dissabte, 31 d’agost del 2013

SANT RAMON NONAT (LEVANTE-EMV, 31/08/2013)

Ramon Nonat va vindre al món a Portell, a primers del segle XIV. Descendent dels Senyors de Cardona, el seu naixement va ser per cesària i d’ací el nom de no nat, no nascut!



De menut, mentre els seus cosins de Cardona jugaven a la guerra, Ramon optava per la pau, jugant al camp. Des del ventre de la mare, Ramon va ser cridat a servir Déu i va vore en la caritat de l’Orde de la Mercè i en la redempció dels captius, el millor camí per seguir el Crist. La missió dels mercedaris responia molt bé a la seua vocació: És la misericòrdia i l’opció pels més pobres, pels qui no tenien cap dret, pels presoners, allò que va fer que Ramon es decidira per l’Orde fundat per Sant Pere Nolasc i pel rei Jaume I.

La primera volta que trobem documentat el nom de Ramon, és el 7 de maig de 1324, al convent de Sant Maria del Puig, participant en un capítol dels convents mercedaris del Regne de València. Ramon era conventual d’aquella comunitat, amb uns vint-i-cinc anys i en devia portar cinc o sis de religiós, ja que havia ingressat als mercedaris a Barcelona. 

El 8 de maig de 1335 participa al capítol  provincial de Lleida, d’on eixirà comanador  de Palma de Mallorca. Ramon va ser enviat a redimir captius tres vegades, entre els anys 1331 i 1335, a Granada i Àfrica. Ramon era testimoni i  herald de la llibertat, allà on els drets humans no eren respectats. Per això encadenat, ell que buscava trencar les cadenes de l’opressió, el van martiritzar i amb un garfi li van segellar la boca perquè no anunciara l’Evangeli. Rescatat ell també, tornà al seu convent. El seu captiveri va transformar Ramon, que es va transformar en un home més entranyable, més pròxim als altres, més espiritual.  

Ramon va ser creat cardenal pel papa Climent VI i en el trajecte cap a Roma per rebre el capel cardenalici, va parar al castell de Cardona on va morir, als quaranta cinc anys. Per la seua santedat, tots volien el seu cos! La tradició explica que el tema es resolgué, posant les seues restes damunt d’una mula cega, que arriba fins a l’ermita de Sant Nicolau, a la Segarra, on ell havia resant de menut.

Sant Ramon Nonat és venerat a Sagunt, Agullent, Xirivella, i també a Algar de Palància (però al setembre) amb les populars calderes que tradicionalment s’oferien als pobres després de la missa de la patrona, la Mare de Déu de la Mercè. Ara són les famílies d’Algar les que l’endemà de Sant Ramon Nonat mengen aquest plat tradicional d’aquesta vila del Camp de Morvedre. A Algar, el rector a l’església, beneeix les calderes, fetes amb verdures i hortalisses, llorer, carn de porc, arròs, alls, carlotes, naps, vedella, botifarres, cigrons, i bajoques, com deia Mercè Zaragozà en un article del programa de festes de 20l2.

Sant Ramon també és honorat a la Plana Baixa, concretament a les Alqueries i a Mascarell, on mantenen viva la tradició ancestral de la subhasta d’ànimes en la festa patronal d’aquest sant, protector de les embarassades i parteres.

PD: La imatge és de la processó a Sant Ramon Nonat a Xirivella.



divendres, 30 d’agost del 2013

El Tractat d'Almisrà (LEVANTE-EMV, 25/08/2013)


Com cada any, hui, 25 d’agost, el Camp de Mirra representa el Tractat d’Almisrà, en commemoració de l’acord signat el 1244 entre el rei Jaume I el Conqueridor i el seu gendre, l’Infant Alfons de Castella, el futur Alfons Xè el Savi. Amb aquest Tractat, s’establia la línia Biar-Busot-la Vila Joiosa, com a límit entre els regnes de Castella i el d’Aragó.

Ha estat l’historiador Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva, catedràtic de llatí, gran amic de mon pare i membre de la tertúlia dels dilluns del Micalet, qui ha escrit el llibre “El Tractat d’Almisrà i la governació dellà de Xúquer fins al riu Xixona”. El text, de gran interès històric, tracta diversos temes relacionats amb aquest acord: la frontera del Xúquer, el Llibre dels Fets o Crònica del Rei en Jaume, l’ocupació d’Alzira, el setge de Xàtiva (gener-març 1244) o el setge de Biar (setembre 1244-febrer 1245).

Segons el professor Agustí Ventura, el Tractat d’Almisrà va ser la confirmació de Caçola i Tudillen entre les dues Corones peninsulars. 



El Tractat, que es representa cada 25 d’agost al Camp de Mirra, i des de 1976, VIIè centenari de la mort del rei Jaume I, és possible gràcies a l’Associació del Tractat d’Almisrà, que posa en escena aquesta obra de teatre, per commemorar l’establiment de la primera frontera entre el Regne de València i el de Castella. L’acte comença amb el pregó anunciador, que recorre els carrers del poble, al qual segueix la representació de l’obra, al davant de l’església de Sant Bartomeu.

Com escriu en el llibre d’Agustí Ventura, Romà Francès, ànima de la representació del Tractat i president de l’Associació del Tractat d’Almisrà, “El Tractat, a més de ser quasi l’única mostra de teatre popular històric a tot el País Valencià, té una transcendència molt significativa per a la història dels valencians, respecte a la nostra carta de naixement com a poble”.

No cal dir que els textos de la representació tenen una gran rigor històric i és per això que cada 25 d’agost (i aquest any serà la 37ena edició) aquest acte congrega centenars de persones al Camp de Mirra, per gaudir d’aquest magnífic espectacle .

El 2009, amb mon pare, vaig poder assistir a la representació del Tractat d’Almisrà, que amb una quarantena d’actors, ens van fer entrar en ple segle XIII.




En un temps de discòrdies i d’enfrontaments, algú, molt encertadament, ha dit que el sentit del Tractat d’Almisrà és ben actual, ja que representa un missatge de pau i una crida al diàleg, tan necessaris en els temps presents. Per això recomanaria que veieren aquesta magnífica obra, els senyors Mariano Rajoy, Alberto Fabra, Serafín Castellano, Jorge Bellver, Rafael Maluenda i Arturo Torró. Segur que aprenien a governar d’una manera més dialogant!   

PD: Les tres imatges afegides al text són d'El Pregó, del Cartell d'enguany i d'un moment de la representació del Tractat d'Almisrà. El cartell és obra de Josep Miquel Martínez Ferre.

SANT BERNAT (LEVANTE-EMV, 20/08/2013)

Bernat va nàixer en 1090 a Fontaines, al si d’una família de la noblesa de la Borgonya. No va seguir ni la carrera militar ni l’eclesiàstica, ni la universitària. Però el 1113, enguany fa 900 anys, Bernat amb una colla d’amics entrà al monestir de Císter, fundat el 1098 per un grup de monjos que havien deixat la comunitat benedictina de Molesmes, a la recerca d’una més gran simplicitat en la vida monàstica. Al cap de dos anys li encomanaren la fundació d’un nou monestir, a Claravall i de ser-ne l’abat.


El Císter es caracteritza per l’austeritat i la senzillesa dels monestirs, fins i tot en l’arquitectura. Com a abat, Bernat es va preocupar de la vida espiritual dels monjos a través dels seus sermons, sentències, tractats i de les 547 cartes que tenim d’ell. La seua famosa Apologia, de 1125, on entra en discussió sobre l’observança entre els monjos de Cluny i els cistercencs, fan de Sant Bernat un mestre i un apòstol de la vida monàstica. Per a Sant Bernat, l’ideal monàstic de l’Orde “és humilitat, pobresa voluntària, obediència, pau, goig en l’Esperit Sant”, així com també “estimar el silenci, la pregària, el treball manual i sobretot, seguir el camí més excel·lent, que és l’amor”. Per això Bernat reclamava amb decisió, la necessitat d’una vida sòbria i moderada, tant a taula com en els vestits i en la construcció dels monestirs.

Com a abat, Bernat era sol·lícit amb els seus monjos, tal com ell recomanava als bisbes: “Heu de ser mares dels vostres súbdits i no senyors. Procureu que vos estimen, no que vos tinguen por: quan calga recórrer a la severitat, que siga paternal, no tirànica. Mostreu-vos com a mares, encoratjant; com a pares, corregint. Sigueu mansos, mostreu-vos entranyables”.

Durant el segle XII, l’empremta de Sant Bernat la trobem per tot Europa. Papes, reis, bisbes i laics volien aconsellar-se amb ell. Va participar en el Concili de Troyes (1128) en l’aprovació de la Regla dels Templers, per protegir els pelegrins a Terra Santa. També va ser decisiva la seua actuació en el Concili d’Étampes (1130) per acabar amb el cisma d’Anaclet, que dividia la cristiandat. Més controvertida, encara que explicable en la seua època, va ser la predicació de la segona Croada, en defensa de Jerusalem.

Bernat morí als 63 anys, el 20 d’agost de 1153, a Claravall. A la seua mort, hi havia més de 160 monestirs que depenien o  procedien de l’abadia de Claravall I ell mateix havia fundat 18 cenobis.

Entre els monestirs cistercencs més importants al nostre País hi havia la Saïdia, Benifassà, fundat per monjos de Poblet el 1233 i la Valldigna, de 1298, amb monjos de Santes Creus.

L’exemple de Sant Bernat, canonitzat el 1174, perdura entre nosaltres com a mestre de pregària, servidor de la pau i profeta i reformador de la vida monàstica.


Bernat, que ha estat anomenat “la consciència” de l’Església del seu temps, va ser un monjo i un teòleg tradicional en la doctrina i alhora, modern i creatiu en la manera d’afrontar els problemes de la seua època.    

PD: La imatge és del monestir de Santa Maria de la Valldigna, del Císter.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Tinc un somni (La Veu del País Valencià, 28/08/2013)


50 anys després del somni de Martin Luther King, també jo, hui he tingut un somni.

He somiat un món basat en la justícia i en la fraternitat. Un món on els més forts no abusaven dels més dèbils i on la pau feia possible la llibertat i la fi de les guerres i de la violència.

He somiat que la fam i l’analfabetisme eren eradicats del planeta. I la cultura arribava a tots els pobles i a tots els hòmens i dones.

He somiat que els xiquets podien créixer en llibertat, per tal d’arribar a ser hòmens i dones lliures.

He somiat que la natura era respectada, que l’aire era net i que l’aigua, un dret universal, arribava a tots els pobles.

He somniat que s’acabava l’esclavitud (les esclavituds!!) de les dones. I que totes les dones podien viure amb dignitat, sense ser, mai més, propietat dels hòmens.

He somiat que hi havia treball per a tothom, que s’acaba l’atur i que els nostres jóvens no havien d’anar-se’n del País, per tal de tindre una faena digna.

He somiat que s’acabaven els desnonaments, i que el dret a l’habitatge era respectat.

He somiat bancs i entitats financeres amb rostre humà, que no xafaven els més desvalguts, sinó que amb un esperit ètic, ajudaven els qui més ho necessitaven. He somiat que per damunt dels beneficis, els bancs eren entitats que recolzaven els qui estaven passant una situació crítica.

He somiat que els nostres governants eren hòmens honrats, que rebutjaven la corrupció, el frau i la mentida. I que es preocupaven de veritat pel bé dels ciutadans.

He somiat que la nostra llengua era respectada i afavorida pel govern del nostre País. Que s’acabava la discriminació lingüística que patim els valencians a la nostra terra i que els nostres xiquets podien estudiar en valencià, sense les barreres i les dificultats que posen des de la Conselleria d’Ensenyament. He somiat que viure en valencià era possible i que la Generalitat promovia la nostra llengua a l’administració, a la justícia i als mitjans de comunicació. I que per això, podíem anar a vore pel·lícules en valencià, comprar diaris en la nostra llengua i tindre una televisió i una ràdio lliures i plurals i en la nostra llengua. Sense manipulacions ni censures!!

He somiat una sanitat a l’abast de tothom, sense retallades ni llistes d’espera escandaloses. He somiat que els nostres governants tenien una sensibilitat pels més desvalguts i que els malalts dependents eren atesos amb eficàcia. He somiat que els pensionistes podien viure amb dignitat i no amb la pensió de misèria que cobren molts d’ells.

He somiat també, que els xiquets podien tindre més beques per a llibres i per a menjadors. Perquè és una vergonya que els pares i les llibreries, estiguen sense cobrar una ajuda que els pertoca.

He somiat que s’extingia el racisme, la xenofòbia i tota mena d’ideologia totalitària, que no fan sinó degradar la humanitat.

He somiat que davant les retallades immorals en sanitat, ensenyament i serveis socials, el President i els Consellers del Govern de la Generalitat, havien decidit no cobrar ni un cèntim del seus sous, fins que no pagaren el que deuen!!

He somiat que l’Església afavoria la nostra llengua a la litúrgia, els seminaris i la catequesi. I que acabava, d’una vegada per sempre, amb la discriminació del valencià. I he somiat també, que davant les mesures immorals de la Generalitat envers els més desvalguts, els bisbes valencians, els capellans i les religioses, així com els seglars compromesos, organitzaven una manifestació multitudinària, i es plantaven davant la Generalitat, per tal d’exigir la fi de les retallades i de la política immoral del Govern Valencià, en contra dels més desvalguts.

He somiat que els pobles podien decidir amb llibertat el seu futur, sense por. He somiat que les nacions sense estat podien establir acords internacionals i votar la seua autodeterminació, sense cap mena d’opressió.

He somiat una fraternitat universal, on tothom es sentia germà i germana dels altres i de l’univers.

He somiat, com Martin Luther King, que aquest somni podia fer-se realitat, si tots posàvem de la nostra part, allò de millor que tenim. I si som capaços de mirar –nos els una als altres amb el cor!!     

"Tinc un somni" (LEVANTE-EMV, 28/08/2013)



Hui, 28 d´agost, es commemora el 50è aniversari del famós discurs „«Tinc un somni»„ que Martin Luther King va fer a les escales del Lincoln Memorial, al final de la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat. Davant milers de negres que veien els seus drets conculcats, Luther King es congratulava per «la major manifestació per la llibertat en la història de la nostra nació». 

Luther King denunciava que, malgrat la Proclamació d´Emancipació feta 100 anys abans, i que va ser una «llum d´esperança», encara hi havien «esclaus negres abrasats per les flames d´una injustícia devastadora», que feia que la vida dels negres estiguera «tristament impedida per les manilles de la segregació i per les cadenes de la discriminació». Luther King denunciava també la situació dels negres que vivien «en una illa solitària de pobresa, al mig d´un vast oceà de prosperitat material». I per això s´escandalitzava perquè els seus germans de raça es trobaven «exiliats en el propi país» i «encara no són lliures». Luther King clamava per «obrir les portes de les oportunitats a tots els fills de Déu».

Amb valentia, Luther King proclamava que era l´hora «de pujar de la vall fosca de la segregació al camí assolellat de la justícia racial» i de passar de les «arenes movedisses de la injustícia racial a la roca sòlida de la germanor». El camí per arribar a la plena igualtat era «oposar-nos a la força física amb la força espiritual». Per a Luther King, la situació de segregació racial «pot canviar i canviarà». Els negres no podien estar satisfets pel fet de «passar d´un gueto més xicotet a un de més gran». S´havien d´acabar els guetos i les discriminacions! I amb valentia, expressava el seu somni: «Tots els hòmens són creats iguals». Per això, somiava que els xiquets blancs i els xiquets negres pogueren «caminar junts com a germans». Aquesta era la seua esperança. En el seu somni, demanava ser capaços «d´excavar de la muntanya de la desesperació una pedra d´esperança», per tal de «transformar discòrdies en una simfonia de germanor». 

Per a Luther King, el camí cap a la plena igualtat consistia en «treballar junts, pregar junts, lluitar junts, sabent que un dia serem lliures». I afegia encara: «A vosaltres hui vos dic, amics meus, que malgrat les dificultats de hui, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà».

Cinquanta anys després d´aquest discurs, hem avançat molt per fer realitat el somni. Però al nostre país, encara queden llavors d´intolerància, de racisme i de xenofòbia, que hem de desterrar definitivament, per tal de fer possible un món lliure i en pau. És l´hora de somiar amb Luther King per trencar les cadenes de l´opressió, per acabar amb la fam, per defensar els pobles oprimits i les llengües minoritàries. Però per fer realitat el somni, cal que tots arribem a creure que podem realitzar-ho.

PD: La imatge és presa de: wwww.davidbrim.comw.davidbrim.com

dissabte, 24 d’agost del 2013

"El modelo de Camps es el que yo quiero para España" (VILAWEB/ONTINYENT, 24/08/2013)



Així ho publicava el diari Información, el 21 de juliol de 2012, en referència a les declaracions de Rajoy, del gener de 2008. I encara, el 2004, el Sr. Rajoy afirmava: 'Vamos a hacer en España lo que Matas hizo en Baleares'. I així estem!!
 
Van prometre que no tocarien ni la Sanitat, ni l’Ensenyament, ni les polítiques socials!! Però ara hem vist que alguns hospitals públics valencians clausuraran a l’agost 1.400 llits per estalviar diners (Levante-EMV, 4 d’agost de 2013). Així, la Fe tancarà 260 llits i l’hospital General d’Alacant, 120. Com si a l’estiu, no hi haguera malalts.

Per altra part, s’estén el copagament a tots els discapacitats no dependents que estan en centres de dia i residències! I a més, la Generalitat continua sense pagar els deutes als professionals de la dependència. Segons l’Associació Empresarial de Residències i Serveis a Persones Dependents, 'la Conselleria de Benestar Social deu més de 50 milions d’euros als centres públics d’atenció als dependents' (El País, 8 d’agost de 2013). Per això, el Consell retalla en un any 417 milions d’euros en polítiques socials!!! (Levante, 10 d’agost 2013). Però al costat d’aquest 'estalvi', l’alcaldessa de Càrcer s’assigna 48.000 euros a l’any, després d’haver estat acomiadada de TVV!!!

Per això, un govern que amb tantes retallades desatén els més indefensos de la societat, és un govern immoral!

I al costat d’aquestes mesures immorals, el setembre de l’any passat, el 'sector cristiano' del PP es reunia a Xàbia, en unes jornades de 'Responsabilidad social en la política'. On és la 'responsabilidad social' del Govern Valencià? Què fa el nostre Govern amb els dependents, els pensionistes, els malalts o els xiquets amb problemes d’alimentació? Si fins i tot el P. Ángel García, fundador dels Missatgers de la Pau, ha denunciat públicament que a l’Estat espanyol no és que hi haja desnutrició, sinó que molts infants passen fam!!!

I de casos, n’hi ha més que escandalosos!! A primers d’any, els pares d’Alba Ojeda, una xiqueta de quatre anys, de Torrent, amb paràlisi cerebral, ceguesa i rigidesa extrema, havien recollit milers de taps de plàstic per poder fer front al tractament que necessita la xiqueta, que costa més de 3.000 euros al mes. A quin nivell d’indecència hem arribat? Com és possible que els pares d’una criatura amb problemes, hagen de recollir taps de plàstic, perquè Sanitat no cobreix el tractament de la xiqueta? I a més, els pares d’Alba Ojeda, denunciaven el fet que portaven mesos sense cobrar l’ajut als dependents!!
O el cas d’una família d’Alacant amb un xiquet amb hidrocefàlia congènita extrema, que ha de pagar 550 euros al mes en medicines!!

No és immoral que la Generalitat destine 280.000 euros pels privilegis dels ex-presidents, i que els més desvalguts de la nostra societat continuen patint? I no és immoral que 'la cúpula del PP en las Corts ingresa este mes (juliol de 2013) 10.000 euros, con la extra y el sobresueldo'? (Levante-EMV, 16 de juliol de 2013). 10.000 euros en un mes!!!!!

Quan coneixerem els diners malgastats en la visita del Papa? Quant van costar les mariscades d’Emarsa? L’oferta per a l’aeroport de Castelló, no estava ja a punt segons ens deien?  Quants mesos més estarà inactiu?

I ja no dic res més de la Fórmula 1, el Màster de Golf o la Copa de l'Amèrica, perquè em fa vergonya. O els 100.000 euros que ha perdut la Generalitat als tribunals, per culpa dels recursos insistents del Conseller Font de Mora en contra de la unitat de la llengua. Qui ha pagat eixos diners? El Conseller que posava els recursos i que els va perdre tots?
I així estem: amb el 'modelo Camps', que s‘ha tornat a repetitr aquest mes d’agost, en donar el Sr. Fabra 300.000 euros per acollir a Castelló el primer partit amistós de preparació per a l’Europeu de la selecció espanyola de bàsquet!! I mentrestant no paguen els 40 milions que deuen en beques de llibres!!

I després de tot això, no tenen cap escrúpol a anar a processons, posar-se als primers bancs de les esglésies, anar a la missa d’Infants el dia de la Mare de Déu dels Desemparats i besar la mà del Papa!! Per això el bisbe argentí Marcelo Sánchez, deia fa uns dies: 'Vivim un humanisme financer que suïcida la humanitat. Hi ha un gran culte al diner, que exclou ancians i jóvens i el papa vol canviar això'. I és que valorem molt els diners, però poc els sentiments pels més desvalguts!

Per què els bisbes i els capellans valencians no es planten davant del Palau de la Generalitat, per exigir al Govern Valencià la defensa del més dèbils? Per què eixien manifestant-se contra el govern de l’Estat, i ara callen davant les injustícies i la immoralitat de la Generalitat del País Valencià? 

Els polítics que ens governen, no recorden allò que diu la Bíblia? L’Escriptura condemna l’injust i el malvat (Psalm 36), els qui tenen un cor fals (Psalm 11), els corromputs (Psalm 13), els qui van amb males arts i els qui tenen mans malintencionades i 'plenes de favors per subornar' (Psalm 25) i els qui accepten guanys abusius i 'es deixen comprar amb obsequis' (Isaïes 33).

I Jesús, que condemnava la falsedat i l’ambició, deia: 'Guardeu-vos dels escribes. Els agrada passejar amb llargues vestidures, ser saludats a les places i ocupar els primers llocs als convits', però 'devoren les cases de les viudes' (Mc 12:31-32).
 
I és que el 'modelo Camps' ens ha portat aquest 'progrés'!!!! Ni mes ni menys que al progrés dels anys 50!! Amb les retallades i la desatenció als ancians i als malalts, ens estan portant en un cotxe que va cap al futur, mirant només el retrovisor, com deia Herbert Marshall McLuhan!!

dimecres, 21 d’agost del 2013

"A valencianos no nos gana nadie" (LEVANTE-EMV, 21/08/2013)

Això deia Serafín Castellano, secretari general del PPCV (Levante-EMV, 30 juliol 2012). I encara afegia: «Ni tampoco en la defensa de lo nuestro». Però si hem de fer cas als fets i no a les paraules, això de «a valencianos no nos gana nadie», és més que dubtós.



Fa uns dies vam saber pels diaris (perquè això el Consell no ho diu públicament) que la Generalitat retallarà les subvencions que atorga al valencià. Les ajudes per promocionar la nostra llengua, passaran de 950.000 euros a 140.000. Els ajuntaments i les mancomunitats voran reduïts els diners que rebran, així com també els comerços i empreses que etiqueten i promocionen el valencià als seus productes i establiments. I, «a valencianos no nos gana nadie».




Per això trobe normal el que eixia als mitjans de comunicació: «El Valencia hablará portugués» (Levante-EMV, 7 d´agost de 2013), degut a la presència a l´equip de futbol, dels jugadors Postiga, Costa i Pereira. El Consell segur que troba lògic que els futbolistes que juguen al nostre país i que cobren de tots els valencians, no tinguen un mínim de sensibilitat per parlar valencià. Clar que si redueix les partides per promocionar la nostra llengua i alguns dels consellers i el mateix president ni tan sols la parlen, quina sensibilitat han de tindre Postiga, Pereira i Costa? 




Però en la concessió d´ajudes a la promoció del valencià, el Consell n´ha concedit a entitats que no respecten ni l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. I així, ha donat una subvenció a Lo Rat Penat, al costat d´entitats benemèrites com la Falla Plaça la Malva d´Alzira, la Fundació Bromera, la Coordinadora de Centres d´Ensenyament en Valencià de la Ribera, la Fundació Sambori, l´Associació Aplec dels Ports o la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià. Pel contrari, no han subvencionat entitats tan valencianistes com l´Agrupació Borrianenca de Cultura, l´Associació Castelló per la Llengua o el Centre Excursionista de Vila-real. 




Quants diners dedica el govern de l´Estat a l´Instituto Cervantes, per a la promoció del castellà i quants en dedica la Generalitat per promocionar el valencià? No pretenc que els diners siguen els mateixos, perquè l´Estat promociona l´espanyol a tot el món. Però proporcionalment, quina és la relació?

Per això, no m´estranya gens que Europa haja denunciat la insuficient oferta en valencià a secundària: «El tercer informe d´experts del Consell d´Europa sobre les llengües regionals, insta la Generalitat a millorar la continuïtat entre l´educació primària i secundària de l´ensenyament en valencià». I per això, «denuncia que no tots els alumnes que volen l´ensenyament en valencià, són atesos» (Levante-EMV, 26 d´octubre de 2012). 



«A valencianos no nos gana nadie»?


dilluns, 19 d’agost del 2013

Lluís Revest (LEVANTE-EMV, 19/08/2013)


Autor dels Goigs en honor de la Mare de Déu del Lledó, l’escriptor Lluís Revest i Corzo va morir a Castelló ara fa 50 anys. Arxiver, bibliotecari, historiador, professor, filòleg i advocat, Revest va ser un capdavanter en la defensa de la nostra cultura.

Revest va nàixer a València el 30 de gener de 1893, però de seguida va passar a viure a Castelló, pel fet que son pare va ser traslladat a la delegació d’hisenda de la capital de la Plana. Va ser alumne dels escolapis i més tard, a València estudià Dret i Història. El 1913 guanyà l’oposició i ingressà al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. En aquestes oposicions, Revest competí amb Claudio Sánchez Albornoz, que mai entengué que Revest escollira la plaça de Castelló, a la qual va entregar la seua vida. I és que al vell Arxiu, Lluís Revest “convivia” amb els clàssics, que amb passió, anava traduint. Va ser també professor de l’institut Ribalta.

Als anys vint, la Societat Castellonenca de Cultura, de la qual Revest va ser cofundador, era l’ànima de l’activitat cultural a la Plana, juntament amb la Filharmònica. Amb Revest, a Castelló hi havia un bon grup de personalitats (Els Sabuts) que mantenien viva la nostra llengua i la nostra cultura: Salvador Guinot, Àngel Sànchez Gozalbo, mossèn Betí, Bernat Artola, Josep Pascual Tirado, Carles Salvador o Gaetà Huguet, entre d’altres.

A més dels “Goigs en honor de la Mare de Déu del Lledó”, Lluís Revest és autor de Madona Santa Maria del Lledó, Aportació a la Bibliografia de Mossèn Betí, L’Ensenyament a Castelló de 1374 a 1400, Llibre de Ordinacions de la Vila de Castelló de la Plana i sobretot la seua obra més coneguda: La Llengua Valenciana, amb la qual va guanyar els Jocs Florals de València, el 1928.

De 1944 fins a la seua mort, Lluís Revest va ser cronista municipal de Castelló. També va ser arxiver i secretari de la Societat Castellonenca de Cultura i bibliotecari i arxiver de la capital de la Plana Alta.

Segons el jurista Arcadi Garcia, Lluís Revest va ser “un humanista, més que un investigador”.

El 12 de novembre de 1932, a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura, Lluís Revest presentà el text de les Normes de Castelló, que ell havia redactat i que van ser aprovades.

Home d’una gran sensibilitat pels més desvalguts, era capaç de repartir el seu pa als més necessitats, i no d’una manera metafòrica sinó real, com declarava el capellà Ignacio Pérez de Herdia.

Va ser membre de l’Academia Española de la Historia, del Centre de Cultura Valenciana i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.


El cinquantè aniversari de la mort de Lluís Revest, és una data per agrair el treball d’un home enamorat de la nostra llengua i de la nostra cultura i  un estímul per continuar la seua tasca. I també per agrair la generositat de Milagros, filla de Lluís Revest, que el passat mes de gener feia donació a la Universitat Jaume I de Castelló, de l’arxiu i biblioteca de son pare, amb 2800 llibres, 40 carpetes de material i més de 1000 cartes.

diumenge, 18 d’agost del 2013

El bisbe valencià Agustí Cortés (LEVANTE-EMV, 18/08/2013)



El bisbe Agustí Cortés, nascut a València el 23 d´octubre de 1947, és el primer bisbe de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, a la qual pertany Montserrat. Home senzill, dialogant i pròxim a la gent, el bisbe Agustí és un pastor estimat per la seua valentia (va denunciar Eurovegas) i per la seua humanitat, visitant presos. 

En una entrevista del diari ARA del dia 4 d´agost, el bisbe Agustí declarava, en plena sintonia amb el papa Francesc, «que els qui hem estudiat al voltant del Vaticà II, hem assumit la secularitat plenament». A diferència d´aquells sectors, d´Església i d´algunes formacions polítiques que voldrien un Estat confessional, el bisbe Agustí defenia sense por la laïcitat.

Pel que fa a la crisi econòmica que patim, el bisbe Agustí defenia valors com l´austeritat i l´honradesa, i demanava pel que fa a la gestió de les finances, «ser molt escrupolós». Si els polítics i els empresaris hagueren actuat com demana el bisbe Agustí, no tindríem ni Gürtel, ni cas Palau, Brugal, Cooperació, Palma Arena... Per això, amb valentia, el bisbe Agustí denunciava el fet que, «en el món de les transaccions internacionals, regna l´anarquia i no hi ha control».

Pel que fa al procés sobiranista que viu Catalunya, i que tanta por fa a certs sectors de l´Església, les finances i la política, el bisbe Agustí, afirmava que els bisbes catalans «tenim un deure moral de defensar els trets nacionals, com diu el document dels bisbes». (Al servei del nostre Poble). Com m´agradaria que els bisbes del País Valencià, tingueren una sensibilitat, pel que fa al nostre Poble, com la que té el bisbe Agustí!!

I davant la pregunta incisiva sobre si el poble català té dret a decidir el seu futur, el bisbe Agustí deia: «Sí, si la llei ho permet». I continuava: «El procediment de compliment de la llei ha de ser inevitable, o canviem la llei». I acabava així: «Treballem per canviar la Constitució». Amb valentia, el bisbe Agustí no li fa por canviar una Constitució que, des de sectors de l´Església i, no cal dir, del govern de l´Estat, veuen com immutable!

En preguntar-li sobre si la unitat d´Espanya és dogma de fe per a la CEE, el bisbe Agustí responia: «No». I afegia: «Hi ha molta gent que considera que és millor una Catalunya independent i lliure. I jo no li puc dir res des del punt de vista moral o evangèlic. I a l´inrevés, igual». Aquesta resposta plena de sentit comú, contrasta amb el document de 2002 de la CEE, que afirmava que «las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir su propio destino», arribant fins i tot a declarar Espanya, com «un bien común».

Com m´agradaria que altres bisbes, els polítics i els empresaris, seguiren l´exemple de sensatesa, de senzillesa i de diàleg del bisbe Agustí. De segur que les finances, l´Església i la vida pública, guanyarien molt en honradesa, en transparència i en llibertat. De fet, el bisbe Agustí, per als qui tenim el goig de conèixer-lo, ens és model en el seguiment de Jesús i en humanitat.

dissabte, 17 d’agost del 2013

Història de Calp (VILAWEB/ONTINYENT, 17/08/2013)



S'ha dit, i és ben veritat, que la història d’un País la fan els pobles. Això ho he comprovat una vegada més llegint el llibre 'Calp dins la història del Poble Valencià', obra de Francesc Monjo i Dalmau, llicenciat en Història per la Universitat d’Alacant.

Publicat per l’Institut d’Estudis Calpins, el llibre de Francesc Monjo s’estructura en setze capítols, que van des de la prehistòria i l’antiguitat a l’època dels musulmans, la conquesta cristiana, la política i la monarquia als segles XIV, XV i XVI, els conflictes socials (amb la Germania i l’expulsió dels moriscos), la guerra de Successió i la guerra del Francès, així com els moviments carlins, fins a la política del segle XIX, la democràcia republicana, la guerra del 36, la dictadura i l’arribada de la democràcia. L’obra conté també un epíleg amb una llista dels reis de València i una extensa i completa bibliografia. El llibre, bellament il·lustrat (amb dibuixos d’E. Marín, P. Álvarez i L. Serna)  presenta un document amb els primers repobladors de Calp i Pop i un altre dels veïns cristians d’aquesta vila de la Marina Alta.
 
Aquesta obra està encapçalada per un text d'Andrés Ortolà Tomàs, president de l’Institut d’Estudis Calpins, una presentació de Núria Gómez, així com una nota de l’autor i un pròleg del professor de la Universitat de València,  Antoni Furió.

Com diu Francesc Monjo, 'el principal objectiu d’escriure aquest llibre ha estat donar a conèixer la història dels valencians i, alhora, aproximar-se a la historia de Calp'. I certament que Monjo ho ha encertat amb la manera, la forma i l’estil d’aquesta obra que, sincerament, recomane. Francesc Monjo, com diu el professor Antoni Furió en el pròleg del llibre, 'no es limita a recollir les dades i notícies que ha pogut trobar en arxius, documents i estudis ja publicats sobre el seu poble, sinó que les ha volgudes explicar situant-les en un context més ampli que els dóna sentit'.

Francesc Monjo, fill de Calp (Marina Alta) que s’ha especialitzat en Història Moderna amb el màster de doctorat, Història i identitat hispàniques en la Mediterrània occidental (segles XV-XIX) ens ofereix, com diu en la presentació del llibre Núria Gómez, 'una obra important pel seu caràcter marcadament tècnic i disciplinar'.

De lectura fàcil i amena, 'Calp dins la història del poble valencià', publicat per Edicions 96, és un text indispensable per tal de conèixer el passat i el present d’aquesta vila de la Marina Alta.

Com diu el professor Antoni Furió, 'Francesc Monjo ha fet una bona feina' fruit 'd’una profunda passió pel seu poble'. Aquesta presència de jóvens historiadors, en paraules del professor Furió, 'constitueixen un dels principals actius de la població i també una de les millors bases per a poder encarar amb esperança el futur'. És per això que l’obra de Francesc Monjo 'de gran qualitat tècnica', és una aportació molt important en la història i en la vida de Calp. Certament que l’autor 'historiador de formació i ofici', així com també l’Institut d’Estudis Calpins i l’Ajuntament de Calp, poden sentir-se ben orgullosos per la contribució que han fet a la història d’aquest poble de la Marina Alta, ja que llibres com aquest, ajuden a vertebrar i a cohesionar el País.

divendres, 16 d’agost del 2013

SANT ROC (LEVANTE-EMV, 16/08/2013)



Malgrat les poques dades que tenim de Sant Roc, aquest és un dels sants més venerats pels valencians. La devoció a Sant Roc es va estendre al nostre País al segle XIV, i per això és patró de tants i tants pobles: Museros, Burjassot, Olocau de Carraixet, Tavernes Blanques, Villar del Arzobispo o Dos Aigües. A més, és venerat a moltes ermites, com a Sagunt, Aiora, Carpesa, La Yesa, Puebla de San Miguel, Vallanca, Ademús, Benifairó de la Valldigna, Millars, Sinarques, Estivella, Guadassuar, Museros, Casinos o Sant Roc de Ternils, la Vilavella. I encara, diverses parròquies com a Benicull, Oliva, Silla o Lloc Nou de Sant Jeroni, estan dedicades al nostre sant.

A Paiporta, que el té també per patró, enguany celebren el 125è aniversari de les festes dedicades a Sant Roc. Va ser el papa Lleó XIII, qui el 20 de setembre de 1887 el va declarar patró d'aquest poble de l'Horta. La devoció a aquest sant, ve del 1885, quan la pesta de còlera, va causar 142 morts a Paiporta, que es va aclamar a Sant Roc.

És l'Acta breviore (un text escrit sobre l'any 1430) la que ens narra la biografia més fidedigna de sant Roc, que va nàixer a Montpeller (com el bon rei Jaume I) a finals del segle XIII o principi del XIV. En quedar orfe, Roc va donar els seus béns als pobres i se n'anà a Roma. Va ser a Acquapendente, on Roc, ple de caritat, ajudà els malalts de la ciutat, assotada per la pesta. 

Més tard se n'anà a Cesena, on hi havia també pesta. Miraculosament, amb la presència de Roc, va desaparèixer l'epidèmia. I el mateix passà a Rímini. La gent descobrí que per allà on passava Sant Roc, la pesta desapareixia, com un senyal de la santedat i de la bondat d'aquest home, tan sol·lícit pels malalts. 

En passar per Piacenza, Roc quedà contagiat de pesta, i es refugià en una cova, on un gos del veïnat li portava cada dia un panet. El comportament estrany de l'animal, va fer que, un dia, el seu amo el seguira. I així va descobrir l'home de Déu. 

Segons la tradició, quan Sant Roc va estar curat, el gos se n'anà amb ell. I per això, la iconografia representa a Sant Roc amb un gos al seu costat. 

Finalment Sant Roc decidí tornar a la seua terra. Però a Angera, al costat del llac Maggiore, va ser acusat injustament de ser un espia i fou tancat a la presó, on morí 5 anys més tard.

Sant Roc ens és un exemple de sol·licitud i de caritat pels més desvalguts, per tots els qui sofreixen i pels qui el nostre món margina. Com canten uns Goigs a Sant Roc, «fóreu lliure de riquesa/ repartint-la entre els pobrets:/ vostre cor sentí els esplets/ de la santa saviesa/ Recordant, Sant Roc, la gesta/ de la vostra santedat:/ Guardeu-nos de tota pesta/ i lliureu-nos del pecat».

En un món marcat per la duresa i per l'egoisme, tots nosaltres, com Sant Roc, hauríem de portar una paraula d'esperança i de consol a tots els qui sofreixen, per tal de reproduir en la nostra vida la sol·licitud de Sant Roc pels malalts. D'aquesta manera, posaríem una miqueta de llum, enmig de la foscor del nostre món.

Centenari de Jubany, el cardenal Montinià (CATALUNYARELIGIÓ.CAT, 12/08/2013)

(Josep Miquel Bausset/CR) Aquest dilluns 12 d’agost fa 100 anys del naixement del cardenal Narcis Jubany, bisbe de Girona i arquebisbe de Barcelona entre 1972 i 1990.
Bisbe plenament conciliar i montinià, Jubany afirmava que “l’allunyament de l’Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II” i per això, durant les sessions del Concili en les que va participar, el bisbe Jubany va apostar clarament per l’aggiornamento. En una intervenció seva a l’aula conciliar el 15 d’octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església: “L’estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic”. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en eixir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors”.   
Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l’arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d’una gran humanitat. Per això es queixava del fet que “el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent”.
El cardenal Jubany va patir, pel fet que tenia un ideal d’una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Recolzà els capellans obrers des suburbis i fins i tot pagà algunes multes que els imposava el franquisme.
La seva saviesa i la seva prudència van deixar una forta empremta en l’Església de Barcelona. A més sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: “Jo no sé de tot”.
Home de diàleg, l’1 de gener de 1977, en l’homilia de la Jornada Mundial per la pau, el cardenal Jubany s’afegia a la petició d’una amnistia “un desig que jo comparteixo”.
El canonge Josep Maria Martí Bonet recordava que el cardenal Jubany i ell mateix, es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el pare Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar línies d’actuació conjuntes. Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany “sabia mirar als ulls” i “amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics”.
A finals de 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir a D. Marcelo, després de la campanya “Volem bisbes catalans” i va ser creat cardenal pel papa Pau VIè el 5 de març de 1973. Els seus contactes amb bisbes d’altres països, li van donar una visió oberta i ecumènica de l’Església i amb Tarancon, va tindre un paper clau durant la Transició. Jubany, de línia clarament montiniana, va ser un dels bisbes catalans que va participar en la redacció del document “Arrels cristianes de Catalunya”, de 1985.
En els seus 18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981 l’Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l’Església. Una de les obres més destacades de Jubany va ser la creació a Barcelona de la Universitat Ramon Llull. També va propiciar un diàleg entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Així en l’Eucaristia de la festa de la Mercè de 1982, el cardenal Jubany demana al president Pujol i a l’alcalde Maragall, “un llenguatge noble i sense ultratges”, i el 1989 exhortava a “una bona intel·ligència entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona”.
Sol·lícit per Montserrat, que “sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans”, el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d’abril, per presidir la missa conventual, el dia de la patrona de Catalunya. L’1 d’abril de 1989, el cardenal Jubany presidia la benedicció abacial del pare Abat Sebastià Bardolet. El cardenal deia: “Pare Abat: Recordeu que sou abat, no solament d’un monestir il·lustre per la seva història i pel seu guiatge espiritual, cultural i litúrgic, que de segles ha exercit, sinó també, d’aquest monestir, que és custodi de la imatge entranyable de la Mare de Déu de Montserrat. Ella és el cor i l’ànima de Catalunya i celestial patrona de les diòcesis catalanes”.
Nascut ara fa 100 anys a Santa Coloma de Farners el 12 d’agost de 1913, al si d’una família humil, Narcís Jubany i Arnau va estudiar al seminari de Barcelona. Ordenat prevere el 30 de juliol de 1939 i destinat de vicari a Piera, aviat fou enviat a ampliar estudis a la Universitat de Comillas, on obtingué el doctorat en Dret Canònic. Posteriorment a la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en Teologia. Va ser professor de Dret Canònic al Seminari de Barcelona, viceconsiliari dels Joves d’Acció Catòlica i consiliari de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.
Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l’arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seves que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tindre problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seves paraules en català, a la festa de Corpus de 1969.
Després de 18 anys a Barcelona, el 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va ocupar el llavors bisbe de Tortosa Ricard Maria Carles.
El cardenal Narcís Jubany va morir el 26 de desembre de 1996, després d’haver viscut els últims anys de la seva vida, d’una manera senzilla, a la residència dels germans Camils al Guinardó de Barcelona.
Va ser mossèn Josep Maria Aragonès, en l’Eucaristia de l’enterrament del cardenal Jubany, qui el definí com un home que sobresortia “per la senzillesa, l’austeritat i el seu caràcter pacificador”.  

dimecres, 14 d’agost del 2013

El cardenal Narcís Jubany (Diari de Girona, 13/08/2013),




"El cardenal Jubany va patir pel fet que tenia un deal d'una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Donà suport als capellans obrers dels suburbis"

Nascut a Santa Coloma de Farners el 12 d'agost de 1913, ahir en va fer 100 anys, al si d'una família humil, Narcís Jubany i Arnau va estudiar al seminari de Barcelona. Ordenat prevere el 30 de juliol de 1939 i destinat de vicari a Piera, aviat fou enviat a ampliar estudis a la Universitat de Comillas, on obtingué el doctorat en Dret Canònic. Posteriorment a la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en Teologia. Va ser professor de Dret Canònic al Seminari de Barcelona, viceconsiliari dels Joves d'Acció Catòlica i consiliari de l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.

Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l'arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seves que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tindre problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seves paraules en català, a la festa de Corpus de 1969.

A finals de 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir D. Marcelo, després de la campanya "Volem bisbes catalans" i va ser creat cardenal pel papa Pau VIè el 5 de març de 1973. El 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va ocupar el bisbe Ricard M. Carles.
Els seus contactes amb bisbes d'altres països li van donar una visió oberta i ecumènica de l'Església i amb Tarancón, va tenir un paper clau durant la Transició. El cardenal Juabany, de línia clarament montiniana, va participar en la redacció del document de l'episcopat català, Arrels cristianes de Catalunya, de 1985. Una de les obres més destacades de Jubany va ser la creació a Barcelona de la Universitat Ramon Llull.
Bisbe plenament conciliar, Jubany afirmava que "l'allunyament de l'Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II" i per això, durant les sessions del Concili, el bisbe Jubany va apostar clarament per l'aggiornamento. En una intervenció seva a l'aula conciliar el 15 d'octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l'Església: "L'estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic". Això va causar una gran indignació en la major part de l'episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en eixir de l'aula conciliar, "els nostres germans en l'episcopat s'esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors".

Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l'arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d'una gran humanitat. Per això es queixava del fet que "el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent".
El cardenal Jubany va patir pel fet que tenia un ideal d'una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Recolzà els capellans obrers dels suburbis i fins i tot pagà algunes multes que els imposava el franquisme.

La seva saviesa i la seva prudència van deixar una forta empremta en l'Església de Barcelona. A més sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: "Jo no sé de tot".
Home de diàleg, l'1 de gener de 1977, en l'homilia de la Jornada Mundial per la pau, el cardenal Jubany s'afegia a la petició d'una amnistia "un desig que jo comparteixo". El canonge Josep M. Martí Bonet recordava que el cardenal Jubany i ell mateix es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el P. Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar línies d'actuació conjuntes.
Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany "sabia mirar als ulls" i "amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics".

En els seus18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981 l'Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l'Església. També va propiciar un diàleg entre la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona. Així, en l'Eucaristia de la festa de la Mercè de 1982, el cardenal Jubany demana al president Pujol i a l'alcalde Maragall, "un llenguatge noble i sense ultratges", i el 1989 exhortava a "una bona intel·ligència entre la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona".
El cardenal Narcís Jubany va morir el 26 de desembre de 1996, després d'haver viscut els últims anys de la seva vida, d'una manera senzilla, a la residència dels germans Camils de la ciutat Comtal.

Va ser mossèn Josep M. Aragonès, en l'Eucaristia de l'enterrament del cardenal Jubany, qui el definí com un home que sobresortia "per la senzillesa, l'austeritat i el seu caràcter pacificador".

Sol·lícit per Montserrat, que "sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans", el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d'abril, per presidir la missa conventual, el dia de la patrona de Catalunya.

L'1 d'abril de 1989, el cardenal Jubany presidia la benedicció abacial del P. Abat Sebastià Bardolet. El cardenal deia: "P. Abat: Recordeu que sou abat, no solament d'un monestir il·lustre per la seva història i pel seu guiatge espiritual, cultural i litúrgic, que de segles ha exercit, sinó també, d'aquest monestir, que és custodi de la imatge entranyable de la Mare de Déu de Montserrat. Ella és el cor i l'ànima de Catalunya i celestial patrona de les diòcesis catalanes".

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT