dissabte, 30 de gener de 2021

'No hi ha pitjor tirania que l'execida a l’ombra de les lleis i sota la calor de la justícia’ (VILAWEB/ONTINYENT, 26/01/2021)

 Aquesta frase de Montesquieu, el gran pensador del segle XVIII, resumeix molt bé l’actitud d’una gran part de la Justícia espanyola (com el TSJC o el Suprem) que altera i condiciona, anul·la o influeix en les decisions que pren el govern de Catalunya, inhabilitant aquells polítics amb qui aquests tribunals no estan d’acord. 

Fa uns dies el TSJ va anul·lar la data del 30 de maig que el govern català havia fixat per a les eleccions catalanes. Fa uns mesos, la justícia va inhabilitar el president Quim Torra i ara ha inhabilitat el conseller Bernat Solé. Per altra part, la Justícia no va permetre que el president Puigdemont poguera presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat, el gener de 2018, i no va permetre tampoc que ho feren els diputats Jordi Turull i Jordi Sànchez, ja que van ser empresonats. 

D’altra banda, als presos polítics Jordi Turull, Josep Rull, Oriol Junqueras i Jordi Sánchez, elegits diputats al Congrés de Diputats, i el senador Raül Romeva, només se’ls va permetre de prendre possessió de les seues actes, però immediatament van haver de tornar a la presó, llançant a la brossa els vots que van portar aquests polítics al Congrés i al Senat. Oriol Junqueras no va poder tampoc defensar les seues idees al Parlament Europeu, sinó que, malgrat haver estat elegit eurodiputat, continua sense poder representar els seus electors a la cambra europea.

És per això que molta gent es pregunta per què hem de votar els partits polítics, si després la Justícia en llançà a la brossa els vots, inhabilitant els líders d’aquestes formacions o suspenent la data d’unes eleccions.

Pense que l’objectiu de la Justícia espanyola queda retratat amb la frase del Sr. Pedro Sanz, qui va ser vice-president del Senat espanyol. En una entrevista que el diari La Razón li va fer el 30 d’octubre de 2017, va dir: ‘Si el independentismo gana [les eleccions al Parlament de Catalunya de desembre d’aquell any] se aplicará otro 155’. És a dir: que si les eleccions convocades pel Sr. Mariano Rajoy per al 21 de desembre de 2017 no donaven una majoria constitucionalista (és a dir, no agradaven al PP), el govern de Madrid, com que no eixiria el que volia, tornaria a suspendre la Generalitat. El Sr. Rajoy no es va atrevir a fer el que deia el Sr. Pedro Sanz. Però el cinisme d’aquest vice-president del Senat parla per ell mateix. No en tenien prou amb la Fiscalia i les querelles, el Tribunal Constitucional, el Suprem, la policia i l’extrema dreta. El govern del Sr. Rajoy, o com a mínim el Sr. Pedro Sanz, optava per fer callar aquells que no pensen com ells, perseguint les idees i anul·lant els resultats. De fet, la Justícia espanyola està fent (al peu de la lletra) allò que digué l’aleshores vicepresidenta del govern, la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría: ‘¿Quién ha hecho que hoy ERC y Junts per Catalunya y el resto de independentistas no tengan líderes porqué están descabezados? Mariano Rajoy y el PP’. 

Per això l’estat espanyol, i d’una manera especial la Justícia espanyola (tan diferent de la Justícia europea), hauria de recordar aquelles frases de Montesquieu que diuen: ‘Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa’. I també: ‘No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota la calor de la justícia’.

El TSJC i el Suprem també haurien de tindre molt presents les paraules de Sòcrates quan deia: ‘Quatre característiques corresponen al jutge: escoltar cortesament; respondre sàviament; ponderar prudentment i decidir imparcialment’. Decidir imparcialment! 

Per altra part, quan les autoritats sanitàries han demanat reiteradament que no es facen les eleccions el 14 de febrer per la situació epidemiològica tan dolenta que vivim a Catalunya, en què es basa el TSJ per a suspendre el decret del govern, que convocava les eleccions el 30 de maig i les deixa el 14 de febrer? Cal tindre en compte que la campanya electoral costarà 30 milions d’euros, que es llançaran al fem si després dels preparatius per fer les eleccions el 14 de febrer, al final el TSJ determina que no es facen eixe dia.

Més encara: tenint en compte que la decisió del TSJ sobre la data final de les eleccions es donarà, a tot estirar el 8 de febrer, sis dies abans de les possibles eleccions del 14 de febrer, si anul·la eixa data, la gent que ha votat per correu també haurà perdut el temps. Els ciutadans que vulguen votar per correu hauran d’anar dues vegades a l’oficina de correus (una per a recollir els impresos i omplir-los i l’altra per a recollir les paperetes de votació, escollir la candidatura a votar i deixar-la en el sobre a correus, com faré jo), amb l’inconvenient que si el TSJ acaba per canviar la data, els qui hauran fet tots els tràmits hauran perdut el temps. A més, els membres de les meses hauran de romandre més de dotze hores als col·legis electorals, amb el risc, més que probable, com han dit els metges, de contagi malgrat les precaucions que prenguen. Però ja es veu que al TSJ li té igual què determina un govern i els perills per a la salut. I el temps que perdrem (si al final la data no és el 14 de febrer), anant diverses vegades a correus. 

I els qui estiguen confinats perquè estan malalts de coronavirus? No votaran o se’ls assignarà la franja horària de 7 a 8 de la vesprada, amb l’estigma consegüent? 

La decisió del TSJ és encara més incomprensible perquè tots els partits del Parlament, a excepció del PSOE, estaven d’acord amb el canvi de data. Això fa que siga sospitosa l’actuació del TSJ. A més de gens imparcial i temerària pel que fa a la salut dels ciutadans.

Per tot això, els jutges i els magistrats haurien de recordar les paraules de Montesquieu quan deia: ‘No hi ha pitjor tirania que l’exercida a l’ombra de les lleis i sota la calor de la  justícia’.

Finalment, donaria un consell als jutges: si volen fer política, que es presenten a les eleccions. Però mentrestant, que deixen prendre les decisions polítiques als polítics, que són els qui han rebut els vots perquè prenguen les decisions més convenients.

Cançons i romanços del Comtat (VILAWEB/ONTINYENT, 24/01/2021)

 Aquest és el títol del llibre de l’amic Francesc Jover, una obra molt interessant que estic llegint i que convide a llegir perquè, com diu Vicent Torrent al pròleg, és una ‘perla de llibre’ i ‘un regal que mereix el reconeixement de la comarca del Comtat i de tot el País Valencià’.

El llibre consta de cinc capítols, amb un pròleg de Vicent Torrent, una introducció, un epíleg, un apèndix i una extensa bibliografia. 

Editat per Brúfol i amb 418 pàgines, Cançons i romanços del Comtat és un gran treball de Francesc Jover, qui visitant les poblacions del Comtat ha escorcollat, com diu Vicent Torrent, ‘en la memòria dels majors a principis dels anys noranta’, un fet que era imprescindible per a preservar la gran riquesa cultural de la comarca. 

Aquest llibre, com assegura Torrent, ‘molt ben documentat i inusualment atractiu per a qualsevol lector’ és de lectura ‘amena, interessant i de vegades divertida’.

Com diu l’autor en la introducció, la idea d’escriure aquesta obra ‘va nàixer en veure la importància etnogràfica del treball que va fer el musicòleg Just Sansalvador i Cortés (1900-1980) acompanyat pel seu germà, Joaquim, durant els anys 1922-1924 del segle passat, a la comarca del Comtat’. 

El primer capítol tracta de les cançons populars que Jover detalla pels diversos pobles del Comtat on les ha trobades, des d’Alfafara a Muro, passant (entre més viles) per Agres, Cocentaina, Gaianes o Beniarrés.

El segon capítol està centrat en els monòlegs i els romanços com les dites populars d’Alcosser, les endevinalles de l’Orxa o el cant d’un trànsfuga de Planes. I és que tot i que Francesc Jover només havia previst d’incloure en el seu treball cançonetes populars, en trobar-se ‘al llarg de les entrevistes un altre tipus de material folklòric, sense haver-ho buscat directament’, va ‘decidir gravar tot allò també que no eren cançons i dedicar-hi un apartat’. 

En el tercer capítol, Francesc Jover ens presenta les rondalles populars com el sermó de Turballos o el conte de Peret i Marieta.

El quart recull els jocs d’infants i adults, des del joc de la sortija a l’escampilla, el saltacavall o la trompa. 

Finalment en el cinquè capítol Francesc Jover ens ofereix la música de danses, com la d’Alfafara, el fandango i la dansa d’Agres o el final de dansada de Cocentaina.

Francesc Jover, gran amic de mon pare i membre de la tertúlia del Micalet de València, va nàixer a Cocentaina el 1933. De ben menut va descobrir l’afició a fer romanços a partir de les redaccions que el xiquet feia a l’escola cada dilluns, on descrivia què havia fet el diumenge anterior. A onze anys hagué de deixar l’escola per a posar-se de menador amb sa mare, filadora de cànem, tot i que a les nits anava a una escola nocturna.

El 1947 Jover començà a treballar en la metal·lúrgia, deixant definitivament l’escola. El 1962, ja casat i amb dos fills, va anar a viure a València. El 1969 deixà la foneria i començà a treballar de comercial, fins que es va jubilar. Durant els anys seixanta, en plena dictadura, s’incorporà als moviments veïnals, socials i sindicals, on era l’encarregat de redactar els pamflets.

Quan Francesc Jover es va jubilar s’incorporà a la Universitat de València en els cursos de la Nau Gran per a majors de cinquanta-cinc anys, on es va matricular en Geografia i Història.

L’amic Jover ha fet diversos treballs d’historiografia, sobretot en el camp etnològic. Durant quatre anys va ser col·laborador de la revista Saó, amb un article mensual sobre oficis desconeguts. A més, és autor de diversos llibres, entre els quals, Carrers de Cocentaina (2002), Els regs i la indústria hidràulica a Cocentaina (2005) o República, guerra i repressió franquista a Cocentaina (2008). A més, ha col·laborat amb els seus articles en revistes, diaris digitals i més publicacions.

El llibre de Francesc Jover és una bona oportunitat per a endinsar-nos i conèixer les cançons i els romanços del Comtat, una tradició que cal conservar i transmetre a les noves generacions. Cal tindre en compte que els beneficis de la venda del llibre es destinaran a l’associació Somriures de Cocentaina.  

Per la seua lluita antifranquista i pel seu treball en la recuperació de la cultura popular, Francesc Jover mereix que l’Ajuntament de Cocentaina el declare fill predilecte d’aquesta vila del Comtat. I que l’Ajuntament de València, ciutat on Jover va anar a viure el 1962, el faça fill adoptiu. A més, la Generalitat del País Valencià s’honoraria a si mateixa si enguany el govern valencià li concedira l’Alta Distinció. 

Hòmens com Francesc Jover ens ajuden a recobrar la dignitat, ja que al llarg de la seua llarga vida ha estat un home de conviccions, un maulet que sempre ha treballat per la vertebració del País Valencià i pel seu redreçament nacional.

Ministeris eclesials per a les dones (VILAWEB/ONTINYENT, 20/01/2021)

 Fa cinc anys va ser notícia la qüestió del diaconat de les dones, quan el papa Francesc, en una trobada amb la Unió Internacional de Superiores Generals, va admetre la possibilitat del diaconat femení.

Cal recordar que el tema del diaconat de les dones, abans de l’encontre de les Superiores Generals amb el papa, ja va entrar al Sínode sobre la Família de l’octubre de 2015, amb una intervenció del cardenal del Quebec, Paul-André Durocher, que recomanà als Pares Sinodals ‘l’establiment d’un procés que puga, eventualment, obrir l’accés de les dones sobre el diaconat permanent’. El cardenal Durocher demanà a l’assemblea del Sínode l’estudi d’aquesta qüestió, tenint en compte, com digué el cardenal quebequès, que ‘aquest ministeri, com diu la tradició, està orientat no ad sacerdotium, sinó ad ministerium, és a dir, no en vista a l’ordenació presbiteral, sinó com un servei en l’Església. Així ho afirmava el Vaticà II en el número 29 de la Constitució Lumen gentium, quan diu: ‘En el grau inferior de la Jerarquia hi ha els diaques, que reben la imposició de les mans, no en vista al sacerdoci, sinó al ministeri’.

Ara (mentre que s’ha deixat de banda el diaconat de les dones), s’ha fet un xicotet pas pel que fa al reconeixement oficial del paper de la dona a l’Església, ja que l’11 de gener passat, el papa Francesc va signar el Motu Proprio, L’Esperit del Senyor, on s’institucionalitza els ministeris del Lectorat i de l’Acolitat per a les dones.

Recordem que els ministres ordinaris de l’Eucaristia, com estableix el Codi de Dret Canònic, són els bisbes, els preveres i els diaques (cànon 910.1). I de ministres extraordinaris de la sagrada comunió, en són els acòlits i també altres fidels designats segons la norma de c. 230.3, que diu que ‘quan ho aconsella la necessitat de l’Església i no hi haja ministres, poden també els laics, encara que no siguen lectors ni acòlits, suplir-los en algunes de les funcions, és a dir, exercitar el ministeri de la paraula, presidir les oracions litúrgiques, administrar el baptisme i donar la sagrada comunió, segons les prescripcions del dret’. Per això les dones, des de fa temps, poden ser ministres extraordinàries de la comunió, tot i que fins ara no podien accedir als ministeris del lectorat i de l’acolitat.

Va ser la reforma litúrgica posterior al Concili Vaticà II que va incorporar a l’Església un concepte nou respecte al dret anterior, que és el ministre extraordinari de la comunió. Aquesta figura va ser introduïda el 1973, amb la Institució Immensae caritatis de la Sagrada Congregació per a la Disciplina dels Sagraments del 29 de gener de 1973. Cal dir que per a evitar confusions sobre la funció dels laics en l’Eucaristia, la Instrucció Redemptionis Sacramentum detalla que per als acòlits laics (sempre hòmens, fins ara) s’ha d’usar l’expressió ‘ministre de la comunió’ i no ‘ministre de l’Eucaristia’.

Fins ara el Dret Canònic establia que els acòlits i els lectors, segons el cànon 230.1, eren ‘els hòmens laics, amb edat i condicions determinades’ que ‘per decret de la Conferència Episcopal’ eren cridats ‘per al ministeri estable de lector i acòlit, mitjançant el ritu litúrgic prescrit’. El que ara ha fet el papa amb el Motu Proprio, L’Esperit del Senyor, ha estat modificar el cànon 230.1, que establia que els lectors i els acòlits havien de ser necessàriament hòmens. Així, el papa, amb aquest Motu Proprio, ha substituït la paraula ‘home’, pel plural ‘laics’, que inclou hòmens i dones. I per això a partir d’ara les dones també podran rebre els ministeris de l’acolitat i del lectorat, cosa que fins ara estava reservat només per als hòmens. 

Com he dit abans, algunes dones ja eren, des de fa dècades, ministres de la sagrada comunió, però sense haver rebut el ministeri de l’acolitat. De fet a l’Alcúdia, el meu poble, el 8 de desembre del 1986, Elena Contel, Teresa Chover i Ana Montoro, van rebre de l’Església, per primera vegada al municipi, el manament de ministres extraordinaris de la comunió. Però a partir d’ara, les dones també podran accedir als ministeris de l’acolitat i del lectorat.

Per tant, tot i que des de fa anys les dones podien llegir les lectures de la missa i administrar la comunió, tant a l’Eucaristia com portar-la a les cases dels malalts, la novetat que introdueix el papa amb el Motu Proprio L’Esperit del Senyor és que ara a més, podran accedir (com els hòmens), als ministeris de l’acolitat i del lectorat.

Aquest nou gest del papa Francesc, valent i important, és un xicotet pas endavant en el reconeixement i en la valoració de la dona al si de l’Església, tot i que encara falta molt perquè les dones puguen accedir, com els hòmens, a altres ministeris eclesials.

Per als pobres (VILAWEB/ONTINYENT, 17/01/2021

 Per als Pobres és la fundació que el cardenal Cañizares crearà per a ajudar els pobres. L’arquebisbe de València, en una carta oberta al diari Las Provincias, el 6 de gener, anunciava que la diòcesi de València es desprendrà de béns patrimonials per a destinar als pobres els diners dels objectes venuts. L’arquebisbe hi deia que, al llarg de l’any 2021, es vendran uns béns ‘perquè la diòcesi com a Església és dels pobres i per als pobres’. Per això es crearà aquesta fundació anomenada Pauperibus (Per als pobres), que destinarà als pobres els diners que s’obtinguen de la venda de pintures, escultures i més obres d’art o fins i tot els pectorals de l’arquebisbe. 

En la seua carta, el cardenal Cañizares es pregunta ‘on trobem Jesús?’ i ‘on és el seu tron?’, i ell mateix respon que ‘el seu tron són els pobres’, perquè la nostra Església ‘és l’Església dels pobres i dels qui sofreixen’. El cardenal Cañizares vol, amb la creació d’aquesta fundació, ‘erradicar el virus de la insolidaritat’ i d’aquesta manera ajudar els pobres, que són els qui més pateixen aquesta crisi econòmica, causada, en bona part, per la situació sanitària ocasionada per la covid-19, que està deixant moltes famílies en la pobresa.

De tots és conegut que aquests últims anys, diversos convents del País Valencià han tancat per falta de vocacions i per això molts edificis de religioses han quedat abandonats. En alguns casos, aquestes cases s’han venut per a fer hotels o paradors. El 2007, el Sr. Paco Roig comprà el convent de Sant Josep de les Carmelites Descalces de València per a convertir-lo en un hotel de luxe, i algunes immobiliàries van voler comprar la Cartoixa del Puig (declarada BIC) per 17 milions d’euros.   

Per això va ser providencial, pel que fa a aquest tema de la venda de convents per a convertir-los en hotels, l’audiència del papa Francesc, el 14 d’octubre de 2015, quan a la plaça de Sant Pere encoratjà Sor Lucía Caram, monja dominica de Manresa, a continuar ajudant la gent més necessitada. Amb el seu accent argentí, el papa li digué: ‘Ah! ¿Vos sos la monja que hace lío?’. I afegí: ‘No et canses, els pobres són el més important, això és l’Evangeli’. El papa li digué encara: ‘Preferisc els convents que s’obrin per a acollir els pobres, que no aquells que es tanquen en ells mateixos o els que es converteixen en hotels’. I acabà les seues paraules a Sor Lucía dient-li: ‘Acolliu-los, obriu les portes, no hi deixeu d’acollir els més pobres’.

Com he dit, al País Valencià són molts els convents que s’han quedat sense comunitats religioses, per l’envelliment de les monges i la falta de vocacions. Per això, com a Església estem urgits (i ens ho recorda el papa Francesc sovint) a cedir les cases que ja no tenen religiosos a aquells que es troben en situació de precarietat. No a convertir-les en hotels, sinó a posar-les a disposició dels més necessitats, perquè com va dir el cardenal Ricardo Blázquez el 15 d’octubre de 2015, ‘la presència de Jesús es prolonga en els pobres, els perseguits i els refugiats’. Això és el que ens recorda Jesús en el capítol 25 de l’Evangeli de Sant Mateu: ‘Era foraster i em vau acollir’ (Mt 25:35). O els profetes, com Jeremies, quan ens demana no oprimir l’estranger (Jr 7:6). I l’Èxode: ‘No oprimiràs el foraster’ (Ex 23:9), o el Deuteronomi: ‘Vosaltres heu d’estimar els forasters’ (Dt 10:19).

La fundació del cardenal Cañizares a favor dels pobres està en la línia del que demanaven els Pares de l’Església els primers segles del cristianisme, quan exhortaven els cristians a atendre els forasters i a tots els qui passen necessitat, més que no a adornar els temples. Sant Joan Crisòstom, en el sermó sobre l’Evangeli de Sant Mateu, ens diu també a nosaltres: ‘Desitges honorar el cos de Crist? No el menysprees quan el contemples despullat en els pobres, ni l’honores ací al temple, amb teixits de seda, si en eixir l’abandones despullat passant fred’. Sant Joan Crisòstom afegia encara: ‘El temple no necessita vestits, sinó puresa d’ànima; els pobres en canvi, necessiten que estiguem per ells amb el màxim interès’. I aquest sermó acaba amb aquestes paraules: ‘De què serviria adornar la taula de Crist amb objectes d’or, si Crist mateix es mor de fam? Dóna primer menjar al qui té fam i després, amb el que et sobre, adornaràs la taula de Crist’. I és que si negligim l’atenció als pobres, menyspreem el Crist quan el veiem ‘errant, pelegrí i sense sostre’. Per això, si no atenem els pobres i, al contrari ens dediquem ‘a adornar el paviment, les parets i les columnes del temple’, ens burlem de Crist, ja que ell és present en tots els qui pateixen.

També el monjo cistercenc i abat Sant Bernat, en l’Apologia que adreçà a l’abat Guillem, denunciava els excessos d’or i de plata als monestirs i la sumptuositat dels temples (capítol 28), i li demanava la simplicitat i la senzillesa en les noves construccions del Cister, concretament en els capitells dels claustres (capítol 29), a més de l’atenció als pobres, que no eren atesos com es mereixien. Així, en el capítol 28 d’aquesta Apologia, Sant Bernat destacava la vanitat o la insensatesa en l’ornamentació de les esglésies, mentre la gent passava gana. I el sant abat escrivia: ‘L’església llueix per tot arreu, però els pobres tenen fam, els murs de l’església estan recoberts d’or, però els fills de l’Església continuen despullats. Crema la llum de les esglésies en les parets, i els pobres es moren de misèria’. Per això denunciava la injustícia que suposava que ‘amb allò que pertany als pobres, s’honora els rics’.

Encara, un altre pare de l’Església, el bisbe Sant Gregori de Niça, en una de les seues homilies, ens demana també que siguem sol·lícits amb els pobres, ja que ‘No falten mai estrangers i exiliats; per tot arreu es veuen mans esteses demanant una almoina’. Són aquells a qui, abandonats per tothom ‘l’aire els fa de sostre, s’amaguen a les cavernes, duen vestits vells, tenen aliment si els en donen aquells a qui s’acosten, el seu got són les palmes de les mans, les seues alforges són la mateixa pitrera. Tenen per taula els genolls ben junts; per llit, la terra’. Sant Gregori parlava, ahir (i també hui) d’aquells que ‘duen una vida errant i aspra, no perquè de bon principi l’han triada, sinó obligats per les desgràcies i per la necessitat’. Per això el bisbe Sant Gregori demanava que ‘la raó òbriga als pobres les portes dels rics’ i que cadascú done ‘el que cal per a viure, prenent-ho de les teues riqueses’. Perquè ‘la multitud de pobres i de malalts, trobe en tu un bon refugi’. Es tracta d’atendre ‘amb cura la salut precària del pobre, com si en depenguera el teu benestar, la salut de la teua muller, la dels teus fills, la dels teus servents’ (Homilia 1).

Tot i que sóc molt crític amb el cardenal Cañizares en relació amb la seua postura amb el valencià, he de valorar positivament aquesta iniciativa a favor dels pobres.

La fundació que vol crear ens anima a avançar en la línia de l’Evangeli, que és la de l’amor que es fa servei. Aquest és el repte de la nostra Església: acollir i servir els altres amb amor. No sospitar o recelar (com si foren cavalls de Troia) d’aquells que pateixen i que per això mateix són encara més germans nostres. D’ací que els convents abandonats no s’haurien de convertir en hotels de luxe, sinó en llars per a acollir els pobres. I els béns de l’Església i més encara en aquest temps de crisi econòmica han d’estar per a ajudar els pobres, com vol fer el cardenal Cañizares amb aquesta fundació.  

dissabte, 16 de gener de 2021

De Silicon Valley al monestir (CASTELLÓ NOTÍCIES, 16/01/2021)

Aquests dies hem conegut un cas poc freqüent i que a més d’un li haurà resultat molt estrany: una jove valenciana, Montse Medina, ha decidit deixar el món de l’empresa, on ha triomfat durant molts anys, per entrar a un monestir. Alguns pensaran que no és normal el pas que farà aquesta jove. Jo diria que realment no és freqüent als nostres dies aquest canvi de vida, però sí que és normal, ja que els qui optem per la vida consagrada vivint en un monestir, som persones completament normals. Tan normals com els qui decideixen casar-se o deixar una empresa i anar-se’n a viure al camp a treballar de llauradors.

Com dic, molts s’hauran estranyat que aquesta jove de 36 anys, que fundà l’startup Jetlore i que va fer el doctorat en aeronàutica a Stanford, haja canviat el món dels negocis, amb el seu treball a la consultoria Deloitte, per la vida a un monestir agustinià com a monja contemplativa. Però en aquest canvi no hi ha res d’anormal, perquè l’aposta d’aquesta jove valenciana per la vida consagrada, és tan normal com l’aposta que hauria fet si s’haguera casat o si haguera deixat la vida que portava per formar part d’una ONG i se n’haguera anat a treballar al Tercer Món. És veritat que el canvi d’aquesta jove ha estat més “brusc” que el que fan la majoria de xiques. Però és tan normal com si haguera decidit casar-se o deixar la ciutat i l’empresa per anar-se’n a viure a una zona rural.

El monestir de les agustines descalces de Benigànim

I és que Jesús, de la mateixa manera que va cridar Pere i Andreu, Jaume i Joan i també, Corneli i Cebrià, Antoni el Gran i Benet de Núrsia, Bernat de Claravall o Ignasi de Loiola, Teresa de Jesús, Teresa de Lisieux, Carles de Foucauld, Joan XXIII i Pau VI, Ignacio Ellacuría, Òscar Romero, Pere Casaldàliga o Hèlder Câmara, continua, també hui, cridant xics i xiques a seguir-lo, tant en la vida consagrada, com en el presbiterat o en el matrimoni.

Seguir el Senyor en ple segle XXI no té res d’anormal ni és cosa de bojos. Només cal deixar-se seduir per Jesús i ple de goig per la vocació rebuda, seguir els passos del profeta de Natzaret en aquest camí apassionant que és esdevenir testimonis del Regne enmig de la nostra societat. Com ha decidit fer Montse Medina, que en el seu perfil a la xarxa social LinkedIn, ha explicat la seua decisió de deixar el món de les finances per consagrar-se a Déu, donant un gir de 180º a la seua vida. I és que com diu Montse Medina en la carta on notifica la seua decisió, “s’ha obert una nova etapa en la meua vida, que comporta deixar la meua carrera professional”. I és que els qui optem per la vida consagrada, no som uns fracassats ni uns amargats, que deixem el que fèiem per “tancar-nos” en un monestir. Hem viscut plenament i ho hem passat bé fent el que fèiem, però hem donat un gir de 180 º a la nostra vida per seguir Jesús i per servir el Regne i els hòmens i dones, sobretot els qui pateixen més.

Montse Medina, seleccionada entre les 10 top talents d’Espanya menors de 35 anys per la MIT Technology Reviewesprés, rebé la medalla de bronze en els Stevie Awaerds for Women in Business de 2017 a la Dona executiva de l’any.

Montse Medina

Montse Medina es considerava una bona catòlica per anar a missa els diumenges, però en veritat, com ella mateix reconeix, estava “enorgullida per la glòria, el poder i els diners que anava guanyant”.

Després de 12 anys triomfant segons els paràmetres del món, Montse Medina ha afirmat “haver trobat el seu tresor”, en relació al passatge evangèlic (Mt 13:44-46), on Jesús ens exhorta a buscar i a acollir el do de Déu que és la vocació. I per això, Montse Medina ha afirmat que, “com diu l’Evangeli, vull vendre tot el que tinc en aquest món per comprar-lo”.

El que m’ha sorprès de la carta de Montse Medina (i que no acabe d’entendre) és l’expressió amb la que comença el seu text: “Con mucho pesar tengo que despedirme de Deloitte”. I dic que no ho entenc, perquè quan algú pren una decisió radical com és consagrar-se del tot a Déu, no ho fa amb “mucho pesar”, sinó ple de goig, convençut que el camí que  emprèn és molt més il·lusionant i molt més important que les renúncies que farà. Ningú no comunicaria el seu matrimoni, dient que “con mucho pesar” emprèn aquest nou camí. Supose que degut als anys treballant en el món dels negocis, aquesta jove encara sent “pesar” per deixar la faena i els companys de treball. Però estic convençut que aquest nou camí que emprèn, el fa convençuda i plena de goig.

El que queda clar és el pas valent d’aquesta jove, que com ella mateix reconeix a la carta, abans buscava “el meu propi interès. I m’enganyava a mi mateixa, perquè lluny de fer-me feliç, aquesta actitud em provocava un buit cada vegada més gran”.

Les agustines descalces de Benigànim

El camí que comença aquesta jove valenciana, mostra, malgrat que cada vegada són menys les joves que entren a un monestir, que Déu continua cridant xics i xiques a seguir-lo per mitjà dels consells evangèlics, per així ser testimonis del Regne enmig del nostre món.

Amb la vocació a la vida contemplativa, com diu, molt encertadament, aquesta jove, “no deixe el món pròpiament, sinó la mundanitat, per entregar la meua vida en oració i ofrena per aquells a qui Déu estima”. Tot i que Montse Medina en la seua carta no diu a quin monestir d’agustines entrarà, cal recordar que al País Valencià hi ha monestirs d’agustines (descalces, recol·lectes o contemplatives), a Dénia, Benigànim, Sant Mateu, Requena i Benicàssim.

Seguir el Senyor és una aventura apassionant, pel fet que com a missatgers de l’Evangeli en la vida contemplativa o activa, en el presbiterat o en el matrimoni, esdevenim hòmens i dones empesos per l’Esperit, artesans de joia i d’esperança i sembradors de consol i de pau. Seguir el Senyor ens fa profetes i servidors del Regne, per tal de portar en la nostra vida, una llàntia que il·lumina les foscors del nostre món. Seguir el Senyor és acollir el seu amor i compartir-lo amb aquells amb qui convivim. Viure la vocació que Déu ens dóna, com farà Montse Medina en un monestir contemplatiu,, és fer un camí de plenitud i de goig, perquè, sentint-nos estimats per Déu, aprenem a estimar els altres amb un amor indivís. 

dijous, 14 de gener de 2021

La naturalesa del virus és canviar per a persistir (VILAWEB/ONTINYENT, 13/01/2021)

 Això deia en una entrevista a Regió7 el biòleg Josep Quer Sivila, membre de l’equip de recerca de la Vall d’Hebron, amb relació al virus de la covid-19.

L’investigador venia a confirmar el que és una llei de la natura: tots els organismes vius es veuen obligats a canviar, a adaptar-se, si volen resistir, persistir o viure. És el que veiem amb el coronavirus, que canvia per a poder resistir, a diferència del que veiem en els humans, que malgrat la pandèmia que patim, continuem sense canviar el nostre estil de vida. Per això, és evident que aquest virus és més intel·ligent que no els humans, ja que ell sí que canvia per a no desaparèixer i pel contrari, nosaltres, desgraciadament, no ho fem.

Vam ser molts els qui, al principi d’aquesta pandèmia, vam creure que n’eixiríem més forts i que aprendríem una lliçó molt important després dels mesos convivint amb aquest maleït virus. Però la realitat desmenteix el somni que teníem, ja que continuem comportant-nos com si no existira el virus, i per això tenim unes dades epidemiològiques molt dolentes.

La tendència a l’alça dels indicadors de la covid-19 (amb més de 3.000 persones mortes al País Valencià i amb 85 morts en un sol dia, el 5 de gener passat) i amb una velocitat de transmissió disparada, mostra que no estem fent bé les coses i que ens cal un canvi radical del nostre comportament i el nostre estil de vida, si és que realment volem vèncer aquesta pandèmia.

És molt freqüent que al principi de cada any, molts acostumen a fer una llarga llista de bons propòsits per tal de viure d’una manera més sana: anar al gimnàs, deixar de fumar, passar més temps amb els fills, aprimar-se… Però la realitat és que ben aviat aquests bons propòsits s’esvaeixen i continuem fumant, deixant el gimnàs per un l’altre any, arribant tard a casa sense tindre temps per als fills, menjant d’una manera poca sana…. I és que, malgrat el desig de canvi amb l’any nou, continuem amb la rutina de sempre.

Les dades epidemiològiques i la tendència a l’alça dels indicadors de la covid-19 ens mostren que no estem fent bé les coses, i per això al País Valencià fins i tot s’han ajornat les intervencions quirúrgiques programades i també s’han suspès les proves diagnòstiques a excepció de les de càncer de còlon i de mama.

Però malgrat tot, encara és possible de canviar el nostre estil de vida per tal de vèncer aquest virus. El que no hauríem de fer (com no ho fan els metges, els infermers i els farmacèutics) és acostumar-nos a les nombroses defuncions de cada dia, als malalts ingressats a les UCI o a les persones que han perdut la faena. No podem caure en la insensibilitat i veure com a ‘normals’ aquestes xifres tan espantoses.

Per part seua part, el govern del País Valencià també necessita millorar pel que fa a les mesures (insuficients, segons els metges, i preses massa tard) que ha pres la Generalitat per véncer la covid-19, ja que sembla que el calendari festiu (Nadal, Cap d’Any i Reis) ha marcat les normes de restriccions a seguir, en compte de ser-ho la gravetat epidemiològica. Per això no s’entén que les mesures més restrictives hagen començat a aplicar-se l’endemà de Reis i no el mateix dia que es van decidir, tenint en compte la gravetat de la situació epidemiològica. I això que la presidenta del Col·legi de Metges de València ha demanat mesures urgents i contundents, com un confinament total. També l’actor de l’Alqueria Blanca Ferran Gadea, ‘Tonet’, és partidari de mesures més contundents, en afirmar que ‘molta gent hauria tancat encara més’.

‘Salvant’ el pont del Nou d’Octubre, el de la Puríssima i els de Nadal i Cap d’Any i la festa de Reis, hem salvat vides o s’han mort més persones que si no haguérem ‘salvat’ aquestes festes? I és que s’estan morint 20, 30, 40, 50 i fins a 85 persones cada dia, i són molts els ciutadans que s’estan quedant sense faena! Per això considere escandalós la gentada que hi hagué al davant de l’ajuntament de València en la cavalcada dels Reis, el dia 5 a la nit, amb les consegüents acusacions entre el PSOE i Compromís.

Davant aquesta situació greu i extraordinària, cal que hi haja també mesures greus i extraordinàries i per això, per a evitar més contagis, s’hauria d’haver suprimit la cavalcada. Ja tindrem més anys per celebrar-la.

Per altra part, al País Valencià (i també a altres països) els ciutadans no entenen un fet que és per això mateix incomprensible: i és que una vegada arribades els vaccins, com és que s’ha vaccinat un percentatge molt menut de la població, tenint com tenien més dosis per a continuar vaccinant? I això no s’entén si no és per una descoordinació. Per això estic totalment d’acord amb la periodista Elisa Beni quan deia ‘governar és responsabilitzar-se que, quan les vacunes començaren a arribar, estiguera preparada i greixada una maquinària específica i adequada per dur a terme la tasca’. I pel que es veu, això, per més incomprensible que siga, no va passar. Per això el periodista Xavier Domènech qualificava de catatònics els membres del govern català. També el Dr. Oriol Mitjà en el seu twitter del 4 de gener, feia una crida urgent al govern de la Generalitat de Catalunya, davant el desgavell de la campanya de vacunació: ‘Us prego que deixeu que us ajudin experts externs’.

També Vicent Partal denunciava a l’editorial ‘La desídia amb el vaccí, una nova mostra d’incapacitat política’ que no s’hagueren utilitzat totes les dosis que havien arribat al País Valencià. Amb tota la raó del món, Vicent Partal deia que ‘no és que es vacune a un ritme lent però segur, és que això que es fa és una vergonya’. Si Astúries ha administrat el 100% de les dosis de la primera remesa de vacunes que va rebre, com és que no ha passat el mateix al País Valencià?

L’important és que encara som a temps de superar aquesta pandèmia. Però ens ho hem de prendre seriosament. Hem de canviar radicalment de vida. I és que malgrat el sofriment, la malaltia i la mort dels éssers estimats que hem perdut en aquesta pandèmia, cal alçar-nos de nou com ens deia el papa Francesc en l’homilia de la Vigília Pasqual l’11 d’abril passat, per a ‘somiar, arriscar i comprometre’ns per canviar el món’.

Canviar el nostre estil de vida  i deixar de viure com abans és l’únic camí que tenim per a vèncer aquest virus. És el que ens demanà el papa Francesc en la pregària a la plaça de Sant Pere, el 27 de març passat, quan ens encoratjà a ‘triar entre el que compta veritablement i el que passa’ i ‘separar el que és necessari del que no ho és’.

Vencerem el virus si vivim arrelats a l’esperança, si somiem junts, si arrisquem el futur, si ens comprometem solidàriament per a canviar el món, si triem el que compta i deixem de banda allò que és secundari.

Desgraciadament fins ara (i malgrat les persones que hem perdut  causa d’aquest virus), ‘ens hem deixat absorbir pel que és material’ i ‘trastornar per la pressa’, com ens deia el papa el 27 de març. I per això, anestesiats per la indiferència, ‘no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem sentit el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt’. I és que amb el nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, mentre ignoràvem el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Hem d’aprendre una lliçó important d’aquesta pandèmia i hem de canviar de vida. No podem continuar immersos en la indiferència, perquè el món sofreix molt. Hem de deixar de banda la insolidaritat, que ens tanca egoistament en nosaltres mateixos i hem de treballar activament a favor del bé comú dels ciutadans, ajudant els qui passen necessitat. Hem de ser artesans d’esperança i llavors de resurrecció, perquè com ens recordava el papa en la Vigília Pasqual, ‘en Jesús Ressuscitat, la vida ha vençut la mort’ i per això ‘la fe pasqual alimenta la nostra esperança’, una esperança que no defrauda mai, ja que ens fa veure que Jesús, ‘en la foscor de les nostres nits, és certesa en les nostres incerteses’.

Com a deixebles de Jesús de Natzaret, els cristians hem de ser capaços de transmetre esperança, per a repensar aquest sistema econòmic tan depredador i tan injust, sobretot per a les persones més desafavorides, un sistema econòmic que el papa ha denunciat com un sistema que mata, basat en una economia que exclou i que per això mateix esclavitza els més pobres.

Hem d’alçar-nos de nou, cal que ens alcem de nou i que ajudem a alçar-se aquells que no poden fer-ho per ells mateixos. Hem de viure d’una manera diferent de com vivíem abans de la covid-19. Hem de canviar (com canvia el virus) i no tornar a viure com abans d’aquesta pandèmia, sinó que hem de viure una nova vida, com va ser nova la vida de Jesús després de la seua resurrecció. Entre tots, donant la mà als qui han caigut i no poden més, hem de construir una vida més fraterna, més humana i més solidària, per així, com ens deia el papa, saber ‘triar el que compta veritablement i el que passa’ i ‘separar el que és necessari del que no ho és’. Perquè com ha dit el papa en diverses ocasions, ‘no hi ha alternativa: o construïm el futur junts, o no hi haurà futur’.

Només si ens unim tots i fem cas del que ens digué el papa de saber prioritzar què és important per damunt de què és secundari i anecdòtic, podrem vèncer aquest virus. Però si continuem vivint com fins ara, serà el virus qui ens vencerà. Si canviem de vida demostrarem que som intel·ligents. Si no canviem de vida, el virus, que sí que canvia per a poder resistir, ens guanyarà.

Aprendrem la lliçó que ens dóna el coronavirus o continuarem com fins ara, comportant-nos com l’orquestra del Titànic?

dilluns, 11 de gener de 2021

El Calendari dels Brillants (CASTELLÖ NOTÍCIES, 11/01/2021)

 Un any més, i seguint una tradició que l’infatigable amic Joan Josep Cardona i Ivars va començar el 1987, ha aparegut puntualment el “Calendari dels Brillants adaptat als usatges i costums del Meridià Valencià”. Enguany el Calendari, com diu Joan Josep Cardona, “ve farcit de novetats” que són les raons “com justifiquem la nostra irrenunciable voluntat de superació” any rere any.

El Calendari és un almanac literari, amb articles de diversos autors, amb temes relacionats amb l’etnografia, la història, l’agricultura, la biografia o la música.

El volum d’aquest 2021, de 192 pàgines i impecablement editat, amb un pròleg de Joan Josep Cardona, conté interessants articles, que com demanava als col·laboradors d’aquesta obra el bon amic Joan Josep Cardona, ens permeten “saber la realitat de dins de casa nostra per mesurar la nostra capacitat de resistència”. Aquest nou número del Calendari dels Brillants, és un dels 1.400 que componen el tiratge d’enguany, un augment significatiu respecte a l’any anterior, degut a la creixent demanda.

Enmig de la pandèmia que ha sacsejat el nostre món, Joan Josep Cardona ens demanava en els articles del Calendari del 2021, “la serenitat que tanta falta feia en tants moments i la calma precisa per saber ressituar-nos”.

El Calendari dels Brillants, amb l’entusiasta Joan Josep Cardona, a l’esquerra

Cal destacar entre els col·laboradors d’aquest Calendari d’enguany, Emili Rodríguez-Bernabeu, Joan Ivars, Cervera, Clara Giner, Guillem Gilabert, Carles Martín Cantarino, Emili Piera, Alfons Llorenç, Elvira Cambrils, Francesc Gisbert, Ximo Garcia Roca, Manel Joan i Arinyó, Vicent Baydal, Agustí Ventura, Joaquim G. Caturla, Anna Maria Ronda, Pepa Guardiola o Joan Lluís Cardona entre d’altres professors, escriptors, periodistes, mestres o teòlegs.

A més dels articles, sempre interessants, el Calendari conté també el “santoral, amb els patronatges, festes religioses i populars com els aniversaris dels patrons d’oficis gremis, les creences populars i els remeis que fan al cas, devocions als sants patrons amb novenaris, tríduums i quinaris, regiment de les fases de la lluna i recomanacions astronòmiques, procuració de les faenes de muntanya, del camp i de l’hort, orientació per als patrons de mar, recompte dels anys darrers, prenuncis del temps que ha de fer, consells de medicina pràctica i altres i ponderades novetats compostes per satisfer els afanys de tants com ho demanen per al 2018”.

El Calendari divideix l’any en els temps eclesials i presenta en la pàgina de cada mes el seu refrany més típic. El Calendari conté, a més, les dades astronòmiques i els còmputs eclesiàstics, les fases de la lluna, l’hora d’eixida i de posta del sol o els fenòmens atmosfèrics. Aquest  Calendari acaba amb unes dades ben interessants sobre els dies de mercat als pobles valencians, les fires tradicionals, les demostracions artesanals, etnogràfiques i els esports tradicionals, les romeries, el calendari dels sants patrons i advocats i el de les fires de llibre vell. També hi ha el calendari dels colombaires i el de la Pilota Valenciana, el del contribuent, els festivals i certàmens musicals, els aplecs dansaires, les interpretacions d’Aurores, Albades i altres activitats musicals, així com la informació dels balnearis valencians. El llibre acaba amb el calendari de volteig de campanes del Micalet, el campanar de la Seu de València.

L’amic Joan Josep Cardona, de Benissa, és un autor fecund, ja que a més del Calendari que edita cada any, ha publicat entre d’altres, els llibres “La traginera de la Marina Alta” (1990), “Els cognoms i els malnoms de Benissa” (1998), “Història de la parròquia de Benissa” (2002) o “Del bressol al fossar” (2006).

Un any més el “Calendari dels Brillants”, enguany ja en la seua 34ena edició, és una mirada positiva en temps de pandèmia i per això, un anys més, aquesta obra que naix de l’entusiasme de l’amic Joan Josep Cardona, ve a enriquir la cultura tradicional dels valencians. Una cultura que ens referma com a Poble i que ens fa somiar en un futur millor, més lliure, més fratern i més just.

'Escolte parlar de ‘vida’ i ‘no mataràs’…., (CASTELLÓ NOTÍCIES, 08/01/2021)

 Als qui ahir defensaven la pena de mort o la guerra justa i justificaven la tortura o els vols de la mort”. Aquest és el títol de l’article (Religión Digital, 29 de desembre de 2020) de l’argentí Eduardo de la Serna, un mossèn que forma part del grup de preveres en opció pels pobres.

Aquest capellà argentí dóna la seua visió sobre la defensa de la vida, en el debat sobre l’avortament que recentment ha tingut lloc a l’Argentina. I per això aquest mossèn diu que “hi ha discursos que em resulten agressius i violents”.

Amb valentia, Eduardo de la Serna ha denunciat la hipocresia dels qui ara a l’Argentina (però no només en aquell país llatinoamericà), defensen la vida, però fa uns anys no “cridaven davant la crema de bruixes o justificaven la Inquisició o les creuades, la mort d’heretges o el desmembrament d’indígenes rebels”. En aquell moment “no van dir res”, afirma Eduardo de la Serna, afegint a més que “l’avortament em produeix rebuig”, ja que “no és cap meravella”.

També a l’estat espanyol, últimament, hi ha hagut un tens debat sobre l’eutanàsia. Fa uns dies al Congrés de Diputats es van enfrontar dues postures: els partidaris de regularitzar l’eutanàsia i els contraris a fer-ho.

El que em produeix una gran indignació és la hipocresia dels qui, per combatre la llei de l’eutanàsia, han invocat la defensa de la vida, quan un d’aquests partits, el PP (perquè l’altre, Vox, era a dins del PP), durant la invasió d’Iraq, el 2003 va promoure i impulsar l’acció bèl·lica en aquest país.

I és que el Sr. Aznar, cal no oblidar-ho, formà part del “trio de les Açores” i per això participà activament en les maniobres polítiques que impulsaren l’acció militar a l’Iraq, malgrat la falta de proves de l’existència d’armes de destrucció massiva. El partit del Sr. Aznar, que ara es proclama defensor de la vida i contrari a regularitzar l’eutanàsia, va apostar per la guerra, legitimant la invasió d’Iraq. ¿En aquell moment el PP va defensar la vida, com pretén fer-ho ara oposant-se a l’eutanàsia?

El cadàver d’un immigrant recuperat a Tarajal

L’altre partit (nascut del PP) que s’ha posicionat també contra la llei que regula l’eutanàsia, presenta entre les seues 100 mesures urgents, la “deportació dels immigrants il·legals als seus països d’origen” (nº 14) i “l’eliminació de l’accés gratuït a la sanitat per als immigrants il·legals” (nº 58), mentre fa una “defensa de la vida des de la concepció fins a la mort natural” (nº 75). ¿El tracte vexatori i xenòfob d’aquest partit amb els immigrants està en la línia de la defensa de la vida?

Per altra part, els diputats del PP contraris a l’eutanàsia, perquè diuen que defensen la vida, haurien de recordar la tragèdia del Tarajal. Va ser el 6 de febrer de 2014, en temps del president del govern Mariano Rajoy, quan els immigrants subsaharians que arribaren nadant a la costa espanyola, van ser repel·lits per un operatiu de 56 agents de la Guàrdia Civil, que els van disparar 145 pilotes de goma. 15 d’aquells immigrants van morir ofegats mentre intentaven eludir l’acció de la Guàrdia Civil. I ara la Justícia ha arxivat la causa contra els guàrdia civils del cas Tarajal. ¿No s’havia de defensar la vida d’aquests immigrants? I el PP va condemnar aquesta tragèdia? I el Sr. Jorge Fernández Díaz, ministre de l’Interior en aquell moment (tan catòlic) ¿va defensar el dret a la vida d’aquelles persones?

Per això, utilitzant el títol de l’article de mossèn Eduardo de la Serna, també em sembla una hipocresia escoltar els qui, en relació a la llei d’eutanàsia, parlen de “vida” i “no mataràs” i ahir declaraven la guerra a Iraq o hui menyspreen i persegueixen els immigrants.

dijous, 7 de gener de 2021

Carta als Reis d’Orient (VILAWEB/ONTINYENT, 04/01/2021)

 Benvolguts Reis d’Orient: l’inici d’un altre any sempre ens porta l’alegria de la vostra presència. Per sort, cada any comença amb la vostra vinguda en una nit meravellosa, on els ulls dels xiquets brillen d’una manera especial. Aquesta és la nit dels somnis i de la il·lusió.

Ja sabeu que el 2020 ha estat un any molt difícil, amb una pandèmia provocada per la covid-19 que s’ha emportat tants i tants éssers estimats, hòmens i dones, pares, iaios, germans o amics, a qui en moltes ocasions ni tan sols s’ha pogut donar l’adéu que hauríem volgut. Un any que ens ha deixat milers de famílies que han perdut una persona estimada o que han hagut de tancar el negoci, i milers de malalts de coronavirus, a més de tantes famílies enfonsades en la pobresa per la crisi social i laboral que ha provocat aquesta pandèmia.

Voldria que enguany, majestats, ens portàreu a tothom caixes ben grosses de solidaritat amb els més desvalguts, amb els més dèbils de la nostra societat: les famílies que han perdut un ésser estimat amb aquesta pandèmia, els ancians que viuen sols, els malalts, els immigrants i els refugiats, els qui no poden arribar a finals de mes, les famílies expulsades de la llar on viuen per uns bancs sense ànima ni consciència.

Porteu als metges, als infermers, als farmacèutics, al personal de neteja d’hospitals i residències unes caixes ben plenes de força i de coratge. Són ells qui, amb valentia, han estat en primera línia en la lluita contra aquesta pandèmia. Molts estan esgotats físicament i psicològicament. Porteu-los unes caixes ben grosses de força i de coratge, perquè puguen continuar el treball sacrificat i abnegat que, des de fa mesos, porten per salvar vides.

Al costat del personal sanitari tenim els irresponsables que, sense tindre en compte aquesta pandèmia, continuen amb festes il·legals, convertint-se en vectors del virus. Porteu a aquestes persones immadures i insolidàries unes grosses caixes de trellat i de sentit comú, de responsabilitat i de solidaritat, perquè deixen de comportar-se d’una manera tan insolidària.

Voldria també que portàreu als polítics l’obsessió per la justícia, per posar fi al frau i la corrupció, perquè amb el seu treball facen possible una societat més humana, més amable i més lliure. Que els nostres polítics opten per la lluita contra la cursa armamentística i la despesa militar, i que els diners que es gasten en armes es destinen a fer hospitals, escoles i zones verdes. I que actuen sempre no mirant els vots, sinó el benestar dels ciutadans.

Porteu també a la nostra societat unes caixes ben grosses de sensibilitat ecològica, per a protegir el medi ambient i per a fer del nostre món un planeta sense tants fums ni tanta contaminació.

Als qui són a la presó injustament, porteu-los esperança i coratge, i als jutges i als magistrats deixeu-los unes caixes de sentit de la justícia i d’imparcialitat i lleveu-los la revenja i el càstig pel càstig.

Porteu també caixes de llibertat ben grosses per als pobles i per a les cultures oprimides. Feu que la nostra llengua i la nostra cultura siga estimada i respectada, sobretot per l’Església que, incomprensiblement, continua marginant el valencià a les nostres esglésies.

Augmenteu als periodistes la passió per informar amb objectivitat i llibertat, per a ajudar a formar ciutadans lliures i crítics amb els poderosos. 

Doneu als banquers una ànima nova i un cor sensible al patiment de tanta gent. Que puguen descobrir que els diners no ho són tot en la vida, sinó que allò que realment fa feliç és compartir què som i què tenim.

Doneu també uns ulls i un cor nou a aquells que s’aprofiten dels altres, que xafen els dèbils, que viuen amb sous escandalosos i pensions milionàries, insensibles al dolor i a les llàgrimes del nostre món.

Porteu la il·lusió als qui l’han perduda, l’esperança als desesperats, l’alegria als ancians i als jóvens. Porteu també noves forces als qui estan cansats. I doneu als jóvens que busquen faena la força per a no desanimar-se i continuar lluitant per un món més just.

Porteu-nos un desig ferm de pau, per tal d’acabar amb les guerres, la violència de gènere, la xenofòbia, el terrorisme i les dictadures. Porteu-nos també unes caixes ben grosses de diàleg que facilite la convivència i la concòrdia entre pobles, cultures i religions. I esborreu dels nostres cors la intolerància i el fonamentalisme.

Dueu també, Majestats, una nova manera de fer política. Que el bé dels ciutadans siga la prioritat dels nostres governants. Que els nostres polítics no facen trampes, ni actuen amb enganys ni mentides. Que juguen sempre net i que no s’entretinguen insultant-se o desqualificant-se els uns als altres. I també, feu que els nostres governants ens deixen veure TV3. Que s’acaben les prohibicions i les censures.

Renoveu en els mestres, que viuen amb passió la docència, la il·lusió per transmetre els valors que ens humanitzen i ens ajuden a créixer com a persones. 

Porteu als llauradors unes caixes ben plenes d’esperança i de fe en el futur. Ells que treballen de sol a sol, que llauren la terra amb la seua fatiga i la seua suor, que venen les taronges per quatre cèntims mentre veuen que els intermediaris es fan d’or.      

Porteu a l’Església la passió per l’Evangeli, sense additius, conservants o colorants. Doneu als cristians la passió per anunciar el Regne, que és sempre buscar la felicitat dels germans i un paper més important de les dones al si de les comunitats cristianes.

Dueu al papa Francesc una caixa ben grossa de coratge, perquè amb la valentia dels profetes i malgrat els entrebancs que li posen des de dins mateix del Vaticà faça avançar l’Església pels camins de l’Evangeli.

Majestats, fa dos mil anys vau trobar Déu ‘amagat’ en l’Infant del pessebre. Un Déu que (com diu el teòleg Joseba Andoni Pagola) ‘no poden trobar els qui viuen instal·lats en el poder o tancats en la seguretat religiosa’. Porteu-nos als cristians una caixa ben grossa del desig de construir una Església més lliure, que treballe per mostrar la llum del Crist a aquells que busquen incansablement una esperança per a viure. Una Església més lliure i pobra.

I quan passeu pels nostres carrers i per les nostres places, enguany vestides de dol per la mort de tantes persones estimades i de cansament i desencís per les persones que s’han quedat sense faena, deixeu-nos unes caixes ben grosses d’audàcia, d’esperança i de força per a aprendre a estimar-nos és els uns als altres.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT