dimecres, 31 de juliol del 2013

L’aggiornamento del papa Francesc (INORMACIÓN.ES, 31/07/2013)


El viatge del papa Francesc al Brasil en la Jornada Mundial de la Joventut, ens ha omplert d’esperança i d’alegria! Les seues paraules denunciant “estructures caduques” i demanant “una renovació de l’Església, amb diàleg amb el món”, amb un treball “més pastoral que administratiu”, obrin un camí de renovació, d’aggiornamento.

Quan el papa demana als bisbes que siguen “pastors, propers a la gent, germans, pacients i misericordiosos”, i quan denuncia aquells que volen una Església basada “només en la disciplina i la seguretat doctrinal”, està exigint un retorn a les fonts del cristianisme: a l’Evangeli!

Quan el papa vol “bisbes que estimen la pobresa, que no siguen ambiciosos i que no tinguen psicologia de prínceps”, està demanant que retornem tots a la senzillesa de les benaurances, per tal de fer possible una Església pobra, humil, més servicial, més lliure i menys clerical, ja que “el clericalisme és també una temptació actual”!

Amb el papa Francesc Déu ens ha donat un profeta! Un papa amb vocació reformista, que parla amb naturalitat, que ix a trobar la gent, que trenca el protocol i que, sense cap complex, saluda amb un bes la presidenta argentina i la brasilera.

Déu ens ha donat un pastor que, amb valentia denuncia les injustícies d’un món opulent i ens anima a anar a la perifèria! I per això ha defensat en la seua visita a les “faveles”, una Església compromesa amb els pobres i marginats. Una Església que ha d’eixir al carrer i que “ha de canviar” i en la qual, no s’ha de reduir el compromís de les dones, sinó que l’hem de promoure més, ja que sense elles, “l’Església s’exposa a l’esterilitat”.

En reivindicar el papa el “sentit ètic” i el “diàleg constructiu” en la política, així com “la laïcitat de l’Estat”, ens està demanant una nova manera de governar, que excloga “l’egoisme i la corrupció dels governants”, per fer possible “la rehabilitació de la política”. El papa també exigeix una “visió humanista de l’economia i una política que eradique la pobresa”, per tal de construir un món més humà.  Perquè, “ningú pot restar indiferent davant les desigualtats que hi ha al món”.

L’Església en els últims anys s’ha mostrat massa allunyada de les necessitats dels hòmens, massa freda, massa autoreferencial, presonera del seu propi llenguatge rígid.  

Per això el papa ens demana que siguem “constructors del futur” i que no ens desanimem mai, ni deixem “que l’esperança s’apague”, ja que “la realitat pot canviar”.

En el seu servei episcopal com a bisbe de Roma, el papa ens demana anar a servir “sense por”, per fer realitat una nova primavera en la nostra Església. Una Església que siga “Esposa, Mare, Servidora, capaç d’ afavorir la fe, no de controlar-la”!! Una Església que no tinga por “a entrar en la nit dels qui se n’han anat” i d’escoltar-los i acollir-los amb amor, sense males cares, sense condemnes!

El papa ens demana també abandonar la mundanitat, la comoditat i el clericalisme. Així deixarem d’estar tancats en nosaltres mateixos i ens obrirem a les necessitats de la gent, per tal de fer realitat una Església acollidora que escolte abans de parlar, que perdone, sense condemnar, que siga font d’alegria i de pau. 


Tots som responsables de fer créixer aquesta primavera del papa Francesc, per fer possible una Església fidel a Jesús i oberta als hòmens i a les dones del nostre món. 

PD: La imatge és del papa Francesc (ACIPRENSA.COM)

Els sants Abdon i Senén (LEVANTE-EMV, 30/07/2013)



Una de les devocions més populars al món agrari valencià, és la dels Sants Abdon i Senén, “advocats dels llauradors contra la pedra i la tempestat”, com escrigué Joan Baptista Anyes, humanista valencià del segle XVI. Aquests màrtirs del segle III, estan ben documentats als calendaris i martirologis de l’Església antiga, que fa la seua festa el 30 de juliol.

El document més antic que ens parla dels Sants Abdon i Senén, és la Depositio Martyrum, del Cronògraf de Filòcal, redactat el 354. Aquesta Depositio indica el dia del martiri i el sepulcre on hi havia les relíquies dels sants, per certificar així l’existència i l’autenticitat dels sants esmentats.

La narració del martiri de sant Abdon i sant Senén, un text del segle IV, serveix d’introducció a la de Sant Llorenç. Aquesta narració, anomenada Passió Antiga, és esmentada ja per Sant Ambròs i on trobem la breu narració dels nostres sants. A finals del segle Vè o principis del VIè, es va redactar una nova versió ampliada de la Passió Antiga. I al segle XIII, Jaume de Varazze, recullí (fidel a les altres narracions) a la seua Llegenda Daurada, la història dels dos sants. Tot i que escrita en llatí sobre el 1260, l’obra de Varazze aviat va ser traduïda a la nostra llengua.

Abdon i Senén eren dos germans cristians de la noblesa persa, que atenien amb sol·licitud els cristians perseguits i donaven sepultura als que havien estat martiritzats. De Pèrsia, els dos jóvens van ser deportats a Roma. No volent abjurar de la fe, van ser encadenats, empresonats i condemnats a les feres, durant la persecució de Valerià. Com que a l’arena del circ les bèsties no els feren res, van ser decapitats pels gladiadors. Abandonats els seus cossos a la intempèrie, el diaca Quirí recollí les seues restes, que foren dipositades en una arca de plom i enterrades al jardí de sa casa. Més tard, els cossos van ser traslladats al cementeri de Poncià.   

La versió més culta de la Passió i del trasllat de les relíquies a Arles, la va publicar Joan Baptista Anyes (1480-1553) teòleg valencià, vinculat a la casa dels Comtes d’Oliva i impulsor de la renovació espiritual a la València dels segle XVI.

El culte als dos màrtirs d’origen oriental, es va expandir des de Roma a Europa, gràcies sobretot al papa Gregori VIIè. La devoció als Sants Abdon i Senén oferia un missatge clar: laics i nobles, els dos germans eren un model de sol·licitud, ja que van auxiliar els cristians perseguits i van destacar per les seues obres de misericòrdia. Per això l’Església els aclamava amb aquests Goigs del segle XVIII: “Germans Abdon i Senén,/ màrtirs de Déu molt amats,/ supliquem-vos humilment:/ sigueu nostres advocats”.


L’expansió del Císter a la nostra terra va popularitzar el culte als sants, patrons de Sagunt, Sueca, Torrent, la Jana, Simat de la Valldigna i Fuenterrobles, amb ermites a Algemesí, Gestalgar i Cullera. Els fan festa també a la Pobla del Duc, la Vilavella, Almoines, Benicarló, l’Alqueria de la Comtessa o Genovés. 

PD: Les imatges són de l'ermita dels Sants de la Pedra a l'Alqueria de la Comtessa i dels Sants Abdó i Senent.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Santa Marta, patrona de la Vila Joiosa (INFORMACIÓN.ES)




Cada any, La Vila Joiosa celebra la seua patrona, Santa Marta, en record i agraïment per la victòria contra els berebers, el 29 de juliol 1538. Aquell dia, els pirates volien envair la vila, cosa que no van poder fer, degut a un fort temporal que va impedir l’invasió. Els ciutadans de La Vila Joiosa van atribuir a Santa Marta la victòria dels cristians contra els invasors. precisament enguany, s’acompleixen 475 anys de la proclamació de Santa Marta com a patrona de la vila. I és que com canten uns Goigs: “Quan fóreu pujada al cel,/ vos digué el Redemptor:/ oiré per vostre amor,/ als devots que amb ardent zel/ vostra protecció graciosa,/ invocaran amb fe pura”.

Però qui era Santa Marta? Abans que res, cal dir que Marta era amiga de Jesús, amb la seua germana Maria i el seu germà Llàtzer, tal i com apareix a l’Evangeli de Sant Joan (Jo 11:15). També l’evangelista Sant Lluc (10:38-42) ens parla de la vida més íntima de Jesús i de la seua amistat amb les germanes Marta i Maria. L’Evangeli ens diu que a Jesús li agradava anar a casa d’aquells tres amics, a Betània, on trobava sempre un plat a taula, un llit a punt, una conversa i un diàleg d’amistat. Marta era la més major dels tres, per això l’Evangeli de Sant Lluc ens diu que acollí Jesús “a sa casa”. La relació de confiança de Marta amb Jesús, denota una profunda i sincera amistat.

L’Evangeli de Sant Lluc ens diu que Jesús va visitar la casa dels tres germans i que Marta, servicial i atenta, s’afanyava per servir el Mestre, mentre la seua germana Maria escoltava les paraules de Jesús, sense ajudar la seua germana Marta. I és per això que Marta protestà: “Senyor, Digueu-li que m’ajude” (Lc 10:40) Jesús va comprendre que Marta estava enfadada amb la seua germana Maria, pel fet que no l’ajudava, però li va fer vore, amb un cert humor, que en una relació d’amistat, és més important la conversa i el diàleg amb l’hoste, que la mateixa cuina: “Marta, Marta, te preocupes per preparar moltes coses, i només poques són necessàries o una sola. Maria ha escollit la bona porció” (Lc 10:41-42). I és que per atendre l’altre, és bo tindre la taula parada, però és millor escoltar-lo, acollir-lo, comprendre’l, parlar amb ell!!

En un altre passatge evangèlic “sis dies abans de la Pasqua”(Jo 12:1-8) també trobem Jesús a Betània, sopant amb Llàtzer, mentre la seua germana Marta, servia.

Marta va ser la dona del servei atent i sol·lícit, però també la dona que confià en Jesús amb una fe sincera: “Jo crec que tu eres el Messies, el Fill de Déu que havia de vindre al món”.

La pietat popular va fer dels tres germans, Marta, Maria i Llàtzer els hostatgers del Senyor, pel fet d’haver-lo acollit a sa casa. I és pel seu esperit servicial, que Santa Marta va ser proclamada patrona dels qui treballen als hotels i en faenes domèstiques.

El nom de Santa Marta ens recorda també la residència on viu el papa Francesc, on cada dia presideix l’Eucaristia i des d’on ens adreça la seua paraula, plena de bondat i de senzillesa. 

La Vila Joiosa, una ciutat amb Carta Pobla atorgada pel rei Jaume II el 1300, celebra amb goig la seua patrona Santa Marta, en senyal d’agraïment pels favors rebuts.


Que Santa Marta, siga la protecció de tots els ciutadans de la Vila Joiosa, i que els atorgue un esperit d’acolliment i de servei, com ella tigué i com canten uns Goigs en el seu honor: “En vostra casa hostatjareu/ Crist Nostre Senyor,/ i amb mostres de gran amor/ el servíreu i adoràreu;/ de la finesa amorosa,/ vos donà gràcia segura./ Puix de Déu sou poderosa,/ per a tota criatura:/ de l’eterna desventura/ guardeu-nos, Marta gloriosa”.

De l’ICE a l’english helper (VILAWEB/ONTINYENT)


Diu una dita popular, que no es pot començar la casa pel terrat: Abans, com és lògic, s’han de fer uns bons fonaments, que puguen aguantar l’edifici! 

Aquesta dita fa referència a l’invent de la Conselleria d’Educació, que a principi del curs 2012-2013 buscava 329 mestres d’anglès (que en realitat van ser assistents mileuristes!) per posar en marxa el decret de plurilingüisme. D’aquesta manera, la Conselleria va crear la figura de l’english helper o assistents d’anglès, davant l’absència de docents en educació infantil. De fet, la Conselleria es va vore obligada a crear aquesta nova figura, degut a que el 85% dels mestres desconeixen l’anglès.

Ara hem sabut que la Inspecció de Treball ha considerat irregular la contractació dels english helper, com a becaris, ja que aquesta és una figura inexistent en l’Estatut Bàsic de l’Empleat públic.

El decret de plurilingüisme, rebutjat per l’Escola Valenciana pel fet d’acabar amb les línies en valencià, vol introduir l’anglès com a llengua vehicular. Però ¿com és que volen introduir eixe decret, sense tindre preparats els mestres d’anglès?

Tot aquest embolic a l’inici del curs passat, m’ha fet recordar la meritòria tasca dels professors Manuel Sanchis Guarner i Josep Iborra, que des de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, van posar en marxa els Cursos de Lingüística Valenciana i la seua didàctica. Aquest ambiciós programa, que començà el 1974, va fer possible formar milers de mestres i professors de les Escoles de Magisteri, per tal de poder fer classes de valencià. Gràcies a la tenacitat, a l’enginy i al treball dels professors Sanchis Guarner i Iborra, els nostres mestres van estar ben preparats, per poder introduir la nostra llengua a les escoles. Com m’ha dit l’amic Jesús Huguet, coordinador dels cursos a la Ribera, la Costera i la Canal de Navarrés, més de 3000 valencians trobaren faena a Catalunya i Balears, ja que en aquests territoris no havia professorat preparat.

No va ser la improvisació, com ha fet la Conselleria amb els english helper, sinó la previsió, allò que va moure els professors Sanchis Guarner i Iborra, a preparar els mestres per fer classes en valencià.

L’ICE va fer una bona casa, però començant per posar uns bons fonaments. La Conselleria, pel contrari, vol construir una casa començant pel terrat! ¿No seria més lògic formar els mestres i després introduir l’anglès a les escoles i no aplicar un decret, quan de fet no tenen mestres preparats?

I mentrestant, el valencià a les escoles (amb bons mestres!!) va quedant marginat per un decret que no afavoreix la nostra llengua!

Algú s’imagina a París, la introducció de l’anglès en detriment del francès? O a Madrid, la introducció de l’anglès, per marginar el castellà? Per què al nostre País, sempre ix perdent el valencià? A l’escola, a l’Església a l’Administració...?   


A la Generalitat, des del Molt Honorable President als consellers, ens diuen que amb la introducció del decret de plurilingüisme, “a valencianos no nos gana nadie”. Però la realitat és una altra: oficines de promoció del valencià a l’estranger en perill, supressió dels cursos presencials de valencià organitzats per l’AVL a l’Argentina i l’Uruguai, debilitació o supressió d’algunes oficines municipals de protecció del valencià, l’Ajuntament de València atorgant més puntuació a idiomes comunitaris que al valencià....Fins i tot el president de l’AVL va demanar als ajuntaments un “esforç”, per garantir la continuïtat de les oficines de promoció lingüística, ja que cada tancament és “un atac al valencià”! 

PD: La imatge és del professor Manuel Sanchis Guarner (A.C.S.)

dilluns, 29 de juliol del 2013

DIUMENGE XVII DURANT L’ANY – C (HOMILIA)


 Preguem el nostre Pare, no un Déu còsmic. I cal fer-ho sense enemics al cor”. Amb aquestes paraules, germanes i germans, el papa Francesc ens invitava, ara fa un mes, a adreçar-nos amb confiança al nostre Pare del cel. És el que Jesús ens ensenya avui en l’Evangeli que ha estat proclamat: “Quan pregueu digueu: Pare”. (Lc 11:1-13)

Segurament que els deixebles estimaven d’una manera particular, aquestes paraules que Jesús els ensenyà, davant la petició que li havien fet, d’aprendre una pregària.  

El primer que cal destacar d’aquest text evangèlic, és el fet que Jesús ens ensenya a adreçar-nos a Déu, amb una actitud filial, com el fill que s’adreça al pare.

De fet. els cristians som els únics creients que preguem el Pare. Totes les altres religions s’adrecen a Déu com el Totpoderós, el qui està més enllà dels cels, el qui està a les altures, l’Omnipotent....Però és amb Jesús, que nosaltres podem adreçar-nos a Déu amb confiança. Perquè el nostre Déu és Pare. Pare de Jesús i per això mateix, Pare nostre. Pare de consol, de tendresa, d’esperança, de joia!

D’aquí que la paternitat de Déu, ha de fer néixer en nosaltres, necessàriament, la fraternitat. Perquè és impossible adreçar-nos a un mateix Pare, sense reconèixer-nos germans els uns dels altres. Per això el papa Francesc deia: “Però quin Pare? Pare meu? No! Pare nostre. Perquè és Pare de tots”. I per això, “si jo no estic en pau amb els meus germans, no li puc dir pas “Pare” a Ell”. És així com la paternitat, el fet d’invocar Déu com a Pare, fa néixer la fraternitat de tots nosaltres, com a fills d’un mateix Pare!

Jesús, a l’Evangeli d’avui, ressalta pel que fa a la pregària, el fet d’adreçar-nos a Déu com a Pare, amb una actitud filial. Aquesta és la clau de la pregària i “sense dir-la, sense aquesta paraula, no podem pregar”, deia el papa.

I a qui preguem? A un Déu còsmic?, ens diu el papa. No!! El papa Francesc ens recordava el Parenostre: “Tu has de pregar el Pare. Tu has de pregar qui t’ha generat, qui t’ha donat la vida. Ell és també qui t’acompanya en el teu camí: coneix tota la teva vida. Tot: el que és bo i el que no és tan bo”. Per això, continuava el papa Francesc, “Si no comencem la pregària amb aquesta paraula, no pronunciada amb ells llavis, sinó amb el cor, no podem pregar en cristià”.

Jesús en la pregària del Pare nostre ens encoratja a construir el Regne i a obrir-nos, amb docilitat, a la voluntat de Déu. La paternitat de Déu, de la qual neix la fraternitat de tots els homes, ens porta amb el Parenostre, a compartir el pa de cada dia en aquest temps de dificultats econòmiques per a tants germans nostres.

Potser la part més difícil del Parenostre és quan ens compromet al perdó: a perdonar els altres i a demanar perdó a Déu i als germans. El papa deia: “No podem pas pregar amb enemics al cor”. Perquè, ¿com podem adreçar-nos a Déu, sense sentir-nos germans els uns dels altres? Per això, no podem dir Pare, si no som capaços de viure el perdó i per tant, de reconèixer-nos germans.

Jesús que ens ha promès l’Esperit, diu el papa, “ens ensenya des del cor, com hem de dir Pare i com hem de dir nostre”.

Germanes i germans, el Parenostre que avui preguem amb Jesús, ens ha d’ajudar a descobrir Déu com a Pare. Un Pare que és font de vida, creador de llibertat, eliminador de pors. El Parenostre ens ha d’encoratjar també a construir el Regne en el servei per amor i per fer possible una humanització de l’economia. El Parenostre ens ha d’ajudar a dignificar l’ésser humà i a no reduir el compromís de les dones en les comunitats cristianes, sinó a promoure la seva participació. Perquè com ha dit el papa Francesc, “Si l’Església perd les dones, s’exposa a l’esterilitat”.  El Parenostre ens ha de fer testimonis d’un Regne present ja enmig nostre, en el qual, com a germans, hem de saber compartir el pa de cada dia i alhora, allunyar la discòrdia i l’odi, que nodreixen enveges i divisions. El Parenostre, germanes i germans, ens ha d’ensenyar a perdonar com Déu ens perdona i a estimar com Déu ens estima.

Que el Parenostre que preguem amb Jesús, ens guardi del mal i de fer-ne i ens obri a la solidaritat i a la fraternitat, per tal de construir un món més humà.    

diumenge, 28 de juliol del 2013

Didín Puig (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)



Conec Didín Puig, des de fa molt de temps, no només pel fet de ser de Benimodo, i per tant veïna de l’Alcúdia, sinó sobretot per l’amistat amb mon pare i per això, també amb mi. Fa tres anys, aprofitant que vaig anar uns dies a l’Alcúdia, vingué a vore’m, acompanyada del bon amic Ramon Trullenque. I uns mesos després, vaig tornar a coincidir amb ella a la tertúlia d’El Micalet. És allí on em regalà el seu preciós llibre, “Vaig a dir-te quatre coses”.

Didín va ser guardonada, ben merescudament, amb el Micalet d’Honor 2010, guardó que comparteix amb mon pare, que també el 2010 va rebre aquest premi de la Societat Coral El Micalet.

Dona de gran caràcter, emprenedora i optimista, Didín ha estat sempre un referent en el món del valencianisme. Ja de menuda, i malgrat la seua curta edat, Didín tenia ben clara la consciència nacional d’un poble que estava subjugat. Com conta ella mateixa, “era l’única xiqueta que parlava valencià a l’escola de la Gran Via de València”. Fins i tot, per parlar en la nostra llengua (i per no haver utilitzat un pas zebra per creuar un carrer) un guàrdia li va posar una multa de dues pessetes, amb l’advertiment, per part de l’autoritat, “que le hablara en cristiano”. Valenta i decidida com era ja de menuda, Didín li respongué que no sabia “hablar en cristiano”, i per això la multa passà de ser de dues pessetes, a un duro! Com sempre, la fidelitat i la lleialtat dels valencians dels pobles, manteníem viva la llengua, davant la indiferència o el menyspreu dels ciutadans del Cap i Casal! Més endavant, Didín va estudiar valencià a Lo Rat Penat (quan Lo Rat era un nucli valencianista)  amb Enric Valor.

Va renunciar a fer Dret, pel fet que li exigien tres mesos de Servei Social, cosa que li comportava entrar a la Sección Femenina de la Falange, i com diu ella, “per ací, jo no passava”. Per això se’n va anar a París, per tal d’estudiar periodisme, i on va viure el maig del 68. A la capital francesa va  desenrotllar una gran activitat, i gràcies a les seues gestions, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet van poder cantar al mític teatre Olympia.
De retorn al País Valencià començà a treballar a la casa Edigsa, i posteriorment a Aitana i Canal 9. Va ser ella també, la responsable que el diari Avui arribara al País Valencià, cosa que ara, desgraciadament, ja no passa.

Nacionalista de soca arrel, Didín Puig sempre ha cregut que “pot traure força de les dificultats”, perquè només “s’aconsegueixen les coses, lluitant”.

Amiga i veïna de Vicent Andrés Estellés, que va viure un temps a Benimodo,  fa tres anys va vore publicat un llibre seu, preciós i entranyable, editat per Edicions 96. Aquesta obra per a menuts, amb dades ben curioses, refranys i endevinalles, és una dels moltes pagines que Didín ha escrit al llarg de la seua vida, tot i que desgraciadament, altres textos seus han acabat a la paperera, “perquè ho acabe tirant tot”.

El 27 de novembre de 2010, la Societat Coral El Micalet li concedí el Micalet d’Honor, reconeixent així públicament la tasca i la trajectòria de Didín, “per la seua vida dedicada a la cultura i al nostre poble”. Com deia Tonetxo Pardiñas, president d’El Micalet, el guardó que se li lliurà a Didín el 27 de novembre, va ser un reconeixement “a tota una vida de treball, callat però constant” .    

Didín és per a tots els qui ens estimem el nostre País i la nostra llengua, un exemple de tenacitat i de lluita per superar les adversitats. Ens és també un model de constància i de fidelitat a la nostra cultura i al nostre Poble. I és que Didín Puig és una dona discreta i senzilla, però tenaç i fidel alhora, que porta en la sang l’amor pel País Valencià i per la nostra llengua.

"Escolteu volsaltres què vol dir la la paràbola del sembrador" (Mt 13:18ss)


El dia 26 de Juliol l'Església celebra la festivitat de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Mare de Déu

Text de l'Evangeli (Mt 13,18-23): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u».

Homilia de la festivitat:
Algunes vegades, germanes i germans, els textos bíblics de l’Eucaristia, poden ser un xic difícils de comentar.

No és aquest el cas de l’Evangeli d’avui: “Escolteu vosaltres què vol dir la paràbola del sembrador” (Mt 13:18ss)

És així, germanes i germans, com Jesús mateix comença a explicar als seus deixebles, el significat d’aquesta paràbola. Per això, sempre he pensat que aquestes paraules del Mestre, són per si mateixes un bon comentari, el millor comentari d’aquest text evangèlic.

És per això que només afegiré a les paraules de Jesús, un punt que considero important i que tots els comentaristes han subratllat: El sembrador surt a sembrar, i ho fa amb generositat! La seva sembra és tan abundant, que la llavor cau “arran del camí, en terreny rocós, enmig dels cards, en terra bona”.

Avui l’Església també ha de sortir a anunciar el Regne pels camins del nostre món. I a fer-ho amb generositat i amb alegria. El papa Francesc ens convida fins i tot, a anar a la perifèria. A no quedar-nos tancats en les nostres comunitats. Es tracta de sortir de les pròpies seguretats i de desinstal·lar-nos, per tal d’anar a l’encontre dels altres, perquè així, ells també puguin trobar Jesús!

Però, certament, només podrem anunciar l’Evangeli, si la Paraula de Déu, la llavor del Regne, és present enmig de les nostres comunitats. La llavor, l’Evangeli, és el que encoratja i enforteix la nostra fe. La Paraula de Déu, és la que ens deslliura del desànim, de les pors, del cansament.

En arribar a Brasil, el papa Francesc deia: “No porto or ni plata. Porto amb mi, allò de més valuós que se m’ha donat: Jesucrist!”. També nosaltres hem de portar Jesús al nostre món. Hem d’anunciar Jesús com a Bona Nova.

És l’hora, germanes i germans, de renovar la nostra fe. És l’hora de sembrar la llavor de l’Evangeli enmig de la nostra societat, i de fer-ho amb generositat, com el sembrador. És l’hora de portar la Paraula de Déu als cors dels homes i de les dones. És hora d’anunciar el Regne i de fer possible que sigui acollit com la terra bona que dóna fruit: “o cent, o seixanta, o trenta”.  

dissabte, 27 de juliol del 2013

SANTA ANNA (LEVANTE-EMV)


Uns dels sants més venerats pel cristianisme, encara que sense dades històriques conegudes, són Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Mare de Déu. Així com l’evangelista Sant Mateu, en la genealogia, ens diu que el pare de Sant Josep li deien Jacob (Mt 1:16), dels pares de la Mare de Déu no tenim cap dada. Si que és veritat que el Protoevangeli de Jaume, cap a l’any 200, ens parla dels pares Maria, que aviat els cristians van venerar, i que la tradició els ha donat els noms de Joaquim i Anna.

Sobre Santa Anna hi ha diverses llegendes i tradicions. Si el seu home, Sant Joaquim, segurament treballava de llaurador, Anna, com totes les dones d’aquella època, estaria a casa teixint la roba, molent el blat, coent el pa, llavant la roba....El que és segur, és que Anna deuria viure en el seu cor, la fe en el Déu d’Israel.

El nom d’Anna vol dir “gràcia” i també “misericòrdia”. Segons la tradició, Anna estava casada amb Joaquim. Poc després del naixement de Maria, Joaquim va morir i Anna es va casar amb un home anomenat Cleofàs, amb el qual Anna tingué una segona filla, anomenada també Maria, que va ser la mare del “germans de Jesús” (els cosins segons la interpretació habitual) que apareixen a l’Evangeli de Marc (6:3) i de Mateu (13:55): Jaume, Josep, Judes i Simó.

Tot i que no tenim cap referència històrica de Santa Anna, la religiositat popular ha teixit diverses tradicions, com les que recull Sor Isabel de Villena, en la seua Vita Christi, on l’abadessa del convent de la Trinitat narra la vida de Crist, amb un estil contemplatiu i ingenu. Pel que fa referència a Santa Anna, Sor Isabel de Villena escrivia: “E com (Maria) començà a parlar Anna fon recomplida de singular goig, e volent fer part al seu marit Joaquim, cridà ab gran alegria, dient: Veniu, senyor Joaquim, e oireu les raonetes de la vostra amada filla, e viurà la vostra ànima ab la consolació inestimable que pendreu oint la paraula sua”.

Santa Anna és patrona d’Albal, Senyera, Quartell, Borbotó, Gandia, Palma de Gandia i Zarra. A més, les viles d’Albaida, Albal, Carcaixent, Gandia i Moixent, tenen ermites dedicades a Santa Anna, com també l’església de Zarra i de Senyera estan dedicades a aquesta santa.

Pel que fa a l’ermita de Santa Anna de Gandia, vull recordar amb especial afecte els escolapis Vicent Faus, Francesc Mulet i Enric Ferrer, que han restaurat i han donat vida a aquesta ermita de la patrona de Gandia.

Com canten uns goigs d’aquesta santa, “venerada en l’ermita de la muntanya de Santa Anna” de Gandia, que ella siga la protectora de tots els qui l’invoquen: “Qui a Anna resa submís/ en penes troba alegria,/ la nit del món es fa dia,/ i alba d’un nou paradís”. I és que Santa Anna “és claror en la penombra,/ arbre frondós que ens fa ombra,/ i ens lliura de malvestat”.


Que Santa Anna siga la benedicció de la ciutat ducal i de tots els qui l’aclamen, ja que “De Gandia sou, Senyora,/ el camí en la nostra fe,/ del cel nostra guiadora,/ claror d’un viure seré”.

PD: La imatge és de l'ermita de Santa Anna de Gandia.

divendres, 26 de juliol del 2013

'Todos los catalanes son una mierda' (INFORMACION.ES)

Aquestes paraules insultants de Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia Española, desencadenà el 1959, un moviment de protesta contra el director del diari, i de pas, contra la dictadura que el sostenia. He recordat ara el «cas Galinsoga», pels exabruptes del senyor Juan Carlos Gafo, exnúmero dos de la Marca España, que escriví al seu Twitter: «Catalanes de mierda». I també per la frase del senyor F. J. Pérez Trigueros (ni més ni menys que alcalde de Callosa de Segura!) que al seu facebook escrivia: «Que les den la puñetera independencia a estos mierdas ya, y que nos dejen en paz».
El cas Galinsoga començà el diumenge 21 de juny de 1959, quan Luis Martínez de Galinsoga, procurador en Corts, anà a missa de 9 a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. En començar el rector Narcís Sagués l´homilia, Galinsoga se n´anà a la sagristia i digué: «Vengo a protestar, porque es intolerable que se predique en catalán». ­­Un altre capellà i el sagristà li digueren que podia anar a altres misses, que tenien el sermó en castellà, però que en eixa missa, per ser la missa parroquial, el sermó es feia en català, ja que ho havien demanat així els qui assistien a la missa. Galinsoga eixí de la sagristia deixant damunt d´una taula una targeta seua, mentre anava repetint: «catalanes de mierda».
Una dona quan el sentí li digué: «però què diu, maleducat!». I Galinsoga respongué: «Que todos los catalanes son una mierda».
Cal dir que en la campanya contra Galinsoga, que acabà amb la seua destitució, participà activament mon pare (que en aquell temps era professor a l´institut de Tortosa) repartint clandestinament a Tortosa mateix i al País Valencià, els fulls que denunciaven el menyspreu de Galinsoga per la nostra llengua.
54 anys després del cas Galinsoga, encara es reprodueixen casos i frases com la del director de La Vanguardia. Ara ha estat el número dos de la Marca España, i l´alcalde de Callosa de Segura! Però fa uns anys, en el Festival de Cinema de Màlaga, durant la projecció de la pel·lícula Tres dies amb la família de Mar Coll, emesa en català i subtitulada en castellà, un espectador, posant-se dret cridà: «Catalanes de mierda». Però ningú va protestar pel fet que una altra pel·lícula, The frost fos, fóra en noruec.
Em pregunte quin exemple ha donat l´alcalde de Callosa de Segura, als jóvens del seu poble! És així com podem demanar respecte i educació als més jóvens? Què hauran pensat el xics i xiques de Callosa, en vore la «perla» que el seu alcalde ha escrit a Facebook?
Crec que tots, però d´una manera especial els qui tenen una responsabilitat pública, han de ser un exemple pel que fa al respecte i a l´educació.
Perquè no és amb insults, que es construeix la convivència!


PD: Full sobre el cas Galinsoga, que mon pare escampava de nit, a Tortosa i a València.

dimarts, 23 de juliol del 2013

ELS SANTS BERNAT, MARIA I GRÀCIA (LEVANTE-EMV)



Ahmet Ibn al-Mansur, que amb el temps seria fra Bernat, va nàixer a l’alqueria de Pintarrafes, a prop  de Carlet, pel 1135. Son pare, Al-Mansur l’envià a la cort del rei Llop de València, que més tard l’envià com a delegat seu a la cort del seu poderós veí, el comte de Barcelona. El viatge, pel 1156, va capgirar la vida del jove Ahmet. Alguns diuen que va ser anant a Barcelona, i d’altres que va ser tornant d’allà, que Ahmet i els seus acompanyants, en passar pels boscos de Prades es van desorientar i sentint les campanes de Poblet, van anar a parar al monestir, on foren acollits amb afabilitat i senzillesa i atesos amb gran caritat, tal com demana Sant Benet que es faça amb tots els hostes i pelegrins. Ahmet, en la seua estada al monestir, s’interessà pel cristianisme i demanà parlar amb l’abat. L’ambient de pregària i de fraternitat dels monjos va captivar a Ahmet, que resolgué fer-se cristià i quedar-se al monestir. En ser batejat, l’abat l’imposà el nom de Bernat, el sant de Claravall impulsor i propagador del Císter. Però el jove, volent seguir a Crist com aquells hòmens, en una vida donada a Déu i als altres, demanà que l’admeteren  com a  monjo. Vista la seua humil i sincera petició, fou admès al noviciat, i al cap d’un any se l’imposà la cogulla monàstica, signe de la seua consagració a Déu.

Uns anys més tard, volent portar la fe als seus familiars, demanà a l’abat Hug, anar a Carlet. En arribar al poble, el seu germà Al-Mansur li va retraure que haguera abandonat l’Islam. Però les seues germanes, Saida i Soraida acceptaren la fe i en ser batejades prengueren el nom de Maria i Gràcia. Amb la dificultat de viure el cristianisme enmig de l’Islam, els tres germans decidiren fugir a terres de cristians. A prop d’Alzira, Bernat, Maria i Gràcia van ser detinguts i portats davant del seu germà, que els ordenà que abandonaren la fe del Crist. Bernat, en mantindre’s fidel a Jesucrist, fou lligat a la soca d’un arbre i  un guàrdia li clavà al front un clau d’amarrar barques. Maria i Gràcia, no volent tampoc renunciar a la fe, foren degollades. Els tres cossos quedaren abandonats a la intempèrie, fins que algunes persones compassives els cobriren de terra. Quan la ciutat va ser conquerida pel rei Jaume I, van ser trobades les tombes dels màrtirs i el Conqueridor va fer construir al lloc del trobament una capella, com ho conta Martí de Viciana: “el rei Jaume manà fundar una capella i posar en sepultura els tres cossos”.  Va ser el 23 de juliol de 1599, quan els trinitaris que custodiaven la capella dels sants, trobaren amb una fossa quadrada, els cossos dels tres sants màrtirs. Posteriorment, en un informe de 1604, el capellà d’Alzira Lluís Loguín, i els alzirencs Francesc Rodilla, Vicent Baesa i Miquel Florià, d’acord amb la tradició local, declararen que pel miracle d’unes llums que baixaven del cel, es trobaren els cossos dels màrtirs. Per això  el Comú de la Ciutat el  19 de juliol de 1643, per acord general acceptà el patronatge de sant Bernat, santa Maria i santa Gràcia sobre la vila. També Carlet, quan al segle XVII obtingué unes relíquies dels seus màrtirs, expressà amb alegria la seua devoció, construint una ermita  en honor dels seus fills. Uns anys abans, el 2 de setembre de 1603, l’Abat Simó Trilla portà a Poblet des d’Alzira, unes relíquies dels sants màrtirs.


Que per ells aconseguim la gràcia i la glòria, tal com canta una de les estrofes dels Goigs del segle XV en honor dels tres germans màrtirs: “puix per a remey del món/ lo gran Déu vos ha enviat,/ alcançau-nos gràcia y glòria,/ Bernat benaventurat”

diumenge, 21 de juliol del 2013

Benvingut, bisbe Enric! (VILAWEB-ONTINYENT)




Benvolgut bisbe Enric: dissabte 13 de juliol, a Tortosa, en la celebració de l’Eucaristia, en va prendre possessió de la diòcesi. M’agradaria que també la diòcesi prenguera possessió de vostè, perquè així, el seu ministeri episcopal siga realment un servei a les comunitats cristianes d’aquest bisbat que uneix, en la comunió eclesial, valencians i catalans!
 
El dia 17 de maig, dia que es va fer públic el seu nomenament com a nou pastor de l’Església de Tortosa, el papa Francesc, comentant l’Evangeli, deia: 'Pere es va deixar modelar per moltes trobades amb Jesús'. Li desitge bisbe Enric, que es deixe modelar per Jesús, Bon Pastor. Però també pels cristians i les cristianes de la diòcesi que li ha estat confiada, perquè així, siga realment un pare i un germà per als fidels d’aquest bisbat.

Em va alegrar sentir les seues paraules, que li eixien del cor, quan en l’entrevista del programa Signes dels Temps, de la Televisió de Catalunya, li van preguntar pel valencià: 'És la llengua de ma casa, la llengua del meu poble, la llengua que jo estime com a meua'. Com m’hauria agradat sentir-li dir també: És la llengua de l’Església que jo he servit com a prevere i com a bisbe! Desgraciadament no va poder dir això, perquè l’Església del País Valencià continua arraconant i marginant la nostra llengua!!

Però em va omplir de goig, bisbe Enric, sentir-li dir també en aquesta entrevista: 'Si vaig a un lloc que tenen una cultura i una llengua pròpia, jo he d’estimar aquesta cultura, he de fer meua aquesta cultura, he de fer meua aquesta llengua, he d’integrar-me plenament en el lloc on he estat enviat'. Ja sé que això que vostè va dir és de sentit comú i que no hauria de ser notícia. Perquè, no fa això un bisbe valencià quan és nomenat pastor de Huelva, de Mèrida o de Palència? I per què no passa el mateix amb els bisbes que són destinats als bisbats de València, de Castelló i d’Alacant? Per això bisbe Enric, en la pròxima reunió dels bisbes de la Província Valentina, faça entendre als seus germans en l’episcopat la importància pastoral (i cultural!) de normalitzar la nostra llengua a l’Església.

El papa Francesc deia el dia 2 de maig: 'Hem de construir una comunitat d’amor, una comunitat de portes obertes'. Li desitge bisbe Enric, que faça del bisbat de Tortosa una comunitat d’amor. No es quede tancat al palau episcopal. Vaja a l’encontre de la gent. També, com ens demana el papa Francesc, dels qui estan a la perifèria, per fer així una Església oberta i arrelada en les benaurances. Una Església que proclame l’alegria de l’Evangeli.

Bisbe Enric: sap que som molts els qui l’acompanyarem en la pregària i en l’afecte, per tal que el seu ministeri episcopal siga ben fructífer. I perquè el seu servei, fonamentat en l’amor, siga font de comunió i de fraternitat.

Que Santa Maria, venerada a Morella amb el títol de Vallivana, a Catí, com a Mare de Déu de l’Avellà o a Cinctorres, com a Mare de Déu de Gràcia, l’acompanye en el seu servei episcopal.

Des de Montserrat, bisbe Enric, benvingut!

dijous, 18 de juliol del 2013

El bisbe de Sogorb Lluís Amigó (LEVANTE-EMV)



El 18 de juliol de 1913, hui fa 100 anys, va ser nomenat bisbe de Sogorb el P. Lluís Amigó i Ferrer, frare caputxí i fundador de les Religiosos Amigonians i de les Terciaries Caputxines.



Amigó (de nom Josep Mª) va nàixer a Massamagrell el 17 d´octubre de 1854 i va estudiar com a alumne extern al Seminari Conciliar de València. Durant el seus estudis, va fer un voluntariat en hospitals i llars de famílies necessitades. Afiliat a associacions catòliques, va promoure l´ajuda als marginats i també als presos.




El 1874 se´n va anar al convent caputxí de Baiona i el 12 d´abril d´aquell mateix any va vestir l´hàbit franciscà. Tres anys més tard, fra Lluís va anar a Antequera, com un dels primers religiosos que arribaven a Espanya després de 40 anys d´exclaustració. D´Antequera passà al convent de Montehano, a Cantàbria. El 29 de març de 1879 va ser ordenat prevere, exercint el seu ministeri pastoral en la presó del Dueso, on s´escandalitzà de la situació en què vivien els presos jóvens. El 1881, el P. Lluís Amigó va promoure el Tercer Orde Franciscà Seglar, en terres valencianes. 




El 1885, al santuari de la Mare de Déu de Montiel, a Benaguasil, fundà la Congregació de Germanes Terciàries Caputxines de la Sagrada Família i el 1889, els Terciaris Caputxins de la Mare de Déu dels Dolors. 




Va ser frare guardià del convent de la Magdalena de Massamagrell i després passà al convent d´Oriola, fins que el 18 d´abril de 1907 va ser nomenat Administrador Apostòlic de la diòcesi de Solsona.
Finalment, hui fa 100 anys, va ser designat bisbe de Sogorb. Morí a Godella l´1 d´octubre de 1934.

Els religiosos Amigonians fundats pel Lluís Amigó, i que continuen hui en dia l´obra d´aquest bisbe de Sogorb, són testimonis de l´amor del Crist enmig del món dels jóvens amb problemes afectius, familiars i socials. Pel que fa a les Germanes Caputxines, presents a Altura, Sogorb i Nules, són religioses que viuen en comunitats menudes, a l´estil de Jesús de Natzaret.




El ministeri episcopal del bisbe Lluís Amigó a Sogorb, es va caracteritzar per la seua acció social a favor dels desvalguts, així com per l´organització i l´atenció a les parròquies del bisbat i al santuari de la Mare de Déu de la Cova Santa. Va recuperar l´església dels dominics de Sogorb i traslladà les restes de fra Bonifaci Ferrer, prior de la cartoixa de Vall de Crist a la Cova Santa. Es va preocupar també dels béns culturals de la diòcesi, restablint la plaça de canonge arxiver i creant el Museu Diocesà. Igualment impulsà diversos moviment juvenils.




Hui que fa 100 anys que va ser nomenat bisbe de Sogorb el P. Lluís Amigó, és un dia d´acció de gràcies a Déu, pel do del bisbe Amigó per a la diòcesi de Sogorb. I també pel seu testimoniatge, per la seua sol·licitud pastoral i per la seua santedat de vida.

dimecres, 17 de juliol del 2013

Com que no hi ha diners? (LEVANTE-EMV)




Clar que hi ha diners! O és que el president del Gobierno no cobra (i sense retards) més de 78.000 euros a l´any? En 2007, Rajoy deia en un programa de televisió que al mes cobrava 8000 euros: 3000 com a diputat i 5000 que li pagava el PP. I Sáenz de Santamaria, no cobra més de 73.000 euros anuals? I el president Fabra, amb 63.000 euros i els consellers, amb 57.000? Com són capaços de dir que no hi ha diners? 


Segons les dades del «Régimen económico y ayudas a los señores diputados» tots els diputats cobren 2813 euros al mes. Però el president del Congrés té a més, un complement com a membre del Mesa, de 3064 euros; i 3327 per representació i encara, 2728 de lliure disposició. No cal dir que les xifres són immorals i escandaloses en una situació de crisi i de pobresa. Tots els diputats tenen 14 pagues de 2813 euros. I sense retards. I no hi ha diners? A més, els diputats que no són de Madrid tenen un complement anomenat «indemnización» de 1823 euros al mes i els elegits per Madrid, 870.



González Pons (entre d´altres) rep, a més del seu sou de 2813 euros mensuals, 1823 més. Ell ha dit que «es una indemnización , no para vivienda, sino para el gasto propio del ejercicio de cargo de diputado». I és que el PP li paga el lloguer de la vivenda. Per tant, què signifiquen els 1823 euros «para gasto propio del ejercicio de cargo de diputado»? Quin treballador té una «indemnización» de 1823 euros, a més d´un sou mensual de 2813 euros? Com és possible que se´ns burlen d´aquesta manera i que després només facen que retallar als qui menys tenen? 



No hi ha diners? Clar que n´hi ha!! Però sempre cobren els mateixos! No hi ha diners per als pensionistes, per als malalts dependents, per a beques, per a menjadors...



Davant d´aquesta infàmia, Democracia Real Ya va denunciar l´escàndol de 63 diputats (entre ells el president del Gobierno) que cobren la «indeminzación» i tenen vivenda a Madrid. Els ministres Montoro, Báñez, o diputats valencians com Andrea Fabra, cobren tot i que tenen casa a Madrid. No és això un insult a la gent que passa dificultats? Amb un sou de 2813 euros mensuals, els 1823 euros de més per als diputats que no són elegits per Madrid, no és una burla a tota la gent que no pot arribar a final de mes? No és això una malversació de fons públics? 41 diputats del PP, 20 del PSOE, 1 de CiU i 1 de Coalición Canaria, cobren la «indemnización», malgrat tindre, com a mínim, una vivenda a Madrid. I després diuen que no hi ha diners! I és que com ha dit el papa Francesc, «la hipocresia és el llenguatge de la corrupció».

dilluns, 15 de juliol del 2013

Mare de Déu del Carme (LEVANTE-EMV)




L'advocació a la Mare de Déu del Carme, tan venerada als pobles de la costa, prové de la Bíblia. Concretament té el seu origen a una muntanya de Palestina: el Carmel. 


La Sagrada Escriptura ens parla dels profetes Elies i Eliseu, que adoraven Déu al Carmel. Amb el temps, el cristianisme va considerar aquests profetes, com els prototips dels ermitans i dels monjos. Per això, a partir del segle IV, molts cristians elegiren la muntanya del Carmel, com un lloc per fer vida eremítica.

El primer llibre dels Reis ens parla d'Elies que, en un temps de sequera, pujà al cim del Carmel, des d'on divisà un núvol menut, que portà una pluja abundant (1R18: 42-45). La tradició carmelitana va vore prefigurada la Mare de Déu en aquest núvol, del qual naixeria (plouria) el Salvador.

Va ser a finals del segle XII, en acabar la tercera croada, quan uns hòmens, croats o devots, pelegrins de Terra Santa, decidiren fer-se ermitans en el Mont Carmel, establint-se a una vall, a la vora de la «font d'Elies». Aquests ermitans, anomenats llatins (per diferenciar-los dels bizantins) escolliren la Mare de Déu com a patrona i construïren la primera església dedicada a Maria del Mont Carmel.

L'expressió Carmel significa jardí, en hebreu i en àrab, i en llatí, poesia. Per això la Bíblia recalca la bellesa de la muntanya del Carmel. Amb tot, per a la tradició carmelitana, la bellesa per excel·lència del Carmel, és Santa Maria.

L'element més significatiu de la devoció de la Mare de Déu del Carme és l'escapulari, que originàriament era una peça de roba per protegir l'hàbit dels monjos. Va ser al segle XIV, quan l'escapulari del Carme passà a tindre una connotació mariana, degut a una llegendària aparició i entrega de l'escapulari de la Mare de Déu, al carmelita anglès Simó Stock, el 16 de juliol de 1251. Aquest escapulari del Carme va ser acceptat ràpidament per la pietat popular, que veia en ell la protecció de Maria sobre els seus fills.

D'una manera particular, la Mare de Déu del Carme és venerada pels frares i per les monges carmelites, presents a PuçolValènciaBorrianaBenicàssim, el Desert de les Palmes, les AlqueriesVillar del ArzobispoGodelleta i Serra, que aclamen Santa Maria com a Patrona, Mare, Germana i Bellesa del Carmel.

La Mare de Déu del Carme també és la patrona de L'Eliana. I també a VinaròsOlivaGandia,Xeraco o Borriana, la gent de la mar venera amb devoció la Mare de Déu del Carme, degut a que en l'edat Mitjana es creia que «Maria», significava «estrela del mar» (stella maris) segons escrivia l'abat Sant Bernat.

En un temps de crisi, és bonic el gest de mossèn Antonio Losas, capellà del Port de Borriana, que ha demanat que l'ofrena que es fa al Carme, no siga amb flors, sinó amb aliments per a les persones necessitades.

Que la Mare de Déu del Carme siga la protecció dels hòmens i de les dones de la mar, dels ciutadans de L'Eliana i del barri del Carme de València i estrela brillant en les nostres nits.

PD: La imatge és presa de: http://flickeflu.com/groups/732624@N21

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT