dilluns, 30 de setembre de 2013

La senyora Pepa (LEVANTE-EMV, 25/09/2013)

Hui, 25 de setembre, se celebra el XXVè aniversari de la beatificació de Josefa Naval Girbés, coneguda popularment com la senyora Pepa.

                                     Josefa Naval Girbés (1820-1893)

Nascuda a Algemesí, l’11 de desembre de 1820, va ser la primera dels cinc fills que tingueren Francesc Naval i Josefa Mª Girbés. Va ser batejada a la parròquia de Sant Jaume d’Algemesí, i ja de menuda hagué de patir, per la mort de sa mare, quan Pepa només tenia 13 anys. Com que era la més major dels fills, hagué de fer-se càrrec dels treballs de la casa, així com també del brodat.

Als 18 anys va fer vot de castedat, fent de sa casa un taller de brodats per a les xiques jóvens d’algemesí, a les quals, a més del treball manual, els feia catequesi i les formava humana i espiritualment, ensenyant-les a resar, llegir i comprendre la Paraula de Déu. és així com ho canten els Goigs que li han estat dedicats: “Fent labor, cosint, brodant,/ la doctrina els ensenyaves,/ a les jóvens aplegades/ al caliu del teu voltant,/ al camí de Déu portaves/ per la via del treball”.

Els diumenges la senyora Pepa participava a l’escola dominical, on feia catequesi. També ajudava en les tasques de la parròquia, visitava malalts i ajudava econòmicament els més desvalguts. En la pesta de còlera que va patir Algemesí el 1885, amb amor i caritat va cuidar malalts empestats. Per a la senyora Pepa, la parròquia era la Mare en la fe i en la gràcia.

Dona de pregària senzilla i intensa, la senyora Pepa va viure sempre com a seglar, i va ser membre del Tercer Orde del Carme. Va morir el 24 de febrer de 1893 als 73 anys. Com ha dit Jesús Corbí, rector de la parròquia de Sant Jaume, la senyora Pepa “va morir amb fama de santedat”. Enterrada amb l’hàbit de carmelita al cementeri municipal, fou traslladada posteriorment a la parròquia de Sant Jaume, on és venerada en la capella que hi ha a la dreta de l’altar major.

Va ser beatificada a Roma, pel papa Joan Pau II, el 25 de setembre de 1988, hui fa 25 anys i la festa litúrgica de la Senyora Pepa, molt estimada, sobretot pels seus veïns, és el 6 de novembre.

Els ciutadans d’Algemesí i d’altres llocs del País, veneren amb devoció en la senyora Pepa, la dona callada, discreta, senzilla i bona, que sempre va viure amb un sol objectiu: fer el bé.

Algemesí i molts pobles valencians i de l’estranger, veneren amb amor la senyora Pepa, tal i com canten els Goigs que aquest poble de la Ribera li ha dedicat: “Algemesí et proclama/ la seua flor parroquial/ protegiu-nos des del cel/ Gloriosa Pepa Naval”.

Hui fa 25 anys, el papa Joan Pau II, en la beatificació de la Senyora Pepa i del mallorquí Fra Juníper Serra, deia: “Són gent de la vostra terra, dels vostres pobles i parlaven la vostra llengua i foren uns models lluminosos per a la vostra vida i una glòria per a les vostres comunitats cristianes”.

Que la senyora Pepa, que és per al nostre món i per al nostre temps, exemple de bondat, de senzillesa i d’amor a Déu, ens encoratge a viure l’Evangeli i a ser testimonis del Regne enmig de la nostra societat.





SANT JERONI (LEVANTE-EMV, 30/09/2013)

Sant Jeroni ens recorda la importància de la Paraula de Déu en la vida de l’Església, com la llum que precedeix el misteri de la fe, ja que és en l’Escriptura, que Déu continua parlant al nostre món.

                                   Monestir de Sant Jeroni de Cotalba

Jeroni, anomenat “lletrat d’autoritat indiscutible en el camp dels estudis bíblics”, subratllava la necessitat de familiaritzar-se amb els textos escripturístics, que nodreixen la nostra fe.

La frase: “ignorar l’Escriptura és ignorar el Crist”, va ser recollida pel Vaticà II, per corroborar la importància de la Paraula de Déu.

Venerat a Alfarrasí i al Lloc Nou de Sant Jeroni, aquest sant va nàixer a Dalmàcia, entre el 331 i el 347 i va morir a Betlem el 30 de setembre de 420. És un dels quatre pares de l’Església d’Occident i ja Sant Agustí el va anomenar pare de l’Exegesi bíblica. Va ser un gran llatinista, i se’l coneix sobretot, pel fet d’haver traduït la Bíblia de l’hebreu al llatí: és la coneguda Vulgata, anomenada així, perquè és la traducció “de vulgata editio”, o edició per al poble.

A la nostra terra, és conegut el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a Alfauir, fundat el 1388. Va ser Alfons el Vell, net del rei Jaume II, qui donà el cenobi als jerònims de Xàbia i Pere March (pare del poeta Ausiàs) qui començà la seua construcció. Al segle XVI va estar protegit per la família Borja, que construí el claustre superior renaixentista, l’aljub i les fonts del Pati dels Tarongers. El monestir, declarat Bé d’Interès Cultural, presenta una gran diversitat d’estils (del gòtic i el mudèjar al barroc, el renaixentista o el neoclàssic) ja que la seua construcció s’allargà fins el segle XVIII.

Acostar-se a la Bíblia, i d’una manera particular als Salms i al Nou Testament (com ens ensenya Sant Jeroni) és essencial per a tots els qui ens anomenem seguidors de Jesús., per conèixer més el misteri de Déu.
La Bíblia ens és un mitjà per aproximar-nos a Déu, el gran desconegut per al nostre món. Per això, és important que l’Escriptura ocupe un lloc central en la vida dels creients, tot i que els més jóvens consideren aquest llibre, antic i amb un llenguatge difícil de comprendre.

Jeroni es preguntava com era possible viure sense l’Escriptura, a través de la qual s’aprèn a conèixer el mateix Crist, que és la vida del creient (Epístola 30,7). I afirmava: “És la Bíblia l’instrument amb el qual, cada dia Déu parla als fidels” (Epístola 133,13) Per això, Sant Jeroni s’adreçava al prevere Nepocià, aconsellant-li que la Bíblia no caiguera mai de les seues mans, perquè l’Escriptura és el tresor que porta l’Església a tots els pobles i el mitjà per conèixer més Jesucrist.

Per la seua traducció de la Bíblia, Sant Jeroni és patró del gremis de Llibreters i dels estudiosos de la Sagrada Escriptura, com canten els Goigs del sant: “Lo llibre per excel·lència,/ n’és la Bíblia sens dubtar;/ per poder-la interpretar,/ confronteu amb gran paciència,/ els textos de l’antigor,/ que al llatí heu traslladat”.


Que Sant Jeroni ens ensenye a conèixer i a estimar més la Bíblia.

diumenge, 29 de setembre de 2013

Segona etapa conciliar (LEVANTE-EMV, 29/09/2013)

Hui 29 setembre, s’acompleixen 50 anys de l’inici a Roma, de la segona etapa del Concili Vaticà II.

                                     Pau VIè i l'Abat Gabriel Ma Brassó

Les sessions conciliars d’aquesta segona etapa, es van centrar en la discussió de l’esquema sobre l’Església (Lumen gentium) de l’1 al 30 d’octubre, i en els treballs dels esquemes sobre els bisbes i el govern de les diòcesis i sobre l’ecumenisme, del 5 de novembre al 2 de desembre.

El mateix 29 de setembre es va distribuir el text de la Sacrosanctum Concilium, una Constitució estudiada en la primera etapa conciliar (octubre - desembre de 1962)

Aquesta segona etapa del Vaticà II, clausurada el 4 de desembre de 1963, va aprovar el Decret sobre els Mitjans de Comunicació, així com la promulgació de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia (Sacrosanctum Concilium), que posava  en marxa la reforma litúrgica que va introduir la llengua vernacla a l’Església.

Quan el juliol de 1965, ja a finals del Concili, es va celebrar a Montserrat el II Congrés Litúrgic, l’abat Gabriel Mª Brasó afirmava: “Hem de superar quatre segles d’immobilisme litúrgic”. I afegia: “La llengua moderna és un requisit indispensable per a la participació activa, que exigeix comprendre allò que s’escolta i allò que es diu”. I deia encara: “Que conste que no es tracta només d’entendre, sinó d’aquella connaturalitat que només la llengua materna pot prestar, i que és el conducte més fàcil de la pregària”.

Ja abans, el 1915, el I Congrés Litúrgic de Montserrat ens situava en ple moviment litúrgic, que d’alguna manera s’anticipava a la Constitució sobre la Litúrgia, del Vaticà II i que, com deia l’abat Brasó, “ens posava al nivell dels països més avançats, com Bèlgica, França i Alemanya, i en la millor direcció, la tendència pastoral que el Vaticà II ha ratificat. 

A principis del segle XX, en un temps de devocions privades, el I Congrés Litúrgic de Montserrat afirmà el paper central de la litúrgia en l’espiritualitat cristiana, anticipant-se així, a la Sacrosanctum Concilium, un text que va significar una nova primavera de l’Església.

Quan el passat mes de març el papa Francesc qualificava el Concili com “una bella obra de l’Esperit”, es preguntava: “què hem fet de tot allò que l’Esperit Sant ens va dir al Concili?.  El papa és lamentava, del fet que encara “hi ha gent que vol fer marxa arrere, després de 50 anys”.

Certament que la valentia i la creativitat del papa Francesc, fa que sentim de nou aquell aire de primavera que va ser el Vaticà II. Un aire d’esperança, d’aggiornamento, de renovació, ja que el Concili, i d’una manera particular la reforma litúrgica, va ser una revolució i un vendaval de l’Esperit!

Desgraciadament, els bisbats de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, continuen sense introduir la nostra llengua a les celebracions litúrgiques, i per tant, sense aplicar la Sacrosactum Concilium pel que fa a les llengües vernacles!!

És trist dir-ho, però la nostra Església continua marginant el valencià, en ple segle XXI!!


Sant Vicent de Paül (LEVANTE-EMV, 27/09/2013)

Conegut com a pare dels pobres, Vicent de Paül va ser un capellà amic dels desvalguts i de la gent senzilla. Vicent, que va nàixer el 24 d’abril de 1581 al si d’una família de llauradors de Pouy, va ser un predicador que ajudà a la renovació de l’Església. El 1597, Vicent entrà a estudiar a la Universitat d Tolosa de Llengüadoc i el 1600 va ser ordenat prevere.



A París, Vicent conegué Pierre de Bérulle, que va ajudar el jove sacerdot, integrant-se en l’ambient més renovador de la ciutat. El temps passat a la parròquia de Clichy, on va arribar el maig de 1612 i la seua activitat pastoral, van ser determinats en la seua vida. Capellà estimat per tots, la tardor de 1613 va ser nomenat preceptor de les filles de la il·lustre família dels Gondi, tot i que no es va desentendre’s dels més pobres. La primavera de 1617, Vicent abandonà el luxe dels Gondi per atendre una senzilla parròquia rural, on feia de capellà i de mestre, sempre sol·lícit pels qui passaven necessitats. En un sermó féu una crida per ajudar els pobres i els malalts, naixent així la primera institució de voluntaris solidaris. El 8 de desembre de 1617, el bisbe de Lió va aprovar la Companyia de la Caritat. El 24 del mateix mes, la senyora Gondi demanà a Vicent que tornara al palau, per iniciar una campanya d’evangelització a partir dels ensenyaments, plens d’humanitat de Sant Francesc de Sales. Així arribà el gran moment de Sant Vicent de Paül a favor dels desvalguts, estenent les Companyies de la Caritat per tal d’atendre els pobres. Amb altres capellans, Vicent, fa crear les missions rurals o Congregació de la Missió, caracteritzada per “renunciar a la vida cortesana i als beneficis, càrrecs i dignitats de l’Església, per dedicar-se del tot a la dignificació dels pobres, anant de poble en poble, predicant i instruint els pobres”.

El 1626, l’arquebisbe de París aprovà la congregació (que s’estengué per França, Irlanda, Itàlia, Escòcia) i el 1633 va rebre l’autorització del papa Urbà VIII.

El 1633 Vicent inicià les “Conferències dels Dimarts”, destinades a preparar els sacerdots que havien d’anar als hospitals i als barris més marginals de les ciutats i obrí també un seminari per formar els futurs sacerdots.

A París, amb Lluïsa de Marillac, Vicent formà la fraternitat de les Filles de la Caritat, a les quals els donà uns consells molt avançats per al seu temps: “Si deixeu la pregària per curar un malalt, deixeu Déu per trobar-vos amb Déu mateix: curar un malalt és com fer una pregària. El vostre monestir seran les cases dels malalts; la vostra cel·la, una habitació de lloguer; la vostra capella, l’església parroquial; el vostre claustre, el carrer ”.

Les Filles de la Caritat i els Missioners Paüls, hui en dia es fan presents als hospitals i a  les escoles, als costat dels més dèbils de la societat.    


Sant Vicent de Paül que va morir a París el 1660, va fer més pròxim el Regne de Déu als pobres i va ensenyar que l’Evangeli és l’autèntic amor als germans més necessitats. 

dijous, 26 de setembre de 2013

El profetisme del papa Francesc (LEVANTE-EMV, 26/09/2013)

Les recents paraules del papa a la revista Cività Cattolica, ens han portat una alenada d´aire frec, un buf de l´Esperit, una ventada del Concili Vaticà II. Les paraules del papa han estat com la veu dels profetes, que anunciaven el Déu que salva i perdona. El Déu-amor, que acompanya el seu poble. 
Amb espontaneïtat i valentia, amb l´esperit dels profetes, el papa Francesc, que no es reconeix com a de dretes, ens encoratja a escoltar i a anunciar l´Evangeli amb alegria, amb esperança. Sense caure en les obsessions de sempre: avortament i matrimoni homosexual! 


Amb el seu somriure i la seua bondat, el papa, que reconeix que «sense la gent no puc viure» (i per això la seua negativa a hostatjar-se als apartaments vaticans) ens parla de la necessitat de treballar en equip. De no fer les coses autoritàriament, ja que «consultar és molt important». I amb «consultes reals, no formals». 


El papa ens parla d´una Església que ha de ser mare. No madrastra. Una Església capaç d´escoltar i d´acollir, per tal de «curar les ferides». I d´uns servidors de l´Evangeli, «pastors, no funcionaris», que sense jutjar, i encara menys sense condemnar, siguen ministres plens de misericòrdia. Perquè, ¿no és la misericòrdia allò que ens humanitza? No és la condemna, ni el rigorisme allò que ens fa més humans.


El papa també rescata la dona i el seu paper en l´Església. I per això demana «ampliar els espais per a una presència femenina, més incisiva, en l´Esglesia». Quan durant tant de temps les dones han estat menysvalorades al si de les comunitats cristianes, el papa, amb valentia, afirma que «l´Església no pot ser ella mateixa sense la dona» i per això demana també «una teologia profunda de la dona».


I quan a l´Església hem vist tants intents restauracionistes, que han intentat ofegar el Vaticà II, el papa Francesc reivindica l´actualitat del Concili, que va ser «una relectura de l´Evangeli, a la llum de la cultura contemporània» i que va produir uns fruits «enormes». D´ací que el papa s´atreveix a dir que «un cristià restauracionista, legalista, no va a trobar res». I per això, el papa no està d´acord en «aquell que busca solucions disciplinars, seguretat doctrinal, recuperar el passat perdut», ja que aquests tenen «una visió estàtica i involutiva». 


Per al papa, cal «viure amb esperança», no mirant el passat, sinó caminant cap al futur. Obrint nous horitzons, «amb una fe en camí, una fe històrica», per tal de viure «en la frontera». Amb audàcia! Amb esperit profètic!


Una vegada més, el papa Francesc ens adreça unes paraules profètiques, que ens encoratgen. Unes paraules que ens han d´ajudar a fer de l´Església, una comunitat d´esperança. Una comunitat en la qual ens hem de reconèixer germans. Fràgils i pecadors, és veritat, però decidits a obrir un camí de conversió. Sense pors. Sense condemnes. Amb la força del Senyor ressuscitat que tot ho renova. Amb fidelitat al Vaticà II, que va portar l´Església pels camins de l´aggiornamento.


dilluns, 23 de setembre de 2013

JOSEP LLUÍS BAUSSET, UN MAULET DEL PAÍS VALENCIÀ (Conferència pronunciada dilluns, 16 de setembre, a l'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS -Secció de Ciències Biològiques-)

Amb motiu de la mort del meu pare el diumenge 3 de juny de l’any passat, les meves germanes i jo vam rebre uns telegrames del president de la Generalitat Valenciana, el Sr. Alberto Fabra i del Conseller de Governació del Govern Valencià, el Sr. Serafín Castellano, així com també del Sr. Miguel Bailach, “Diputado Provincial de Juventud y Deportes”. En tots tres casos, sense utilitzar el valencià, ens expressaven “las sinceras condolencias” i “mi más sentido pésame”.

Des de menuts, el meu pare ens va inculcar a les meves germanes i ami, els valors de la dignitat, l’honestedat i la integritat, de la veritat i de l’esforç, així com també l’amor a la nostra llengua i al nostre país. El meu pare va ser sempre un home honest, senzill i bo, que va treballar incansablement pel redreçament nacional i la vertebració del País Valencià. A casa, la meva mare, les meves germanes i jo mateix, veiem que la dignitat i la coherència, eren dues característiques del meu pare. Per això, per dignitat i per coherència, vam retornar uns telegrames que menyspreaven la llengua del nostre pare.

Josep Lluís Bausset i Ciscar va néixer a Paiporta (a prop de València) el 19 d’agost de1910. Els mes avis ja vivien a l’Alcúdia, però havien anat a Paiporta (on havien nascut) per passar les festes de Sant Roc. I per això el pare nasqué allà. Als pocs dies, però, ja es traslladaren a l’Alcúdia, on el pare va viure tota la vida.

Després dels primers anys d’escolarització, anà a València a estudiar el batxillerat, que feu a l’institut Lluís Vives. Intern a l’acadèmia Cabanilles, el pare va ser castigat pel fet de parlar valencià.

L’octubre de 1927 començava la carrera de farmàcia a Madrid, on s’afilià a la FUE. El contacte amb estudiants bascos i la problemàtica que vivia Euskadi, va fer que el meu pare se n’adonés que també al País Valencià hi havia una llengua pròpia, que l’Estat marginava contínuament i per això, el meu pare va participar en les vagues dels universitaris contra Primo de Rivera. L’abril de 1931, dos mesos abans d’acabar la carrera, el pare va viure, a Madrid, la proclamació de la República.

De retorn a l’Alcúdia, va haver de fer el servei militar a València. Va ser aquí on va conèixer el Centre d’Actuació Valencinista i l’Agrupació Valencianista Republicana. El pare llegia i difonia els diaris  La Humanitat, L’Opinió i El Matí.

Vinculat a aquestes plataformes nacionalistes, el meu pare, el 1932, fundà a l’Alcúdia l’Agrupació Valencianista la Senyera, que adoptà la bandera d’Estat Català. Aquesta associació participà durant la República en aplecs i manifestacions a favor de l’Estatut del País Valencià.

De l’activitat del pare en aquell temps, Joan Fuster se’n va fer ressò el 1953, amb una carta adreçada a Vicenç Riera-Llorca, on l’assagista de Sueca escrivia. “Bausset és un altre cas admirable: abans de la guerra, ell i els seus amics del poble constituïren una entitat valencianista; estaven quasi tots subscrits a periòdics catalans...”.

Per altra part, el meu pare es va convertir també en propagador, difusor i venedor dels periòdics Acció (òrgan d’Acció Nacionalista Valenciana) i El Camí que aglutinava les diverses sensibilitats del nacionalisme valencià.

A València va estudiar també Ciències Químiques i Practicant de Medicina i Cirurgia. Amb altres estudiants nacionalistes va formar l’Agrupació Valencianista Escolar i l’Associació Protectora d’Ensenyança Valenciana. Com a membre de l’AVE, el pare va ser un dels membres que s’adherí a les Normes de Castelló, de 1932, que consagraven la unitat de la llengua.

                        Josep Lluís Bausset, en l'homenatge a l'OCCC, de València

El juliol de 1936, quan el meu pare estava fent a Madrid oposicions per a professor d’institut, esclatà la sublevació feixista. Hagué de tornar a casa, una vegada suspeses les oposicions i a falta de l’última prova, ja que havia superat tots els exercicis anteriors. El pare a l’Alcúdia s’encarregà (a proposta del PCE) de fer classes als analfabets.

El maig de 1937 va ser cridat a l’exèrcit i destinat al Regiment d’Enginyers de València i després a la Sotsecretaria d’Armament del Ministeri de Defensa, també a la capital del País Valencià. A finals de 1937 fou destinat a Barcelona, on va viure els terribles bombardejos del 16 al 18 de març de 1938. Finalment es a incorporar a l’Exèrcit de Llevant com a tinent farmacèutic, al front d’un dipòsit de medicaments, atenent els ferits del front. En acabar la guerra, fou condemnat a un mes de presó per la Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión, amb l’obligació de presentar-se després cada diumenge a la caserna de la Guàrdia Civil.

En sortir de la presó, el pare contactà amb els seus amics valencianistes. Preocupat pel seu futur, anà al Col·legi de Doctors i Llicenciats per informar-se sobre les oposicions del 36 i el degà li respongué: “Hay que tener poca vergüenza, ¡Mira que venir a preguntar por unas oposiciones de la España Roja!”. El pare va haver de fer classes particulars, per tal de guanyar-se la vida!

Va ser per això, que començà a viure a València, a una pensió del carrer de la Mar, 51, que ell anomenava Pensió Clorofil·la,  pel fet que només menjaven verdures, i la carn ni la veien! En aquesta pensió conegué el jove Joan Fuster, que en aquell temps estudiava Dret. Va ser en una llibreria de vell, on el pare i Fuster es van trobar buscant llibres en català. De seguida va nàixer una amistat que va durar tota la vida. Fuster, amb inquietuds i encuriosit pel valencianisme de preguerra, li preguntava al pare sobre el nacionalisme d’aquells temps, ja que estava interessat per conèixer-lo. En acabar la carrera Fuster, el pare i ell van començar una tertúlia a València, aprofitant que els dilluns, tant Fuster (que ja vivia a Sueca) com el pare, assitien al concert de la Filharmònica, a València. Amb el temps, aquesta tertúlia incorporà els professors Miquel Tarradell o Joan Reglà, que s’havien incorporat a la Universitat de València. També participaven en la tertúlia personalitats de la cultura catalana que visitaven València, com Josep Mª de Casacuberta, Francesc de B. Moll o Jaume Vidal Alcover. El pare també participava en una mena de “cenacle literari” a casa de Xavier Casp (en la seva etapa catalanista) amb Miquel Adlert i d’altres, que són els qui fundaren l’editorial Torre, que publicava obres en valencià de Sanchis Guarner,  Alfons Cucó, Joan Fuster, Francesc de P. Burguera, Joan Valls.... El pare també va difondre aquests llibres, en plena dictadura. I no només això, sinó que en guanyar Xavier Casp la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Perpinyà, el pare va organitzar a València, un sopar d’homenatge al poeta valencià guardonat.

Durant aquells anys a València, el meu pare es guanyava la vida fent classes particulars de química, matemàtiques i física.
El 1951 es van casar els pares, en una celebració que va ser en valencià, tot seguint els textos de l’Eucologi, el missal preparat per mossèn Vicent Sorribes. Per altra part, de viatge de nuvis, els pares van voler visitar només Catalunya i les Illes: Barcelona, Montserrat i Palma de Mallorca: els Països Catalans!

Aquell mateix any, Joan Fuster inclogué el pare entre els invocats a qui anava destinats els cinc poemes de la separata de l’editorial Torre, “Va morir tan bella”. Fuster dedicà aquests poemes, a més del pare, a Sanchis Guarner, Agustí Bartra i Vicenç Riera-Llorca i “A tots”.

A principis dels anys cinquanta, li van proposar al meu pare una col·laboració amb una ràdio comarcal de Falange. El director de l’emissora li oferí al pare un espai (evidentment de franc!) perquè parlés d’agricultura. El pare només posà una condició: aquella secció seria en valencià! L’experiment va durar poc temps, ja que el programa del meu pare va desencadenar la ira de les altes instàncies polítiques. El governador civil de València, assabentat d’aquesta “anomalia”, va enviar una carta (que el director de l’emissora li passà al pare) que deia: “Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria”. El pare en llegir la carta, se n’anà de l’emissora i no tornà més!

                                 L'home subterrani al Micalet, de València

El 1955 el pare va repetir les oposicions per a professor d’institut i va ser destinat a Tortosa el curs 1958. Durant els dos cursos a Tortosa, el pare va participar activament en la campanya contra Galinsoga, escampant de nit, els fulls que convidaven el boicot a La Vanguardia. Igualment participà en la campanya a favor de Jordi Pujol, pels fets del Palau de la Música. El pare mateix feia còpies a màquina del veredicte del consell de guerra, per tal de donar-lo a conèixer. A Tortosa va conèixer mossèn Manyà.

L’any 1961 destinaren el pare a l’institut de Xàtiva. I és ja vivint a l’Alcúdia, després dels cursos a Catalunya, que el meu pare reinicià la seva tasca a favor de la llengua, organitzant diversos actes culturals, amb conferències de Vicent Ventura, Joan Fuster, Enric Soler i Godes, Sanchis Guarner.... Així mateix, cada any, pel 9 d’Octubre, en l’aniversari de la conquesta de la ciutat de València, a casa meva, el pare i alguns amics més, feien unes corones de llorer, que al vespre posaven al carrer del Rei Jaume I. Aquest carrer i d’altres amb noms tradicionals, el pare va fer (i va pagar) que els rètols  fossin en valencià: carrer Sant Antoni, Sant Andreu, l’Església, Sant Roc, Sant Miquel....
De la mateixa manera va ajudar a organitzar els primers aplecs nacionalistes itinerants pels pobles del País Valencià, molt minoritaris, cal dir-ho!

Gràcies a l’amistat amb Fuster i amb Sanchis Guarner, el pare pogué tractar el mestre Joan Coromines, que vingué a l’Alcúdia, perquè el pare l’acompanyés a parlar amb algun pagès del poble, quan Coromines estudiava els parlars dialectals dels Països Catalans. A més, i aprofitant l’embranzida del Concili, el pare participà en una campanya que demanava la llengua a les celebracions litúrgiques, amb pintades de “Missa en valencià”, i signant una petició en aquest sentit. Entre els signants (més de 20.000) hi havia Joan Reglà, Miquel Tarradell, Andreu Alfaro, Enric Valor, Vicent Ventura, Francesc de P. Burguera, Martí Domínguez, Josep Iborra...      

Quan als anys seixanta i setanta l’escola era en castellà, el pare, de nit, feia classes de valencià per als adults que volien aprendre la llengua del país, a l’Alcúdia i als pobles del voltant. Al principi els grups eren relativament nombrosos. Però amb el pas dels dies (i sobretot a l’hivern) la gent anava deixant les classes. Alguna vegada, els més fidels, veient que quedava poca gent, li deien al pare que si volia, podia deixar de fer les classes. Però ell sempre deia: “només que en vingui un, jo també continuaré venint! ”. La tossuderia i la passió per la nostra llengua , va fer que, als anys seixanta i setanta, alguns alcudians començaren a llegir i a escriure en valencià.

El seu exemple no era només de paraula, sinó de fets. Sempre tenia una anècdota o una ocurrència, plena d’ironia, per fer veure la importància d’aprendre la pròpia llengua. I ho feia sempre, d’una manera pedagògica, amb bon humor. Quan una vegada un veí nostre li digué que el cap de setmana se n’anava a la “playa”, el nostre pare li digué que ell no havia estat mai a la “playa”. Aquell home no s’ho podia creure! “Vostè no ha anat mai a la playa?”. I el pare li jurava una i una altra vegada que no. Que mai no havia estat a la “playa”! Així el va tenir tres o quatre minuts, fins que aquell home, estranyat, li preguntà com és que no havia vist mai la mar! El pare li contestà que la mar sí que l’havia vista, perquè cada any anava a la platja de Piles, però que a la “playa”, ni havia anat mai, ni pensava anar-hi! Aquell veí nostre, des d’aquell dia, ja no ha tornat a anar més a la “playa”. Ara, cada estiu, ell també va a la platja!!

També és molt coneguda ja, aquella anècdota que li passà a mon pare amb un guàrdia civil de l’Espanya profunda, que sempre li estava fent la guitza. Un dia, aquell home li digué: “D. José, ¿como es que un hombre como usted, con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?”. El pare sabé reaccionar amb ironia i amb rapidesa, deixant-lo desarmat, ja que li respongué: “¿Y los patanes de su pueblo, como hablan?”. L’home aquell veié que havia fet el ridícul i només pogué respondre”¡Coño, pues es verdad!”. Era evident que si mon pare per parlar valencià, parlava com els “patanes” de l’Alcúdia, d’haver-ho fet en castellà, hagués parlat com els “patanes” del poble d’aquell guàrdia civil. A partir d’aquell dia, aquell home ja no li va fer la guitza a mon pare!!

En una altra ocasió, a la llar social de la Caixa Rural de l’Alcúdia, el pare sentia demanar als seus companys de taula un “sumo” de taronja o de pinya. Mon pare, un dia els digué que tenia ganes de dinar un “sumo” d’anguiles. Els companys de taula li digueren què com podia dinar un “sumo” d’anguiles? No seria un suc d’anguiles? El pare els respongué: “com que demaneu cada dia per berenar un “sumo” de taronja, jo també vull un “sumo” d’anguiles!!”. A partir d’aquell dia, en aquella taula, els seus amics ja no van prendre més un “sumo” de taronja, sinó un suc de taronja!!

Anys més tard quan es va inaugurar la Llar Social de la Caixa Rural, posaren a la porta del local, LLAR SOCIAL! No se sap per què, la gent començà a dir: anem “AL” LLAR, en compte de “LA” LLAR! En sentir-ho diverses vegades, el pare li digué al president de la Caixa, que abans de Llar, possés l’article “LA”! El president li digué que sí, però anava passant el temps i no ho posava. El pare anava insistint-li: “Escolta, que em digueres que posaries l’article”. I el president, tornava a contestar-li que sí, que ja ho faria. I el pare, tossudament, anava recordant-li la seva promesa. Un dia, cansat d’esperar, el meu pare li digué: “Escolta, ja pagaré jo l’article, però posa’l, ja”. Com no podia ser d’una altra manera, el president, cansat d’escoltar-lo, posà l’article “LA”, perquè tothom anomenés “LA” Llar i no “EL” llar social! Era així com el meu pare: discretament i amb ironia, però tossudament, feia veure la necessitat de recuperar la nostra llengua.

Amb motiu del Premi d’Actuació Cívica Catalana, l’any 2000, quan els meus pares i les meves germanes anaven a agafar el tren a València per venir a Barcelona, a l’andana de l’estació se li acostà una noia, oferint-li un diari caracteritzat pel seu anticatalanisme. Sense pèls en la llengua, el pare, sense parar de caminar li digué: “Jo no compre porqueries!!”. 

Al voltant dels anys seixanta, el meu pare aglutinà al seu voltant un grup d’universitaris de l’Alcúdia i dels pobles dels voltants amb inquietuds per la nostra llengua i posaren en marxa la primera revista comarcal en valencià, que anomenaren “Parlem”, i que tingué continuïtat amb una altra que es deia “Vencill”.

El pare va col·laborar també com a promotor en l’edició i difusió de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Amb els atacs sistemàtics i repetitius de l’extrema dreta contra la llibreria 3 i 4, d’Eliseu Climent, el meu pare va signar una carta de denúncia i a favor de la llibertat d’expressió. També col·laborà econòmicament amb Eliseu Climent, per tal de fer possible els Premis Octubre.

També el meu pare hagué d’aguantar menyspreus i burles, pel fet de ser un home fidel a la llengua i al País. en una ocasió, quan el meu pare tenia més de 90 anys, un veí, jove, li digué: “Tinc ganes que es morin tots els catalanistes”. El meu pare, sense immutar-se, li contestà: “Escolta, que jo sóc catalanista”. Aquell individu li respongué: “Ja ho sé. I tinc ganes que es morin tots els catalanistes i vostè també”. El pare, sense perdre la calma li digué: “Mira, això és qüestió de paciència. com que sóc molt més gran que tu, si tens paciència i no et mors tu abans que jo, ja em veuràs mort”. I el deixà allà plantat!

El 1971 participà en el I Estatge sobre Ensenyament del Valencià, a Castelló de la Plana i també en el I Congrés d’Història del País Valencià.  
A principis dels anys setanta, el pare s’afilià al PSPV de Vicent Ventura, J. J.Pérez Benlloch, Joan Garcés, Vicent Madramany, Ximo Sanchis, Francesc Signes....

A l’Alcúdia va organitzar conferències de Ricard Pérez Casado, Ernest Lluch, Josep Vicent Marquès....

També participà en el Congrés de Cultura Catalana. A finals dels anys setanta participa en la valencianització del nom de l’Alcúdia, que abans s’anomenava Alcudia de Carlet. El 1976 va participar en la creació de l’Assemblea Democràtica de la Ribera.

L’any 1984, Fuster escriví un article dedicat a mon pare, on deia: “Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià i jo en done fe; ningú no sap qui és, però tant se val, jo sí”.
Fundador d’ACPV, va col·laborar en les Campanyes Carles Salvador com a professor de llengua.

No cal dir que el pare es va mantenir sempre ferm en la defensa de la llengua. i quan anava a un restaurant, amb educació però amb fermesa, sempre demanava que l’atengueren en valencià. I per Nadal, retornava als bancs els calendaris que li enviaven, per estar escrits únicament en castellà!!

El 1984, l’Ajuntament de l’Alcúdia nomenà el meu pare Fill Predilecte del poble i ACPV també li va retre un homenatge, amb ocasió del seu cinquè aniversari. El 1992 va ser la Unitat del Poble Valencià, embrió del Bloc Nacionalista Valencià, que li concedí el Primer Guardó d’Or i el 1996 l’homenatjà el PSPV i el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia li concedí el Premi Tio Canya.

L’any 2000, amb motiu del seu 90è aniversari, li va ser atorgat el I Premi Vicent Ventura concedit per la Universitat de València i la de Castelló, la UGT-PV, CCOO-PV, la Unió de Periodistes Valencians, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià i la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià. L’octubre del mateix any, la Fundació Jaume I de Barcelona li atorgà un dels Premis d’Actuació Cívica Catalana. Fou nomenat també Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i President d’Honor del Bloc Jaume I de l’Alcúdia.

També aquest mateix any sortí el llibre homenatge d’Edicions Tàndem: “Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani”, de Santi Vallès.

El juliol de 2001, la Fundació Huguet de Castelló li atorgà el premi “Valencià de l’Any 2.000”. El 2.004 va ser nomenat membre d’honor de la Fundació Ernest Lluch. Va ser aquest antic professor de la Universitat de València qui escrigué en referència al pare: “Durant 9 anys vaig viure a València i era professor de Ciències Econòmiques a la seva Universitat. Josep Lluís Bausset és una de les persones que més i amb més intel·ligència ha treballat durant anys i panys per les característiques nacionals del País Valencià. Ho he viscut de primera mà i he participat en activitats organitzades per ell”.

El meu pare va ser sempre un home tolerant i coherent alhora, que va viure amb dignitat, sense perdre mai la il·lusió per fer del nostre país una terra més lliure. Compromès amb la llibertat i la democràcia, el balcó de ma casa va ser un dels pocs que no va posar cap signe de dol, aquell 20 de novembre de 1975!

Amb motiu de la Iniciativa Legislativa Popular, impulsada per  ACPV per demanar que TV3 es pogués vore al País Valencià, el meu pare s’afegí a aquesta proposta, col·laborant en la recollida de signatures. I encara el febrer de 2012, en la protesta dels estudiants de l’institut Lluís Vives de València (centre on va estudiar el batxillerat) el nostre pare ens deia: “Si no fos perquè sóc molt gran, de bona gana m’afegiria a aquests joves, en la lluita per la llibertat, com ho vaig fer durant la dictadura de Primo de Rivera”.

L’any 2010 Acció Cultural del País Valencià va homenatjar el meu pare, en el seu centenari de naixement, amb un acte en el qual va participar Francisco Tomás, Rector de la Universitat de València, el P. Abat de Montserrat Josep Mª Soler, el president d’ACPV, Eliseu Climent, Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, el president Jordi Pujol i l’amic Santi Vallès.

El P. Josep Mª Soler, referint-se al meu pare deia en aquest acte: “Tot el seu treball l’ha fet com a servei, discretament, sense voler figurar ell personalment. Amb un desig ferm de fidelitat a la seva consciència, s’ha dedicat a treballar per la llengua, per la cultura, pels valors democràtics i pel progrés social”.

El món de la Pilota Valenciana també es volgué sumar al centenari de meu pare, i el 17 d’abril de 2010 li reté un càlid homenatge al Trinquet Pelayo de València. També l’homenatjà amb motiu del centenari la Federació d’Escoles en Valencià, en la Trobada d’Escoles, el 25 d’abril de 2010, Manuel. Un dia abans, el 24 d’abril va ser la Societat Coral El Micalet de València, la qui li va concedir el Premi Micalet d’Honor 2010. L’octubre de 2010, li fou atorgat el Premi Importante del diari Levante i el novevembre de 2011, l’Ajuntament de Pedreguer li concedí el Premi d’Honor al Mèrit Cultural. Finalment, el  20 de desembre de 2012, la Mancomunitat de Municipis de la Ribera Alta, li concedí a títol pòstum, el Guardó 2012 de la Mancomunitat.

La trajectòria del meu pare (com va dir el P. Abat de Montserrat en l’homenatge al Centre Octubre de València) “ha de servir de model per a les generacions que venen darrere d’ell”. Perquè ha estat un home fidel al País i un activista constant en la lluita per la nostra llengua i la nostra cultura.

A la mort del nostre pare, els fills de Bausset vàrem rebre en la nostra llengua, el condol de la Universitat de València, de CCOO del PV, de l’escriptora Isabel Clara Simó, dels periodistes Vicent Sanchis i Vicent Partal, de l’Alcaldia de Pedreguer i de Palmera, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Federació de Pilota Valenciana. També de la Secció Filològica de l’IEC, del president de la Diputació de València, de Valencianisme.com, l’Escola Valenciana, de l’Honorable Sr. Jordi Pujol, de la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera, del Consell Valencià de Cultura, de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Col·legi de Farmacèutic de Girona, equip de redacció de la revista Barcella. I no cal dir, de l’Ajuntament de l’Alcúdia, del PSPV, de Compromís.....

Però de la Generalitat Valenciana, només ens van arribar uns telegrames en castellà! Perquè el meu pare sempre ens va ser model de dignitat i de coherència, per això mateix, les meves germanes i jo vam retornar uns telegrames que menyspreaven i marginaven la llengua per la qual va treballar Josep Lluís Bausset tota la vida.

Amb ocasió dels 100 anys del pare, Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura, escrivia: “Bausset va convertir el paper de professor en el d’autèntic educador, de singular mestre, d’irrepetible amic”. I Vicent Pitarch, membre de l’IEC escrivia: “la de Bausset és una conducta exemplar i a més a més, de persistència dilatada, fecunda i exercida en fronts variats, com el periodisme, l’agitació cultural, l’associacionisme cívic i la docència”. I precisament, Mª Rosa Diranzo, una antiga alumna del pare, ara professora deia: “El professor Bausset és un exemple per a tots els qui volem continuar fidels a la nostra terra i a la nostra cultura. Com a professora i antiga alumna de Josep Lluís Bausset, crec que als alumnes els expliquem el que sabem, però els ensenyem el que som. I el professor Bausset va ser per a mi, un exemple d’integritat i de saviesa”.

També Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, deia del pare en l’homenatge que li tributà l’Ajuntament: “Bausset és un home imprescindible per entendre per què l’Alcúdia és com és i per a seguir construint el nostre poble, des dels valors d’un ciutadania  activa i conscient”.

Davant la Via Catalana del passat 11 de setembre, estic segur que el meu pare s’hi hauria alegrat, unint-se, ben de cor, al clam del poble català per tal de decidir amb llibertat el seu futur.

                                 Josep Lluís Bausset, a la seua farmàcia

Al taüt, la senyera del bon rei Jaume I, la mateixa que posava ell al balcó de casa cada any el 9’Octubre i el 25 d’abril, cobria les despulles del meu pare. Un home apassionat per la llengua i per la vertebració del nostre País. Un home fidel als amics i treballador incansable per la dignitat nacional del País Valencià!


.








L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT