dilluns, 31 de març del 2014

TARANCÓN Y SUÁREZ (RELIGIÓN DIGITAL, 31/03/2014)

La reciente muerte de Adolfo Suárez, nos recuerda el paralelismo que existe entre el primer presidente de un gobierno democrático después de la dictadura y el cardenal Tarancón, el cardenal de la Transición y de la reconciliación.
Tarancón y Suárez fueron dos personas que, proviniendo de círculos conservadores, y miembros del "aparato", uno del "movimiento" y el otro del nacionalcatolicismo, supieron evolucionar, convirtiéndose así en protagonistas de excepción, durante la Transición del franquismo a la democracia.
También la muerte, primero de la Tarancón y ahora de Suárez, ha unido a los dos personajes, ya que los medios de comunicación se han llenado de elogios, muchos de los cuales provienen de los que en vida atacaron a Suárez y a Tarancón. Porque, tanto el cardenal valenciano como Adolfo Suárez, hubieron de soportar dificultades y contratiempos, tanto desde el gobierno (y de su partido, la UCD) en el caso de Adolfo Suárez o desde diversos sectores la Iglesia, por parte de Tarancón.
Los dos pasaron de ser miembros del "establisment", a apostar por la reforma, uno en la Iglesia y el otro en la política. Uno, obispo del nacionalcatolicismo, la elección del cual aprobó Franco, ya que el dictador tenía el privilegio de presentación de obispos ante el Vaticano. El otro, gobernador civil y Ministro Secretario General del Movimiento.
Si la pastoral de Tarancón, "El pan nuestro de cada día", puso al obispo de Solsona en el punto de mira del Gobierno y también de cierta parte de un episcopado franquista, que calificaba el texto de imprudente, tanto por el tono como por su contenido, Adolfo Suárez también soportó las suspicacias de los miembros más inmovilistas del Régimen, en su intento de reforma política. De hecho, su dimisión como presidente del Gobierno, en 1981, fue debida a luchas internas en el seno de la UCD.
Años después, en el Concilio, Tarancón se identificó con las teorías renovadoras de Montini, enfrente de las actitudes cerradas de los obispos más conservadores, la mayoría de ellos, españoles. También Suárez supo alinearse con Fernández Miranda y los renovadores del Régimen, para "liquidar" el Movimiento, obligado en gran parte por las aspiraciones democráticas y los partidos de la oposición, apostando así por la democratización del Estado y la legalización de los partidos políticos. Y es que si bien Suárez, durante el franquismo, no se distinguió por la lucha democrática, sí supo aprovechar la coyuntura y, con decisión, apostó por la reforma política.
Por lo que se refiere a las dificultades internas, Taracón tuvo la oposición de la conservadora Hermandad de Sacerdotal, de políticos, mayoritariamente "piadosos católicos", y de ciertos obispos, que consideraban al cardenal valenciano demasiado avanzado. También fue atacado por el franquismo, que llegó a prohibir la Asamblea Cristiana de Vallecas, en 1975, y ya antes se tuvo que enfrentar al Gobierno de Franco por el caso Añoveros.
No hace falta decir que Tarancón fue el objetivo de la extrema derecha, que lo quería "al paredón". També Suárez tuvo en contra el sector más duro y más intransigente del Movimiento, cuando presentó el Proyecto de Reforma Política, que acabó con las Cortes franquistas.
Si Tarancón hablaba de crear "estructuras adecuadas, para superar los efectos de la guerra civil, que dividió a los ciudadanos en vencedores y en vencidos", Suárez, desde la concordia y la conciliación, defendía un futuro "que no está escrito, porque solo el pueblo puede escribirlo". Por eso Tarancón y Suárez han sido dos hombres decisivos en la renovación de la Iglesia y del Estado.
En el momento actual, esperemos que el nuevo presidente de la CEE, el obispo Ricardo Blázquez, recupere para la Iglesia española el espíritu "taranconiano" de dialogo y de no confrontación, para tender puentes de entendimiento con la sociedad. Más difícil es el caso de Mariano Rajoy, que por su falta de obertura y de visión política, está muy lejos de ser un nuevo Suárez.

diumenge, 30 de març del 2014

La persecució de la nostra llengua (VILAWEB/ONTINYENT, 30/03/2014)

Fa uns anys el rei Juan Carlos deia que el castellà no havia estat mai una llengua imposada. I que era una “lengua de encuentro”!!

Però són molts els documents que evidencien que el castellà sí que va ser imposat i que el català, el basc i el gallec sí que van ser perseguits.

Fa uns dies vaig trobar aquesta “perla” del Governador Civil de Barcelona, González Oliveros, publicada el 6 de setembre de 1939.


La circular diu així:
No obstante las exhortaciones y facilidades publicadas por el Excelentísimo Ayuntamiento de esta capital para que desapareciesen de los edificios y servicios públicos y privados, así como de las entidades que de cualquier modo se relacionen con el público, toda especie de inscripciones no redactadas en el idioma nacional, y a pesar de la conminación de sanciones que oportunamente se hizo conocer, es patente que restan aún visibles excepciones concebidas más bien como efecto de negligencia que de absurda rebeldía. Pero como dicha orden ha de ser cumplimentada, y Barcelona y su provincia han de ofrecer a sus residentes y visitantes nacionales y extranjeros el aspecto de una tierra tan íntimamente española como lo fue en los tiempos de su más gloriosa tradición, en que los Monarcas, inmortales fundadores del Imperio Español, se complacían en residir  en esa urbe como en su propia  sede, he dispuesto conceder un plazo que terminará el 15 del corriente mes de septiembre para que desaparezcan los restos que queden de inscripciones rojo-separatistas y sean substituidas por textos correctamente redactados en el idioma nacional, los que todavía aparezcan en cualquier otra lengua, en fachadas, muestras comerciales, documentación utilizada en la relación con el público , inscripciones y rótulos, así como toda clase de escritos , anuncios y documentación de entidades públicas y privadas, asociaciones y fundaciones de cualquier especie, y, desde luego, las que pertenezcan a servicios públicos sin excepción”.

L’ordre del Governador franquista continuava així: “Las entidades que demostrasen, con documentación, haber intentado oportuna aunque infructuosamente, por escasez de papel, la sustitución de sus documentos y papeles impresos no redactados en el idioma nacional, podrán imprimir el reverso o páginas libres, cruzando el texto no español con la frase “¡Arriba España!”, que se imprimirá en tinta roja y en gruesos caracteres, sin perjuicio de sustituir con toda urgencia tales impresos”.

El mateix González Oliveros deia el 1940: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra¡”.

El 1939 el Comandante Militar de Reus, Severino Valgañon va posar una multa de 150 pessetes al rector de la parròquia de Sant Joan Baptista, “por ensenyar la Doctrina en dialecto catalán”!!!

I Ruiz de Albéniz, iaio del ministre Gallardón, deia en 1939: “Barcelona seguirà siendo el garbanzo negro de la olla nacional”.

Llàstima que no estiguen recollits els insults que el franquisme va fer al País Valencià, atacant la nostra llengua.

Tots en som testimonis que la persecució del valencià al nostre País continua en ple segle XXI, amb el President Fabra, que li escau l’honor de ser descendent, pel seu odi al valencià, del Governador Civil Wenceslao González, de Ruiz de Albéniz, de Severino Valgañón i també de tots els qui des del PP han intentat acabar amb la nostra llengua!!

Al País Valencià, la nostra llengua continua perseguida, precisament per aquells que l’haurien de defendre!! O no és una persecució contra la llengua l’atac de la Generalitat a l’AVL? No és una persecució que 14000 xiquets i xiquetes valencianes no puguen estudiar en la nostra llengua per falta d’oferta? Millor dit: perquè la Generalitat els ho prohibeix!! No és una persecució contra la llengua que la Conselleria d’Educació ignore les 21 famílies de l’escola Pare Català que volen l’ensenyament en valencià per als seus fills i els impose l’ensenyament en castellà? No és una persecució contra la nostra llengua la reducció de la presència del valencià, quan la Conselleria permet que es done en castellà o en anglès fins al 50% de l’àrea de Coneixement del Medi Natural i Social que és deu impartir en llengua pròpia?
Així és com recordarem Alberto Fabra, com un hereu dels qui han volgut eliminar la nostra llengua!! El recordarem com aquell que, amb la Consellera Mª José Català, i els Srs. Jorge Bellver i Serafín Castellano, ha perseguit la nostra llengua, amb l’intent d’exterminar-la!!

Després de la persecució del PP contra l’AVL, no m’estranyaria gens que aviat vingueren les multes, com en el franquisme!! Si ens prohibeixen manifestar-nos a la plaça de la Mare de Déu de València, ¿qui troba estrany que vinguen les multes per parlar valencià?  I és que l’alcaldessa de València creu que la plaça de la Mare de Déu és seua, pel fet que estan acostumats a perseguir, reprimir i prohibir !!!

De bona gana el PP tornaria a posar els cartell de “Hable español” (també a les Corts i a les escoles!!) per tal de marginar la nostra llengua. I també, si pogueren, instaurarien la prohibició d’associació i de manifestació!!

Però si hem resistit a la persecució de Felip V i de Franco, és evident que també resistirem la persecució actual dels governants del PP!!


Molt Honorable President (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 30/03/2014)


Vaig llegir a la premsa, que en una entrevista que li feren a 13TV, deia que fer haver fet els estudis en castellà, ara té dificultats per parlar la nostra llengua.

Sap? Jo també vaig fer els meus estudis en castellà, des de l’ensenyament primari a la Universitat, passant pel batxillerat. Però, afortunadament mon pare, a les meues germanes i a mi, ens va inculcar l’amor a la llengua, prohibida a l’escola pel govern franquista!! A casa, on evidentment parlàvem valencià, mon pare ens ensenyava paraules valencianes correctes, per tal d’anar descobrint una llengua marginada pel govern d’Espanya!

En plena dictadura, mon pare ens donava a llegir “Nosaltres els valencians”, de Fuster, la “Llengua dels valencians”, de Sanchis Guarner, a més dels populars vocabularis de Ferrer Pastor, o revistes publicades fora de l’Estat espanyol, com “Pont Blau”. També els llibrets publicats per Xavier Casp a l’editorial Torre (en un valencià que no diferia res al català!!) amb autors com Francesc de P. Burguera, Joan Valls o Sanchis Guarner. Però a més, llegíem també poemes de Jacint Verdaguer i de Carles Riba, que enteníem perfectament, tot i ser catalans!!

Pel fet que la meua formació va ser íntegrament en castellà, quan vaig anar a estudiar a la Universitat, em vaig matricular als cursos Carles Salvador, de valencià, que la professora Carme Gregori feia al campus de Bujassot, de 13.30 a 15!!. També vaig entrar a formar part de l’associació la Paraula Cristiana, per afavorir i normalitzar l’ús de la nostra llengua a la litúrgia.

Amb tot això, Honorable President, vull dir-li que, malgrat que vaig estudiar només en castellà, vaig tindre interès per estudiar la nostra llengua, per tal de poder llegir els autors clàssics, i també nous escriptors com Josep Lozano, Ramon Trullenque, Didín Puig, Joan F. Mira, Joan-Carles Martí, Gabriel Garcia Frasquet, Vicent Ortega, Rosa Diranzo o Josep Millo.

Per tant, si jo he fet això, també vostè pot fer-ho! Si realment vol aprendre valencià, deixe’s ajudar per Escola Valenciana i accepte la suggerència de Vicent Moreno, per formar parella lingüística amb vostè. Fins i tot li aconselle que faça algunes hores de voluntariat al Centre Octubre.

També aprendria la nostra llengua, si ens deixara vora TV3 i si no haguera tancat RTVV i les emissions de Catalunya Ràdio. La televisió i la ràdio, Honorable President, són uns bons instruments per aprendre valencià!!


I una última cosa Sr. President: estudiar només en castellà no ajuda gens a aprendre valencià, com està demostrat en vostè!! Pel contrari, estudiant en valencià, no solament aprens valencià, sinó que també s’acaba sabent castellà. Per això no entenc la política de la Generalitat de tancar línies en valencià!! I encara ho entenc menys, si tenim en compte que hi ha una demanda important dels pares, per tal que els seus fills estudien en valencià i no siguen analfabets en la seua llengua! On queda la llibertat dels pares en l’elecció de llengua per als seus fills?

Si com ens han dit repetidament els Polítics del PP, “a valencianos no nos gana nadie”, aprenga valencià, Sr. President, perquè, ¿vostè s’imagina un president de França que no parlara francès? O un  president d’Itàlia que no parlara italià?

Si ho vol, pot aprendre ràpidament la nostra llengua. No oblide que el valencià és el senyal més important que tenim els valencians!!

Però si la seua excusa per no parlar valencià és això, només una excusa, deixe’s de enganyar-nos als valencians, quan s’ompli la boca parlant de les “señas de identidad”!! Perquè la millor manera de defendre el valencià, és parlar-lo!!

dissabte, 29 de març del 2014

Tarancón i Suárez (LEVANTE-EMV, 29/03/2014)


La mort d´Aldolfo Suárez posa encara més de relleu el paral·lelisme que existeix entre el primer president d´un Govern democràtic després de la dictadura i el cardenal Tarancón, el cardenal de la transició i de la reconciliació. Tarancón i Suárez van ser dues persones que, provinents de cercles conservadors, i membres de l´aparell, un del Movimiento i l´altre de la jerarquia nacionalcatòlica, van saber evolucionar i així esdevingueren protagonistes d´excepció, durant la transició del franquisme a la democràcia. La mort, primer, de Tarancón i ara la de Suárez, ha omplert els diaris d´elogis, molts dels quals provenien dels qui en vida els van atacar. Perquè, tant Tarancón com Suárez, van haver de suportar dificultats i contratemps des de dins mateix del Govern o de l´Església. Els dos van passar de ser membres de l´establisment, a apostar per la reforma en l´Església i en la política. Un, bisbe del nacionalcatolicisme, l´elecció del qual va aprovar Franco, ja que el dictador tenia el privilegi de presentació de bisbes. L´altre, governador civil i ministro Secretario General del Movimiento.



Si la pastoral de Tarancón El nostre pa de cada dia va posar el bisbe de Solsona en el punt de mira del Govern i també de certa part d´un episcopat franquista, que qualificava la pastoral d´imprudent, tant pel to com pel seu contingut, Suárez també va suportar les suspicàcies dels membres més immobilistes del règim, en el seu intent de reforma política. De fet, la seua dimissió com a president del Govern, el 1981, va ser deguda a lluites internes de la UCD.

Anys després, al Concili, Tarancón es va identificar amb la renovació, enfront de les actituds dels bisbes més conservadors, la majoria d´ells, espanyols. També Suárez va saber liquidar el Movimiento, obligat pels moviments democràtics i els partits de l´oposició, apostant per la democratització de l´Estat i la legalització dels partits polítics.

Pel que fa a les dificultats internes, Tarancón va tindre l´oposició de la conservadora Germandat de Sacerdotal, de polítics, majoritàriament piadosos catòlics, i de certs bisbes, que consideraven el cardenal valencià massa avançat, fins al punt que el Govern prohibí l´Assemblea Cristiana de Vallecas, el 1975. Tarancón també es va haver d´enfrontar al Govern pel cas Añoveros, i a l´extrema dreta, que el volien «al paredón». 

També Suárez va tindre en contra el sector més dur i més intransigent del Movimiento, quan presentà el Projecte de Reforma Política, que va acabar amb les Corts franquistes. Si Tarancón parlava de crear «estructures adequades, per tal de superar els efectes de la guerra civil, que va dividir els ciutadans en vencedors i en vençuts», Suárez, des de la concòrdia i la conciliació, defensava un futur «que no està escrit, perquè només el poble pot escriure´l».

Per això, Tarancon i Suárez han estat dos hòmens decisius en la renovació de l´Estat il’Estat i de l’Església.

Esperem que el nou president de la CEE, el bisbe Ricardo Bláquez, recupere l’esperit taranconià. Més difícil serà a nivell polític, ja que l’immobilisme de Mariano Rajoy, el posa molt lluny de Suárez.

divendres, 28 de març del 2014

El bisbe valencià Enric Reig (Levante-EMV, 28/03/2014)

El valencià Enric Reig Casanova va ser preconitzat bisbe de Barcelona el 28 de març de 1914, hui fa 100 anys, on substituïa a la diòcesi barcelonina, el també bisbe valencià Joan Josep Laguarda Fenollera, mort el 4 de desembre de 1913. 

Nascut a València el 20 de gener de 1859, tot i que la seua família era originària d´Agullent, Enric Reig va fer el batxillerat a l´institut de Xàtiva i els estudis eclesiàstics al Seminari de València. Poc abans de l´ordenació presbiteral, Reig deixà el Seminari i es va casar. A la mort de la seua dona, el 1885, Reig decidí fer-se capellà. Va ser ordenat a Almeria, on impartí classes al seu Seminari i posteriorment va ser Vicari General del bisbe de Mallorca. També estigué a la diòcesi de Toledo, amb el cardenal Sancha.



Preconitzat bisbe de Barcelona hui fa 100 anys, la consagració episcopal d´Enric Reig va tindre lloc el 8 de novembre d´aquell mateix any i la seua entrada a la diòcesi barcelonina, el 21 de novembre següent. La rebuda del bisbe Reig a Barcelona, com diu la crònica del temps, va ser "solemne". Enric Reig va ser bisbe de la diòcesi de Barcelona, del 1914 al 1920, any que va ser nomenat nou arquebisbe de València.

Durant els 5 anys i mig de bisbe de Barcelona, Enric Reig va fer la visita pastoral a totes les parròquies del bisbat. La seua primera pastoral, La justicia y la paz, l´adreçà als seus diocesans. 
El bisbe Reig recolzà i participà en el I Congrés Litúrgic de Montserrat, que es va celebrar del 5 al 10 de juliol de 1915. En l´al·locució feta al Congrés, el bisbe Reig destacava "la renovació i la intensificació de la vida litúrgica". A més, subratllava el fet que el Congrés se celebrara a Montserrat, "que té profundes relacions amb la litúrgia" i en una muntanya "on existeix la devoció de Catalunya a la venerada Imatge". 

A Barcelona, el 1916 el bisbe Reig va crear el Museu Diocesà d´Art Sagrat, i el 1917 va promoure una Missió general a tota la diòcesi. També emprengué la modernització del Seminari de Barcelona i el seu pla d´ensenyament. Participà en el VII centenari de la fundació de l´Orde de la Mare de Déu de la Mercè a Barcelona i el 1918 impulsà el Sínode Diocesà. També fundà l´associació, Acció Popular.
L´11 de juny de 1920 s´acomiadava de Barcelona, físicament només, ja que com deia ell mateix, "romandré amb vosaltres fins a la mort". Com contava La Voz de Valencia, en la seua entrada a la diòcesi valenciana, el 27 de juny, l´arquebisbe Reig va tindre "un recibimiento verdaderamente grandioso, que le tributaron sus paisanos", ja que era el primer bisbe valencià a la diòcesi de València, des que el 1813 morí l´arquebisbe Joaquim Company. 

L´11 de desembre de 1922 i mentre Enric Reig era arquebisbe de València, el papa Pius XI el va crear cardenal. Tres dies després, Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, on morí 5 anys més tard, el 25 d´agost de 1927.

dimecres, 26 de març del 2014

Enhorabona Raimon! (La VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 26/03/2014)


És un gran goig per als valencians, que Raimon, un dels representants més conegut de la Nova Cançó, haja estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural en la seua 46ena edició, un guardó que en anys anteriors  ha estat concedit als també valencians, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estelles, Joan F. Mira o Enric Valor.


Nascut a Xàtiva el 1940, Ramon Pelejero Sanchis ha esdevingut un símbol de la Nova Cançó, juntament amb Lluís Llach, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor, els Setze Jutges, Pi de la Serra, Guillermina Mota, Al Tall o Núria Feliu.



Raimon va començar a cantar en públic el 1961 i ja abans havia actuat a la taberna de Xavier Marco, “Casa Pedro”, al centre mateix de la ciutat de València.

Josep Lluís Bausset i Raimon


Amb uns 50 discos editats i amb nombroses actuacions a l’estranger, Raimon ha composat una música bellíssima als textos d’Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Jaume Roig, Bernat Netge, Joan Timoneda o Salvador Espriu. I és que amb les cançons de Raimon, hem estat molts els valencians que hem conegut els grans poetes de la nostra llengua. És així com en plena dictadura, i en un afany d’aconseguir les llibertats nacionals del País Valencià, els valencians cantàvem Al ventLa pedraSom, A colps o Diguem no.



Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant, Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes de Madrid, de la Generalitat de Catalunya i de la Universitat de València, Raimon declarava que “la cultura és més forta que un ministre”, en relació al ministre José Ignacio Wert i la seua obsessió per espanyolitzar-ho tot i per acabar així amb la nostra llengua!!



Prohibides freqüentment les seues actuacions pel franquisme, Raimon era (i és!!) la veu amb la qual demanàvem la democràcia, tot exigint llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia! Un crit on, certament, no vèiem mai cap dels representants actuals del partit que governa la Generalitat del País Valencià!!



Havia de ser historiador, però ja sabeu que el vent es va creuar en la meua vida”, deia recentment Raimon, en conèixer que li havia estat concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I és que la cançó Al vent, va canviar la vida de Raimon, i també la de molts valencians que buscàvem com ell, un futur lliure per al nostre País!! Per això el Círculo de Bellas Artes de Madrid atorgava a Raimon la Medalla d’Or, en reconeixement a “la lluita pels valors democràtics” que el cantant ha defensat sempre.


Joan Fuster i Raimon

Raimon, amb les seues cançons, com ell mateix ha dit, ha “internacionalitzat la nostra cultura”. Una cultura perseguida i menyspreada pel govern de la Generalitat del País Valencià, fins hui mateix. Raimon, un gran poeta i un gran cantant, ha estat prohibit, no només per la dictadura franquista. Els successius governs del País Valencià han marginat totalment aquest gran cantautor! Ell mateix declarava que “l’Administració Valenciana fa tot el que pot perquè no actue en recintes de gestió pública”.



Fa uns dies, en un viatge recent a ma casa, vaig vore els discos de vinil de Raimon, que comprava mon pare i una fotocòpia d’un carta del cantant de Xàtiva adreçada a Joaquim Vicent Sanchis, on Raimon elogiava mon pare, amb qui va mantindre una bona amistat, de molts anys. 



Fruit de la seua amistat de llargs anys, el 2009, en ser-li atorgada a Raimon la Medalla de la Universitat de València, mon pare es va voler fer present a aquell acte, malgrat els seus 99 anys d’edat i la pluja incessant que va caure sobre València.



D’un país que ja anem fent expressa el desig d’un Poble per continuar la lluita per un País Valencià, on la nostra llengua no siga menyspreada!!



De segur que, de nord a sud del País, Raimon rebrà l’enhorabona pel premi que li ha estat concedit tan merescudament. Però dubte que li vinga cap reconeixement des de la Generalitat del País Valencià, de l’alcaldia de València o des de la de Xàtiva, que una vegada més, com en ple franquisme, menysprearan el gran cantautor del País Valencià!



Enhorabona, Raimon!!


diumenge, 23 de març del 2014

Els països del tallamar (VILAWB/ONTINYENT, 23/03/2014)

L’any passat, Joan-Carles Martí i Casanova, nascut a Marsella el 1958, va traure una excel·lent novel·la, “Els països del tallamar”, on els personatges d’aquest text ens permeten viatjar per l’espai i pel temps, a la recerca de la perfecció.


Joan-Carles Martí, fill d’un elxà i d’una oriolana ha viscut a Marsella i a Sydney, fins que va arribar a Elx el 20 de desembre de 1972. Llicenciat en traducció i interpretació, té estudis d’occità, italià, portuguès, alemany i és també diplomat universitari en turisme. Professor nocturn de català per a adults, Joan-Carles Martí és un activista per la llengua. ha estat president fundacional de l’associació `per la Llengua i director d’El Tempir. És a més, membre del Consell assessor de la revista Llengua Nacional, de Barcelona.

La novel·la Els països del tallamar, la primera de Joan-Carles Martí, evoca la tradició aborigen australiana, que va crear el món en els temps del somni. Ací trobem un emigrant valencià que es mou per l’espai i el temps.

Amb un lirisme primigeni”, com ha estat qualificat el text, el lector aprèn els detalls íntims d’una família valenciana dispersa, enduta per la necessitat i destrossada per la tragèdia.

A més d’Els països del tallamar, Joan-Carles Martí i Casanova ha publicat també La transmissió de la Llengua Catalana al País Valencià (2003), L’ús interpersonal del català entre el professorat d’Elx-Vinalopó i de l’Alacantí el curs 2008-2009 (2010) i Des del rovellet de l’ou d’Elx (2011).

La novel·la, Els països del tallamar, que recomane, ha estat presentada ja, entre d’altres llocs, a València, Santa Pola, Alacant, Monòver, Barcelona, Girona, Perpinyà i Crevillent.

Com ha dit Rafael Castellanos, Joan-Carles Martí és un valencià que es caracteritza pel “seu activisme a favor de la llengua” i pel seu “compromís cívic, que s’ha convertit en un compromís polític, amb opcions valencianistes i catalanistes”. I és que Martí, “un erudit amb una capacitat de treball immensa”, ha estat i és, un home caracteritzat per “la fidelitat i la generositat”.

Joan-Carles Martí i Casanova, finalista al Premi Martí Gasull de Defensa de la Llengua Catalana, és un “homenot” compromès amb la nostra llengua i la nostra cultura, i per això un dia abans de la concessió d’aquest Premi, Joan-Carles Martí afirmava: “Faré apostolat pel català tota la vida”. Com un bon patriota!!! 


De ben segur que el llibre, Els països del tallamar, ens ajudarà a entrar en la intimitat de Joan-Carles Martí i en la seua extraordinària capacitat de comunicació! 

dimecres, 19 de març del 2014

Ricardo Blázquez nou president de la CEE (LEVANTE-EMV, 18/03/2014)

Amb 60 vots, d’un total de 79 bisbes, Ricardo Blázquez, un home conciliador i afable, s’ha convertit en el nou president de la Conferència Episcopal Espanyola per al trienni 2014 - 2017. En aquesta votació per a la presidència de la CEE, l’arquebisbe de València ha aconseguit 10 vots, el bisbe Asenjo 5, Del Rio 2 i finalment Omella i Blanco 1 cadascun.

Blázquez ha rebut un dels recolzaments més amplis dels últims anys. Si el 2008 el cardenal Rouco va obtindre 39 vots d’un total de 77 bisbes, obtenint-ne Blázquez 37, el 2011 Rouco n’obtingué altra vegada 39, d’un total de 75 bisbes, i Blázquez 28. Ara els 60 vots de l’arquebisbe de Valladolid, el situen com a home de consens.



Va ser el 2005 quan Bláquez obtingué la presidència de la CEE, guanyant per un sol vot al cardenal Rouco, mentre que el 2008, Rouco el va descavalcar.
Sembla que els nous aires de Roma, amb el papa Francesc, hagen portat una canvi al si de l’episcopat espanyol, amb aquesta àmplia majoria de Blázquez, que així comença un segon trienni no consecutiu.

Ja el passat 7 de març, el cardenal franciscà Carlos Amigo, expressava el seu desig perquè el bisbe Ricardo Blázquez poguera encapçalar de nou la CEE.
Bláquez, qualificat d’intel·ligent i dialogant, té la responsabilitat de portar el canvi a l’Església espanyola, obrint un nou camí de consens i de diàleg, sense caure en la confrontació ni en la crispació.

Nascut a Villanueva del Campillo el 1942, Blázquez ha estat bisbe auxiliar de Santiago i després de Palència, Bilbao (on va deixar un gran record, malgrat que va ser rebut amb reticències pel nacionalisme basc) i en l’actualitat de Valladolid, on se’l considera un home afable, allunyat de la línia més dura d’alguns dels bisbes espanyols. D’ací que en les eleccions de 2005, 2008 i 2011, Blázquez sempre era proposat pels bisbes més moderats, enfront dels qui proposaven Rouco.

És per això que Blázquez, representant més genuí del sector moderat de l’episcopat espanyol, no va participar mai en les manifestacions contra el matrimoni homosexual i l’assignatura Educació per a la Ciutadania que encapçalava Rouco.

Conversador amable i amb capacitat per arribar a acords, segons el periodista José Manuel Vidal, director de Religión Digital, Blázquez va ser l’únic bisbe espanyol que en la recent visita ad límina a Roma, es va entrevistar amb el papa sobre problemes polítics i socials.

Home moderat, obert al diàleg i allunyat d’un personalisme absorbent, Blázquez ja ha anunciat que “L’Església ha de ser una casa amb les portes obertes”, una Església que no es tanque en ella mateixa, per així “testificar amb amabilitat l’amor de Déu”. Blázquez també ha declarat que no té cap programa: “El dissenyarem  entre tots”.

Esperem que Blázquez, atent als signes dels temps i obert a la renovació que ens ve del papa Francesc, puga reconduir un episcopat conservador, molt centrat en desqualificacions i massa obsessionat en qüestions morals.  






Sant Ciril de Jerusalem (LEVANTE-EMV, 18/03/2014)

Cada 18 de març, l´Església celebra la festa del sant bisbe Ciril de Jerusalem, nascut sobre el 314 a aquesta ciutat de Palestina. Ciril va viure en una de les èpoques més difícils de la història de l´Església, degut a les controvèrsies teològiques i a les heretgies relacionades amb la divinitat de Jesús. Ciril, que era suau de temperament, i avorria les disputes, preferia instruir i catequitzar, més que polemitzar. Per això la seua figura és la d´un bisbe pacificador.
Mentre que alguns pensen que en la seua joventut, Ciril va viure una vida santa, encara que no és va retirar al desert, altres són de l´opinió que va viure a un monestir, consagrat a la ciència i a l´estudi de la Bíblia.
Als 30 anys va ser ordenat prevere per Sant Màxim de Jerusalem i el 348 ja era bisbe. Per la seua valenta defensa de la doctrina apostòlica ocupà la seu de Jerusalem, a la mort del bisbe Sant Màxim. Així consta en la carta que els Pares del primer Concili de Constantinoble van enviar el 381, al papa Sant Damas.

Durant la Quaresma del 348, a la basílica de la Resurrecció, Ciril predicà als cristians de Jerusalem les seues famoses "Catequesis", 18 d´elles adreçades als catecúmens. Ho feu a la basílica de la Resurrecció, construïda per l´emperador Constantí al lloc del sepulcre de Jesús. En aquesta predicació Ciril parlava del pecat, la penitència, el baptisme i el Credo.
També són importants les anomenades "Catequesis Mistagògiques", que Ciril predicà als neòfits o cristians que havien estat acabats de batejar. Són aquestes unes obres mestres i per això, Ciril ha estat qualificat com el príncep dels catequistes. Ciril recomanava per anar a combregar amb la mà, com es feia normalment en aquell temps, que els cristians feren "de l´esquerra com un tron on es recolze la mà dreta, que ha de rebre el rei".
Després de 10 anys pacífics com a bisbe de Jerusalem, un conflicte jurisdiccional de Ciril amb el Metropolita de Cesarea, Acaci, acabà en una polèmica doctrinal. Ciril veia en Acaci un bisbe arrià, és a dir, un bisbe que negava la divinitat de Jesús, mentre que Acaci veia en Ciril, un defensor del Concili de Nicea. El Sínode de 357 deposà Ciril que hagué de deixar la seu de Jerusalem i anar-se´n a l´exili. El 359 Ciril tornà a Jerusalem, recobrant la seu episcopal. Però a l´any següent, Ciril inicià un segon desterrament, fins que el 362 tornà a Jerusalem. I com que no hi ha dos sense tres, degut a una nova disputa, Ciril deixà per tercera vegada Jerusalem, on tornà el 378.
Sant Ciril de Jerusalem va ser sempre un pastor fidel a l´Església de Roma i el seu ensenyament era d´una rectitud incensurable. Ciril de Jerusalem va ser més un catequista que ensenyava, que teòleg. Per això les seues catequesis són exposicions senzilles i populars de la fe cristiana.
Poc abans de morir, Ciril assistí al Concili de Constantinoble que definí com autèntics els ensenyaments del bisbe Ciril de Jerusalem. Va morir el 386 i el 1882 va ser nomenat doctor de l´Església.

El papa de la Perestroika (LEVANTE-EMV, 13/04/2014)

Hui fa un any va ser elegit bisbe de Roma el cardenal Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires. En 365 dies, el papa Francesc ha creat un clima d’esperança i ha retornat la il·lusió a una Església cansada. Proclamat personatge de l’any per Le Monde i Time, Francesc ha portat una primavera a l’Església, alliberant-la de les pors que paralitzen.

El papa ha fet un toc d’atenció als caps de l’Església, que “sovint han estat narcisistes” i ha denunciat una “Cúria vaticanocèntrica”, que Francesc pensa reestructurar: “faré tot el que puga per canviar-la”.

Ell mateix, amb una visió universal, no vol una Església clericalitzada, ja que “quan tinc al davant un clerical, em convertisc en anticlerical”.

El papa vol que els cristians siguem “llavor de vida i d’amor”, per damunt de la captació de nous cristians: “El nostre objectiu no és el proselitisme, sinó escoltar les necessitats, els desigs, les desil·lusions. Hem de tornar l’esperança als joves, ajudar els ancians, obrir-nos al futur, difondre l’amor”, per així “incloure els exclosos i predicar la pau”.

Francesc vol recuperar el Vaticà II, “inspirat pel papa Joan XXIII i per Pau VI”, un Concili que decidí “mirar al futur, amb esperit modern i obrir-se a la cultura moderna”. I és que “una Església que es tanca en el passat, traeix la seua pròpia identitat”. Per això el papa vol fer realitat “una Església amb una organització no vertical, sinó horitzontal”.

                                         El Papa Francesc

El papa ha condemnat amb valentia “el capitalisme salvatge que fa els forts més forts i els pobres més pobres”. Per a Francesc, “l’actual sistema econòmic ens està portant a una tragèdia”. El papa també ha denunciat “el déu diner i un atur que roba la dignitat”. És per això que el papa resulta incòmode al poder, perquè és un home transparent i radical. Un papa que comunica, que sintonitza, que abraça i besa als pobres, als malalts, als xiquets! Francesc és una papa que no menja amb els poderosos, sinó que s’asseu a la taula dels pobres.

A Assís, Francesc va pronunciar un discurs improvisat, que va arribar al cor dels qui l’escoltaven i on denuncià la globalització de la indiferència i la vergonya del capitalisme salvatge!

Enemic d’homilies llargues i avorrides, el papa parla amb senzillesa, amb un llenguatge que la gent entén. Per això, Francesc sorprèn com Mijail Gorvachov i la Perestroika, en  el seu intent de reestructuració i de reforma de l’Església.
El papa vol comunitats pròximes a la gent i a les seues necessitats, amb pastors amb “olor d’ovella”, per fer realitat una Església que transmeta més la bona notícia de l’Evangeli, que condemnes o preceptes.

Com ha dit Leonardo Boff, “Francesc posa en primer lloc l’amor, la misericòrdia, la tendresa i el diàleg, i només després, les doctrines i les disciplines eclesiàstiques”.


I és que Francesc ha desplaçat el centre de l’Església, del poder a la bondat, ja que com diu Joaquim Garcia Roca, “el papa està més interessat en practicar la comprensió, que en exercir de jutge”!!

dilluns, 17 de març del 2014

El miracle de la llàgrima de la Santa Faç (LEVANTE-EMV, 17/03/2014)

El papa Benet XVI, en una de les seues últimes decisions que va predre en el seu ministeri com a successor de Sant Pere, va concedir al bisbat d’Oriola-Alacant, l’Any Jubilar de la Santa Faç, que va començar el 18 de març de 2013.
Al llarg de la història, han estat diversos els papes que han estat relacionats amb el monestir de la Santa Faç, com Innocenci III, que en 1490, per mitjà d’una Butla Apostòlica, va concedir diverses benediccions als devots que veneraren la Santa Faç.
Ara i gràcies a la petició que va fer el bisbe emèrit de la diòcesi, Rafael Palmero, Benet XVI va concedir al bisbat d’Oriola-Alacant aquest Any Jubilar, que se celebrarà cada any en el qual el 17 de març siga diumenge, com l’any passat.
Cal recordar que cada any, el 17 de març se celebra el dia del miracle de la llàgrima. I és hui, dia 17 de març, quan es compleix el 525 aniversari del miracle de la llàgrima, un esdeveniment que ens recorda la llàgrima que va eixir del rostre de la Santa Faç, aquell 17 de març de 1489, divendres de quaresma.
Tal i com va dir el capellà del monestir de la Santa Faç, l’Any Jubilar és un temps de “renovació interior”, de conversió i d’aprofundiment de la fe, per recordar que, com deia el bisbe Sant Ciril d’Alexandria, “per la misericòrdia de Déu, ha estat salvat tot el món”, ja que en Jesús, se’ns ha manifestat l’amor del Pare.

                                             La Santa Faç

La devoció a la Santa Faç, implorada com a Misericòrdia Divina, està molt estesa al bisbat d’Oriola-Alacant, ja que els cristians veiem en aquesta santa icona de Jesús, el rostre del Déu misericordiós, “compassiu i benigne”, que ens “perdona les culpes” i ens “cura de tota malaltia” (Ps 102)
És per la seua benignitat i per la seua misericòrdia, que en la Santa Faç trobem i reconeixem el rostre del Senyor i la seua presència enmig de l’Església, amb la seua mirada plena d’amor. I és que com ha dit el papa Francesc, “el missatge de Jesús és la misericòrdia”, ja que “en Ell no trobem paraules de condemna, sinó d’amor i de misericòrdia”.
El papa Francesc tenia com a lema en el seu escut episcopal: “Miserando atque eligendo”, “El mirà amb misericòrdia i l’elegí”, referint-se a la mirada de misericòrdia de Jesús quan va mirar Mateu a la taula dels recaptadors d’impostos i el va cridar a ser Apòstol. I és eixa mateixa mirada de misericòrdia, la que té Jesús per cadascú de nosaltres! Mirada de perdó, de gràcia, de pau!
Aquest 17 de març que celebrem el 525 aniversari del miracle de la llàgrima, ha d’obrir en l’Església d’Oriola-Alacant, “un temps favorable i de salvació” (2C 6:2) ja que la Santa Faç ens ha de fer descobrir, com diu Sant Cesari d’Arle en el sermó 11, com hem estat “enriquits per la misericòrdia divina, amb uns beneficis tan grans”.
La festa del miracle de la llàgrima, en aquest 525 aniversari d’aquell esdeveniment, ens ha d’ajudar a enfortir la nostra fe, amb “la gràcia d’un amor tan gran”.


A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT