dimecres, 26 de desembre del 2018

L'amor, font de vida (LEVANTE-EMV, 25/11/2018)

M’han impactat unes declaracions d’Aubrey H. Fine, especialista en teràpia assistida amb animals. Segons el Dr. Fine, la presència dels animals domèstics poden “donar vida” a un pacient bloquejat per l’ansietat, la depressió o algun altre trastorn, pel fet que el contacte amb aquests animals accelera els beneficis dels tractaments.
Fine contava, com el fet d’acaronar un gos fa baixar la pressió arterial, així com també les hormones que marquen l’estrés i l’ansietat. Perquè la relació amb els animals fa que augmenten els neurotransmissors del benestar. “Sentir un gos que t’estima, és un estímul poderós per a voler viure”, deia en aquesta entrevista el Dr. Fine. I posava algun cas concret, dels molts que ell ha tractat: “Quan em van portar un xiquet que s’havia lesionat, i que havia estat en una clínica psiquiàtrica, el meu gos va començar a llepar-li les ferides que s’havia fet al braç. Aquell xiquet va abraçar al gos, i començà a plorar. Va ser l’inici de la seua curació” .


Aubrey H. Fine aplica també la teràpia amb animals, a ancians que viuen sols, observant que la companyia de gossos o gats en les persones majors, fa que l’alzhéimer no avance tan de pressa.
No negaré la importància del tractament terapèutic amb animals de companyia. Però crec que si al nostre món les relacions humanes estigueren guiades per l’estimació (i no per la mentida, l’egoisme o la violència) no necessitaríem tant, l’afecte que saben donar (i de veritat!!) els animals domèstics. Quantes vegades s’ha dit que un gos no abandona mai al seu amo!! I nosaltres, quantes vegades abandonem un ancià, un amic, un fill. Dels gossos, s’ha elogiat sempre la fidelitat! I dels hòmens? Som fidels a l’amistat, al compromís, a la paraula donada? També s’ha destacat dels gossos l’afecte que saben donar als seus amos. I nosaltres, sabem estimar amb afecte sincer tots aquells amb els que tractem?
Si haguera de resumir tota la Bíblia en una sola frase, triaria les paraules de Jesús que parlen de l’amor fratern: “Vos done un manament nou, que vos estimeu els uns altres, tal com jo vos he estimat” (Jo 15:12) Només el manament nou de l’amor, farà possible humanitzar més el món!
Si la nostra vida estiguera guiada per l’amor, sabriem curar millor les ferides que el nostre món produeix: soledat, depressió o ansietat. Els animals de companyia, moltes vegades fan allò que nosaltres (per egoisme o per falta de temps) no som capaços de fer. I per això mateix, gossos o gats ens donen una lliçó d’humanitat i d’afecte.
Es conta d’un home que a l’hospital, esperant que el metge el visitara, li digué a la infermera que se n’anava, perquè a la una havia d’estar a la residència per donar el dinar a la seua dona, que tenia alzhéimer. La infermera sabia que aquella dona ja no recordava qui era el seu marit i per això li digué: encara que no arribe a hora, com que ella no el coneix, no passarà res. L’home li contestà: “Ja sé que ella no em coneix, però jo sí que la conec, i sé que és la mateixa dona de la qual em vaig enamorar fa 60 anys i amb la qual em vaig casar”. I se’n va anar de la consulta del metge per donar el dinar a la seua dona. I és que només l’amor (l’amor gratuït!!) dóna sentit a la vida! Com ens ensenyen tantes persones que estimen de veritat, sense esperar res a canvi! H

Crist Rei (LEVANTE-EMV, 24/11/2018)

Hui, últim diumenge de l'any litúrgic, celebrem la solemnitat de Crist Rei, una celebració instituïda pel papa Pius XI el 1925 com a record d'aquell Any Sant. L'objectiu de celebrar a l'Església la solemnitat de Crist Rei, és la de ser una ajuda catequètica per a la pedagogia de la fe. Per això la reforma litúrgica va posar la data de Crist Rei l'últim diumenge de l'any litúrgic, per subratllar la naturalesa de la universalitat i el fonament de la reialesa de Crist.
Cal recordar que els cristians celebrem la fe al llarg de l'any litúrgic, que no comença l'1 de gener, com en el cas de l'any civil, sinó el primer diumenge d'Advent, que és el que segueix al diumenge de Crist Rei. El temps de l'Advent, amb els seus quatre diumenges, ens prepara per al Nadal, de la mateixa manera que durant sis setmanes de Quaresma ens preparem per celebrar la Pasqua o temps pasqual, que dura cinquanta dies. Els diumenges que no són d'Advent i de Nadal o de Quaresma i de Pasqua, els anomenem del Temps Ordinari o de Fèria, un temps que acaba hui amb la solemnitat de Crist Rei, l'últim o el penúltim diumenge de novembre.
Al llarg de tot l'any litúrgic que ara acaba, la litúrgia ens ha presentat el Cicle B, que està centrat en l'Evangeli de Sant Marc. De fet, cada any litúrgic té per nucli un dels tres evangelistes sinòptics, Mateu, Marc i Lluc, mentre que l'Evangeli de Sant Joan està reservat per a algunes celebracions especials, com en el cas de hui. És precisament en l'Evangeli d'aquest diumenge de Crist Rei, quan trobem un text ben apropiat per aquesta solemnitat: l'interrogatori de Pilat a Jesús, segons aquest evangelista, on el Mestre es proclama rei, tot i que la seua reialesa "no és cosa d'aquest món" i "testimoni de la veritat", la seua missió.
Ja l'oració col·lecta d'aquesta solemnitat, a l'inici de l'Eucaristia, ens fa descobrir el sentit d'aquesta festa, que no té res a vore amb els regnes o amb les reialeses del nostre món. Per això aquesta oració inicial fa menció de Jesucrist, "Fill estimat, Rei de l'univers", gràcies al qual tota la creació és "alliberada de l'esclavatge".
En la primera lectura de la missa, del llibre de Daniel, (Dn 7:13-14) el profeta ens descriu la visió d'un Fill d'home, que va vore enmig dels núvols, al qual se li va donar "la sobirania, la glòria i la reialesa". A aquesta lectura, el poble aclama Déu amb un fragment del salm 92, que canta la majestat de Déu.
Pel que fa a la segona lectura, de llibre de l'Apocalipsi (Ap 1:5:8), aquest text ens presenta Jesús "el testimoni fidel, el primer ressuscitat d'entre els morts, el sobirà dels reis de la terra", que és "l'Alfa i l'Omega" i gràcies a la sang del qual, hem estat alliberats dels pecats. És així com l'autor de l'Apocalipsi ens presenta Jesús, que traspassat a la creu, ha fet de nosaltres "una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu".
La solemnitat de Crist Rei ens presenta Jesús de Natzaret amb una reialesa que no prové d'aquest món. Una reialesa que no prové tampoc d'una elecció popular, sinó que ve de la seua condició de Fill de Déu fet home. Així, aquesta solemnitat amb la qual acabem l'any litúrgic, ens presenta la reialesa de Jesús com a manifestació de la veritat i en la seua dimensió pasqual, com destaca el prefaci d'aquesta solemnitat. És Crist qui ungit "sacerdot etern i Rei universal", en oferir-se a l'ara de la creu, ha portat a terme el misteri de la redempció dels hòmens, obrint un "Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d'amor i de pau". I és per això que a la creu de Jesús, els jueus hi van posar l'inscripció: "Jesús (I) de Natzaret (N), Rei (R) dels Jueus (I)": INRI, que manifesta la reialesa del profeta de Natzaret, una reialesa que esdevé servei als altres i no esclavatge o opressió. Per això la festa de Crist Rei no s'ha de considerar mai com l'exaltació d'una monarquia despòtica (com n'hi tantes al nostre món) sinó que el regnat de Jesús és una crida a l'amor i al servei, com ho va demostrar ell mateix donant la vida fins a la mort i una mort de Creu.

És Crist, Rei de l'univers, qui ens reuneix cada diumenge en l'Eucaristia dominical, per alimentar-nos amb la seua paraula i amb el seu cos i la seua sang, i així, amb esperit de servei, encoratja tots els cristians a ser testimonis de la veritat.

Francesc Ferrer Pastor (LEVANTE-EMV, 13/12/2018)

Hui 13 de desembre commemorem el centenari del naixement de Francesc Ferrer Pastor, un home bo, un estudiós del valencià, un apassionat pel país, un lexicògraf que va ajudar a difondre i a normalitzar la nostra llengua.
Nascut a la Font d'En Carròs l'any 1918 i mort el juliol de 2000, Paco Ferrer entrà al món de les arts gràfiques amb només onze anys, a la impremta Melià, on cobrava dos quinzets per una jornada de treball de 7 del matí a 9 de la nit.
A la guerra, al front de Castelló i pel seu interès per la llengua, "observava i anotava les paraules i variants valencianes d'altres comarques, no conegudes per mi", com declarava ell mateix el 4 de febrer de l'any 2000, en la concessió de la medalla de la Universitat de València.
Quan va acabar la guerra va començar a fer un fitxer "de les paraules que sentia cada dia i que no es trobaven en els vocabularis valencians que havia pogut arreplegar".
El 1941 entrà a treballar al diari Jornada i als diumenges al Levante, on va perdre la mà esquerra. Més tard passà Las Provincias, que en aquell moment dirigia l'excel·lent periodista Martí Domínguez Barberà.
Quan el 1948 Carles Salvador va organitzar el primer curs de valencià a Lo Rat Penat, Ferrer Pastor es va matricular com a alumne. Va tindre com a professors el mateix Carles Salvador i a Enric Valor iJosep Giner (que havia estat deixeble de Fabra i de Coromines) L'any següent ja va participar com a professor del primer curset que organitzà Lo Rat per a correctors i periodistes. En les classes s'utilitzava com a material de text, el llibre Ortografia Valenciana de 1937, de Carles Salvador, que Josep Giner trobà en una llibreria de vell.
Ferrer Pastor començà a confeccionar el Diccionari de la Rima entre 1953 i 1956 i el Vocabulari Valencià-Castellà, que aparegué el 1960, publicat per l'editorial Sicània. Col·laborà també amb el món de les falles, pel fet que podia utilitzar el valencià. El 1966 aparegué el Vocabulari Castellà-Valencià i el 1967 el vocabulari Castellà-Valencià i Valencià-Castellà, que han utilitzat milers i milers de xiquets. El 1985 tragué el Diccionari General, "l'obra lexicogràfica més important del segle XX", tal com digué el professor de la Universitat de València Antoni Ferrando.
Va ser membre fundador d'Acció Cultural del País Valencià i del Partit Nacionalista del País Valencià deFrancesc Burguera. També fou membre de la Comissió Litúrgica per a la traducció dels textos al valencià i de la Paraula Cristiana. El 1994 va rebre el Premi del Centenari de la Societat Coral El Micalet.
Vaig tindre la sort de conèixer a Francesc Ferrer en la Paraula Cristiana, al PNPV i a la tertúlia dels dilluns (a l'hotel Oltra i a San Patricio) en companyia de mon pare, Ramon Trullenque, Josep Ibànyez, Joan Garai, Josep Mª Ruix o Francesc Burguera entre d'altres. La seua paraula, el seu consell, sempre mesurat i ple de sentit comú, era per a tots els qui l'escoltàvem, una lliçó. Als estius, amb els meus pares i les meues germanes, sempre quedàvem un dia per dinar junts, bé a sa casa, a la Font d'En Carròs, o bé a casa dels meus pares, a la platja de Piles.
El 4 de febrer de l'any 2000, en rebre la Medalla de la Universitat de València amb una gran senzillesa, Ferrer Pastor es va qualificar com "un humil treballador". En aquest acte, el Rector Pedro Ruiz parlà de Ferrer Pastor com "una persona, la vida de la qual ha estat dedicada a deixar-nos a tots, el bé cultural més important que té un poble: la llengua. Ferrer Pastor ens ha regalat paraules". I en el llibre-homenatge que li dedicà la Universitat, el professor Joaquim López Rio, molt encertadament, qualificà a Ferrer Pastor, com "un home inquiet, que des de la impremta, des de l'edició s'apropa a la lletra per tal d'acabar convertit en un servidor, en un investigador de la llengua".
El record de Ferrer Pastor, en l'any del seu centenari de naixement, ens encoratja a continuar la seua tasca a favor de la normalització de la nostra llengua i de la vertebració del país. La seua obra i el seu treball, el seu exemple, el seu civisme i el seu compromís per la nostra llengua i la nostra cultura és present a les escoles, on milers i milers de xiquets i de xiquetes, utilitzen el vocabulari Ferrer Pastor, com una eina per aprendre valencià.
El record de Francesc Ferrer Pastor el manté viu la fundació que porta el seu nom, creada el 10 de juliol de 2008 i que té per objectiu "la difusió i normalització del valencià a tots els àmbits d'ús i cultura, així com fomentar el record i l'estima per la figura de Francesc Jacint Ferrer i Pastor".
Desgraciadament i en el marc del seu centenari, Ferrer Pastor ha estat bandejat tant al País Valencià com a Catalunya, uns perquè diuen que va ser autodidacta (malgrat els bons mestres que tingué, com Carles Salvador i Giner Marco) i d'altres pel fet de ser un bon cristià. Altres fins i tot l'han bandejat qualificant-lo de dretà, quan enrolat en la lleva del biberó va estar empresonat pels franquistes a la plaça de bous de Logronyo i va lluitar pels drets nacionals del País Valencià i per les llibertats democràtiques. ¿Per què enguany la Generalitat no li ha concedit l'Alta Distinció? O l'ajuntament de València no l'ha homenatjat com es mereix?

Com diu el seu nét Francesc Ferrer-Pastor Rúbio, "el meu avi va ser un humil treballador, constant, autodidacta, amant de la cultura de la seua terra, i, per tant de la seua llengua". Un exemple de dignitat i de fermesa en la lluita per la nostra llengua per a tots els valencians.

Bon Nadal (CASTELLÓNOTÍCIES, 25/12/2018)

Un any més el Nadal, la commemoració del naixement de Jesús a Betlem, omple de goig l’Església i el món. És Déu que es fa home i que ve a nosaltres a compartir la nostra vida i la nostra història. I en el Nadal els creients, encara que per tradició cultural també ho fan molts no creients, posem el pessebre i l’arbre de Nadal, dos signes, que com ha dit el papa Francesc, “mai no deixen de fascinar-nos”, ja que “ens parlen del Nadal i ens ajuden a contemplar el misteri de Déu fet home per estar a prop de cadascun de nosaltres”. Com ens diu el papa, en el pessebre o betlem “descobrim com un reflex de la llum i de la tendresa de Déu” i per això el pessebre ens ajuda a viure la festa del naixement de Jesús.
És en el pessebre, amb Jesús, Maria i Josep, amb els pastors i els mags d’Orient, on descobrim la presència del Déu Infant, que és acollit pels senzills i pels nets de cor, pels pobres i per aquells que confien en Déu. Jesús no és acollit pels poderosos com Herodes (i com els Herodes actuals), ni pels orgullosos, ni tampoc pels qui són insensibles al sofriment del nostre món. Per això el Nadal ens convida aquella fraternitat que ens fa descobrir el Déu Infant ens els qui pateixen. I per això mateix posem al pessebre els pastors, que són els pobres, com hui ho són els refugiats o els immigrants. I també els qui no tenen res, com Maria i Josep, que no van trobar un lloc per a refugiar-se, com els qui hui viuen al carrer. I els mags vinguts d’Orient, que guiats per una estrela buscaren el Déu Infant. Per això el pessebre de l’extremadreta no té ni mags, és a dir, estrangers, ni pobres. El pessebre de l’extremadreta no vol immigrants, ni refugiats, ni àrabs, ni negres, com els Reis d’Orient.

Nadal és el Déu-amb-nosaltres. Per això en Nadal, com ha dit el papa, “no naix un arbre. Naix Jesús”, la Paraula de Déu, el Déu que es fa carn. I per això els cristians no podem celebrar un Nadal sense que es note. Difuminat, maquillat o desfigurat. Un Nadal en el que el consumisme, la festa i la gresca no ens deixen vore el misteri de l’amor de Déu, revelat en l’Infant de Betlem. Com ha dit molt encertadament Núria Iceta (El Periódico, 12 de desembre de 2018), “Nadal és despullar-se de tot i anar a la senzillesa d’un estable, del naixement d’una promesa de futur. És la simplicitat d’una família que trenca esquemes”. I és que els llums al carrer i els dinars i sopars o els regals, poden emmascarar i amagar l’autèntic significat del Nadal. En aquests dies de Nadal, com diu Núria Iceta, desgraciadament, “l’excés de llums no és per veure-hi millor, sinó per enlluernar-nos i difuminar els matisos”. Per amagar l’autèntic sentit del Nadal.
Dissimular o emmascarar el Nadal és mirar cap a una altra banda. És tindre Jesús (i amb ell tothom qui pateix) segrestat o oblidat. Per això l’any passat l’amic Joan Francesc Mira, escandalitzat per aquells que amaguen l’autèntic sentit del Nadal, m’escrivia un mail que, amb el seu permís, vaig a reproduir: “Per a mi és molt trist, cada any, comprovar l’estupidesa (cultural i històricament suïcida) de tants suposats “progres”, “laics”, o gent que es diu d’esquerra, que pretenen deixar sense contingut una festa que sense el fonament cristià, resulta buida i banal…..Així, el Nadal”, continuava Joan Francesc Mira, “seria només menjar i beure, fer gresca, consumir i tot això….una pena”. L’amic i escriptor valencià em deia encara: “Només faltava el “Papà Noel”, vingut des dels boscos boreals, a substituir els nostres pobres pastors de Betlem i els entranyables Reis de sempre. En fi, estimat, que entre els fidels profunds com tu i els teus companys, i els cristians “practicants” i culturals com jo, no sé si aconseguirem aturar el disbarat destructiu d’una “laïcitat” mal entesa i pitjor aplicada”. L’amic Joan Francesc Mira també m’envià un article seu (El Temps, 5 de desembre de 2015) on exposava magistralment quin és el sentit del Nadal.
També el periodista Manel Cuyàs, en el seu article: “Llums de Nadal” (Avui, 18 de desembre de 2018), posa en relleu la incongruència del Nadal “descafeïnat”: “L’altre dia vaig passar pels carrers cèntrics de la capital i l’ànima em va caure als peus”, amb llums que “tant serveixen per Nadal com per una revetlla”. L’escriptor recorda que quan era menut, i hi veia el Bon Nadal als llums als carrers: “Va ser la primera expressió escrita en català permesa públicament, a condició que a l’altre cap de carrer digués: Felices Navidades”. I diu encara Manuel Cuyàs: “El Bon Nadal i la seva traducció han desaparegut en favor del “Bones festes”. Si dius “Bones festes”, és lògic i normal que els llums que les celebren serveixin per Nadal i per una festa major”.

També la periodista Empar Moliner, provinent d’una família de Borriana, ha escrit l’article: “Nadal laic” (Ara, 12 de desembre de 2018), on ens recorda la felicitació de Nadal dels reis d’Espanya, en una foto en un mirador d’Astúries. Al rei, com diu Empar Moliner, “li han donat un bastó d’attrezzo, com si fos un pastor de cabres (hispàniques)”. Empar Moliner diu que al rei, “el bastó li queda molt bé, i, de fet, sembla més útil per reclamar mà dura contra els catalans que per fer una caminadeta”. La periodista diu finalment que la dels reis és una felicitació “laica”. I continua així: “Però això quin sentit té?. El Nadal és una festa religiosa. I si tu vols felicitar els súbdits de manera “laica”, no els felicitis per Nadal. Felicita’ls per Cap d’Any o pel Dia Sense CotxesFelicitar el Nadal de manera laica és tan absurd com inaugurar una carnisseria de manera vegana, com fer esport de manera sedentària, com ser participant en orgies de manera cèlibe, com voler la igualtat i ser monàrquic.  
Deu amb nosaltres
I és que el Nadal és la festa de l’amor de Déu. Per això el bisbe màrtir Òscar Romero, deia el 24 de desembre de 1979, uns mesos abans que l’assassinaren: “Hauríem de buscar l’Infant Jesús, no en les imatges boniques dels nostres pessebres. Hauríem de buscar-lo en els xiquets desnodrits que han anat a dormir sense sopar, entre els xiquets que vénen diaris i que s’adormiran embolcallats en els periòdics, als portals”.
Que el Nadal ens faça nàixer en nosaltres l’amor de Déu, per així reconèixer l’Infant del pessebre en els pobres, en els immigrants i en els refugiats, en els qui viuen sols, en els qui estan a la presó o a l’exili, en els ancians abandonats o en els xiquets que passen fam. Que el Nadal ens ajude a deixar de banda els egoismes i la superficialitat de vida, el consumisme i la indiferència envers els qui pateixen.
Que el Nadal, que el Déu-amb-nosaltres, ens ajude a eixir de nosaltres mateixos per anar a l’encontre de tots els qui sofreixen.
Bon Nadal!

Diumenge tercer d'Advent (16/12/2018)

Aquest tercer diumenge d'Advent, anomenat diumenge "Gaudete", és a dir: diumenge de l'alegria, rep aquest nom pel fet que el cant d'entrada de la missa comença amb la paraula: "Alegreu-vos". I és que ja a les portes del Nadal, en aquest diumenge que ens fa vore ja de prop el naixement de Jesús, l'antífona o cant d'entrada de l'Eucaristia exhorta l'assemblea al goig, a la joia, i a cantar: "Alegreu-vos sempre en el Senyor, alegreu-vos: el Senyor és a prop".
En aquest clima d'alegria del diumenge "Gaudete", el profeta Sofonies, en la primera lectura (So 3:14-18), ens exhorta a viure amb goig i a alegrar-nos, i també a no tindre por, perquè el Senyor ve a salvar-nos. És aquesta salvació que ens ve de Déu que ressona també en el salm responsorial, amb un text del profeta Isaïes: "El Senyor és el Déu que em salva, confie, no m'espante. D'ell em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat".
Pel que fa a la segona lectura (Fl 4:4-7) Sant Pau exhorta els filipencs a viure "sempre contents en el Senyor", perquè ell "és a prop".
Finalment a l'Evangeli (Lc 3:10-17), l'evangelista Sant Lluc ens crida a la conversió, que s'ha de manifestar en la solidaritat i en la fraternitat, compartint el que tenim amb els més necessitats: "Qui tinga dos vestits, que en done al qui no en té, i qui tinga menjar que el compartisca també amb els altres".
En aquest diumenge, l'Evangeli ens presenta el Baptista, el precursor del Senyor, com l'home del desert que anuncia aquell que ve, el "qui és més poderós que jo", el qui ens "batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc".
El primer diumenge d'Advent, el papa Francesc ens deia que aquest temps de preparació per al Nadal "ens convida a un compromís de vigilància fora de nosaltres mateixos, ampliant les nostres ments i els nostres cors" i ens exhortava a "obrir-nos a les necessitats dels nostres germans i al desig d'un món nou". Per això en aquest tercer diumenge d'Advent, després d'haver fet el calendari i la corona d'Advent, i fent-nos ressò de les paraules del papa a obrir-nos a les necessitats dels germans i tenint present també la invitació del Precursor del Senyor a compartir amb els altres allò que tenim, seria bo que cada família portara a Càritas, a la Creu Roja o al Banc d'Aliments, productes alimentaris de primera necessitat, per tal d'ajudar aquelles persones que viuen en la precarietat. Com ens han recordat els bisbes argentins, els cristians hem de rebutjar celebrar el Nadal amb "el consum sense límits", que ens imposa "un estil de vida que només porta més tristesa i insatisfacció". I és que si oblidem el sentit religiós del Nadal, ens mostrarem insensibles davant "els últims de la societat, que són els qui més sofreixen per les dificultats econòmiques", com han dit els bisbes d'Argentina.

La litúrgia i l'Eucaristia d'aquest tercer diumenge d'Advent ens ha d'ajudar a ser testimonis del Regne, a fer de cadascun de nosaltres, un autèntic himne d'acció de gràcies, perquè Déu se'ns fa present en la nostra vida, en la nostra història i en el nostre món. Per això mateix, aquest diumenge "Gaudete" és un temps propici per a intensificar la vivència espiritual, i d'aquesta manera ser més segons l'Esperit. Si ho fem així, la nostra maduresa personal, la qualitat de les nostres relacions fraternes, el nostre testimoniatge i la profunditat del nostre servei, n'eixiran enriquits. Així arribarem al Nadal plens de goig, confiats en el Déu que en Jesús ve a salvar-nos.

Diumenge segon d'Advent (09/12/2018)

En aquest segon diumenge d'Advent, enguany l'endemà de la solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria, la litúrgia ens crida de nou a l'esperança en la construcció d'una ruta al Senyor.
El teòleg José Mª Castillo ha definit Jesús i el Regne com a promotors d'esperança, una virtut teologal que és com un motor d'humanització i d'alliberament de les persones. Per això és tan important preguntar-nos ara, en aquest temps d'Advent, quina esperança pot tindre l'Església (i cadascun de nosaltres) en aquests moments. El Dr. Castillo diu, amb raó, que només és autèntica l'esperança que naix de la fidelitat a l'Evangeli. Per això mateix aquest teòleg denuncia el drama de l'Església, que a través dels temps ha marginat l'Evangeli, cosa que, com diu José Mª Castillo, els cristians hem de reconèixer amb humilitat.
Ja el cant d'entrada (Is 30:19,30) d'aquest segon diumenge d'Advent, ens convida a rebre el Senyor que ve a salvar-nos. I per això el profeta Baruc, en la primera lectura (Ba 5:1-9), ens exhorta a l'alegria i a la bondat per arribar a la llum de la glòria de Déu. També la carta de Sant Pau als Filipencs (Fl 1:4-6; 8:11), l'Apòstol dels gentil agraeix als cristians de Filips l'anunci de l'Evangeli i els exhorta a l'amor fratern.
Finalment l'Evangeli de Sant Lluc (Lc 3:1-6), en el context històric que descriu, es fa ressò de la profecia d'Isaïes: "Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí", una profecia es va fer realitat en Joan el Baptista, que anuncià, com a precursor del Senyor, Jesús, l'Anyell de Déu. Per això l'Evangeli de hui ens descobreix la salvació de Déu, que en Jesús, la Paraula feta carn, arriba a nosaltres.
En aquest temps d'Advent i sempre, l'Església ha de viure en l'esperança i per això no pot fer de l'Evangeli un component més de la religió, centrada en el temple, els sacerdots, els rituals i les observances religioses. Com ens diu el teòleg José Mª Castillo, el centre de l'Evangeli i de la fe que compartim és la seducció de Jesús, que ens acompanya en el camí de la vida i que ens crida a seguir-lo i a ser testimonis de la Bona Nova.
El centre de l'Evangeli (i de l'Església) no pot ser res més que la persona de Jesús. Per això podem preguntar-nos si als cristians se'ns reconeix pel seguiment de Jesús, és a dir, per la relació personal amb ell, que és com el cor de l'Evangeli. Tota la resta ha d'estar en un segon terme. I és que, és en Jesús que trobem Déu, com ho veiem quan el Mestre respon la pregunta que li fa Felip: "Mostra'ns al Pare i no ens cal res més". I és per això que Jesús li contesta: "Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare; com pots dir tu: mostra'ns el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i que el Pare està en mi?" (Jo 14:8-10).
Per al professor Castillo, la religió naix d'una necessitat humana per tal d'alliberar-nos de les pors o de les culpes i per això la religió posa els altres al nostre servei. Pel contrari, l'Evangeli naix de la generositat i de la misericòrdia i per això ens posa al servei dels altres.
A més del calendari d'Advent, una altra activitat que podem fer a casa en aquest camí cap al Nadal, és la corona d'Advent, construïda amb branques d'avet o d'un altre arbre, o també amb pinyes o altres elements del bosc i amb quatre ciris, cadascun dels quals encendrem cada diumenge.

De nou, aquest segon diumenge d'Advent és una crida a viure amb esperança. Com diu la germana Maria Trullols, religiosa vedruna, "No es tracta tant de viure amb optimisme, que ja és molt per als temps que corren, sinó de viure arrelats a l'esperança que enforteix la nostra fe i que ens porta creure que des de la seua encarnació, Jesucrist fa camí en la història humana amb l'Església i ens acompanya a cadascun de nosaltres".

Diumenge primer d'Advent (LEVANTE-EMV, 02/12/2018)

Hui, amb el primer diumenge d'Advent, l'Església comença a preparar-se per al Nadal. Seran quatre diumenges, on enguany ens acompanyarà l'Evangeli de Sant Lluc, en els quals la litúrgia ens presenta uns textos que ens serviran per acollir en els nostres cors el Déu Infant, el fill de Maria que ve a salvar-nos. Ja el cant d'entrada de la missa de hui ens crida a l'esperança per mitjà del salm 24: "A vós Senyor eleve la meua ànima; Déu meu en vós confie". I és que aquest temps d'Advent és una crida a l'esperança, ja que l'Església es prepara amb goig a rebre el Messies.
També la primera lectura, del profeta Jeremies (33:14-16) ens convida a esperar aquell que vindrà per fer realitat les promeses fetes a la casa d'Israel i a la de Judà: "Faré nàixer a David un plançó bo, que es comportarà amb justícia i bondat ". A aquesta lectura el poble contesta amb el salm 24, que ens crida a conèixer les rutes, els camins del Senyor, el Déu que ens salva.
La segona lectura, de la primera carta de Sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 3:12;4:2), l'Apòstol dels gentils ens crida a créixer en l'amor dels uns als altres, per tal d'esdevenir sants i nets de culpa davant Déu, el dia que el Senyor vindrà a nosaltres.
Finalment l'Evangeli de Sant Lluc (21:25-28,34-36) ens exhorta a estar a punt per rebre el Senyor, que vindrà "sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat".
Cal destacar que la litúrgia durant els tres primers diumenges està centrada en l'última vinguda gloriosa de Jesucrist, al final dels temps, mentre que partir del dia 17 de desembre se centra en la vinguda històrica de Jesús, fa dos mil anys.
Enguany, en aquesta primera setmana d'Advent, celebrarem la Concepció Immaculada de Maria, la Mare Verge que acollí en el seu si el Déu fet home. Per això Santa Maria, un any més, ens acompanya en la preparació del Nadal, per tal que el nostre cor esdevinga, com el d'ella, un cor acollidor del Déu Infant.
En aquest diumenge primer d'Advent, l'Església ens demana estar atents perquè res ni ningú no ens furte l'esperança. I és que sense esperança acabem tancats en nosaltres mateixos, sense il·lusió per a viure, per a compartir la vida, per a aproximar-nos als qui sofreixen.
L'Advent ens convida a viure vigilants, com els centenelles a la nit, perquè cap estament o dificultats no mate les llavors de l'esperança sembrades en el nostre món. Per això hem de descobrir la presència de Déu en les coses menudes, aparentment insignificants. Hem de descobrir Déu en el treball pacient i desinteressat de tantes persones, en la solidaritat i en la fraternitat que sempre han de ser més fortes que l'egoisme i l'individualisme. L'Advent ens exhorta a no caure en el capitalisme desenfrenat que exclou els més dèbils de la societat. Per això és missió dels cristians no callar davant les injustícies i denunciar el consumisme que converteix les persones en coses i que mata els anhels més humans. Hem de construir cada dia, des de l'esperança, la civilització de l'amor que obri camins i horitzons nous. Hem de desemmascarar la trampa del viure al màxim, mentre, amb indiferència, oblidem els qui malviuen per falta de recursos i de sentit. Hem de apostar per la justícia i per la veritat enmig de tantes mentides i tantes injustícies. D'aquesta manera construirem un món més humà i més fratern, on la pau siga el signe d'una societat en diàleg i en recerca de comunió i d'unitat.
Com diu la germana Maria Trullols, religiosa vedruna, "esperar és la força en el camí i la llum en la foscor. És crear en el nostre fang, espais d'eternitat".

Hui, amb el primer diumenge d'Advent, fem present el Crist que recapitularà la història al final dels temps.
En el nostre camí cap al Nadal, seria bo, com ens proposava el diari Levante (21 de novembre de 2018) i de cara a preparar el naixement de Jesús, que cada família construira un calendari d'Advent, per tal d'avançar dia a dia a l'encontre del Déu Infant el Déu-amb-nosaltres.

diumenge, 23 de desembre del 2018

La Mare de Déu de l'Expectació (CASTELLÖNOTÍCIES, 18/12/2018)

Hui 18 de desembre l’Església celebra la festa de la Mare de Déu de l’Expectació. Com el poble d’Israel, també Maria esperava amb anhel el Messies, l’Ungit de Déu, que portaria l’alliberament al poble. Així estava profetitzat i per això, així ho esperaven i ho desitjaven, d’una manera expectant, els patriarques, els profetes, els reis i els justos, que anhelaven la vinguda del Fill de Déu. De la mateixa manera ho esperava Maria, la jove de Natzaret a qui l’àngel Gabriel li va anunciar que seria la mare del Messies. Cal recordar a més, que a l’inici de l’Evangeli segons Sant Lluc, aquest evangelista ens fa conèixer l’actitud del poble, que “estava en expectació” (Lc 3:15) en l’espera de la vinguda del Messies.
Durant l’Advent la litúrgia, que ens prepara per al naixement de Jesús, ens fa desitjar l’arribada del Messies, ja que com a hereus de la promesa sabem que el Fill de Déu, la Paraula del Pare, s’ha encarnat en el si de Maria. Ella, la Mare de Déu, és l’hereva de les promeses i de l’Aliança. I és per ella que ens arriba Jesús de Natzaret, l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres.
En aquesta espera de l’Advent, hui, 18 de desembre, una setmana abans del Nadal, la litúrgia ens fa celebrar la festa de l’Expectació del Part, una advocació que té el seu origen en els Pares del X Concili de Toledo, el 656. La festa de l’Expectació del Part és com un ressò de l’Anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria. I com que normalment la data del 25 de març cau en ple temps de Quaresma, els pares del Concili de Toledo van voler instituir aquesta festa en honor de la Mare de Déu, en els últims dies de l’Advent.
En el decret conciliar dels Pares del Concili de Toledo s’al·ludeix a la celebració d’aquesta festa, que se celebrava en “moltes altres Esglésies”. A Espanya era una de les festes més solemnes, l’anomenada “dia de Santa Maria”, fins al punt que sabem que des de Toledo passà a celebrar-se a altres esglésies.
A més del Pares del Concili de Toledo que instituïren aquesta festa, en especial del bisbe d’aquella seu, Eugeni III, també va intervindre en l’expansió del “dia de Santa Maria”, Sant Ildefons. No cal dir que la festa de l’Expectació del Part tenia en els antics breviaris i missals, uns textos propis del dia.
Aquesta festa, anomenada també de la Mare de Déu de la O, pel fet que ahir dia 17 van començar les antífones anomenades de la O, ens recorda l’anhel de Maria en la seua espera, com a mare i com a jueva, del tant desitjat Messies. Així ho expressava el P. Giry, quan escrivia: “Si tots els sants de l’Antic Testament desitjaren ardentment la vinguda del Messies, ¿quins no serien els desigs d’aquella que va ser escollida per a ser la seua mare?”.
En Maria, en el seu embaràs i en el seu part, es van acomplir les esperances d’Israel. Per això els cristians, units a ella en aquest temps d’Advent, desitgem també l’arribada de l’Emmanuel. Per als deixebles de Jesús, Maria ens és model per la seua actitud d’espera confiada i d’esperança fidel.
En aquest temps d’Advent, l’Esglesia aclama i venera la Mare de Déu amb el cant de l’Alma Redemptoris mater, que en la versió de l’Oracional Valencià, diu així:
Mare santa del Redemptor,/ porta del cel sempre oberta,/ estrela del mar,/ socorreu el poble caigut,/ que vol alçar-se de les seus culpes,/ Vós que rebéreu la salutació de Gabriel,/ i, Verge sempre,/ infantàreu el vostre Creador,/ per un miracle que tota la naturalesa admira,/ tingueu pietat de nosaltres”.
Que la Mare de Déu, en l’advocació de l’Expectació al Part o Santa Maria de la O, siga la benedicció de totes les dones que estan esperant un fill. I que els cristians arribem a descobrir en Santa Maria l’exemple i el model en el seguiment del Senyor, ja que ella va ser la dona creient i evangelitzadora que acollí el Messies en el seu si.

Dels déus i dels hòmens (VILAWEB/ONTIONYENT, 07/12/2018)

Aquest dissabte, dia de la Immaculada, el papa Francesc beatificarà els set monjos trapencs del monestir de Tibhirine. Va ser la pel·lícula ‘Dels déus i dels hòmens’, estrenada el 2010, que descriví els últims mesos de la vida dels monjos de la Trapa del monestir de Tibhirine, a les muntanyes d’Algèria. La pel·lícula, dirigida per Xavier Beauvois (que va obtindre el Gran Prix en l’últim festival de Cannes) narra l’experiència d’uns monjos trapencs francesos que van compartir la seua vida amb la població musulmana, esdevenint així testimonis de simplicitat, de generositat i d’austeritat fins al martiri.
A finals de gener passat, el papa Francesc aprovà el decret que reconeix el martiri del bisbe d’Orà, Pierre Claverie, i de 18 religiosos i religioses, entre els quals els 7 monjos trapencs de Tibhirine, assassinats a Algèria pel fonamentalisme islàmic.
La mort d’uns estrangers per part d’extremistes islàmics provocà el pànic a la regió. Davant el clima violent que hi havia a la zona on estava el monestir, les autoritats oferiren protecció als monjos, però ells la rebutjaren, ja que no volien cap diferència en relació a la resta dels veïns.
Davant el dilema entre quedar-se al monestir o anar-se’n del país, els monjos optaren per no abandonar la població en aquella situació de perill, ja que els trapencs atenien en el seu dispensari mèdic la gent de la zona.
Els monjos trapencs assassinats a Argèlia
La nit del 26 de març de 1996, un grup islàmic armat (tot i que hi ha seriosos dubtes sobre els autors del segrest) entrà al monestir i s’emportà set monjos (dels nou que hi havia), que foren degollats el 21 de maig següent.
Els monjos compartien amb els veïns la pobresa, la fragilitat i la recerca de la veritat. En un clima d’amistat havien creat un grup de pregària, i en el silenci i el servei humil, havien apostat per la no violència i pel diàleg amb els germans musulmans.
Els monjos de Tibhirine ens són un exemple que amb el treball callat i senzill i amb l’estima als altres (pensen com pensen) es fan visibles els dons de Déu. I també ens parlen d’una manera de viure senzilla i pobra, que esdevé plena des del moment que es comparteix. Des del moment que es pren el compromís d’estar al costat d’aquells que sofreixen. Perquè només l’amor dóna sentit a l’existència. A la nostra i a la dels altres.
El mes de febrer de 2011, Le Figaro Magazin va entrevistar el germà Jean-Pierre, l’únic supervivent de la comunitat de Tibhirine. Amb 88 anys, el G. Jean-Pierre deia: ‘Tinc la certesa que ells estan prop del Senyor. L’he tinguda des del primer moment per raó del seu martiri’. És en el silenci del cor, per mitjà de l’amor, que l’home s’allibera de les pors i de les cadenes que l’esclavitzen. I és també en el silenci de la natura que Déu parla al cor dels hòmens.
En un món caracteritzat per les presses, el silenci ens acosta a Déu, a un mateix i als altres. Perquè el silenci no és ni mutisme ni absència de soroll, sinó aquella actitud que ens fa escoltar allò que hi ha en el nostre interior i que ens fa acollir Déu i els altres.
Quin missatge ens donen hui els monjos màrtirs de Tibhirine? Van ser uns hòmens que van renunciar a la societat de confort i al consumisme del Primer Món per viure al costat dels més pobres, amb una vida austera i senzilla, amarada de pregària, de silenci i de servei.
Com diu el germà Jean-Pierre, ‘per fidelitat a la nostra vocació havíem elegit quedar-nos, ben conscients de què podia passar. Teníem la voluntat de ser fidels a la gent del nostre voltant, per no abandonar-los’. Per això van acceptar el risc de ser assassinats, perquè, confiadament, abandonaren les seues vides a les mans de Déu.
En un món on tot es pot comprar, els monjos de Tibhirine ens parlen avui de la primacia de l’amor fet servei i de l’anhel de trobar la faç de Déu. Perquè només la gratuïtat de l’amor dóna sentit i plenitud a la vida. Com declarava el germà Jean-Pierre, ‘hem d’esperar que l’amor siga sempre més fort’.
Com diu el teòleg Joseba Andoni Pagola, ‘la nostra Església necessita testimonis que contagien la seua experiència de l’Evangeli. Necessitem creients de veritat, atents a la vida i sensibles als problemes de la gent, buscadors de Déu, capaços d’escoltar i d’acompanyar amb respecte, els hòmens i les dones que pateixen i que busquen i no troben la manera de viure més humanament’. Eixa és una missió fonamental en els monjos d’ahir i de sempre: comunicar i compartir l’experiència de Déu i estar al costat dels qui sofreixen. Perquè com deia el germà Jean-Pierre en aquesta entrevista, ‘l’amor de Déu tindrà l’última paraula.’
Com ha dit el bisbe d’Alger, Paul Desfarges, que ‘la beatificació dels màrtirs de Tibhirene siga un signe de pau per a tothom.’

Thomas Merton (VILAWEB/ONTINYENT, 10/12/2018)

Aquest 10 de desembre s’acompleixen 50 anys de la mort de Thomas Merton, nascut el 31 de gener de 1915 a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord. Thomas Merton, intel·lectual, artista, poeta, mestre espiritual i monjo trapenc de l’Abadia de Getsemaní va ser una home lliure i un apassionat de Déu. La seua veu, com a fruit del seu compromís social, va ser un crit per la pau en un món marcat per la guerra freda i l’amenaça nuclear. Per això Merton escrivia: ‘És la meua intenció fer de la meua vida una protesta contra els crims i les injustícies de la guerra i de la tirania política. Per mitjà de la meua vida monàstica i dels meus vots, dic no als camps de concentració, als bombardejos aeris, als judicis polítics, als assassinats judicials, a les injustícies econòmiques i a tot l’aparell socioeconòmic que no sembla encaminar-se sinó cap a la destrucció global.’
Batejat en l’Església Episcopaliana, i orfe de mare i de pare des de molt aviat, va perdre també els seus avis i l’únic germà que tenia. Aquests fets van determinar que Merton sentira sempre un cert gust per la soledat.
Thomas Merton passà la seua infància a diversos llocs del món, des de Prada a Anglaterra, les Bermudes i els EUA. D’esperit inquiet i inconformista, Merton va estudiar a la Universitat de Cambridge i després a la de Colúmbia, on va ensenyar anglès. De nou a Anglaterra, i després d’un temps de fervor religiós entre els anglicans, Merton perdé la fe. Va ser l’inici d’una etapa de la seua vida marcada pel consum compulsiu i desenfrenat. Malgrat això, en un viatge que va fer a Roma, va quedar fortament impressionat pels mosaics bizantins de les esglésies, fins al punt que es va comprar el Nou Testament i començà a pregar. Però això durà poc, ja que de retorn a Amèrica va estar treballant en un espectacle d’estriptís.
A Cambridge, la seua vida va caure en la buidor i en l’horror, en la beguda i en la passió descontrolada. En un nou viatge als EUA, i per la seua formació liberal, va veure el comunisme com la millor utopia a seguir, i s’afilià a la Lliga de Joves Comunistes. Però al poc temps va sofrir una gran decepció i deixà aquest moviment.
Amb una gran ànsia per saber i per conèixer, Merton anhelava un món millor i per això va viure compromès amb les grans causes de la humanitat. És per això que va ser un gran activista contra la guerra i a favor dels Drets Humans i Civils, sobretot pel que feia al moviment antiracista. Merton escrivia: ‘Faig del meu silenci monàstic una protesta contra les mentides dels polítics, dels propagandistes i dels agitadors, i quan parle és per a negar que la meua fe i la meua Església puguen estar alineades amb aquestes forces d’injustícia i de destrucció.’
A la Universitat de Colúmbia entrà en contacte amb amics catòlics i va començar a anar a missa, mig d’amagat. Les lectures d’autors com Etienne Gibson, William Blake o Jacques Maritain, li obriren el camí de recerca de Déu. I va ser la lectura de la biografia de G. M. Hopkins, capellà i poeta, que va motivar en ell la necessitat d’anar a una església de Broadway per parlar amb un prevere, a qui li va expressar el seu desig de ser catòlic. Així el 16 de novembre de 1938, Merton era batejat, entrant a l’Església Catòlica.
Després de col·laborar un temps en un centre catòlic del barri de Harlem, a Nova York, el 10 de desembre de 1940 Merton entrà a l’Abadia Cistercenca de Getsemaní, per ser monjo de la Trapa. Ordenat capellà el 1949, va promoure la vida contemplativa i gràcies a la seua autobiografia‘La muntanya dels set cercles (1948) va atraure molts jóvens al monestir a la recerca de Déu en el silenci i la soledat.
Merton va ser un important escriptor espiritual, influenciat per Sant Joan de la Creu. A part de la seua obra més coneguda, La muntanya dels set cercles, escriví també Llavors de contemplació i Les aigües de Siloè, les dues del 1949, així com també El signe de Jonàs (1953).
Merton es va morir electrocutat de forma accidental a Bangkok, el 10 de desembre de 1968, fa 50 anys, quan havia participat en una conferència ecumènica.
Inconformista i amb sentit crític i promotor del diàleg amb representants de diverses tradicions religioses, Merton va ser un home en camí que va viure a la recerca de Déu per mitjà del silenci, la soledat i el rostre sofrent del nostre món. Per a Merton, la vida contemplativa era aquell espai que permet la plenitud de Déu. per això escrivia referint-se als monestirs: ‘En un món de sorolls, fan falta llocs com aquests, de silenci, disciplina interior i pau; no la pau de la comoditat, sinó la pau de la claredat interior i de l’amor, basat en el seguiment total de Crist.’
També Montserrat ha estat sempre, i vol continuar sent-ho, una comunitat oberta al món, compromesa en la defensa dels drets humans, de la pau i de la justícia, en diàleg amb la cultura i arrelada a la nostra terra i a la nostra llengua.

En el centenari del naixement de Francesc Ferrer Pastor (VILAWEB/ONTINYENT, 12/12/2018)

Aquest 13 de desembre commemorem el centenari del naixement de Francesc Ferrer Pastor, un home bo, un estudiós del valencià, un apassionat pel país, un lexicògraf que va ajudar a difondre i a normalitzar la nostra llengua.
Nascut a la Font d’En Carròs l’any 1918 i mort el juliol de 2000, Paco Ferrer entrà al món de les arts gràfiques amb només onze anys, a la impremta Melià, on cobrava dos quinzets per una jornada de treball de 7 del matí a 9 de la nit.
A la guerra, al front de Castelló i pel seu interès per la llengua, ‘observava i anotava les paraules i variants valencianes d’altres comarques, no conegudes per mi’, com declarava ell mateix el 4 de febrer de l’any 2000, en la concessió de la medalla de la Universitat de València.
Quan va acabar la guerra va començar a fer un fitxer ‘de les paraules que sentia cada dia i que no es trobaven en els vocabularis valencians que havia pogut arreplegar.’
El 1941 entrà a treballar al diari Jornada i els diumenges al Levante, on va perdre la mà esquerra. Més tard passà a Las Provincias, que en aquell moment dirigia l’excel·lent  periodista Martí Domínguez Barberà.
Quan el 1948 Carles Salvador va organitzar el primer curs de valencià a Lo Rat Penat, Ferrer Pastor s’hi va matricular com a alumne. Va tindre com a professors al mateix Carles Salvador i a Enric Valor i Josep Giner (que havia estat deixeble de Fabra i de Coromines). L’any següent ja va participar com a professor del primer curset que organitzà Lo Rat Penat per a correctors i periodistes. En les classes s’utilitzava com a material de text el llibre Ortografia Valenciana de 1937, de Carles Salvador, que Josep Giner trobà en una llibreria de vell.
Ferrer Pastor començà a confeccionar el Diccionari de la Rima entre 1953 i 1956 i el Vocabulari Valencià-Castellà, que aparegué el 1960, publicat per l’editorial Sicània. Col·laborà també amb el món de les falles, ja que hi podia utilitzar el valencià. El 1966 aparegué el Vocabulari Castellà-Valencià i el 1967 el vocabulari Castellà-Valencià i Valencià-Castellà que han utilitzat milers i milers de xiquets. El 1985 tragué el Diccionari General, ‘l’obra lexicogràfica més important del segle XX’, tal com digué el professor de la Universitat de València Antoni Ferrando.
Va ser membre fundador d’Acció Cultural del País Valencià i del Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc Burguera. També fou membre de la Comissió Litúrgica per a la traducció dels textos al valencià i de la Paraula Cristiana. El 1994 va rebre el Premi del Centenari de la Societat Coral El Micalet.
Vaig tindre la sort de conèixer Francesc Ferrer en la Paraula Cristiana, al PNPV i a la tertúlia dels dilluns (a l’hotel Oltra i a San Patricio) en companyia de mon pare, Ramon Trullenque, Josep Ibànyez, Joan Garai, Josep M. Ruix i Francesc Burguera, entre més. La seua paraula, el seu consell, sempre mesurat i ple de sentit comú, era per a tots els qui l’escoltàvem, una lliçó. Als estius, amb els meus pares i les meues germanes, sempre quedàvem un dia per dinar junts, bé a sa casa, a la Font d’En Carròs, o bé a casa dels meus pares, a la platja de Piles.
El 4 de febrer de l’any 2000, en rebre la Medalla de la Universitat de València amb una gran senzillesa, Ferrer Pastor es va qualificar com ‘un humil treballador’. En aquest acte, el Rector Pedro Ruiz parlà de Ferrer Pastor com ‘una persona, la vida de la qual ha estat dedicada a deixar-nos a tots el bé cultural més important que té un poble: la llengua. Ferrer Pastor ens ha regalat paraules.’ I en el llibre-homenatge que li dedicà la Universitat, el professor Joaquim López Rio, molt encertadament, qualificà Ferrer Pastor com ‘un home inquiet, que des de la impremta, des de l’edició s’apropa a la lletra per tal d’acabar convertit en un servidor, en un investigador de la llengua.’
El record de Ferrer Pastor, en l’any del centenari del seu naixement, ens encoratja a continuar la seua tasca a favor de la normalització de la nostra llengua i de la vertebració del país. La seua obra i el seu treball, el seu exemple, el seu civisme i el seu compromís per la nostra llengua i la nostra cultura és present a les escoles, on milers i milers de xiquets i de xiquetes utilitzen el vocabulari Ferrer Pastor com una eina per aprendre valencià.
El record de Francesc Ferrer Pastor el manté viu la fundació que porta el seu nom, creada el 10 de juliol de 2008 i que té per objectiu ‘la difusió i normalització del valencià a tots els àmbits d’ús i cultura, així com fomentar el record i l’estima per la figura de Francesc Jacint Ferrer i Pastor.’
Desgraciadament i en el marc del seu centenari, Ferrer Pastor ha estat bandejat tant al País Valencià com a Catalunya, uns perquè diuen que va ser autodidacta (malgrat els bons mestres que tingué, com Carles Salvador i Giner Marco) i d’altres pel fet de ser un bon cristià. Altres fins i tot l’han bandejat qualificant-lo de dretà, quan enrolat en la lleva del biberó va estar empresonat pels franquistes a la plaça de bous de Logronyo i va lluitar pels drets nacionals del País Valencià i per les llibertats democràtiques. Per què enguany la Generalitat no li ha concedit l’Alta Distinció? O l’ajuntament de València no l’ha homenatjat com es mereix?
Com ha dit el seu nét, Francesc Ferrer-Pastor Rúbio, ‘el meu avi va ser un humil treballador, constant, autodidacta, amant de la cultura de la seua terra, i, per tant de la seua llengua.’ Un exemple de dignitat i de fermesa en la lluita per la nostra llengua per a tots els valencians.


A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT