dijous, 24 de desembre del 2015

Diumenge Quart d'Advent (LEVANTE-EMV)

Hui, amb el quart diumenge d´Advent, ja a les portes del Nadal, arribem a l´última setmana d´aquest temps litúrgic que ens prepara per al Naixement de Nostre Senyor.
Si els tres primers diumenges d´Advent, amb la figura i la predicació de Joan Baptista, ens parlaven de preparar el camí del Senyor, en aquest quart diumenge, el Nadal ja se´ns fa més pròxim, ja que les lectures, en aquest cicle C amb l´Evangelista Sant Lluc, ens fan present el misteri del Déu-amb-nosaltres, l´Emmanuel, nascut de Maria.
Ja el cant d´entrada ens recorda amb el profeta Isaïes, per mitjà d´un llenguatge poètic, com la salvació que ens ve de Jesús germina enmig nostre.
La primera lectura, treta del profeta Miquees (Mi 5:1-4a) ens recorda la profecia segons la qual serà a Betlem d´on eixirà el Messies, el rei de la pau.
El psalm responsorial (Ps 79) és un clam on el poble de l´Antiga Aliança i també l´Església, implora la salvació: "Déu de univers, renoveu-nos, feu-nos vore la claror de la vostra mirada i serem salvats".
Pel que fa a la carta als Hebreus (He 10:5-10), ens presenta Jesús que, venint al món, es disposa a fer la voluntat del Pare.
Però és l´Evangeli, enguany de l´Evangelista Sant Lluc, que ens presenta la figura de Maria, la Mare de Déu, que, després de rebre l´anunci de l´àngel, decididament se n´anà a la muntanya, a la província de Judà, a casa de la seua cosina Isabel, que esperava també un fill, per ajudar-la. Maria va rebre la felicitació de la seua cosina, per la seua fe: "Beneïda entre les dones...feliç tu que has cregut".
En aquest quart diumenge d´Advent, la figura de la Mare de Déu que visita la seua cosina Isabel, ens ajuda a preparar els nostres cors, per tal de rebre Jesús, el fill de Déu. Per això la presència de Santa Maria, que esperà amb goig el naixement del seu fill, ens encoratja a acollir en nosaltres l´Emmanuel per així fer possible una Església més acollidora i més fraterna.
En aquest quart diumenge d´Advent, els cristians ens unim al goig i a l´acció de gràcies de Maria, i per això l´aclamem amb l´himne Acatist, de la litúrgia bizantina, en la versió de l´Oracional Valencià:
"Celebrant que sou Mare
vos lloem tots nosaltres
com a temple vivent, ¡oh Regina!
Ha volgut habitar dins de les vostres entranyes
el Senyor, que en la mà sosté l´orbe;
ell, que vos santificà, vos glorificà
i ens ensenyà a tots a cantar-vos:
Déu vos salve, tabernacle del Verb divinal;
Déu vos salve, més santa que el sant santuari.
Déu vos salve, arca d´or per l´Església agençada;
Déu vos salve, tresor inesgotable de vida.
Déu vos salve, preciosa corona de reis piadosos;
Déu vos salve, honor i glòria de sants sacerdots.
Déu vos salve, torre inexpugnable de l´Església;
Déu vos salve, muralla infranquejable del Regne.
Déu vos salve, per vós s´enlairen els trofeus;
Déu vos salve, per vós l´adversari és vençut.
Déu vos salve, sou medecina per al meu cos;
Déu vos salve, sou la salut de la meua ànima.
¡Déu vos salve, Esposa no maridada!
Digna sou de tota lloança,
oh Mare que el Verb infantàreu,
el Santíssim entre els sants;
acolliu ara l´ofrena d´este cant,
deslliureu-nos de tota desgràcia
i preserveu del càstig venidor
els qui cantem tots junts:
¡Al·leluia, al·leluia, al·leluia!"

Tal com va dir el papa fa uns dies, "si vols trobar Déu, busca´l en la humilitat i en la pobresa". Així és com el va mostrar la Mare de Déu, ja que en la seua vida pobra i humil, en el seu servei a la seua cosina Isabel, Maria va ser portadora del Messies, del Déu-amb-nosaltres.

24 de desembre: La Calenda de Nadal (LEVANTE-EMV)

 El cant de la Calenda de Nadal es canta aquesta nit com a part integrant de l´inici de la Missa de la Nit de Nadal (entre el "Senyor tingueu pietat" i el "Glòria a déu dalt del cel") tot i que també es pot cantar a la vesprada, a l´inici de les primeres Vespres de Nadal. El cant de la Calenda es canta d´una manera solemne, ja que com una mena de pregó anuncia amb goig el naixement de Jesús. El text de la Calenda de Nadal repassa la història de la salvació, a través de l´aliança que Déu va fer amb els patriarques.
La Calenda, que és un anunci festiu del Nadal, és un ritual heretat de l´antiga litúrgia romana, que dóna color i, alhora, ambienta la celebració d´aquesta solemnitat. El text de la Calenda, tan popular a l´Edat Mitjana, es canta amb la solemnitat que requereix aquest compendi, on se´ns narren els fets que més han sobreeixit al llarg de la història del poble d´Israel, fins a l´arribada del Messies.
Al llarg de la història d´Israel, Déu, per mitjà de diversos signes, va manifestar la seu aliança amb el poble escollit. I és la Calenda que recull un resum d´aquests signes o senyals pels quals Déu va manifestar la seua predilecció pel poble d´Israel. La Calenda de Nadal comença fent menció de les grans gestes que Déu obrà en el seu poble, i la primera d´elles és la creació del món per part de Déu, una narració que trobem relatada al capítol u i dos del llibre del Gènesi.
Després, aquest cant ens recorda el diluvi i l´aliança de Déu amb Noè (Gn 6:13-9:17), manifestada en el colom, que mostrà la fi de la pluja, i en l´arc iris, com a signe del pacte de Déu amb el seu poble.
Una altra gesta de Déu que apareix a la Calenda és la crida o vocació d´Abraham, el nostre pare en la fe, quan obeint Déu, va deixar Ur de Caldea, i se n´anà al país que Déu li va ensenyar i que trobem al llibre del Gènesi, a partir del capítol 12. Va ser la circumcisió d´Isaac, el signe per mitjà del qual Déu va manifestar la seua aliança amb Abraham i amb la seua descendència.
Més tard, a la Calenda apareix la figura de Moisès i el pas del mar Roig (Ex 14-15-31), amb el qual Déu va fer eixir el seu poble de l´esclavitud d´Egipte, per conduir-lo fins a la terra promesa, fent-lo passar així, de l´opressió a la llibertat.
La següent gesta de Déu a favor del poble d´Israel, va ser la unció de David com a rei, que trobem al capítol setze del primer llibre de Samuel.
També trobem la profecia de Daniel (Dn 9:24-27) sobre la vinguda del Messies, l´Ungit de Déu.
La Calenda contextualitza en el temps la vinguda al món de Jesús, el Messies, i per això data el naixement del Senyor, l´any 752 de la fundació de Roma, que coincidí amb l´any 42 de l´imperi del Cèsar Octavi August.
Tots aquests signes o senyals que al llarg de la història Déu ha donat als hòmens, són com diu el comentari de Sant Ambròs al psalm 118, com un camí que ens porta al Crist, que alhora és també "el camí per als qui busquen el Senyor". I és que Jesús, el Messies i Fill de Déu, el mitjancer entre Déu i els hòmens, l´Emmanuel enviat pel Pare vingué a nosaltres per anunciar als captius la llibertat, per alliberar del mal els qui estaven encadenats pel pecat, per atraure novament a ell tots els habitants de la terra, rescatats ja de la tirania del diable, i conduir-los d´aquesta manera, per la seua mediació, a Déu Pare.
El text de la Calenda és aquest:
"Transcorreguts molts segles
des de la creació del món,
quan al principi
Déu va crear el cel i la terra
i va fer l´home a la seua imatge;
molts segles després
que havia cessat el diluvi
i l´Altíssim havia fet resplendir l´arc iris,
senyal d´aliança i de pau;
vint-i-un segles després de l´eixida d´Abraham,
el nostre pare en la fe, des d´Ur de Caldea;
tretze segles després de l´eixida d´Israel d´Egipte
sota el guiatge de Moisès;
uns mil anys després de la unció de David com a rei;
durant la setmana seixanta-cinc,
segons la profecia de Daniel;
en temps de l´Olimpíada cent noranta-quatre;
l´any set-cents cinquanta-dos
de la fundació de Roma;
l´any quaranta-dos de l´imperi de Cèsar Octavi August,
quan a la terra sencera hi regnava la pau,
Jesucrist, Déu etern i Fill de l´Etern Pare,
volent santificar el món amb la seua vinguda,
havent estat concebut per obra de l´Esperit Sant,
passats nou mesos des de la seua concepció,
a Betlem de Judà, naix de la Verge Maria, fet home".

En aquest Any de la Misericòrdia, el cant de la Calenda de Nadal ens convida a donar gràcies a Déu, perquè al llarg de la història de la salvació ha revelat a tots els hòmens la seua entranyable misericòrdia, el seu amor que ell va jurar als nostres pares i que ha arribat a nosaltres en la persona de l´Infant de Betlem, que aquesta nit santa acollirem i adorarem.

Los bersos para el livro ofizial de fayas (La Veu del PV)

El mártes passado, lasanvlea de presidéntes de fáyas aprobó por àmplia malloria, recuperár les bérsos de una poeta valenciana para el livro ofizial de fáyas. Los presidentes apollaron la inclusion del balenziano en sus dos acepziones, la normatíva y la no normatíva en el libro oficial. Por eso, kansados, de la diskriminazion ké sufre nuestra lenjua, felizito a los presidéntes ke apolláron esa medida.

Des de el Gobierno Balenziano estamos siéndo vomvardeados con las yamádas normas del 32, ke preténden sustituyr nuestra lengüa por una estraña. Por eso ha sído importánte ke los presidéntes de fáyas, allan defendído el balenzyano de la Real Akademia de Kultura i de Lo Rat Penat, en kontra del ynténto de katalanizar nuestra lengua de siempre.

¿Por que kienes son ellos (el Alluntamyénto i la Cheneralitat) para zensurar los bérsos de una poeta nuestra? ¿Porké nuestros niños an de seguir unas nórmas diktadas por los katalanistas  i se an de despreciár  las nórmas de la Real Akadémia de Kultúra Balenziana?

Las nórmas las aze el pueblo i no los akadémikos enzerrados en un despácho. ¿Porké an de koartar nuestra livertát akellos ke sienten una abersion a todo akello ké es avsolutaménte balenziano? ¿Porké la unibersidat a de díktar una normatiba ke el puevlo no siénte komo propia? ¿Porké no podemos escrivir como avlamos en nuestras kasas?

Ke nos degen trankilos a los balenzianos ke keremos eskribír komo emos avlado siempre i no de una manera hartifizial, con unas nórmas echas en un lavoratório.

Nuestro puevlo abla komo avlaba hantes de llejar el Rey Jaime I, i por eso no emos de segir los diktados de unos katalanistas ke kieren ke nuestras poétas eskrívan komo ellos kiéren. Además la edukacion de nuestros ijos esta en nuestras mános i no en los maéstros ke manipúlan a nuestros ijos. Por eso zelebámos gozosos ke los presidéntes de fáyas aian aprovado por ámplia malloria rekuperár los bersos de una autentika poeta balenciana, ke no se déja dovlegar por unas nórmas echas fuera de nuestra Comunidad.

El Alluntamiento de Balenzia no puede zensurar unos bersos, por el simple echo que no les guste nuestra manéra d’escrivir. La lenjua la aze el pueblo.

Aprobecho para desear a los que léan este testo, ke tengan una felíz Nabidat i un prospero Áño nuevo.

dilluns, 21 de desembre del 2015

El Vaticà II i la llibertat religiosa (La Veu del PV)

Hui 7 de desembre commemorem el 50è aniversari de l’aprovació de la Declaració “Dignitatis hamanae”, del Vaticà II, sobre la llibertat religiosa, un text breu però amb una elaboració complicada i amb discussions apassionades, dins i fora de l’Aula Conciliar.

Va ser el 7 de desembre de 1965, en la vigília de la clausura del Concili Vaticà II, quan es va votar i promulgar el Decret sobre la llibertat religiosa, un text que va portar grans canvis al si de l’Església i en relació al món. Aquest Decret, anomenat en llatí, “Dignitatis humanae”, va ser un dels textos que més controvèrsia provocà en els bisbes espanyols, la majoria d’ells representants del nacionalcatolicisme.

Com no podia ser d’altra manera, la “Dignitatis humanae” provocà un debat molt viu, sobretot en la major part dels bisbes espanyols, que argumentaven que l’error no tenia cap dret.

Però van ser els bisbes dels EEUU els qui apostaren fort pel dret a la llibertat religiosa. El mateix papa Pau VIè declarà que aquest text era de gran importància, ja que reivindicava el dret individual i col·lectiu de la llibertat religiosa.
 

Concili Vaticà II, Octubre de 1963. D'esquerra a dreta Ramon Masnou de Vic,
Josep Pont de Sogorb i Vicent Enrique Tarancón de Solsona

El text sobre la llibertat religiosa va passar per huit redaccions successives, dos projectes preparatoris i sis redaccions pròpiament conciliars, fins a la seua definitiva aprovació, el 7 de desembre de 1965, hui fa 50 anys, en l’última congregació presidida per Pau VIè, amb un resultat de 2308 vots afirmatius, 70 negatius i 8 nuls. D’aquesta manera el papa Montini va promulgar solemnement aquest text, que consta d’un preàmbul, dos capítols i una conclusió.

Aquesta Declaració, discutida amb passió, arribà a un consens a partir de la dignitat de la persona, com ja havia defensat abans el papa Joan XXIII en la seua encíclica, Pacem in terris. 

La major part de l’episcopat espanyol es va manifestar en contra de la Declaració, ja que Espanya es regia pel Concordat de 1953, que afirmava en el seu article primer: “La Religió Catòlica, Apostòlica Romana segueix sent l’única de la Nació Espanyola”. Per això, el gener de 1964, els bisbes espanyols contraris a la llibertat religiosa escriviren un document molt crític contra aquesta Declaració, arribant a afirmar que “aquesta doctrina constitueix una ruptura inadmissible”. El grup de bisbes espanyols, “teològicament tradicionals i políticament addictes al règim”, com afirma el P. Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat, van demanar al papa Pau VIè, que “amb la seua suprema autoritat retirara de la deliberació del Concili”. Evidentment el papa no va fer cap cas de la petició d’aquests bisbes.

Declaracions com la del bisbe castrense Alonso Muñoyerro, donen idea de la “talla intel·lectual” d’aquests bisbes, quan deia: “Espanya frueix de la unitat catòlica des del segle VII, des del rei Recared. Per la força d’aquesta unitat, la religió catòlica està en 22 repúbliques d’Amèrica i en Filipines. A ella es deuen les victòries sobre els mahometans a Espanya i a Lepant. I als nostres temps, una gran victòria contra el comunisme”. Per la seua part, Quiroga Palacios arquebisbe de Compostel·la, argumentava que amb la llibertat religiosa hi hauria “una llicència desenfrenada”. I Arriba y Castro, de Tarragona deia: “El proselitisme dels no catòlics entre els catòlics és il·lícit i ha de ser impedit, no només per l’Església, sinó també per l’Estat”!!
 

Pau VIè, defensor de la llibertat religiosa

El document era considerat “perjudicial per als catòlics”, segons Quiroga i “contra l’Estat Catòlic”, com digué el bisbe López Ortiz. El bisbe Temiño no acceptava que totes les religions tingueren els mateixos drets i el bisbe de Canàries resava perquè Déu impedira que s’aprovara la “Dignitatis humanae”.

La major part dels bisbes espanyols, de formació integrista i franquista, tenien por, com diu l’historiador i capellà Juan Mª Laboa, “per la Unitat catòlica d’Espanya”. El mateix papa Pau VI li digué a l’arquebisbe Quiroga: “No tinguen por per la llibertat religiosa. Sé molt bé que les circumstàncies d’Espanya són molt especials”. Per això el papa li tornà a dir a Quiroga: “No tinguen por a la llibertat religiosa”. Així i tot, l’arquebisbe Arriba y Castro temia que “el Concili Vaticà II, no fóra la ruïna de la religió catòlica”.

Els bisbes espanyols (que defenien Espanya com l’Estat més antic d’Europa) estaven desconcertats en sentir a l’aula conciliar, que l’Estat no tenia dret a fer discriminacions per motius religiosos. En un Règim de confessionalitat com vivia Espanya, tot el que feia “olor” de llibertat, espantava als bisbes!

Si la declaració sobre la llibertat religiosa va suscitar apassionades polèmiques”, com ha dit el P. Hilari Raguer, va ser “perquè no només plantejava una qüestió teològica, sinó que també incidia en la pràctica política d’alguns països”, com el cas d’Espanya, amb un franquisme que “havia fet de la religió catòlica, un dels pilars fonamentals del règim i de la unitat de l’Estat”.

Al final, l’aprovació i la promulgació de la “Dignitatis humanae” va obrir un camí de diàleg en l’Església i en el món, ja que aquest text va ser ratificat per 2308 vots afirmatius, 70 negatius i 8 nuls, davant l’estupor de molts bisbes espanyols. D’aquesta manera, la doctrina integrista de l’Estat confessional catòlic havia quedat ferida de mort, i el govern espanyol estava obligat a adaptar-se a la Declaració del Vaticà II sobre la llibertat religiosa.

Com ha dit el P. Hilari Raguer, “la recent rebrotada del fonamentalisme (i no únicament en el món islàmic) dóna a aquest text una renovada actualitat”.

Referents (La Veu del PV)

Amb aquest títol tan suggestiu, David Pagès i Cassú acaba de publicar un llibre amb quaranta entrevistes a personalitats dels Països Catalans. Com diu al seu pròleg l’historiador i escriptor Joaquim Ferrer, aquest llibre “aplega extenses entrevistes a quaranta personatges procedents de totes les terres de cultura catalana, que han fet el seu treball en el segle XX, i que en molts casos continuen fent-lo en el segle XXI”. Aquesta obra, amb 440 pàgines, és, com diu Joaquim Ferrer, “un text destinat a il·luminar-nos”, ja que “a través d’aquests quaranta testimonis, coneixem el que ha estat i és el seu esforç i com davant els obstacles han estat o són capaços de superar-los”.

David Pagès i Cassú és llicenciat en filologia catalana i comparteix la tasca docent amb les de dinamitzador cultural i escriptor. El fil conductor de totes aquestes facetes és el de contribuir a donar a conèixer -i a fer estimar- Catalunya i el conjunt dels Països Catalans, els seus prohoms i els seus millors atributs. Col·labora periòdicament amb el Diari de Girona i ha publicat articles i entrevistes a Escola Catalana, Llengua Nacional, Revista de Girona i Serra d’Or entre d’altres mitjans de comunicació. A més, és autor de sis llibres, tots ells molt interessants: Històries de l’avi Abdon, Històries de casa nostra, Batecs d’un poble, 500 raons per parlar català, Un país que fa camí i Al galop per la història de Catalunya. També, de l’opuscle Premis Baldiri Reixac (1979-2013). David Pagès ha estat guardonat amb diversos premis, entre ells l’Aina Moll i Marquès (2013), que li va concedir l’Obra Cultural Balear.
 

Aquest llibre presenta quaranta entrevistes, les quals, com diu David Pagès, “són bastides a partir del pensament i de la trajectòria i obra dels personatges que hi apareixen”. I és que, a través de les respostes d’aquests quaranta entrevistats, Pagès ha retratat els “esdeveniments i fets ocorreguts en les últimes dècades i en els moments actuals, així com episodis personals i opinions que tenen transcendència”. Per això, d’aquesta anàlisi minuciosa i summament interessant, l’autor ens mostra el “testimoni dels canvis, tan intensos i tan importants, haguts en aquests darrers anys, de manera especial al Principat de Catalunya”.

Publicat per Curbet Edicions, el llibre Referents presenta, amb un diàleg amb els quaranta entrevistats, la vida d’unes persones que per a David Pagès “tenen la consideració de fars, guiesreferents”, ja que “tots ells visualitzen, sense cap mena de dubte, que l’actiu més important amb què comptem són les persones, les quals donen gruix, humanitat i solidesa al conjunt del territori”. Com escriu a la introducció del llibre, “el fet que hàgem entrevistat persones de tots i cadascun dels pobles de parla catalana, ha estat un exercici apassionant que ens ha portat a aprofundir en el coneixement dels diferents territoris, i a adonar-nos amb quina facilitat, quan tenim aquesta mirada global, es trenen lligams de tota mena: culturals, econòmics, geogràfics, històrics, humans, lingüístics, socials”.

Puc donar fe de la passió amb què David Pagès s’acosta als entrevistats, ja que un dia d’agost de 2010, amb la seua esposa Anna i els tres fills, Josep, Mireia i Martí, es van presentar a l’Alcúdia, el meu poble, per entrevistar mon pare. Aquella vesprada a ma casa, al carrer Jaume I, David Pagès, sense conèixer de res mon pare, li va fer una entrevista entranyable i plena d’afecte, on va dibuixar la trajectòria cultural, política i professional de “l’home subterrani”, com va ser definit Josep Lluís Bausset per Joan Fuster.
 

El llibre d’entrevistes comença amb l’interviu a Francesc Ferrer i Gironès, historiador, polític i escriptor, home “d’activisme i, per consegüent, de compromís i de generositat”. Ramon Folch i Camarasa, escriptor i traductor és el segon entrevistat. Després hi ha Salvador Giner, sociòleg i president de l’IEC (2005-2013). De Josep Mª Ainaud de Lasarte, historiador i activista cultural, David Pagès destaca la seua saviesa generosa i la seua obertura, així com també els seus coneixements enciclopèdics.

Del prevere Joan Carreres i Péra, escriptor i estudiós de Jacint Verdaguer, ens ressalta la seua participació en política i la seua catalanitat. I del Dr. Moisès Broggi, metge i humanista, que va faltar el 2012, ens destaca “la seua humanitat i la seua trajectòria professional”, que l’han convertit “en un referent per a la professió mèdica i la societat en general”. Una altra entrevistada és la professora Maria Rosa Corredor, de Perpinyà, i Aina Moll, lingüista, filla de Francesc de Borja Moll. També forma part d’aquest llibre el prevere Modest Prats, filòleg i professor i el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, així com Teresa Rovira i Comes, bibliotecària.

Altres personatges entrevistats són Joan Triadú, crític literari, pedagog i promotor cultural; Lluís Subirana, estudiós de la sardana i poeta; Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona (1982-1997) i President de la Generalitat de Catalunya (2003-2007) i Domènec Fita.

La néta del President Macià, Mª Teresa Peyrí i Macià és la següent entrevistada, juntament amb la cantant Núria Feliu, el polític i científic Heribert Barrera, la dibuixant Pilarín Bayés, el capellà Josep Mª Ballarín, Josep Lluís Bausset, Josep Espar o l’arquitecte Jordi Bonet. També, Isidor Marí; el lingüista Antoni Llull; Muriel Casals, expresidenta d’Òmnium Cultural i actual diputada al Parlament de Catalunya; Amèlia Trueta, filla del doctor Trueta; el periodista Josep Mª Casasús; l’alguerès Guido Sari; l’escriptor Josep Vallverdú; Eliseu Climent; el nordcatalà Llorenç Planes; Pau Faner; Marta Casals, viuda del mestra Pau Casals; Miquel Blanc; Gabriel Barceló; l’historiador Jaume Sobrequés; el sociolingüista Joaquim Torres; el polític Joan Rigol i el professor Joan Varela. El llibre acaba amb una taula d’abreviatures i amb un índex onomàstic molt complet.

Com diu a la introducció del llibre, aquestes persones que David Pagès ha entrevistat, “són hòmens i dones d’una gran qualitat humana, intel·lectual i espiritual, en el sentit ampli de la paraula. Hòmens i dones de mentalitat positiva, mirada esperançadora i tarannà generós”. Per això els testimonis d’aquests personatges “contribueixen a fer que es puguen mirar els països nostres, tant des de dins com des de fora, amb admiració i respecte, perquè des de l’estimació, la imaginació creativa, la lucidesa, el talent i la vocació de qualitat, han fet -i fan- una gran tasca al servei de les persones, els Països Catalans i el conjunt de la humanitat”.

Certament que el llibre Referents, de l’amic David Pagès, és una obra de consulta obligada per conèixer el passat i el present de la nostra cultura, gràcies al testimoni d’aquelles persones que, amb la seua tasca i el seu esforç, han estimat amb passió la nostra terra.

Les mentides electorals (La Veu del PV)

La campanya electoral ens convida a escoltar diverses promeses, que, la majoria de les vegades, no són sinó mentides, ja que després descobrim que allò que ens havien promès, no es compleix. Algú recorda els 800000 llocs de treball de Felipe González, el 1982? O el seu, “apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament”, de Rodriguez Zapatero, a Catalunya? O el “no subiré el iva” del Sr. Rajoy?. O “Otan, de entrada no”.

El passat 28 de novembre, el Presidente Rajoy ens prometia “agua para todos” i un nou finançament. I és que ja ha començat la tómbola i el sorteig del 20D.

Com ja he dit alguna vegada, el partit que està en el poder no cal que faça promeses electorals. Simplement, i perquè pot fer-ho, que porte a terme el que ara promet i que, paradoxalment, en una legislatura, com la que ara acaba, no ha fet. No cal prometre “agua para todos”, un nou finançament o el corredor Mediterrani, sinó passar de les promeses als fets.

Hi ha tantes promeses incomplertes per part del Gobierno. Una d’elles era la de solucionar els problemes dels ponts. O la de no fer ponts. El Sr. Rajoy va prometre que traslladaria als dilluns les festes que caigueren entre setmana, com és el cas dels dies que hi ha entre la Constitució i la Immaculada. Aquesta promesa no necessitava cap element especial per tal de complir-la, com sí que necessita la creació d’una infraestructura important, en cas que vulguen fer un transvasament, ja que també se’ns prometia l’aigua de l’Ebre.  Perquè no cerc que ens volgueren portar l’aigua de l’Ebre a poals. Aquesta promesa de “agua para todos”, va ser feta abans, quan el PP estava a l’oposició, i ara, malgrat els quatre anys de legislatura on el PP ha governat amb majoria absoluta, el Gobierno no ho ha portat a terme.

Canviar les festes d’entre setmana i traslladar-les als dilluns, per així eliminar els ponts, només depenia d’un decret de “Presidencia del Gobierno”. Però si ni això han complert, ¿com hem de creure que hi haurà un nou finançament, el corredor Mediterrani o que tinguen la intenció de portar l’aigua de l’Ebre al País Valencià?

El pacte Compromís i Podem, farà realitat un grup valencià propi al Congrés com se’ns ha promès? Una altra promesa que ja vorem si es fa realitat. L’amic Vicent Partal ens recordava les promeses que, als anys setanta, el PSOE va fer al PSPV, PSC i PSI, i que van quedar com van quedar. O no recordem el dret a l’autodeterminació que el PSOE defensava a Suresnes?

En les seues declaracions, els polítics han de prometre allò que poden complir, i no vendre fum per tal de guanyar vots, prometent eliminar els ponts, agua para todos, o grup parlamentari propi. Els polítics tampoc han de fer el ridícul mencionant Kant, sense ni conèixer-lo! O prometent que posaran a ratlla el nacionalisme, quan els qui fan aquesta promesa són més nacionalistes (espanyols, això sí) que aquells que ells acusen de ser nacionalistes.  

La loteria del 20D està en marxa. A vore qui ens sorprèn amb una promesa més increïble de complir! 


La immoralitat de la idemnització de Castor (LA VEU DEL PV)

Quan Sant Benet va escriure la Regla per als monjos, va demanar-los que als monestirs no entrara el vici de l’ambició i de l’avarícia. Així, al capítol 57 de la Regla, (que tracta dels artesans del monestir), Sant Benet demanava als monjos que “miren de no atrevir-se a fer cap frau”, i els posava en guàrdia perquè en la venda dels productes no es guiaren per l’avarícia o la cobdícia, tan freqüent en el món de la política i dels negocis. Per això Sant Benet insistia així en aquest capítol: “Si s’ha de vendre algun dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar, miren de no atrevir-se a fer cap frau” (RB 57:4). I també, en el mateix capítol: “Que en els  preus no s’infiltre el mal de l’avarícia” (RB 57:7). I perquè els monjos visquem amb honradesa, sense caure en l’ambició ni en el desig de posseir més i més, al capítol 4 de la Regla, quan Sant Benet ens dóna uns “instruments de les bones obres”, ens mana “no furtar” (RB 4,5), ja que la base de l’avarícia es troba en el desig (amagat o manifest) de robar.

Sant Benet tenia molt en compte allò que diu la primera Carta de Sant Joan, quan condemna “l’ostentació de la riquesa” (1 Jo 2:16), i també el Salm 9, quan denuncia l’impiu que “es glorieja de les seues ambicions”, el qui viu “àvid de diners”, el qui actua “ple de malediccions, d’enganys”. (Ps 9:3,7). L’arquebisbe Òscar Romero s’escandalitzava d’aquells que creuen que “tot és lícit davant els diners”. I per això Romero denunciava “l’absolutització de la riquesa”, que ell considerava “el gran mal del Salvador”. 

He recordat aquest capítol de la Regla de Sant Benet, i el manament de Sant Benet de no caure en la corrupció ni en el frau, per la immoralitat que suposa la indemnització que el Govern de Madrid pagarà a l’empresa ACS, propietària de la projecte Castor, uns diners que a partir de gener hauran de pagar els usuaris del gas a través dels rebuts.

Després dels xicotets terratrèmols davant la costa de Vinaròs, ocasionats pel gas de la planta Castor, el govern va paralitzar aquest emmagatzematge de gas. I, casualitats de la vida, només trenta-dos dies després que el BOE publicara la paralització, l’octubre de l’any passat, el consell de ministres va aprovar un reial decret, pel qual l’empresa propietària del projecte Castor (amb el Sr. Florentino Pérez com a accionista majoritari) va cobrar la indemnització de 1350 milions que li havia promès el govern del PP. Uns 1350 milions que pagaran els ciutadans durant trenta anys i que podrien arribar fins a més de 4700 milions (com han denunciat diverses organitzacions ecologistes), ja que als 1350 milions pagats ja a ACS, s’hauran de sumar els diners que costarà mantindre la planta inoperant, el seu futur desmantellament i els interessos bancaris durant els trenta anys de pagament en els rebuts del gas.

En resum: la companyia ACS ha fet el negoci redó: Castor fa una inversió, i com que li ha eixit malament, l’Estat l’ha d’indemnitzar. És a dir: risc zero per a l’empresa ACS i tot benefici.

Només tres preguntes: si ACS haguera pogut continuar el seu projecte, ¿els usuaris del gas haurien rebut part del beneficis, de la mateixa manera que hauran de pagar ara la indemnització? Segona qüestió: si des del Govern de Madrid, en temps del ministre Montilla, es van encarregar informes tècnics, com és que no es va fer cas del que ja advertien aquests estudis sobre possibles terratrèmols? Tercera qüestió: ¿cap polític no assumirà les responsabilitats per l’empastre que s’ha fet i que ara han de pagar els ciutadans?  

La cosa clara és que els usuaris del gas hauran de pagar la inoperància d’uns polítics i el fracàs d’un projecte, amb una indemnització milionària a ACS, que serà legal, sí, però també, certament, del tot immoral. Com ha dit algú: això és un Estat de dret o un Estat desfet?

La celeritat del Govern de Madrid a pagar a ACS, contrasta amb la lentitud amb la qual el mateix Govern escatima el nou finançament per al País Valencià. I per això mateix, una gran part de la població continuarà patint encara les conseqüències d’una crisi econòmica, on els qui més tenen, reben més encara, i els qui passen necessitat, continuen asfixiats per una política del tot indecent, fruit de l’ambició i de l’egoisme. 

Com diu Anthony de Mello, “Quan el pardal fa el niu en el bosc, no ocupa més que una branca. Quan el cérvol sacia la seua set en el riu, no beu més que el que li cap a la panxa. Només nosaltres acumulem coses i més coses, perquè tenim el cor buit”. 
 

El Nadal que ja s'acosta (LEVANTE-EMV)

Tots els sants han viscut el Nadal fent possible el naixement del Fill de Déu en els propis cors. I és que el Nadal que ja s´acosta, no és, com diu un poema de mossèn Pere Ribot, una realitat externa de compres i de dinars, de regals i d´evasió, sinó el trobament amb Jesús en l´interior de cada persona: "No és avet, ni faig, ni neu,/ l´alegria de Nadal,/ sinó el partir el pa i la sal/ de la nostra vida breu/ entre el pobre i el malalt,/ el malaurat i el romeu,/ i trobar Déu dintre teu./ Això és l´autèntic Nadal".
Farem realitat el Nadal, el naixement de Jesús, quan descobrim en cada persona un germà a qui estimar.
Farem realitat el Nadal si vivim la fe amb alegria.
Farem realitat el Nadal si eixuguem les llàgrimes dels qui ploren.
Farem realitat el Nadal si continuem lluitant i avançant, malgrat els fracassos, les caigudes i les decepcions.
Farem realitat el Nadal si som capaços de compartir una il·lusió amb aquells que ja han perdut les il·lusions.
Farem realitat el Nadal si posem pau i harmonia en aquelles persones que viuen situacions de trencament i de solitud.
Farem realitat el Nadal si som fidels a l´amistat.
Farem realitat el Nadal si escampem llavors d´amor i de fraternitat.
Farem realitat el Nadal si sabem transmetre la tendresa del cor, a aquells que es troben en la nit de la desesperació.
Farem realitat el Nadal si mostrem un somriure als qui estan tristos.
Farem realitat el Nadal si intentem comprendre les raons dels altres, sense jutjar-les ni desqualificar-les.
Farem realitat el Nadal si som tenaços en la lluita contra la violència.
Farem realitat el Nadal si continuem creient en la vida, malgrat les situacions de mort i de desesperació que ens envolten.
Farem realitat el Nadal si treballem per extingir els odis i les enemistats.
Farem realitat el Nadal si ens alcem, i si, en posar-nos drets, donem la mà per ajudar a alçar-se, amb il·lusió i esperança, els qui han caigut i ja no poden més.
Farem realitat el Nadal si amb alegria sabem il·luminar les situacions de foscor i de nit que envolten tantes persones.
Farem realitat el Nadal si responem amb el perdó, a una ofensa.
Farem realitat el Nadal si ajudem els altres a caminar, a avançar, a mirar el futur amb esperança.
Farem realitat el Nadal si sabem estar al costat dels qui esta cansats, i de compartir el dolor de tots els qui sofreixen.
Farem realitat el Nadal si obrim nous horitzons, en aquelles persones que no trobem sentit a la vida.
Farem realitat el Nadal si sabem acompanyar amb afecte, aquells que veuen acostar-se el final dels seus dies.
Farem realitat el Nadal si arribem a descobrir Déu en la bellesa de la natura.
Farem realitat el Nadal si lluitem per la justícia i per la llibertat dels hòmens i dels pobles.
Farem realitat el Nadal si en mirar-nos els uns als altres, descobrim en cada persona, un germà.
Farem realitat el Nadal si aprenem a compartir el pa de cada dia amb els qui passen necessitat.
Farem realitat el Nadal si traiem dels nostres cors les enveges, les enemistats, les rancúnies i la indiferència envers els altres.
Com ha dit Leonardo Boff, "Aquest Infant porta un somriure d´esperança als desesperançats, consola els desvalguts, fa brillar les llàgrimes dels qui sofreixen pel dolor del viure".

Quart Diumenge d'Advent (LEVANTE-EMV)

 Hui, amb el quart diumenge d´Advent, ja a les portes del Nadal, arribem a l´última setmana d´aquest temps litúrgic que ens prepara per al Naixement de Nostre Senyor.
Si els tres primers diumenges d´Advent, amb la figura i la predicació de Joan Baptista, ens parlaven de preparar el camí del Senyor, en aquest quart diumenge, el Nadal ja se´ns fa més pròxim, ja que les lectures, en aquest cicle C amb l´Evangelista Sant Lluc, ens fan present el misteri del Déu-amb-nosaltres, l´Emmanuel, nascut de Maria.
Ja el cant d´entrada ens recorda amb el profeta Isaïes, per mitjà d´un llenguatge poètic, com la salvació que ens ve de Jesús germina enmig nostre.
La primera lectura, treta del profeta Miquees (Mi 5:1-4a) ens recorda la profecia segons la qual serà a Betlem d´on eixirà el Messies, el rei de la pau.
El psalm responsorial (Ps 79) és un clam on el poble de l´Antiga Aliança i també l´Església, implora la salvació: "Déu de univers, renoveu-nos, feu-nos vore la claror de la vostra mirada i serem salvats".
Pel que fa a la carta als Hebreus (He 10:5-10), ens presenta Jesús que, venint al món, es disposa a fer la voluntat del Pare.
Però és l´Evangeli, enguany de l´Evangelista Sant Lluc, que ens presenta la figura de Maria, la Mare de Déu, que, després de rebre l´anunci de l´àngel, decididament se n´anà a la muntanya, a la província de Judà, a casa de la seua cosina Isabel, que esperava també un fill, per ajudar-la. Maria va rebre la felicitació de la seua cosina, per la seua fe: "Beneïda entre les dones...feliç tu que has cregut".
En aquest quart diumenge d´Advent, la figura de la Mare de Déu que visita la seua cosina Isabel, ens ajuda a preparar els nostres cors, per tal de rebre Jesús, el fill de Déu. Per això la presència de Santa Maria, que esperà amb goig el naixement del seu fill, ens encoratja a acollir en nosaltres l´Emmanuel per així fer possible una Església més acollidora i més fraterna.
En aquest quart diumenge d´Advent, els cristians ens unim al goig i a l´acció de gràcies de Maria, i per això l´aclamem amb l´himne Acatist, de la litúrgia bizantina, en la versió de l´Oracional Valencià:
"Celebrant que sou Mare
vos lloem tots nosaltres
com a temple vivent, ¡oh Regina!
Ha volgut habitar dins de les vostres entranyes
el Senyor, que en la mà sosté l´orbe;
ell, que vos santificà, vos glorificà
i ens ensenyà a tots a cantar-vos:
Déu vos salve, tabernacle del Verb divinal;
Déu vos salve, més santa que el sant santuari.
Déu vos salve, arca d´or per l´Església agençada;
Déu vos salve, tresor inesgotable de vida.
Déu vos salve, preciosa corona de reis piadosos;
Déu vos salve, honor i glòria de sants sacerdots.
Déu vos salve, torre inexpugnable de l´Església;
Déu vos salve, muralla infranquejable del Regne.
Déu vos salve, per vós s´enlairen els trofeus;
Déu vos salve, per vós l´adversari és vençut.
Déu vos salve, sou medecina per al meu cos;
Déu vos salve, sou la salut de la meua ànima.
¡Déu vos salve, Esposa no maridada!
Digna sou de tota lloança,
oh Mare que el Verb infantàreu,
el Santíssim entre els sants;
acolliu ara l´ofrena d´este cant,
deslliureu-nos de tota desgràcia
i preserveu del càstig venidor
els qui cantem tots junts:
¡Al·leluia, al·leluia, al·leluia!"

Tal com va dir el papa fa uns dies, "si vols trobar Déu, busca´l en la humilitat i en la pobresa". Així és com el va mostrar la Mare de Déu, ja que en la seua vida pobra i humil, en el seu servei a la seua cosina Isabel, Maria va ser portadora del Messies, del Déu-amb-nosaltres.

20 de desembre: Sant Domènec de Silos (LEVANTE-EMV)

El 20 de desembre, ja a les portes del Nadal, celebrem la festa del monjo i abat Sant Domènec de Silos, que segons la tradició va nàixer en l´any mil de l´era cristiana a la vila de Cañas, que en aquell moment pertanyia al Regne de Navarra i que hui pertany a la Rioja.
Fill d´una família noble, el menut Domènec tenia una fonda pietat i un gran esperit de fe. Després de fer de pastor durant quatre anys, els seus pares accediren al desig de Domènec de consagrar-se a Déu com a clergue, gràcies al patrimoni de la família i a l´ajuda del capellà de la parròquia de Cañas. Així, aprengué els psalms i els altres llibres de la Sagrada Escriptura, el cant eclesiàstic i les homilies dels Sants Pares. No sabem si va fer tota la carrera eclesiàstica al seu poble, pel fet que a cada vila hi havia una mena de seminari parroquial, o bé estudiaria la teologia a la ciutat episcopal de Nájera. El que sí que sabem és que el bisbe d´aquesta seu, Sancho, ordenà Domènec de prevere quan el jove tenia vint-i-sis anys, edat en la qual només eren ordenats diaques.
Després d´una breu experiència eremítica, als trenta anys ingresà al monestir benedictí de San Millán de la Cogolla, on durant els seus primers anys com a monjo completà la seua formació intel·lectual gràcies a la important biblioteca d´aquest monestir, que posseïa les promulgacions dogmàtiques dels concilis ecumènics de l´Església. dos anys després de la seua professió, l´abat el va nomenar mestre de novicis, cosa que va fer que els monjos més veterans, no ho veieren bé. Per enveja o per bona fe, es va posar en dubte la seua virtut i la seua objectivitat en la tasca que realitzava i degut a això, Domènec deixà de ser mestre de novicis i va ser nomenat prior de Santa Maria de Cañas, un monestir que es trobava en una situació lamentable. Amb gran esforç, Domènec va restaurar i revitalitzar aquesta comunitat, construint fins i tot una església nova.
Des del monestir de San Millán de la Cogolla se seguia amb interès l´obra que Sant Domènec estava fent al priorat de Cañas, i per la seua bona traça, a finals de 1038, va ser nomenat, a la força, ja que la humilitat de Domènec rebutjava aquest càrrec, prior major d´aquest priorat. Als pocs mesos de ser nomenat prior, va morir l´abat Garcia i en el seu lloc va ser nomenat l´anterior prior, tot i que si l´elecció haguera segut lliure, i haguera estat en mans dels monjos, segur que l´abadiat haguera caigut en la persona de Domènec.
Per aquell temps governava Navarra i la Rioja, Garcia, fill major del rei Sancho, que no respectava ni els drets sagrats ni les donacions que tenien els monestirs. Per això el 1040, havent-se quedat sense diners, Garcia, pensant que el nou abat de San Millan recolzaria les seues peticions, li exigí una forta suma de diners. Però la negativa de Domènec, respectuosa però rotunda, va produir la còlera del monarca que després de parlar amb l´abat, va aconseguir que aquest traguera Domènec del càrrec de prior, i l´enviara desterrat al priorat de San Cristóbal, anomenat també Tres Cel·les. Així, el 1041, Sant Domènec se n´anà a Castella, on el rei Ferran li va oferir la seua protecció i li permeté que visquera al seu palau, però Domènec va rebutjar aquest oferiment i li va demanar poder viure en una ermita que pertanyia al priorat de San Millán.
A principis de 1041, el monestir de Sant Sebastià de Silos estava pràcticament abandonat, amb un grup de monjos que vivien sense pena ni glòria. Va ser aleshores quan el rei Ferran va encomanar a Domènec la restauració d´aquest monestir, i el va proposar d´abat. En un matí d´hivern, Domènec entrà a Silos, acompanyat del bisbe i d´alguns nobles, per prendre possessió del monestir. Fra Domènec va iniciar la restauració materialment el cenobi, començant per l´església. Cap al 1056 començà la restauració de la sala capitular i el claustre romànic, que encara hui podem vore la seua autèntica bellesa. Amb el seu esperit ferm i seré, Domènec també es va preocupar d´animar la vida espiritual dels monjos, fins que va morir el 20 de desembre de 1073. Sant Domènec de Silos va ser canonitzat el 1076, com a resposta oficial a la veneració de tot un poble.
Com va escriure el P. Clemente de la Serna, abat emèrit del monestir de Silos, "l´abat sant de Silos, com l´anomenava Berceo, va viure fent extraordinàriament bé, les coses ordinàries i normals", i per això va ser "un valent i esforçat cristià i monjo".
Que l´exemple de Sant Domènec de Silos siga per a tots els monjos, un estímul en la nostra vida de pregària i de treball, de silenci i d´acolliment, per tal que arribem a ser, en la solitud dels claustres, hòmens de Déu.

dissabte, 19 de desembre del 2015

18 de desembre: La Mare de Déu de la'Expectació (LEVANTE-EMV)

srael esperava amb anhel el Messies, l´Ungit de Déu, que portaria l´alliberament al poble. Així estava profetitzat i per això, així ho esperaven i ho desitjaven, d´una manera expectant, els patriarques, els profetes, els reis i els justos, que anhelaven la vinguda del Fill de Déu. De la mateixa manera ho esperava Maria, la jove de Natzaret a qui l´àngel Gabriel li va anunciar que seria la mare del Messies. Cal recordar a més, que a l´inici de l´Evangeli segons Sant Lluc, aquest evangelista ens fa conèixer l´actitud del poble, que "estava en expectació" (Lc 3:15) en l´espera de la vinguda del Messies.
Durant l´Advent, la litúrgia, que ens prepara per al naixement de Jesús, ens fa desitjar l´arribada del Messies, ja que com a hereus de la promesa, sabem que el Fill de Déu, la Paraula del Pare, s´ha encarnat en el si de Maria. Ella, la Mare de Déu, és l´hereva de les promeses i de l´Aliança. I és per ella que ens arriba Jesús de Natzaret, l´Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres.
En aquesta espera de l´Advent, hui, 18 de desembre, una setmana abans del Nadal, la litúrgia ens fa celebrar la festa de l´Expectació del Part, una advocació que té el seu origen en els Pares del Xè Concili de Toledo, el 656. La festa de l´Expectació del Part és com un ressò de l´Anunciació de l´arcàngel Gabriel a Maria. I com que normalment la data del 25 de març cau en ple temps de Quaresma, els pares del Concili de Toledo van voler instituir aquesta festa en honor de la Mare de Déu, en els últims dies de l´Advent.
En el decret conciliar dels Pares del Concili de Toledo s´al·ludeix a la celebració d´aquesta festa, que se celebrava en "moltes altres Esglésies". A Espanya era una de les festes més solemnes, l´anomenada "dia de Santa Maria", fins al punt que sabem que des de Toledo passà a celebrar-se a altres esglésies.
A més del Pares del Concili de Toledo que instituïren aquesta festa, es especial del bisbe d´aquella seu, Eugeni III, també va intervindre en l´expansió del "dia de Santa Maria", Sant Ildefons. No cal dir que la festa de l´Expectació del Part tenia en els antics breviaris i missals, uns textos propis del dia.
Aquesta festa, anomenada també de la Mare de Déu de la O, pel fet que ahir van començar les antífones anomenades de la O, ens recorda l´anhel de Maria en la seua espera, com a mare i com a jueva, del tant desitjat Messies. Així ho expressava el P. Giry, quan escrivia: "Si tots els sants de l´Antic Testament desitjaren ardentment la vinguda del Messies, ¿quins no serien els desigs d´aquella que va ser escollida per a ser la seua mare?".
En Maria, en el seu embaràs i en el seu part, es van acomplir les esperances d´Israel. Per això els cristians, units a ella en aquest temps d´Advent, desitgem també l´arribada de l´Emmanuel. Per als deixebles de Jesús, Maria ens és model per la seua actitud d´espera confiada i d´esperança fidel.

En aquest temps d´Advent, l´Esglesia aclama i venera la Mare de Déu amb el cant de l´Alma Redemptoris mater, que en la versió de l´Oracional Valencià, diu així:
"Mare santa del Redemptor,
porta del cel sempre oberta,
estrela del mar,
socorreu el poble caigut,
que vol alçar-se de les seus culpes,
Vós que rebéreu la salutació de Gabriel,
i, Verge sempre,
infantàreu el vostre Creador,
per un miracle que tota la naturalesa admira,
tingueu pietat de nosaltres".

Que la Mare de Déu, en l´advocació de l´Expectació al Part, o Santa Maria de la O, siga la benedicció de totes les dones que estan esperant un fill. I que els cristians arribem a descobrir en Santa Maria, l´exemple i el model en el seguiment del Senyor, ja que va ser la dona creient i evangelitzadora, que portà l´alegria a Santa Isabel.

Per què l'Any de la Misericòrdia? (LEVANTE-EMV)

A aquesta pregunta, el papa Francesc, en l´audiència del passat dia 9 a la plaça de Sant Pere, es contestava ell mateix explicant el significat de l´Any de la Misericòrdia que va començar a Roma el passat dia 8.
Per al papa Francesc, aquest Jubileu, no només és interessant sinó necessari per a l´Església, ja que aquest any de gràcia ens ha d´ajudar a "fer visibles els signes de la presència i de la proximitat de Déu". I és que si som capaços de contemplar la misericòrdia de Déu, podrem ser "testimonis convençuts i eficaços" d´aquest Déu que és amor i misericòrdia.
En aquest Any Sant, el papa ens demana que girem "els ulls al Déu misericordiós i als germans", per tal de "centrar l´atenció sobre el contingut essencial de l´Evangeli: Jesús, la Misericòrdia feta carn, que fa visible als nostres ulls el gran misteri de l´amor trinitari de Déu". Com a cristians, hem de posar al centre de la vida de l´Església la persona de Jesús de Natzaret i no les normes, els codis o les regles com a vegades sembla que passa.

Celebrar el Jubileu de la Misericòrdia equival, com a dit el papa, a "posar altra vegada al centre de la nostra vida personal i de les nostres comunitats, el que és específic de la fe cristiana, és a dir, Jesucrists, el Déu misericordiós".
L´Any de la Misericòrdia ens ha d´ajudar a "experimentar en la nostra vida el toc dolç i suau del perdó de Déu", perquè així els cristians puguem resplendir "com torxes de la misericòrdia de Déu en el món", i per descobrir que "la joia de Déu és perdonar". Per això el Jubileu de la Misericòrdia ens ha de portar a "fer l´experiència viva i vivificant de la misericòrdia de Déu" i d´aquesta manera poder contribuir "realment a la construcció d´un món més humà".
L´Any de la Misericòrdia ens ha de fer passar de la resistència als canvis i a les persones, a l´obertura, per fer possible una renovació interior de l´Església, no una renovació superficial, i així arribar a aquella audàcia que enforteix la nostra comunió i que dóna relleu a la nostra vida.
El jesuïta valencià José Ignacio González Faus, el dilluns passat, en un article a la premsa, deixava clar que l´Any de la Misericòrdia no ha de ser "una d´aquelles celebracions gairebé només nominals a les quals estem acostumats, com l´any de la infància, de la dona, dels pobles indígenes". González Faus aposta perquè l´Any de la Misericòrdia siga una any "que ens faça més humans, desenrotllant allò que tots tenim a divins".
Viure el Jubileu de la Misericòrdia és, sobretot, fer realitat, en cadascun de nosaltres i en l´Església, la caritat en la seua doble dimensió: per una part, la denúncia de les causes que provoquen la injustícia, i per l´altra, la sol·licitud i la proximitat amb aquells que pateixen. Només així farem que aquest Jubileu de gràcia que és l´Any Sant de la Misericòrdia, no es quede en paraules, sinó que amb la nostra vida com a creients, siguem capaços de manifestar l´amor de Déu al nostre món.

El cant de la Sibil.la (LEVANTWE-EMV)

 Antigament, i fins el segle XVI, la Nit de Nadal, entre la pregària de les Matines i la Missa de Mitjanit (l´anomenada popularment Missa del Gall) es representava a les catedrals i a diverses esglésies, el Cant de la Sibil·la, un drama medieval que profetitza l´arribada del Messies i la fi del món: "El jorn del judici/ parrà el qui haurà fet servici./ Jesucrist, Rei Universal,/ homo i ver Déu eternal,/ del cel vindrà per jutjar/ i a cada un lo just darà". Cal tindre en compte que en l´antiguitat, les sibil·les exercien de pitonisses i per això mateix eren consultades per tal de conèixer el futur.
Aquest peça medieval cantada en la nostra llengua, és interpretada per un xiquet o una xiqueta, vestit amb túnica, mantell i un casquet al cap, i amb una gran espasa a les mans. La Sibil·la, amb la melodia gregoriana més arcaica d´Europa, es representava antigament a les catedrals de l´Alguer, Palma, Barcelona, València i altres esglésies o basíliques, per anunciar el judici final. Va ser el Concili de Trento qui prohibí les representacions a l´interior de les esglésies, i per aquest motiu van desaparèixer molts drames litúrgics.
Durant els últims decennis, el Cant de la Sibil·la s´ha recuperat a diverses esglésies del País Valencià, i també de Catalunya. Així, el 1979, el Cant de la Sibil·la es va recuperar a l´ermita de Santa Anna, gràcies al treball i a la tenacitat de l´escolapi P. Vicent Faus, i a Ontinyent es va introduir l´any 2000. També es representa a Algemesí entre d´altres pobles valencians. Concretament, la versió del text de la Sibil·la de Gandia, és d´un breviari de 1533 de la Seu de València. També la catedral de València ha representat enguany, el passat 27 de novembre, i ja per quart any consecutiu, el cant de la Sibil·la, en una data més apropiada que no a la Nit de Nadal. Va ser la Capella de Ministrers, dirigida per Carles Magraner, i amb rèpliques dels instruments que hi ha a les pintures del 1472, dels àngels músics de la catedral, que van representar la Sibil·la.
Pel seu valor cultural, el 2010, el Cant de la Sibil·la va ser declarat per la Unesco, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Aquesta peça autòctona medieval, té un contingut doctrinal que sembla que es remunta a l´època carolíngia del monestir de Sant Marcial de Llemotges. El text del Cant de la Sibil·la està inspirat en un sermó pseudoagustinià, difós en l´Edat Mitjana. La representació del Cant de la Sibil·la a diverses catedrals i esglésies del País Valencià, de Catalunya, de les Illes Balears i de l´Alguer, va fer que aparegueren algunes versions que, amb les melodies corresponents, es cantaven en aquests i en altres temples.
He dita abans que la representació del Cant de la Sibil·la a la catedral de València, molt encertadament, es va fer el passat 27 de novembre i no la Nit de Nadal, com sol fer-se en la majoria de les esglésies. I és que el cant d´aquesta peça és més pròpia del temps d´Advent, que no de la Nit de Nadal, ja que s´adiu més en el temps litúrgic de les tres primeres setmanes de l´Advent, quan la litúrgia posa al nostre davant la vinguda i manifestació del Fill de Déu, que vindrà a jutjar el món, mentre que els últims dies de l´Advent, ens preparem per commemorar de la vinguda del Messies a Betlem. Per això trobe que en aquells llocs on aquesta representació es fa la Nit de Nadal, el Cant de la Sibil·la hauria de traslladar-se a un dels tres primers diumenges o dissabtes de l´Advent, en compte de representar-se el 24 de desembre a la nit, on l´accent de la celebració la posem en el naixement de l´Infant Jesús. Per això presente aquest article, no perquè siga publicat la Nit de Nadal, sinó ara, en ple Advent, en aquestes primeres tres setmanes, quan la litúrgia ens fa reflexionar sobre el judici i la fi dels temps i la vinguda del Fill de l´Home.
De tota manera, el Cant de la Sibil·la és una tradició que hem recuperat (i això és molt bonic) i que ens presenta al davant el misteri del Déu que vindrà a la fi dels temps. Un Déu que ens jutjarà en bondat i en misericòrdia.

13 de desembre: Diumenge Tercer d'Advent

Este 13 de desembre celebrem el Diumenge Tercer d´Advent, un diumenge que pren un to litúrgic especial per la seua proximitat amb el Nadal. Aquest diumenge tradicionalment s´ha anomenat Diumenge "Gaudete", nom que ve de la primera paraula del cant d´entrada o introit de la missa de hui, i que vol dir alegria o goig, precisament perquè ja estem a les portes del Nadal.
Totes els textos eucològics i bíblics de l´Eucaristia de hui, ens parlen d´alegria. Per començar, el cant d´entrada, de la carta als Filipencs, ens encoratja a viure contents, perquè "el Senyor és a prop" (Fl 4:4-5).
Però és la primera lectura, quan el profeta Sofonies (So 3:14-18a) anima el poble amb paraules d´alegria: "Crida de goig, ciutat de Sió. Alegra´t i celebra-ho de tot cor, ciutat de Jerusalem...no tingues por....el Senyor, el teu Déu el tens a dins com a Salvador". El Déu-amb-nosaltres, l´Emmanuel, és Jesús que es va home per salvar-nos. I és d´aquesta manera que el Psalm responsorial, tret del profeta Isaïes, aclama el Déu que ens salva (Is 12:2,3-4-6).
També Sant Pau, per mitjà de la carta als Filipencs (Fl 4:4-7) ens anima a viure contents en el Senyor.
I és l´Evangeli segons Sant Lluc (Lc 3:10-18) que ens presenta Sant Joan Baptista anunciant un temps nou i aconsellant la gent a viure amb honestedat i amb fraternitat. Quan la gent preguntava al Baptista què havien de fer per tal de preparar la vinguda del Messies, el Precursor del Senyor els donà unes pautes senzilles i plenes de sentit fratern. Així Joan recomana compartir allò que tenim amb els qui passen necessitat: "Qui tinga dos vestits que en done un al qui no en té i qui tinga menjar que faça el mateix". I als cobradors d´impostos els deis: "No exigiu més del que està establert".

Joan, que alguns creien que era el Messies, va deixar molt clar que ell era només el Precursor, el qui anava al davant del Senyor per anunciar la Bona Nova del Regne.
Aquest diumenge "Gaudete" ens encamina a les portes del Nadal, i ens demana que siguem solidaris i sol·lícits amb els nostres germans, sobretot amb els qui més pateixen. D´aquesta manera prepararem els nostres cors per a rebre el Déu Infant.
Ja molt a prop del Nadal, els cristians estem cridats a sembrar llavors d´esperança i d´alegria, de perdó i de confiança, per així fer un món més fratern i més humà, ja que com diu el teòleg Joseba Andoni Pagola, "allò que identifica el Messies i els qui el segueixen és el seu servei als qui pateixen; no les belles paraules sinó les obres". Ai´xi ho entengué el filòsof danès S. Kierkegaard, que començava un dels seus tractats amb aquestes paraules: "Això són reflexions cristianes. Per això ací no es parla d´amor, sinó de els obres d´amor". Això espera la nostra societat dels cristians. No paraules i discursos, sinó obres.
Precisament hui que comencem l´Any de la Misericòrdia a les diòcesis, cal que visquem aquesta misericòrdia que és la manifestació del rostre de Déu, per així ser misericordiosos els uns amb els altres.

dissabte, 12 de desembre del 2015

12 de desembre: La Mare de Déu de Guadalupe (LEVANTE-EMV)

Hui 12 de desembre celebrem la festa de la Mare de Déu de Guadalupe, patrona de Mèxic i de tota l´Amèrica Hispana. Aquesta advocació té el seu origen en les aparicions de Santa Maria a l´indígena Cuauhtlatoatzin, més conegut pel nom espanyolitzat de Juan Diego, nascut el 1474 a la ciutat mexicana de Cuauhtitlan.
Va ser el 9 de desembre de 1531 quan, de camí cap a l´església de Tenochtitlan, Cuauhtlatoatzin va sentir el cant d´un pardalet que li anunciava l´aparició de la Mare de Déu, al lloc que actualment es coneix com la "capella del Cerrito". Maria, que parlà a Cuauhtlatoatzin en la llengua nativa, el nàuhatl, i evidentment no en castellà, i que l´anomenà de forma afectuosa, el "més xicotet dels meus fills", li va demanar que es construira en aquell lloc una església. La Mare de Déu digué a Cuauhtlatoatzin que avisara el bisbe Juan de Zumárraga d´aquella aparició (que es repetí el 10, l´11 i el 12 següents) per tal que en aquell lloc es construira un temple, on la Mare de Déu volia mostrar el seu amor, la seua compassió, auxili i fortalesa a tots els qui invocaren i confiaren en ella.
Quan Cuauhtlatoatzin va anar a vore el bisbe Juan de Zumárraga i li contà el que li havia dit la Mare de Déu, el bisbe li demanà una prova de la veracitat d´aquella aparició. Aleshores va ser quan Maria li digué a Cuauhtlatoatzin que tallara unes roses que, malgrat l´hivern, havien florit en aquell lloc tan àrid i estèril. Cuauhtlatoatzin posà les roses dins de la manta que portava per protegir-se del fred i se n´anà a vore de nou al bisbe Zumárraga, amb les roses com a prova. I va ser en obrir la manta i caure les flors a terra, quan aparegué pintada en aquella manta la imatge de la Mare de Déu de Guadalupe. Aquesta pintura dibuixada a la manta de Cuauhtlatoatzin, és la que es conserva a la basílica de Guadalupe, el santuari marià més famós de Mèxic i un dels més coneguts i visitats del món.
Va ser així com a través de Cuauhtlatoatzin, "l´indígena senzill i humil que va contemplar el rostre dolç i serè de la Mare de Déu del Tepeyac", que Santa Maria es va fer present a Mèxic. I per això també milions de persones poden fer l´experiència de Déu, com a Lurdes, Fàtima, València o Montserrat, per mitjà de la presència de Santa Maria.
Com a fruit de la devoció popular dels cristians de Mèxic per la Mare de Déu de Guadalupe, va ser la seua coronació, que va tindre lloc el 1895. Cinquanta anys més tard, el 1945, el papa Pius XII corroborà aquestes aparicions de l´anomenada "Emperadriu d´Amèrica".
La imatge de la Mare de Déu de Guadalupe que quedà pintada a la manta de Sant Cuauhtlatoatzin és una icona de Santa Maria, sense l´Infant Jesús, amb les mans juntes en signe d´oració, com a Immaculada. Aquesta jove, amb rostre de mestissa, està embarassada de mesos. La Mar de Déu va coberta amb un mantell blau, amb estreles i els raigs de sol, que rodegen totalment la santa imatge, ens fan vore Maria com l´aurora de la salvació.
És curiós que la advocació de la Mare de Déu de Guadalupe no va prendre com a nom el lloc de les aparicions, Tepeyac, com sí que passa a Lurdes o a Fàtima, sinó que va ser al revés: el lloc, Tepeyac, prengué el nom de Guadalupe, que és com volia la Mare de Déu que és coneguera el seu nom.
La Mare de Déu de Guadalupe, que és la patrona de Mèxic, va ser proclamada pel papa Pius Xè, el 1910, "Patrona de l´Amèrica Hispana". La basílica de Guadalupe és la meta de milions de pelegrins que cada any s´acosten a venerar la Mare de Déu. Aquesta basílica és, des del 17 de novembre de 1983, Santuari Nacional per decisió de la Conferència Episcopal Mexicana i té per objectius, promoure el culte a la patrona de Mèxic i alhora, atendre pastoralment la multitud de pelegrins que arriben a veneren aquesta santa icona de Maria.

12 de desembre: Santa Joana Francesca de Chantal (LEVANTE-EMV)

 Hui 12 de desembre celebrem la festa de Santa Joana Francesca de Chantal, una dona d´intel·ligència claríssima, amb do de gents, de cor ample i de presència agradable, fundadora, juntament amb Sant Francesc de Sales, de l´Orde de la Visitació, anomenades familiarment les "Saleses". Santa Joana Francesca a ser contemporània d´altres grans sants com Santa Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu, Sant Francesc de Sales o Sant Vicent de Paül. A diferència d´altres sants, Joana Francesca no va escriure les instruccions i consells que donava, sinó que van ser recopilades per les seues monges.
Joana Francesca, que va nàixer a Dijon el 23 de gener de 1572, es va formar en l´adversitat i enmig de moltes dificultats, començant ja des de la infantesa, ja que als pocs mesos de nàixer va quedar òrfena de mare. A Dijon, en plena guerra civil, son pare va haver de deixar la casa paterna, pel seu compromís de fidelitat a la dinastia i a la fe.
Joana es va casar quan tenia vint anys amb el baró Cristòfol Rabutin-Chantal, tot i que el matrimoni va durar poc temps, pel fet que un accident de caça va provocar la mort del jove marit de Joana. Dels sis fills que va tindre, dos d´ells moriren prematurament. Enmig del dolor, la jove viuda, que es va consagrar a l´educació dels fills, se n´anà a viure a l´inhòspit castell del seu sogre, un home dur i de caràcter aspre, que amenaçà Joana de desheretar els seus fills si no anaven a viure a aquell castell. A més de la formació dels fills, Joana es dedicava amb cos i ànima a atendre els molts pobres que hi havia a aquella zona.
Durant la Quaresma, Joana amb els seus fills tornà a Dijon, animada per son pare, que li va parlar d´unes predicacions que havia de fer un bisbe de Ginebra, Francesc de Sales, el futur cofundador, juntament amb Joana, de les religioses Saleses. Va ser la vigília de Pentecostès de 1607 quan Joana Francesca començà una estreta col·laboració amb Sant Francesc de Sales de cara a fundar les Saleses. Tres anys més tard, concretament el 6 de juny de 1610, és quan podem datar els orígens de l´Orde de la Visitació, ja que va ser aquest dia quan es reuniren, als afores d´Annecy, les tres primeres Mares de la Visitació, per començar aquesta vida religiosa caracteritzada per la senzillesa i la caritat, la dolcesa, el treball i la pregària, i al si de l´Església tenen com a carisma la contemplació.
Malgrat les burles i les calúmnies, aquestes dones van perseverar en la seua fidelitat a Déu i poquet a poquet l´Orde es va anar estenent, fins que el 1615 es va fundar la casa de Lió. Després vingueren les fundacions de Moulins, Grenoble o París, on Joana Francesca anava per atendre espiritualment les religioses. A la mort de Sant Francesc de Sales, Joana Francesca es va fer càrrec, ara ja en solitari, de portar a bon terme l´Orde de la Visitació, de tal manera que en morir la fundadora, havia huitanta-tres convents oberts per ella. Finalment Santa Joana Francesca va morir el 13 de desembre de 1641 i va ser canonitzada pel papa Climent XIII el 1767.
Al País Valencià hi ha dues comunitats de religioses saleses, una a Oriola i una altra a Godella. Precisament la fundació de Godella, del 1879, va ser obra del monestir d´Oriola. En un primer moments aquesta comunitat va viure a una casa del carrer dels Roters, i el 13 de març de 1882 es va posar la primera pedra del nou monestir, que estava situat a València, a l´actual carrer de la Visitació. Posteriorment, el 19 de març de 1943, les religioses Saleses es van traslladar a Godella.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT