dissabte, 25 de novembre del 2023

Tots Sants, per Vicent Ventura (CASTELLÖ NOTÍCIES, 01/11/2023)

 Primer de novembre. La tardor fa caure els fulls dels xops en les riberes dels nostres dos rius, Xúquer i Albaida, finalitza el temps de les collites, arriben els primers freds i sembla que tot camina lentament cap a la mort hivernal. Els camps estan menys freqüentats, encara no ha arribat la taronja, el poble frena el seu ritme i les hores s’escurcen lentament. La nit serà a poc a poc la que s’apropiï dels carrers.



Tots Sants. Es visita els parents als cementeris i se’ls porten rams de flors. S’han netejat les seves casetes i resplendeixen. Abans, si ja havia arribat el fred, era el temps d’estrenar els nous abrics i la roba d’hivern, era quan començava a aparèixer alguna castanyera als carrers, i es venien dolços característics d’aquestes dates, com els Ossos de Sant, Panellets de Mort, arribaven els primers Torrons…

En les cases s’encenien les “animetes”, petits llantions surant en vasos d’oli, que servien perquè les ànimes no es perdessin al seu camí de tornada al costat de la seva família. Era creença general que aquell dia, al migdia, els difunts tornaven per compartir la festa al costat dels seus i es quedaven fins al dia següent al migdia, dia de difunts. Una jornada festiva de reunió familiar de passat i present.

Era un dia d’alegria. Els avantpassats vetllaven per les seves famílies, eren els seus protectors i calia cuidar-los. En alguns llocs, es deixava a la taula un lloc buit amb el seu plat. Es deixaven les portes obertes perquè les ànimes poguessin passar lliurement, i s’evitava asseure’s als racons, que es creien els seus llocs favorits. Fins i tot es deixava un llit buit perfectament fet i amb una cantonada dels llençols oberta doblegada (la girà) per si volien descansar en ella.

Es comptaven al costat dels primers focs de la llar les històries familiars, les del seu cor, els pares, els avis, qualsevol relat dels avantpassats. La memòria del clan es repassava davant dels membres mes joves perquè perdurés…

El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet

IMATGES: https://castellonoticies.com/tots-sants-per-vicent-ventura/

L’Església no pot ser neutral (CASTELLÖ NOTÍCIES, 02/11/2023)

 En la situació política actual, i amb el rerefons d’una possible amnistia per part del govern de l’estat, l’Església hauria d’actuar sempre d’una manera apartidista, però no neutral. Només així estarà al costat dels pobres i dels marginats i a favor de la pau, per denunciar la injustícia i l’opressió dels poderosos, que sempre s’aprofiten dels desvalguts. Així ho va fer Jesús, que va ser anomenat amic de publicans i de prostitutes, però mai no va ser amic d’Herodes i de Pilat. I és que Jesús no es va mantenir mai neutral.



Cal que recordem una vegada més, les paraules del bisbe Desmond Tutu, quan deia: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has escollit el bàndol opressor”. I deia també: “El Jesús que jo adoro és un Jesucrist que va estar sempre al costat dels qui eren tractats amb injustícia i va tindre problemes degut, precisament, a això”.

Amb la valentia dels profetes, l’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, ha demanat “diàleg, reconciliació i mesures de gràcia per poder refer el país”. L’arquebisbe Joan Enric demanà de “pregar per la pau i la reconciliació i ser persones magnànimes que saben perdonar i oblidar, donant una segona oportunitat als altres, sense prejutjar-los, construint pau i germanor a la família, a casa, amb els veïns, al poble” (Bisbat d’Urgell, 30 de setembre de 2023). L’arquebisbe Joan Enric també recordà que “fa dos anys, amb motiu dels indults, els bisbes de Catalunya també, van demanar diàleg, reconciliació i mesures de gràcia per poder refer el país”.

I és que el bisbe i secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, fa uns dies, a una pregunta d’un periodista, afirmà que no es donaven les circumstàncies per a una possible amnistia.

Els qui ara s’esquincen les vestidures, com el secretari general de la CEE i tots els partits de la dreta, haurien de recordar que Aznar va indultar 5948 condemnats, superant Felipe González, que n’havia concedit 5944. Com ens recordava Jordi Molet: “Felipe González va indultar el general Alfonso Armada, per motius de salut, condemnat per ser un dels responsables de l’intent de colp d’estat del 23-F. També va perdonar Jesús Gil, que havia estat condemnat per vendre una parcel·la embargada. Aznar, per la seua banda, va indultar 10 dels 12 condemnats pel segrest  de Segundo Marey. Entre els indultats hi havia l’exministre José Barrionuevo i l’exsecretari d’estat Rafael Vera, tots dos del PSOE. També va perdonar el jutge Javier Gómez de Liaño, condemnat per prevaricació, i 16 membres de Terra Lliure” (Regió 7, 17 de setembre de 2023).

Degut a les declaracions, crec jo, del tot imprudents, del secretari general de la CEE, set entitats cristianes catalanes, entre elles La Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans, Cristianisme al segle XXI, Justícia i Pau o la Fundació Joan Maragall, han considerat greu “que el portaveu de la CEE es permetés donar una opinió personal sobre una possible amnistia, contradient les declaracions dels bisbes de Catalunya, exposades unànimement l’any 2021, davant el context social i polític a Catalunya”.

I és que molt sovint, dissortadament, es veu d’una manera molt clara la connivència i la sintonia de la jerarquia espanyola amb els partits del Sr. Feijóo i del Sr. Abascal. Una connivència que, afortunadament, no es dóna a l’Església catalana, més plural.

L’Església, perquè no pot ser neutral, ha de denunciar amb valentia tants i tants despropòsits, injustícies i violacions dels Drets Humans. L’exemple de tot això el tenim en el papa Francesc, quan el 5 de juliol de 2014, deia: “Déu no és neutral, està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”. Per això l’Església ha de ser la veu dels qui no tenen veu, per defendre els drets i la dignitat dels més vulnerables de la nostra societat, tot denunciant l’abús de poder d’aquells que trepitgen els pobres i són incapaços de mostrar mesures de gràcia, com demana l’arquebisbe Joan Enric.

A més, en una situació política marcada per l’atac sistemàtic a la nostra llengua per part de les dretes que ens governen a la Generalitat i a molts ajuntaments valencians, com el del Cap i Casal, Borriana o Torrent, i amb un conseller d’Ensenyament que ha arribat a qüestionar l’autoritat científica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, els bisbes valencians no haurien de mantindre’s en silenci quan s’està atacant la nostra llengua, que és com l’ànima del nostre poble. Un atac que té com a únic objectiu, reduir el valencià (o català) a àmbit domèstic. Però el silenci dels bisbes (com deia en un article anterior), davant l’intent de les dretes d’acabar amb el valencià, no és gens estrany, ja que ells mateix arraconen i marginen a l’Església, la llengua de Sant Vicent Ferrer. Per això quan els bisbes valencians no defensen el valencià (com haurien de fer), amb el seu silenci còmplice estan posant-se al costat dels qui ataquen la nostra llengua.

Al País Valencià necessitem bisbes com Antonio Añoveros, que va estar a punt de ser expulsat de l’estat per haver defensat la llengua i la cultura basca! O bisbes com Josep Pont i Gol, Josep Mª Cases o Rafael Sanus, valents en reivindicar l’ús del valencià a l’Església. O com Ramon Masnou de Vic, Joan Martí, d’Urgell, Jaume Camprodon de Girona o Narcís Jubany, de Barcelona.

Al nostre món ens falten persones valentes i agosarades com l’arquebisbe d’Urgell i com el papa Francesc, que porten al cor el desig de pau i de llibertat, que propugnen mesures de gràcia i que mantenen ferm el seu compromís a favor dels pobres i de la justícia.

50 anys de la Comissió de la Província Eclesiàstica Valentina per als textos litúrgics en llengua vernacla (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/11/2023)

 Hui 12 de novembre, com ho recull el llibre d’Actes, “a les 7,30 de la vesprada, en el Palau Arquebisbal de València”, tingué lloc la sessió on es constituí la Comissió de la Província Eclesiàstica Valentina per als textos litúrgics en llengua vernacla.

Segons el llibre d’Actes, la sessió fou presidida “per l’Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor Josep Gea Escolano, bisbe secretari de la Conferència Episcopal de la Província Eclesiàstica Valentina”, en nom de l’arquebisbe José Mª García Lahiguera, “absentat aquests dies a Amèrica”.

Aquesta reunió havia estat convocada “en nom del Senyor Arquebisbe, com a President de la Conferència Episcopal, pel Reverend mossèn Joan Blanquer Copoví”.

Cal remarcar que com a membres presents a la Comissió, hi havia els següents:

Reverend Josep Alminyana Vallès, President de la Comissió Diocesana de Litúrgia de València;
Reverend Josep Antoni Berenguer, President de la Comissió Diocesana de Litúrgia d’Oriola-Alacant;
Reverend Ramon Rodríguez, President de la Comissió Diocesana de Litúrgia de Sogorb-Castelló;
Sr. Enric Valor Vives;
Reverend Avel·lí Flors Bonet;
Sr. Manuel Sanchis Guarner;
Sr. Miquel Adlert Noguerol;
Reverend Pere Riutort Mestre;
Sr. Francesc Ferrer Pastor;
Sr. Xavier Casp Verger;
Reverend Vicent Sorribes Gramatge”.

Per la seua part, es va llegir la carta que envià el Sr. Francesc de Borja Moll, on manifestava que no podia formar part de la Comissió, degut a les seves “múltiples ocupacions”.



Per votació secreta es va fer l’elecció del president de la Comissió, amb el següent resultat: “Reverend Lluís Alcón, 3 vots; Reverend Josep Antoni Berenguer, 1 vot i P. Pere Riutort, 7 vots”, amb la qual cosa el P. Riutort va ser elegit President de la Comissió.

Com a secretari, i a proposta del P. Riutort, fou elegit el “Reverend Lluís Alcon”.

Com m’ha fet saber l’amic Francesc Ferrer, fill de l’enyorat Francesc Ferrer Pastor, les reunions dels membres de la Comissió les convocaven per telèfon Pere Riutort i el mateix Ferrer Pastor. I era a casa d’aquest últim, on Ferrer i Riutort es reunien a sopar per comparar les notes que tots dos havien pres de les reunions i que a vegades les contrastaven amb el professor Sanchis Guarner.

Va ser el P. Riutort, ànima de la Comissió, que va exposar “als presents el treball realitzat durant dos anys pels membres valencians de la Comissió Interdiocesana de versions al català, Reverends Alcon, Flors, Riutort i doctor Sanchis Guarner, als qui molt prompte s’afegiren el Sr. Enric Valor, com a representant del Sud del País Valencià i el Sr. Francesc Ferrer Pastor, per raó de les seues publicacions, entre altres motius”. Com diu el llibre d’Actes, “majoritàriament, els presents donaren el vot de confiança a la labor feta”.

També “va ser tractada la qüestió de la necessitat d’editar de forma definitiva el Llibre d’Altar en edició de caràcter oficial i es donaren els motius per a fer l’edició conjuntament amb les Balears, per ser de la mateixa Província Eclesiàstica”.

A més, “la necessitat de fer-ho juntament amb els Bisbats de la Tarraconense” era “exigida per la Diòcesi de Tortosa, valenciana i catalana” a la vegada. Evidentment, com diu el llibre d’Actes, en “cas de realitzar-se l’edició conjunta, es farien les acomodacions valencianes i balears en les galerades cedides gratuïtament pels Bisbes de la Tarraconense”.

De seguida es va vore a la Comissió (ja ho recull l’Acta nº 2, del 27 de novembre de 1973), els entrebancs que posaven els Srs. Miquel Adlert i Xavier Casp, que es van convertir en els líders del secessionisme lingüístic, renunciant al que sempre havien defensat: la unitat de la nostra llengua. També mossèn Alcon i mossèn Alminyana van tindre la mateixa actitud obstruccionista en la Comissió, que els Srs. Casp i Adlert.

El P. Riutort i els altres membres de la Comissió, defensaven que un text litúrgic “ha de ser escrit correctament en llengua culta entesa pel poble”, encara que “ ja no usada per ell”, com es veu a “totes les traduccions litúrgiques actuals”. L’actitud contraria del secessionisme lingüístic, liderada pels Srs. Adlert i Casp, va fer que aquests membres digueren que “nosaltres abandonem la Comissió perquè estem en minoria”. Així, Casp i Adlert es van convertir en els principals opositors al Llibre del Poble de Déu.

També un diari del Cap i Casal es va dedicar a atacar els treballs de la Comissió, qualificant-la de catalanista, incitant (com va passar), la violència. De fet, el P. Riutort va ser insultat i agredit i es van interrompre misses en valencià a l’església de la Companyia de Jesús de València, com ens ho contava l’amic Rafa Roca en el seu article “La missa de Judes ” (Levante, 21 de novembre de 2021). Rafa Roca ens recordava en el seu article, tot el que va patir el P. Riutort per part de grups d’incontrolats, amb la violència feixista que provocà una “creuada” contra les misses en valencià, interrompent-les perquè eren en “català i no en valencià”, amb els crits d’aquells energúmens, que cridaven: “criminals, traïdors que celebreu la missa de Judes , venuts a l’or català”.

I és que a finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels anys huitanta i noranta i fins fa quatre dies, els demòcrates valencianistes vam patir una violència i un terrorisme feixista, atiat per un diari del Cap i Casal i per la UCD i els seus amics d’incontrolats, que agredien i perseguien els intel·lectuals valencians, com el professor Manuel Sanchis Guarner, l’assagista Joan Fuster o la llibreria 3i4 (amb bombes) i el mateix P. Riutort o el qui va ser alcalde de València, Ricard Pérez Casado. I això sense que la policia investigara els fets que en un altre lloc haurien estat denunciats als diaris, per terrorisme.

Va ser el 9 d’octubre de 1974 (com ho recull la pàgina 6 del Llibre del Poble de Déu), que els bisbes del País Valencià presentaven aquest Missal Dominical i Festiu, preparat pel P. Riutort i editat per Gorg. L’arquebisbe de València, José Mª García Lahiguera i els seus auxiliars, José Gea i Jesús Pla, amb el bisbe d’Oriola-Alacant, Pablo Barrachina i el de Sogorb-Castelló, Josep Mª Cases (l’únic que realment es creia el que signava), mostraven el seu desig, en aquesta presentació del Llibre del Poble de Déu, perquè la implantació de la litúrgia en llengua vernacla a l’Església (que encara estem esperant!), portara “fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu”. Per això en aquest text, els bisbes valencians deien que els plaïa “presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos béns espirituals”.

El Llibre del Poble de Déu conté el “cantoral popular, les celebracions de diumenges i festivitats i Setmana Santa, l’Ordinari de la missa, sagraments i misses rituals dels sagraments i de la professió religiosa, la litúrgia dels difunts, un apèndix del Missal Romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per misses de xiquets i de reconciliació”, així com també pregàries en família, en grups i individuals.

Amb la seua aprovació eclesiàstica, els bisbes valencians declaraven aquesta obra “apta per als actes litúrgics fins a la publicació”, (que encara estem esperant!) “de les edicions cultuals valencianes”. El Llibre del Poble de Déu, que fou promogut per l’associació, La Paraula Cristiana, va ser editat per Gorg, gràcies a la generositat del gran patrici valencià, Joan Senent Anaya.

A l’última acta de la Comissió, la número 23, del 2 de febrer de 1976, després d’un any llarg de treball, i ja amb el Llibre del Poble de Déu al carrer, els membres de la Comissió afirmaven que aquesta obra, és a dir, el Missal Dominical i Festiu en valencià, era “un llibre no oficial, que conté textos oficials”. A més, remarcaven un fet del tot lògic, i és que “l’Església vol una mateixa traducció litúrgica per a cada domini lingüístic”, en contra del que volien els membres secessionistes de la Comissió, que consideraven el valencià del Missal, “massa culte”.

Hui 12 de novembre, 50 anys després de la constitució i de la primera sessió de la Comissió i del treball que van fer els seus membres, els cristians valencians encara estem esperant que els bisbes (si no presenten a la CEE el missal traduït per l’AVL), siguen capaços de defensar amb valentia el Llibre del Poble de Déu i d’utilitzar-lo, cosa que no fan ni el bisbe de Sogorb-Castelló, que ho fa tot en castellà, ni el d’Oriola-Alacant, que malgrat que utilitzava l’eusquera quan era bisbe de Donostia, ara aquest pastor de la diòcesi del sud del País Valencià ignora la nostra llengua.

Cal recordar a més, que aquest Missal Dominical i Festiu no ha estat mai desaprovat ni derogat per la jerarquia, però sí boicotejat pels mateixos bisbes, ja des de la seua publicació, llevat del bisbe Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, l’únic bisbe que utilitzava el valencià a la litúrgia i que animava els capellans de la seua diòcesi a celebrar l’Eucaristia amb el Llibre del Poble de Déu. Cal recordar també, que si els valencians tenim publicada la Bíblia en valencià, és gràcies a l’aprovació del bisbe Cases, ja que els altres bisbes no van col·laborar amb els amics de la revista Saó, que la van editar.

Per això els cristians valencians continuem marginats, ja que el clergat, a excepció d’una minoria de capellans, continua celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, en castellà.

Aquest menyspreu de la jerarquia pel valencià, es veu en una anècdota que em contà l’amic Francesc Jordà, ja fa temps, i que ens mostra la marginació del valencià a l’Església. Francesc Jordà i la seua esposa volien que el baptisme de la seua filla se celebrara en valencià. El capellà els digué que no hi havia cap problema. Però en plena celebració, el capellà, amb la sorpresa de l’amic Jordà i la seua esposa, a l’hora de resar el Pare Nostre, digué que el resarien en castellà, “perquè el puga resar tot el món”. Jordà li digué que no, i el Pare Nostre es resà en valencià.

I encara una altra anècdota: el divendres 22 de setembre va morir, als 90 anys, Eliseu Dasí, un home bo, oblat benedictí i cristià valencianista, d’Albalat de la Ribera. La missa d’enterrament la presidí un capellà brasiler, que va fer l’esforç de celebrar tota la missa en valencià, a excepció de l’homilia, que la va fer en castellà. La resta, fins les pregaries finals, ho va fer en valencià. Això és un exemple que haurien de d’imitar els capellans valencians, perquè aquest bon home, tot i ser brasiler, ja diu algunes misses en valencià.

Efectivament, l’Eliseu havia estat membre de la Paraula Cristiana i defensor de la nostra llengua. El seu entusiasme per la llengua el portà a fer classes de valencià per al seus conveïns. A part d’això, va tindre una gran activitat per fomentar el valencià al seu poble, Albalat de la Ribera, tant, que l’Ajuntament el va nombrar Fill Predilecte del Poble. En canvi l’Església… és un altre cas…

És evident que l’arquebisbe de València no enviaria a un poble castellanoparlant un capellà que no sabera parlar ni entendre el castellà. Però, com passa sovint, si el capellà no sap valencià, no passa res, perquè encara hui, desgraciadament, l’Església considera el castellà una llengua de primera i el valencià una llengua de segona!

El missioner José Luis Caro deia fa uns dies que “la inculturació és un procés pel qual els missioners canviem, experimentem el que és seu. Així l’Església queda enriquida i ells també” (Religión Digital, 21 d’octubre de 2023). Ho entendran això els bisbes i els preveres valencians que continuen marginant la nostra llengua? Seran capaços de fer olor de la llengua del poble que serveixen? O bé continuaran ignorant i arraconant el valencià dels nostres temples?

Els bisbes valencians, que ni estimen ni utilitzen la nostra llengua a la litúrgia, haurien de recordar que el papa Francesc, el 28 d’agost de 2014, digué que “Crist no anul·la les cultures”. Però els bisbes valencians i els capellans del nostre país, continuen anul·lant i excloent el valencià de les celebracions litúrgiques, contribuint així a la desaparició del valencià. Els bisbes i els preveres valencians haurien de recordar que, com diu el Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), “es calcula que durant el segle XXI poden morir entre 6000 i 7000 llengües. De fet, hui el 96% de la població parla tan sols el 4% de les llengües”. I com diu Jordi Badia, “la llengua catalana no és, estrictament, una llengua amenaçada, però pot esdevenir-ho d’ací a poc temps”. I és que “ara, ja es pot dir que la nostra llengua és una llengua en recessió, tal com indiquen les dades”. I la jerarquia valenciana, marginant el valencià a l’Església, està fent que la nostra llengua siga una llengua amenaçada.

Com vaig dir en una altra ocasió, els membres de la Comissió que de veritat van treballar per la nostra llengua, com Ferrer Pastor, Manuel Sanchis Guarner, Avel·lí Flors, Enric Valor, Pere Riutort o Vicent Sorribes, haurien de rebre ja un homenatge públic per part de les quatre diòcesis del País Valencià. Els quatre bisbes del País Valencià haurien de retre un reconeixement a aquests homenots, pel seu treball immens (desgraciadament, desaprofitat per la clerecia valenciana), al servei d’una generació que no ha sabut (o no ha volgut) valorar la tasca lingüística d’aquests pares de la llengua. Però tal com estan les coses, no espere que els bisbes reconeguen públicament el treball que van fer aquests valencians il·lustres, atacats pels blaverisme més irracional i ignorats pels bisbes d’aquell moment (a excepció del bisbe Cases) i pels bisbes d’ara.

Un país normal i una Església arrelada a la terra i a la pròpia llengua, no deixaria passar aquest cinquantenari de la primera reunió de la Comissió de la Província Eclesiàstica Valentina per al textos litúrgics en llengua vernacla, per retre un homenatge als qui van fer possible el Llibre del Poble de Déu.

Tant de bo els nostres bisbes i els nostres preveres tingueren ben presents les paraules del papa Francesc, quan en els seu viatge a Tailàndia, el 2019, digué: “No tingueu por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. I més recentment, a l’audiència del dimecres 23 d’agost passat, el papa Francesc va dir que “l’Evangeli es transmet en la llengua materna”. I som molts els valencians que tenim el valencià (i no el castellà) com a llengua materna. Però, pel que es veu, als bisbes i als preveres valencians els hi dóna igual el que diu el papa en relació a la inculturació de l’Església i en especial la del País Valencià.

Espanya és un “bien común”? (CASTELLÖ NOTÍCIES, 22/11/2023)

 Les manifestacions (algunes violentes) que s’han fet davant les seus del PSOE i en altres llocs, defensen aferrissadament Espanya i la seua unitat, com un “bien común”, una qüestió que ve de lluny. Per cert, ¿aquestes manifestacions contra les seus del PSOE, “tumultuàries” (com van ser qualificades les manifestacions a Catalunya el setembre i l’octubre de 2017), es tractaran igual que aquestes, quan van ser condemnats els líders independentistes amb penes de presó duríssimes?



Va ser l’octubre de 2013, quan la Comissió Permanent de l’Episcopat espanyol (amb quatre abstencions) va aprovar el document: “Ante la crisi, solidaridad”. Amb l’excusa de la crisi, els bisbes espanyols refermaven la idea de la unitat de l’Estat espanyol com un “bien común”.

Aquesta no era la primera vegada que els bisbes espanyols defensaven aquesta proposta. El 23 de novembre de 2006, la CEE presentava el document anomenat: “Orientaciones morales ante la situación actual de Espanya”. En l’apartat “Nacionalismos y exigencias morales”, després d’admetre que l’Església reconeix, “en principio” (com en principio?), la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l’Estat, el document deia: “Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones, (entre els pobles d’Espanya) ¿qué razones justifican la ruptura de estos vinculos?”.

Encara uns anys abans, el novembre de 2002, en la instrucció: “Valoración moral del terrorismo en Espanya”, la CEE afirmava: “Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino. Resulta moralmente inaceptable, que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consequencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad” (!). I continuava: “En consecuencia no es moral cualquier modo de propugnar la independencia y la creación de un nuevo estado. Poner en  peligro la convivencia de los españoles, negando unilateralmente la soberanía de España, no sería prudente ni moralmente aceptable. Pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria”.

Amb aquests antecedents, els bisbes (no tots) l’octubre de 2013 tornaven a la idea que “la desintegración unilateral de la unidad de España nos causa gran inquietud” i també, que “hay un deber moral sobre el bien común de España para todos”. Els bisbes se sentien inquiets, “frente a políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad”. I per això defenien que “se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

La veritat és que no em va estranyar gens que molts dels bisbes espanyols presentaren la unitat d’Espanya com un “bien común” i que parlaren de “la unidad cultural y política de una antigua nación que es España”.

Però els bisbes obliden que el Magisteri de l’Església ha valorat el fet nacional dels pobles de manera diferent a com ho han fet ells. Pius XII deia: “La vida nacional és un dret i honor d’un poble” i per això, “es pot i s’ha de promoure”. Per la seua part, la Pacem in terris rebutjava els pobles dominadors, perquè no hi ha “comunitat nacional que vulga estar sotmesa al domini d’una altra”. El papa Pau VI, al document Iustitia in Mundo afirmava: “Quan els pobles assumeixen la causa de la seua sort futura, manifesten la seua personalitat pròpia. Un nacionalisme responsable aporta l’impuls necessari per accedir a la seua pròpia identitat. D’aquesta autodeterminació en poden brollar els intents de dur a terme nous conjunts polítics, que permeten als pobles el seu ple desenrotllament”. I encara, Joan Pau II deia a l’ONU el 1995: “Els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans. Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació, no és digna d’existir”.

Però és més clara encara la postura de Joan Pau II a la UNESCO el 1980: “Sóc fill d’una nació que els veïns han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa, ha conservat malgrat les particions i les ocupacions estrangeres la seua sobirania nacional, no recolzant-se en la força física sinó únicament en la seua cultura”. I afegia encara: “Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir”.

¿Per què eixa preocupació tan gran de la majoria dels bisbes espanyols (com José Ignacio Munilla, César García Magán, Jesús Sanz, Luis Argüello o Casimiro López), davant una qüestió opinable? O és que la unitat d’Espanya és un dogma de fe? I quan parlen de la, segons ells, desigualtat entre els espanyols que portarà l’amnistia, ¿per què no parlen de la desigualtat dels espanyols amb el rei Felip VI?

Els bisbes que s’han esquinçat les vestidures per la llei d’amnistia, haurien de recordar (i en aquell moment no van dir res) que el Sr. Aznar va negociar amb ETA i va dir que la independència d’Euskadi era legítima amb absència de violència (La Voz de Galícia, 17 de maig de 2001).

Com deia Sant Agustí, a l’Església hi ha d’haver “en l’essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i en tot caritat”. I no crec que la unitat d’Espanya, siga essencial per a la fe dels cristians. De fet, els bisbes catalans, un dia després d’aquell document de la CEE, es van pronunciar a favor de totes les opcions polítiques. La nota dels bisbes de la Tarraconense deia:  “Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat de les persones i dels pobles i que recerquen la pau i la justícia”. Per això el qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, reconeixia que els bisbes catalans donarien suport a la independència en cas que el poble de Catalunya ho aprovara. I el qui va ser bisbe de Solsona, Xavier Novell, reconeixia (com no podia ser d’una altra manera) que una Catalunya independent permetria plantejar una Conferència Episcopal Catalana, reconeguda per la Santa Seu. O és que no hi ha una Conferència Episcopal a Txèquia i una altra a Eslovàquia? Per això, i utilitzant el títol del llibre del P. Hilari Raguer, “Ser independentista no és cap pecat”, l’Església faria bé de respectuosa amb la voluntat dels pobles! L’independentisme només és una opció. Tan respectable, això sí, com l’antiindependentisme.

També el 21 de gener de 2011, els bisbes de Catalunya reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya”, en consonància amb el document Arrels cristianes de Catalunya, de 1985: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, donem fe de la realitat nacional de Catalunya”.

Els bisbes espanyols (en clara sintonia amb el PP i Vox), no són gens neutral, ja que defensen contínuament el sobiranisme de la nació espanyola, com el PP i Vox, però no comprenen altres sobiranismes. Com va dir el claretià Pere Codina, “hi ha la sensació que l’Església espanyola ha mantingut tradicionalment una col·laboració excessivament zelosa amb el poder central, en la seua voluntat per reduir la diversitat cultural dins del regne”.

Si el 1974 el Règim franquista va estar a punt d’expulsar al bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, acusat d’atemptar contra la unitat d’Espanya, simplement per defendre la llengua i la cultura d’Euskadi, des de fa anys els bisbes espanyols defensen la unitat d’Espanya com un “bien común”.

I encara, el 19 de novembre de 2013, el cardenal Rouco, en el discurs d’obertura de l’Assemblea número 100 de la CEE, tornava a insistir en que “se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

I el cardenal Cañizares (La Razón 15 de setembre de 2015) demanava resar per la unitat d’Espanya, defensant en un article seu (“La unidad de España”), “el actual marco de convivencia” de la “más que milenaria (!) Nación, que es una cuestión y un bien moral”. Si la unitat d’Espanya és un “bien moral”, ¿com és que les nacions llatinoamericanes es van independitzar de la corona espanyola? La independència d’aquets països deixa ben clar que una forma d’Estat no pot ser un bé moral, ja que és alterable.

Els diferents documents de la CEE que defenen “el bien de la unidad” d’Espanya i les declaracions dels cardenals Rouco i Cañizares, m’han recordat el debat, el 2008, entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un recolzament públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: “La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favors d’uns o en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no recolzarem cap opció” (Vida Nueva nº 2.589, p. 7)

Però a diferència dels bisbes belgues, fa temps, el cardenal Cañizares defensava en un article seu, la Constitució espanyola, que “es hoy el marco jurídico ineludible de referencia”. Però la Constitució és un dogma? I en una altra carta pastoral, el cardenal Cañizares tornava a defensar Espanya com a“bien moral”. Per això el qui va ser bisbe de Solsona, Xavier Novell, va escriure una Glosa, contestant les declaracions del qui va ser secretari de la CEE, que afirmava que “no es moralmente legítimo” el Dret a Decidir.

Resar el rosari per la unitat d’Espanya és un esperpent, ja que en proclamar el Credo, no diem: “Crec en la unitat d’Espanya”. Resar el rosari per la unitat d’Espanya, és tan irracional com resar-lo perquè el València, el Vila-real, el Barça o l’Hèrcules, guanyen el Real Madrid.

En allò essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i en tot caritat”. O no és opinable el dret d’un poble a decidir amb llibertat el seu futur? O és que la unitat d’Espanya i la Constitució formen part del Credo? ¿És que a partir d’ara, al Credo, a més de creure en Déu, Pare totpoderós, en Jesucrist el seu fill i en l’Esperit Sant i en l’Església santa, catòlica i apostòlica, haurem de professar la nostra fe en la unitat d’Espanya?

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT