Fa unes setmanes sortí el llibre, “Perseguida por el amor. Dorothy Day. Una autobiografia novel·lada”, que recomana de llegir,de l’escriptora Isabel Gómez-Acebo.
Fotografia: Blanchethouse sota llicència C.C. 4.0
Aquest llibre, de l’editorial Mensajero, ens presenta la vida d’una dona apassionant: anarquista, pacifista, anticapitalista i cristiana compromesa amb la lluita no violenta i amb la defensa dels pobres i dels exclosos.
Dorothy Day va nàixer a Brooklyn, que en aquell moment era un municipi a prop de Nova York, el 8 de novembre de 1897. Day pertanyia a una família episcopaliana de classe mitjana. Els seus pares, ell, un home conservador, periodista esportiu, i ella, mestressa, tingueren, a més de Dorothy, tres fills més i una filla. El 1916 la família es va traslladar a Chicago, on Dorothy descobrí una realitat de misèria i de conflictes.
Durant la seva adolescència Dorothy s’allunyà de l’Església perquè, com ella mateixa digué més tard, “no vaig veure mai ningú traure’s el seu abric per donar-lo a un pobre. No vaig veure mai ningú fer un dinar i convidar el cec i el paralític”. Per això Dorothy va ser atea fins als vint-i-tants anys. Membre del Partit Socialista d’Amèrica, Dorothy es va convertir en una activista dels drets humans. Va tindre diverses parelles, sense casar-se, amb una de les quals va quedar embarassada i acabà avortant. Finalment, es va cassar amb Foster Butterman de qui es va separar un any més tard.
Una crisi personal portà Dorothy a recobrar la fe, recordant que el profeta de Natzaret sempre s’havia fet càrrec dels pobres i dels exclosos. Això va fer que la seva vida canviarà radicalment. Veient Dorothy que als EUA l’Església catòlica era l’Església que acollia la classe obrera, els pobres i els immigrants, Day reconegué que aquell era el seu lloc. El 1926, embarassada de nou, aquesta vegada no va avortar i el 4 de març d’aquell any tingué la criatura, convertint-se en mare soltera. Dorothy va decidir batejar la xiqueta, Tamar Teresa i batejar-se ella també, entrant així a formar part de l’Església catòlica. I és que Dorothy Day va reconèixer Jesús, present en els més pobres i marginats de la societat. Si abans de la seva conversió, Dorothy havia viscut d’una manera que ella, anys després, considerà buida, ara com a cristiana, anava descobrint el sentit de la seva vida com a deixebla de Jesús.
La crisi social i econòmica de 1929, que va portar el caos econòmic als EUA, amb milions de persones enfonsades en la pobresa i en l’atur, va motivar Dorothy Day a fundar el “Moviment del Treballador Catòlic”, una xarxa de més de 2000 llars i granges per acollir els transeünts i els pobres de tota la geografia americana. Així, Dorothy donava una resposta eclesial a la situació tan difícil que vivia la societat dels EUA. I és que Day, no va separar mai l’experiència de Déu del seu compromís polític i social per la justícia. Per això representà el cor i la consciència d’esquerres del catolicisme americà. A més, per mantindre la seua llibertat, Day no acceptà mai subvencions per a la seva obra social.
El dia de la Immaculada de 1932, Dorothy participà en una marxa contra la fam (el flagell que assotava els EUA després del crac de 1929), organitzada pels comunistes. Dorothy entrà en la basílica nacional de Washington i demanà a la Mare de Déu un signe concret per lluitar pels valors socials. Quan Dorothy arribà a sa casa l’esperava Pierre Maurin, un francès que havia llegit els articles de Day i que volia fundar un diari per als obrers, seguint l’ensenyament de l’Església i concretament, l’encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII. Així, el 1933, amb Maurin, Day va fundar el diari, “El Treballador Catòlic”, un mitjà que denuncià les injustícies que naixen del capitalisme. D’aquesta manera, amb la seva veu, Day va alçar la bandera de la defensa dels pobres i dels exclosos en el país més ric del món. Unint els valors cristians i polítics, Dorothy Day donà menjar i acolliment a milers d’aturats que havien perdut la faena.
Oblata benedictina des de 1955, Dorothy Day venerava els valors monàstics, com la comunitat, el treball, l’hospitalitat i la pau.
Dorothy Day va ser empresonada diverses vegades per defensar el pacifisme i els drets dels més pobres de la societat. El moviment creat per Dorothy Day encoratjà la ciutadania a la desobediència civil i, amb valentia, va denunciar la guerra del Vietnam. Dona feminista, va conèixer la presó ja el 1917 per haver participat en una manifestació defensant el dret de vot de les dones. I el 1959, quan Dorothy tenia 62 anys, fou empresonada de nou per haver estat en una manifestació pacifista.
Dorothy va morir el 29 de novembre de 1980, després d’una vida de pobresa voluntària. Day va treballar per la justícia social, amb el seu compromís amb la vida i la lluita dels exclosos. El seu radical cristianisme i la seva coherència, donaren sentit a la seva vida de lluita contra l’opressió de les minories i a favor de la pau. Dorothy Day és, encara hui, un referent per als qui apostem per la justícia i un exemple per als qui volem canviar la imatge de l’Església.
Com ha dit Isabel-Gómez Acebo, “l’Església actual, impulsada pel papa Francesc, està en la línia de Dorothy”.
No és gens estrany que el papa Francesc, el 24 de setembre de 2015, en el seu discurs al Congrés dels EUA, cités quatre americans com a models de vida: Abraham Lincoln, Martin Luther King, Thomas Merton i Dorothy Day, ja que aquests personatges històrics “apostaren amb el seu treball, abnegació i fins i tot amb la seva sang, per forjar un futur millor”. I és que Day, que va ser una cristiana conseqüent i coherent amb la seva fe, va defensar els drets de les dones, dels marginats, dels pobres i dels exclosos, pel seu compromís com a deixebla de Jesús de Natzaret.
El 1996, el papa Joan Pau II va declarar Dorothy Day, Serventa de Déu, i el març del’any 2000, l’arxidiòcesi de Nova York inicià el procés per la seva canonització.
Dorothy Day representa el somni americà de justícia social. I és que la seva passió per la justícia i pels pobres, estava inspirada en l’Evangeli.
Aquest diumenge 22 d’octubre, l’Església ens convida a celebrar la Jornada Mundial de les Missions, l’anomenat col·loquialment el diumenge del Domund, un dia per a conscienciar els cristians de la tasca missionera de l’Església i per pregar per aquells hòmens i dones que, deixant el propi país, anuncien l’Evangeli al Tercer Món.
En el seu missatge (“Cors ardents, peus en camí, Lc24:13-35”), amb motiu d’aquest dia, el papa Francesc ens recorda en aquesta 97ena Jornada Mundial de les Missions, que els “dos deixebles d’Emaús estaven confosos i desil·lusionats, però l’encontre amb Crist, en la Paraula i en el Pa partit, va encendre el seu entusiasme per a tornar posar-se en camí cap a Jerusalem i anunciar que el Senyor havia ressuscitat”.
El papa ens recorda també que “avui, com aleshores, el Senyor ressuscitat és proper als seus deixebles missioners i camina al seu costat, especialment quan se senten perduts, desanimats o acovardits”.
La tasca missionera de l’Església ens convida a “donar fruit” i per a fer això, “hem de mantenir-nos units” a Jesús “per mitjà de la pregària, estant en silenci davant el Senyor que es queda amb nosaltres en l’Eucaristia”. Per això, com ens diu el papa, “el deixeble missioner pot convertir-se en un místic en acció”, com ho va Alexandre Alapont, testimoni del Crist a Zimbabwe.
En aquest diumenge del Domund, tal com ens diu el papa, “no és possible trobar Jesús Ressuscitat sense sentir-se impulsats pel desig de comunicar-lo a tothom”. A més, “la imatge de “peus en camí”, ens recorda la validesa perenne de la “misio ad gentes”, la missió que el Senyor Ressuscitat va donar a l’Església d’evangelitzar cada persona i cada poble”. I és que, com ens diu el papa, “avui més que mai, la humanitat necessita la Bona Notícia de la pau i de la salvació en Crist”.
En el seu missatge, on el papa comenta el passatge dels deixebles d’Emaús, el papa ens recorda que “la urgència de l’acció missionera de l’Església, comporta naturalment una cooperació missionera, cada vegada més estreta, de tots els seus membres a tots els nivells”.
En aquest Domund de 2023, en el 50è aniversari del martiri de mossèn Joan Alsina i en el 150è aniversari del naixement de Santa Teresa de l’Infant Jesús, patrona de les Missions, el papa Francesc ens demana que “el nostre anunci” siga “una narració joiosa de Crist, de la seua vida”, com ho van experimentar tants i tants missioners com Alexandre Alapont, que, després d’una llarga vida com a missioner (més de 50 anys a Zimbabwe), va passa al Pare el passat 7 de setembre, deixant en tots els qui el vam conèixer, una petjada de bondat, de tendresa i d’amor a la nostra llengua i al nostre país.
Els missioners, hui i sempre, porten l’Evangeli al Tercer Món, així com també recursos humans per ajudar la gent més necessitada d’aquests pobles empobrits per un colonialisme immoral, que després d’espoliar els seus recursos naturals els han deixat en la més absoluta pobresa.
També hui els missioners i les missioneres porten l’Evangeli als països on no és conegut, i proclamen un missatge d’alliberament i de llibertat, per humanitzar les condicions de vida de les persones que més pateixen.
Aquest és el títol d’una cançó (tan oportuna aquests dies), amb lletra de la benedictina Regina Goberna, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat i de Concepció Serra i amb musica de Concepció Ramió.
I és que cal que s’aturi la guerra a Ucraïna i també a Terra Santa, ja que totes les guerres no són sinó la derrota de la humanitat. Per això el papa Francesc, a l’audiència general del dimecres 11 d’octubre, amb el cor adolorit pel clima violent que vivim, demanava l’alliberament dels hostatges israelians, alhora que mostrava la seva preocupació pel setge que pateixen els palestins a Gaza.
El papa, que segueix amb dolor i amb tristesa la situació de violència i d’odi que té lloc a Ucraïna i a Terra Santa, lamentava “les víctimes innocents” i afirmava que “el terrorisme i els extremismes no ajuden a aconseguir una solució pel conflicte entre israelians i palestins”.
En la seva catequesi del dimecres 11 d’octubre, en la festa de Sant Joan XXIII, Francesc ens posava l’exemple de santa Josefina Bakhita, una religiosa sudanesa que, amb el perdó, va esdevenir “una dona pacífica i pacificadora”. Per això, com digué el papa, “el seu exemple ens indica el camí per ésser lliures dels nostres esclavatges i pors,desemmascarar les nostres hipocresies i egoismes isuperar ressentiments i conflictes”.
El papa sovint ha denunciat “la lògica de la guerra” que “s’ha imposat, una vegada més, perquè no estem acostumats a pensar en la lògica de la pau”, fins al punt que “estem enamorats de les guerres, de l’esperit de Caín”. Per això el papa ha demanat que “s’aturi la mort i la destrucció”, provocades per aquesta “guerra cruel i insensata, que, com totes les guerres, representa una derrota per a tots nosaltres” i que s’acabi d’una vegada per totes la indústria bèl·lica i la cursa d’armament.
Lamentablement, des que el 24 de febrer de 2022, quan les tropes russes envaïren Ucraïna, i malgrat el terror de la guerra, anem “normalitzant” el drama que suposa la mort de tants innocents. I, dissortadament, també anirem “normalitzant” la guerra a Terra Santa.
El crit que el papa va fer a Nicòsia el desembre de 2021, “Déu somia un món en pau”, és més actual que mai. Aquest crit que Francesc ha repetit sovint amb motiu de la guerra a Ucraïna, i que és també un crit per aturar la guerra a Terra Santa, ens convida a tots treballar i a pregar per la pau.
És el crit que el papa transmet als governants, perquè facin possible un món sense odis, sense enfrontaments, sense violències. Per això, com diu la cançó, “Prou, aturem la guerra”, cal aturar aquestes guerres inhumanes. I és que el somni d’un món en pau és una utopia que podem fer realitat.
La lletra de cançó que la benedictina Regina Goberna i Concepció Serra van escriure l’estiu passat, amb música de Concepció Ramió, ens recorda que “el de Kiev és el meu germà, el de Moscou és el meu germà”, que “les armes serveixen per matar” i que “estem cridats a viure lliures i estimar”. Com també són germans els israelians i els palestins, tots ells, fills del Déu d’Abraham.
Els polítics haurien de fer cas de les paraules del papa Francesc, quan el diumenge 22 d’octubre deia: “La guerra és sempre una derrota i una destrucció de la fraternitat” i per això el papa s’adreçava als qui provoquen la violència, així: “Germans: atureu-vos”.
Tant de bo escoltem tots el crit del papa Francesc a fer realitat el somni d’un món en pau, i els governants dels països en guerra facen seues les paraules del profeta Isaïes: “Les nacions no alçaran l’espasa l’una contra l’altra, ni aprendran mai més a fer la guerra” (Is 2:4)
Aquest és el títol del Document Preparatori, que l’Església va oferir com un servei al camí sinodal, per a la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes que comença hui, 4 d’octubre al Vaticà i que acabarà el 29 d’aquest mateix mes.
El Sínode és una institució consultiva instituïda pel papa Pau VI el 15 de setembre de 1965, un òrgan que va nàixer en el marc del Concili Vaticà II, per ajudar el papa en el govern de l’Església, per mitjà dels seus consells. Des del 1965 s’han celebrat a l’Església 29 Assemblees del Sínode dels bisbes.
Per altra part, els últims anys el papa Francesc ha donat una nova dimensió als Sínodes, amb la participació de tot el poble de Déu i no només dels bisbes sinó també de religiosos i laics, tant homes com dones.
El recorregut del Sínode, que es va iniciar al Vaticà el 9 d’octubre de 2021, té tres fases que han anat de l’octubre de 2021 a aquest octubre del 2023.
La primera fase, la diocesana, va tenir lloc entre l’octubre de 2021 a l’abril de 2022. La segona, la continental, es realitzà des del setembre de 2022 al març del 2023. Els treballs d’aquestes dues fases van donar lloc a dos Instrumentum Laboris diferents, abans de la fase definitiva, que serà la tercera, la universal, i que té lloc a partir d’aquest 4 d’octubre, amb la celebració de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes. De fet, com desitja el Document Preparatori, l’articulació de les diferents fases del procés sinodal “farà possible l’escolta real del Poble de Déu”.
Amb aquest text, el papa vol que l’Església s’interrogui “sobre un tema decisiu per a la seva vida i la seva missió”, per impulsar la “comunió, la participació i la missió” de l’Església en aquest tercer mil·lenni.
Aquest camí, fins a aquest octubre, “se situa en la línia de l’aggiornamento de l’Església proposat pel Concili Vaticà II”, un camí que, com diu aquest Document Preparatori, “és un do i una tasca”. I és que “caminant junts, l’Església podrà aprendre a viure la comunió” i així, “obrir-se a la missió”. Per això, enmig de diversos sectors immobilistes que qüestionen (i gairebé desautoritzen) el Concili Vaticà II, el papa ha declarat que “el Concili és el nostre ecosistema eclesial i pastoral” i la sinodalitat “és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni”, escoltant tothom (i no només els mossens, bisbes i religiosos), “per a fer fructificar l’estimació” i així “avançar amb valentia”. Per això el papa demana que Déu ens alliberi de “convertir-nos en una Església de museu, formosa però muda, amb molt de passat i poc futur”.
Com ha dit l’escriptora i teòloga Isabel Gómez-Acebo, autora d’una biografia novel·lada sobre Dorothy Day, una nord-americana activista pro drets humans, feminista, anticapitalista, cristiana compromesa amb la lluita per la pau i oblata benedictina, “l’Església actual, impulsada pel papa Francesc, està en la línia de Dorothy Day”.
El papa ha demanat recentment (Religión Digital, 29 de setembre de 2023), que, davant el Sínode, “preguem per l’Església perquè adopte l’escolta i el diàleg com a estil de vida, deixant-se guiar per l’Esperit cap a les perifèries del món”. El papa ens diu que el Sínode és “un camí que recorrem com els deixebles d’Emaús, escoltant el Senyor que sempre ix al nostre encontre”. Com ens diu Francesc, hem d’escoltar “una veu que ens descobreix el centre de la missió, que és arribar a tothom, buscar tothom, acollir tothom, involucrar tothom, sense excloure ningú”, com va demanar el papa a la Jornada Mundial de la Joventut, quan digué que l’Església és per a tothom.
Només si en aquest camí escoltem la veu de l’Esperit, podrem descobrir “el rostre i la forma d’una Església sinodal”, més fraterna i més esperançada.
Benvolguts bisbes, Sergi, de Tortosa (i molt benvingut a aquesta nova diòcesi), Casimiro, de Sogorb-Castelló, Enrique de València (i el seu auxiliar Arturo) i José Ignacio, d’Oriola-Alacant: en aquest 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, en commemoració de l’entrada a València del rei Jaume I, els escric aquesta carta oberta en relació a l’assignatura pendent (des de fa molts anys), que té l’Església Valenciana: l’anòmala situació de la nostra llengua als temples valencians.
Al llarg dels anys que porte al monestir, he rebut molts grups per explicar-los què és el monaquisme, la història de Montserrat, la litúrgia i la pregària com a eix de la vida monàstica o també la formació d’aquesta muntanya.
El setembre de 2018 vaig acollir un grup de valencians encapçalats per l’amic Alfons Llorens i pel catedràtic de la Universitat de València, Vicent Martínez Sancho. Algunes d’aquestes persones, amb tristesa, em comentaren la sensació d’orfandat que tenen quan a les seues parròquies se senten excloses a la litúrgia, per la marginació del valencià. I és que, vergonyosament, després de més de cinquanta anys del Concili Vaticà II, que aprovà la Constitució Sacrosanctum Concilium, la nostra llengua continua exclosa de la litúrgia.
Vostès ja saben que els cristians valencians dels Ports a la Vega Baixa, del Maestrat a l’Alacantí i de la Foia de Bunyol a la Vall d’Albaida, només podem celebrar la nostra fe en castellà, malgrat que el valencià és la llengua pròpia del País Valencià, com diu l’Estatut d’Autonomia.
Les diòcesis valencianes són una terra que va de la mar a la muntanya, amb hòmens i dones de fe profunda i arrelada, i amb una estimació especial per Santa Maria, venerada a l’Alcúdia amb l’advocació de la Mare de Déu de l’Oreto, a Utiel i a Alacant amb la del Remei, a València amb la dels Desemparats, a Borriana amb la de la Misericòrdia, a la Font de la Figuera amb la Mare de Déu del Roser dels Xiquets, a Picanya i a Oriola amb la de Montserrat, a Vila-real amb la de Gràcia, a Santa Pola amb la de Loreto, a Xàtiva amb la de la Seu, a Picassent i a Morella amb la de Vallivana, la Puríssima Xiqueta a Benissa, a Peníscola l’Ermitana o la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi.
Els bisbats valencians tenen la riquesa d’una llengua pròpia, la llengua d’Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés, de Jordi de Sant Jordi, de Sor Isabel de Villena i d’hòmens i dones d’Església com Sant Vicent Ferrer i la beata Pepa Girbés. Una llengua que parlen els cristians de Beniarjó, Borriol, Cocentaina, Vinaròs, Altea i Almenara, d’Elx, Vallada, Cinctorres, Potries i Albaida, d’Estivella, Sant Vicent del Raspeig, Alzira, Onda i Banyeres.
Els capellans i els bisbes sempre ens han dit que la festa de Pentecostés és la manifestació de la universalitat de la fe, amb la presència de la diversitat de llengües i de cultures que, des de el Vaticà II sobretot, l’Església assumeix i defensa, encara que no, al País Valencià.
Com a bisbes dels valencians, vostès en compte de rebutjar el valencià (espere que el bisbe Sergi no ho faça, com no ho fa l’arquebisbe de València), haurien de promoure i fer seua la llengua de Sant Vicent Ferrer, per afavorir així la presència del valencià a les parròquies, a la catequesi, la predicació i a totes les celebracions litúrgiques. Així els cristians de Finestrat, Piles, Benicarló i Benicolet; d’Alfara del Patriarca, Beniarrés, Almassora, Ador i Moixent; de Beneixida, Beniarbeig, Xodos, Agres, Peníscola o Tavernes Blanques, no se sentirien estranys a l’Església, que en utilitzar el valencià, estaria anunciant l’Evangeli en la nostra cultura.
El valencià és una llengua que els cristians valencians volem que siga llengua de pregària i de predicació, de catequesi i d’anunci de l’Evangeli. Una llengua que haurien d’estudiar els seminaristes valencians a la Facultat de Teologia, per tal que després pogueren predicar i celebrar la litúrgia en valencià.
Perquè els valencians no continuem (com fins ara), orfes al si de la nostra Església, s’haurien de publicar, d’una vegada per totes, els textos litúrgics en valencià, (sobretot el Missal Romà), que ja fa temps que va preparar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que, dissortadament, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest Missal “dorm des de fa anys a algun calaix del bisbat de València”. O defensar públicament el Llibre del Poble de Déu, que els bisbes valencians haurien d’utilitzar i animar els preveres a utilitzar-lo.
Fa dos anys (Conferència Episcopal Tarraconense, nota de la reunió nº 244, juny de 2021) l’arquebisbe Joan Enric Vives i mossèn Joan Baburés, president i coordinador de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia (CIL) respectivament, presentaren als bisbes catalans els últims treballs de la comissió, pel que fa a la traducció al català de la tercera edició, revisada, del Missal Romà, que els bisbes amb seu a Catalunya han aprovat. Per això després de la definitiva confirmació per part de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, ja s’ha editat aquest Missal Romà. ¿Quan aprovaran els bisbes valencians la primera edició (els catalans ja van per la tercera) del Missal Romà en valencià? ¿Volen que la història els recorden a vostès com a enemics de la nostra llengua?
Han estat molts els capellans valencians que fa anys vàrem signar unescartes demanant la publicació del Missal en valencià. Cal recordar, estimats bisbes, que en acabar el Concili, més de 20000 valencians van signar un manifest demanant el valencià a l’Església, cosa que encara estem esperant. I és que la nostra llengua, com escrivia Vicent Miquel i Diego en unacartaal P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, sempre ha trobat l’oposició de la jerarquia valenciana. Afortunadament el Grup del Dissabte va iniciar una campanya per recollir firmes a favor del valencià a l’Església. ¿Faran cas d’aquesta nova iniciativa a favor del valencià?
Quan el bisbe Antonio Cañizares va ser nomenat bisbe de València, i pel que fa a la nostra llengua, va dir: “Espero que me enseñéis a hablarla bien y pronto”. L’arquebisbe Osoro, ara emèrit de Madrid, també va tindre aquesta intenció, però es va quedar només en això. Sabent com sabia (per motius d’estudis) l’alemany (i l’italià), al bisbe Antonio no li hauria costat gens (si realment ho haguera volgut fer), aprendre valencià i així celebrar la litúrgia i predicar en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Però no ho va fer mai. Com tampoc el bisbe Osoro ni el bisbe García-Gasco. Ni el bisbe Casimiro López ni José Ignacio Munilla.
És sorprenent que l’arquebisbe Enrique, un bisbe valencianoparlant, a Xàtiva, el 14 d’agost, fera l’homilia en castellà i en valencià, quan la capital de la Costera és un poble valencianoparlant. A Utiel, un poble castellanoparlant, ¿l’arquebisbe Enrique també hauria fet l’homilia en castellà i en valencià? ¿L’arquebisbe Enrique creu que els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant, quan van a un poble valencianoparlant, fan la litúrgia en castellà i en valencià, o només la fan en castellà? Premi: només en castellà, marginant i excloent el valencià de l’Església, tant si aquests bisbes van a Borriana, a Almenara o a Onda, com si van a Altea, a Elx, a Petrer o a Castalla.
Per altra part, és lamentable que acabat el Sínode Diocesà de València, com ens recordava l’amic Vicent Cardona, “d’entre totes les propostes votades, la que ha tingut més vots en contra és la de posar a l’abast de les comunitats cristianes els textos litúrgics i de pastoral en la nostra llengua” (Saó, juny 2021).
Amb tot, i cal recordar-ho ara, ja fa set anys, els cristians valencians reunits a la catedral de València l’octubre de 2016, van aprovar el Plan Diocesano de Pastoral, on la resolució número 107 demanava “Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano”. Però, fins ara, també el nou arquebisbe de la diòcesi de València ha ignorat aquesta petició dels participants en el Plan Diocesano de Pastoral.
Amb tota la raó del món, Vicent Cardona continuava el seu article a Saó, així: “Una vegada més farem tard a servir el nostre poble, almenys una part, com ell vol ser servit. La por o la indiferència o la ignorància abunden entre un clergat (era la majoria entre els participants a l’assemblea sinodal), que no cerca acostar-se a una part del nostre poble, que sembla refusar una Església que no el comprèn ni el serveix com ell espera”. I és que desgraciadament, l’Església Valenciana (?) continua ignorant i menyspreant la nostra llengua i tractant com una colònia el País Valencià.
Però a més, en las “Constituciones del Sínodo Diocesano de València (2019-2021)”, en la “Undécima propuesta”, titulada “Iglesia, Cultura”, aquest text diu en el punt 11.1, que “la Iglesia vive inserta en el mundo, se encarna y arraiga en la cultura o las culturas, las asume”. De veritat que l’Església valenciana assumeix la cultura dels valencians?
I en aquesta mateixa “Undécima propuesta”, en el punt 11.12, de les “Constituciones del Sínodo Diocesano de València”, titulat: “El valenciano una realidad en la vida social i eclesial” (?), hi ha escrit el següent: “Es deseable que se pueda disponer de los textos litúrgicos en lengua valenciana”. ¿Com és possible que eixes Constitucions tinguen l’atreviment d’afirmar que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si el valencià està exclòs de la litúrgia i encara no tenim el Missal Romà en valencià?
Com ens recordava el salesià Justino Sarmento Rezende (Religión Digital, 11 de setembre de 2020), “les pràctiques missioneres seran colonitzadores si un només pensaen ensenyar i no en aprendre”. Per això el papa Francesc, (continuava aquest salesià), “reforça la nova lectura de l’acció evangelitzadora”, quan deia que “els indígenes no són objectes i destinataris de la missió de l’Església, sinó que són subjectes, protagonistes i interlocutors de la missió”. El salesià Justino Sarmento deia que els pastors de l’Església han “d’aprendre les llegües indígenes” (també el valencià, estimats bisbes!) i que l’Església ha de “passar d’una Església colonitzadora a una Església inculturadai encarnada”.
A l’encíclica “Fratelli tutti”, el papa ens recorda que “no hi ha obertura entrepobles, sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals”, ja que “només és possible acollir el diferent, si estic arrelat en el meu poble, amb la seua cultura” (143).
I en la Carta Apostòlica amb motiu del XVI centenari de la mort de Sant Jeroni, el papa Francesc ens deia que “el treball de traducció de Jeroni, ens ensenya que els valors i lesformes positives de cada cultura, representen un enriquiment per a tota l’Església”. I és que “els diferents modes en què la Paraula de Déu s’anuncia, es comprèn i es viu amb cada nova traducció, enriqueixen l’Església”. I malgrat això, els bisbes valencians es neguen a presentar el Missal Romà en valencià perquè siga aprovat i a utilitzar públicament el Llibre del Poble de Déu.
El papa ens diu també que “la inserció de la Bíblia i de l’Evangeli en les diferents cultures, fa que l’Església es manifeste cada vegada més com “sponsa ornata suis” (Is 61:10), i testimonia que la Bíblia necessita ser traduïdaconstantment a les categorieslingüístiques i mentals de cada cultura”. El papa, com si estiguera pensant en l’Església del País Valencià, diu: “Quants judicis temeraris, quantes condemnes iconflictes sorgeixen del fet d’ignorar l’idioma dels altres i de no esforçar-nos, ambtenaç esperança, en aquesta prova infinita d’amor que és la traducció”. I és que com diu el papa, “no existeix comprensió sense traducció”.
Els bisbes de les diòcesis valencianes (i espere que el bisbe Sergi anime els seus germans en l’episcopat a utilitzar sempre la nostra llengua), haurien de seguir l’exemple dels bisbes valencians que estan a altres diòcesis i utilitzen, amb naturalitat, la llengua del poble que serveixen, com ho va fer el bisbe Tarancon a Solsona o ara ho fa el bisbe Agustí Cortés a Sant Feliu de Llobregat, el bisbe Francesc Conesa a Solsona i el bisbe Salvador Giménez a Lleida, presidint les celebracions litúrgiques en català, amb tota normalitat. I com també ho fa el bisbe valencià a Màlaga, Jesús Català, utilitzant el castellà d’una manera natural.
La història jutjarà negativament els bisbes i la majoria dels preveres valencians, ja que són els responsables del genocidi del valencià, en traure’l fora dels temples. I per això haurien de recordar el capítol 4 del document “Ad gentes”, que diu: “L’Església comprèn i abraça en la seua caritat, totes les llengües”. I també el que va dir el papa Pau VI en la clausura del Concili: “Les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels homes a Déu i la Paraula de Déu als homes”. I també, els bisbes valencians haurien de tindre ben present el número 40 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium” que diu: “A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua”. I la aprovació del Missal al valencià, traduït per l’AVL, quan?
Degut a l’animadversió de l’episcopat i del clergat valencià a la nostra llengua, molts cristians es troben orfes en una Església que rebutja la llengua del poble. Per això caldria que els bisbes introduïren la nostra llengua a la litúrgia, com va fer el capellà alcudià Alexandre Alapont, que ens ha deixat recentment (que a l’Àfrica va traduir la Bíblia al nàmbya) i presentaren, d’una vegada per totes, el Missal Romà en valencià, perquè siga aprovat. Així els cristians valencians no ens sentiríem forasters i orfes a la nostra Església
Fa uns anys el qui va ser bisbe de Còria-Càceres, Francisco Cerro, va fer la introducció del Nou Testament en “fala”, la llengua que parlen 6000 extremenys a la Vall de Xàlima, al nord de Càceres. El bisbe beneïa el “Nuevu Evangeliu” on, per primera vegada es proclamava la Paraula de Déu en “mañegu”, que és el nom que rep la “fala” en San Martín de Trebejo. El bisbe Cerro deia: “Si els veïns de San Martín, Eljas i Valverde s’adrecen als seus pares en “fala”, per què no fer el mateix amb Déu?”. I continuava el bisbe Cerro: “L’Església vol que ens acostem a Déu des de la nostra cultura, des dels nostres sentiments més íntims”.
A l’Església del País Valencià li passa una cosa semblant al que descrivia el teòleg africà Cyprien Melibi. Aquest prevere camerunès deia: “Els bisbes africans són negres romanitzats. No defensen la seua cultura i les seues arrels”, com els bisbes valencians que no defensen la cultura de la terra que els acull. Per això el papa Francesc, en la Jornada de Missions de 2015, deia que s’havien de “respectar tots els pobles a partir de les seues pròpies arrels” i “salvaguardar els valors de les respectives cultures”.
Els bisbes valencians també haurien de seguir l’exemple del bisbe Joan Piris, emèrit de Lleida, que en la seua entrada a aquella diòcesi, el 21 de setembre de 2008, deia: “El fet de ser cristià el dec, en bona part, a la bona gent de Lleida que acompanyà Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelés en aquelles terres”. Un rei, Jaume I, que portà a les terres valencianes, la llengua i el cristianisme.
El 1966, l’arquebisbe Marcelino Olaechea va escriure la carta pastoral, “Lengua latina, lenguas vernáculas y liturgia”, en la que, erròniament, defensava que la llengua de la diòcesi de València era el castellà. I hui, 57 anys després, els bisbes valencians encara continuen defensant que el castellà (i no el valencià) és la llengua amb la qual els cristians valencians, forçosament, ens hem d’adreçar a Déu.
En una entrevista a la COPE, el papa recordava la missa que va presidir a Transilvània, “aquella part de Romania que parla hongarès, una missa preciosa en hongarès”. ¿Quan podrem dir els cristians valencians que els nostres bisbes (com sí que passa a la missa que els diumenges retransmet À Punt), han concelebrat una missa preciosa en valencià?
En la seua visita a Bratislava, el papa va dir: “L’Evangeli no pot créixer si no està radicat en la cultura d’un poble”. I el papa contava una anècdota d’un bisbe, a propòsit del nunci que van patir. El bisbe deia: “Nosaltres vam estar 400 anys sotmesos pels turcs i vam patir. Després, 50 anys sotmesos pel comunisme, i vam patir. Però els 7 anys amb aquest nunci han estat pitjors que les dues altres vegades”. I el papa afegia encara amb bon humor: “Quanta gent pot dir el mateix del bisbe o del rector que té” (Flama, 15 de setembre del 2021).
Fa dos anys (Religión Digital, 27 de setembre del 2021), en la presentació de l’últim informe de Llibertat Religiosa al món, celebrat a la Universitat Catòlica de València, l’aleshores arquebisbe de València, Antonio Cañizares deia: “No podemos arrinconar la fe cristiana a la intimidad”. Totalment d’acord. Però ¿per què l’Església del País Valencià arracona la nostra llengua a la intimitat i no permet que el valencià siga la llengua de l’Església Valenciana?
Per això ¿quina Església pot anomenar-se mare si no permet als seus fills parlar la llengua dels seus pares? No serà una madrastra en compte d’una mare?
Bisbe Sergi, fa un mes iniciàveu el vostre ministeri episcopal a la diòcesi de Tortosa, amb uns arxiprestats que es troben al País Valencià. Som molts els qui esperem que encoratgeu els altres bisbes valencians, perquè la nostra llengua, incomprensiblement, no quede fora dels temples.
Per altra part, i davant l’atac sistemàtic al valencià per les dretes que ens governen, no m’ha estranyat gens el silenci (còmplice?) dels bisbes valencians, ja que si ells mateixos exclouen la nostra llengua de l’Església, els deu ser ben igual la marginació i la persecució que les dretes valencianes fan del valencià.
El bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López, animava els cristians d’aquesta diòcesi a participar en el Sínode. I els deia: “Queremos escuchar vuestra voz”. Doncs, el bisbe hauria d’escoltar la veu dels qui volem la nostra llengua a l’Església! A vore si ens escolten!
Que la memòria de l’enyorat Alexandre Alapont, capellà i missioner, traspassat el 7 de setembre, fidel a l’Evangeli i fidel a la llengua del nostre país, siga un exemple per als nostres bisbes i capellans en la normalització del valencià a l’Església. Perquè si no treballen per una Església valenciana, inculturada al nostre país i a la nostra llengua, continuarem, com fins ara, amb una Església colonitzadora, més madrastra que mare. Per això, el passat 30 de setembre, enla creació de nous cardenals, el papa ens recordava que “l’Església mare, parla en totes les llengües” (Religión Digital, 30 de setembre del 2023). Però encara no al País Valencià, on l’Església valenciana ni acull, ni protegeix, ni utilitza la nostra llengua!
¿Se sentiran al·ludits els bisbes valencians amb aquestes paraules del papa, per tal que la nostra Església siga mare i parle valencià? ¿O bé continuarem com fins ara, amb una jerarquia castellanitzadora, que exclou el valencià a l’Església?
Aquest és el títol de l’exhortació apostòlica del papa Francesc sobre la cura del medi ambient. Publicada el 4 d’octubre, festa de Sant Francesc d’Assís, aquest text, amb sis capítols i 73 punts, vol completar, huit anys després, l’encíclica del papa, “Laudato si”, del 2015.
En el primer capítol, titulat, “la crisi climàtica global”, el papa ens recorda que el canvi climàtic que patim és innegable i els seus efectes cada vegada més evidents, “malgrat alguns intents de minimitzar-los o ridiculitzar-los”. I és que, com ens diu el papa i com admet ja tothom (a excepció dels negacionistes), l’activitat humana és responsable d’aquest canvi climàtic.
En el segon capítol (Més paradigma tecnocràtic), el papa ens recorda que la natura no és un recurs a explotar sense mesura i ens demana reconèixer que l’ambició desmesurada, tan freqüent als nostres dies (i que hauríem d’evitar), no és sostenible èticament.
En el tercer capítol d’aquesta exhortació apostòlica, el papa, que ens posa al davant “la debilitat de la política internacional”, ens urgeix a la cooperació global per mitjà d’acords multilaterals entre els estats, ja que l’enfocament actual i els acords que s’han pres en temps anteriors, són insuficients per frenar la crisi climàtica que patim.
En el capítol quart el papa tracta sobre les “conferències sobre el clima: avanços i fracassos” i ens encoratja a superar les postures egoistes dels països, en benefici del bé comú.
El capítol cinc, sobre què s’espera de la COP 28, (que se celebrarà a Dubai a finals de novembre i principis de desembre), el papa ens recorda, com ha fet ja altres vegades, que “malgrat les negociacions i acords”, dissortadament, “les emissions globals continuen creixent” i fent malbé el planeta.
Finalment en l’últim dels capítols d’aquesta exhortació apostòlica, (les motivacions espirituals), el papa fa una crida a tots els hòmens i dones “de totes les confessions religioses, a reaccionar” per tal de trobar una solució a aquesta greu situació del canvi climàtic.
I és que com ens recorda el papa, “no estem reaccionant prou” i per això mateix “estem a prop del punt de ruptura”. Amb aquest text, el papa fa una crida urgent als estats, perquè passen de la despreocupació a una “corresponsabilitat davant l’emergència del canvi climàtic, abans no siga massa tard”.
El papa, que insisteix (per als qui encara ho continuen negant), sobre “l’origen humà del canvi climàtic”, ens recorda també que quan “un ésser humà pretén ocupar el lloc de Déu, és converteix en el pitjor enemic per a sí mateix”, ja que, en la seua ambició i la seua avarícia desmesurada, fruits del propi egoisme, l’home destrueix el medi ambient i es destrueix a si mateix.
El papa Francesc, huit anys després de la seua encíclica, “Laudato si”, amb l’exhortació “Laudate Deum” fa una crida a caminar “en comunió, junts, sinodalment” i també al compromís en “la reconciliació amb el món que ens acull”, perquè no acabem de fer malbé el planeta. Per això el papa ens recorda que aquest món nostre “es va enfonsant i potser acostant-se a un punt de fallida”. I és que “l’impacte del canvi climàtic perjudicarà de manera creixent les vides i les famílies en l’àmbit de la salut, les fonts de treball, l’accés als recursos, l’habitatge i les migracions forçades”.
Amb aquesta exhortació apostòlica, el papa Francesc, que ens adverteix de l’impacte de la crisi climàtica, assumeix i defensa els postulats ecologistes i denuncia els negacionistes del clima i també els governs que ridiculitzen la seua importància. Per això Francesc exigeix en aquest text, mesures urgents per frenar el canvi climàtic i salvar el planeta.
Aquesta exhortació apostòlica ens convida a revisar (i a rectificar) la nostra manera de viure, sovint superficial i frívola i a canviar el consumisme per la frugalitat i l’austeritat, la competitivitat per la cooperació i l’egoisme per la generositat i la solidaritat amb els qui més pateixen.
Amb aquest text, el papa està en la línia del Secretari General de les Nacions Unides, Antonio Guterres, quan en l’obertura de la cimera sobre l’Ambició Climàtica 2023, deia: “La humanitat ha obert les portes de l’infern”, al·ludint als incendis que es produeixen a causa del canvi climàtic. Guterres, a més, també va denunciar aquells que fan negoci i guanyen milers de milions d’euros amb els combustibles fòssils.
Tant de bo els estats escolten la veu del papa i col·laboren entre ells (abans no siga massa tard), per frenar els efectes devastadors que el canvi climàtic pot provocar (i ja està provocant) en les nostres vides i en el planeta.
Laudate Deum [Traducció al valencià de F. Xavier Martí]
