Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la llengua als actes religiosos (SAÓ, Maig, 2015)

Com a fruit de la renovació que va nàixer amb el Concili Vaticà II, el 1965, ara fa 50 anys, es donava a conèixer el manifest: “Més de 20000 valencians seguint les directrius del Concili Vaticà II, demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos”.

Els 20000 signants adherits a aquest manifest, demanaven a l’Autoritat Eclesiàstica que “en totes les comarques de parla valenciana de l’Arxidiòcesi siga adoptada la llengua materna en els actes litúrgics on siga autoritzat l’ús dels idiomes vernacles”, i també en “l’ensenyança del catecisme i la predicació”.

Entre aquests 20000 signats, el manifest donava el nom d’alguns d’ells, com Joaquim Maldonado, els escriptors Josep Ernest Martínez Ferrando, Santiago Bru Vidal, Maria Beneyto, Martí Domínguez, Jordi Valor, Joan Valls, Nicolau Primitiu i Enric Valor, Robert Moròder, Director del Secretariat Diocesà de Cursets de Cristiandat, el metge Vicent Peset Llorca, el cantant Raimon, el president de Lo Rat Penat, Joan Segura de Lago, els periodistes Francesc Soriano Bueso, Vicent Ventura i Francesc de P. Burguera, els professors Josep Iborra, Josep Lluís Bausset, Miquel Tarradell, Manuel Sanchis Guarner i Joan Reglà, l’escultor Andreu Alfaro o els compositors Joaquim Rodrigo, Matilde Salvador i Vicent Garcés. També van ser diverses les associacions que van signar aquest mateix manifest demanant la nostra llengua a l’Església, com l’Ateneu Mercantil i l’Ateneu Marítim de València, els Lluïsos de Vila-real, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites Descalços d’Onda i el Franciscans de Cocentaina.  

44 anys més tard, en el monogràfic d’aquesta revista, de desembre de 2009, el bisbe Rafael Sanus, deia: “Sembla que l’ús del valencià en la litúrgia s’ha convertit en un problema que hem aparcat en la cuneta, esperant que es podrisca per si mateix amb el pas del temps. Gravíssim error”. El bisbe Sanus tenia l’esperança de trobar una solució “relativament fàcil” a aquest tema, i animava els altres bisbes a introduir el valencià a l’Església: “Per què els bisbes no oficialitzen d’una vegada el que és normal, des de fa temps, a nivell de carrer?”. I s’escandalitzava de l’actitud de la jerarquia valenciana: “Es que volen continuar la política lingüística dels temps de Franco?”.

El bisbe Sanus creia que, amb l’AVL, l’arquebisbe Carlos Osoro podia solucionar la qüestió de la llengua a l’Església, tot i que reconeixia que, “alguns dels seus més pròxims col·laboradors estan aconsellant-lo malament”. Per això acabava el seu text fent-se una pregunta: “Els nostres bisbes volen continuar l’exemple d’indiferència i de menyspreu a la nostra llengua que va caracteritzar sempre monsenyor García Gasco?”. Desgraciadament, pel que es veu, sembla que sí!