dilluns, 28 de març del 2022

«Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/03/2022)

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran Groucho Marx. Unes paraules que els polítics fan realitat pràcticament cada dia, sobretot després de les eleccions, quan, després de prometre una cosa al seu electorat, fan la contrària. I és per això que la política està tan desprestigiada. Entre la corrupció i les incoherències i les mentides de molts polítics, aquesta activitat pública al servei dels ciutadans, no és valorada positivament.



 L’últim cas (conegut) d’incoherència dels polítics, entre el que diuen i el que acaben fent, ha estat el Sr. Alberto Núñez Feijoó, que va afirmar que el PP no cediria a Vox la presidència de les Corts de Castella i Lleó. I malgrat que el Sr. Esteban González Pons ha dit que Vox és un partit d’extrema dreta, i en contra del que digué el Sr. Feijoó, la presidència de les Corts castellanolleoneses ha estat per a Vox, a més de la vicepresidència del govern i de diverses conselleries. Per això, tot i que el Sr. Carlos Mazón “intenta marcar distàncies amb Vox, després del pacte a Castella i Lleó”, ¿què farà el PP valencià després de les eleccions de l’any que ve? I això, sabent que el Sr. Mazón ha assumit com a propi “el camí assenyalat per Esteban González Pons, de qualificar Vox com a extrema dreta” (Levante, 11 de març de 2022).

Crec que el toc d’atenció del president del Partit Popular Europeu, Donald Tusk, al PP espanyol, ha estat d’antologia, davant d’aquest pacte a Castella i Lleó. El Sr. Tusk ha dit en referència a l’entrada de Vox al govern castellanolleonès, que “ha estat una sorpresa trista”, ja que segons ell, “Pablo Casado era una garantia personal de mantindré el PP al centre dreta, evitant flirteig amb els radicals, amb moviments d’extrema dreta com Vox” (Vilaweb, 10 de març de 2022). Amb tot, el Sr. Tusk oblida que amb el Sr. Casado, el president de la Junta d’Andalusia, la presidenta de la comunitat de Madrid i el president de Múrcia, van rebre el suport de Vox per arribar a la presidència d’Andalusia, de Madrid i de Múrcia.

I és que Vox, malgrat que el cardenal Cañizares va dir que no era un partit d’extrema dreta, (Levante, 10 de desembre del 2018), ha estat qualificat així pel president del Partit Popular Europeu, com ho va fer també el diari l’Osservatore Romano, quan referint-se al diputat valencià de Vox que ocupa un lloc a la mesa del Congrés, el diari del Vaticà, el qualificava així: “della formazione política di estrema destra Vox”.

Les mentides dels polítics no ajuden a fer més creïble la democràcia. I de casos n’hi ha per parar un tren. Tots recordem com, després de les eleccions del desembre de 2015, Ciudadanos va recolzar el PSOE per tal de formar un nou govern a l’Estat espanyol. Però com que no es va arribar a cap acord amb els altres partits, i PSOE i Ciudadanos no van aconseguir la majoria absoluta, es van haver de celebrar unes altres eleccions el juny de 2016. Després d’aquests comicis del mes de juny, va ser també Ciudadanos qui, de nou, va recolzar una opció política per arribar a formar govern. Però en aquell moment no va ser el PSOE qui va rebre els vots de Ciudadanos (com mig any abans), sinó que el partit del Sr. Albert Rivera va recolzar el PP. Evidentment amb tot el seu dret. El que passa és que si en només sis mesos Ciudadanos va fer aquest canvi, recolzant primer el PSOE i després mostrant el seu suport al PP, això fa que la ciutadania dubte o recele d’uns polítics que, com deia Groucho Marx, abans deien blanc i ara, negre.

Crec que els partits polítics haurien de ser honestos i valents per anunciar, abans de les eleccions, quins partits recolzaran i quins no. D’aquesta manera els qui voten un partit polític, tindrien elements de judici per recolzar-lo o no, segons les aliances que tinguen previstes fer.

L’hemeroteca ens recorda altres casos, on podem vore les mentides de diversos polítics. Allò que deien i allò que fan. Només uns exemples. El Sr. Albert Rivera abans de les eleccions d’abril de 2019, deia: “No anem a pactar amb el PSOE, ni amb Sánchez; els traurem i punt”. I per això Cs, després de les eleccions del 28 d’abril, aprovà per unanimitat no pactar amb el PSOE. Però al mateix temps, Cs no descartava pactes locals ni amb el PSOE ni amb Vox.

També el Sr. Manuel Valls, a Barcelona, abans de les eleccions municipals de 2019, denunciava la Sra. Ada Colau, perquè “ha eixit de l’ambigüitat: és sobiranista”. I deia també: “Colau i (Ernest) Maragall són la mateixa cosa”. I per això durant la campanya electoral, el Sr. Valls deia: “Cal fer fora la Sra. Colau. Hem d’evitar l’aliança entre el Sr. Collboni i la Sra. Colau”. I encara: “Cap pacte possible amb el populisme de la Sra. Colau”. I per la seua part, la Sra. Colau deia en referència al Sr. Valls: “Fins ara, les elits han pogut fer el que volien”. Però, oh sorpresa, després de les eleccions municipals, el Sr. Valls va oferir els seus regidors a la Sra. Colau i al Sr. Collboni i sense condicions, per tal d’evitar un alcalde d’ERC. Per la seua banda, la Sra. Colau va dir que en cap cas no pactaria ni amb el Sr. Valls ni amb Junts per Catalunya.

Però el polític més camaleònic és el Sr. Toni Cantó, candidat de Cs, el 2019, a les eleccions autonòmiques al País Valencià, abans a UPyD i ara al PP. El Sr. Cantó vetava, abans de les eleccions, qualsevol “pacte de Cs amb els socialistes valencians”, ja que el Sr. Cantó no volia de cap de les maneres pactar “amb el PSC valencià”. amb tot, el Sr. Cantó “veia complicat pactar amb el PSPV a Alacant, però sense descartar-ho del tot”.

També el 2018, el Sr. Pablo Casado i la Sra. Dolors Montserrat, del PP, defensaven que governara “per llei, la llista més votada, sense pactes als despatxos”. Però ja vam vore que la Sra. Mª José Català, que no va ser la llista més votada a l’ajuntament de València, el 2019 volia ser alcaldessa. Una cosa semblant ha dit el Sr. Feijoó a València (Levante, 11 de març de 2022), quan ha afirmat que només governarà si és el part

Vox, partit d’extrema dreta, com diu l’Osservatore Romano

it més votat. El que no ha dit és amb quins altres partits governarà, en cas que no obtinga la majoria absoluta. Farà com ha fet el PP a Andalusia que va acceptar els vots de Vox? O ara a Castella i Lleó, on el PP governa amb Vox?

També el PP, després de les eleccions de 2012, va dir que baixaria els impostos i no va ser veritat.

També el PSOE va passar de l’“OTAN, de entrada no”, a votar afirmativament a l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1986. I de defensar el dret d’autodeterminació dels pobles, ara el PSOE defensa la unitat indivisible d’Espanya, recolzant al PP amb l’article 155 de la Constitució després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya.

Els polítics, tan acostumats a mentir, haurien de tindre ben presents les paraules de George Orwell, quan deia: “En una època d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari”. I també les de John F. Kennedy: “El polític ha de tindre coratge. No s’ha d’amagar. I ha de dir la veritat. No li ha de fer por dir la veritat”.

Per això m’agradaria que els nostres polítics aprengueren a fer política des de la veritat. Com recomanava Orwell i Kennedy. No des de la mentida i la falsedat, com les últimes mentides del Sr. Feijoó sobre no cedir a Vox la presidència de les Corts a Castella i Lleó.

Al president Vladimir Putin (CASTELLÓ NOTÍCIES, 16/03/2022)

Senyor president de la Federació Russa: l’agressió bèl·lica que vostè ha ordenat contra Ucraïna, envaint, arrasant i destruint aquest país, ens ompli d’horror, en vore com, en ple segle XXI, estem repetint els mateixos errors de segles passats, quan els països més forts s’apoderaven dels països més fràgils, provocant l’odi i la mort. Ara també hem vist l’èxode de milions de refugiats que fugen de la por i de la fam, amb infants que han hagut de deixar l’escola i els jocs i han de fer quilòmetres i quilòmetres (sense el pare), per no morir sota les bombes que llancen els avions del seu exèrcit.

 President Putin: supose que vostè, després de manar envair Ucraïna, no s’atreveix a vore els xiquets ucraïnesos, uns infants amb una mirada perduda i trista, ni tampoc les llàgrimes de les dones que han deixat la casa i el marit. Vostè no s’atreveix a vore els ancians que, amb el cor trencat, han hagut de deixar la casa on han viscut sempre, per anar-se’n a un lloc desconegut, per no morir sota les bombes, unes bombes que el seu exèrcit continua llançant, sembrant així la mort, a més de destruir les ciutats bombardejades. Vostè tampoc no s’atreveix a vore la gent que, perquè no ha pogut fugir de la seua vila, ha de romandre dins dels refugis, mentre el seu exèrcit bombardeja i destrossa les ciutats.

Vostè tampoc no s’atreveix a vore l’èxode de més de dos milions i mig de refugiats que ixen d’Ucraïna, ni la tristesa que tenen les famílies trencades per la distància entre els pares i els seus infants, ni el dolor de les mares que han perdut un fill.

President Putin: vostè hauria de saber que només utilitzen la força els qui no tenen la raó. I per més força que tinguen, i per més bombes i carros de combat que facen servir, els polítics que no tenen raó, no la tindran mai. Vostè hauria de saber que la raó no es defensa amb la força sinó amb la paraula, amb el diàleg. I que la civilització es caracteritza per utilitzar la força de la raó i no la raó de la força. Només els animals irracionals fan servir la força per vèncer els seus contraris.

M’agradaria que es possara, per un moment, en la pell de les dones que, amb fills menuts, han deixat sa casa i han fugit de les bombes. M’agradaria que es possara en la pell dels jóvens que, fins fa quatre dies, anaven a l’escola i a la universitat i ara, els més menuts han de fugir del país, acompanyats de les mares i els majors de 18 anys han de prendre les armes. M’agradaria que es possara en la pell dels ancians que han deixat la casa on han viscut tota la seua vida i han hagut d’eixir del seu poble o viuen amagats en refugis per evitar les bombes.

Senyor Putin: la guerra mai no soluciona res. La guerra només empitjora les coses. Oblide les seues ànsies expansionistes i imperialistes. Respecte la independència d’Ucraïna i el dret que té aquest país a viure en pau i a decidir el seu futur en llibertat. Retire les botes dels seus soldats sobre terra ucraïnesa. Deixe’ls viure com volen ser. Recorde la bogeria de Hitler i la guerra cruel i inhumana que va destruir Europa fa 80 anys. Vostè, envaint Ucraïna, està cometent els mateixos errors que Hitler. Recorde que la Unió Soviètica va lluitar per acabar amb la crueltat i la bogeria de Hitler, una crueltat que vostè està reproduint amb aquesta cruel invasió.

Sempre estem a temps de parar una guerra. Fins i tot quan ja ha produït tant de dolor i tanta angoixa com la que pateixen aquesta crueltat. Siga valent i retire el seu exèrcit d’Ucraïna. Amb la guerra no s’aconsegueix res més que mort i sofriment. Val la pena apostar per la pau, una pau basada en la justícia i en la reconciliació. Perquè “La pau és el camí” per a la pau, deia Gandhi. Els ciutadans d’Ucraïna i de Rússia mereixen la pau, no la guerra. La concòrdia i l’harmonia, no l’enfrontament bèl·lic.

L’orgull i l’autoritarisme no són bons consellers, mentre que la humilitat i el reconeixement dels drets dels adversaris, ens fan més humans. Vostè pot detindre ara mateix aquesta guerra irracionalitat, monstruosa i sense sentit. Vostè pot parar l’absurditat d’aquesta guerra inútil i inhumana que està provocant tant de dolor.

Ocupar militarment un país, com ha fet vostè amb Ucraïna, és una agressió en tota regla. I això ho sabem bé els valencians, quan el 1707, l’actual País Valencià va ser ocupat (por justo derecho de conquista) i esclafat per les tropes del rei borbó, Felip V. Va ser el 29 de juny del mateix any, amb la màxima urgència, que Felip V, des de Madrid, dictà el Decret de Nova Planat, que suprimí els furs valencians i els substituí pels de Castella. Aquella va ser una abolició radical, amb la suplantació total d’un model per un altre, com pretén vostè fer també a Ucraïna, esclafant la llibertat d’aquest poble.

La Bíblia, que sempre és font de saviesa i de fraternitat, ens encoratja a ser hòmens pacífics i pacificadors. Per això crec que si vostè volguera, podria fer realitat el salm 33 quan diu: “Decanta’t del mal i fes el bé, busca la pau, procura aconseguir-la” (Ps 33:15).

Seria bo que vostè coneguera la pregària de Sant Francesc d’Assís, una pregària tan entranyable i tan necessària per al nostre temps:

Oh Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau.
On hi haja odi, que jo hi porte amor.
On hi haja ofensa, que jo hi porte perdó.
On hi haja discòrdia, que jo hi porte unió.
On hi haja dubte, que jo hi porte esperança.
On hi ha error, que jo hi porte la veritat.
On hi haja desesperació, que jo hi porte l’esperança.
On hi haja tenebra, que jo hi porte la llum.
Oh Mestre! Feu que jo no busque tant:
ser consolat, com consolar;
ser comprès com comprendre;
ser estimat, com estimar.
Perquè és donant que es rep;
perdonant que s’és perdonat;
morint que es ressuscita a la vida eterna”-

Si vostè continua aquesta crueltat, es convertirà en el responsable de la mort i del dolor dels ucraïnesos. I com Caín, haurà d’escoltar la veu de Déu: “On és el teu germà? Què has fet? El crit de la sang del teu germà em clama des de la terra! Seràs maleit de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teues mans la sang del teu germà” (Gn 4:9-11).

Vostè, que es manifesta cristià de l’Església Ortodoxa, hauria de saber que l’Evangeli ens fa vore els altres, no com a enemics sinó com a germans. I els russos i els ucraïnesos són germans i per això no és acceptable la crueltat amb la que el seu exèrcit està massacrant Ucraïna. Com li ha demanat el papa Francesc, pare la guerra.

dilluns, 14 de març del 2022

Tarancon: 50 anys de la seua elecció com a president de la CEE (Castelló NOTÍCIES, 07/03/2022)

 El 7 de març de 1972, hui fa 50 anys, els bisbes espanyols van elegir el valencià Vicent Enrique i Tarancon, nou president de la Conferència Episcopal Espanyola. De fet, Tarancon exercia aquest càrrec, en funcions, per la mort de l’anterior president, Casimiro Morcillo, arquebisbe de Madrid. El cardenal borrianenc va ser president de la CEE, des del 7 de març de fa 50 anys al 23 de febrer de 1981, ja que va ser reelegit dues vegades seguides.

Vicent Enrique i Tarancon, nascut a la capital de la Plana Baixa el 14 de maig de 1907, va ser un home providencial en la història de l’Església, i alhora, una persona clau que, des del diàleg i el sentit comú, va afavorir el procés de transició d’una dictadura a una democràcia.

De menut ingressà al seminari de Tortosa, diòcesi a la qual pertanyia Borriana, abans de la creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló, el 1960. Ordenat prevere el 1929, passà a ser coadjutor i organista de Vinaròs. L’any 1931 es va fer càrrec de la difusió i implantació de l’Acció Catòlica a tot l’estat espanyol, des de la Casa del Consiliario de Madrid. I el 1938 tornà a Vinaròs com a rector i arxiprest. Del Baix Maestrat passà a la Plana Baixa, concretament a Vila-real, el 1943, on a finals de 1945 conegué el seu nomenament com a bisbe de Solsona. La consagració episcopal tingué lloc a Borriana, a la parròquia del  Salvador, el 24 de març de 1946, i la seua entrada a Solsona, fou el 14 d’abril següent.

Tarancon, el bisbe més jove de l’estat quan va ser nomenat pel papa, va escriure la seua primera carta pastoral el 8 de maig del 1946. En aquest text d’idees avançades i plenes dels sentiments de reconciliació que van guiar tota la seua vida, el nou bisbe de Solsona deixava ben clares les línies d’actuació que marcarien el seu servei episcopal al llarg dels anys. Tarancon sabia que encara que “oficialmente estamos en paz, ¿no es verdad…… que acabada la guerra hace falta todavía ganar la paz?”. Per al bisbe Tarancon, ahora ni hay paz internacional, ni hay paz política y social, a pesar de la paz, más aparente que real, que celebramos”. Encara més : Tarancon reconeixia que el socialisme “había conseguido un progreso justo en la legislación social. El bisbe desaprova “las injusticias del régimen capitalista” i al mateix temps veia que “los rencores y venganzas no han desaparecido ni en unos ni en otros”. Amb l’esperit de reconciliació que marcarà tota la seua vida, Tarancon lamentava que “después de la guerra, el egoísmo ha crecido en el corazón de los hombres…. e incluso personas que se llaman cristianas y hasta piadosas, se dejan guiar por el egoísmo”. El bisbe de Solsona, en la seua primera carta pastoral ( encara massa poc coneguda)  denunciava els qui feien “grandes negocios, sin reparar en la justicia” i s’escandalitzava, perquè la misèria del seu poble, era “habilmente aprovechada por los desaprensivos en su propio beneficio”. El bisbe Tarancon, denunciava aquells que s’aprofitaven amb “una ganancia ilícita y fabulosa”. No és estrany que, des dels sectors mafiosos i des del Govern, es qualificarà Tarancon, com “el obispo rojo”.

En 1950, Tarancon publicà una altra carta pastoral, “El pan nuestro de cada dia”,  on el bisbe denunciava la fam que patia la zona minera de la diòcesi de Solsona. Aquesta pastoral va enrabiar al govern franquista, de tal manera que s’ha dit que va ser aquesta denúncia pública del bisbe Tarancon, la responsable de la seua llarga estada a Solsona, quan semblava que era candidat a altres diòcesis més importants i més grans. Però amb aquesta pastoral, el jove bisbe de Solsona va aconseguir el pa que necessitaven les famílies del bisbat.

Tarancon sempre es va trobar bé entre els catalans: “No era un estrany a Catalunya….jo parlava valencià i això em va ser molt útil”. El fet de parlar la mateixa llengua que el poble que l’acollia (com després va fer el bisbe Josep Pont, a Castelló) va fer que en cap moment no se sentira foraster a Solsona: “Em van considerar molt prompte com un català més”. Tarancon es va sentir ben arrelat a Solsona, i per això va saber defensar els seus preveres que, per predicar en català, eren amonestats per les autoritats franquistes. Fins i tot va assumir tota la responsabilitat de l’Infantil, la primera revista que es publicava totalment en català, a finals dels anys 40, per tal d’evitar problemes de censura.

El 1964 Tarancon va ser nomenat arquebisbe d’Oviedo, amb l’objectiu de pacificar, des del diàleg i el sentit comú, les revoltes de les conques mineres asturianes i alhora també, aplicar el Concili Vaticà II en una Església que mirava massa al passat. De fet, Tarancon,  amb Pont i Gol, Jubany, Añoveros i Masnou, formava part d’un xicotet grup de bisbes que van apostar per la renovació i pel canvi que suposava el Vaticà II, enfront de la majoria dels bisbes espanyols, ancorats encara en el nacional-catolicisme.

El 1969 Tarancon passà a ser arquebisbe de Toledo i cardenal i el 1971, fou destinat a l’arquebisbat de Madrid. Cal dir que Pau VI, tenia en Tarancon l’home de confiança a l’estat espanyol, per tal que ajudara l’Església espanyola a separar-se del Règim, i al mateix temps, perquè fera possible l’aplicació del Concili, en una jerarquia pre-conciliar. Va ser també fonamental el seu paper com a president de la CEE, elegit pels bisbes hui fa 50 anys.

L’any 1971, Tarancon va promoure l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans, i l’any 1974 va tindre lloc el cas Añoveros. Tarancon es va enfrontar amb valentia i amb llibertat a un Règim que volia una Església submisa i subjecta al poder polític. El cardenal no va permetre que fóra expulsat de l’estat el bisbe de Bilbao, tal i com pretenia el govern. És per això que, des del govern mateix i comptant amb els elements més ultres de la societat, es va promoure la vergonyosa campanya de “Tarancon al paredón”. El 1975, el cardenal Tarancon va defensar la celebració de l’Assemblea Cristiana de Vallecas, tot i que el Govern, amb un abús de poder intolerable, va acabar per prohibir-la. Però va ser l’homilia a l’església dels Jerònims de Madrid, en la missa d’entronització del rei Joan Carles, el novembre de 1975, que Tarancon, amb veu clara i ferma, defensà la llibertat i la independència de l’Església davant el poder i acabà amb el nacional-catolicisme. És per això que a les primeres eleccions democràtiques del juny de 1977 i desitjant la independència i la neutralitat de l’Església, el cardenal Tarancon s’oposà a la creació d’un partit confessional. Per això Tarancon mai no va voler identificar-se, ni que l’identificaren, amb un partit polític concret.

Home de gran vàlua i de gran intel·ligència, el cardenal Tarancon formà part de la Real Academia de la Lengua, on juntament amb els acadèmics Dámaso Alonso, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre o Rafael Lapesa, va defensar un dictamen sobre la unitat de la llengua que compartim els valencians, els catalans i els mallorquins, davant una infame i vergonyosa campanya secessionista. Tarancon, va ser un bisbe que va saber defensar la llengua dels seus avantpassats.

Com he demanat altres vegades, fa falta que s’inaugure d’una vegada per totes el Museu Cardenal Tarancon, perquè amb la documentació tan important (que he pogut consultar), siga un centre d’estudis sobre la figura d’aquest borrianenc il·lustre. L’arxiu del cardenal, que el seu nebot Juanjo Enrique Tarancon volia que es quedara a Borriana, lamentablement, encara no té un espai definitiu. Sé que l’ajuntament de la ciutat ha fet el possible perquè el Museu Cardenal Tarancon siga una realitat. Abans de morir, Juanjo Enrique, nebot del cardenal, va deixar el llegat del cardenal als salesians de Borriana, que el van acollir amb estimació. Però el lloc de l’arxiu Cardenal Tarancon ha de ser el Museu, que (per les últimes notícies que sé), malgrat tindre el nom a la façana, continua tancat. I no per deixadesa de l’ajuntament, certament. Cal que l’ajuntament de Borriana, les parròquies de la ciutat, la Conselleria de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Castelló i el bisbat de Sogorb-Castelló, es posen d’acord per obrir, quan abans millor, aquest museu. Sé que els bisbats de Solsona, Oviedo, Toledo i Madrid, estarien disposats a acollir l’arxiu del cardenal, que la ciutat de Borriana encara no ha acollit al museu. Juanjo Enrique va morir sense poder vore obert el museu dedicat al cardenal. Per això és urgent obrir-lo perquè puga ser consultat un arxiu, que ens ajuda a comprendre l’Església en la segona meitat del segle XX i la Transició a la democràcia, de la qual, el cardenal Tarancon va ser un protagonista indiscutible.

El cardenal Tarancon va ser un home amb una intuïció gens menyspreable sobre el futur i sobre el camí que l’Església havia de fer. Va ser un home que sempre defensà la seua  independència respecte el poder i respecte dels partits polítics. Tarancon va ser un home lliure. Un home de diàleg i de paraula, que sabia intuir els camins que ell i l’Església havien de recórrer, per tal de fer possible una societat reconciliada, justa i lliure. Tarancon, va ser un bisbe obert als signes dels temps i fidel en el seu servei a Déu i als hòmens. Com ha dit algú, l’Església necessita hui bisbes com Vicent Enrique i Tarancon. Un bisbe que hui fa 50 anys va ser elegit president de la CEE i que donà un nou impuls a l’episcopat espanyol, desenganxant-lo del franquisme. Per això el recordem hui amb agraïment i amb enyorança.

Les Esglésies i la invasió d’Ucraïna (CASTELLÓ NOTÍCIES, 05/03/2022)

 A Ucraïna hi ha diverses confessions cristianes. La més important de totes elles en quant a nombre de creients és l’Església Ortodoxa i després hi ha l’Església Greco-Catòlica, formada per cristians en comunió amb Roma (i per tant, catòlics), però de ritu oriental, no de ritu llatí.

El 2019 l’Església Ortodoxa Ucraïnesa es va independitzar del Patriarcat de Moscou, després de 300 anys de tutela russa, fet que va provocar la ira de Rússia i del seu patriarca, Ciril, ara tan poc imparcial, pel seu recolzament, irracional, a l’acció infame i expansionista de Putin. Per això la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, ha estat defensada pel mateix patriarca Ciril, cap de l’Església Ortodoxa russa des del 2012 i fidel a l’acció imperialista de Putin. El patriarca ortodox rus, encara que semble impossible, ha arribat a justificar aquest conflicte, dient que “no hem de permetre que forces externes i hostils, es riguen de nosaltres”. De fet, Ciril (a l’igual que Putin), considera que Rússia “inclou Ucraïna, Bielorússia i altres tribus i pobles” i per això ha dit que “el poble rus i Ucraïna tenen segles d’història en comú, que es remunta al baptisme de Rússia per Sant Vladimir”. D’ací, el seu ferm i irracional recolzament a Putin. I és que, en comptes de denunciar Putin per la invasió d’Ucraïna i exigir al president rus la fi del conflicte bèl·lic, el patriarca Ciril s’ha posat al costat de Putin i en contra de la pau i del dret d’Ucraïna a decidir el seu futur.

Una actitud molt diferent de la del patriarca Ciril, és la posició del Vaticà i de les Esglésies cristianes, tant catòliques com protestants. Així, el grup “Religions per la Pau”, conscient que la violència només engendra violència, ha afirmat que la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, és “un conflicte de violència que mai no pot tindre resultats positius”. Aquest grup (igual que el papa Francesc), ha demanat que es puguen fer corredors humanitaris davant l’horror de la guerra.

Per la seua part, l’arquebisbe major de l’Església Greco-Catòlica ucraïnesa, Sviatoslav Shevchuk, en la seua carta a les comunitats ucraïneses de la diàspora, del 28 de febrer passat, ha demanat que “el diàleg i la diplomàcia guanyen la guerra”. I ha pregat perquè el Senyor “envie la pau al cor de les nacions”. Al mateix temps, l’arquebisbe major de l’Església Greco-Catòlica ucraïnesa, ha agraït la fermesa del papa Francesc de condemnar “enèrgicament la guerra”.

Aquesta invasió d’Ucraïna provoca el patiment i la mort dels seus ciutadans, degut a l’atrocitat i a la inhumanitat dels qui maten el proïsme. Així i tot, l’arquebisbe Sviatoslav Shevchuk, ha afirmat que els greco-catòlics “estem dempeus, en pregària pel nostre sofert poble ucraïnès”. Cal destacar que els bisbes i els capellans, juntament amb els periodistes, són els únics que no abandonen mai el poble martiritzat per les guerres. Per això el P. Smoerechynskyj, capellà a Odessa, ha dit també que “hi ha por a la guerra, però l’Església no fuig”.

El papa Francesc, missatger de pau, en un gest inèdit, fa uns dies es va desplaçar a l’ambaixada de Rússia a Roma, per demanar la fi d’aquest conflicte bèl·lic. I el secretari d’estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parolin, ha dit que “la Santa Seu està disposada a ajudar en les negociacions entre Rússia i Ucraïna”.

Per la seua part, Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem, que coneix bé les diverses Esglésies cristianes (ortodoxos, catòlics…) que “conviuen” a la ciutat santa, ha denunciat que “l’Església Ortodoxa russa no ha romàs al marge” en aquest conflicte, “sinó que s’ha posat al costat de Putin”. I és que el patriarca Ciril, en comptes de demanar a Putin que ature la guerra, ha defensat els postulats genocides i terroristes del president de Rússia.

Desgraciadament, aquesta invasió està provocant que els cristians (els ortodoxos i els catòlics) es maten entre si. I això en ple segle XXI. I és que la guerra sempre és un fracàs de la política. Amb la qual cosa descobrim que els hòmens no hem après res de l’horror de les guerres que van assotar Europa al segle XX.

Com ens recordava en el seu article la Sra. Immaculada Cerdà, el dimarts passat, el poeta valencià Marc Granell, ha escrit en relació a la tragèdia de totes les guerres:

La guerra és inútil,
mai no apanya res.

La guerra és tan sols la forma cruel
que té d’augmentar qui mana, el poder.

Els pobles no hi guanyen jamai, res de res.
Encara que hi vencen, sempre ixen perdent”.

Al País Valencià hi ha comunitats ucraïneses de cristians, tant d’ortodoxos com de greco-catòlics. Unes comunitats cristianes que pateixen pels seus familiars que es troben a Ucraïna i per l’angoixa de no saber on caurà el pròxim míssil. I també pateixen pel més de mig milió d’ucraïnesos (dones i xiquets) que han hagut de deixar el seu país, amb cues per passar la frontera de fins a sis hores.

El drama de la guerra (de totes les guerres) entre germans, i més encara entre els cristians, és que (com ha dit algú), els soldats que combaten, que ni es coneixen ni s’odien, acaben matant-se al front. Pel contrari, els dirigents dels pobles (en aquest cas, Putin) que sí que es coneixen i sí que s’odien, no es maten entre ells. De tota manera, la guerra entre Ucraïna i Rússia, no és una guerra, sinó una invasió terrorista per part de Putin, degut a les seues ànsies imperialistes i expansionistes del president rus.

Però el més lamentable (i vergonyós), és que el patriarca ortodox, Ciril, en comptes de demanar (com ha fer el papa Francesc) que s’acabe aquesta agressió i la invasió contra Ucraïna, justifique la guerra propiciada per Putin contra els ucraïnesos, una invasió del tot injustificable.

Si les Esglésies i els seus dirigents no són signes de pau (com no ho és el patriarca Ciril) i no treballen per fer possible un món més harmònic i més fratern, aquestes Esglésies no tenen cap sentit. I si el màxim dirigent de l’Església Ortodoxa russa, no només no demana aturar la guerra sinó que la justifica, aquest patriarca està prostituint la religió i esdevenint un escàndol davant el món.

Les dones a l’Església (CASTELLÓ NOTÍCIES, 08/03/2022)

 Amb motiu del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, tant la Germanor Obrera d’Acció Catòlica com la Joventut Obrera Cristiana i també el col·lectiu valencià, “Alcem la veu”, han donat a conèixer uns manifestos per reivindicar el paper de la dona al si de la societat, en el món obrer i a l’Església.

El manifest de la GOAC i de la JOC, denuncia la situació de les dones que pateixen “la desigualtat, la precarietat, l’empobriment i l’exclusió del mercat laboral”. Com ens recorda la GOAC i la JOC, la pandèmia “ha retardat l’accés a la igualtat en 135,6 anys, segons el Fòrum Econòmic Mundial”, ja que “el 2020 s’estimava que es necessitarien 99,5 anys per arribar a la igualtat”.

Aquest manifest denuncia “l’índex d’activitat” de les dones, que “es manté un 10% més baix que el dels hòmens” i per això “la temporalitat ja arriba al 41%” en el cas de les dones. Una altra dada important a tindre en compte, és que en les dones, “els contractes a temps parcial arriben al 74% i l’índex d’atur al 16,36%, cosa que vol dir un 3,5% més alt que el dels hòmens”. Per altra part, “les dones cobren un 14,1% menys que els hòmens”, una diferència que “equival a dos mesos de salari”. Pel que fa a la discriminació per raó de sexe, “les dones d’entre 25 i 44 anys i sense fills, tenen un índex més alt d’ocupació (72,8%); però a mida que augmenta el nombre de fills, disminueix aquest índex”. Per això les dones estan castigades pel fet de ser mares “i si són jóvens immigrants, la desigualtat es duplica o es triplica”.

Una altra dada preocupant, és que “el 27,2% de les dones es troben en risc de pobresa” i que “la pensió mitjana de les dones és de 837,98 euros, mentre que la dels hòmens és de 1260,02 euros”. És per això que aquestes xifres refermen la situació de vulnerabilitat de les dones, amb “més atur i més temporalitat”.

Per això en aquest 8 de Març, la JOC i la GOAC reivindiquen “el dret a un treball digne”, tot compartint “el plantejament de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que l’eixida d’aquesta situació passa per introduir l’augment del salari mínim, incrementant els serveis públics”. Per això la JOC i la GOAC demanen “un canvi de model en l’organització i el finançament, que millore les condicions de treball” de les dones.

Aquests moviments d’Església demanen també, “generar espais segurs per prendre consciència” de la situació “de desigualtat i discriminació, provocada per un sistema social i econòmic” que ignora i utilitza les dones.

Aquests moviments es comprometen “a continuar lluitant, juntament amb altres moviments i organitzacions eclesials, sindicals, socials i polítics, per acompanyar les dones”.

La JOC i la GOAC volen continuar “construint en la nostra Església i en el món, la comunitat d’iguals, que Jesús creà”. I per això, “com les deixebles de Jesús que anunciaren la resurrecció”, aquestes dones volen “continuar comunicant esperança, promovent la justícia social, els Drets Humans i la igualtat de gènere”.

El manifest acaba encoratjant les dones, i ja que “no hi ha esperança sense lluita, la JOC i la GOAC” volen continuar “treballant, fins que la igualtat es faça costum”.

Per la seua part, un grup de dones de l’Església Valenciana, han donat a conèixer un manifest on demanen “veu i vot”, pel fet que “ser creient i feminista, no només és viable, sinó que pot suposar un repte o compromís”. L’objectiu d’aquest col·lectiu és “replantejar i qüestionar el paper assignat” a les dones, “des d’una institució dirigida per hòmens”. Per això el manifest demana que les dones tinguen “un paper més actiu en les decisions”, ja que “estem capacitades i cridades a participar en tots els espais de decisions i també algunes ens sentim cridades a practicar els ministeris”.

Amb aquest manifest, les dones cristianes valencianes volen mostrar que “hi ha una nova consciència sobre la igualtat de la dona a l’Església, que l’empeny cap a un nou model de participació i de govern eclesial”. I és que, com diu aquest col·lectiu de dones cristianes valencianes, “si Jesús no va fer distincions, per què les han imposat ells?”.

Crec que els bisbes valencians (i també els capellans), farien bé a escoltar i acollir i fer costat a les peticions que fan les dones cristianes, per tal de fer una Església més fraterna i més sinodal.

De cavaller a pelegrí (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/03/2022)

Fundador de la Companyia de Jesús, Íñigo de Loiola, que va néixer el 1491, va ser canonitzat el 12 de març de 1622, hui fa 400 anys. Va ser la primera canonització múltiple que va tindre lloc a Roma, (on l’Església posà Sant Ignasi com a exemple de vida en el seguiment de Jesús) juntament amb Santa Teresa de Jesús, Sant Felip Neri, Sant Francesc Xavier i Sant Isidre Llaurador.

Amb una formació cavalleresca i cortesana, Ignasi, valerós i magnànim, s’aficionà a les novel·les de cavalleria com Amadís i també a les poesies del Cançoner.

 Com a soldat, Ignasi lluità contra els comuners de Castella i contra els francesos en la defensa del castell de Pamplona. I va ser en aquest setge, que el 20 de maig de 1521, Ignasi va caure ferit. El cortesà malalt, durant la convalescència, com que no va trobar els llibres de cavalleria que tant li agradaven, començà a llegir vides de sants i la vida de Crist, que va despertar en ell el desig d’imitar les proeses d’aquells herois. Per això prengué la determinació de no servir més un rei temporal, sinó que es posà al servei del rei etern i universal que és Crist.

Amb aquest objectiu, a principi de 1522 Íñigo eixí de Loiola amb el propòsit de fer un pelegrinatge a Terra Santa. En passar per Montserrat, vetllà les armes davant la imatge de la Mare de Déu de Montserrat la nit del 24 al 25 de març de 1522, i gràcies al contacte amb el D. Chanon, Ignasi va fer una confessió general. Del P. Chanon el jove basc, que va deixar l’espasa de cavaller als peus de la imatge de la Mare de Déu, va rebre una sèrie d’instruccions i consells espirituals. Per això a Montserrat, Ignasi va canviar el seu vestit de cavaller per la roba d’un pobre i se n’anà a Manresa, tot i que el P. Anselm Albareda, monjo de Montserrat, pensa que Ignasi passà unes setmanes en una cova de la muntanya fent vida de penitent, abans d’anar-se’n a la capital del Bages, on, en una balma, a la vora del riu Cardener, va viure dedicat a l’oració i a la penitència i atenent també els malalts dels hospitals. A la cova on vivia, començà a escriure unes meditacions, que més tard donarien lloc als Exercicis Espirituals, “el codi més savi i universal de la direcció espiritual d’ànimes”, com va dir el papa Pius XI.

L’any passat, a l’inici de l’Any Ignasià, el papa Francesc ens exhortava a viure aquest any, que acabarà el pròxim 31 de juliol, “com una experiència de conversió”, com la que va viure Ignasi, que passà de soldat a pelegrí. El papa ens recordava que “a Pamplona, fa 500 anys, tots els somnis mundans d’Ignasi, en un moment, es trencaren”. Perquè “la bala de canó que el va ferir canvià el curs de la seva vida”. Aquella bala va significar el fracàs d’Ignasi “en els somnis que ell tenia per a la seva vida. Però Déu tenia un somni més gran per a ell”. I és que, com deia el papa, “les coses aparentment petites, poden ser importants”.

Després del seu pas per Montserrat i Manresa, de retorn a Barcelona, Ignasi s’embarcà amb destinació a Roma i d’allí passà a Venècia i a Terra Santa.

Sabent la necessitat dels estudis per a la vida apostòlica, Ignasi  estudià a Barcelona i a les Universitats de Alcalà i de Salamanca. El 1528 obtingué el grau de mestre a la Universitat de París, i amb els seus primers companys va fer el vot d’apostolat, el 15 d’agost de 1534. Ignasi i els primers jesuïtes, es van posar a disposició del papa per evangelitzar el món. Va ser Pau III que, el 1540 va aprovar la Companyia. Ignasi a Roma, predicava, donava exercicis espirituals i conferències, ensenyava el catecisme i fundava diversos patronats per acollir malalts o pobres. Per tot això se’l va conèixer com l’apòstol de Roma. El 1551 va fundar el Col·legi Romà, que amb el temps esdevindria la Universitat Gregoriana, un centre acadèmic de gran importància en la formació eclesiàstica.

Ignasi va morir a Roma el 31 de juliol de 1556 i avui la Companyia de Jesús, amb milers de jesuïtes, es fa present en l’ensenyament, l’acció social i l’ajuda als més pobres i als malalts.

En aquest V centenari del pas de Sant Ignasi per Montserrat (i de la seua arribada a Manresa), hui fa 400 anys que el sant de Loiola va ser canonitzat, i amb el seu canvi de cavaller a pelegrí, va ser proposat per l’Església com a model en el camí de la fe per a tots els cristians.

El papa de la primavera (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/03/2022)

 

Hui, 13 de març, fa nou anys que els cardenals, reunits en conclave, van elegir el cardenal Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires, nou bisbe de Roma. En aquests nou anys de servei a l’Evangeli, el papa Francesc ha creat un clima d’esperança i ha retornat (i revifat) la il·lusió a una Església cansada i envellida. Proclamat personatge de l’any per Le Monde i per Time, Francesc, al llarg d’aquests nou anys (i malgrat l’oposició a l’interior de la Cúria), està fent nàixer una nova primavera a l’Església, alliberant-la de les pors que la paralitzen i dels desànims que la bloquegen.

El papa ha fet un toc d’atenció als bisbes de l’Església (molts d’ells conservadors), que “sovint han estat narcisistes” i també ha denunciat una “Cúria vaticanocèntrica”, que Francesc està reestructurant: “faré tot el que puga per canviar-la”. I és que el papa Francesc mai ha estat un buròcrata i per això no vol que els pastors de l’Església aspiren a “pujar”, a “ascendir”, ni que el seu ministeri siga un honor o privilegi, sinó que vol que, amb humilitat, els bisbes i els preveres siguen servidors de les comunitats cristianes. El papa, amb una visió universal, no vol una Església clericalitzada, ja que com ha dit ell mateix, “quan tinc al davant un clerical, em convertisc en anticlerical”.

El papa vol que els cristians siguem “llavor de vida i d’amor”, per damunt de la captació de nous cristians: “El nostre objectiu no és el proselitisme, sinó escoltar les necessitats, els desigs, les desil·lusions. Hem de tornar l’esperança als jóvens, ajudar els ancians, obrir-nos al futur, difondre l’amor”, per així “incloure els exclosos i predicar la pau”.

Francesc vol recuperar (i revifar) el Concili Vaticà II, “inspirat pel papa Joan XXIII i per Pau VI”, un Concili que decidí “mirar al futur, amb esperit modern i obrir-se a la cultura moderna”. I és que “una Església que es tanca en el passat, traeix la seua pròpia identitat”. Per això el papa vol fer realitat “una Església amb una organització no vertical, sinó horitzontal”, més fraterna, més sinodal.

El papa ha condemnat amb valentia “el capitalisme salvatge, que fa els forts més forts i els pobres més pobres”. Per a Francesc, “l’actual sistema econòmic ens està portant a una tragèdia”. El papa també ha denunciat “el déu diner i un atur que roba la dignitat”. És per això que el papa resulta incòmode al poder, perquè és un home transparent i radical. Un papa que comunica, que sintonitza, que abraça i besa els pobres, els malalts, els xiquets! Francesc és una papa que no menja amb els poderosos, sinó que s’asseu a la taula dels pobres. Més encara: asseu els pobres a la seua taula. A més, el papa sap escoltar amb el cor i mirar amb tendresa, ja que és un home amb la mirada neta, sempre atent al sofriment de les persones més vulnerables. Com ha dit el cardenal filipí, Luis Antonio Tagle, “el papa Francesc és un home valerós que escolta, que no fuig dels problemes del nostre temps”.

Francesc també és el papa que ha dit prou a la tolerància amb la pederàstia i ha afirmat que aquest flagell ens avergonyeix i que no pot repetir-se mai més i que promou a un paper més actiu de les dones al si de l’Església.

A Assís, Francesc va pronunciar un discurs improvisat, que va arribar al cor dels qui l’escoltaven i on va denunciar la globalització de la indiferència i la vergonya del capitalisme salvatge, a més de demanar que cuidem la natura, la casa comuna que, entre tots, estem fent malbé.

Enemic d’homilies llargues i avorrides, el papa parla amb senzillesa, amb un llenguatge que la gent entén. Per això, Francesc sorprèn, com ho va fer Mijail Gorvachov amb la Perestroika, en  el seu intent de reestructuració i de reforma de l’Església.

El papa vol comunitats pròximes a la gent i a les seues necessitats, amb pastors amb “olor d’ovella”, per fer realitat una Església que transmeta més la bona notícia de l’Evangeli i no estiga tan capficada amb les condemnes i els preceptes.

Com ha dit Leonardo Boff, “Francesc posa en primer lloc l’amor, la misericòrdia, la tendresa i el diàleg, i només després, les doctrines i les disciplines eclesiàstiques”.

El papa Francesc també és un missatger de pau, que ara intenta acabar amb la invasió d’Ucraïna per Rússia i l’agressió de Putin, una agressió que està provocant un èxode monstruós de dones i de xiquets que fugen de la guerra. Francesc està treballant perquè s’acabe aquest clima de guerra, amb l’amenaça de Putin sobre els ucraïnesos, que està deixant ciutats destrossades, més de dos milions de refugiats i famílies trencades per una agressió injustificada i del tot immoral.

Francesc és el papa de les perifèries, que visita els refugiats a l’illa de Lesbos i que demana a Europa que no siga indiferent al drama dels qui s’ofeguen a la Mediterrània fugint de la fam i de la guerra.

El papa Francesc, malgrat els seus problemes de salut, és un home que continua treballant per la pau i la justícia, per una Església pobra que ix a buscar i a acollir els allunyats de la fe i tots els qui pateixen. El papa és un pastor que denuncia la mentida i la hipocresia, també  dins de l’Església. I això provoca l’odi dels qui no estan d’acord amb els canvis que el papa està fent. Per això l’any passat, en el seu viatge a Eslovàquia, en una trobada amb jesuïtes, el papa els deia: “encara visc. Malgrat que alguns em voldrien mort”. I comentant la seua intervenció quirúrgica, el papa deia als jesuïtes eslovacs: “Sé que hi ha hagut  fins i tot trobades entre prelats, els quals pensaven que el papa estava més greu que el que es deia”. I per això “preparaven el conclave”, somiant amb un altre papa de la seua corda, no audaç ni valent com ho és Francesc. I el papa, amb bon humor, deia als jesuïtes: “Paciència! Gràcies a Déu, estic bé” (Documents d’Església, nº 1127).

I és que Francesc, en contra dels bisbes “prudents i benpensants” i clarament conservadors, ha desplaçat el centre de l’Església del poder a la bondat, ja que com ha dit el valencià Joaquim Garcia Roca, “el papa està més interessat en practicar la comprensió, que en exercir de jutge”. Per això, com va dir el bisbe Pere Casaldàliga, el papa Francesc “és un do de Déu per a l’Església”.

diumenge, 6 de març del 2022

«Hem de millorar tantes coses» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 02/03/2022)

 Aquest podria ser el lema del missatge del papa Francesc per a la Quaresma d’aquest 2022, que comença hui, 2 de març, Dimecres de Cendra. També podria ser un fragment d’un sermó d’algun dels Pares de l’Església dels primers segles del cristianisme (com Sant Cebrià, Sant Joan Crisòstom o Sant Ciril de Jerusalem) per exhortar els cristians a tornar a Déu. Però en realitat, aquestes paraules corresponen a les declaracions que l’entrenador del Barça va fer el 12 de desembre passat. Xavi Hernàndez, decebut amb l’empat (dos a dos) contra l’Osasuna al camp del Sadar, quan els jugadors culers tenien el triomf a tocar, deia: “Hem de millorar tantes coses”. I afegia encara: “Tots ens hem de posar les piles”. I el 20 de novembre, en el partit Barça Espanyol, Xavi Hernàndez tornava a insistir: “Hem de millorar moltes coses”, malgrat l’1 a 0 a favor del Barça. I és que, com deia l’entrenador culer, millorar les coses, canviar de dinàmica i fer que els jugadors es posen les piles, ajudarà el Barça a guanyar títols.

Des que és al davant de l’equip, l’entrenador culer, exigent (com ho ha de ser un bon tècnic), ha repetit diverses vegades que el Barça ha de “canviar de dinàmica” per tal de guanyar els partits. És això precisament el que ens proposa la Quaresma: millorar les coses que s’hagen de millorar, canviar de dinàmica i posar-nos les piles.

Al capítol 49 de la Regla Benedictina, el pare dels monjos vol que la vida al monestir siga “en tot temps, a una observança quaresmal”, encara que Sant Benet reconeix que no sempre és així, i per això demana als monjos (com l’entrenador del Barça als jugadors), millorar les coses, canviar de dinàmica i posar-nos les piles. Per aquesta raó, hui, Dimecres de Cendra, a l’inici del temps de preparació per a la Pasqua, Sant Benet convida els monjos “a guardar la pròpia vida amb tota la puresa, aquests dies de quaresma” i “esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps” (RB 49).

En aquest temps propici que és la Quaresma, l’Església ens convida a revisar la pròpia vida i a preparar-nos per a la Pasqua, millorant el que no fem bé i per tant, canviant de dinàmica, com demanava l’entrenador del Barça a l’equip. La Quaresma és un temps de gràcia per tornar a Déu. Un temps per posar-nos les piles i per fer camí cap al Senyor, que ens abraça i ens acull amb tendresa i amb joia.

No crec que Xavi Hernàndez conega ni haja llegit mai la Regla Benedictina. Però el seu consell als jugadors del Barça de millorar tantes coses, de canviar de dinàmica i de posar-se les piles, està en la línia del que Sant Benet demana als monjos al capítol 49 de la seva Regla.

Millorar les coses” i “posar-se les piles” és, certament, un bon consell perquè els jugadors del Barça puguen guanyar els partits. Però és també un bon programa de vida per a aquesta Quaresma que, hui, Dimecres de Cendra, comencem.

Aquest any l’inici de la Quaresma està marcat, desgraciadament, per la guerra a Ucraïna, degut a l’atac bèl·lic de Rússia a aquest país. I és en aquests moments, que el món fa una crida a favor de la pau. Per això el papa Francesc ha demanat que hui, dimecres de cendra, siga un dia de pregària i de dejuni perquè s’acabe la guerra i cessen les hostilitats de l’exèrcit rus sobre Ucraïna.

Tant de bo que tots els hòmens de bona voluntat ens unim en la pregària i en el dejuni, el president Putin abandone la seua acció bèl·lica i boja sobre el poble d’Ucraïna i s’acabe aquesta cruel guerra.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT