diumenge, 31 de desembre del 2017
La Immaculada Concepció (LEVANTE-EMV, 07/12/2017)
Hui 8 de desembre l´Església celebra la solemnitat de la Immaculada Concepció de Santa Maria. En ple temps d´Advent, la Mare de Déu se´ns fa present en el nostre camí cap al Nadal, com la deixebla que va viure l´Evangeli en tota la seua plenitud. Maria, la dona fidel, model per a tots nosaltres en pregària i en l´obediència al pla de Déu, ens mostra amb la seua sol·licitud el goig de la fe i del servei als altres.
En aquesta Solemnitat, l´Església, ja des de l´antífona d´entrada de l´Eucaristia, canta amb el profeta Isaïes el goig de Maria que aclama Déu, i que beneïda per Ell, és ornada amb vestits de victòria i amb un mantell de felicitat.
Preservada de tota màcula, Maria és la nova Eva, que per la seua obediència al Pare va esdevenir Mare de Déu. D´ací que la primera lectura, del llibre del Gènesi (Gn 3:9-15,20), ens presenta la desobediència d´Adam i d´Eva, per contraposar-la a l´obediència de Maria que així infantaria Jesús. Per això, com va dir Karl Rahner, "Maria és la realització perfecta, el pur prototipus de la redempció".
El dogma de la Immaculada Concepció de Maria va ser proclamat pel papa Pius IX el 8 de desembre de 1954, pel qual l´Església creu com a veritat de fe, que Maria va ser preservada del pecat original des del moment de la seua concepció. És així com queda reflectit en el prefaci de la missa de hui, quan la comunitat cristiana lloa Déu que va preservar "la Verge Maria de tota màcula de pecat original" per així preparar-se "en ella, enriquida amb la plenitud de la gràcia, una mare digna" del seu Fill Jesús, i que prefiguraria "l´Església, l´esposa gloriosa de Crist, santa i immaculada".
En el goig de la solemnitat de la Immaculada Concepció de Santa Maria, els cristians, a l´Eucaristia, cantem el salm 97 i com a segona lectura proclamem un fragment de la carta als efesis (Ef 1:3-6.11-12), en la qual l´Apòstol dels pagans beneeix Déu pel fet d´haver-nos elegit perquè siguem "sants, irreprensibles", ja que pel seu amor ens ha destinat a "ser fills seus per Jesucrist".
L´Evangeli d´aquest dia (Lc 1:26-38) és el de l´anunciació de l´àngel Gabriel a Maria, la "plena de gràcia", la dona elegida per Déu perquè fóra la mare del seu Fill. D´aquesta manera Maria, en acceptar l´anunci de l´àngel, va esdevenir mare de Jesús i amb ell, mare de tots els cristians.
Entre les devocions a la Immaculada Concepció, era costum fer l´anomenada Felicitació Sabatina, un text inspirat en el dogma de la Immaculada i que va compondre el capellà valencià Joan Garcia Navarro, nascut a Biar el 1820, tal i com ens ho recordava en aquestes mateixes pàgines el canonge de la catedral de València, Francesc Gil Gandia (Levante 8 de desembre de 2009). Garcia Navarro, que va estudiar música a Xàtiva i a Madrid i que va ser organista a l´església de Sant Joan del Mercat de València, va ser rebut pel papa Pius IX el 1863, que l´encoratjà a que propagara la devoció mariana per mitjà de la Felicitació Sabatina, un text en homenatge a la Immaculada Concepció. Va ser uns anys abans, concretament el 1859 quan Garcia Navarro instituí l´Associació de la Felicitació Sabatina davant un quadre de la Immaculada, pintat pel valencià Joan de Joanes.
La solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria que celebrem hui, ens encoratja a viure amb fidelitat a Déu i a obrir-nos, amb sol·licitud i generositat, als seus plans d´amor, Ell que ens crida, com diu la carta als efesis, a ser sants.
Amb el bisbe Pere Casaldàliga, hui els cristians aclamem Maria, la "dona llauradora i obrera, nascuda a un poble colonitzat i martiritzada pel legalisme i per la hipocresia" i li demanem que ens ensenye "a llegir amb sinceritat l´Evangeli de Jesús i a traduir-lo a la vida amb totes les seues revolucionàries conseqüències, en l´esperit radical de les Benaurances i en el risc total d´aquell Amor que sap donar la vida pels qui estima".
divendres, 29 de desembre del 2017
XIII Jornada del Grup Sant Jordi (RELIGIÓN DIGITAL, 21/11/2017)
(J. M. Bausset).- El pasado sábado día 18 tuvo lugar en Barcelona la XIII Jornada del Grup Sant Jordi de defensa i promoción de les Derechos Humanos.
Con más de un centenar de participantes, la jornada comenzó con la salutación del P. Enric Puig, jesuita y consiliario del Grup Sant Jordi, que dio la bienvenida a los asistentes. También se dirigió al auditorio el Sr. Enric Vendrell, Director de Asuntos Religiosos de la Generalitat de Cataluña y el obispo auxiliar de Barcelona Sergi Gordo.
Posteriormente el filósofo y profesor Josep Mª Esquirol presentó el programa de esta jornada, centrada en la comunidad como lugar de encuentro y de fraternidad, aunque también de conflictos y que contaría en la sesión de la mañana con dos conferencias y en la tarde con una mesa redonda.
La primera de las conferencias fue de José Antonio Badiola, profesor y decano de la facultad de teología de Vitoria, que desarrolló el tema de la comunidad eclesial. El profesor Badiola destacó la riqueza de la pluralidad y a la vez la unidad en el cristianismo primitivo, el movimiento de Jesús, las comunidades paulinas y la primera comunidad de Jerusalén.
La segunda conferencia de la mañana estuvo a cargo de Salvador Cardús, escritor i profesor de Sociología de la Religión en la Universidad Autónoma de Barcelona, que trató el tema de la comunidad humana, que se enriquece a través de la confianza, la importancia de la virtud, del reconocimiento y de la necesidad de la verdad. A la segunda conferencia siguió un amplio debate de los asistentes con los dos conferenciantes.
Por la tarde tuvo lugar una mesa redonda en la que participó el capuchino y arquitecto Josep Manuel Vallejo, que hizo hincapié en como se vive en una comunidad religiosa, el sacerdote de la diócesis de Madrid, Jorge de Dompablo, responsable de la asociación San Francisco de Asís de dedicada a la atención de personas con dificultades y Mercè Soler, secretaria del Centro de Pastoral Litúrgica de Barcelona i expresidenta del ACO.
La jornada, de gran interés, la clausuró Carles Armengol, presidente de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat y miembro del Grup Sant Jordi.
Entre los numerosos participantes en la jornada, había el P. Màxim Muñoz, presidente de la Unió de Religiosos de Catalunya, José Beltrán, director de Vida Nueva, Pere Codina, director de la publicación El Pregó, Javier Elzo, catedrático emérito de sociología de la Universidad de Deusto, Joan Galtés, vicario episcopal de la diócesis de Barcelona, Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau de Barcelona, Joan Llidó, rector de la parroquia universitaria del Salvador de Castelló de la Plana, Jordi Llisterri, director de Catalunya Religió, Antoni Matabosch, delegado episcopal de ecumenismo de la diócesis de Barcelona, Xavier Morlans, consultor pontificio del Consejo para la promoción de la Nueva Evangelización, Manuel Martín, rector de la parroquia de San Vicent Ferrer de Almassora, Peio Sánchez, rector de las parroquias de Santa Anna y de San Jaume de Barcelona o Cristina Orduño, delegada episcopal de los Medios de Comunicación del obispado de Urgell. También havia expolíticos, como los exconsellers de la Generalitat de Catalunya Josep Mª Cullell y Oriol Badia o Antoni Vives y Ignasi Garcia Clavel.
También participó en esta jornada el diputado en el Congreso de los Diputados Joan Capdevila. Además eran numerosas las religiosas, los sacerdotes y los laicos de las diócesis de Cataluña y también de Segorbe-Castelló, del País Vasco y de Madrid.
Con más de un centenar de participantes, la jornada comenzó con la salutación del P. Enric Puig, jesuita y consiliario del Grup Sant Jordi, que dio la bienvenida a los asistentes. También se dirigió al auditorio el Sr. Enric Vendrell, Director de Asuntos Religiosos de la Generalitat de Cataluña y el obispo auxiliar de Barcelona Sergi Gordo.
Posteriormente el filósofo y profesor Josep Mª Esquirol presentó el programa de esta jornada, centrada en la comunidad como lugar de encuentro y de fraternidad, aunque también de conflictos y que contaría en la sesión de la mañana con dos conferencias y en la tarde con una mesa redonda.
La primera de las conferencias fue de José Antonio Badiola, profesor y decano de la facultad de teología de Vitoria, que desarrolló el tema de la comunidad eclesial. El profesor Badiola destacó la riqueza de la pluralidad y a la vez la unidad en el cristianismo primitivo, el movimiento de Jesús, las comunidades paulinas y la primera comunidad de Jerusalén.
La segunda conferencia de la mañana estuvo a cargo de Salvador Cardús, escritor i profesor de Sociología de la Religión en la Universidad Autónoma de Barcelona, que trató el tema de la comunidad humana, que se enriquece a través de la confianza, la importancia de la virtud, del reconocimiento y de la necesidad de la verdad. A la segunda conferencia siguió un amplio debate de los asistentes con los dos conferenciantes.
Por la tarde tuvo lugar una mesa redonda en la que participó el capuchino y arquitecto Josep Manuel Vallejo, que hizo hincapié en como se vive en una comunidad religiosa, el sacerdote de la diócesis de Madrid, Jorge de Dompablo, responsable de la asociación San Francisco de Asís de dedicada a la atención de personas con dificultades y Mercè Soler, secretaria del Centro de Pastoral Litúrgica de Barcelona i expresidenta del ACO.
La jornada, de gran interés, la clausuró Carles Armengol, presidente de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat y miembro del Grup Sant Jordi.
Entre los numerosos participantes en la jornada, había el P. Màxim Muñoz, presidente de la Unió de Religiosos de Catalunya, José Beltrán, director de Vida Nueva, Pere Codina, director de la publicación El Pregó, Javier Elzo, catedrático emérito de sociología de la Universidad de Deusto, Joan Galtés, vicario episcopal de la diócesis de Barcelona, Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau de Barcelona, Joan Llidó, rector de la parroquia universitaria del Salvador de Castelló de la Plana, Jordi Llisterri, director de Catalunya Religió, Antoni Matabosch, delegado episcopal de ecumenismo de la diócesis de Barcelona, Xavier Morlans, consultor pontificio del Consejo para la promoción de la Nueva Evangelización, Manuel Martín, rector de la parroquia de San Vicent Ferrer de Almassora, Peio Sánchez, rector de las parroquias de Santa Anna y de San Jaume de Barcelona o Cristina Orduño, delegada episcopal de los Medios de Comunicación del obispado de Urgell. También havia expolíticos, como los exconsellers de la Generalitat de Catalunya Josep Mª Cullell y Oriol Badia o Antoni Vives y Ignasi Garcia Clavel.
También participó en esta jornada el diputado en el Congreso de los Diputados Joan Capdevila. Además eran numerosas las religiosas, los sacerdotes y los laicos de las diócesis de Cataluña y también de Segorbe-Castelló, del País Vasco y de Madrid.
El borum i els gospins (VILAWEB/ONTINYENT, 18/12/2017)
En aquest any que ara acaba hem celebrat el centenari del naixement
del poeta alcoià Joan Valls i Jordà, nascut a Alcoi el 1917 i mort el
1989. Unint-se a aquest aniversari, l’amic Eugeni S. Reig ha publicat el
llibre: El borum i els gospins, que recull el lèxic tradicional d’Alcoi en l’obra de Joan Valls.
Editat per la regidoria de Política Lingüística de l’Ajuntament d’Alcoi, aquest llibre de 200 pàgines, i de gran interès, ens mostra, com diu Isidor Marí en el pròleg, el gran encert del treball d’Eugeni S. Reig de ‘fixar l’atenció en el lèxic i en les frases fetes del patrimoni tradicional, sobretot en aquelles paraules i locucions carregades de força expressiva, per les connotacions afectives que tenen i per l’enginy popular que les acompanya’.
En la introducció, l’amic Eugeni S. Reig presenta l’origen d’aquest llibre, que naix d’una conferència que va fer sobre ‘l’ús que els escriptors alcoians Joan Valls i Jordà i Jordi Valor i Serra varen fer del lèxic tradicional d’Alcoi en les seues obres literàries’. Eugeni S. Reig inclou en aquest treball d’investigació 122 unitats lèxiques genuïnament valencianes ‘emprades per Joan Valls en la seua obra poètica’. Aquestes paraules i locucions ‘habitualment emprades pels valencians –i en alguns casos, només pels alcoians-’ i que ha recollit en aquest llibre Eugeni S. Reig, són especialment interessants ‘bé per la seua raresa, bé perquè es troben en perill de desaparèixer pel fet que són poc conegudes o bé perquè hi ha tendència a usar-les indegudament o a substituir-les per unes altres menys genuïnes’.
Entre les diferents paraules que recull Eugeni S. Reig en aquesta obra i que expressen la riquesa de la parla a Alcoi, hi ha abranor, bonyítol, endeny, gavarrot, guilopo, llambrec, mantàfula, orendella, penella, porxi, relaix, tatxa o vérbol. Concretament i pel que fa al títol del llibre, la paraula borum és el ‘conjunt confús de sorolls produït per molta gent que parla, crida, riu, etc’. I gospí és el ‘nom que reben diverses plantes de la família de les umbel·líferes’.
Pel que fa a les expressions recollides, hi ha entre més: aigua de calaguala, arrufar el melic, de fil de vint, estar bascós, més sord que un cantal, raïmet de pastor o tindre quimera o turbant de formatget.
De les 122 entrades ordenades alfabèticament que recull Eugeni S. Reig, hi trobem la unitat lèxica corresponent (paraula o locució); el text corresponent a l’entrada, que conté com a mínim la definició de la unitat lèxica estudiada; un exemple –o més d’un- de Joan Valls i Jordà i en alguns casos també d’altres autors; en algunes entrades, els sinònims emprats pels diferents parlars valencians o bé emprats per la llengua estàndard majoritàriament usada, i la informació de si la unitat lèxica estudiada la recull el DIEC o no, i si ho fa o no el DNV de l’AVL.
Eugeni S. Reig ens presenta en aquest llibre tan interessant una part de la cultura i de la parla d’Alcoi, on podem trobar la riquesa lingüística de la nostra llengua en l’obra de Joan Valls i Jordà.
El llibre, que acaba amb una extensa bibliografia, molt útil en la consulta, és un tresor que ens permet d’aproximar-nos al lèxic d’Alcoi, un lèxic que convé conservar i difondre a les noves generacions, per tal que aquestes paraules i locucions no acaben perdent-se, ja que quan perdem una paraula, la llengua s’empobreix.
Editat per la regidoria de Política Lingüística de l’Ajuntament d’Alcoi, aquest llibre de 200 pàgines, i de gran interès, ens mostra, com diu Isidor Marí en el pròleg, el gran encert del treball d’Eugeni S. Reig de ‘fixar l’atenció en el lèxic i en les frases fetes del patrimoni tradicional, sobretot en aquelles paraules i locucions carregades de força expressiva, per les connotacions afectives que tenen i per l’enginy popular que les acompanya’.
En la introducció, l’amic Eugeni S. Reig presenta l’origen d’aquest llibre, que naix d’una conferència que va fer sobre ‘l’ús que els escriptors alcoians Joan Valls i Jordà i Jordi Valor i Serra varen fer del lèxic tradicional d’Alcoi en les seues obres literàries’. Eugeni S. Reig inclou en aquest treball d’investigació 122 unitats lèxiques genuïnament valencianes ‘emprades per Joan Valls en la seua obra poètica’. Aquestes paraules i locucions ‘habitualment emprades pels valencians –i en alguns casos, només pels alcoians-’ i que ha recollit en aquest llibre Eugeni S. Reig, són especialment interessants ‘bé per la seua raresa, bé perquè es troben en perill de desaparèixer pel fet que són poc conegudes o bé perquè hi ha tendència a usar-les indegudament o a substituir-les per unes altres menys genuïnes’.
Entre les diferents paraules que recull Eugeni S. Reig en aquesta obra i que expressen la riquesa de la parla a Alcoi, hi ha abranor, bonyítol, endeny, gavarrot, guilopo, llambrec, mantàfula, orendella, penella, porxi, relaix, tatxa o vérbol. Concretament i pel que fa al títol del llibre, la paraula borum és el ‘conjunt confús de sorolls produït per molta gent que parla, crida, riu, etc’. I gospí és el ‘nom que reben diverses plantes de la família de les umbel·líferes’.
Pel que fa a les expressions recollides, hi ha entre més: aigua de calaguala, arrufar el melic, de fil de vint, estar bascós, més sord que un cantal, raïmet de pastor o tindre quimera o turbant de formatget.
De les 122 entrades ordenades alfabèticament que recull Eugeni S. Reig, hi trobem la unitat lèxica corresponent (paraula o locució); el text corresponent a l’entrada, que conté com a mínim la definició de la unitat lèxica estudiada; un exemple –o més d’un- de Joan Valls i Jordà i en alguns casos també d’altres autors; en algunes entrades, els sinònims emprats pels diferents parlars valencians o bé emprats per la llengua estàndard majoritàriament usada, i la informació de si la unitat lèxica estudiada la recull el DIEC o no, i si ho fa o no el DNV de l’AVL.
Eugeni S. Reig ens presenta en aquest llibre tan interessant una part de la cultura i de la parla d’Alcoi, on podem trobar la riquesa lingüística de la nostra llengua en l’obra de Joan Valls i Jordà.
El llibre, que acaba amb una extensa bibliografia, molt útil en la consulta, és un tresor que ens permet d’aproximar-nos al lèxic d’Alcoi, un lèxic que convé conservar i difondre a les noves generacions, per tal que aquestes paraules i locucions no acaben perdent-se, ja que quan perdem una paraula, la llengua s’empobreix.
La immoralitat del govern espoanyol i del TC (VILAWEB/ONT(ONTINYENT, 26/12/2017)
Després de les decisions regressives del Tribunal Constitucional
envers Catalunya (pels recursos del govern de l’estat), la suspensió que
ara ha fet aquest organisme del decret de sanitat universal de la
Generalitat del País Valencià demostra una vegada més la immoralitat de
les decisions d’aquest tribunal.
És d’agrair que el president valencià, Ximo Puig, haja defensat l’atenció sanitària universal i gratuïta en dir que ‘qualsevol persona que vaja al metge serà atesa i no se li cobrarà’. I és que si la Conselleria de Sanitat assegurava l’accés universal a la sanitat pública des de juliol de 2015 com un dret inalienable de tots els ciutadans, els membres del TC, amb una sensibilitat nul·la pels més fràgils de la nostra societat, han suspès aquest decret de la Generalitat del País Valencià. I ho han fet ara, a les vigílies del Nadal, quan els membres del TC s’asseuran còmodament a dinar en família i a cantar nadales, mentre hi ha persones al nostre país que viuen al carrer i que per això mateix són més vulnerables. Però als membres del TC això no els preocupa gens, perquè ells si es posen malalts deuen tindre segurament, a més de la sanitat pública, una bona assegurança que cobrirà les seues necessitats sanitàries.
Fa uns mesos, també amb una total insensibilitat pels més fràgils de la societat, el TC (per un nou recurs del govern de l’estat) va suspendre, amb una actitud insolidària i immoral, les lleis d’emergència residencial i energètica aprovades per la Generalitat de Catalunya, atemptant d’aquesta manera contra els drets de les persones més vulnerables. En aquest sentit cal recordar també les miserables paraules del director de l’oficina antifrau de Catalunya, el Sr. Daniel De Alfonso, adreçades al ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, en relació a Catalunya: ‘les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acosado, estamos jorobando el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació’. Ara ha estat la llei de sanitat universal aprovada per la Generalitat del País Valencià la que el TC ha suspès, amb una actitud del tot immoral. I és que en dos anys i mig del Govern del Botànic, el TC ja ha declarat anticonstitucionals cinc normes de la Generalitat, amb l’únic objectiu de dinamitar les polítiques socials del govern valencià.
L’actitud del govern del Sr. Rajoy, del tot immoral i indecent, portant al Constitucional diverses lleis aprovades per la Generalitat de Catalunya o del País Valencià per ajudar els més desafavorits, mostra la baixesa moral del govern de l’estat que condecora marededéus i que assisteix a totes les processons hagudes i per haver, però que després margina, descarta i menysprea els qui més pateixen en la nostra societat.
Jesús va passar pel món fent el bé, acollint els més dèbils de la societat del seu temps i curant els malalts, per tal que recobraren la salut i la digitat. Per això instà els cristians a ser sol·lícits envers les persones més fràgils de la nostra societat. Però els cristians també estem cridats a denunciar la hipocresia d’aquells governants que, d’una manera del tot injusta i immoral, descarten els qui més pateixen.
Si els bisbes del País Valencià han denunciat reiteradament (en manifestacions i en declaracions públiques) el matrimoni homosexual, el divorci, l’avortament o el tema de la religió a l’escola, ara, amb valentia, també haurien de denunciar aquesta miserable mesura del TC, que deixa desemparats els més dèbils de la nostra societat. O els nostres bisbes no obriran la boca per denunciar aquesta mesura tan injusta?
En la campanya del PP de Catalunya a les eleccions del dia 21, aquest partit tenia com a eslògan: ‘España es la solución’. A la vista de com tracten als valencians, tant el govern espanyol i com el TC, hauríem d’adonar-nos-en que per al País Valencià, Espanya és el problema. I és que com ha dit el cardenal Peter Turkson, autor del llibre ‘Corrosió. Combatre la corrupció en l’Església i en la societat’ i Prefecte del Dicasteri per al Servei del Desenrotllament Humà Integral, ‘els pobres paguen la festa dels rics’. Com sempre.
És d’agrair que el president valencià, Ximo Puig, haja defensat l’atenció sanitària universal i gratuïta en dir que ‘qualsevol persona que vaja al metge serà atesa i no se li cobrarà’. I és que si la Conselleria de Sanitat assegurava l’accés universal a la sanitat pública des de juliol de 2015 com un dret inalienable de tots els ciutadans, els membres del TC, amb una sensibilitat nul·la pels més fràgils de la nostra societat, han suspès aquest decret de la Generalitat del País Valencià. I ho han fet ara, a les vigílies del Nadal, quan els membres del TC s’asseuran còmodament a dinar en família i a cantar nadales, mentre hi ha persones al nostre país que viuen al carrer i que per això mateix són més vulnerables. Però als membres del TC això no els preocupa gens, perquè ells si es posen malalts deuen tindre segurament, a més de la sanitat pública, una bona assegurança que cobrirà les seues necessitats sanitàries.
Fa uns mesos, també amb una total insensibilitat pels més fràgils de la societat, el TC (per un nou recurs del govern de l’estat) va suspendre, amb una actitud insolidària i immoral, les lleis d’emergència residencial i energètica aprovades per la Generalitat de Catalunya, atemptant d’aquesta manera contra els drets de les persones més vulnerables. En aquest sentit cal recordar també les miserables paraules del director de l’oficina antifrau de Catalunya, el Sr. Daniel De Alfonso, adreçades al ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, en relació a Catalunya: ‘les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acosado, estamos jorobando el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació’. Ara ha estat la llei de sanitat universal aprovada per la Generalitat del País Valencià la que el TC ha suspès, amb una actitud del tot immoral. I és que en dos anys i mig del Govern del Botànic, el TC ja ha declarat anticonstitucionals cinc normes de la Generalitat, amb l’únic objectiu de dinamitar les polítiques socials del govern valencià.
L’actitud del govern del Sr. Rajoy, del tot immoral i indecent, portant al Constitucional diverses lleis aprovades per la Generalitat de Catalunya o del País Valencià per ajudar els més desafavorits, mostra la baixesa moral del govern de l’estat que condecora marededéus i que assisteix a totes les processons hagudes i per haver, però que després margina, descarta i menysprea els qui més pateixen en la nostra societat.
Jesús va passar pel món fent el bé, acollint els més dèbils de la societat del seu temps i curant els malalts, per tal que recobraren la salut i la digitat. Per això instà els cristians a ser sol·lícits envers les persones més fràgils de la nostra societat. Però els cristians també estem cridats a denunciar la hipocresia d’aquells governants que, d’una manera del tot injusta i immoral, descarten els qui més pateixen.
Si els bisbes del País Valencià han denunciat reiteradament (en manifestacions i en declaracions públiques) el matrimoni homosexual, el divorci, l’avortament o el tema de la religió a l’escola, ara, amb valentia, també haurien de denunciar aquesta miserable mesura del TC, que deixa desemparats els més dèbils de la nostra societat. O els nostres bisbes no obriran la boca per denunciar aquesta mesura tan injusta?
En la campanya del PP de Catalunya a les eleccions del dia 21, aquest partit tenia com a eslògan: ‘España es la solución’. A la vista de com tracten als valencians, tant el govern espanyol i com el TC, hauríem d’adonar-nos-en que per al País Valencià, Espanya és el problema. I és que com ha dit el cardenal Peter Turkson, autor del llibre ‘Corrosió. Combatre la corrupció en l’Església i en la societat’ i Prefecte del Dicasteri per al Servei del Desenrotllament Humà Integral, ‘els pobres paguen la festa dels rics’. Com sempre.
I la Dama, per què no torna a Elx? (VILAWEB/ONTINYENT, 15/12/2017)
Després del trasllat de les obres d’art des del Museu Episcopal de
Lleida a Sixena, caldria preguntar-se si aquesta celeritat que ha tingut
el govern del Sr. Rajoy per tal de traslladar aquestes peces també es
donarà en el cas de la Dama d’Elx. O amb els ‘papers de Salamanca’,
espoliats als valencians pel govern franquista. I és que amb l’aplicació
de l’article 155 de la constitució espanyola i amb la intervenció de la
Generalitat de Catalunya per part del govern espanyol, aquest trasllat
ha estat consumat, ja que la Conselleria de Cultura ha passat a estar
intervinguda des de Madrid.
Ja fa molt de temps que els ciutadans de la capital del Baix Vinalopó demanen que la Dama d’Elx, escultura trobada el 1897 (ara fa 120 anys) al jaciment arqueològic de l’Alcúdia, a prop d’Elx, puga tornar al seu lloc d’origen. El periple d’aquesta obra d’art ha estat llarg, des de l’Alcúdia al Museu del Louvre i d’allà al Prado i finalment des del 1972, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Els valencians sempre hem estat els germans pobres de l’estat espanyol. I només cal recordar l’infrafinançament que patim i que asfixia les finances de la Generalitat del País Valencià. O bé l’ajornament (durant les tres últimes legislatures) en 41 ocasions de la reforma de l’Estatut del País Valencià, per no parlar del tancament de RTVV ara fa quatre anys, que ens deixà sense una veu pròpia als mitjans de comunicació.
Si les obres de Sixena havien de tornar al seu lloc d’origen (com s’ha afanyat a fer el govern espanyol), per què en el cas de la Dama d’Elx no passa el mateix? Malgrat la insistència de la ciutadania d’Elx perquè retorne a la ciutat aquesta obra d’art, l’estat continua ignorant la demanda, més que legítima, perquè la Dama torne on va ser descoberta. I això malgrat que la comissió de Cultura del Congrés de Diputats aprovà el 24 d’octubre una proposició no de llei (amb els vots a favor de Compromís, PSOE, ERC, Unidos-Podemos i PNB i l’oposició del PP i Cs), perquè la Dama torne a la capital del Baix Vinalopó. Resulta curiós que malgrat que els regidors a Elx del PP i de Cs votaren a favor del retorn de la Dama, els seus companys al Congrés ho feren en contra. Més recentment, només fa uns dies, el senador valencià Carles Mulet preguntà al govern de Madrid quan tenia previst retornar la Dama a Elx. La resposta del govern del Sr. Rajoy va ser que la Dama ‘es un bien de domino público de titularidad estatal’. És a dir: que no tornarà a Elx.
I és que les ‘raons’ per retornar les obres d’art a Sixena, sembla que no poden aplicar-se a la Dama, que continua ‘segrestada’ a Madrid, al Museo Arqueológico Nacional. Malgrat la petició de la majoria dels diputats del Congrés a favor d’aquest trasllat. Però ja es veu el cas que fa el govern del Sr. Rajoy als valencians pel que fa a la Dama, a la reforma de l’Estatut o al finançament. Perquè després ens diga el govern de l’estat que fa cas dels valencians.
Per cert: si els bisbes aragonesos, reiteradament, han demanat el retorn de les obres d’art a Sixena, per què els bisbes valencians no demanen que torne la Dama d’Elx al País Valencià? I, per què els bisbes valencians no van protestar tampoc pel tancament de RTVV o de l’infrafinançament que patim els valencians?
Ja fa molt de temps que els ciutadans de la capital del Baix Vinalopó demanen que la Dama d’Elx, escultura trobada el 1897 (ara fa 120 anys) al jaciment arqueològic de l’Alcúdia, a prop d’Elx, puga tornar al seu lloc d’origen. El periple d’aquesta obra d’art ha estat llarg, des de l’Alcúdia al Museu del Louvre i d’allà al Prado i finalment des del 1972, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Els valencians sempre hem estat els germans pobres de l’estat espanyol. I només cal recordar l’infrafinançament que patim i que asfixia les finances de la Generalitat del País Valencià. O bé l’ajornament (durant les tres últimes legislatures) en 41 ocasions de la reforma de l’Estatut del País Valencià, per no parlar del tancament de RTVV ara fa quatre anys, que ens deixà sense una veu pròpia als mitjans de comunicació.
Si les obres de Sixena havien de tornar al seu lloc d’origen (com s’ha afanyat a fer el govern espanyol), per què en el cas de la Dama d’Elx no passa el mateix? Malgrat la insistència de la ciutadania d’Elx perquè retorne a la ciutat aquesta obra d’art, l’estat continua ignorant la demanda, més que legítima, perquè la Dama torne on va ser descoberta. I això malgrat que la comissió de Cultura del Congrés de Diputats aprovà el 24 d’octubre una proposició no de llei (amb els vots a favor de Compromís, PSOE, ERC, Unidos-Podemos i PNB i l’oposició del PP i Cs), perquè la Dama torne a la capital del Baix Vinalopó. Resulta curiós que malgrat que els regidors a Elx del PP i de Cs votaren a favor del retorn de la Dama, els seus companys al Congrés ho feren en contra. Més recentment, només fa uns dies, el senador valencià Carles Mulet preguntà al govern de Madrid quan tenia previst retornar la Dama a Elx. La resposta del govern del Sr. Rajoy va ser que la Dama ‘es un bien de domino público de titularidad estatal’. És a dir: que no tornarà a Elx.
I és que les ‘raons’ per retornar les obres d’art a Sixena, sembla que no poden aplicar-se a la Dama, que continua ‘segrestada’ a Madrid, al Museo Arqueológico Nacional. Malgrat la petició de la majoria dels diputats del Congrés a favor d’aquest trasllat. Però ja es veu el cas que fa el govern del Sr. Rajoy als valencians pel que fa a la Dama, a la reforma de l’Estatut o al finançament. Perquè després ens diga el govern de l’estat que fa cas dels valencians.
Per cert: si els bisbes aragonesos, reiteradament, han demanat el retorn de les obres d’art a Sixena, per què els bisbes valencians no demanen que torne la Dama d’Elx al País Valencià? I, per què els bisbes valencians no van protestar tampoc pel tancament de RTVV o de l’infrafinançament que patim els valencians?
El Cant de la Sibil.la (VILAWEB/ONTINYENT, 13/12/2017)
Antigament, i fins el segle XVI, la Nit de Nadal, entre la pregària
de les Matines i la Missa de Mitjanit (l’anomenada popularment Missa del
Gall) es representava a les catedrals i a diverses esglésies el Cant de
la Sibil·la, un drama medieval que profetitza l’arribada del Messies i
la fi del món: ‘El jorn del judici/ parrà qui haurà fet servici./
Jesucrist, Rei Universal,/ homo i ver Déu eternal,/ del cel vindrà per
jutjar/ i a cada un lo just darà’. Cal tindre en compte que en
l’antiguitat les sibil·les exercien de pitonisses i per això mateix eren
consultades per tal de conèixer el futur.
Aquest peça medieval cantada en la nostra llengua solia ser interpretada per un xiquet o una xiqueta, vestit amb túnica, mantell i un casquet al cap, i amb una gran espasa a les mans. La Sibil·la, amb la melodia gregoriana més arcaica d’Europa, es representava antigament a les catedrals de l’Alguer, Palma, Barcelona, València i altres esglésies o basíliques, per anunciar el judici final. Va ser el Concili de Trento que prohibí les representacions a l’interior de les esglésies, i per aquest motiu van desaparèixer molts drames litúrgics.
Durant els últims decennis, el Cant de la Sibil·la s’ha recuperat a diverses esglésies del País Valencià, i també de Catalunya. Així, el 1979, el Cant de la Sibil·la es va recuperar a l’ermita de Santa Anna de Gandia, gràcies al treball i a la tenacitat de l’escolapi P. Vicent Faus; i a Ontinyent es va introduir l’any 1999. També es representa a Algemesí entre d’altres pobles valencians, i a Teulada, on va ser cantada per primera vegada el 2011, amb motiu dels 400 anys de la repoblació de la Marina pels mallorquins.
La versió del text de la Sibil·la de Gandia és d’un breviari de 1533 de la Seu de València. També la catedral de València representa divendres, dia 15, per sisè any consecutiu el cant de la Sibil·la, en una data més apropiada que no la Nit de Nadal. Serà la Capella de Ministrers, dirigida per Carles Magraner, i amb rèpliques dels instruments que hi ha a les pintures del 1472 dels àngels músics de la catedral, que aquesta vesprada representarà el Cant de la Sibil·la.
Cal recordar que pel seu valor cultural, el 2010, el Cant de la Sibil·la va ser declarat per la UNESCO, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Aquesta peça autòctona medieval té un contingut doctrinal que sembla que es remunta a l’època carolíngia del monestir de Sant Marcial de Llemotges. El text del Cant de la Sibil·la està inspirat en un sermó pseudoagustinià difós en l’Edat Mitjana. La representació del Cant de la Sibil·la a diverses catedrals i esglésies del País Valencià, de Catalunya, de les Illes Balears i de l’Alguer, va fer que aparegueren algunes versions que, amb les melodies corresponents, es cantaven en aquests i en altres temples.
He dit abans que la representació del Cant de la Sibil·la a la catedral de València, molt encertadament, serà el 15 de desembre i no la Nit de Nadal, com sol fer-se en la majoria de les esglésies. I és que el cant d’aquesta peça és més pròpia del temps d’Advent, que no de la Nit de Nadal, ja que s’adiu més en el temps litúrgic de les tres primeres setmanes de l’Advent, quan la litúrgia posa al nostre davant la vinguda i manifestació del Fill de Déu, que vindrà a jutjar el món, mentre que els últims dies de l’Advent, ens preparem per commemorar de la vinguda del Messies a Betlem. Per això trobe que en aquells llocs on aquesta representació es fa la Nit de Nadal, el Cant de la Sibil·la hauria de traslladar-se a un dels tres primers diumenges o dissabtes de l’Advent, en compte de representar-se el 24 de desembre a la nit, on l’accent de la celebració la posem en el naixement de l’Infant Jesús. Per això presente aquest article, no perquè siga publicat la Nit de Nadal, sinó ara, en ple Advent, en aquestes primeres tres setmanes, quan la litúrgia ens fa reflexionar sobre el judici i la fi dels temps i la vinguda del Fill de l’Home.
De tota manera, el Cant de la Sibil·la és una tradició que hem recuperat (i això és molt bonic) i que ens presenta al davant el misteri del Déu que vindrà a la fi dels temps. Un Déu que ens jutjarà en bondat i en misericòrdia.
Aquest peça medieval cantada en la nostra llengua solia ser interpretada per un xiquet o una xiqueta, vestit amb túnica, mantell i un casquet al cap, i amb una gran espasa a les mans. La Sibil·la, amb la melodia gregoriana més arcaica d’Europa, es representava antigament a les catedrals de l’Alguer, Palma, Barcelona, València i altres esglésies o basíliques, per anunciar el judici final. Va ser el Concili de Trento que prohibí les representacions a l’interior de les esglésies, i per aquest motiu van desaparèixer molts drames litúrgics.
Durant els últims decennis, el Cant de la Sibil·la s’ha recuperat a diverses esglésies del País Valencià, i també de Catalunya. Així, el 1979, el Cant de la Sibil·la es va recuperar a l’ermita de Santa Anna de Gandia, gràcies al treball i a la tenacitat de l’escolapi P. Vicent Faus; i a Ontinyent es va introduir l’any 1999. També es representa a Algemesí entre d’altres pobles valencians, i a Teulada, on va ser cantada per primera vegada el 2011, amb motiu dels 400 anys de la repoblació de la Marina pels mallorquins.
La versió del text de la Sibil·la de Gandia és d’un breviari de 1533 de la Seu de València. També la catedral de València representa divendres, dia 15, per sisè any consecutiu el cant de la Sibil·la, en una data més apropiada que no la Nit de Nadal. Serà la Capella de Ministrers, dirigida per Carles Magraner, i amb rèpliques dels instruments que hi ha a les pintures del 1472 dels àngels músics de la catedral, que aquesta vesprada representarà el Cant de la Sibil·la.
Cal recordar que pel seu valor cultural, el 2010, el Cant de la Sibil·la va ser declarat per la UNESCO, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Aquesta peça autòctona medieval té un contingut doctrinal que sembla que es remunta a l’època carolíngia del monestir de Sant Marcial de Llemotges. El text del Cant de la Sibil·la està inspirat en un sermó pseudoagustinià difós en l’Edat Mitjana. La representació del Cant de la Sibil·la a diverses catedrals i esglésies del País Valencià, de Catalunya, de les Illes Balears i de l’Alguer, va fer que aparegueren algunes versions que, amb les melodies corresponents, es cantaven en aquests i en altres temples.
He dit abans que la representació del Cant de la Sibil·la a la catedral de València, molt encertadament, serà el 15 de desembre i no la Nit de Nadal, com sol fer-se en la majoria de les esglésies. I és que el cant d’aquesta peça és més pròpia del temps d’Advent, que no de la Nit de Nadal, ja que s’adiu més en el temps litúrgic de les tres primeres setmanes de l’Advent, quan la litúrgia posa al nostre davant la vinguda i manifestació del Fill de Déu, que vindrà a jutjar el món, mentre que els últims dies de l’Advent, ens preparem per commemorar de la vinguda del Messies a Betlem. Per això trobe que en aquells llocs on aquesta representació es fa la Nit de Nadal, el Cant de la Sibil·la hauria de traslladar-se a un dels tres primers diumenges o dissabtes de l’Advent, en compte de representar-se el 24 de desembre a la nit, on l’accent de la celebració la posem en el naixement de l’Infant Jesús. Per això presente aquest article, no perquè siga publicat la Nit de Nadal, sinó ara, en ple Advent, en aquestes primeres tres setmanes, quan la litúrgia ens fa reflexionar sobre el judici i la fi dels temps i la vinguda del Fill de l’Home.
De tota manera, el Cant de la Sibil·la és una tradició que hem recuperat (i això és molt bonic) i que ens presenta al davant el misteri del Déu que vindrà a la fi dels temps. Un Déu que ens jutjarà en bondat i en misericòrdia.
L'àngel segrestat del Betlem de Xàtiva (VILAWEB/ONTINYENT, 23/12/2017)
Xàtiva sempre ha tingut per a mi una significació especial. I no
només pel fet de ser la ciutat màrtir, juntament amb Vila-real, per la
repressió del borbó Felip V. La meua relació amb la capital de la
Costera té a veure també amb els anys que mon pare va ser professor de
l’institut d’aquesta vila. És per això que sempre m’ha interessat
l’actualitat de Xàtiva, on hi tinc bons amics, com Agustí Ventura i
Rafael Buforn i les seues mullers.
D’ací que la notícia sobre el ‘segrest’ de l’àngel del Betlem de Xàtiva m’ha causat una certa perplexitat. La regidora de Compromís a l’Ajuntament, Pilar Gimeno, ha explicat el ‘segrest’ de l’àngel, ja que, segons ella, la seua figura ‘no és necessària’. A més, amb aquest ‘segrest’, segons la regidora, s’evitarà ‘ferir susceptibilitats’ i d’aquesta manera es pot reduir ‘la càrrega religiosa’ del pessebre! M’han sorprès de veritat aquests arguments tan poc sòlids. I és que si la regidora volia ‘reduir la càrrega religiosa’ del Betlem, més valia no haver-lo posat, ja que les figures, també la de l’àngel ‘segrestat’, representen el que representen i no una altra cosa.
Suprimir o ‘segrestar’ l’àngel del Betlem amb l’argument insostenible que l’àngel és propi del cristianisme i que la seua presència pot ofendre les altres religions és no conéixer les tradicions de les religions monoteistes. La regidora de Compromís de Xàtiva hauria de saber que els àngels, a part de la seua presència en el Cristianisme, també apareixen al Judaisme i a l’Islam i per tant, la presència d’aquesta figura no és cap discriminació ni cap ofensa als creients musulmans o jueus.
Per altra part, si l’objectiu del ‘segrest’ de l’àngel és ‘reduir la càrrega religiosa’ del pessebre, per què la regidora no suprimeix del Betlem les figures de la Mare de Déu, de Sant Josep i de l’Infant Jesús?
Suprimir les figures centrals del Betlem, com la Mare de Déu, l’Infant Jesús, Sant Josep, els Reis d’Orient o l’àngel per tal de suprimir ‘la càrrega religiosa’ del Nadal seria (com va fer el PP valencià durant tants anys) com suprimir del 9 d’Octubre tota referència al bon rei Jaume I i als repobladors catalans que al segle XIII ens portaren la llengua, la civilització i la fe. Per això, si la presència de l’àngel, segons la regidora de Compromís, pot ferir la sensibilitat dels musulmans, el pròxim 9 d’Octubre l’Ajuntament de Xàtiva no hauria de celebrar la festa del naixement del País Valencià, ja aquest dia recordem i commemorem la derrota dels pobladors islàmics per les tropes del rei Jaume I, que amb la victòria sobre els musulmans va incorporar la nostra terra a la cultura occidental.
La regidora de Compromís hauria d’aprendre dels seus companys de la Plana Alta, el conseller Vicent Marzà i el regidor de Castelló de la Plana, Enric Porcar, que participen any rere any, sense cap mena de vergonya, en el Betlem de la Pigà.
Per això he trobat tan encertada l’opinió de la priora del convent de les dominiques de la Consolació de Xàtiva, quan ens ha recordat que l’àngel és aquell missatger que anuncia la bona nova del naixement de Jesús. O no és això que celebra el Betlem? Per això també nosaltres estem cridats a ser àngels, per portar la pau i l’esperança al nostre món, com l’àngel del pessebre va portar un anunci joiós als pastors, aquella gent senzilla que va descobrir en l’Infant del pessebre, el Déu-amb-nosaltres.
Com que corregir és de savis, ja he sabut que el seny de l’alcalde de Xàtiva ha tret del seu ‘segrest’ l’àngel i l’ha posat de nou al seu lloc, com a missatger de pau. Com n’haurien de ser, de missatgers de pau, els polítics, cridats a solucionar els problemes de la gent i no a crear-ne de nous.
Bon Nadal a tots els qui treballeu a VilaWeb Ontinyent i als lectors d’aquest mitjà de comunicació.
D’ací que la notícia sobre el ‘segrest’ de l’àngel del Betlem de Xàtiva m’ha causat una certa perplexitat. La regidora de Compromís a l’Ajuntament, Pilar Gimeno, ha explicat el ‘segrest’ de l’àngel, ja que, segons ella, la seua figura ‘no és necessària’. A més, amb aquest ‘segrest’, segons la regidora, s’evitarà ‘ferir susceptibilitats’ i d’aquesta manera es pot reduir ‘la càrrega religiosa’ del pessebre! M’han sorprès de veritat aquests arguments tan poc sòlids. I és que si la regidora volia ‘reduir la càrrega religiosa’ del Betlem, més valia no haver-lo posat, ja que les figures, també la de l’àngel ‘segrestat’, representen el que representen i no una altra cosa.
Suprimir o ‘segrestar’ l’àngel del Betlem amb l’argument insostenible que l’àngel és propi del cristianisme i que la seua presència pot ofendre les altres religions és no conéixer les tradicions de les religions monoteistes. La regidora de Compromís de Xàtiva hauria de saber que els àngels, a part de la seua presència en el Cristianisme, també apareixen al Judaisme i a l’Islam i per tant, la presència d’aquesta figura no és cap discriminació ni cap ofensa als creients musulmans o jueus.
Per altra part, si l’objectiu del ‘segrest’ de l’àngel és ‘reduir la càrrega religiosa’ del pessebre, per què la regidora no suprimeix del Betlem les figures de la Mare de Déu, de Sant Josep i de l’Infant Jesús?
Suprimir les figures centrals del Betlem, com la Mare de Déu, l’Infant Jesús, Sant Josep, els Reis d’Orient o l’àngel per tal de suprimir ‘la càrrega religiosa’ del Nadal seria (com va fer el PP valencià durant tants anys) com suprimir del 9 d’Octubre tota referència al bon rei Jaume I i als repobladors catalans que al segle XIII ens portaren la llengua, la civilització i la fe. Per això, si la presència de l’àngel, segons la regidora de Compromís, pot ferir la sensibilitat dels musulmans, el pròxim 9 d’Octubre l’Ajuntament de Xàtiva no hauria de celebrar la festa del naixement del País Valencià, ja aquest dia recordem i commemorem la derrota dels pobladors islàmics per les tropes del rei Jaume I, que amb la victòria sobre els musulmans va incorporar la nostra terra a la cultura occidental.
La regidora de Compromís hauria d’aprendre dels seus companys de la Plana Alta, el conseller Vicent Marzà i el regidor de Castelló de la Plana, Enric Porcar, que participen any rere any, sense cap mena de vergonya, en el Betlem de la Pigà.
Per això he trobat tan encertada l’opinió de la priora del convent de les dominiques de la Consolació de Xàtiva, quan ens ha recordat que l’àngel és aquell missatger que anuncia la bona nova del naixement de Jesús. O no és això que celebra el Betlem? Per això també nosaltres estem cridats a ser àngels, per portar la pau i l’esperança al nostre món, com l’àngel del pessebre va portar un anunci joiós als pastors, aquella gent senzilla que va descobrir en l’Infant del pessebre, el Déu-amb-nosaltres.
Com que corregir és de savis, ja he sabut que el seny de l’alcalde de Xàtiva ha tret del seu ‘segrest’ l’àngel i l’ha posat de nou al seu lloc, com a missatger de pau. Com n’haurien de ser, de missatgers de pau, els polítics, cridats a solucionar els problemes de la gent i no a crear-ne de nous.
Bon Nadal a tots els qui treballeu a VilaWeb Ontinyent i als lectors d’aquest mitjà de comunicació.
dissabte, 23 de desembre del 2017
Carta Oberta del Grup de Seglars i Rectors del Dissabte (VILAWEB/ONTINYENT, 10/12/2017)
He rebut la Carta Oberta a la Ciutadania
escrita pel Grup de Seglars i Rectors del Dissabte, a propòsit del
procés sobiranista que viu Catalunya, en el context del discurs
d’obertura de la 110 assemblea de la CEE (celebrada a Madrid del 20 al
24 de novembre) pronunciat pel president de la Conferència Episcopal
Espanyola. La carta oberta és molt apropiada després de la recent
entrevista a l’arquebisbe de València al diari El Mundo, on el cardenal
Cañizares qüestiona els catòlics independentistes.
La Carta, escrita ‘des d’un perspectiva cristiana, que aposta per la justícia i la pau, el respecte i la germandat, la reconciliació i el perdó’, manifesta la preocupació pel sorgiment ‘de ressentiments, odis, violència i fanatisme’ a causa de la ‘qüestió catalana’. La Carta també lamenta el fet inquietant d’un fanatisme que substitueix l’argumentació per argumentaris i prejudicis.
Els seglars i els preveres exposen en aquesta Carta la importància de la solidaritat universal i per això els ‘dol profundament eixes actituds i comportaments negatius (fins i tot des d’alguns mitjans de comunicació), ja que impedeixen créixer en humanitat i construir una societat nova en justícia, llibertat, solidaritat i pau’.
La Carta exposa una reflexió sobre la ‘qüestió catalana’ i el procés que viu Catalunya.
El primer punt que destaca i que valora aquesta Carta és la dels ‘dinamismes d’una gran part del Poble Català, que es mobilitza pacíficament per reivindicar-se com a nació i, per tant, amb el dret de decidir el seu futur’.
La Carta defensa ‘la llibertat’, i s’oposa ‘a la violació dels drets humans, culturals i polítics’. Per això els Seglars i els Rectors del Dissabte fan una crida ‘a la reconciliació mitjançant l’alliberament de les persones empresonades a causa de les seues posicions polítiques, la fi de la excepcionalitat i el cessament de qualsevol mena d’humiliació’.
Els firmants d’aquesta Carta defensen ‘l’opció política a favor de la independència’ com a ‘èticament acceptable (i compatible amb el fet de ser bona catòlica o bon catòlic), encara que no es l’única legítima’. Els seglars i els sacerdots que firmen aquesta Carta demanen no sacralitzar aquesta opció independentista ‘enfront d’altres’ i animen la societat a propiciar ‘un esforç de diàleg i trobada en un context pacífic, democràtic i seré’.
La Carta també ens recorda que ‘l’Església Catòlica no ha de proposar opcions polítiques’ ni a favor de la independència de Catalunya ni posant la unitat de l’estat com a dogma. L’Església ha de tindre una presència pública però sense decantar-se per cap de les dues opcions, igualment vàlides, legítimes i lícites. Per això la Carta dóna suport al ‘dret d’autodeterminació i la celebració d’un referèndum pactat i vinculant’, com ha demanat amb insistència el govern de la Generalitat de Catalunya i els partits sobiranistes. La Carta demana al govern d’Espanya que ‘busque la forma legal de fer-lo i que plantege les oportunes reformes constitucionals’.
Els seglars i els sacerdots del País Valencià també es reafirmen en el fet que perquè la democràcia siga autèntica, ‘ha de basar-se en la justícia i en la defensa de les persones empobrides’ i per tant serà vàlida ‘si afronta els problemes socials, laborals i econòmics des de la centralitat de les excloses i precaritzades’.
La Carta demana també ‘la despolitització dels debats sobre la llengua’ i ‘un compromís actiu de l’Església Valenciana en la construcció de les diferents realitats nacionals’.
Fa falta recordar que els bisbes de Catalunya, el mes de maig passat, van demanar que el govern de l’estat escoltara les aspiracions legítimes del poble català. Per altra part els diversos documents de l’episcopat català sempre han reafirmat el caràcter nacional de Catalunya i la legitimitat i la validesa, sempre que siga per mitjans pacífics, de qualsevol opció, tant si és la independència com la unitat d’Espanya. De fet, la Doctrina Social de l’Església reconeix el dret dels pobles de decidir el seu futur en llibertat, com van fer tots els països llatinoamericans o Filipines, entre més. Si bé la majoria del bisbes espanyols aposten per declarar bé moral la unitat d’Espanya, els bisbes catalans només demanen que siga escoltada la veu dels ciutadans de Catalunya.
La situació que viu Catalunya em recorda la que va viure Bèlgica el 2008, durant el debat entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió reclamaren als bisbes belgues un suport públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: ‘La separació entre l’Església i l’estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre part a favor d’uns o en contra dels altres. Els bisbes resarem per tal que els polítics puguen decidir què es millor per a Bèlgica. Però no donarem suport a cap opció” (Vida Nueva núm. 2589, p. 7).
El debat, que ha de ser seré i lliure de prejudicis, com demana aquesta Carta, ha d’ajudar a plantejar i a trobar una solució a aquesta qüestió, des de la racionalitat i la llibertat, i no amb l’article 155, que no soluciona aquest debat, sinó tot el contrari. En un referèndum pactat, que hauria de fer realitat el desig d’una gran part de Catalunya de poder expressar el seu futur com a poble, els bisbes espanyols haurien d’imitar els bisbes belgues i mantenir-se neutrals, sense declarar la unitat d’Espanya com si fóra un dogma. Haurien de fer com els bisbes catalans que no s’han pronunciat per la independència, sinó que només han demanat que s’escolte la veu del poble català.
La Carta, escrita ‘des d’un perspectiva cristiana, que aposta per la justícia i la pau, el respecte i la germandat, la reconciliació i el perdó’, manifesta la preocupació pel sorgiment ‘de ressentiments, odis, violència i fanatisme’ a causa de la ‘qüestió catalana’. La Carta també lamenta el fet inquietant d’un fanatisme que substitueix l’argumentació per argumentaris i prejudicis.
Els seglars i els preveres exposen en aquesta Carta la importància de la solidaritat universal i per això els ‘dol profundament eixes actituds i comportaments negatius (fins i tot des d’alguns mitjans de comunicació), ja que impedeixen créixer en humanitat i construir una societat nova en justícia, llibertat, solidaritat i pau’.
La Carta exposa una reflexió sobre la ‘qüestió catalana’ i el procés que viu Catalunya.
El primer punt que destaca i que valora aquesta Carta és la dels ‘dinamismes d’una gran part del Poble Català, que es mobilitza pacíficament per reivindicar-se com a nació i, per tant, amb el dret de decidir el seu futur’.
La Carta defensa ‘la llibertat’, i s’oposa ‘a la violació dels drets humans, culturals i polítics’. Per això els Seglars i els Rectors del Dissabte fan una crida ‘a la reconciliació mitjançant l’alliberament de les persones empresonades a causa de les seues posicions polítiques, la fi de la excepcionalitat i el cessament de qualsevol mena d’humiliació’.
Els firmants d’aquesta Carta defensen ‘l’opció política a favor de la independència’ com a ‘èticament acceptable (i compatible amb el fet de ser bona catòlica o bon catòlic), encara que no es l’única legítima’. Els seglars i els sacerdots que firmen aquesta Carta demanen no sacralitzar aquesta opció independentista ‘enfront d’altres’ i animen la societat a propiciar ‘un esforç de diàleg i trobada en un context pacífic, democràtic i seré’.
La Carta també ens recorda que ‘l’Església Catòlica no ha de proposar opcions polítiques’ ni a favor de la independència de Catalunya ni posant la unitat de l’estat com a dogma. L’Església ha de tindre una presència pública però sense decantar-se per cap de les dues opcions, igualment vàlides, legítimes i lícites. Per això la Carta dóna suport al ‘dret d’autodeterminació i la celebració d’un referèndum pactat i vinculant’, com ha demanat amb insistència el govern de la Generalitat de Catalunya i els partits sobiranistes. La Carta demana al govern d’Espanya que ‘busque la forma legal de fer-lo i que plantege les oportunes reformes constitucionals’.
Els seglars i els sacerdots del País Valencià també es reafirmen en el fet que perquè la democràcia siga autèntica, ‘ha de basar-se en la justícia i en la defensa de les persones empobrides’ i per tant serà vàlida ‘si afronta els problemes socials, laborals i econòmics des de la centralitat de les excloses i precaritzades’.
La Carta demana també ‘la despolitització dels debats sobre la llengua’ i ‘un compromís actiu de l’Església Valenciana en la construcció de les diferents realitats nacionals’.
Fa falta recordar que els bisbes de Catalunya, el mes de maig passat, van demanar que el govern de l’estat escoltara les aspiracions legítimes del poble català. Per altra part els diversos documents de l’episcopat català sempre han reafirmat el caràcter nacional de Catalunya i la legitimitat i la validesa, sempre que siga per mitjans pacífics, de qualsevol opció, tant si és la independència com la unitat d’Espanya. De fet, la Doctrina Social de l’Església reconeix el dret dels pobles de decidir el seu futur en llibertat, com van fer tots els països llatinoamericans o Filipines, entre més. Si bé la majoria del bisbes espanyols aposten per declarar bé moral la unitat d’Espanya, els bisbes catalans només demanen que siga escoltada la veu dels ciutadans de Catalunya.
La situació que viu Catalunya em recorda la que va viure Bèlgica el 2008, durant el debat entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió reclamaren als bisbes belgues un suport públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: ‘La separació entre l’Església i l’estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre part a favor d’uns o en contra dels altres. Els bisbes resarem per tal que els polítics puguen decidir què es millor per a Bèlgica. Però no donarem suport a cap opció” (Vida Nueva núm. 2589, p. 7).
El debat, que ha de ser seré i lliure de prejudicis, com demana aquesta Carta, ha d’ajudar a plantejar i a trobar una solució a aquesta qüestió, des de la racionalitat i la llibertat, i no amb l’article 155, que no soluciona aquest debat, sinó tot el contrari. En un referèndum pactat, que hauria de fer realitat el desig d’una gran part de Catalunya de poder expressar el seu futur com a poble, els bisbes espanyols haurien d’imitar els bisbes belgues i mantenir-se neutrals, sense declarar la unitat d’Espanya com si fóra un dogma. Haurien de fer com els bisbes catalans que no s’han pronunciat per la independència, sinó que només han demanat que s’escolte la veu del poble català.
Hui quan vaja a votar (VILAWEB/ONTINYENT, 21/12/2017)
Com el 14 de novembre de 2014 i com l’1 d’octubre passat, hui quan
vaja a votar a Monistrol pensaré en mon pare, en la seua dignitat
insubornable, en la seua vida de servei al nostre país i en tot el que
ens va transmetre a les meues germanes i a mi: el seu amor a la nostra
llengua i a la nostra cultura, la tolerància i el respecte envers
l’altre i el compromís per la justícia i per la llibertat de les
persones i dels pobles.
Per això hui quan vaja a votar ho faré per defensar la llibertat dels presos polítics i de portar un llaç groc o de poder il·luminar les fonts amb aquest color, cosa que, absurdament, ha estat prohibida.
Hui votaré per defensar l’escola catalana i valenciana (que són espais d llibertat) i també la immersió lingüística, que és l’única manera de protegir la nostra llengua.
Hui votaré per dir que el dret dels pobles de decidir en llibertat el seu propi futur, és un dret inalienable.
Hui votaré per defensar la llibertat d’expressió, atacada pel 155, amb una denúncia a Mònica Terribas davant la Junta Electoral simplement pels editorials d’aquesta extraordinària periodista de Catalunya Ràdio. I també per defensar el dret dels periodistes a informar en llibertat, sense que la Junta Electoral coaccione o haja de prohibir expressions com ‘President Puigdemont’ o ‘Govern a l’exili’.
Hui votaré per reivindicar el treball de Carles Puigdemont, President legítim de la Generalitat de Catalunya i dels consellers que es troben a l’exili.
Hui votaré per defensar la llibertat d’Oriol Junqueras i de Joaquim Forn, vice-president i conseller de Governació respectivament del Govern legítim de Catalunya, i de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats tots quatre injustament. I també per reivindicar la tasca dels consellers empresonats i ara en llibertat.
Hui votaré per rebutjar l’actitud del rei espanyol i el discurs del 3 d’octubre, en el qual el monarca s’alineava amb l’article 155 i tancava qualsevol possibilitat de diàleg. D’aquesta manera el rei deixava la pretesa neutralitat de la corona per incorporar-se al bloc d’aquells que neguen la llibertat dels ciutadans a construir el seu futur.
Hui votaré per donar suport als qui l’1 d’octubre passat van ser colpejats per aquells que prohibien un dret tan bàsic com poder votar.
Hui votaré per denunciar les mentides que s’han dit en relació al procés, com l’adoctrinament de l’escola i també per manifestar el meu rebuig a la maniobra de judicialització de la política catalana.
Hui votaré per denunciar la por que el govern de l’estat vol posar, sobretot en la gent major, per espantar-los amb l’argument que no cobraran les pensions en una Catalunya independent.
Hui votaré per defensar el dret de posar en pràctica els programes electorals dels partits que guanyen les eleccions, un dret que ha estat vulnerat pel govern de l’estat, que cínicament diu que es pot ser independentista, però després no deixa que el programa electoral guanyador puga aplicar-se.
Per això hui quan vaja a votar, el meu vot serà per a una llista que defensa la nostra escola, la nostra llengua i la nostra cultura i la llibertat d’expressió.
El meu vot serà per a una llista que representa la lluita cívica, pacífica, democràtica i sobiranista per tal d’aconseguir, amb llibertat, el dret de decidir el nostre futur com a poble.
Hui el meu vot serà un vot de color groc i ho serà així per enterrar l’article 155 que, com un nou Decret de Nova Planta, el govern de l’estat ha utilitzat per menystenir, intervenir i anul·lar la Generalitat de Catalunya, fins al punt de reduir-la a una mera diputació.
Hui quan estiga introduint la papereta a l’urna, pensaré en mon pare i en el seu exemple de dignitat, de civisme, de tolerància, d’amor a la llibertat, a la nostra llengua, a la nostra cultura i al nostre país.
josep miquel bausset
Per això hui quan vaja a votar ho faré per defensar la llibertat dels presos polítics i de portar un llaç groc o de poder il·luminar les fonts amb aquest color, cosa que, absurdament, ha estat prohibida.
Hui votaré per defensar l’escola catalana i valenciana (que són espais d llibertat) i també la immersió lingüística, que és l’única manera de protegir la nostra llengua.
Hui votaré per dir que el dret dels pobles de decidir en llibertat el seu propi futur, és un dret inalienable.
Hui votaré per defensar la llibertat d’expressió, atacada pel 155, amb una denúncia a Mònica Terribas davant la Junta Electoral simplement pels editorials d’aquesta extraordinària periodista de Catalunya Ràdio. I també per defensar el dret dels periodistes a informar en llibertat, sense que la Junta Electoral coaccione o haja de prohibir expressions com ‘President Puigdemont’ o ‘Govern a l’exili’.
Hui votaré per reivindicar el treball de Carles Puigdemont, President legítim de la Generalitat de Catalunya i dels consellers que es troben a l’exili.
Hui votaré per defensar la llibertat d’Oriol Junqueras i de Joaquim Forn, vice-president i conseller de Governació respectivament del Govern legítim de Catalunya, i de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats tots quatre injustament. I també per reivindicar la tasca dels consellers empresonats i ara en llibertat.
Hui votaré per rebutjar l’actitud del rei espanyol i el discurs del 3 d’octubre, en el qual el monarca s’alineava amb l’article 155 i tancava qualsevol possibilitat de diàleg. D’aquesta manera el rei deixava la pretesa neutralitat de la corona per incorporar-se al bloc d’aquells que neguen la llibertat dels ciutadans a construir el seu futur.
Hui votaré per donar suport als qui l’1 d’octubre passat van ser colpejats per aquells que prohibien un dret tan bàsic com poder votar.
Hui votaré per denunciar les mentides que s’han dit en relació al procés, com l’adoctrinament de l’escola i també per manifestar el meu rebuig a la maniobra de judicialització de la política catalana.
Hui votaré per denunciar la por que el govern de l’estat vol posar, sobretot en la gent major, per espantar-los amb l’argument que no cobraran les pensions en una Catalunya independent.
Hui votaré per defensar el dret de posar en pràctica els programes electorals dels partits que guanyen les eleccions, un dret que ha estat vulnerat pel govern de l’estat, que cínicament diu que es pot ser independentista, però després no deixa que el programa electoral guanyador puga aplicar-se.
Per això hui quan vaja a votar, el meu vot serà per a una llista que defensa la nostra escola, la nostra llengua i la nostra cultura i la llibertat d’expressió.
El meu vot serà per a una llista que representa la lluita cívica, pacífica, democràtica i sobiranista per tal d’aconseguir, amb llibertat, el dret de decidir el nostre futur com a poble.
Hui el meu vot serà un vot de color groc i ho serà així per enterrar l’article 155 que, com un nou Decret de Nova Planta, el govern de l’estat ha utilitzat per menystenir, intervenir i anul·lar la Generalitat de Catalunya, fins al punt de reduir-la a una mera diputació.
Hui quan estiga introduint la papereta a l’urna, pensaré en mon pare i en el seu exemple de dignitat, de civisme, de tolerància, d’amor a la llibertat, a la nostra llengua, a la nostra cultura i al nostre país.
josep miquel bausset
I Jornada Mundial dels Pobres, LEVANTE/EMV, 18/11/2017
Per exprés desig del papa Francesc, aquest
diumenge XXXI de durant l´any l´Església celebra la I Jornada Mundial
del Pobres, amb l´objectiu d´estimular "els creients perquè reaccionen
davant la cultura del descart, fent seua la cultura de la trobada".
Amb el lema: "No estimeu de paraula sinó amb obres", un verset de la primera carta de Sant Joan (3:18), el papa Francesc ens convida a viure la nostra fe amb la convicció que "l´amor no admet excuses". Per això "el qui vol estimar com Jesús va estimar, ha de fer seu el seu exemple; especialment quan es tracta d´estimar als pobres".
El papa ens recorda en el seu missatge amb motiu d´aquesta I Jornada Mundial dels Pobres, que "l´assistència als pobres és sens dubte un dels primers signes amb els quals la comunitat cristiana es va presentar a l´escena del món". El servei als pobres, clau de volta del cristianisme, s´ha de traduir en l´amor i en la sol·licitud per aquestes persones que viuen en la precarietat o en la indigència.
El papa ens recorda la carta de Sant Jaume (2:5ss), quan l´autor d´aquest text ens demana assistir els pobres per tal que la nostra fe siga autèntica: "¿De què servirà, germans meus, que algú diga que té fe, si no té obres? Pot salvar-lo la fe? Si un germà o una germana van despullats i mancats d´aliment, i algun de vosaltres els diu: Aneu-vos-en en pau, no passeu fred ni gana, però no els dóna allò que és necessari al cos, de què servirà?". Per això en sintonia amb la primera carta de Sant Joan, també Sant Jaume ens diu que "la fe sense les obres és morta".
El papa en el seu missatge ens demana que "si realment volem trobar Crist, cal que toquem el seu cos en el cos ferit dels pobres, com a confirmació de la comunió sacramental rebuda en l´Eucaristia". Així ho explicava Sant Joan Crisòstom en l´homilia 50 sobre l´Evangeli de Sant Mateu: "Si voleu honorar el cos de Crist, no el menyspreeu quan està despullat; no honreu al Crist eucarístic amb ornaments de seda, mentre que fora del temple abandoneu aquest altre Crist que pateix fred i nuesa".
El papa ens diu en el seu missatge, que els cristians "estem cridats a estendre la mà als pobres, a trobar-los, a mirar-los als ulls, a abraçar-los per fer-los sentir el calor de l´amor que trenca el cercle de la solitud".
El tema de la pobresa ha estat present en el ministeri episcopal del papa Francesc des del seu inici com a bisbe de Roma. En ser elegit papa, el cardenal brasiler Claudio Hummes li digué: "No t´oblides dels pobres", i per això el cardenal Bergoglio prengué el nom de Francesc, en memòria de Sant Francesc d´Assís, que es va fer pobres amb els pobres.
En aquesta I Jornada Mundial dels Pobres, el papa ens demana que les nostres mans i els nostres cors estiguen al costat dels qui pateixen la pobresa i la misèria per ajudar-los a eixir d´aquesta ignomínia. Per això el papa parla de les "beneïdes mans que s´obrin per acollir els pobres i ajudar-los: són mans que porten esperança. Beneïdes les mans que vencen les barreres de la cultura, la religió i la nacionalitat, vessant l´oli del consol a les ferides de la humanitat".
En aquesta jornada, tots els cristians ens hem de comprometre per lluitar contra la pobresa, per fer realitat un món més fratern, on no hi haja fam, misèria i exclusió, i on tots aprenguem a viure com a germans.
Amb el lema: "No estimeu de paraula sinó amb obres", un verset de la primera carta de Sant Joan (3:18), el papa Francesc ens convida a viure la nostra fe amb la convicció que "l´amor no admet excuses". Per això "el qui vol estimar com Jesús va estimar, ha de fer seu el seu exemple; especialment quan es tracta d´estimar als pobres".
El papa ens recorda en el seu missatge amb motiu d´aquesta I Jornada Mundial dels Pobres, que "l´assistència als pobres és sens dubte un dels primers signes amb els quals la comunitat cristiana es va presentar a l´escena del món". El servei als pobres, clau de volta del cristianisme, s´ha de traduir en l´amor i en la sol·licitud per aquestes persones que viuen en la precarietat o en la indigència.
El papa ens recorda la carta de Sant Jaume (2:5ss), quan l´autor d´aquest text ens demana assistir els pobres per tal que la nostra fe siga autèntica: "¿De què servirà, germans meus, que algú diga que té fe, si no té obres? Pot salvar-lo la fe? Si un germà o una germana van despullats i mancats d´aliment, i algun de vosaltres els diu: Aneu-vos-en en pau, no passeu fred ni gana, però no els dóna allò que és necessari al cos, de què servirà?". Per això en sintonia amb la primera carta de Sant Joan, també Sant Jaume ens diu que "la fe sense les obres és morta".
El papa en el seu missatge ens demana que "si realment volem trobar Crist, cal que toquem el seu cos en el cos ferit dels pobres, com a confirmació de la comunió sacramental rebuda en l´Eucaristia". Així ho explicava Sant Joan Crisòstom en l´homilia 50 sobre l´Evangeli de Sant Mateu: "Si voleu honorar el cos de Crist, no el menyspreeu quan està despullat; no honreu al Crist eucarístic amb ornaments de seda, mentre que fora del temple abandoneu aquest altre Crist que pateix fred i nuesa".
El papa ens diu en el seu missatge, que els cristians "estem cridats a estendre la mà als pobres, a trobar-los, a mirar-los als ulls, a abraçar-los per fer-los sentir el calor de l´amor que trenca el cercle de la solitud".
El tema de la pobresa ha estat present en el ministeri episcopal del papa Francesc des del seu inici com a bisbe de Roma. En ser elegit papa, el cardenal brasiler Claudio Hummes li digué: "No t´oblides dels pobres", i per això el cardenal Bergoglio prengué el nom de Francesc, en memòria de Sant Francesc d´Assís, que es va fer pobres amb els pobres.
En aquesta I Jornada Mundial dels Pobres, el papa ens demana que les nostres mans i els nostres cors estiguen al costat dels qui pateixen la pobresa i la misèria per ajudar-los a eixir d´aquesta ignomínia. Per això el papa parla de les "beneïdes mans que s´obrin per acollir els pobres i ajudar-los: són mans que porten esperança. Beneïdes les mans que vencen les barreres de la cultura, la religió i la nacionalitat, vessant l´oli del consol a les ferides de la humanitat".
En aquesta jornada, tots els cristians ens hem de comprometre per lluitar contra la pobresa, per fer realitat un món més fratern, on no hi haja fam, misèria i exclusió, i on tots aprenguem a viure com a germans.
divendres, 8 de desembre del 2017
La rebel.lió dels monjos (06/12/2017)
Tot va començar l’estiu de 2007, ara ha fet deu anys, quan els monjos budistes de Birmània es van rebel·lar pacíficament en protesta per la pujada dels preus, per manifestar el malestar general per l’opressió del govern sobre el poble i per demanar l’alliberament de la líder política empresonada, Aung San Suu Kyi, qui lluitava restaurar la democràcia en el país.
Els birmans estaven cansats de la insolidaritat de la comunitat internacional que, per diversos interessos, veia aquest conflicte amb indiferència. I és que enfrontar-se a la Junta Militar comunista de Myanamar significava enfrontar-se a la Xina i Rússia, països que finançaven i donaven suport a aquesta dictadura.
Davant la revolta pacífica dels monjos la resposta del govern militar va ser sagnant, amb desenes de monjos assassinats i de civils empresonats. Les protestes, conegudes com la revolució del safrà (pel color dels hàbits dels monjos) començaren a Birmània el 15 d’agost de 2007. El 5 de setembre següent, en una protesta pacífica, els militars feriren tres monjos. Però lluny d’acovardir-se per la violència governamental, des del 18 de setembre les protestes van ser liderades per milers de monjos. Així el 22 de setembre més de dos mil monjos es van manifestar a Ragun i mil uns més a Madalay a favor de la democràcia i de la líder de l’oposició Aun San Suu Kyi. El 24 del mateix mes les manifestacions van tindre lloc a 24 ciutats del país i el 27, més de 700 monjos van ser detinguts.
El ministre d’Afers Religiosos de la dictadura que governava Birmània des de feia 45 anys, el general Thura Mynt Maung, advertí els monjos que encapçalaven les protestes que el govern adoptaria mesures dràstiques contra ells. I malgrat aquesta amenaça els monjos no van callar.
També avui els monjos hem d’interessar-nos ‘per tot allò que és just’ (Fl 4:7) per tal de defensar la justícia, la veritat i la pau, tot recordant que com diu la carta de Sant Jaume, ‘el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau’ (Jm 3:18).
A causa l’arrelament dels monjos a la nostra terra i a la situació viscuda a Catalunya el 21 de setembre, aquell mateix dia els abats de Poblet i de Montserrat per mitjà d’una nota, demanaven ‘als governants de Catalunya i Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu’. Els abats de Poblet i de Montserrat recordaven als polítics que tenen ‘l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país’ i per això els demanaven que escoltaren ‘la veu de la majoria’.
Conscients que aquests monestirs ‘estan fortament arrelats en l’esperit i la història de Catalunya’ (i no a l’espai sideral) els abats de Poblet i de Montserrat demanaven apostar per ‘la pau, el diàleg, les llibertats d’expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble’.
També el monjo de Montserrat, el P. Bernabé Damau, en l’homilia del diumenge 29 d’octubre, ens exhortava a ‘defensar les legítimes aspiracions mantenint la calma i la no violència com hem fet fins ara’. I ens animava a no defallir, ja que ‘ens ho poden prendre tot, però mai no ens hem de deixar prendre la pau, el civisme, la dignitat. Com a creients i com a catalans’.
Per això davant la situació política del nostre país, en un altre comunicat del 3 d’octubre, els abats de Poblet i de Montserrat, juntament amb el prior de Solius, les abadesses benedictines de Sant Pere i de Sant Benet, l’abadessa cistercenca de Vallbona i les priores de Sant Daniel i de Valldonzella, alçaven la veu en defensa dels drets del nostre poble, com no podia ser d’una altra manera. I és que el silenci davant d’uns fets tan greus com els que vam viure el setembre i l’octubre passats, no hauria estat ni prudent ni assenyat. Callar quan ens toca parlar seria una covardia, com ens ho recorda Jesús a l’Evangeli, ja que ‘que si aquests callen, cridaran les pedres’ (Lc 19:40).
Els abats i les abadesses de Catalunya han estat fidels al que proposava la Regla Pastoral de Sant Gregori el Gran: ‘El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat ni deixe de dir el que ha de ser dit. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop’. I Sant Gregori acabava així: ‘Per això el Senyor reprèn aquests prelats: no han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat’. I és que ‘tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, ¿que potser no serà semblant a un pregoner mut?’.
Fa unes setmanes el papa Francesc adreçà un missatge al bisbe argentí de Viedma, amb motiu del 10è aniversari de la beatificació del Beat Ceferino Namuncurá, fill del poble maputxe. En aquell missatge el papa Francesc recordava que el Beat Ceferino ‘no va oblidar les seues arrels, el seu poble, la seua cultura’. Per això el papa deia que el prevere ha ‘d’identificar-se sempre amb el seu poble, de tal manera que el seu temps, la seua vida, la seua persona siguen per als seus germans’.
Això és el que han fet els abats i les abadesses, el prior i les priores benedictines i cistercenques de Catalunya en defensa del diàleg i per condemnar la violència.
'El 155 ha estat una mostra de respecte (VILAWEB/ONTINYENT, 30/11/2017)
I es va quedar tan ampla la vice-presidenta del govern espanyol i ‘virreina’ de Catalunya. Ara resulta que l’aplicació d’aquest article, que el govern legítim de Catalunya (elegit democràticament) rebutja, és ‘una muestra de respeto’. És clar que aquesta afirmació de respecte que la vice-presidenta va fer a l’Encontre de S’Agaró, no hauria estat possible sense la complicitat injustificable del PSOE.
Que el Sr. Ximo Puig, Honorable President de la Generalitat del País Valencià digueraen el comitè federal del seu partit, l’11 de novembre passat, que ‘el PSOE va por el camino correcto para coser España’, no és sinó un sarcasme. O és que volia dir, amb allò de ‘coser’, tancar la boca dels catalans?
I que alguns bisbes espanyols facen el llit al govern del Sr. Rajoy (com l’ha fet també el rei espanyol) fan que dubtem de la corona i d’aquells pastors de l’Església que veuen l’independentisme, gairebé, com un pecat i que per això defensen l’espanyolisme. Aquests bisbes obliden que, segons la Doctrina Social de l’Església, és tan lícit ser independentista com ser unionista. O és que la ‘unidad de España’ forma part del Credo? Seran capaços de resar i d’imposar a les esglésies un nou credo?: ‘Creo en la Santa Iglesia Católica, la comunión de los santos, el perdón de los pecados, la resurrección de la carne, la vida eterna y la unidad de España’.
El 155 ha imposat unes eleccions que només pot convocar el president de la Generalitat de Catalunya. Per això el PSOE és responsable i còmplice d’aquesta maniobra antidemocràtica del govern del Sr. Rajoy. I és que amb menys del 10% dels vots a Catalunya i menyspreant la majoria democràtica del Parlament, el PP ha usurpat i ha prostituït la legalitat vigent.
Per altra part, l’aplicació de l’article 155 (el colp d’estat del 155) no soluciona res, ja que si el resultat de les eleccions del 21 de desembre donen una nova majoria sobiranista a la cambra catalana, la qüestió a resoldre serà la mateixa que abans de la imposició del 155.
La paradoxa del sistema democràtic espanyol és que es en unes eleccions es poden defensar unes idees, però després, en cas que els partits que defensen eixes idees guanyen a les eleccions, no les poden posar en pràctica. És a dir: la democràcia espanyola, acostumada a no complir els compromisos electorals, no deixa que aquells partits que sí que els compleixen ho puguen fer.
La democràcia i la justícia espanyola empresonen els dissidents, suspenen un govern i la Mesa del Parlament, tracta d’impedir el vot de la ciutadania l’1 d’octubre, persegueix l’escola catalana (i també la valenciana) i TV3 i Catalunya Ràdio (com va fer fa uns anys amb Canal 9) i converteix una qüestió política en una qüestió penal.
Però és evident que el govern del Sr. Rajoy no soluciona cap problema (sinó que en crea més encara) tancant mig govern català a la presó, ni tenint l’altra part del govern, amb el seu President a l’exili, o perseguint les idees.
Quina por té el govern de Madrid que els catalans puguem decidir lliurement el nostre futur? La ‘broma’ que ‘el 155 ha sido una muestra de respeto’ els pot donar més d’una sorpresa el pròxim dia 21 a la nit.
Només fa falta esperar aquestes tres setmanes que falten per a les eleccions per tal de veure la cara de ‘respeto’ de la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría (i del Sr. Rajoy i del Sr. Sánchez) pel resultat de les urnes. Pel resultat del que votarem lliurement els catalans.
L'adoctrinament de l'escola, (VILAWEB/ONTINYENT, 25/11/2017)
El PP i Cs estan parlant molt de l’adoctrinament a l’escola. És més que evident que els nostres mestres no només no adoctrinen, sinó que formen els alumnes en valors, criteris i llibertat. Els qui acusen d’adoctrinar haurien de mirar-se ells mateixos què han fet els seus partits en el passat i no tirar la pedra i amagar la mà. Caldrà recordar d’on ve i qui va ser el fundador del PP? Si el Sr. Rivera s’ha escandalitzat pel mapa lingüístic de la nostra llengua, s’escandalitza també pel mapa lingüístic del castellà, que inclou els països llatinoamericans?
Caldria que els qui parlen en contra dels nostres metres, recordaren els anys 50, 60 i principis dels 70, quan el règim franquista sí que adoctrinava els nostres jóvens amb l’OJE, les classes de Formación del Espíritu Nacional i la Sección Femenina.
Només és un exemple dels molts que hi ha, trets del llibre de la Sección Femenina‘Economia doméstica para Bachillerato, Comercio y Magisterio’, un text que per a vergonya nostra, i en el dia contra la violència de gènere, mostra com han estat tractades les dones: com a esclaves, com a animals de càrrega i serventes dels hòmens.
‘A través de toda la vida, la misión de la mujer es servir. Cuando Dios hizo al primer hombre, pensó: No es bueno que el hombre esté solo. Y formó a la mujer, para su ayuda y compañía, y para que sirviera de madre. La idea de Dios fue “el hombre”. Pensó en la mujer después, como un complemento necesario, esto es, como algo útil’
‘No hay que tomar el deporte como pretexto para llevar trajes de deporte escandalosos. Podemos lucir nuestra habilidad deportiva, pero no que estas habilidades sirvan para que hagamos exhibiciones indecentes. Tampoco tenemos que tomar el deporte como pretexto para independizarnos de la familia, ni para ninguna libertad, contraria a las buenas costumbres’.
‘Una mujer que tenga que atender a las faenas domésticas con toda regularidad, tiene ocasión de hacer tanta gimnasia como no lo hará nunca, si trabajase fuera de su casa. Solamente la limpieza y abrillantado de los pavimentos constituye un ejemplo eficacísimo. I si se piensa en los movimientos que son necesarios para quitar el polvo de los sitios altos, limpiar los cristales, sacudir los trajes, se darán cuenta que se realizan tantos movimientos de cultura física que, aun cuando no tienen como finalidad la estética del cuerpo, son igualmente eficacísimos, precisamente para este fin’.
‘Sabes que existen los vicios, que existen las pasiones, que existen los amores prohibidos: pero todo, todo ello, es lo más triste, feo y pecaminoso de la humanidad. Todo ello está reñido con tu anhelo de perfección, de limpieza moral: todo ello está reñido con tus ilusiones’.
‘La mujer sensual tiene los ojos hundidos, las mejillas descoloridas, seca la boca, inseguro el paso y triste todo su ser. Sólo la imaginación permanece activa para su daño, con la representación de imágenes lascivas que la llenan totalmente. De la mujer sensual no se ha de esperar trabajo serio, idea grave, labor fecunda, sentimiento limpio, ternura acogedora’.
‘Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero. Prepárate: retoca tu maquillaje. Coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo y uno de tus deberes es proporcionárselo. Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa. Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones a cerca de sus acciones o cuestiones. Recuerda que él es el amo de la casa. Anima a tu marido a poner en práctica sus aficiones e intereses y sírvele de apoyo sin ser excesivamente insistente. Si tu tienes alguna aflicción, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparadas con las de los hombres. Prevé las necesidades que tendrá a la hora del desayuno. Una vez que ambos os hayáis retirado a la habitación, prepárate para la cama lo antes posible, teniendo en cuenta que, aunque la higiene femenina es de máxima importancia, tu marido no quiere esperar para ir al baño. Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama…si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de la mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo. Así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana’.
‘Cuando estéis casados, pondréis en la tarjeta vuestro nombre propio, vuestro primer apellido y después la partícula “de”, seguida del apellido de vuestro marido. Así: Carmen García de Marín. En España se dice señora de Durán o de Peláez. Esta fórmula es agradable, puesto que no perdemos la personalidad, sino que somos Carmen García, que pertenece al señor Marín, o sea, Carmen García de Marín’.
‘La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular –o disimular- no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse. La dependencia voluntaria, la ofrenda de todos los minutos, de todos los deseos y las ilusiones, es el estado más hermoso, porque es la absorción de todos los malos gérmenes –vanidad, egoísmo, frivolidades- por el amor’.
Aquest homenatge a totes les dones, en el dia 25 de novembre, Dia contra la Violència de Gènere, l’acabe, per a vergonya dels qui promogueren aquests valors (i per recordar què és l’adoctrinament) amb una frase de Pilar Primo de Rivera: ‘Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho’.
Això sí que era adoctrinar, no el que fan els nostres mestres que eduquen els nostres jóvens en valors, en la llibertat i en criteri, per així poder créixer com a persones. Els nostres mestres volen formar ciutadans i no súbdits, que és el que creen les dictadures. Per altra part, si l’escola adoctrina, com és que el Sr. Rivera o la Sra. Bonig no han estat adoctrinats?
El llegat del Cardenal Tarancon (VILAWEB/ONTINYENT, 23/11/2017),
Quan s’han acomplert 110 anys del naixement del cardenal Tarancon, i en vigílies de commemorar el 25è aniversari de la seua mort, que se celebrarà el 2019, fa falta insistir, una vegada més, en la necessitat de dignificar el llegat del cardenal en un museu dedicat a la seua memòria. Precisament aquests dies a l’església de San Antón de Madrid, i gràcies a la tenacitat del P. Ángel García, fundador dels Missatgers de la Pau, s’està programant una sèrie d’actes en memòria del cardenal de la Transició. Crec que ja és hora que l’arxiu de Tarancon estiga a disposició dels historiadors en un museu, tal i com aquests importants documents es mereixen.
Va ser el 2 de març de 2010 quan arribava a Montserrat (gràcies a l’amabilitat de Juanjo Enrique-Tarancon, nebot del cardenal) una primera part de l’arxiu del cardenal Tarancon, concretament cinc grossos arxivadors amb 397 carpetes, amb l’objectiu de digitalitzar en el nostre monestir els documents d’aquest llegat tan important. I dos anys després, concretament el 29 de maig de 2012, tornava a Borriana aquesta part de l’arxiu, una vegada digitalitzat. Un dia abans, el 28 de maig, Juanjo Enrique-Tarancon, acompanyat de l’amic Jordi Bort i d’ Enrique Safont, regidor de cultura de Borriana, portava a Montserrat la segona remesa dels documents originals de l’arxiu del cardenal Tarancon, que també van ser digitalitzats i retornats a la seua ciutat natal. Aquests documents originals (alguns dels quals manuscrits) portats a Montserrat, i retornats a Borriana, formen part de l’important llegat del cardenal, que, amb una gran estima conservava el seu nebot Juanjo Enrique-Tarancon i que ara està dipositat a la parròquia de Maria Auxiliadora de la capital de la Plana Baixa.
Va ser precisament Juanjo Enrique-Tarancon qui, generosament, confià a Montserrat la digitalització dels documents, així com també el seu estudi i posterior difusió.
De l’estudi d’aquest arxiu es pot veure de seguida la gran importància d’aquests documents del cardenal. Tot l’arxiu té una gran rellevància històrica, fins al punt que ens ajuda a comprendre millor el procés que va viure l’Església post-conciliar i també el paper fonamental que Tarancon va tindre durant la Transició espanyola de la dictadura a la democràcia.
Els prop de 4.000 documents digitalitzats, que ara estan dipositats en la parròquia de Maria Auxiliadora de Borriana, juntament amb altres materials, haurien de ser objecte d’estudi i investigació per part dels historiadors, una vegada catalogats.
L’Arxiu del cardenal Tarancon hauria d’haver anat a l’edifici del Museu Tarancon, inaugurat fa ja massa anys a Borriana. Malgrat la generositat i la bona predisposició de l’Ajuntament per acollir aquest arxiu i també de Juanjo Enrique-Tarancon de cedir al museu tots els documents del cardenal, així com els ornaments litúrgics i d’altres objectes personals de Tarancon, finalment l’arxiu es troba a la parròquia de Maria Auxiliadora de Borriana, on els salesians l’han acollit plens d’alegria.
Sempre que he parlat amb Juanjo Enrique-Tarancon, el nebot del cardenal, ell m’ha manifestat el desig que el llegat del cardenal Tarancon es quede a Borriana. I finalment així és, gràcies como dic a la generositat del nebot del cardenal i a la disponibilitat dels salesians d’aquesta ciutat. Malgrat tot, crec que tant l’ajuntament de Borriana como la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, com també la Diputació de Castelló, haurien de posar fil a l’agulla per tal que el llegat del cardenal estiga al museu Tarancon. Estic segur que tant la diòcesis de Madrid como les de Toledo, Oviedo i Solsona farien mans i mànegues per poder albergar i ser la seu del llegat del cardenal Tarancon. L’arxiu del cardenal de la Transició mereix una seu perquè els investigadors puguen estudiar una part de la nostra història, tan decisiva per entendre el paper de l’Eglésia durant l’etapa de Tarancon al davant de les diòcesis de Solsona, Oviedo, Toledo i Madrid i també com a president de la Conferencia Episcopal Espanyola.
En els nombrosos documents que conformen l’arxiu del cardenal Tarancon, hi trobem des d’exercicis espirituals que ell feia, a pregons de Setmana Santa, la conferència al Club Siglo XXI de l’any 1978, cartes pastorals i altres conferències. També cal destacar les notes (amb la seua lletra tan característica) que Tarancon prenia durant les sessions del Concili Vaticà II.
L’arxiu conté, a més, els resums que feia el cardenal Tarancon de les entrevistes amb el papa Pau VI, Carrero Blanco, el príncep Juan Carlos o Abril Martorell entre més personatges decisius d’aquella època. Al llegat Tarancon té una gran importància històrica la correspondència de Tarancon amb Franco, Arias Navarro o el nunci Luigi Dadaglio.
El cardenal de Borriana va ser un home determinant en la renovació de l’Església espanyola i concretament en l’aplicació del Concili Vaticà II en un estat basat en el nacionalcatolicisme. Per això la catalogació i l’estudi d’aquest arxiu del cardenal Tarancon és un deure de justícia a la memòria del cardenal de la Transició i del Concili. Torne a insistir en la responsabilitat de l’ajuntament de Borriana, de la Conselleria de Cultura i de la Diputació de Castelló per trobar un espai que puga acollir el llegat del cardenal i així puga estar a disposició dels investigadors.
No podem permetre que l’arxiu Tarancon no tinga encara un museu en condicions que dignifique el llegat del cardenal. Sé que els salesians de la parròquia de Maria Auxiliadora de Borriana custodien amb el màxim afecte el llegat que el nebot del cardenal (cansat d’esperar un museu que mai no arribava) els el va confiar. Però pense que un arxiu tan important ha d’estar a disposició dels historiadors perquè puga ser consultat.
Espere que molt aviat aquest arxiu estiga en un museu tal i com es mereix el llegat de Tarancon. Ho devem a la memòria del cardenal com un acte d’homenatge a Vicent Enrique Tarancon. Per altra part crec que seria important crear la Fundació cardenal Tarancon, a partir de les diverses administracions del País Valencià i de la família del cardenal, una fundació que custodie i gestione el museu i alhora promoga la difusió i la publicació dels diversos documents del llegat del cardenal Tarancon. I és que com va dir Emili Marín, exdirector de la revista Saó, Tarancon ‘vaser el promotor de l’obertura de l’Església a Espanya”.
La reforma litúrgica és irreversible (VILAWEB/ONTINYENT, 20/11/2017)
Aquest és el títol del discurs que el 24 d’agost passat adreçà el papa Francesc als participants de la 68a Setmana Litúrgica Italiana. El papa, que va remarcar el Concili i la reforma litúrgica com ‘dos esdeveniments estretament units’, va recordar també el moviment litúrgic, nascut a molts monestirs benedictins d’Europa en la primera meitat del segle XX i l’impuls del papa Sant Pius X en la ‘reordenació de la música sagrada i la restauració de la celebració del diumenge’, així com la formació d’una ‘comissió per a la reforma general de la litúrgia’. El papa Francesc també va recordar el projecte reformador ‘reprès per Pius XII amb l’encíclica Mediator Dei’ i ‘l’ús de la llengua viva en el Ritual, la reforma de la Vetla Pasqual i la Setmana Santa’.
Però va ser el Concili Vaticà II, amb la Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia, la que va ajudar a ‘expressar de manera renovada la perenne vitalitat de l’Església’. D’aquesta manera els fidels passaven de ser ‘estranys i muts espectadors’, a participar activament de les celebracions litúrgiques.
El papa Francesc va recordar també en aquest discurs ‘els llibres litúrgics promulgats pel beat Pau VI’ i les paraules del papa Montini quan expressava el seu desig per tal que s’aplicara la reforma seguint les pautes del Concili. Així la litúrgia, que és la ‘font de vida i de llum per al nostre camí de fe’, esdevenia ‘popular i no clerical’.
Malgrat els intents restauracionistes d’una part de l’Església, la reforma litúrgica, com ha dit el papa Francesc, és irreversible. Amb tot, l’Església Valenciana continua sense aplicar, com demanava el Vaticà II, la introducció de la nostra llengua a les celebracions litúrgiques. D’ací que encara els cristians valencians no tinguem un Missal en valencià.
Fa unes setmanes vam conèixer el ‘motu proprio’, aprovat pel papa Francesc, que regula les traduccions dels textos litúrgics. Segons aquest document, a partir d’ara Roma ja no revisarà sinó que confirmarà la traducció dels textos litúrgics, que serà competència de les conferències episcopals. D’aquesta manera el papa Francesc estableix que les traduccions, aprovades per les conferències episcopals, ja no hauran de passar una revisió (recognitio) per part de la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, sinó només una confirmació (confirmatio), per autoritzar o ratificar la traducció dels textos litúrgics que els bisbes hagen aprovat.
Aquest ‘motu proprio’ aprovat pel papa el 3 de setembre passat, reforma el cànon 838 del Dret Canònic i al mateix temps posa de manifest (per si algú no ho vol recordar) que el Concili Vaticà II va aconsellar la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia, cosa que encara no s’ha produït a l’Església del País Valencià, que continua arraconant i menyspreant (incomprensiblement) la nostra llengua.
En el discurs als participants de la 68a Setmana Litúrgica Italiana, el papa Francesc recordava la irreversibilitat de la reforma litúrgica, una reforma que encara hui és una assignatura pendent a les Esglésies diocesanes del País Valencià.
Crec que a partir del ‘motu proprio’ aprovat pel papa, els bisbes valencians, d’una vegada, haurien de fer seu (i autoritzar) el Missal traduït (des de fa anys!) per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè finalment Roma confirmara aquesta traducció. Del contrari, els cristians valencians continuarem, com fins ara, sense poder celebrar l’Eucaristia en valencià. És que els bisbes valencians no creuen que la reforma litúrgica és irreversible i per això continuen sense aplicar el Vaticà II pel que fa a les llengües vernacles? O és que pensen que el valencià no és una llengua litúrgica i que per això els cristians valencians ens hem d’adreçar a Déu en castellà?
El 1965, més de 20.000 valencians signaren un document adreçat als bisbes per demanar la nostra llengua a l’Església, sense cap resultat positiu. El 2009, 60 preveres demanaren el mateix a l’arquebisbe Osoro, que també ignorà aquesta petició. I el juny de l’any passat, 152 capellans demanaren a l’arquebisbe Cañizares la introducció del valencià a l’Església, sense cap resultat positiu.
Cal recordar, a més, que el Plan Diocesano de Pastoral Evangelizadora, celebrat a la catedral de València el 15 d’octubre de 2015, en el punt 3.1, que tractava sobre ‘Los sacramentos y su acción evangelizadora’, l’assemblea aprovà el punt número 107 que demanava ‘fomentar el uso del valenciano en la liturgia como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura’ i per això demanava ‘la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. Per això em pregunte, més de dos anys després d’aquesta assemblea, si s’incomplirà aquesta resolució (aprovada) del Pla Diocesà de Pastora Evangelitzadora.
Fa uns dies, l’arquebisbe Antonio Cañizares va presentar l’any Vicentí, que començarà el 5 d’abril de 2018 i acabarà el 5 d’abril de 2019, per tal de commemorar el VI centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, un sant nascut a València que predicà sempre en valencià. Tant de bo que un dels fruits d’aquest any siga la introducció, d’una vegada per totes, del valencià l’Església del País Valencià per tal que acabe la marginació que pels segles dels segles la jerarquia valenciana ha fet de la nostra llengua.
Esperem que aviat puguem tindre un Missal en valencià. Els bisbes del País Valencià tenen la paraula.
Quinze Milions cada any (Vilaweb/Ontinyent, 16/11/2017)
Aquesta és la quantitat que ens costarà cada any el fallit (i alhora rendible per a alguns) projecte Castor, situat al mar, entre el Delta de l’Ebre i el Baix Maestrat. Serà el Ministeri d’Energia, Turisme i Agència Digital espanyol que anirà pagant aquesta planta aturada, malgrat que, com diuen els informes tècnics de dues universitats americanes (MIT i Harvard), no podrà tornar a posar-se en marxa després dels terratrèmols que van patir les poblacions de la costa.
Aquests 15 (pròpiament 15,7) milions d’euros a l’any, com ha informat el govern d’Espanya al Congrés de Diputats, corresponen al cost del manteniment d’aquestes instal·lacions, ara ‘congelades’. Cal tindre en compte que a més d’aquests milions d’euros cada any, un xifra gens menyspreable, el Castor ja ens ha costat als ciutadans 1.300 milions d’euros que el govern espanyol ha hagut de pagar com a indemnització a l’empresa ACS. El que encara no sabem és què costarà el desmantellament del Castor, paralitzat des del 2013 a causa dels sismes que van tindre lloc als pobles de la costa. El més sorprenent de tot aquest cas és que ningú no s’ha fet responsable d’aquest fracàs.
Per altra part, cal recordar que el Tribunal de Cuentas ha demanat més de 5 milions d’euros al president Artur Mas per haver organitzat la consulta del 9 de novembre de 2014. De la mateixa manera, la jutgessa Lamela ha demanat una fiança de 6.207.450 euros al president Puigdemont i als seus consellers per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre passat. En cas que no s’entreguen aquests milions, embargarien els béns d’aquests polítics, ja que la jutgessa els considera els organitzadors del referèndum (i per tant de les despeses) de l’1 d’octubre i de la consulta del 9 de novembre de 2014.
Vistes les multes milionàries pel que fa al 9-N i a l’1-O, com és que cap responsable del govern d’Espanya que autoritzà el Castor no ha respost pel fracàs d’aquest projecte fallit? Quin ministre va donar l’autorització per a fer aquest projecte? Quins informes tècnics (i qui els va signar) van avaluar favorablement aquest nyap? A més, si el president Mas, les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau i el diputat Francesc Homs han estat inhabilitats per haver posat les urnes al carrer, per què no han inhabilitat cap dels responsables que van autoritzar el projecte Castor?
Per una part, el govern d’Espanya fa que els polítics que a Catalunya van organitzar la consulta i el referèndum hagen de pagar les despeses d’aquelles consultes. Però per una altra banda, cap ministre o responsable del ministeri d’Energia espanyol no assumeix les seues responsabilitats. És el mateix que ha passat amb la Fórmula 1, actualment amb els boxes desballestats (Levante-EMV 9 de novembre), la Ciudad de la Luz i altres projectes faraònics que el PP va posar en marxa al País Valencià i que han estat un fracàs total. Per no parlar de la desfeta de sistema financer valencià, del qual ningú dels qui el van ocasionar no ha assumit tampoc cap responsabilitat.
Per altra part, que l’Ajuntament de València es gaste 15.600 euros en un retrat de qui va ser batlessa del Cap i Casal, ho considere una indecència.
I encara: on van els diners de la fiança que ha hagut de pagar la presidenta del Parlament de Catalunya i els membres de la Mesa? En cas que els tornen, serà amb interessos? L’estat espanyol també s’enriqueix a base dels diners que posen els qui han de ser alliberats?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)
Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...
MONTSERRAT
-
Ara fa més d’un any, en una interessant entrevista de Javier Fariñas i Jaume Calveras (Mundo Negro, 4 de gener de 2023), i que convide a que...
-
Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...
-
El pròxim mes de març, la revista valenciana Saó arribarà als 500 números, en un moment difícil, de censura i de prohibicions, per part de...