dilluns, 26 de març de 2018

'La bondat a la cara' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/03/2018)

Aquest vers de Raimon de 1973, de la seua cançó ‘T’he conegut sempre igual’, retrata ben bé la mirada del jove Jesús Ruiz. Ha estat un amic qui m’ha enviat l’enllaç de l’extraordinària (i impactant) entrevista (que convide a veure a aquells que no l’hagen vista) que la periodista Laura Rosel va fer a aquest jove al programa de TV3 ‘Preguntes freqüents’, el dissabte 17 de març.
Jesús Ruiz, que ara viu a les Planes d’Hostoles, ‘un poble amb molts llaços, com ha de ser’, ha tingut una vida difícil. Com ell mateix deia en aquella entrevista, ha estat set anys a la presó, primer al Perú i després a Soto del Real, on va conèixer Jordi Cuixart.
Les paraules d’aquest jove a TV3 traspuaven humanitat, bondat i dignitat. I és que Jesús Ruiz, malgrat les dificultats a què s’ha hagut d’enfrontar des de molt jove, quan el van agafar al Perú per portar cocaïna, ens mostrà ‘la bondat a la cara’. I això ni s’improvisa, ni és fruit de cap comèdia apresa, ni d’un paper assajat. La naturalitat amb què parlava Jesús Ruiz, sense cap mena de fingiments, ens mostrava el que realment és: una persona amb una mirada neta, un jove que traspua senzillesa i alegria, malgrat tot el que ha patit. La naturalitat de Jesús Ruiz (tot i assegurar que estava nerviós pel directe del programa), la seua humanitat i la seua alegria, ens mostraren la seua dignitat, molt més gran que la que tenen els qui cridaven a por ellos, o els qui posen, per empipar Cuixart, l’himne d’Espanya a Soto del Real o els qui el saluden amb un Viva España.
En un ambient difícil, a la presó al Perú, Jesús Ruiz va haver de viure en una cel·la sense matalàs, juntament amb una quarantena de persones més, dinant cada dia arròs bullit (i sense sopar) i amb els funcionaris que eren qui entrava la droga a la presó. Així i tot, i quan semblava que Jesús hauria d’haver reproduit en la seua vida la duresa que va rebre, aquest jove és una persona alegre que va ajudar i molt, Jordi Cuixart, els cinc mesos que ha passat amb el president d’Òmnium a Soto del Real.
La trobada de Jesús Ruiz amb Jordi Cuixart i el bé que s’han fet mútuament, per l’amistat que han compartit a la presó, ens reconcilia amb el nostre món, ja que ens mostra la cara més humana de l’home.
Veient aquella entrevista tan entranyable i tan plena d’humanitat, recordava el llibre de l’Eclesiàstic quan el seu autor elogia l’amistat, tan necessària per a viure, i alhora tan difícil de mantenir: ‘Si et fas un amic, fes-te’l en la prova, perquè hi ha l’amic de conveniència, que no et serà fidel el dia de l’adversitat’ (Ecli 6:7-8).
L’amistat de Jesús Ruiz i de Jordi Cuixart, manifestada en l’ajuda mútua, en el recolzament i en la gratuïtat, ens és un exemple del que diu l’Eclesiàstic: ‘Un amic fidel és un refugi poderós: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu, és inestimable el seu valor’ (Ecli 6:14-15).
Les paraules sinceres i sentides de Jesús Ruiz, també em van recordar el ‘Tractat sobre l’amistat espiritual’ que del 1158 al 1163 va escriure l’abat cistercenc Elred de Rievaulx. Un fragment d’aquesta obra diu: ‘En aquesta vida no hi ha res més santament desitjable, més útil de cercar, més difícil de trobar, més dolç d’experimentar, més avantatjós de mantenir que l’amistat’. I l’abat Elred continua així: ‘quina felicitat, quina seguretat, quin goig tenir algú amb qui pugues parlar com amb tu mateix; a qui no temes de confessar els teus eventuals errors; a qui pugues confiar tots els secrets del cor i comunicar els teus projectes!’. I encara diu: ‘No hi ha, certament, cap remei més vàlid, més eficaç o més qualificat per a les nostres ferides, que tenir algú que sàpiga venir a trobar-nos, sofrint amb nosaltres en tota desgràcia i alegrant-se amb nosaltres en tots els nostres èxits, de manera que –com diu l’Apòstol-, posant l’espatlla tots dos, porten el pes l’un de l’altre’. Per això ‘l’amistat fa més esplèndids els moments bons i més lleugeres les adversitats, en comunicar-les i compartir-les’.

Certament que tant Jesús Ruiz com Jordi Cuixart, en compartir l’amistat a la presó, s’hauran enriquit l’un a l’altre, donant-nos un exemple d’humanitat i de solidaritat, tant necessàries hui en el nostre món.
Enmig de tantes mentides, de falsedats incomptables i de comportaments egoistes i violents, en Jesús Ruiz hi vèiem un jove que, malgrat la duresa de la seua curta vida, ha sabut encarar el present i el futur amb optimisme, sense rancor ni amarguesa, estimant i fent-se estimar, per la seua senzillesa i per la seua naturalitat, sense artificis, sense falsedats.
Per això en l’entrevista de Laura Rosel a Jesús Ruiz, vam descobrir un jove amb ‘la bondat a la cara’, exemple per a tants joves que viuen en dificultats. Un jove amb ‘els llavis fins, dibuixant un somriure’, com diu Raimon.

divendres, 23 de març de 2018

Josep Vallés, cooperativista, amic i home bo (VILAWEB/ONTINYENT, 23/03/2018)

Som el que estimem. Res més que això. I és que l’home val més per allò que és, que no per allò que té.
Si haguera de definir l’amic Josep Vallés, en podria dir moltes coses. Però només em cal dir-ne una: va ser un home bo. Un home entranyable i ple de bondat.
Dimecres passat, precisament el dia que els monjos celebrem l’aniversari de la mort de Sant Benet, el seu pas d’aquesta vida a l’altra, també ens va deixar Josep Vallés.
Pepe Vallés, espòs, pare, amic dels seus amics, fundador d’Anecoop i de Coeshor, llaurador, fill predilecte de l’Alcúdia, ex-president de la Caixa Rural i de la Cooperativa, treballador a l’horta en bé del nostre poble, ha estat un home de bé. Un home que, amb discreció, ha sabut estimar i ens ha ensenyat a fer-ho. Ací hi ha la grandesa de Pepe Vallés.
Gran amic de la meua família des de sempre, ell va saber teixir una gran amistat, que ja hi havia entre mon pare i els seus pares, una amistat sincera i profunda que s’estén també a la seua dona Victòria i als seus fills, sobretot a Santi.
Cooperativista, llaurador, home compromès amb el bé i el progrés del poble com a regidor de l’Ajuntament de l’Alcúdia, Pepe Vallés ha estat una persona d’una gran qualitat humana, que ha mort a l’horta, la seua passió, treballant al camp.
Com vaig dir l’octubre de 2016, quan l’Ajuntament de l’Alcúdia el va nomenar fill predilecte, en Pepe Vallès hi ha dues dimensions que voldria destacar, a més de la seua bondat: la seua fidelitat i la seua bonhomia. Josep Vallès ha estat sempre un home fidel als seus ideals i lleial als seus amic. I sobretot, Josep Vallès ha estat, no cal dir-ho, una persona bona de veritat. Un home d’un gran cor.

En una societat on la corrupció, la mentida, les trampes i la falsedat són el pa de cada dia, Josep Vallès, nascut a l’Alcúdia el 25 de maig de 1937, ha representat l’honradesa i l’honestedat en la quotidianitat, en la vida de cada dia, en el tracte amb els amics i amb els veïns, ja que sempre va ser un home de paraula.
Quan l’Evangeli de Sant Joan ens presenta la vocació de Natanael (Jo 1:45-49), Jesús, en veure’l, definí aquell deixeble com ‘un israelita digne d’aquest nom, un home que no enganya’. Així era Josep Vallès: un home de paraula, un home que no enganyava, un alcudià amic dels seus amics, que sempre va fer el bé i que mai no es va aprofitat de res ni de ningú.
Quan l’Ajuntament de l’Alcúdia, el 8 d’octubre de 2016, va nomenar Josep Vallès fill predilecte de la nostra vila, va ser el consistori que s’honorava amb aquesta distinció al gran amic Pepe, ja que la dignitat d’un poble i d’uns governants està en reconèixer la dignitat dels seus homenots.
En el nostre camí cap a la Pasqua, Pepe Vallés ja se’ns ha avançat a tots nosaltres, per arribar a la plenitud de Déu, que l’haurà rebut amb una abraçada amorosa: ‘Servidor bo i de tota confiança entra a celebrar-ho amb el teu Senyor’ (Mt 25:21).


La bondat i l’honestedat de Pepe Vallès són un exemple per a tots nosaltres. Per això el seu record ens és guia i estímul per aconseguir una societat més justa i més lliure.

El celibat dels preveres (VILAWEB/ONTINYENT, 21/03/2018)

De retorn del viatge a Terra Santa, el maig de 2014, el papa Francesc va contestar algunes preguntes dels periodistes. En una, referent al celibat dels preveres, el papa va dir que ‘el no és un dogma de fe, és una regla de vida’ i per aquest motiu, ‘en no ser un dogma de fe, la porta és oberta’. El papa també va recordar que ‘l’Església catòlica té preveres casats en els ritus orientals’. Són els capellans catòlics de les Esglésies Orientals (maronites, armenis, melquites o coptes) en plena comunió amb Roma, que mantenen el caràcter optatiu del celibat dels preveres. Així, els seminaristes que estudien al Col·legi Grec de Roma, el rector del qual va ser el P. Manel Nin, monjo de Montserrat, poden casar-se si volen. Això sí, abans de l’ordenació presbiteral. Per això  és ben normal veure aquests seminaristes que van a passejar i a festejar amb les seues promeses.

Fa uns mesos el cardenal Reinhard Marx, arquebisbe de Munic i Frisinga, va demanar ‘un debat ample’ en l’Església sobre la possible ordenació d’hòmens casats. L’arquebisbe Marx, que va dir que el papa Francesc pot considerar aquest tema, va dir que cal obrir aquest debat que ell considera ‘legítim’.
Ja el Concili Vaticà II, en el Decret sobre els preveres, deia que el celibat ‘no s’exigeix per la naturalesa mateixa del sacerdoci, com apareix per la pràctica de l’Església primitiva, i per la tradició de les Esglésies orientals, on a més d’aquells que escullen el celibat, hi ha també preveres casats’. De fet, en els primers segles l’Església no tenia el celibat com a condició sine qua non per ordenar prevere un home. Així, la primera Carta a Timoteu, en parlar dels requisits per ordenar un bisbe, diu: ‘que siga marit d’una sola dona’ (1Tm 3:2). I la Carta a Titus, pel que fa a l’ordenació de preveres, diu també que ‘que cadascú siga irreprensible, marit d’una sola muller’ (Tt 1:6).
Amb el papa Francesc sembla que hi pot haver un nou replantejament del celibat presbiteral. De fet, no és només el papa qui deixa la porta oberta per parlar d’aquest tema. Com el cardenal Marx, també el cardenal brasiler Claudio Hummes (qui va dir a Bergoglio en el conclave, ‘Recorda’t dels pobres’) va comentar també que ‘el celibat no és part del dogma de l’Església i la qüestió està oberta a discussió’. I qui va ser bisbe de Lleida, el valencià Joan Piris, va afirmar fa uns anys que ‘el celibat es pot revisar’, tot i que considerà que aquest tema no era una qüestió fonamental. Només fa uns dies, el cardenal Beniamino Stella, prefecte de la Congregació per al Clergat, en una entrevista per al llibre ‘Todos los hombres de Francisco’, digué que s’està avaluant la possibilitat d’ordenar hòmens casats.
Si en els últims mil anys hi ha hagut l’obligatorietat del celibat per als preveres, és possible que ara aquest requisit siga revisat. I és que si les Esglésies Orientals tenen el celibat opcional, per què no pot ser també així a l’Església Llatina? I si els anomenats diaques permanents són casats i els preveres anglicans que han passat a l’Església catòlica també ho són, no ho poden ser també els preveres de l’Església Romana?
És veritat que la dona d’un capellà també ha de participar de la vocació del seu marit i per això hi ha alguns punts a tindre en compte pel que fa a la possibilitat que hi haja capellans casats. Per una part cal ser molt conscients que sobretot els caps de setmana els preveres els dediquen a la comunitat cristiana, i per tant les famílies dels capellans això ho han de considerar. Per altra part els canvis de parròquia, per la disponibilitat del prevere a anar allà on és destinat, n’afecta també la família, encara que amb la mobilitat actual de treballs, no crec que això siga un inconvenient greu.
El que sí que cal ara és, com ha dit el cardenal Marx i el cardenal Stela, plantejar aquesta possibilitat de poder ordenar hòmens casats o bé que els seminaristes puguen casar-se, si volen, abans de ser ordenats. Sempre és interessant conèixer què en pensa el cardenal Marx, una persona amb idees pròpies, avançades i en la línia del papa Francesc.
En l’homilia del 12 de maig de 2014, el papa Francesc deia: ‘Qui sóc jo per posar-hi traves? Qui som nosaltres per tancar portes? És l’Esperit qui fa que l’Església camine. Cada vegada més, més enllà dels límits, més endavant’. Ho podrem veure pel que fa a la qüestió de la fi del celibat obligatori a l’Església.

dimecres, 14 de març de 2018

L'Abat Cassià, a deu anys de la seua mort (CATALUNYA RELIGIÓ, 12/03/2018)

(Josep Miquel Bausset) Aquest dilluns, 12 de març fa deu anys de la mort del pare Cassià Maria Just, abat de Montserrat des del 1966 al 1989. L’abat Cassià Maria Just va ser un home senzill i bo, que amb la seva vida ens mostrà la tendresa i la bondat de Déu.

El pare Cassià, nascut a Barcelona, ingressà a Montserrat per ser monjo el 1942, després d’haver passat uns anys a l’Escolania. Va ser escollit abat el 1966 i va presentar la seva dimissió el 1989. Durant ells seus anys de servei abacial el pare Cassià va buscar “dialogar de veritat, intentant construir un programa comú” per a tota la comunitat.

Els seus últims mesos de vida vaig tindre el goig d’haver acompanyat el pare Cassià en la seva malaltia. Van ser molts els viatges a l’Hospital de Manresa i moltes les hores que vam passar junts, tot compartint la conversa i la pregària, el silenci i l’esperança. Quan li van diagnosticar el càncer, la doctora Montse Domènech i els doctors Andreu Garcia i Hèctor López van quedar gratament impressionats per la serenor amb que va reaccionar. Una serenor que li venia de la pau del cor i de la confiança total i absoluta en Déu.

Al llarg de la seva malaltia ens va acompanyar en les visites a l’Hospital, el llibre, Jesús, de Joseba Andoni Pagola, un autor que el pare Cassià estimava particularment. Quan més d’una vegada havíem d’anar de pressa a urgències, sempre em deia: “Josep Miquel, no et deixes el llibre de Pagola”. I en les hores d’espera a l’hospital, em demanava que li llegís algun dels capítols. Li dolia com alguns bisbes havien tractat Pagola: “Ja veus Josep Miquel, dir que Pagola és arrià”, em deia. Recordo d’una manera especial el seu rostre ple de pau i de serenor, quan li vaig llegir un fragment d’aquest llibre de Pagola: “Els malalts experimenten en la seva carn, la força guaridora d’un Déu amic de la vida”.



Home d’una gran fe, amb molt bon humor em deia: “Si amb les bestieses que ha fet l’Església encara continua existint, vol dir que és l’Esperit de Jesús qui la guia”. El mateix Pagola li havia dedicat el seu llibre amb aquestes paraules plenes d’afecte: “A Cassià Mª Just, con un abrazo grande. Que encuentres siempre en Jesús, luz, gozo interior y paz”. I és que el pare Cassià desitjava una Església, oberta i dialogant, propera i senzilla, més preocupada per comunicar l’Evangeli de Jesús, que per tindre-ho tot definit i legislat.

Home d’una gran tendresa, tenia detalls amb tothom i, durant els mesos de la seva malaltia, mai no li vaig sentir cap queixa. Ni tan sols quan havíem d’esperar llargues hores a Manresa. A una religiosa que li estava fent un jersei de llana, sent conscient que la seva vida s’acabava, li digué: “Aquest jersei, després que jo me’n vagi, ha de ser per a Josep Miquel”.

Guiat per l’Esperit i home de les benaurances, el pare Cassià (que em va rebre al monestir i davant del qual vaig fer la professió) era una persona d’una gran senzillesa, llibertat i valentia. El seu sentit de l’humor i de l’amor, feia que els monjos joves el veiéssim com un pare amorós, sempre amatent i sol·lícit per encoratjar la fe dels monjos i per acollir tothom, fos qui fos i pensés com pensés. Home de país, el pare Cassià va amagar al monestir persones perseguides pel franquisme, degut al seu compromís polític i social.

Com a pare de la comunitat de Montserrat, el pare Cassià va ser un pastor amb olor a ovella, que amb la seva vida ens va mostrar l’amor del Déu Abbà.

Pocs dies abans de morir, i bon organista com era, el pare Cassià va tocar a l’orgue el Passacaglia en Do menor de J. S. Bach, que va ser el seu comiat, mentre la comunitat dels monjos, després de Vespres, escoltava amb emoció aquesta peça, que va ser el seu adéu abans de deixar aquest món. 

                                       

dilluns, 12 de març de 2018

El Abad Cassià: Paràbola de Dios (RELIGIÓN DIGITAL, 12/03/2018)

(Josep Miquel Bausset).- Hoy 12 de marzo, se conmemoran los 10 años de la muerte del abad Cassià Mª Just, que a lo largo de su vida fue un reflejo de la bondad y de la misericordia de Dios. El abad Cassià fue un hombre con un corazón bueno. Un monje acogedor y lleno de ternura. Una parábola que nos anunciaba un Dios amigo del hombre.

Nacido en Barcelona el 1926, ingresó en Montserrat, primero como escolán, el 1939, y después como monje, el 1942. El año 1955, además de estudiar música en París, conoció las pastorales del cardenal Suhard, así como los escritos de Teilhard de Chardin y de Congar, que tanto influyeron en él. El 1964 fue nombrado prior y el 1966 fue elegido Abad de Montserrat.

El P. abad Cassià, siempre hablaba de aquel aire fresco que fue el Concilio, y que en Montserrat se vivió con gozosa esperanza: "Se ha mejorado mucho desde el Vaticano II, pero no hemos aplicado como seria de desear las grandes orientaciones de Juan XXIII y de Pablo VI, como es la corresponsabilidad de los laicos y especialmente de las mujeres, el sentido de servicio de la jerarquía, la opción preferencial por los pobres, la reforma de la Curia romana".

Con voz libre y profética, el P. Cassià deseaba una "Iglesia plural que no tiene respuesta para todo, pero que busca con confianza, abierta al diálogo con todos los que no se cierran al bien, a la verdad, al amor". Por eso el P. Cassià recordaba con afecto y gratitud a los cardenales Tarancon y Jubany, así como al obispo Pont i Gol y al nuncio Dadaglio, que hicieron posible la renovación de nuestra Iglesia con el Vaticano II. El abad Cassià, que me acogió en el monasterio, y delante del cual hice la profesión el año 1986, era un hombre de nuestro tiempo, que soñaba una Iglesia más sencilla y con un rostro más amable, una Iglesia alejada de la crispación y de las condenas.



El P. Cassià era una persona amable y cercana, que sufría por la situación de la Iglesia de los últimos años de su vida: "Me preocupa la imagen miedo y de negatividad que a menudo da el Magisterio de la Iglesia" afirmaba en una entrevista. Y continuaba: "Hay una falta de coraje para sintonizar con nuestra gente".

Durante su servicio abacial, Montserrat se convirtió en un lugar de libertad donde todos, fuesen quienes fuesen eran bien acogidos. Después del encierro de los 300 intelectuales en el monasterio por el Proceso de Burgos, en diciembre de 1970, el abad Cassià tuvo que ir a Roma, donde había sido acusado de recibir a comunistas en Montserrat. Pablo VI lejos de condenarlo, lo animó: "Ricevete tutti. Reciban a todos, me dijo el papa".

Defensor del País y de la cultura y la lengua de Cataluña, el abad Cassià vivió muy enraizado a la tierra, y Montserrat supo mantener encendida la llama de la lengua durante la dictadura. El P. Cassià decía: "Montserrat es una comunidad con presencia significativa en el corazón de nuestro Pueblo y de la Iglesia de Cataluña. Es una comunidad que cree, tenaz en la esperanza y en la reconciliación, defensora de los derechos humanos y de los derechos de nuestro Pueblo, acogedora de creyentes y no creyentes, dispuesta al diálogo con todas las culturas y religiones".

Sus últimos meses de vida, como yo era el enfermero de la comunidad, tuve la suerte de haber podido acompañar al P. Cassià en su enfermedad. Fueron muchos los viajes que hice con él al Hospital de Manresa, y muchas las horas que pasamos juntos, compartiendo la conversación, el silencio, la oración y la esperanza. Cuando le diagnosticaron el cáncer, la Dra. Montse Domènech y los Drs. Andreu Garcia y Hèctor López (tres médicos excelentes) quedaron gratamente impresionados por la paz con que reaccionó. Una paz que nacía de la confianza total y absoluta en Dios. A lo largo de su enfermedad nos acompañó siempre en las visitas al Hospital el libro, "Jesús", de Joseba Andoni Pagola, un autor que el P. Cassià apreciaba particularmente. Cuando más de una vez habíamos de ir de prisa a urgencias, siempre me decía: "Josep Miquel, no te dejes el libro de Pagola". Y en las horas de espera me pedía que le leyese algún capítulo. Le dolía en el alma como algunos obispos habían tratado a Pagola: "Ya ves Josep Miquel, decir que Pagola es arriano, me decía. Recuerdo de una manera especial su rostro lleno de paz, cuando le leí: "Los enfermos experimentan en su carne, la fuerza sanadora de un Dios amigo de la vida". Y con buen humor me decía: "Si con las burradas que ha hecho la Iglesia aún continua existiendo, quiere decir que es el Espíritu de Jesús quien la guía". El mismo Pagola le había dedicado su libro con estas palabras llenas de afecto: "A Cassià Mª Just, con un abrazo grande. Que encuentres siempre en Jesús, luz, gozo interior y paz".



El P. Cassià deseaba una Iglesia más preocupada por comunicar el Evangelio de Jesús, que por tenerlo todo definido y legislado. Ya en su fase final, tenía detalles con todos, y nunca salió de él ninguna queja. Ni tan solo cuando habíamos de esperar largas horas en Manresa. A una religiosa que le estaba haciendo una chaqueta de lana le dijo: "esta chaqueta, después que yo me vaya, ha de ser para Josep Miquel".

El P. Abad Cassià, con discreción y sencillez, nos mostró el rostro más amable y más evangélico de la Iglesia. Como el papa Juan XXIII y los obispos Óscar Romero y Pere Casaldàliga, el P.Cassià era una persona abierta y de espíritu integrador, acogedora y amable, que va ayudó a reencontrar el sentido de la vida a muchas personas a las que acogía con afecto, y a las que, con un acompañamiento espiritual, les hacía descubrir el gran amor que Dios tenía por ellas. Fueron muchas las personas anónimas que, con lágrimas en los ojos, pasaron por la capilla ardiente del P. Cassià, para agradecerle el don que había sido en sus vidas.

Hombre guiado por el Espíritu y lleno de él, el P. Cassià fue una persona con una gran sencillez, libertad y valentía. Su vida fue un regalo de Dios para todos los que lo conocimos, y él que soñaba con una "Iglesia de brazos abiertos, que no rechaza ni condena, sino que acoge y encuentra un lugar para cada uno de sus hijos e hijas", se habrá alegrado con la elección del papa Francisco.
El P. Cassià fue un monje arriesgado y valiente, con un espíritu crítico y a la vez profundamente evangélico.

"No estamos hechos para le reposo, sino para la libertad difícil que nos enseña el camino", escribía el poeta. Con su vida, el P. Cassià nos enseñó a soñar y a vivir como hombres y mujeres libres, a ejemplo de Jesús de Nazaret. Seguro que con su mirada de paz y de bondad, con su ternura y su sonrisa, velará por todos nosotros, por la Iglesia y por la comunidad de Montserrat a la que sirvió, primero como escolán, después como monje y como abad.


L'estat actual de la medecina (VILAWEB/ONTINYENT, 10/03/2018)

Divendres 23 de febrer va tindre lloc a la Casa de la Cultura de Carlet la presentació del llibre del Dr. Ramon Trullenque Peris L’estat actual de la medicina. Perspectives de futur. L’acte de presentació d’aquesta obra tan interessant va comptar amb la participació, a més de l’autor, de Xavier Rius, diputat de Cultura de la Diputació de València, de Bernat Nogués, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Carlet, de M. Josep Ortega, batlessa d’aquesta ciutat i del Dr. Ricard Fabra, cap clínic de Cirurgia de l’Hospital de València.

Aquesta obra del Dr. Trullenque, publicada per la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, és ‘un crit reivindicatiu de la medicina, fonamentada no sols en la ciència, sinó en les relacions humanes entre metges i malalts, en la confiança, l’amistat, i en… l’amor’. Com diu la contraportada d’aquest llibre, ‘l’autor opina que cal fer tot el necessari perquè els malalts recuperen “el seu metge” i els metges recuperen “els seus malalts”’.

El llibre, el número 66 de la col·lecció Arxius i Documents, i de 407 pagines, està estructurat en tres capítols, dos pròlegs, un agraïment i una introducció i finalment una bibliografia ben completa.
Els dos pròlegs són, el primer, del professor Josep Cano Ivorra, cap del Servei de Cirurgia de l’Hospital General Universitari de València i el segon, del professor Fèlix Carbonell Ramon, catedràtic de Medicina Interna de la Universitat de València.

En la introducció de l’obra, el Dr. Ramon Trullenque presenta la justificació d’aquest llibre, els motius personals per fer-lo, els objectius i la metodologia d’aquest treball tan exhaustiu i tan interessant.

Ramon Trullenque és fill de Carlet, on h va nàixer el 1938. Fruit del seu treball d’investigació i de docència, a més del llibre present, són les obres ‘Història de Carlet’ i ‘Medicina i gènere. La incorporació de les dones a la medicina’.

L’amic Ramon Trullenque, ‘fill d’un metge de poble, d’aquells que tenien la consulta a casa’, va aprendre i molt de son pare, que és qui li va transmetre ‘la seua inquietud per la cultura i el sentit de servei que ha de tindre el metge respecte als malalts’. Però el Dr.  Ramon Trullenque, a més de ser fill de metge, ‘per si fóra poc’, com diu ell mateix, també és gendre de metge, un altre homenot ‘que em va ensenyar a conèixer i a tractar els malalts’. Com diu el Dr. Trullenque a la introducció del llibre, ‘aquests dos exemples foren els que dirigiren la meua formació i l’exemple que jo sempre he volgut imitar’.

 

El primer capítol d’aquesta interessant obra presenta la situació general de la medicina en l’actualitat, amb punts tan importants com els protagonistes de l’acte mèdic, els metges, els intermediaris, l’administració, la medicina actual, el lloc dels ciutadans i el balanç de l’estat actual de la medicina.
El segon dels capítols tracta dels objectius de l’actuació mèdica, temes tan interessants com prevenir, curar, alleujar i consolar, objectius de la medicina actual, evolució dels principis ètics de la medicina o el canvi necessari i els factors que justifiquen l’actual revisió.

Finalment el tercer capítol d’aquesta obra està dedicat a la medicina del futur i se centra  en punts com l’evolució actual de la medicina, les polítiques de salut, les alternatives a la medicina actual, una nova proposta alternativa, un nou projecte de metge, un nou projecte de societat i les perspectives d’un bon sistema públic de salut.

La passió del Dr. Trullenque per la sanitat, a més d’haver-la heretada de son pare i del seu sogre, li ve també del seu avi, Ramon Trullenque Esteve (1866-1925) qui estudià farmàcia a Madrid i va ser l’apotecari de Carlet. Va ser la passió per la natura de l’avi del Dr. Trullenque que el dugué a escriure nombrosos treballs, que encara romanen inèdits, i a presidir la Reial Acadèmia de Ciències Naturals a València. Per això fa uns anys el Dr.  Ramon Trullenque Peris va escriure la ‘Història de Carlet’ a partir de les ‘Anotacions per a una història de Carlet’ que va escriure el seu avi. Aquesta obra és la relectura que ha fet Trullenque Peris des d’unes ‘mirades diacròniques’ de l’apotecari Trullenque Esteve, tal com ho vaig subratllar en un article publicat a Vilaweb el 30 de setembre de 2013.

Com deia Marc Baldó en el tercer pròleg de l’obra ‘Història de Carlet’, escrita també pel Dr. Trullenque, ‘El prodigi d’aquest llibre és el de l’avi i el nét, però més del nét que de l’avi’, pel fet que Ramon Trullenque Peris ‘ha recuperat el text de l’avi i ha aportat investigació i anàlisi sobre el conjunt, fent-ne un bon repàs  de la Història de Carlet des de la perspectiva actual i també perquè aquest llibre trenca la inèrcia que ens atrapa a tots (menys a Trullenque Peris)’. És per això que aquella obra ‘enllaça dues mirades sobre la història de Carlet: la de l’apotecari naturalista i la del metge historiador’.

Ramon Trullenque Peris, metge cirurgià, ex-cap del servei de Cirurgia de l’Hospital General i ex-professor de la Universitat de València, arran la seua jubilació va estudiar Història en aquesta mateixa Universitat.

Ara, amb la publicació del llibre, ‘L’estat actual de la medicina. Perspectives de futur’, el Dr. Trullenque ens posa al davant els reptes i les dificultats que han d’afrontar els metges, per tal de fer possible, des de l’empatia amb els malalts, una medicina més humana i més pròxima.

dilluns, 5 de març de 2018

HOMILIA DEL DIA 4 DE MARÇ PRONUNCIADA A LA BASÍLICA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT



DIUMENGE III DE QUARESMA (B)


Ex 20:1-17; 1C 1:22-25; Jo 2:13-25
4 de març de 2018



En cada Eucaristia, germanes i germans, celebrem la Pasqua del Senyor, el memorial de la seva mort i resurrecció. I avui, en aquest III diumenge de Quaresma, les paraules de Jesús: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies” (Jo 2:13-25), ens fan com un tast de la Pasqua. 

El temple de Jerusalem no era un lloc més de culte. Era el lloc del culte. Per això Jesús en veure els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes, profanant aquell lloc sant, amb un fuet de cordes els tragué fora tots, moltons i vedells, bolcà les taules i digué als venedors de coloms: “Traieu això d’aquí, no convertiu en mercat la casa del meu Pare”. 

Jesús podria haver mirat cap a un altre costat i així no posar-s’hi en embolics, ja que amb la seva acció, denunciant la profanació del Temple i traient d’ell els qui feien negoci, s’hi estava posant en el punt de mira dels jueus, que acabarien condemnant-lo a mort. Però Jesús, que reconeixia en el Temple la casa del seu Pare, no podia permetre el culte als diners i la profanació del lloc sant, pels qui l’havien convertit en un mercat, o com diu Sant Mateu, en “una cova de lladres” (Mt 21:13). Els salms recordaven als jueus la santedat del Temple: “Qui pot estar-se al recinte sagrat?” (Ps 23:3), o també: “El record del vostre amor enmig del Temple” (Ps 47:10), i encara: “Que n’és d’amable el vostre Temple, Senyor de l’univers” (Ps 83:2). 

Com Jesús, també avui l’Església ha de denunciar els qui profanen el Temple de Déu, que és cada home i cada dona. L’Església, com Jesús, no pot mirar cap a un altre costat, com si no passés res i ha de denunciar la mentida, la injustícia i la corrupció. L’Església no pot callar davant el drama dels refugiats que continuen morint al Mediterrani, mentre la Unió Europea, amb indiferència, mira cap a un altre costat. L’Esglesia no pot callar davant la immoralitat dels bancs. ¿Creieu que és normal (com ens ha recordat l’arquebisbe de Barcelona) que s’ajudessin els bancs a sortir de la crisi i ara, amb els beneficis aconseguits, no donin res a la societat? (Catalunya Religió, 10 de febrer de 2018) ¿No és també una immoralitat les desigualtats socials o la corrupció, que fa que la política i l’economia esdevinguin una cova de lladres? O la misèria de les pensions que cobren la majoria de jubilats?

¿És normal que un jutge imputi un delicte d’odi a un regidor per posar-se un nas de pallasso davant la policia?¿És normal que se segrestin llibres o es prohibeixin obres d’art? ¿És normal que hi hagi líders socials i polítics en presó preventiva acusats de rebel·lió i de sedició, quan Amnistia Internacional ha demanat la seva llibertat? ¿Va ser normal la violència que es va produir l’1 d’octubre, quan Amnistia Internacional també ha denunciat com a “excessiva” la força policial? ¿No és injust que una part del govern legítim de Catalunya, com va dir el bisbe de Solsona, estigui empresonat? (Catalunya Religió, 5 de novembre de 2017).

Germanes i germans, Jesús no va mirar cap a un altre costat i per això expulsà els mercaders del Temple. L’Església tampoc no pot mirar cap a un altre costat. Bisbes com Hélder Câmara, Òscar Romero o Pere Casaldàliga, han denunciat la mentida i la injustícia dels poderosos. O el bisbe Tarancon de Solsona, que el 1950 va denunciar la fam de la gent, davant la indiferència del règim franquista, que el titllà de “obispo rojo”. Aquests pastors i d’altres s’hi han jugat la vida per defensar la dignitat del Temple de Déu, la dignitat de les persones més vulnerables.

Per això no podem maquillar el missatge de l’Evangeli i callar com si no passés res. El comentari del Missal de Montserrat a aquest diumenge, diu: “¿No és veritat que, massa sovint, hem vist en l’Evangeli de Jesucrist un missatge tranquil·litzador, d’acord amb els interessos de la prudència humana? Però heus ací que alguns cristians presenten la figura d’un Crist, ferment de veritable revolució, germen de renovacions constants i de canvis necessaris”. I afegeix encara: “¿No convé de vegades que l’escàndol remogui una opinió adormida i desvetlli el sentit dels valors autèntics? Contra certs costums, certes lleis, certes activitats ¿no fóra ben desitjable una protesta, una revolució?”.

La Quaresma ens convida a la conversió, a esmenar els errors comesos i a denunciar els qui trepitgen els més dèbils, els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos, en una cova de lladres.


El bisbe Pere Casaldàliga, profeta i poeta, va escriure unes paraules que són ben actuals: “Jo sóc jo i les meves causes. I les meves causes valen més que la meva vida”, perquè “si no hi causes grans, la vida no té sentit”. I afegia encara, com si ens ho digués a nosaltres: “Els valents són els qui vencen la molta o poca por que tenen. Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió”.     


diumenge, 4 de març de 2018

Las benedictinas de San Daniel (Religión Digital, 04/03/2018)

El martes 21 de febrero TV3 emitió el programa, "El Foraster", dedicado, al monasterio benedictino de San Daniel, una comunidad formada por seis hermanas que rebosan la alegría que nace de una vida llena de Dios. Son seis monjas benedictinas que viven en este histórico monasterio situado en el Valle de San Daniel, en las inmediaciones de Girona. Seis hermanas que habitan este cenobio que ha celebrado mil años de presencia benedictina.

El monasterio de San Daniel está muy relacionado con el de Montserrat, no solo por el hecho de ser dos comunidades que siguen la Regla de San Benito (con lo que esto conlleva de fraternidad), sino también porqué dos mojas de San Daniel y dos de Montserrat son hermanos. Además un monje de Montserrat es el asistente de la Federación Catalano-Balear de las benedictinas.

Hace unos años, del 1 al 4 de abril de 2014, tuve la alegría de acompañar a la comunidad de benedictinas de San Daniel, en Girona, en los ejercicios espirituales. Esos días de oración y de silencio, de reflexión y de diálogo, de compartir las comidas y la recreación con las monjas, fueron para mí un tiempo de Dios. Conviviendo esos días con las benedictinas de San Daniel, pude comprobar, una vez más, la solicitud hecha servicio, en unas mujeres abnegadas y llenas de aquella esperanza que les hace divisar el horizonte y los hombres, con una mirada nueva y con unos ojos limpios. Una esperanza que hace que estas monjas vivan con alegría y con paz.

Las benedictinas de San Daniel son unas mujeres enraizadas en el Evangelio y guiadas por el Espíritu. Mujeres que, superando las inercias de la vida, han descubierto el Dios de la libertad que nos hace libres. Mujeres que sin renunciar al pasado, pero sin el peso de la nostalgia, viven el presente y se abren a un futuro que siempre está en las manos de Dios.

Las benedictinas de San Daniel son mujeres que con un corazón pobre, se dejan interpelar por la Palabra de Dios, a la luz de la cual aceptan revisar sus vidas y sus actos. Desde la Priora Mª Assumpció, pasando por las hermanas Mª Àngels, Mercè, Mª Rosa Mª Assumpta i Mª Nativitat, las seis monjas de San Daniel son mujeres que, saliendo de ellas mismas, caminan con confianza.
Son mujeres incapaces de alegrarse ellas solas, ya que la alegría siempre ha de ser compartida. Son mujeres que comparten y hacen suyas las desgracias y el dolor de nuestro mundo. Mujeres con un corazón dulce, tenaz y paciente, que saben soportar la noche y la aridez en la vivencia de la fe, sin aflojar ni abandonar nunca la siembra de la Buena Nueva. Mujeres orantes que como los juncos, saben doblegarse sin romperse, y en medio de las tinieblas y de las pruebas de la vida saben transmitir la luz del Resucitado que ellas acogen con amor. Son mujeres de una fe perseverante y fiel, que cada día aprenden a perdonar, a perdonarse y a pedir perdón. Son mujeres que saben que solo las bienaventuranzas nos hacen entrar en el mundo de Dios, en la familia de Dios, el Pader que nos hace a todos hermanos.


Las benedictinas de San Daniel, como los pequeños del Reino, huyen de la autosuficiencia y del orgullo, que bloquean la amistad con Dios y con los hombres. Y por eso viven la autentica alegría, que se manifiesta en la paz del corazón, en la acogida de huéspedes y en el trabajo, en la serenidad y en la disponibilidad, abiertas a nustro mundo.

Se ha dicho con frecuencia que la desesperación no es no tener nada, sino no esperar nada. Y por eso un pequeño cambio en nosotros o en los otros, es siempre signo de esperanza. En un mundo donde no hay lugar para el amor y para el perdón, con tantos miedos, cansancios o fracasos, y donde la ilusión se va perdiendo con el paso de los años, las monjas de San Daniel han sido a lo largo de mil años, signos de esperanza.

También se ha dicho que el amor es la fuerza que mueve a los discípulos de Jesús. Pero al mismo tiempo es una larga paciencia. Por eso la esperanza es lenta, pero a la vez és eficazmente la fuerza que mueve a estas mujeres.

En un mundo con tantas tristezas, tensiones y violencias, las benedictinas de San Daniel nos hacen ver que la autentica alegría nace del amor. Por eso estas mujeres nos enseñan que solo el amor puede vencer la aridez y el desánimo de nuestro mundo. Y que la generosidad es siempre fruto de una fe sencilla y confiada.

Las benedictinas de San Daniel, a lo largo de mil años, han impregnado de oración y de amor, las piedras milenarias de este monasterio y de este valle tan querido. Por eso este monasterio y estas monjas han sido y continúan siendo, lugar de perdón, de esperanza y de paz.

Amnistia Internacional desautoritza la Justícia espanyola (VILAWEB/ONTINYENT, 03/03/2018)

Davant la guerra bruta del govern espanyol contra el procés català, i amb una clara regressió (i repressió) de les llibertats, Amnistia Internacional (AI) ha desautoritzat, d’una manera ben clara, la justícia espanyola.

AI ha demanat que es retiren les acusacions de sedició i de rebel·lió sobre Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, empresonats des de fa més de 100 dies a la presó de Soto del Real i també la seua llibertat. AI no només ha demanat això, sinó que també ha acusat el Tribunal Suprem espanyol ‘d’agreujar aquesta injustícia’ que és l’empresonament dels dos Jordis. Per a AI les acusacions de rebel·lió i de sedició ‘són injustificables, i per tant han de retirar-se’, segons ha declarat la Sra. Gauri Van Gulik, directora d’AI per a Europa. Per això, AI ha afirmat que ‘la prolongació de la presó provisional constitueix una restricció excessiva i desproporcionada del dret de llibertat d’expressió i de reunió pacífica’. Amnistia Internacional demana que els dirigents independentistes siguen posats en llibertat, ja que els càrrecs de sedició i de rebel·lió contra aquestes persones són ‘injustificats i han de retirar-se’. Adriana Ribas, coordinadora d’AI a Catalunya, ha definit un pres polític com ‘la persona que sense haver fet ús de la violència ni haver-la propugnada, es troba empresonada només per la seua ideologia política, religiosa, per orientació sexual’ (Avui 22 de febrer de 2018).

Per a AI, tant Sánchez com Cuixart ‘tenien dret d’expressar opinions contràries a les decisions del Tribunal Constitucional, com també d’organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya’. Cal recordar que ni la justícia britànica es va atrevir a acusar Ghandi de rebel·lió per haver defensat la independència de l’Índia. Però és evident que l’Estat espanyol no s’assembla, ni de lluny, al Regne Unit de la Gran Bretanya.

Per això en el seu informe anual, AI critica també l’ús excessiu de la força que va utilitzar la policia espanyola i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre de l’any passat, cosa que no reconeix el coronel Pérez de los Cobos (coordinador policíac l’1 d’octubre), que lluny d’acceptar la desautorització d’AI, ha afirmat que ‘no hubo cargas policiales sino actuaciones para hacer cumplir un mandato judicial’.
Sembla mentida que en ple segle XXI, l’Estat espanyol continue perseguint les idees, ja que per una part diu que els independentistes poden pensar el que vulguen i presentar-se a les eleccions i alhora els tribunals els empresonen pel que pensen. I és que l’Estat espanyol pretén guanyar als tribunals el que no ha pogut guanyar a les urnes. Més encara: el govern espanyol no vol respectar el resultat de les eleccions del 21 de desembre, amb una àmplia majoria sobiranista. Fins i tot la vice-presidenta Sánz de Santamaría (que no té cap potestat per decidir qui ha de ser el president de la Generalitat de Catalunya) s’ha atrevit a dir, sense cap mena de rubor ni de respecte democràtic: ‘Tant costa sacrificar un català?’.

Quan la Justícia espanyola queda desautoritzada per Amnistia Internacional, deu ser perquè s’assembla a aquells altres tribunals que el salmista denuncia: ‘Sabeu què és fer justícia, poderosos? Sentencieu entre els hòmens amb raó? Conscientment cometeu injustícies’ (Ps 57:2-3). I també: ‘Us podeu avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei?’ (Ps 93:20). Fins i tot el Sr. Joaquín Urías, ex-lletrat del Tribunal Constitucional, ha afirmat que ‘el govern espanyol s’ha entossudit a prohibir-ho tot i obliga alguns jutges a fer el ridícul’.

El govern espanyol, que diu que defensa el respecte de la llei i la separació de poders i la independència del poder judicial, hauria de reflexionar seriosament per la seua actuació davant el procés català. Veure’s qüestionat per una denúncia d’Amnistia Internacional que ha desautoritzat la justícia espanyola, no és, precisament, cap premi a l’actuació del Sr. Rajoy i del seu equip.
La falta de credibilitat democràtica del govern de Madrid, que no accepta els resultats del 21 de desembre, és molt gran. Com ha dit molt encertadament Jordi Cabré (Avui, 27 de febrer de 2018), ‘L’Estat ha arribat al cap de carrer: si no poden evitar que votem el que votem, provaran d’evitar que pensem el que pensem’. I és que si el problema per a una nova investidura era el president Puigdemont, ara ho és el Sr. Jordi Sànchez. I així fins que els agrade un candidat.

Per cert: que el Sr. Rajoy diguera, en referència a la investidura del president de Catalunya, que el parlament hauria d’elegir ‘un presidente límpio’, és esperpèntic, després que el PP ha estat considerat el partit més corrupte d’Europa.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT