Alguns encara s’estranyen de la implicació i de la solidaritat dels monjos de Montserrat en la situació de crisi en què es troba la nostra societat i en el procés democràtic i polític que viu Catalunya. I per això se senten veus per fer-nos callar. Resar i callar, sembla ser la missió dels monjos, segons alguns.
No és nou l’argument de qualificar Montserrat de niu de catalanistes, separatistes i rojos. Les declaracions de l’abat de Montserrat són qualificades de desafortunades i de polítiques per aquells que continuen creient que els monjos només podem resar i callar. I Sant Bernat? No va tindre una participació activa en la vida pública del segle XII? I l’abat i monjo Sant Antoni?
Algú, per denigrar Montserrat, el contraposa a Poblet, afirmant que els monjos del Císter no fan política. Però amb això demostren el seu desconeixement de què és el monestir de Poblet, panteó reial i tomba de reis, entre ells del nostre Jaume I i d’Alfons el Magnànim.
El P. Josep Alegre, abat de Poblet, rebia el 2010 la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, atorgada a aquest monestir ‘per transmetre el llegat històric, preservar el patrimoni monumental i per acollir amb renovat esperit de catalanitat l’arxiu del president Josep Tarradellas’.
En una entrevista que li van fer al P. Josep Alegre el 14 de setembre de 2010, ell valorava la Medalla d’Or concedida a aquest monestir així: ‘Poblet és un lloc lligat al naixement de Catalunya com a nació’. I afegia: ‘Si Poblet té una connotació política, d’acord amb les seues arrels, aleshores el servei que hauria de prestar el monestir és el de ser una invitació als polítics, a fi que visquen el seu servei a l’home i al poble amb molta generositat, amb molta dignitat i humanitat’.
Com no podia ser d’altra manera, el P. abat de Poblet també ha eixit en defensa dels més desvalguts. El 29 d’octubre de 2012, l’abat Josep Alegre es lamentava de les ‘històries angoixoses de les 350.000 execucions de desnonaments produïdes a Espanya des de l’inici de la crisi’. I per això feia referència als Pares de l’Església dels cinc primers segles del cristianisme, molt sensibles a les profundes diferències entre rics i pobres. El P. abat de Poblet citava l’homilia 13 de Sant Joan Crisòstom: ‘Si les riqueses produeixen pobresa en lloc de resoldre-la, no són riqueses sinó armes de destrucció’.
El dia de Tots Sants de 2013, en l’homilia que va fer el P. Maur Esteva, qui va ser Abat de Poblet i antic General de l’Orde del Císter, deia: ‘Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa’.
I és que els monjos no vivim fora del nostre món, sinó en sintonia amb ell. Perquè si és veritat que els monjos som solitaris, també som, igualment, solidaris.
Sovint es diu que els monjos de Montserrat fem política quan donem la nostra opinió. Però, curiosament, encara no he sentit mai als qui ens acusen als monjos de Montserrat, o als bisbes José M. Setien i Juan M. Uriarte, de fer política, dir que també feia política l’antic abat de Silos, el P. Clemente Serna, quan deia en el Foro de la Nueva Sociedad: ‘Rezamos diariamente por la unidad de España’ (Religión Digital 25 d’octubre de 2006). O els cardenals Cañizares i Rouco que s’han manifestat unes quantes vegades a favor de la unitat d’Espanya. Recentment el cardenal Cañizares, en la seua carta setmanal, ‘Unidad: futuro y responsabilidad de todos’, del 24 de juliol, feia una defensa de ‘la unidad de la “casa común”’ que és Espanya,‘amenazada de destrucción por secesionismos y nacionalismos que apoyan intereses particulares, ideológicos, de poder’. El cardenal Cañizares creu que l’Església té la ‘responsabilidad de colaborar en la construcción de la “casa común” y ha de trabajar por la superación de la disgregación, la división, el enfrentamiento y ofrecer el norte que conduzca a la unidad que siempre es luz, aurora esperanzada de nuevo y grande futuro’.
I en la carta de la setmana següent, Santiago Patrón de España, de l’1 d’agost passat, el cardenal Cañizares escrivia: ‘Lo que importa realmente es que España se vuelva a encontrar a sí misma’. Per afegir encara: ‘Que España se mantenga unida y no se disuelva ni se desintegre en su realidad más propia’.
El P. abat Josep M. Soler, en una conferència que va fer el 7 de maig de 2013, presentava el monestir de Montserrat com ‘un espai de trobada, un lloc d’encontre civilitzat, respectuós, democràtic en el qual es puguen confrontar les maneres diferents, complementàries o alhora contrastades de veure i de viure la polis’.
El papa Francesc, en el seu recent viatge a l’Equador, va fer política quan digué a Quito: ‘La nostra fe sempre és revolucionària’? El papa Francesc, va fer també política, quan digué en el seu viatge a Llatinoamèrica: ‘El crit d’independència (dels països d’Amèrica Llatina) va nàixer de la consciència de la falta de llibertats, d’estar explotats i saquejats, sotmesos a conveniències dels poderosos de torn’(Evangelii Gaudium nº 213)?
El papa Francesc, a Quito, davant d’un milió de persones deia: ‘A aquell crit de llibertat que va nàixer fa poc més de 200 anys, no li va faltar ni convicció, ni força, però la història ens diu que només va ser contundent quan va deixar de costat els personalismes, la falta de comprensió d’altres processos d’alliberament amb característiques diferents però no per això antagònics’.
Això és fer política? Per això, els monjos fem política? I qui no fa política?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada