diumenge, 28 de desembre de 2014

El pare Marc Taxonera (VILAWEB/ONTINYENT, 28/12/2014)

Quan el setembre de 1984 vaig entrar a Montserrat, el meu mestre de novicis, el P. Josep M. Soler, m’assignà com a lloc de treball el que encara avui anomenem Col·leccions, amb l’objectiu d’ajudar un monjo, ja ancià i venerable, el G. Pere Damià Jutglar, en la conservació i classificació dels documents que feien referència a Montserrat. A les Col·leccions de Montserrat arxivàvem en unes carpetes de cartró els programes de les romeries de les parròquies i dels concerts de l’Escolania, les notícies dels diaris i de les revistes que parlaven del nostre monestir, medalles, postals i estampes de la Mare de Déu de Montserrat, fotografies, recordatoris de professió i d’ordenació dels monjos, la crònica mensual del monestir i diversos documents relacionats amb la comunitat.
Si bé el meu 'cap' directe a les Col·leccions era el G. Pere Damià, el monjo responsable d’aquesta secció era el P. Marc Taxonera, un home al qual jo mirava com un xiquet mira son pare, alçant els ulls ben amunt. I és que l’alçada del P. Marc imposava, i el seu rostre seriós, encara que de vegades rialler, feia respecte.
Poquet a poquet vaig anar descobrint qui era aquell monjo, que aparentment podia semblar callat i distant, però que quan el coneixies t’adonaves que estaves davant d’un pou de saviesa, amb una memòria prodigiosa i amb un sentit de l’humor ben peculiar.
Si l’Església catalana (a diferència de l’Església valenciana) ha tingut 'una voluntat solidària per la defensa dels drets humans i la democràcia', com ha recordat aquests dies el caputxí P. Joan Botam, el P. Marc era una de les cares més visibles d’aquesta Església compromesa amb el País i amb la cultura i la llengua catalanes. I és que durant la dictadura, l’Església catalana va acollir i defensar els grups i les persones que lluitaven pels drets nacionals de Catalunya i aquells que lluitaven per la democràcia. Com ha recordat el P. Abat Josep M. Soler, el P. Marc 'va tindre un paper en l’acolliment de les persones i els grups que s’aixoplugaven a Montserrat per evitar una detenció, o per elaborar projectes d’àmbit polític o social que prepararen un futur democràtic per al nostre País'. Per això el P. Marc va posar en pràctica, com ens recordava el P. Abat Josep M. Soler, 'l’acolliu tothom', que el papa Pau VI encarregà a l’Abat Cassià, quan aquest va ser acusat de comunista. Pau VI no solament no va desautoritzar l’Abat Cassià, acusat per la dreta més ultra, sinó que l’encoratjà a continuar rebent i a acollint 'tothom'.
El P. Marc va ser l’home 'omnipresent', com el definí l’escriptora Montserrat Roig, pel seu compromís i el seu treball en el món associatiu, cultural i fins i tot polític. La seua fidelitat a la cultura catalana i a la democràcia el portà a ser un dels fundadors del Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans. També va ser membre del Comitè Executiu de Justícia i Pau de Barcelona, i alma mater del Centre d’Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona-París IV. Així mateix, fou membre del Comitè Executiu del Congrés de Cultura Catalana, del Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i del Centre Unesco de Catalunya, i fundador i directiu de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Per això, com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, el P. Marc Taxonera va ser 'testimoni de molts fets de la transició política i de la història recent del nostre País i de l’Església'.
Nascut a Barcelona el 12 de setembre de 1919, va fer els estudis primaris i el batxillerat a la Mútua Escolar Blanquerna i entrà a Montserrat el 5 d’agost de 1942. Va fer la professió simple el 6 d’agost de 1943 i la solemne tres anys més tard, el 15 d’agost de 1946. Després de ser ordenat prevere el 1949, el P. Marc Taxonera va ser enviat a estudiar arxivística a l’École Nationale de Chartes, i el 1952 fou nomenat director de l’Arxiu de Montserrat i alhora, bibliotecari del monestir.
Amb la mort del P. Marc Taxonera, desapareix un dels monjos 'històrics' de Montserrat, testimoni de molts fets de la transició política i de la història recent del nostre País i de l’Església. El P. Marc va ser un referent i un suport per als perseguits pel franquisme, davant les dificultats del moment, ja que emergia entre els qui donaven la cara amb dignitat, per superar les inevitables escaramusses amb la policia franquista.
Molts pensen que els monjos ens hem de limitar a pregar i a callar, com si el dolor i la tragèdia del nostre món no tinguera res a vore amb nosaltres. Però els monjos, arrelats a la terra, a la cultura i a la llengua del país que ens acull, no podem restar indiferents a la realitat que ens envolta. Si bé els monjos som solitaris, també som solidaris amb el patiment de la gent i amb els seus problemes. Per això durant el franquisme, en un temps en què la nostra cultura era perseguida, i en l’absència de llibertat i de democràcia, Montserrat va fer un paper de suplència, per tal d’ajudar a recuperar els drets nacionals i la democràcia a Catalunya.

28 de desembre: 'Sóc per a Elx' (LEVANTE-EMV, 28/12/2014)

 Segons contà la tradició, el 28 de desembre de 1370 va arribar a la platja del Tamarit, una arca que contenia la imatge de la Mare de Déu i la consueta del Misteri. L´arca, que portava escrita la frase: "Sóc per a Elx", va ser trobada a la platja pel guardacostes Francesc Cantó, que va anar de seguida a Elx per a notificar aquesta santa troballa.
Davant d´aquest fet prodigiós, la tradició ens diu que hi va haver una disputa entre les viles de Guardamar i de Santa Pola, localitats que volien la santa imatge. Per dilucidar aquest conflicte entre les viles veïnes, la imatge de la Mare de Déu es va posar en un carro de bous, als quals van embenar els ulls. I els animals es van decantar per Elx, que des d´aleshores té la Mare de Déu de l´Assumpció per patrona.
Per recordar l´arribada de l´arca amb la Mare de Déu a Elx, cada 28 de desembre es representa la troballa d´aquesta santa icona, que és rebuda a la platja amb el cant del Ternari de la Festa d´Elx. Després de l´arribada de la Mare de Déu, la santa imatge es traslladada en romeria en un carro de bous, fins a la basílica de Santa Maria.
En aquest temps de Nadal, la capital del Baix Vinalopó rememora cada any l´arribada de la imatge de Santa Maria, la Mare Verge, que és per a Elx el seu tresor més preuat. I per això és venerada per tots els cristians de la ciutat, amb amor i devoció.
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "la Mare del qui és la Paraula, amb les seues pregàries ens ajuda a formar el Crist en nosaltres i a ser-ne portadors als altres". Per això l´alegria de Santa Maria, la jove de Natzaret que acollí el Fill de Déu, s´estén "també a tots els qui en la fe ens volem deixar transformar per Jesucrist".
Com canta un himne grec del segle Vè, Santa Maria és "engendradora del qui ens engendra a la vida, encens agradable d´intercessió, terra d´un fruit incorruptible i taula que porta plena provisió de clemència". I és que la Mare Verge va viure amb total disponibilitat a Déu, fins a tal punt, que acollí la Paraula eterna que s´encarnà en el seu si.
Com ha dit el P. Josep Mª Soler, "L´itinerari de la Mare de Déu, des de la seua concepció, fins a la seua assumpció en la gloria de Crist, ens ofereix un model de vida". I és que l´assumpció de la Mare de Déu "no separa Maria de nosaltres, sinó que la fa més pròxima a cada Església local, a cada cristià".
Que en aquesta commemoració de l´arribada de la imatge de la Mare de Déu a Elx, el Crist, que va nàixer de Santa Maria, porte al nostre món la seua pau. I que el Fill de Maria, "sol que ve del cel" (Lc 1:78) faça renàixer l´esperança en les nostres vides i faça també rebrotar l´alegria en els nostres cors!
Que la ciutat d´Elx, beneïda des del segle XIV amb la presència de la Mare de Déu de l´Assumpció, siga per al nostre món signe de les benediccions i de la gràcia de Déu. i que Santa Maria, imatge de l´Església, ens siga mare i mestra en el camí de la fe.
Aquest dia de l´aniversari de la troballa de la Mare de Déu, seria una bona ocasió per cantar l´Acatist, un dels himnes ortodoxos més bonics de tots els dedicats a Santa Maria. Alguns fragments d´aquest himne diuen així: "Salve, per Vós brillarà l´alegria./ Salve, per Vós finarà la condemna./ Salve, Vós sou del gran Rei el bell soli./ Salve, ventre en que Déu es va fer home./ Salve, camp fèrtil de fruits pietosos./ Salve, jardí tot florit de delícies./ Salve, de Vós ens ve el port de la vida./ Salve, agradable perfum de pregària./ Salve, claror de la vida futura./ Salve, de Déu sou el tron querubínic./ Salve,sou clau que permet entrar al Regne./ Salve, portal dels qui volen salvar-se./ Salve, Vós sou del Déu Verb tabernacle./ Salve, entre els sants sou de tots la més santa".

divendres, 26 de desembre de 2014

HOMILIA (2S 7:1-5,8b-11,16 – Rm 16:25-27 – Lc 1:26:38), Monestir de Montserrat (21/12/2014)

Ja les portes del Nadal, germanes i germans, aquest quart diumenge d’Advent ens porta l’anunci, ja imminent de la Bona Notícia: Déu s’apropa a nosaltres, per tal de fer de la nostra història, una història de salvació. I és que també per a nosaltres, avui “la revelació del pla de Déu, amagat en el silenci dels segles, ha sortit a la llum” (Rm 16:25-26)   
És aquest el projecte de salvació universal, que és l’expressió de l’amor infinit de Déu per cadascun dels homes i de les dones. Aquest misteri del Déu amor, fa dos mil anys es va fer present en Maria, la noia de Natzaret. Va ser la Mare Verge, que esperà plena d’amor l’acompliment de les promeses, qui acollí amb docilitat la Paraula que ella va fer carn. La fe de Maria, imatge de l’Església, com ens recordava el Concili Vaticà II, va fer possible que Jesús és fes home.
Amb una confiança plena en Déu, amb un humil agraïment, amb una total obertura a la voluntat del Pare i amb la joia de l’Esperit, Maria rebé l’anunci de l’Àngel: “Alegra’t plena de gràcia” (Lc 1:28). No és això, l’alegria del Déu-amb-nosaltres, el que ens disposem a acollir i a celebrar en aquest Nadal? O serà només un temps de vacances i de turisme, d’àpats familiars i de regals o de soledats plenes de nostàlgies?
L’Advent que estem a punt d’acabar ens convida a l’esperança. A una esperança que ha de ser una “espera fervent”, com ens recorda el papa Francesc. Per això, com a seguidors de Jesús, estem cridats a “mantenir ben visible la flama de l’esperança, perquè pugui il·luminar a tota la humanitat, el camí que porta a la trobada amb el rostre misericordiós de Déu” (Paraules del papa a la plaça de Sant Pere el dia 15 d’octubre de 2014)
I com mantenir i revifar la flama de l’esperança en els cors dels qui sofreixen? Conten que una vegada un home volia deixar tota la seva fortuna, a l’amic que fos capaç d’administrar bé els seus diners. Per això proposà als seus tres millors amics el següent repte: Tinc tres grans cellers, tots de la mateixa mida. Aquí teniu cadascú aquesta bossa de monedes. La vostra missió consistirà a omplir el celler amb el que pugueu comprar amb Ja aquest diner. Guanyarà el qui aconsegueixi omplir el major volum del celler. El primer dels tres gastà tots els diners en sorra, però només pogué omplir la tercera part del celler. El segon gastà els diners en terra, i omplí la meitat del celler. Però el tercer dels homes gastà només una petita part dels diners, aconseguint però omplir tot el celler. Possiblement els escolans, o els joves dels Cursets de Cristiandat de Girona que sou aquí, estareu pensant què va poder comprar aquell home per omplir el celler, si els altres dos no ho havien pogut fer. La petita part de monedes que va utilitzar va ser per comprar espelmes, que amb la seva claror ompliren de llum tot el celler.
No és això, germanes i germans el que significa l’Advent? No estem cridats a ser portadors de llum, d’esperança i de joia, per així fer possible el Nadal? No va ser aquest el testimoni d’esperança del petit Guerau, fill d’un antic escolà de Montserrat, i que ell ens explicava avui fa una setmana a la Marató de TV3? El nen, amb una mirada plena de tendresa, ens deia que tenia un cor amb només “tres caixetes”, quan tothom en té quatre. Però que era un “cor especial”. Quantes “caixetes” té el nostre cor? És també un cor especial el nostre, capaç de descobrir el Déu infant en tots aquells que ens envolten? O necessitarem, com el petit Guerau, que ens “arreglin” el cor, en el nostre cas massa avesat a la indiferència i a l’egoisme?  
La Nit de Nadal de 1979, el bisbe Òscar Romero deia: “Hem de buscar l’Infant Jesús, no en les figures del pessebre, sinó en els infants desnodrits que se’n van al llit sense sopar. En els infants que dormen al ras” (24 de desembre de 1979). És en ells, germanes i germans, que trobarem l’Infant nascut de Maria. I en els qui es troben sols, en els immigrants, en les famílies que no poden arribar a final de mes, en els qui tenen el cor ple de ferides, en els ancians que cobren una pensió de misèria, en els qui han perdut la feina i la llar. En tots els qui sofreixen podrem descobrir el Déu Infant. I en tots ells hem de sembrar esperança i joia.
El Regne de Déu”, deia també el bisbe Romero, “ja està misteriosament present a la terra. Però quan vingui el Senyor arribarà a la seva perfecció. Aquesta és l’esperança que ens anima als cristians” (24 de març de 1980)
Germanes i germans: enmig del sofriment i de les tenebres que envolten tantes persones, l’esperança ha d’animar la nostra vida. I com a deixebles de Jesús, hem de obrir nous camins, nous horitzons, per així fer possible un món més humà i més fratern.
Avui, quan en el món és negra nit, en l’esperança que em dóna la Bona Nova, crido ben fort la meva fe en el futur de la humanitat. Crec que un dia tota la humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor. Jo crec que la bondat ens salvarà, i que donarà com a fruit, la pau”. Aquest era el desig que expressava Martin Luther King. Aquest és també el meu desig per a tots vosaltres, per a aquest Nadal que s’acosta.

                                                                                       

26 de desembre: Sant Esteve (LEVANTE-EMV, 26/12/2014)

Cada any l´endemà de Nadal celebrem la festa de Sant Esteve, el primer dels màrtirs (i per això el nom de protomàrtir que rep aquest sant diaca) que donà la vida per Jesús, com canten els Goigs que la pietat popular li ha dedicat: "Protomàrtir immortal/ i en miracles portentós:/ Deslliureu-nos de tot mal/ Sant Esteve gloriós".
El 26 de desembre celebrem aquest dia festiu en honor de Sant Esteve per influència de l´imperi Carolingi, que determinà que "l´endemà de cada Pasqua" seria festa. Així, els valencians celebrem el dia de Sant Esteve, l´endemà de Nadal (anomenat segon dia de Nadal) i també el dilluns de Pasqua de Resurrecció (no el de la Pentecosta) encara que, desgraciadament, amb els calendaris laborals, aquestes festes van perdent-se.
El fet que Sant Esteve se celebre el 26 de desembre, és degut a que va ser aquest dia de l´any 415, quan van ser traslladades les relíquies d´aquest sant diaca a una església de Jerusalem.
Esteve va ser el màrtir que per amor va saber donar testimoni de Jesucrist, com canten aquests Goigs: "Puix que de la caritat/ sou exemple poderós:/ sigueu el nostre advocat/ Sant Esteve, gloriós".
És al llibre dels Fets dels Apòstols on hi ha narrada la crida d´Esteve al diaconat, el judici, el discurs i la mort d´aquest màrtir, que segons la tradició era comerciant de roba i que va morir lapidat, l´any 35: "De genolls, adorant Déu/ defensant la fe, moríreu./ La pedrada se us feu lleu:/ el martiri beneíeu./ Un prec pel botxí obstinat,/ al bon Déu el sant eleva".
És per raó del seu martiri, que Sant Esteve és patró dels picapedrers i de tots els qui treballen la pedra.
És al capítol 6 dels Actes dels Apòstols, on hi ha la institució dels set diaques, entre ells, Esteve, i altres sis "homes de bona reputació, plens d´Esperit". (Ac 6:1-6)
Com ens conta el llibre que narra els primers temps del cristianisme, anomenat Fets o també Actes dels Apòstols, el sant diaca, ple de la gràcia de Déu, obrava prodigis i miracles entre els qui l´escoltaven, com canten els Goigs: "Ple de gràcia i fortalesa,/ mogut per l´Esperit Sant/ predicàreu amb fermesa,/ la viva fe declarant". Va ser per enveja que Esteve va ser acusat: "Molts prodigis senyalats/ les vostres virtuts obraren/ els jueus mancomunants/ contra vós s´amotinaren".
Esteve va ser acusat amb falsos testimonis i presentat davant el sanedrí. El capítol 7 dels Fets conté la defensa d´Esteve, amb un llarg discurs, on el màrtir repassà la història de la salvació: "De vostre rostre sagrat/ una gran resplendor eixia,/ tothom estava admirat/ puix un àngel pareixia". Condemnat a mort, Esteve fou portat fora de la ciutat, on fou apedregat: "Allí els cels veiéreu/ patint el cruel turment/ de les pedres que rebéreu/ per Jesús, alegrement". I uns altres Goigs canten així la glòria de Sant Esteve: "Del martiri finalment/ la palma havent alcansat,/ de glòria sou coronat/ en el cel eternament,/ tenint un gran valiment/ pel devot que acut a Vós".
A València trobem l´església de Sant Esteve, al cor de la ciutat, una de les deu esglésies més antigues, consagrada el 1238 per Pere d´Albalat, arquebisbe de Tarragona i a Ontinyent hi ha una ermita dedicada a aquest sant diaca i màrtir.
L´any passat, en la festa de Sant Esteve, el papa Francesc ens recordava que "en el martiri la violència és vençuda per l´amor". I també que "el record del primer màrtir ve a dissoldre una imatge falsa del Nadal: la imatge fantasiosa i ensucrada, que no existeix en l´Evangeli". El papa ens recordava que "la litúrgia ens porta l´autèntic significa de l´Encarnació", que no és sinó "la connexió de Betlem al Calvari". En la festa d´aquest Protomàrtir, el papa també feia memòria dels màrtirs del nostre temps, "aquells germans i germanes que com Sant Esteve, són acusats injustament i sotmesos a la violència". I és que encara hui, al Pròxim Orient, sobretot a Síria i a Iraq , els cristians són perseguits i assassinats.

Que Sant Esteve, el primer màrtir de Crist, ens ajude a viure amb fermesa i amb valentia la nostra fe, per així ser testimonis de Jesucrist : "De Jesús sou molt amat,/ vós, primer màrtir ditxós;/ sigueu en nostre advocat/ Sant Esteve, gloriós".


dijous, 25 de desembre de 2014

La ratera (La Veu del País Valencià, 25/12/2014)

Això no és un conte de Nadal. És la realitat, dramàtica, que viuen els africans. Aquells que estan oblidats per tothom. Aquells països que han estat espoliats i tractats com a colònies, i que ara el Primer Món deixa abandonats a la seua sort.

Un dia un ratolí descobrí a l’estable una ratera. Alarmat, avisà la gallina, el porc i la vaca sobre aquesta andròmina . Però la gallina li digué que per a ella aquell artefacte no era cap perill. El mateix li digué el porc, i també la vaca, que afirmà que una ratera no li podia fer cap mal a ella. El ratolí, dessolat i atemorit, s’amagà al seu cau.

Una nit la ratera atrapà una serp verinosa. L’ama de la casa, a les fosques, s’acostà a la ratera, i creient que era un ratolí tocà l’animal, sentint a la mà la mossegada de la serp. El marit portà la dona a l’hospital, on després d’atendre-la, com que estava molt dèbil, els metges li recomanaren un bon caldo. L’home en arribar a casa matà la gallina i feu un caldo suculent per alimentar la seua dona. Com que la dona no millorava, vingueren uns familiars a vore la, i com que es van quedar uns dies a casa, el marit matà el porc per alimentar els seus parents. Finalment la dona va morir, i el dia de l’enterrament l’home matà la vaca, ja que volia fer un bon dinar als qui havien vingut a donar-li el condol per la mort de la seua muller. El ratolí mentrestant, des del seu amagatall, va vore com morien, primer la gallina, després el porc i finalment la vaca.
 

Els africans abandonats a la seua sort

No és això el que ens ha passat amb el virus de l’Ebola? Des del 1976 que es detectà el primer cas al Zaire, cap país “civilitzat” ha fet res per trobar una solució a aquesta malaltia. Àfrica queda molt lluny! És només un continent espoliat i empobrit pels països europeus que van colonitzar aquesta terra. I és també un continent que es visita només per turisme. Però llevat d’això, a ningú no l’importa el que passa després de Gibraltar.

Només quan el virus ha arribat al Primer Món s’ha disparat l’alarma. Abans la despreocupació i l’abandonament. Només els missioners són els únics que han estat (i encara continuen al costat dels malalts) treballant a favor dels africans. Per això trobe desencertat que algú possara en qüestió la repatriació dels missioners infectats per l’Ebola. Perquè els qui han considerat errònia aquesta mesura, ¿deixarien els seus fills infectats a l’Àfrica en un safari, o demanarien que els portaren a Europa?

Per altra part, considere mesquina l’actitud del Govern espanyol de deixar a Àfrica la Germana Paciència, missionera de la Immaculada Concepció, quan traslladà a Madrid el P. Miguel Pajares, infectat d’Ebola, igual que la religiosa. La raó que donà el Govern espanyol era que la G. Paciència Melgar no era ciutadana espanyola i per això la deixà abandonada a la seua sort. Però paradoxes de la vida: en superar la seua infecció, la G. Paciència donà el seu plasma per poder tractar la malaltia de la Sra. Teresa Romero, malalta també d’Ebola.
 

La missionera Paciència Melgar

Els hòmens, les dones, i els xiquets que a l’Àfrica han anat morint d’Ebola des del 1976, no eren persones? Els africans només rebien la indiferència i l’oblit d’un món que els ha maltractat durant segles amb l’esclavitud i l’espoli dels seus recursos naturals, empobrint despòticament aquest continent.

Quan el ratolí va vore la ratera, només ell es va prendre seriosament el perill que comportava aquell artefacte. La gallina, el porc i la vaca es van desentendre d’un arma mortal, que, aparentment no els podia fer cap mal, però que finalment va acabar amb ells. Per insolidaritat. Per falta de responsabilitat.

Si l’Ebola no haguera arribat al Primer Món, els africans infectats d’aquest virus continuarien morint en l’anonimat, com ho han estat fent des del 1976. Ignorats i oblidats pel Primer Món. Un Primer Món que, com Caín, es desentén del seus germans.

'No podemos cerrar las puertas de la Iglesia a nadie´ (LEVANTE-EMV, 25/12/2014)

"No podemos cerrar las puertas de la Iglesia a nadie". Aquestes són les paraules de l´arquebisbe Carlos Osoro, actual pastor de l´arxidiòcesi de Madrid (i fins fa uns mesos arquebisbe de València) quan l´octubre passat participà en la clausura de les Jornades de l´Institut de Pastoral. L´arquebisbe Osoro deia: "No podemos cerrar las puertas de la Iglesia ni de los sacramentos a nadie". I afegia encara: "Debemos acompañar a la gente".
Són paraules plenes de sentit evangèlic i d´humanitat, que sintonitzen plenament amb la idea del papa Francesc d´una Església de portes obertes, que siga una llar acollidora per a tothom, que no excloga ningú i on la misericòrdia, la comprensió i la comunió, siguen el llenguatge de tots els qui formem part d´aquesta Església.
L´arquebisbe Carlos Osoro, que tan bona impressió ens va causar als cristians valencians en la seua entrada a València, deia també: "No a la parroquialitis, no al párroco que somete a los demás, sino trabajando en comunión". I acabava així: "A ver si lo podemos hacer entre todos, sin echar a nadie".
Trobe excel·lents aquestes manifestacions de l´arquebisbe Carlos Osoro. Però ¿l´Església Valenciana (el temps en el qual ell ha estat arquebisbe de València) ha tingut sempre les portes obertes als qui ens sentim valencians i alhora ens sentim també cristians? Els nostres bisbes i els nostres capellans ¿no han tancat les portes (i encara continuen fent-ho) a la llengua i a la cultura dels valencians? ¿L´Església Valenciana ha sabut acompanyar i estimar els qui demanem una litúrgia en valencià, o bé se´ns trauen del damunt amb la cançoneta de que "no queremos hacer política"? ¿Els bisbes valencians han sabut acollir les demandes dels Capellans del Dissabte, de la comunitat de Turballos, dels amics de l´Associació Josep Climent de Castelló de la Plana o dels cristians de la revista Saó? ¿O bé continuen sotmetent els cristians de base, negant-nos el dret a tindre una Església que parle la llengua del nostre poble? Perquè ¿quantes misses en valencià es fan a la catedral de València o a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats?
Al número de setembre de la revista Saó, el bon amic Josep Antoni Comes ens recordava que l´arquebisbe Osoro "no ha trobat mai temps per a visitar-los. I per a solucionar la publicació dels textos litúrgics en valencià, tampoc. Ni tant sols oferint-li´ls en safata. "A eso no voy a contestar", ha estat la seua resposta als periodistes que li ho preguntaren", afegia Josep Antoni Comes.
El bisbe Carlos Osoro, en unes declaracions a La Vanguardia, deia en referència a Catalunya: "Hay pueblos con unas características especiales que han de ser respetadas". I el País Valencià no té cap característica (com la llengua pròpia) que haja de ser respectada?
El bisbe Osoro deia en les seues declaracions que no vol "echar a nadie" i que a les parròquies el capellà no ha d´imposar el seu criteri sobre els altres, sinó que ha d´atendre les peticions de la comunitat. Per exemple, les dels qui demanem la missa en valencià? O la jerarquia continuarà tancat les portes de l´Església a la nostra llengua?
Som molts els qui volem continuar sentint-nos cristians, sense deixar de ser valencians. I no volem acceptar de cap de les maneres que per a ser cristians hàgem de deixar de ser valencians! Per què l´Església Valenciana ens obliga a deixar de ser valencians, a deixar a nostra llengua a la porta dels temples, per continuar sent cristians? Per què l´Església Valenciana no ens accepta com a cristians i valencians alhora? Per què l´Església, que es diu Valenciana, expulsa dels temples la llengua dels valencians?
Nadal és l´encarnació del Fill de Déu en el nostre món i en la nostra carn. Déu que es va fer home en una realitat concreta. En una terra concreta. En una llengua concreta.
Jesús no va parlar llatí, la llengua de l´imperi i del poder, ni tampoc grec, la llengua de la cultura. Jesús va parlar arameu, la llengua del poble senzill. Jesús va parlar com parlava amb Maria i amb Josep, amb Pere i amb Felip. Jesús no va deixar, ni menysprear, ni arraconar la seua llengua. i per què l´Església que es diu valenciana no fa com Jesús?
Bon Nadal a tots.

24 de desembre: Santa Nit (Levante-EMV, 24/12/2014)

Nadal és sempre el trobament amb el Déu Infant, el Déu-amb-nosaltres! I és en aquesta Nit Santa de Nadal, quan fem l´experiència de la bondat de l´Emmanuel, el Déu que entra en la nostra història i en el nostre món. Per això el Nadal ens porta cada any l´amor de Déu manifestat en l´Infant del pessebre!
Com que desconeixem la data del naixement de Jesús, l´Església va escollir simbòlicament per celebrar-ho, el solstici d´hivern, perquè en l´inici de l´allargament de les hores de claror veiem la victòria de la llum sobre les tenebres. Si els pagans celebraven el naixement del sol, els cristians celebrem el naixement de Jesús, llum que fa brillar la seua claror enmig de la foscor. I així com el sol a ple dia ho ompli tot de la seua llum, també el Fill de Déu fet home, ho ompli tot de la seua glòria, il·luminant els cors de tots els hòmens. Per això els cristians vetlem aquesta Nit Santa, nit en la qual el naixement de Jesús porta la pau i l´alegria als cors senzills i als hòmens i les dones de bona voluntat.
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "en la nit del nostre món, perdut entre desconfiances, sofriment, violències i egoismes, cada any per Nadal brilla la llum del Crist, que ens ofereix camins nous plens d´esperança". Perquè el naixement de l´Infant de Betlem, no és només una realitat del passat! L´Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres es fa present en el nostre món, en la nostra història, en el nostre temps! Perquè Jesús va vindre (i continua venint!!) a compartir de ple la vida de la humanitat.
Jesús va nàixer en un lloc inhòspit i pobre, perquè Maria i Josep no van trobar un lloc acollidor, com tantes famílies que hui tampoc troben un lloc per a viure amb dignitat!! Jesús no va nàixer ni en el palau d´Herodes, ni tampoc en el Temple de Jerusalem! Jesús va vindre assumint totalment la condició humana, per compartir també la sort del seu poble. La nostra sort! I és que, malgrat que des dels Governs Central i el del País Valencià, ens volen fer creure que aquest és el Nadal de la recuperació econòmica, encara són massa les persones que pateixen i que viuen el drama de l´atur, de l´emigració, dels desnonaments, de la pobresa. Per això prenent rostre humà, i fent-se solidari dels més desvalguts, Jesús refà la nostra esperança, restitueix la confiança en l´altre i renova la nostra fraternitat!
Nadal és la manifestació del Déu-amb-nosaltres. Un Déu que no anul·la l´home, sinó que amb la seua amistat, li dóna plenitud. El Nadal ens diu que Déu està de la nostra part i per això s´ha fet present enmig nostre, convidant-nos a la senzillesa, a la solidaritat, a renàixer de nou! Les estreles d´amor que veiem en aquestes dates, ens ajuden a reorientar-nos en el camí de la bondat i de la sol·licitud pels altres. I és que com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, amb el Nadal "totes les coses tenen una llum nova; tota la vida humana s´obri a l´esperança i la mateixa persona troba un horitzó de futur".
És en el Nadal, que Jesús, Paraula eterna de Déu, ve a il·luminar les nostres tenebres i a donar nova vida als qui es troben en la foscor o en la desesperació! Per això, podem descobrir el Nadal en aquells que estimen sense paraules, en els qui veuen Déu en l´altre, en els qui perdonen sense condicions, en els qui somriuen amb alegria i en tots aquells que obrin camins de pau i de diàleg. I és que com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, "el naixement de Jesús és l´inici d´una humanitat nova".
En el "Vocabulari de Catí", mossèn Joan Puig explicava que "les festes de Nadal són de les més populars i alegres del món cristià", festes que se celebren en família segons "la dita antiga "A Nadal cada ovella al seu corral". Mossèn Puig recollia el cant tradicional a les Matines i la missa del Gall, on la gent cantava: "La nit de Matines/ la nit de Nadal/ el bon Jesuset/ estava al portal./ la mare li dia:/ -Fill meu vols mamar?/ I ell responia:/ -Mare, no senyora,/ que és nit de cantar".
Com deia el cardenal Martini, mort el 2012, "el Nadal és font d´esperança". Una esperança que és fa realitat en els Betlems que representem, i en la solidaritat que ens fa ser més humans!.
Que la claror d´aquesta Nit Santa de Nadal, en ajude a descobrir en la pobresa i en la llum de l´Infant de Betlem, el "Salvador, que és el Messies, el Senyor" (Lc 2:10-11)
I que el Nadal, porte la pau i l´alegria al nostre món i als nostres cors i acabe amb els odis i les enemistats!! Així ho desitge a tots els periodistes de Levante-EMV i als lectors d´aquest diari.
Sant Nadal a tots!!

dimarts, 23 de desembre de 2014

23 de desembre: El Beat Nicolau Factor (LEVANTE-EMV, 23/12/2014)

Pere Nicolau Factor, segon dels set fills de Vicent Factor, de Siracusa i d´Úrsula Estanya, d´Albaida, va nàixer a València el 29 de juny de 1520.
Per la devoció de son pare a Sant Vicent Ferrer, el menut va ser batejat a l´Església de Sant Esteve. Com diu la Vida del beat, escrita per Joaquim Company, la família vivia "en una casa contigua al Monasterio de Santa Tecla perteneciente á la feligresia de la Iglesia Parroquial de San Martin" de València.
Nicolau va demanar "el Santo hábito del Serafin Francisco" al convent de "Santa María de Jesús extramuros de esta Ciudad de Valencia", on vestí l´hàbit el 30 de novembre de 1537, amb només 17 anys, malgrat que els seus pares no ho van vore bé. Va fer la professió el primer diumenge d´Advent de 1538 i fou ordenat prevere el 1544.
De menut, Nicolau ja va imitar la dolcesa i l´amor de Sant Francesc d´Assís, quan de camí a l´escola va vore a la porta de la parròquia de Sant Martí un pobre leprós, al qual Nicolau li besà els peus i les mans.
Després d´estudiar Moral, Nicolau va ser destinat com a "Predicador del Convento de nuestro Padre San Francisco de la Villa de Chelva y los Pueblos circunvecinos de este Convento".
Nicolau Factor va ser un dels representants de la restauració catòlica que va tindre el seu origen al Concili de Trento, inaugurat el 1545. Va ser contemporani de grans personatges místics com Santa Teresa d´Àvila i Sant Ignasi de Loiola, la primera, reformadora del Carmel i el segon, fundador de la Companyia de Jesús, i també de Sant Joan d´Àvila, Sant Pere d´Alcàntara, Sant Francesc de Borja i Sant Tomàs de Villanueva.
Nicolau va ser Frare Guardià dels convens del Sant Esperit, Xelva, Sagunt, Bocairent i també mestre de novicis. De vida austera, menjava pa i aigua, la seua era una pregària atenta i perseverant. Va ser un gran predicador i confessor de les clarisses del convent de la Trinitat de València, de les de Gandia i de les Descalces Reials de Madrid. Xelva i a la seua comarca van ser dels primers llocs on Nicolau va predicar, amb uns sermons senzills i breus.

Els seus predilectes eren els pobres i els malalts, en les ferides dels quals reconeixia Jesús. Distribuïa almoines entre els més necessitats. Gran amic de Sant Lluís Bertran, i amb el do de la profecia, parlava del rector de l´Alcora, Joan Baptista Bertran, com d´un gran sant.
Desitjant una més gran perfecció de vida, el 1582 Nicolau passà a viure al convent de Santa Caterina d´Onda, i el novembre d´aquell any anà a Barcelona al convent del "Monte Calvario" , fins que el 1583 tornà de nou al convent de Santa Maria de Jesús.
Beneït amb el do de fer miracles, Nicolau Factor tenia un gran amor a la Mare de Déu. Va ser un mestre espiritual i la seua obra més coneguda és, "Les tres vies".
Ja malalt, Nicolau arribà a València el 13 de desembre de 1583. Morí el 23 del mateix mes. El seu cadàver exhalà un perfum celestial durant els nou dies que va estar sense enterrar. Fou beatificat pel papa Pius VI el 18 d´agost de 1786.


22 de desembre: Praga parlarà valencià la nit de Cap d´Any (LEVANTE-EMV, 22/12/2014)

Hui en una setmana començarà la Trobada de Taizé a Praga. I segons informa "Paraula", revista de l´arquebisbat de València, "Praga parlarà valencià la Nit de Cap d´Any".
Segons aquesta notícia, seran centenars de jóvens valencians els qui viatjaran a la capital de la República Txeca, amb motiu de la Trobada Internacional de Taizé, que tindrà lloc en aquesta ciutat del 29 de desembre al 2 de gener. Segons la revista "Paraula", en el seu número corresponent al 10 de desembre passat, seran 6 els autobusos que eixiran del Cap i Casal la nit del 27 al 28 d´aquest mes, per tal de portar els jóvens valencians a Praga.
No cal dir que m´alegra saber que la nostra llengua es pot sentir a la Trobada de Taizé. Però a més de parlar valencià a Praga, també es resarà en valencià? La nostra llengua entrarà a la litúrgia en la Trobada Internacional de Taizé? O dubte molt! Perquè si ens atenem a la notícia de "Paraula" (per cert: única paraula en valencià que ix en totes les pàgines d´aquesta revista!) només se´ns diu que a Praga es parlarà valencià, però no se´ns diu que es pregarà en valencià. I això és així perquè si a la catedral de València o a la d´Alacant no hi ha cap missa en valencià, com es podrà resar en la nostra llengua a Praga?
¿Quan entrarà el valencià a la catedral de València (o a la d´Alacant ) a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, als Seminari de Montcada, d´Oriola-Alacant o de Sogorb-Castelló? ¿O a la Facultat de Teologia de València i a les parròquies de la Safor, la Marina, la Ribera, la Plana Baixa, l´Alacantí o el Baix Vinalopó?.
La notícia sobre el valencià a Praga serà només una anècdota simpàtica (i merament folklòrica) si després els capellans valencians continuen marginant la nostra llengua (com fan ara) a la litúrgia i als estudis de la Facultat de Teologia de València.
Taizé ha estat sempre una comunitat ecumènica. Una comunitat que ha acollit milers jóvens de diferents cultures, llengües i països. Una comunitat que ha treballat per la reconciliació i per la pau. I per això mateix, una comunitat acollidora de la pluralitat i de la diversitat que hi ha a l´Església. Com m´agradaria que l´Església del País Valencià fóra també acollidora i respectuosa amb la llengua dels valencians, de la mateixa manera que Taizé acull i respecta la diversitat lingüística dels jóvens que s´apleguen allí.. Com m´agradaria que l´Església Valenciana assumira la llengua i la cultura dels nostres pobles i viles. Com m´agradaria que els valencians que volem ser cristians, sense deixar de ser valencians, fórem acollits, com una mare acull els seus fills, sense haver de deixar la nostra llengua a les portes dels temples. O a la sagristia! O fora de la revista "Paraula", que a excepció del seu nom, com he dit abans, les seues pàgines continuen menyspreant el valencià. O a les webs de l´Arquebisbat de València, o dels bisbats de Sogorb-Castelló i d´Oriola-Alacant, que continuen publicant-se íntegrament en castellà!
El papa Francesc, en l´Evangelii gaudium, ens exhorta a fer realitat una Església "que s´encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia" (EG 115) Però l´Església Valenciana no solament no valora i protegeix la cultura dels valencians, sinó que la menysprea.
Que pugam sentir el valencià a Praga està bé. Però serà només una conversa entre els participants. Allò que seria important és que es pregara en valencià a Praga i encara més important, que es pregara en valencià a València, Onda, Elx, Xàtiva, Borriana, Ontinyent, Dénia o Benicolet. El que demanem els cristians valencians és poder celebrar la nostra fe en valencià, a les nostres parròquies. Tan difícil és d´entendre això? Si els cristians de Madrid tingueren prohibida la litúrgia en castellà a les seues parròquies, com els valencians tenim prohibida la litúrgia en valencià, algú ho entendria? Per això en la meua carta als Reis (d´Orient!), enguany, els demanaré que facen entendre als nostres bisbes i als nostres rectors, la necessitat d´inculturar l´Església al nostre País i d´utilitzar la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als Seminaris.

divendres, 19 de desembre de 2014

18 de desembre: la Mare de Déu de l'Esperança (LEVANTE-EMV, 18/12/2014)

Cada 18 de desembre (una setmana abans del Nadal) l´Església celebra la festa de la Mare de Déu de l´Esperança, anomenada també la Mare de Déu de la "O", i que rep aquest nom perquè en la pregària de Vespres, del 17 al 23 de desembre, es canten set antífones (una per cada dia) que comencen amb l´exclamació "Oh". Antigament com que les antífones començaven el dia 18, aquell dia era conegut com el dia de Santa Maria de la O, o de la Mare de Déu de l´Esperança, que és patrona de Guadasséquies.
L´Església, des d´antic, canta les antífones gregorianes de la "O", uns textos del segle VII-VIII, que comencen amb un "Oh" d´admiració, seguit d´un títol messiànic tret de l´Antic Testament.
Aquestes antífones, anomenades també antífones majors, tenen un fort contingut bíblic i expressen el desig del Poble de Déu, que anhela la vinguda del Messies.
En la primera de les set antífones, que comença amb "Oh Saviesa que heu brollat de llavis de l´Altíssim", l´Església demana aprendre "el camí de la prudència".
La segona de les antífones de la "O", "Oh Adonái", es demana la redempció. Cal dir que Adonái és la paraula hebrea que defineix Déu com a Senyor.
La tercera, "Oh rebrot de Jesè", fa referència al Messies, que naixerà de la dinastia de David, el pare del qual fou Jesè.
En la quarta antífona de la O, "Oh clau de David", l´Església implora del Messies, que traga "de la presó els encadenats que viuen a la fosca".
La cinquena de les antífones majors, "Oh Orient", fa referència a Jesús, aquell sol que ve de l´Orient i que il·lumina les nostres tenebres.
La sisena,"Oh Rei", implora del Messies, l´autèntic Rei, que salve "l´home que vareu fer del fang".

L´última de les antífones de la O, "Oh Emmánuel", proclama Jesús com l´Emmanuel anunciat pels profetes, és a dir, el Déu-amb-nosaltres, i l´Església li demana que vinga "a salvar-nos".
Aquestes antífones majors condensen l´esperit de súplica de l´Advent, davant la proximitat del naixement del Fill de Déu.
Per altra part, és curiós que l´acròstic en sentit invers que es forma amb les primeres lletres de les paraules llatines de les antífones després de la "O", (Emmanuel, Rex, Oriens, Clavis, Radix, Adonái i Sapiéntia) diu "Ero cras", que significa "demà vinc". És com la resposta del Messies a la súplica del poble de Déu, que anhela la seua vinguda i la seua manifestació.
En aquests últims dies de l´Advent, aquestes antífones de la O ens ensenyen a contemplar la humilitat del Messies, que és com una porta oberta al diàleg o com un nou camí a través del qual Déu ve a trobar-se amb els hòmens.
La Mare de Déu de l´Esperança, que com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler "és esperança nostra, perquè ja ha arribat a terme en la seua participació de la glòria de Déu", ens acompanya en l´Advent per rebre en la festa del Nadal, el Déu Infant.
Que Santa Maria, que com diu el Vaticà II "resplendeix com un signe d´esperança ferma per al Poble de Déu" (L.G. nº 68) ens acompanye en aquest Advent del 2014, i ens ajude a acollir l´Emmanuel en els nostres cors.
A Onda i a prop d´Artesa, a la Plana Baixa, trobem dos santuaris de la Mare de Déu de l´Esperança. Per la seua part a Sogorb, Portell de Morella, Mutxamel i Albocàsser hi ha ermites dedicades a aquesta advocació de la Mare de Déu, que és la patrona de Guadasséquies, que la venera amb la seua foguera tradicional.
Que la Mare de Déu ens ajude a esperar el Déu Infant que ve a il·luminar les nostres foscors.

Joan XXIII i Francesc, dos papes per la pau (DIARI DE GIRONA, 19/12/2014)

El restabliment de les relacions diplomàtiques entre els Estats Units i Cuba ha estat possible en bona part per les gestions, discretes i alhora eficaces del papa Francesc, herald i missatger de la pau. Aquesta missió del papa Francesc a favor de la pau em recorda la gestió de Joan XXIII durant la crisi dels míssils de Cuba, l'octubre de 1962, amb l'enfrontament de la Unió Soviètica i dels Estats Units, i que va significar l'episodi més greu de la Guerra Freda.
L'origen d'aquella tensió entre aquestes dues potències nuclears va estar ocasionat per la instal·lació, per part de la URSS, d'unes plataformes de llançament de míssils soviètics en territori cubà. El papa Joan, que havia inaugurat el Concili uns dies abans que esclatés aquest conflicte, i que seguia els esdeveniments preocupat pels perills d'una tercera guerra mundial, va saber aprofitar la crisi dels míssils cubans per intentar un diàleg entre la Unió Soviètica i els Estats Units.
Ja al començament del seu pontificat, Joan XXIII havia tingut una gran preocupació per la pau i havia obert una relació ?epis?tolar amb Kennedy i amb Khruixov. Al setembre del 1961, un mes després de la construcció del mur de Berlín, Joan XXIII ja va fer una crida a la pau i al desarmament i Khruixov va lloar públicament les paraules del papa Roncalli, agraint-li la seva contribució a favor de la pau. També Kennedy, a l'inici del Concili, havia enviat una carta al Papa valorant positivament el Vaticà II, pel fet que promouria "la causa de la pau i la comprensió internacional".
Durant aquells dies de tensió, un grup pacifista de periodistes i acadèmics soviètics i americans es trobaven reunits a Massa?chussets en unes jornades de treball. El 22 d'octubre van escoltar el missatge televisat de Kennedy, on mostrava les fotos de les bases cubanes i on anunciava el bloqueig a Cuba. En aquest grup hi havia com a observador el P. Fèlix Morlion, rector de la universitat romana Pro Deo, que va proposar la conveniència de la intervenció del papa Roncalli per trobar una sortida a la crisi dels míssils. Morlion mateix va contactar amb el Vaticà i així començà el paper decisiu de Joan XXIII, per solucionar aquest moment de tensió entre les dues superpotències.

Kennedy, que valorava molt la mediació del Papa en aquest conflicte, exigia no només el desmantellament de les rampes de llançament de míssils, sinó també el cessament del subministrament militar soviètic a Cuba. Per la seva part, Khruixov va fer saber al Vaticà que cessaria l'enviament de material bèl·lic a Cuba si els americans posaven fi al bloqueig naval de l'illa.
Els contactes de la Santa Seu van ser decisius, pel fet que el Vaticà no tenia relacions diplomàtiques ni amb la URSS, ni amb els EUA. Confiat que la seva intervenció no seria mal vista pels dos presidents, el 25 d'octubre de 1962, Joan XXIII dirigí un missatge "a tots els homes de bona voluntat", text que prèviament havia enviat a les ambaixades soviètica i americana a Roma, i on demanava l'inici de les negociacions per posar fi al conflicte. El 26, Khruixov va enviar una carta a Kennedy, on proposava un debat sobre desarmament i on demanava que Cuba no fos envaïda per les tropes americanes. Kennedy per la seva part responia prometent que cessaria el bloqueig a l'illa si la URSS treia les rampes de míssils soviètics. Finalment, el 28 d'octubre, Khruixov acceptava la proposta de Kennedy.
Segons el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, "sembla que la intervenció del Papa va influir més en Khruixov". Tot amb tot, el president soviètic va arribar a dir que "la crida del Papa va ser un autèntic raig de llum". Per això va enviar a Joan XXIII una felicitació de Nadal, on remarcava el paper del Papa, "per tal que pugui seguir esforçant-se a favor de la pau".
I és que el papa Joan era un artesà de la pau i per això sabia establir contactes per afavorir un món més pacífic. Si al març de 1962 havia rebut Jacqueline Kennedy, esposa del president americà, a l'abril de 1963 rebia Alexis Adjubei, gendre de Khruixov (i corresponsal d'Izvestia a Itàlia) i la seva esposa Rada.
Amb goig per la seva contribució en el diàleg entre la URSS i els EUA, i pensant què podia fer a favor de la pau al món, Joan XXIII va decidir escriure l'encíclica Pacem in terris, que apareixeria el 1963.

Fa 52 anys el Papa bo va evitar un enfrontament bèl·lic de conseqüències imprevisibles. I ara el papa Francesc ha contribuït al diàleg entre els EUA i Cuba, per tal d'acabar amb una situació d'enemistat entre dos pobles veïns.

Santa Eva (INFORMACION.ES, 19/12/2014)


Cada any el 19 de desembre, ja a les portes del Nadal, l'Església celebra la festa de Santa Eva, anomenada la mare de la humanitat o també la mare de tots els mortals.


Els relats de la creació, amb la formació d'Adam i d'Eva, els trobem als inicis de la Bíblia, concretament al llibre del Gènesi, sobretot als capítols 1, 2 i 3. En Eva reconeixem el primer nom propi que trobem a la Sagrada Escriptura, i que vol dir: «mare de tots els qui viuen».



És cert que el llibre del Gènesi no és un tractat de biologia, ni de paleontologia o d'història tal i com entenem hui la història. El Gènesi no és cap tractat científic, sinó que és un llibre que ens parla de teologia. L'Antic Testament és el conjunt de llibres, escrits poèticament, que tracten de l'aliança de Déuamb el seu poble. En tot cas, tot i acceptar la teoria de l'evolució, en l'origen dels humans, els cristians reconeixem la mà bondadosa de Déu. Així ho relata el Gènesi quan explica com Déu «creà l'home a la seua imatge, creà l'home i la dona». Així aparegué Adam i Eva com a col·laboradors de l'obra creadora de Déu, ja que Déu mateix posà el món a les seues mans: «ompliu la terra i domineu-la». Aquest és el primer relat que la Bíblia fa de la creació d'Adam i d'Eva.



Però hi ha un altra narració en la qual Déu creà Eva a partir de la costella d'Adam: «Jahvè Déu infongué un son profund a l'home, i s'adormí. Prengué una de les seues costelles», i «de la costella que havia pres a l'home, Jahvè Déu va fer-ne una dona». Déu li donà a Adam Eva, com a companya, com a esposa, com a col·laboradora i mare del gènere humà. Així Adam i Eva esdevenien marit i muller enmig de l'Edèn, el jardí del Paradís.



Sempre s'ha culpat Eva de la primera caiguda, quan desobeí el manament de Déu de no menjar el fruit que Déu els prohibia tastar. En la seua llibertat, Eva va donar a Adam aquell fruit (la Bíblia en cap moment no diu que era una poma, però la religiositat popular així ho ha determinat) i la desobediència marcà el pecat de la parella. Menjant del fruit d'aquell arbre, Adam i Eva van quedar allunyats del projecte d'amor que era el projecte de Déu. D'aquesta manera l'harmonia del Paradís quedà destruïda, i Adam i Eva van reconèixer que sense la força que venia de Déu, ells no eren res. Era el camí de l'ambició, de l'avarícia, de l'enveja (les llavors de les quals tots portem a dins del cor) allò que va fer que Adam i Eva s'apartaren de Déu, trencaren l'aliança amb el Credor i foren expulsats de l'Edèn.



Malgrat el pecat dels primers pares, Déu, el Déu fidel, compassiu i benigne, va continuar mirant amb bondat i tendresa el futur. Per això el Gènesi ens diu que Déu no va abandonar la parella i aquest llibre ja profetitza el fet que el mal serà anihilat. Perquè si la figura de la serp va enganyar Eva, de la descendència de la primera dona, un dia apareixerà el fill d'una altra dona, que vencerà del tot i per sempre el mal: «Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà el cap i tu l'atacaràs al taló». Del ventre d'Eva eixirà un llinatge del qual naixerà el Messies.



Déu va protegir i emparar els primers pares, malgrat ser expulsats del Paradís. I els va beneir amb una descendència amb els seus fill CaínAbel i Set.



Eva és un símbol. La primera anella, juntament amb Adam d'una història d'amor. De l'amor creador de Déu. D'un Déu enamorat dels hòmens i de les dones. D'un Déu que apassionadament ha apostat pel gènere humà, malgrat la desobediència d'Adam i d'Eva, i de tots nosaltres. Perquè l'amor i la misericòrdia de Déu, estan molt per damunt del pecats dels hòmens. 



El Cançoneret Valencià de Nadal recull un poema sobre Adam i Eva que diu: «Adam i Eva cantant/ estan amb molta alegria/ i Jesús està plorant/ de fred dins l'establia». Com deia el P. Abat Josep Mª Soler en l´homilia del dia de Nadal de 2011 comentant aquest poema (que recull l'última felicitació de les que enviava mon pare per Nadal), deia: «El contrast és ben evident. Aquells que segons el llibre del Gènesi van ser expulsats del Paradís i entre plors van haver d'afrontar la duresa de la vida i l'amargor de la mort (Gn 3:14-24), ara canten "amb molta alegria". Adam i Eva són els prototipus de la humanitat i personifiquen tot el gènere humà. Ara troben en Jesucrist la seua joia, perquè en fer-se home canvia la sort de la humanitat; Adam i Eva representen, per tant, l'exultança humana pel naixement del qui anuncia la pau, porta la bona nova de l'Evangeli, obre la ruta de la salvació eterna i amb això dóna sentit de l'existència». I és que Eva i Adam van ser rescatats de la desobediència, gràcies al Crist.

dijous, 18 de desembre de 2014

Un Govern que maltracta els més dèbils (La Veu del País Valencià, 18/12/2014)

Així és com es comporta el Govern Valencià amb els més desvalguts de la societat. Menyspreant-los i ignorant-los. Com fa amb els mestres, amb els immigrants, amb els pares que volen l’ensenyament en valencià per als seus fills, amb les víctimes del metro, amb els veïns del Cabanyal, amb els empresaris que reclamen ja el corredor Mediterrani.....

Ha segut ara el TSJ qui ha considerat improcedent el copagament a dependents que els ha imposat la Generalitat. En compte d’afavorir les persones més fràgils de la societat, el Govern Valencià, amb una actitud immoral i indecent, escanya les persones dependents. Per això la justícia ha recordat al Govern Valencià que l’Audiència Nacional anul·là aquesta imposició, i que només el Govern Central és legítim per a impulsar-la.

Per altra part, ja són 35000 les persones que al País Valencià han mort en els últims 8 anys, esperant l’ajut a la dependència. Un ajut que no és cap regal, ja que segons la Llei els pertany. Amb els retards del Govern Valencià en la concessió d’aquestes ajudes, els responsables de la Generalitat veuen com moltes persones acaben morint, abans que hagen pogut cobrar els diners que per llei els correspon. No pot ser això més abjecte?

A més, amb els “miracles” produïts des de la Conselleria de Benestar Social, que ha rebaixat (miraculosament?) el grau de dependència a persones que abans tenien una gradació més alta, fan d’aquest Govern un Govern vomitiu!

I mentre ells ens demanen responsabilitat i confiança, i que els seus militants expliquen a la societat valenciana com ho fa de bé el Govern de la Generalitat, la gent malviu o mor, sense que aquells que haurien de defensar-los moguen un dit!
 

¿No és indignant que el Govern Valencià mentre ha malbaratat els diners dels valencians en Copes d’Amèrica, Màsters de Golf o Fórmules 1, afavorint el Sr. Urdangarín i altres martingales (i cal recordar-ho de nou perquè ningú no ho oblide!) les persones més desafavorides de la societat no poden arribar a finals de mes?

¿No és immoral i indecent que ells cobren (i no mil euros!) puntualment cada mes i els més indefensos no puguen cobrir les necessitats més bàsiques?

Aquests que escanyen els pobres haurien de sentir les paraules de Sant Basili el Gran quan, també hui els diu: “¿No veus com molts dilapiden els seus diners en teatres, en els jocs atlètics, en les pantomimes, en les lluites entre hòmens i feres, l’espectacle de les quals ja ens repugna, i tot per una glòria momentània i l’aplaudiment del poble?...Reparteix les teues riqueses com convinga, sigues liberal i esplèndid en l’ajuda als pobres. Hauries d’estar agraït, content i feliç per l’honor que se t’ha concedit, de no ser tu qui ha d’importunar a la porta dels altres. I en canvi els retreus i et fas quasi inaccessible, esquives trobar-te amb els altres, per no vore’t obligat a afluixar ni un xicotet donatiu”. (De les homilies de Sant Basili el Gran. Homilia 3)

Els membres del Govern de la Generalitat (ells que no falten mai a cap missa ni a cap processó!) també hauria de recordar allò que diu el llibre dels Proverbis: “Qui es riu del pobre ultratja el qui el va fer; qui s’alegra de l’infortuni de l’altre, no queda sense càstig” (Pr 17:5)

I Sant Gregori de Nissa escrivia: “Fugiu d’una manera de pensar digna de lladres i de delinqüents” (Sermó sobre el baptisme)

Per això el Concili Vaticà II, en la Constitució Gaudium et spes, deia: “El poder econòmic no l’hem de deixar a la disposició d’un xicotet número d’hòmens o de grups dotats d’excessiu poder econòmic, ni d’algunes nacions més poderoses” (GS nº 65)

D’ací que amb el Salm 57 puguem dir: “Conscientment cometeu injustícies” (Ps 57:2) i amb el Ps 25: “Les seues mans són malintencionades i plenes de favors per subornar” (Ps 25:10)

Per això el papa Francesc ens anima perquè “no tingueu por de denunciar”, quan la Fórmula 1, el 2012, costà a la Generalitat 40 milions. A ser valents, perquè “el cristià no utilitza un llenguatge socialment educat, d’acord amb la hipocresia, sinó que es fa herald i pregoner de la veritat de l’Evangeli” (Paraules del papa del 3 de juny)     

Per això m’agradaria que els nostres bisbes i capellans posaren al descobert la infàmia d’aquest Govern que xafa els més dèbils. Perquè com deia el Premi Nobel de la Pau, Elie Wiesel, “Cal protestar perquè la neutralitat només ajuda els opressors i no les víctimes”.

dimecres, 17 de desembre de 2014

El petit Guerau (DIARI DE GIRONA, 17/12/2014)

Cansats de les facècies i de l'actitud fatxenda i arrogant del petit Nicolás, diumenge passat vaig descobrir a La Marató de TV3 el petit Guerau, un miracle de l'esperança. I també de la tenacitat dels seus pares i de la doctora Àngels Puigdevall, cardiòloga pediàtrica de l'hospital Josep Trueta de Girona. La Marató d'aquest any, destinada a fer conèixer i a aconseguir ajuda econòmica per lluitar contra les malalties cardiovasculars, va estar farcida de testimonis de persones que tenen problemes de cor. Entre tots els qui hi van participar, m'impressionà el cas del petit Guerau, fill d'en Xavier Pallàs, antic escolà de Montserrat i que vaig tenir d'alumne a l'Escolania a principis dels anys 90. Amb Josep Mateu, de Montblanc (ara prevere de l'arquebisbat de Tarragona) i Francesc Morera, de Manresa, en Xavier, nascut a Olot, formava part del "trio de la benzina", com jo els anomenava: entremaliats i trapelles i alhora plens d'una gran simpatia, em van posar a "prova" en el curs que m'estrenava com a professor. I més d'un dels cabells blancs que tinc (i els ho deia als tres!) són gràcies a aquest trio tan entranyable!
A La Marató, i a preguntes de la periodista Mònica Terribas, el petit Guerau, amb una mirada plena de tendresa, ens deia que tenia un cor amb només "tres caixetes", quan tothom en té quatre. Però que era un "cor especial". I amb un somriure encisador, Guerau anomenava la Dra. Àngels Puigdevall "doctora màgica", perquè "m'arregla el cor". El petit Guerau, de només 5 anys, tenia una malformació congènita anomenada "de ventricle únic", detectada durant l'embaràs, i que va obligar els seus pares, la Sara i el Xavier, a decidir si s'atrevien a tirar endavant amb la gestació.
El P. Salvador Plans, que va ser Prefecte de l'Escolania en temps del Xavier, en conèixer el testimoni d'en Guerau, va telefonar l'antic escolà per felicitar-lo per la seva participació a La Marató. I em comentava que en Xavier li digué que la seva esposa i ell estan especialment contents d'haver tirat enda?vant l'embaràs i haver tingut en Guerau, malgrat els pronòstics pessimistes d'algun metge que els aconsellava l'avortament. Per això, i malgrat les dificultats i els sofriments d'aquesta jove parella, en Guerau, amb els seus pares i la "doctora màgica", és un miracle de l'esperança i de la tenacitat. Un miracle de Nadal, que ens interpel·la i que ens qüestiona, quan amb una actitud mesquina i egoista no som capaços de mirar més enllà del nas i d'ofegar-nos en els nostres petits problemes.
El testimoni del petit Guerau i dels seus pares, i també de la "doctora màgica", m'ha fet recordar aquell conte, on una dona va somiar que entrava en una botiga acabada d'inaugurar a la plaça del mercat, i, tota sorpresa, va descobrir que Déu era rere el taulell. "Què hi vens tu aquí?", li preguntà la dona. "Tot el que el teu cor desitgi", li respongué Déu. Sense gosar creure el que havia sentit, la dona va decidir demanar el bo i millor que un cor humà pot desitjar: "Desitjo pau d'esperit, amor, felicitat, saviesa i alliberament del temor", digué. I, després d'un instant de vacil·lació, va afegir: "No sols per a mi, sinó per a tothom". Déu se la va mirar somrient i li digué: "Em sembla que no ho has entès bé, estimada. Aquí no venem fruita, sinó llavors".
Voleu dir que l'exemple del petit Guerau i dels seus pares, i de la "doctora màgica", no és una llavor d'esperança i de joia, enmig de la foscor del nostre món? Voleu dir que aquesta jove parella, malgrat la incertesa i les pors, no han estat una llavor de coratge i de fe en aquella vida que anava formant-se i que avui és una nen preciós?
"Avui quan en el món és negra nit, en l'esperança que em dóna la Bona Nova, crido ben fort la meva fe en el futur de la humanitat. Crec que un dia tota la humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor. Jo crec que la bondat ens salvarà i que donarà com a fruit, la pau. Ningú no haurà de tenir por de res". Aquest era el desig que expressava Martin Luther King. Un desig que es fa realitat avui en el petit Guerau, en els seus pares i en la "doctora màgica". És un conte de Nadal, això? No! És una història ben real, que ens parla d'esperança, de lluita, de tenacitat, d'amor!

17 de desembre: SANT JOAN MANYANET (LEVANTE-EMV, 16/12/2014)

El 17 de desembre, l´Església celebra la festa de Sant Josep Manyanet, novè dels fills del matrimoni Manyanet-Vives. Josep Manyanet va nàixer a Tremp el 7 de gener de 1833: "Fill de Tremp, el tremp no et deixa./ No et desagna mai l´esforç./ Tens paraula sense queixa/ redemptora per als cors./ Tots volem retre homenatge/ al teu viure mansuet".
Ordenat prevere el 9 d´abril de 1859, després de 12 anys dedicat a treballar pastoralment al bisbat de la Seu d´Urgell, Manyanet va fundar dos Instituts Religiosos per honorar la Sagrada Família de Natzaret. D´aquesta manera intentava ajudar a la formació cristiana de les famílies per mitjà de l´ensenyament dels xiquets i dels jóvens. Així, el 19 de març de 1864 fundà els Fills de la Sagrada Família, i deu anys més tard, el 8 de juny de 1874, les Filles de la Sagrada Família, anomenades hui, Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, que aviat van obrir escoles, tallers i col·legis en diversos pobles, per educar els menuts: "Fills i Filles, ploma i aula/ són apòstols del jovent./ La família és la paraula/ per al feble o el descreient./ Dus als llibres en bagatge,/ la lliçó del camí dret".
Amb el treball constant i la pregària, Josep Manyanet va guiar, impulsar i expandir aquests dos Instituts Religiosos durant 40 anys. Actualment el carisma de Sant Josep Manyanet es troba a Europa, Amèrica i Àfrica, per mitjà de les escoles que tenen.
Josep Manyanet, que presentà la Sagrada Família com a exemple de vida cristiana, fundà la revista Sagrada Família, i traslladà al bisbe Caixal, en una carta del 29 de juny de 1869, la seua idea de construir a Barcelona un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família, projectat per l´arquitecte Antoni Gaudí, i que hui és un símbol universal de la ciutat Comtal: "A la llum del seu exemple,/ projectat al cel seré,/ Barcelona alça un temple/ amb carreus d´amor i fe./ Manyanet hi té el llenguatge/ alt de mires, perfil net".
La tasca missionera del P. Manyanet avançà malgrat les dificultats i contratemps que trobà. I és que la seua constància i fortalesa, a més de la seua confiança en Déu, va fer que puguera vèncer tots els entrebancs.
Josep Manyanet va morir el 17 de desembre de 1901 i la seua fama de santedat que ja tenia en vida, es va estendre ràpidament. Va ser canonitzat pel papa Joan Pau II el 16 de maig de 2004. Les seues resten reposen a la capella del col·legi Jesús, Maria i Josep de Barcelona.
Escriptor imaginatiu i pedagògic, va saber transmetre la seua experiència de Déu en els llibres que va escriure per propagar la devoció a la Sagrada Família de Natzaret. Entre les seues obres més importants cal destacar "L´Escola de Natzaret", de 1895, "L´Esperit de la Sagrada Família", escrit entre 1887 i 1895 i "Preciosa joia de família", de 1899.
El carisma de Sant Josep Manyanet, que hui segueixen els Fills i les Missioneres de la Sagrada Família, és el de la propagació, la devoció i l´amor a la Sagrada Família per mitjà de l´educació integral dels xiquets i dels jóvens.
Els religiosos i les religioses que viuen el carisma de Sant Josep Manyanet, fan possible una espiritualitat encarnada, bassada en mirar, sentir, escoltar i parlar al cor de les persones. Contemplatives en l´acció, aquests dos Instituts Religiosos viuen segons l´esperit de la Sagrada Família, que és la més perfecta de les imatges de la Trinitat divina, en una actitud de fe, pietat filial i submissió a la voluntat del Pare del cel. Per això aclamem Sant Josep Manyanet així: "Ens conhorta el teu mestratge/ pels camins de Natzaret./ Sigues el nostre guiatge,/ Sant Josep Manyanet".

diumenge, 14 de desembre de 2014

14 de desembre: Sant Joan de la Creu (LEVANTE-EMV, 14/12/2014)

Juan de Yepes va nàixer a Fontiveros el 1542. A la mort de son pare, la mare amb ell i el seu germà, enmig de la d´una extrema pobresa familiar se´n van anar a viure a Medina del Campo, on Joan va estudiar al col·legi de la Companyia de Jesús. Una vegada graduat entrà al Carmel, al convent de Santa Anna de Medina, on va prendre el nom de Joan de Sant Maties. Com a novici, el 1554 anà a la universitat de Salamanca a estudiar filosofia i teologia, unes matèries que li van proporcionar el contacte amb el judaisme i l´islamisme.
Ordenat prevere el 1567, aquell any Joan es trobà amb la mare Teresa d´Àvila, reformadora del Carmel. El jove, amb la intenció d´entrar a la cartoixa per tal de portar una vida més austera, va ser convençut per la santa perquè l´ajudara en la reforma del Carmel.

Joan va tornar a Salamanca per acabar els estudis de teologia, mentre la Mare Teresa buscava un lloc per iniciar, amb fra Joan, la reforma de la branca masculina del Carmel Descalç. I va ser a Duruelo quan, el 28 de novembre de 1568, començà la Reforma, en professar fra Joan de la Creu i fra Antoni d´Heredia segons la Regla primitiva, per així viure en un clima de recolliment, pregària, austeritat i solitud.
Teresa va trobar en fra Joan un company fidel i per això li va encomanar la cura espiritual de les seues monges. De 1572 a 1577, Joan va viure al convent de l´Encarnació, com a confessor i director espiritual de les monges.
La Reforma Descalça va trobar, com qualsevol canvi, molta resistència entre els membres de l´Orde. Va ser a partir de 1575 quan les diferències entre els descalços i els de l´Observança o calçats es feren més grans. Tot i que Joan estava al marge de les lluites, el 2 de desembre de 1577, el frare va ser empresonat al convent dels calçats. Però en un descuit, Joan va fugir i s´amagà. Pres de nou, el portaren a una presó conventual de Toledo, on el van tancar en una cel·la fosca i asfixiant.
Joan fou jutjat per desobediència i obligat a abjurar de la Reforma. Malgrat els càstigs corporals, Joan callava, patia, pregava i estimava. I en la foscor del calabós, el sofriment va enfortir el seu esperit i va ser en aquesta nit obscura, quan Joan de la Creu escriví uns poemes de lluminosa bellesa, sobretot la Llama de amor viva. Amb els retalls de roba, Joan va fer una corda i va aconseguir escapar-se de la presó.
El Carmel Descalç va caure sota l´autoritat dels Calçats i la Reforma, aparentment va fracassar. Però el 1580, i contra tot pronòstic, arribà de Roma el reconeixement de la Reforma, amb la butla del papa Gregori XIII, que decretava la separació dels calçats i dels descalços en províncies independents.
A partir d´aquell moment, la Reforma va créixer a bon ritme i a Granada, Joan escriví les seues millors obres: Subida del Monte Carmelo, La noche oscura i el Cántico espiritual.
De Granada passà a Castella, on de nou es va vore perseguit pels seus. El gran poeta castellà va morir a Úbeda, en el sofriment, el silenci i la pregària, la nit del 13 al 14 de desembre de 1591.
Al País Valencià, el convent de monges Carmelites Descalces de Villar del Arzobispo està sota l´advocació de Sant Joan de la Creu. Però a més, trobem també altres convents de monges Carmelites que segueixen el carisma d´aquest frare col·laborador en la reforma del Carmel, a les Alqueries, Altea, Puçol, Godelleta o Serra. A més dels convents dels frares a València, concretament el convent del Carme, al carrer Alboraia i el de Sant Joan de la Creu Poeta Querol, i també a Borriana, Benicàssim i al Desert de les Palmes.
Que el testimoniatge del Carmel Descalç, present al País Valencià des de finals del segle XVI, ens ajude a valorar i estimar el carisma de Santa Teresa de Jesús i de Sant Joan de la Creu, els dos grans sants reformadors de l´Església.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT