diumenge, 29 de novembre de 2015

L'ADVENT (LEVANTE-EMV)

 Hui, amb el primer diumenge d´Advent, l´Església comença un temps, un camí que ens portarà al Nadal. Seran quatre diumenges, amb les setmanes corresponents, on a través de la litúrgia obrirem els nostres cors a l´esperança, per així disposar-nos a acollir l´Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres, que revestit de la nostra carn, farà estada enmig nostre.
La Germandat Obrera d´Acció Catòlica (GOAC), fa uns dies ens va oferir un document sobre l´Advent, on presenta aquest temps litúrgic, tan entranyable, com "un temps d´esperança, de misericòrdia i de justícia". És per això que en aquest camí que els cristians fem cap al Nadal, ens preparem per acollir el Déu que en el seu amor infinit ens abraça, ens cuida i ens acompanya.
Certament que l´Advent és, per antonomàsia, un temps d´esperança on podem descobrir en aquells signes senzills i quotidians, el Déu que s´acosta a nosaltres. Per això l´Advent ens convida a estar atents, a reconèixer i a acollir les desesperances i les desesperacions del nostre món, així com els cansaments i les tristeses de tots aquells que sofreixen. L´Advent és el temps on l´amor de Déu refà els trossos trencats del nostre fang. És també el temps per refer el perdó, que ens obri nous horitzons, i per deixar que el Déu de l´esperança il·lumine tots aquells racons foscos que encara hi ha al nostre cor.
En les vigílies de l´obertura de l´Any de la Misericòrdia, que tindrà lloc el pròxim dia 8, l´Advent és el camí de la misericòrdia. És el temps per refer aquella misericòrdia que manté el sentit de la vida dels pobres, dels humils i dels més vulnerables de la nostra societat.
L´Advent és temps de compassió i de curació, pel fet que en aquest camí podem descobrir les ferides del nostre món; les ferides de tants i tants germans i germanes nostres, per curar-les, per embenar-les, per amorosir-les. Per això l´Advent és també temps per descobrir el consol que ve de Déu. Per descobrir-lo, per acollir-lo i per compartir-lo, i d´aquesta manera poder consolar els tristos, els cansats, els abatuts, els qui ploren i els qui lluiten. L´Advent és temps de la misericòrdia del Déu-amb-nosaltres, que enmig nostre es fa compassió, consol, amor i tendresa.
L´Advent és temps per sintonitzar la nostra vida, el nostre ser i el nostre fer, amb la justícia de Déu i així, acollir les víctimes de tantes injustícies i abraçar-les tal com Déu ens abraça a nosaltres. Per això l´Advent ha de ser també un temps de solidaritat i de fraternitat amb aquells que tothom oblida o menysprea.
L´Advent ens obri al servei dels uns als altres, per tal d´esdevenir servidors de l´amor en els pobres, en els menuts i en els qui no compten per a ningú. L´Advent ens fa viure atents al servei als oprimits i als qui es troben xafats pel poder prepotent, inhumà i despòtic.
L´Advent, que inicia un nou cicle litúrgic, ens posa al davant les tres vingudes del Senyor: la primera, en la qual recordem el seu naixement a Betlem; la segona, que serà el trobament amb el Senyor al final de la nostra vida; i la tercera, que serà el seu adveniment a la fi dels temps.
L´Advent, amb aquesta triple vinguda del Senyor, ens ha d´ajudar a descobrir que tots els qui sofreixen i totes les víctimes de la injustícia i de la violència, ens són sagraments i signes de la presència del Déu enmig del poble. Del Déu que ve a nosaltres. Per altra part, i per viure´l amb intensitat, l´Advent ens ha d´ajudar a despullar-nos de tot allò que ens deshumanitza, de totes les superficialitats i frivolitats que a vegades omplin la nostra vida, per mirar els altres des del cor, i així acompanyar-los i encoratjar-los mentre fan camí. L´Advent ens de fer hòmens i dones ben atents, sobretot a tots aquells que han caigut i que ja no poden més. Perquè l´Advent és un crit i un clam d´encoratjament i d´esperança pel Déu que ve a compartir la nostra vida. Pel Déu que ve a salvar-nos.

dissabte, 28 de novembre de 2015

27 de novembre: La Mare Mª Encarnació Colomina (LEVANTE-EMV)


El 27 de novembre celebrem el 99è aniversari de la mort de la Mare Mª Encarnació Colomina i Agustí, cofundadora de la Congregació de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. Això vol dir que l´any que ve, tal dia com hui, celebrarem el centenari de la mort d´aquesta religiosa que va ajudar el P. Josep Manyanet a estendre aquesta congregació que ell havia fundat el 1874, i que en l´actualitat es troba present als cinc continents.
La Mare Mª Encarnació, de nom civil, Manuela, va nàixer a Os de Baleguer el 24 de desembre de 1848, al si d´una família cristiana. Òrfena de mare als sis anys, des de menuda va sentir el desig de consagrar-se a Déu en la vida religiosa i si en un primer intent en les Concepcionistes de Tremp va haver de deixar aquesta congregació per malaltia, després va ajudar Sant Josep Manyanet a fundar un nou Institut religiós: les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, on va ingressar el 9 de març de 1877. Manuela Colomina va començar el noviciat a Barcelona, on va rebre el nom de Mª Encarnació. Va fer la professió el 23 d´abril de 1879 i poc temps després va ser nomenada superiora de la Casa Noviciat.
La reforma de la congregació el 1880, va portar uns canvis que allunyaven aquest institut del carisma rebut pel P. Manyanet. La M M ª Enacarnació , amb altres jóvens fidels a l´esperit manyanetià, després de dotze anys de dificultats, van obtindre l´aprovació d´aquest Institut, restaurat amb el nom de Filles de la Santa Casa de Natzaret. El 1894 van fundar una casa a Aiguafreda i la Mare Mª Encarnació va ser nomenada superiora i mestra de novícies d´aquest lloc, bressol de la restauració de la congregació. El 1898 va fundar el col·legi Mare de Déu dels Àngels a Barcelona i també va obrir el col·legi Sant Josep de Sant Joan de Vilatorrada.
El P. Josep Manyanet, fundador de la congregació, va confiar la direcció de l´Institut a la Mare Mª Encarnació, i ella el va conduir amb prudència i responsabilitat fins el 1905. a partir d´aquell moment, la Mare Mª Encarnació va viure a les comunitats de Sant Josep i del col·legi de la Mare de Déu dels Àngels, dedicada a la pregària i donant exemple de caritat.
El passat 15 de setembre al bisbat de Barcelona, es va iniciar la causa de canonització d´aquesta dona exemplar, que va ser el geni femení de la congregació de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret.
En aquest any que falta per al centenari de la mort de la Mare Mª Encarnació, les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret continuaran escampant, per mitjà de l´ensenyament, el carisma que van rebre dels dos fundadors d´aquesta congregació religiosa. Serà una any de preparació, en el qual les religioses i els religiosos de la Sagrada Família donaran gràcies a Déu pels dons rebuts gràcies a aquests dos intercessors.

27 de novembre: L'Abat Garcias de Cisneros (LEVANTE-EMV)

Hui 27 de novembre commemorem la mort de l´Abat Garcias de Cisneros, un dels abats més eminents de la història de Montserrat, ja que en el seu abadiat el monestir va viure una transformació profunda, esdevenint lloc d´irradiació espiritual i cultural.
Garcias de Cisneros va ser un dels 14 monjos, que el 1493, vingueren a Montserrat des del monestir de San Benito el Real de Valladolid, per aplicar (a petició dels reis Ferran d´Aragó i Isabel de Castella) la reforma que s´havia iniciat en aquell cenobi castellà. Una vegada a Montserrat va ser elegit Prior i més tard, abat. La seua intel·ligència i el seu sentit pràctic el van portar a no aplicar de manera estricta, els principis uniformitzadors de la congregació de Valladolid, de la qual va passar a dependre el monestir de Montserrat a finals del segle XV. Cisneros va saber fer-se càrrec de la realitat de Montserrat, i va adaptar l´esperit de la reforma a les característiques d´aquest lloc i a les peculiaritats de Catalunya, fins a tal punt que en els últims anys del seu abadiat, arribà a distanciar-se de la congregació de Valladolid per protegir el nostre monestir.
L´abat Garcias de Cisneros va ser un "home d´intensa vida espiritual, equilibrat, profund, ben dotal per al govern, d´una gran cultura, bon diplomàtic i bon gestor", com l´ha definit l´abat Josep Mª Soler. Va donar un impuls renovador als preveres seculars que vivien a Montserrat, als donats que atenien l´acolliment material del santuari, als escolans, i als ermitans de la muntanya. Renovà també els edificis del monestir i en construí de nous, amplià la biblioteca i muntà la impremta, perquè els monjos tingueren els llibres necessaris. A més, potencià l´acolliment dels pelegrins i expandí la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat.
L´abat Garcias de Cisneros tenia un interès particular perquè els monjos, i sobretot els novicis, tingueren una comprensió bàsica dels Salms i així, l´ofici diví "fóra realment un espai de pregària personal, que enriquira la vida espiritual", com ha destacat l´abat Josep Mª. Per això, cada monjo tenia a la cel·la una biblioteca bàsica amb la Regla de Sant Benet, les obres de Sant Bonaventura, Sant Bernat i Sant Agustí, les Col·lacions de Cassià, l´Escala del Paradís de Joan Clímac o el Comentari al llibre de Job de Sant Gregori el Gran.
L´abat Cisneros no pretenia conduir els monjos per camins difícils, sinó fer atraient el treball espiritual i facilitar el progrés cap a la perfecció i l´amor de Déu, a partir de l´experiència que havia fet de la "Devotio moderna". Així l´oració mental (segons ensenya ell mateix al seu "Exercitatorio") feia avançar al monjo fins a la caritat perfecta. El seu objectiu era "juntar el ánima con Dios" , per arribar a la "contemplación por don de amor"
Amb el seu abadiat, Montserrat assolí el cimal de la seua intensitat espiritual. Per això la seua influència en l´Església (sobretot a partir del seu "Exercitatorio") va ser molt gran, tant a través de la lectura d´aquesta obra, com també indirectament, per mitjà dels "Exercicis espirituals" de Sant Ignasi de Loiola, el qual rebé la influència cisneriana, a través del "Compendio breve de ejercicios espirituales", escrit per un monjo anònim, poc després de la mort de Cisneros.
L´abat Garcias de Cisneros va escriure, a més del seu famós "Exercitatorio de la vida Espiritual", (que s´estengué per tot Europa) el "Directorio de las Horas Canónicas", les "Ordinacions de la Confraria de Montserrat", "El Costumari i Cerimonial de Montserrat", "Les Ordinacions dels Escolans" i les "Constitucions dels Capellans, dels ermitans, i dels Monjos". Tot això, com remarcava el P. abat Josep Mª Soler, "forma part del testament espiritual que ens ha deixat l´abat Garcias de Cisneros", quan hui el recordem en l´aniversari de la seua mort, per "la seua obra de govern tan encertada, per la manera com incrementà la vivència espiritual de Montserrat i en féu un centre difusor per mitjà de la impremta que va instal·lar al nostre monestir".
Governà el cenobi dèsset anys, fins a la seua mort, el 27 de novembre de 1510. Com escrigué el cardenal i monjo Anselm Albareda, el nom de Cisneros ha quedat "inscrit en el Catàleg de prelats i monjos il·lustres" per la seua qualitat espiritual i la dimensió cultural.

28 de novembre: Santa Caterina Labouré (LEVANTE-EMV)

Hui 28 de novembre és Santa Caterina Labouré, la religiosa Filla de la Caritat a qui se li aparegué la Mare de Déu la nit del 27 de novembre de 1830, a la capella de la Medalla Miraculosa, al carrer del Bac de París, casa mare de la Congregació de les Filles de la Caritat. 
Zoe, com era anomenada familiarment, va nàixer el 2 de maig de 1806 a la vila bretona de Fain-les-Moutiers, al si d´una família de llauradors benestants. Va ser la novena filla dels onze fills vius (ja que en van morir sis) que va tindre aquest matrimoni cristià. La mare de Zoe va morir el 1815 quan la menuda tenia nou anys. La xiqueta va interrompre els estudis i, amb la seua germana Tonina, passà a viure a casa d´uns familiars. Les dues germanes hagueren de tornar a la llar paterna el 1818, quan la germana major, Mª Lluïsa, va ingressar a les Filles de la Caritat, una congregació fundada per Sant Vicent de Paül i Santa Lluïsa de Marillac. Zoe va començar a treballar a la casa paterna, a més de ser fidel a la pregària, en un esperit fortament religiós.
Malgrat el seu desig de ser religiosa com a Filla de la Caritat, son pare, que no volia que una altra filla entrara en aquesta congregació, envià la jove a París perquè ajudara al seu germà Carles en un negoci de fruita que tenia. Un dia, visitant un hospici de les Filles de la Caritat, Zoe va vore una pintura d´un ancià capellà, Sant Vicent de Paül, que feia anys se li havia aparegut. I va ser aleshores quan Zoe va comprendre que Déu la cridava a entrar en la congregació de les Filles de la Caritat. Amb el permís de son pare, finalment Zoe va fer el postulantat a Chatillon, i el 21 de març de 1830 la destinaren a la casa central de les Filles de la Caritat, a París. Aquest any, al juliol, va ser quan la Mare de Déu s´aparegué a aquesta senzilla religiosa, ara amb el nom de Caterina. Una nit mentre dormia, Caterina va sentir la veu d´un xiquet que la convidava a anar a la capella, on va vore la Mare de Déu. Aquesta primera aparició va ser com una preparació de les altres aparicions del més de novembre d´aquell mateix any, la primera de les quals va ser el dia 27, dissabte anterior al primer diumenge d´Advent. A partir d´aquella aparició de la Mare de Déu, que li va demanar que es gravara una medalla amb la seua imatge, la devoció a la Medalla Miraculosa va ser propagada per tot el món i a la capella es va construït un altar de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, tal com Caterina desitjava, per així honorar la Mare Verge. A partir d´aquella aparició de la Mare de Déu, que li va demanar que es gravara una medalla amb la seua imatge, aquesta devoció va ser propagada per tot el món. Posteriorment Caterina va ser enviada a l´hospici d´Enghien, situat al raval de Sant Antoni de París, on va fer de cuinera.
Caterina va mantindre en secret aquestes aparicions de la Mare de Déu, ja que tan sols ho va confiar al seu confessor.
Caterina va viure en la humilitat i en el silenci quaranta-cinc anys, cuidant el rober i el galliner, fins que va morir el 31 de desembre de 1876. Va ser beatificada pel papa Pius XI el 1923, i canonitzada pel papa Pius XII el 1943.

28 de novembre: Sant Humil de Bisignano (LEVANTE-EMV)

Hui 28 de novembre és Santa Caterina Labouré, la religiosa Filla de la Caritat a qui se li aparegué la Mare de Déu la nit del 27 de novembre de 1830, a la capella de la Medalla Miraculosa, al carrer del Bac de París, casa mare de la Congregació de les Filles de la Caritat. 
Zoe, com era anomenada familiarment, va nàixer el 2 de maig de 1806 a la vila bretona de Fain-les-Moutiers, al si d´una família de llauradors benestants. Va ser la novena filla dels onze fills vius (ja que en van morir sis) que va tindre aquest matrimoni cristià. La mare de Zoe va morir el 1815 quan la menuda tenia nou anys. La xiqueta va interrompre els estudis i, amb la seua germana Tonina, passà a viure a casa d´uns familiars. Les dues germanes hagueren de tornar a la llar paterna el 1818, quan la germana major, Mª Lluïsa, va ingressar a les Filles de la Caritat, una congregació fundada per Sant Vicent de Paül i Santa Lluïsa de Marillac. Zoe va començar a treballar a la casa paterna, a més de ser fidel a la pregària, en un esperit fortament religiós.
Malgrat el seu desig de ser religiosa com a Filla de la Caritat, son pare, que no volia que una altra filla entrara en aquesta congregació, envià la jove a París perquè ajudara al seu germà Carles en un negoci de fruita que tenia. Un dia, visitant un hospici de les Filles de la Caritat, Zoe va vore una pintura d´un ancià capellà, Sant Vicent de Paül, que feia anys se li havia aparegut. I va ser aleshores quan Zoe va comprendre que Déu la cridava a entrar en la congregació de les Filles de la Caritat. Amb el permís de son pare, finalment Zoe va fer el postulantat a Chatillon, i el 21 de març de 1830 la destinaren a la casa central de les Filles de la Caritat, a París. Aquest any, al juliol, va ser quan la Mare de Déu s´aparegué a aquesta senzilla religiosa, ara amb el nom de Caterina. Una nit mentre dormia, Caterina va sentir la veu d´un xiquet que la convidava a anar a la capella, on va vore la Mare de Déu. Aquesta primera aparició va ser com una preparació de les altres aparicions del més de novembre d´aquell mateix any, la primera de les quals va ser el dia 27, dissabte anterior al primer diumenge d´Advent. A partir d´aquella aparició de la Mare de Déu, que li va demanar que es gravara una medalla amb la seua imatge, la devoció a la Medalla Miraculosa va ser propagada per tot el món i a la capella es va construït un altar de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, tal com Caterina desitjava, per així honorar la Mare Verge. A partir d´aquella aparició de la Mare de Déu, que li va demanar que es gravara una medalla amb la seua imatge, aquesta devoció va ser propagada per tot el món. Posteriorment Caterina va ser enviada a l´hospici d´Enghien, situat al raval de Sant Antoni de París, on va fer de cuinera.
Caterina va mantindre en secret aquestes aparicions de la Mare de Déu, ja que tan sols ho va confiar al seu confessor.
Caterina va viure en la humilitat i en el silenci quaranta-cinc anys, cuidant el rober i el galliner, fins que va morir el 31 de desembre de 1876. Va ser beatificada pel papa Pius XI el 1923, i canonitzada pel papa Pius XII el 1943.

26 de novembre: Sant Joan Berchmans (LEVANTE-EMV)

 El 26 de novembre celebrem la festa del jove jesuïta Joan Berchmans, model per a tots els jóvens que somien un món millor i que són responsables en la tasca rebuda.
Joan, que va nàixer a Flandes, a la vila de Dietz el 13 de març de 1599, va ser el fill primogènit dels esposos Joan Berchmans, artesà sabater, i d´Isabel Van den Hove. Flandes, des del segle XVI, va ser un territori de la corona espanyola. En temps de Joan Berchmans, al segle XVII, la part nord vivia en la rebel·lió d´independència i s´havia adoptat la Reforma de Luter, mentre que la part sud es mantenia en el catolicisme, tot i que dividida políticament entre valons i flamencs.
Als set anys Joan va començar l´ensenyament primari, i al mateix temps a l´església de Sant Sulpici, ajuda com a acòlit, a les misses. Bon alumne, dòcil i pietós, no tenia bona salut. Quan Joan tenia deu anys, sa mare quedà paralítica i el xiquet, responsablement, la va cuidar, així com també els quatre germans més menuts que ell. Després dels estudis primaris, Joan estudià llatí i humanitats, i el capellà de Santa Maria li va fer de tutor, rebent-lo a sa casa i vivint a la rectoria. Poquet a poquet va naixent en ell la idea de ser capellà, ja que els tres anys que passà Joan amb el canonge de Santa Maria, van ajudar-lo a prendre aquesta decisió. Però la situació econòmica del pare de Joan es va fer més difícil i ja no podia fer-se càrrec de pagar els estudis del seu fill. Davant la súplica del menut, que es resignava a menjar pa i aigua per tal de poder continuar estudiant, el pare es va commoure i va buscar mitjans perquè el seu fill no deixara els estudis. El canonge de la catedral de Malines, Joan Froymont, acceptava xiquets que, a canvi d´un treball, podien estudiar al seminari. Així Joan deixà Dietz i es traslladà a Malines, ciutat episcopal, on hi ha l´arquebisbe primat dels Països Baixos. A casa del canonge Froymont, Joan es va fer càrrec de cuidar els més menuts, a més de servir a taula i llavar els plats. Així va passar dels catorze als dèsset anys, treballant i estudiant.
La Companyia de Jesús, des del 1611 tenia el noviciat a Malines i el 1615 els jesuïtes van obrir també un col·legi en aquesta mateixa ciutat, on es va incorporar Joan Berchmans. Bon alumne de retòrica, el jove,senzill i simpàtic, era el primer de la classe i malgrat la seua condició humil, els estudiants aristòcrates i nobles buscaven la seua amistat.
Integrant de la Congregació Mariana, que portaven els jesuïtes, Joan se sentí atret pel carisma de la Companyia de Jesús i l´agost de 1616 comunicà als seus pares la seua decisió d´entrar a la congregació fundada per Sant Ignasi de Loiola. Son pare no entengué la voluntat de Joan de ser jesuïta, ja que esperava que una vegada acabats els estudis, els poguera ajudar econòmicament. Malgrat tot, Joan decidí entrar al noviciat dels jesuïtes a Malines, cosa que va fer el 24 de setembre de 1616. La seua vida, senzilla i generosa es pot resumir en les paraules que digué Joan Berchmans: "Si no em faig sant quan sóc jove, no ho seré mai. Seré fidel en les coses menudes".
Quan va acabar el mes d´exercicis espirituals li van confirmar que sa mare estava molt greu, i l´1 de desembre va morir. El pare de Joan anà a Malines per convèncer el seu fill que deixara la Companyia, ja que a Lovaina podia tindre un futur millor. Però Joan li digué que els diners no servien per a res i que un càrrec important no és millor que entregar-se a Déu. Les paraules del jove van impactar son pare, que després de fer exercicis espirituals i reemprendre els estudis, va ser ordenat prevere el 14 d´agost de 1617, amb gran goig del jove novici jesuïta.
El 25 de setembre de 1618 Joan va fer la professió i el dia següent va eixir amb destinació a Amberes per començar els estudis. Però el 18 d´octubre el P. Rector comunicà a Joan que el P. General de la Companya havia demanat que dos estudiants foren enviats a estudiar a Roma, un per a fer la Filosofia i l´altre per a fer la Teologia, i Joan va ser enviat a la ciutat eterna. A punt d´anar a sa casa per acomiadar-se de son pare, li van comunicar la seua mort.
El 24 d´octubre d´aquell any Joan i el seu company Bartomeu Penneman deixen Malines i, caminant, se´n van a Roma. Van fer un trajecte de 1500 quilòmetres, a raó de 30 al dia, fins que el 31 de desembre van arribar a la casa on feia anys havien viscut Ignasi de Loiola, Lluís Gonçaga i Francesc de Borja.
Joan Berchmans, un flamenc que com digué un jesuïta "sembla un àngel" era un jove amable, simpàtic i pietós. Les classes a la Universitat estan integrades per 2000 alumnes de diverses diòcesis i congregacions religioses. Pobre i obedient, simpàtic, cast i sempre disponible, Joan es va acostumar amb facilitat a la vida comunitària. Els diumenges feia catequesi als xiquets del Trastévere i ajudava en la distribució de menjar als pobres. Estudià anglès i alemany, a més de refrescar el seu francès. Els tres anys al Col·legi Romà van passar de pressa per a Joan, i al final dels estudis de Filosofia, el 8 de juliol de 1621, va defendre les tesis de l´Escolàstica.
Però uns mesos abans, el desembre de 1620, començaren a manifestar-se en Joan alguns problemes de salut. El 6 d´agost següent, és ingressat a la infermeria, a la mateixa cel·la on morí Sant Lluís Gonçaga. El metge descobrí que Joan tenia una inflamació pulmonar irrecuperable. Després de donar-li la Unció dels Malalts i el Viàtic, Joan va demanar perdó per les faltes que hauria pogut cometre, alhora que agraí a la Companyia de Jesús els beneficis que li havia donat. El 13 d´agost de 1621, amb vint-i-dos anys i cinc mesos, Joan Berchmans va morir en la pau de Déu. Va ser enterrat en la capella del Beat Lluís Gonçaga. Va ser beatificat pel papa Pius IXè el 1865 i canonitzat pel mateix papa el 15 de gener de 1888, juntament amb Sant Alfons Rodríguez i Sant Pere Claver.

27 de novembre: Beat Ramon Llull (LEVANTE-EMV)

El 27 de novembre celebrem la festa del Beat Ramon Llull, que va nàixer a Palma el 1232. Tal i com deia el professor Martí de Riquer, "l´obra i la personalitat de Ramon Llull són d´una magnitud tal, que els estudis a elles dedicats constitueixen tot un capítol de la cultura medieval". La vida de Ramon Llull, del qual l´any que ve celebrarem els 700 anys de la seua mort, ha estat determinada amb prou rigor gràcies a tres fonts: alguns documents d´arxiu, referències fetes pel mateix autor a les seues obres, i un relat que Llull va fer als seus deixebles sobre els principals esdeveniments de la seua existència, que és conserva en llatí i en una traducció posterior, relat que coneixem com a "Vida coetània".
Ramon Llull, que va viure 84 anys, ja que morí el 1316, pertanyia a una família de la noblesa, que acompanyà el rei Jaume I en la conquesta de l´illa de Mallorca. Llull, que va rebre la típica formació cortesana, es va casar amb Blanca Picany i va tindre dos fills. Però sobre l´any 1263 la seua vida canvià per complet, amb motiu d´unes experiències místiques que el portaren a abandonar la seua posició social i a oblidar els afers familiars per dedicar-se per complet a la conversió al cristianisme, dels "infidels" musulmans, jueus i gentils. És per això que Llull dedicà la resta de la seua vida i la seua obra, a aquest objectiu.
Després de nou anys d´estudi de la llengua i la cultura llatina i àrab, Llull va tindre una revelació: l´Ars o Art lul·liana, que era un sistema filosòfic que permetria demostrar als "infidels", per mitjà de l´argumentació filosòfica racional, la veritat de la fe cristiana.
Al llarg de la seua vida, Llull va escriure diverses variants d´aquest sistema filosòfic com l´Ars magna (1276), l´Art demostrativa (1283), l´Ars inventiva (1289) i l´Art breu (1308), entre d´altres. També va escriure obres amb diverses tècniques i estils per tal de transmetre, d´una manera didàctica i més entenedora, el seu propòsit. Llull va escriure en llatí i en àrab prop de 250 obres entre sermons, cartes, proverbis, manuals didàctics, poesia, autobiografia, narrativa i tractats científics, filosòfics i morals.
El seu projecte de conversió dels "infidels" l´alternà també amb la creació de monestirs, amb l´objectiu que foren llocs per aprendre la llengua àrab i la formació missionera. Amb tot, només fundà un monestir, Miramar, gràcies a les donacions del rei de Mallorca, Jaume II.
Descontent amb el resultat de les seues gestions diplomàtiques amb els papes i els reis per tal de crear més monestirs, va decidir viatjar als països de religió musulmana. D´aquesta manera es va traslladar al nord d´Àfrica i el Pròxim Orient. A París va dictar la "Vida coetània" (1311) als monjos del monestir on es va hostatjar, i que és la seua biografia on explicà la seua vida i la seua activitat a favor de l´expansió del cristianisme.
La figura de Ramon Llull, segons el professor Jordi Rubió, "és sempre d´actualitat, perquè els seus punts d´atracció són inexhauribles". Per això en la seua vida pública "va saber guanyar l´atenció dels contemporanis, amb tenacitat".

23 de novembre: Sant Climent de Roma (LEVANTE-EMV)

Hui 23 de novembre celebrem la festa de Sant Climent de Roma, papa i màrtir, un dels bisbes més il·lustres de l´Esglesia i tercer successor de Sant Pere.
Després de la mort de Neró, l´Església va viure un temps de pau, ja que els emperadors Vespasià i Titus, "els més amables dels cèsars" en expressió de Sant Agustí, tractaren amb tolerància el cristianisme. D´aquesta manera, sense persecucions, la fe va entrar en els centres més vitals de l´imperi romà, adherint-se al cristianisme tant la gent senzilla, com també la que provenia de la classe aristocràtica. La unitat de l´Església, visible en el bisbe de Roma, successor de Sant Pere, era una realitat. La jerarquia, amb els bisbes, els preveres i els diaques i el culte litúrgic, es desenrotllava amb normalitat. Però enmig de tanta llum, arribaren també núvols de tempesta, amb el conflicte que va aparèixer a l´Església de Corint, una comunitat amb elements molt heterogenis: comerciants, mariners, burgesos i esclaus. Corint era en l´antiguitat un dels centres neuràlgics del comerç al Mediterrani. Colònia romana, aquesta ciutat va esdevenir un lloc cosmopolita, amb una mescla de paganisme grec i d´una comunitat cristiana fundada per Sant Pau i visitada per Sant Pere. En aquell moment, Corint vivia una situació religiosa i moral, delicada. Els cristians provinents del judaisme continuaven molt vinculats a la Llei de Moisès. I els cristians provinents del paganisme, no havien acabat de convertir-se del tot a la fe. Per la seua part, el carismàtics, que creien estar en possessió dels carismes o gràcies extraordinàries, pretenien controlar-ho tot.
Quan Sant Pau abandonà Corint, s´havia constituït un col·legi de preveres que amb prudència exercia les seus funcions. Però l´acció dels preveres no agradava als carismàtics, que es creien posseïdors exclusius de la veritat. Així, es produïren disturbis, i alguns membres del col·legi dels preveres van ser deposats. Per acabar amb aquesta divisió al si de la comunitat cristiana de Corint, feia falta no només unes exhortacions prudents, sinó sobretot una autoritat reconeguda per tots, que era el bisbe de Roma. L´Església Romana envià a Corint, per mitjà d´una emissaris, una carta escrita en grec, ja que aquesta era la llengua de l´Església, plena de saviesa, en la que recomanava la caritat fraterna, el respecte i l´obediència als superiors.
La carta, "admirable escrit", en frase de Sant Eusebi de Cesarea, i que Orígenes cità amb veneració, un text que els primers cristians van equiparar amb la Sagrada Escriptura, no porta el nom de cap autor. La carta es presenta en el seu encapçalament com un escrit de l´Església de Déu que pelegrina a Roma, adreçada a l´Església que pelegrina a Corint. Malgrat tot, una tradició molt antiga, pràcticament contemporània al mateix text, l´atribueix al bisbe de Roma més famós del segle I, Climent, tercer successor de Sant Pere, després dels papes Lli i Anaclet. I és que només el bisbe de Roma tenia l´autoritat per amonestar els sediciosos, per demanar-los que retornaren a refer la comunió de l´Església de Corint.
El nom de Climent és un dels bisbes de Roma més venerats a l´antiguitat cristiana. Poc temps després de la seua mort, la seua figura ja apareix amb una gran fama de santedat. El seu nom apareix al Cànon Romà o Pregària Eucarística I, així com també en els calendaris més antics. Amb tot, la seua vida apareix rodejada d´un núvol de llegenda, que ens impedeix descobrir la seua fesomia autèntica. Així, una antiga tradició, emparenta Climent amb la família imperial. Possiblement no procedia del paganisme sinó del judaisme, i segons Orígenes, aquest bisbe Climent podria ser el Climent que Sant Pau cita a la carta als Filipencs, com a col·laborador seu.

21 de novembre: La Presentació de la Mare de Déu al Temple (LEFVANTE-EMV)

Hui 21 de novembre celebrem la festa de la Presentació de la Mare de Déu al Temple, un fet que no trobem a cap dels textos sagrats, però que una tradició piadosa antiquíssima va fer entrar en la veneració i en la devoció de l´Església. La festa de hui fa memòria del dia de la dedicació, l´any 543, de l´església de Santa Maria la Nova, construïda a prop del temple de Jerusalem. En aquesta festa, que celebrem juntament amb els cristians orientals, fem memòria de la "dedicació" que Maria féu de si mateixa a Déu.
Segons aquesta tradició, els pares de Maria, Joaquim i Anna, israelites piadosos, després de molts anys casats i ja ancians, no tenien cap fill. Cal recordar que a Israel l´esterilitat era considerada com una desgràcia, ja que segons la tradició bíblica, la benedicció dels esposos era la seua descendència, els seus fills. Així ho canta el Psalm 126: "La millor herència són els fills, do del Senyor, els descendents són la millor recompensa; els fills que heu tingut quan éreu jóvens són com les fletxes en mans d´un guerrer" (Ps 126:3-4). I també el Psalm 127: "voràs els fills com rebrots d´olivera al voltant de la taula" (Ps 127:3), i encara: "Que pugues vore els fills dels teus fills!" (Ps 127:6).
El tema de l´esterilitat el trobem també al Primer llibre de Samuel, quan Anna (amb el mateix nom que la tradició va donar a la mare de Maria), estèril també, plena de tristesa pel fet de no tindre descendència, anà a Siló i va fer una pregària a Déu, prometent-li que li concedia un fill, "jo l´oferiria al Senyor per tota la seua vida". Déu va escoltar la pregària d´Anna i li concedí un fill, que amb el temps seria el profeta Samuel (1 S 1:9). Una vegada desmamat Samuel, Anna se l´emportà "a la casa del Senyor, a Siló" i digué a Elí: "J sóc la dona que vaig estar dreta ací, a vora teu, pregant al Senyor. Pregava per aquest infant. El Senyor m´ha concedit el que li vaig demanar. Per això li´l done al Senyor....Després se n´anà a Ramà, a sa casa. El xiquet vivia al servei del Senyor a la presència d´Elí, el sacerdot" (1 S 1:24-2:11).
Cal tindre en compte que mentre que els primogènits israelites eren presentats als Senyor, segons manava la Llei de Moisès, pel que fa a les xiquetes no hi havia cap manament que obligara a presentar-les al Temple. Per això Jesús si que va ser portat pels seus pares, Maria i Josep, a Jerusalem, "per presentar-lo al Senyor" (Lc 2:22). Malgrat tot hi ha diverses referències bíbliques que semblen afirmar l´existència de comunitats femenines al Temple de Jerusalem. Ja l´Antic Testament parla de les "dones que vetlaven l´entrada del tabernacle". I Sant Lluc, al seu Evangeli, ens fa notar com al costat de l´ancià Simeó, al Temple hi havia la profetessa Anna, "filla de Fanuel, de la tribu d´Aser, d´edat molt avançada, que després de soltera havia viscut set anys amb el seu marit, i havia quedat viuda fins a l´edat de huitanta-quatre anys, la qual no es movia del temple servint Déu nit i dia amb dejunis i pregàries" (Lc 2:36-37)
Pel que fa a l´episodi apòcrif de la Presentació al Temple de la Mare de Déu, la tradició ens diu que a l´edat de tres anys, Sant Joaquim i Santa Anna presentaren la seua filla Maria al Temple, on va viure dedicada a la pregària fins que es va prometre amb Sant Josep.
Les dades sobre la Presentació de Maria al Temple s´incorporaren a la tradició cristiana a través dels Evangelis apòcrifs, i ja a partir del segle Vè, els Pares de l´Església, en els seus escrits, feien referència a aquesta fet. A l´Orient cristià aquesta festa ja es celebrava al segle VI, fins que l´any 1143, Miquel Commeno la va declarar obligatòria a tot el seu imperi. A Occident la festa entrà més tard, tot i que ja al segle XII se celebrava al sud d´Itàlia i també a Anglaterra. En 1372 un canceller de la cort del rei de Xipre va anar a Avinyó, on contà al papa Gregori XI la magnificència en la celebració de la Presentació de la Mare de Déu, amb la qual cosa el papa la introduí també a Avinyó. A Espanya va ser introduïda pel cardenal Cisneros. Pius Vè la va suprimir, en fer la reforma del calendari, però el papa Sixt Vè la va tornar a posar, fent cas de les proves que sobre l´antiguitat d´aquesta celebració va presentar el jesuïta espanyol P. F Torres.
No cal dir que l´art, ja des d´antic, ha representat profusament aquesta imatge apòcrifa de la Presentació de la Mare de Déu al Temple. Un manuscrit del segle XI, conservat a la biblioteca de París mostra la miniatura més antiga amb la representació de la festa de la Presentació de la Mare de Déu.
En últim terme aquesta festa és l´expressió de la consagració de Maria a Déu, ja que la Mare Verge, elegida pel designi diví, acollí l´anunci de l´àngel i es consagrà a Déu en el seu cos i en el seu cor. De fet, en acollir al seu si la Paraula i fer-la carn, Maria es convertí en temple de Déu, com ho som també tots els cristians.

25 de novembre: Sant Joan Berchmans (LEVANTE-EMV)

El 26 de novembre celebrem la festa del jove jesuïta Joan Berchmans, model per a tots els jóvens que somien un món millor i que són responsables en la tasca rebuda.
Joan, que va nàixer a Flandes, a la vila de Dietz el 13 de març de 1599, va ser el fill primogènit dels esposos Joan Berchmans, artesà sabater, i d´Isabel Van den Hove. Flandes, des del segle XVI, va ser un territori de la corona espanyola. En temps de Joan Berchmans, al segle XVII, la part nord vivia en la rebel·lió d´independència i s´havia adoptat la Reforma de Luter, mentre que la part sud es mantenia en el catolicisme, tot i que dividida políticament entre valons i flamencs.
Als set anys Joan va començar l´ensenyament primari, i al mateix temps a l´església de Sant Sulpici, ajuda com a acòlit, a les misses. Bon alumne, dòcil i pietós, no tenia bona salut. Quan Joan tenia deu anys, sa mare quedà paralítica i el xiquet, responsablement, la va cuidar, així com també els quatre germans més menuts que ell. Després dels estudis primaris, Joan estudià llatí i humanitats, i el capellà de Santa Maria li va fer de tutor, rebent-lo a sa casa i vivint a la rectoria. Poquet a poquet va naixent en ell la idea de ser capellà, ja que els tres anys que passà Joan amb el canonge de Santa Maria, van ajudar-lo a prendre aquesta decisió. Però la situació econòmica del pare de Joan es va fer més difícil i ja no podia fer-se càrrec de pagar els estudis del seu fill. Davant la súplica del menut, que es resignava a menjar pa i aigua per tal de poder continuar estudiant, el pare es va commoure i va buscar mitjans perquè el seu fill no deixara els estudis. El canonge de la catedral de Malines, Joan Froymont, acceptava xiquets que, a canvi d´un treball, podien estudiar al seminari. Així Joan deixà Dietz i es traslladà a Malines, ciutat episcopal, on hi ha l´arquebisbe primat dels Països Baixos. A casa del canonge Froymont, Joan es va fer càrrec de cuidar els més menuts, a més de servir a taula i llavar els plats. Així va passar dels catorze als dèsset anys, treballant i estudiant.
La Companyia de Jesús, des del 1611 tenia el noviciat a Malines i el 1615 els jesuïtes van obrir també un col·legi en aquesta mateixa ciutat, on es va incorporar Joan Berchmans. Bon alumne de retòrica, el jove,senzill i simpàtic, era el primer de la classe i malgrat la seua condició humil, els estudiants aristòcrates i nobles buscaven la seua amistat.
Integrant de la Congregació Mariana, que portaven els jesuïtes, Joan se sentí atret pel carisma de la Companyia de Jesús i l´agost de 1616 comunicà als seus pares la seua decisió d´entrar a la congregació fundada per Sant Ignasi de Loiola. Son pare no entengué la voluntat de Joan de ser jesuïta, ja que esperava que una vegada acabats els estudis, els poguera ajudar econòmicament. Malgrat tot, Joan decidí entrar al noviciat dels jesuïtes a Malines, cosa que va fer el 24 de setembre de 1616. La seua vida, senzilla i generosa es pot resumir en les paraules que digué Joan Berchmans: "Si no em faig sant quan sóc jove, no ho seré mai. Seré fidel en les coses menudes".
Quan va acabar el mes d´exercicis espirituals li van confirmar que sa mare estava molt greu, i l´1 de desembre va morir. El pare de Joan anà a Malines per convèncer el seu fill que deixara la Companyia, ja que a Lovaina podia tindre un futur millor. Però Joan li digué que els diners no servien per a res i que un càrrec important no és millor que entregar-se a Déu. Les paraules del jove van impactar son pare, que després de fer exercicis espirituals i reemprendre els estudis, va ser ordenat prevere el 14 d´agost de 1617, amb gran goig del jove novici jesuïta.
El 25 de setembre de 1618 Joan va fer la professió i el dia següent va eixir amb destinació a Amberes per començar els estudis. Però el 18 d´octubre el P. Rector comunicà a Joan que el P. General de la Companya havia demanat que dos estudiants foren enviats a estudiar a Roma, un per a fer la Filosofia i l´altre per a fer la Teologia, i Joan va ser enviat a la ciutat eterna. A punt d´anar a sa casa per acomiadar-se de son pare, li van comunicar la seua mort.
El 24 d´octubre d´aquell any Joan i el seu company Bartomeu Penneman deixen Malines i, caminant, se´n van a Roma. Van fer un trajecte de 1500 quilòmetres, a raó de 30 al dia, fins que el 31 de desembre van arribar a la casa on feia anys havien viscut Ignasi de Loiola, Lluís Gonçaga i Francesc de Borja.
Joan Berchmans, un flamenc que com digué un jesuïta "sembla un àngel" era un jove amable, simpàtic i pietós. Les classes a la Universitat estan integrades per 2000 alumnes de diverses diòcesis i congregacions religioses. Pobre i obedient, simpàtic, cast i sempre disponible, Joan es va acostumar amb facilitat a la vida comunitària. Els diumenges feia catequesi als xiquets del Trastévere i ajudava en la distribució de menjar als pobres. Estudià anglès i alemany, a més de refrescar el seu francès. Els tres anys al Col·legi Romà van passar de pressa per a Joan, i al final dels estudis de Filosofia, el 8 de juliol de 1621, va defendre les tesis de l´Escolàstica.
Però uns mesos abans, el desembre de 1620, començaren a manifestar-se en Joan alguns problemes de salut. El 6 d´agost següent, és ingressat a la infermeria, a la mateixa cel·la on morí Sant Lluís Gonçaga. El metge descobrí que Joan tenia una inflamació pulmonar irrecuperable. Després de donar-li la Unció dels Malalts i el Viàtic, Joan va demanar perdó per les faltes que hauria pogut cometre, alhora que agraí a la Companyia de Jesús els beneficis que li havia donat. El 13 d´agost de 1621, amb vint-i-dos anys i cinc mesos, Joan Berchmans va morir en la pau de Déu. Va ser enterrat en la capella del Beat Lluís Gonçaga. Va ser beatificat pel papa Pius IXè el 1865 i canonitzat pel mateix papa el 15 de gener de 1888, juntament amb Sant Alfons Rodríguez i Sant Pere Claver.

25 de novembre: Beats Lluís Beltran i Maria Corsini

El 25 de novembre celebrem la festa dels beats italians Lluís Beltrame i Maria Corsini, uns esposos que van viure a Roma el segle passat. Va ser el 21 d´octubre de 2001, quan "en un gest sense precedents en la història de l´Església", com diu el P. Martínez Puche, el papa Joan Pau II va beatificar conjuntament aquest matrimoni italià. A diferència del que s´acostuma a fer normalment, la festa d´aquests nous beats no és el dia de l´aniversari de la mort d´aquests esposos, sinó el dia de l´aniversari del casament d´aquesta parella, que es van unir en matrimoni el 25 de novembre de 1905.
Lluís Beltrame va nàixer a Catània el 18 de febrer de 1880. Va ser el tercer fill dels esposos Carles Beltrame i Francesca Quattrocchi. Quan el menut Lluís tenia nou anys, la família es va traslladar a Roma, on aquest beat va viure fins a la seua mort. El 1902 Lluís es va doctorar en Dret.
Per la seua part, Maria Corsini va nàixer a Florència el 24 de juny de 1884. Els seus pares, Àngel Corsini i Júlia Salvi eren uns esposos que tenien una bona posició econòmica.
El 25 de novembre de 1905, Lluís i Maria es van casar a la basílica de Santa Maria la Major, a Roma, i es posaren a viure a la casa dels Corsini-Salvi. En la seua vida professional, Lluís Beltrame va actuar sempre amb rectitud, sense acceptar mai favoritismes. Per això no es va deixar corrompre ni atemorir davant els poderosos o els rics. Lluís va estar sempre a punt per ajudar els pobres en obres de caritat, alhora que participava en l´apostolat de l´Església. La vida del Beat Lluís Beltrame estava centrada completament en Déu, d´ací que en el dia a dia va fer de la seua família una Església domèstica. Assistia cada dia a missa, es confessava amb freqüència, tenia una gran devoció al Sagrat Cor de Jesús i a la Mare de Déu, resava assíduament el rosari i era sol·lícit amb els marginats i amb els qui passaven necessitat.
Lluís Beltrame i Maria Corsini van tindre quatre fills, Felip, Estefania, Cèsar i Enriqueta. L´embaràs de l´última filla va ser molt difícil i complicat, fins al punt que van haver de decidir entre la vida de Maria, practicant un avortament, o bé la de l´infant, amb risc de la mort de la mare. Els dos esposos van decidir conjuntament continuar l´embaràs i no avortar, malgrat el perill de mort que corria Maria Corsini. I Déu va beneir la generositat i la fe dels dos esposos ja que la xiqueta va nàixer bé i Maria no va morir.
Lluís i Maria van educar els quatre fills en la fe de l´Església i els donaren una sòlida formació. María, a més de cuidar els fills, es feu càrrec també dels seus pares, ja ancians. Va divulgar la devoció al Sagrat Cor de Jesús i va ser catequista, a més d´acompanyar els malalts a Lurdes i a Loreto. Va aconseguir el diploma de la Creu Roja i durant nou anys treballà en hospitals civils i militars. Va pertànyer també a l´Acció Catòlica. Com a fruit de la bondat i de la fe d´aquests dos esposos, i de la formació i l´exemple que reberen els fills, tres d´ells es van consagrar a Déu: Felip com a prevere, Cèsar com a benedictí i Estefania, també com a benedictina.
Lluís va morir el 9 de novembre de 1951 i Maria el 26 d´agost de 1965. Com va dir el papa Joan Pau II en la beatificació d´aquests dos esposos, Lluís Beltrame i Maria Corsini "van viure a la llum de l´Evangeli, amb una gran intensitat humana". Aquest matrimoni visqué "l´amor conjugal i el servei a la vida", ja que "van viure una vida ordinària de manera extraordinària".
Certament que aquests laics són per a l´Església, exemples de fidelitat a l´Evangeli, ja que com a esposos cristians van viure l´amor conjugal amb generositat i amb esperança.

22 sw novembre: Crist Rei

Hui, últim diumenge de l´any litúrgic, celebrem la solemnitat de Crist Rei, una celebració instituïda pel papa Pius XI el 1925, com a record d´aquell Any Sant. L´objectiu de celebrar a l´Església la solemnitat de Crist Rei, és la de ser una ajuda catequètica per a la pedagogia de la fe. Per això la reforma litúrgica va posar la data de Crist Rei l´últim diumenge de l´any litúrgic, per subratllar la naturalesa de la universalitat i el fonament de la reialesa de Crist.
Cal recordar que els cristians celebrem la fe al llarg de l´any litúrgic, que no comença l´1 de gener, com en el cas de l´any civil, sinó el primer diumenge d´Advent, que és el que segueix al diumenge de Crist Rei. Durant les setmanes dels quatre diumenges de l´Advent, ens preparem per al Nadal, de la mateixa manera que durant sis setmanes de Quaresma ens preparem per celebrar la Pasqua o temps pasqual, que dura cinquanta dies. El temps que no és d´Adent i de Nadal i de Quaresma i de Pasqua, l´anomenem Temps Ordinari o de Fèria, que acaba en la solemnitat de Crist Rei, que sol ser l´últim o el penúltim diumenge de novembre.
Al llarg de tot l´any que ara acaba, la litúrgia ens ha presentat el Cicle B, que està centrat en l´Evangeli de Sant Marc. De fet, cada any litúrgic té per nucli un dels tres evangelistes sinòptics, Mateu, Marc i Lluc, mentre que l´Evangeli de Sant Joan està reservat per a algunes celebracions especials. És precisament en l´Evangeli de hui, diumenge de Crist Rei, quan trobem el text més apropiat d´aquesta solemnitat: el diàleg entre Pilat i Jesús, quan el profeta de Natzaret va parlar de la seua reialesa. Jesús es proclamà rei, afirmant que la seua reialesa "no és cosa d´aquest món". La reialesa de Jesús, la seua missió, és "la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món". D´aquesta manera, "tots els qui són la veritat escolten la meua veu".
Ja l´oració col·lecta d´aquesta solemnitat, a l´inici de l´Eucaristia, ens fa descobrir el sentit d´aquesta festa, que no té res a vore amb els regnes o reialeses del nostre món. Per això aquesta oració inicial fa menció de Jesucrist, gràcies al qual tota la creació és "alliberada de l´esclavatge".
En la primera lectura de la missa, del llibre de Daniel, (Dn 7:13-14) el profeta ens descriu la successió dels imperis que han de dominar el món de la seua època, fins que arribe el Regne de Déu, gràcies a un Salvador que serà Jesús el Messies. A aquesta lectura, el poble aclama Déu amb un fragment del Psalm 92, que canta la reialesa de Déu.
Pel que fa a la segona lectura, de llibre de l´Apocalipsi (Ap 1:5:8), aquest text ens presenta el Ressuscitat com el príncep dels reis de la terra, amb la imatge del Fill de l´Home que ve en els núvols. Aquesta imatge enllaça amb la de Jesús, traspassat en la creu, aquell que "ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seua sang", per tal de fer de nosaltres "una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu". 
La solemnitat de Crist Rei ens presenta Jesús de Natzaret amb una reialesa que no prové d´aquest món. Una reialesa que no prové tampoc d´una elecció popular, sinó que ve de la seua condició de Fill de Déu fet home. Així, aquesta solemnitat ens presenta la reialesa de Jesús com a manifestació de la veritat i en la seua dimensió pasqual, com destaca el prefaci d´aquesta solemnitat. És Crist qui ungit "sacerdot etern i Rei universal", en oferir-se a l´ara de la creu, ha portat a terme el misteri de la redempció dels hòmens, obrint un "Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d´amor i de pau". I és per això que a la creu de Jesús hi van posar l´inscripció, "Jesús (I) de Natzaret (N), Rei (R) dels Jueus (I)": INRI.
És Crist, Rei de l´univers, qui ens reuneix cada diumenge en l´Eucaristia dominical, per alimentar-nos amb la seua paraula i amb el seu cos i la seua sang, i així, amb esperit de servei, fer-nos testimonis de la veritat.

21 de novembre: Fra Bonaventura d´Arroyo Cerezo (LEVANTE-EMV)

Hui dia 21 de novembre, a la catedral de Barcelona, serà beatificat, juntament amb vint-i-cinc caputxins més, el valencià Fra Bonaventura d´Arroyo Cerezo, nascut en aquesta aldea de Castielfabib, al Racó d´Ademús. 
Tomàs Díaz Díaz, nom de baptisme de Fra Bonaventura, fill d´uns senzills llauradors, va nàixer a Arroyo Cerezo el 7 de març de 1913. Als tretze anys va manifestar el seu desig de ser capellà, i es traslladà amb els seus pares a Barcelona, on van viure molt pobrament. Com tants valencians del Racó d´Ademús, entre ells, uns anys més tard, l´escriptor Francesc Candel, la família de Tomàs va emigrar a Catalunya.
El jove va ingressar al Seminari Menor i posteriorment al Major de les Corts, des d´on anava cada dia al Seminari Conciliar de Barcelona, al carrer de la Diputació. Tomàs, que va aprovar els quatre cursos de llatí, en temps de vacances tornava al seu poble. 
Sent confessor del Seminari el P. Esteve de la Garriga, Tomàs li va manifestar el desig que tenia de ser frare caputxí. D´aquesta manera el jove va vestir l´hàbit el 21 de setembre de 1930, canviant el nom civil de Tomàs, pel de Bonaventura d´Arroyo Cerezo, tal i com els caputxins tenen per costum: el seu nom i el poble d´on són.
Fra Bonaventura va fer la professió temporal al convent caputxí d´Arenys de Mar el 26 de setembre de 1931. Va cursar la Filosofia a Olot i la Teologia, entre Sarrià i Palma de Mallorca, mentre feia el servei militar. Al maig de 1936 va fer la professió solemne i rebé les Ordes Menors al convent de Sarrià, on el va sorprendre l´alçament feixista. El 19 de juliol de 1936, Fra Benigne de Canet, frare guardià del convent de Sarrià envià Fra Bonaventura a dormir fora del convent, com tots els altres frares estudiants. Bonaventura, que tenia 23 anys i acabava de fer la professió solemne com a frare caputxí, va ser acollit al Seminari de les Corts. Però un familiar seu li buscà una casa amb més garanties de seguretat que el Seminari. Primer va provar a una casa de Gràcia, però al final s´amagà a casa dels Srs. Miró, al carrer de la Sagrera nº 111. Durant els mesos que Fra Bonaventura va passar en aquesta casa, es va mostrar comunicatiu amb tothom, alhora que feia llargues estones de pregària. 
Bonaventura va ser aconsellat que deixara la vida de frare, per tal d´escapar de la persecució religiosa, tot i que el jove caputxí mai no ho va acceptar. Al contrari, es va afermar en la seua vida i li respongué a l´amic que li va donar aquell consell: "Jo no ho deixe. I si em maten, què millor que donar la vida pel Crist".
El 24 d´agost de 1936 els milicians van registrar diverses cases del veïnat, i quan van arribar a casa dels Srs. Miró, Bonaventura manifestà que era estudiant novici equatorià, per tal de no ser detingut. Però assabentats que el jove no era d´aquell país llatinoamericà, Fra Bonaventura fou detingut, juntament amb el Sr. Miró. El jove frare va demanar perdó als milicians per haver-los enganyat dient-los que era de nacionalitat equatoriana, mogut per la por, i defengué la religió amb una discussió amb els anarquistes que l´havien detingut. Els milicians van acusar Fra Bonaventura de ser contrari al proletariat pel fet de ser religiós. I el jove respongué: "No tinc por. Si he de donar la vida per millorar la sort de la humanitat o les condicions de vida dels treballadors, l´oferisc gustosament. Per la creu he entrat a l´Orde i per la creu vull morir". Fra Bonaventura va rebre la palma del martiri la matinada del 25 d´agost de 1936 a la carretera de la Verneda. Abans de morir, el jove caputxí valencià digué: "Podeu matar-me però sóc innocent i done la vida per Déu". I morí amb el nom de Crist Rei als llavis. 
Aquests vint-i-sis frares caputxins assassinats "in odium fidei", ens són exemple de fidelitat a la fe, ja que quan arribà el moment de la prova, els vint-i-sis màrtirs no es van fer arrere, donant així el seu testimoniatge suprem d´amor al Crist.
Amb la beatificació de hui de Fra Bonaventura d´Arroyo Cerezo i dels altres vint-i-cinc màrtirs caputxins, l´Església reconeix les virtuts heroiques d´aquest frares que van donar la vida per Jesucrist. Així es porta a terme el manament del papa Francesc, quan el passat dia 6 de juny va autoritzar la Congregació per a la Causa dels Sants, a promulgar el decret que reconeix el martiri d´aquests caputxins, que han de ser per a nosaltres un estímul en la nostra vida com a cristians.

dissabte, 21 de novembre de 2015

20 de novembre: Beata Miracle Ortells Gimeno i altres caputxines màrtirs (LEVANTE-EMV)


El dia 20 de novembre celebrem la memòria del martiri de la beata valenciana Miracle Ortells Gimeno, clarissa caputxina, nascuda a la capital del País Valencià.
Miracle va nàixer a València el 28 de novembre de 1882 i va ser batejada a la parròquia de Santa Caterina, al centre mateix de la ciutat, al costat de la catedral. Els seus pares tenien una fàbrica i una botiga de ventalls. Miracle va ser una jove senzilla i pietosa, de caràcter alegre i jovial. Per això va ser estimada per tots els qui la conegueren. Malgrat la posició econòmica benestant, la jove Miracle va fugir sempre de la vanitat i de les aparences.
Als dèneu anys, Miracle expressà el seu desig de consagrar-se a Déu en la vida religiosa. Sa mare li aconsellà que entrara en les Reparadores, una congregació de vida activa. Però Miracle va preferir ingressar a les Germanes Caputxines de Santa Clara. Així, entrà al convent el 9 d´octubre de 1902. A la comunitat va exercir els serveis de refetorera, és a dir, l´encarregada del menjador, infermera, sagristana, consellera de l´Abadessa i mestra de novícies. Tots aquests serveis els va fer la Germana Miracle, amb dedicació i amor.
En produir-se l´alçament feixista, i veient el desordre de les turbes que cremaven els convents i les esglésies del país, la Germana Miracle es va refugiar a casa de la seua germana Maria, i després, les dues, s´amagaren a una casa del carrer Mestre Chapí de Valencia, on es trobaven també amagades quinze religioses de la Doctrina Cristiana. El divendres 20 de juliol de 1936, a poqueta nit, Miracle, amb la seua germana i les religioses de la Doctrina Cristiana van ser obligades a deixar la casa on s´havien amagat, i les feren pujar a un camió, que les portà a Paterna. Allí va ser afusellada la Germana Miracle, juntament amb les altres religioses. El seu cadàver va ser abandonat al cementeri de València on va rebre sepultura. El 1940 les seues restes van ser traslladades al convent de les Germanes Caputxines del carrer Pérez Galdós de València.
La Germana Miracle Ortells, que va ser beatificada pel papa Joan Pau II el dia 11 de març de 2001, ens és exemple i model de fidelitat al Crist, ja que va saber donar la seua vida per causa de la fe.
Altres caputxines màrtirs que també van donar la vida pel Crist són la beata Mª Jesús Masià Ferragut, que va nàixer a Algemesí el 12 de gener de 1882. El 13 de desembre de 1900 ingressà a les caputxines d´Agullent i va fer la professió el 26 de gener de 1902. Va ser detinguda, juntament amb d´altres caputxines, el 19 d´octubre de 1936 i va sofrir martiri el 25 següent. També va ser beatificada pel papa Joan Pau II l´11 de març de 2001.
Una altra caputxina màrtir va ser la beata Mª Verònica Masià Ferragut, que va nàixer a Algemesí el 15 de juny de 1884. Va entrar també al convent de les caputxines d´Agullent, el 18 de gener de 1903. Detinguda el 19 d´octubre de 1936, va rebre la palma del martiri el 25 d´aquell mes.
L´última de les caputxines és la beata Isabel Calduch, que va nàixer el 9 de maig de 1882 a Alcalà de Xivert. Ingressà al convent caputxí de Castelló de la Plana i va morir màrtir el 13 d´abril de 1937.
L´exemple d´aquestes màrtirs caputxines ens encoratja a viure la fe d´una manera sincera i decidida. I per això aquestes màrtirs ens són models de vida en el seguiment de Jesús de Natzaret.
Com ha dit el teòleg Joseba Andoni Pagola, "Ser fidels a l´Evangeli de Jesús, és una experiència única, ja que ens porta a conèixer una veritat alliberadora capaç de fer la nostra vida més humana". Amb el martiri d´aquestes monges caputxines, aquestes dones consagrades al Crist van arribar, per mitjà de l´amor, a la llibertat plena, que és la visió de Déu, en una vida sense fi. El seu testimoni és la prova que l´amor és sempre més fort que la mort.

Divendres, 20.11.2015 Reflexions al voltant dels atemptats a París (La Veu del PV)

Dissabte passat a Barcelona vaig assistir a una jornada organitzada pel Grup Sant Jordi de defensa i promoció dels drets humans, sobre “La religió com espai de sensatesa i de pau”, un tema que no podia ser més actual, després dels atemptats terroristes de divendres 13 a París.

Va ser el ponent Justo Lacunza, missioner navarrès i exrector del Pontifici Institut d’Estudis Islàmics, qui en una extraordinària conferència va presentar la situació actual de l’Islam. El professor Lacunza ens va animar a no tindre por “a continuar caminant”, malgrat l’horror dels atemptats de la nit anterior. Lacunza va defendre l’Islam com a religió de pau, alhora que va fer una crida perquè es deixe de manipular la religió.

A propòsit de la violència terrorista a París, el jesuïta valencià José Ignacio González Faus, ha escrit l’article Meditación sobre el 13 N, on presenta una sèrie de reflexions que cal tindre en compte, i que trobareu en l’enllaç d’aquesta mateixa pàgina.

El primer punt que destaca González Faus és el salvatgisme d’aquests atemptats. Per això el jesuïta valencià es pregunta com podem arribar a aquesta inhumanitat. Si tenim en compte les paraules del profeta Isaïes, “la pau és fruit de la justícia”, què passa al nostre món?

Una altra reflexió que fa González Faus és que no hi ha morts de primera classe i de segona. I encara, presenta els “valors” que exalça la nostra societat: els diners, els beneficis, la reforma laboral, les jubilacions de tres milions per als banquers....    

Aquest article també fa referència al mercat d’esclaus i al repartiment d’Àfrica que van fer els europeus, o la forma com van nàixer els països de l’Orient Mitjà.

El problema de les fronteres, tan actuals, és tractat igualment per Gonzàlez Faus, que afirma que abans de tancar fronteres, “hauríem de posar fronteres a la nostra avarícia”. Per això ens recorda les paraules del jesuïta Ignacio Ellacuría, assassinat pels paramilitars del Salvador, quan defenia “una civilització de la sobrietat compartida (o de la pobresa), com a única eixida per al nostre món”.

González Faus recorda les paraules de Mounier sobre el “pecat estructural” del nostre món desenrotllat, del qual només uns se n’aprofiten, mentre que altres el pateixen.

L’article de González Faus, que acaba fent una crida a no reaccionar amb odi, per tal de no entrar en una espiral de violència, ens anima a viure amb esperança, ja que la humanitat ha eixit victoriosa d’altres catàstrofes.

Tant les reflexions del professor Lacunza com les de González Faus, ens poden ajudar per enfocar i intentar trobar solucions al problema del terrorisme.  

Juliet i Bausset (LA VEU del PV)

El dissabte passat, ja de nit, l’amic Àngel Velasco m’envià un missatge al mòbil, on em feia saber que Juliet, “gran amic de ton pare”, havia faltat.

Julio Palau, d’Alginet, un dels més grans pilotaris, va ser, efectivament, un gran amic de mon pare, amb una amistat, fidel i sincera, que es va allargar en el temps fins a la mort de mon pare.

Fruit d’aquella vella amistat, com em comentaven les meues germanes, cada dos o tres mesos, mon pare telefonava a Juliet, i una germana meua, amb mon pare, anava amb el cotxe a Alginet, per recollir Juliet i un altre amic, i se n’anaven a l’Alcúdia a esmorzar. Mon pare, Juliet i l’altre amic, seien al bar Casanova de l’Alcúdia i “atacaven” un bon allipebre per esmorzar, tot i que mon pare no el tastava. Els esmorzars eren l’excusa per trobar-se els tres vells amics, i parlar llargament de la Pilota, de les partides d’abans i les  d’ara, dels nous pilotaris que anaven eixint, de la “màgia” de l’irrepetible Genovés, dels triquets i de l’afició al nostre esport nacional. Després de l’esmorzar, pausat i tranquil, amb una conversa amena i cordial, una de les meues germanes, amb mon pare, acompanya Juliet i l’altre amic fins a Alginet. I així fins l’altra trobada.
 
Juliet d'Alginet, al Trinquet de Carlet amb aficionats
Fotografia d'Ismael Latorre Mendoza
 
El passat 9 d’Octubre, la Generalitat Valenciàna va atorgar, ben merescudament, la Medalla al Mèrit Esportiu a Juliet, “per la seua dedicació a la Pilota Valenciana”, reconeixent així un dels pilotaris que han fet història. Va ser el fill de Juliet qui va recollir aquest guardó, que era un reconeixement públic dels governants valencians que ara estan ara al Palau de la Generalitat. Juliet, en vida, ha pogut vore el premi a una trajectòria impecable, en el Joc de la Pilota.
 

Juliet

Juliet, que va començar a jugar a Pilota als quinze anys, en la modalitat d’escala i corda, va ser un “dels millors jugadors” de Pilota Valenciana.       

Enguany, el passat mes de setembre, durant les festes de la Mare de Déu de l’Oreto, en el Memorial Josep Lluís Bausset de Pilota Valenciana que organitza l’Ajuntament de l’Alcúdia en homenatge a mon pare, un nét de Juliet (seguint l’estela del seu iaio) amb Montesa, s’enfrontà a Pasqual i Dani, en una partida a l’Alcúdia.
 

Bausset

Estic segur que Juliet i Bausset, com dos veritables cavallers de la Pilota, i retrobats ara al cel, continuaran, com dos entranyables amics, les seues tertúlies, amb allipebre o sense, comentant les partides dels dissabtes a Pelayo, els nous jugadors que van apareixent o la situació al nostre País.

Cavallers i hòmens de paraula, els rostres de Juliet i de Bausset ens mostren encara hui, la bondat a la cara i la importància del diàleg i de l’amistat.
 
Juliet i Bausset en la inauguració del Trinquet d'Alzira - 27 de març de 2011

Segur que el bon Déu que els ha acollit als dos al seu Regne, també seurà a taula amb ells, per enraonar sobre Pilota Valenciana. I no m’estranyaria gens que en algun racó del cel, hi haguera ja un trinquet, on Juliet o Rovellet, acompanyats d’altres pilotaris, faran bones partides de Pilota!

dijous, 19 de novembre de 2015

El xinès, la fala i el valencià a l'Església(LEFVANTE-EMV)

De tots és sabut que l´Església, per mitjà de la Constitució "Sacrosanctum Concilium", recomanava la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia. I això s´ha anat fent progressivament al llarg dels 50 anys que van de la clausura del Vaticà II, el 1965, fins als nostres dies. S´ha fet així a totes les Esglésies i a tots els països llevat del nostre, on la nostra llengua continua absent dels nostres temples i dels Seminaris, i marginada per l´Església Valenciana, amb algunes excepcions, i degut a la bona predisposició d´alguns preveres. I això que passa al nostre País, no passa en cap altre país més del món.
El 7 d´aquest mes, la comunitat catòlica xinesa de la ciutat de València va fer la ruta del Sant Calze, des dels Jardins del Real fins a la catedral, on a la capella del Sant Calze celebraren una missa en xinès, cosa que m´alegra de veritat. I per això felicite els cristians d´origens xinès que viuen a València i el capellà que celebra la missa en xinès!
També fa uns mesos, el bisbe de Còria-Càceres, Francisco Cerro, presentà la traducció del Nou Testament en fala, la llengua que parlen 6000 extremenys , a la vall de Xàlima, al nord de Càceres. Després de deu anys de treball, el bisbe Cerro beneïa el "Nuevu Evangeliu", on per primera vegada es va proclamar la Paraula de Déu en "mañegu", que és el nom que rep la fala en San Martín de Trevejo. Per això el bisbe Francisco Cerro, en la celebració de l´Eucaristia, deia: "Si els veïns de San Martín, Eljas i Valverde s´adrecen als seus pares en fala, de manera familiar i afectuosa, ¿per què no fer el mateix amb Déu?". I el bisbe Cerro acabava així: "L´Església vol que ens acostem a Déu des de la nostra cultura, des dels nostres sentiments més íntims".
En una entrevista recent al teòleg africà Cyprien Melibi, aquest prevere camerunès deia: "Els bisbes africans són negres romanitzats. No defenen la seua cultura i les seues arrels". I per això, comentant la visita que va fer Benet XVI al Camerun, on es va proposar per part dels camerunesos la conveniència que el papa Ratzinger diguera algunes frases en les llengües natives (cosa que no va passar) Melibi deia: "Estem fora de lloc, si no som capaços d´entendre que al poble li va bé que un papa diga algunes frases en l´idioma del poble que visita".
El papa Francesc també ha defensat reiteradament la importància de la inculturació de l´Església, i més concretament, en el missatge que el papa ens adreçà amb motiu del diumenge de les Missions el passat 18 d´octubre, Francesc ens deia que s´han de "respectar tots els pobles a partir de les seues pròpies arrels", per així "salvaguardar els valors de les respectives cultures".
Sembla que això que recomana el papa Francesc val per a totes les llengües, des del fala al xinès, passant pel nàmbia, el castellà, el japonès o l´escocès, però no per al valencià, que encara hui, 50 anys després del Vaticà II, continua marginat a l´Església Valenciana. Per això mateix m´imagine que en les reunions dels responsables d´organitzar la Trobada de Taizé a València que tindrà lloc a finals d´any, ni hi hauran pensat en introduir la nostra llengua en aquesta celebració. Podrem pregar Déu en anglès, en francès i evidentment en castellà. Però la llengua pròpia del País Valencià, una vegada més, desgraciadament, quedarà exclosa de l´Església. Serà que Déu entén totes les llengües llevat del valencià?

El Pacte de les Catacumbes (LEVANTE-EMV)

El 16 de novembre de 1965, hui fa cinquanta anys, quan estava a punt de finalitzar el Concili Vaticà II, una quarantena de bisbes de diversos països, reunits a les catacumbes de Santa Domitila, firmaren un text conegut com el "Pacte de les Catacumbes". Amb aquell document d´ara fa cinquanta anys, bisbes llatinoamericans com Hélder Câmara, Enrique Angelelli, Leonidas Proaño, africans, asiàtics, d´Amèrica del Nord i d´Oceania i europeus, com el valencià Rafael González Moralejo es comprometien a caminar amb els pobres en una Església per als pobres. Aquest anhel, plasmat en aquell text d´ara fa cinquanta anys, la va recuperar el papa Francesc, quan el 16 de març de 2013, tres dies després d´haver estat elegit bisbe de Roma, en el discurs que va fer als representants dels mitjans de comunicació que havien assistit al conclave, digué: "Com voldria una Església pobra i per als pobres".
Va ser el 13 de març de 2013, com va explicar després el papa Francesc, quan en vore que al conclave el seu nom ja havia arribat a les dues terceres parts dels vots, que el cardenal Claudio Hummes, que estava al seu costat, abraçà el cardenal Bergoglio i li digué: "No t´oblides dels pobres". Com explicava després el papa Francesc, "Eixa paraula entrà ací: els pobres, els pobres. I vaig pensar en Francesc d´Assís. Francesc és l´home de la pau. I així va vindre el seu nom al meu cor. Francesc d´Assís és per a mi l´home de la pobresa, l´home de la pau, l´home que estima i custodia la creació". D´aquesta manera tan senzilla, i per recordar els pobres, el papa Bergoglio volgué, en ser elegit bisbe de Roma, prendre el nom de Francesc.
Hui fa cinquanta anys, aquella quarantena de bisbes de tot el món també volgueren apostar per una Església que fóra servidora dels pobres. Una Església allunyada del poder i de les riqueses, per així servir millor els més desvalguts de la nostra societat.
El "Pacte de les catacumbes" expressava el desig dels bisbes de viure d´una manera més senzilla, fent-se igual als pobres. El document firmant per aquells quaranta bisbes presentava tretze punts, l´últim dels quals era el compromís de fer públic aquest document quan aquests bisbes arribaren a les seues diòcesis. El text començava així: "Nosaltres, bisbes, reunits en el Concili Vaticà II, conscients de les deficiències de la nostra vida de pobresa segons l´Evangeli; motivats els uns pels altres en una iniciativa en la qual cadascun de nosaltres ha evitat el sobreeixir i l´altivesa; units a tots els nostres germans, ens comprometem al que segueix".
I afirmaven: "Procurarem viure segons l´estil ordinari de la nostra població en el que respecta a casa, menjar, mitjans de locomoció.
Renunciem per sempre a l´aparença i la realitat de la riqueses, especialment en el vestir i en símbols de metalls preciosos. Ni or ni plata.
No posseirem bens mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc a nom propi; i, si és necessari posseir alguna cosa, ho posarem tot a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives.
Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenen amb noms i títols que expressen grandesa i poder (Eminència, Excel·lència, Monsenyor...). Ens estimem més que ens anomenen amb el nom evangèlic de Pare.
En el nostre comportament i relacions, evitarem tot el que puga semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i als poderosos (per exemple en banquets oferts o acceptats, en servei religiosos).
Igualment evitarem propiciar o adular la vanitat, pel fet de recompensar o sol·licitar ajuts. Convidarem els fidels al fet que consideren les seues donacions com una participació normal al culte, a l´apostolat i a l´acció social.
Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials, basades en la caritat i en la justícia, que tinguen en compte a tots i a totes, com un humil servei als organismes públics competents.
Farem tot el possible perquè els responsables del nostre govern i dels nostres serveis públics, possen en pràctica les lleis, estructures i institucions socials que són necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenrotllament harmònic i total de tot home i de tots els hòmens.
Ens comprometem a compartir la nostra vida amb els nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, per tal que el nostre ministeri siga un autèntic servei.
Ens esforçarem a revisar la nostra vida amb ells; buscarem col·laboradors, per poder ser més animadors segons l´Esperit, que no caps segons el món; procurarem fer-nos el més humanament possible presents, ser acollidors; ens mostrarem oberts a tots, siga quina siga la seua religió".
Finalment els firmants del "Pacte de les Catacumbes" es comprometien, en tornar a les pròpies diòcesis, "a donar a conèixer aquestes resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajuden amb la seua comprensió, la seua col·laboració i les seues oracions". I el text acabava amb la súplica: "Que Déu ens ajude a ser-hi fidels".

Cinquanta anys després del "Pacte de les Catacumbes", cal rellançar i actualitzar aquest document tant important, per tal que els cristians siguem més fidels a l´Evangeli i més creïbles davant la nostra societat, i així ser servidors dels pobres, tal i com ens demana el papa Francesc.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT