dilluns, 26 d’octubre de 2020

Les paraules del papa en el 75è aniversari de l’ONU (VILAWEB/ONTINYENT, 14/10/2020)

 Amb una videoconferència, el papa s’ha adreçat a l’ONU amb motiu de la 75a assemblea. En el seu discurs, el papa Francesc ha subratllat la importància de l’ONU, que hauria de ser (perquè encara no ho és) un ‘veritable signe i instrument de la unitat dels pobles i de servei a la família humana’.

Amb motiu de la pandèmia de la covid-19 que patim, Francesc ens ha recordat un fet inqüestionable, i és que ‘aquesta crisi està canviant la nostra forma de vida’, ja que qüestiona ‘els nostres sistemes econòmics, sanitaris i socials’ i per això mateix ens posa al davant la nostra fragilitat com a criatures.

El papa demana a l’ONU més ‘corresponsabilitat mundial’ i una ‘solidaritat fonamentada en la justícia, la pau i la unitat de la família humana’. Igualment, exigeix als estats membres de l’ONU, que promoguen ‘la salut pública i el dret de tota persona a l’atenció mèdica’, i també, enmig d’aquesta pandèmia, que es puga ‘garantir l’accés a les vacunes contra la covid-19 i les tecnologies necessàries per atendre els malalts’. I en cas que s’haja de privilegiar algú, com diu el papa, ‘que siga el més pobre i el més vulnerable, aquell que queda discriminat per no tindre recursos econòmics’.

El papa també ens recorda que ‘la crisi ens ha demostrat que la solidaritat no pot ser [no hauria de ser] una paraula o una promesa buida’. Per això el papa fa una crida als estats perquè arriben a ‘garantir un treball digne’ per a tothom, així com ‘canviar el paradigma econòmic dominant, que només busca eixamplar els guanys de les empreses’. A més, ens recorda que per fer possible aquest canvi, necessitem construir ‘un marc ètic més fort’ i un esforç per part de la comunitat internacional, per tal d’acabar ‘amb les injustícies econòmiques’.



En el seu discurs, el papa denuncia amb dolor els nombrosos ‘drets fonamentals que continuen sent violats amb impunitat’, així com els ‘creients religiosos’ que sofreixen ‘persecució’. Francesc també ens posa al davant un fet evident i és que ‘els conflictes mostren que l’ús d’armes explosives té un impacte humanitari’. Per fa un toc d’atenció als governs, davant el drama dels qui ‘es veuen obligats a abandonar les seues llars’, com els refugiats, els migrants i els desplaçats, que busquen una vida digna, fugint de la guerra i de la fam.

El papa, que destaca la ‘perillosa situació de l’Amazònia i la crisi ambiental’, demana una més gran ‘sensibilitat ecològica’ i una ‘especial atenció als xiquets i la promoció de la dona’.

Francesc exhorta l’ONU a treballar per tal que aquest organisme creat fa setanta-cinc anys esdevinga un ‘taller per a la pau’, davant la constant i terrible amenaça de les guerres.

I acabava el seu discurs adreçat recordant-nos que ‘la pandèmia ens ha demostrat que no podem viure sense l’altre, o pitjor, l’un contra l’altre’.

Tant de bo que els estats, escoltant la veu del papa, treballen per fer possible un món millor, més fratern, més just i més pacífic.

Mossèn Antoni M. Alcover i el Miracle (Regió 7, 24/10/2020)

 El 14 de setembre del 1963, el papa Pau VI adreçà a l'abat Gabriel M. Brasó aquestes paraules: «L'Església espera de Montserrat que tingui cura especialment dels intel·lectuals. Que els mateixos monjos cultivin la ciència i siguin homes de cultura». I perquè els monestirs són espais de pregària i d'estudi, el P. Conrad Aixelà, del Miracle, col·laborà amb mossèn Antoni M. Alcover, autor del Diccionari Català-Valencià-Balear.

En relació amb la forma dialectal d'Anglerill, Palà de Coma i Solsona, mossèn Alcover agraí al P. Aixelà, «benedictí del Miracle», que l'hagués informat sobre el mot «Call», que, com informava el P. Aixelà, és «la gangaia o tascó prim de ferro que posen en el cap del mànec dins l'ull de la destral, mall o magall perquè el mànec no surta de l'ull, sinó que hi estiga fort».

El P. Aixelà informà mossèn Alcover que «la gangaia o tascó prim de ferro, també s'anomena 'gaspa' en aqueixes viles, i especialment a Torrescassana, veïnat de sullà».

Mossèn Alcover agraí de nou al mateix monjo, «el nostre ardit col·laborador i amic benvolgut, lo Rt. P. Conrad Aixelà, de l'Orde de Sant Benet», que «pot garantir-nos» que «és ben viu el 'tomar', equivalent de copsar dins la comarca solsonina del monestir del Miracle, a on caplleva el P. Aixelà i ens afegeix això: Tenim un postulant de Castelladral, qui amb tota naturalitat usa com en el seu poble el mot toma-ceres = uns platerets de sota els ciris per copsar la cera que en regala».

I encara, pel que feia a les «notes dialectals de la Regió de Solsona», mossèn Alcover escrivia: «El Rt. P. Conrad Aixelà ens comunica que en aquella regió usen el mot 'Xampat', adjectiu que s'aplica a una persona per expressar que és molt alegre, tranquil, ben eixerit, i també l'apliquen an el temps, per dir que fa un dia ben clar i estitllat». Finalment el P. Conrad Aixelà feia saber a mossèn Alcover el mot «Burnar», així: «D'un noi que, ademés de xampat, té molts de jocs i va molt enjogassat, diuen que burna, que sol burnar, que és burnerat». I el P. Aixelà acabava la seva nota: «¿Serà això l'antic verb bornar, trescar pel born, exercitar-se en els jocs militars de born, que demanaven molt de moviment?».

Per al seu treball lingüístic, mossèn Alcover va fer diverses excursions per la nostra terra: l'agost i setembre del 1906 a la Seu d'Urgell, Puigcerdà. Martinet, Manresa, Berga, Sant Llorenç de Morunys, Bagà i la Pobla de Lillet. El 1918 Igualada i Ponts. Del 3 al 7 de maig del 1920, ara fa cent anys, mossèn Alcover visità Bellpuig i Cervera. El 1921 Pradell i Solsona i finalment el 1923 «fonc per repetir l'escorcoll que hi férem l'any 1920».

Pel seu interès per la llengua, el 3 de febrer del 1912 el P. Conrad Aixelà envià una targeta postal a mossèn Alcover, on li deia que al Miracle hi havia «un llenguatge que m'enamora».

El 1918 el P. Conrad demanà a mossèn Alcover que volgués «honorar-nos amb vostra presencia», on el Miracle el sorprendrà «de veres» i on la «Comunitat y la petita Colonia estiuenca ne restarán molt agradats de vostra visita».


divendres, 23 d’octubre de 2020

Els metges valencians contra l’obligatorietat del castellà (23/10/2020

 La junta de govern del Col·legi de Metges de València, ha donat a conèixer un comunicat (Las Provincias, 20 d’octubre de 2020) en el que s’oposa “completament” a que el Govern del Botànic puga exigir l’acreditació del coneixement del castellà per a exercir com a metge al País Valencià. Segons la junta de govern dels metges valencians, “amb la falta de professionals que patim, ¿de veritat creuen que imposant el castellà garantiran la salut de la població?”. Els metges valencians han manifestat que és més important el dret a la salut que el coneixement del castellà. Els metges entenen que el coneixement del castellà puga ser un mèrit, però no volen que siga una imposició, ja que la l’obligatorietat del castellà pot impedir l’accés a llocs de treballs a aquells professionals de la sanitat que no saben castellà.


Discriminació de la nostra llengua

Per altra part, i en un nou atac al castellà, el Tribunal Suprem ha prohibit utilitzar la llengua de Cervantes en les comunicacions que el govern de Castella-Lleo fa amb els governs autonòmics de Múrcia, Andalusia, la Rioja, Ceuta, Melilla, Cantàbria, Extremadura, Canàries i Castella-La Manxa (Vilaweb, 20 d’octubre de 2020). El Tribunal Suprem ha desestimat l’incident de nul·litat promogut pel govern castellano-lleonès i per això aquest govern no podrà comunicar-se en castellà amb les autonomies del mateix àmbit lingüístic. Amb tot, els serveis jurídics del govern de Castellà-Lleó presentaran un recurs d’empara, una vegada el Tribunal Suprem espanyol ha refusat l’incident de nul·litat contra la resolució que prohibia que el govern de Castella-Lleó es comunicara en castellà amb les institucions autonòmiques de Castella-La Manxa, Múrcia, Cantàbria, La Rioja, Canàries, Andalusia, Extremadura, Ceuta i Melilla. Per això el govern de Castella-Lleó portarà al Tribunal Constitucional el veto a l’ús del castellà, en les comunicacions d’aquest govern amb els altres governs autonòmics que comparteixen la mateixa llengua.


Per la seua part, el PP de Castella-Lleó ha celebrat la decisió del Suprem i el diputat d’aquest partit, Jorge Bellver, ha declarat: “És una garrotada importantíssima, ja que el Tribunal Suprem diu que el castellà, el murcià, l’andalús, l’extremeny, el ceutí, el melillenc, el canari i el riojà són legalment llengües diferents en territoris diferents”.


Qualsevol persona amb dos dits de front veuria l’estupidesa i el ridícul que hauria fet el Tribunal Suprem (està investit per la gràcia de Déu?), si aquest ens judicial haguera decidit que els governs autonòmics que comparteixen el castellà, no es pogueren comunicar entre ells en la llengua de Cervantes. I també, qualsevol persona amb trellat voria com un despropòsit i una imbecil·litat, que el col·legi de metges de Burgos s’oposara a l’obligatorietat de conèixer el castellà per poder exercir com a metge a Castella-Lleó. I pel contrari, quan es tracta del valencià, llengua que compartim amb catalans, balears, andorrans i els ciutadans de la Franja d’Aragó, tot s’hi val, en l’odi que molts senten per la nostra llengua. Per això, ¿encara hi ha algú que s’estranye que molts ens sentim incòmodes amb aquest estat que persegueix la nostra llengua?


Clar que els metges valencians i el Tribunal Suprem tenen una aliada en la seua campanya contra el valencià, un “cavall de troia” dins el Botànic, ja que la consellera Gabriela Bravo va fer unes declaracions fa un any, afirmant que la salut està per damunt del valencià. També per damunt del castellà? ¿La consellera Bravo admetria a un centre de salut de Torrent, Morella o la Vila Joiosa, un metge que no sabera castellà? O  béli exigiria el coneixement de la llengua de Carvantes?


Davant aquestes actituds absurdes dels metges valencians i del Suprem, el silenci de la jerarquia de l’Església valenciana és ben eloqüent i confirma la trajectòria de segles de menyspreu a la nostra llengua. Com s’haurien posat els bisbes valencians si s’haguera prohibit el requisit del castellà per als metges o si el Suprem haguera impedit que l’arquebisbat de València no poguera comunicar-se en castellà amb la Conferència Episcopal Espanyola!


Post festum, pestum (CASTELLÓ NOTICIES, 20/10/2020)

 És el que li està passant al PP després d’anys de “glòria”, quan els dirigents d’aquest partit es pensaven que la festa no s’acabaria mai i que continuarien governant el País Valencià (com si fóra el seu “cortijo”), pels segles dels segles. Estaven tan convençuts d’això (amb Terres Mítiques, Aeroport de Castelló, Fórmules 1 i Ciutats del Cinema i de la Luz), que el Sr. Ricardo Costa, que va ser secretari general del PP al País Valencià, ho deia, eufòric, amb aquestes paraules: “En el PP la fiesta no se acaba nunca”.


Eren els anys “gloriosos” on els dirigents del PP eren amos de la Generalitat, de les diputacions valencianes i de la majoria dels ajuntaments del País Valencià. Estaven tan emborratxats per l’èxit, que fins i tot el Sr. M. Rajoy deia en un míting a València: “En este partido se puede confiar y donde nos han dejado gobernar como en Valencia y en la Comunidad Valenciana, las cosas han ido como en ningún otro sitio”. I també: “Yo quiero que lo que ha pasado aquí, pase en muchos otras regiones de España”. I això sí que ho va encertar el Sr Rajoy, perquè al “festum” que hi havia a d’altres comunitats autònomes governades pel PP, també (com al País Valencià) li va seguir un “pestum”, amb regidors imputats i amb els casos Palma Arena, Bárcenas, Nóos, Lezo, Gürtel i Imelsa, passant per Brugal, Bànkia, Rabassa, Emarsa, Fabra, Valmor Sports, Torrevella, Cooperació o Taula.


Eren les festes dels dirigents valencians del PP, que uns anys després van quedar imputats i fins i tot condemnats per l’espoli i les comissions obtingudes. I és que, com recollia el diari ABC, “la Comunidad Valenciana calcula que la corrupción ha costado 4000 millones”. Ara, a més, tenen el cas escandalós d’espionatge Kitchen, (el PP que espia el PP) amb l’aleshores totpoderós ministre Jorge Fernandez Díaz al centre de l’huracà.

I és que com ha afirmat recentment el Tribunal Suprem, el PP es va beneficiar dels negocis corruptes de la trama Gürtel, ja que aquest tribunal ha ratificat les condemnes de presó a 29 acusats, entre ells (amb més de 12 anys de presó), Francisco Correa, Pablo Crespo, Luis Bárcenas, Guillermo Ortega i Rosalía Iglesias. El Suprem ha condemnat l’activitat de les empreses de Francisco Correa, que organitzava els actes del PP durant els anys que el Sr. José Mª Aznar va ser president del govern espanyol.



En aquest “pestum” caldria recordar també el superconseller del PP, Rafael Blasco, a la presó, l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra o l’exalcalde de Torrevella, Pedro Hernández Mateo, condemnat per prevaricació i falsedat documental. O el Sr. Alfonso Rus, l’exalcalde de Vila-real, Manuel Vilanova, condemnat a sis mesos de presó i a huit anys d’inhabilitació per un delicte de prevaricació. O els Srs. Ricardo Costa, Víctor Campos, Vicente Rambla, Rafael Betoret, Sonia Castedo, J. J. Ripoll o Luis Díaz Alperi o la Sra. Milagrosa Martínez entre d’altres. O nou dels deu exconcejals de l’Ajuntament de València. O, com ens recordava el diari Levante el 16 d’agost de 2016, la Sra. Mª José Alcón, el seu assessor i el seu exmarit, que s’havien “enriquit amb comissions il·legals”. I l’equip de la Sra. Rita Barberà que “es va enriquir amb finançament irregular del PP”. O l’exalcalde de Paterna, Lorenzo Agustí, que va ser condemnat a set anys d’inhabilitació per prevaricació.

Molts dels dirigents del PP valencià o han passat per la presó o estan imputats o investigats degut a la seua cobdícia. I per això, tenia més raó que un sant el Sr. Borja Sémper, quan declarà que “hui el PP ha perdut l’empremta de l’honradesa” (El País, 19 d’agost de 2016).


I és que el cobejós de diner, no en té mai prou, ja que no recorden, mentre estan de “festum”, que l’home “va eixir despullat de l’entranya materna, i així se’n tornarà, com va vindre”. El cobejós és incapaç de pensar que “del que ha guanyat, no li quedarà res que puga endur-se” (Ecle 5:12).

Davant la corrupció demostrada per alguns dirigents del PP, aquest partit hauria de tindre més d’humilitat per reconèixer el que, des dels càrrecs públics s’ha furtat o malversat i no irritar-se, ja que hi ha proves contundents de dirigents del PP condemnats per una cobdícia detestable i falta d’honradesa.



¿Cal recordar a més, que el Sr. M. Rajoy posava l’exministre Jaume Matas com a exemple i model en l’acció de govern? I per això, dirigint-se a ell, volia “intentar hacer en España lo que Jaume y todos vosotros hicisteis en Baleares”.

Els polítics han de lluitar contra el flagell de la corrupció i ser més humils. I no anar de prepotents per la vida quan hi ha dirigents del PP a la presó (o han eixit fa quatre dies) o imputats per suborn. És a dir, per cobdícia, per furtar.

El Sr. Borja Sémper, que va ser portantveu del PP al Parlament Basc, ja va dir (El País, 19 d’agost de 2016) que “L’ésser humà es pot convertir en un pocavergonya davant la temptació”. I encara, que “Hui el PP ha perdut la empremta de l’honestedat”.

Més val no caure en el “festum” per tal d’evitar el “pestum”, com li ha passat al PP, que amb la festa que no s’acabava mai, es va lucrar amb la trama Gürtel i ara ha passat de la festa a la fetor.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

‘Me siento más valenciano que nunca’ (CASTELLÖ NOTÍCIES, 15/10/2020)

 Això deia el cardenal Cañizares en la seua entrada com a nou pastor de la diòcesi valenciana, l’octubre de 2014, tot i que no hauria de fer falta dir que un valencià se sent valencià. Però al llarg de la història dels bisbats valencians hem tingut bisbes que, precisament, no s’han caracteritzat per estimar la nostra llengua. Així, el bisbe Carlos Osoro va manifestar (com també ho va fer abans el bisbe García Gasco) la seua intenció d’aprendre valencià. Però només van ser paraules, bons propòsits i res més.

La declaració del bisbe Antonio Cañizares de sentir-se “más valenciano que nunca” va ser una bona notícia. Però l’important no és dir que un se sent valencià, sinó ser-ho. I demostrar-ho, estimant i defensant la nostra llengua.

Hui, 15 d’octubre, el cardenal Cañizares compleix 75 anys i per això presentarà al papa la seua dimissió o renúncia com a arquebisbe de València, com preveu el Codi de Dret Canònic.

Durant els anys que l’hem tingut com a pastor de la diòcesi de València, el cardenal Cañizares hauria d’haver post en “solfa” el fet de sentir-se (com ell va manifestar) “más valenciano que nunca”. Després d’aquell anunci, l’arquebisbe Cañizares hauria d’haver passat de les intencions als fets, ja que en els sis anys que fa que és el pastor de la diòcesi de València i malgrat que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és vigent al nostre país, desgraciadament l’Església valenciana continua marginant la nostra llengua.

¿En què ha quedat el número 107 del Plan Diocesano (aprovat per l’assemblea reunida a la catedral de València el 15 d’octubre de 2016), que demanava la introducció del valencià a l’Església i l’edició dels llibres litúrgics en valencià? En res! S’aprovà introduir el valencià a l’Església i la mateixa jerarquia continua prohibint la nostra llengua als temples. Així es veu el cas que els bisbes valencians fan als laics, que majoritàriament van aprovar l’entrada del valencià a l’Església. Si els laics demanen als bisbes la normalització del valencià als temples i els bisbes, que haurien d’aplicar els continguts del Plan Diocesano aprovats, no fan cas del que demanà l’assemblea, ¿de què serveix haver aprovat el número 107 del Plan Diocesano? ¿I per a què serveixen els laics? Només per a anar a missa i per votar, sense que els seus vots siguen tinguts en compte?

Després del Concili Vaticà II, més de 20000 valencians demanaren als bisbes del País Valencià la introducció de la nostra llengua a la litúrgia. Però els bisbes (a excepció del bisbe Josep Pont i Gol, de Sogorb-Castelló) no van fer cap cas a aquesta petició, i les misses van passar de ser en llatí a ser en castellà, com si estiguérem a Valladolid o a Almeria. Clar que amb l’arquebisbe Olaechea, totalment contrari a la nostra llengua, res no ajudava a introduir el valencià a la litúrgia i a la catequesi. La llarga carta de Vicent Miquel i Diego al P. Gregori Estrada, mostrava l’oposició de l’arquebisbe Marcelino Olaechea al valencià a l’Església.

L’any 2014, amb motiu del 9 d’Octubre, l’arquebisbe Antonio Cañizares deia: “Al besar la Real Senyera querría también manifestar y recordar cómo las raíces y tradiciones valencianas están íntimamente unidas a la fe y a la vida cristiana”. I ¿per què la fe no està unida a les arrels (com la llengua) i a les tradicions valencianes, sinó que les rebutja?



Per això no és estrany l’anècdota que mon pare contava: En un poble valencià hi havia una criada a qui la seua senyora, rica, en privat, maltractava i explotava sense pietat. La criada estava desesperada i al final, sabent que la senyora era una beata, decidí disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li de part de Déu que deixara de turmentar la seua fadrina. Amb un cobertor es va fer un mantell, amb un filferro una corona i amb un ciri a la mà es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar a l’habitació li digué: “Senyoreta sóc la marededéu”. No tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb colps la va traure de l’habitació, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la criada, l’ama, mig histèrica, cridava: “Animal, més que animal. Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià”. I mon pare subratllava: “Mireu bé el cas. No li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat i havia destapat l’engany, és que la “marededéu” parlara en valencià”. I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples, ¿com havia de parlar en valencià aquella “marededéu”?

L’arquebisbe Cañizares deia que se sentia “más valenciano que nunca”. Va ser important que ho diguera. Però després no ha posat en “solfa” les seues intencions de “valencianitat”.

Hui, 15 d’octubre, en fer 75 anys, el cardenal Cañizares presentarà al papa la seua dimissió com a arquebisbe de València, tot i que segurament li serà allargat el temps en el seu servei de pastor a la nostra diòcesi. Seria bo que, ni que siga en “temps de descompte”, com en els partits de futbol, l’arquebisbe Cañizares fera, com a últim servei a l’Església valenciana i a la nostra cultura, un pas decisiu: afavorir la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i presentar el Missal Romà en valencià (perquè siga aprovat), que va traduir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que va ser lliurat als nostres bisbes i que, desgraciadament, des de fa anys dorm el son dels justos en algun calaix del palau episcopal de València.

Per això fa només una setmana, el dia 9 d’Octubre, en la missa (amb Laudes i Te Deum) amb motiu de la Dedicació de la catedral de València, la celebració va ser íntegrament en castellà (i en llatí a les Laudes), sense utilitzar el missal valencià que ja hauria d’estar aprovat. I a l’homilia, l’arquebisbe Cañizares només va dir dues expressions en valencià: Diada i Mare de Déu. Sí que al final del Te Deum el cardenal digué una pregària en valencià, però res més en una celebració que durà més d’una hora. Per altra part, va ser un gest bonic que l’arquebisbe Cañizares anara a la tomba del poetà valencià Ausiàs March, enterrat a la catedral, i dipositara un llantió i una corona de llorer. Però més important que el llantió i el llorer seria que els nostres bisbes utilitzaren a la litúrgia, la llengua d’Ausiàs March.

Seria bo que l’arquebisbe Cañizares (amb els altres bisbes del País Valencià) apostara per l’entrada del valencià a l’Església valenciana. Però res no fa pensar que això siga possible, després que, fa uns anys, el bon amic i mossèn, Alexandre Alapont, en preguntar-li a l’arquebisbe Cañizares pels textos litúrgics en valencià, el cardenal li contestara: “Estamos en ello”. Ja hem vist què vol dir això: ignorar i menysprear la nostra llengua. La història jutjarà el tracte vexatori i el genocidi que l’Església Valenciana està fent de la nostra llengua.

El Domund (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/10/2020)

 Hui diumenge 18 d’octubre, l’Església celebra la Jornada Mundial de les Missions, l’anomenat col·loquialment el diumenge del Domund, un dia per a motivar i conscienciar els cristians en la tasca missionera de l’Església.

En el missatge d’enguany, amb motiu d’aquesta Jornada Mundial de les Missions, el papa Francesc ens recorda la situació que ara vivim, marcada “pels patiments i desafiaments causats per la pandèmia de la covid-19”.



Enguany el camí missioner de tota l’Església, “continua a la llum de la paraula que trobem en el relat de la vocació del profeta Isaïes: Ací em teniu, envieu-m’hi (Is 6:8)”. Com ens diu el papa, “aquesta crida ve del cor de Déu, de la seua misericòrdia que interpel·la, tant l’Església com la humanitat en l’actual crisi mundial”.

En el seu missatge, el papa fa memòria de les paraules que ens adreçà al principi de la pandèmia, en la seua al·locució a la Plaça de Sant Pere, el 27 de març d’enguany, quan el papa feia una reflexió de l’Evangeli que ens descriu Jesús enmig de la tempesta. I és que com ens deia el papa, en una “barca on hi cabem tots”, estem cridats “a remar junts”, ja que també tots estem “necessitats de confortar-nos mútuament”. I es que és ben evident, com ens diu el papa, que “el dolor i la mort ens fan experimentar la nostra fragilitat humana”, com podem comprovar amb l’actual pandèmia.

En aquest Domund de 2020, “la crida a la missió, la invitació a eixir de nosaltres mateixos per amor de Déu i del proïsme, es presenta com una oportunitat per a compartir, servir i intercedir”. I és que “la missió que Déu confia a cadascun de nosaltres, ens fa passar del jo temerós i tancat, al jo retrobat i renovat pel do de si mateix”. Si “per amor als hòmens Déu va enviar el seu Fill Jesús”, que, com ens diu el papa, és “el Missioner del Pare”, també ara ens envia a nosaltres. I per això Déu, “amb el seu Esperit, que anima l’Església, ens fa deixebles de Crist i ens envia en missió al món, a tots els pobles”.

Com ens diu el papa Francesc, “en la missió d’anunciar l’Evangeli, et mous perquè l’Esperit t’empeny i et porta”. Així ho van experimentar tants i tants missioners valencians, com Alexandre Alapont que ha passat pràcticament la seua vida a Zimbabwe, o Vicent Estarlich i Juan Sanchis, que han estat uns anys de missioners a Xile, o Antoni Llidó, de Xàbia, assassinat per la dictadura de Pinochet pel seu compromís amb els pobres.

Els missioners han portat l’Evangeli al Tercer Món, així com també recursos humans per ajudar la gent més necessitada d’aquests pobles, empobrits per un colonialisme immoral, que després d’espoliar els seus recursos naturals, els han deixat en la més absoluta pobresa.

Encara hui, com ha fet sempre, i com ens diu el papa, “l’Església, sagrament universal de l’amor de Déu per al món, continua la missió de Jesús en la història i ens envia per tot arreu, perquè a través del nostre testimoni de fe i l’anunci de l’Evangeli, Déu continue manifestant el seu amor”.

En aquest Domund del 2020, el papa ens fa una pregunta clau: “¿Esteu disposats a ser enviats a qualsevol lloc per a donar testimoni de la nostra fe en Déu, per a proclamar l’Evangeli?”.

I és que, així com “la malaltia, el patiment, la por i l’aïllament ens interpel·len”, també “la pregària ens obri a les necessitats d’amor, dignitat i llibertat dels nostres germans, així com a la cura de tota la creació”.

Els missioners porten el missatge de l’Evangeli als països on no és conegut Jesús, o bé a aquells pobles on el cristianisme es troba en un estadi incipient. I és que la fe en Jesús de Natzaret és sempre un missatge d’alliberament i de llibertat, per ajudar i humanitzar les condicions de vida de les persones que més pateixen.

Amb el Domund, l’Església intenta pal·liar les necessitats dels més desvalguts i dels més pobres, per mitjà de projectes pastorals, socials, sanitaris i educatius, amb la creació de residències d’ancians, orfenats, menjadors per a persones necessitades, escoles i centres de formació agrària i d’ajuda a les dones.

Com ens diu el papa Francesc, “Déu continua cercant qui enviar al món i a cada poble, per a testimoniar el seu amor, la seua salvació del pecat i la mort, el seu alliberament del mal”.

Hui és un dia per recordar i per pregar pels missioners, ja que amb la seua vida d’entrega al Senyor es donen del tot als més pobres, als quals mostren l’amor d’un Déu que és Pare i que estima tothom. D’aquesta manera, els qui deixen la pròpia terra per anar a països de missió, serveixen els malalts, els orfes, els xiquets, els abandonats per tots.

Francesc de P. Burguera: la passió pel País (CASTELLÓ NOTÍCIES/16/10/2020)

 Hui a6 d’octubre fa cinc anys que va morir l’amic Francesc de P. Burguera, un home honrat i bo, un ciutadà exemplar, un gran patriota valencià. Paco Burguera, que va ser un referent en la història del nacionalisme al País Valencià, a més d’escriptor i periodista, fou una veu clara, lliure i ferma, en la lluita pel redreçament nacional del nostre País.

Nascut a Sueca el 1928, va estudiar ciències econòmiques a Madrid. Com a fruit del seu treball va rebre la Medalla de la Universitat de València, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló, la medalla d’Or de l’Ajuntament de Sueca i de Xixona i el Premi Llibertat de la Unió de Periodistes Valencians. El llibre “Des de la trinxera periodística”, recollia els seus articles, uns textos imprescindibles per entendre la realitat social i nacional del nostre País.

De ben jove va publicar a l’editorial Torre (de Casp i Adlert) el llibre de poemes “Ara que sóc ací” (1949) i l’obra de teatre “L’home de l’aigua” (1958), text finalista del Premi València de Literatura de la Diputació. Com a escriptor va guanyar el premi Marquès del Campo dels Jocs Florals de València, amb “El País Valencià davant el Mercat Comú”. També és autor del llibre, “De cara al país” (Gorg 1974), “És més senzill encara: digueu-li Espanya” (Premi Octubre Joan Fuster, 1990) i “Del poble, del país: escrits compromesos”. Pel seu compromís cívic i valencianista, participà activament l’any 1951, en la divulgació de l’exposició (a l’Ajuntament de València) del Diccionari Català-Valencià-Balear.

Articulista dels diaris Levante, Madrid, Avui, Noticias al Dia, El País, i de les revistes Valencia-Fruits, Gorg, Saó, El Temps, entre d’altres mitjans de comunicació, Francesc Burguera era, en paraules del professor Antoni Ferrando, “un home, un ciutadà de tarannà obert i cordial i de moderació ideològica assenyada”.



Fundador del PDL-PV i més tard del PNPV, on s’aplegaren els exmilitants del PSPV, de la UDPV i molts que mai no havíem militat a cap partit polític, Burguera va ser un aferrissat defensor de l’autonomia plena per al nostre País.

Il·lusionat per oferir als valencians un projecte nacionalista, Burguera va fundar el PNPV amb persones com Eugeni i Joan Senent, Marina de Paz, Joan C. Martín, Andreu Banyuls i Elvira Ferrer, Francesc Ferrer Pastor, Paco Salt, Josep Cabanes, Cristòfor Aguado, Carmina Gonzàlez o Joaquim Monmeneu. El PNPV, va nàixer d’una manera molt precària, però amb molta il·lusió. I és que com deia ell mateix en una entrevista, “el País Valencià ha estat per a mi una obsessió des de jove”. Per això mateix va ser  atacat i difamat per la dreta més cavernícola del nostre País, i fins i tot, acomiadat com a periodista per l’agència EFE, degut a pressions polítiques d’un ministre d’Aznar, amb un cognom que comença per z.

Burguera va ser un referent clar i lliure en la lluita per la vertebració i pel redreçament nacional del País Valencià, una tasca que, com deia ell mateix, ha de ser fruit de l’escola: “El País Valencià el faran els mestres o no serà”. Per això mateix, Burguera afirmava: “Crec indispensable que a l’escola es formen ciutadans coneixedors dels seus deures i dels seus drets, per conèixer la nostra història, la història que ens han amagat o ens han manipulat”. Per a Burguera era important “tindre clara consciència del País, estimar-lo i defensar-lo”.

Històric del valencianisme, amic de mon pare, i de Fuster, de Ferrer Pastor i Sanchis Guarner i Fermí Cortés, Burguera, ”un liberal sense dogmes”, va perseverar amb fidelitat, en la difícil lluita pel País, per la nostra llengua i la nostra cultura.

Vaig tindre la sort de conèixer Burguera a ma casa, fa molts anys, quan jo era menut, degut a la seua amistat amb mon pare. Recorde en ple franquisme, haver repartit casa per casa, a l’Alcúdia, les paperetes amb el seu nom, per a les eleccions a “Procuradores en Cortes”, en un intent (recolzat per les forces progressistes) d’introduir aquesta veu lliure que era Burguera, en unes Corts amanyades.

L’any 1978 i els següents, vaig compartir amb ell la il·lusió del treball al PNPV, un partit que va posar les bases del nacionalisme valencià durant la difícil etapa de la Transició, i que va donar lloc a l’actual Bloc Nacionalista Valencià. Incansable i animós com era, Burguera va treballar també des de la plataforma “Valencians pel canvi”, en un intent de fer possible l’alternança política al País Valencià.

Ple d’il·lusió, optimista i tenaç, Burguera escrivia després de la gran manifestació del 9 d’octubre de 1977: “Tenim País, tenim País Valencià”  (Levante 13.10.77)

Assidu cada dilluns a la Tertúlia del Micalet, amb mon pare, Ramon Trullenque, Francesc i Joan Carles Jover, Vicent Moreno (pare i fill), Vicent Micó, Genís Gonzàlez, Rafel Buforn, Joan Puchalt, Jose Mª Ruix, Agustí Ventura i els altres amics, Francesc Burguera, va dedicar tota la seua vida a treballar apassionadament pel nostre País, ja que va ser un home arrelat a la terra, que vivia per fer realitat la vertebració i el redreçament nacional del País Valencià.

En una societat “normal” i amb uns polítics “normals”, Burguera hauria estat reconegut i homenatjat públicament com un “homenot”, com un personatge cabdal en la història del nostre País, com un patriota valencià que va posar el País per davant dels seus interessos personals i professionals. És veritat: ell no buscava reconeixements, perquè era un home lliure que deia el que pensava, des de la llibertat i la coherència personal. Per això trobe vergonyós que el Govern de la Generalitat no li haja atorgat l’Alta Distinció. Burguera es mereixia aquest homenatge públic, com a reconeixement de la seua tasca admirable i abnegada.

Tots els qui el vam conèixer, tots els qui teníem la sort de tindre’l per amic, sabíem que Paco era un home íntegre i recte, i un exemple per a tots els qui seguim els seus passos.

Tant de bo el nostre País, sàpia reconèixer i agrair públicament (encara que massa tard) la tasca i l’obra de Burguera, i de seguir el camí que ell va obrir!!

diumenge, 11 d’octubre de 2020

‘Eixe ha entrat a la universitat, però la universitat no ha entrat en ell’ (VILAWEB/ONTINYENT, 10/10/2020)

 Això deia mon pare quan veia algun universitari que es comportava sense sentit comú, o fins i tot feia o deia bestieses. I és que no hi ha prou d’entrar a la universitat i obtenir un títol per a esdevenir universitari o, millor dit, per ser un home o una dona impregnats de la saviesa que atorga l’alma mater

Els anys d’universitat han de donar als estudiants, no només uns coneixements científics i humanístics, sinó sobretot la maduresa i saviesa que ens fa hòmens i dones reflexius, responsables i  solidaris.

He fet tot aquest pròleg perquè els universitaris del col·legi major Galileo Galilei de València, responsables de la ‘festeta’ que ha propagat la covid-19, han demostrat que han entrat a la universitat, però que la universitat no ha entrat en ells, ja que els falta maduresa, responsabilitat i sentit comú.

Quan una persona (que pren les mesures sanitàries recomanades) es contagia de covid-19 en el treball, a l’església, anant a comprar al supermercat o portant el fill a l’escola, és mala sort. De fet, i malgrat prendre les mesures aconsellades de mans netes, distància i màscara, no podem assegurar al cent per cent que no ens contagiarem d’aquest virus. Però quan no es tenen en compte aquestes mesures, i les festes com les dels ‘universitaris’ del Galileo Galilei es fan sense solta ni volta, el contagi no és per mala sort, sinó per estupidesa i irresponsabilitat. Perquè aquests ‘universitaris’ que han originat un brot de la covid-19, que ha provocat la suspensió de les classes presencials a milers d’estudiants, no només s’han contagiat ells, sinó que posen en perill altres persones que hem d’aguantar els capricis de les seues festes.  

A més, que en alguns balcons del col·legi s’hagen penjat cartells insultant, barroerament, algun membre del govern espanyol, demostra una vegada més que el fet d’entrar a la universitat no vol dir que la universitat haja entrat en ells. I és que quan anem amb insults i no sabem respectar els altres, i a més fem festes sense importar-nos la salut (la pròpia i la dels altres), per més estudis universitaris que tinguen aquestes persones, els seus actes demostren que són uns irresponsables i fins i tot uns estúpids.

Aquests ‘universitaris’ haurien de veure de prop el treball sacrificat, i moltes vegades l’angoixa, de metges, infermers i farmacèutics que es veuen desbordats ‘gràcies’ a les festetes d’aquests irresponsables que han entrat a la universitat, però en els quals no ha entrat la universitat. El col·lapse dels hospitals (i les UCI) és responsabilitat, en bona part, d’aquests jóvens que no saben comportar-se amb maduresa i que no saben tampoc respectar (o els és igual), la salut dels altres.

Si mon pare veiera aquests ‘universitaris’ del col·legi major Galileo Galilei i la seua festa, diria que aquests irresponsables han entrat a la universitat, però que la universitat no ha entrat en ells.

Segurament que Galileu, des de la seua tomba, deu abominar que hagen posat el seu nom a aquesta residència, vist el comportament dels seus estadants. I segur que també, des de la seua tomba, deu pronunciar la frase que se li atribueix per l’actitud d’aquests estudiants: ‘e pur si muove’ entre l’estupidesa i la irresponsabilitat.

D'una Església colonitzadora a una Església inculturada i encarnada (VILAWEB/ONTINYENT, 08/10/2020)

 Això deia el salesià Justino Sarmento Rezende per a explicar el procés que ha de fer l’Església a l’Amazònia. I evidentment a tots els països, i més i tot al País Valencià, on encara hui l’Església actua amb una mentalitat colonitzadora. Com deia aquest religiós salesià, ‘les pràctiques missioneres seran colonitzadores [com comprovem a l’Església del País Valencià] si un només pensa a ensenyar i no a aprendre’. Justino Sarmento recollia la idea del papa Francesc, que ‘reforça la nova lectura de l’acció evangelitzadora’, on ‘els indígenes no són objectes i destinataris de la missió de l’Església, sinó que són subjectes, protagonistes i interlocutors de la missió a l’Amazònia’.

El Nou d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, recordem el naixement com a poble del nostre país i també l’inici de la comunitat cristiana amb l’entrada del rei Jaume I a València i la dedicació a Déu de la catedral del Cap i Casal del País Valencià. Desgraciadament la jerarquia valenciana encara no ha entès (o ho entén però li té igual), després de més de cinquanta anys de la clausura del Concili Vaticà II, la importància que té la llengua pròpia d’un país en la litúrgia, i per això els bisbes i els preveres valencians continuen tractant els cristians valencians d’una manera colonitzadora.

Justino Sarmento ens recorda (i els bisbes i els preveres valencians haurien de reflexionar sobre les paraules d’aquest salesià), que l’Església té ‘la necessitat d’aprendre a escoltar, aprendre les llengües indígenes, aprendre a viure junts’. I per això Sarmento deia que l’Església a l’Amazònia ‘està passant per un dolorós i llarg procés de passar d’una Església colonitzadora, a la construcció d’una Església inculturada i encarnada’. Això queda confirmat per l’Instrumentum laboris del Sínode dels bisbes sobre l’Amazònia, celebrat l’octubre de l’any passat. Concretament, els capítols 1 i 3 de la tercera part d’aquest text (que els bisbes i els preveres valencians haurien de llegir i de posar en pràctica), fan referència a la inculturació de l’Església a l’Amazònia, a l’ús de les llengües i a l’encarnació dels missioners en la cultura dels pobles que han de servir.

Evidentment la inculturació de l’Església no pot quedar reduïda a l’Amazònia, al Japó o als països africans, on els missioners aprenen i utilitzen les llengües dels cristians amb qui conviuen. La inculturació de l’Església ha d’arribar també al País Valencià, on la nostra llengua continua exclosa dels temples.

Cal recordar que el cardenal Cañizares té una sensibilitat especial per les llengües dels cristians estrangers que viuen a València. I per això ha atorgat diverses parròquies a diferents comunitats (cosa molt elogiosa), perquè puguen celebrar la fe en les seues llengües. Així, la comunitat cristiana àrab que viu a València, té una parròquia pròpia (l’església de Sant Pau de Benimaclet) perquè els cristians de l’Orient Mitjà puguen celebrar l’eucaristia en àrab, copte i arameu. La comunitat cristiana d’Àfrica també té un temple, Sant Mateu apòstol, perquè els cristians africans puguen pregar en les seues llengües. Els portuguesos i els brasilers poden celebrar la missa en portuguès a la parròquia de Santa Anna del Cap i Casal. Els ucraïnesos es reuneixen per pregar en la seua llengua al convent de la Trinitat de València. Els polonesos tenen una parròquia personal, l’església de la Mare de Déu del Roser, perquè puguen celebrar la fe en polonès. A l’església de Sant Joan de l’Hospital, al carrer del Trinquet de Cavallers, es reuneixen els cristians de llengua anglesa per a celebrar-hi la fe. Els xinesos tenen també una parròquia personal, Santa Maria Goretti, per a celebrar l’eucaristia en xinès, i a l’església dels Sants Joans de València es reuneixen els cristians italians per a fer les misses en italià. Només els cristians valencians ens sentim exclosos, en la nostra pròpia terra, ja que poc podem celebrar la missa en valencià.

Per això vull recuperar un text del Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte de fa dos anys. Un text dur, però ple de veritat. Aquest grup encapçalava el seu manifest amb motiu del Nou d’Octubre de 2018, Dia Nacional del País Valencià, parlant, amb tota la raó del món, d’una Església, la valenciana, botiflera. I és que la nostra Església, o millor dit, el clergat valencià, continua menyspreant, arraconant i ignorant la nostra llengua a la litúrgia.

Amb el Nou d’Octubre i la conquesta de València pel rei Jaume I, com deia el manifest d’aquest grup, els valencians ‘nasquérem a una forma distinta d’entendre la vida’. I per això, ‘un dels botons de mostra més distintius ha estat i és el valencià, llengua que ens agermana amb els nostres veïns i les nostres veïnes del nord i de l’est insular’.

Al llarg de la història, la nostra llengua ha sofert discriminació i menyspreu, sobretot en ‘els dos daltabaixos més desgraciats’, que foren ‘el Decret de Nova Planta de 1707 i, recentment, la llarga nit franquista’.

Érem molts els cristians valencians que vam viure amb goig el Concili Vaticà II i la seua aposta per la llengua del poble, a la litúrgia. Però al País Valencià la jerarquia va optar pel castellà, anul·lant i eliminant qualsevol forma de restituir el valencià a l’Església.

Per això el Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte deia fa dos anys que ‘com a membres de l’Església de València, hem de lamentar la nul·la predisposició que té aquesta institució envers el valencià’, ja que ‘de totes les institucions significatives del País Valencià, l’Església és la més refractària’ a la nostra llengua.

El Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte demanava als ‘responsables d’aquesta desvalencianització’, que foren ‘conscients del que això comporta’, ja que ‘una Església que ignora el valencià, afavoreix que molta gent valenciana ignore l’Església i el que ella significa’.

Com molts pensem, l’Església Valenciana comet ‘un greu pecat de manca d’inculturació’ en rebutjar la nostra llengua. Per això els membres del Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte convidaven ‘els responsables eclesiàstics, perquè revertesquen radicalment aquesta situació i propicien l’edició al valencià dels llibres litúrgics i dels catecismes’, que tants i tants cristians demanem.

Al mateix temps, aquest manifest creia, com és lògic, que és ‘imprescindible la formació i la competència lingüística dels candidats al ministeri sacerdotal, així com el reciclatge general del clergat’, per tal que després els preveres no puguen posar l’excusa que no els han ensenyat valencià als seminaris, per així no fer la missa en la nostra llengua. I en aquest punt vull recordar amb agraïment tres preveres que van estudiar al seminari de València, sempre en castellà, però que quan vingueren a l’Alcúdia com a vicaris (Miguel Díaz, José Enrique Sala i Vicent Colomer), varen normalitzar la nostra llengua a l’Església, celebrant les misses en valencià.

El manifest acabava recordant als nostres bisbes i al Poble de Déu, que el País Valencià és ‘un país que té una història, una cultura i una llengua que hem de conéixer, respectar, valorar i servir’, cosa que encara hui, en ple segle XXI, no fa la jerarquia valenciana. Per això el Grup de Seglars i Rectors del Dissabte demanava ‘convertir el Nou d’Octubre en una data d’inflexió, per tal que la llengua del poble valencià esdevinga llengua eclesiàstica’.

El 5 d’octubre passat es reuniren a València els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, amb els bisbes de València, Oriola-Alacant, Sogorb-Castelló i també els de Mallorca, Menorca i l’administrador diocesà del bisbat d’Eivissa. Quan tractaran de la llengua comuna a la litúrgia, una llengua que compartim aquests territoris?

El manifest denunciava profèticament l’anomalia que significa que als valencians se’ns dificulta celebrar la nostra fe en la nostra llengua. Un fet que no passa a cap altre país del món, amb la qual cosa podem dir que l’Església Valenciana està contra el valencià, conculcant d’aquesta manera l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.   

L’Església valenciana, per ser realment una Església missionera i arrelada a la nostra terra, hauria de deixar d’actuar (com ha fet fins ara) amb una actitud colonitzadora i passar a ser una Església inculturada i encarnada, assumint, afavorint, utilitzant i defensant la llengua pròpia del País Valencià.

Jornada Mundial per un Treball Digne (VILAWEB/ONTINYENT, 06/10/2020)

 Aquest 7 d’octubre, i per sisé any consecutiu, l’Església ens convida a celebrar la Jornada Mundial per un Treball Decent. La d’enguany és una crida a mobilitzar-nos contra l’augment de la precarietat provocada, entre més causes, per la pandèmia. Aquesta jornada és també una crida a defensar un treball decent i accessible, amb unes condicions dignes. I un toc d’atenció als governs, perquè siga possible un nou sistema productiu que genere ocupació i que, en el món del treball, l’home siga el centre i no un simple engranatge de la cadena de producció.

El manifest que han donat a conèixer les organitzacions d’Església, reivindica aquesta jornada del 7 d’octubre per tal de ‘fer visible la precarietat que sofreix el món del treball’. Com diu el manifest, ‘la crisi de la pandèmia ha posat en relleu les debilitats estructurals de l’estat de benestar a Espanya i la necessitat de treball decent per al desenrotllament d’una societat fraterna’. 

Com ens recorden les organitzacions d’Església que han convocat aquesta jornada, ‘aquesta crisi ens ha ensenyat que es pot consumir menys i millor’ i que ‘els serveis d’aquells oficis menys valorats, socialment i econòmicament, són els que sostenen la vida’. La crisi que patim, agreujada per la covid-19, ens posa al davant la situació difícil ‘en què ens trobem’ i que ‘està visibilitzant les conseqüències d’un model productiu incapaç de generar ocupació’. 

I és que la realitat que viu el món del treball és dramàtica, ‘amb ocupació que es destrueix, xifres d’ERTO i atur disparat i protecció social que no arriba als que en tenen dret’. El manifest denuncia també els ‘treballs en condicions laborals precàries, vorejant la vulneració de drets’. I és que a causa d’aquesta crisi, ‘molta gent es veu obligada a acudir als serveis socials públics, als recursos de les organitzacions d’Església o a l’ajuda de les comunitats parroquials i veïnals per poder subsistir’.

Enmig d’aquesta situació tan difícil per a tantes famílies, el col·lectiu que ha proposat aquesta jornada posa en relleu, com a valor positiu, ‘la solidaritat i el suport que hem descobert’ i permet que molta gent no acabe en la misèria més absoluta. 

El manifest valora ‘el treball, en la mesura que ens dignifica com a filles i fills de Déu’ i per això, ‘davant aquestes circumstàncies’ demana ‘alçar la veu i lluitar cada vegada amb més força, perquè el treball decent siga possible’. A més, aquest text presenta la ‘necessitat d’una esperança que ens permeta de veure l’horitzó a través d’aquestes situacions que sofreix el món del treball’. 

Per tal de trobar unes solucions que ajuden els qui pateixen la crisi econòmica, el manifest presenta aquestes cinc propostes:

En primer lloc es demana ‘apostar per un nou sistema productiu, capaç de generar ocupació’. També es vol ‘aconseguir el reconeixement social i laboral dels treballs essencials per a la vida, amb unes condicions laborals que permeten a les persones eixir de la pobresa’. En tercer lloc, el manifest demana ‘reconèixer el dret a la protecció social’.

El quart punt exigeix ‘garantir l’ingrés mínim vital’ per a les persones que el necessiten, i finalment es demana ‘assegurar la percepció del subsidi extraordinari a les treballadores de la llar, reconeixent el seu dret a la prestació per desocupació, igual que a la resta de les persones treballadores’.

Tant de bo que, amb l’ajuda de tothom, els polítics treballen per aconseguir un treball decent per a tantes persones que, o bé estan a l’atur, o bé treballen en condicions indignes.

Germans tots (VILAWEB/ONTINYENT, 05/10/2020)

 Germans tots és el títol de la nova encíclica del papa Francesc, un text centrat en la fraternitat i en l’amistat social. Aquest document, com ha dit José Manuel Vidal, director de Religión Digital, ens permetrà ‘conèixer i entendre a fons el papa Francesc’.

Les línies claus d’aquesta encíclica, la tercera del papa Francesc, són la solidaritat mundial en temps de covid, les desigualtats socials i, per tant, l’augment de les diferències entre rics i pobres i la necessitat que tenim de canviar les regles de joc per a fer possible una economia neta. El papa també insisteix en la urgència de no deixar ningú despenjat i de renovar la política, per a així fer possible una autèntica fraternitat. 

La seua primera encíclica, Lumen fidei, va ser firmada pel papa Bergoglio el 2013, encara que amb aportacions del papa emèrit, Benet XVI. La segona, Laudato si, de 2015, va ser considerada una encíclica ‘verda’, ja que en la història de l’Església era el primer document d’un papa per una ecologia integral. Aquesta tercera encíclica de Francesc se centra en la fraternitat i s’inspira en unes paraules de Sant Francesc d’Assís, ‘Fratelli tutti’, és a dir, germans tots. 

Cal recordar que una encíclica és el document més alt del magisteri del bisbe de Roma, i en el cas d’aquest text recull el més característic del pensament social del papa, ja que la fraternitat humana forma part del nucli del pensament de Francesc, que ara reflexiona sobre quin món ens espera després de la covid-19. 

Com ha dit el bisbe d’Assís Domenico Sorrentino, ‘mentre el món sofreix una pandèmia que posa en dificultats tants pobles i ens fa sentir germans en el dolor, no podem deixar de sentir la necessitat de convertir-nos en germans en l’amor’.

En referència a aquesta encíclica i a la visita que el papa Francesc va fer a Assís per a firmar aquest document, Sorrentino ha dit que ‘aquest gest del papa ens dóna nou valor i força, per “recomençar” en nom de la fraternitat que ens uneix a tots’. I és que l’encíclica del papa arriba en un moment on el món sofreix els efectes dramàtics de la covid-19.

El papa firmà l’encíclica Germans tots el 3 d’octubre passat, al Sacro Convent d’Assís, davant el sepulcre del Poverello. Cal recordar que feia 206 anys que un papa no firmava una encíclica fora de Roma, des que Pius VII, el 14 de maig de 1814, firmà l’encíclica El Triomf, a la ciutat italiana de Casena. 

L’encíclica Germans tots, que es va donar a conèixer el diumenge dia 4, festa de Sant Francesc d’Assís, està estructurada en vuit capítols i 287 punts, amb una introducció i una pregària al creador i una altra pregària cristiana ecumènica. El capítol primer d’aquesta encíclica tracta sobre les ombres d’un món tancat. El segon té per títol un estrany en el camí. El tercer està centrat en la importància de pensar i gestar un món obert. El quart tracta de la necessitat de tindre un cor obert al món sencer. El cinquè, sobre com millorar la política. El sisè, sobre el diàleg i l’amistat social. El setè, sobre els camins de retrobament. I finalment, el vuité està centrat en les religions al servei de la fraternitat en el món.

El papa ens presenta el repte de reconstruir una ‘Europa unida’ (10) i del retrocés que, desgraciadament, vivim amb ‘noves formes d’egoisme i de pèrdua de sentit social’ (11). I per això el papa ens presenta la necessitat d’’obrir-se al món’ (12) i ‘cuidar el món que ens envolta’ (17).

El papa també fa una reflexió sobre la pobresa (21) i ‘els drets humans, no suficientment universals’ (22-24), així com sobre ‘les guerres’ (25), ‘les pors ancestrals’ (27) i ‘la soledat i la inseguretat de les persones que se senten abandonades’ (28). En aquest primer capítol de l’encíclica, el papa tracta el tema de ‘la globalització i el progrés sense un rumb comú’ (29-31), ‘les pandèmies’ (33-36) i el drama dels ‘migrants i refugiats’ (37-41). Per això, davant d’aquestes situacions tan dramàtiques, el papa fa una crida a ‘l’esperança’ (54-55).

En el segon capítol de l’encíclica, el papa ens convida a ‘obrir el cor sense excloure l’estranger’ (61) i per això ens posa al davant la paràbola del ‘bon samarità’ (63-76), que ens permet de mirar amb sol·licitud tots els qui sofreixen, per a així ‘recomençar’ i donar a l’altre i al món ‘una nova oportunitat, una nova etapa’ (77). El papa ens demana d’acollir el proïsme sense posar aquelles ‘fronteres’ (80-83) que exclouen el qui és diferent.

Al capítol tres, el papa destaca ‘el valor únic de l’amor’ (91-94) i ‘l’obertura de l’amor’ (95-98) per a construir un món nou des de la ‘llibertat, la igualtat i la fraternitat’ (103-105). Per això ens cal ‘promoure el bé moral’ (112-113) i el ‘valor de la solidaritat’ (114-117). També fa una reflexió sobre ‘la funció social de la propietat’ (118-120) i ens demana de defensar els ‘drets sense fronteres’ (121-123), així com promoure ‘els drets dels pobles’ (124-127).

En el capítol quart, el papa Francesc tracta del ‘límit de les fronteres’ (129-132) i de la importància que té ‘la gratuïtat que acull’ l’altre (139-141).

En el capítol cinquè, el papa ens adverteix dels perills dels ‘populismes i liberalismes’ (155-162) i de la importància ‘d’una caritat social i política’ (176-185) en la vida de la societat.

El capítol sisè és una crida al ‘diàleg social’, que faça nàixer ‘una nova cultura’ (199-205), des dels ‘consensos’ (206-214). El papa també ens demana ‘recuperar l’amabilitat’ (222) que fa possible un món més fratern.

En el capítol setè, el papa ens crida a ‘recomençar des de la veritat’ (226-227) i a fomentar ‘l’artesania de la pau’ (228-235), que naix del ‘perdó’ (236-245), per a acabar amb ‘la guerra i la pena de mort’ (255-270) present encara a molts països.

En el capítol vuitè, a més de fer una crida a fonamentar la nostra vida en ‘raons sòlides i estables’ que ajuden a fer possible ‘la fraternitat’ (272), defensa ‘la identitat cristiana’ (277) i reclama la llibertat religiosa ‘als països on els cristians som minoria’ (279). El papa també defensa la ‘pau, la justícia i la fraternitat’ (285) per tal que tots ens puguem reconèixer germans.

Convide a fer una lectura atenta i pausada d’aquesta encíclica, en la qual el papa defensa la fi del neoliberalisme i de la dictadura dels mercats i on demana una reforma estructural de les Nacions Unides. Tant de bo que els governs apliquen les mesures que proposa el papa en aquesta encíclica, per a construir un món més humà i més fratern.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT