dimecres, 30 de novembre del 2016
L'Abat valencià Càndid Albalat (LEVANTE-EMV, 30/11/2016)
Del 18 al 26 de novembre he tingut el goig d´acompanyar els monjos de Viaceli en els exercicis espirituals. Com en altres monestirs que he visitat, també en aquesta abadia càntabra he trobat uns monjos valencians, concretament el Germà Rafael Mira, nascut a Almoradí i el Germà Pepe Bermell, de València.
El G. Rafael Mira Franco nasqué a Almoradí el 1934 i després de passar pel Seminari d´Oriola, el 1962 ingressà en aquesta abadia cistercenca situada en la vila de Cóbreces, en la costa del Cantàbric, entre les poblacions de Santillana del Mar i Comillas. De mirada amable i d´aspecte somrient, el G. Rafael Mira em comentà que en el seu baptisme els seus familiars li digueren al capellà: "Échele bastante agua para que salga buen cristiano". El H. Rafael, a qui de menut, com em va dir ell mateix, l´anomenaven Rafaelito, viu a Viaceli entregat a la pregària i a la vida fraterna. Per la seua part, el G. Pepe Bermell nasqué a València, al carrer Sant Vicent, al costat, com em digué, del cine Olympia.
La abadia de Viaceli, que és una fundació del monestir francès de Santa Maria del Desert, començà la seua vida el 1909 amb el Breu d´Erecció Canònica del papa Sant Pius X. Va ser el 1912 quan un grup de monjos, amb el P. Manuel Fleché com a superior, varen fer el vot d´estabilitat, començant d´aquesta manera la vida monàstica cistercenca a Cantàbria.
L´origen d´aquesta abadia va tindre com mentor al monjo valencià, P. Càndid Albalat Puigcerver, abat de Santa Maria del Desert, i nascut a Xàtiva, que va ser el qui acceptà el llegat dels germans Manuel, Antonio i Valentín Quirós, per a fundar un monestir, amb la missió de dirigir un Institut Agrícola per a formar els jóvens d´aquella zona en les tasques del camp. Va ser l´any 1904 quan començà la construcció de l´Institut i el 1906 l´església i el monestir per als monjos. El 1920 el monestir va ser erigit en priorat i en 1926, en abadia, de la que el P. Manuel Fleché va ser el seu primer abat. El 1936 diversos monjos d´aquest monestir van sofrir el martiri per la seua fe en Jesús, entre ells els valencians P. Vicent Pastor Garrido, nascut a València el 1905, i el P. Joan Baptista Ferrís Llopis, nascut a Algemesí, també el 1905.
El P. Càndid Albalat Puigcerver va nàixer a Xàtiva el 3 d´octubre de 1854. Com que degut a la Desamortització de Mendizàbal no hi havia possibilitat d´entrar en una congregació religiosa, el jove Albalat es va dirigir a l´abadia francesa de Santa Maria del Desert, on va arribar l´11 de juliol de 1870, dia de Sant Benet. Càndid Albalat va ser escollit abat el 19 de setembre de 1881. Va morir el 17 d´agost de 1915.
Els monjos cistercencs de Viaceli són, enmig de la societat, testimonis d´esperança i de fraternitat, de comunió i de reconciliació. Aquests monjos amb els que he conviscut una setmana llarga, són sentinelles en la nit, ja que per mitjà de la pregària anuncien la llum del nou dia. Els monjos de Viaceli, com el G. Rafael Mira i el G. Pepe Bermell, són testimonis de la gratuïtat de l´amor de Deu i artesans de pau i d´alegria. I és que el monestir és un lloc d´espera i de recerca de Deu. Per això aquests monjos busquen Deu en la simplicitat, la sobrietat i la senzillesa de vida, per mitjà de la pregària, que és el centre de la vida comunitària, i del treball, així com també en l´acolliment fratern dels hostes.
Com va dir Ambrosio Southey, "l´amor incomprensible amb el qual Déu ens estima gratuïtament, està en l´arrel de la vida monàstica". I per això mateix "la vida monàstica és en l´Església, un testimoni de la gratuïtat de l´amor".
La vida fraterna que he pogut conèixer a Viaceli, és una imatge de l´amor trinitari de Déu. I és que en un clima de silenci, cada monjo de Viaceli s´obri als altres germans des del cor, i per això, aquests hòmens de Déu són capaços de percebre millor, la tristesa d´una actitud o l´alegria d´una mirada.
Des de les Vigílies, a las 4,30 del matí, en el cor de la nit, fins les Completes, a las 9 de la nit, passant per les pregàries de Laudes i l´Eucaristia, Tèrcia, Sexta, Nona i Vespres, els monjos de Viaceli s´uneixen a l´acció de gràcies de l´Església en la litúrgia que celebren amb goig. A més, la Lectio Divina o lectura orant de la Paraula de Déu que arriba al cor, va impregnant aquests hòmens que, en comunitat, viuen units en la lloança a Déu. Els àpats en silenci, escoltant un text apropiat que alimenta l´esperit, fa que aquests monjos visquen atents a Déu i també als problemes i a les esperances del nostre món.
El treball a l´hostatgeria, acollint els hostes i el que aquests monjos realitzen en la fabricació de formatge, d´una manera artesanal, fa d´aquests hòmens, sentinelles en la nit i buscadors de Déu.
La abadia de Viaceli, en 1930, va donar vida monàstica a l´històric monestir de Santa Maria de Huerta, en Castella Lleó i el 1966 al de Sobrado de los Monjes, en Galícia. I encara, el 1987, aquests monjos varen fer una fundació a la República Dominicana.
Utilitzant una idea del monjo Thomas Merton, l´aba actual de Viaceli, el P. Alejandro Castro, ha escrit que "allò que se´ns demana actualment als monjos, no és tant parlar de Crist, com deixar que Ell visca en nosaltres, per tal que la gent puga trobar-lo sentint com viu en nosaltres".
Conèixer Viaceli i passar uns dies amb aquests monjos cistercencs ha estat per a mi una gràcia, ja que he pogut compartir amb ells la pregària, el silenci i la fraternitat en una comunitat d´hòmens de Déu.
diumenge, 27 de novembre del 2016
La formació dels capellans estrangers (VILAWEB/ONTINYENT, 18/11/2016)
L’Església del País Valencià, des de fa segles (tot i que amb
honroses excepcions), ha marginat i menyspreat constantment la llengua
dels valencians. Bisbes, preveres i religioses han utilitzat sempre el
castellà com a llengua de culte i d’evangelització, com si el valencià
no existira.
Per això m’ha alegrat saber que en l’Assemblea Diocesana del dissabte 15 d’octubre, que reuní a la catedral de València 1.500 persones, una de les propostes aprovades, la 107, demanà la necessària valencianització de l’Església Diocesana. Aquesta proposta apostava per ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització’, i la necessitat de ‘l’edició dels llibres litúrgics en valencià’. Cal recordar que la traducció del Missal Romà ja la va fer fa uns anys l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i que aquesta traducció està ‘oblidada’ o ‘segrestada’ en algun calaix del palau arquebisbal de València. I és que la valencianització de la nostra Església, com deia J. L. Ferrando (Religión Digital 22 d’octubre de 2016), ‘és l’assignatura pendent de la nostra Església’. Per això, només apostant pel valencià a la litúrgia, farem realitat, com deia J. L. Ferrando, ‘una Església més valenciana’.
Ara, la Delegació Episcopal per als capellans de l’Arquebisbat de València té una ocasió propícia per aplicar la proposta 107, aprovada per l’Assemblea Diocesana de fa un mes. Aquesta Delegació ha programat unes jornades d’acollida i de formació per als capellans estrangers que tenen una missió pastoral a la nostra diòcesi. Aquest curs, que tindrà lloc a la casa d’exercicis d’Alaquàs els dies 23 al 26, inclourà una sèrie de conferències amb títols com: ‘La mirada al mundo y a nosotros con los ojos de Cristo’, ‘En la intimidad con Cristo’, ‘La fraternidad sacerdotal’, o ‘La misión del ministro ordenado’, temes ben actuals tots ells, que ajudaran els 80 preveres estrangers que hi ha a la nostra diòcesi a aprofundir el ministeri presbiteral i el seu servei a les comunitats cristianes.
Aquest programa, tan interessant, és tan vàlid per al bisbat de València com per al de Màlaga o el de Burgos, ja que els temes que es tractaran no presenten cap relació amb la realitat pròpia i específica de la diòcesi de València, que té com a llengua, el valencià. Els 80 preveres estrangers amb missió pastoral a la nostra diòcesi, provinents de Colòmbia, Perú, Mèxic, Ruanda o Guinea Equatorial, haurien de tindre també un coneixement de la cultura del nostre País, ja que les comunitats cristianes que serveixen tenen una llengua pròpia, a més del castellà.
Si la proposta 107, aprovada per l’Assemblea Diocesana, apostava per ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia’ per tal de valencianitzar la nostra Església diocesana, els capellans estrangers que passen un temps al nostre bisbat també haurien de tindre unes nocions de la llengua i de la cultura de les comunitats que serveixen pastoralment. Pel contrari, sense conèixer la realitat cultural i lingüística del País Valencià, aquests capellans no entendran la necessitat d’una inculturació, ni que siga temporal, en la tasca de servei a l’Evangeli, entre els valencians.
Els bisbes i els preveres valencians haurien de recordar les paraules del papa Joan XXIII, el 13 de novembre de 1960, quan al final de la missa eslavo-bizantina digué: ‘Cap bellesa és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia’ (AAS 52).
També la litúrgia en valencià expressa la bellesa de la fe dels cristians que volem ser cristians sense deixar de ser valencians.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Per això m’ha alegrat saber que en l’Assemblea Diocesana del dissabte 15 d’octubre, que reuní a la catedral de València 1.500 persones, una de les propostes aprovades, la 107, demanà la necessària valencianització de l’Església Diocesana. Aquesta proposta apostava per ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització’, i la necessitat de ‘l’edició dels llibres litúrgics en valencià’. Cal recordar que la traducció del Missal Romà ja la va fer fa uns anys l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i que aquesta traducció està ‘oblidada’ o ‘segrestada’ en algun calaix del palau arquebisbal de València. I és que la valencianització de la nostra Església, com deia J. L. Ferrando (Religión Digital 22 d’octubre de 2016), ‘és l’assignatura pendent de la nostra Església’. Per això, només apostant pel valencià a la litúrgia, farem realitat, com deia J. L. Ferrando, ‘una Església més valenciana’.
Ara, la Delegació Episcopal per als capellans de l’Arquebisbat de València té una ocasió propícia per aplicar la proposta 107, aprovada per l’Assemblea Diocesana de fa un mes. Aquesta Delegació ha programat unes jornades d’acollida i de formació per als capellans estrangers que tenen una missió pastoral a la nostra diòcesi. Aquest curs, que tindrà lloc a la casa d’exercicis d’Alaquàs els dies 23 al 26, inclourà una sèrie de conferències amb títols com: ‘La mirada al mundo y a nosotros con los ojos de Cristo’, ‘En la intimidad con Cristo’, ‘La fraternidad sacerdotal’, o ‘La misión del ministro ordenado’, temes ben actuals tots ells, que ajudaran els 80 preveres estrangers que hi ha a la nostra diòcesi a aprofundir el ministeri presbiteral i el seu servei a les comunitats cristianes.
Aquest programa, tan interessant, és tan vàlid per al bisbat de València com per al de Màlaga o el de Burgos, ja que els temes que es tractaran no presenten cap relació amb la realitat pròpia i específica de la diòcesi de València, que té com a llengua, el valencià. Els 80 preveres estrangers amb missió pastoral a la nostra diòcesi, provinents de Colòmbia, Perú, Mèxic, Ruanda o Guinea Equatorial, haurien de tindre també un coneixement de la cultura del nostre País, ja que les comunitats cristianes que serveixen tenen una llengua pròpia, a més del castellà.
Si la proposta 107, aprovada per l’Assemblea Diocesana, apostava per ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia’ per tal de valencianitzar la nostra Església diocesana, els capellans estrangers que passen un temps al nostre bisbat també haurien de tindre unes nocions de la llengua i de la cultura de les comunitats que serveixen pastoralment. Pel contrari, sense conèixer la realitat cultural i lingüística del País Valencià, aquests capellans no entendran la necessitat d’una inculturació, ni que siga temporal, en la tasca de servei a l’Evangeli, entre els valencians.
Els bisbes i els preveres valencians haurien de recordar les paraules del papa Joan XXIII, el 13 de novembre de 1960, quan al final de la missa eslavo-bizantina digué: ‘Cap bellesa és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia’ (AAS 52).
També la litúrgia en valencià expressa la bellesa de la fe dels cristians que volem ser cristians sense deixar de ser valencians.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
'La paraula és l'home' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIà, 25/11/2016)
Aquest era el
títol d’un article de Joan Fuster, de 1984, on l’escriptor de Sueca feia
una reflexió a partir d’aquesta dita que mon pare li havia contat: “De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta me’n torno”. Fuster escrivia: “Sempre
s’ha dit que la paraula és l’home. O siga: un home de paraula ha estat
tradicionalment, algú que manté els seus compromisos pactats de viva
veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural. Ara: el món
és dels espavilats i els tractes, sovint s’evaporen. Basta llegir el
diari per comprovar que el nostre mite rural de la “paraula és l’home”,
avui més que mai és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari. Si no
me está a cuenta, me’n torno”.
He recordat aquest text de Fuster degut al debat d’investidura del Sr. Rajoy i als malabarismes que ha hagut de fer el PSOE per justificar la seua abstenció. Passar del “No es no” a l’abstenció, és difícil d’explicar. Sobretot per les promeses electorals del PSOE de no fer mai president el Sr. Rajoy.
Només cal que fem una miqueta de memòria: l’11 de juliol d’aquest any, el Sr. Antonio Hernando, portantveu del PSOE al Congrés dels Diputats, deia en una entrevista a una mitjà de comunicació: “No nos vamos a abstener en la investidura de Mariano Rajoy. No, en la primera votación y no, en la segunda votación. Nadie le puede pedir al Partido Socialista que nos abstengamos, porqué estaríamos traicionando la confianza a nuestros cinco millones y medio de ciudadanos que han depositado su confianza en el Partido Socialista y perderíamos además nuestra credibilidad y no estamos dispuestos a hacerlo”.
Què ha passat després? Que de negar la possibilitat d’una abstenció, han acabat abstenint-se. Però davant aquest embolic amb el trencament de la paraula donada pel PSOE, tothom ha destacat el discurs del diputat d’ERC, Gabriel Rufian, tot i que el que va dir el Sr. Rufian sobre la traïció del PSOE als seus electors, ho havia dit tres mesos i mig abans el Sr. Antonio Hernando. Per això, ¿la paraula és l’home?
Per altra part, els qui s’han escandalitzat de les paraules del Sr. Rufian sobre la traïció del PSOE als seus votants, caldria que feren memòria. El Sr. Rajoy, l’11 de maig de 2005, en un debat sobre el “estado de la Nación”, va acusar el Sr. Rodríguez Zapatero de “traicionar a los muertos y permitir que ETA recupere las posiciones que ocupaba antes de su aislamiento”. També l’alcalde d’Algesires i actual senador pel PP, José Ignacio Landaluce, deia a Cadis el setembre de 2015, que el PSOE, i més concretament l’exministre Miguel Ángel Moratinos, era un “traidor” als interessos del Camp de Gibraltar. El mateix Sr. Landaluce deia el juliol de 2014, que “quien ayuda y apoya” a Picardo, ministre principal de Gibraltar, és un “traidor”, referint-se als diputats del PNB, d’ERC i d’Izquierda Plural, que es van reunir amb el Sr. Picardo. I encara, l’abril de 2014, va ser el PSOE d’Andalusia qui va dir que el president del PP-A, Juan Manuel Moreno, era un “traidor” a Andalusia i “a los intereses de los andaluces”. Per tant, els qui s’han escandalitzat de les paraules del Sr. Rufian (el PP i el PSOE) caldria que feren memòria de les seues desqualificacions.
Els polítics haurien de recordar que l’Evangeli ens exhorta, una i una altra vegada, a la veritat: “Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne”. (Mt 5:27) I també: “Sabeu que es va dir als antics: No jures en fals, sinó compleix els teus juraments”(Mt 5:23)
Per la seua banda, Sant Pau exhorta així les primeres comunitats cristianes: “abandoneu la mentida, digueu cadascú la veritat” (Ef 4:25). I: “No vos mentiu els uns als altres” (Col 3:9)
El llibre dels Proverbis diu, encara: “El Senyor detesta els llavis falsos” (12:22) i l’Eclesiàstic: “És una taca greu en l’home la mentida” (20:24) i també: “No vulgues mentir de cap manera, que no en pot eixir res de bo” (7:13)
La credibilitat dels polítics, de tots els polítics, ha de fonamentar-se en la veritat, no en les mentides! Per això em pregunte si al segle XXI, i sobretot entre els polítics, ¿la paraula és l’home, o “si no me está a cuenta me’n torno”? Que és el que ha fet el PSOE.
He recordat aquest text de Fuster degut al debat d’investidura del Sr. Rajoy i als malabarismes que ha hagut de fer el PSOE per justificar la seua abstenció. Passar del “No es no” a l’abstenció, és difícil d’explicar. Sobretot per les promeses electorals del PSOE de no fer mai president el Sr. Rajoy.
Només cal que fem una miqueta de memòria: l’11 de juliol d’aquest any, el Sr. Antonio Hernando, portantveu del PSOE al Congrés dels Diputats, deia en una entrevista a una mitjà de comunicació: “No nos vamos a abstener en la investidura de Mariano Rajoy. No, en la primera votación y no, en la segunda votación. Nadie le puede pedir al Partido Socialista que nos abstengamos, porqué estaríamos traicionando la confianza a nuestros cinco millones y medio de ciudadanos que han depositado su confianza en el Partido Socialista y perderíamos además nuestra credibilidad y no estamos dispuestos a hacerlo”.
Què ha passat després? Que de negar la possibilitat d’una abstenció, han acabat abstenint-se. Però davant aquest embolic amb el trencament de la paraula donada pel PSOE, tothom ha destacat el discurs del diputat d’ERC, Gabriel Rufian, tot i que el que va dir el Sr. Rufian sobre la traïció del PSOE als seus electors, ho havia dit tres mesos i mig abans el Sr. Antonio Hernando. Per això, ¿la paraula és l’home?
Per altra part, els qui s’han escandalitzat de les paraules del Sr. Rufian sobre la traïció del PSOE als seus votants, caldria que feren memòria. El Sr. Rajoy, l’11 de maig de 2005, en un debat sobre el “estado de la Nación”, va acusar el Sr. Rodríguez Zapatero de “traicionar a los muertos y permitir que ETA recupere las posiciones que ocupaba antes de su aislamiento”. També l’alcalde d’Algesires i actual senador pel PP, José Ignacio Landaluce, deia a Cadis el setembre de 2015, que el PSOE, i més concretament l’exministre Miguel Ángel Moratinos, era un “traidor” als interessos del Camp de Gibraltar. El mateix Sr. Landaluce deia el juliol de 2014, que “quien ayuda y apoya” a Picardo, ministre principal de Gibraltar, és un “traidor”, referint-se als diputats del PNB, d’ERC i d’Izquierda Plural, que es van reunir amb el Sr. Picardo. I encara, l’abril de 2014, va ser el PSOE d’Andalusia qui va dir que el president del PP-A, Juan Manuel Moreno, era un “traidor” a Andalusia i “a los intereses de los andaluces”. Per tant, els qui s’han escandalitzat de les paraules del Sr. Rufian (el PP i el PSOE) caldria que feren memòria de les seues desqualificacions.
Els polítics haurien de recordar que l’Evangeli ens exhorta, una i una altra vegada, a la veritat: “Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne”. (Mt 5:27) I també: “Sabeu que es va dir als antics: No jures en fals, sinó compleix els teus juraments”(Mt 5:23)
Per la seua banda, Sant Pau exhorta així les primeres comunitats cristianes: “abandoneu la mentida, digueu cadascú la veritat” (Ef 4:25). I: “No vos mentiu els uns als altres” (Col 3:9)
El llibre dels Proverbis diu, encara: “El Senyor detesta els llavis falsos” (12:22) i l’Eclesiàstic: “És una taca greu en l’home la mentida” (20:24) i també: “No vulgues mentir de cap manera, que no en pot eixir res de bo” (7:13)
La credibilitat dels polítics, de tots els polítics, ha de fonamentar-se en la veritat, no en les mentides! Per això em pregunte si al segle XXI, i sobretot entre els polítics, ¿la paraula és l’home, o “si no me está a cuenta me’n torno”? Que és el que ha fet el PSOE.
divendres, 25 de novembre del 2016
L'Any Sant de la Misericòrdia (LEVANTE-EMV, 13/11/2016)
He recordat aquesta anècdota pel fet que l´Any de la Misericòrdia, que acaba a totes les diòcesis aquest diumenge 13 de novembre, ha estat una oportunitat per mirar-nos i mirar els altres amb el cor, sense altiveses ni supèrbia, i d´aquesta manera acollir l´amor i la misericòrdia del Déu Abbà.
Aquest Any de la Misericòrdia, i també a la nostra diòcesi el Jubileu del Sant Calze, ha estat una oportunitat per fer de la nostra Església una escola per aprendre a crear espais de proximitat, de comprensió i de comunió, ja que per damunt de fracassos i de caigudes, el Senyor és capaç de curar els cors ferits.
L´Any de la Misericòrdia ha estat un temps per descobrir que darrere de cada persona hi ha amagat un anhel de novetat a favor del bé.
L´Any de la Misericòrdia ens ha permès vore que la frustració mai no és més forta que l´esperança i que la mort mai no és més forta que la vida.
L´Any de la Misericòrdia ens ha encoratjat a ser artesans de perdó i d´esperança, capaços de sembrar llavors de comunió, d´alegria i de pau.
L´Any de la Misericòrdia ens ha ajudat a esdevenir pelegrins per obrir nous camins d´encontre fratern.
En aquest Any de la Misericòrdia hem començat a fer una Església més oberta i més esperançada, fonamentada no en regles i normes, en codis i càstigs, sinó en el goig del compartir la vida i la fe i en el servei dels uns als altres.
Aquest Any Sant ens ha fet forts en la debilitat, generosos en la pobresa, joiosos en el dolor
L´Any de la Misericòrdia ens ha fet compartir la tendresa del cor i l´alegria de la fraternitat. I també el goig del perdó, que ens renova i ens fa més forts i més humans.
Aquest any hem après a eixugar les llàgrimes dels qui ploren, quan veiem que molta gent pròxima a nosaltres, només té el pa del dolor i el vi de l´angoixa.
També hem après a il·luminar amb la llum nova de Pasqua les foscors de tots aquells que viuen en la soledat i en les pors que ens ofeguen. I a posar pau i consol allà on la desesperació aixafa els cors dels més dèbils, per tal d´esdevenir així, testimonis de llibertat i d´alliberament.
I quan la mort ens envolte, l´Any de la Misericòrdia ens ensenyarà a pressentir ja, en aquell moment final, l´albada de Pasqua i l´abraçada del Pare.
L´Any Jubilar de la Misericòrdia ha estat un temps de gràcia, de festa i de conversió, de compromís per la justícia i de perdó, de servei i de sol·licitud pels més pobres i d´alegria. Ara cal continuar en la nostra Església Diocesana, en les parròquies, les institucions pastorals, grups eclesials i en la nostra vida personal aquestes actituds que en aquest Any Sant hem renovat.
Tant de bo que aquest Any Sant haja estat per a nosaltres, com deia el papa Francesc en l´obertura d´aquest Jubileu, "un do de gràcia", per tal de descobrir "la profunditat de la misericòrdia del Pare que ens acull a tots en una trobada personal".
diumenge, 20 de novembre del 2016
El papa Francesc i Donald Trump (VILAWEB/ONTINYENT, 16/11/2016)
L´elecció de Donald Trump com a nou president dels EEUU, posa sobre la taula tota una sèrie de problemes i conseqüències que poden afectar sobretot els més pobres de la societat americana.
En una entrevista del passat dia 7, que Eugenio Scalfari, fundador del diari italià La Repubblica, li fa fer al papa, Francesc deia comprendre "el sofriment que" Donald Trump "pot causar als pobres i als exclosos". En aqueta entrevista, el papa mostrava la seua preocupació pels immigrants, als quals el nou president americà ja ha amenaçat que els expulsara si no tenen els papers en regla. Cal recordar a més, que entre els EEUU i Mèxic hi ha un mur de més de mil quilòmetres i que l´actitud de Trump amb els immigrants és pràcticament xenòfoba, ja que el nou president dels EEUU va dir que Mèxic enviava a Amèrica del Nord, violadors, lladres i gent que ell qualificava com a "escòria".
En aquesta entrevista, el papa va posar com a exemple d´un món diferent al que té en ment Trump, Jesús de Natzaret, que "parlà d´una societat en la que els pobres, els dèbils i els marginats podrien decidir. No els demagogs, no Barrabàs", afegí el papa. Per això Francesc, preocupat per la política que pot impulsar el president Trump, digué que precisament "són els pobres els qui han d´ajudar a aconseguir la igualtat i la llibertat".
El papa, que també ha denunciat diverses vegades la idolatria de les riqueses, deia en aquesta entrevista que "el diner està contra els pobres, a més de contra els immigrants i els refugiats". I Francesc afegia encara: "Hem de tirar a terra els murs i construir ponts que ens ajuden a disminuir les desigualtats i a augmentar la llibertat, el benestar i els drets de les persones", perquè "a més drets, més llibertat", concloïa el papa.
Quan Scalfari li digué al papa Bergoglio que per les seues respostes seria qualificat de comunista, Francesc respongué: "Comunista? Moltes vegades m´ho han dit, però són els comunistes que pensen com a cristians".
Certament que el papa entén el sofriment que la política de Trump pot causar als pobres. I és que el nou president dels EEUU, a més del tracte que pot donar als immigrants il·legals, també ha defensat la idea absurda de que el canvi climàtic és un engany, que segons ell, ha estat perpetrat pels xinesos. Per això una de les primeres mesures que va anunciar Trump, era retirar els EEUU de l´Acord de París que van firmar l´any passat 175 països.
Una altra mesura que pot anar contra els més pobres, podria ser la de revocar una bona part de la reforma sanitària del govern d´Obama, i que afectaria 20 milions de persones que han aconseguit uns drets sanitaris per mitjà d´aquesta llei.
Un altra amenaça de Trump, i que de ben segur preocupa al papa, que sempre ha defensat els Drets Humans, és la d´utilitzar mètodes violents en els interrogatoris a persones detingudes acusades de terrorisme. També el racisme d´aquest personatge és preocupant, ja que considera les persones de color més violentes que la comunitat blanca.
En contraposició a les polítiques que pot impulsar Donald Trump, el papa ha defensat sempre "una visió humanista de l´economia que faça possible la participació, més i millor, de les persones", així com també evitar "l´elitisme" i treballar per "eradicar la pobresa". Per al papa Francesc, com digué als dirigent polítics el 27 de juliol de 2013, ara, igual que en el temps del profeta Amós, "els crits que demanen justícia, continuen encara hui".
La preocupació del papa per la pau, també hauria de fer reaccionar el govern espanyol, per la seua política armamentística, amb una indústria bèl·lica que mata, ja que recentment el govern del Sr. Rajoy va autoritzar la venda massiva de munició d´Artilleria a Aràbia Saudita (per valor de 40 milions d´euros) en vigílies del viatge del rei Felip VI, a un país que fa uns mesos va executar 47 persones (El País 10 de novembre de 2016).
Que prenguen nota els governs dels presidents Trump i Rajoy, ja que la visió del papa per al nostre món no és la de la xenofòbia, ni la d´una societat racista o bèl·lica.
dimarts, 15 de novembre del 2016
El papa demana perdó als pobres, LEVANTE-EMV, 15/11/2016)
El divendres 11 de novembre, el papa Francesc va rebre en audiència a l´aula Pau VIè, milers de pobres, persones que viuen al carrer en una situació de fragilitat. Precisament va ser l´11 de novembre quan celebràvem la festa de Sant Martí, aquell jove que quan encara no havia estat batejat, en vore un pobre que passava fred, sol·lícit per la necessitat d´aquell home, li va donar la meitat de la seua capa per tal que s´abrigara.
En aquest acte, el papa Francesc va voler demanar perdó als pobres per la indiferència de molts cristians, davant les necessitats dels qui pateixen. El papa va començar per demanar perdó als pobres, per ell mateix, per si "he dit coses que els han ofès o si no he dit coses que hauria d´haver dit".
En un discurs improvisat en espanyol, el papa també demanà perdó als pobres "en nom dels cristians que no són capaços de llegir els Evangelis" i que per això mateix no saben descobrir la pobresa en aquest llibre. El papa també demanà perdó "en nom dels cristians, que davant un pobre o una situació de pobresa miren cap a una altre lloc".
Per al papa Francesc, el perdó dels pobres per a tants cristians que som insensibles al sofriment de la humanitat, és "com aigua beneïda que ens netejarà, per ajudar-nos a tornar a creure que al cor de l´Evangeli hi ha la pobresa", i així descobrir en aquestes persones el mateix Crist.
En aquest acte organitzat per l´associació "Germà" i per la comunitat de Sant Egidi, el papa convidà aquelles persones que viuen en la més extrema fragilitat, a somiar "que el món pot canviar", gràcies a una sembra "que naix del cor".
El papa Francesc sempre ha estat molt sensibilitzat per les diverses formes de pobresa. Per això el 8 de maig de 2011 a la ciutat de Rosario, comentant el fragment dels deixebles d´Emaús (Lc 24:13-35), i la paràbola del bon samarità (Lc 10:30-37) en la missa de clausura del Congrés Nacional de Doctrina Social de l´Església, el cardenal Bergoglio animava els cristians a no construir una "Església amb por, tancada en el cenacle", sinó a ser una "Església solidària que s´anima a baixar de Jerusalem a Emaús". El papa demanava que "l´Església s´acostara als més pobres" per "curar-los", per "acollir-los".
Els cristians, com ens va recordar el papa el 8 de maig de 2013, "hem de tocar la carn de Crist en els humils, en els pobres, en els malalts". Només acollint els qui passen necessitat, podrem acollir Crist, el Senyor. Per això el 5 de juny de 2013, el papa denuncià la "cultura que descarta" les persones, quan molts hòmens i dones "són sacrificats als ídols del benefici i del consum". Davant d´aquest drama, el papa ens demana "donar veu al crit dels pobres perquè no siguen abandonats a les lleis de l´economia" (14 de juny de 2013).
En sintonia amb el capítol 25 de l´Evangeli de Sant Mateu, el papa ens feia vore que només podrem "trobar el Déu viu", si "besem les ferides de Jesús en els nostres germans pobres, malalts o a la presó" (3 de juliol de 2013).
La petició de perdó que el papa ha fet als pobres, ens compromet, com a cristians, a vore en ells, el mateix Jesús. I per tant a acollir-los i ajudar-los per tal que puguen eixir de la seua situació de pobresa. Només així farem un món millor, més fratern, més just i més solidari.
Comunidad Valenciana? (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 14/11/2016)
A mesura que passa el temps, un any
llarg després de formar-se el Govern del Botànic, la major part dels
polítics valencians (del PP i de C’s ja ho sabíem prou) encara continuen
parlant, per referir-se al nostre País, de “Comunidad Valenciana”,
tot i que com a mínim, el PSPV no ha canviat el nom per PSCV i
Compromís (i cal recordar-ho perquè cada vegada ho utilitzen menys) va
nàixer com a Compromís pel País Valencià. Què se n’ha fet del País
Valencià?
Si amb el PP, gràcies al Sr. Emilio Attard, va nàixer la “imbecilidad” (i l’expressió no és meua sinó que és del mateix Sr. Attard) de “Comunidad Valenciana”, per què continuem amb aquest terme ambigu i sense sentit? On és el País Valencià que durant la Transició (i abans i tot) era el crit dels demòcrates i dels valencianistes?
El 18 de febrer de 2012 mon pare va escriure un article sobre el terme País Valencià, una expressió que no té quatre dies, i que el Govern de la Generalitat, amb el PP va arraconar i que l’actual Govern ha oblidat gairebé del tot. Ens hem d’anomenar asèpticament “Comunidad Valenciana”? No cal recuperar el nom històric de País Valencià? Hem de conformar-nos a ser coneguts amb un nom tan ridícul com “Comunidad”?
Si amb el PP, gràcies al Sr. Emilio Attard, va nàixer la “imbecilidad” (i l’expressió no és meua sinó que és del mateix Sr. Attard) de “Comunidad Valenciana”, per què continuem amb aquest terme ambigu i sense sentit? On és el País Valencià que durant la Transició (i abans i tot) era el crit dels demòcrates i dels valencianistes?
El 18 de febrer de 2012 mon pare va escriure un article sobre el terme País Valencià, una expressió que no té quatre dies, i que el Govern de la Generalitat, amb el PP va arraconar i que l’actual Govern ha oblidat gairebé del tot. Ens hem d’anomenar asèpticament “Comunidad Valenciana”? No cal recuperar el nom històric de País Valencià? Hem de conformar-nos a ser coneguts amb un nom tan ridícul com “Comunidad”?
En aquell Estatut rebaixat per obra i gràcia dels Srs. Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell, amb l’aquiescència del PP i també d’un PSPV cada vegada amb menys consciència de País, va quedar arraconat i gairebé proscrit el nom de País Valencià. Un nom que, en l’actualitat també ha estat congelat pel Govern de la Generalitat. Es pensaven (i alguns polítics encara continuen pensant-ho) que utilitzant el terme “Comunidad” o cantant el “Para ofrendar”, anaven a guanyar vots per la dreta. I això no crec que passe! Per això continuen, ara com abans, amb la cançoneta de la “Comunidad”.
L’última acció de la Generalitat, la més recent, en contra del terme País Valencià, ha estat l’obligatorietat per part del Consell, a que “Comunitat Valenciana” siga la marca per a la campanya turística. I és que el Consell regularà en la nova llei que el nom de l’autonomia, l’asèptic terme de “Comunitat Valenciana”, siga la marca obligatòria en les promocions que facen les diputacions. “Comunitat”, com en els millors temps del PP.
Com deia en aquestes mateixes pàgines Salvador Sendra, som un “País sense nom”, o amb un nom que no és el nostre. I com deia també Josan Morillas en un article seu, també a La Veu, el terme “Comunidad” ens recorda la corrupció.
Sí que anem bé amb l’amnèsia del Govern de la Generalitat, que oblida un nom històric i reivindicatiu en la lluita per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia per al País Valencià. No estem per la memòria històrica? Doncs, això mateix pel que fa al nom del nostre País. O bé cal oblidar o enterrar el nom de País Valencià?
dimecres, 9 de novembre del 2016
'Se salven els bancs però no les persones' (La Veu del País Valencià, 08/11/2016)
Aquestes van ser les paraules valentes que el papa Francesc adreçà el passat dia 5, als participants en el III Encontre de Moviments Populars reunits a Roma. Mogut per la defensa de l’home i del dret de les persones al treball, al sostre i a la terra, el papa denuncià un sistema econòmic que, centrat en el diner, governa “amb el flagell de la por i la violència”.
En aquest encontre, on el papa expressà la “set de justícia” i el crit en defensa de “terra, sostre i treball” per a tothom, Francesc denuncià una humanitat que s’enfonsa, pel fet de salvar els bancs i descartar les persones. Per això el papa Francesc digué als participants d’aquest encontre: “El crit: terra, sostre i treball, el faig meu”. El papa lamentà que “davant la fallida d’un banc”, hi ha “sumes escandaloses per salvar-lo”, mentre que “davant el drama de la humanitat”, no s’utilitza “ni la mil·lèsima part per salvar els nostres germans”.
El papa agraí el treball dels delegats que participen en aquesta trobada, i que vénen “des de les perifèries urbanes, rurals i laborals dels cinc continents”, per debatre la defensa d’aquests drets. El papa, que manifestà la seua esperança en els jóvens, mencionà i lloà la tasca de l’expresident uruguaià, José Mújica, exemple d’honestedat i de sol·licitud pels més desvalguts. I adreçant-se a tots els qui com Mújica lluiten per un món millor, els digué: “No m’estranya que a vegades siguen perseguits”.
El papa amb els Moviments Populars
En el seu discurs, el papa expressà la necessitat d’un “canvi d’estructures perquè la vida siga digna”, i recolzà els integrants d’aquests moviments populars, ja que “són sabedors d’aquest canvi”. Per això el papa els anomenà “poetes socials”. El papa també recordà les conclusions de l’assemblea de Santa Cruz de la Sierra: “treball digne per als exclosos del mercat laboral, terra per als llauradors, vivenda per a les famílies sense llar, lluita contra la discriminació, la violència contra la dona i les noves formes d’esclavitud” i demanà “la fi de les guerres, del crim organitzat i de la repressió”. El papa també defensà “la llibertat d’expressió” i denuncià “el colonialisme ideològic”.
El papa lamentà que el nostre món estiga governat “pel diner”, per mitjà del “flagell de la por, de la violència econòmica, social, cultural i militar, que engendra més i més violència”. Per això el papa Francesc denuncià el “terrorisme que naix del control global del diner i atempta contra la humanitat”.
Francesc recordà que amb l’encíclica, Quadragesimo Anno, del 15 de maig de 1931, el papa Pius XI ja “preveié el creixement d’una dictadura econòmica, que ell anomenà imperialisme internacional del diner”, així com també el papa Pau VI, que igualment denuncià la “nova forma abusiva de dictadura econòmica”, per mitjà de la seua Carta Apostòlica, Octogesima adveniens, del 14 de maig de 1971.
El papa Francesc recordà als participants en aquesta trobada de Moviments Populars, que la doctrina social de l’Església rebutja l’ídol diner, “que regna, en lloc de servir i tiranitza i terroritza la humanitat”. De fet, Jesús de Natzaret prioritzà la dignitat de fills de Déu “per damunt d’una interpretació formalista de la norma”. Com també, Jesús denuncià la idolatria dels fariseus que anaven darrere de les riqueses: “No podeu ser servidors de Déu i dels diners” (Lc 16:13-14). El papa també ens recordà que “l’atur és l’atrofia del sistema econòmic imperant”, i per això demanà “desplaçar la primacia del diner i col·locar en el centre la persona humana”.
El papa amb un immigrant
El papa Francesc, que defensà “un projecte pont dels pobles, enfront del projecte mur dels diners”, recordà, una vegada més el drama dels refugiats i el sofriment de les famílies expulsades de la seua terra “per raons econòmiques o per la violència”.
Davant els participants en aquest III Encontre de Moviments Populars, el papa Francesc defensà el dret de l’Església a “pronunciar-se i a actuar, on hi ha ferides i sofriment dramàtic”, per tal de trobar una solució a aquestes tragèdies. El papa també denuncià la corrupció i per això demanà que “els qui han optat per una vida de servei”, tinguen “l’obligació de ser honestos” i així, viure “amb un fort sentit d’austeritat i d’humilitat”. Per això el papa rebutjà “el consumisme” i defensà “la solidaritat i el respecte a la natura”. A més, va recolzar una “austeritat moral i humana, però no l’austeritat com a sinònim de retallades”, que sempre afecten als més pobres.
Estic segur que si els governs dels Estats i cadascú de nosaltres seguírem les indicacions que el papa Francesc va donar als participants d’aquesta trobada per “construir ponts entre els pobles”, seríem capaços de fer un món més just, més fratern i més solidari.
Davant els participants en aquest III Encontre de Moviments Populars, el papa Francesc defensà el dret de l’Església a “pronunciar-se i a actuar, on hi ha ferides i sofriment dramàtic”, per tal de trobar una solució a aquestes tragèdies. El papa també denuncià la corrupció i per això demanà que “els qui han optat per una vida de servei”, tinguen “l’obligació de ser honestos” i així, viure “amb un fort sentit d’austeritat i d’humilitat”. Per això el papa rebutjà “el consumisme” i defensà “la solidaritat i el respecte a la natura”. A més, va recolzar una “austeritat moral i humana, però no l’austeritat com a sinònim de retallades”, que sempre afecten als més pobres.
Estic segur que si els governs dels Estats i cadascú de nosaltres seguírem les indicacions que el papa Francesc va donar als participants d’aquesta trobada per “construir ponts entre els pobles”, seríem capaços de fer un món més just, més fratern i més solidari.
divendres, 4 de novembre del 2016
Llibertat, igualtat… i fraternitat? (VILAWEB/ONTINYENT, 04/11/2016)
Aquest va ser el lema de la Revolució Francesa, que posteriorment ha
esdevingut el de la República Francesa i, curiosament, també el de la
República d’Haití. Dic curiosament pel que fa al país caribeny ja que en
aquest poble, assotat per la pobresa i pels desastres naturals (el
terratrèmol de 2010 i l’huracà Matthew d’aquest mes d’octubre), no hi ha
ni llibertat, ni igualtat, ni fraternitat.
He recordat aquest lema de la Revolució Francesa perquè fa uns dies la sra. Manuela Carmena, abtlessa de Madrid, va participar en un acte (‘Somiem la ciutat, la construïm junts’) organitzat per la Universitat de Comillas, la universitat dels jesuïtes.
Després d’unes paraules de benvinguda del jesuïta P. Julio J. Martínez, que defensà el ‘diàleg que és intercanvi honest i sincer de paraules i de discursos, per discernir, per conèixer millor la realitat i per servir millor’, la batlessa Manuela Carmena va insistir en la necessitat de tindre uns ‘governs transparents, participatius, on no hi haja cap mena de corrupció’. Per això digué que la seua preocupació com a batlessa és ‘cuidar els veïns, els ciutadans’ i ‘estimar-los’. La batlessa Manuela Carmena també es va mostrat preocupada per l’agressivitat creixent que hi ha a la nostra societat, i demanà el control de la violència ‘per tal de poder-la evitar’.
Però la part del seu discurs que més em va agradar fou quan la sra. Manuela Carmena afirmà que ‘no és possible fer una tasca de progrés si no recuperem un humanisme, si no recuperem la fraternitat’. Per això la batlessa digué que ‘les revolucions fracassen, perquè demanen llibertat, igualtat, però s’obliden de la fraternitat’.
Trobe que l’anàlisi de l’alcaldessa de Madrid és molt encertat. El nostre món necessita més llibertat i més igualtat, però encara més que tot això, necessita fraternitat. Perquè sense la fraternitat, l’altre, com deia l’escriptor Jean Paul Sartre, sempre serà l’infern. I sense fraternitat, com deia Plaute, l’home serà sempre un llop per a l’home.
El cristianisme, malgrat les pròpies incoherències i els errors que hem comès els cristians al llarg de la història, ens encoratja a veure l’altre no com un enemic, ni tant sols com un adversari, i molt menys com l’infern, sinó com un germà. La fraternitat que Jesús va oferir en la seua predicació constitueix el nucli de la nostra fe. I és que el manament nou de l’amor ens fa germans els uns dels altres: ‘Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat’ (Jo 15:12 ). I és que com ha dit el papa Francesc, ‘qui vulga viure amb dignitat i plenitud, no té altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé’. I això només s’aconsegueix veient l’altre com a germà.
Certament que les relacions personals i internacionals canviarien i molt, si a més de lluitar per la llibertat i per la igualtat, lluitàrem també per fer possible la fraternitat entre pobles i cultures.
Amb un gran sentit comú, i sense cap mena d’anticlericalisme, Manuela Carmena afirmà també que ella no és creient, ‘però he acceptat de participar en actes religiosos perquè crec que a molts ciutadans de Madrid els agrada que la seua batlessa estiga en un acte religiós’. De vegades, per un respecte (que cal tindre) a l’article 16 de la Constitució Espanyola que proclama la aconfessionalitat de l’Estat, alguns polítics, ben lícitament, renuncien a assistir (no a presidir-los) a actes religiosos com ara processons o misses. Però la sra. Carmena, sensible a una part de la ciutadania, també vol fer-se present, si la conviden (ja que ella no és creient) a actes religiosos, sense cap mena d’escarafalls.
Uns dies després de llegir aquest discurs de la sra. Carmena, el diari Levante (21 d’octubre 2016) publicava un interessant article, ‘La igualtat ens farà feliços’ del senyor Alberto Ibáñez, on feia referència al dia dels hòmens per la igualtat. És veritat que la igualtat ens farà feliços. Com també ens farà feliços la llibertat de les persones i dels pobles. Però és la fraternitat allò que farà que el nostre món siga diferent: més just, més lliure, més harmònic, allunyat de la mentida, de la corrupció, de la violència. Tant de bo que les paraules encertades de la sra. Carmena en la defensa de la fraternitat, és a dir, de l’humanisme, arrelen en la nostra vida.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
He recordat aquest lema de la Revolució Francesa perquè fa uns dies la sra. Manuela Carmena, abtlessa de Madrid, va participar en un acte (‘Somiem la ciutat, la construïm junts’) organitzat per la Universitat de Comillas, la universitat dels jesuïtes.
Després d’unes paraules de benvinguda del jesuïta P. Julio J. Martínez, que defensà el ‘diàleg que és intercanvi honest i sincer de paraules i de discursos, per discernir, per conèixer millor la realitat i per servir millor’, la batlessa Manuela Carmena va insistir en la necessitat de tindre uns ‘governs transparents, participatius, on no hi haja cap mena de corrupció’. Per això digué que la seua preocupació com a batlessa és ‘cuidar els veïns, els ciutadans’ i ‘estimar-los’. La batlessa Manuela Carmena també es va mostrat preocupada per l’agressivitat creixent que hi ha a la nostra societat, i demanà el control de la violència ‘per tal de poder-la evitar’.
Però la part del seu discurs que més em va agradar fou quan la sra. Manuela Carmena afirmà que ‘no és possible fer una tasca de progrés si no recuperem un humanisme, si no recuperem la fraternitat’. Per això la batlessa digué que ‘les revolucions fracassen, perquè demanen llibertat, igualtat, però s’obliden de la fraternitat’.
Trobe que l’anàlisi de l’alcaldessa de Madrid és molt encertat. El nostre món necessita més llibertat i més igualtat, però encara més que tot això, necessita fraternitat. Perquè sense la fraternitat, l’altre, com deia l’escriptor Jean Paul Sartre, sempre serà l’infern. I sense fraternitat, com deia Plaute, l’home serà sempre un llop per a l’home.
El cristianisme, malgrat les pròpies incoherències i els errors que hem comès els cristians al llarg de la història, ens encoratja a veure l’altre no com un enemic, ni tant sols com un adversari, i molt menys com l’infern, sinó com un germà. La fraternitat que Jesús va oferir en la seua predicació constitueix el nucli de la nostra fe. I és que el manament nou de l’amor ens fa germans els uns dels altres: ‘Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat’ (Jo 15:12 ). I és que com ha dit el papa Francesc, ‘qui vulga viure amb dignitat i plenitud, no té altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé’. I això només s’aconsegueix veient l’altre com a germà.
Certament que les relacions personals i internacionals canviarien i molt, si a més de lluitar per la llibertat i per la igualtat, lluitàrem també per fer possible la fraternitat entre pobles i cultures.
Amb un gran sentit comú, i sense cap mena d’anticlericalisme, Manuela Carmena afirmà també que ella no és creient, ‘però he acceptat de participar en actes religiosos perquè crec que a molts ciutadans de Madrid els agrada que la seua batlessa estiga en un acte religiós’. De vegades, per un respecte (que cal tindre) a l’article 16 de la Constitució Espanyola que proclama la aconfessionalitat de l’Estat, alguns polítics, ben lícitament, renuncien a assistir (no a presidir-los) a actes religiosos com ara processons o misses. Però la sra. Carmena, sensible a una part de la ciutadania, també vol fer-se present, si la conviden (ja que ella no és creient) a actes religiosos, sense cap mena d’escarafalls.
Uns dies després de llegir aquest discurs de la sra. Carmena, el diari Levante (21 d’octubre 2016) publicava un interessant article, ‘La igualtat ens farà feliços’ del senyor Alberto Ibáñez, on feia referència al dia dels hòmens per la igualtat. És veritat que la igualtat ens farà feliços. Com també ens farà feliços la llibertat de les persones i dels pobles. Però és la fraternitat allò que farà que el nostre món siga diferent: més just, més lliure, més harmònic, allunyat de la mentida, de la corrupció, de la violència. Tant de bo que les paraules encertades de la sra. Carmena en la defensa de la fraternitat, és a dir, de l’humanisme, arrelen en la nostra vida.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Els difunts (LEVANTE-EMV, 02/11/2016)
Totes les religions i totes les cultures recorden els difunts amb diverses tradicions i costums. I és que tindre present els difunts, és una manera de recordar i de fer reviure aquells que hem estimat i que ja han deixat aquest món. Per això la memòria dels difunts, que els cristians celebrem cada 2 de novembre, ens porta, per mitjà de la pregària i de l´afecte, a agrair a Déu la vida d´aquells familiars i amics que han conviscut amb nosaltres i que, una vegada que han deixat aquest món, confiem a la bondat de Déu.
Però la globalització ha portat al nostre País (i també a d´altres) diversos costums de la cultura nord-americana, en una versió que, en paraules de l´escriptor Ramon Solsona, tenen un component "truculent i hollywoodinià". Per això des de fa uns anys, quan s´acosta el 2 de novembre, podem trobar a les botigues dels nostres pobles productes per maquillar-se o disfressar-se de personatges d´ultratomba. Aquests costums anglosaxons que envaeixen les tradicions de la Mediterrània, fa que poquet a poquet anem "important" fets estranys a les celebracions de difunts del nostre País. És la "moda" dels vampirs, dels zombis i de la gent disfressada de mort, un fet imposat i estrany a la nostra cultura. És el gregarisme que contamina tants i tants jóvens, que pensen que si no fan allò que està establert des de fora, s´avorriran.
Però celebrar la memòria dels difunts no és caure en un aquelarre sense sentit, frívol i superficial. Recordar els difunts és fer memòria, és a dir, tindre present en l´agraïment i en l´estimació, aquells que ens han precedit i que hem estimat en aquest món.
S´ha dit que morir no és deixar de viure, sinó deixar d´estimar. Per això morir no és ben bé deixar aquest món, sinó oblidar i deixar d´estimar aquells amb els qui hem compartit la vida. Com diu Ramon Solsona, "fer reviure de manera simbòlica els difunts, és recordar que cadascú de nosaltres és tan sols una xicoteta baula entre ells i el futur". Per això la celebració dels difunts no pot convertir-se en una xarlotada amb carabasses i vestits de mort, que no fa sinó banalitzar un fet com és el de deixar aquest món per trobar-se amb Déu.
Per als cristians la mort és un misteri, però no una absurditat, ja que per la fe creiem que tal com Jesús morí i ressuscità, també els qui han mort, ressuscitaran amb ell. Per això sabem que la mort no és un fet buit de tot sentit, sinó que només és un pas d´aquest món a l´altre. La nostra esperança ens fa veure la mort no com un punt i final, sinó com un punt i a part, ja que després de la mort hi ha la vida per sempre, l´autèntica vida.
Com escrivia mossèn Joan Puig en el seu "Vocabulari de Catí", un llibre deliciós editat per Pere-Enric Barrera i Àngela Buj, "la devoció a les ànimes, manifestada ab les pregàries per ells, és tan antiga com el poble cristià".
I com escriu la Gna. Maria Trullols, religiosa Vedruna, "la fe i l´esperança donen un sentit a la vivència de la mort" i per això hui l´Església ens convida "a pregar pels difunts, i així fer una profunda confessió de fe en la vida eterna".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)
Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...
MONTSERRAT
-
Ara fa més d’un any, en una interessant entrevista de Javier Fariñas i Jaume Calveras (Mundo Negro, 4 de gener de 2023), i que convide a que...
-
Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...
-
El pròxim mes de març, la revista valenciana Saó arribarà als 500 números, en un moment difícil, de censura i de prohibicions, per part de...