dilluns, 23 de desembre de 2019

Revés descomunal del TJUE al Tribunal Suprem espanyol (VILAWEB/ONTINYENT, 20/12/2019)

La sentència del Tribunal de Luxemburg ha posat en solfa les tramoies del Tribunal Suprem espanyol, ja que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha reconegut la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat per haver estat escollit membre del Parlament Europeu el 26 de maig passat. El TJUE ha afirmat que el dirigent d’ERC hauria d’haver estat alliberat de la presó preventiva quan el van votar com a eurodiputat. A més, el judici contra els diputats elegits el 28 d’abril, Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull i contra el senador Raül Romeva, s’hauria d’haver suspès, a l’espera del suplicatori per poder jutjar aquests parlamentaris.
El mateix president del Parlament Europeu ha exigit a l’estat espanyol que s’acate la sentència del TJUE. Per això Oriol Junqueras tenia el dret d’assistir a Estrasburg a la sessió en què es va constituir el Parlament Europeu. I és que segons el TJUE ‘una persona que resulta elegida al Parlament Europeu adquireix la condició d’eurodiputat des de la proclamació dels resultats electorals, de manera que gaudeix de les immunitats reconegudes per l’article 9 del Protocol’. Queda clar que la representació ve de l’elecció popular que no pot ser anul·lada per la justícia. Així, el TJUE ha fet justícia restituint els vots que van donar suport al Sr. Junqueras i a més ha desqualificat el Tribunal Suprem espanyol. El jutge Marchena hauria d’haver deixat el Sr. Junqueras en llibertat i, en tot cas, demanar el suplicatori per a poder jutjar-lo. Una vegada més es veu que Europa és el camí de la justícia, a diferència d’aquells que han apostat per la judicialització de la política, cosa que, com hem vist, no ha ajudat en res a trobar una solució a un problema polític. D’ací el ridícul i els errors dels jutges Marchena i Llarena en tot aquest judici i amb les euroordres contra els eurodiputats Puigdemont i Comín. De fet, el mateix dia que es va saber la sentència del TJUE, l’Eurocambra va anul·lar la prohibició perquè Puigdemont i Comín hi puguen entrar.
Aquesta sentència és un autèntic terratrèmol polític, o un tsunami de conseqüències imprevisibles, ja que el TJUE ha afirmat que el Tribunal Suprem espanyol ha vulnerat els drets d’Oriol Junqueras i dels qui el van elegir. Aquest tribunal ha donat una sonora bufetada al Tribunal Suprem espanyol. No cal dir que la sentència del tribunal europeu afectarà també el futur del president Puigdemont i del conseller Toni Comín com a eurodiputats, ja que com Oriol Junqueras, també van ser elegits per la ciutadania. I per tant, si els eurodiputats ho són des de la nit electoral, aviat veurem els Srs. Puigdemont i Comín al Parlament Europeu, cosa que hauria hagut de passar ja el maig passat quan van ser elegits.
Ara falta saber què farà el govern espanyol, ja que, pel dret i pel revés (des del rei al president del govern i els ministres i tota l’oposició), sempre han demanat respecte per les decisions judicials. Veurem si ells també respecten i compleixen aquesta sentència del TJUE. Perquè si l’estat espanyol no acata la sentència del tribunal europeu, Espanya haurà enterrat la seua condició d’estat democràtic.
Segons el magistrat valencià, Joaquim Bosch, ‘15 jutges europeus han desautoritzat amb claredat el Tribunal Suprem espanyol, ja que ha dictat una sentència sobre una persona [Oriol Junqueras] que no podia ser condemnada’ a causa la seua immunitat.
El repte que havia llançat Espanya a Europa, ara li ha tornat, com un bumerang, als nassos del jutge Llarena i de tot el Tribunal Suprem. I ara falta veure com ixen d’un embolic que ells mateixos, els jutges Llarena i Marchena, han provocat. I això per no haver actuat segons la llei -tant que la defenen-, ja que aquesta llei prohibeix condemnar un parlamentari, si abans no s’ha demanat el suplicatori. A veure com arreglen l’embolic que ells mateixos, amb una actitud desafiant, han provocat.
Aquesta actitud del Suprem espanyol, prepotent i sense gens de respecte per la justícia, em recorda unes declaracions del teòleg Gustavo Gutiérrez quan deia: ‘No és presentable que la veritat dels pobres i la justícia, siguen desterrades de la dogmàtica teològica’. I també: ‘Com diu la Bíblia, no hi ha pau autèntica sense justícia, sense respecte als Drets Humans’. Per això, no cap en un estat de dret que la veritat i la justícia siguen desterrades del seu comportament. Perquè s’ha de defensar sempre la justícia i els Drets Humans.

L'Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat (VILAWEB/ONTINYENT, 18/12/2019)

Fa uns dies, el prevere valencià José Jaime Brosel Gavilà va ser nomenat nou rector de l’Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.
Aquesta església, que com dic, és anomenada ‘Nacional Espanyola’, es troba a Roma i té una significació especial per a l’Església valenciana, ja que conté els sepulcres dels dos papes valencians que ha tingut l’Església: Calixt III i Alexandre VI.
Recentment, com he dit adés, la Conferència Episcopal Espanyola ha proposat (amb l’aprovació de Roma) un nou rector de l’Església Nacional Espanyola, i el prevere designat, com els papes Borja, ha estat el valencià José Jaime Brosel Gavilà.
Els orígens de l’Església Nacional Espanyola estaven relacionats amb la missió d’acollir els pelegrins que anaven a Roma des del Regne d’Aragó i el de Castella. Els seus estatuts recullen la importància, en aquesta església, de tindre una pastoral d’acollida dels espanyols, tant els qui estan de pas per la Ciutat Eterna, com els qui resideixen a Roma, de manera que aquests col·lectius tinguen un lloc obert i disponible per a celebrar la litúrgia en espanyol.
La història d’aquesta església és llarga i interessant. La presència de la comunitat hispana a Roma (com recull la web d’aquesta església), està confirmada des d’antic. Ho demostra la presència d’alguns hospitals espanyols, que tenien com a missió acollir els pelegrins. Així, hi havia entre els hospitals Santa Maria d’Araceli, Santa Maria de la Pau, i encara un altre al costat de l’església de Santa Maria sopra Minerva. Durant els segles XIV i XV es construïren a Roma dues institucions amb finalitat litúrgica, caritativa i assistencial, que amb el temps adquiriren el caràcter d’esglésies nacionals, al voltant de les quals es reunia la colònia espanyola a Roma. Una d’aquestes dues institucions va ser l’església i hospital de Santiago i San Ildefonso de los Españoles, a la plaça Navona. L’altra va ser l’església i hospital de Santa Maria de Montserrat, construïda gràcies a l’impuls de dues dones: la barcelonina Jacoba Ferràndiz (+1385) i la mallorquina Margarida Pau (+1393). A més la catalana fundà l’hospital de Sant Nicolau, i la mallorquina l’hospital de Santa Margarida.
Va ser el 23 de juny de 1506, quan alguns prohoms aragonesos, catalans i valencians, establiren a la capella de Sant Nicolau la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, amb la finalitat d’acollir en aquest temple els pelegrins que anaven a Roma. Aquesta germandat va tindre una gran importància en la construcció d’una nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, la primera pedra de la qual es col·locà el 13 de juny de 1518.
Però a principis del segle XIX, l’església de Montserrat presentava un aspecte desolador, per la qual cosa es decidí de tancar-la i unir-la a l’església de Santiago, a la plaça Navona. Va ser el papa Pius VII qui aprovà, el 1807, la unió canònica de les dues esglésies i declarà la Mare de Déu de Montserrat copatrona i cotitular de l’església de Santiago i San Ildefonso de los Españoles. Però el 1817 es clausurà aquesta església de la plaça Navona, que havia acollit la de Montserrat, i s’ordenà la restauració de l’església de la Mare de Déu de Montserrat. D’aquesta manera, ara aquesta església és coneguda com a Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.
El prevere José Jaime Brosel, nascut a València, on va ser ordenat el 1992, nou rector de l’Església Nacional Espanyola, ha afirmat recentment que aquest temple de Santiago i Montserrat, ‘vol ser l’Església a Roma que parla i celebra en espanyol’. És veritat que al voltant del 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, se celebra l’Eucaristia en català i castellà, però crec que les altres llengües d’Espanya també haurien de ser presents en aquesta església, per tal que no siga només l’església ‘que parla i celebra en espanyol’. És a dir, en castellà, arraconant així (com passa a les esglésies del País Valencià) les altres llengües de l’estat.
L’Església Nacional de Santiago i Montserrat hauria de seguir l’exemple del papa Francesc, que ha afavorit les llengües natives durant les celebracions que ha presidit, tant en el seu recent viatge a Tailàndia i al Japó, com fa més temps, a San Cristóbal de las Casas o a l’Àfrica. El nou rector de l’Església Nacional Española (i després diuen que no són nacionalistes!) també hauria de seguir l’exemple del jesuïta mallorquí Bartomeu Melià, mort recentment, que al Paraguai aprengué guaraní i altres llengües natives. O el bisbe-president del Consejo Episcopal Latinoamericano, Miguel Cabrejos, qui fa uns dies deia que ‘la conversió integral implica cuidar la natura i les llengües i cultures’ dels pobles.

Vox: del cardenal Cañizares a l'Osservatore Romano (VILWEB/ONTINYENT, 16/12/2019)

L’actitud dels representants de Vox a les institucions democràtiques revela clarament la prepotència, la falta de cultura democràtica i el menyspreu d’aquest partit envers els refugiats i els immigrants de la nostra societat, amb un comportament totalment contrari a l’Evangeli.
A Petrer, la Sra. Marisol Sanchis, cap de llista de Vox a les eleccions municipals del 26 de maig passat per aquesta localitat del Vinalopó Mitjà, i número 10 de la llista al Congrés espanyol per aquest mateix partit, va amenaçar un professor d’Història de l’institut de secundària ‘Azorín’ perquè el docent va definir Vox, a classe, com un partit d’extrema dreta. La mateixa qualificació que havia fet fa mesos, el Sr. Pablo Casado.
Al seu facebook, la Sra. Sanchis escriví amb to amenaçador: ‘Desde Vox no te lo vamos a permitir, ni a ti ni a ninguno más… Se acabó el adoctrinamiento a nuestros hijos’. I encara, amb una actitud desafiadora envers el professor d’Història, la Sra. Sanchis escrivia també: ‘No vas a tener centro para esconderte’. Davant això, la Fiscalia no té res a dir? Quan algun raper ha fet una piulada considerada com una amenaça, la Fiscalia sí que ha actuat ràpidament.
També resulta significativa l’actitud del Sr. Javier Ortega Smith, quan el 25 de novembre, en el dia contra la violència de gènere, afirmà a l’Ajuntament de Madrid que no existeix aquesta violència. Durant l’acte institucional, després del seu ‘discurs’, mentre estava assegut, mostrà una actitud de menyspreu envers la Sra. Nadia Otman, víctima de la violència de gènere que el 1998 va rebre dos trets al cap i un a l’esquena per part del marit de la seua germana, quan ella intentà defensar-la. El Sr. Ortega ni es dignà mirar la Sra. Otman, que ara està en una cadira de rodes per l’agressió, quan li recriminà el discurs.
O l’odi a la nostra llengua del regidor d’aquest partit a Burjassot, amb una resposta magnífica per part de la regidora de Compromís. O el veto de Vox a diversos mitjans de comunicació.
O la negativa de Vox (i del PP) a condemnar l’atac amb una granada russa GR-42 que algú va tirar al pati d’un centre de menors migrants a la Comunitat de Madrid. I és que PP i Vox van rebutjar, en una declaració institucional, de condemnar l’atac a l’equipament del barri d’Hortaleza. Encara més: Vox va acusar els interns menors d’aquest centre de ser els responsables dels delictes comesos al barri d’Hortaleza.
O encara, les amenaces que, a Manresa, rep Sor Lucía Caram per part dels ultres més primaris.
Per això em van sorprendre les declaracions del cardenal Cañizares quan abans de la seua conferència al Col·legi de Notaris de València, sobre ‘Església i Estat en el Règim Constitucional’, ara fa un any, afirmà que ‘Vox és de dretes, en absolut d’extrema dreta’. I encara afegí que Vox és un partit ‘totalment constitucionalista’. L’afirmació del cardenal Cañizares, totalment respectable, contrasta amb la definició que el diari del Vaticà, L’Osservatore Romano, ha fet de Vox. Amb motiu de les eleccions del 10 de novembre i la constitució del Congrés de Diputats, L’Osservatore Romano, en l’edició del 4 de desembre, deia que havia estat elegit per formar part de la mesa del Congrés, com a vice-president quart, ‘Ignacio Gil Lázaro della formazione política di estrema destra Vox’.
És clar que L’Osservatore Romano no és Magisteri de l’Església, i tampoc les declaracions del cardenal Cañizares en formen part, sinó que són unes valoracions, diferents això sí l’una de l’altra en definir Vox. Sí que em van agradar molt les paraules del cardenal Cañizares a la parròquia de Sant Nicolau, el dia 6 de desembre, quan en l’homilia va dir que ‘els drets morals són imprescindibles per a una societat lliure en solidaritat, amb valors ètics de convivència i llibertat’. I Vox no es caracteritza, precisament, per la defensa dels ‘drets morals’, ‘la solidaritat’ i ‘els valors ètics de convivència i llibertat’.
En l’acte de lliurament dels Premis Jaume I, a la Llotja de València, el 25 de novembre, el rei Felipe VI digué: ‘No podem mirar a una altra banda, ni continuar en el “cortoplacismo”’.
És per això que els cristians no podem mirar cap a una altra banda davant la prepotència i el ‘cristofeixisme’ d’alguns polítics que ens mostren rosaris i creus, o que acaben el discurs amb un: ‘Que Déu us beneïsca’, i després menyspreen la dignitat humana dels més desvalguts. I encara que mirar a una altra banda siga més còmode, no podem fer-ho. Com Jesús, que tampoc no ho féu, ni es mostrà ‘neutral’, sinó que, amb valentia, denuncià la hipocresia dels fariseus i dels mestres de la Llei, anomenant-los sepulcres emblanquits. Perquè com diu l’arquebisbe Desmond Tutu, ‘Si eres neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor’.
Per això els cristians hem de seguir l’exemple del teòleg Johan-Baptist Mezt, crític ‘amb un cristianisme aburgesat’, com deia Míriam Díez. Per això Mezt instava ‘el cristianisme a ser decididament un agent de canvi davant la injustícia que impera en el món’.
Per altra part, Vox (emblanquit pel PP i per Ciutadans) sí que és ben conegut a Europa (i a L’Osservatore Romano), ja que la seua proposta perquè els CDR foren inclosos en la llista d’organitzacions terroristes, ha fracassat. A Brussel·les, el Comitè de Llibertats del Parlament Europeu ha rebutjat debatre la proposta per criminalitzar els CDR, per 53 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. Per altra part, és preocupant que el PP haja anunciat que no participarà en cap cordó sanitari a Vox, com hem vist a Andalusia, Múrcia i Madrid, tot i que el 30 d’abril el Sr. Pablo Casado la formació qualificara d’extrema dreta.
Quina diferència tan abismal entre l’estat espanyol i Alemanya. Fa uns dies la Sra. Merkel, en una visita a Auschwitz, deia: ‘La memòria dels crims nazis, és inseparable de la identitat alemanya’. Per contra, l’estat espanyol no ha assumit la violència i la repressió del règim franquista.
Només fa uns dies, la UNESCO ha retirat el Carnaval Aalst de Bèlgica de la llista Patrimoni Cultural Immaterial per racisme. Seria bo que Europa es pronunciara més clarament, com ha fet L’Osservatore Romano, sobre Vox.

Cristofeixisme (VILAWEB/ONTINYENT, 13/12/2019)

Amb aquest terme es referia la teòloga Pepa Torres a la manipulació del cristianisme per part de dirigents polítics com Trump, Bolsonaro, Salvini o Abascal, entre més, que utilitzen la religió al servei dels seus interessos, perversos i inconfessables, amb polítiques migratòries xenòfobes i racistes.
Malgrat tot, com deia la teòloga Pepa Torres, en la 15a Jornada organitzada pel Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans (a la qual vaig assistir el dissabte 23 de novembre), ‘l’amor i la bondat existeixen fins i tot en temps d’incertesa i de còlera’, com els que vivim, amb gent que no arriba a final de mes, amb els refugiats que arriben a l’estat, amb jóvens que han de deixar la seua terra per falta d’oportunitats i de treball, amb els pobres que viuen als nostres carrers…
Tothom pot comprovar ‘la cruel inhumanitat’ de molts dirigents polítics, en ‘aquest temps de barbàrie, amb gent que ha perdut la vida intentant arribar a les nostres costes o amb la barbàrie “legítima” de lleis injustes’. I enmig d’aquest clima del tot indecent, amb governants que miren pels seus interessos sense solucionar els problemes reals de la gent, també podem descobrir ‘la bellesa de la bondat, com la de Carola Rackete’ o Òscar Camps. I és que ‘l’amor i la bondat coexisteixen amb el mal i la injustícia’. Per això, com a deixebles de Jesús, els cristians estem cridats a ‘denunciar’ el mal i la injustícia ‘amb la desobediència’. Com deia Pepa Torres, no podem viure instal·lats en el ‘sí resignat, sinó en el no rebel’ per tal de no ser gent que dorm, sinó hòmens i dones portadors de somnis.
Segons la teòloga, que treballa al barri de Lavapiés de Madrid, ‘la lògica burgesa ha endolcit l’amor, llevant-li la força transformadora’. Per això els cristians i tots els hòmens i dones de bona voluntat estem cridats a viure ‘l’amor que té cura dels altres’ per a fer realitat ‘el compromís pel bé comú’. I és que ‘l’amor ens desinstal·la i ens porta a les perifèries existencials’, per a defensar ‘aquells que el sistema intenta invisibilitzar’.
La nostra societat ha de fer possible ‘somnis d’utopies solidàries i fraternes’, que han de ser com ‘la fecunditat de les arrels dels arbres’, que li donen vida, ‘aguditzant la sensibilitat’. Així despertarem ‘del somni de la cruel inhumanitat’, com diu Jon Sobrino, per a ‘desobeir els déus del capitalisme’ i aplicar ‘nous models basats en la solidaritat i en la fraternitat’. Com deia Pepa Torres, cal que ‘la creativitat faça possible noves relacions entre els hòmens’ perquè ‘el capital no siga el centre’ del nostre món, sinó que ho siga ‘la solidaritat’. Per això, i per a vèncer el desànim i el no hi ha res a fer, ‘cadascú pot ser el canvi en el món’, per a construir ‘una alternativa social’, amb ‘processos de participació des de baix, amb valors diferents dels hegemònics’.
La teòloga Pepa Torres proposava de recuperar (o retrobar) cinc somnis que sovint hem perdut. El primer és que ‘totes les vides valen igual i ningú no és descartable’, com ens recorda el papa Francesc. Així descobrirem que ‘les diferències no han de produir desigualtats’. Es tracta de ‘reconèixer a qui és diferent, sense desqualificar-lo’ i defensar ‘el dret de tindre drets’, com ‘el dret a la desobediència’. Només així ‘les víctimes es posaran drets’.
El segon dels somnis és el de retrobar ‘la cultura de l’encontre’, que ens ajude a ‘escurçar distàncies i a saltar fronteres’ per a ‘donar prioritat a les necessitats de les persones més fràgils’. Per això Pepa Torres defensava l’hospitalitat com a ‘signe profètic’. I és per això mateix que l’hospitalitat és criminalitzada, ja que ‘l’acollida trenca la neutralitat políticament correcta’. Es tracta també d’atrevir-se a ‘arriscar en el diàleg, sense imposar ritmes’ i a entendre que ‘el diàleg intercultural és la tendresa dels pobres’, per a poder ‘reconèixer el pluralisme que respecta les diferències’, sense sospites ni recels.
El tercer somni a recuperar és ‘el pas del jo al nosaltres, eliminant l’individualisme dominant, compartint què som i què tenim’.
El quart somni és ‘potenciar el protagonisme de les persones’, per a així ‘passar de la competitivitat a la competència’, per a ‘desvetlar el coratge col·lectiu, afavorint dinamismes socials i estructurals’.
Finalment, el cinquè somni és ‘tindre cura dels altres’, ja que si som ‘interdependents i ecodependents’, hem de fer possible que en les nostres relacions ‘els diners no siguen el centre de tot’. Cuidar l’altre ha de ser ‘un valor a descobrir’, ja que de la mateixa manera que Déu vetla per la humanitat i pel món, també nosaltres hem de cuidar-nos els uns als altres i d’una manera especial hem de tindre cura dels més fràgils, com ens demana el papa Francesc en l’exhortació El Goig de l’Evangeli, als números 209 i 210.
Pepa Torres acabà la ponència denunciant ‘la justícia que criminalitza la pobresa’, ja que aquesta ‘és una justícia injusta’. Pepa Torres ens convidava a involucrar-nos en la lluita a favor dels més vulnerables, a reivindicar una ‘humanitat creativa’ i a no caure en el desànim, malgrat tot, perquè ‘quan creiem que no podem canviar res, és perquè estem instal·lats en el poder’, en un poder que no mira mai als desvalguts, sinó que, centrat en el seu benestar, ignora els qui pateixen. Per això cal denunciar el ‘cristofeixisme’.

dijous, 12 de desembre de 2019

Tarancón i la 'Cruzada' (VILAWEB/ONTINYENT, 27/11/2019)

Aquest 28 de novembre commemorem el 25è aniversari de la mort del cardenal Tarancón, en l’any en què se’n compleixen noranta de la seua ordenació presbiteral i cinquanta de la seua creació com a cardenal. Per això cal recordar l’home que va treballar per a acabar amb la unió de l’Església i l’estat, deixant de banda el nacionalcatolicisme i el bisbe que va aplicar la renovació del Vaticà II en una Església amb tics franquistes.
Amb motiu de l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos, s’ha tornat a parlar del paper decisiu de Tarancón en la separació de l’Església i l’estat. Però també és interessant conèixer la seua postura en relació amb la sublevació feixista, que ell va viure a Galícia mentre era un dels impulsors de l’Acció Catòlica.
En el seu llibre Recuerdos de juventud, Vicent Enrique Tarancón recorda el moment de l’alçament militar, el juliol de 1936; i tot i reconèixer, en un primer moment, que ‘la sublevació militar ens semblava a tots providencial’, perquè ‘no només era una guerra justa, sinó una guerra santa’, aviat Tarancón es va adonar que no eren ‘clares les manifestacions dels militars que dirigien la guerra’ i que ‘entre les dretes que havien ajudat la sublevació hi havia interessos poc clars cristianament’. I és que, com diu en aquest llibre, ‘els polítics de dreta, mirant els seus interessos econòmics, predicaven una guerra per a acabar amb els qui pretenien prendre’ls les riqueses’.
En aquells primers mesos de l’alçament, Tarancón veia que ‘els dirigents de la sublevació i el mateix Franco no actuaven per motius religiosos’. A més, com diu el cardenal de la Transició, ‘tampoc tenia sentit religiós la postura dels falangistes, que recelaven de l’Església’, ja que aquesta ‘no admetia els règims feixistes’. Tot i que els insurrectes parlaven amb entusiasme de ‘l’Espanya catòlica’, veia que això no era sinó ‘una mera tàctica, no un convenciment real de la importància del cristianisme o de l’interès de defendre els valors religiosos i morals’.
Amb una actitud del tot prepotent, van ser els rebels qui van ‘exigir als bisbes la publicació d’una pastoral col·lectiva que justificara el moviment des del punt de vista cristià’, per així ‘aconseguir que el Vaticà i la jerarquia eclesiàstica mundial reconegueren la justícia de la sublevació’. I com no podia ser d’una altra manera, els bisbes van donar suport a la petició dels insurrectes, ‘no només per coacció, ho hem de reconèixer’, deia Tarancón, ‘sinó també per convenciment’. Molts bisbes i capellans ‘es trobaven perplexos, gairebé en un carreró sense eixida’, ja que se sentien ‘obligats en consciència a donar suport decididament un dels dos bàndols en lluita’. I és que la sublevació feixista era vista per l’Església oficial com ‘una guerra en defensa de la religió i de la llibertat de l’Església’. Però aviat, com ell reconeixia, ‘començàrem a dubtar de la recta intenció cristiana’ de molts dels insurrectes, ‘que exercien una influència indubtable en el desenrotllament de la guerra i dels avantatges religiosos de la victòria dels “nacionals”’. De fet, com explica Tarancón, alguns cristians ‘començàvem a inquietar-nos. Temíem que l’Església no eixira enfortida de la contesa’. Fins i tot arribaren ‘a témer que la llibertat de l’Església quedara molt limitada’, com així va ser durant els quaranta anys de dictadura, ‘si s’imposaven els criteris dels dirigents de major influència a la zona nacional’.
En aquest llibre, Tarancón ens ofereix el resum d’una llarga conversa que va tindre ell i un grup de capellans (preocupats per la situació que veien a la zona “nacional”) amb el bisbe de Tuy, Antonio García y García. I és que els capellans s’adonaven que s’estaven ‘cometent en diversos punts de la zona nacional, barbaritats, es dirimien venjances personals i es llevava la vida a molts, sense un judici previ’. Com deia Tarancón, ‘els militars no frenaven els abusos i es quedaven tranquils dient que eren coses de la guerra’.
Com he dit, Tarancón recelava dels falangistes, que ‘molt exaltats, majoritàriament, no ens oferien cap garantia’. I és que la postura dels seguidors de Primo de Rivera ‘era completament pagana’, ja que estaven influenciats pels règims feixistes.
Tampoc veia bé que obligaren l’Església ‘a prendre part activa en l’exaltació “patriòtica” del poble, és a dir, que predicàrem “la guerra santa”, i nosaltres ens sentíem molestos per aquesta imposició’, tot i que ho van fer.
A més, Tarancón s’adonava que els franquistes volien ‘servir-se de l’Església, no que volgueren servir el cristianisme. I eixa postura la vèiem perillosíssima’. Els insurrectes feixistes, com endevinà Tarancón (i com així va ser), ‘ajudarien l’Església mentre pogueren servir-se’n’. De fet, el Vaticà, davant l’adhesió dels bisbes al règim de Franco, com reconeixia Tarancón, ‘no aprovava la postura de l’Església a Espanya a favor d’un dels bàndols’. I encara que la postura del Vaticà, ‘subjectivament ens molestava’, com reconeixia Tarancón, ‘ens feia dubtar’.
És per això que s’adonà que el règim franquista utilitzaria i s’aprofitaria de l’Església. D’ací que va ser ell qui encapçalà, amb el suport del papa Pau VI, un moviment per a desvincular l’Església del règim i arribar així a la independència de l’Església i l’estat.
Per això, en aquest 25è aniversari de la mort del cardenal Vicent Enrique Tarancon, cal reivindicar i valorar-ne la figura i el seu paper decisiu en la lluita per una Església independent, deslligada del franquisme, i també pel seu suport a una Església renovada, fidel al Vaticà II.

Del president Suárez al president Sánchez (VILAWEB/ONTINYENT, 29/11/2019)

Sovint s’acostuma a definir l’Església (de vegades amb raó) com un moviment conservador o immobilista. Però res més lluny de la realitat, si tenim en compte que Jesús, en la paràbola dels talents o dels denaris, elogià els qui havien arriscat el que havien rebut i ho havien fet fructificar, i pel contrari, blasmà aquell qui guardà el que li va ser confiat. I és que l’Evangeli ens convida a moure’ns, a la gosadia, a eixir de nosaltres mateixos, a arriscar.
També els polítics haurien de ser agosarats i arriscar, per mitjà del diàleg, per tal de trobar solucions als problemes existents.
El president Adolfo Suárez, tot i que era una persona que provenia de cercles conservadors, concretament del Movimiento, va saber canviar, i així va esdevenir protagonista d’excepció durant la Transició del franquisme a la democràcia.
Adolfo Suárez va saber parlar amb el president Tarradellas, encara que aquest representava la legitimitat de la Generalitat de Catalunya. Malgrat que Suárez va haver de suportar dificultats i contratemps des de dins mateix del govern (i del seu partit, la UCD) i no cal dir-ho, des de la dreta més extrema, l’antic governador civil i Ministro Secretario General del Movimiento, es va arriscar per a trobar una solució a la qüestió catalana. Adolfo Suárez va suportar les suspicàcies dels membres més immobilistes del Règim, en l’intent de reforma política, permetent la restauració de la Generalitat.
Suárez, que va saber ‘liquidar’ el Movimiento, obligat en gran part per les aspiracions democràtiques i els partits de l’oposició, apostà per la democratització de l’estat i la legalització dels partits polítics, entre els quals el PCE. I és que si bé Suárez, durant el franquisme, no es va distingir per la lluita a favor de la democràcia, sí que va saber aprofitar les escletxes del Règim per a afavorir un canvi polític.
Suárez defensà un futur ‘que no està escrit, perquè només el poble pot escriure’l’.
Altrament, al president Pedro Sánchez (com abans al president Mariano Rajoy) li falta gosadia i amplitud de mires i sentit d’estat per a tractar la qüestió catalana. Que el president Sánchez no haja agafat el telèfon al president Torra demostra que està molt allunyat del paper reformador de Suárez, que segurament hauria encarat la situació de Catalunya amb valentia, com ho va fer amb la reforma política i ‘l’harakiri’ del Règim, la instauració de la Generalitat o la legalització del PCE.
El president Suárez, apostant per la reconciliació, presentà al Congrés espanyol la llei d’amnistia per a tots els fets d’intencionalitat política ocorreguts entre el 18 de juliol de 1931 i el 15 de desembre de 1976, aprovada pels diputats el 15 d’octubre de 1977. El president Sánchez també proposarà l’amnistia als presos independentistes catalans? Ací es veurà el tarannà del president Pedro Sánchez i la seua aposta per a encetar la  solució de la qüestió catalana.
El president Sánchez, a més, hauria de reflexionar seriosament sobre la justícia i els Drets Humans a Espanya, ja que Amnistia Internacional ha demanat la llibertat dels Jordis. i el Premi Nobel Pérez Esquivel, i Estela Carloto, presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo i activista pels Drets Humans, han demanat també l’amnistia per als presos independentistes. Uns altres contratemps per a la justícia espanyola, que haurien de fer reflexionar el president Sánchez, ha estat quan l’advocat de la UE, ha dit que Espanya no pot reclamar l’extradició de Valtònyc; i la condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans a l’estat espanyol per no admetre els recursos d’empara de presos d’ETA. A més, el president Sánchez ha de saber que l’ajuntament de Lisboa també ha demanat la llibertat dels presos polítics catalans.
Per altra part, és un escàndol que el govern espanyol haja aprovat un Decret Llei que permet que es puga intervenir webs i censurar internet. Com a la Xina.
Finalment, el president Sánchez hauria de saber que alguna cosa no va bé a Espanya, quan a més, el papa Francesc, en la roda de premsa que va fer en el seu viatge de retorn del Japó va fer una crida al diàleg a tots els països del món que tenen problemes, ‘a Espanya també’.

El bisbe Sebastià Taltavull, premi Abat Marcet (VILAWEB/ONTINYENT, 11/12/2019)

El 29 de novembre passat, a l’Ateneu Barcelonès, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat atorgà el I Premi Abat Marcet al bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull. La Lliga, que ha instituït el guardó com a reconeixement a un llibre de temàtica religiosa publicat en català, l’ha atorgat al bisbe Taltavull pel seu llibre Brots de vida. El jurat, format per la periodista Míriam Díez, el llibreter Pere Fàbregues, l’assagista Ramon Pla i Arxé, Marcel·lí Pons, secretari de la Lliga i del jurat, i jo mateix, ha valorat molt positivament aquesta obra del bisbe de Mallorca. El llibre, amb 87 capítols, està centrat en alguna vivència que el sorprengué, ja que l’autor hi relata situacions quotidianes des d’una visió esperançada.
En l’acte de lliurament, el president de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, Carles Armengol, va fer referència a una pregària que el 1892 va redactar un grup de jóvens en què es demanava la independència de Catalunya. Com que aquesta pregària seria difícil que obtinguera les llicències eclesiàstiques, com recordà Carles Armengol, va ser a partir d’ella que el bisbe Torras i Bages va compondre la ‘Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat’. De fet, va ser aquest bisbe qui va fundar la Lliga el 1899.
L’assagista i filòleg Ramon Pla, membre del jurat, glossà l’obra premiada i defensà la llengua ‘com a vincle d’identitat dels pobles’ que no volen morir. Com digué Ramon Pla, l’objectiu d’aquest premi ‘és fer visible la producció de textos religiosos en la nostra cultura’. Per això destacà ‘el valor, l’estil net i atractiu’ del llibre del bisbe Taltavull.
El guardó, molt bell, dissenyat pel Dr. Pere Navalles, fa referència a la impremta que portà a Montserrat l’abat Marcet.
El bisbe Taltavull, que va recollir el premi de mans de la Sra. Mariàngela Vilallonga, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, digué que les reflexions, aplegades en aquest llibre, les ha fetes ‘pensant que un llibre és un mitjà de comunicació’ que posa ‘les persones en relació’. El bisbe Sebastià digué també que quan escriu pensa en aquelles paraules del papa Francesc, perquè els textos siguen ‘un ressò de la Paraula de Déu i, alhora, del poble’. Amb els seus escrits, el bisbe vol ser com ‘el portaveu de què Déu vol dir al poble i del que el poble vol dir a Déu’. El llibre Brots de vida, és un text que naix de l’actitud atenta del bisbe a la realitat de cada dia, per a ‘escriure coses que veus, que sents, que descobreixes entre la gent’.
La consellera Vilallonga va cloure l’acte i destacà ‘la joia preciosa’ que és el guardó creat pel Dr. Pere Navalles, va recordar La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, una entitat ‘més que centenària’. També va fer memòria del sacerdot Modest Prats, professor de la Universitat de Girona. I a més recordà també l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 i la seua Secció Filològica, de 1911, que va tindre com a ‘pilars fonamentals, el món clàssic i el cristianisme’, que com digué la consellera Vilallonga representen ‘allò que ens ha fet com a poble’: l’hel·lenisme i la Bíblia.
La Sra. Mariàngela Vilallonga ressaltà la importància del llibre guardonat, ja que aplega ‘un conjunt de reflexions amb mirada esperançada’. Per això remarcà l’interès d’aquesta obra guanyadora del I Premi Abat Marcet i la necessitat ‘de reflexions com aquestes’, que són ‘missatges d’esperança’.
Com digué la consellera de Cultura, ‘la llengua és l’ànima d’un país’ i per això sense ‘ens desfem’, ja que ‘en el llenguatge vivim, ens movem i som’ i ‘creem realitat’. La consellera clogué l’acte de concessió del I Premi Abat Marcet al bisbe Sebastià Taltavull afirmant que ‘la llengua pròpia ens fa ser als humans allò que som"

Ja s'ha armat el betlem (un any més) VILAWEB/ONTINYENT, 09/12/2019)

Cada any en arribar Nadal, hi ha veus que reclamen de deixar de banda la religió i les tradicions cristianes, i així, en defensa d’un pretès laïcisme, no felicitar el Nadal sinó les festes. Per això en molts llocs (en anuncis o llums al carrer) hem passat del bon Nadal, a bones festes. En aquest ambient de ‘difuminar’ Nadal, el 2017 la Sra. Pilar Gimeno, regidora de Xàtiva per Compromís (Compromís també sap fer el ridícul en aquesta qüestió) va ‘segrestar’ l’àngel del betlem per a ‘no ferir susceptibilitats’ i per ‘reduir-ne la càrrega religiosa’.
Enguany ha estat el Sr. Xavier Rius, diputat de Cultura de la Diputació de València (i membre de Compromís), qui també s’ha unit a la ‘moda’ de difuminar Nadal per a defensar el caràcter laic de la institució provincial. I per això s’ha queixat al president de la Diputació pel betlem de la seu de la Diputació.
El 2015, en un interessant article de Gabriel Janer Manila, l’escriptor recordava l’anècdota d’un professor seu d’antropologia que els deia: ‘No sóc creient però sí practicant’, una frase certament provocativa, contrària al que estem acostumats a sentir: ‘sóc creient però no practicant’. Gabriel Janer deia que hui hi ha molta gent que ‘milita’ en l’agnosticisme cristià, ja que són persones que sense ser cristianes, valoren i defensen els principis de justícia social, d’amor i de generositat continguts en el cristianisme que porta el missatge de Jesús de Natzaret, encara que a vegades aquest missatge l’hem desfigurat o prostituït.
La frase provocativa ‘No sóc creient però sí practicant’ donava a entendre una realitat irrefutable. I és que les bases que ‘m’han configurat, que han configurat la vida del meu poble, són d’arrel cristiana’, deia el professor citat per Gabriel Janer. I contava aquesta anècdota: les mares dels alumnes de Rozzano, un poble a prop de Milà, van demanar poder cantar nadales a l’escola. Però el director del centre va decidir renunciar a la festa de Nadal, per a subratllar el sentit laic de l’escola i evitar conflictes amb els alumnes d’altres cultures. Les mares i l’AMPA van protestar al director de l’escola per la decisió de prohibir les nadales. Això va alçar polseguera i va derivar en un debat sobre la defensa de la identitat cultural i la tolerància. Al final, contava Gabriel Janer, va intervenir el primer ministre italià, Matteo Renzi, qui va afirmar que a Itàlia, ni laics ni cristians renunciaran mai a la festa de Nadal.
El professor Gabriel Janer recordava també un manifest dels anys setanta de segle passat del Partit Comunista, on es reivindicava l’ensenyament a les escoles públiques de la Història Sagrada, ‘ja que el 90% de la cultura europea no es pot entendre sense un cert coneixement del cristianisme’. Com tampoc no es pot entendre sense tindre en compte la cultura grecoromana.
La cultura nadalenca del País Valencià inclou el Betlem de la Pigà o el de Tirisiti, l’adoració dels Reis de la Canyada de Biar, els Faixos d’Onil i les Aixames de Xixona, els enfarinats d’Ibi, el Cant de l’Albà de l’Alcora, el Misteri de Reis de Gata i els Folls del Camp de Mirra. I hem de suprimir els betlems o les cavalcades de Reis que són expressió d’una cultura religiosa?
En un encertat article de 2015, el periodista valencià i director de TV3, Vicent Sanchis, reivindicava també la festa de Nadal sense haver de demanar perdó pel fet de celebrar-lo, i Josep M. Casassús deia que no havíem d’utilitzar eufemismes per parlar del Nadal.
També la periodista Pilar Rahola, gens sospitosa de ‘beata’, defensava en un altre article la validesa i la importància de celebrar Nadal, sense disfressar-lo. Rahola escrivia: ‘Quan jo era adolescent era un clàssic menysprear Nadal, entès com una festa caduca, religiosa i tradicionalista’. I és que es criticava ‘la família, concebuda com una estructura reaccionària’. Però amb el pas del temps, aquelles generacions contestatàries ‘no només celebrem Nadal, sinó que hem cregut tant en la família’, que hi hem descobert ‘una escola de valors’. La periodista acabava l’article denunciant ‘una cultura progre mal entesa, que s’incomoda perquè la festa és catòlica –com si dos mil anys de catolicisme no foren la nostra cultura-’. I és que encara hi ha qui creu ‘que les tradicions són carques, quan són senyals d’identitat’.
I l’escriptor Fernando Trias de Bes recordava en un article en 2015 que Nadal és la festa cristiana on ‘recordem el naixement de Jesucrist’. Per això ‘encara que només siga per respecte a la història i a la tradició judeocristiana a la qual pertanyem, els motius’ dels llums als carrers durant aquests dies ‘han de guardar relació amb el que celebrem’. I és que en determinats carrers de Barcelona, com al Paral·lel, com deia Trias de Bes, s’havien posat llums amb cabareteres i les típiques estrelles d’un camerino. Trias de Bes recordava que el Messies va portar ‘un missatge d’esperança i d’amor’ i ‘el seu llegat és part de la nostra forma de viure’. Aquest articulista defensava que ‘cercar un laïcisme legítim no ha de portar-nos a perdre l’essència de les festes ni el seu contingut que, religiós o no, és el sentit de Nadal, un sentit que es manté fins i tot dins del laïcisme’. Trias de Bes acabava lamentant el text de l’Ajuntament de Barcelona, que per a anunciar el Nadal deia que és el temps ‘en què la llum de la ciutat, produïda simbòlicament per la força dels seus habitants, lluita contra la foscor de l’hivern i del passat’. I Trias deia: ‘Doncs no. No celebrem això. Celebrem Nadal. No cal creure en Jesucrist per dir-ho. Només en el seu missatge d’amor’.
També l’amic Joan Francesc Mira en un article deia, a propòsit de maquillar Nadal: ‘Jo que sóc agnòstic però cristià cultural, pense que és un pas més cap al desastre de la banalitat universal sense memòria’. L’amic Mira m’escrivia el 2017 un mail que amb el seu permís vull reproduir: ‘Per a mi és molt trist, cada any, comprovar l’estupidesa cultural i històricament suïcida, de tants suposats “progres”, “laics” o gent que es diu d’esquerra, que pretenen deixar sense contingut una festa que, sense el fonament cristià, resulta buida i banal’. Mira continuava: ‘Així Nadal seria només menjar i beure, fer gresca, consumir i tot això…. una pena. Només faltava el “Papà Noel”, vingut des dels boscos boreals, a substituir els nostres pobres pastors de Betlem i els entranyables Reis de sempre. En fi, estimat’, em deia l’amic Joan Francesc, ‘que entre els fidels profunds com tu i els teus companys i els cristians “practicants” i culturals com jo, no sé si aconseguirem aturar el disbarat destructiu d’una “laïcitat” mal entesa i pitjor aplicada’.
Hi ha qui s’entesta a difuminar o maquillar Nadal, com si els vora vuit-cents anys de cultura cristiana, com diuen Pilar Rahola o Trias de Bes, no hagueren configurat el passat i el present del País Valencià. Per això no es pot invisibilitzar ni traure de l’espai públic el fet religiós.
Suprimir tota referència religiosa en Nadal seria, com va fer el PP valencià, suprimir del Nou d’Octubre tota referència al bon rei Jaume I i als repobladors catalans que al segle XIII ens portaren la llengua, la civilització i la fe. Per això he trobat tan encertat que el conseller Vicent Marzà i el regidor de Castelló de la Plana, Enric Porcar, participen any rere any, sense cap mena de vergonya, en el Betlem de la Pigà. O les nadales tradicionals a l’Ajuntament de València. O el betlem que instal·là Pedro Ródenas l’any passat a les seus de la presidència de la Generalitat, de la vice-presidència i de les Corts Valencianes.
Per altra part, si la presència del betlem pot ferir susceptibilitats, el diputat Xavier Rius hauria d’eliminar també el Nou d’Octubre, ja que pot ferir la susceptibilitat dels musulmans, ja que aquell esdeveniment va suposar la derrota de l’Islam per part del rei Jaume I.
I és que hi ha molta gent que és creient però no practicant, però també n’hi ha molta més que és practicant sense ser creient, i per això celebra Nadal. Per això el papa, en la seua Carta Apostòlica sobre el valor del pessebre, ens diu que ‘davant el betlem, la ment, espontàniament, va a quan érem infants i esperàvem amb impaciència el temps per començar a construir-lo’. El papa també ens encoratja a fer realitat ‘la bella tradició de les nostres famílies que en els dies previs a Nadal preparen el pessebre’. El papa finalment, diu en relació amb aquesta tradició del pessebre: ‘Confie que, allí on haguera caigut en desús, siga descoberta de nou i revitalitzada’.

L'art de la mentida política (VILAWEB/ONTINYENT, 05/12/2019)

Aquest era títol de l’article dels Srs. Felipe Guardiola i Enrique Linde publicat al diari Levante-EMV el 29 de novembre passat, on feien referència a l’opuscle El arte de la mentira política, de Jonathan Swift i John Arbuthnot, i publicat en edició bilingüe en anglès i castellà. Com deien els Srs. Guardiola i Linde, Swift i Arbuthnot definien la mentida política com ‘l’art de fer creure al poble falsedats saludables’.
Com molt encertadament diuen en l’article, ‘en una societat política moderna integrada per ciutadans, hauríem de rebutjar la mentida política i penalitzar-ne els autors’. I és que, com deien els columnistes, ‘en l’actualitat a Espanya s’escolta amb freqüència que els nostres polítics menteixen’. I els Srs. Linde i Guardiola posaven els exemples de la ministra d’Economia del govern del president Rodríguez Zapatero, que durant la campanya electoral de 2012 va mentir en dir que s’estava complint la xifra de dèficit públic acordada per la Comissió Europea, quan això era fals. O el president Felipe González, que va passar del lema ‘OTAN, de entrada no’, a defendre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. O el canvi vertiginós que ha fet el president Pedro Sánchez, que de demonitzar Unides Podem ha passat a l’abraçada amb el Sr. Iglesias. O el president Rajoy, que va prometre no pujar l’IVA i el va pujar, i quan va mentir en dir que no hi havia cap militant del PP condemnat per la Gürtel. O el Sr. Aznar quan digué, en relació amb l’independentisme basc, que ‘sense violència’ es podia ‘parlar de tot’, cosa que veiem que és mentida. I encara, quan ens va mentir dient-nos que a Irac hi havia armes de destrucció massiva i era mentida.
Però el cas més recent ha estat el canvi d’actitud del Ministeri de Foment espanyol sobre el Corredor Mediterrani, tan esperat i tan difícil de portar a terme.
El Sr. José Luis Ábalos, actual ministre en funcions de Foment, va assegurar que el Corredor Mediterrani estaria llest el 2021. Davant 1.400 empresaris, directius i professionals d’Espanya, reunits a Barcelona, amb la presència del Sr. Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana i del president de Múrcia, Fernando López Miras, el ministre Ábalos afirmà que tindríem el Corredor el 2021.
Però, oh miracle!, en la reunió a Elx del 28 de novembre passat, el Sr. Pedro Saura, secretari d’estat d’Infraestructures del Ministeri de Foment, i davant més de 1.500 empresaris (que esperen impacients la finalització del corredor), afirmà que Foment vol tindre acabada aquesta infraestructura tan important el 2025. Amb més raó que un sant, el Sr. Vicente Boluda, president de l’Associació Empresarial Valenciana, afirmà que ‘el Corredor va molt lent’ i que ‘la Unió Europea i el govern fan coses, però en podrien fer més’. I el Sr. Juan Roig, en la mateixa línia que el Sr. Boluda, també afirmà que ‘no s’entén que ciutats com València i Alacant, encara no estiguen unides amb AVE’.
Tothom hauria de defensar la veritat i fugir de la mentida, però encara més ho haurien de fer els polítics, perquè les mentides no fan sinó desacreditar la classe política. Per això la Paraula de Déu ens demana no caure en la mentida i tindre sempre la veritat als llavis i al cor. Així, el salm 11 denuncia l’actitud i la manera de fer d’aquells que ‘tot el que diuen és mentida’ (Ps 11:3). I el salm 100 també blasma els mentiders (Ps 100:7). I encara, Sant Pau també desaprova aquells que han ‘canviat la veritat per la mentida’ (Rm 1:25).
Gandhi deia: ‘Més val ser vençut dient la veritat, que triomfar per la mentida’. I Aristòtil també desaprovava la mentida quan deia: ‘El càstig del mentider és no ser cregut quan diu la veritat’. Per això, si Foment ha dit que l’autopista AP7 serà gratuïta (finalment) a partir de l’1 de gener de 2020, serà veritat?
Nietzsche va escriure: ‘El  que més em va molestar no és que m’hages mentit, sinó que d’ací endavant, no podré creure en tu’.
Les mentides lleven credibilitat als qui les diuen. Per això els polítics haurien de fugir de qualsevol mentida, ja que l’hemeroteca és la seua condemna. Estic d’acord amb l’afirmació dels Srs. Guardiola i Linde: ‘En una societat política moderna integrada per ciutadans, hauríem de rebutjar la mentida política i penalitzar-ne els autors’.
Cal tindre en compte, com ha dit Jason Stanley, que ‘els governs sempre ens han mentit’. Per això el Sr. Stanley, autor del llibre Fatxa, diu que el seu deure com a filòsof ‘és defensar la veritat’, cosa que haurien de fer també tots els polítics. I és que com ens diu Jesús, ‘la veritat vos farà lliures’ (Jo 8:32).
Per això els polítics, els bons polítics, haurien de tindre en compte les paraules del papa Francesc, quan el juny de 2013 digué: ‘La política és una de les formes més altes de caritat, perquè busca el bé comú’, entesa la caritat com la sol·licitud pels altres (vídeo). Per això el papa afegia encara: ‘És un deure treballar per la política’, quan els polítics, allunyats de la mentida i de l’engany, no s’aprofiten dels ciutadans sinó que estan al seu servei.

dissabte, 23 de novembre de 2019

L'independentisme i els Jupetins Grocs (VILAWEB/ONTINYENT, 20/11/2019)

Des de fa anys, a Catalunya, l’independentisme s’ha manifestat amb milions de persones, majoritàriament d’una manera pacífica, tot i que des de la sentència als líders sobiranistes hi ha hagut alguns incidents, com ha passat a França amb els Jupetins Grocs, a Hong Kong o a Xile i a Bolívia. Però a diferència dels altres països on hi ha hagut incidents violents, i on en cap d’ells no s’ha qualificat de terrorisme aquests actes, a l’estat espanyol sí que s’ha fet. Incendis de contenidors, enfrontaments amb la policia o altres fets que han alterat l’ordre, com la protesta al Pertús, no han estat definits per l’estat francès com a terrorisme. Com tampoc han estat definits així els aldarulls que des de fa un any protagonitzen els Jupetins Grocs a França. Només cal recordar que fa uns dies (de la mateixa manera que a Catalunya s’han tallat autopistes), a París, els Jupetins Grocs van forçar el tancament de les Galeries Lafayette i cremat cotxes i contenidors.
Com diuen molts analistes polítics, l’estat espanyol, i d’una manera concreta el ministre Grande-Marlaska, intenta equiparar l’independentisme amb ETA per tal de criminalitzar-lo i qualificar-lo de terrorista, introduint així a Catalunya l’agenda basca.
El problema és que a l’estat espanyol tenim uns polítics miops que no comprenen que un problema polític, com passa també a França, Hong Kong, Xile o Bolívia, s’ha de resoldre des de la política i no vulnerant drets humans o perseguint la dissidència i la protesta, que són l’expressió del malestar de la ciutadania, uns drets que no poden criminalitzar-se, ja que això és una vulneració dels drets civils i polítics.
L’estat espanyol té un problema, perquè condemna actituds i accions que en altres països són respectats com a expressió de la llibertat de reunió i de manifestació. Per això la justícia espanyola, que ha condemnat amb una sentència duríssima els líders independentistes i que va condemnar l’ex-president del Parlament Basc. Juan M. Atutxa, hauria de recordar que el Tribunal Europeu de Drets Humans, el juny de 2017 determinà que l’expresident Atutxa i dos membres de la Mesa (condemnats pel Suprem espanyol), van veure vulnerat el seu dret a ‘un judici equitatiu’. D’ací que Estrasburg afirmara que la justícia espanyola (condemnant Atutxa) vulnerà el dret a un judici amb totes les garanties.
El problema de l’estat espanyol és que no accepta cap president que vote el Parlament de Catalunya, com el president Puigdemont, o el diputat Jordi Turull, qui hauria pogut ser president i va ser empresonat. I ara el president Torra, jutjat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per desobediència, per haver posat al palau de la Generalitat de Catalunya el llaç groc i la pancarta en solidaritat amb els presos polítics. En el judici, el Sr. Francisco Bañeres, fiscal en cap de Catalunya, va dir que ‘el llaç groc no és compartit per la totalitat de la ciutadania i per tant no és neutral’. Però el Sr. Bañeres no diu que a la sala on va ser jutjat el president Torra hi havia una bandera espanyola i una fotografia del rei, que tampoc no són compartits per la totalitat de la ciutadania. Per això la sala del TSJC tampoc no és neutral. Com no ho és també per la presència de Vox com a acusació. Però a més, el fiscal en cap tampoc no és neutral ni imparcial, si recordem les vergonyoses declaracions del president Pedro Sánchez, quan digué: ‘¿de quién depende la fiscalia?’. Per tant, el fiscal depèn del govern de l’estat.
Amb tot, hi ha una diferència notable pel que fa el judici al president Torra, en relació amb altres polítics com el president Rajoy, que no ha estat jutjat pel seu ‘M. Rajoy’ i els comptes del PP o el president Aznar per la participació en la guerra del Golf.
Tot això fa que el procés a Catalunya siga un problema a l’estat espanyol, que s’obstina a judicialitzar la política en compte de dialogar per a trobar una solució política i no judicial ni policial. El que és lamentable és que l’estat espanyol es carregue els drets i les llibertats, com fa, en bé de la unitat d’Espanya.
I una última cosa: és immoral que el Sr. José Luís Ábalos, secretari d’organització del PSOE i ministre en funcions de Foment, haja dit sobre els ERO d’Andalusia i la condemna als Srs. Chaves i Griñán, que ‘el cas dels ERO no és un cas del PSOE’. Que els Srs. Griñán i Chaves militaven al PP, a Cs, a ERC o a la CUP?


Calien unes segones eleccions? (VILAWEB/ONTINYENT, 18/11/2019)

A vegades, alguns polítics ens tracten sense cap mena de respecte. Després de les eleccions del 28 d’abril passat, amb la possibilitat real de formar un govern a l’estat, alguns polítics van fer impossible allò que era factible (com hem vist ara) a causa, sobretot, de la ineptitud d’alguns dirigents que no van voler llegir i entendre els resultats electorals. I és ara que tots dos partits que a l’abril podrien haver format govern i no ho van fer (perquè no van voler), ara, que han aconseguit menys diputats, sembla que faran realitat el que el 28 d’abril no ho va ser.
Tots els polítics, i d’una manera especial els dos dirigents del PSOE i d’Unides Podem, haurien de ser més sincers en les declaracions, per a mantenir la paraula que han donat. A voltes sembla que els polítics parlen sense pensar què diuen. I com que després no recorden què han dit, queden en evidència davant la ciutadania. Joan Fuster, el 1984, a la cartellera Qué y donde, escriví un article titulat ‘La paraula és l’home’, on destacava el valor de la paraula. Fuster deia: ‘Un home de paraula ha estat, tradicionalment, algú que manté els seus compromisos, pactats de viva veu. El fet’, deia Fuster, ‘pertany a la mitologia jurídica del món rural. No és una qüestió de notaris, que alcen acta i demanen honoraris. Ara: el món és dels espavilats, i els “tractes”, sovint, s’evaporen’. Fuster feia referència a una frase que mon pare li havia comentat alguna vegada i escrivia això: ‘El meu amic Bausset, de l’Alcúdia, fa mil anys, em deia que al seu poble, en un castellà aproximatiu, deien: “De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta, me’n torno…” Jo ara voldria tenir espai i temps per parlar de Josep Lluís Bausset. O no es diu Josep Lluís? És igual. Bausset és un personatge “subterrani” dels més admirables del País Valencià, i jo en done fe. Ningú no sap qui és, i tant se val, però jo sí’.
Fuster deia, amb raó, que mon pare ‘se’n fotia, amb un escepticisme suau, de “la paraula és l’home”’. ‘Jo també’, deia Fuster, ‘Basta llegir el diari de cada dia per comprovar que el nostre mite rural de “la paraula és l’home”, avui més que mai, és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari’. I és per això que els polítics, sense cap mena de vergonya, diuen blanc i al cap d’un temps, a la mateixa cosa li diuen negre.
Així, el Sr. Pedro Sánchez deia, en referència a una coalició de govern del PSOE amb Unides Podem: ‘No només jo, sinó el 95% dels ciutadans, inclosos els votants d’Unides Podem, no dormirien tranquils’. El Sr. Sánchez ens repetia que amb un govern de coalició amb Unides Podem, ell no dormiria tranquil. Si doncs, Unides Podem li lleva la son al Sr. Sánchez, ara ja no ho fa? O abans era mentida el que deia o és que ara el Sr. Sánchez ha trobat un somnífer potent que farà que puga dormir, malgrat el seu pacte amb el Sr. Pablo Iglesias.
I encara més: fa uns dies el Sr. Sánchez va dir als militants del PSOE que l’acord amb Unides Podem és imprescindible. I, per què no ho va ser d’imprescindible fa uns mesos?
Però també el dirigent d’Unides Podem hauria de ser més prudent en les declaracions. El Sr. Pablo Iglesias deia: ‘Una negociació de govern no es pot fer en hores. Jo no tornaré a acceptar que negociem en 5 hores o en 12. Una negociació de govern ha de durar, almenys, algunes setmanes’. Però sorprenentment, el Sr. Iglesias i el Sr. Sánchez han arribat a un acord, en menys de dos dies després de les eleccions.
Per això quan el Sr. Sánchez va dir que ‘no hi haurà una gran coalició amb el PP’, ja no sé què pensar.
Sí que va encertar el Sr. Sánchez quan va dir que ‘Ciutadans és el Vox de la política i està a la dreta del PP’. I així ha estat, ja que els vots de Ciutadans han passat a Vox i el seu bac electoral, com uns vasos comunicants, ha fet pujar Vox.
Ara que el Sr. Sánchez necessita, com a mínim, els vots d’ERC i de Junts per Catalunya, continuarà sense respondre (com fins ara) les telefonades del president Torra? O ara sí que tindrà temps per a posar-se al telèfon quan li toque el president de Catalunya? A més, el Sr. Sánchez sap que la seua elecció depèn del Sr. Puigdemont, un polític que es troba a l’exili, i del Sr. Junqueras, que es troba a la presó.
Per cert, és curiós que els reis Felipe i Letizia, en l’estada a l’Havana, hagen fet un homenatge a José Martí, un home amb arrels valencianes i que és l’heroi de la independència de Cuba. Per altra part, en el brindis del sopar, en presència del president de Cuba, el rei Felipe va brindar per ‘la defensa de la democràcia, els drets humans, les llibertats i la dignitat’.
Finalment: algú em sabria dir si el cap de llista de Vox a València, el Sr. Ignacio Gil Lázaro (diputat al Congrés o senador del PP de 1986 al 2015) és el mateix diputat (també del PP) que a les Corts Valencianes, i d’una manera prepotent i insolent, molestava la diputada Mónica Oltra trencant paperets mentre l’actual vice-presidenta del govern parlava? A youtube, només posant ‘Diputat maleducat’, es pot veure el vídeo d’aquesta impertinència del diputat del PP. I és que si és el mateix diputat, tot queda més clar.

'La ley no es un fin en sí misma' (Religión Digital,19/11/2019)

Estas son las palabras que, el 15 de noviembre, el papa Francisco dirigió a los participantes del XX congreso mundial de la Asociación Internacional de Derecho Penal. Pero son también unas palabras que el papa podría haber pensado para los políticos y magistrados españoles, en relación al conflicto de Cataluña con el estado y por la situación de los presos independentistas.
En su discurso, el papa comenzaba lamentando un hecho insólito y es que (como vemos cada día) “el derecho penal a menudo pasa por alto los datos de la realidad y, de esta manera, adopta la forma de un saber meramente especulativo”. El papa también denunciaba el contrasentido que existe en el hecho que “hoy algunos sectores económicos ejercen más poder que los propios estados.
Igualmente Francisco pedía a los profesionales del Derecho, “contener la irracionalidad punitiva que se manifiesta en el encarcelamiento masivo, el hacinamiento y la tortura en las cárceles, la arbitrariedad y los abusos por parte de las fuerzas de seguridad y la criminalización de la protesta social, el abuso de la presión preventiva y el repudio de las garantías penales y procesales más básicas”, como vemos que pasa en el estado español, en Chile, en Hong Kong o en otros estados que vulneran los derechos y las libertades de expresión, de manifestación y de reunión, criminalizando la protesta y la disidencia.
Como nos recuerda el papa en su discurso, y como ha pasado siempre, “una de las omisiones del derecho penal es la escasa o nula atención que reciben los delitos de los más poderosos, en particular la macrodelincuencia de las empresas”. Por eso el papa pedía a los profesionales del Derecho, que por un sentido elemental de justicia, “ciertas conductas, de las cuales las empresas suelen ser responsables, no queden impunes”, como suele pasar, desgraciadamente. De aquí que, injustamente, también hoy, “la función sancionadora suele recaer en los sectores más vulnerables”.

Políticos presos
Como estamos viendo en Cataluña, y como dice el papa, hay una “corriente que pretende resolver los problemas sociales a través del sistema penal”, cosa del todo irracional, ya que los conflictos políticos se han de resolver desde la política, no desde la judicatura o policialmente.
En su discurso, el papa se refiere “a algunos problemas que han empeorado”, como es “el uso arbitrario e indebido de la presión preventiva”, un hecho que el papa ya había “señalado con preocupación”. El papa nos recuerda que en lo que se refiere a la presión preventiva, “lamentablemente la situación ha empeorado en diversos países y regiones, donde el número de presos no condenados ya supera con creces, el 50% de la población carcelaria”. Por eso “este fenómeno contribuye al deterioro de las condiciones de detención y es la causa”, dice el papa, “del uso ilícito de las fuerzas policiales y militares para estos fines”.
Como nos dice el papa, “la presión preventiva socava el principio que todo acusado ha de ser tratado como inocente, hasta que una sentencia definitiva establezca su culpabilidad”.
Por eso “los delitos cometidos por agentes de las fuerzas de seguridad”, pueden llegar a “justificarse como formas legítimas de cumplimiento del deber”. El papa denuncia también “el uso desproporcionado de la fuerza”, que es una conducta inaceptable “en un estado de derecho”.
Por lo que se refiere a la demagogia de los políticos (como el de algunos partidos políticos españoles), el papa dice: “Os confieso que cuando escucho algún discurso” de algún “representante del gobierno, me vienen a la mente los discursos de Hitler”.
El papa, que lamenta las “acusaciones falsas contra líderes políticos, concertadas con los medios de comunicación”, denuncia a los que pretenden “reducir derechos sociales” y también los “paraísos fiscales, que sirven para esconder todo tipo de delitos”, ya que a menudo, estos delitos no se perciben “como una cuestión de corrupción y de delincuencia organizada”.

Represion policial manifestaciones catalunya
El papa nos recuerda que “la ley por ella misma no puede conseguir los objetivos de la función penal”, sino que hace falta una “adaptación de la ley a la situación concreta de los casos y de las personas”. Por eso el papa pide “personas preparadas, pero sobre todo, apasionadas por la justicia”, ya que “solo así la ley no será un fin en sí misma, sino que estará al servicio de la justicia”. Finalmente el papa pide a los especialistas en derecho penal, que avancen “hacia un modelo de justicia basado en el diálogo y en el encuentro”.
Seguro que si los profesionales del Derecho (y lo políticos) hiciesen caso de estos consejos del papa, la ley, como habría de ser, estaría al servicio de las personas y no las personas al servicio de la ley, tal como Jesús dijo: “El sábado ha estado hecho para el hombre y no el hombre para el sábado” (Mc 2:27).
Y es que sería una anomalía democrática, que la justicia pretendiese resolver (como en el juicio al presidente de la Generalitat de Cataluña) un grave conflicto político, que solo se podrá resolver desde la política, no con la intervención de los jueces ni con la prisión o la inhabilitación. Y es que son los políticos quienes han de hacer política y no la han de hacer los jueces. Y esto parece que aun no lo han entendido los políticos españoles, ya que, nueve de los últimos once presidentes de Cataluña han sido destituidos por el estado, o bien se han exiliado, o han estado encarcelados, ejecutados (como el presidente Lluís Companys) o condenados por defender el derecho a decidir.
También es una anomalía que la Fiscalía y Vox vuelvan a ir juntos como acusación en el juicio contra el president Torra, de la misma manera que también estuvieron juntos en el juicio a los líderes independentistas.
Ojalá que las palabras del papa ayuden a acabar con la injusticia de la prisión preventiva, los encarcelamientos masivos, los abusos por parte de las fuerzas de seguridad y la criminalización de la protesta social.

Juicio contra Torra

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT