diumenge, 31 de maig de 2015

Les comunitats contemplatives (LEVANTE-EMV, 30/05/2015)

Un any més, este diumenge de la Santíssima Trinitat, l´Església ens convida a celebrar el dia "Pro orantibus", en el qual recordem i preguem per les comunitats de vida contemplativa.
Els monestirs de monges i de monjos intentem en el nostre dia a dia, per mitjà de la pregària, el treball i l´acolliment, fer possible unes relacions humanes sanes, que curen, unes relacions acollidores i disteses, que ens ajuden a viure amb harmonia i serenor. És per mitjà de l´amor, sovint fràgil i incert, que la nostra vida s´obri al nostre món. I és per mitjà de la pregària, que la nostra vida, desafiant les tenebres, ens fa avançar a la llum de Pasqua, per esdevenir així sentinelles de la nit. Una pregària que dóna sentit a les foscors, als deserts, a l´aridesa de la vida.
Fidels a la crida rebuda, volem que els nostres monestirs esdevinguen uns espais d´acolliment amable i afable, caracteritzats per la dolcesa, la compassió i la finor de la caritat en el servei als altres. Els monjos i les monges volem ser homes i dones amb una oïda ben atenta per acollir el sofriment del nostre món, i amb un cor i amb uns braços ben oberts, per tal de curar les ferides de tants i tants germans nostres.
Els monjos i les monges intentem viure en aquella sobrietat que és sempre una exigència de l´amor, per així dejunar i denunciar un consumisme malaltís, que no fa sinó intentar omplir amb coses, el buit que tenim al cor i que només Déu pot saciar.
Els monjos i les monges volem que el silenci, tan devaluat hui en dia, ens allibere d´aquell parlar sense control que no diu res, de la frivolitat i de la superficialitat. D´aquesta manera, el silenci, que sempre és fecund perquè sempre està obert a escoltar i a acollir l´altre, ens ajuda a evitar la murmuració i a traure de nosaltres l´enveja, el ressentiment i la intolerància, així com també l´instint de posseir.
La vida monàstica és una escola on aprenem, dia a dia, a descobrir la bellesa de la creació i també la bellesa de la comunitat, la bellesa de cada germà i de cada germana, com un do que Déu ens fa.
La vida monàstica és una escola on, sota la mirada i l´impuls de l´Esperit del Senyor Ressuscitat, fem possible que els qui estaven allunyats esdevinguen propers, els enemics arriben a amics, els dèbils siguen enfortits i els pecadors troben el perdó.
La vida monàstica és sempre una aposta, no per la seguretat ni el conformisme, sinó per l´aventura d´una fe compartida amb uns germans o germanes concretes.
La vida monàstica és també un camí que la comunitat fa, aprofundint els valors del Regne, per tal d´alliberar-se de la superficialitat, de la crispació i de les tensions que caracteritzen la nostra societat.
La vida monàstica és també una manera nova de viure i d´entendre la vida, per acostar-nos a l´altre sense jutjar-lo, sense condemnar-lo, veient sempre en ell la icona de Crist.
Els monjos i les monges volem ser profetes de la Paraula, testimonis de comunió i d´esperança, servidors de la unitat i artesans de reconciliació i de pau.
La vida monàstica és sempre una vida marcada per la diferència que li ve de l´Evangeli i que li dóna un plus d´humanitat. Per això, perquè intentem que les nostres comunitats siguen ben humanes, els monjos i les monges volem viure la nostra vocació amb radicalitat, però sense rigorismes ni intransigències.
La vida monàstica és sagrament de la presència del Senyor, ja que cada dia, en l´escola que és el monestir, aprenem a estimar d´una manera gratuïta, sense caure en la rutina ni en la mediocritat.
Fidels al servei i a la caritat, els monjos i les monges volem fer realitat una vida més senzilla i més evangèlica. Una vida basada en l´amor, en la senzillesa i en la comunió fraterna, per així esdevenir icones de la Santa Trinitat. Aquest és el camí que fan les comunitats de vida contemplativa. Com les carmelites descalces d´Altea, les clarisses de la Santa Faç, les dominiques d´Oriola o les caputxines d´Alacant.

Ecce Homo (LEVANTE-EMV, 29/05/2015)

"Aquí teniu l´home" (Jo 19:5) Aquestes són les paraules que Pilat adreçà al poble, quan presentà Jesús assotat i coronat d´espines.
La imatge que l´Evangeli ens mostra de l´Ecce Homo és la del Crist desfigurat pel sofriment, i que Isaïes, profèticament, descrivia així: "No tenia forma ni encant, el més menyspreable del homes, un home de dolor. Maltractat, ell s´humiliava com una ovella muda davant els esquiladors" (Is 53)
Són molts els pintors que han representat aquesta imatge de Jesús en el Divendres Sant, l´Ecce Homo, l´home de dolors. Però l´agost de 2012 una notícia relacionada amb aquesta imatge va donar la volta al món: la "restauració" de l´Ecce Homo del Santuari de la Misericòrdia de Borja.
La "restauració", o més aviat, la destrossa de l´Ecce Homo de Borja va ser només una anècdota! Però no només una anècdota! Aquest fet ens hauria de fer pensar en tants i tants homes i dones "desfigurats", sense figura i sense rostre, destrossats pel dolor!
L´Ecce Homo del segle XXI no és la pintura de Borja, sinó aquells que pateixen la crisi econòmica amb més crueltat, a Xàtiva, a Petrer o a la Vilavella: els joves que per més que busquen no troben treball, les dones agredides per la seua parella, els ancians que viuen sols i amb una pensió de misèria, els qui han d´emigrar perquè ací no troben faina, els qui no poden arribar a final de mes, els immigrants que viuen en la pobresa o tancats en els CIEs, els qui busquen aliments als contenidors, les famílies desnonades per l´ambició i la immoralitat dels bancs.
L´agost de 2012 es va parlar molt de la "desfiguració" o de la destrossa de l´Ecce Homo de Borja i de la seua posterior restauració. Però és molt més important parlar dels Ecce Homo de hui, desfigurats, triturats i destrossats pel sofriment! Els governs i la nostra societat haurien d´assumir la seua restauració, per tornar la figura original a tots els qui tenen la vida desfigurada i destrossada per la crisi econòmica. Certament que aquesta restauració només serà possible, com deia el P. Abat Josep Mª Soler, aportant "noves actituds en la vida política, que superen una visió purament materialista i utilitarista de la realitat", i no abusant dels més desvalguts.
Per altra part, enmig d´una situació provocada per l´especulació i les mentides interessades, ¿com és que els polítics i responsables financers de la crisi no han estat portats a la justícia, tal com han fet a Islàndia? Com deia la monja benedictina Teresa Forcades, és "immoral que s´especuli en l´habitatge, l´alimentació o la sanitat", uns drets que el papa Francesc defensava el passat 28 d´octubre en l´Encontre Mundial de Moviments Populars, quan deia: "Cap família sense vivenda! Cap llaurador sense terra! Cap treballador sense els seus drets!".
Els cristians descobrim en Jesús, desfigurat i present en tants hòmens i tantes dones que sofreixen, l´amor del Pare. I és en Jesús, el Déu que ha mort a la creu, que veiem la seua missió redemptora per restaurar l´home, fet a imatge de Déu. Jesús és el Déu que s´ha fet solidari del sofriment humà, per tal que també nosaltres puguem descobrir-lo en el dolor del nostre món, i en els rostres de tants Ecce Homo com hi ha al nostre voltant.
L´agost de 2012 es va parlar molt de la destrossa de l´Ecce Homo de Borja. Però més important que aquesta pintura són els hòmens, les dones i els infants, que porten en la pròpia carn les marques de l´Ecce Homo! Que són entre nosaltres, Ecce Homo! Ja és hora que comencem a restaurar la imatge desfigurada de tots els qui pateixen. Per dignitat, per solidaritat i per fraternitat amb tots ells! És la missió primordial i urgent que té el Govern de la Generalitat que es formarà a partir dels resultats de les eleccions del passat dia 24.

El bisbe Leonidas Proaño (LEVANTE-EMV, 28/05/2015)

El Santoral "oficial" de l´Església ens presenta els hòmens i les dones que han viscut l´Evangeli amb sinceritat i generositat. Però a part d´aquells que l´Església ha reconegut oficialment, hi ha d´altres sants i santes, alguns dels qual han estat testimonis de l´Evangeli enmig de la pobresa, al costat dels mes necessitats. I un d´ells és el bisbe Leonidas Proaño, pastor i profeta de la nova evangelització a Llatinoamèrica.
Fill d´una família pobra, Leonidas Proaño, l´anomenat "bisbe dels indígenes", va ser un pastor que sabia escoltar i animar, i que així va afavorir una Església indígena, donant la mà als humiliats, per tal que pogueren alçar-se. Per a ell l´evangelització era "un despertar a l´esperança, un posar-se dret". Per això va construir una Església lliure i alliberadora, on com a bisbe va anar descobrint els problemes de la gent, per ajudar a trobar solucions.
Nascut el 29 de gener de 1910 a San Antonio de Ibarra, a l´Equador, Leonidas Proaño va saber des de menut com eren els pobres i què era la pobresa i la fam.
Va ser ordenat prevere el 4 de juny de 1936 i el 26 de maig de 1954 va ser consagrat bisbe de Bolívar, on va palpar de seguida els problemes que patien els indígenes. El 1956, en vore que la diòcesi era propietària d´unes grans extensions de terra, donà als indígenes, una gran part de les terres de l´Església. És per això que el bisbe Proaño va viure per servir els més pobres i discriminats de la societat: els indígenes, que familiarment l´anomenaven "Taita obispo", és a dir, "pare bisbe".
Home d´una gran sensibilitat per la justícia, el bisbe Proaño deia: "Tot el que he viscut, no ho he tret de les aules universitàries, sinó del poble, perquè la meua universitat ha estat el poble. I els meus millors mestres han estat els indígenes de l´Equador i de l´Amèrica Llatina".
El bisbe Proaño, tal i com ara ens recomana el papa Francesc, va ser un pastor pròxim a la gent. Un home bo que observà els costums dels indígenes, sense condemnar les seues creences, defensant sempre els seus drets. Així va descobrir la llavor de l´Evangeli en la forma de vida d´aquest poble, una forma de vida que ell proposà com a alternativa a la societat capitalista, individualista i conflictiva. Per això, amb senzillesa, el bisbe Proaño va aprendre dels indígenes la saviesa d´aquest poble antic, compartint amb ells el pa i la Paraula.
El seu recolzament a la causa dels indígenes, un poble assotat per l´egoisme social, la mentida institucionalitzada, la injustícia i la misèria, li va portar problemes. El bisbe Proaño deia: "M´han dit que sóc un bisbe "roig". Jo em considere cristià i no tinc por a les calúmnies, les amenaces i la mort ". I afegia encara: "Si treballar per la pau, la justícia i els drets dels més pobres és ser "roig", tant de bo ens tornarem tots "colorados".
El bisbe Proaño, que inicià la formació de les Comunitats Cristianes de Base, va fer realitat l´anunci de la Bona Nova als pobres, i a aquesta missió va consagrar tota la seua vida: "Déu m´ha elegit", deia el bisbe Leonidas, "per contribuir a l´alliberament del poble indígena, des de la meu lloc de sacerdot i de bisbe".
Per al bisbe Proaño, el seu servei al Poble de Déu era "buscar la veritat, perquè brille per damunt de tot. La veritat es diu amb la paraula. Res d´enganys".
Profeta de la justícia i de la llibertat, el bisbe Proaño deia també: "Sóc un home intransigent quan es tracta de defendre els valors transcendentals. El que més he agraït als meus pares, és la seua educació en la llibertat i per a la llibertat".
El bisbe Proaño, que desitjava una societat nova i una Església viva des de la realitat Llatinoamericana, va donar veu als silenciats de la història (després de 500 anys de conquesta i de submissió) per tal de recobrar la dignitat del pobres, amb una consciència nova.
Proaño va morir en la pobresa el 31 d´agost de 1963, i va ser bisbe durant 31 anys, ja que li va ser acceptada la seua renúncia immediatament!
Proaño va ser per als llauradors de la diòcesi de Bolívar, un exemple de compromís per la justícia i per la llibertat. Un bisbe que va transparentar en la seua vida la sol·licitud de Jesús pels pobres i pels més necessitats.

28 de maig: Hélder Câmara: germà dels pobres (LEVANTE-EMV, 28/05/2015)

El passat dia 3 s´inicià a la diòcesi d´Olinda i Recife el procés de beatificació del bisbe Hélder Câmara, germà i profeta dels pobres.
Nascut el 7 de febrer de 1909 a Fortaleza, al nord-est del Brasil, amb el seu servei a l´Evangeli, Hélder Câmara va esdevenir profeta de la justícia i de la no violència i advocat i defensor dels dèbils i dels desvalguts. Per això, quan l´any 1980 el papa Joan Pau II va baixar de l´avió a l´aeroport de Recife, abraçà al bisbe Hélder Câmara mentre li deia: "germà dels pobres i germà meu".
Ordenat capellà el 15 d´agost de 1931, el 20 d´abril de 1952 va ser consagrat bisbe auxiliar de Rio de Janeiro, i el 12 d´abril de 1964, dues setmanes després del colp d´estat que derrocà al president constitucional Joao Goulart, fou nomenat arquebisbe d´Olinda i Recife. La dictadura militar, que havia creat un clima de terror, amb líders d´Acció Catòlica, sindicalistes i obrers empresonats, va propiciar que Hélder Câmara, amb la valentia dels profetes, apostara per la defensa dels drets humans, fent seua la causa dels pobres i dels desvalguts: "Jo havia de tindre el coratge de parlar com a arquebisbe de Recife, sobre la importància de la llibertat, de la justícia i de la veritat en eixa hora decisiva".
Amb la seua sotana blanca i el seu pectoral de fusta, menut, baixet, Dom Hélder es transformava en un gegant quan parlava. El contacte amb Alceu Amoroso el va portar a les tesis de Maritain, consagrades més tard pel Vaticà II. Hélder Câmara encarnava la lluita per la justícia en el marc de l´Església que eixí del Vaticà II, de Medellín, Puebla i Santo Domingo. Durant el Concili, Dom Hélder va influir en molts bisbes, entre ells Montini, el futur Pau VIè, i es convertí en líder de la causa dels pobres. És així com la preocupació d´aquest grup de bisbes s´expressà ja a la primera sessió del Concili, quan el cardenal Lercaro intervingué, apuntant el fet que els pobres haurien d´estar en el centre del missatge del Vaticà II. D´aquesta manera es va gestar l´expressió "opció preferencial pels pobres". I és que Hélder Câmara volia una Església menys imperial i més semblant a la comunitat de Jesús i dels pescadors de Galilea, com vol ara també el papa Francesc.
Dom Hélder no era un bisbe administrador tridentí, que governava amb el Codi de Dret Canònic a la mà. Era un profeta!! Per això va ser calumniat, perseguit i amenaçat per la dictadura militar del Brasil, fins a sofrir atemptats, alguns dels quals van matar col·laboradors seus. Malgrat tot, sempre es va mantindre ferm en la defensa dels pobres i en el seu compromís a favor de la pau: "No hi ha pau sense justícia, i si no hi ha justícia a escala mundial, no hi haurà pau a escala mundial".
Va ser proposat diverses vegades per al premi Nobel de la pau, però el govern militar brasiler boicotejà la seua candidatura, per por a que tinguera encara més prestigi internacional. L´esperit d´obertura i de diàleg de Hélder Câmara, animava la seua denúncia profètica de les estructures injustes que trepitgen als pobres: "El crit dels oprimits, és la veu de Déu".
Sensible a la pobresa dels qui vivien a les "faveles", Dom Hélder demanava una nova manera de fer en l´Església: "Mentre les dues terceres parts del món estan subdesenvolupades, com anem a malgastar grans quantitats de diners en construir temples de pedra, oblidant a Crist viu i present en la persona dels pobres?".
Mogut pel seu desig d´una Església que fóra signe del Regne de Déu, l´11 de desembre de 1965 a Roma, en la seua conferència, "Un postconcili a l´altura del Vaticà II", Hélder Câmara deia: "Nosaltres els Excel·lentíssims, tenim la necessitat d´una excel·lentíssima reforma. Prou d´una Església que vol ser servida, que exigeix ser sempre la primera, que no té la humilitat i el realisme d´acceptar la condició de pluralisme religiós, que crida "oportú" i "inoportú", que té el monopoli de la veritat! Prou de bisbes prínceps, que viuen allunyats del poble i fins i tot dels capellans".
Dom Hélder, que va morir el 27 d´agost de 1999, és recordat i venerat hui en dia, juntament amb el bisbe Òscar Romero, com un dels profetes del segle XX. Com el profeta dels pobres i de la no violència: un home que va fer de la seua vida, un testimoniatge de l´Evangeli. Un exemple i un model de fidelitat, per a tots els qui seguim Jesucrist.
El 14 i 15 de maig de 1988 a Montserrat, com a pelegrí de la pau, el bisbe Hélder Câmara va esdevenir la veu profètica a favor dels pobres. Una veu que ha de ressonar hui en l´Església, juntament amb la del papa Francesc, per tal de lluitar contra la fam i la injustícia, contra la misèria i la pobresa!!

27 de maig: Sant Agustí de Canterbury (LEVANTE-EMV, 27/05/2015)

Hui dia 27, és Sant Agustí de Canterbury, monjo i bisbe, considerat per l´Església com l´apòstol dels anglosaxons, ja que amb 39 monjos que l´acompanyaven, inicià el 596 l´evangelització d´Anglaterra.
No sabem res de Sant Agustí abans del 596, quan fou enviat pel papa Sant Gregori el Gran a evangelitzar Anglaterra. Només sabem que Agustí era prior del monestir benedictí de Sant Andreu, a Roma, un cenobi fundat per Sant Gregori.
El cristianisme havia entrat a Anglaterra el segle IV, com ho testimonien els escrits de Tertul·lià i d´Orígenes. En Anglaterra una bona part dels bretons eren cristians. Però per lluites bèl·liques, aquests van abandonar el país i s´instal·laren al nord de França, a la regió anomenada Bretanya, degut precisament a la presència dels bretons. Per això Anglaterra quedà sense cristians.
Va ser el 596 quan el papa Gregori el Gran envià el monjo Agustí, home de grans virtuts, a Anglaterra, amb 39 monjos més, per predicar l´Evangeli. En la primavera del 597, Agustí i els altres monjos desembarcaren a l´illa de Thanet, i des d´allí es dirigiren a Canterbury, capital del regne de Kent, on començà l´evangelització. El primer a convertir-se al cristianisme va ser el rei Ethelbert, que fou batejat el 2 de juny del 597. Va ser el mateix rei qui va donar llibertat als seus súbdits perquè pogueren abraçar la fe. Per això el 25 de desembre del mateix any, es va batejar una gran multitud.
Mentre Agustí rebia la consagració episcopal de mans del bisbe d´Arles i el papa Gregori enviava a Anglaterra nous missioners, el rei Ethelbert donava el seu palau a Agustí, que quedà convertit en un monestir i residència del bisbe.
Una nova fornada de missioners, que eixí de Roma el juny del 601 portaren a Agustí de part del papa Gregori, el pal·li arquebisbal i el nomenament de primat de totes les Esglésies d´Anglaterra. Per la seua part, Londres i York anaven a ser constituïdes seus metropolitanes per al sud i el nord d´Anglaterra respectivament. Però en lloc de Londres, finalment s´optà per Canterbury com a seu metropolitana i primada de l´Església d´Anglaterra. Posteriorment s´establí un bisbat a Londres i un altre a Rochester.
En el seu interès per arribar a una reconciliació entre parts enfrontades, el bisbe Agustí es reuní el 601, amb els bisbes bretons, tot i que finalment no s´arribà a cap acord.
A la mort de Sant Agustí, el 26 de maig del 605, el territori de Kent abraçà la fe de l´Església i s´havia iniciat l´evangelització d´Essex.
Si Sant Bonifaci va ser l´evangelitzador d´Alemanya i Sant Patrici el d´Irlanda, Sant Agustí de Canterbury és considerat l´apòstol de la Gran Bretanya. I és que si bé és veritat que el papa Sant Gregori és qui va tindre la idea d´evangelitzar Anglaterra, va ser Sant Agustí qui va portar a terme aquesta tasca missionera.
Com ens diu Sant Beda el Venerable, en la seua "Història Eclesiàstica dels anglesos", va ser Sant Agustí qui construí la primitiva catedral de Canterbury.

dimarts, 26 de maig de 2015

26 de maig: Sant Felip Neri (26/05/2015)

El 26 de maig és la festa de Sant Felip Neri, que va nàixer fa 500 anys a Florència i que ha estat anomenat pel P. Serramona, "un sant de primavera". Sant Felip Neri també és conegut pel sant de l´alegria, del somriure i del bon humor. Aixó ho canten aquests Goigs antics: "En la ciutat de Florencia/ tinguéreu bressol gentil/ y en vos florí ab gracias mil/ lo lliri de la innocencia;/ lo candor de la conciencia/ resplandía al exterior".
L´aportació més original de Felip Neri, nascut el 21 de juliol de 1515 a Florència, va ser l´Oratori, a través del qual va començar una nova manera d´evangelització. L´exercici de l´Oratori, no era sinó el "tracte familiar"amb la Paraula de Déu, amb l´estudi i el comentari dels textos sagrats, per part dels laics, tota una novetat en l´Església! A més, als comentaris de l´Escriptura, Felip va afegir també els cants. El lema de l´Oratori seria "oració, caritat, formació", que sintetitza la vida del cristià: la pregària, l´amor fratern i l´estudi o formació. A València, l´Oratori, portat pel P. August Monzon
Una altra característica de Neri, encara laic, va ser la peregrinació o romeria a les set principals esglésies romanes, on Felip mesclava la pregària i la festa, fins al punt de provocar el recel de la Cúria, que arribà a prohibir-li la visita a les set esglésies, tot i que amb el temps, alçà la prohibició.
El 1544 Felip, amb 29 anys, va tindre una experiència mística, mentre pregava a les catacumbes de Sant Sebastià, que el marcà tota la vida: se li va dilatar el cor i dues costelles rebentades, eixamplades i soldades. Això va ser comprovat en fer-li l´autòpsia. El 1551 va ser ordenat prevere, continuant l´Oratori amb els primers seguidors i el 1575, el papa Gregori XIII aprova la "Congregació de Clergues seculars de l´Oratori: "Per obehir abrassáreu/ del sacerdoci l´estat/ y en tan alta dignitat/ al bon Jesús imitàreu;/ sa caritat avivàreu/ ab un zel devorador".
La matinada del 25 al 26 de maig de 1595, va morir Felip Neri. Sant Felip va ser un home amb un gran cor, obert als pobres i als necessitats, com canten aquests Goigs: "Ab la paraula y las obras/ lo ministeri compliu/ als malalts los assistiu/ y evangelisau als pobres;/ mansuetut teniu de sobras/ per guanyar al pecador".
Sant Felip va tindre relació amb els dominics de Florència i també amb els benedictins de Montecassino i fins i tot va tindre amistat amb Sant Ignasi de Loiola. De tota aquesta experiència, Felip va crear l´Oratori vespertí,una congregació que agrupava capellans i laics, que amb els temps van rebre el nom de "felipons" o també "oratorians". L´objectiu de Sant Felip Neri i per tant dels "felipons", era ajudar a viure la fe d´una manera senzilla, per tal de ser hòmens i dones fidels a l´Evangeli, des de la pau, la senzillesa i el bon humor, una de les característiques de l´Oratori i que més falta fa hui en dia a l´Església. Ens sobren cares llargues i rostres de mal geni! Necessitem a les comunitats cristianes hòmens i dones com Felip Neri, amb un rostre seré i pacífic, amb una mirada alegre i amb un cor joiós.
Cal recordar que l´Oratori de València, fundat el 1645, va ser el primer de tots els que es crearen a la península Ibèrica. Actualment l´Oratori de València, l´ànima del qual és mossèn August Monzon, celebra la litúrgia a la plaça de Sant Felip Neri, 1, i els seus membres ajuden atenent els ancians als asils de València, Burjassot, Massarrojos i Sagunt.
Que Sant Felip Neri, que és patró de Piles de Mar, a la Safor, i de l´Oratori de València, i que té dedicada una ermita de 1675 a Xelva, a l´aldea de Benacacira, ens ajude a ser missatgers de l´Evangeli i cristians plens d´alegria, per tal de treballar pel Regne.

El monestir de Santa Maria de Gratia Dei (LEVANTE-EMV, 26/05/2015)


Aquest 2015 s'acompleixen 750 anys de la fundació del monestir cistercenc de Santa Maria de Gratia Dei, i també, 50 de la construcció de l'actual cenobi, situat a Benaguasil.

Va ser el 1265 quan va tindre lloc la signatura de l'acta de fundació del Reial Monestir de Santa Maria de Gratia Dei, per part de Teresa Gil de Vidaure, tercera esposa del rei Jaume I el Conqueridor. I va ser l'abat de Benifassà qui portà monges del monestir de Vallbona, per fer realitat aquesta fundació. Entre les fundadores que arribaren a Santa Maria de Gratia Dei, coneixem els noms de Beatriu Anglesola i de Caterina Català.

El segon dia de les calendes de febrer de 1266, l'arquebisbe de València, Andreu d'Albalat, donà el consentiment per construir el monestir, que al llarg de la història va rebre els favors dels reis Jaume II,Martí l'HumàAlfons el MagnànimFelip IIFelip III i Ferran VII, que atorgaren a aquest cenobi almoines i privilegis d'amortització.

El 1810, amb motiu de la guerra contra els francesos, el general espanyol José Caro va destruir aquest monestir, per por que les tropes franceses del general Souchet pogueren fer servir aquest edifici com a fortalesa. La comunitat de monges es va haver de dispersar, per tornar de nou al monestir el 12 d'abril de 1816. La reconstrucció va ser lenta i costosa, ja que fins el 1827 no acabà del tot. De nou les monges del Císter hagueren de patir per culpa de la desamortització de 1835, que va desposseir les cistercenques dels seus importants documents.

El 1927 la comunitat de Santa Maria de Gratia Dei va fundar el monestir de Fons Salutis a Algemesí, la primera abadessa del qual va ser la Mare Micaela Baldoví, màrtir de la fe.

Santa Maria de Gratia Dei va ser saquejat durant la guerra de 1936, conflicte bèl·lic que va provocar la dispersió, de nou, de les monges. Una vegada van poder tornar al monestir, uns anys més tard, la riuada de 1957 va deixar aquest cenobi molt malparat, per la qual cosa les monges es van traslladar a Benaguasil, el 8 d'abril de 1965, ara ha fet 50 anys. El projecte del nou monestir, a Benaguasil, és dels arquitectes, Cayetano Borso i Rafael Contel, aquest últim fill de l'Alcúdia i gran amic de mon pare.

En l'actualitat el monestir de Gratia Dei a Benaguasil, que té per abadessa la Mare Encarnació Lluch, és un espai de pregària i de silenci que fa present a la nostra terra la Regla de Sant Benet. L'any 1954, Santa Maria de Gratia Dei es va incorporar a l'Orde Cistercenc de l'Estricta Observança (OCSO), anomenat col·loquialment, la Trapa.

És una llàstima que la societat valenciana no valore (i no celebre) com cal aquest 750 aniversari de la fundació del monestir de Santa Maria de Gratia Dei, un cenobi que al llarg de la història ha estat testimoni de l'Evangeli, viscut en la vida monàstica.

L'antic monestir de la Saïdia o de Santa Maria de Gratia Dei, amb les monges cistercenques, ha estat i continua sent una benedicció per als cristians valencians. Per això aquest 750 aniversari de la seua fundació, i el 50è del seu trasllat a Benaguasil, ens és un motiu de joia i d'acció de gràcies per agrair a Déu la presència d'aquestes germanes, que amb la pregària fan present l'amor misericordiós de Déu.

dilluns, 25 de maig de 2015

El miracle dels peixets (25/05/2015)

Hui dilluns de Pentecostès té lloc la festa del miracle dels peixets, per commemorar aquest esdeveniment que, segons la tradició va tindre lloc el 1348.
Va ser en aquest any quan el rector d´Alboraia va ser avisat per tal que anara a Almàssera a donar el viàtic a un convers anomenat Hassam-Ardà. El rector eixí de casa amb el píxide, o arqueta que conté les formes consagrades, per donar la comunió a aquell home. Degut a la tempesta que hi havia, el barranc de Carraixet anava ben ple i el rector va caure a dins. La força de l´aigua l´arrastrà uns metres fins que va poder eixir del barranc, agarrant-se a unes branques de baladre. En posar els peus a terra, el rector s´adonà que havia perdut el píxide amb les formes consagrades. El capellà començà a lamentar-se cridant, i la gent en sentir-lo acudí al lloc. En saber el que havia passat, els veïns començen a buscar el píxide, que al final van trobar, però sense les formes. La gent s´aplegà a l´església per pregar, i al dia següent, a la platja d´Alboraia, uns xiquets veieren a la mar alguna cosa estranya. Anaren corrent a dir a uns pescadors que uns peixets estaven a prop de la costa, i que portaven a la boca unes coses blanques. Avisat el capellà, aquest, revestit amb capa pluvial i acompanyat dels escolans, acudí al lloc on veié que els peixets portaven a la boca les formes que havien desaparegut quan el capellà va caure al barranc de Carraixet. Finalment els peixets van dipositar les formes en el píxide que portava el rector. Per commemorar aquest miracle que s´anomenà dels peixets, es va construir una ermita blanca, on cada dilluns de Pentecostès la gent s´aplega en romeria, per recordar el lloc on els peixets donaren les formes consagrades al rector.
Mentre que la tradició d´Alboraia diu que eren tres les formes que van desaparèixer, i per tant, tres els peixets que les portaven a la boca, a Almàssera diuen que eren dos. Siga com siga, aquest miracle va ser reportat per les cròniques posteriors, com la de Gaspar Escolano, la de Marc Antoni d´Orellana o la de Josep Marià Ortiz.
Va ser després del miracle dels peixets, que per una dispensa papal, el Corpus se celebra a Alboraia el primer diumenge de juliol, mentre que a Almàssera se celebra el quart diumenge d´agost.

25 de maig: Santa Vicenta Maria López Vicuña (LEVANTE-EMV, 25/05/2015)

El 25 de maig, l´Església celebra la festa de Santa Vicenta Maria López Vicuña, una religiosa que, malgrat morir molt jove, als 43, va fer una gran obra a favor de les jóvens que deixaven els pobles i anaven a les ciutats a treballar en el servei domèstic.
Vicenta Maria va nàixer al poble navarrès de Cascante el 22 de març de 1847. Als 10 anys va anar a Madrid a viure amb uns parents, en una llar on hi havia un clima de pietat i de fe profunda. La menuda, que amb els familiars anava a visitar hospitals, se n´adonà dels problemes de les jóvens que anaven a Madrid a treballar com a empleades de la llar. Preocupada pel futur d´aquestes xiques, fundà la Congregació de Religioses de Maria Immaculada. És així com Vicenta Maria prengué l´hàbitl´11 de juny de 1876, amb les seues tres primeres companyes.
La Congregació de Religioses de Maria Immaculada va nàixer amb l´objectiu de treballar amb especial dedicació a la formació i promoció integral de les jóvens. Així, per mitjà de residències, les religioses oferien a les xiques una llar d´acollida i de fraternitat, on pogueren sentirse estimades i valorades.
Santa Vicenta Maria, que expandí la Congregació, fundant cases a Madrid, Saragossa, Sevilla, Barcelona i Burgos, va viure donada a eixes persones que passaven dificultats pel moment, i a més, pel fet de ser dones jóvens. Ella les formava amb una preparació cultural a més de catequesi. Així dedicà la seua vida a aquelles que ningú no atenia, ja que la faena de les xiques que treballaven al servei domèstic, no era ni reconegut, ni valorat.
Santa Vicenta Maria va fer l´experiència de l´amor de Déu, amb una resposta generosa i amb una entrega incondicional a favor de les xiques jóvens. I en l´actualitat, les religioses de Maria Immaculada atenen les jóvens per mitjà de residències i centres culturals i socials.
El 26 de desembre de 1890, quan tenia 43 anys d´edat, Vicenta Maria, esgotada pel treball i la malaltia, però sense perdre l´alegria interior, va morir.
El seu camí no va ser fàcil, ja que va haver de lluitar contra molts inconvenients com les dificultats econòmiques, la incomprensió de la família o l´abandonament d´algunes de les seues companyes. Malgrat tot, i arrelada en la caritat i des de la seua confiança en Déu, Vicenta Maria va fer realitat la Congregació de Maria Immaculada.
La Congregació de Maria Immaculada, que continua el carisma de Santa Vicenta Maria, compta amb més de 1100 religioses escampades per 21 països, en quatre continents. Al centre mateix de València, al carrer Trinquet de Cavallers, aquestes religioses tenen una residència per a xiques jóvens que treballen o estudien, i on les religioses de Maria Immaculada els ofereixen una llar d´amistat i de confiança.
Com m´ha comentat la Germana Pury Prada, religiosa de Maria Immaculada, "L´obra apostòlica de Santa Vicenta Mª a favor de les jóvens empledes de la llar al segle XIX, de la seua formació humana, cristiana i professional, té plena vigència en l´actualitat". Les religioses de Maria Immaculada continuen, en ple segle XXI, oferint a les ´jóvens, "una llar, cultura i treball a partir de les residències, que proporcionen un ambient de família". Com m´ha dit la Germana Pury Prada, "els Centres Socials que acullen jóvens immigrants o espanyoles", els ofereixen "un acolliment, fonamentat en l´escolta, per preparar-les a integrar-se en la vida laboral".
L´obra de Santa Vicenta Mª, que va ser canonitzada per Pau VI el 25 de maig de 1975 i que va començar "com una xicoteta llavor el 1876, ha ampliat la seua acció a tots els continents per atendre les necessitats del nostre temps".
Que l´exemple de Santa Vicenta Mª siga per al nostre món un estímul per treballar a favor de les jóvens del nostre temps, com fan, amb sol·licitud les religioses de Maria Iimmaculada.

Benassal a Sant Cristòfol (24/05/2015)

Cada dilluns de Pasqua Granada, enguany hui, 25 de maig, Benassal puja fins a l´ermita de Sant Cristòfol, al cim del Montcàtil.
Carles Salvador, mestre a Benassal de 1916 a 1934, va donar a conèixer aquesta romeria tan tradicional a l´Alt Maestrat, en el seu llibre "Les Festes de Benassal".
De menut, amb els meus pares i la meua germana major (la menuda encara no havia nascut) solia passar uns dies de l´estiu a Benassal, ja que el meu iaio, Carles Bausset, necessitava prendre l´aigua de la Font d´En Segures. Encara recorde els seus carrers i la seua gent, amable i acollidora amb uns valencians que veníem de la Ribera. Recorde també les converses a la porta de casa, amb la fresca a poqueta nit, en ple mes d´agost, i les narracions sobre les "primes", la coca de farina blanca "sense quarta ni segó, fenyida amb llevat i llavoretes, i pintada, exornada amb gravats ingenus", tal com les descriu Carles Salvador en aquest llibre tan deliciós.
A Benassal les dones pasten les primes, que el dia de la festa seran beneïdes i repartides als pelegrins a l´ermita de Sant Cristòfol: "el dijous anterior les fadrines tenen un quefer típic: han de pastar la prima, el pa beneit que s´ha de menjar després de resar un parenostre amb avemaria i que ha de preservar de mal corporal i espiritual a qui el taste".
El dilluns de Pasqua, de bon matí, "el sagristà avisa, mitjançant fortes campanades, que és hora de pujar la processó a l´ermita". La comitiva comença amb "el tabal i la dolçaina, i els pendons: roig, verd, blanc, segons el sant, segons la confraria, després la creu parroquial, els clèrics, les autoritats civils, la música i el poble. Camí avant, les bruses dels homes i les faldetes de les dones, posen una nota negra entre el verd vegetal dels bancals i l´ocre de les garrigues sota el blavet del cel".
En arribar a l´ermita se celebra la missa i el poble canta aquests goigs benassalencs del segle XVI: Sou columna molt segura/ i espill de gran esplendor;/ Cristòfol, sol d´hermosura/ que al coll portau el Senyor".
Carles Salvador narra el dinar de festa a base del tradicional tombet, amb carn de corder o de conill, que cal "guisar-la en una olla de test de Traiguera, amb un foc lent de llenya". Com destaca el poeta, el secret del plat radica en el fet que "cal remoure aquesta carn dins de l´olla; però sense cullerot ni paleta, sinó prenint l´olla per les anses i sacsejant-la en l´aire, de manera que els trossos de carn vagen desplaçant-se del fons. Cal tombar el contingut a poc a poc, a tombets, dins del continent de terrissa, fins que ja està. I està ja, quan té aquell punt de sabor meravellós i únic que ha de tindre aquesta carn". És a l´ombra de l´ermita on es menja aquest plat, "asseguts a terra, ben a la vora la bóta o el barral de bon vi i el pitxerull amb aigua de la Font d´En Segures". El dinar acaba amb les pastes "entre les que no poden faltar, i no falten mai, les reganyades de llavoretes. I el tarró".
I amb la festa, el ball de les jotes de la terra: "gent de Benassal, de Culla, de Vilar de Canes, d´Ares; masovers d´aquests termes, i vilafranquins i vistabellans, en el cim del Montcàtil, fan aquell ball que els és tan agradós". Abans de la posta del sol, "els majorals amb les autoritats reparteixen les primes, i cadascú amb la seua companyia, a peu o a cavall, retorna a casa, que de vegades està a moltes llegües de l´ermita, puix que els masovers han vingut de moltes barrancades enllà".
Conèixer les nostres festes populars, ens ajuda a retrobar els nostres orígens i a projectar cap al futur la nostra identitat i el nostre sentiment de Poble. Anar a l´ermita de Sant Cristòfol de Benassal cada dilluns de Pasqua Granada, és una bona manera d´enllaçar el passat i el futur, l´ahir i l´avui, la història i la modernitat. I és una manera també de no perdre les nostres arrels com a valencians, unint cultura, natura, tradició i fe!

Pentecostès (23/05/2015)

Hui diumenge, cinquanta dies després de la Pasqua, els cristians celebrem la solemnitat de Pentecostès, la Pasqua granada, festa de la universalitat de l´Església i anunci de la salvació a tots els pobles i a totes les cultures.
Els Fets dels Apòstols ens parlen de la vinguda del Paràclit en aquest dia de la Pentecosta, on "Tots foren plens de l´Esperit Sant, i començaren a parlar en altres llengües, segons que l´Esperit els donava d´expressar-se (Ac 2:4)
Els Apòstols anunciaren el Regne en altres llengües. I al llarg dels segles, també s´ha continuat predicant l´Evangeli als pobles en totes les llengües. Però en totes? Encara al País Valencià, l´Església Valenciana (?) continua menyspreant la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena, d´Ausiàs March i de Joanot Martorell!!
Va ser precisament Sor Isabel de Vilena qui en la Vita Christi (1497), narrava la vinguda de l´Esperit Sant en aquests termes: "E venint l´hora de tèrcia, estant aquella Reina e Senyora excel·lent enmig del seu gloriós col·legi, levas ab singular prudència, e fica los genolls en terra, ab profunda humilitat, amb les mans juntes, mirant al Cel, ab aquella veu angèlica diu: "Veniu, Esperit Sant gloriós! Trameteu de l´altea del Cel los raigs de la vostra divinal llum que il·lumine e inflame los cors de tots aquests servents vostres!" E, oïda la veu de sa senyoria en lo consistori de la santíssima Trinitat, fon tan dolça e tan plaent que tantost fon complaguda en sa demanda; car fon fet un gran tro e brogit, davallant del Cel com un sobtós vent e omplí tota aquella casa on ells estaven. E, estant admirats de tan sobtosa novetat, foren demostrades a ells llengües departides així com a foc flamejant, e posaren se departiment sobre cascú dels qui aquí eren, que prenien suma, entre hòmens e dones, de cent e vint. E foren recomplits de l´Esperit Sant, donant a ells gràcies e dons singulars, e excel·lent saber e ciència: e començaren a parlar totes llengües en singular estil, e eren entesos per tota nació".
És a tots els països (llevat del País Valencià) que l´Església s´ha inculturitzat, assumint la llengua i la cultura dels xinesos, els nicaragüencs, els nàmbyes, els japonesos, els irlandesos o els alemanys. I és que com ha dit el papa Francesc en l´exhortació "El goig de l´Evangeli", l´Església "troba la manera que la Paraula s´encarne en una situació concreta" (E.G. 24). El papa, en aquest text, somia "amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l´evangelització del món actual" (E.G. 27).
¿I no és la llengua del poble el millor mitjà pastoral per fer arribar l´Evangeli? ¿Per què els valencians no podem celebrar la nostra fe amb normalitat? ¿Per què encara ara, la nostra llengua és marginada per l´Església?
El papa, en la seua exhortació, "El goig de l´Evangeli", ho expressa d´una manera molt clara, en dir que el Poble de Déu: "s´encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia". I també: "Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia" (E.G.115). I diu també: "En la inculturació, l´Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives" (E.G.116). I: "L´Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s´engalana amb les seues joies" (E.G. 116). I també el papa ens diu: "En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la f, l´han fet florir en la seua vida quotidiana i l´han transmès segons els seus modes culturals". (E.G.116)
Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l´Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples?
El papa Francesc, amb una actitud valentia, ens convida "a abandonar el còmode criteri pastoral del, "sempre s´ha fet així", i ens demana "ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l´estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats" (E.G. 33). I el papa recomana a cadascun dels bisbes, que "escolte tothom i no sols alguns que li acaricien les oïdes" (E.G. 31)
Per això, ¿no és hora que, entre els cristians valencians, l´Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿Fins quan ens impediran que Pentecostès arribe al País Valencià? ¿No és hora ja que els quatre bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià? ¿No és hora que l´arquebisbe Cañizares promoga i encapçale la recuperació de la nostra llengua a l´Església?

dissabte, 23 de maig de 2015

22 de maig: El P. Pedro Arrupe (LEVANTE-EMV, 22/05/2015)

 Hui dia 22 de maig s´acompleixen 50 anys de l´elecció del P. Pedro Arrupe com a Prepòsit General de la Companyia de Jesús. El seu va ser un testimoniatge profètic, ja que Arrupe va ser un home, que, segons el lema utilitzat durant l´any del centenari del seu naixement, "Ens va ensenyar a mirar el costat bo del món".
Pedro Arrupe, que va ser un jesuïta avançat al seu temps, va estar al capdavant de la Companyia de 1965 a 1983. Arrupe ha estat considerat un dels grans protagonistes de la vida social i religiosa del segle XX ja que va saber descriure el món d´una manera que encara hui té plena vigència. Pedro Arrupe ha estat el segon basc (juntament amb sant Ignasi) que ha ocupat el lloc de màxima representativitat de la Companyia com a superior general dels jesuïtes.
Pedro Arrupe, nascut a Bilbao el 14 de novembre de 1907, va estudiar el batxillerat als escolapis de la capital biscaïna. El 1923 començà els estudis de medicina a Madrid, on tingué com a company el futur premi Nobel, Severo Ochoa. Impactat per les fortes experiències viscudes durant la seua etapa d´estudiant amb els pobres de Vallecas, i després d´un viatge a Lorda, Arrupe va deixar la facultat i el 1927 va entrar al noviciat de Loiola. El 1932, en començar els estudis de filosofia al monestir d´ Oña, el Govern de la República va dissoldre la Companyia, per la qual cosa Arrupe continuà la seua formació a Bèlgica i posteriorment a Holanda. El 30 de juliol de 1936 va ser ordenat prevere i fou destinat als EEUU, on va rebre la carta del General, destinant-lo al Japó. Després de dos anys estudiant la llengua i la cultura d´aquell país de l´Orient, es va fer càrrec de la parròquia de Yamaguchi. Posteriorment va ser nomenat mestre de novicis a Hiroshima, on va ser testimoni de l´explosió atòmica de 1945, i on immediatament transformà el noviciat en un hospital d´emergència. El 1954 va ser escollit superior del jesuïtes del Japó i el 22 de maig de 1965 va ser elegit General de la Companyia.
El P. Arrupe va estar al front dels jesuïtes uns temps molt difícils, amb els canvis profunds de la societat i amb els nous aires que venien del Vaticà II. Arrupe, un home ple de valor i amb visió de futur, va patir moltes incomprensions i moltes contradiccions que venien, fins i tot de qui menys s´ho podia esperar. Però la seua actuació valenta i profètica va marcar uns camins ja inesborrables per a la Companyia de Jesús, que van influir fins i tot en amples sectors de la societat.
El 2 de desembre de 1974 convocà la Congregació General 32, que va marcar un abans i un després en la Companyia. Arrupe, fidel al Vaticà II, representava un impuls cap a la promoció de la justícia com a compromís inseparable de la fe. Segons Ignacio Ellacuria, Arrupe va ser "el Joan XXIII de la vida religiosa". Durant els 18 anys de superior general, Arrupe que va participar activament en la renovació de l´Església, va exercir una activitat incansable, va viatjar pels cinc continents, va promoure la fe i la justícia, va impulsar el diàleg amb els no cristians, va crear el Servei Jesuïta als Refugiats, i va treballar incansablement per canviar les estructures socials, a la recerca d´una societat més justa i més solidària. El 7 d´agost de 1981, de retorn d´un viatge a l´Àsia, on va visitar els refugiats de Cambotja, en el trajecte de l´aeroport a Roma va sofrir una embòlia. El 26 d´agost d´aquest mateix any, el papa Joan Pau II va nomenar el P. Paolo Dezza (considerat com l´antítesi ideològica d´Arrupe) com a delegat seu per atendre el govern de la Companyia. Així es va interrompre el procés normal d´elecció d´un successor de Sant Ignasi, per mitjà d´una Congregació General. Els jesuïtes, amb el P. Pedro Arrupe, acceptaren amb sofriment, i alhora amb una obediència total, la decisió del papa. Dos anys més tard, el 3 de setembre de 1983, reunida finalment la Congregació General, Arrupe va presentar la seua renúncia com a superior, en presència dels jesuïtes congregats, i on fou escollit el P. Kolvenbach nou General de la Companyia. Després de pràcticament deu anys de sofriment, el 5 de febrer de 1991, el P. Pedro Arrupe lliurava a seua ànima a Déu, en la casa generalícia dels jesuïtes, a Roma.
Com ha dit el jesuïta Josep Mª Rambla, el P. Arrupe va ser "un home de Déu a l´estil d´Abraham, Moisès o Pau". Pelegrí de Santa Maria, com Ignasi de Loiola, el P. Pedro Arrupe vingué a Montserrat l´any 1970. L´abat Cassià, que el rebé, comentava: "Em va impressionar l´actitud de pregària del P. Arrupe. Poques persones he vist pregar davant la Mare de Déu, com ho va fer ell". I el bisbe màrtir Òscar Romero afirmava: "El P. Arrupe és un sant i es veu que l´Esperit l´il·lumina".
Segons Jon Sobrino, el P. Pedro Arrupe "va obrir les finestres de la Companyia perquè entrara l´aire fresc, la llum i el vent de l´Esperit". Per la seua banda, Pedro Miguel Lamet creu que la vida d´Arrupe "ha estat un pont de creativitat i de gosadia evangèlica entre Orient i Occident, entre l´Església del Concili i el postconcili". Citant la frase del bisbe Pere Casaldàliga, "tot és relatiu, menys Déu i la fam", Jon Sobrino deia a Barcelona: "El pecat més gran és viure deshumanitzats". Per això el P. Arrupe, amb el seu testimoni, amb delicadesa i amor va saber humanitzar la Companyia i l´Església.

22 de maig: Santa Quitèria (Levante-EMV, 22/05/2015)

Santa Quitèria va ser una jove, verge i màrtir del segle II, que, segons la tradició va morir decapitada sobre l´any 130, el 22 de maig, dia que celebrem la seua festa.
A Baiona vivien els esposos pagans, Càlsia i Luci Cateli, que era el governador romà de la regió. Càlsia va tindre nou filles en un sol part. Degut a aquest fet extraordinari, Càlsia va tindre por que el seu marit l´acusara d´infidelitat i per això, en absència de Cateli, Càlsia manà que les nou xiquetes foren llançades al riu de la Ramallosa. L´encarregada de l´assassinat múltiple es va compadir de les xiquetes i les portà a un poble al costat de Baiona, on les menudes van ser batejades i cuidades per famílies cristianes. Els noms de les nou filles de Càlsia eren: Quitèria, Librada, Victòria, Marina, Germana, Eufèmia, Marciana, Genivera i Basília.
En iniciar-se una persecució contra els deixebles de Jesús, les nou jóvens van ser detingudes i portades davant el governador Luci Cateli, son pare, que les va amenaçar amb el suplici si no apostataven de la fe. El governador advertí una estranya semblança de les jóvens amb la seua dona i després d´investigar l´origen de les nou germanes, va reconèixer que eren filles seues. Davant d´aquest fet, Cateli, que tenia el cor dividit entre l´amor de pare i l´autoritat de jutge, els demanà que oferiren sacrificis als déus per tal d´alliberar-les de la mort. Però les jóvens van escapar i concretament, Quitèria va viure un temps en una muntanya, dedicada a la pregària. Però en una visió va vore que havia de tornar a sa casa, com així ho va fer. Son pare, en tindre-la allí, la volgué casar amb el jove Germà, un noble ric, però ella no ho acceptà, ja que s´havia consagrat a Déu, i va escapar a les muntanyes a prop de Toledo: "Quitèria, hermosa Quitèria,/ un Rei te n´ha demanada./ No pot ser mon pare, no;/ que la llei m´ho té vedada./ No puc ser muller d´un Rei/ si de Déu sóc desposada", com canten els Goigs que Tírig ha dedicat a Santa Quitèria.
Un dia Quitèria s´amagà dins del tronc d´un arbre, advertint a un pastor que si algú la buscava, no li diguera on era. Germà es presentà i preguntà al pastor si havia vist Quitèria. Ell digué que no, però amb el dit assenyalà l´arbre on estava amagada Quitèria, que fou decapitada. Els gossos del pastor, rabiosos, feriren el delator que havia descobert l´amagatall de Quitèria, i per això aquesta santa és protectora contra la ràbia.
Santa Quitèria és patrona de Calles, Almassora, Tírig, Toràs i la Torre d´en Domènec. Algunes d´aquestes viles també li han dedicat la seua església, com és el cas de Toràs i la Torre d´En Domènec. I encara trobem diverses ermites dedicades a Santa Quitèria, com a Calles i a Almassora, i a Puebla de San Miguel, Arañuel i Albalat dels Sorells, fan festa a aqueta màrtir.
Que Santa Quitèria ens deslliure d´aquells polítics que tenen paraules plenes de ràbia i actituds covards, com canten els devots de Tirig: "Gloriosa Santa Quitèria,/ vulgau-nos afavorir;/ guardeu-nos del mal de ràbia/ que és mal de molt sofrir".

Primeres comunions (Levante-EMV, 20/05/2015)

Durant els diumenges d´aquest temps Pasqua, que ja està a punt d´acabar, i també els altres diumenges de la primavera, a les nostres parròquies celebrem les primeres comunions. Són dies de festa, en els quals els nostres menuts participen per primera vegada de la taula de l´Eucaristia. Després del baptisme, amb la primera comunió, els xiquets i les xiquetes s´integren en la comunitat cristiana d´una manera més plena, ja que prenen part del convit Eucarístic. El sagrament de l´altar que alimenta i enforteix la nostra fe, fa dels nostres infants deixebles de Jesús.
Com els primers cristians, que participaven "en la fracció del pa i en la pregària" (Ac 2:42) cada diumenge de primavera, els nostres xiquets s´acosten a l´altar per integrar-se en la comunió de l´Església: la unió dels uns amb els altres i amb Jesús que ens convoca, ens para la taula, ens serveix i ens alimenta amb el Pa de Vida.
Desgraciadament des de fa uns anys, les primeres comunions (encara que amb excepcions) s´han desvirtuat, ja que s´han convertit en una carrera per aparentar i per comprar regals desaforadament! Fins i tot, i malgrat la crisi econòmica, són moltes les famílies que acaben per endeutar-se, per tal de fer la gran festassa! I per això, molts xiquets i malgrat el temps de catequesi i el treball dels rectors i de les catequistes, estan més pendents dels regals (rellotge, ordinador, la play, l´MP3, viatge a Eurodisney) que de la celebració litúrgica. Per això cal celebrar (i encara més ara) amb sobrietat la primera comunió, per tal de retornar i retrobar el sentit cristià d´aquesta festa.
Sé de moltes comunitats cristianes, amb els capellans al capdavant, que treballen (i molt bé) per fer una bona catequesi, de primera comunió. És gràcies als rectors, a les catequistes (perquè sobretot són dones!) i als pares, que els xiquets viuen i celebren la primera comunió com una festa de la comunitat cristiana i no com un acte protocol·lari i cada volta més superficial.
Per això, les primeres comunions no poden ser un escàndol (fa dos anys Levante informava que el preu de la "festa" està sobre els 1700 euros!) i una frivolitat més, sinó una manera, un camí per descobrir Jesús, que és el qui alimenta de la nostra fe!
Les primeres comunions no poden ser una festa de luxe per competir i vore qui té més regals o quin xiquet va més mudat, ni un acte que "toca fer", per costum o per tradició! Les primeres comunions han de ser abans que res la festa de la comunitat cristiana, en la qual, com a amics de Jesús, compartim una mateixa taula. Una festa, un convit on, junts, descobrim que Jesús alimenta i enforteix la nostra fe. Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, l´Eucaristia "és el convit de l´amor de Crist, i per tant de l´amor del Pare i de l´amor de l´Esperit Sant". D´ací que cal descobrir que, en la primera comunió, Jesús es manifesta i es fa present en el Pa i en el Vi de l´Eucaristia, però també en el rostre de tots els hòmens, en la necessitat del pobre i en el somriure dels infants.

22 de maig: Santa Joaquima de Vedruna (LEVANTE-EMV, 22/05/2015)

El dia 22 de maig és la festa de Santa Joaquima de Vedruna, fundadora de la Congregació de Germanes Carmelites de la Caritat, les anomenades familiarment, Germanes Vedrunes.
Joaquima va nàixer a Barcelona el 16 d´abril de 1783 al si d´una família cristiana i era la cinquena entre set germans.
Des de ben joveneta el seu desig fou consagrar-se a Déu per sempre. És per això que a l´edat de 12 anys, trucà al convent de l´Encarnació de les carmelites calçades, però la Priora li aconsellà que esperara ja que era massa jove.
Filla del temps i obedient als pares, al març de 1799, va contraure matrimoni amb Teodor de Mas, a l´Església del Pi de Barcelona. Tingueren 9 fills, dos dels quals van morir. Al març de 1816, una tuberculosi galopant s´emportà Teodor, deixant Joaquima viuda i amb i amb set fills.
El 1826 Joaquima, a Vic va respondre a la crida que la va impulsar a "reunir germanes per abraçar les necessitats dels pobles, en l´educació cristiana de la joventut i el servei dels malalts", especialment d´aquells sectors de la societat els quals el sistema imperant oferia menys oportunitats. La seva iniciativa posà en marxa la institució de les Germanes Carmelites de la Caritat, una nova família religiosa cridada a ser llavor generadora de futur.
Pioneres a Catalunya d´una tasca educativa popular al servei de la promoció i formació de la dona del poble, les filles espirituals de Joaquima de Vedruna van ser mestres de generacions de joves, especialment del món rural -socialment predominant aleshores- i llevat de futur per al seu temps.
El seu anhel d´expandir-se s´anà fent realitat, ja que des de la seva geografia i des del seu temps, l´impuls i la intuïció pedagògica de Joaquima van ser portats més enllà de la seva Catalunya natal a altres regions i pobles d´Espanya i també, sobretot en el segle XX, més enllà d´aquesta xicoteta frontera, a d´altres països i continents.
Òbviament, en l´actualitat les Germanes Vedruna experimenten la manca de vocacions, però en tot, el carisma de Santa Joaquima es troba expandit en 23 països.
Joaquima de Vedruna morí el 28 d´agost de 1854. Va ser el 19 de maig de 1940 quan va ser beatificada pel papa Pius XII i el 12 d´abril de 1959, diumenge del Bon Pastor, el Papa Joan XXIII la va canonitzar.
Joaquima de Vedruna va viure apassionada per Déu i pel seu Regne. Va fer de la seua vida un camí de confiança en Déu, basat en l´alegria, el servei i la gratuïtat, i també la sensibilitat i l´esperit d´acollida.
La vida de pregària va ser una constant dels orígens fundacionals. I és que la mirada contemplativa de la realitat, col·locà Joaquima i les seves companyes en una relació responsable amb la vida. Des de l´escolta atenta al vent de l´Esperit que ens parla al cor i en els esdeveniments de cada dia, Joaquima va buscar sempre fer la voluntat del Pare en una fidelitat quotidiana de respostes compromeses.
Joaquima va saber fer front a les innombrables dificultats que en totes les etapes de la seva vida hagué de superar. I és que va ser una dona dinàmica, constant i decidida, en actitud permanent d´escolta activa i de discerniment, que no va escatimar cap esforç per a fer en tot moment allò que Déu li demanava. Joaquima va ser també una dona emprenedora, lluitadora, humana, oberta a Déu i als signes del temps que li tocà viure.
Santa Joaquima era una dona d´Església, i per això volgué que les seues filles se situaren en l´Església com a dones d´esperit fort, amb conviccions, d´esperit humil, en actitud de gratuïtat i amb esperit diligent, per tal de treballar amb amor i competència
Arrelada en Déu, Joaquima va beure a la font de la Paraula i va conrear el discerniment com estil de vida, per així remeiar les necessitats de tots els pobles, fer del tot, per tot i en tot la voluntat de Déu.
Segons la Germana Vedruna, Maria Trullosl, experiència educativa de Santa Joaquima i les seues intuïcions pedagògiques, han marcat uns trets d´identitat i unes actituds viscudes i compartides per moltes germanes i seglars, que han generat al llarg del temps l´autoconsciència d´un estil propi. La pedagogia que emprengué Santa Joaquima, estava basada en l´amor que s´expressa en la relació senzilla i pròxima, que creu en la persona, que motiva, a partir de tot allò que hi ha de positiu i que fa que cada persona esdevinga protagonista del seu propi creixement.
Tant de bo, totes les persones que venerem aquesta gran santa, siguem capaces de practicar el que ella en diferents cartes recomanava una i una altra vegada:
"Tinguem l´esperit en Déu, que tot ho pot, i emprendrem el que vulga. Confiança, que amb Jesús i tenint Jesús, tot sobra."
"Avivem la fe, tinguem confiança i practiquem la caritat, i aconseguirem la benedicció de la santíssima Trinitat"
"Sols l´amor de Déu sempre el trobarem, tota la resta passa; així, anem a buscar el que sempre dura: amor i més amor"
"Estigueu contents i alegres per tot, ja que l´alegria és la principal virtut"
"Sigues sempre i en tot, el més dolç i suau que pugues"
"Aconseguiràs més per l´amor que per la força"
"Sóc feliç si vos veig alegres, perquè m´agrada estar amb persones que tot ho prenen amb joia i optimisme"-
Al nostre País, les Carmelites Vedrunes es troben en la tasca educativa a València, Castelló de la Plana, Alcoi, Gandia, Villena, Vinalesa i Dénia .
La Germana Vedruna Maria Trullols m´ha enviat aquest acròstic de Santa Joaquima, que expressa la grandesa d´aquesta santa.
Jesucrist esdevingué per a tu el punt constant de referència.
Obstinada en estimar, posares l´accent en les coses positives.
Amatent a les necessitats dels altres et donares del tot i per sempre.
Quan les dificultats es feren presents en la teua vida, lluitares sense defallir.
Unires l´acció amb la contemplació, segura que la persona és una unitat.
Intentares fomentar l´autoestima i propiciares unes bones relacions fraternes.
Mantingueres la llàntia de la pregària sempre encesa, pouant de la Paraula de Déu.
Acollires amb il·lusió la vida i acceptares les persones pel que eren no i pel que feien.
Donares el millor de tu mateixa a Déu i als altres.
Estimares amb sinceritat i escoltares amb atenció tot allò que Déu i els altres esperaven de tu.
Visqueres la fraternitat universal i valorares tot allò de positiu que hi havia en tu i en els altres veient cada moment com una oportunitat per a créixer.
Escoltares Déu en la pregària, en la vida i en els altres.
Déu et fascinà i tu, fascinada per ELL, et deixares modelar com l´argila en mans del terrissaire.
Respongueres amb generositat, a tot allò que se´t demanava i restares oberta als signes del temps que et tocà viure.
Unires els cors i elevares els esperits per tal que es fera sempre la voluntat del PARE
No estalviares mitjans per a fomentar la senzillesa, la confiança, la disponibilitat, la sensibilitat, el coratge, l´amor i sobretot l´alegria, principal virtut per a tu.
Admirares amb amor i et meravellares de l´obra de Déu en la natura i en cada persona.

Òscar Romero: bisbe dels pobres (La Veu del País Valencià, 23/05/2015)

Aquest és el títol del llibre que, sobre l’arquebisbe Romero, ha escrit el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat. Un títol que ens revela la vida del bisbe màrtir que hui serà beatificat a San Salvador.

Nascut el 15 d’agost de 1917, Òscar Romero va ser el segon fill d’una família de huit germans. Després de treballar de fuster, Romero entrà al Seminari, i l’octubre de 1937 anà a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser ordenat prevere el 4 d’abril de 1942 i l’any següent obtingué la llicència en Teologia. En retornar al Salvador, el seu primer destí pastoral va ser el poble d’Anamorós, tot i que als dos mesos fou nomenat secretari de Cúria. A més, va ser rector de la parròquia de Sant Domènec, encarregat de l’església de Sant Francesc i confessor de religiosos i religioses. També va atendre alcohòlics, presos i prostitutes. Posteriorment fou rector del Seminari Menor i director d’un setmanari diocesà.
Romero era un capellà conservador i la seva “recepta” era la de dedicar més temps a la pietat i a la pregària i “menys cants de protesta social”.

A partir dels anys seixanta, la situació del Salvador es va anar agreujant amb l’atur que portava la desesperació a les famílies. Defensor de la civilització cristiana, Romero va denunciar el laïcisme, el liberalisme i la maçoneria. Però lentament Romero va anar assimilant la renovació del Vaticà II, fins al punt que participà en la preparació de la Conferència de Medellín de 1968, on trobem l’origen de la Teologia de l’Alliberament, encara que, en un primer moment, Romero se sentia incòmode amb aquesta línia eclesial.


El 21 de juny de 1970, Romero va ser consagrat bisbe auxiliar de San Salvador i el 1974, bisbe de Santiago de Maria. Finalment, el 1977 fou nomenat arquebisbe de San Salvador.

Romero al principi trobà molt polititzades les reunions de les Comunitats Eclesials de Base, estructurades segons el mètode “vore-jutjar-actuar”. Per això, en ser nomenat director de la revista “Orientación”, va canviar la línia d’aquesta publicació, ja que si abans tractava temes socials, ell  l’enfocà  cap a temes eclesials. De fet Romero, en els seus inicis com a bisbe, tenia por de les postures progressistes i d’una manera particular, dels jesuïtes.

L’ambient del Salvador cada dia s’anava enrarint més i mes, i quan el 1975, la Guàrdia Nacional va assassinats cinc llauradors, Romero envià una dura carta al president Molina, on li recordava els principis cristians més elementals, contraris a la violència.

Un altre fet que marcà el canvi de Romero, va ser l’expulsió del país del director del centre Los Naranjos, de la parròquia de Jiquilisco. Aquest centre, depenent dels Passionistes, formava agents pastorals i creava comunitats de Base. Tot i que Romero tenia una certa prevenció per la línia de Los Naranjos, protestà enèrgicament per l’expulsió del seu director. Això provocà una més gran tensió entre l’Església i el Govern. Romero, que sabia escoltar les dificultats que tenien els capellans en la seua acció pastoral, va canviar dràsticament d’actitud amb l’assassinat de P. Rutilio Grande i de dos laics, que foren metrallats pels Esquadrons de la Mort. Després d’aquest fet, Romero va dir que mentre no se sabera la veritat, ell no assistiria a cap cerimònia de l’Estat, cosa que complí els tres anys que va ser arquebisbe. I és que en dos anys,  Romero va perdre 40 capellans, entre assassinats, expulsats o exiliats.


Va ser a partir de la mort del P. Rutilio Grande que l’arquebisbe Romero es va comprometre clarament en la defensa de la justícia social. Si abans s’ocupava dels pobres, a partir d’aquell moment els pobres van ser la seua prioritat. Com digué el P. Ignacio Ellacuria de l’arquebisbe Romero, “els seus ulls van vore la veritat, i se li va revelar què significava ser apòstol al Salvador; significava ser profeta i màrtir”. I és que el 1978 hi hagueren 150 assassinats i el 1979, 600.

Romero també hagué de patir per acusacions falses d’altres bisbes. Tot i que tenia el recolzament del papa Pau VI, a Roma arribaren informes tendenciosos i negatius, que apuntaven Romero com a responsable de la violència que patia El Salvador. Romero era conscient que l’aplicació de la doctrina pontifícia no podia reduir-se a teories abstractes, i per això les seues denúncies eren ben concretes, a partir de fets concrets. Romero predicava sobre la veritat en la seva opció preferencial pels pobres i per això va estar al costat dels oprimits, però sense substituir mai l’amor per la política. Romero deia: “Compromesos amb els pobres, condemnem com a antievangèlica la pobresa extrema que afecta nombrosíssims sectors del nostre Continent”.

Amenaçat de mort des de feia temps, les últimes amenaces eren més fortes, fins que el  24 de març de 1980, mentre celebrava l’Eucaristia, Òscar Romero va ser assassinat.      

Vicenzo Praglia, que, com a postulador de la causa, ha treballat durant pràcticament 20 anys per fer possible la beatificació del bisbe Romero, ha definit l’arquebisbe màrtir com “un profeta actual per al Salvador i per a tota Llatinoamèrica”. Cal recordar que els intents per a beatificar Romero van ser difícils, ja que sempre rebotaven per causes incomprensibles. Però el missatge d’amor als pobres de l’arquebisbe Romero, va quallar en Amèrica Llatina. Com ha dit el bisbe Paglia, “Romero és el profeta de l’entrega gratuïta de l’amor”. I és que el bisbe Romero va treballar per acabar amb la violència, per això el seu missatge encara parla hui al nostre món. El van matar per fer-lo callar, però ara és una memòria per a l’Església.

Com ens recorda el P. Bernabé en aquest llibre, “Romero va ser en primer lloc, anunciador de la fe i mestre de la veritat, a més d’un acèrrim defensor de la justícia”. L’arquebisbe Romero va ser també “l’amic, el germà, el defensor dels pobres i dels oprimits, dels llauradors, dels obrers dels qui viuen en barris marginals”.


dimecres, 20 de maig de 2015

20 de maig: Sant Bernardí de Siena (LEVANTE-EMV, 20/05/2015)

El dia 20 de maig celebrem la festa de Sant Bernadí de Siena, un dels més grans predicadors del segle XV. Bernadí va nàixer a Massa, a prop de Siena, el 8 de setembre de 1380, al si de la família noble dels Albiceschi. Els seus sermons, tan cèlebres, van servir de model de predicació per a molts oradors sagrats dels segles posteriors.
El pare de Bernadí era governador i el xiquet va queda orfe de pare i de mare quan tenia 7 anys, per això van ser dues ties seues qui s´encarregaren de la seua educació. Simpàtic en el tracte, Bernadí era model d´amabilitat i de bondat. De jove va pertànyer a l´associació "Devots de Nostra Senyora", els membres de la qual es dedicaven a fer obres de caritat. Quan el 1400 es va declarar una epidèmia a Siena, Bernadí i els seus companys d´aquesta associació es van dedicar a auxiliar els malalts, ja que la gent de la ciutat, per por al contagi, fugia dels contagiats. Miraculosament i malgrat el contacte amb la malaltia, ni Bernadí ni els seus companys no es van infectar.
El 1402 Bernadí va ingressar als franciscans, vestint l´hàbit de Sant Francesc el 8 de setembre. Al convent va portar una vida de pregària i de silenci, que l´ajudaren a la seua santificació. Va ser un altre 8 de setembre, però de l´any 1404, quan Bernadí va rebre l´ordenació presbiteral. Els 12 primers anys de capellà, Bernadí els va viure en l´anonimat, dedicat a l´estudi i a la pregària. Bernadí no tenia ni la veu ni tampoc les aptituds de l´oratòria apropiades per ser un predicador. Ell demanava a Déu que li concedira el do de ser un bon predicador per evangelitzar el poble. I va passar un fet prodigiós: un dia, mentre els frares estaven pregant, un jove novici, sense poder contindre´s, interrompé la pregària i digué: "Germà Bernadí: no amagues més les qualitats que Déu t´ha donat. Ves-te´n a Milà a predicar". Aquest mateix fet va succeir l´endemà, una segona vegada i el tercer dia, altra volta. Tots van comprendre que això era una manifestació de la voluntat de Déu, perquè Bernadí es convertira en predicador. Per això des del 1418 i fins a la seua mort, Bernadí va predicar en grans missions. Els frares li van aconsellar que anara a la ciutat a predicar la Quaresma. El ressò de la predicació de Bernadí, amb una veu potent i sonora, en compte de la veu dèbil i desagradable que tenia abans, va ser impressionant, ja que va ser una gran multitud la que va assistir als seus sermons. D´aquesta manera, des del 1418 i fins la seua mort, Bernadí va recórrer pobles i ciutats predicant com mai abans no ho havia fet ningú. Bernadí s´alçava a les 4 del matí per preparar el sermó, que provocava la conversió de tots aquells que l´escoltaven. Molt sovint predicava en les places i al camp, ja que els temples es quedaven xicotets, degut a la multitud que volia escoltar-lo. Així a Vicenza, Bernadí predicà davant 20000 persones. Bernadí va recórrer Itàlia de dalt a baix, predicant Jesucrist, que ell sintetitzava en l´anagrama del seu nom: JHS. A més, els seus sermons anaven acompanyats de diversos miracles i prodigis. Per això el poble que el sentia quedava transformat pel foc de les paraules de Bernadí. A Siena, dividida per enfrontaments i lluites, Bernadí li va retornar la pau.
Va ser per unes enveges i perquè alguns el van acusar d´afavorir la superstició, que el papa Martí V li prohibí predicar. Bernadí, amb humilitat obeí. Però després d´examinar la seua predicació, el papa Martí V quedà tan commogut que li ordenà que continuara predicant. I així ho va fer a Venècia, Màntua, Milà, Ferrara, Florència, Bolonya, Nàpols, Assís, Siena, Pàdua....
El papa va voler nomenar-lo arquebisbe de Siena a petició dels ciutadans d´aquesta vila, però Bernadí no ho acceptà. Sí que va ser nomenat Vicari General dels convents de l´Observança.
Fra Bernadí de Siena va morir el 20 de maig de 1444 (vespra de l´Ascensió del Senyor) al convent franciscà d´Àquila. I només sis anys després, el 24 de maig de 1450, el papa Nicolau V el va canonitzar, atenent el clamor del poble que ja el venerava com a sant.

'Que miren de no atrevir-se a fer cap frau' (La Veu del País Valencià, 20/05/2015)

És això el que Sant Benet demanava als monjos, quan al capítol 57 de la Regla, (que tracta dels artesans del monestir) els posava en guàrdia perquè en la venda dels productes, no ens guiaren per l’avarícia o la cobdícia, tan freqüent en el món de la política i dels negocis.

Sant Benet demanava (i ens demana encara hui) que anem en compte per no caure en el desig innat de posseir, d’acumular i de guanyar més i més (i no d’una manera honesta) ja que ací es troba l’arrel de l’avarícia i de la cobdícia. És tan important aquest punt, que Sant Benet insisteix així en aquest capítol: “Si s’ha de vendre algun dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar, miren de no atrevir-se a fer cap frau” (RB 57:4). I també en el mateix capítol: “Que en els  preus no s’infiltre el mal de l’avarícia” (RB 57:7). I perquè els monjos visquem amb honradesa, sense caure en el vici dels diners, al capítol 4 de la Regla, quan Sant Benet ens dóna uns “instruments de les bones obres”, ens mana “no furtar” (RB 4,5), ja que la base de l’avarícia es troba en la capacitat de robar.


Sant Benet, que coneixia l’interior dels hòmens, sabia que al nostre cor tots tenim aquell desig desordenat que ens porta a voler tindre més que els altres. I no precisament per camins basats en l’honestedat, el treball i la rectitud, sinó tot al contrari: per mitjans fraudulents, amb trampes i amb mentides. No és això el que està passat des de ja fa molt de temps en alguns polítics i hòmens de negocis? L’últim cas conegut ha estat Imelsa i el saqueig fet des d’aquesta entitat, com abans ho havia estat Gürtel, Emarsa, Brugal i tants altres casos. I sempre per aquell instint malsà d’acaparar i de posseir d’una manera desordenada i per mitjans deshonestos. I és que quan el cor està buit de sentiments, l’home l’ompli del desig de la riquesa. Ja ho diu també la Primera Carta de Sant Joan, quan condemna “l’ostentació de la riquesa” (1 Jo 2:16), com també el Salm 9, quan condemna l’impiu que “es glorieja de les seues ambicions”, el qui viu “àvid de diners” i el qui actua “ple de malediccions, d’enganys”, i el qui dissimula “conjurs i maleficis” (Ps 9:3,7). La Paraula de Déu també denuncia “els amics de males arts”, així com “els mentiders”, “l’home fals”, aquells que tenen uns llavis on “no hi ha sinceritat”, els qui “guarden al cor la intriga”, pel fet que “sota la seua llengua falaguera hi ha un sepulcre obert” (Ps 5). El desig de posseir més i més, feia que l’arquebisbe Òscar Romero s’escandalitzara d’aquells que creuen que “tot és lícit davant els diners”. I per això Òscar Romero denunciava “l’absolutització de la riquesa”, que ell considerava “el gran mal del Salvador”.

El jesuïta Anthony de Mello, en el seu preciós llibre, “La pregària de la granota 2”, conta que un avar va enterrar el seu or al peu d’un arbre, al seu jardí. Cada setmana el desenterrava i el contemplava durant hores. Però un bon dia arribà un lladre, desenterrà l’or i se l’endugué. Quan l’avar anà a contemplar el seu tresor, tot el que trobà fou un forat buit. L’home començà a cridar de dolor, i tant i tant cridava, que els seus veïns anaren corrent per preguntar-li què li passava. I quan els ho va explicar, un d’ells li va preguntar: “Feies servir l’or per a alguna cosa?”. “No”, respongué l’avar. “Només me’l mirava cada setmana”. El seu veí li contestà: “Bé. Pel mateix preu pots continuar venint cada setmana i contemplar el forat”. I Anthony de Mello conclou així: “Quan un milionari mor i la gent pregunta: “Quant deu haver deixat?”, la resposta, naturalment, és: “Tot”. Encara que la resposta també pot ser: “No ha deixat res. Li ha estat llevat”. Com diu també Anthony de Mello, “Quan el pardal fa el niu en el bosc no ocupa més que una branca. Quan el cérvol sacia la seua set en el riu, no beu més que el que li cap a la panxa. Només nosaltres acumulem coses i més coses perquè tenim el cor buit”.

Si tenim en compte la mentida que ens volen fer creure els Srs. Rajoy i Fabra, quan ens diuen que estem en un “temps de recuperació laboral i social al nostre país” (mentida que han denunciat els cristians obrers de la Germandat d’Acció Catòlica i de la Joventut Obrera Cristiana) i que per altra part la pobresa és present en tantes famílies, ¿no és un insult i una immoralitat el saqueig que alguns polítics estan fent, amb l’únic desig d’enriquir-se il·lícitament?


L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT