divendres, 30 d’agost de 2019

Hélder Câmara: germà dels pobres (VILAWEB/ONTINYENT, 27/08/2019)


Aquest mes d’agost es commemoren els 20 anys de la mort del bisbe Hélder Câmara, qui el 14 i el 15 de maig de 1988 visità Montserrat com a pelegrí de la pau.

Nascut el 7 de febrer de 1909 (enguany fa 110 anys) a Fortaleza, al  nord-est del Brasil, amb el seu servei a l’Evangeli, Hélder Câmara va esdevenir profeta de la justícia i de la no-violència, i advocat i defensor dels dèbils i dels desvalguts. Per això, quan l’any 1980 el papa Joan Pau II va baixar de l’avió a l’aeroport de Recife, abraçà el bisbe Hélder Câmara mentre l’anomenava ‘germà dels pobres i germà meu.’ 

Ordenat capellà el 15 d’agost de 1931, el 20 d’abril de 1952 va ser consagrat bisbe auxiliar de Rio de Janeiro, i el 12 d’abril de 1964, dues setmanes després del colp d’estat que derrocà al president constitucional Joao Goulart, fou nomenat arquebisbe d’Olinda i Recife. La dictadura militar que havia creat un clima de terror, amb líders d’Acció Catòlica, sindicalistes i obrers empresonats, va propiciar que Hélder Câmara amb la valentia dels profetes, apostara per la defensa dels drets humans, fent  seua la causa dels pobres i dels desvalguts: ‘Jo havia de tindre el coratge de parlar com a arquebisbe de Recife, sobre la importància de la llibertat, de la justícia i de la veritat en eixa hora decisiva.’  
Amb  la seua sotana blanca i el seu pectoral de  fusta, menut, baixet, Dom Hélder es transformava en un gegant quan parlava. El contacte amb Alceu Amoroso el va portar a les tesis de Maritain, consagrades més tard pel Vaticà II. Hélder Câmara encarnava la lluita per la justícia en el marc de l’Església que eixí del Vaticà II, de Medellín, Puebla i Santo Domingo. Durant el Concili, Dom Hélder va influir en molts bisbes, entre ells Montini, el futur Pau VI, i es convertí en líder de la causa dels pobres. És així com la preocupació d’aquest grup de bisbes s’expressà ja en la primera sessió del Concili, quan el cardenal Lercaro intervingué apuntant el fet que els pobres haurien d’estar en el centre del missatge del Vaticà II. D’aquesta manera es va gestar l’expressió ‘opció preferencial pels pobres’. I és que Hélder Câmara volia una Església menys imperial i més semblant a la comunitat de Jesús i dels pescadors de Galilea, com vol ara també el papa Francesc.

Dom Hélder no era un bisbe administrador tridentí, que governava amb el Codi de Dret Canònic a la mà. Era un profeta. Per això va ser calumniat, perseguit i amenaçat per la dictadura militar del Brasil, fins sofrir atemptats, alguns dels quals van matar col·laboradors seus. Malgrat tot, sempre es va mantenir ferm en la defensa dels pobres en el seu compromís a favor de la pau: ‘No hi ha pau sense justícia, i si no hi ha justícia a escala mundial, no hi haurà pau a escala mundial.’ 

Va ser proposat diverses vegades per al premi Nobel de la Pau, però el govern militar brasiler boicotejà la seua candidatura per por que tinguera encara més prestigi internacional. L’esperit d’obertura i de diàleg de Hélder Câmara animava la seua denúncia profètica de les estructures injustes que trepitgen als pobres: ‘El crit dels oprimits, és la veu de Déu.’

Sensible a la pobresa dels qui vivien a les faveles, Dom Hélder demanava una nova manera de fer en l’Església: ‘Mentre les dues terceres parts del món estan subdesenvolupades, com hem de malgastar grans quantitats de diners en la construcció de temples de pedra, oblidant Crist viu i present en la persona dels pobres?.’ 

El 16 de novembre de 1965, a Roma, uns dies abans que es clausurara el Vaticà II, una quarantena de bisbes, entre ells Hélder Câmara, Enrique Angelelli, Leonidas Proaño i l’auxiliar de València Rafael González Moralejo, van signar un document, anomenat el Pacte de les Catacumbes, on es comprometien a fer realitat una Església fidel a l’Evangeli, senzilla i allunyada del poder i del prestigi.  

Mogut pel seu desig d’una Església que fos signe del Regne de Déu,  l’11 de desembre de 1965 a Roma, en la seua conferència ‘Un post concili a l’altura del Vaticà II’, Hélder Câmara deia: ‘Nosaltres els Excel·lentíssims, tenim la necessitat d’una excel·lentíssima reforma. Prou d’una Església que vol ser servida, que exigeix ser sempre la primera, que no té la humilitat i el realisme d’acceptar la condició de pluralisme religiós, que crida “oportú” i “inoportú”, que té el monopoli de la veritat! Prou de bisbes prínceps que viuen allunyats del poble i fins i tot dels capellans.’



Dom Hélder, qui es va morir el 27 d’agost de 1999, és recordat i venerat hui en dia, juntament amb el bisbe Òscar Romero, com un dels profetes del segle XX. Com el profeta dels pobres i de la no-violència: un home que va fer de la seua vida, un testimoniatge de l’Evangeli. Un exemple i un model de fidelitat per a tots els qui seguim Jesucrist. 

Com a pelegrí de la pau, al llarg de la seua vida el bisbe Hélder Câmara va esdevenir la veu profètica a favor dels pobres. Una veu que ha de ressonar hui en l’Església, per tal de lluitar contra la fam, la misèria i la pobresa.



dilluns, 19 d’agost de 2019

Al Sr. Ábalos li molesten 'els abanderats de la humanitat' (VILAWEB/ONTINYENT, 17/08/2019)


Si em punxen no em trauen sang després d’escoltar les paraules del ministre en funcions del govern d’Espanya i secretari d’Organització del PSOE, José L. Ábalos, desqualificant els qui denunciem la situació dels refugiats qualificant-nos d’’abanderats de la humanitat’. Al Sr. Ábalos, diputat per València, li molesten ‘els abanderats de la humanitat’, en referència als qui defensem l’acollida de les persones que es troben als vaixells Open Arms i Ocean Viking. Quina diferència tan abismal amb l’actitud del PSOE fa un any, quan el govern espanyol va coordinar (juntament amb el govern del País Valencià) l’acollida dels refugiats de l’Aquarius. O amb la denúncia que feia el PSOE davant la negativa del Sr. Rajoy a acollir els refugiats. I ara veiem la indiferència amb que el govern del Sr. Sánchez tracta les persones que es troben al mar buscant un port segur.
Per aquest motiu, la xarxa Migrants amb Drets, integrada per les entitats cristianes Càritas, Confer, Justícia i Pau i la Comissió Episcopal de Migracions, ha donat a conèixer un document de denúncia per ‘la manca d’iniciatives dels governs d’Espanya, Itàlia i Malta, perquè les persones rescatades a bord dels vaixells Open Arms i Ocean Viking, puguen ser rescatades i portades a un port segur.’ 
El document de la xarxa Migrants amb Drets deplora que ‘el Ministeri de Foment del Govern d’Espanya haja manifestat la seua crítica a la tasca de qui qualifica d“abanderats humanitaris”, quan som plenament conscients que gràcies a la tasca d’aquests “abanderats”, milers d’immigrants i refugiats poden ser atesos, acompanyats i reconeguts amb dignitat i drets.’
Tots els qui tenim una mínima sensibilitat pel drama d’aquestes persones abandonades al mar i que ens sentim, sí, Sr. Ábalos, ‘abanderats de la humanitat’, sabem, com diu la xarxa Migrants amb Drets, que acollir-les ‘és una qüestió d’humanitat’. Perquè salvar vides, Sr. Ábalos, ‘és també un deure ètic de la UE i dels Estats que en són membres’. Per això els polítics han de trobar ‘respostes eficaces i respectuoses amb els Drets Humans davant aquestes situacions’. Perquè ‘la falta de resposta suposa un incompliment flagrant dels acords internacionals i una gravíssima responsabilitat, per omissió, davant les morts que es puguen arribar a produir en el present i en el futur.’
La política del Sr. Pedro Sánchez amb els dos vaixells amb vides en perill ens produeix ‘una profunda decepció’, com diu el jesuïta valencià José Ignacio González Faus. Perquè acollir aquestes persones que han fugit de la guerra i de la fam és una ‘qüestió d’elemental humanitat i d’ètica.’ 
Al Sr. Ábalos també li molestaven els ‘abanderats de la humanitat’ quan en ple franquisme corríem davant els grisos demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia? O no era això ser ‘abanderats de la humanitat’ per un món més just i més lliure, com ho és ara acollir els éssers humans que estan en perill?
Com diu el P. González Faus al Sr. Pedro Sánchez ‘no l’inquieta escoltar l’aplaudiment del Sr. Pablo Casado a la seua política?’ El P. González Faus ens recorda que el Sr. Sánchez, durant el debat d’investidura, va dir que preferia ‘perdre a renunciar a les seues conviccions.’ Per això, amb la seua política amb els refugiats, el Sr. Sánchez ‘ens està dient ara que salvar les persones no forma part de les seues conviccions?’ Per això el P. González Faus s’adreça al president Pedro Sánchez així: ‘la seua política té de socialista el que té Trump de cristià o Casado d’independentista.’

Isabel-Clara Simó (VILAWEB/ONTINYENT, 13/08/2019)


Estic malalta’. Aquestes eren les primeres paraules d’Isabel Clara Simó en la magnífica entrevista (vídeo) que li va fer la periodista Sílvia Cóppulo a TV3 diumenge passat.

Isabel Clara Simó, nascuda a Alcoi el 4 d’abril de 1943, és una dona exemplar: escriptora, lluitadora en la defensa de la nostra llengua, política, columnista al diari El Punt-Avui, doctora en filologia catalana, ferma defensora de la llibertat d’expressió i dels drets nacionals. Per la seua ingent i valuosa obra literària, Isabel Clara Simó ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi (1999), la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (2016) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2017). Durant el franquisme, Isabel Clara Simó va ser la directora de la revista Canigó i ha obtingut els premis Sant Jordi de Novel·la (1993) i Crítica Serra d’Or de narració (1993) entre més.

L’entrevista a Isabel Clara Simó em va impressionar. Malgrat la seua veu, trencada per la malaltia, les seues paraules ens mostraven una dona forta i valenta, amb idees i conviccions clares i fermes, amb il·lusió i valentia, amb coratge i empenta. Alcoiana combativa (que recordava amb emoció l’amistat amb el pintor Antoni Miró), compromesa amb la cultura i la política, en l’entrevista de diumenge podíem descobrir en Isabel Clara Simó una persona admirable i intel·ligent, una magnífica escriptora, una dona entranyable, que s’emocionava davant l’espasa mora que li va regalar Sílvia Cóppulo.

Les seues reflexions, plenes de sentit comú: ‘emotivitat i racionalitat han d’anar sempre juntes’, les referències que va fer de Joan Fuster, el seu pas per la Universitat de València, el seu arrelament a Alcoi i la seua fidelitat a la llengua, ens esperonen a seguir els seus passos. De fet, Isabel Clara Simó, amb la seua mirada lúcida i els seus ulls brillants, amb la seua gran humanitat, sempre disposada a recomençar, ens és un referent per la seua coherència de vida. És ella, dona entranyable, alegre i sensible, qui per mitjà de la literatura i del seu compromís cívic i polític ens esperona a ‘plantar cara’ a la injustícia i a defensar la llibertat, la democràcia i els Drets Humans. En aquests moments que Isabel Clara Simó està plantant cara a la malaltia, som molts els qui fem costat a aquesta dona admirable, que defensa les seues conviccions i que ens mostra que cal continuar lluitant.

En una societat líquida i sense referents, i a la pregunta de Sílvia Cóppulo sobre quines coses ha guanyat a la vida, Isabel Clara Simó, amb seny i fermesa, respon així en aquesta entrevista: ‘El fet que les meues conviccions no han canviat’. I també ‘haver aportat un granet de sorra.’

En un món amb tantes i tantes desigualtats, Isabel Clara Simó, dona d’idees clares, defensa que ‘la igualtat és l’emblema de la llibertat.’

En aquesta entrevista deliciosa, li vam poder veure la sensibilitat, el compromís i la fidelitat amb la nostra llengua quan, emocionada, va dir: ‘Amb el primer conte que vaig escriure en la meua llengua, em vaig posar a plorar.’

Aquesta escriptora d’Alcoi, optimista i mestra de coherència i de lluita constant, ens va encoratjar a atrevir-nos a pensar, a no adormir-nos, a no desanimar-nos: ‘Sapere aude’.

Isabel Clara Simó, dona admirable i humil alhora, i per això, més admirable encara, capdavantera en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, mereix l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Si el govern valencià honora amb aquest guardó aquesta escriptora enamorada d’Alcoi, estarà reconeixent la vàlua i l’exemple d’una dona senzilla i amable, joiosa i valenta.


dissabte, 10 d’agost de 2019

Els bisbes i el bicentenari de la independència de Colòmbia (VILAWEB/ONTINYENT, 0)/08/2019)


El 5 d’agost passat, els bisbes colombians Óscar Urbino, Ricardo Tobón i Elkin Fernando Álvarez (president, vice-president i secretari respectivament de la Conferència Episcopal Colombiana) en nom de tots els altres bisbes d’aquell país llatinoamericà, signaren un missatge adreçat al poble colombià amb motiu del bicentenari de la independència de Colòmbia.

El manifest, que comença recordant les paraules que Sant Pau adreçà als Gàlates ‘Vosaltres heu rebut una vocació de llibertat; per l’amor feu-vos servents els uns dels altres’ (5:13), fa memòria ‘dels esdeveniments que ens portaren a la independència.’ Per això els bisbes conviden ‘el poble colombià a donar gràcies a Déu’ per la independència de Colòmbia, ‘com ho va fer el nostre alliberador Simón Bolívar amb el Te Deum ofert en la capella del Sagrari de la catedral de Santa Fe de Bogotà, el 15 d’agost de 1819, una setmana després de la victòria en el pont de Bocayá.’

En aquest text els bisbes colombians recorden ‘les persones que participaren en la gesta alliberadora, els qui amb generositat bressolaren el somni de llibertat, els qui col·laboraren en la difusió dels ideals dels Drets Humans i de la Independència i els qui oferiren les seues vides per la llibertat del poble, amb les seues idees, les seues lluites i els seus sacrificis.’ Tots, com diuen els bisbes colombians, ‘són per a nosaltres un regal de Déu.’ El manifest assegura que ‘la llibertat que aleshores ens aconseguiren, és un do i també una gran tasca que hem de realitzar.’

Els bisbes colombians afirmen en aquest text que ‘la fe cristiana il·luminà i acompanyà els processos que ens portaren a la Independència’ i per això agraeixen a Déu ‘la vida, l’entrega i els esforços de tants preveres, religiosos i fidels que col·laboraren amb veritable heroisme en les lluites per la llibertat.’

En aquest document, els bisbes de Colòmbia recorden que ‘la tasca de la llibertat està inacabada, i freqüentment es veu amenaçada’ amb ‘nous enemics de la llibertat’, com ‘l’individualisme imperant, la bretxa econòmica que resulta de la injustícia social i de la concentració de capital, la falta d’oportunitats de treball, terra i sostre, la corrupció que condemna els més vulnerables a més misèria, els processos econòmics i culturals que agredeixen la natura i el narcotràfic que destrueix la joventut.’

Els bisbes colombians encoratgen els fidels a lluitar contra els nous esclavatges, una lluita que ha de començar ‘en el cor de cada colombià’. Per això els bisbes demanen que els colombians sàpiguen ‘acollir Crist i l’Evangeli’, ja que Jesús ha vingut a nosaltres ‘amb el poder de l’amor de Déu, per destruir l’egoisme i la supèrbia, l’odi, la violència i la cobdícia.’

Amb motiu del bicentenari de la Independència, els bisbes colombians conviden el poble a ‘mirar el passat amb gratitud’ i a ‘assumir el nostre present amb responsabilitat.’ El manifest dels bisbes de Colòmbia també demana ‘promoure una transformació cultural’ per a continuar ‘el camí de la llibertat’, per tal d’esdevenir ‘una comunitat nacional amb un gran projecte, amb una sòlida responsabilitat dels uns pels altres.’ Els bisbes recorden en el text que ‘fa dos-cents anys, un poble, unit pels mateixos ideals, s’espolsà el domini d’una altra nació que l’oprimia.’

Els bisbes acaben el missatge fent una crida a ‘caminar junts’ com a poble i a créixer en un diàleg ‘que pose fi a la violència’, per a ‘trobar camins de reconciliació’. I també a fer possible ‘una cultura de l’encontre’, a ‘comunicar Crist i a treballar perquè la reconciliació regne en la nostra societat.’
Com deien també els bisbes argentins el 2016 amb motiu del bicentenari de la independència de l’Argentina (en un text similar al dels bisbes colombians) ‘per a nosaltres la Pàtria és un regal de Déu, un do del seu amor que estem cridats a cuidar i a desenrotllar.’

Si com ha dit algun arquebisbe, ‘la unidad de España es un bien moral’ (com si formara part del Credo), la independència dels països llatinoamericans fa dos segles devia anar contra eixe ‘bien moral’ i per tant els bisbes colombians o argentins, amb els seus documents lloant i agraint a Déu la independència dels seus països, devien actuar en contra. Però és evident que ni la unitat d’Espanya ‘es un bien moral’, ni va ser un pecat la independència de l’Argentina, Colòmbia, Veneçuela, Xile, l’Equador, el Salvador, Cuba, Nicaragua, Guatemala, Mèxic, Costa Rica, Hondures, Panamà, la República Dominicana, l’Uruguai, Paraguai o el Perú. Només cal llegir el document dels bisbes colombians, agraint a Déu la independència de Colòmbia aconseguida fa dos-cents anys



Open Arms i Esperança del Mediterrani (VILAWEB/ONTINYENT, 05/08/2019)

Open Arms és una organització no governamental que protegeix, amb la seua presència al mar, les persones que intenten arribar a Europa fugint dels conflictes bèl·lics, de la persecució o la fam i la misèria. Pel que fa a Esperança del Mediterrani, va ser un dispositiu que el juny de 2018 va acollir al port de València 629 persones migrades rescatades al Mare Nostrum.

La diferència que hi ha entre aquestes dues plataformes és nul·la. Totes dues, amb un sentit altruista, han acollit persones que fugen de la mort: Open Arms en alta mar i Esperança del Mediterrani al port de València, per així ajudar els nàufrags a viure més dignament.

Si bé, com he dit abans, no hi ha diferència entre els objectius i les accions d’aquestes dues entitats, sí que hi ha diferències en el tracte que reben. Així, mentre que la plataforma Esperança del Mediterrani, integrada per la Generalitat del País Valencià, el govern de Madrid, diverses ONG i altres institucions, va poder acollir sense problemes les 629 persones rescatades al mar, el govern del Sr. Pedro Sánchez, d’una manera totalment inhumana, va prohibir Open Arms (amb multes que podien arribar a 901.000 euros) de rescatar nàufrags. Amb tot, desafiant l’amenaça del Sr. Pedro Sánchez, Òscar Camps, fundador d’Open Arms, va eixir fa uns dies al Mediterrani amb el vaixell per continuar la missió humanitària de rescatar persones. O cosa que és el mateix: per no deixar morir els hòmens, les dones i els infants que fugen dels seus països arriscant la vida. Per això va ser immoral l’actitud del govern Sánchez de bloquejar, durant mig any al port de Barcelona, el vaixell Open Arms. Afortunadament Òscar Camps, amb valentia, va desobeir la prohibició del Sr. Sánchez i així, només fa uns dies, l’Open Arms rescatà 22 persones que es trobaven a la deriva. 

Com deia Òscar Camps en una entrevista a VilaWebPedro Sánchez viu en una bombolla on no hi arriba la pudor de mort que fa una pastera.’ I per això va prohibir que aquest vaixell eixira a rescatar nàufrags. Segur que el Sr. Sánchez, a la Moncloa, viu ben confortablement, sense importar-li els morts que cada dia es troben al Mediterrani. Segurament el Sr. Sánchez tindria una actitud diferent si les persones que es troben a la mar foren familiars seus.

Com he dit abans, la diferència entre les accions portades a terme per Open Arms i per Esperança del Mediterrani és nul·la, ja que fan el mateix. Però pel contrari, mentre que aquesta última plataforma va rebre l’octubre passat l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana pel desplegament operatiu que ‘va permetre oferir un acolliment sensible i respectuós conforme als principis del dret humanitari’, l’Open Arms pot rebre una multa de fins a 901.000 euros per rescatar i acollir els nàufrags del Mediterrani.

L’última notícia que he conegut és que, afortunadament, la Generalitat Valenciana i el batle de València (desafiant el Sr. Sánchez?), amb un gest humanitari molt diferent de la nul·la sensibilitat del govern de Madrid, estan disposats a acollir (i si el Sr. Sánchez no ho aprova, desobeiran?) el vaixell Open Arms al port de València, amb 121 nàufrags. Aquesta acció seria semblant a la que les autoritats valencianes van fer el juny de l’any passat, on el Cap i Casal va acollir els nàufrags rescatats al mar pels vaixells Dattilo, Aquarius i Orione.

S’ha dit, i és veritat, que els bons governants ho són per la manera com tracten les persones més vulnerables. I per això el govern Sánchez demostra una nul·la sensibilitat envers les persones que es troben a la deriva en el mar, mentre que l’acció del govern del País Valencià i de l’Ajuntament del Cap i Casal ens mostren que les persones més desemparades han de ser acollides i tractades amb dignitat.

El govern Sánchez, en les seues mesures del tot inhumanes, prohibint el rescat dels qui es troben a la deriva al Mediterrani (és a dir, deixant-los morir) sentirà les paraules de Jesús: ‘Era foraster i no em vau acollir’. Mentre que el govern valencià i l’alcalde de València, si són conseqüents amb la proposta i, amb valentia s’atreveixen a desobeir el president Sánchez, sentiran: ‘Era foraster i em vau acollir’ (Mt 25:31-45).

Els sous dels polítics (amb unes referències a l'Evangeli)


La constitució dels nous ajuntaments, com ha passat tantes vegades, ha tingut dos pols d’atenció: per una part els pactes per escollir l’alcalde i poder arribar a governar i per l’altra, els sous que els mateixos polítics s’han atorgat.

Pel que fa a l’augment dels sous entre els polítics, segons el Confidencial (17 de juliol de 2019), el 28% dels alcaldes de les grans ciutats s’han apujat els sous.

Només unes dades: a la Corunya la seua alcaldessa, del PSOE, cobrarà 69.000 euros, un 72,5% més que el seu antecessor.

A Osca, també amb alcalde del PSOE, la primera autoritat municipal cobrarà 50.000 euros, un 42,9% més que el que cobrava l’anterior alcalde.

A Castelló de la Plana, la seua alcaldessa, del PSOE, tindrà un sou de 74.300 euros, un 40,6% més del que va cobrar aquesta regidora quatre anys abans, on també era alcaldessa.

A Sevilla, el seu alcalde cobrarà 84.454 euros, un 33,0% més que el seu antecessor.

A Pilar de la Horadada, la primera autoritat municipal d’aquest poble valencià cobrarà 51.800 euros, un 160% més que fa quatre anys.

A Madrid, l’alcalde del PP cobrarà 106.130 euros i a Barcelona, la seua alcaldessa, d’En Comú Podem, en cobrarà 100.000. També a Bilbao el sou de l’alcalde, del PNB, serà de 99.500 euros i a Ceuta (PP) de 90.475 euros.

Pel que fa a l’alcalde de València, de Compromís, el seu sou serà de 82.602 euros i a Valdemoro (Cs), de 60.000 euros. I així una llarga corrua de polítics i de sous.

Cal dir per endavant que els polítics han de cobrar un sou digne per poder viure, ja que si només pogueren ser alcaldes o concejals els qui tenen un patrimoni personal important (i que per això mateix els permet fer política sense el seu treball anterior), els altres hòmens i dones, que no tenen tants diners com per deixar el seu treball, no podrien dedicar-se a la política.

Però al mateix temps pense que els sous dels alcaldes i dels regidors (i dels diputats a les Corts Valencianes, al Senat i al Congrés) haurien de ser els mateixos que cobraven aquests polítics, abans d’entrar a l’ajuntament.

La política ha de ser un servei als ciutadans i no un mitjà per enriquir-se. I d’això, d’un mitjà per enriquir-se, els valencians sabem què vol dir, davant els polítics empresonats o inculpats per delictes monetaris, ja que en compte de servir la ciutadania d’una manera altruista, han desviant els diners de tots a unes butxaques concretes.  

Com va dir el papa en l’homilia del 13 de setembre de 2013, hem de lluitar per “no caure en la trampa de la idolatria dels diners”, ja que hi ha “molts pecats, però Jesús ho subratlla molt: l’avidesa dels diners és, efectivament, l’arrel de tots els mals”. Per això el papa Francesc afirmava en aquella homilia que si triem “el camí dels diners, al final seràs un corrupte”, ja que “tenen aquesta seducció de fer-te davallar a poc a poc cap a la teua perdició”.    

Si bé amb les passions corporals (gola, luxúria) arribem a saciar-nos, en el cas de l’avarícia, amb diners, mai no arribem a la sacietat, ja que sempre en volem tindre més i més. I per això, com que “el cobejós de diner no en té mai prou” (Ecle 5:9), arribem a la corrupció amb el desig d’acumular cada vegada més diners. 

diumenge, 4 d’agost de 2019

Els sous dels polítics (VILAWEB/ONTINYENT, 31/07/2019)


La constitució dels nous ajuntaments, com ha passat tantes vegades, ha tingut dos pols d’atenció: per una part, els pactes per escollir el batle i poder arribar a governar, i per l’altra, els sous que els mateixos polítics s’han posat.

Pel que fa a l’augment dels sous entre els polítics, segons un article de El Confidencial, el 28% dels batles de les grans ciutats s’han apujat els sous.

Només unes dades: a la Corunya la batlessa, del PSOE, cobrarà 69.000 euros, un 72,5% més que el seu antecessor.

A Osca, també amb batle del PSOE, la primera autoritat municipal cobrarà 50.000 euros, un 42,9% més que el que cobrava l’anterior.

A Castelló de la Plana, la batlessa, del PSOE, tindrà un sou de 74.300 euros, un 40,6% més del que va cobrar aquesta mateixa regidora quatre anys abans, quan també era batlessa. 

A Sevilla, el batle cobrarà 84.454 euros, un 33% més que el seu antecessor.

Al Pilar de la Foradada, la primera autoritat municipal d’aquest poble valencià cobrarà 51.800 euros, un 160% més que fa quatre anys.

A Madrid, el batle del PP cobrarà 106.130 euros, i a Barcelona, la batlessa, d’En Comú Podem, en cobrarà 100.000. També a Bilbao el sou del batle, del PNB, serà de 99.500 euros, i a Ceuta (PP) de 90.475 euros.

Pel que fa al batle de València, de Compromís, el seu sou serà de 82.602 euros i a Valdemoro (Ciutadans), de 60.000. I així una llarga corrua de polítics i de sous.

Cal dir que els polítics han de cobrar un sou digne per a poder viure, ja que si només pogueren ser batles o regidors els qui tenen un patrimoni personal important (i que per això mateix els permet de fer política sense el seu treball anterior), els altres hòmens i dones que no tenen tants diners com per deixar el treball, no podrien dedicar-se a la política. 

Però al mateix temps pense que els sous dels batles i dels regidors (i dels diputats a les Corts Valencianes, al Senat i al Congrés espanyols) haurien de ser els mateixos que cobraven aquests polítics abans d’arribar als càrrecs.

La política ha de ser un servei als ciutadans i no un mitjà per enriquir-se. I això, un mitjà per enriquir-se, els valencians sabem què vol dir, davant els polítics empresonats o inculpats per delictes monetaris, ja que en compte de servir la ciutadania d’una manera altruista, han desviat els diners de tots a unes butxaques concretes.


L'altre juliol de 1969 (VILAWEB/ONTINYENT, 22/07/2019)


En aquest juliol, els mitjans de comunicació han subratllat una efemèride de fa cinquanta anys, un fet que va posar el món davant les pantalles de la televisió: per primera vegada uns astronautes nord-americans, a bord de l’Apollo 11, van posar el peu a la Lluna.
Però també aquest juliol fa cinquanta anys d’un altre fet que, per ara, ha passat dissimulat o que alguns han preferit d’oblidar: el 22 de juliol de 1969, Franco va nomenar Juan Carlos de Borbón successor seu a la Jefatura del Estado. Va ser el dia 22 quan els procuradors de les Cortes franquistes aprovaren la llei de successió, a proposta de Franco i l’endemà, el dia 23, el príncep Juan Carlos va jurar com a successor en el càrrec.
En aquell acte, al palau de les Cortes, Juan Carlos de Borbón va dir: ‘Rep de sa Excel·lència la legitimitat política sorgida del 18 de juliol de 1936’, una legitimitat que va nàixer amb un colp d’estat perpetrat violentament, i pel qual Franco s’autoproclamaria Caudillo.
Els qui defensen la llei per damunt de tot, com la constitució espanyola (que per a alguns està per damunt de la democràcia), haurien de recordar que el rei Juan Carlos, que va rebre ‘la legitimitat política sorgida del 18 de juliol de 1936’, va capgirar allò que havia rebut de mans de Franco i dels procuradors franquistes. Així, fent mans i mànegues, el rei va apostar (mogut per la pressió internacional) per un esborrany de democràcia, deixant a la paperera (o al calaix, per si en algun moment feien falta) ‘los Principios Fundamentales del Movimiento’. Del partit únic es passava a un sistema amb diversos partits, i de la democràcia orgànica es passava a una democràcia parlamentària.
De tota manera, ‘la legitimitat sorgida del 18 de juliol de 1936’ ha permès que a l’estat espanyol hi haja un Ducado de Franco, que actualment ostenta la néta major del dictador, un fet impensable a Itàlia, que no té cap Ducat de Mussolini o a Alemanya, que tampoc no té cap Ducat de Hitler.
Aquella ‘legitimitat política sorgida del 18 de juliol de 1936’, també ha fet possible que el Tribunal Constitucional haja prohibit al Parlament de Catalunya qualsevol crítica o  reprovació al rei. Per això el Constitucional ha anul·lat la reprovació al rei Felipe VI, que la majoria dels diputats catalans van fer amb motiu del discurs del rei el 3 d’octubre de 2017.
Curiosament, va ser el govern del Sr. Pedro Sánchez qui va presentar al Constitucional (sense tindre en compte la llibertat d’expressió i la sobirania del Parlament de Catalunya) el recurs contra aquella reprovació, malgrat l’oposició del Consell d’Estat. I com no podia ser d’una altra manera, el Constitucional ha anul·lat l’acord pres per la majoria dels diputats catalans.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT