dimarts, 30 de maig del 2017

Turballos (VILAWEB/ONTINYENT, 30/05/2017)

El mes d’abril passat va eixir d’impremta el llibre: ‘Reflexions des de Turballos. Articles d’opinió (1988 i 2005-2014)’, del prevere ollerià i amic Vicent Micó, ànima de Turballos. Aquest recull de 129 articles, com diu la nota editorial són textos ‘meditats i redactats per Vicent Micó, en l’etapa madura de la seua vida, sobre qüestions diverses que afecten la vida de les persones tant en l’àmbit privat com en el públic’. El llibre, àgil, summament interessant i de lectura amena, ha estat concebut (i jo diria que fins i tot pregat) ‘des del llogaret de Turballos, a la comarca del Comtat, i mirant el món des de la fe en Jesús de Natzaret i en les ensenyances de Gandhi, a més d’altres benaventurats hòmens i dones’, com Joan de la Creu o Teresa de Jesús.

Vicent Micó
El llibre de 194 pàgines i editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, tracta temes tan actuals i tan punyents com el silenci, l’alimentació, el bilingüisme, l’economia i l’Església, Déu i la llibertat humana, el tancament de TV3 al País Valencià, la llei de l’ull per ull i dent per dent, el laïcisme i la laïcitat, les arrels d’Europa, la llengua a l’Església o les dones, entre molts més articles.
Els textos de Vicent Micó que recull aquest llibre tenen una extensió curta, ja que originàriament van ser publicats al diari comarcal Ciudad de Alcoy en dues etapes: els cinc primers articles l’any 1988, i els restants entre 2005 i 2014.
Turballos és, desgraciadament, molt desconegut per a la majoria dels valencians i encara més per als cristians. Pense que Turballos és un miracle que naix de la fraternitat i de la no violència. Com a deixeble de Jesús de Natzaret, Vicent Micó al llarg d’aquest llibre presenta una visió humana del món i dels conflictes que hi ha. I és que només vivint el manament de l’amor, la nostra societat pot trobar el sentit de la vida.
Però què és Turballos? Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és un xicotet miracle de la natura. Un miracle de l’harmonia dels hòmens i de les dones amb tota la creació i amb tots els éssers que han eixit de la mà de Déu. Turballos és com un nou Càntic dels tres jóvens, del llibre de Daniel (Dn 3:52-88), on totes les criatures, sol, lluna i núvols, pluja i rosada, mars i rius, plantes, muntanyes i ocells, lloen el Senyor en una litúrgia còsmica.
 Turballos, espai per la pau
Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és un espai ecològic, pacífic i pacificat, lloc de pau i de no violència, on les benaurances i també la nostra llengua brollen amb naturalitat en el quefer quotidià i on tots els que hi viuen, perquè són artesans i missatgers de pau, esdevenen ‘fills de Déu’ (Mt 5:9).
Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és un espai ecumènic i de reconciliació, obert a tothom, on les relacions fraternes esdevenen el pa de cada dia i on la paraula, la mirada, el silenci i l’acolliment, són signes de comunió i d’esperança.
Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és una utopia del Regne, sí. Però una utopia que es fa realitat cada dia en el treball i en la pregària i on tots els qui hi viuen i els qui hi van formen una sola família, agermanats com a fills del Déu Abbà, que és Pare de tendresa i de perdó, d’amor i de consol.
Per tot això i per moltes coses més, Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és un signe de fraternitat. Un miracle de l’amor universal. Un referent en la construcció d’un món més just, més harmònic i més humà.

L'obra de Vicent Micó


dilluns, 29 de maig del 2017

Fa 50 anys Tarancon ja feia olor d'ovella (LEVANTE-EMV, 14/05/2017)


El 2014 va fer 50 anys que el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon deixava aquesta diòcesi i entrava a Oviedo com a nou pastor de l´Església. I és el pròxim dia 14 quan farà 110 anys del naixement del cardenal de Borriana. Per això amb aquest motiu el dia 11, l´Ajuntament de la capital de la Plana ha programat una conferència de Jesús Bastante, periodista i redactor en cap de Religión Digital, i el 18 una altra, del capellà i historiador Juan Mª Laboa.

En una entrevista a la revista Buris-Ana, de 1964, Tarancon manifestava el dolor que sentia de deixar Solsona després de 18 anys, "els més feliços de la meva vida", com va dir ell mateix anys després. Però alhora manifestava "l´esperança per prestar un bon servei a l´Església en la nova diòcesi d´Oviedo". Home savi i observador com era, al poc temps d´entrar a la diòcesi i amb una actitud serena i prudent, Tarancon deia: "Fins ara m´he limitat a vore, escoltar i callar. No tinc encara elements de judici suficients per assenyalar un pla de treball".

En l´al·locució que va fer a la catedral d´Oviedo en la seua presa de possessió com nou arquebisbe, Vicent Enrique i Tarancon es presentava així: "Jo no vinc en nom meu, ni enviat per cap autoritat humana. Vinc en el nom del Senyor".



Tarancon, que se sentia "especialment responsable dels allunyats", com ara el papa Francesc demana als bisbes, presentava el seu ministeri episcopal des de l´amor: "Vinc a servir-vos perquè vos estime". I és que per a Tarancon, el servei era "la manera pràctica i eficient d´estimar", ja que "l´amor autèntic es manifesta en el servei desinteressat".

En el seu ministeri episcopal, Tarancon tenia clara una cosa: "He d´estimar tothom i servir tothom. He de sacrificar-me per tothom". Però alhora, com Jesús, manifestava quina era la seua preferència: "Us podeu estranyar que el vostre bisbe guarde les seues especials preferències per als qui més gran necessitat tenen de consideració, d´afecte d´ajuda?". Tarancon afegia encara: "Podeu exigir-me que m´oblide de les meues conveniències, dels meus interessos, i fins de mi mateix, per a compartir les vostres angoixes, per a sentir en el meu cor i fins en la meua pròpia carn els vostres dolors. Podeu exigir-me que em gaste i em consumisca en el vostre servei". I per això, degut a la seva sol·licitud de pastor, el nou arquebisbe d´Oviedo manifestava la seua comunió amb els qui patien: "Puc dir que també són meues les malalties, la debilitat, els sofriments de tots els membres de la família asturiana". Amb aquesta actitud, el nou arquebisbe d´Oviedo presentava l´Església com a "Mare que no pot desentendre´s dels problemes que afligeixen els seus fills".

Qualificat per la premsa com a "Herald de veritable vàlua, on s´hi barregen la confiança i l´exigència", Tarancon a Astúries no era un estrany, com tampoc no ho havia estat a Solsona, Vila-real o Vinaròs. Amb tota naturalitat, Tarancon s´havia integrat en cada una de les comunitats cristianes que havia servit. No era, ni ho va ser mai, un príncep ni un amo del ramat, sinó el primer servidor. Per això feia "olor d´ovella", com vol el papa Francesc que siguen tots els pastors de l´Església.

Tarancon manifestava que arribava a Oviedo com a bisbe i només com a això: "No busqueu en mi un polític, ni un economista, ni un sociòleg". I amb senzillesa es presentava així als cristians d´Oviedo: "Humanament vinc amb les mans buides". A més, i perquè ningú no es fera il·lusions, Tarancon deia: "no em demaneu allò que no vos puc donar".

Tarancon, que no volia un cristianisme fàcil i egoista, va elogiar els papes Joan XXIII i Pau VI, que, van marcar "la ruta de la renovació interior de l´Església".

És així com a Oviedo, Tarancon, tot seguint les directrius del papa Montini, portà la renovació del Vaticà II a l´Església asturiana i posteriorment a la de Toledo i a la de Madrid.

diumenge, 28 de maig del 2017

Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (LEVANTE-EMV, 28/05/2017)


Hui, solemnitat de l´Ascensió del Senyor, l´Església celebra la 51ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, amb el lema: "Comunicar esperança i confiança en els nostres temps", a partir de les paraules del profeta Isaïes, "No tingues por que jo estic amb tu" (Is 43:5).
Aquesta Jornada que l´Església celebra cada any i que va instituir el papa Pau VI el 1967, vol ser una crida a buscar una comunicació basada en l´ètica.



Va ser el 24 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, quan el papa Francesc va donar a conèixer el seu missatge per a aquesta Jornada. Francesc ha exhortat i ha animat "tots els qui estan, tant en l´àmbit professional com en el de les relacions personals" i que formen part del món de la informació, a exercir "una comunicació constructiva, que, rebutjant els prejudicis contra els altres, fomente una cultura de l´encontre, que ajude a mirar la realitat amb una autèntica confiança". El papa Francesc en aquest missatge exhorta els mitjans de comunicació a "trencar el cercle viciós de l´angoixa i a frenar l´espiral de la por", que són "fruit del costum de centrar-se en les males notícies".
El papa no demana una desinformació "en la que s´ignore el drama del sofriment", ni tampoc "caure en un optimisme ingenu que no es deixa afectar per l´escàndol del mal". El papa exhorta als professionals dels mitjans de comunicació a "superar el sentiment de disgust i de resignació que sovint s´apodera de nosaltres, llançant-nos a l´apatia, generant pors o donant-nos la impressió que no podem frenar el mal". El papa també demana als periodistes que eviten caure en "l´espectacle del drama del dolor" i que siguen capaços d´oferir "un estil comunicatiu obert i creatiu que tracte de mostrar possibles solucions, tot afavorint una actitud activa i responsable en les persones a les quals va adreçada la notícia".

Diverses vegades al llarg del seu ministeri episcopal, tant abans, com a arquebisbe de Buenos Aires, com ara, com a bisbe de Roma, Francesc ha mostrat la seua preocupació per la manera com s´utilitza i es genera la informació. Per això el papa Francesc el 12 de desembre de 2013, demanava als periodistes que no es deixaren de preguntar sobre "el gran drama de la pobresa, de les injustícies, de les discriminacions i les noves formes d´esclavitud".

Una anys abans, l´octubre de 2002, Jorge Mario Bergoglio, aleshores cardenal i arquebisbe de Buenos Aires, demanava als periodistes una comunicació al servei de l´home. I el 18 de gener de 2014, el papa exhortava als mitjans a "mantindre alt el nivell ètic de la comunicació per evitar la desinformació, la difamació i la calúmnia". El 22 de setembre de 2016, el papa posava en guàrdia els professionals del periodisme pel perill de "les dictadures que han intentat apoderar-se dels mitjans de comunicació i d´imposar les regles a la professió periodística". El papa, el mateix 22 de setembre, recordava als periodistes "que no hi ha cap conflicte que no puga ser resolt per hòmens i dones de bona voluntat". Finalment, el 14 de juny de 2013 el papa animava els mitjans de comunicació a mostrar que "la veritat i la bondat són aliats en la construcció d´una convivència pacífica".

Per això aquesta Jornada de les Comunicacions Socials ens compromet a buscar una informació basada en l´ètica i no en la utilització dels altres o en la manipulació.

divendres, 26 de maig del 2017

'Que siguen escoltades les legítimes aspiracions del poble català' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/05/2017)

Aquest és el nucli del document aprovat pels bisbes catalans sobre ‘el moment que viu el nostre país’. I és que en el procés que viu Catalunya per afrontar ‘els plantejaments de futur’ com a poble, els bisbes catalans han volgut deixar constància del dret de les nacions a decidir pacíficament i democràtica el seu camí. Els bisbes dels deu bisbats catalans, tres d’ells del País Valencià (a Sant Feliu, a Lleida i a Tortosa) han volgut remarcar la importància ‘que siga estimada i valorada la seua singularitat nacional’.


Els bisbes de Catalunya, a diferència del cardenal Rouco (i d’altres bisbes) que considerava la unitat d’Espanya com a ‘bien moral’, han defensat sempre ‘la realitat nacional de Catalunya’. Com diuen els bisbes en aquest document, aprovat en la 222 reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense dels 10 i 11 de maig passats, ‘ens sentim hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitat de Catalunya’.

Els bisbes catalans, arrelats i fidels a la cultura i a la llengua de Catalunya, han defensat sempre ‘la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que recerquen amb paciència la pau i la justícia’. Per això els bisbes catalans aposten pel ‘camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades, a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomenten la pau i la fraternitat’.

L’Església Catalana sempre ha caminat al costat del poble, defensant la llengua i la cultura de Catalunya. I per això ha fet seues les aspiracions i els anhels dels catalans. Ja el passat 21 de febrer, es va presentar al Parlament de Catalunya el document El fet religiós en la Catalunya del futur, com una aportació dels catòlics, budistes, ortodoxos, musulmans i protestants, entre més, en el procés que viu avui el Principat.

També mossèn Xavier Morlans, capellà del bisbat de Barcelona, va presentar el 7 de juliol de 2014 l’nteressant document El dret a decidir a Catalunya a la llum de la Doctrina Social de l’Església.
A diferència d’altres Esglésies, la catalana ha tingut sempre clar que ‘la unidad de España’ no és ‘un bien moral’ i que per tant hi ha el dret de decidir amb llibertat i pacíficament el futur d’un poble.

Plaça del País Valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 23/05/2017)

Una vegada més, el PP ha donat la nota, com era ja de preveure. Ara ha estat pel canvi de nom d’alguns carrers del Cap i Casal del País Valencià.

El sr. Alfonso Novo ha declarat que el PP va votar en contra del canvi de noms perquè l’informe ‘carace de rigor y no se ha hecho contando con todos los grupos’, i per això demanava a l’equip de govern que ‘se paralizara y se consensuara una nueva nomenclatura’ (Levante-EMV 18 de maig de 2017).


El sr. Alfonso Novo no deu recordar (o potser sí, però s’ho calla) que l’Ajuntament del Cap i Casal, en 1987, va canviar el nom de plaça del País Valencià per plaça de l’Ajuntament, un canvi de nom que significà la pèrdua d’un terme que l’antifranquisme (i també anteriorment) havia popularitzat per designar la nostra terra. I és que en les eleccions municipals de juny d’aquell any, malgrat que el PSOE va aconseguir 13 regidors i Esquerra Unida 2, Unión Valenciana n’aconseguí 7, Alianza Popular 7 i Centro Democrático y Social 4. Per tant si es va canviar el terme País Valencià per Ajuntament, també ara es poden canviar els noms d’altres carrers.

Retirar els noms franquistes del nomenclàtor de les ciutats és un deure democràtic. Perquè, algú s’imagina el nom de Hitler a qualsevol carrer de Berlín? O de Mussolini a Roma?

Per altra part, el govern de la ciutat de València hauria d’haver aprofitat aquesta ocasió per tornar a la plaça que hi ha davant de l’ajuntament el nom de País Valencià que la corporació democràtica va decidir, i no continuar amb el nom asèptic que té ara. Així ho trobem a l’Alcúdia, el meu poble (i a moltes altres viles) que des de la democràcia ha batejat la plaça més important amb el nom del nostre País.

En l’Estatutet que ens van encolomar el PP i el PSOE ja ens van fer perdre el nom de la llengua, ens van fer perdre la Senyera del País i també el nom del nostre territori, que només apareix al Preàmbul, per ‘la imbecilidad’ segons paraules textuals del sr. Emulio Atard de ‘Comunidad Valenciana’, que cada vegada més repeteixen els polítics del PSOE i a vegades també alguns de Compromís. I és que anem perdent massa coses i ja se sap que ‘qui perd els orígens perd la identitat’. Si a més, cada Nou d’Octubre al Palau de la Generalitat posen el paraofrendar i l’himne d’Espanya, ja no sé si el País Valencià és el País Valencià o una sucursal de Madrid. I això amb la benedicció del Govern del Botànic.

dijous, 25 de maig del 2017

Diumenge sisè de Pasqua (LEVANTE-EMV, 21/05/2017)


En aquest diumenge, l´últim abans de l´Ascensió del Senyor, la litúrgia eucarística ens proposa dos textos a escollir. O bé el text de l´Evangeli de Sant Joan, 14:15-21 o també, del mateix evangelista, el fragment, 17:1-11a. I és que abans, l´Ascensió se celebrava el dijous que hi havia entre els diumenge sisè i el setè, i per tant podien celebrar-se aquests dos diumenges de Pasqua, cadascun d´ells amb el propi Evangeli. Ara, com que la solemnitat de l´Ascensió se celebra el diumenge setè, aquest diumenge sisè té aquestes dues variants a l´Eucaristia pel que fa al text evangèlic.



En qualsevol dels casos, tant si a l´Eucaristia es proclama un text o l´altre, aquest diumenge l´assemblea cristiana acull uns fragments del comiat de Jesús abans de la passió. És el Senyor qui ens demana que guardem els seus manaments i qui ens promet l´Esperit Sant, que és l´Esperit de la veritat, per tal que enmig de les comunitats cristianes, els deixebles del Senyor siguem testimonis del Regne. Jesús, que en aquests texos (que cal emmarcar-los en l´últim sopar) està anunciant als deixebles la seua passió, ens promet que vindrà de nou, que no ens deixarà orfes i que per sempre restarà amb nosaltres.

Pel que fa al segon dels textos evangèlics que es pot proclamar hui a l´Eucaristia (Jo 17:1-11a), aquest és un fragment de l´anomenada pregària sacerdotal, on Jesús, que serà glorificat pel Pare en la seua mort i en la seua resurrecció, prega pels deixebles, reunits amb ell en l´últim sopar i també per tots els qui creuran en ell a través dels segles. Jesús ens demana que, com a testimonis del Regne, els cristians visquem d´una manera nova, ja que la Pasqua ens convida a renàixer, per esdevenir d´aquesta manera deixebles del Senyor Ressuscitat. Es tracta, com diu el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, d´aprendre "a viure junts com Jesús". I per això mateix el cristià "és un home o una dona que en Jesús va descobrint el camí més encertat per viure, la veritat més segura per orientar-se, el secret més esperançador de la vida".

Com Jesús, també cada u de nosaltres posem la nostra vida en mans de Déu. Confiem el nostre present i el nostre futur a les mans del Pare, que en la seua bondat ens condueix per camins de fraternitat i d´esperança.

Aquest sisè diumenge de Pasqua, ja en el tram final de la cinquantena pasqual, és un dia per agrair a Déu el seu amor i per preparar-nos a rebre l´Esperit Sant. I alhora, és un dia per enfortir la comunió eclesial, sabent que Jesús, que ens crida a la fraternitat i a la unitat, és present enmig nostre cada vegada que ens apleguem en el seu nom. Com també es fa present en els germans i en els esdeveniments quotidians de la vida.

diumenge, 21 de maig del 2017

Si es persegueix els fabricants d'urnes, també es perseguirà els d'armes? (DIARI LA VEU, 21/05/2017)

A aquesta pregunta i a d’altres, ja sé quina serà la resposta que donarà el govern de Madrid. I és que fabricar urnes (i comprar-ne) per al referèndum a Catalunya, pot ser un motiu per sancionar la Generalitat i les empreses que fabriquen les urnes. Però no passa res quan en compte d’urnes es fabriquen (i es venen armes).

Però hi ha altres qüestions que demanen una resposta:
Si l’aficionat del Betis que va agredir aquell home haguera sigut un basc i l’agredit, un guàrdia civil, com hauria estat qualificat pel govern de Madrid aquest incident violent?

Què hauria passat si el president del Màlaga, el xeic Abdullah al-Thani, que va titllar Catalunya d’escòria, s’haguera referit a Espanya com a escòria?


Per què els valencians continuem sense poder vore TV3 i Catalunya Ràdio, després d’anys i anys del tancament dels repetidors per la prepotència del PP? Per què el Govern del Botànic no està solucionant ja aquest problema que fereix la llibertat d’expressió?

Per què l’ensenyament del valencià ha de ser per “elección” i no per “imposición”, com defenen els partidaris del bilingüisme, el PP i Ciudadanos i en el cas del castellà no utilitzen el mateix raonament?

Per què el congrés “provincial” del PP de la província de València ha d’estar tutelat des de Madrid? Per què des del carrer Gènova de Madrid (ja que diuen que defenen la democràcia interna) no deixen que els militants valencians del PP puguen decidir lliurement els seus dirigents?

Per què els polítics del PSOE, i de tant en tant també de Compromís (sobretot la Sra. Mónica Oltra), parlen contínuament de Comunitat Valenciana i no de País Valencià? Que els fa vergonya o bé tenen por?
Per què cap castellanoparlant no posa mai en dubte la unitat de la llengua castellana i sí que qüestionen la unitat de la llengua catalana?

Per què els valencians sempre hem de ser els més perjudicats en els pressupostos de l’Estat? I per què els dirigents del PP valencià que van protestar pel finançament que el govern del Sr. Rajoy atorga als valencians, després s’han fet enrere i no han mantingut la seua protesta?

Per què el temps del trajecte en tren de València a Madrid és més curt que el de València a Barcelona, malgrat que en el primer cas hi ha més quilòmetres que en el segon?

Per què el Corredor Mediterrani no arriba mai, i les altres línies de trens, amb menys passatgers, eixen reforçades?

Per què quan Rodríguez Zapatero, el 2008, va pactar els pressupostos amb el PNB, el Sr. Rajoy va dir que era “monumental bajada de pantalones” i ara que ho ha fet ell no ho és?

Per què si les petrolieres franceses van descartar el Castor pel risc geològic, el ministre socialista Miguel Sebastián i el govern del Sr. Rodríguez Zapatero van aprovar aquest projecte? I per què si al Sr. Florentino Pérez li ha eixit mal el negoci, l’Estat ha de compensar l’empresa del president del Real Madrid amb una indemnització de centenars de milions d’euros?

Per què el Sr. Alfonso Grau va fer unes declaracions preguntant al seu interlocutor: “¿Usted nunca paga en negro? Debe ser el único”, i es queda tan fresc?

Per què l’Estat ha de cobrar a l’actual govern de la Generalitat del País Valencià la multa que correspondria pagar al PP, per la manipulació del dèficit que va fer aquest partit mentre governava el nostre País?

Són qüestions que demostren la incoherència i la poca qualitat democràtica d’un Estat que es mira el melic i que deixa el País Valencià de costat.

Certament que és inversemblant que la fiscalia puga actuar contra la Generalitat de Catalunya per comprar unes urnes i pel contrari aquesta fiscalia no actue contra els qui fabriquen i venen armes. Això demostra el nivell democràtic de l’Estat espanyol. Com també les altres anomalies que he mencionat abans, com no poder vore TV3, els valencians, o com arraconar o marginar la nostra llengua, que, segons diuen els defensors del “bilingüismo”, no es pot imposar, tot i que sí que s’imposa el castellà.

Toni Cassany: 30 anys de pintura (VILAWEB/ONTINYENT, 21/05/2017)

Aquest és el títol del llibre de David Pagès i Cassú, amb fotografies de Toni Forns, sobre l’obra pictòrica de Toni Cassany.

David Pagès, col·laborador del Diari de Girona, presenta en aquesta obra de 134 pàgines i amb excel·lents fotografies un recull dels quadres de Cassany, acompanyades de textos de Montserrat Vayreda, Núria Esponellà, Jacint Verdaguer, Lluís Llach, Antoni Rovira i Virgili, Mª Àngels Anglada o Antoni Puigverd entre més.
Toni Cassany
Com diu Carles Duarte, col·laborador també del Diari de Girona, ‘Toni Cassany és un veritable virtuós de la llum, però les seues pintures mai no cauen en la temptació d’una mera exhibició dels seus formidables recursos tècnics en la captació de la forma, del color i del moviment. Sempre hi percebem nítidament l’emoció radical, tant si emergeix de l’exaltació arravatada davant la meravella que ens extasia, com si respira la placidesa d’una contemplació on s’entrellacen el traç de l’art i la veu misteriosa del paisatge’.

Així mateix el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, veu la pintura de Toni Cassany com ‘entroncada amb el paisatge empordanès’ i, per això mateix, ‘ens aporta una càlida estima per la terra’.

Una altra col·laboració en aquest llibre és la del conseller de Cultura Santi Vila, que ressalta en els paisatges ‘la llum i els colors de la natura que es reflecteixen’.

Aquest volum també conté textos sobre l’obra del pintor gironí de diferents personalitats: M. Rosa Ferrer, Lluís Ferrés, Marta Madrenas, Miquel Mascort, Joaquim Nadal i Jaume Sobrequés.

David Pagès, l’autor d’aquest llibre, llicenciat en filologia catalana, escriptor i docent, ens presenta la figura de Cassany com ‘una persona inquieta’, una qualitat que ‘és fruit de tenir una visió per la globalitat i per les coses ben fetes’. D’aquí que el defineixi com ‘un home amb mirada renaixentista’.
El llibre, a més del pròleg de Carles Duarte i de les salutacions de diverses personalitats, està dividit en dues parts i un annex. A la primera part, Pagès ens presenta l’artista i el paisatge, amb unes lletres de justificació del propi pintor i amb una introducció sobre l’Empordà, que qualifica de ‘comarca fascinant’. També, la trajectòria biogràfica i artística de Cassany i, finalment, el capítol ‘L’Empordà i els colors de l’ànima’, on es detallen els trets distintius de la pintura d’aquest paisatgista gironí.
La segona part presenta l’obra recent de Toni Cassany. Finalment, l’annex conté un estudi grafològic de la signatura de l’artista, un qüestionari, la cronologia biogràfica i el recull de les exposicions individuals i col·lectives d’aquest pintor ‘empordanès d’adopció’, com el defineix el conseller de Cultura, Santi Vila.

El llibre, de gran interès, conté finalment una bibliografia i una traducció al castellà i a l’anglès dels textos de Carles Duarte i de David Pagès.

Sisè centenari de la mort del P. Jofré (VILAWEB/ONTINYENT, 18/05/2017)

Hui 18 de maig celebrem el sisè centenari de la mort de Fra Gilabert Jofré, frare mercedari del convent de la Mercè de València, qui encoratjà amb un sermó els valencians a protegir els malalts mentals. Va ser així com va nàixer, a partir de l’exhortació de fra Jofré, l’Hospital d’Ignoscens, Folls e Orats.

Joan Gilabert Jofré, nascut al carrer dels Jofrens de València el 1350, després d’estudiar Dret a Lleida ingressà com a frare de la Mercè al convent del Puig, a pocs quilòmetres del Cap i Casal del País Valencià. Sensible amb els més desvalguts, ja el 1391, Jofré, qui aleshores era frare del convent de Lleida, va intercedir davant el rei Joan I a favor dels captius. Després del seu pas per la Terra Ferma, el 1408 Jofré va ser nomenat comanador del convent de la Mercè de València.

Va ser el 24 de febrer de 1409, primer diumenge de Quaresma, quan fra Jofré, mentre anava del convent de la Mercè a la catedral per predicar el sermó, a prop del portal de la Valldigna veié un grup de gent que tirava pedres a un malalt mental. Fra Jofré, mogut per la compassió vers aquell pobre dement agredit, es posà al mig, entre els agressors i el malalt, per defensar aquell pobre home de la turba. Després fra Jofré se’n va fer càrrec i el portà al seu convent.

Quan fra Jofré arribà a la Seu per predicar el sermó, impressionat i dolgut per l’agressió que havia presenciat, denuncià públicament, davant la gent que l’escoltava a la catedral, aquell afer i la situació d’abandonament que patien aquells que ‘dormen per els carrers é pereixen de fam y fret, é malvades persones, no habents Deu daban senyalada llá hon les troben adormits é maten alguns é algunes fembres ignoscens’. Fra Jofré demanà als valencians que per tal d’acollir aquells malalts que, abandonats pels seus vivien al carrer, ‘seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la què semblants folls e ignoscens estiguessen, en tal manera que no anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet’.

Les paraules de fra Jofré en el seu sermó a la Seu arribaren als cors dels qui l’escoltaven i així, Bernat Andreu, Llorenç Salom i altres hòmens de València, amb els Jurats del Cap i Casal van adquirir unes cases a prop de la porta anomenada de Torrent, per tal de construir un centre, l’Hospital dels Ignoscens, Folls e Orats, que cuidara aquelles persones.

Va ser amb l’ajuda del rei Martí l’Humà que es va crear aquest hospital com un lloc ‘hon los pobres ignoscens fossen acollits’, esdevenint així el primer centre europeu que es construïa per acollir els malalts mentals. Fra Jofré, a imitació de Jesús, sol·lícit amb els malalts, va saber acollir amb els braços oberts aquells que, a la València de principis del segle XV, estaven totalment desemparats i marginats. I va ser d’aquesta manera com l’hospital es va fundar per mitjà d’una Butlla Pontifícia del papa Benet XIII, amb data 26 de febrer de 1410.



Fra Jofré, que va morir el 18 de maig de 1417 al monestir mercedari del Puig, hui fa 600 anys, va ser declarat, per la seua sol·licitud vers malalts mentals, advocat i redemptor dels folls, i ‘son nom  quedà escrit en el llibre dels immortals, i sa glòria és tanta qui n’hi hagué i n’hi ha per a tots’, segons digué el metge valencià Faustí Barberà, a les sessions del II Congrés de Metges en Llengua Catalana celebrat a Barcelona el juny de 1917.

Amb les llavors que havia plantat Fra Jofré, quatre anys després de la crida del nostre frare mercedari, en la festa de Sant Maties de 1413, mossèn Joan de Rodella encoratjà els valencians a dotar l’hospital de més assistència moral i de mitjans materials per tal d’assistir aquelles persones. D’aquesta manera va nàixer la Confraria de la Mare de Déu, per assistir els ingressats a l’hospital, tant en l’àmbit religiós com en el caritatiu i en el cultural. Un any llarg després, l’1 d’agost de 1414, pel Reial Privilegi de Ferran d’Antequera s’aprovaren les Constitucions d’aquesta Confraria amb el nom de Real Confraria de Nostra Sancta Maria dels Ignoscens, entitat que tenia com a objectiu emparar, servir i protegir els malalts de l’hospital, alhora que promoure el culte a la santa Imatge, i atendre l’assistència i les exèquies als condemnats a mort, donant-los cristiana sepultura.

Després d’obtenir el permís d’Alfons el Magnànim, aquest rei, amb data de 5 d’octubre de 1416, concedí als confrares de la Mare de Déu que pogueren fer la talla jacent de la santa imatge que anava sobre els fèretres dels acollits a l’hospital dels Ignoscens, folls e orats i dels confrares, ajusticiats i fembres de partit. D’aquesta manera es va esculpir la imatge, que el 1426 ja apareixia en lloc preferent en l’Inventari General dels béns de la Confraria.

Que la commemoració del sisè centenari de la mort de Fra Jofré ens encoratge a ser sol·lícits amb els més desvalguts de la nostra societat. I que com va dir el papa als bisbes del CELAM fa uns dies, el govern del País Valencià i tots els valencians ‘no tinguem por d’embrutar-nos per la nostra gent. No tinguem por del fang de la història per tal de rescatar i de renovar l’esperança’. Fra Jofré ho va fer així per ajudar els malalts mentals, els més desemparats del seu temps.

dijous, 11 de maig del 2017

Tarancón, el cardenal de l'aggiornamento (INFORMACION.ES, 11/05/2017)

Gràcies al cardenal Vicente Enrique i Tarancón, l'Església espanyola va saber despullar-se de totes les impureses que la lligaven a un Règim dictatorial, de la qual, sense saber-ho, la mateixa Església era esclava
El próxim 14 de maig fa 110 anys del naixement del cardenal Tarancón, el cardenal de l' aggiornamento. L'expressió aggiornamento (actualització o posar-se al dia) que va popularitzar el papa Joan XXIII, defineix a la perfecció la vida i l'obra del cardenal Tarancón, que conduí l'Església espanyola del nacionalcatolicisme a la renovació conciliar.

Tarancón va ser un bisbe que ajudà a tancar ferides i a mirar el futur amb esperança. Home de reconciliació i de pau, de diàleg i de concòrdia, va saber guiar l'Església espanyola a les tesis conciliars, amb la renovació de l'episcopat espanyol en la línia volguda pel papa Pau VIè.

Si bé el bisbe Ramón Echarren (auxiliar de Tarancón a Madrid) denunciava fa uns anys l'afinitat de la majoria dels bisbes amb la dreta espanyola, el cardenal Vicent Enrique i Tarancón, un home que no va recolzar mai un partit polític concret, sempre va ser profundament respectuós amb la independència de l'Església i de l'Estat. En l'acte en que fou nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, el 1994, Tarancón deia: «L'Església, que havia segut bel·ligerant en la guerra civil, recolzant el Règim dels vencedors, havia d'ajudar el poble en la seua evolució i proclamar la reconciliació dels espanyols». Per això mateix l'Assemblea Conjunta bisbes-capellans de 1971, presidida per Tarancón, proclamava: «reconeixem humilment i demanem perdó, perquè no sempre vam ser veritables ministres de reconciliació en el sí del nostre poble, dividit per una guerra civil». La seua preocupació per curar les ferides del passat i el seu interès per obrir una nova etapa en les relacions amb l'Estat, expliquen la seua homilia en l'entronització del rei, l'any 1975: «L'Església no patrocina cap ideologia política, ni determinarà quines autoritats han de governar-nos», en la línia evangèlica de «doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu» (Mt 22:21). Per això gràcies a Tarancón, l'Església espanyola va saber despullar-se de totes les impureses que la lligaven a un Règim dictatorial, de la qual, sense saber-ho, la mateixa Església era esclava.





Tarancón era un bisbe lliure i profundament evangèlic que, ja en el seu temps a Solsona, denunciava amb valentia «els qui fan grans negocis sense tindre en compte la justícia» i els qui s'aprofiten «amb uns guanys il·lícits». Per aquest motiu als anys quaranta, ja va ser conegut com el «obispo rojo». Fidel a l'Evangeli, Tarancón defensava l'honradesa i la justícia social com a valors fonamentals, pel fet que «algunes societats estan sofrint escàndols, per un buit ètic».

Sense pors al futur, Tarancón assumia «amb esperit obert i generós nous camins, per acceptar amb il·lusió noves situacions», tant pel que feia referència a la societat, com a la pròpia Església. Home optimista afirmava: «el perill que té la nostra Església seria la de mantindre en ple segle XX, les expressions històriques que la lligaren als interessos del poder temporal». Tarancón, que no era gens dogmàtic, sabia descobrir la bondat dels nous temps: «En el cristianisme hi ha d'haver un pluralisme, que no només és legítim, sinó inevitable».

Diàleg, llibertat, tolerància, respecte, generositat, obertura. Aquests són els valors que definiren la vida d'un home providencial en l'Església i en la Transició política espanyola. Proper, humà, senzill, home de comunió, de reconciliació i de pau, Tarancón obria horitzons i animava, sense por, a remar mar endins. I és que el cardenal Tarancón va exercir el seu ministeri de servei a l'Evangeli i al poble, sense crispacions ni radicalismes, sense confrontacions estèrils ni colps de bàcul. La seua tasca pastoral va ser sempre un servei, des de la confiança i el respecte a l'altre, des de l'amabilitat, l'afabilitat i el bon humor, acceptant la pluralitat com una riquesa i no com un perill. Tarancón, que va propiciar el pas de l'Església espanyola del nacionalcatolicisme a l' aggiornamento conciliar, va portar l'aire fresc i renovador del Concili. Per això l'Església necessita retrobar l'esperit «taranconià» de fidelitat al Vaticà II i d'independència respecte al poder i als partits polítics.

L'ensenyament i l'exemple de Tarancón, el cardenal del Concili i de la Transició, és plenament vigent en els nostres dies, per a tots els qui ens diguem seguidors de Jesús de Natzaret.

diumenge, 7 de maig del 2017

Diumenge Tercer de Pasqua (30/04/2017)


En aquest tercer diumenge de Pasqua la litúrgia ens presenta el trobament de Jesús amb els deixebles d´Emaús (Lc 24:13-35), als quals va animar la fe i l´esperança, ja que aquells dos hòmens caminaven abatuts per la mort del mestre. D´aquesta manera Sant Lluc ens fa vore que és en la comunitat cristiana que Jesús s´hi fa present, per enfortir el nostre camí de fe.



Va ser de camí a Emaús on Jesús, sense que fóra reconegut, es va trobar amb dos hòmens cansats i desanimats que ja ho donaven tot per perdut. Per això en preguntar-los el Senyor de què parlaven durant el camí, ells, amb un posat trist, s´estranyaren que Jesús (a qui no van reconèixer) ignorara què havia passat aquell divendres amb la mort del profeta de Natzaret. I va ser Jesús mateix qui "els va interpretar el que es referia a ell en totes les Escriptures". D´aquesta manera Jesús va fer renéixer en el cor d´aquells dos hòmens la fe que havia minvat en ells i per això passaren del cansament a l´esperança, de l´abatiment a la joia, dels dubtes a la fe, de la incertesa a la confiança. Entusiasmats per la paraula de Jesús, els dos deixebles en arribar a Emaús van demanar a aquell desconegut que no continuara el seu camí sinó que es quedara amb ells a sopar. Jesús, que acceptà la invitació, "es posà amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà". Va ser en el moment de la fracció del pa, que els dos hòmens van reconèixer el Mestre. I és que el trobament amb el Senyor és sempre una experiència única, que transforma la vida d´aquells que es deixen trobar per Jesús.

Per tal de ser testimonis de la resurrecció del Senyor els cristians hem de deixar-nos acompanyar per Jesús, perquè la seua paraula faça més forta la nostra fe i amb el pa de l´Eucaristia augmente la nostra esperança i la nostra caritat. Per això els cristians hem de fer de l´Església un nou camí d´Emaús, que siga trobament i experiència amb el Senyor Ressuscitat i amb els germans. Tots hem d´afavorir en l´Església un diàleg fratern per fer una experiència de fe, en la qual puguem reconèixer en l´Eucaristia i en l´Escriptura (com els deixebles d´Emaús) la força i el camí que ens porten a la comunió fraterna.

Els cristians hem de proclamar que la nostra fe es manifesta en el testimoniatge de la resurrecció del Senyor. I com els deixebles d´Emaús, que van fer aquesta experiència de fe, no llegint un text sinó amb el contacte amb Jesús, també nosaltres hem de deixar que el Senyor transforme i renove la nostra vida de creients.

Jesús Ressuscitat, amb la seua Paraula i amb el pa i el vi de l´Eucaristia, ens allibera de totes les opressions que ens esclavitzen. I per això ens demana que, una vegada alliberats, lluitem units a la seua resurrecció, per tal de ser així cristians autèntics, testimonis de fe, per tal d´anunciar la bona nova de Pasqua.

Com ens va dir el papa Francesc el diumenge de resurrecció: "Crist viu" i "l´heu d´anunciar amb el cor". I és que després de fer l´experiència del trobament amb el Ressuscitat, com ho van fer els deixebles d´Emaús, cal que anunciem la Bona Nova del Regne al nostre món. És Jesús mateix que seu amb nosaltres a taula i ens parteix el pa que alimenta i nodreix la nostra fe. I és amb el pa partit, repartit i compartit, que hem de fer de l´Església una llar que, amb les portes obertes a tothom, esdevinga signe de fraternitat, de comunió, d´esperança.

Diumenge Quart de Pasqua (LEVANTE-EMV, 07/05/2017)

En aquest quart diumenge de Pasqua la litúrgia ens presenta Jesús, enmig de la comunitat cristiana, com el Bon Pastor. Com l´únic pastor que amb sol·licitud i audàcia guia les ovelles i les defensa del mal.

La imatge del pastor és ben estimada pel poble d´Israel i d´una manera especial per la comunitat de l´Evangelista Joan. Ja a l´Antic Testament trobem aquesta figura en diversos psalms, com el 22, el 79 o el 94. Aquesta mateixa imatge de Déu com a pastor del seu poble apareix també al segon llibre de Samuel (7:8) o als profetes, com Jeremies (3:15 i 13:17), Isaïes (40:11), Ezequiel (34:31) o Miquees (7:14). Però és al Nou Testament, on el capítol 10 de l´Evangeli de Sant Joan ens mostra Jesús com el pastor que dóna la vida per les ovelles. I l´Evangeli de Sant Mateu (18:12) ens mostra la paràbola de l´ovella perduda i el pastor que, amb sol·licitud, va a buscar-la.

La primera lectura d´aquest diumenge ressalta Jesús, constituït per Déu com a Senyor i Messies (Ac 2:14, 36-41). Per això l´assemblea respon a aquest text cantant el psalm 22, on veiem profèticament Jesús com el pastor que condueix amorosament el seu poble. També la segona lectura, de la primera carta de Sant Pere (1Pe 2:20-25) ens presenta Jesús com aquell que ens redimeix a la creu, ja que per les seues ferides, és a dir, per la seua mort, hem estat salvats.

Per tot això, la nostra experiència pasqual com a creients ha de tindre com a fonament, com a únic fonament, el Crist Ressuscitat. El nucli de la nostra fe és el trobament amb el Senyor que ens convida a viure d´una manera nova. I és la imatge de Jesús Bon Pastor, que amb generositat dóna la vida per les ovelles, la que marca el ritme d´aquest quart diumenge de Pasqua.

Seguint el mestratge de Jesús Bon Pastor, les nostres comunitats eclesials han de ser testimonis del Senyor Ressuscitat, tal com ho han estat tants i tants pastors màrtirs de la caritat, des de Pere i Pau, fins al P. Maximilià Mª Kolbe o els bisbes llatinoamericans Òscar Romero o Juan Gerardi.

Jesús com a Bon Pastor coneix i reuneix el ramat, cridat a una universalitat sense exclusions ni exclusivismes. Ell que és portador de vida i que és "la porta de les ovelles" (Jo 10:7) obri nous horitzons de confiança i de llibertat al si de les comunitats cristianes. Unes comunitats que han de manifestar les mateixes actituds que tenia Jesús: la comprensió i no la condemna, el consol en la proximitat, la confiança en la paternitat d´un Déu que és Pare, la sol·licitud pels pobres i pels marginats, la pau que fa desaparèixer totes les pors.

Amb Jesús Bon Pastor, l´Església no camina sense nord, sinó que fa un camí en el qual el poble de Déu, lluny de tancar-se en ell mateix, s´ha d´acostar als qui es troben lluny del ramat: el món de la cultura i de la ciència, els jóvens i el món del treball. I això amb senzillesa i esperit de servei, sense imposicions ni prepotència. Així, plens de l´amor del Crist, podrem obrir un diàleg amb el món de la increença i establir llaços de comunió i de fraternitat amb tots els qui es miren amb recel o suspicàcia l´Església.

                                                                     El Bon Pastor


És l´amor el que fonamenta la missió dels pastors de guiar i de conduir el ramat. I és en l´amor fet servei (sol·lícit, generós i abnegat) que Jesús esdevé pastor de les ovelles. Per això el servei al poble de Déu, com ho va fer Jesús, s´ha de fer amb tendresa i paciència, des de l´amor, no des del poder, per així mostrar la faç serena, afable i comprensiva de l´Església, que és mare i mestra, com ens va ensenyar el papa Joan XXIII.

La vida del pastor ha de ser sempre a favor de les comunitats cristianes, acompanyant-les, defensant-les i encoratjant-les en un servei de guiatge, d´acolliment, de proximitat, per tal de eixir a l´encontre dels altres i de buscar els millors camins i els millors pasturatges per al poble de Déu.
En el Bon Pastor és on podem descobrir l´amor d´un Déu que ve a salvar-nos, a infondre esperança i a curar les ferides que tots portem al cor. Un Déu que enforteix la nostra fe i asserena tots els qui estan atribolats. Un Déu que consola els desanimats i eixuga les llàgrimes dels qui ploren.

A exemple del Bon Pastor, sol·lícit pel ramat, també nosaltres hem de fer de l´Església, com deia el papa Joan XXIII, no un museu arqueològic fet d´objectes morts i sense vida, sinó una plaça amb una font on tothom puga beure i saciar la set que tots portem al cor. Així construirem unes comunitats cristianes vives, llars on tothom puga trobar la compassió i el consol de Déu, la pau del cor i la joia i la fraternitat que tant anhelem.

L´11 d´octubre de 1962, unes hores després de la inauguració del Vaticà II, el papa Joan XXIII va adreçar unes paraules improvisades a la multitud que omplia la plaça de Sant Pere. A exemple de Jesús Bon Pastor i amb una actitud senzilla i plena de tendresa, el papa bo deia a la gent congregada aquella nit: "Quan torneu a casa, trobareu els vostres infants. Feu-los una carícia en nom del papa. També trobareu algunes llàgrimes per eixugar. Digueu-los: el papa és amb vosaltres, especialment en les hores de tristesa i d´amarguesa". Com Joan XXIII, també nosaltres hem de portar als nostres contemporanis la persona de Jesús i la bona Nova del Regne com una carícia de Déu. Com un regal per a tots aquells que passen tribulació i moments de dificultats. Així serem testimonis de Jesús, Bon Pastor, que ens encoratja a ser enmig de la societat, testimonis de la Pasqua i servidors de l´amor.

dimecres, 3 de maig del 2017

Llampuga, llampega (VILAWEB/ONTINYENT, 02/05/2017)

Aquest és el títol d’un llibre deliciós escrit per Miquel Puig, amb il·lustracions de Xulia Vicente, on aquest mestre i escriptor de l’Alcúdia descriu de manera màgica el món de la menuda Dolça, una xiqueta de cinquè de primària ‘més bonica que el sol’. Dolça, amb uns cabells amb ‘caragols de color roig’, està acompanyada al llarg d’aquest relat per sa mare, Empar, i pel seu germà Arnau, per la seua padrina, Diana, germana de la mare de Dolça, qui viu amb el seu gat, Morfeu, i per uns personatges ben singulars: Brinel Peri Gian i Grumpí Peri Ben, a més de Raül, un company de classe.
Aquesta obra de Miquel Puig, de l’editorial Andana, dedicada ‘a totes les dones que estime, sempre agraït per tot allò que d’elles he aprés, i especialment a ma mare’, és de lectura àgil i amena, i per això mateix és un llibre que ‘enganxa’, de tal manera que et veus ‘obligat’ a llegir-la de dalt a baix.
Com diu Dani Miquel, ‘Llampuga, llampega’ és un conte ‘ple d’aromes, sabors i sensacions que no s’haurien de perdre mai’. I és veritat, ja que aquesta obra de Miquel Puig ens porta a un món ple de màgia i de sorpreses.
L’amic Miquel Puig, autor també del llibre ‘Els mons de Laia’, nascut a l’Alcúdia el 1969, és un mestre amant de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra música. Jove inquiet i compromès, Miquel Puig desenvolupa la seua tasca creativa col·laborant en els projectes de ‘Musiqueries’, ‘A Nadal, un pas de pardal’ i ‘Per molts anys’, de Dani Miquel.
Va ser el 2014 quan va publicar la seua primera obra per a infants: ‘Els mons de Laia’, amb il·lustracions de Marc Bou, un relat de superació personal amb l’imaginari terrorífic valencià com a teló de fons.
La passió de Miquel Puig per la cultura tradicional el porta a endinsar-se en diversos projectes, per tal de recuperar l’oralitat en la literatura, explicant rondalles i contes. També és un actiu docent que treballa en diversos àmbits del món de la docència, amb importants aportacions didàctiques i pedagògiques.
El llibre conté diverses cançons (‘La meua xiqueta és l’ama’, ‘La balanguera’, ‘Xacarracatxac’, ‘Mira que hi havia’ i ‘Cançó de les fades’) que es poden escoltar escanejant els codis QR en la pàgina on apareix la cançó o visitant la fitxa del llibre al web d’Andana Editorial.
Com diu en la contraportada del llibre Almudena Francés, aquesta obra de Miquel Puig ‘és un llibre ràpid com una partida de bàsquet, dolç com una cullerada de mel, suau com un pèl d’un gat, però també punxant com l’espina d’un roser’. I és que la lectura d’aquest llibre, com diu Almudena, ens deixa ‘un gust dolç a la boca i l’ànima en pau’.
En aquesta obra de Miquel Puig, que recomane, descobrim ‘dones que estan en pau amb la natura, que donen bons consells i que saben escoltar’, com diu Immaculada Cerdà, cap de la Unitat Lingüística de la Diputació de València i acadèmica de l’AVL.
Després de llegir aquest llibre de Miquel Puig, no puc sinó animar a conéixer-lo i a llegir-lo per tal d’endinsar-nos en aquest món de Dolça, una ‘xiqueta més bonica que el sol’, amb uns cabells amb ‘caragols de color roig’.

dilluns, 1 de maig del 2017

Els Pelegrins de les Useres (VILAWEB/ONTINYENT, 27/04/2017)

Cada any, quan s’acosta l’últim divendres d’abril, el meu pensament s’uneix als pelegrins de les Useres en la seua ascensió fins a l’ermita de Sant Joan. Tot i que de xiquet passava una part de l’estiu entre Benassal i Altura, mai no vaig tindre l’oportunitat de pujar el Penyagolosa. I em dol de veritat no haver-ho pogut fer.

Aquest pelegrinatge, que data del segle XIV, respon a un vot de poble, en ‘forma de processó de rogatives en la seua intenció més aparent i de processó litànica en el ritual’, tal i com descriu magistralment el professor Àlvar Monferrer en el seu llibre: ‘Els Pelegrins de les Useres’. Per això ‘la figura del Crist ocupa el centre, amb el Pare i la Trinitat’. Així queda palès en els versets de les sis estacions del camí dels pelegrins, que ‘fan referència contínua i exclusiva al Verus Deus, Trinus et Unus, al Kyrie, Christus, Rex Inmortalis’ com destaca el professor Monferrer.

La música dels cants del pelegrinatge, segons l’opinió del monjo de Montserrat P. Gregori Estrada, sembla medieval, amb una influència bizantina, com creia també la compositora castellonenca Matilde Salvador.

Un detall curiós és el dels vestits dels pelegrins (semblant als que trobem al Llibre Vermell de Montserrat), integrat per una vesta blavenca amb esclavina i un bordó de fusta. Els pelegrins també porten un capell negre, un cinturó i grossos rosaris al voltant del coll.

El pelegrinatge, de prop de 35 quilòmetres des de les Useres, a l’Alcalatén, fins a Sant Joan, està integrat per 13 hòmens (el guia i 12 pelegrins), acompanyats pel capellà, tres cantors, els clavaris i 19 muntures (càrregues) que porten els aliments per a les dues jornades.

En aquest pelegrinatge també està rigorosament reglat el menjar que prenen els pelegrins, ‘un menjar d’abstinència però dietèticament complet’, tal com ho descriu el professor i antropòleg Àlvar Monferrer i que serà preparat els dies anteriors: ‘quinze quilos d’arròs, deu de fesols, quinze de bacallà, sis dotzenes d’encisams, deu quilos d’olives, seixanta dotzenes d’ous, un quilo d’ametles, un quilo de tomata, un quilo de pebres, un quilo de sal, deu litres d’oli, dos de vinagre, noranta de vi, set-centes fogassetes de pa, unes quantes ampolles d’aiguardent, de moscatell i de conyac, entre deu i dotze quilos de figues seques, de quinze a vint pastilles de xocolate, canyella i safrà’ .

És l’últim divendres d’abril, quan a les 6 del matí amb la missa de les càrregues, seguida a les 7 de la missa dels pelegrins, comença oficialment el pelegrinatge fins a l’ermita de Sant Joan: les càrregues al davant, seguides dels pelegrins amb el capellà, amb estola i capa pluvial morada que porta el reliquiari, i els cantors, que no deixen de cantar mai la salmòdia. El seguici esmorza al Corral Blanc, passa pel Mas de la Vall, fins arribar a l’ermita de Sant Miquel on se celebra la missa i es fa el dinar. Després els pelegrins passen pel Mas d’Aicart, la Lloma, la Font dels Possos, on berenen, la pujada del Marinet, fins que arriben a Sant Joan sobre les 9 de la nit. Ací es fa la processó del sant al voltant de l’ermita, les Completes, el rosari, i el sopar. Els pelegrins passen tota la nit a la Cova, per tornar a l’ermita, almenys tres vegades, per resar ‘el Via Crucis, una part del rosari o les oracions que el guia considere escaients’, com destaca el professor Monferrer.



El dissabte se celebra la missa de les càrregues seguida de la dels pelegrins, després de la qual té lloc la cerimònia del perdó, acte central del pelegrinatge. Els pelegrins se situen en rogle amb el guia al mig, que renta i besa els peus de cadascun d’ells. Posteriorment són els pelegrins els qui fan això mateix amb el guia.

Després del dinar, els pelegrins ixen de Sant Joan passant pel Pi dels tres troncs, la Font de l’Arxivello, Xodos, la Lloma de Bernat, el Mas d’Aicart, la Font dels Xops, on berenen, i el Corral Blanc. Les Useres reben els pelegrins, ja de nit, amb una catifa d’heura, que ells amb els peus descalços trepitgen. A l’ermita de Loreto es canta l’Omnes Sancti i el Regina Coeli mentre el poble coreja l’Alleluia.

Quan els pelegrins arriben a l’església, el guia besa el terra i el capellà deixa el reliquiari, es resa l’estació al Santíssim i s’entonen els goigs de Sant Joan de Penyagolosa, amb la qual cosa s’acaba el pelegrinatge.

Els pelegrins de les Useres és un dels tresors més entranyables de la nostra terra, tot i que desgraciadament encara massa desconegut. I és que cada últim divendres d’abril, aquesta tradició torna a refer el camí més que centenari fins a Sant Joan, per recordar-nos les nostres arrels de Poble des de l’espiritualitat i la cultura, des de les tradicions i la fe.

josep miquel bausse

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT