dels presos polítics que han de fer centenars de quilòmetres per poder veure els seus fills o filles, els seus pares o mares o els seus marits o mullers. Un Estat que no en té prou de castigar els qui van permetre el referèndum el primer d’octubre, sinó que es venja dels familiars dels presos polítics, obligant-los a desplaçar-se a Soto del Real, Estremera o Alcalá-Meco.
L’estona que vaig parlar amb la mare de l’ex-conseller Forn, amb la Sra. Roser Forn i amb les altres dues amigues que van pujar a Montserrat, em mostrà una dona, unes dones, d’una gran dignitat i d’unes conviccions fermes. D’una digitat que no tenen, ni de lluny, els qui empresonen persones innocents i castiguen els seus familiars que els tenen lluny del seu lloc de residència. I malgrat el sofriment de tindre el seu fill empresonat a Estremera, la mare de l’ex-conseller Forn i les altres amigues miraven el futur amb esperança i amb dignitat, sense revenja ni odi. Això em recorda el salm 57, que denuncia qui en compte de fer justícia maltracten els justos: ‘Sabeu què és fer justícia, poderosos? Sentencieu entre els hòmens amb raó? Conscientment cometeu injustícies’. I també el salm 93. ‘Us podeu avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei?’.
Un Estat que tracta de manera tan inhumana els familiars dels presos polítics ja ha quedat en evidència davant la Justícia d’Europa, que no té a la presó (com sí que passa a l’Estat espanyol) ni ha extradit, el president Puigdemont i els altres ex-consellers que es troben a Bèlgica i a Escòcia. Un Estat que fa el ridícul, desautoritzat per la Justícia europea.


diumenge, 20 de maig del 2018

'La questione catalana' (VILAWEB/ONTINYENT, 20/05/2018)


Aquest és el nucli del llibre de mossèn Ramon Corts: ‘La qüestió catalana en l’Arxiu Secret Vaticà. De la Restauració a Primo de Rivera (1875-1923)’ sobre l’Església Catalana en aquest període de la història.
A partir de l’Arxiu Secret Vaticà i de l’Arxiu Històric de la Secretària d’Estat, mossèn Corts ha analitzat la relació de la Santa Seu amb l’Estat espanyol i amb l’Església catalana a principis del segle XX. És així com vam descobrir les tensions que es van produir pel fet català, la polèmica sobre la pastoral catalana de l’Església de Catalunya, la designació de bisbes, el paper de Torras i Bages, Morgades i Vidal i Barraquer i la relació que van tenir els nuncis i els secretaris d’Estat del Vaticà.
Aquesta obra de mossèn Corts, segons diu Sergio Pagano, prefecte de l’Arxiu Secret Vaticà, ‘reflecteix molt bé la realitat sociopolítica del moment’. Pagà diu que ‘L’Església no va contra el fet català ni contra la seva llengua, ni la seva cultura, encara que és restrictiva en relació amb la participació del clergat en el moviment catalanista, entès en un sentit polític’.
Aquesta obra de mossèn Corts, de gairebé 800 pàgines, analitza la voluntat de l’Església catalana de predicar en català, de fer una pastoral autòctona i de tenir bisbes catalans. Cal recordar per exemple que el nunci Barili, davant la vacant de la diòcesi de Tortosa, va transmetre al secretari d’Estat Antonelli, la conveniència que el futur bisbe parlés ‘el dialecte’ català, que ‘el vulgo y los campesinos hablan, bien distinto de la lengua de Castilla’.
Segons el Dr. Corts, la Santa Seu va adoptar ‘un sí matisat al reconeixement del fet català i un no al catalanisme polític’. I per això, i pel que fa al nomenament de bisbes, la Santa Seu apostava ‘per bisbes catalans sí, catalanistes, no’.
La reticència de la Santa Seu al catalanisme es va plasmar unes quantes vegades. Una va ser amb motiu dels Jocs Florals de 1899, que havia de presidir el bisbe Josep Torras i Bages. Com el govern de l’Estat estava inquiet per si Torras feia un discurs massa reivindicatiu, el nunci Giuseppe Francica-Nava va advertir el bisbe Torras que no fes cap referència a la independència de Catalunya. Torras va haver d’enviar el seu discurs abans i donar explicacions: ‘Tinc la meva doctrina per una emanació de la doctrina tomística i completament amb el criteri de Lleó XIII. He procurat d’enllaçar el corrent regionalista del meu país, amb el corrent social catòlic’. I el seu text acabava així: ‘Vivim, a Espanya, dins d’un tal artifici que la vida real i pròpia del país sembla un perill, i que d’altra banda les concupiscències, les divisions i la manca de vida reflexiva fan que semblin muntanyes el que són molt petits embalums’.
També la pastoral del bisbe Josep Morgades de 6 de gener de 1900 sobre la utilització del català en l’ensenyament del catecisme i en la predicació va aixecar butllofes amb protestes de la premsa, les Corts espanyoles i el govern de l’Estat. Fins i tot el ministre de Justícia, va demanar a la Nunciatura que la pastoral fos corregida i Morgades traslladat fora de Barcelona. El mateix bisbe Morgades advertia al seu amic Duran i Bas, que ‘ja no són els catalanistes d’abans dels que s’exasperen contra les demesies i les immoralitats de l’administració i manifesten la seva mala voluntat contra Madrid; el poble comença a prendre part i no es pot fer un pas sense que aparegui un conflicte’.
Un altre conflicte estudiat en aquest llibre és el de la rebuda d’Eduardo Dato a Catalunya, amb una vaga general, amb motiu del tancament de caixes i la suspensió de les garanties constitucionals. Va ser el Secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Mariano Rampolla, qui va demanar al bisbe ‘una condotta di somma prudenza aliena dal favorire qualsiasi partito’. També el nunci Arístide Rinaldi va explicar al secretari d’Estat l’existència d’un sector separatista que volia la independència de Catalunya. El bisbe Morgades, en resposta al nunci (que li demanava que s’allunyés del que afavoria al catalanisme), li responia que ‘era una activitat popular, avui sobretot de la joventut il·lustrada i de la classe mitjana’.
Un altre cas de la qüestió catalana va ser l’intent, per part del president del govern, Antonio Maura, de traslladar al bisbe Josep Torras i Bages, el 1909, de Vic a Burgos. Quan va saber això el cardenal Josep Vives i Tutó, li va escriure una dura carta al secretari d’Estat, on li deia que no entenia que ‘el nunci sigui curt de vista’. A més, li deia també que ‘sembla impossible la ceguesa del rei en això; és en això un polític suïcida; és multiplicar el republicanisme; és treballar en procurar un catalanisme radical i impiiu en comptes d’un catalanisme sa, catòlic i fort per a defensa de la religió i del tron’​​”. Per això l’endemà, el cardenal Rampolla va enviar un telegrama al nunci, per comunicar-li que el bisbe de Vic, Torras i Bages, declinava l’oferta del trasllat a Burgos.
Un altre tema d’aquest llibre és la circular de 1913, adreçada als religiosos sobre catalanisme i bizcaitarrisme. Va ser el nunci Francesco Ragonesi qui el 1913 va enviar un document als superiors dels caputxins, benedictins i jesuïtes perquè ‘vigilen el bizcaitarrismo de algunos religiosos vascongados, los cuales con esa actitud separatista, no solo pierden el espíritu de la orden, sino que se hacen odiosos al Gobierno y a la Nación. Conviene que vigilen también el catalanismo, aún cuando en este último parece notarse menos falta de prudencia y moderación’.
El 1918, ara fa cent anys, en un moment de gran esplendor catalanista, va sortir publicada la ‘Carta pastoral col·lectiva dels prelats de Catalunya’, on lloaven el ‘ressorgiment’ del país, encara que desaprovaven l’aconfessionalitat del catalanisme.

I encara un altre tema, d’entre molts més que tracta aquest interessant llibre, és el de la Senyera a la catedral de Barcelona. Va ser el dia de Corpus de 1919, quan va ser hissada una senyera a la catedral de Barcelona, ​​segurament per membres de la Lliga Espiritual de Nostra Senyora de Montserrat. La senyera va ser posada amb l’autorització del capítol de la catedral. Segons un text del bisbe valencià de Barcelona, ​​Enric Reig, dirigit al nunci, ell la va fer retirar, però quan la processó estava a punt de començar representants de l’Ajuntament i de la Diputació li van exigir que es tornés a hissar. Va ser el capità general qui ho va impedir i per això les autoritats no van participar en la processó. Fins i tot Josep Puig i Cadafalch es va queixar al nunci, per l’actitud del bisbe Reig, que va rebre diverses amenaces.
L’existència d’una ‘questione catalana’ posa en evidència la importància de l’Església catalana en aquest període de temps (i pràcticament sempre) amb bisbes arrelats en la cultura catalana, que, si bé no defensaven realitat nacional de Catalunya, sí que ho feien pel que fa a la seva realitat cultural i lingüística.

Misses en àrab i en xinés, però no en valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 16/05/2018)

Em vaig alegrar i molt que el 24 d’abril, a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, les comunitats cristianes de Síria i l’Irac que viuen entre nosaltres pogueren celebrar l’eucaristia en la seua llengua. La missa la va presidir el capellà iraquià Naim Shoshandy, qui estudia actualment a València, i hi van participar cristians sirians i iraquians que viuen al nostre país.

En llegir aquesta notícia a la web de l’arquebisbat de València, em vaig alegrar molt per aquestes persones que, lluny dels seus països, viuen la seua fe malgrat les dificultats i fins i tot, en alguns casos, la persecució. I és que cal recordar que els cristians del Llevant, des de fa molt temps, són perseguits pel fet de ser deixebles de Jesús davant la vergonyosa indiferència d’Europa, que no fa res per protegir-los.
És bonic que a la basílica de la Mare de Déu es poguera celebrar l’Eucaristia en àrab i que es resara el Parenostre en arameu, la mateixa llengua que parlava Jesús amb Maria i amb Josep, i amb els apòstols o amb Maria Magdalena. Perquè cal que recordem que Jesús parlava arameu i no la llengua de l’imperi, el llatí, ni tampoc la llengua de la cultura d’aleshores, el grec. També és bonic el gest de l’arquebisbat de València, que ha cedit als cristians catòlics i ortodoxos de Síria, Líban, Egipte i l’Irac que viuen entre nosaltres l’església de Sant Pau, a Benimaclet, perquè puguen hi celebrar la litúrgia en àrab.
També els cristians xinesos que viuen a València poden celebrar l’Eucaristia en la seua llengua, a la parròquia de Sant Valer, com és normal. Amb tot, els cristians valencians que volem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer encara no podem fer-ho, per la indiferència (quan no el menyspreu) dels bisbes i dels preveres valencians per la nostra llengua.
En el nostre camí pasqual, cada dia ens acostem a la festa de Pentecostès, que celebrarem diumenge que ve, on l’Esperit Sant es va manifestar en el do de llengües. I encara que semble mentida i després de vint segles del primer Pentecostès, l’Església Valenciana continua excloent el valencià de la celebració de l’Eucaristia i dels altres sagraments. És molt trist que la nostra fe no la puguem manifestar en valencià, perquè no tenim el Missal traduït oficialment a la nostra llengua, ni hi haja cap interès a fer-ho. És molt trist que els cristians valencianoparlants no puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com ho fan els xinesos o els àrabs que viuen al País Valencià i que poden celebrar l’Eucaristia en xinès o en àrab. Cal recordar, per a més inri, que l’Assemblea Diocesana de València, reunida a la catedral, aprovà, l’octubre de 2016, la resolució número 107 que diu: ‘Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. I encara estem on estàvem.
Fa 50 anys, en un número de la revista Serra d’Or, el periodista J. J. Pérez Benlloch tingué una conversa llarga amb mossèn Antoni Sanchis, d’Alberic. Mossèn Antoni deia: ‘La clerecia valenciana encara no s’ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s’ha fet camí. Jo recorde que després de la guerra, al Seminari, era durament castigat el fet de parlar valencià’. I mossèn Antoni afegia encara: ‘Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia també. A sentir la predicació en la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l’any sinó sempre’.
Davant l’excusa sempiterna de la jerarquia per no utilitzar la nostra llengua, i que queda plasmada en la pregunta sobre quin valencià s’ha d’emprar, mossèn Antoni Sanchis no podia ser més clar, quan deia: ‘La pseudodiscussió valencià/català no és més que una estratagema per tal de continuar amb una Església castellanitzada. Demanem a les parròquies més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets’.
Quina sort tindríem si hi haguera bisbes que pensaren i actuaren com ho va fer mossèn Antoni Sanchis. I 50 anys després d’aquella entrevista, la nostra llengua encara no ha entrat a l’Església.

diumenge, 13 de maig del 2018

'El cobejós de diner, no en té mai prou' (VILAWEB/ONTINYENT, 11/05/2018)

És així com el llibre de l’Eclesiastès (Ecle 5:9) ens presenta qui es deixa portar per l’avarícia, l’ambició i la cobejança, que és l’amor als diners: el que per més diners que tinga no està mai saciat, ja que sempre en vol més.
He recordat aquest verset de la Bíblia pel judici que té lloc aquests dies contra qui va ser batle d’Alacant, Luis Díaz Alperi, acusat de tres delictes de frau fiscal i un de suborn, pels quals li demanen nou anys i nou mesos de presó, i per la sentència del Suprem que ratifica la del TSJ valencià que condemnà la Sra. Milagrosa Martínez (la segona consellera de Camps que anirà a la presó) a nou anys i als caps de la Gürtel a tretze.
Els últims anys hem conegut diversos casos de corrupció, moguts tots ells per l’ambició: Juan Guerra i Luis Roldán, Pallarols, Palma Arena, Jordi Pujol i Palau de la Música, Gürtel, Imelsa, Brugal, Rabassa, Emarsa, Fabra, Valmor Sports, Torrevella, Cooperació o Taula.
I és que han estat molts dels dirigents valencians del PP que han estat imputats. Fa uns mesos, la Sra. Bonig s’irrità per les declaracions de la vice-presidenta del Consell, qui denuncià l’actitud dels dirigents del PP que ‘posen persones imputades per corrupció en les candidatures’. La Sra. Bonig, presidenta del PP valencià, no devia recordar que va ser la cobdícia del superconseller del PP, Rafael Blasco, qui el va portar a la presó, per la qual també han passat l’ex-president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, el conseller Luis Fernando Cartagena o l’ex-batle de Torrevella, Pedro Hernández Mateo, condemnat per prevaricació i falsedat documental. Casos com el del Sr. Alfonso Rus, l’ex-batle de Vila-real, Manuel Vilanova, condemnat a sis mesos de presó i a vuit anys d’inhabilitació per un delicte de prevaricació, Ricardo Costa, Víctor Campos, Vicente Rambla, Rafael Betoret, Sonia Castedo, J. J. Ripoll o nou dels deu regidors de l’Ajuntament de València. També hem sabut que la Sra. M. José Alcón s’ha ‘enriquit amb comissions il·legals’. I que l’equip de la Sra. Rita Barberà ‘es va enriquir amb finançament irregular del PP’. O l’ex-batle de Paterna, Lorenzo Agustí, condemnat a set anys d’inhabilitació per prevaricació.
Davant això, cal dir que tots els militants del PP són uns corruptes? No, de cap manera. Però la Sra. Bonig, que presumeix d’un partit honest, no podrà negar que molts dirigents del PP valencià han passat per la presó, estan encausats o investigats per la seua cobdícia.
I és que el cobejós de diner, no en té mai prou. I tot i que ‘va eixir despullat de l’entranya materna, i així se’n tornarà, com va vindre’, el cobejós no pensa que ‘del que ha guanyat, no li quedarà res que puga endur-se’ (Ecle 5:12).
Davant la corrupció del PP, reconeguda per la justícia, la Sra. Bonig hauria de tindre una miqueta més d’humilitat per reconèixer el que s’ha furtat o malversat i no irritar-se davant proves contundents de dirigents del PP condemnats per una cobdícia detestable. Per no recordar que el Sr. Rajoy posava l’ex-ministre Jaume Matas com a exemple i model en l’acció de govern, i per això, dirigint-se a ell volia ‘“intentar hacer en España lo que Jaume y todos vosotros hicisteis en Baleares’.

Si seguírem els consell de l’Eclesiàstic, ‘allunyeu de mi la cobejança’ (Ecli 23:4) i recordàrem que res del que tenim no ens ho emportarem, segurament podríem, si no acabar del tot amb la corrupció, sí, com a mínim, fer que es debilitara molt. Mentrestant cal lluitar contra aquest flagell i ser més humils. I no anar de prepotents per la vida, quan hi ha dirigents del PP a la presó o imputats per suborn. És a dir, per cobdícia, per furtar.
El bisbe Sant Policarp d’Esmirna, ja al segle II escrivia una carta als cristians de Filips, un text tan actual encara hui per a tots nosaltres, on els advertia del perill de caure en la idolatria dels diners: ‘Vos exhorte també a abstenir-vos de l’amor als diners’ (capítol 9). Per això trobe tan encertada la decisió de l’actor Ashton Kutcher i la seua dona, Mila Kunis, quan fa dos anys van afirmar que volien educar els seus fills en la sobrietat, per inculcar-los valors com la austeritat. Una bona lliçó que d’haver-la après els Blasco, Fabra, Castedo, Betoret, Martínez, Costa i tots els qui s’han deixat temptar pels diners, no haurien acabat com han acabat. Perquè cal ser sobris i no caure en el que denunciava el profeta Samuel: ‘Es deixaven corrompre per afany de diners’ (1S 8:3).
La Sra. Bonig, que s’irrità per les declaracions de la Sra. Mónica Oltra, hauria de recordar que el seu company de partit, el Sr. Borja Sémper, va afirmar que ‘l’ésser humà es pot convertir en un desvergonyit davant la temptació’. I també: ‘Vaig entrar al PP perquè era honrat, però hui ha perdut l’empremta de l’honradesa’ (El País, 19 agost de 2016). Si ho digué el Sr. Sémper, portantveu del PP al parlament basc, per alguna cosa deu ser.

Jornada Mundial dels Mitjans de Comunicació Social (LEVANTE-EMV, 13/05/2018)

Hui 13 de maig, l´Església celebra la 52ena Jornada Mundial dels Mitjans de Comunicació Social, amb el lema: "La veritat vos farà lliures" (Jo 8:32). En el seu missatge adreçat a tots els cristians, el papa Francesc ens recorda que "la comunicació humana és una modalitat essencial per a viure en comunió", ja que "l´ésser humà és capaç d´expressar i compartir la veritat, el bé, la bellesa". Amb tot, si l´home, desgraciadament, "segueix el seu propi egoisme, pot fer també un mal ús de la facultat de comunicació", ja que "l´alteració de la veritat és el símptoma típic de la distorsió".
El papa ens recorda que la comunicació ha de convertir-se "en lloc per expressar la pròpia responsabilitat en la recerca de la veritat i en la construcció del bé". En un context de comunicació cada vegada més veloç i"immersos dins un sistema digital, assistim al fenomen de les notícies falses, les anomenades fake news". Per això el papa, davant un periodisme que pot utilitzar la mentida, ha volgut dedicar el seu missatge d´enguany al tema de la veritat.
Com ja sabem, les fake news ens porten a la "desinformació difosa online o en els mitjans de comunicació tradicionals". I és que són moltes les informacions infundades, "basades en dades inexistents o distorsionades", que "tenen com a finalitat enganyar o manipular el lector", per així "arribar a objectius concrets, influenciar les decisions polítiques o obtindre guanys econòmics". Les fake news, com ens diu el papa, "són hàbits per capturar l´atenció dels destinataris". Així "els continguts, malgrat no tindre fonament, obtenen una visibilitat tal, que fins i tot els desmentiments oficials difícilment aconsegueixen aturar els danys que produeixen". El papa ens recorda que davant aquest problema de les fake news, "cap de nosaltres pot eximir-se de la responsabilitat de fer front a aquestes falsedats". Per això el papa ens demana un esforç per verificar "les identitats personals que s´amaguen darrere milions de perfils digitals", per tal de "desemmascarar "la lògica de la serp", capaç de camuflar-se i mossegar". De fet, la primera fake news la trobem al llibre del Gènesi (Gn 3:1-15), amb l´engany de la serp, "la insidiosa i perillosa seducció" que també hui "s´obri camí en el cor de l´home, amb argumentacions falses i atraients".

Tots sabem que, desgraciadament, "les fake news es converteixen sovint en virals". Per això hem de reconèixer que "les mateixes motivacions econòmiques i oportunistes de la desinformació, tenen la seua arrel en la set de poder, de tindre i de fruir", que ens fa "víctimes d´un engany". Davant la mentida de la informació interessada, el papa ens recorda que "l´antídot més eficaç contra el virus de la falsedat, és deixar-se purificar per la veritat", que és "allò en el que un es recolza per no caure". El papa ens recorda que "la veritat brota de relacions lliures entre persones, en l´escolta recíproca". Per això "si una argumentació impecable s´utilitza per ferir un altre i desacreditar-lo, per més que semble justa, no conté en sí la veritat".
El papa insisteix en el seu missatge en la idea que "el millor antídot contra les falsedats són les persones, que lliures de cobdícia estan disposades a escoltar" i així "permeten que la veritat aparega a través de la fatiga d´un diàleg sincer".
El papa vol que el periodista siga "custodi de les notícies", capaç de verificar les fonts d´informació, perquè així esdevinga "custòdia de la comunicació" en uns mitjans que "generen confiança i obrin camins de comunió i de pau". El papa insisteix molt en la idea d´un "periodisme de pau, sense fingiments, hostil a les falsedats, a eslògans efectistes". Per això el papa en el seu missatge ens demana fer realitat "un periodisme fet per persones i per a persones", que siga un "servei als altres, sobretot als qui no tenen veu".

Com ha dit l´arquebisbe Joan Enric Vives, "reclamem un periodisme de pau, contra les falsedats, els eslògans efectistes o les declaracions altisonants".

dijous, 10 de maig del 2018

'Si Puigdemont vol continuar en política, és el seu dret' (VILAWEB/ONTINYENT, 09/05/2018)

Així s’expressava el ministre portaveu del govern espanyol, el Sr. Íñigo Méndez de Vigo, en declaracions als mitjans de comunicació el 28 d’octubre de l’any passat. El Sr. Méndez de Vigo, tot confiant (i desitjant) que el president Puigdemont fóra derrotat a les urnes i no tinguera cap opció de ser investit president del govern de la Generalitat de Catalunya, deia que ‘sería bueno que el Sr. Puigdemont se presentara a las elecciones del próximo 21 de diciembre’. El Sr. Méndez de Vigo afegia encara, que ‘el gobierno recibiría con agrado la particiación de Puigdemont en las elecciones’. De fet, ni el govern de l’estat ni els jutges no van impedir que el president Puigdemont encapçalara la llista de Junts per Catalunya.

El cinisme del Sr. Méndez de Vigo i de tot el govern de l’estat és més gran del que mai podríem haver imaginar. Per una part, el govern espanyol va animar el president Puigdemont a presentar-se a les eleccions, i per l’altra (amb l’ajuda inestimable dels jutges) ara li prohibeix (i no només a ell) de poder ser investit, tot i comptar amb la majoria dels vots del Parlament de Catalunya.
Si el Sr. Méndez de Vigo assegurava, encara no fa mig any, el dret del president de Catalunya ‘a continuar en la política’, com és que ara, davant la possibilitat que siga investit president, obstaculitza ‘por tierra, mar y aire’, que Puigdemont puga continuar en política?
És la congruència i la coherència d’un govern que diu qui pot ser president de Catalunya i qui no ho pot ser. És a dir: un govern que vol imposar el seu candidat a la presidència de la Generalitat. Per això, el nivell de democràcia del govern de l’estat està sota zero. És el govern que prohibeix el color groc, que qualifica de terroristes les protestes ciutadanes, que empresona polítics que en un altre país europeu estarien en llibertat, que ataca la immersió lingüística, que prohibeix llibres, que manipula la ‘seua’ televisió i que diu que TV3 no és imparcial, que no admet la professionalitat dels mossos i els intervé, que ofega les finances de la Generalitat de Catalunya i la del País Valencià, que ataca els mestres acusant-los d’adoctrinar els alumnes. Un ‘gran’ govern que persegueix les urnes (sense trobar-les) i reprimeix els vots amb colps de porra.

Reconciliació i pau (VILAWEB/ONTINYENT, 06/05/2018)

Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana’. Aquestes paraules de l’encíclica ‘Pau a la terra’ de Joan XXIII, expliquen ben clarament quines haurien de ser les actituds dels pobles i dels hòmens en les relacions mútues. He recordat aquest fragment de la ‘Pacem in terris’ per la petició de perdó que ha fet ETA pel dolor causat a les víctimes i per la seua dissolució.
L’11 de juliol de 2009 es va fer una celebració litúrgica a la catedral nova de Vitòria, en memòria de Martín Lekuona, Jose Sagarna i dotze capellans més, afusellats pel règim franquista. Dotze preveres diocesans de Vitòria, un claretià i un carmelita descalç, els noms dels quals han estat silenciats durant anys i anys des que van ser assassinats, sense exèquies ni cap mena de record. L’Eucaristia presidida pels quatre bisbes del País Basc d’aleshores, en memòria d’aquests pastors de l’Església, va representar un signe de purificació, de reconciliació i de solidaritat fraterna.
I és que el perdó ens reconcilia amb els qui hem ferit i amb nosaltres mateixos. Per això també l’Església ha de saber demanar perdó per la seua connivència amb el franquisme. Cal recordar que la guerra civil, com també la violència d’ETA, va ser una ruptura, un enfrontament marcat per l’odi i per la violència. I perquè hi va haver una ruptura, calia que hi haguera també una reconciliació fonamentada en la justícia i en l’amor fratern.
S’ha parlat molt del perdó que ETA ha demanat, mentre reconeix el dolor causat a les víctimes, tot i que diferenciava unes víctimes de les altres i per això ha estat criticada. Però, quan ha demanat perdó el govern de l’Estat que va propiciar la guerra bruta i la violència del GAL? Els ministres d’Interior que van estar al darrere dels GAL (el Sr. Rajoy ha fet una defensa dels ministres de l’Interior que van lluitar contra ETA) han demanat perdó? I el coronel Rodríguez Galindo?
Déu ens ha confiat el ministeri de la reconciliació’, escrivia Sant Pau als cristians de Corint (2 C 5:18). També hui les comunitats cristianes, com es va fer fa nou anys al País Basc, han de portar el ministeri de la reconciliació i amb una actitud valenta, han de saber demanar perdó i han de perdonar sempre. Perquè només el perdó fa possible la pau en una societat dividida per tantes manques d’harmonies, conductes insolidàries i opressions estructurals. Només reconeixent la pròpia responsabilitat en el desordre col·lectiu, com la corrupció d’algun partit, podrem fer nàixer un món nou, basat en la justícia, el diàleg i el respecte a l’adversari.

Els bisbes bascos, al mateix temps que consideraven inacceptable el silenci amb que l’Església ha mantingut durant anys la mort d’aquests hòmens de fe (o la seua connivència amb el franquisme), van voler ‘purificar la memòria, servir la veritat i demanar perdó’. El gest valent dels pastors del País Basc consistia a reconèixer el ministeri sacerdotal, que amb dedicació i entrega havien fet els afusellats, alhora que afirmaven estar ‘reunits per viure junts un acte de justícia reparadora i reconciliadora’.
L’Església ha de ser sempre un espai de reconciliació, perquè ‘Déu no fa diferències a favors d’uns o altres’ (Ac 10:34). Només si sabem viure l’esperit del diàleg entre les diverses maneres de pensar i les diverses opcions polítiques, podrem fer realitat les paraules del profeta Miquees: ‘Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra’ (Mi 4:1).
La celebració en memòria dels catorze capellans afusellats pel franquisme reparà la ‘falta contra la veritat, la justícia i la caritat’ respecte a aquells hòmens que van ser ajusticiats pels qui es deien defensors de la fe. I al mateix temps va obrir un espai de diàleg, de pau  i de perdó.
Si ara ETA ha demanat perdó (encara que no com ho hauria d’haver fet), també ho haurien de fer el govern que va propiciar el GAL i els bisbes espanyols, pel suport dels seus predecessors al franquisme.

En el 'procés' hi va haver violència; en una violació no (VILAWEB/ONTINYENT, 03/05/2018)

Així es desprèn després de conèixer la sentència sobre la Manada i l’empresonament dels presos polítics.
I és que som molts els qui, amb estupefacció i indignació, hem conegut la sentència del judici als cinc jóvens que van violar una xica a les festes de San Fermín de Pamplona, i que han estat condemnats per l’Audiència Provincial de Navarra a nou anys de presó cadascú. L’explicació del tribunal a aquesta sentència, és que la jove no va patir una agressió sexual, sinó només abusos, ja que segons els jutges no hi va haver violència. Aquesta explicació no pot ser més absurda. Per al tribunal, només si la jove s’haguera resistit i s’haguera enfrontat als seus agressors, amb el resultat, més que evident de colps i de ferides, sí que hauria estat una agressió i no un abús, perquè hi hauria hagut violència. Però passaria el mateix amb un robatori? Si a una dona li furten el cotxe i no s’enfronta als lladres, pel fet de no sofrir violència, no hi hauria igualment un furt? És que cal que la dona, a més de ser violada, s’haja d’enfrontar als seus agressors, amb perill per a la seua vida?
El ressò social de la infame sentència de la Manada, com no podia ser d’una altra manera, ha estat general. I tot i que els jutges han mostrat l’alarma davant l’excessiva (segons ells) reacció de la societat, la població ha manifestat el rebuig i la condemna a aquesta sentència. Fins al punt que la pressió social està obligant la classe política a revisar els tipus de delictes sexuals, per tal d’introduir-hi alguna reforma, revisió o replantejament del Codi Penal, per endurir-lo i així evitar sentències injustes com la que hem vist en el cas de la Manada.
S’ha dit que la pressió social i la reacció de la societat davant la sentència de la Manada pot fer que el govern espanyol revise el Codi Penal. Aleshores, per què la pressió social (que va existir) i la reacció d’una bona part de la societat catalana (ben contundent) tant l’1 d’octubre en el referèndum com en la vaga del dia 3, no obliga també a revisar el Codi Penal en relació a la rebel·lió i sedició? Com és possible que en una violació el tribunal no veja violència i sí que la veja el jutge Llarena en l’actuació dels presos polítics? Com és que veuen sedició i rebel·lió en uns casos i no veuen violació en un altre? I com és que, curiosament, van veure violència l’1 d’octubre en els qui portàvem una papereta a la mà i no en l’actuació policíaca? És que volen convertir les víctimes en botxins?

És incomprensible i vergonyós que el tribunal diga que no hi va haver violència en el cas de la violació a Pamplona. Però és també una vergonya que els presos polítics i els exiliats polítics, sense exercir cap mena de violència (ells sí que no van ser violents, i no com els de la Manada), puguen ser condemnats a penes que oscil·len entre deu i trenta-cinc anys de presó. A més, en el cas dels presos polítics, no és una violència tindre’ls tancats a centenars de quilòmetres de les seues famílies? Per què s’ha de castigar també els familiars dels presos polítics, que han de fer centenars de quilòmetres per veure’ls?
Fa uns anys, qui va ser alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, del Partit Andalucista, va dir que la justícia era ‘un cachondeo’. A la vista de la sentència del cas de la Manada i de l’ingrés en presó preventiva dels presos polítics catalans, cal recordar el salm 57 quan diu: ‘Sabeu què és fer justícia, poderosos? Sentencieu entre els hòmens amb raó?’. I també el salm 81: ‘Fins quan sentenciareu contra justícia, afavorint la causa dels culpables? Són els febles i els orfes que heu d’afavorir’. I és que la justícia, a més de ser ràpida, ha de ser justa.

Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, Levante-EMV, 22/04/2018)

Com cada quart diumenge de Pasqua, hui els cristians celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. En el missatge adreçat a l´Església en aquesta 55ena Jornada, el papa Francesc ens recorda que el pròxim octubre tindrà lloc al Vaticà la XV Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes dedicada als jóvens, en particular a la relació entre els jóvens, la fe i la vocació.
En el seu missatge, el papa ens recorda que "la nostra vida i la nostra presència al món són fruit d´una vocació divina". I és que "Déu sempre ix al nostre encontre", ja que és "Déu-amb-nosaltres". Per això aquest Déu, "coneixent la nostra ardent nostàlgia d´amor i de felicitat, ens crida a l´alegria".
El papa ens recorda també la "diversitat i especificitat de cada vocació personal i eclesial", i la urgència a "escoltar, discernir i viure aquesta paraula que ens crida i ens permet fer fructificar els nostres talents". Cal tindre present que "escolta, discerniment i crida estan a l´inici de la missió de Jesús".
En aquest missatge, el papa destaca un fet essencial per acollir la vocació que Déu ens ofereix, i és que "la crida del Senyor ve d´una manera silenciosa i discreta, sense imposar-se a la nostra llibertat". Per això "és necessari preparar-se per escoltar amb profunditat la paraula, prestar atenció als detalls de la nostra vida diària i mantindre´s obert a les sorpreses de l´Esperit". Per això "si ens mantenim tancats en nosaltres mateixos, no podrem descobrir la crida personal que Déu ha pensat per a nosaltres". Cal tindre present que "Jesús discerní el contingut de la missió per a què va ser enviat". Per això també "cadascú de nosaltres pot descobrir la pròpia vocació, mitjançant el discerniment espiritual".
El papa ens recorda el fet que "la vocació cristiana sempre té una dimensió profètica" i per això "també hui tenim necessitat del discerniment i de la profecia".
Com ens diu el papa, "l´alegria de l´Evangeli, que ens obri al trobament amb Déu i amb els germans, no pot esperar les nostres lentituds i desídies". I és que "la missió cristiana és per al present". Per això "cadascun de nosaltres està cridat a convertir-se en testimoni del Senyor, ací i ara".

Com en cada Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, cal que recordem que "el Senyor ens segueix cridant a viure amb ell i a seguir-lo en una relació d´especial proximitat". Per això quan un jove descobreix que Déu s´acosta a ell, si el Senyor "ens fa entendre que ens crida a consagrar-nos totalment al seu Regne, no hem de tindre por". El papa ens recorda que "és bonic (i és una gràcia immensa) estar consagrats a Déu i al servei dels germans".
En el missatge a la 47ena Setmana d´Instituts de Vida Consagrada celebrada a Madrid del 5 al 8 d´aquest mes, el papa Francesc animava els participants "escoltar les inquietuds dels jóvens", a no fer proselitisme pel que fa a les vocacions i a buscar maneres per "obrir camins, perquè el Senyor puga parlar, perquè el Senyor puga cridar" jóvens a seguir-lo en el presbiterat o en la vida consagrada. El papa també encoratjava els religiosos a "preparar el camí perquè es veja allò que anuncià Joel: els vostres jóvens profetitzaran" (Jl 3:1).
Hui en aquesta 55ena Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, diumenge del Bon Pastor, hem de donar gràcies a Déu per les persones consagrades al Senyor en la vida religiosa, en el presbiterat, en el monaquisme i en altres carismes eclesials, que enriqueixen l´Església i que li donen la dimensió profètica que ve de l´Esperit.

En aquest dia d´acció de gràcies, també hem de tindre molt present en la pregària els preveres, les religioses i els religiosos i els monjos i les monges i els membres dels Instituts Seculars, que a l´Església són testimonis del Senyor Ressuscitat.

Gregori Estrada, monjo i organista (REGIÓ7, 04/05/2018)


Dissabte passat dia 28 vam celebrar el centenari del naixement del P. Gregori Estadra, monjo de Montserrat, organista i compositor, nascut a Manresa el 28 d’abril de 1918.
Francesc Xavier Estrada i Gamissans als vuit anys va ingressar a l’Escolania de Montserrat, on en passà sis com a escolà al servei de la Mare de Déu. Va sortir de Montserrat el 1932 i l’any següent tornà al monestir per iniciar el noviciat. El 6 d’agost de 1934 va fer la professió simple.
Els anys 1935 i 1936, al conservatori del Liceu de Barcelona, el P. Gregori Estrada estudià orgue, fins que a primers de juliol de 1936, per motius de salut, fou enviat a Andorra, on la comunitat de Montserrat tenia un col·legi.
En esclatar la guerra civil, el P. Gregori es desplaçà a Roma i després a Subiaco, on retrobà un grup de monjos, amb l’abat Marcet, que també havien fugit de Catalunya. De Roma, el P. Gregori anà al monestir de Maria Laach, a Alemanya, on va fer els estudis de filosofia i posteriorment, els cursos 1937-1939 anà Beuron, per tal d’estudiar la teologia.
El 1939, en esclatar la II guerra mundial, el jove Estrada tornà a Roma, on continuà els estudis de teologia a la Universitat benedictina de Sant Anselm i el 13 de novembre d’aquell mateix any va fer la professió solemne a Subiaco. De retorn a Montserrat, el 1941 rebé l’ordenació presbiteral, alhora que continuava els estudis musicals a Barcelona.
El P. Gregori va ser l’organista de Montserrat fins a principis del segle actual i director del cor dels monjos fins el 2002. Va iniciar les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, que ha format centenars de persones que participen a les seves parròquies en les celebracions litúrgiques. Després del Concili, amb els PP. Ireneu Segarra, Cassià Mª Just i Daniel Codina, i el G. Odiló Planàs, el P. Gregori va adaptar els cants litúrgics a la nostra llengua.
Va ser president de la Societat Catalana de Musicologia i membre de la secció Històrica-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i treballà en l’estudi del Llibre Vermell de Montserrat.  
Els anys que vaig ser infermer de Montserrat, vaig acompanyar diverses vegades el P. Gregori al cirurgià vascular. En una de les visites, el Dr. Lluís Guerrero li va prescriure repòs, i per això li “prohibí” llevar-se abans de les 8 del matí. El P. Gregori li digué que això no ho podia fer, perquè havia de venir a matines. I per arribar a la pregària (com que caminava molt poc a poc) el P. Gregori es llevava abans de les 5 del matí.
El P. Gregori era una persona senzilla i humil, un home ple de la saviesa de Déu, exemple de monjo, bo i fidel a l’Evangeli i a la Regla, acollidor i amable amb tothom. I un monjo que no perdia mai el somriure, un somriure que era fruit de la seva fe, malgrat la limitació més gran que pot tenir un organista: la sordesa.  
Com deia el P. Abat Josep Mª Soler en el 40è aniversari de les Trobades d’Animadors de Cant, el P.Gregori, “mestre de mestres, ha posat al servei de les Trobades la seva vivència litúrgica, la seva preparació musical i la seva constància tenaç”.
   

    

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT