diumenge, 25 de juliol de 2021

Odiló Planàs, monjo i organista (Catalunya Religió, 22/07/2021)

 El 22 de juliol de 2011, avui fa deu anys, va morir el germà Odiló Planàs, monjo de Montserrat i gran violoncel·lista i organista. Nascut a Barcelona el 12 de setembre de 1925, Josep Planàs (el seu nom de baptisme), era fill del violoncel·lista Antoni Planàs i nét del compositor Miquel Planàs. El petit Josep ingressà a l’Escolania el 31 de març de 1939, només unes setmanes després d’acabada la guerra civil espanyola, tot formant part del primer grup d’escolans que tornava a Montserrat, entre els quals hi havia també el petit Joan Just, el futur abat, Cassià Mª Just. Aquest grup havia estat preparat a l’Orfeó Català pel P. Anselm Ferrer, monjo de Montserrat, per tal de recomençar el cant de l’Escolania a Montserrat, després de l’absència obligada per la guerra de 1936. El seu pas per l’Escolania (com digué el P. Joan Carles Elvira en el funeral del germà Odiló), “li oferí l’oportunitat de descobrir la vida monàstica, no a través dels llibres, sinó d’uns trobaments personals”. El germà Odiló considerava el seu pas per l’Escolania “com una gràcia del cel, una gràcia de la Mare de Déu, jo que havia perdut la mare”, quan el petit Josep tenia 11 anys. Per a ell l’estada a l’Escolania va ser com “un trampolí per fer un salt més gran i entrar al monestir, ara com a monjo”.



Així al poc temps de deixar l’Escolania, Josep Planàs ingressà a Montserrat l’1 d’octubre de 1941 per ser monjo. El germà Odiló va fer la professió simple el 4 de setembre de 1943 i la perpètua el 30 d’octubre de 1947. El 1961 el germà Odiló anà a París a ampliar estudis de composició i el 1973 va fer estudis de solfeig, harmonia, piano i direcció musical. També estudià violoncel amb el mestre Lluís Millet. Va col·laborar estretament amb el P. Ireneu Segarra, director de l’Escolania en diverses tasques i per això referint-se al germà Odiló, el P. Ireneu sovint repetia: “Sort n’he tingut d’ell”. De 1947 a 1988 el germà Odiló va ser professor de solfeig i piano; des de 1952, professor de violoncel i des de 1960, organista del santuari. A partir de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, el germà Odiló va compondre un gran nombre de melodies per al cant litúrgic en català (i en castellà, per a comunitats religioses de l’estat) i també la música d’una quarantena de Goigs. És autor de diversos llibres de cant, així com d’un mètode d’iniciació al violoncel i de diverses obres corals i instrumentals per a orgue.

El germà Odiló va col·laborar com professor en les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat i en les Trobades d’Organistes d’Església. El germà Odiló Planàs estimava molt el monestir de Solius, on passava unes setmanes cada any. Com recordava fra Jaume Gabarró, monjo de Solius, amb motiu de la mort del germà Odiló, “encara no feia tres anys de la fundació del monestir de Solius, que el germà Odiló ja hi venia”. I és que, com digué el P. Joan Carles Elvira, prior de Montserrat en el funeral del G. Odiló, “un dels llocs que després de Montserrat més va estimar, fou el monestir de Solius, on l’acolliren sempre com un germà”. De fet, les darreres setmanes de la seva vida, el germà Odiló les passà a Solius, abans que tornés ja molt malalt a Montserrat. Com digué fra Jaume Gabarró, “fruit de les seves estades entre nosaltres, va ser el cantoral “Preguem cantant” que el germà Odiló va compondre per als monjos de Solius”. El germà Odiló, com digué fra Jaume de Solius, “musicà des de zero, pràcticament totes les antífones i cants de la Litúrgia de les Hores i de la missa, melodies que la nostra comunitat ha anat aprenent per als diversos dies i festes de l’any”.

Bon pedagog, el germà Odiló Planàs, que dedicà tota la seva vida a l’ensenyament musical a l’Escolania, tenia molt d’interès, com digué ell mateix, “que els nois es formessin bé musicalment” i per això tenia molt en compte les possibilitats musicals de cada escolà. Fidel a la pregària i apassionat per la música, el germà Odiló va ser un monjo humil, senzill i ple de bondat.

"Qualsevol opció a favor o en contra de la independència serà legítima" (LEVANTE-EMV, 24/07/2021)

 Nascut a València el 23 d’octubre de 1947, ordenat prevere el 1971 i Doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, el bisbe Agustí Cortés és un pastor que parla amb la valentia dels profetes. L’actual bisbe de Sant Feliu de Llobregat, on és molt estimat, tant pels preveres com per les religioses i els laics, ha estat entrevistat pel digital Catalunya Religió. Ha estat una entrevista interessant feta a un bisbe intel·ligent, bona persona i amb molt de sentit comú. I és que, abans que res, els bisbes haurien de ser, com el bisbe Agustí, persones assenyades, sensibles la realitat del bisbat i de la seua gent i amb el cap ben moblat.

L’entrevista que li feren al bisbe de Sant Feliu de Llobregat la directora de Catalunya Religió, Laura Mor i el periodista Jordi Llisterri, ens mostra el pensament i el seny del bisbe Agustí.

Ben arrelat a la terra i a la gent que serveix, el bisbe Agustí deia en aquesta entrevista que, en aquest temps tan difícil que vivim, és important “crear consciència, obrir camins possibles d’esperança perquè la gent siga protagonista”. Alhora, demanava que siguem capaços de “ser cristià per conversió”, la qual cosa exigeix construir “no una Església de batejats, sinó de batejats convertits veritablement a Jesucrist”.

En aquesta entrevista, el bisbe subratllava la importància que ha de tindre a l’Església “el sentit ecològic del cristià i la ecologia integral”, en la línia de l’encíclica “Laudato si” del papa Francesc, per protegir el nostre planeta.

El bisbe Agustí també va recordar el paper important del papa Pau VI durant l’etapa final del franquisme, “col·laborant perquè s’implantara la democràcia a Espanya”.

Però la part més valenta i audaç de l’entrevista ha estat quan, tot i l’immobilisme de molts bisbes espanyols durant l’etapa del cardenal Rouco al front de la CEE, el bisbe Agustí ha afirmat que “l’Església es troba en un sa pluralisme d’opcions polítiques”.

Malgrat que alguns bisbes (i fins i tot cardenals) van declarar que Espanya era “un bien moral”, desqualificant l’independentisme, el bisbe Agustí reconeix “el sa pluralisme d’opcions polítiques”. I per això, amb valentia, el bisbe de Sant Feliu ha afirmat que “hi ha molts bons catalans que es troben contents amb l’estatut d’autonomia que tenim i altres molts bons catalans que no hi estan contents”.

El bisbe Agustí ha anat encara ha estat més valent quan ha afirmat que “qualsevol opció, siga a favor o en contra de la independència o de l’autonomia, serà legítima”, ja que “personalment pots pensar el que vulgues”. En aquest tema, “vade retro” per a molts bisbes espanyols que pràcticament defineixen com a dogma la unitat d’Espanya, el bisbe Agustí diu que “mentre una persona puga recitar el credo i sentir-se bon cristià, si un està pensant en la independència i l’altre no, el bisbe no pot dir qui està més en l’Evangeli”. I és que com deia en el seu llibre el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, “Ser independentista no és cap pecat”, ja que per a un cristià és tan legítim optar per la independència com ser partidari de la unitat de l’estat. Per això el bisbe Agustí afirma que “jo tinc molt clara l’obligació moral d’estimar Catalunya. És un dret i un deure de qualsevol cristià estimar el teu país i treballar per ell”.       

El bisbe Agustí, que va ser Rector del Seminari de València i professor de la Facultat de Teologia de València, no és la primera vegada que parla amb claredat i valentia, com quan va denunciar uns comportaments indignes en relació al projecte de construir el complex Eurovegas en la diòcesi de Sant Feliu. Amb audàcia, el bisbe Agustí denuncià aquest negoci degradant per a la persona humana i assenyalà els “perjudicis que ocasionarà a l’ecologia del terreny on es pretén construir”. El bisbe Agustí denuncià també “els beneficis d’aquests negocisdirigits a l’acumulació d’un capital que resta fora del lloc on s’ha treballat”.

Amb aquesta entrevista a Catalunya Religió, una vegada més hem comprovat que el bisbe Agustí és un home amb molt de sentit comú i sensible a la realitat que hi ha a Catalunya. Un bisbe que pensa el que diu, que diu el que pensa i que fa el que ha pensat i ha dit.  

Crec que així haurien de ser tots els bisbes: homes de Déu i profetes de la veritat que, alhora que anuncien la Bona Nova del Regne, denuncien també la mentida i el frau. I és que com deia el bisbe màrtir Enrique Angelelli, el bisbe Agustí té “una oïda atenta a Déu i l’altra al poble”.

Sense ser un bisbe independentista, Agustí Cortés defensa la pluralitat d’opcions polítiques, sense desqualificar (ni condemnar, com han fet altres bisbes), l’independentisme. Crec que el bisbe Agustí és fidel al que deia Sant Agustí: “En allò que és fonamental, unitat; en el que és opinable, llibertat i sempre caritat”. I no crec que l’unionisme o la indivisibilitat d’Espanya siga un dogma de fe (i tots estiguem obligats a creure en la unitat d’Espanya) i pel contrari l’independentisme siga un anatema que els cristians hàgem de rebutjar.  

Per això s’agraeixen les paraules valentes del bisbe de Sant Feliu de Llobregat que, pel que respecta al futur de Catalunya no condemna cap opció. 

La posició del bisbe Agustí, tan sensata (i dels altres bisbes de Catalunya) a favor de mesures de gràcia per als presos independentistes, contrasta amb la postura de l’arquebisbe de València. En la seua carta del passat 3 de juliol, l’arquebisbe de Cañizares presentava les mesures de gràcia, és a dir, els indults als presos del Procés, com a “hechos muy graves, que dejan o han dejado la puerta abierta a la destrucción de la unidad de España”. I és que segons l’opinió de l’arquebisbe de València (diferent al que han expressat els bisbes de Catalunya), els indults suposen obrir “caminos a la disolución del bien común”,  és a dir, “edificar la casa común que es esa unidad de Patria”. I és per això que des del sectors conservadors de l’Església s’ha “disparat” contra l’arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Joan Josep Omella, per haver recolzat, amb els altres bisbes catalans, les mesures de gràcia per als presos independentistes. Una mesura, per altra part, que està molt en la línia de l’Evangeli.  

Però el que queda clar és que si un arquebisbe està en contra dels indults i altres a favor d’ells, també els cristians podem estar a favor de la unitat d’Espanya o en contra, sense que una postura o l’altra (com ha dit el bisbe Agustí Cortés) determine qui és cristià i qui no ho és.

Pere M. Orts i Bosch (VILAWEB/ONTINYENT, 23/07/2021)

 Sovint els homenots del País Valencià, després de la seua mort (i fins i tot en vida), són oblidats injustament. Per això el llibre Pere M. Orts i Bosch, mirades al passat, memòries del present, del professor Antoni Ferrando, recupera per a la memòria col·lectiva aquest gran homenot en el centenari del seu naixement.

Aquesta obra, publicada per l’editorial Afers i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens mostra un escriptor que, com diu Ramon Ferrer (president de l’AVL) al pròleg del llibre, “es va distingir en tot moment per l’aposta pel diàleg, pel respecte de la diversitat, pel treball constructiu, per l’exemple en les formes de relacionar-se, per l’estudi silenciós, per la curiositat intel·lectual, per l’austeritat de vida, per l’amabilitat de caràcter, per la sensatesa i per la generositat”.

Com diu Ferrer, el llibre té “dos objectius: antologar algunes de les millors contribucions de Pere M. Orts a la història del Regne de València i oferir al lector un llarg extracte d’una ambiciosa entrevista personal, realitzada per Antoni Ferrando”.

Per la seua part, el professor Ferrando afirma que “el present llibre és més que un llibre d’homenatge”, pel fet que “ve a ser com el testament espiritual de l’autor, ja que arreplega alguns dels articles que millor reflecteixen els seus principals interessos intel·lectuals i reprodueixen la major part d’una llarga entrevista que li vaig fer” i que “sintetitza el pensament i les reflexions de tota una vida”.

Aquesta obra, que recomane, s’estructura en dues parts. La primera és un estudi sobre “la posició del nostre autor al voltant dels signes identitaris del Regne de València”, a més de quatre articles de Pere M. Orts sobre la història política i cultural del País Valencià. La segona part, amb una biografia d’aquest gran homenot, conté, com remarca Ferrando, “uns amplíssims extractes de l’entrevista que em va concedir, la primera meitat d’octubre de 2004”. El llibre acaba amb l’homilia que va fer mossèn Miquel Navarro en la missa funeral per Pere M. Orts i la necrològica que la presidència de l’AVL va encarregar al professor Ferrando “per a ser llegida en el Ple de la institució celebrat el 6 de març de 2015”.

M’ha agradat especialment l’entrevista que el professor Ferrando va fer a Pere M. Orts, i d’una manera particular allò que fa referència a la fe, la temàtica religiosa o Jesús de Natzaret. I per això (i pels articles del Sr. Orts) recomane aquest llibre. Només vull recollir ara la resposta de Pere M. Orts a la pregunta sobre com li agradaria de ser recordat. Pere M. Orts diu: “Crec que la cosa millor que poden recordar de mi és que no he fet mal a ningú. Conscientment, no he fet mal a ningú”.

Pere M. Orts i Bosch, va nàixer a València el 1921 i hi va morir el 2015. Fou advocat i membre de l’AVL, i va dedicar la major part de les seues investigacions a la història del Regne de València, amb la publicació de diverses obres. Aquest gran erudit va rebre, ben merescudament, el Premi de les Lletres Valencianes, la Medalla d’Or del Consell Valencià de Cultura, l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià i la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.



“Déu vol la unitat d’Espanya” (VILAWEB/ONTINYENT, 19/07/2021)

 Aquestes van ser les paraules que, solemnement, pronuncià l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, en l’homilia d’una missa que va presidir el 2015. I uns dies abans, en la seua carta setmanal, davant les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015, el cardenal Cañizares deia que no hi havia “justificación moral alguna para la secesión”.

Segons el cardenal valencià, com que “la unidad de España pertenece al orden moral”, els recents indults als presos independentistes, “abren la puerta a la destrucción de la unidad de España”, com va dir l’arquebisbe de València.

Amb aquest rerefons, no m’ha estranyat gens que la unitat d’Espanya i la llengua espanyola haja estat el nucli de la tercera i última jornada que, organitzada per la Universidad Católica de València i la Universidad CEU-Cardenal Herrera, va tindre lloc fa uns dies al Palau de la Colomina de la capital del País Valencià.

El web de l’Arzobispado de Valencia informava d’aquesta jornada, que formava part dels Cursos de Verano 2021 i que portava com a títol: “El Español como lengua dentro y fuera de España: Amenazas y Fortalezas”.

En aquesta jornada s’afirmà que “tenemos que tomar conciencia de la gravedad del momento histórico que vivimos en España, ahora que vemos tantos ataques a la unidad de España, a su integridad”. Per això aquest curs es proposava com a tema fonamental “abordar cuestiones que nos unen, como la lengua española”.

Tenint en compte que les dues Universitats estan al País Valencià i que fins i tot la Universidad Católica diu que és de València, no hauria estat malament que tractaren també sobre la llengua dels valencians i les seues amenaces, que mira per on, venen de l’Església Valenciana.

Però els cursos d’estiu, organitzats per aquestes dues universitats, continua aquests dies, concretament del 19 al 21, amb un títol del tot revelador: “La Monarquía Española: Tradición y Futuro”.

Després d’haver fet (i aprovat) les assignatures de Filosofia i de Teologia, he trobat estrany que si “Dios quiere la unidad de España”, com defensà el cardenal Cañizares, cap dels professors que he tingut no tractara mai aquesta afirmació de l’arquebisbe de València. Ni en Eclesiologia, ni en Sagraments, ni en Dret Canònic, ni en Teologia Bíblica de l’Antic i del Nou Testament, ni tampoc en Pentateuc, ni en Moral Especial i Fonamental. Els professors de Misteri de Déu, Cristologia, Metafísica i Lògica que vaig tindre, tampoc no em van parlar mai del desig de Déu sobre la unitat d’Espanya. Per això el cardenal valencià ha demanat que preguem per la unitat d’Espanya.

Què passaria si els bisbes de Catalunya digueren que “Déu vol la independència de Catalunya”?

Però el que trobe molt estrany és que si Déu vol la unitat d’Espanya, com és que aquesta voluntat de Déu no ix a la Bíblia? Potser estaria bé que juntament amb la creació d’Adam i Eva, en una nova redacció de la Bíblia es posara que Déu va crear també la unitat d’Espanya i que els primers pares ja parlaven espanyol. Amén.

 

diumenge, 18 de juliol de 2021

La Sra. Rita Barberà i el fariseisme del PP valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 17/07/2021)

  El PP valencià és especialista en provocar polèmiques absurdes i inútils, com, per exemple, canviar el nom d’Enric Valor pel d’Espanya a un carrer de Mutxamel. I després diuen que no són nacionalistes.

No sé si és que el PP no té memòria o bé és que, directament, li agrada fer el ridícul. L’últim “numeret” del PP valencià ha estat la proposta de la Sra. Mª José Català, regidora del PP a l’ajuntament de València, que ha demanat a l’alcalde Joan Ribó, que la Sra. Rita Barberà siga proclamada “Alcaldessa Honorària” del Cap i Casal del País Valencià. No tindria res a dir, si no fóra perquè el PP valencià (en l’última etapa de l’exalcaldessa), va vilipendiar i arraconar la Sra. Barberà, fins al punt de demanar-li que abandonara el partit i també (amb els vots del PP valencià), que deixara la seua acta de senadora per designació autonòmica.

Jesús de Natzaret va qualificar de sepulcres emblanquinats els fariseus i els mestres de la Llei així: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats, per fora sembleu gent de bé, als ulls del hòmens, però per dins sou plens d’hipocresia” (Mt 13:27-28).

¿Com és possible que el PP valencià (i també els dirigents estatals d’aquest partit com els Srs. Javier Maroto i Pablo Casado) arraconara la Sra. Barberà i ara, sense cap mena de rubor, demane per a la Sra. Rita Barberà el títol d’Alcaldessa Honorària? El grau màxim d’hipocresia i de fariseisme és la Sra. Català demanant aquesta distinció per a la Sra. Barberà, quan la mateixa Sra. Mª José Català va votar a favor de traure l’exalcaldessa de València del Senat.

I és que el PP valencià sembla que no tinga memòria. Sort en tenim de l’hemeroteca, que ens recorda l’actuació “exemplar” del PP valencià en relació a la Sr. Rita Barberà.

El PP valencià va demanar a Rita Barberà que deixara el Senat (Levante, 15 de setembre de 2016) i fera un pas enrere i que deixara també la presidència de la Comissió Constitucional del Senat. Això li ho va demanar, ni més ni menys que el Sr. Pablo Casado, en aquell moment vicesecretari de Comunicació del PP (Levante, 8 de febrer de 2016) i actualment, president d’aquest partit.

Per això la Sra. Rita Barberà, farta de la pressió del PP perquè es donara de baixa del partit, va abandonar el PP (Levante, 16 de setembre de 2016) però va conservar la seua acta de senadora.

Una altra veu “popular” que va pressionar la Sra. Barberà va ser el Sr. Alfonso Alonso, en aquell moment president del PP del País Basc, que va donar un ultimàtum a la Sra. Barberà en aquests termes: “Si no pren una decisió hui, l’haurà de prendre el partit” (El Plural, 14 de setembre de 2016). I per això el PP aconsellava a la Sra. Barberà que deixara el partit en 24 hores, perquè si no, el PP li ensenyaria molt “amablement” on estava la porta d’eixida del PP. Una altra veu que pressionà l’exalcaldessa de València va ser el ministre Luis De Guindos, que deia que “Rita Barberà hauria d’entregar la seua acta de senadora”. I afegia encara pel que feia a la militància de Rita Barberà: “Si Barberà no s’haguera donat de baixa voluntàriament, ho hauria fet el partit” (Cambio 16, 15 de setembre de 2016)

La Sra. Barberà, que ara el PP valencià vol homenatjar, va sol·licitar la seua baixa del PP, perquè el partit (que ara vol que siga “Alcaldessa Honorària”), li ho va demanar.

També el Sr. Javier Maroto, en aquell moment vicesecretari d’Acció Social del PP, assegurà que la Sra. Rita Barberà estava fent mal al partit i afirmava que si no es donava de baixa del PP, ho farien ells. El Sr. Maroto, en referència a la Sra. Barberà, deia: “No és exemplar mantindre’s en l’escó exclusivament per fruir d’una posició d’aforament”.  I com he dit abans, el Sr. Pablo Casado, en aquell moment vicesecretari de Comunicació del PP, demanà a la Sra. Rita Barberà que deixara la presidència de la Comissió Constitucional i que voluntàriament deixara el seu escó al Senat (El Mundo, 8 de febrer de 2016).

També a les Corts Valencianes, tots els grups parlamentaris (amb la Sra. Mª José Català que ara demana aquesta distinció per a la Sra. Barberà), van firmar una proposta conjunta demanant que Barberà renunciara a l’acta de senadora, “per salvaguardar la dignitat de la representació dels valencians” (El Correo, 15 de setembre de 2016).

I la Sra. Bonig, la defenestrada presidenta del PP valencià, deia que “una trajectòria tan brillant com la de Barberà” mereixia “una eixida digna i per això hauria de deixar la seua acta de senadora”. Cal dir que el dia 6 de maig passat, la Sra. Bonig va admetre públicament que es va equivocar en reprovar la Sra. Barberà i (cosa que no fa tothom) va demanar perdó pel tracte que el PP li va donar a l’exalcaldessa de València (Levante, 6 de maig de 2021).

El Diccionari Normatiu Valencià defineix la hipocresia com “la simulació de qualitats i sentiments que no es tenen”. No sé si els qui ara demanen aquest títol honorífic per a la Sra. Barberà no saben el significat del terme hipocresia, o bé els és igual tot.

El papa Francesc, el passat 19 de febrer, comentat el profeta Isaïes (Is 58:1-9), deia que la Quaresma era una oportunitat per reconèixer les pròpies incoherències i per identificar les capes de maquillatge aplicades per amagar la realitat. I per això deia que “els cristians no han de ser hipòcrites, amb l’anima maquillada”. En una altra ocasió el papa deia que “la hipocresia és el llenguatge de la corrupció, no el llenguatge de la veritat”. I el 2 de gener de 2019, el papa Francesc demanà als hipòcrites que no vagen a missa.

En el seu article (Levante, 9 de juny de 2021), el Sr. Miquel Domínguez lamentava que l’alcalde del cap i Casal del País Valencià, Joan Ribó i també Compromís, no hagen acceptat la petició del PP perquè la Sra. Barberà tinga el títol d’alcaldessa honorària. Però si va ser el PP qui va estigmatitzar i expulsar la Sra. Barberà del PP! I és que “quan fou mort lo combregaren”.

Per altra part, a l’Eucaristia en sufragi de la Sra. Barberà, a la catedral de València, el 28 de novembre de 2016, l’arquebisbe de València va fer referència a la seua homilia, “a las injusticias graves que con ella, con nuestra hermana Rita, se cometieron”. Segurament el cardenal es referia a “la condena injusta por los poderes de este mundo, muchas de ellas infernales”. I encara, el cardenal Cañizares demanà “que no hagamos más víctimas ni condenemos fuera del tribunal legítimo y justo, ni sentemos a nadie en el banquillo de los medios” i també, “que no hagamos sufrir a tantos con la mentira, juicios temerarios, odios y venganzas”. El cardenal Cañizares, amb les seues paraules, segurament pensava més en els jutges que en el PP. Però les seus paraules també podrien aplicar-se ben bé al PP, que va deixar sola la Sra. Barberà, estigmatitzant l’exalcaldessa, fins al punt de demanar-li que deixara el PP.

El que sí que està clar és el fariseisme i la hipocresia dels qui van fer tot el possible per traure la Sra. Barberà del PP i ara (com si mai no hagueren dit ni fet res en contra de l’exalcaldessa de València), demanen que siga designada “Alcaldessa Honorària”.

Les persones que van amargar l’última etapa de la vida de la Sra. Barberà, haurien de llegir el capítol 23 de l’Evangeli de Sant Mateu quan diu: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats, per fora sembleu gent de bé, als ulls dels hòmens, però per dins sou plens d’hipocresia” (Mt 23:27-28).

Comunicat de la Sra. Rita Barberà     

dimecres, 14 de juliol de 2021

Sanitat o Defensa? (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/07/2021)

 Si alguna cosa positiva en podem traure d’aquesta pandèmia, és que hem descobert i valorat el magnífic (però millorable) sistema sanitari que tenim, un sistema sanitari que ha fet front, heroicament, a les cinc onades del coronavirus que hem patit, gràcies a la gran professionalitat i a l’enorme sacrifici de metges i infermeres, els bons samaritans del nostre temps.

Recentment diversos professionals de la sanitat han fet un crit d’alarma, ja que amb aquesta cinquena onada de la Covid-19 i degut a la variant delta, els centres de salut estan col·lapsats. I és que el personal sanitari no pot atendre com cal l’atenció primària, pel fet que els professionals de la salut es dediquen a la Covid-19 al 100%. A més, després de més d’un any de pandèmia, els metges i les infermeres estan esgotats i per això alguns d’ells, per la duresa de la faena que fan, estan de baixa amb estrès i ansietat. Fins i tot alguns d’aquests magnífics professionals opten per altres treballs, degut a la precarietat que tenen als centres de salut.

La situació encara s’agreuja més pel fet que, malgrat la gravetat del moment, no hi ha, com caldria, un reforç de les plantilles, ni tampoc no hi ha els recursos econòmics necessaris per enfrontar-se a la variant delta del virus, que en els últims dies ha disparat els contagis. Degut a això, per exemple, hi ha tumors diagnosticats massa tard.

A “Paraules d’Arcadi”, el llibre que ens acompanya aquests dies als monjos a l’hora del dinar, el seu autor, Arcadi Oliveras, confirma una realitat que tots sabem, i és que “en el món actual la sanitat és un bé prioritari” i per això Aracadi Oliveras demanava en aquest llibre “dotar el sector sanitari amb una infraestructura més forta”. Oliveras diu també que, davant l’escassetat de mitjans econòmics i de personal i de les contínues excuses dels polítics, “no s’hi val a dir que no hi ha recursos”, perquè “si n’hi ha per a l’exèrcit, que per a mi no serveix per a res, com pot ser que no n’hi haja per a sanitat?”.

Cal recordar (i crec que en això les persones de sentit comú hi estarem d’acord), que la sanitat salva vides, com és ben evident, mentre que la despesa destinada a armes, no en salva. Els professionals de la salut (els bons samaritans del nostre món), haurien de disposar dels mitjans necessaris per poder atendre els malalts, i per això no poden continuar treballant com fins ara, perquè estan patint per manca de recursos i amb unes plantilles insuficients als hospitals i als centres de salut.

Davant d’aquesta situació, l’estat hauria de ser valent i acabar amb la despesa dedicada al ministeri de  defensa i traspassar a les comunitats autònomes els diners destinats a armes. I és que un país ha de saber prioritzar i entre invertir en sanitat o en defensa, és evident que els diners s’haurien de destinar a la sanitat, per així millorar la qualitat de vida dels metges i infermeres (que fan una feina heroica) i l’atenció als malalts.

Per això el personal sanitari (tan necessitat aquest estiu de tindre vacances, per l’esgotament que viu), per atendre adequadament els malalts necessita més mans i més diners i la societat necessita menys armes. Del govern de l’estat depèn (eliminant la despesa de defensa), que els metges i les infermeres puguen treballar amb unes millors condicions.

L’abnegació i el sacrifici del personal sanitari en la lluita contra la pandèmia, contrasta amb la irresponsabilitat de molts jóvens (i no tan jóvens) que sense fer cas de les recomanacions sanitàries s’apleguen per beure o fer festes. Per això considere estúpida l’acció dels estudiants que, com si no passara res, fan viatges de final de curs a Mallorca i també considere nefastos i insolidaris els concerts i els macrofestivals que apleguen milers de jóvens, mentre hi ha milers de negocis que han hagut de tancar. Comprenc les ganes de festa dels jóvens (i dels no tan joves), però ara ens cal a tots fer un sacrifici per acabar amb aquest virus. Perquè si no ho fem, la pandèmia anirà augmentant i a més, el virus anirà mutant, amb la qual cosa la pandèmia es descontrolarà del tot. No pretenc que la ciutadania faça vida de monjos, que a les deu de la nit ens en anem a dormir. Però ¿és sostenible i saludable anar a dormir a les sis o a les set del matí, després d’una nit de gresca i normalment de borratxera? Si fins i tot els Jocs Olímpics del Japó se celebraran sense públic i quan la velocitat de transmissió del virus està desbocada, ¿els nostres jóvens no poden esperar a fer festes i viatges quan tot això haja passat?

Al principi de la pandèmia, molts crèiem que el virus (que literalment va paralitzar el món) ens faria millors i que ens ajudaria a canviar el nostre estil de vida, tan insostenible. Però és evident que l’home és l’únic animal que repeteix (una i una altra vegada) el mateix error. Els altres animals aprenen dels errors i no tornen a repetir-los. Pel contrari els humans, després de la primera onada, amb la qual hauríem d’haver canviat de vida, vam continuar com si res. I és que en compte de salvar vides, vam preferir salvar el black friday, l’estiu del 2020, el pont de la Puríssima, Nadal, Cap d’Any i Reis, la Setmana Santa i la Pasqua, Sant Joan…..



És veritat que molta gent (molts jóvens també), ha actuat amb responsabilitat i sobretot ho ha fet la gent major que viu a casa o a les residències. És la gent que ens dóna un gran exemple. És la gent major que els anys quaranta va viure els sacrificis de la postguerra i que ara, aquests hòmens i dones han estat mesos i mesos tancats a les residències, sense poder abraçar els fills i els néts. I també ens donen exemple els metges i les infermeres que, heroicament, continuen lluitant i sacrificant-se per acabar amb la pandèmia, mentre que, impotents, veuen centenars de jóvens bevent al carrer o de viatge de final de curs, sense que facen cap mena de sacrificis per aturar la pandèmia. ¿Aquests jóvens no poden esperar que acabe aquest malson per poder divertir-se?

He titulat aquest article, “Sanitat o Defensa”. Però també l’hauria pogut titular: “Sacrifici o irresponsabilitat (o estupidesa humana)”.

diumenge, 11 de juliol de 2021

 Hui 11 de juliol, els monestirs benedictins i cistercencs celebrem la festa de Sant Benet, patró d’Europa. El pare dels monjos d’Occident ens mostra que, després de XV segles de vida monàstica, aquest carisma és tan actual com al segle VI. I és que el monaquisme, ahir, hui i sempre, és un camí que consisteix a trenar una història d’amor i de vida. Aquest és l’objectiu dels qui als monestirs ens consagrem a Déu en el seguiment de Jesús, i que en el si d’una comunitat volem fer de la pròpia vida, entrellaçada amb la del Mestre, una història d’amor.

Seguint l’Evangeli, el monjo ha de ser un home que en el si de la comunitat, somia, arrisca i es compromet en un estil de vida que el porta a treballar-se interiorment, per tal de canviar el seu cor. O millor: amb confiança s’obri a la conversió, perquè Déu canvie el cor de pedra del monjo i li done un cor de carn. És Jesús Ressuscitat, centre de la vida del monjo, que il·lumina la nostra esperança i les nostres nits fosques per curar les ferides del cor. I és en l’esperança, en un temps de tantes desesperances, de tantes incerteses i de tantes morts, que els monjos hem de sembrar llavors de resurrecció.

El 27 de març de l’any passat, a l’inici de la pandèmia del coronavirus, en la pregària del papa Francesc, sol en una plaça de Sant Pere totalment buida i sota la pluja, el bisbe de Roma ens convidava a escollir entre “el que compta veritablement i el que passa, per tal de separar el que és necessari d’allò que no ho és”. Aquestes paraules del papa em recordaren el que va fer Sant Benet, un jove de família benestant, que provinent de Núrsia anà a estudiar a Roma, en aquell moment centre d’una societat decadent. Desencisat d’aquell ambient superflu i frívol, Benet abandonà els estudis i se n’anà a Subiaco. I en una cova, en un lloc amagat, creà el seu desert interior, en una solitud desitjada per trobar Déu en el silenci del propi cor. A Subiaco, Benet descobrí en la mirada de Jesús, la profunditat d’un amor etern que arriba fins al cor de cada persona. I en el silenci, Benet va descobrir aquella part del cor on Déu hi habita i on podem trobar el secret de l’alegria. Benet, que cercava Déu, se n’adonà que Déu el cercava a ell abans i tot, i d’aquest desig mutu va nàixer la vida monàstica, que no és sinó aquesta recerca del Déu que és amor.

El monjo no se sent un superhome, sinó que és aquell que, tot i reconèixer la seua feblesa i la seua fragilitat, sap confiar en el Senyor que l’ha cridat per viure aquell goig que ompli el seu cor. I és que l’amor, i només l’amor, és a l’origen de la vida monàstica, com un camí, com una aventura, com un èxode que el fa eixir d’ell mateix.

El monjo és aquell que, amb “un cor i una ment oberts a tota la humanitat”, com ha dit l’abat Josep Mª Soler, vol fer amb  la seua vida i amb la pregària, un servei a favor del nostre món, tan ferit i tan ple d’injustícies.

En aquest temps marcat per la Covid-19, els monjos hem de saber acollir i curar les ferides, tant les pròpies com les dels germans. Guiats pel l’Esperit, el monjo intenta ser testimoni de fraternitat, artesà de comunió, sembrador d’unitat, icona de la Santa Trinitat i servidor de la caritat. Amb la seua vida, que posa en mans de Déu, i malgrat el seu pecat, el monjo és l’home dels somnis, un vertader somiador, perquè es fia totalment d’aquell Déu que obri camins nous, allà on, aparentment, no existeix cap possibilitat d’avançar.

Sant Benet vol que el monjo siga un home acollidor, com l’ombra d’una pinada o com l’aigua clara i fresca que s’ofereix generosament als pelegrins, cansats del camí. I és que, il·luminat amb la llum nova de Pasqua, el monjo, com demana Sant Benet, ha d’aprendre a ser pacient i humil com les plantes boscanes, menudes i senzilles i alhora, plenes de fragància i de bellesa. Només així, el monjo serà capaç d’acollir el misteri i el sagrament del germà, amb amabilitat i sense duresa. Reconeixent Crist en el proïsme, el monjo sabrà entendre i acceptar les complexitats (i les rareses) dels germans, estimant-los com són, no com nosaltres voldríem que foren. Acollint-los sense jutjar-los, sense condemnar-los, sense assenyalar els seus defectes ni tractar-los amb duresa ni rigidesa. Tot seguint l’Evangeli, que portem en gerres de terrissa, el monjo, amb la força de l’Esperit, ha d’aprendre cada dia a viure amb una actitud orant i agraïda, escoltant amb amor els atribolats i els desesperançats de la nostra societat. El monjo fidel a Jesús, s’ha de caracteritzar per la senzillesa de les seues paraules i dels seus silencis. I també per les seues obres, sovint menudes i de vegades tacades amb el fang del pecat.

En aquesta festa de Sant Benet, pare de monjos i patró d’Europa, cada monestir s’ha de convertir en un obrador de fraternitat, per acollir tots aquells que es troben ferits i que maltractats per la vida i pels altres, necessiten una abraçada fraterna, un somriure de tendresa i un cor capaç de viure i de sentir la compassió i la comunió que ens venen de Déu.



Aquest és el nostre repte i l’aventura apassionant que volem viure les dones i els hòmens compromesos amb l’Evangeli i amb la Regla Benedictina. Els monjos i les monges rebem la llum del Crist per tal d’il·luminar les foscors i les tenebres del nostre món i del propi cor.

La festa de Sant Benet que hui celebrem, és una crida a una més gran fidelitat i a la conversió. Per això hui és un dia per renovar el nostre compromís, la nostra professió, de ser monjos i monges que reneixen cada dia per la força de l’Evangeli. Monjos i monges pobres, limitats i pecadors, sí, però amb el desig d’avançar més i més en el camí i en la recerca de Déu, acollint hostes i pelegrins i compartint amb ells el goig de sentir-nos i de saber-nos, fills d’un mateix Pare i germans els uns dels altres.

Toni Cantó i el seu ‘chiringuito’ (Castelló Notícies, 07=7/2021)

 L’Evangeli ens empeny a ser sincers i veraços i a fugir de les mentides i de les falsedats. Jesús a l’Evangeli demana als seus deixebles que no tinguem una doble cara, ni una doble vida. I això, que s’ha de demanar a tothom, encara s’ha d’exigir molt més als polítics, que sovint diuen blanc i al cap d’un temps (sense immutar-se gens ni miqueta) diuen negre a allò que abans havien dit blanc.

Dic això perquè el mes de juny de 2019, durant el debat d’investidura del Sr. Ximo Puig, president del País Valencià, va ser més que surrealista l’afirmació (del tot falsa) del Sr. Toni Cantó, sobre la dificultat que tindria hui el poeta Miguel Hernández per publicar en castellà al País Valencià.

El Sr. Toni Cantó, en aquell moment Síndic de Ciutadans (abans a UPyD i ara al PP), li digué al president Puig, que el poeta d’Oriola no hauria pogut publicar hui la seua obra, pel fet d’escriure en castellà. I per això afirmà que “La cultura no tiene que ver con la identidad, sino con la universalidad. Miguel Hernández no habría podido publicar en la Comunitat Valenciana porque no habría tenido ni una sola ayuda para publicar en castellano”. I per si no havia quedat clar, el Sr. Cantó repetí de nou la seua mentida, pensant segurament que una mentida repetida milers de vegades acaba convertint-se veritat: “En la Comunitat Valenciana el Sr. Miguel Hernández no habría podido estudiar en español”.

Curiosament el Sr. Cantó no va recordar que el poeta Miguel Hernández va estar empresonat pel franquisme i va morir a la presó d’Alacant.

El Sr. Cantó (que quan era a Ciutadans, constantment es queixava del que ell anomenava els “chiringuitos” del govern del País Valencià), ara està al front de l’“Oficina del Español”, un “chiringuito” que li ha regalat la presidenta de la Comunitat de Madrid. Per això ara cal recordar-li al Sr. Cantó, que el 2019 deia: “La lengua termina mostrándose como un chiringuito más; aquí hay unos señores que en nombre de la lengua valenciana se enriquecen”.

Espere que la primera mesura del “chiringuito” del Sr. Cantó siga retornar els versos del poeta Miguel Hernández, que el Sr. Martínez Almeida, alcalde de Madrid, va decidir eliminar del Memorial del cementiri de l’Almudena, juntament amb els noms dels 2.937 afusellats per la repressió franquista entre els anys 1.939 i 1.944. Per això les mentides del Sr. Cantó sobre Miguel Hernández a les Corts Valencianes, ara pot “redimir-les” retornant els versos del poeta d’Oriola. Almenys, el “chiringuito” del Sr. Cantó, que tindrà un sou gens menyspreable de 78.084 euros (VozPópuli, 30 de juny de 2021), podria servir d’alguna cosa.

¿Serà capaç el Sr. Cantó de retornar els versos (escrits en castellà) de Miguel Hernández al Memorial de l’Almudena?

Les falsedats i les mentides del Sr. Cantó van més enllà dels “chiringuitos”. El Sr. Cantó ha afirmat diverses vegades que no pot treballar al teatre a Catalunya perquè fa obres en castellà. i això és fals. Consultant la cartellera teatral a Barcelona, aquests dies hi ha (entre d’altres), aquestes obres. I totes elles en castellà:

Los hijos”, al Teatreneu, del 3 al 31 de juliol.

La noche del club de la comedia”, al Teatre Coliseum, del 22 al 27 de juliol.

La casa de Bernarda Alba”, a la Sala Arts Teatre, del 4 al 25 de juliol.

Quan el Sr. Cantó, que diu que no pot treballar en Catalunya perquè fa obres en castellà, sap que menteix. El Sr. Cantó s’hauria de preguntar per què no el contracten a Catalunya. Certament no és perquè faça obres en castellà, sinó que deu ser perquè les seues dots interpretatives no convencen els empresaris dels teatres de Catalunya. Perquè altres actors sí que treballen en castellà als teatres catalans.

El Sr. Toni Cantó és un mentider compulsiu i per això canvia de parer (i de partit) cada dos per tres. I les seues mentides són ben patents, tant pel que fa al teatre en castellà, present d’una manera normal a la cartellera teatral a Catalunya, com pel que fa a les seues mentides sobre els “chiringuitos”, que abans tant maleïa i que ara està ben content en dirigir-ne un, ni més ni menys que l’“Oficina del Español”.

Per evitar aquests canvis de criteri (tan freqüents en els polítics), el Sr. Toni Cantó hauria de tindre molt present la crida de l’Evangeli a la sinceritat, per tal de fugir de la falsedat i de les mitges veritats. I per això Jesús ens diu: “Que el vostre llenguatge siga: sí, quan és sí; no, quan és no” (Mt 5:37).

Però com que el Sr. Cantó és capaç de fer tots els papers de l’auca (tant al teatre com a la política) tot i que abans deia que els “chiringuitos” eren inútils, ara no té cap problema en ser el responsable d’un d’ells. El Sr. Cantó es deu identificar plenament amb aquelles paraules de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”.

dimarts, 6 de juliol de 2021

45 anys de Saó (CASTELLÓ NOTÍCIES, 03/07/2021)

 Aquest mes de juliol la revista valenciana Saó compleix 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua.

Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, va eixir per primera vegada el juliol de 1976 (ara fa 45 anys) en plena Transició, quan encara no feia ni un any de la mort del dictador. De fet, com recordava el primer director de Saó, Josep Antoni Comes, el 21 de novembre de 1975, l’endemà de la mort de Franco, es reunia al convent dels dominics de València el primer equip de redacció per preparar l’eixida de la revista.

Amb una periodicitat mensual, Saó va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església del País Valencià, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat.

Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més, en la nostra llengua, era una autèntica proesa. Però amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana.

Saó mai no ha pretès ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de País, sense caure mai en el clericalisme. Ja el 5 de maig de 1976, com ens recorda Vicent Cremades en el seu llibre, “L’Església en la Transició”, els promotors de Saó van subratllar “que no era una revista eclesiàstica, sinó que anava a dedicar-se a reflectir una àmplia informació dels grups vinculats a l’Església, així com de les llibertats i la defensa dels drets de l’home”.

Va ser el prevere valencià Josep Antoni Comes qui primer va dirigir Saó, seguit d’altres directors com Emili Marín i Vicent Cardona, també capellans, fins que en l’actualitat la dirigeix el laic Vicent Boscà.

El Consell de Redacció l’integren persones tan valuoses com els antics directors, Vicent Cardona i Josep Antoni Comes a més de Vicent Josep Escartí, Carles Fenollosa, Antoni Ferrer, Teresa Guerrero, Enric Juan Redal, Irene Monclús, Francesc T. Martínez, Òscar Pérez, Alfred Ramos, Rafael Roca, Joan Lluís Sanxis i Presen Sena.

Entre els nombrosos col·laboradors de la revista hi ha els catedràtics de la Universitat de València Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també Joaquim Garcia Roca, Manuel Rodríguez-Castelló, Avel·lí Flors, Teresa Ciges, Daniel Climent, Vicent Àlvarez, Adolf Beltran, Alfons Cervera, Josep Franco, Jesús Huguet, Emili Piera. També van col·laborar en Saó amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura

En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat també diversos llibres relacionats amb l’Església i el País i quaderns de catequesi.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement, el recolzament i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la propaganda que inclou. Encara més: des de l’Església “oficial” o jeràrquica, Saó és vista amb suspicàcia com una publicació “sospitosa” pel seu compromís amb la nostra llengua i amb el nostre País. M’agradaria equivocar-me, però dubte molt que els bisbes del País Valencià estiguen subscrits a Saó. Com també no crec que els Seminaris de València, d’Oriola-Alacant, de Tortosa i de Sogorb-Castelló estiguen subscrits a Saó.

Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari anomenat “Paraula”, que malgrat el nom, està escrit íntegrament en castellà, i el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre anomenat “Noticias Diocesanas”, publicacions (com les webs dels bisbats valencians, a excepció del de Tortosa), que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Com ha escrit Vicent Cremades en el llibre mencionat abans, “aquesta publicació va suposar una nova resposta als plantejaments pastorals de l’Església”. I és que gràcies als seus promotors “la revista ha mantingut amb fermesa, plantejaments valencianistes i progressistes, però sempre tenint com a punt de mira un cristianisme inspirat en els principis renovadors del Concili Vaticà II ”.

La revista Saó ha passat moments crítics degut a la situació econòmica, ja que aquesta publicació no rep cap ajuda ni té cap suport per part dels bisbats valencians. Per això cada nou número de Saó és com un miracle, ja que aquesta publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó mes rere mes, per una Església Valenciana de veritat.



Tots els qui porten ara (i els qui l’han portada des de la seua creació), la revista Saó, han estat fent una bona saó durant 45 anys. Per això cal felicitar aquesta revista tan nostra i tan estimada, pel fet que ha arribat als 45 anys de vida, a més de desitjar-li que siga per molts anys més!

Com va dir Josep Antoni Comes en una interessant entrevista, “m’agradaria que Saó mantinga els dos pilars de cristianisme i valencianisme”, com continua defensant Saó 45 anys després de crear-se.

I una última cosa: la Generalitat del País Valencià hauria de concedir a Saó l’Alta Distinció, juntament amb els directors que ha tingut. Seria una bona manera de celebrar el 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, homenatjant així aquesta revista que, fidel i tenaçment, continua eixint cada mes, malgrat el nul recolzament que té per part dels bisbes valencians.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT