dilluns, 24 d’agost de 2020

‘Que miren de no atrevir-se a fer cap frau’ (CASTELLÖ NOTÍCIES, 24/08/2020)

 És això el que Sant Benet demanava als monjos, quan al capítol 57 de la Regla, (que tracta dels artesans del monestir) ens posa en guàrdia perquè en la venda dels productes no ens guiem per l’avarícia, l’ambició, la cobdícia i el frau, tan freqüent en el món de la política i dels negocis.


Sant Benet ens demana que anem en compte per no caure en el desig innat de posseir, d’acumular i de guanyar més i més (i no d’una manera honesta) ja que ací es troba l’arrel de l’avarícia i de la cobdícia. És tan important aquest punt, que Sant Benet insisteix així en aquest capítol: “Si s’ha de vendre algun dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar, miren de no atrevir-se a fer cap frau” (RB 57:4). I també en el mateix capítol Sant Benet ens mana “Que en els  preus no s’infiltre el mal de l’avarícia” (RB 57:7). I perquè els monjos visquem amb honradesa, sense caure en el vici dels diners, al capítol 4 de la Regla, quan Sant Benet ens dóna uns “instruments de les bones obres”, ens mana “no furtar” (RB 4,5), ja que la base de l’avarícia es troba en el furt, en la capacitat de robar.


Sant Benet, que coneixia l’interior dels hòmens, sabia que al nostre cor tots tenim aquell desig desordenat que ens porta a voler tindre més que els altres. I no precisament per camins basats en l’honestedat, el treball i la rectitud, sinó tot al contrari: per mitjans fraudulents, amb trampes i amb mentides. No és això el que està passat des de ja fa molt de temps en alguns polítics i hòmens de negocis? L’últim cas (conegut) ha estat el del rei emèrit, per aquell instint malsà d’acaparar i de posseir d’una manera desordenada i per mitjans deshonestos. I és que quan el cor està buit de sentiments, l’home l’ompli del desig de la riquesa. Ja ho diu també la Primera Carta de Sant Joan, quan condemna “l’ostentació de la riquesa” (1 Jo 2:16), com també el Salm 9, quan condemna l’impiu que “es glorieja de les seues ambicions”, el qui viu “àvid de diners” i el qui actua “ple de malediccions, d’enganys”, i el qui dissimula “conjurs i maleficis” (Ps 9:3,7). La Paraula de Déu també denuncia “els amics de males arts”, així com “els mentiders”, “l’home fals”, aquells que tenen uns llavis on “no hi ha sinceritat”, els qui “guarden al cor la intriga”, pel fet que “sota la seua llengua falaguera hi ha un sepulcre obert” (Ps 5)


El jesuïta Anthony de Mello, en el seu preciós llibre, “La pregària de la granota 2”, conta que un avar va enterrar el seu or al peu d’un arbre, al seu jardí. Cada setmana el desenterrava i el contemplava durant hores. Però un bon dia arribà un lladre, desenterrà l’or i se l’endugué. Quan l’avar anà a contemplar el seu tresor, tot el que trobà fou un forat buit. L’home començà a cridar de dolor, i tant i tant cridava, que els seus veïns anaren corrent per preguntar-li què li passava. I quan els ho va explicar, un d’ells li va preguntar: “Feies servir l’or per a alguna cosa?”. “No”, respongué l’avar. “Només me’l mirava cada setmana”. El seu veí li contestà: “Bé. Pel mateix preu pots continuar venint cada setmana i contemplar el forat”. I Anthony de Mello conclou així: “Quan un milionari mor i la gent pregunta: “Quant deu haver deixat?”, la resposta, naturalment, és: “Tot”. Encara que la resposta també pot ser: “No ha deixat res. Li ha estat llevat”. Com diu també Anthony de Mello, “Quan el pardal fa el niu en el bosc no ocupa més que una branca. Quan el cérvol sacia la seua set en el riu, no beu més que el que li cap a la panxa. Només nosaltres acumulem coses i més coses perquè tenim el cor buit”.

Davant la pobresa de tantes famílies, ¿no és un insult i una immoralitat el saqueig que el rei emèrit ha fet, amb l’únic desig d’enriquir-se il·lícitament?

El fill de Bausset

Mon pare: paiportí, alcudià i piler, pel fill de Bausset (CASTELLÖ NOTÍCIES, 19/08/2020)

 Hui, 19 d’agost, fa 110 anys que va nàixer mon pare. I com els huit anys anteriors, enguany també celebrarem l’aniversari del seu naixement sense ell. O millor dit: sense la seua presència física entre nosaltres! Perquè de fet, el seu record és ben viu en les meues germanes i en mi i en tots els qui el van conèixer. Com ho és també el seu exemple i el seu testimoni de vida. Una vida plena de sentit. Una vida dedicada a la lluita per la llibertat i pel redreçament nacional del País Valencià.

Sempre amb una actitud discreta i senzilla, lluny de protagonismes i de ganes de figurar, mon pare va ser per damunt de tot un home íntegre i coherent. Quan veiem tantes incongruències i tantes mentides, fraus, enganys, trampes i jocs bruts, mon pare va ser sempre un home honrat i honest, fidel als amics i al país, un home que se sentia paiportí de naixement, alcudià de sentiments i piler de convicció.


Inquiet i sempre amb ganes d’aprendre, Josep Lluís Bausset era, com deia el periodista de Levante Paco Cerdà, “un curiós insaciable i un home de paraula. I seua paraula és com la dels hòmens del trinquet: sagrada”. I és que mon pare mai no anava amb ambigüitats. Quan una cosa era blanca, no deia que era negra o grisa.

Per això l’amic i periodista Bernat Clari deia de mon pare en la concessió del Premi Important de Levante, l’octubre de 2010: “Bausset, per transformar la societat, utilitza com a única arma de combat la paraula”. I, tot seguit, descrivia en aquests termes el tarannà de mon pare: “Fidelitat a la terra, als nostres símbols i a la nostra llengua. I actuar amb rebel·lia davant les injustícies”. Per tot això, Clari definia mon pare com un home “honest, honrat i bona persona, a més de coherent”. Millor descripció impossible!

Cada any, el 19 d’agost, a la platja de Piles, la nostra casa s’omplia de gent que venia a felicitar-lo: Gabriel i Roser des de Miramar; Paquita d’Alfarrasí i Carmen d’Ador; Toni de Xeraco i Vicent d’Oliva; Bene de Vinalesa; Presenta, Ivan, Paco i Cristina, amb Ricard i Irene i Josep i Mª Carmen, amb el seu nét Arnau, de l’Alcúdia; Enric i Tona de Piles; Joan i Imma d’Alzira, i l’amic Santi. I segur que me’n deixe molts més. I de la tertúlia d’El Micalet: Francesc Jover i Tere, Antoni Signes i Maru, Ramon Trullenque, Agustí Ventura, Vicent Moreno. I els meus cosins i els meus nebots, que s’unien amb goig a la festa d’aniversari de mon pare.


Fa deu anys, amb motiu del centenari del naixement de mon pare, van ser més de cent els amics que vingueren a felicitar-lo, uns a dinar amb nosaltres i d’altres a un berenar. I és que mon pare sempre es va sentir orgullós dels seus amics, ja que era fidel a l’amistat i  als seus exalumnes.

Mon pare per damunt de tot va ser un home obstinat i lluitador, com deia Santi Vallés en aquest mateix diari hui fa deu anys: “Sense reparar en els obstacles i desafiant el poder establert, Bausset és la viva estampa de la lluita de David contra Goliat, la lluita d’aquell que en lloc de la força sempre utilitza una fina intel·ligència per a vèncer els intolerants i aquells que ataquen el valencià”.

Hui, com des de fa nou anys, celebrarem l’aniversari de mon pare sense la seua presència física i sense que a la nostra casa, a la platja de Piles se senten les notes de l’acordió de Toni i els cants de tants i tants amics que venien a felicitar-lo.

Amb tot, aquest 19 d’agost serà el 110è aniversari de naixement d’un home que ha estat  estimat per la seua família i pels seus amics i del qual guardarem per sempre un record agraït per la seua vida, pel seu exemple, per la seua fidelitat al País i a la seua gent! I per la seua trajectòria irreprotxable.

En l’article col·lectiu publicat a Levante el 26 de febrer de 2010, amb ocasió de l’homenatge que ACPV dedicà a mon pare, i signat per Manuel Boix, Francesc Burguera, Eliseu Climent, Antoni Ferrando, Josep Iborra, Joan Llinares, Joan Francesc Mira, Vicent Partal, Vicent Pitarch, Vicent Sanchis, Isabel-Clara Simó i Ramon Trullenque, aquest amics definien mon pare com un “símbol viu i actiu del valencianisme”.

Apassionat per la Pilota Valenciana, la vida de mon pare va ser una bona partida, com les de la Pilota Valenciana, per la seua noblesa i integritat, ja que sempre va jugar net, sense trampes, sense trepitjar l’adversari.

Hui les meues germanes i jo recordarem que fa 110 anys mon pare va nàixer a Paiporta. Recordarem un home que al llarg dels seus gairebé 102 anys de vida, ha estat exemple d’honestedat i de patriotisme, d’estimació a la família, als amics i al País Valencia, de rectitud i d’integritat de vida! Hui agrairem a Déu, en l’Eucaristia, el do que Ell ens va fer de la persona “subterrània” i discreta de mon pare; de l’exemple de patriotisme i de virtuts cíviques de Josep Lluís Bausset.

La senyera del rei Jaume I que cobria el seu cos en l’enterrament, ens compromet a les meues germanes i a mi a defensar la llibertat del nostre País i a ser fidels al que el nostre pare ens va ensenyar amb la seua vida llarga i plena de sentit.

Article col·lectiu publicat a Levante el 26 de febrer de 2010

 

El fill de Bausset

diumenge, 16 d’agost de 2020

I després diuen que no són nacionalistes (VILAWEB/ONTINYENT, 15/08/2020)

 Des de fa molt de temps, tant el PP com el PSOE, i fins i tot més encara Ciutadans (i en el seu moment UPyD), ens volen fer creure que ells no són nacionalistes. I que nacionalistes són el PDeCAT, el Bloc, la CUP, ERC o el PNB.

No són nacionalistes però s’emboliquen amb la bandera d’Espanya tant sí com no, com hem vist al llarg de la seua carrera política als Srs. Rajoy, Aznar, Sánchez i Rivera, entre més. S’emocionen amb l’himne espanyol i amb la bandera d’Espanya, que no poden ser xiulades. I encara una dada més: el que va determinar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, fa tres anys, va ser el nacionalisme dels qui el van aprovar  perquè ‘antes roja que rota’.

Ens volen fer creure que ells no són nacionalistes i que nosaltres, els ‘nacionalistes’ (els qui sí que ho reconeixem), i només nosaltres, estem obsessionats amb els signes d’identitat, amb les banderes, els himnes i les pàtries. I ells no. Però a la mínima cauen en el propi parany. Perquè diuen que els qui ells acusen de nacionalistes (com si això fóra un pecat mortal), sobretot catalans i bascos, no s’ocupen dels problemes reals dels ciutadans i només estan per les banderes i pels himnes. I que el que cal fer és governar i no ser ‘aldeanos’, expressió que va utilitzar fa uns anys la Sra. Punset.

Però fa dos anys, quan alguna batlessa, amb molt bon criteri, va decidir que les bandes de música no tocaren l’himne espanyol a l’eixida i a l’entrada de les processons, aquests que diuen que no són nacionalistes van anatematitzar les batlesses de Real de Gandia i de Sueca, contràries a l’himne en aquests actes, o els batles, com el de l’Alcora, que van amagar la bandera espanyola. Però no havíem quedat que ells no són nacionalistes? No ens deien que el que interessa a la gent és un bon govern i no els himnes i les banderes? I com és que ells, que no són nacionalistes, es van irritar (i de quina manera) per una qüestió d’himnes i de banderes?

L’última ‘perla’ d’un que s’anomena no nacionalista ha estat el Sr. Fernando Giner, regidor de Ciutadans a l’ajuntament del Cap i Casal del País Valencià. En el seu compte de Twitter, el 10 d’agost passat posava la foto d’una bandereta espanyola clavada a unes dunes, un espai natural protegit, amb el següent text: ‘Lo bien que luce nuestra bandera, la de todos, esté en el lugar donde esté ¿no creen?’. El regidor de Compromís a l’ajuntament de València, Sergi Campillo, recordà al Sr. Giner que a les dunes no s’haurien de posar banderetes. El Sr. Giner respongué que ‘Nunca invadiría los espacios protegidos de las playas’, sense que censurara la bandereta a les dunes, perquè ‘lo bien que luce nuestra bandera, la de todos, esté en el lugar que esté ¿no creen?’. Doncs no. A les dunes no ‘luce bien’.

Cal recordar (i diuen que no són nacionalistes) que fa dos anys llargs, en temps del PP al govern espanyol, la ministra de defensa i el ministre d’educació firmaren un acord perquè els alumnes espanyols pogueren estudiar a l’escola els ‘símbols nacionals’ (espanyols) i un temari per reforçar la imatge de les forces armades i la monarquia.

Però la cirereta del pastís, dels qui diuen no ser nacionalistes, la va posar qui va ser líder de Ciutadans al Parlament de Catalunya, en el seu discurs del dijous 1 de març de 2018. La Sra. Inés Arrimadas, en un moment de la intervenció, va dir que si alguna cosa bona havia tingut el Procés català, és que ha ‘despertado el sentimiento de patriotismo cívico en España’. I ho digué diverses vegades. La traí el subconscient? No diuen que no són nacionalistes?

Per altra part, també ha estat ‘emocionant’ la resposta dels qui diuen no ser nacionalistes en la defensa de la lletra de l’himne espanyol que cantà Marta Sánchez en un concert el 14 de febrer de 2018 al Teatro de la Zarzuela (‘Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón’). Aquest enaltiment de la lletra de l’himne, no és un gest nacionalista? Aquesta lletra va ser elogiada amb felicitacions públiques, tant pel Sr. M. Rajoy com pel Sr. A. Rivera. En aquesta línia cal tindre en compte que l’eurodiputat valencià Estebán González Pons, va demanar que Marta Sánchez cantara l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei de futbol que havien de disputar el Barça i el Sevilla.

I després diuen que no són nacionalistes!

Maria, ‘Verge humil, flor d’honor’ (VILAWEB/ONTINYENT, 14/08/2020)

 Són aquestes les paraules que canta Sant Pere quan al Misteri d’Elx es troba amb Maria. I és així com els cristians reconeixem i invoquem la Mare de Jesús: ‘Verge humil, flor d’honor, Mare del nostre Redemptor’.

La Festa d’Elx, proclamada per la Unesco el 2001 Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, ens recorda cada agost (enguany amb l’anomalia de la covid-19), la devoció del poble valencià a la Mare de Déu, ‘Verge santa i pura’.

Maria, la ‘plena de gràcia’, dona que ‘sobreïx entre els humils i els pobres del Senyor’ (Lumen Gentium 55) és, com canten els apòstols al Misteri durant l’enterrament, ‘la flor de virginal bellesa, temple d’humilitat, on la Santa Trinitat fon enclosa e contesa’.

En les diverses ocasions que he vist a Elx la representació de la Festa, he pogut constatar l’amor dels valencians per Santa Maria, icona de l’Església i mare dels creients, que ‘precedeix el pelegrinatge del Poble de Déu, com a signe d’esperança i de consol’ (Lumen Gentium 68).

Però també a Montserrat, el juliol de 2004, vaig poder veure la representació extraordinària que la Capella del Misteri va fer de la Festa, i que deixà en monjos, pelegrins i visitants, un record inesborrable del drama de l’Assumpció.

‘Déu vos salve, Verge imperial, Mare del Rei Celestial’, canta l’àngel que baixa del cel la palma que donarà a Maria. També els cristians, com els jueus del Misteri, invoquem amb devoció la intercessió de Santa Maria: ‘pura fon e sens pecat la Mare de Déu glorificat, advocada dels pecadors’.  De fet són molts els pobles valencians, des d’Elx a Costur, de Bétera a Castell de Guadalest i Paiporta, d’Albocàsser a Museros, o de Penàguila o Portell, que cada any invoquen a la Mare de Déu en les seues festes majors.

L’Església celebra amb goig la festa de la Mare de Déu cada 15 d’agost des de molt antic. Una festa que ha tingut diversos noms (dormició, assumpció, glorificació) i que ens recorda la plenitud i la felicitat a la qual  fou destinada Maria, en la seua perfecta configuració amb Jesús Ressuscitat. De fet, el triomf de Maria en la seua Assumpció és obra de la seua associació a la Pasqua del Crist. L’alegria d’aquesta festa és, en certa manera, alegria per la nostra pròpia victòria, perquè en el misteri de l’Assumpció de la Mare de Déu se’ns dóna la garantia del nostre destí de salvació.

Que Maria, que com digué Sant Ambròs ‘és imatge de l’Església per la fe, la caritat i la unió amb el Crist’, ens ensenye a ser missatgers de l’Evangeli i a viure dòcils a la voluntat de Déu.

Com el cant de l’enterrament del Misteri, que posa de manifest la missió intercessora de la Mare de Déu, també nosaltres l’invoquem amb confiança, ‘pregam-vos, cos molt sagrat, que de nostra parentat vos acord tota vegada quan sereu als cels pujada’.

Com diu D. Amundarain, ‘Maria és la figura i el testimoni consolador que manifesta i dóna a la humanitat la certesa de l’esperança final’. I és que ‘aquesta glorificació de Maria constitueix el destí de tots els humans, als quals Crist ha convertit en germans’.

El Misteri d’Elx, emblema dels valencians i un dels senyals d’identitat més representatiu del País Valencià, ens convida un any més a honorar Santa Maria, mare de Jesús i mare de l’Església. I és que com va dir fa uns anys Mireia Mollà, actual consellera d’Agricultura de la Generalitat del País Valencià i antiga regidora de l’Ajuntament d’Elx, el Misteri ‘acull les emocions, tradició, història i cultura d’un poble que ha sabut mantenir viva esta representació al llarg dels segles’.

Tot comentant l’himne de Vespres d’aquesta solemnitat, escrit pel monjo del segle XI Sant Pere Damià, el P. Abat Josep M. Soler ha destacat el ‘to d’alegria’ d’aquest text, pel fet que ‘Maria és la joia del món’ (gaudium mundi). L’abat ha destacat d’aquest himne l’estrofa que parla de Maria com aquella que ‘dóna la mà als caiguts’ (da manum lapsis) i porta ‘socors als dèbils’. I és que ‘l’Assumpció no allunya Maria del Poble de Déu, sinó que la introdueix en una dimensió nova  de proximitat espiritual amb tothom, incorporada al Crist ressuscitat com està, ella és “mare de misericòrdia”’.


El P. Abat Josep M. destaca també d’aquest himne la joia que per a nosaltres és Maria, pel fet ‘d’haver-nos portat Jesucrist’, una joia que es deu també a ‘la seua santedat personal’. Per això en la seua glorificació, Maria ‘ens mostra que també nosaltres, germans seus en humanitat i en la fe cristiana, som destinats a la vida per sempre en la glòria del Crist’.

Aquest himne de Sant Pere Damià anomena Maria ‘nova estrella del cel’ (nova stella caeli), ja que ‘per la seua lluminositat espiritual indica des de la glòria, als qui fem via en aquest món, quin és el camí que duu a la felicitat i a la vida per sempre’.

Maria, com a ‘nova estrella del cel’, queda simbolitzada a Elx en la Nit de l’Albà, quan la palmera de la Mare de Déu, integrada per més de tres mil coets, il·lumina aquesta ciutat del Baix Vinalopó. Per això també Santa Maria, la deixebla predilecta i més perfecta del Crist, il·lumina els cors de tots els qui l’aclamen com a mare, a tants pobles, com a patrona.

dimarts, 11 d’agost de 2020

"Pere Casaldáliga siempre pensó que no podía haber fe cristiana sin encarnación" (RELIGIÓN DIGITAL, 10/08/2020)

 

"Siempre estuvo al lado de los indígenas xavantes, originariamente, propietarios de las tierras donde él vivió y que pasaron a manos de los terratenientes"

"Como ha recordado el P. Abad Josep Mª Soler, que en Sabadell tuvo a Casaldàliga de profesor, el obispo Pere era un hombre de Dios que cuando rezaba, 'su concentración era tal, que desde fuera veíamos que sentía por dentro'"

Este sábado, 8 de agosto, ha pasado a las manos del Padre el obispo Pere Casaldàliga. Y anoche TV3 volvió a emitir los dos capítulos de la serie “Descalç sobre la terra vermella”, (“Descalzo sobre la tierra roja”), sobre el obispo Pere, pastor, profeta y poeta, un hombre valiente, enraizado en las Bienaventuranzas y comprometido con la causa de los pobres.

Casaldàliga, de ojos penetrantes y de gran corazón, fue un obispo que apostó por la colegialidad en el seno de la Iglesia, la sinodalidad y la corresponsabilidad. Solidario con las causas de los indígenas y de los más débiles, el obispo Casaldàliga era un mensajero del Evangelio, que dedicó toda su vida a defender los derechos de los más pobres y necesitados del Brasil, y a denunció, con valentía profética, un sistema que “hace de la humanidad, un negocio”. Casaldàliga, siempre estuvo al lado de los indígenas xavantes, originariamente, propietarios de las tierras donde él vivió y que pasaron a manos de los terratenientes.

Hombre comprometido con la Teología de la Liberación, Pere Casaldàliga ha trabajado siempre por una Iglesia más sencilla y más próxima a los pobres, como desea también el papa Francisco. Por eso, Casaldàliga defendió las Comunidades Eclesiales de Base, como una manera nueva de hacer Iglesia, donde se une la fe a la vida. Unas comunidades que son semilla, fermento y sal.

Pedro Casaldáliga, in memoriam
Pedro Casaldáliga, in memoriam

El obispo Pere, lejos de una “episcopalitis aguda”, siempre pensó que no podía haber fe cristiana sin encarnación. Casaldàliga también apostó por el celibato opcional y por una mayor presencia de las mujeres en el seno de la Iglesia. Una Iglesia que no sea de poder, sino de servicio, como él ha hecho durante los 34 años de obispo en la diócesis de Sao Félix, hasta que en 2005 se le aceptó la dimisión.

Con 92 años y enfermo de Parkinson, el obispo Casaldàliga creía que no habría paz “mientras no se socialice la riqueza”, y por eso el obispo Pere defendió la mejora de vida de los más pobres.

Como ha recordado el P. Abad Josep Mª Soler, que en Sabadell tuvo a Casaldàliga de profesor, el obispo Pere era un hombre de Dios que cuando rezaba, “su concentración era tal, que desde fuera veíamos que sentía por dentro”.

Casaldàliga, obispo de los pobres y defensor de los indígenas, nacido Balsareny el 1928, defendía “una esperanza pascual, que es invencible”. En diciembre de 2012, el obispo Pere tuvo que abandonar Sao Félix, debido a las amenazas de muerte que había recibido, por el hecho de haber luchado por los derechos de los indígenas.

En enero de 2014, el obispo Pere enviaba un mensaje a las Comunidades Eclesiales de Base, del Brasil, animándolas a ser Iglesia en esta “hora de primavera eclesial que hemos de vivir con entusiasmo”. Casaldàliga creía necesario “hacer la transición de una época autoritaria, de tener toda la verdad, a una época de diálogo”, así como también una reforma de la Curia, que llevara “como primer paso a la desaparición del Estado del Vaticano”, para de esta manera, “el papa deje de ser Jefe de Estado”.

"Casaldàliga creía necesario 'hacer la transición de una época autoritaria, de tener toda la verdad, a una época de diálogo', así como también una reforma de la Curia, que llevara 'como primer paso a la desaparición del Estado del Vaticano'"

Eduard Fernández, en una exposición de fotografías del Araguaia de Pere
Eduard Fernández, en una exposición de fotografías del Araguaia de Pere

Eduard Fernàndez, el actor que interpreta en esta serie al obispo Casaldàliga, declaraba en una entrevista: “Ha supuesto una gran experiencia. Porque es muy grande el personaje, es muy grande la historia, su pensamiento, su fe”. El actor definía a Casaldàliga como un hombre “muy normal, muy sencillo. Es muy inteligente, tiene mucho sentido del humor. Yo he llorado mucho. Porque es una persona que desde siempre ha hecho el bien durante las 24 horas del día. Y que tiene una línea de pensamiento, de fe, de compromiso social y político que pienso que esta película recoge”. Del rodaje de la película, Eduard Fernàndez destacaba la oración de Casaldàliga: "Cuando teníamos tiempo íbamos a la oración. Porque él, cada mañana, a las 7.30 se ponía a rezar. Echo de menos ese rato”.   

Hombre de Dios, Casaldàliga creía en una Iglesia que fuese “el Pueblo de la esperanza, el Pueblo de la Pascua”, con “una esperanza confiada en el Dios de la vida, del amor, de la libertad”. Profeta y poeta, el obispo Pere expresaba así, con este poema, su pasión por el Reino y su lucha por la justicia y por la verdad.

“Con un callo por anillo

monseñor cortaba arroz.

¿Monseñor martillo y hoz?

Me llamarán subversivo

y yo les diré: lo soy.

Por mi pueblo en lucha vivo.

Con mi pueblo en marcha voy.

Tengo fe de guerrillero

y amor de revolución

y entre evangelio y canción

sufro y digo lo que quiero.

Si escandalizo, primero,

quemé el propio corazón

al fuego de esta Pasión,

cruz de su mismo Madero.

Incito a la subversión

contra el Poder y el Dinero.

Quiero subvertir la ley

que pervierte al pueblo en grey

y al Gobierno en carnicero.

(Mi Pastor se hizo Cordero.

Servidor se hizo mi Rey)

Creo en la Internacional

de las frentes levantadas,

de la voz de igual a igual

y las manos enlazadas….

Y llamo al Orden de mal,

y al Progreso de mentira.

Tengo menos paz que ira.

Tengo más amor que paz.

¡Creo en la hoz y en el haz

de estas espigas caídas:

una muerte y tantas vidas!

¡Creo en esta hoz que avanza

-bajo este sol su disfraz

y en la común Esperanza-

tan encorvada y tenaz!”

Campo de trigo, Raoul Dufy
Campo de trigo, Raoul Dufy

La manipulació del retaule major de la Seu de València (VILAWEB/ONTINYENT, 09/08/2020)

 En el meu article anterior vaig denunciar la manipulació de la pintura de Marçal de Saix que hi ha en una capella de la Seu de València: concretament, la part manipulada d’aquesta obra pictòrica correspon a la part central d’aquest retaule, amb Sant Jordi i el rei Jaume I en la batalla del Puig.

Com deia en aquell article, la pintura original de Marçal de Saix mostra en un primer terme el rei Jaume I en la batalla del Puig, amb la senyera reial sobre el seu cavall i al pit del monarca, i en segon terme Sant Jordi amb la creu roja sobre fons blanc. Per contra, la pintura manipulada mostra Sant Jordi en un primer terme, amb la creu roja sobre fons blanc i darrere seu el rei Jaume I, que curiosament ha ‘perdut’ la senyera quadribarrada que cobreix el cavall en la pintura original i que ha estat revestit, com Sant Jordi, amb la creu roja sobre fons blanc. Aquesta còpia infame, que tergiversa la història (i l’original d’aquesta obra mestra del gòtic valencià) es trobava (o es troba) a la Seu de València, a la capella on la tradició diu que se celebrà la primera missa després de la conquesta de València, amb la presència del rei conqueridor.

Però a més d’aquesta manipulació de la pintura de Marçal de Saix, a la catedral de València hi ha una altra absurda manipulació, també amb l’objectiu d’esborrar les quatre barres de la senyera del rei Jaume I, de la mateixa manera que es va fer amb la pintura de Marçal de Saix. Concretament, aquest nou atac als símbols d’identitat dels valencians el trobem al retaule major de la Seu de València. Quan jo visitava fa anys la Seu, i el retaule era obert, sempre havia vist la imatge de la Mare de Déu amb l’Infant Jesús amb unes grans quatre barres sense cap mena de blau, com la senyera que hi ha al Pouet de Sant Vicent darrere la imatge de Sant Vicent Ferrer. Però des de fa uns anys, no sabria dir quants, el fons quadribarrat sobre el qual hi havia la Mare de Déu ha desaparegut i ha estat substituït per una tela, molt diferent de les quatre barres.

Qui va donar l’autorització per a modificar la tela que emmarca la imatge de la Mare de Déu? No puc precisar quan es va cometre aquest frau al retaule llevant les quatre barres, evidentment amb la connivència de l’arquebisbe (quin?) i del Capítol de la catedral i la Conselleria de Cultura del govern valencià. Evidentment aquesta manipulació al retaule major de la Seu de València es va fer quan el PP havia fet del Palau de la Generalitat el seu ‘cortijo’ particular i els dirigents d’aquest partit feien i desfeien al seu gust, atacant obsessivament la història dels valencians i esborrant qualsevol referència a la senyera del rei Jaume I, amb un autoodi digne de ser psicoanalitzat. Encara no m’explique com aquests inquisidors no es van atrevir a esborrar també les pintures del Saló de Corts i la senyera (sense blau) de l’Àngel Custodi del retaule de la capella del Palau de la Generalitat.

Cal dir que el fons quadribarrat que hi havia al retaule major de la Seu de València és molt semblant al fons que hi ha darrere el retaule de la capella de la Generalitat.

Estaria bé que la Conselleria de Cultura investigara com es va produir la manipulació de la tela del retaule major de la Seu de València i qui va ser el responsable d’aquell atemptat artístic. I també estaria bé que l’arquebisbat de València retornara els colors originals d’aquesta tela, abans que fóra manipulada de manera barroera, amb el propòsit d’esborrar qualsevol referència a la senyera del rei Jaume I i als orígens del País Valencià.

Els qui van manipular la pintura de Marçal de Saix i els qui van fer el mateix amb el retaule major de la Seu de València, algun dia deixaran de fer el ridícul i acceptaran la història tal com és? Perquè si no ho accepten, tenen molta faena esborrant les nombroses senyeres sense blau que hi ha al Palau de la Generalitat i a més llocs del País Valencià.


A part d’aquesta grollera manipulació per amagar les quatre barres del rei Jaume I al retaule major de la catedral de València, per què els valencians hem de patir una Església colonitzadora i castellanitzadora que tergiversa i manipula les obres d’art (per esborrar els orígens del nostre país) i que continua menyspreant la nostra llengua a la litúrgia? Per què els valencians no vam poder passar, després del Vaticà II, del llatí al valencià? Per què els cristians valencians, després del Concili Vaticà II vam passar del ‘Dominus vobiscum’ al ‘Señor esté con vosotros’ i no al ‘Senyor siga amb vosaltres’, com hauria estat lògic a l’Església del País Valencià?

Per això és tan important la missa en valencià que retransmet À Punt, un servei que dignifica i afavoreix la nostra llengua als temples, quan veiem que la majoria dels capellans menyspreen la llengua dels valencians.

Mon pare (REVISTA SAÓ, 10/08/2020)

 El fill de Bausset.

Ara fa 110 anys que mon pare va nàixer a Paiporta. Home de bé, exemple de patriotisme i de virtuts cíviques, paiportí de naixement, alcudià de vida, va ser també piler de sentiments, ja que des de l’any 1973, tots nosaltres passàvem l’estiu a la platja de Piles. Per això després de la seua mort i de la ma mare, les meues germanes i jo hem continuat anant a la platja de Piles cada estiu.

Entre els bons amics que estiuejaven a Piles (ara ho fan a la platja de Miramar) hi ha Gabriel Garcia Frasquet i Roser Millet i els seus fills, grans amics de mon pare i també de les meues germanes i de mi mateix. L’amistat va començar els anys setanta, quan un dia a la platja de Piles, Roser estava a vora de la mar llegint un llibre en valencià i escoltant el programa de Toni Mestre, “De dalt a baix”. Mon pare, veient que el llibre que llegia Roser era en valencià i que escoltava aquell programa en la nostra llengua, s’acostà a ella i li digué: “Vostè és dels nostres”. A partir d’aquell dia, Gabriel i Roser i els seus fills, Gabriel, Roser, Sergi i Andreu, van passar a ser amics de veritat.

Uns anys més tard, quan passava uns dies amb els meus pares i les meues germanes a la platja de Piles, vaig anar a vore Gabriel i Roser. En entrar a sa casa, a la platja de Miramar, un dels seus fills, l’Andreudigué: “És el fill de Bausset!” Confesse que ser “el fill de Bausset”, sempre m’ha omplert de satisfacció i d’orgull. He tingut la sort de tindre un pare extraordinari, que ens ha inculcat a les meues germanes i a mi el valor de la llibertat i del civisme, de la solidaritat i del respecte a l’adversari, així coml’amor a la nostra llengua i al nostre País.

Mon pare ens va ensenyar a estimar el País i la nostra llengua amb paraules, fets i actituds convincents. Des de la raó i els sentiments. Ja de menut, ens ensenyava a parlar valencià correctament, amb paraules noves que apreníem, com jugant: “Llavis, llenya, aiguaganivet, en compte de “labios” “nyenya”, “aulla” i “gavinet.

A casa era freqüent vore Fuster, Ventura, Estellés, Sanchis Guarner, Burguera, Ferrer Pastor, persones de primera línia en la defensa del redreçament nacional del País Valencià. Era també als baixos de casa on, cada 8 d’octubre a poqueta nit, i en plena dictadura, es feien les corones de llorer, que després posaríem al carrer Jaume I.

Preocupat per la nostra formació, el nostre pare no va voler que ni les meues germanes ni jo anàrem a aquells campaments de la OJEon els xiquets eren adoctrinats en les essències més ràncies del franquisme. I malgrat no tindre vacances de campaments (ell ens portava a nadar a la Sèquia Vella) sempre hem agraït al nostre pare el seu esforç per ajudar-nos a créixer com a persones lliures.  

La seua lluita  a favor de la llengua i del País, es manifestava quotidianament en accions menudes, però plenes de significat. Amb una actitud de resistència i de dignitat nacional, mon pare era un dels pocs, per no dir l’únic, que retornava al banc, les cartes o els calendaris, pel fet de no estar en valencià. L’estima que sentia per la nostra llengua, el va portar en ple franquisme a fer classes de valencià a l’Alcúdia, Benimodo, Carlet, a encapçalar un grup de jóvens que van fundar les revistes Parlem Vencilli a promoure la recuperació, en rajoles valencianes, dels noms tradicionals dels carrers de l’Alcúdia. Pel seu compromís amb la llibertat, el balcó de ma casa va ser dels pocs del poble que no va lluir cap signe de dol aquell 20 de novembre de 1975.  

Home d’una gran calidesa humana i alhora ferm en la defensa del País, tenia un gran sentit de l’humor. Ja és molt coneguda aquella anècdota d’un guàrdia civil de l’Espanya profunda, que odiava el valencià, i que li preguntà per què un home amb tres carreres, “habla en valenciano como los patanes?”. Amb la ironia que el caracteritzava, mon pare li respongué: “Oiga, y los patanes de su pueblo, ¿cómo hablan?”. Aquell home va vore que havia fet el ridícul amb la seua pregunta: si mon pare parlava valencià, ho feia com els “patanes” de l’Alcúdia; però si haguera parlat en castellà, ho hauria fetcom els “patanes” d’Espanya!! Aquell guàrdia civil, posant-se la mà al tricorni, només va saber dir: “¡Coño, pues es verdad!”.

Com escrigué l’amic Martí Domínguez, nét del gran escriptor Martí Domínguez Barberà, Bausset representa per sobre de tot el bon valencià. Allò que, en altre temps, s’anomenava un patriota….un home que té crèdit en la paraula. Un exemple, un nom en el qual poder creure”. I Joan Fuster, de qui mon pare va ser un gran amic, va escriure: “Bausset és un personatge “subterrani” dels més admirables del País Valencià”.

Amb una vida ben fecunda, amb la seua lluita a favor del redreçament nacional del  País Valencià, mon pare va ferpossible un País més lliure. De fet i durant tota la seua vida i amb un treball abnegat i alhora silenciósva saber defensar i construir el nostre País.

Com escrivia el bon amic Santi Vallés, “Bausset és un maulet, un alcudià i un valencià exemplar, a qui tots li reconeixem el seu llegat d’humilitat, constància i fidelitat a la seua llengua i al seu País”.

Tant les meues germanes com jo mateix, 110 anys després del seu naixement, mantindrem ben viu el seu compromís en la defensa de la llibertat i del redreçament nacional del País Valencià.

Com escrigué l’amic Paco Burguera, “Bausset és un personatge admirat pel seu compromís amb el nostre poble i per la seua actitud cívica, democràtica i valencianistade la qual tan mancats ens trobem els valencians. Un personatge que ens ha de servir com a exemple a seguir per tots els valencians que estimem el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua”.

Així  era mon pare: un home senzill, exemple d’honestedat, de bondat, de patriotisme i de virtuts cíviques. La seua fesomia, com canta Raimon, deixava vore un home bo, amb els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure d’amic, company”.

Mon pare va ser un home que va viure estimant i que va fer del País Valencià i de seua vertebració, la passió de la seua vida. D’eixe home ens sentim plenament orgullososles meues germanes i jo mateix i, n’estic ben segur, tots els qui l’hem conegut i tots els qui estimem el nostre País.


L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT