dilluns, 30 de juny de 2014

“Socórrer els oprimits” (SAÓ, JUNY, 2014)

Aquest era el desig del papa Francesc en l’homilia que pronuncià a la capella de Santa Marta, al Vaticà, el passat 18 de març. Comentant les lectures de la missa, el papa denunciava els hipòcrites “que es disfressen de bons catòlics”, però després deixen abandonats els més necessitats. I és que l’Evangeli ens crida a estar a prop de tots els qui sofreixen, amb una actitud de sol·licitud i de proximitat pels més dèbils de la nostra societat. Com deia el papa, “La Quaresma és per canviar la vida, no per als hipòcrites que es vesteixen de sants”. La Quaresma, continuava el papa Francesc, “és un temps per acostar-se a Jesús”.


El papa, que criticava els qui “resen mirant el cel”, mentre abandonen els pobres, ens urgia també a “aprendre a fer el bé, a socórrer els oprimits, a ocupar-se dels malalts, dels pobres, dels qui passen necessitat”. Per això el papa Francesc denunciava amb valentia (¿estaria pensant en els governants del País Valencià?) l’actitud hipòcrita dels qui es creuen bons: “Què fan els hipòcrites? Es disfressen de bons, fan com de sants, preguen mirant el cel. Fent-se vore, se senten més justos que els altres, menyspreen els altres”. I el papa continuava així, denunciant aquells que ignoren els qui pateixen i no els ajuden: “Els hipòcrites no saben fer això, no poden perquè estan tan plens de si mateixos que són cecs per curar els altres”.

També el 20 de març, el papa denunciava l’actual sistema econòmic, responsable del nivell d’atur que patim, amb aquestes paraules valentes: “L’atur és la conseqüència d’un sistema econòmic que ja no està capacitat per crear treball”. Fins i tot el papa Francesc s’escandalitzava pel fet que “la paraula solidaritat, està en perill de ser exclosa dels diccionaris”, ja que són molts els governs que abandonen els més dèbils de la societat. Sort en tenim dels voluntaris de Càritas, Bancs d’Aliments, Creu Roja o Mans Unides, que supleixen allò que els governs no fan!  

Els deixebles de Jesús no podem viure ignorant el sofriment dels nostres germans. Per això el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, el valencià Agustí Cortés, un home sensible a les necessitats dels qui pateixen, deia el mes de març: “No es pot ser un cristià autèntic, sense preocupar-se dels pobres”.
En aquest temps de crisi, els nostres governants haurien de llegir la paràbola del ric, “que vestia de porpra i lli finíssim i banquetejava cada dia esplèndidament”, i del pobre Llàtzer, “cobert de ferides, desitjant saciar-se del que queia de la taula del ric”. (Lc 16: 19-31).


I és que al nostre País, són molts els Llàtzers que es troben abandonats per la Generalitat. Per això ha estat molt oportú el comunicat de denúncia del Grup de Seglars i de Rectors dels Dissabtes, “Davant el deteriorament dels serveis públics”, on denuncien les successives retallades immorals, que afecten els més desvalguts.  

diumenge, 29 de juny de 2014

Mara Soler (VILAWEB/ONTINYENT, 29/06/2014)

A mitjans de març se’n va anar! Quan estava a punt de començar la primavera, Mara Soler ens va deixar. En plena joventut i amb una vida, massa curta, però ben plena de projectes, d’il·lusions i d’horitzons, Mara va iniciar un camí nou.



La vaig conèixer a València l’octubre de 1974, quan vaig començar els meus estudis a la Universitat. Ella vivia en el pis de dalt d’on residia jo. Era el carrer En Sala número 11, a tocar del Patriarca, del Parterre, del palau del Marquès de Dos Aigües i del carrer de la Pau.

Mara era uns anys més jove que jo i de seguida vam congeniar. Hores i hores de diàleg per compartir il·lusions en aquells anys del final del franquisme. Mara era una jove inquieta, desperta, crítica amb moltes coses, però enormement comprensiva. I plena de tendresa!! Li agradava tocar la guitarra i cantar, i amb una altra veïna va interpretar al saló d’actes del seu col·legi, aquell Jesucrist Superstar dels anys de la Transició.

Mara era una xica molt especial, de gran intel·ligència i d’una enorme sensibilitat. Era una jove d’una ètica íntegra i coherent. Severa amb ella mateixa i tolerant amb els altres, tenia un caràcter fort en tots els sentits, i alhora, ple de dolcesa. Sòbria en les seues necessitats, gairebé ascètica, els seus amics eren la seua prioritat!!

Malalta de càncer, va mantindre els seus projectes i aficions fins que va poder, amb dolor però amb una gran enteresa!! Els llibres, el cinema, la fotografia i la seua magnífica tasca com a docent, la van acompanyar sempre. I la seua obra com a persona, una persona excepcional, com a professora i com a artista, romandrà en la memòria de tants i tants que la vam estimar.      
Ens vam retrobar fa uns dos anys i des d’aleshores vam recuperar aquella amistat de joventut dels anys 70. Per correu electrònic i per telèfon estaven permanentment en contacte i era ella la que, plena d’afecte, comentava els meus articles. I, com era una dona que escrivia a la perfecció, em donava pautes per millorar els meus textos.

Mara, que va nàixer el 1961, era llicenciada en Filologia Espanyola i també en Comunicació Audiovisual. Professora de Llengua i Literatura Castellana en Secundària i en Batxillerat, des de 1986, també havia fet cursos de fotografia i Tallers audiovisuals, tant en IES com en Centres de Professors.

Mara era una artista i una excel·lent escriptora. Entre les seues exposicions individuals, cal recordar In ictu oculi. Imagenes religiosa de la Iglesuela del Cid, Llium inter spinas (A)cercando Rocafort In pari materia, Parets del Maestrat, parets de València, Petrae memoria, lapidis vox. Piedras que hablan, entre moltes altres exposicions que havia fet a La Iglesuela, Rocafort o a la Societat Coral El Micalet. També havia participat en exposicions col·lectives a La Font d’En Carròs, Oliva, Ondara, Gandia, Múrcia.

Mara va publicar diversos articles en revistes i llibres sobre temes d’innovació educativa, comunicació audiovisual i etnologia. També va dissenyar catàlegs, panells cartells i portades de llibres, tant per a associacions i institucions públiques, com també per a diversos tallers d’art  i per a exposicions d’altres artistes.

Va publicar el llibre La magia de la fragua. La forja tradicional en el Maestrazgo, una obra editada pel CEIG, l’Instituto de Estudios Turolense, la Diputació de Teruel i el Gobierno de Aragón, premiat pels Projectes Europeus Leader. Aquest llibre, del qual vaig fer un article en aquestes mateixes pàgines el 19 d’abril de 2013, conté més de 450 fotografies de Mara. 
   
Era ella, amb una sol·licitud extrema, que m’enviava totes les col·laboracions que feia, els llibres i revistes on publicava i un preciós gravat de l’antiga romeria de Castellfort a l’ermita de Santa Maria del Cid, que va fer el seu marit, l’amic Narciso Echeverria i que guarde com un tresor.

Mara mai va deixar de lluitar, sempre amb un somriure als llavis. La seua generositat ens ha enriquit a tots els qui hem tingut el goig de compartir la seua amistat. Mara sempre estava a punt per recolzar, animar i encoratjar incondicionalment els altres!


La seua actitud noble i generosa i el seu tremp, alhora fort i dolç és el llegat que ens ha deixat una jove excepcional per la seua intel·ligència, pel seu treball i per la seua alegria.

divendres, 27 de juny de 2014

'Moltes gràcies' (Diari de Girona, 27/06/2014)


Aquestes varen ser les úniques paraules que el rei va dir en la nostra llengua, en el seu discurs del passat 19 de juny. En un Estat on la Constitució diu que reconeix la riquesa de les diverses llengües, és merament anecdòtic que el nou rei digués simplement dues paraules en la nostra llengua. I també, dues paraules més en basc (Eskerrik asko) i en gallec (Moitas grazas). La resta del discurs del rei va ser íntegrament en castellà, cosa que demostra el "convenciment" que el rei té d'un Estat plurilingüístic.

Però a part de la marginació de les llengües no castellanes, el que em va sorprendre del rei va ser que utilitzés les quatre llengües de l'Estat, encara que d'una manera molt desigual. I és que el castellà va estar molt per damunt del basc, el gallec i el català. I dic les quatre llengües (i només quatre) perquè el rei utilitzà el castellà d'una manera abusiva, però també (encara que anecdòticament) la llengua oficial del País Basc, la de Galícia i finalment la llengua que parlem a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears! 


Si com diuen les Sres. Rita Barberà, alcaldessa de València i Mª José Català (!), consellera d'Ensenyament, i els Srs. Fabra, Malonda, Giner, Castellano, Bellver, Rus, tots ells màxims dirigents del PP de la Comunidad Valenciana, la llengua que parlem els valencians és diferent de la que parlen catalans i illencs, com és que el rei va donar les gràcies de quatre maneres diferents, i per tant en quatre llengües diferents, i no en cinc? Resultarà que el rei és catalanista? Protestaran els Srs. Fabra, Castellano, Rus, Giner, Bellver o Malonda a la Casa Reial, pel fet que, en el seu discurs, el rei no utilitzés una expressió en valencià, diferent de la que s'utilitza en català? Negant el PP valencià la unitat de la llengua, és com si negués la teoria de la relativitat, el Principi d'Arquímedes o la teoria de l'Evolució de les espècies! 

Però encara hi ha més! En el seu discurs, el rei va citar els poetes Antonio Machado, com a representant de la llengua castellana, Rodríguez Castelao, pel que fa a la llengua gallega, Gabriel Aresti pel que fa a l'eusquera i Salvador Espriu! El rei posava el poeta Espriu com a representant de la llengua de les persones que utilitzem l'expressió: "Moltes gràcies". I és que el rei, com no podia ser d'una altra manera, estava citant Espriu, com a representant de la llengua dels catalans, dels illencs i dels valencians. Ves per on, el rei estava defensant la unitat de la llengua que parlem valencians, catalans i mallorquins, dient simplement: "Moltes gràcies". Perquè, quina diferència hi ha entre allò que diuen els catalans i els mallorquins per donar les gràcies i allò que diem els valencians? Si els valencians diem "Moltes gràcies", ¿com donen les gràcies els catalans? Utilitzen una llengua "diferent" i una expressió "diferent" a la dels valencians per dir "Moltes gràcies"?

El rei no va fer el ridícul que fa Renfe a la seva web, on posa la seva informació en anglès, gallec, castellà, basc, català i valencià! I així posa, "Benvinguts" (C) i "Benvinguts" (V). 

Per altra part, el rei Felip VI podria imitar el rei Felip dels belgues, que signa les lleis amb tres noms: Philippe (en francès), Filip (neerlandès) i Philipp (alemany). No és que siga gran cosa, però sempre és més que dir només "Moltes gràcies" en castellà, eusquera, gallec i en la llengua que diem també, "Bon dia o bona nit".


Sant Ciril d'Alexandria (LEVANTE-EMV, 27/06/2014)


El 27 de juny celebrem la festa de Sant Ciril d'Alexandria, un dels pares de l'Església més important de l'Orient cristià. Durant 32 anys va ser patriarca d'Alexandria, capital política i eclesiàstica d'Egipte, una ciutat on hi convivien les cultures jueva, cristiana i pagana. El nom de Ciril d'Alexandria va unit al Concili d'Efes (el tercer concili ecumènic) com a defensor de la fe, davant la controvèrsia nestoriana. La seua doctrina cristològica fa que Ciril d'Alexandria siga venerat com un far del cristianisme.


Possiblement Ciril va nàixer a Alexandria. Nebot del patriarca Teòfil, Ciril era de família acomodada. Per això va rebre una bona formació intel·lectual. Els seus escrits ens revelen un home d'una gran activitat pastoral. A finals del segle IV, les principals seus eclesiàstiques estaven ocupades per grans teòlegs: Ambròs a Milà, Damas a Roma, Ciril de Jerusalem a aquesta ciutat, Gregori a Nissa i Joan Crisòstom a Constantinoble.


                                                              Sant Ciril d'Alexandria


El 412, Ciril ocupava la càtedra alexandrina com a patriarca i cap de totes les esglésies de l'Egipte romà. Del 428 al 431, és quan Ciril va mantindre la lluita contra Nestori, per defendre la fe davant les controvèrsies cristològiques. I del 431 al 444, va consolidar la pau eclesiàstica a l'Orient cristià.



Nestori (i el nestorianisme) afirmava que Maria era la mare de Jesús, però no la mare de Déu. Ciril va combatre aquesta heretgia nestoriana, afirmant en la carta pasqual del 429: «No un home corrent és engendrat per Maria; sinó el mateix Fill de Déu fet carn, i per això Maria és veritablement Mare del Senyor i Mare de Déu». Així Maria era anomenada Theotokos, o Mare de Déu.

Va ser un sínode romà qui declarà heterodoxes les doctrines nestorianes i per manament del papaCelestí I, Ciril quedava comissionat per notificar a Nestori la decisió, donant-li 10 dies perquè es retractara dels seus errors si no volia ser excomunicat. Amb aquest motiu, Ciril redactà una carta sinodal que havia de subscriure Nestori, per tal de quedar eximit com a heretge. Va ser l'emperador Teodosi II qui, el 431 convocà un concili a Efes, on Ciril condemnà l'heretgia nestoriana. El concili, que començà el 22 de juny d'aquell any, estava presidit per Ciril, que ocupava «el lloc del santíssim i benaurat arquebisbe de l'Església Romana, Celestí». Així, el concili d'Efes aprovà la doctrina de Ciril sobre la unitat de la persona de Crist. Per la seua intervenció a Efes, Ciril d'Alexandria va ser considerat com el gran pare d'aquest concili.



Ciril d'Alexandria va morir el 444 i de seguida va ser venerat com el gran defensor de la maternitat divina de Maria. 

Entre les seues obres més importants cal destacar els 5 llibres dels Comentaris sobre Isaïes, els 10 llibres del Comentari sobre Joan, els 5 llibres Contra Nestori, i també 29 homilies pasquals i 80 carte

dijous, 26 de juny de 2014

57,8 euros per minut (INFORMACIÓN.ES, 26/06/2014)


Això és el que cobra Leo Messi, jugador del Barça, després que, recentment, li haja estat renovat el seu contracte, ja de per si milionari. Si cada minut Messi cobra 57,8 euros, vol dir que en una hora, aquest futbolista guanya 3.472 euros. I en un dia s'embutxaca 83.333 euros!! I en un mes, 2,5 milions d'euros nets!! D'aquesta manera, Messi s'ha convertit en el jugador de futbol més ben pagat del món, amb un «sou» de més de 20 milions d'euros nets, per temporada. Però el qui diu Messi, i encara que no amb el mateix «salari», pot dir-se també de Sergio RamosCristiano Ronaldo, o David Villa. O de Guaita i Barragán del València, Manu Herrera de l'Elx o de Sardinero, de l'Hèrcules d'Alacant.

Amb aquest sou de 57,8 euros per minut que cobra Messi, ningú no diria que estem en una crisi econòmica, de les més profundes que vivim! Una crisi que fa que moltes famílies no puguen arribar a finals de mes! Una crisi que obliga molts valencians a buscar menjar als bancs d'aliments o a Càritas! I sort que la «Roja» no ha guanyat el Mundial del Brasil, perquè d'haver-ho fet, a part dels diners gastats en hotels durant un mes, haurien cobrat 720.000 euros cada jugador! I dic que la sort és que no hagen guanyat, perquè els futbolistes de la «Roja», pel fet de no haver superat la primera ronda, «només» es repartiran 1,6 milions d'euros!!

Al costat d'això, què cobra un pensionista que ha estat treballant tota la vida? O un mestre? O un llaurador? Quin periodista d'INFORMACIÓN cobra això? O quin infermer cobra 57,8 euros, no al minut, sinó cada l'hora? O quin forner o manyà cobra eixos diners? Aquestes xifres, ja de per si escandaloses, no fan sinó manifestar les immenses desigualtats que existeixen en la nostra societat. I també, l'existència d'uns valors i d'unes prioritats, els diners, que fan que el nostre món, siga un món en crisi.



Per això són de màxima actualitat les paraules del papa Francesc a l'exhortació, l'Alegria de l'Evangeli, quan remarca els «avanços que contribueixen al benestar de la gent» (nº 52) i al mateix temps, l'escàndol que «la majoria dels hòmens i dones del nostre temps, viuen precàriament el dia a dia» (nº 52). Per això el papa rebutja «una economia de l'exclusió», pel fet que aquest model «mata» (nº 53).

El papa s'escandalitza també, «que no siga notícia que mor de fred un ancià en situació de carrer, i sí que ho siga una caiguda de dos punts a la borsa» (nº 53). O el Mundial del Brasil! I és que al nostre món, desgraciadament, encara hui, «el més poderós es menja al més dèbil» (nº 53). Per això el papa Francesc rebutja «la nova idolatria del diner» (nº 55) i «la desigualtat» (nº 59).

Guanyar 57,8 euros per minut és una indecència, quan hi ha gent que busca menjar als contenidors! Per això mateix, la nostra societat hauria de replantejar els valors predominants, on el futbol mou milions (perquè els paguen els qui van als partits!) mentre que molta gent passa dificultats econòmiques.

Al costat d'aquest sou de Messi, les últimes dades conegudes ens diuen que els valencians tenim una alta taxa de pobresa en salut, en ensenyament i en exclusió social, ja que un 25,12 dels valencians viuen pobrament, mentre que un 14,93 dels ciutadans del País Valencià, porta més d'un any sense treball. No caldria reflexionar ja sobre el paper del futbol i els sous dels futbolistes? O és que hem perdut l'oremus?

diumenge, 22 de juny de 2014

'Porque està de moda' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 22/06/2014)


Així ho deia fa uns dies, sense que li caiguera la cara de vergonya, el Sr. Abdelmalik El Barkani, Delegado del Gobierno a Melilla, referint-se als immigrants que intenten passar la reixa: “Los inmigrantes suben a la valla  porque está de moda”. I per acabar-ho d’arrodonir, encara afirmava: “Buscan llamar la atención de la prensa”.

Alguns polítics europeus han dimitit per molt menys del que ha dit aquest “Delegado”!! Sembla que els polítics del partit que governa l’Estat, han perdut l’oremus!! No tenen cap mena de sensibilitat per unes persones que fugen de la fam i de la mort!! I, a més, encara són capaços de frivolitzar (“está de moda”) la desesperació d’unes persones que busquen un món millor. Perquè cap dels immigrants que intenta passar la reixa de Melilla, ho fa per gust! Ni per turisme!! Ho fa per necessitat!! Però ja es veu que el Sr. Abdelmalik El Barkani té la nevera ben plena i no ha de fugir del seu confortable despatx!!

I és que tant el Sr. El Barkani com el ministre de l’Interior, han caigut en la immoralitat i en la indecència!! El Sr. El Barkani i el ministre de l’Interior haurien de sentir les paraules de l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, quan defensa que “el famolenc, el pobre sense sostre, el qui va despullat, són la nostra pròpia carn”. Per això l’arquebisbe Agrelo ha demanat “una altra política de fronteres i una altra lògica en els nostres raonaments”.

El bisbe Santiago Agrelo protestant per les reixes

Per a l’arquebisbe de Tànger, “és inacceptable que la política migratòria dels anomenats països desenrotllats, ignore els empobrits de la terra i vulnere els seus drets fonamentals”. Com també “és inacceptable que es reclamen fronteres impermeables per als pacífics de la terra, i que aquestes mateixes fronteres es tornen permeables per als diners de la corrupció, per al turisme sexual, per al tràfic de dones, per al comerç d’armes”.  

L’arquebisbe Agrelo creu escandalós “que una decisió política vaja omplint de tombes  un camí, que els pobres fan amb la força de l’esperança”, com també “que mercaderies i capitals tinguen més drets que els pobres, per entrar a un país”.

És una vergonya que la vida d’una persona tinga menys valor que una suposada seguretat o impermeabilitat de fronteres. Per això les societats i els governs, com l’Espanyol, que no tenen una paraula creïble i una mà solidària per oferir als exclosos una vida digna, són societats i governs injustos i inhumans!! Són governs que tornen a encadenar la llibertat dels africans, de la mateixa manera que, fa quatre o cinc segles, l’encadenava els mercaders d’esclaus.

El ministre  de l’Interior hauria de sentir les paraules del papa Francesc quan denuncia “la globalització de la indiferència”, “el comportament hipòcrita” d’aquells que “han perdut el sentit de la responsabilitat”. I davant la mort dels immigrants, el papa també  es preguntava “qui és el responsable de la sang dels nostres germans”. Encara, el papa denunciava “la cultura del benestar que ens porta a pensar en nosaltres mateixos i ens fa insensibles al crit dels altres”!!

El Sr. El Barkani vol fer creure que els immigrants passen la reixa de Melilla “porqué está de moda”!! El Sr. El Barkami i el ministre de l’Interior  haurien de reconèixer que els immigrants no són els agressors, sinó els agredits per la intolerància i la immoralitat del Govern de l’Estat. El Sr. El Barkami i el ministre de l’Interior haurien d’escoltar la veu de denúncia del profeta Jeremies: “No useu la violència amb l’estranger” (Jr 22:3)

  

“Seguiu el mocadoret” (VILAWEB/ONTINYENT, 22/06/2014)

El pròxim dimarts s’acompliran 601 anys del miracle del mocadoret, quan Sant Vicent Ferrer, el 24 de juny de 1413, va mostrar a la gent que l’escoltava, la urgència per auxiliar una família que vivia en la pobresa. 

Segons conta la tradició, aquell 24 de juny d’ara fa 601 anys, quan Sant Vicent es trobava predicant a la plaça del Mercat de València, davant de la Llotja, la seua santedat de vida li va fer vore que una família de la ciutat de València vivia en la indigència. El P. Sant Vicent explicà al seu auditori la necessitat d’aquelles persones, i per tal que el poble poguera ajudar-les, tirà el seu mocador a l’aire, que anà volant fins la casa número 5 del carrer de la Tapineria, amb la gent al darrere. Quan el mocadoret entrà per la finestra on vivia aquella família pobra, es va produir l’autèntic miracle: la solidaritat i la generositat dels qui havien seguit el mocadoret, es va materialitzar en l’ajuda a la família que passava dificultats.

El miracle del mocadoret continua repetint-se sis segles després! Ara ja no és Sant Vicent qui llança el mocadoret a l’aire per auxiliar la gent que passa gana, sinó que són els voluntaris de Càritas, de la Casa de Caritat, de Creu Roja, dels Bancs dels Aliments, de les Associacions de Veïns i tantes i tantes persones anònimes, les qui continuen ajudant la gent que té problemes de subsistència.

En ple segle XXI, és una vergonya que encara hi hagen hòmens, dones i xiquets que passen fam!! Encara hui en dia, sis segles després del miracle del mocadoret, hi ha la necessitat urgent d’atendre persones majors, ancians que viuen sols, discapacitats, malalts dependents, o xiquets de famílies amb risc d’exclusió social, mentre el Govern Valencià continua menyspreant els qui sofreixen.

El miracle del mocadoret és tan actual hui, com fa 601 anys. I per això, cal també que la solidaritat faça visible una sol·licitud per tots els qui passen necessitat. Perquè el miracle no va ser que el mocadoret anara volant fins a la casa d’aquella família, sinó que l’autèntic miracle va ser la solidaritat que va nàixer, per socórrer els qui tenien fam.

                         Sant Vicent en el miracle del mocadoret

Quan l’Administració no fa bé el seu treball, són els voluntaris a les parròquies o en diverses ONG, els qui ixen a l’encontre dels qui viuen en la pobresa, o fins i tot en la misèria. ¿Per què la Generalitat no fa el possible i l’impossible per eradicar la pobresa que flagel·la la nostra societat? ¿Per què la Generalitat no té una prioritat clara a favor de les persones, i s’ha gastat els nostres diners en Fórmules 1, aeroport sense avions i Màsters de Golf?

L’any passat, la Consellera de Cultura afirmava que el Gran Premi de Fórmula 1 d’Europa de 2012, ha superat un cost de 39 milions d’euros, 27.6 dels quals corresponien al cànon pagat a l’organització. No és una immoralitat que la Generalitat pague 39 milions d’euros, amb les bosses de pobresa que hi ha a la nostra societat? Però què ens prenen el pèl? No recorden els membres del Consell, les reiterades promeses del Sr. Camps, que “la Fórmula 1 no costará ni un euro  a las arcas públicas”? (Las Provincias 5 d’abril de 2007) Deien que això era la condició sine qua non,con la que trabaja el Presidente de la Generalitat, Francisco Camps”. I el Sr. Ricardo Costa, diputat pel PP, també deia que la Fórmula 1 “viene a ser un regalo de Bernie Ecclestone” (El País 28 d’agost de 2009) Ja estem veient el que ens costa el “regalo” del Sr. Ecclestone!!

Quants diners (que no eren seus!!) han malgastats els membres de la Generalitat en festes faraòniques, que no serveixen per a res!!

I per contra, quants ciutadans anònims, amb molts menys recursos que la Generalitat, fan realitat l’ajuda solidària als qui més sofreixen! Quants ciutadans anònims saben compartir allò que tenen, i fan possible, un dia i un altre, tants i tants miracles del mocadoret!!


Per això el miracle del mocadoret continua present hui en els nostres pobles, gràcies a Càritas, Creu Roja, Mans Unides, Bancs d’Aliments i tantes persones anònimes!! Són eixos hòmens i dones, els qui continuen fent miracles a favor d’aquelles persones que han estat víctimes de la cobdícia dels bancs i de les injustícies dels poderosos, insensibles al dolor del nostre món. I mentre la gent passava gana, la Generalitat organitzava la Fórmula 1 i la Copa d’Amèrica!!

divendres, 20 de juny de 2014

750 anys del Corpus (LEVANTE-EMV, 21/06/2014)

La festa del Corpus va ser instituïda pel papa Urbà IV, l´any 1264, per mitjà de la butla Transiturus, en la qual s´aprovava el costum que el 1247 s´havia instaurat a la ciutat de Lieja, com a resultat d´unes visions que diuen que va tindre una monja, Juliana de Mont-Cornillon. Aquestes visions expressaren el desig que s´introduira una nova solemnitat litúrgica, destinada a celebrar solemnement el misteri de l´Eucaristia, ja que el Dijous Sant, (on commemorem la seua institució) no permet una explosió d´alegria, per trobar-se immers en l´ambient auster de la Setmana Santa. 

El papa Urbà IV, que havia estat ardiaca de diòcesi de Lieja i que havia acollit amb entusiasme la introducció de la nova festa, va establir que se celebrara en tota l´Església, el dijous següent a Pentecostès. 

Lligats a la festa del Corpus, en el seu 750 aniversari, tenim uns texos litúrgics de Sant Tomàs d´Aquino, els més coneguts dels quals són el Pangelingua, el Lauda Sion i l´Adorote devote. 



A la ciutat de València, la processó del Corpus se celebra des del 1355, per reafirmar la presència real de Jesús en l´Eucaristia. Aquesta és una processó didàctica i catequètica, que amb l´impuls dels Amics del Corpus, mostra la història de la salvació a través de diversos personatges, des d´Adam i Eva, a Noé, Josué, Abraham i Isaac, l´Arca de l´Aliança, Judit o els exploradors de la Terra promesa, carregats amb el raïm, fins als ancians de l´apocalipsi i els sants més coneguts, com Sant Cristòfor, l´Àngel Custodi del Regne, Sant Joan Baptista, Sant Miquel, els Apòstols i els Evangelistes i també diverses danses com la Moma i els Momos, els Arquets, els Cavallets, la Magrana, els Pastorets, els Llauradors i els Turcs. Uns altres elements del Corpus valencià, són les Roques, que fan el recorregut de la processó abans que aquesta comence i el capellà de les roques, que dalt d´una mula, convida els valencians a la processó, com també la Degollà.

En mig d´aquest explosió de caràcter popular, sorprèn negativament la presència de l´exèrcit, que es fa present amb tres soldats a cada costat de la custòdia amb l´Eucaristia. Com comentava l´any passat (en un article) mossèn Alexandre Alapont, «uns soldats, armats amb fusells que mouen rítmicament durant la processó, repugna als ulls del Senyor de la pau». I és que és un contrasentit que a la processó del Corpus, siga l´exèrcit qui acompanye la custòdia. Haurien de ser els pobres, els immigrants, els aturats i els desnonats per l´avarícia dels bancs, els qui custodiaren l´Eucaristia, ja que són ells, els preferits de Déu.

Un altre contrasentit en aquesta (i en moltes altres processons) i que també denunciava mossèn Alapont, és l´anomenada Marxa Reial o Himne Nacional espanyol, a l´eixida i a l´entrada de la custòdia de la catedral. No hauria de ser una marxa militar la que anunciara l´eixida i l´entrada de la custòdia. Hi ha moltes marxes religioses, que no tenen aquest component político-militar de l´Himne espanyol!


dimecres, 18 de juny de 2014

Sant Romuald (Levante-EMV, 18/06/2014)


Cada 19 de juny, l´Església celebra la festa de Sant Romuald, abat i monjo, i fundador de l´Orde de la Camàldula. Romuald va ser un dels millors representants de la reforma de l´Església, a finals del segle X i principis de l´XI, degut al moment de decadència del cristianisme. Si la reforma de Cluny, entre els benedictins, va tindre lloc a principis del segle X, Sant Romuald va fer el mateix 100 anys després.


Romuald, de família dels Onesti, ducs de Ravena, va nàixer sobre el 950. Va passar la seua joventut d´una manera desordenada. Però un fet luctuós, va canviar Romuald. Son pare, Sergi, en un duel, al qual va assistir el seu fill, va matar el seu adversari. El jove, angoixat per aquella mort, es va retirar a fer penitència al monestir benedictí de Classe, a prop de Ravena. Després de 3 anys, Romuald va demanar que l´admeteren de monjo. La seua vida observant, era com una denúncia per als monjos relaxats, i per això, amb conformitat del seu abat, Romuald deixà el monestir i se n´anà a viure a un lloc solitari.

Juntament amb Pere Urseol, duc de Venècia, Romuald va arribar a Cuixà, on començà a viure en una ermita, a prop del monestir benedictí. Romuald va ser un prodigi d´ascetisme, amb dejunis rigorosos i pregàries, gràcies a les quals podia vèncer les temptacions.



Tornada a Itàlia


Cap al 999, Romuald va tornar a Itàlia, per residir, de nou al monestir de Classe, on en solitud, continuava fent vida de pregària i de penitència. Va haver de patir els ultratges dels monjos del seu propi monestir, que l´expulsaren. Romuald demanà a l´emperador Otó III, uns terrenys on construí un monestir de vida contemplativa, basat en la soledat i en l´obediència.

Romuald va ser un exemple de pregària, de soledat i de penitència. Fundà altres monestirs a prop de Roma, amb un règim de vida de silenci i austeritat. El 1012 va fundar el monestir de Camp Màldoli, nom que ha donat lloc a l´Orde de Sant Romuald: la Camàldula, un monestir amb cel·les independets i vida mig eremítica, mig cenobítica. Romuald va morir a Val de Castro, el 7 de febrer de 1027. L´Orde de la Camàldula va ser aprovada pel papa Alexandre II, en 1072.

Amb motiu del mil·lenari de la Camàldula, el 2012, el Prior General, Alessandro Barban deia que «el silenci i la pregària, no són un aïllament, ni una separació o una contradicció amb el diàleg i l´hospitalitat». I és que els monjos, tant els camaldulencs, com els benedictins o els cistercencs, no vivim aïllats del món. La vocació monàstica es viu en comunió amb els hòmens i les dones del nostre món. Per això els monjos i les monges ni fugim del món, ni el veiem com alguna realitat a condemnar!

Al monestir, els monjos i les monges, mentre compartim tot allò que som i tot allò que tenim, sense tindre res propi, fem possible una manera de viure fonamentada en la senzillesa i la frugalitat, el perdó i la pau. I és que com ha dit el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, «La Regla ens ensenya com hem de conviure amb els altres», en un ambient fratern.

diumenge, 15 de juny de 2014

Santa Maria Miquela del Santíssim Sacrament (LEVANTE-EMV, 15/06/2014)


Miquela Desmaissières López de Dicastillo y Olmedo, futura Mare Sagrament, de família aristocràtica, va nàixer l'1 de gener de 1809. De cor noble i generós, Miquela va dedicar la seua vida a favor de les dones que havien caigut en la prostitució.


Miquela, que era vescomtessa de Jorbalán, de jove va alternar la vida caritativa a favor dels pobres i dels malalts, amb la vida cortesana a la cort de París i de Brussel·les. Va rebre un ensenyament excepcional, degut a la posició econòmica de la seua família. 

Va ser a Madrid, quan en companyia d'una amiga visità l'hospital de Sant Joan de Déu, que acollia les prostitutes malaltes. Això va impactar la vescomtessa de Jorbalàn, que es va fer càrrec d'aquestes jóvens, quedant-se a viure amb elles en una casa. La seua família i les seues amistats no van voler saber res d'ella, degut a l'escàndol que en aquella època suposava el seu compromís amb aquelles dones que la societat marginava.


La caritat de Miquela va fer que, malgrat les contrarietats que va sofrir, fins i tot per part del seu confessor i d'un bisbe, sobreeixira en la seua tasca a favor de les dones que havien exercit la prostitució.

D'aquesta manera, fundà la congregació religiosa de les Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat. Ella mateixa, amb les seues 7 primeres companyes va fer la professió simple el 6 de gener de 1859, i un any i mig després, el 15 de juny de 1860, va fer la professió perpètua.

La congregació es va estendre a Saragossa, València, Barcelona i Burgos. Enmig de l'epidèmia de còlera que es produí a València, el 1885, la Mare Sagrament, va morir en aquesta ciutat, el 24 d'agost d'aquell any. El seu cos va ser enterrat al cementeri de València i després, traslladat a la casa de la congregació, al carrer Hernás Cortés. El 1934 va ser canonitzada com a model de generositat i d'amor.
Actualment les Adoratrius, amb més de 1000 religioses, viuen a 23 països d'Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica, treballant per tornar la dignitat a aquelles dones explotades per la prostitució i l'exclusió social. 

Les Adoratrius continuen en ple segle XXI, el carisma de la Mare Sagrament en la tasca de l'alliberament integral i la reinserció social de les dones víctimes de la prostitució o d'altres tipus d'esclavitud. Per això han creat diversos projectes, com Font de vida, Emaús, Betània, Sicar o Amaranta, entre molts d'altres, per promoure els drets de les dones, enmig d'un món que continua discriminant-les. 

Al nostre País, Alpuente li ha dedicat una ermita a la Mare Sagrament. La construcció, de planta rectangular, és del 1936, i es troba al costat de la carretera que travessa l'aldea de la Carrasca. 
Hui les Adoratrius, fidels al carisma de la seua fundadora, continuen l'obra d'alliberament de la dona, responent amb fidelitat a la tasca d'evangelització que els va encomanar Santa Maria Miquela del Santíssim Sagrament.

L'Església i el procés sobiranista a Catalunya (VILAWEB/ONTINYENT, 15/06/2014)

En ple procés sobiranista, Catalunya viu immersa en un debat sobre el dret a decidir el seu futur en llibertat. Els polítics, la societat civil i la ciutadania en general, han fet seu aquest debat, plenament democràtic.

També l’Església Catalana i l’Espanyola, han opinat sobre aquest procés. De tots és coneguda la postura del cardenal valencià Antonio Cañizares, que va declarar la unitat d’Espanya “como bien moral”.

Per la seua part, l’arquebisbe de Toledo, Braulio Rodíguez, amb motiu de la mort de l’expresident Adolfo Suárez, i amb el pensament posat en la consulta del 9 de novembre, deia el passat 24 de març: “Hemos de vivir con intensidad el tiempo que nos toca y hacer todo lo posible para que no vayamos  a rupturas, sinó a convergencias que es lo que en estos momentos necesita nuestro país”. I afegia encara: “Hemos de vivir el espíritu de la Transición, sumar y no restar porque cuando nos ponemos a restar, las cosas no funcionan bien. Es mucho más importante ver lo que nos une, aunque tengamos diferencias, porque las diferencias no tienen que hacernos enemigos”. I per acabar de rematar-ho, l’arquebisbe Braulio Rodríguez deia també: “Hay que desechar el demonio de la ruptura y de no tener a la Consttución como ley principal que rige nuestra convivencia”. Ni més ni menys que l’arquebisbe parla del “demonio de la ruptura”!! Una miqueta més i posa la Constitució a la mateixa alçada que el Credo!!!


Afortunadament, tant l’Abat de Montserrat, com els bisbes de Catalunya han destacat la legitimitat del dret a decidir. L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives deia fa unes setmanes: “El procés sobiranista és una qüestió política, no moral i cal respectar totes les opcions, que totes són molt respectables” també el bisbe de Girona, Francesc Pardo, afirmava el passat 23 d’abril: “És del tot necessari conèixer l’opinió real de tots o de la majoria de ciutadans de Catalunya, que tenim el deure i el dret de manifestar la pròpia opinió i decisió en qüestions importants i decisives”.

També el cardenal Jorge Mario Bergoglio, l’actual papa Francesc, destacava en el seu temps com a arquebisbe de Buenos Aires, la importància de l’Església argentina, fa dos segles, en la independència d’aquell país. 

I més recentment, l’arquebisbe Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau deia, referint-se al Dret a Decidir i al procés sobiranista: “Les persones sensates discutirien per comprovar com és de fort el suport a la independència. Negar a quest sentiment, no el farà desaparèixer sinó que l’intensificarà”. Aquestes declaracions de l’arquebisbe Tutu, les va fer en rebre, el passat dia 3, el Premi Internacional Catalunya, un guardó atorgat a Desmond Tutu, per la seua vigorosa i constant lluita per la justícia social. L’arquebisbe afirmava la importància de respectar la voluntat de la majoria. No és això la de demaocràcia?

Però el que ha estat encara més clar davant les afirmacions dels bisbes espanyols, ha estat el Dr. Joan Costa, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i rector de la parròquia de Betlem, a Barcelona. El Dr. Costa deia el passat 6 de maig a Girona: “Ningú no  té dret a negar una consulta”!! El professor Costa afirmava que és “injusta l’actitud de l’Estat que rebutja una consulta perquè els ciutadans puguen escollir el seu futur”. I això ho argumentava a partir del principi de participació defensat en la Droctrina Social de l’Església. el Dr. Costa deia: “Hi ha dret a la consulta”, i és que l’Estat ha de respectar l’opinió legítima dels ciutadans, ja que són ells i els polítics, els qui han de buscar la resposta més adient .  

En el procés que viu Catalunya, el més democràtic és respectar la voluntat del poble. I per tant, des de la Doctrina Social de l’Església i del dret internacional, ningú no pot negar una consulta! I només cal recordar alguns documents:

La Carta de les Nacions Unides parla de “Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret a l’autodeterminació”.  26 de juny de 1945

El Conveni internacional sobre Drets econòmics, socials i culturals diu: “Tots els pobles tenen la lliure determinació” 1967

El Tribunal Internacional de Justícia declaren que “No existeix en Dret Internacional, cap norma que prohibisca les declaracions unilaterals d’independència”. A més diu que “quan hi ha la contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta última”. 22 de juliol de 2010   


A més i en contra del que ha dit el Presidente Rajoy, el dret a l’autodeterminació està reconegut internacionalment a diverses constitucions. 

dissabte, 14 de juny de 2014

La vida contemplativa (DIARI DE GIRONA, 14/06/2014)


Cada any, el diumenge de la Santíssima Trinitat, l'Església celebra la jornada Pro Orantibus, un dia de pregària per als monjos i les monges de vida contemplativa. 

El monaquisme va néixer a l'Egipte entre els segles III i IV, des d'on s'estengué a Palestina, Síria i el Nord d'Àfrica. Però va ser amb Sant Benet, al segle VI, quan la vida monàstica s'expandí per tot Europa. 

Els monjos som homes dedicats a la pregària, al treball i l'acolliment. És amb aquests tres elements, que fem de cada monestir una llar oberta a tots aquells que volen fer una experiència de silenci, que afavoreixi la trobada amb Déu, amb els altres i amb un mateix. I això ho hem de saber compartir amb tots aquells que truquen al monestir en recerca de pau, ja que com ha dit el P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat, "L'hora present de l'Església i de la societat té necessitat de testimonis, d'homes i de dones que visquin el bon zel evangèlic".

Al monestir, els monjos trobem en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l'alegria en el camí de la fe. I també l'amor gratuït dels uns als altres. Un amor sense fronteres, sense barreres! L'abat Cassià Just escrivia: "No hi ha res tan bonic com una comunitat en què les persones comencen a tindre's confiança i a estimar-se. Per això el monaquisme ens és font de vida, ja que sempre que acollim els altres, siguin qui siguin, som acollits per Déu". 

És amb l'amor fratern i el servei mutu, que el monestir esdevé manifestació de la bondat i de la misericòrdia de Déu. I és també amb el silenci (en un món tan ple de soroll!) que aprenem a descobrir Déu present en la nostra vida. 


Conten d'un pelegrí que preguntà a un monjo que estava traient aigua del pou: Què aprens en la teua vida de silenci? El monjo li respongué: Mira al fons del pou. Què hi veus? El caminant mirà a dins del pou, i contestà: Només veig una mica d'aigua. El monjo tornà a dir-li al pelegrí: Contempla el silenci del cel i de les muntanyes que hi ha al voltant del monestir. Després d'això, el monjo li digué: Ara torna a mirar a dins del pou i di?gues què hi veus. Ara hi veig el meu rostre reflectit en la superfície de l'aigua, respongué l'home. I el monjo digué: Això és, germà meu, el que jo aprenc en la meva vida de silenci. Vaig començar reconeixent el meu rostre reflectit en el fons del pou sempre que venia a treure aigua. Després, de mica en mica, vaig anar descobrint allò que hi ha més a sota de la superfície de l'aigua, fins a veure les algues que creixen al fons del pou. I en els dies en què la llum del sol ho permet i l'aigua és especialment cristal·lina, arribo a veure també les pedretes del fons i fins les restes d'un càntir trencat i oblidat, que va caure fa molts anys. Em preguntaves, continuà el monjo, què aprenc del silenci? Aquesta és la meva resposta: vull descobrir la profunditat de la meva ànima, el racó més profund del meu cor i de la meva pròpia vida. Vaig venir al monestir buscant Déu, perquè sabia que ell m'envoltava amb la seva presència. I cada dia veig amb més claredat, que Déu també està en el més profund del pou, com algú que dóna sentit, llum i vida a tots els qui miren l'interior del propi pou, amb el desig de buscar-lo. 

Com ha dit mossèn Teodor Suau, "Per a nosaltres, cristians i creients en la Trinitat, la contemplació no sols és recuperar el silenci de les coses; és a l'interior d'aquest silenci, copsar la petjada del Déu Amor. I deixar-nos captivar pel seu encís".

En un món caracteritzat per les presses, el silenci ens acosta a Déu, als altres i a un mateix. Un silenci que no és ni mutisme ni absència de soroll, sinó aquella actitud que ens mostra allò que hi ha al nostre interior i que ens ajuda a descobrir Déu en els altres. És així com els monjos, en el silenci, la pregària i el servei, en l'acolliment dels hostes i en el treball, fem del monestir una família, "una escola de comunió fraterna", com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, on l'amor i l'Evangeli són el centre de les nostres relacions. Per això, els monjos i les monges tenim la missió "d'ensenyar l'art de la felicitat que no enganya, que és la de l'Evangeli".

És això el que intentem viure a Montserrat, com ho viuen també els monjos de Solius, les Benedictines de Sant Daniel, les Clarisses de Fortià, les Carmelites Descalces de Girona o les Clarisses Caputxines de Girona. Homes i dones que fem del silenci i de la pregària, un espai d'acolliment i d'agraïment.

divendres, 13 de juny de 2014

Sant Antoni de Pàdua (LEVANTE-EMV, 13/o6/2014)

Va ser el papa Lleó XIII qui anomenà Sant Antoni de Pàdua, «el sant de tot el món», per la seua popularitat, ja que és un sant invocat i estimat pel poble cristià.Ferran de Bulloes i Taveira de Azevedo va nàixer entre e 1188 i el 1191, a Lisboa, a prop de la catedral, segons el primer biògraf del sant. Va ser batejat als 8 dies de nàixer i li posaren el nom de Ferran. Ja des de menut era devot de la Mare de Déu i sol·lícit pels pobres. Amb els clergues de la catedral, Antoni estudià gramàtica, retòrica, música, aritmètica, geografia i astronomia, que eren les matèries que s´estudiaven a les escoles catedralícies.
Ferran ingressà al convent dels Canonges Regulars de Sant Agustí de Sant Vicent de Fora, situat als afores de Lisboa, traslladant-se després al de Coimbra, on el sant vivia dedicat a la pregària i a l´estudi. Ferran conegué als franciscans protomàrtirs del Marroc, quan passaren per Coimbra de camí cap a l´Àfrica. Els cossos dels màrtirs, portats a Coimbra, van fer que Ferran decidira entrar als franciscans i consagrar-se a la predicació dels infidels. Així, Ferran deixà els Canonges de Sant Agustí i ingressà a l´Orde de Sant Francesc, on es canvià el nom pel d´Antoni.

Amb ganes d´evangelitzar els pagans, Antoni desembarcà al Marroc el novembre de 1220. Però una malaltia va fer que haguera de tornar a Europa. Un fort vent portà Antoni a Itàlia i així participà al Capítol General convocat per Sant Francesc a Assís. Retirat en una ermita la soledat i a la pregària, el sermó que va fer a Forlí, la saviesa d´Antoni va entusiasmar als franciscans i dominics, al davant dels quals predicà. Antoni, que començà a predicar contra els càtars, a Rímini trobà tanta oposició dels heretges que impossibilitat d´adreçar-se al poble, predicà a la vora de l´Adriàtic, als peixos, que en gran nombre treien el cap de l´aigua per escoltar les paraules del sant. Aquell miracle despertà l´entusiasme de la ciutat.



Antoni va ser nomenat professor de Teologia i Sant Francesc mateix, es va convèncer de la necessitat dels estudis dels seus frares, amb la benedicció del sant d´Assís, Antoni, a Bolonya, va ser el primer Lector de Teologia que va tindre l´Orde dels Franciscans.
Sant Antoni era reclamat per a predicar contra els albigesos, primer a Montpeller i a Tolosa i després a d´altres llocs, ja que amb la seua saviesa refutava les doctrines dels heretges i expressava amb valentia el dogma catòlic.

Cansat i malalt, Antoni es retirà a l´ermitori de Camposampiero, on va viure en una ermita, fins que va morir el 13 de juny de 1231. Els nombrosos miracles que es van produir al seu sepulcre, van fer que el papa Gregori IX el canonitzara, quan encara no feia un any de la seua mort. El 1946 el papa Pius XII va proclamar Antoni, Doctor de l´Església. 

La nostra terra ha dedicat a Sant Antoni de Pàdua els temples de Xelva, Xeresa i Rafelcofer. I també hi ha l´ermita de Sot de Ferrer, d´on és patró.

dimecres, 11 de juny de 2014

La revista Cresol (La Veu del País Valencià, 11/06/2014)

                                                         Jesús Belda, l'ànima de Cresol

En la lenta (o més aviat, lentíssima) recuperació que l’Església Valenciana va fent de la nostra llengua, la revista Cresol (com també Saó i Pentecosta!) té un paper molt important, ja que amb el seu director, Jesús Belda, aquesta publicació ha fet 120 números!! Que una publicació en valencià majoritàriament haja publicat 120 números, és un miracle!!

Enmig del desert de Hojas parroquiales i altres revistes eclesials, totes en castellà, Cresol (òrgan de la Unió Apostòlica del Clergat) va eixir per primera vegada el novembre de 1999, com una aposta clara i decidida per la inculturació de l’Església en la cultura del nostre País. Com fa també Saó!

En una societat que es mira amb indiferència tot allò que ve dels capellans, Cresol porta a la nostra Església un aire fresc, gràcies al qual ajuda a renovar i a fer més creïble la tasca missionera que hem de fer tots els cristians: preveres, religiosos i laics!

Allò que no hauria de ser notícia pel fet de ser una cosa normal al nostre País i a la nostra Església (una revista eclesial amb articles en valencià) encara és un fet extraordinari i excepcional! I per això és notícia el fet que Cresol arribe al número 120. Una molt bona notícia!

Certament que la realitat de Cresol, la seua defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura, és el que els cristians valencians voldríem per a totes les publicacions eclesials que apareixen a la Plana i a l’Alcoià, al Maestrat i a la Ribera, a la Costera, al Comtat i a totes les comarques que tenen els valencià com a llengua pròpia. Una llengua que la gran majoria de rectors (conscientment o inconscient) continuen marginant en les celebracions litúrgiques!! Desgraciadament, els Fulls parroquials i revistes d’Església que naixen a les nostres parròquies (encara al segle XXI) neguen el valencià com a llengua de culte i de difusió de la Paraula de Déu! És molt trist que la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena, continue fora de l’Església!!

Per això mateix, Cresol mereix el meu reconeixement pel seu coratge i per la seua valentia, en fer arribar a les nostres parròquies una publicació digna i a més, escrita en la llengua que parlem la gran majoria de cristians i de preveres valencians. Si més no al carrer amb els veïns i a la sagristia! Tot i que no al presbiteri, desgraciadament!!


Algú s’imagina que a Burgos o a Màlaga, els rectors no utilitzaren la llengua dels seus feligresos? I és tan difícil que, això que és tan normal a Burgos o a Màlaga, no ho siga també a Ontinyent, Castelló de la Plana, Torrent, Alcoi, Xàtiva o Vila-real?

Cresol, amb un equip de col·laboradors molt competent, dirigit per Jesús Belda, és per a les publicacions eclesials, un exemple de fidelitat a la nostra cultura i un testimoni clar d’aquells que volem ser cristians, sense deixar de ser valencians!! Perquè amb els capellans que tenim, dóna la impressió que per a ser cristians, hàgem de parlar en castellà!! Per això, Cresol és un exemple per a aquells que volem pregar Déu en la mateixa llengua que parlem amb els nostres pares o els nostres fills. Per a aquells que no volem deixar la nostra llengua al carrer, en entrar al temple!

Quan serà capaç l’Església d’utilitzar i de defensar la llengua i la cultura dels valencians? És per això que els cristians valencians enyorem els bons bisbes Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases, que van ajudar a introduir el valencià a l’Església. Com també a mossèn Vicent Sorribes, autor de l’Eucologi Valencià, el P.Vicent Faus o el G. Francesc de Borja Banyuls! I encara als grans mestres, Manuel Sanchis Guarner i Francesc Ferrer Pastor.

Que el treball que ha fet Cresol en aquests primers 120 números i el que està fent, ajude a fer possible una Església més valenciana i més pròxima a la nostra realitat cultural.
                                                                           
   

diumenge, 8 de juny de 2014

PENTECOSTÈS (INFORMACION.ES, 07/06/2014

Demà diumenge, cinquanta dies després de la Pasqua, els cristians celebrem la solemnitat de Pentecostès, la Pasqua granada, festa de la universalitat de l'Església i anunci de la salvació a tots els pobles i a totes les cultures. Els Fets dels Apòstols ens parlen de la vinguda del Paràclit sobre els deixebles de Jesús, on «tots foren plens de l'Esperit Sant», i començaren a parlar en altres llengües, segons que l'Esperit els donava d'expressar-se (Ac 2:4).

Els apòstols anunciaren el Regne en altres llengües. I al llarg dels segles, també s'ha continuat predicant l'Evangeli als pobles, en totes les llengües. Però realment en totes? Encara al País Valencià, l'església valenciana (?) continua menyspreant la llengua de Sant Vicent Ferrer i de sor Isabel de Villena, d'Ausiàs March i de Joanot Martorell! És a tots els països (llevat del nostre) que l'església s'ha inculturitzat, assumint la llengua i la cultura dels xinesos, dels nicaragüencs, dels nàmbyes, dels japonesos o dels alemanys. I és que com ha dit el papa Francesc en l'exhortació El goig de l'Evangeli, l'Església «troba la manera que la Paraula s'encarne en una situació concreta» (E. G. 24). El papa, en aquest text, somia «amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l'evangelització del món actual» (E.G. 27). I no és la llengua del poble el millor mitjà pastoral per fer arribar l'Evangeli? Per què els valencians no podem celebrar la nostra fe amb normalitat? Per què, encara ara, la nostra llengua és marginada per l'Església?

Les comunitats cristianes han d'assumir la llengua i la cultura del poble. El papa, en El goig de l'Evangeli, ho expressa d'una manera molt clara, en dir: «Aquest poble de Déu s'encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia». I també: «Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia» (E.G.115). Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l'Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples?

El papa Francesc, amb una actitud valentia, ens convida «a abandonar el còmode criteri pastoral del "sempre s'ha fet així"», i ens anima a «ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l'estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats» (E.G. 33). I encara, el papa recomana a cadascun dels bisbes, que «escolte tothom i no sols alguns que li acaricien les oïdes» (E.G. 31).
Per això, ¿no és hora que, entre els cristians valencians, l'Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿Fins quan ens impediran que Pentecostès arribe al País Valencià? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià? ¿No és hora que les diòcesis valencianes publiquen els fulls parroquials en valencià? ¿No és hora, en ple segle XXI, que els seminaristes estudien la nostra llengua? ¿No és hora que els valencians puguem celebrar la nostra fe en valencià? ¿O tindrem, en ple segle XXI, una Església colonitzadora i enemiga de la llengua i de la cultura dels valencians? ¿No és hora que la llengua de Sant Vicent Ferrer, patró del bisbat d'Oriola-Alacant, siga reconeguda per l'Església diocesana?

A vore si els bisbes valencians fan possible que Pentecostès, finalment, arribe a l'església valenciana!

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT