dilluns, 21 de gener del 2019

El bisbe valencià Enric Reig (VILAWEB/ONTINYENT, 20/01/2019)

Diumenge 20 de gener commemorem el 160è aniversari del naixement del cardenal Enric Reig i Casanova, bisbe de Barcelona primer, després de València, on va ser creat cardenal, i finalment de Toledo.
Nascut a València el 20 de gener de 1859, tot i que la seua família era originària d’Agullent, Enric Reig va fer el batxillerat a l’institut de Xàtiva i els estudis eclesiàstics al Seminari de València. Poc abans de l’ordenació presbiteral, Reig deixà el Seminari i es va casar. A la mort de la seua dona, el 1885, Reig decidí fer-se capellà. Va ser ordenat a Almeria, on impartí classes al seminari i posteriorment va ser Vicari General del bisbe de Mallorca. També estigué a la diòcesi de Toledo, amb el cardenal Sancha.
Preconitzat bisbe de Barcelona, on va substituir el també bisbe valencià Joan Josep Laguarda, la consagració episcopal d’Enric Reig va tindre lloc el 8 de novembre d’aquell mateix any, i entrà a la diòcesi barcelonina el 21 de novembre següent. La rebuda del bisbe Reig a Barcelona, com diu la crònica del temps, va ser ‘solemne’. Enric Reig va ser bisbe de la diòcesi de Barcelona del 1914 al 1920, any en què el van nomenar arquebisbe de València.
Durant els 5 anys i mig de bisbe de Barcelona, Enric Reig va fer la visita pastoral a totes les parròquies del bisbat. La seua primera pastoral, La justicia y la paz, l’adreçà als seus diocesans.
El bisbe Reig donà suport i participà en el I Congrés Litúrgic de Montserrat, celebrat del 5 al 10 de juliol de 1915. En l’al·locució feta al Congrés, el bisbe Reig destacà ‘la renovació i la intensificació de la vida litúrgica’. A més, subratllà el fet que el Congrés se celebrara a Montserrat ‘que té profundes relacions amb la litúrgia’ i en una muntanya ‘on existeix la devoció de Catalunya a la venerada Imatge.’
A Barcelona, el 1916, el bisbe Reig va crear el Museu Diocesà d’Art Sagrat i el 1917 va promoure una Missió general a tota la diòcesi. També emprengué la modernització del Seminari de Barcelona i el seu pla d’ensenyament. Participà en el VII centenari de la fundació de l’Orde de la Mare de Déu de la Mercè a Barcelona i el 1918 impulsà el Sínode Diocesà. També fundà l’associació Acció Popular.
L’11 de juny de 1920 s’acomiadava de Barcelona, físicament només, ja que com deia ell mateix, ‘romandré amb vosaltres fins a la mort’. Com contava La Voz de Valencia, en l’entrada a la diòcesi valenciana, el 27 de juny, l’arquebisbe Reig va tindre ‘un recibimiento verdaderamente grandioso, que le tributaron sus paisanos’, ja que era el primer bisbe valencià a la diòcesi de València, des que el 1813 morí l’arquebisbe Joaquim Company.
L’11 de desembre de 1922 i mentre Enric Reig era arquebisbe de València, el papa Pius XI el va crear cardenal. Tres dies després, Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, on morí 5 anys més tard, el 25 d’agost de 1927.
Tot i que va ser presentat l’any passat, he llegit ara el llibre coordinat pel professor Emili Casanova El cardenal Reig i Casanova (1859-1927). Home d’acció pastoral i cívica, un volum de 290 pàgines, editat per la Facultad de Teología San Vicente Ferrer (no seran capaços de valencianitzar el nom del nostre sant més il·lustre?), en el qual diversos especialistes han estudiat la figura d’aquest cardenal valencià.
Així, Emili Casanova, a més de la introducció a aquesta obra, ens presenta la biografia del cardenal Reig. També Frederic Oriola tracta l’etapa de Reig a Almeria i els seus anys com a arquebisbe de València. Per la seua part, Pere Fullana exposa l’etapa mallorquina de Reig i el seu lideratge a l’Acció Catòlica a Madrid. També mossèn Joan Bonet i Baltà presenta la figura de Reig com a arquebisbe de Barcelona (1914-1920) i Miguel Ángel Dionisio ens presenta Reig com a canonge de Toledo (1901-1905) i com a arquebisbe també de Toledo (1923-1927). Finalment Remedios Moril tracta de Reig i la seua contribució al patrimoni artístic valencià.
El llibre, que acaba amb un apèndix documental i fotogràfic i amb una presentació de Jesús Pla, batle d’Agullent, és un material indispensable per conèixer el cardenal valencià Enric Reig i Casanova.


'Déu és d'esquerres' VILAWEB/ONTINYENT, 15/01/2019)

Supose que aquesta afirmació contundent i clara de l’arquebisbe Santiago Agrelo va deixar descol·locats aquells que encara pensen, nostàlgicament, en aquell nacionalcatolicisme que identificava Déu amb la dreta pura i dura. Segur que, si van llegir aquesta notícia fa cinc anys, devien quedar en estat de xoc els dirigents del PP i de Ciutadans. I ara els de Vox.
En una entrevista al diari Levante, el 27 de febrer de 2014 i a preguntes del periodista Paco Cerdà, l’arquebisbe de Tànger digué veritats tan grans com una catedral quan contraposava el món de la fe al món dels interessos, i quan denunciava la manera com els rics legislen sobre els drets dels pobres. Només fa uns dies, l’arquebisbe Agrelo qüestionava en un article a Religión Digital la línia informativa de la Cope i d’una manera més concreta l’actuació del periodista Carlos Herrera. L’arquebisbe Agrelo denunciava que la Conferència Episcopal Espanyola pagara periodistes, com Herrera, que justifiquen que es crucifique de nou Jesús de Natzaret o que es profane l’Eucaristia, ja que això és el que es fa en aquesta emissora de la CEE quan hi justifiquen la profanació de Crist en el cos dels emigrants.
L’arquebisbe Agrelo, un home profundament evangèlic, criticà també una ‘política equivocadament economicista’ i apostà per ‘canviar polítiques i consciències’ per tal de fer possible un món més humà.
Però va ser a la pregunta de Paco Cerdà sobre l’associació tan íntima de l’Església espanyola amb el PP, quan l’arquebisbe Agrelo va respondre amb sinceritat i més valentia: ‘L’Evangeli no és de dretes.’ I encara: ‘Déu és d’esquerres.’ I argumentava aquesta idea afirmant que ‘Déu seria de dretes si es preocupara de Déu. Però és d’esquerres perquè es preocupa de tu i de mi.’ D’ací que l’arquebisbe Agrelo diguera que ‘l’Església ha de mostrar que no es preocupa d’ella mateixa, ni de Déu, sinó dels altres.’ I per això l’arquebisbe de Tànger lamentava que s’identificara tota l’Església amb la dreta, amb un partit ‘amb polítiques que es preocupen del diner i de coses que no toquen.’
Ja abans de Nadal de 2013, l’arquebisbe Santiago Agrelo havia denunciat amb valentia els ganivets de la reixa de Melilla posats pel govern espanyol. Com deia l’arquebisbe de Tànger: ‘la reixa és una política economicista i opressora del poble.’
Però de bisbes que defenen una Església que no siga de dretes, n’hi ha més. El 2012, l’arquebisbe de Munic, Reinhard Marx, denuncià igualment ‘l’avarícia de molts dirigents’ (Información, 21 de maig de 2012). L’arquebisbe Marx creia que la seua missió com a bisbe no era ‘tranquil·litzar les consciències d’aquells catòlics que fan pràctiques incompatibles amb l’Evangeli’ i per això demanà ‘la regulació dels mercats’, afirmant que ‘l’economia de mercat pressuposa una moral’. A més, defensà que ‘les idees de dignitat humana, s’imposen en les relacions laborals.’ L’arquebisbe Marx també denuncià l’escàndol que suposava ‘les grans diferències d’ingressos entre els directius dels bancs i empresaris, i els seus treballadors.’
Aquesta valentia evangèlica dels arquebisbes Agrelo i Marx també s’ha donat en bisbes com Pere Casaldàliga, i la seua aposta pels indígenes de Sao Fèlix d’Araguaia, en Òscar Romero i el seu compromís a favor dels Drets Humans, o en Hélder Câmara, identificat amb la lluita dels pobres. O també en el cardenal Tarancon, quan defensava la llibertat i la independència de l’Església davant el franquisme.
Però, per què a l’estat espanyol els bisbes (encara que no tots) tenen una afinitat tan escandalosament manifesta amb el PP? Per què els bisbes espanyols no són capaços de plantar cara al PP i sempre van a remolc d’aquest partit? Per què els bisbes valencians no van denunciar mai l’abús de poder i l’autoritarisme del PP amb els malalts dependents? Per què no van denunciar l’atac del PP a la llibertat d’expressió, quan els Presidents Camps i Fabra van clausurar, despòticament, els repetidors de TV3 i les emissions de Catalunya Ràdio? Per què els bisbes valencians no han defensat l’autoritat de l’AVL davant el menyspreu (i l’analfabetisme) que ha mostrat el PP per aquesta entitat? Per què els bisbes valencians no han denunciat la corrupció que es va produir en la visita del papa Benet XVI, amb el cas Gürtel? Per què els bisbes valencians no denuncien també la política del PP d’exterminar la nostra llengua? Per què, ells que defensen la llibertat de centres, no denunciaren l’actitud de la Conselleria d’Educació (en època del el PP) que deixava milers de xiquets i de xiquetes sense poder estudiar en valencià? I per què no van denunciar clarament l’actitud del Govern del PP pel que fa a les morts d’emigrants a Ceuta?
Els bisbes valencians parlen constantment de l’avortament, el divorci, el matrimoni homosexual o la religió a l’escola, però no són capaços de defendre la nostra llengua, la llibertat d’expressió i el caràcter científic que hi ha a l’AVL.
Sembla que per ser bon deixeble de Jesús s’haja de ser militant del PP. O ara, de Vox. O com a mínim això ens volen fer creure. I certament que hi ha bons cristians en les files del PP i de Vox, però ‘Déu és d’esquerres’, com ha dit l’arquebisbe Agrelo. Perquè és un Déu per als altres. És el Déu-amb-nosaltres. És el Déu dels oprimits i no el Déu dels opressors.
Per si els militants del PP no es van escandalitzar prou amb les declaracions de l’arquebisbe Santiago Agrelo, encara cal que recorden que el papa Francesc, en una entrevista a les revistes dels jesuïtes el setembre de 2013, deia també: ‘Mai no he estat de dretes.’
Tant de bo l’Església del País Valencià siga una Església lliure. Una Església que no caiga en el partidisme de dretes, com deia el bon mossèn Josep Espasa. El canonge Espasa contava aquesta anècdota tan sucosa: ‘El papa Joan Pau II deia que no era missió dels capellans fer políticaD’acord, estic d’acord.’ I afegia mossèn Espasa: ‘Però tampoc no s’ha de fer política de dretes, que és el que normalment es fa.’
Tant de bo l’Església del País Valencià deixe d’una vegada per sempre el festeig amb el PP. O amb Vox, partit que segons l‘arquebisbe de València no és d’extrema dreta.


dimarts, 15 de gener del 2019

'Solidaritat amb els empobrits' VILAWEB/ONTINYENT, 12/01/2019)

‘Respecte a la sobirania dels pobles i renovació de l’Església’. Aquest és el text del mail amb el qual l’amic i prevere valencià Honori Pasqual, desitja que ens sorprenga l’any que hem començat.
Solidaritat, sobirania i renovació, tot un programa, uns anhels a portar a terme per tal de construir un món més humà i més just aquest 2019. Uns valors i uns anhels que, certament, no acull la dreta extrema, tot i que sovint acostuma a embolcallar-se amb els ideals del cristianisme. O més aviat, de la cristiandat, ja que enyora un nacionalcatolicisme afortunadament superat.
Fa uns dies vaig llegir un magnífic article del jesuïta Víctor Codina, que ell titula ‘Jesús no va ser feixista’. El P. Víctor Codina ens recorda en el text que ‘Jesús va viure a Palestina sota el poder de l’imperi romà’ i ‘va ser condemnat per sediciós’, ja que anunciava un Regne ‘que qüestionava la Pax Romana’. Com ens recorda Víctor Codina, el missatge i l’estil de Jesús ‘és el més oposat al feixisme’, ja que l’Evangeli ens ‘parla d’amor i fraternitat, justícia, preferència pels últims, humilitat, servei, comunitat, perdó, respecte al qui és diferent, confiança, alegria sense por ni violència, defensa de les dones i dels descartats socials, defensa de la llibertat i crítica dels poderosos que oprimeixen el poble i després es fan anomenar benefactors’. Per això el jesuïta Víctor Codina acaba l’article afirmant que ‘l’Evangeli és el més oposat al Duce, al Führer, al Caudillo “por la gracia de Dios” i als dirigents actuals que s’autoproclamen únics Salvadors i Messies insubstituïbles i necessaris.’
Els deixebles de Jesús de Natzaret hem de fer possible un món més acollidor i més humà, capaç de reconèixer-nos germans els uns dels altres. Un món solidari amb els pobres i amb els qui pateixen, amb els més desafavorits i amb els descartats, com ens demana reiteradament el papa Francesc. Els cristians hem d’allunyar de nosaltres la xenofòbia i el racisme. I també la indiferència, per així veure l’altre, siga qui siga, i siga com siga, com un germà. Jesús ens convida a la fraternitat. No a l’odi ni a la venjança. I també ens exhorta a fer realitat un món en pau. No a utilitzar la violència, ni la demagògia, ni la llei del més fort o la llei del Talió. L’Evangeli ens demana que ens servim els uns als altres. No que ens servim dels altres per al nostre profit. El Regne que Jesús va iniciar i que tots nosaltres estem cridats a construir cada dia, no és un regne de poder, que trepitja els més dèbils, sinó un regne de justícia, d’amor i de pau. Un Regne que és llibertat i alliberament. Un Regne que allibera les consciències oprimides. No que aixafa amb càrregues pesades, ni les afeixuga ni les condemna.
El món que Jesús ens convida a construir es fonamenta en l’amor fratern. No en l’exclusió de l’estranger ni en l’odi a qui és diferent. Per això el jesuïta Víctor Codina diu al seu article: ‘Que l’extrema dreta no invoque arrels cristianes, ni confonga el poble per formar una ultradreta cristiana.’ I és que cal no oblidar-ho: ‘Jesús va ser víctima del poder romà.’
També jo vos desitge en aquest 2019 que acabem de començar, com ens diu Honori Pasqual, que l’any nou ens sorprenga ‘per la solidaritat amb els empobrits, pel respecte a la sobirania dels pobles i per la renovació de l’Església.’ Una Església senzilla i vestida, no de poder sinó de les Benaurances. Una Església que no tinga por del diàleg amb el món modern. Una Església fidel al Regne i que vaja a les perifèries per trobar i acollir el proïsme. Una Església que aposte per la justícia i la defensa dels oprimits i que denuncie la mentida, la corrupció i l’opressió dels poderosos sobre els hòmens i sobre els pobles. Una Església que siga un espai de llibertat i d’alliberament, per construir un món en pau i en harmonia amb la natura.

dimarts, 8 de gener del 2019

El discurs traduït (VILAWEB/ONTINYENT, 06/01/2019)

Fa cinc anys (enguany no ho he fet, però ací tenen les dues versions 1 i 2) vaig perdre el temps llegint el discurs nadalenc que el rei espanyol (en aquell moment Juan Carlos de Borbón) va fer la Nit de Nadal. Un discurs que a la pàgina web Casa Real va ser traduït del castellà a les altres ‘quatre’ llengües de l’Estat: català, ‘valencià’, basc i gallec. Vaig estar comparant la gran diferència que hi havia del text en valencià amb els textos en basc, gallec i castellà, cosa que demostra que són llengües distintes.
Però a l’hora de comparar el text del rei de les versions valenciana i catalana, vaig trobar (en la primera pàgina del discurs, perquè ja no vaig voler continuar) que d’un total de 309 paraules, només 12 eren diferents: este i aquest, tots i tothom, eixida i sortida, exagere i exagero, hui i avui, patix i pateix, seua i seva, pense i penso, jóvens i joves, alcen i lleven, este i aquest, i assegure i asseguri.
Torne a dir-ho: d’un total de 309 paraules que n’hi havia en la primera pàgina del discurs, només 12 eren diferents en el text en valencià i en el català. Ja m’imagine la diferència de llengües que hi ha entre el valencià i el català, quan comparteixen el 96% de les paraules. Quan dues llengües com el valencià o el gallec, l’eusquera o el castellà tenen la majoria de paraules diferents, demostrem que són llengües diferents. Però quan ‘dues’ llengües com el valencià i el català tenen el 96% de les paraules iguals, són llengües diferents?
El 2013, ni la batlessa de València, ni el sr. González Pons, ni el sr. Font de Mora que, neguen sistemàticament la unitat de la llengua que parlem a Maó, Vinaròs, Lleida, Elx, l’Alcúdia, Manresa, Borriana, Ciutadella, Vic o Alcoi, denunciaren la ‘catalanització’ que feia la casa reial de la nostra llengua, amb paraules com assolitaltres, terminigarantir vosaltres.
Tampoc la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, denunciaren la Casa Reial per no traduir el discurs del rei amb les normes que utilitzen aquestes dues entitats.
Ni l’ex-conseller Font de Mora protestà a la Casa Reial per haver fet dos textos que compartien el 96% de les paraules i que, d’aquesta manera, refermen la unitat de la llengua que aquell ex-conseller, de trista memòria, negava.
És evident que malgrat l’argument que presenta les ‘dues’ versions del discurs del rei, aquestes persones no van fer cap acte de reconeixement de la unitat de la llengua, com demostren totes les universitats del món. El PP juga a la mentida i a la manipulació. Com Ciutadans. Saben i reconeixen en privat que encara que hi haja paraules diferents (com n’hi ha també entre el castellà de Màlaga i el de Bogotà), allò que parlem a Verdú, Vila-real, Manacor, Benicolet, Santpedor i Sueca, és la mateixa llengua. Però ho amaguen i juguen amb els sentiments de la gent.
Les versions valenciana i catalana del discurs del rei espanyol (el que fa cada any) no va servir perquè el PP, comparant els dos textos, acabe per sempre amb una postura irracional que nega allò que és obvi. De fet, quan un valencià de Borriana i un català de Gironella comencen a parlar, s’entenen perfectament. Amb distints accents (com el castellà de Salamanca i el de Mèxic), però s’entenen. I no és pel miracle de Pentecostès. No sé si serà perquè el rei amb el seu discurs va fer el miracle d’escriure ‘dues’  versions en ‘dues’ llengües ‘diferents’, però amb el 96% de les paraules iguals.
Crec que les versions valenciana i catalana del discurs del rei, fa dos anys, l’any passat i enguany, que entenem sense necessitat de traduccions ni de diccionari català-valencià, demostren un obvietat: la unitat de la llengua. I és que el 2015 vaig comparar només el primer paràgraf del discurs del nou rei, i de 34 paraules, només una és diferent: ‘aquesta’, en català i ‘esta’, en valencià. És a dir, un 2,9% de paraules diferents en aquest paràgraf i per tant un 97,1% de paraules exactament iguals.
Ara resultarà que el text del rei espanyol demostrarà que valencians i catalans compartim la mateixa llengua, una llengua que l’ex-conseller Font de Mora s’obstinava a no reconèixer, sense respectar les diverses sentències judicials del Tribunal Constitucional, del Suprem i del Superior de Justícia Valencià, que validaven la unitat lingüística i la legalitat de la denominació català.


Por de la llibertat (VILAWEB/ONTINYENT, 03/01/2019)

Com va passar anteriorment amb els repetidors de TV3 al País Valencià, fa quatre anys el govern de l’Estat (en aquell moment en mans del PP) també actuà amb prepotència contra la llibertat d’expressió obligant Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a tancar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.
Certament que aquella actitud de censura per part del PP no era nova, ja que des del gener de 2007 la Generalitat (també en mans del PP) va aconseguir tancar els repetidors de TV3 de la Carrasqueta (Alacantí), la Llosa de Ranes (Costera), Alginet (Ribera) i Morella (Ports), privant milers de valencians de poder veure una televisió que parla com nosaltres.
No he entès mai aquells que, en un món globalitzat, pretenen posar barreres a les ones de ràdio i de televisió, a no ser que el motiu d’eixa censura siga la por a la llibertat. Com és possible que una societat (i un govern com el del PP) que deia que defensava la llibertat com a base de la convivència i del progrés, negara la lliure difusió de les ones de ràdio o de televisió? Com s’entén que en ple segle XXI alguns intenten alçar barreres per interferir una televisió i una ràdio que parla la nostra llengua i que ofereix una programació atractiva, interessant i sense manipulació?
És per poder continuar veient TV3, amb els repetidors impulsats per ACPV, que milers de ciutadans ens vam mobilitzat per fer possible una Iniciativa Legislativa Popular (amb 670.000 signatures recollides) perquè s’aplicara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest text estableix que els governs signants han de garantir (sense cap entrebanc jurídic) la recepció de ràdios i de televisions que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions diferents. Cal dir que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries va ser signada el 1992 pel govern de Felipe González i ratificada pel Congrés de Diputats espanyol l’any 2000, amb José M. Aznar de president del govern espanyol.
Per què en ple segle XXI no s’afavoreix una televisió i una ràdio sense fronteres? O és que es pot frenar la lliure difusió de la nostra llengua? Com molt bé deia el batle de Morella el 2010, l’actitud de la Generalitat ‘no s’ajusta a la manera moderna d’entendre la comunicació, perquè en un món global, la cosa raonable és que cada ciutadà tinga la llibertat d’elegir els continguts que vol consumir.’ Però curiosament, el  batle de Morella és l’actual president del País Valencià, que no fa res perquè els valencians puguem veure TV3. I que diu amén a allò que ve de Madrid.
Ningú no està obligat a veure TV3 ni a escoltar Catalunya Ràdio. Amb l’acció de clausurar els repetidors, el PP va impedir (i ara ho fa el PSOE) que qui sí que volem veure TV3 i escoltar  Catalunya Ràdio ho puguem fer. És qüestió de legalitats o de por a la llibertat? Per als cristians, com va recordar el papa Benet XVI, la llibertat i la veritat han d’anar juntes, perquè si se separen apareix el risc de la prevaricació.
Com va dir l’escriptor Joan Francesc Mira pel que fa al repetidors que es van clausurar, ‘el que és greu és la destrucció d’una possibilitat real existent, assumida i aprofitada per moltíssima gent.’
En un temps on des de qualsevol part del món podem sintonitzar la CNN o Al Jazeera, és ridícul de censurar les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio.
En un estat normal, el ministre d’Indústria, en compte de tancar ràdios i televisions, afavoriria la llibertat d’expressió. I és que la censura no és mai un factor de convivència i de llibertat. Perquè qualsevol retallada de l’oferta informativa és un empobriment de la cultura i un pas arrere en els drets dels ciutadans. I és per això, precisament, que el govern espanyol va prohibir les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio. I desgraciadament, ara, també el govern de l’estat, en mans del PSOE i amb la passivitat del govern del Botànic, continua impedint que veiem TV3.
De la mateixa manera que el PP retallava drets sanitaris i educatius, també retallaven la llengua i la llibertat d’expressió. I és que tenien por de la llibertat. El que no m’esperava és que el PSOE, amb el sr. Puig, després de més de tres anys de govern del Botànic (o del bonsai?) continuaria impedint la recepció de TV3 al País Valencià.
Voldria que el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua denunciaren públicament la censura del govern de Madrid (el d’abans i el d’ara) i la connivència o la passivitat del govern Valencià.


dijous, 3 de gener del 2019

Jornada Mundial de la Pau (VILAWEB/ONTINYENT, 01/01/2019)

Com cada any, l’1 de gener celebrem la Jornada Mundial de la Pau, enguany centrada en el lema ‘La bona política està al servei de la pau’. És per això que el papa Francesc, en el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, ens crida a ser constructors i artesans de pau per al nostre món.
El papa ens recorda que ‘la pau és al centre de la missió dels deixebles de Jesús’ i que és ‘com l’esperança de què parla el poeta Charles Péguy, com una flor entre les pedres de la violència.’ En aquest desig per construir la pau, el papa ens recorda també que ‘la recerca del poder a qualsevol preu, porta a l’abús i a la injustícia’ i pel contrari, ‘la política és un vehicle per edificar la ciutadania.’ Cal que recordem que Jesús demanà als seus deixebles que no foren amos dels altres sinó servidors, un consell molt apropiat per als polítics: ‘Qui vulga ser el primer, que es faça l’últim de tots i el servidor de tots’ (Mc 9:35).
Cal tindre en compte, i això ho haurien de tindre molt presents els polítics, tal i com ens diu el papa, que ‘la funció i la responsabilitat política constitueix un desafiament per a tothom qui rep el manament de servir el seu país.’ Per això ‘si la política es fa en el respecte a la vida, a la llibertat i a la dignitat de les persones, pot convertir-se en una forma eminent de la caritat.’
En aquest missatge amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, el papa ens recorda les benaurances adreçades als polítics que va escriure el cardenal vietnamita François-Xavier Nguyer Van Thuan; ‘Feliç el polític que mostra credibilitat, qui treballa pel bé comú i no pel seu interès, qui és coherent, qui sap escoltar, qui no té por.’
El papa exhorta els polítics a treballar per un món més pacífic, ja que ‘la bona política està al servei de la pau.’ El papa també denuncia els vicis dels polítics, que haurien d’evitar, causats per ‘la ineptitud personal i distorsions en l’ambient i en les institucions.’ És evident que els vicis dels polítics ‘resten credibilitat als sistemes’ i a més, ‘són una vergonya de la vida pública’, sobretot ‘l’enriquiment personal’, pel qual molts dirigents polítics han estat condemnats.
El papa anima a fer bona política, que és aquella que ‘promou la participació dels jóvens i la confiança en l’altre’. Tenint en compte, com ens recorda el papa, que ‘vivim en un temps de desconfiança, que té les arrels en la por a l’altre o a l’estranger’ i també en ‘l’ansietat de perdre beneficis personals’, Francesc fa una denúncia de la guerra i de ‘la proliferació incontrolada de les armes’, que són ‘contràries a la moral i a la recerca de la concòrdia’. Per això el papa en la seua aposta per la pau demana la implicació de tothom per aquest valor, ja que ‘hui les nostres societats necessiten artesans de pau.’
El papa també denuncia ‘els discursos polítics’ que ‘culpen els emigrants de tots els mals.’ Per això el papa ens recorda que ‘la pau es fonamenta en el respecte de cada persona’ i no en l’atac continu i demagògic que l’extrema dreta fa dels immigrants, culpabilitzant-los de tot. Afortunadament, associacions catòliques com Càritas, la Conferència de Religiosos i Religioses, Justícia i Pau i la Comissió Episcopal de Migracions, han denunciat les polítiques migratòries ‘on la seguretat i el control de fronteres està per davant dels aspectes humanitaris i socials, que converteixen les reixes i el Mediterrani en espais de mort, sofriment i vulneració dels drets.’ Cal dir que aquestes associacions, en consonància amb el desig del papa d’acollir els immigrants, rebutgen ‘l’escandalosa política de braços caiguts davant els rescats d’immigrants en alta mar.’
Amb motiu del 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, el papa Francesc ens demana que treballem per la pau, que sempre ‘és fruit d’un gran projecte polític, que es fonamenta en la responsabilitat recíproca i en la interdependència dels éssers humans.’
El papa acaba el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial d’aquest 1 de gener, recordant-nos que ‘la pau és una conversió del cor i de l’ànima’, i que així ens permetrà arribar a ‘la pau amb nosaltres mateixos, amb l’altre (l’estranger, el pobre, el que sofreix) i amb la creació.’


El rei espanyol i la convivència (VILAWEB/ONTINYENT, 29/12/2018)

En el seu missatge nadalenc, el rei espanyol Felipe VI ha cridat enguany a enfortir i a preservar la convivència. Ha demanat als espanyols que eviten ‘el rancor’, ha criticat el risc de ‘la divisió’ i els ha encoratjats a treballar per ‘mantenir la concòrdia.’ Certament que aquest desig és ben lloable. Però em sembla que hauria de començar ell mateix a enfortir i a preservar la convivència en la seua família, a afavorir la concòrdia entre sa mare i la seua dona i a evitar la divisió i el rancor entre els seus familiars. Només cal recordar el conflicte entre la reina emèrita i l’actual el diumenge de Pasqua a l’eixida de la missa a la catedral de Palma.
Per altra part, que el rei espanyol cride a la convivència després del seu discurs del 3 d’octubre de l’any passat és una ironia. Cal recordar que el 30 de gener de 20l8, quan el rei Felipe atorgà a la seua filla Elionor el Toisó d’Or, li digué: ‘Habrás de respetar a los demás, sus ideas, sus creencias, te guiarás permanentemente por la Constitución y servirás a España con humildad. Harás tuyas todas las preocupaciones, alegrías, anhelos y sentimientos de los españoles. Todas tus acciones se habrán de guiar por la dignidad y la ejemplaridad, por la honestidad y la integridad, por la capacidad de renuncia y de sacrificio, por tu entrega sin reserva a tu país y a tu pueblo.’
Que el rei diguera a la seua filla ‘“habrás de respetar a los demás, sus ideas, sus creencias’ sona a broma, quan hem vist el seu respecte a les idees d’una majoria de catalans. En compte de mantenir una actitud neutral, el rei, amb el seu discurs l’octubre de 2017, dilapidà la seua pretesa neutralitat, ja que es va alinear amb els partits del 155, posant-se al costat del govern dels colps de porra i el ‘a por ellos’.
Si el rei espanyol respectara les creences i les idees i fera seues les preocupacions, no hauria parlat com ho va fer el 3 d’octubre de 2017.
Per això tenia més raó que un sant el president nord-americà, Thomas Jefferson, quan digué: ‘Jo era bastant contrari a les monarquies abans d’anar a Europa. Però des que he vist com són, ho sóc deu mil vegades més.’
Per altra part, el discurs nadalenc del rei contrasta, i molt, amb el que va fer la reina de la Gran Bretanya, quan digué: ‘Fins i tot amb les més profundes diferències, tractar els altres amb respecte, i com a éssers humans, és sempre un bon primer pas cap a una millor comprensió.’
Però de la mateixa manera que Pedro Sánchez i Mariano Rajoy no tenen res a veure amb David Cameron, tampoc el rei Felipe no és la reina del Regne Unit de la Gran Bretanya.


Bon Nadal! (VILAWEB/ONTINYENT, 25/12/2018)

Un any més Nadal, la commemoració del naixement de Jesús a Betlem, omple de goig l’Església i el món. És Déu que es fa home i que ve a nosaltres a compartir la nostra vida i la nostra història. I en Nadal els creients, encara que per tradició cultural també ho fan molts no creients, posem el pessebre i l’arbre de Nadal, dos signes, que com ha dit el papa Francesc, ‘mai no deixen de fascinar-nos’, ja que ‘ens parlen de Nadal i ens ajuden a contemplar el misteri de Déu fet home per estar a prop de cadascun de nosaltres’. Com ens diu el papa, en el pessebre o betlem ‘descobrim com un reflex de la llum i de la tendresa de Déu’ i per això el pessebre ens ajuda a viure la festa del naixement de Jesús.
És en el pessebre, amb Jesús, Maria i Josep, amb els pastors i els reis d’Orient, on descobrim la presència del Déu Infant, que és acollit pels senzills i pels nets de cor, pels pobres i per aquells que confien en Déu. Jesús no és acollit pels poderosos com Herodes (i com els Herodes actuals), ni pels orgullosos, ni tampoc pels qui són insensibles al sofriment del nostre món. Per això Nadal ens convida aquella fraternitat que ens fa descobrir el Déu Infant en qui pateix. I per això mateix posem al pessebre els pastors, que són els pobres, com hui ho són els refugiats o els immigrants. I també qui no té res, com Maria i Josep, que no van trobar un lloc per a refugiar-se, com qui hui viu al carrer. I els reis vinguts d’Orient, que guiats per una estrela buscaren el Déu Infant. Per això el pessebre de l’extrema dreta no té ni reis, és a dir, estrangers, ni pobres. El pessebre de l’extrema dreta no vol immigrants, ni refugiats, ni àrabs, ni negres, com els Reis d’Orient.
Nadal és el Déu-amb-nosaltres. Per això a Nadal, com ha dit el papa, ‘no naix un arbre. Naix Jesús’, la Paraula de Déu, el Déu que es fa carn. I per això els cristians no podem celebrar un Nadal sense que es note. Difuminat, maquillat o desfigurat. Un Nadal en el qual el consumisme, la festa i la gresca no ens deixen veure el misteri de l’amor de Déu, revelat en l’Infant de Betlem. Com ha dit molt encertadament Núria Iceta, ‘Nadal és despullar-se de tot i anar a la senzillesa d’un estable, del naixement d’una promesa de futur. És la simplicitat d’una família que trenca esquemes’. I és que els llums al carrer i els dinars i sopars o els regals, poden emmascarar i amagar l’autèntic significat de Nadal. En aquests dies de Nadal, com diu Núria Iceta, desgraciadament, ‘l’excés de llums no és per veure-hi millor, sinó per enlluernar-nos i difuminar els matisos’. Per amagar l’autèntic sentit del Nadal.
Dissimular o emmascarar Nadal és mirar cap a una altra banda. És tindre Jesús (i amb ell tothom qui pateix) segrestat o oblidat. Per això l’any passat l’amic Joan Francesc Mira, escandalitzat per aquells que amaguen l’autèntic sentit del Nadal, m’escrivia un mail que, amb el seu permís, reproduesc: ‘Per a mi és molt trist, cada any, comprovar l’estupidesa (cultural i històricament suïcida) de tants suposats “progres”, “laics”, o gent que es diu d’esquerra, que pretenen deixar sense contingut una festa que sense el fonament cristià, resulta buida i banal…..Així, el Nadal’, continuava Joan Francesc Mira, ‘seria només menjar i beure, fer gresca, consumir i tot això….una pena’. L’amic i escriptor valencià em deia encara: ‘Només faltava el “Papà Noel”, vingut des dels boscos boreals, a substituir els nostres pobres pastors de Betlem i els entranyables Reis de sempre. En fi, estimat, que entre els fidels profunds com tu i els teus companys, i els cristians “practicants” i culturals com jo, no sé si aconseguirem aturar el disbarat destructiu d’una “laïcitat” mal entesa i pitjor aplicada’. L’amic Joan Francesc Mira també m’envià un article seu publicat a la revista El Temps en 2015 on exposava magistralment quin és el sentit del Nadal.
També el periodista Manel Cuyàs, en el seu article ‘Llums de Nadal’ al diari Avui posa en relleu la incongruència del Nadal ‘descafeïnat’: ‘L’altre dia vaig passar pels carrers cèntrics de la capital i l’ànima em va caure als peus’, amb llums que ‘tant serveixen per Nadal com per una revetlla’. L’escriptor recorda que quan era menut, i hi veia el Bon Nadal als llums als carrers: ‘Va ser la primera expressió escrita en català permesa públicament, a condició que a l’altre cap de carrer digués: Felices Navidades’. I diu encara Manuel Cuyàs: ‘El Bon Nadal i la seva traducció han desaparegut en favor del “Bones festes”. Si dius “Bones festes”, és lògic i normal que els llums que les celebren serveixin per Nadal i per una festa major.’
També la periodista Empar Moliner, provinent d’una família de Borriana, ha escrit l’article: ‘Nadal laic’ al diari Ara on ens recorda la felicitació de Nadal dels reis d’Espanya, en una foto a un mirador d’Astúries. Al rei, com diu Empar Moliner, ‘li han donat un bastó d’attrezzo, com si fos un pastor de cabres (hispàniques)’. Empar Moliner diu que al rei, ‘el bastó li queda molt bé, i, de fet, sembla més útil per reclamar mà dura contra els catalans que per fer una caminadeta’. La periodista diu finalment que la dels reis és una felicitació ‘laica’. I continua així: ‘Però això quin sentit té? El Nadal és una festa religiosa. I si tu vols felicitar els súbdits de manera “laica”, no els felicitis per Nadal. Felicita’ls per Cap d’Any o pel Dia Sense CotxesFelicitar el Nadal de manera laica és tan absurd com inaugurar una carnisseria de manera vegana, com fer esport de manera sedentària, com ser participant en orgies de manera cèlibe, com voler la igualtat i ser monàrquic.’
I és que Nadal és la festa de l’amor de Déu. Per això el bisbe màrtir Òscar Romero deia el 24 de desembre de 1979, uns mesos abans que l’assassinaren: ‘Hauríem de buscar l’Infant Jesús, no en les imatges boniques dels nostres pessebres. Hauríem de buscar-lo en els xiquets desnodrits que han anat a dormir sense sopar, entre els xiquets que venen diaris i que s’adormiran embolcallats en els periòdics, als portals.’
Que el Nadal ens faça nàixer en nosaltres l’amor de Déu, per així reconèixer l’Infant del pessebre en els pobres, en els immigrants i en els refugiats, en qui viu sol, en els qui són a la presó o a l’exili, en els ancians abandonats o en els xiquets que passen fam. Que Nadal ens ajude a deixar de banda els egoismes i la superficialitat de vida, el consumisme i la indiferència envers qui pateix.
Que Nadal, que el Déu-amb-nosaltres, ens ajude a eixir de nosaltres mateixos per anar a l’encontre de tots els qui sofreixen.
Bon Nadal!

Dos-cents anys de 'Santa Nit' (VILAWEB/ONTINYENT, 27/12/2019

Aquesta Nit de Nadal passada vam commemorar el segon centenari de la nadala ‘Santa Nit’, possiblement el cant nadalenc més conegut i més cantat de tots els que existeixen. I amb més versions.
Aquest cant tan tradicional en les festes del Nadal és un poema que va escriure fa una miqueta més de dos-cents anys el jove capellà Joseph Mohr (1792-1848), rector de la parròquia austríaca d’Oberndorf, una vila a prop de Salzburg, als Alps austríacs, i que va ser musicada per Franz Xaver Gruber (1786-1863). Va ser el 1816 quan el jove rector Joseph Mohr va escriure el poema de sis estrofes (tot i que normalment en cantem tres) ‘L’any sense estiu’, pel gran fred que aquell any va gelar les collites, amb la consegüent fam a la zona. La lletra, que parla del desig de pau, d’esperança i de consol, vol transmetre l’ideal d’unitat dels pobles. Aquest poema, en un principi, va ser pensat per a guitarra, ja que l’orgue que hi havia a l’església d’Oberndorf no es podia utilitzar per trobar-se en pèssimes condicions a causa dels ratolins. I com que no hi havien diners per arreglar-lo, el ‘Santa nit’ s’interpretà amb guitarra aquell 24 de desembre de 1818.
Van ser el capellà Mohr i el mestre d’escola i organista músic Gruper, que junts van cantar per primera vegada aquesta nadala, acompanyats d’una guitarra. El cant d’aquest poema, tan emotiu (i ara tan conegut) i que expressa tanta tendresa i emotivitat, va entusiasmar la gent i per això es va propagar amb molta facilitat.
Traduïda a més de tres-centes llengües del món, el 2011 la nadala va ser declarada per la UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Per això cada Nit de Nadal i durant tot aquest temps litúrgic de Nadal i Epifania el ‘Santa Nit’ ens acompanya i ens porta tants i tants records de la infantesa, dels pares (amb qui la cantàvem) que ja ens han deixat, o dels amics que ja no es troben amb nosaltres.
El ‘Santa Nit’ ens recorda també la gent que pateix: els ancians que viuen sols, els malalts, els xiquets que no han conegut l’amor, els refugiats que, davant la indiferència d’Europa, moren al Mediterrani, la gent que no arriba a final de mes, les dones assassinades per la violència de gènere, els immigrants que fugen de la misèria, els qui han caigut en la depressió… i tantes i tantes persones que ploren i que tenen el cor esquinçat pel dolor.
I amb tot, igual que fa dos-cents anys, el ‘Santa Nit’ és un cant que ens convida a l’esperança, a lluitar per la pau i a portar l’alegria als qui l’han perduda, malgrat tantes desgràcies i tantes injustícies com hi ha al món.
El ‘Santa Nit’ és com una flama que ens il·lumina enmig de tantes foscors, perquè és un cant que obri nous horitzons i que ens encoratja a començar de nou, a no donar-nos mai per vençuts, a mirar els altres amb el cor, sense rancúnies, sense malfiances ni recels.
El ‘Santa Nit’ ens anima a ser sol·lícits amb qui pateix i a estar al costat de qui viu un moment difícil. I ara pense en un amic meu, Rafa (i en la seua muller) ingressat a l’hospital de la Ribera des del 31 d’octubre, i en una amiga, M. Josep, que, recentment, al mateix hospital, l’han intervinguda d’urgència. I en Victòria, que fa uns mesos va perdre el seu marit, l’amic Pepe.
El ‘Santa Nit’ ens descobreix que l’altre, siga qui siga, és el nostre germà i per això acollim qui ve a trobar-nos, lluny de xenofòbies i de racismes.
El ‘Santa Nit’ també ens encoratja a lluitar per la justícia i per la pau i al mateix temps ens empeny a denunciar la falta de llibertat i l’empresonament, del tot injust, de persones innocents, com els líders independentistes catalans, privats de llibertat només per donar veu als ciutadans per mitjà de les urnes.
El ‘Santa Nit’ ens porta un missatge de pau i d’alegria, perquè el Déu Infant ve a compartir la nostra vida i la nostra història. I per això cantem: ‘Santa nit, plàcida nit/ els pastors han sentit/ l’al·leluia que els àngels cantant,/ en el món han estat escampant:/ el Messies és nat, el Messies és nat.’
Que la nit del dolor i del sofriment en tantes persones quede il·luminada per aquest cant tan entranyable, un cant amb el qual acollim el Déu-amb-nosaltres, present en cadascun dels hòmens i dones de bona voluntat.
Sant Nadal!


Juanjo Enrique-Tarancon, un home bo (Catalunya Religió, 02/01/2019)

(Josep Miquel Bausset) L’amic Juanjo Enrique-Tarancon ens ha deixat. Se n’ha anat amb discreció, ell que era una persona senzilla. Ja feia temps que sabia que Juanjo tenia una malaltia greu que ell ha portat amb enteresa i amb esperança. Fa uns dies li vaig enviar la felicitació de Nadal, com feia cada any, i sé per la seua esposa Vicen, que Juanjo la tenia al costat d’on estava. Hi havia entre nosaltres una amistat degut a l’admiració que els dos teníem pel cardenal Vicent Enrique Tarancon.
Juanjo era un home bo que sempre va estar al costat del cardenal, fent-li de xofer i fins i tot protegint-lo en moments difícils per al cardenal de Borriana, sobretot durant la Transició quan l’extremadreta cridava amb ràbia: “Tarancon al paredón”.
Juanjo, amb una prejubilació que li permetia estar al costat de son “tio”, com ell carinyosament l’anomenava, va acompanyar el cardenal en els seus desplaçaments. I va ser en morir Tarancon, el novembre de 1994, que Juanjo va guardar i difondre el llegat del cardenal. La il·lusió de Juanjo era que tot el que ell tenia del cardenal, estiguera a Borriana, al Museu Tarancon, construït per l’ajuntament de la capital de la Plana Baixa. Però malgrat que l’edifici estava fet, no va ser així. I no per culpa de l’ajuntament. Per això Juanjo, cansat d’esperar un lloc digne per al llegat del cardenal, cedí aquest immens tresor a la parròquia Maria Auxiliadora de Borriana.
Del llegat del cardenal, que Juanjo va custodiar amb veneració, la part més important és la del seu arxiu, amb cartes i altres documents de gran importància.        
L’èxit del centenari del naixement del cardenal Tarancon, inaugurat el maig de 2007, va ser degut en gran part a l’interès i a la tenacitat de Juanjo (i de Jordi Bort) que posà a disposició de l’ajuntament de Borriana el llegat del cardenal i que va ser exposat en una mostra que l’ajuntament va fer. Va ser en aquesta exposició, el novembre de 2007, on vaig conèixer Juanjo i on va començar una amistat de la qual sempre m’he sentit molt honorat.
Juanjo i jo ens hem vam vore diverses vegades, tant a Borriana, com també a l’Alcúdia i a Montserrat, ja que va voler que al nostre monestir microfilmàrem l’arxiu del cardenal Tarancon, per tal de tindre una documentació tan valuosa.
Juanjo sempre va tindre un orgull sa per la figura i l’obra de son “tio”, poc recordat per la majoria dels bisbes espanyols. En una entrevista que li feren, Juanjo es dolia del tracte de l’Església espanyola per la figura del cardenal de la Transició. Juanjo, un home educat i alhora sincer, sense pèls a la llengua, deia: “El cardenal Tarancon va estar uns anys una miqueta oblidat, més que per la gent, pels d’ell. La nova Conferència Episcopal que va eixir després d’ell i de Don Gabino Díaz Merchan, era una miqueta més a la dreta, més conservadors”. Juanjo, amb més raó que un sant afirmava en relació als bisbes que foren ordenats després de deixar Tarancon la presidència de la Conferència: “Creien menys que Tarancon en l’aplicació del Vaticà II”.  I continuava Juanjo: “Tarancon va ser una miqueta oblidat, per això molts bisbes després de 50 anys del Concili, encara no ho han acabat d’entendre”.
En la Miscel·lània que l’ajuntament de Borriana dedicà al cardenal Tarancon i que coordinà Vicent Rios, l’aleshores alcalde, J. R. Calpe, destacà “la innegable  rellevància de l’actuació de Tarancon” i lamentà, amb raó, el fet que “no totes les institucions donaren a la commemoració la importància que nosaltres enteníem que havia de tindre”. Com deia molt encertadament J. R. Calpe, “hem tingut una certa amarguesa en comprovar que els temps actuals no estan impregnats de l’esperit taranconià” i per això, “sense l’impuls de la societat borrianenca, aquest Centenari hauria quedar apartat de l’agenda de les administracions públiques, entitats i jerarquia eclesiàstica, que començaren a sepultar-lo en un injust oblit”.  
Com va dir l’any passat l’alcaldessa de Borriana, M. Josep Safont, el cardenal Tarancon va ser “un referent d’una forma d’actuar socialment i d’entendre l’Església. Per això la seua obra i llegat segueix vigent”.
Ja seria hora, com a homenatge a Juanjo que tant va treballar per fer-ho realitat, que s’inaugurara el Museu Cardenal Tarancon, amb el valuós llegat que el nebot del cardenal, Juanjo Enrique-Tarancon guardà amb tanta estima i que va voler deixar a la ciutat.


A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT