divendres, 29 d’abril del 2016

Levante-EMV en valencià (LEVANTE-EMV, 29/04/2016)

Com ha manifestat el President de l´AVL, l´edició digital del diari Levante en valencià que començarà a publicar-se el dia 1, que comença a publicar-se hui dia 1, és una bona notícia. És tracta d´ampliar el mercat editorial en la nostra llengua i alhora, fer normal allò que a la societat valenciana, a excepció de l´Església (i de l´Exèrcit), és normal.
És veritat que tant l´Estatut d´Autonomia com la llei d´Ús i Ensenyament del Valencià demanen una protecció de la nostra llengua degut a la seua debilitat encara. Una llengua present en publicacions, tant en paper com en format digital, com El Temps, Saó, Cresol, Buris-ana, Barcella, Mètode, Vilaweb, La Veu del País Valencià, Camacuc i moltes altres.
Segons els entesos, l´índex de lectura sempre ha estat baix al País Valencià. I més encara en la nostra llengua, degut en bona part a l´analfabetisme que el franquisme va propiciar en els valencians, prohibint l´ensenyament del valencià, una llengua que ha estat durant molts anys prohibida i després, només tolerada, des de la marginació.
Va ser en la Transició quan la nostra llengua va eixir amb força del gueto on l´havien posat el dictador i els seus acòlits provincials, l´Església i la burgesia valenciana. De fet, el poble i d´una manera particular a les comarques, des dels Ports a la Marina i des de la Vall d´Albaida a la Costera, la Safor o el Maestrat, la majoria de la gent mai no havia abandonat el valencià, que això sí, quedava circumscrit a la llar, i al carrer i a les relacions del veïnat, i sobretot als trinquets, on el valencià sempre ha estat una llengua viva. I també va ser reivindicada pels grups més sensibilitzats amb la nostra cultura, com els jóvens universitaris o Lo Rat Penat, amb Carles Salvador o Ferrer Pastor, que van posar a l´abast dels qui volien aprendre la nostra llengua, l´ensenyament del valencià.

Alguns poden creure inversemblant que durant els anys quaranta i més i tot, parlar valencià fóra vist com a propi de "patanes", com li digué a mon pare un guàrdia civil. O que fóra obligat en temps de postguerra, "hablar en cristiano". Per tot això i per la coentor de la burgesia del Cap i Casal que va renegar de la nostra llengua, el valencià era cosa de poble. De la gent dels pobles. L´excel·lent cançó "Tio Canya", dels amics d´Al Tall explicita ben clarament la marginació del valencià. Una marginació que va quedar palesa, només fa uns mesos (no en ple franquisme) amb les declaracions de la Sra. Carolina Punset, de Ciudadanos, que es va permetre el ridícul de qualificar de "aldeanos", aquells que volem per al valencià el mateix que per al castellà: Que siga una llengua normal. Una marginació la de la nostra llengua que ha vingut també del PP, acabant despòticament amb RTVV o clausurant els repetidors de TV3 i de Catalunya Ràdio, perseguint amb multes abusives ACPV, tancant línies en valencià de moltes escoles o atacant l´AVL.
Per això l´edició en valencià del diari LEVANTE, és una bona notícia per a tots els qui estem compromesos en el redreçament nacional del País Valencià i en la normalització de la nostra llengua. Va ser mon pare un dels qui va començar a escriure en valencià al diari LEVANTE, sobretot les seus cròniques de Pilota, la seua columna: "Impressions d´un aficionat". D´ací que m´alegra i molt, que aquest diari, que també acull els meus articles, sempre en valencià, aposte ara per una versió en la nostra llengua.
No fa massa anys, mon pare es mostrava pessimista pel que feia a la llengua i a la Pilota. I per això deia que el valencià, com la Pilota, desapareixeria en dues generacions. Amb el temps va canviar d´opinió, en vore l´èxit de les Trobades de les Escoles en Valencià i el compromís dels mestres per la nostra llengua o les noves fornades de jugadors de Pilota. L´edició en valencià del diari LEVANTE confirma l´optimisme de mon pare: un País que mai no hem fet, sí, però també una País que ja anem fent. També des de la premsa. Enhorabona a tots els qui treballen a LEVANTE per l´aposta que han fet pel valencià.

dilluns, 25 d’abril del 2016

La Marxa per la Natura (VILAWEB/ONTINYENT, 24/04/2016)

La catedral de la Natura
Convocada per l’Associació Valenciana de Solidaritat amb l’Àfrica (AVSA), diumenge 1 de maig tindrà lloc a València una marxa per la natura i en defensa dels drets de les persones refugiades i dels immigrants.
La dramàtica situació de milions de persones que fugen de Síria, Iraq i Afganistan per salvar la vida, posa en evidència la passivitat, la indiferència i el menyspreu que els dirigents europeus mostren davant aquest drama. Per això l’AVSA ha presentat un document on manifesta el ‘rebuig absolut a unes polítiques europees irracionals i criminals’, de les quals els membres de l’AVSA ‘no volem ser còmplices amb el nostre silenci’. En aquest mateix sentit, fa unes setmanes l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, en visitar la Catedral de la Natura a Vallada, mostrava també la seua indignació davant una societat que ‘està oblidant els pobres’.
L’AVSA, en convocar aquesta manifestació a València el pròxim 1 de maig, vol denunciar ‘la inoperància d’alguns polítics que no es regeixen, en les seues decisions, per l’interès superior de les persones a qui han de servir’. A més, l’AVSA també denuncia ‘el sense sentit de la “Normativa europea sobre immigració”, quan obliden’ que els polítics ‘estan per a regular la societat al servici de les persones i no a l’inrevés’.
El tercer punt que posa de manifest el document de l’AVSA és el de la ‘complicitat de determinats mitjans de comunicació i d’algunes institucions educatives, quan –al servici d’altres interessos- manipulen sentiments i consciències’.
L’Associació Valenciana de Solidaritat amb l’Àfrica s’escandalitza també pel fet que les religions i les Esglésies, a vegades ‘no encerten a transmetre els seus alts valors ni a mostrar un testimoni convincent’. I en això tenim una part de culpa els cristians, quan no mostrem un esperit de pau en les nostres relacions mútues.
L’últim dels punts que posa en evidència l’AVSA, és ‘la passivitat de bona part de la ciutadania benestant i les seues entitats socials, entretinguda en altres menesters i cega davant de la realitat global’.
El document de denúncia que ha donat a conèixer l’AVSA davant la tragèdia que viuen els refugiats i els immigrants, hauria de fer reaccionar la nostra societat per tal de donar suport al dret que tenen aquestes persones a viure en pau, amb dignitat i en llibertat, quan es veuen obligades a eixir de la pròpia terra. I és que ningú no abandona el propi país si no és veu obligat a fer-ho per la fam o a la violència. Per això aquesta Marxa per la Natura hauria de rebre un suport massiu, començant pels cinc bisbes del País Valencià (el de València i el seu auxiliar, el d’Oriola-Alacant, el de Sogorb-Castelló i el de Tortosa) que haurien d’encapçalar aquesta manifestació donant suport amb la seua presència al dret a la llibertat de tants i tants milers de persones desplaçades que continuen sofrint. I alhora, també, per denunciar la injustícia de les polítiques migratòries que marginen i menyspreen les vides humanes d’aquells que fugen de la guerra, de la por i de la fam.
Els bisbes i els cristians valencians, així com tots els hòmens i dones de bona voluntat, i d’una manera massiva, haurien de fer costat a aquesta manifestació, imitant d’aquesta manera el gest de solidaritat del papa Francesc, qui el dia 16 passat va anar a l’illa grega de Lesbos per denunciar el retorn dels refugiats a Turquia, i per mostrar-los el seu suport en aquest moment de vergonya, quan els governs d’Europa actuen d’una manera infame.
El lideratge ‘global, moral i espiritual del papa Francesc, reconegut per creients i no creients’, com ha dit el professor Francesc Torralba, i la denúncia que ha fet de la insensibilitat d’Europa amb els més pobres, ens encoratja a comprometre’ns a favor de la justícia i de la solidaritat amb els refugiats.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dissabte, 23 d’abril del 2016

"És sectari imposar el valencià'' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 23/04/2016)

En vigílies de la festa de Sant Jordi i del 25 d’abril, així s’expressava la Sra. Elena Bastidas, subsecretària general del PP valencià,  exalcaldessa d’Alzira i diputada a les Corts espanyoles. Per a la Sra. Bastidas, imposar el valencià en els concursos municipals és “sectari”. I imposar el castellà? Això no deu ser sectari per a la Sra. Bastidas. I és evident que s’imposa el castellà a tots els concursos municipals!! I imposar el francès a París és una actitud sectària? I imposar el portuguès a Lisboa? Per a la Sra. Bastidas, només és sectari imposar, és a dir, normalitzar el valencià al País Valencià!

Segons el Diccionari Normatiu Valencià, sectari és ser intransigent i fanàtic d’un partit o d’una opinió. Per tant, imposar el valencià no és ser fanàtic, sinó intentar normalitzar la nostra llengua. 

El que és sectari és furtar, enganyar i empobrir la societat valenciana amb Copes d’Amèrica, Terres Mítiques o aeroports de Castelló, Brugals, Emarses o Gürtels. El que és sectari és mentir i retallar els serveis més bàsics. El que és sectari és dir que no pujarien l’IVA, com va dir el Sr. Rajoy i després fer el contrari. Equiparar el valencià al castellà és sectari? El que és sectari és destrossar la nostra llengua, arraconar-la i tancar-la en un gueto,

La Sra. Bastidas té molt fàcil descobrir i vore on es troba el sectarisme. A quantes sales de cine pot anar en valencià i a quantes en castellà? Hi ha igualtat d’oferta? A quants teatres es fan obres en valencià i en quants en castellà? Quants llibres es publiquen en valencià i quants en castellà? Quantes revistes pot comprar la Sra. Bastidas en valencià i quantes en castellà? Quantes emissores de ràdio i de televisió pot escoltar i vore la Sra. Bastidas en valencià i quantes en castellà? O diaris? A quines parròquies pot anar a missa en valencià la Sra. Bastidas? Quants judicis es fan en valencià i quants en castellà? A les Universitats del País Valencià, quantes assignatures es fan en valencià i quantes en castellà?   
Demanar la mateixa igualtat per al valencià que per al castellà, això es relegar el castellà i ser un sectari? La Sra. Bastidas vol fer-nos creure que el valencià està en igualtat de condicions que el castellà, i a més, que el Govern Valencià està arraconant el castellà. I això és mentida!

El diumenge passat el diari ARA va publicar un estudi sobre el català a Catalunya, amb unes dades que no són per tirar coets. Ací estan:
 
Només hi ha el 33% de llibres en català.
48% de teatre.
19% de televisió.
2,6% de cinema.
4,4% de diaris.
13% de música escoltada en català.
63% de ràdio.
9% als videojocs.
12% en la justícia.
 
Si aquestes dades s’allunyen i molt del bilingüisme, ja es pot imaginar la Sra. Bastidas la situació de la nostra llengua al País Valencià. Per això el professor Joan Francesc Mira deia en aquest mateix mitjà, diumenge passat: “El bilingüisme equilibrat no és real”. I recordava la campanya “Visquem en valencià”, a la qual el professor Mira responia així: “Sí, intentem‘ho, però no sobreviurem ni 48 hores”.

El valencià és la llengua pròpia del País Valencià i encara hui es troba en gran inferioritat a la Universitat, als jutjats, a l’Església, als mitjans de comunicació...... La Sra. Bastidas faria bé de llegir-se la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, i voria com s’ha de protegir una llengua que està en inferioritat al País Valencià.

El singular del cognom de la Sra. Diputada, que troba “sectari” normalitzar el valencià, és bastida, que en la seua primera accepció, segons el Diccionari Normatiu Valencià,  diu que és una “construcció provisional feta amb taulons o tubs de ferro que sostenen plataformes de treball perquè els obrers puguen accedir als llocs on han de treballar”. Això és el que volem per al valencià: una bastida, una construcció feta amb l’esforç de tots, perquè la nostra llengua esdevinga normal. Una construcció que des de fa anys està fent ACPV, l’Escola Valenciana i diversos partits polítics i sindicats i una part de la societat civil. Però hi ha una altra accepció de bastida, que no sé si li agradarà més a la Sra. Bastidas: “Màquina de guerra, molt utilitzada en l’Edat Mitjana (i també en la “Batalla de València” i després!)en l’atac contra muralles i castells, consistent en una espècie de torre mòbil feta amb barres i posts de fusta i amb un pont llevadís”. Màquina de guerra. Màquina per destruir una llengua i un País! Quina diferència entre bastida, com a construcció per permetre el treball d’un Poble i bastida, com a màquina de guerra per atacar un Poble.

És sectari imposar el valencià? El que és sectari és marginar la nostra llengua, dividir-la i menysprear-la.


 

dimarts, 19 d’abril del 2016

Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions (LEVANTE-EMV, 17/04/2016)

Hui, quart diumenge de Pasqua, diumenge del Bon Pastor, l´Església celebra la Jornada Mundial de Pregària per les vocacions. En el missatge d´aquesta 53ena Jornada, el papa Francesc ens posa al davant les paraules de Sant Beda el Venerable referents a la vocació de Sant Mateu: "Misereando atque eligendo", quan Jesús va mirar amb misericòrdia aquell recaptador d ´impostos i l´escollí per a ser apòstol.

Les vocacions al presbiterat, a la vida religiosa, al monaquisme i als Instituts Seculars, tenen en l ´Esglesia el seu origen i d´una manera especial, com ens ha dit el papa, en "la mirada compassiva de Jesús", que ens elegeix com a missatgers del Regne. Per això el camí vocacional que "es fa al costat d ´altres germans i germanes" i que "el Senyor ens regala, és una convocació".

Les vocacions al si de l´Església ens han de portar a fer l´experiència, en la pròpia vida, del vore, el creure i el viure, que són els tres verbs que l´Evangeli de Sant Joan va repetint al llarg dels seus vint­iun capítols. Vore per creure, però també creure per vore, i viure (per ser testimonis de la Pasqua) són tres expressions que es van succeint en el quart Evangeli.



En aquesta Pasqua que estem celebrant durant cinquanta dies, la vocació que Déu ens dóna com un do, és sempre anunci de la Bona Nova de l´Evangeli. La vocació és esdevenir testimonis del vore (hem vist el Senyor diuen els deixebles a Tomàs) i del creure en el Déu de la vida (Senyor meu i Déu meu, respongué l´apòstol anomenat incrèdul). La vocació és també viure allò que hem vist i que hem cregut, per tal d´anunciar­ho i de compartir­ho amb els nostres contemporanis. La vocació és viure enmig de la nostra societat, la fe que professem, allò que creiem.

Les vocacions al presbiterat i a la vida consagrada, com ha dit el papa en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial de Pregària per els vocacions, és "un antídot contra el verí de la indiferència i l ´individualisme", ja que els cridats per Déu vivim la vocació al servei de l´Església i del món. Per això els qui hem consagrat la nostra vida al Senyor, hem d´estar disposats "a servir l´Església allà on faça falta".

Els qui hem estat cridats amb una vocació de servei al si de l´Església, hem de ser testimonis de com una vida evangèlica (nítida i sense falsedats) és capaç de transformar les realitats humanes i de portar pau al nostre món. Els qui hem estat cridats al presbiterat o a la vida consagrada, hem de ser testimonis de com una vida centrada en l´Evangeli, és capaç de construir una societat que avance cap a l´ideal fratern de compartir els béns materials i espirituals. Els qui hem estat cridats per Jesús a ser testimonis del Regne en el presbiterat i en la vida consagrada, hem de ser instruments de perdó i de fraternitat, d´esperança i de comunió, per tal de fer possible en el nostre món, com va dir el papa Pau VIè, la "civilització de l´amor".

Compartint la nostra vocació amb els nostres contemporanis, serem, enmig de la nostra societat, deixebles del Ressuscitat, com els capellans Alexandre Alapont o Miguel Díaz, les caputxines de València, les cartoixanes de Benifassà, les dominiques de Xàtiva, les obreres de la Creu de València o les carmelites d´Altea: pelegrins en el camí de la fe i testimonis de misericòrdia i de consol.

El valencià i el copte a l'Església (VILAWEB/ONTINYENT, 17/04/2016)

papirs
Els monjos sempre ens hem sentit arrelats a la terra i a la cultura del país que ens acull i per això hem estimat la llengua del poble on estem, per tal de no sentir-nos mai estrangers o forasters enmig de la societat on vivim. I no ara, sinó des de sempre. Una prova d’això la tenim en una carta que el bisbe Atanasi escriví al bisbe Draconisi, de la zona del Nil, on Atanasi li retreia la fugida davant les persecucions, i el comminava a retornar a la seua diòcesi. La importància d’aquest papir (on hi ha aquest text del bisbe Atanasi, i que ha descobert la professora Sofia Torallas en el fons de papirs de Montserrat) es troba en el fet que és l’única traducció del grec al copte, pensada per permetre que els monjos coptes pogueren entendre la carta d’Atanasi escrita en grec.
Segons la professora Torallas, el contingut d’aquesta carta (en el papir més gran de la col·lecció de papirs de Montserrat) és pràcticament íntegre i la traducció del grec al copte és gairebé coetània de l’escrit original d’Atanasi. Aquest fet fa pensar, segons aquesta investigadora, en una ràpida difusió de la carta entre els monestirs d’Egipte que, gràcies a aquesta traducció, van poder conèixer el text d’Atanasi.
La sensibilitat dels monjos per la llengua i per la cultura dels pobles on vivim contrasta amb la indiferència de la jerarquia valenciana pel valencià. El dia 5 d’aquest mes, al Seminari de Montcada, es va reunir l’arquebisbe Cañizares amb els arxiprests valencians per presentar-los les propostes pastorals relacionades amb l’Itinerari d’Evangelització, perquè les puguen estudiar. De fet, l’arquebisbat de València ha enviat a les parròquies i a les comunitats, als religiosos i als laics, els materials a estudiar de cara a preparar el pròxim Pla Pastoral Diocesà d’Evangelització. La meua pregunta, senzilla i ingènua, és si en alguna parròquia o alguns laics, ha presentat com a tema d’estudi per incloure’l al Pla Pastoral, el ‘problema’ del valencià a la litúrgia. Perquè davant d’un nou Pla Pastoral, no seria ara el moment d’introduir la nostra llengua a l’Església?
Fa uns mesos, l’arquebisbe Antonio Cañizares va publicar la carta pastoral, ‘Evangelizar la cultura en Valencia’. Però, és possible evangelitzat la cultura d’un poble sense utilitzar aquesta mateixa cultura? És possible que un Pla Pastoral no tinga en compte la llengua dels cristians que hi han de participar?
Si els monjos antics (i els actuals) tenien aquella sensibilitat per assumir la llengua del poble on vivien, no hauria de fer també el mateix l’Església Valenciana per tal de ser autènticament valenciana? No és un contrasentit, en ple segle XXI, voler evangelitzar la cultura dels valencians sense utilitzar la llengua d’aquests cristians? No és un contrasentit que els cristians valencians hàgem de continuar deixant la nostra llengua a la porta dels temples, perquè l’Església no assumeix, sinó que rebutja el valencià? A quin altre país del món passa això? Que algú m’ho explique perquè no ho entenc.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Josep Massot, Doctor Honoris Causa per la Universitat de València (LEVANTE-EMV, 19/04/2016)

Els monestirs benedictins i cistercencs han estat sempre espais de fe i d´espiritualitat i també de cultura. Només cal recordar els scriptoriums medievals i les biblioteques monàstiques, amb el treball pacient dels monjos copistes. Diumenge passat en aquestes mateixes pàgines hi havia una notícia sobre el monjo vila-realenc, P. Rafel Barruè, prior de Poblet i les tombes reials d´aquell monestir. I és que la vida monàstica ha estat sempre un lloc de cultura. Així es va vore el divendres dia 15, quan amb l´entrada solemne del rector i dels doctors al Paranimf de la Universitat de València, i amb el cant del Veni creator, va començar l´acte acadèmic d´investidura del P. Josep Massot, monjo de Montserrat, com a Doctor "Honoris Causa.
Presentat, amb una excel·lent laudatio, pel Dr. Vicent Simbor, que repassà la trajectòria i l´obra d´aquest eminent monjo de Montserrat, el P. Massot va ser investit Doctor Honoris Causa, de mans del rector Esteban Morcillo. Després de la seua investidura, el P. Josep Massot llegí la seua Lectio, centrada en "l´Obra del Cançoner Popular i les terres valencianes".
El P. Massot començà el seu discurs recordant la seua primera estada a València, el 18 d´abril de 1975, per tal de presentar, juntament amb Joan Fuster, el segon volum de l´edició catalana del "Viatge pintoresc i històric" d´Alexandre de Laborde, publicat per l´Abadia de Montserrat. El P. Massot recordà també, que va ser Joan Fuster que li va fer d´amable cicerone per la València de nit, fent-li conèixer "persones destacades del món cultural", i ensenyant-li "alguns racons característics de la ciutat vella".
El P. Massot recordà en el seu discurs d´investidura, que a més de tindre relació amb les Universitats de València, Castelló i Alacant, també havia estat en contacte amb d´altres indrets del País Valencià, "com Sueca, Gandia, l´Alcúdia, Alginet, Elx o Xàtiva".
El P. Massot va resumir a la seua Lectio, "les vicissituds d´una gran empresa cultural a la qual, per circumstàncies ben inesperades", ha dedicat molts anys de la seua vida i que en la seua "multiplicitat, inclou un bon nombre d´aspectes relacionats amb les terres valencianes". L´immens treball del P. Massot ha estat l´estudi de l´Obra del Cançoner Popular de Catalunya, "patrocinat a partir de 1921 pel mecenes Rafael Patxot i Jubert", projecte que va acabar "sobtadament el juliol de 1936 quan es va produir l´aixecament civicomilitar que va donar lloc a la guerra de 1936-1939".
El P. Massot va recordar que va ser Patxot, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1872, qui reuní el dia de Reis de 1922, al Palau de la Música Catalana, "una magna reunió per mirar d´aplegar al seu entorn la cooperació de tots aquells entitats i persones que coneixen, conreuen i estimen la Cançó tradicional del nostre poble". El P. Massot va recordar que un dels qui va acudir a eixa reunió va ser el valencià Eduard López-Chàvarri.
La primera circular d´aquesta magna empresa, la "Circular-proclama", va ser enviada a "91 adreces diferents de la província d´Alacant, unes 109 a persones i entitats de la capital i província de València, i 57 a la capital i província de Castelló". Degut a això, a l´oficina de l´Obra del Cançoner Popular van arribar diversos materials, com "un número extraordinari de la Correspondència de Valencia", de gener de 1925, on hi havia un article amb melodies sobre cançons i danses valencianes". Per altra part, López-Chàvarri envià "una sèrie de cançons populars valencianes recollides per ell". També el músic Manuel Palau i Boix, de Montcada, "deixà en préstec a l´Obra, un aplec de melodies de cançons i danses valencianes". Altres materials, recollits a Cocentaina, Ontinyent o Alcoi, arribaren al músic valencià Joaquim Sansalvador i Cortés, nascut a Cocentaina el 1900, i que en aquell moment estudiava a l´Escola Municipal de Música de Barcelona, que va presentar al concurs convocat per l´Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el 1922, l´obra, "Recull de cançons populars valencianes".
Posteriorment, en el concurs de 1924 convocat per l´Obra del Cançoner Popular, "hi hagué una bona presència valenciana", com el recull anomenat "Música popular valenciana", o el "Cançoner infantil de Cocentaina".

A més dels concursos, l´Obra del Cançoner Popular de Catalunya "va encarregar una setantena de missions de recerca per tot el Principat, per la Catalunya del Nord, pel País Valencià i per les Illes Balears, que permeteren de recollir un nombre immens de tonades i lletres de cançons, amb un interès especial en les cançons llargues ara anomenem balades, però sense oblidar els balls, les cançons infantils, les cançons de treball, les cançons religioses, especialment els goigs, etc. "
Uns anys abans, el 26 de juny de 1922 el consell consultiu de l´Obra del Cançoner decidí organitzar tres missions, una de les quals "s´encomanaria a En G. Gomà per les terres de València". I el 1923, el bibliotecari Àngel Aguiló i Miró passà a l´Obra del Cançoner, "una bona part dels materials folklòrics aplegats pel seu pare, Marià Agiló i Fuster", que ja havia fet diverses enquestes el 1854, no només a València sinó també a "Catarroja, Alfafar i Massanassa". Com recordà el P. Massot, el 1864 "va passar una setmana a Alacant, Elx, Alcoi, Albaida, Xàtiva i a València". Per això, com digué el P. Massot, "no és estrany que a les seues carpetes hi haja referència a València i cançons recollides a diversos indrets del país, moltes de Borriana i de València, i algunes recollides a Dénia per Roc Chabàs".
Altres valencians que van col·laborar en l´Obra del Cançoner, concretament en el treball de recerca, van ser "Francesc Piñol de València, mossèn Eloi Ferrer de Vila-real, mossèn Manuel Milian i Boix i Tomàs Remon, de Morella, Josep Mª Palau de Benicarló, mossèn Pasqual Bono de Vinaròs, Àngel Sànchez Gozalbo de Castelló de la Plana, mossèn Joaquim Garcia d´Oriola, Carles Salvador i Guillem Colom de Benassal i mossèn Juli Martí de Sant Mateu".

El discurs del P. Massot acabà reconeixent l´aportació de tot aquest material de cançons, danses i llegendes populars a la "cultura de les terres on és parlada la nostra llengua", aconseguint-se d´aquesta manera "un fons immens de material folklòric popular", que el P. Josep Massot ha estudiat durant anys.

divendres, 15 d’abril del 2016

Primer la Constitució i després les persones (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 15/04/2016)

Està clar que per a molts, és més important laConstitución que les persones. Per això hi ha hagut gent que s’ha escandalitzat, perquè la periodista Empar Moliner ha cremat una Constitución. Curiosament, aquestes mateixes persones que s’han escandalitzat de l’acte d’Empar Moliner, i que a ben segur deuen tindre la casa climatitzada, llum i aigua calenta a la dutxa o a la banyera, no han denunciat la pobresa que pateix la gent que no té coberts els serveis més bàsics com la calefacció o l’enllumenat. I és que el Tribunal Constitucional, portantveu sistemàtic del Gobierno, ha suspès temporalment (una vegada més) a petició del Gobierno, el decret llei de pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya, que impedia el tall de subministrament de llum i de gas a les famílies vulnerables.

La crema de la Constitución en un programa de TV3 el dilluns passat, ha alçat polseguera. Mai he estat partidari de cremar un llibre. Però la hipocresia d’aquells que s’escandalitzen de la crema d’un exemplar de la Constitución, mentre no piulen, és més, recolzen la mesura del Gobierno de España de negar unes necessitats bàsiques a les famílies que passen necessitat, és immoral i indecent.
 

La gent que no té llum

¿A quin nivell d’insensibilitat (per les persones, no per la Constitución) ha arribat la nostra societat? ¿Com és possible que la crema de la Constitución (i la condemna del que ha fet la periodista Empar Moliner) òmpliga planes i planes de diaris i hores de tertúlies radiofòniques, mentre som insensibles davant la gent que no té llum o aigua calenta a les seues cases? No són primer les persones que la Llei? Ja ho va dir Jesús a l’Evangeli, quan els fariseus i els mestres de la Llei van vore que els seus deixebles menjaven amb les mans impures, sense seguir la tradició dels ancians: “Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l’Escriptura: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantindre les tradicions dels hòmens” (Mc 7:6-8). I en una altra ocasió, quan els fariseus es van escandalitzar perquè els deixebles de Jesús collien espigues un dissabte, dia de repòs, Jesús els respongué: “El dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al dissabte” (Mc 2:27).

Però aquells que s’han escandalitzat per la crema de la Constitución, és evident que deuen creure que primer és la Constitución (i el Tribunal Constitucional) i després les necessitats de la gent més vulnerable. A tots els qui s’han escandalitzat de la crema de la Constitución, els desitjaria que passaren només una setmana sense llum, ni aigua calenta, ni gas per a cuinar. Només una setmana! Després d’això voríem si continuaven escandalitzats per aquest fet, o bé s’escandalitzaven per la falta d’aquests serveis tan bàsics per a viure dignament.
 
Un dret per a tots

Gràcies al Tribunal Constitucional (i al Gobierno de la Nación) més de 800 famílies catalanes que es beneficiaven d’aquest decret llei del Govern Català, tornaran a passar fred i estaran a les fosques durant la nit. Hipòcrites! ¿La Constitución i el Tribunal Constitucionalsón per als hòmens o els hòmens per a la Constitución i per al Tribunal Constitucional? ¿Algú s’estranya encara que una gran part de la societat catalana vulga desconnectar d’Espanya, del Tribunal Constitucional i del Gobierno de la Nación?

Amb les seus crítiques, els qui han censurar l’acte d’Empar Moliner demostren que són hereus d’aquella sentència que deia el poeta Antonio Machado, quan assegurava que “a Espanya, un pensa i nou envesteixen”. I és que aquestes persones escandalitzades, en compte de denunciar la injustícia del Tribunal Constitucional que nega el dret a les famílies catalanes vulnerables a viure sense fred i a tindre llum a casa, s’escandalitzen de la crema de la Constitución.

I pel que fa al Tribunal Constitucional, els seus membres poden sentir-se ben satisfets, en deixar més de huit-centes famílies que viuen en la pobresa, sense llum i sense gas. Podran dormir tranquils aquests prohoms del Constitucional?

dilluns, 11 d’abril del 2016

L'alegria de l'amor (LEVANTE-EMV, 11/04/2016)

Aquest és el títol de l´exhortació apostòlica post-sinodal, presentada el divendres passat al Vaticà, un document que sintetitza la visió que sobre la família té el papa Francesc. Aquesta exhortació apostòlica és un text format a la llum dels dos últims Sínodes, on el papa presenta els desafiaments que l´Església haurà de tindre en compte de cara a la família en aquests inicis del segle XXI.
Amb aquesta nova exhortació del papa, es confirma, una vegada més, que el ministeri Petrí de Francesc està dominat per l´alegria, ja que la seua primera exhortació, "El goig de l´Evangeli", de novembre de 2013, també tenia l´alegria com a línia argumental. I encara, la carta als consagrats, "Alegreu-vos", de febrer de 2014, inspirada en els discursos del papa, tenia igualment com a fil conductor, l´alegria.

L´exhortació "L´alegria de l´amor" va ser presentada ahir divendres passat a l´aula Pau VIè pel secretari general del Sínode dels bisbes, el cardenal Baldisseri, per l´arquebisbe de Viena, el cardenal Schönborn i pels esposos italians, Francesco Miano i Giuseppina De Simone.

Les tres paraules claus d´aquesta exhortació, pel que fa a la realitat matrimonial, són acompanyar, discernir i integrar. Per això el papa ha deixat la possibilitat que els bisbes puguen permetre la comunió als divorciats tornats a casar. I és que el camí de l´Església és, com deia l´Abat Cassià, no donar mai ningú per perdut definitivament. És tracta d´evitar els judicis i de no condemnar, sinó d´acompanyar, sobretot les famílies que porten tantes ferides al seu si.
Com ha dit el papa, "la misericòrdia és la biga que sosté l´Església", i per això Francesc ha criticat aquells que es comporten com a "controladors de la gràcia i no com a facilitadors". Amb aquesta exhortació, el papa ens presenta l´Església, no com una duana, sinó com una llar paterna, on hi ha lloc per a tots.
L´exhortació "L´alegria de l´amor" consta de 300 pàgines i 9 capítols i acaba amb una pregaria a la Sagrada Família. A més de les cites d´altres papes i dels Sínodes, aquest text inclou també frases d´Eric Fromm, Martin Lhuter King, Jorge Luis Borges o Mario Benedetti.
En el primer capítol, anomenat "A la llum de la Paraula", el papa utilitza diverses referències bíbliques sobre la família.
En el segon dels capítols, "Realitat i desafiaments de les famílies", el papa Francesc tracta de les diverses formes de família que hi ha, tot reconeixent "la gran varietat de situacions familiars que poden brindar certa estabilitat". El text reconeix "les unions de fet o entre persones del mateix sexe". El papa no vol que l´Església anatemitze les famíles i per això creu que "no té sentit quedar-nos en una denúncia retòrica dels mals actuals". El papa demana una actitud humil i realista per afrontar els problemes actuals que afecten les famílies, sense condemnes, sense judicis. El papa, evidentment, defensa la vida humana i la paternitat responsable.
El tercer capítol, "Vocació de la família", tracta de les situacions difícils i de les famílies ferides. Al mateix temps, el papa rebutja l´eutanàsia i la pena de mort.
El quart capítol, "L´amor en el matrimoni", i a la llum de la primera carta als Corintis (1C 13:4-8) el papa presenta el matrimoni com un amor servicial i compassiu, amable i confiat. També hi ha una defensa de la "dimensió eròtica de l´amor".
En el capítol cinc, "L´amor que es torna fecund", el papa parla de la paternitat responsable, que "no és procreació il·limitada" i del feminisme.
Al capítol sis, "Algunes perspectives pastorals", el papa posa l´accent en la falta de preparació dels capellans per tractar els problemes de la família, alhora que destaca "l´experiència de la llarga tradició oriental dels capellans casats". El papa reconeix també que quan hi ha violència, la separació és inevitable, i a més, desataca la necessitat d´acollir i acompanyar pastoralment els divorciats i els separats. El papa ens recorda que els tornats a casar no estan excomunicats i que per tant són part de l´Església. En aquest capítol també hi ha el tema de les agilitzacions de les nul·litats matrimonials. El papa destaca que, pel que fa a l´homosexualitat, "tota persona, independentment de la seua tendència sexual, ha de ser respectada en la seua dignitat, i acollida amb respecte", evitant una discriminació injusta. Però també mostra la seua preocupació per l´equiparació de les unions homosexuals amb el matrimoni.
El capítol set, "Enfortir l´educació dels fills", tracta de la formació sexual en la maduració i el creixement dels fills.
El capítol huit, "Acompanyar, discernir i integrar", està centrat en la necessitat de fer costat aquelles famílies que, en la seua fragilitat, tenen múltiples ferides, donant-los de nou, confiança i esperança. El papa vol que l´Església siga un autèntic "hospital de campanya", per curar les ferides dels qui estan ferits i per acollir tothom.
Finalment el capítol nou tracta de l´"Espiritualitat matrimonial i familiar".
Aquesta exhortació, que presenta una visió realista i plena de comprensió sobre les famílies, vol ajudar aquesta realitat a fer camí, al si d´una Església que escolte abans de parlar, que siga capaç d´acollir sense jutjar i de perdonar sense condemnar.

diumenge, 10 d’abril del 2016

‘Déu i els diners són dos amos irreconciliables’ (VILAWEB/ONTINYENT, 10/04/2016)

Aquestes van ser les paraules del papa Francesc en l’homilia del dia 5 passat, quan comentava la lectura dels Fets dels Apòstols (4:32-37) a propòsit de la idolatria dels diners i de la cobdícia, i en contraposició a la comunió de béns a l’Església primitiva, on els primers cristians ho tenien tot en comú, i on cap d’ells ‘no deia que fóra seu res d’allò que li pertanyia’.
Les paraules de Francesc coincideixen amb la negativa de l’alcalde de València a convertir el Cap i Casal en una mena de Las Vegas, per la proposta del grup inversor ARC de construir a la Marina Reial un hotel de luxe amb un casino.
Fa quatre anys també hi hagué un intent de fer d’Orpesa una mena de Las Vegas, amb un nom tan estrafolari com Eurovegas. Tot i el suport de la Generalitat i del seu president, Alberto Fabra, que mostrava ‘su apoyo a esa propuesta’, Eurovegas no tirà avant. Incomprensiblement, Alberto Fabra afavoria aquest projecte lúdic i degradant per a les persones assegurant que ‘el Gobierno Valenciano dará toda su ayuda a Marina d’Or para que acoja Eurovegas’.
Algú em va dir imprudent o alarmista, o fins i tot irresponsable, per alegrar-me que aquest complex lúdic i turístic no vinguera a terres valencianes. I ho argumentaren amb els llocs de treball i la prosperitat que hauria portat aquesta macroempresa dedicada al joc.
Però en qüestió d’ocupació, té igual la manera com es creen llocs de treball? No hem après res després del fracàs de la construcció i de la corrupció que hi havia al darrere? Descartada la Plana Alta, semblava que Madrid o el Baix Llobregat haurien de carregar amb aquest desficaci, que, no ho oblidem, només hauria enriquit els amos capitalistes que, ells sí, haurien fet un bon negoci.
Afortunadament, el valencià Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, amb molt bon criteri, va donar a conèixer l’opinió que li mereixia Eurovegas davant la possibilitat que s’instal·lara en terrenys del bisbat.
El bisbe Agustí, un pastor senzill i sol·lícit i molt pròxim als problemes de la gent, afirmava ‘des dels criteris morals de la Doctrina Social de l’Església’, que en Eurovegas, el ‘possible benefici econòmic presenta molts dubtes, pel que fa a l’eficàcia real i a la conveniència’,  ja que ‘van dirigits a l’acumulació d’un capital que queda fora i lluny del lloc on s’ha treballat’. Però sobretot, el bisbe Agustí alertava d’un negoci ‘que explota el joc d’atzar en grans proporcions, vinculat amb operacions especulatives i el foment dels diners fàcils’. Encara més: la principal objecció a aquesta macroempresa ‘és el preu humà, l’estil de vida degradant per a la persona, amb ludopaties, drogoaddiccions, dependències, depressions i la manca d’escrúpols, els abusos, el consum i la disbauxa, així com les exempcions de moltes obligacions tributàries i legals’, i també els ‘perjudicis ecològics del terreny’ on s’instal·larà aquesta empresa.
I és que la Paraula de Déu alerta els cristians del perill dels diners, i sobretot dels diners guanyats il·lícitament. Per això la Bíblia abomina els qui ‘trafiquen en guany il·lícit’ (Pr 1:19).
També la Sra. M. José Muñoz Peirats, en un excel·lent article (Levante 30 de juny de 2012) ens alertava dels perills d’Eurovegas per la corrupció i les màfies, així com per les exempcions fiscals al joc.
I és que Eurovegas hauria propiciat la ludopatia i l’explotació sexual de dones sense recursos, al voltant d’un negoci basat en el diner fàcil. Per tot això, de nou la Paraula de Déu alerta els cristians, perquè la nostra conducta ‘siga lliure de cobdícia’ (He 13:5) ja que ‘el cobejós de diner, no en té mai prou’ (Ecle 5:9).
Era Eurovegas o el nou projecte d’ARC el model que volem per a les generacions futures? Un model basat en el joc i la ludopatia? No és més lògica l’actitud del batle Joan Ribó de no voler que València imite Las Vegas amb negocis i diners fàcils?
Com deia el bisbe Agustí Cortés, no ens convenia Eurovegas (malgrat que podia haver creat ocupació) si havíem de pagar un preu humà capaç de destrossar una economia bassada en l’esforç del dia a dia i en l’honradesa del treball i de l’esforç. Per això mateix done suport totalment a l’actitud del batle Ribó de no fer de València una nova versió de Las Vegas.

divendres, 8 d’abril del 2016

Retalle's vosté el sou, Sr. Montoro (La Veu del País Valencià, 08/04/2016)

L’actitud del ministre Cristóbal Montoro envers els valencians és (una vegada més) del tot immoral. Les seues amenaces, exigint al Govern del País Valencià la congelació de la despesa i l’aplicació de noves retallades, és del tot indecent. Sabent (com sap) el ministre Montoro, el desastrós finançament que pateix el País Valencià, les seues exigències són un insult a la gent que continua suportant una crisi que se’ls ha tirat al damunt. I si a més, el Govern de l’Estat és el primer que incompleix tots els seus compromisos i totes les seues promeses, no deixa de ser un sarcasme que el Sr. Montoro tinga la barra d’exigir a la Generalitat del País Valencià l’aplicació de més retallades. Que el Sr. Montoro, que incompleix l’objectiu de dèficit, pretenga ofegar, encara més, la situació dels valencians, és una immoralitat. I si tenim en compte, com ens recorda l’amic Vicent Partal que a la Generalitat Valenciana, el Sr. Montoro “li encoloma el frau que ell mateix va consentir als seus amiguets del PP quan governava”, l’exigència del Sr.  Montoro és una burla a tots els valencians.
 

El ric i el pobre Llatzer

Com ha dit el Sr. Xevi Xirgo, director del diari El Punt Avui, ni cas. És el que hauria de fer la Generalitat del País Valencià. I si vol més retallades, que el Sr. Montoro comence ell mateix a retallar-se el seu sou! I si vol encara més retallades, que vinga ell al País Valencià i que tanque els hospitals o les escoles que ell crega que s’han de tancar.

El Sr. Montoro em recorda el ric de l’Evangeli “que vestia de porpra i lli finíssim i banquetejava cada dia esplèndidament”, insensible al patiment del pobre Llatzer, cobert de nafres, que desitjava “saciar-se  del que queia de la taula del ric” (Lc 16:19-21).

Què podem esperar d’un Govern que condecora imatges de la Mare de Déu i alhora menysprea i xafa els més desvalguts?

diumenge, 3 d’abril del 2016

Sant Vicent Ferrer (VILAWEB/ONTINYENT, 03/04/2016)

Sant Vicent de Catí Jacomart
Patró del País Valencià, la festa de Sant Vicent Ferrer se celebra cada dilluns de la segona setmana de Pasqua a nombrosos pobles valencians, alguns dels quals beneïts pel pas d’aquest insigne sant dominic pels seus carrers i les seues places, com és el cas de Morella, Teulada, Catí, Agullent, Xilxes, Llíria i no cal dir, València, la ciutat on va nàixer aquest gran dominic.
Va ser mossèn Joan Puig qui recollí en el seu ‘Vocabulari de Catí’ les festes i els costums d’aquesta entranyable vila de l’Alt Maestrat. Nascut a Catí el 10 de febrer de 1880 i mort a Sant Mateu el 25 de setembre de 1955, mossèn Joan Puig aplegà les efemèrides més importants d’aquesta vila, com el Nadal i l’Arguilando, les festes de Cap d’Any i Reis, Sant Antoni i la Candelera, el Dijous Llarder, la Quaresma, el Dimecres de Cendra, Sant Josep, el Septenari de la Mare de Déu dels Dolors i la Setmana Santa, la Pasqua, el Corpus, Sant Joan, les festes d’agost, el Rosari d’octubre, Tots Sants, Sant Martí o Sant Nicolau i la Puríssima entre moltes més festes.
Mossèn Joan Puig dedicà un apartat important del seu ‘Vocabulari’ a la festa de Sant Vicent Ferrer, per la presència d’aquest dominic en aquesta vila de l’Alt Maestrat (on predicà el 1410) començant per anotar els fets més destacables d’aquesta efemèride que dura dos dies, ‘el diumenge i el dilluns després de Pasqua Florida’.
Entre els fets més remarcables de la festa de Sant Vicent Ferrer a Catí, mossèn Joan Puig mencionava l’acapte de Sant Vicent, ‘que acostumen a fer els balladors de Sant Vicent Ferrer per les cases del poble’, el ball de nit, la berena de Sant Vicent, consistent en ‘truita que dins d’un pa porten els qui van a l’ermita per a esmorzar després de la missa major’, la pedra de Sant Vicent ‘ab una creu que li féu Sant Vicent i que està guardada en un nitxo de l’altar de dita ermita’ o ‘la provessó de Sant Vicent’, que es fa ‘pels carrers del poble després de vespres el dilluns de Sant Vicent portant la imatge del sant i acompanyada del jutglar’.
Mossèn Joan Puig recorda en el seu ‘Vocabulari’ la devoció de Catí a Sant Vicent Ferrer, pel fet que aquest sant ‘predicà al Carrer Major davant de casa Carme Martí de Borràs i dormí a la casa d’enfront, avui de José Blasco i Pràxedes García, en l’alcova de l’habitació entrant a l’esquerra’.
Mossèn Puig demostra documentalment la presència de Sant Vicent Ferer a Catí ‘per les despeses ocasionades segons el racional del consell de l’any 1410’. Catí, segons documenta mossèn Puig, ’va rebre ab devoció els seus sermons i l’acompanyà a l’eixir el sant cap a Sant Mateu’. Com diu mossèn Puig, ‘en senyal de la veritat predicada i  de l’afecte que els tenia féu una creu ab el dit en una pedra qui es conserva a l’ermita del Sant Vicent’. Les obres d’aquesta ermita, que Catí va dedicar a Sant Vicent Ferrer i que començà a construir-se el 1610, foren dirigides pel ‘mestre d’esglésies Pere del Sol, qui la tenia acabada l’any 1618, com es pot veure en la clau d’una de les pedres dels arcs de dita església’.
La devoció de Catí per Sant Vicent s’ha manifestat d’una manera especial, quan aquesta vila ha implorat la seua protecció amb motiu de la sequera. Per això la imatge del sant va ser baixada de l’ermita al poble en ‘1693, 1702, 1712, 1726, 1730, 1738, 1739, 1748 i 1751’, afavorint-los el sant valencià ‘ab pluja abundant’.
Va ser l’amic Pere-Enric Barreda i Àngela Buj qui feren l’edició i l’estudi del ‘Vocabulari de Catí. Festes i costums’, publicat el 2012 per Onada edicions, en un volum de gran interès cultural.
Que Sant Vicent Ferrer continue protegint el País Valencià, del qual és patró. I que per la seua intercessió, l’Església Valenciana (especialment els bisbes i els capellans de les nostres quatre diòcesis) valore, estime i promoga la nostra llengua a la litúrgia, als estudis als Seminaris i a la catequesi. Que malgrat el rebuig que, des de segles, el clergat valencià ha fet de la nostra llengua, finalment l’ús del valencià esdevinga normal en les nostres celebracions litúrgiques, per tal que els cristians valencians puguem adreçar-nos a Déu en la llengua dels nostres pares i del nostre Poble.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT