dilluns, 28 d’abril de 2014

Els miracles de Sant Vicent (LEVANTE-EMV, 28/04/2014)


Hui dia de Sant Vicent Ferrer, els altars instal·lats a València i també a alguns pobles, representaran diversos miracles atribuïts al patró del País Valencià. Seran els miracles tradicionals que es representen cada any. Però estic segur que Sant Vicent, enguany, farà altres miracles que els valencians necessitem amb urgència!! 

Un miracle que hui farà Sant Vicent, és que inspirarà a l'arquebisbe de València perquè a la catedral del Cap i Casal, no totes, però sí la meitat de les misses que es fan en aquest temple, siguen en valencià! El mateix passarà a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i a totes les esglésies de les comarques valencianoparlants.


Un altre miracle, per tal de fer possible l'anterior, és que el nostre sant farà que l'arquebisbe de València, juntament amb els bisbes d'Oriola-Alacant, Sogorb-Castelló i Tortosa, finalment aproven els textos litúrgics en valencià, que ha preparat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per mitjà de la intercessió de Sant Vicent, els bisbes del País Valencià també recomanaran als rectors valencians, que utilitzen el Llibre del Poble de Déu, que amb tanta sol·licitud preparà el P. Pere Riutort.

L'altre miracle que hui farà Sant Vicent, serà inspirar al Govern Valencià perquè els treballadors de RTVV siguen readmesos per posar en funcionament Canal 9 i Ràdio 9. El president Fabra, gràcies a la protecció de Sant Vicent, també defensarà la llibertat d'expressió, i autoritzarà la reobertura dels repetidors de TV3 i de Catalunya Ràdio.

Sant Vicent farà que tots els diputats a les Corts Valencianes que estan imputats, dimitiran per honestedat, per començar així la regeneració de la vida pública, bassada en l'honradesa, el treball, la llibertat i la veritat. 

L'altre miracle que farà hui Sant Vicent, serà augmentar la sol·licitud del Govern de la Generalitat pels malalts dependents, els immigrants, els aturats i els pensionistes, que, finalment rebran l'ajuda que necessiten per poder viure dignament.

Sant Vicent també ajudarà els ajuntaments valencians, per tal que no es vegen asfixiats pel Govern de l'Estat, que haurà de respectar l'autonomia local.

L'altre miracle de Sant Vicent, serà inspirar al Govern Valencià perquè defense la llengua i la cultura del nostre País i afavorir l'ensenyament en valencià. Evidentment el Govern Valencià no tancarà cap línia en la nostra llengua.

Sant Vicent il·luminarà els nostres polítics per acabar amb la xenofòbia i el racisme, i perquè els governs d'Europa comencen a invertir econòmicament en els països del Tercer Món, per així retornar-los l'espoli que en èpoques colonials va fer el Primer Món. D'aquesta manera s'acabarà l'emigració dels qui fugen del seu país, no per gust, sinó per necessitat! 

Sant Vicent també farà hui que el Govern Valencià es preocupe pels xiquets i xiquetes que passen fam. I farà que la Generalitat torne als ancians que viuen sols, el servei de teleassistència que els va llevar, diuen, que per falta de diners.

diumenge, 27 d’abril de 2014

Pregària a Sant Vicent Ferrer (VILAWEB/ONTINYENT, 27/04/2014)

Pare Sant Vicent: Malgrat l’alegria del temps pasqual (on la llosa del sepulcre no ha pogut empresonar Jesús) l’Església valenciana continua arraconant la nostra llengua de la litúrgia i del Seminari, de la Facultat de Teologia i dels llibres de baptisme.

Malgrat que el nou bisbe de Roma, Francesc, ha obert una nova primavera en l’Església, la jerarquia valenciana, Pare Sant Vicent, continua hivernant la nostra, i la teua llengua, excloent-la dels temples i de la formació dels seminaristes.

De fet, l’Església i l’Exèrcit, són les dues úniques institucions, pare Sant Vicent, que continuen marginant la llengua dels valencians! Malgrat la bona llavor que van sembrar els benemèrits mossens Vicent Sorribes i Antoni Sanchis i el P. Vicent Faus, el G. Francesc de B. Banyuls, o Sanchis Guarner i Ferrer Pastor, l’Església Valenciana, Pare Sant Vicent, encara continua excloent el valencià de la vida de les comunitats cristianes. Amb notables excepcions, com els mossens Alexandre Alapont, Vicent Sarrió, Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, August Monzon, Jesús Corbí, Tiburci Peiró, Maneul Martín Nebot, Jesús Belda, els germans Ruix o Vicent Micó, els escolapis Francesc Mulet i Enric Ferrer, el P. Pere Riutort o els amics de les revistes Saó i Cresol i l’Associació Bisbe Climent de Castelló.

En ple segle XXI, quan la nostra llengua ha entrat (tímidament això sí) a l’escola i a l’administració, als mitjans de comunicació i a la Universitat, l’Església Valenciana, Pare Sant Vicent, continua ignorant la llengua amb la qual vas predicar a Catí, Xixona, Llíria i Agullent i a gran part d’Europa Occidental.



La teua predicació va atraure multituds i la teua saviesa i la teua fama de taumaturg, va fer que te foren reconeguts “873 miracles com a autèntics per la Cúria romana”, com ens recordava el professor Joan. Francesc Mira.

En el dia que els valencians celebrem la teua festa, et demane la teua intercessió sobre el nostre País i la nostra Església. Gose demanar-te, Pare Sant Vicent, un últim miracle. Segurament el més gran de tots els que has fet! Si vas curar tants i tants malalts, jo te demane que cures la nostra Església de la seua animadversió a la nostra llengua. Et demane la teua intercessió, perquè l’Església Valenciana siga sensible a la nostra llengua i a la nostra cultura. Que els bisbes  i els capellans del nostre País, Pare Sant Vicent, normalitzen el valencià a la litúrgia i a la catequesi, als seminaristes i als llibres eclesiàstics i als cantorals. Et demane, Pare Sant Vicent, que la traducció dels llibres litúrgics que ha fet l’AVL siguen, finalment, reconeguts i aprovats, per tal de fer possible una litúrgia fidel a les nostres arrels i a la nostra cultura. I també que El Llibre del Poble de Déu que el bon capellà Pere Riutort va preparar, siga utilitzat a les nostres parròquies.


Cada dilluns de la segona setmana de Pasqua, en la teua festa, són molts els miracles que es representen als altars dels nostres pobles. Jo et demane, Pare Sant Vicent el miracle de la llengua a l’Església. Perquè certament serà un miracle!! Però no per al dia de la teua festa només, sinó per a tot l’any litúrgic. Amén.         

dissabte, 26 d’abril de 2014

El papa Joan XXIII (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 26/04/2014)

Aquest diumenge el papa Francesc canonitzarà el papa Joan XXIII, el papa de la bondat, mort el 3 de juny de 1963. Però qui era el papa Roncalli?

A la mort de papa Pius XII, el conclau, reunit a Roma, elegí com a successor el cardenal Roncalli, que prengué el nom de Joan XXIII. En un món difícil i que veia amb suspicàcia tot allò que era religiós, Joan XXIII va ser un aire fresc i nou, que va renovar i donar nova vitalitat a l’Església.

El món havia nascut, en el millor dels casos, d’esquena a l’Església, quan no enfrontada amb ella. Per això l’Església durant el segle XIX havia optat per estar a la defensiva, llançant tot un cúmul d’anatemes contra la modernitat. A més l’Església, arrelada en estructures medievals, amb una sensibilitat de contrareforma, utilitzava un llenguatge inintel·ligible. Els papes i els bisbes no volien vore la transformació ideològica que la revolució industrial dels segles XVIII i XIX havien produït en la societat. Per altra banda, en l’Església hi havia una psicosi de por davant la ciència o davant qualsevol pensament renovador o avançat. Les condicions objectives per a un pensament liberal cristià, eren absents al si de l’Església, sobretot per la vigilància inquisitorial de la Congregació del Sant Ofici. Per això era impensable un acostament de l’Església al món obrer i a la ciència.   

Enmig d’aquesta situació realment conflictiva, Joan XXIII va ser un home obert i lliure, lector de Bernanos, Mauriac, Mallarmé i Malraux, va arribar a dir del Sant Ofici: “és la meua corona d’espines”.  I és que el papa Roncalli, que  va ser un home ple de la bondat de Déu, portava en el seu cor la senzillesa i l’alegria de les benaurances.

Angelo Giuseppe Roncalli va nàixer el 25 de novembre de 1881 a Sotto il Monte, molt a prop de  Bèrgam. Va entrar al seminari quan tenia 11 anys, i va ser ordenat capellà el 1904 i professor d’Apologètica i d’Història Eclesiàstica al Seminari de Bèrgam en plena crisi antimodernista. Un amic seu, Giuseppe Moioli va haver d’abandonar la seua càtedra de Sagrada Escriptura, acusat de modernista i alguns fanàtics van arribar a sospitar també de Roncalli.


Fou secretari del bisbe Radini-Tedeschi i posteriorment, el 1925 va ser nomenat Visitador Apostòlic de Bulgària, primer i després de Turquia i de Grècia. Allí, enmig de dificultats, va ser sempre un home de pau i de diàleg i va fer seu el lema de sant Gregori el Gran: “vore-ho tot, dissimular moltes coses i corregir-ne poques”. En la seua missió pastoral, no va ser mai un enemic, ni un diplomàtic astut, ni un imperialista espiritual com havien pensat d’ell al principi. És d’aquesta manera que va saber ser un home que construïa ponts de diàleg i d’entesa i tirava per terra els murs de divisió i d’enfrontaments. Va salvar durant la II Guerra mundial, milers de jueus que estaven perseguits pels nazis. Roncalli , home d’una gran humanitat, en el seu temps de nunci a Turquia, va ser un clar defensor dels Drets Humans i en particular dels jueus perseguits pel nazisme. Per mitjà del correu vaticà, Roncalli envià a l’arquebisbe de Budapest, Ángelo Rotta, milers de “certificats d’immigració” a Palestina, a favor dels jueus hongaresos. Una segona iniciativa de Roncalli, va ser la dels “baptismes de conveniència”, un audaç invent seu que vorejava la il·legalitat respecte el Dret Canònic. Però en aquell moment no hi havia límits davant la urgència per salvar multituds condemnades a les cambres de gas. Així, 80000 jueus obtingueren certificats baptismals que no els comprometies definitivament, però que els nazis, en les seues arbitràries construccions teòriques, reconeixien com una credencial que els permetia eixir del país.

El 1944 va ser nomenat Nunci del Vaticà a París, enmig d’un ambient complicat entre el govern de De Gaulle i els bisbes francesos, col·laboracionistes del Règim de Petain.  Roncalli, de seguida va establir amistat amb persones “políticament no correctes” i amb polítics d’esquerra, com el socialista Auriol o l’anticlerical Edouard Herriot. Roncalli havia dit més d’una vegada: “em trobe millor entre ateus i comunistes, que entre alguns catòlics fanàtics i fonamentalistes”. El seu caràcter afable, ple de simpatia i de simplicitat, afavoria el contacte amb tothom. Finalment el 1953, en deixar la nunciatura a París fou nomenat cardenal i Patriarca de Venècia.

Però va ser el 1958, quan el conclau que buscava un papa de transició, va escollir al cardenal Roncalli, amb 77 anys, per succeir a Pius XII. La seua presència al Vaticà, de seguida es va fer notar: no li agradava menjar sol com manava el protocol, eixia a visitar presons, hospitals i parròquies i amb el seu caràcter obert i simpàtic va conquerir no solament l’Església, sinó també el món. Fins i tot els allunyats de la fe, veien al papa Roncalli amb simpatia, perquè era un papa diferent dels altres, amb una gran humanitat, més senzill,  allunyat de condemnes, acollidor de tots, creients i no creients.

El papa Joan, en un primer moment, va entusiasmar els monsenyors de la Cúria, que esperaven un home piadós, sense massa conviccions teològiques, gris, conformista i i bon pastor. semblava que era com una estampa popular , entre sentimental i edificant, un home de família humil, simpàtic i amable. Però en els cinc anys del seu pontificat, Joan XXIII va tirar per terra eixa “bella” imatge, tan ingènua com falsa, apareixent l’autèntica i desbordant personalitat del papa Roncalli: un home de frontera i de renovació!!
 
Joan XXIII, el papa de la bondat

Però el que va marcar la vida del papa Joan XXIII, va ser la convocatòria del Concili Ecumènic Vaticà II, només tres mesos després de ser elegit. El 25 de gener de 1959, a la Basílica de Sant Pau Extramurs, el papa Roncalli, davant la sorpresa i la por de la Cúria, va anunciar  la seua decisió de  convocar un sínode diocesà a Roma, un Concili i posar al dia el Codi de Dret Canònic. L’originalitat de Joan XXIII va ser que, així com Pius XII i els cardenals Ottaviani i Ruffini volien un Concili que davant els errors dogmàtics i morals condemnara amb anatema aquells que pensaren diferent, el papa Roncalli volia un Concili obert a la inspiració de l’Esperit Sant, sense condemnes, ni exclusions.

Amb penes i treballs, finalment arribà el dia de la inauguració, l’11 d’octubre de 1962. Prop de 2500 bisbes, teòlegs (Rahner, Congar, De Lubac, Danielou) i convidats de les altres Església cristianes, van assistir a la magna celebració. El papa escrivia uns dies abans de la inauguració: “Després de tres anys de preparació, laboriosa certament, però també feliç i tranquil·la, ja estem al peu de la muntanya. Que el Senyor ens guie per portar-ho tot a bon terme”. Aquella mateixa nit, encara que cansat per la llarga celebració del matí, el papa va saludar a la gran quantitat de gent que omplia la plaça de Sant Pere, amb un discurs improvisat, però amb paraules que li eixien del cor: “La lluna ha eixit a vore aquest espectacle tan bonic. És que hui hem acabat una gran jornada de pau. Sí de pau...continuem estimant-nos.  Quan torneu a casa, vos trobareu als xiquets. Feu-los una carícia i digueu-los : aquesta és la carícia del Papa. Tingueu per a qui sofreix una paraula de consol. El Papa està amb els seus fills especialment en les hores de tristesa i d’amargor”.

El 1961 Joan XXIII va publicar l’encíclica Mater et magistra, i el 1963 la Pacem in terris, un document que per primera vegada en la història s’adreçava a “ tots els hòmens de bona voluntat”.

Fruit del seu esperit obert i dialogant, i del seu compromís per la pau, Joan XXIII va rebre al Vaticà la filla de Nikita Kruschev i al seu marit, que era el director del diari soviètic “Izvestia”. El papa sempre va tindre el seu cor obert a tots. I perquè volia que l’Església no fóra  “un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert”, va afavorir l’aggiornamento i la vitalitat de les comunitats cristianes. El papa Joan XXIII que es lamentava d’aquells “profetes de la desgràcia que només veuen calamitats” i que preferia utilitzar “el remei de la misericòrdia abans que el de la severitat”, amb el seu optimisme i la seua senzillesa, va representar per a l’Església un aire fresc i nou.

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “Joan XXIII ha deixat un gran record en l’Església perquè amb la seua manera de fer, transparentava la bondat de Déu”.

Joan XXIII, el papa de la bondat i del somriure, el papa senzill i bo, que serà canonitzat aquest diumenge, va buscar camins d’unitat i de llibertat, i va ser una primavera per a l’Esglesia, ja que  amb el seu pontificat va fer nàixer un nou Pentecostès.

dimarts, 22 d’abril de 2014

Centenari del màrtir Francesc Castelló i Aleu (LA MAÑANA, 20/04/2014)

Avui fa 100 anys del naixement a Alacant de Francesc Castelló i Aleu, un jove que al llarg de la seva curta vida va viure la seva fe amb valentia.

El matrimoni Castelló Aleu vivia a Lleida, però per raó del treball del pare la família es traslladà a Alacant, on avui fa 100 anys va néixer el petit Francesc, el tercer fill del matrimoni. Batejat a la basílica de Santa Maria d’Alacant, quan morí el seu pare, el juny de 1914, la mare i els tres fills tornaren a Lleida, d’on eren originaris.

A la mort de la mare, el 1929, Francesc i les seves dues germanes van ser acollits per la germana del pare. Amb l’ajuda d’una beca, Francesc va estudiar a l’Institut Químic de Sarrià, acabant la llicenciatura a Oviedo, amb només 20 anys d’edat. Francesc col·laborà amb la Congregació Mariana i en tasques apostòliques en el patronat obrer del barri de la Sagrada Família de Barcelona. Amb el títol de químic, Francesc va començar a treballar a la casa Cros. El jove va començar a sortir amb Mariona Pelegrí, de qui es va enamorar.

L’1 de juliol de 1936 Francesc es va incorporar a l’exèrcit i va ser detingut el 21 de juliol del mateix any 1936. Va ser empresonat a la Seu Vella de Lleida, convertida en presó. El 29 de setembre va comparèixer davant el tribunal popular, que l’acusà de feixista, cosa que Francesc va negar rotundament. Però en ser acusat de catòlic, el jove va respondre: “Sí, sóc catòlic! En oferir-li la llibertat si renunciava de la fe, Francesc no va voler apostatar. Va morir el 29 de setembre d’aquell mateix any, donant testimoni de Crist.

Com diu Sant Pere Crisòleg en un dels seus sermons, “Els màrtirs naixen en morir”, i ja que “la seva fi significa el principi, en matar-los se’ls donà la vida i ara brillen en el cel, quan els homes pensaven haver-los suprimit de la terra”.
Abans de morir, Francesc Castelló escrigué tres cartes, una a la seva promesa, una altra a les seves germanes i a la seva tia, i l’última al P. Román Galán, jesuïta. Als tres textos de Francesc ressona la seva alegria en poder ser testimoni de fe. Així ho canten els goigs dedicats al beat Francesc Castelló: “Veus el cel que ja t’espera i en aquell últim moment, escriuràs el que delera el teu cor i el pensament: pau i amor perns de palanca, entre tu i els qui has volgut”.

A la carta a Mariona Pelegrí, la seva promesa, Francesc Castelló escrivia: “Una alegria interna, intensa, forta, m’envaeix. Tot estic envoltat d’idees alegres com un pressentiment de la Glòria”. També a la carta a les seves germanes hi ha la pau i la serenor de Francesc, que naixien de la seva fe en Crist: “Acaben de llegir-me la pena de mort i mai he estat més tranquil que ara. Tinc la seguretat que aquesta nit estaré amb els meus pares al cel, allí vos esperaré a vosaltres. No vull de cap manera que ploreu”.  

Finalment a la carta al P. Román Ganlán, Francesc li expressava la confiança en Déu davant la seua mort imminent: “Le escribo estas letras  estando condenado a muerte y faltando unas horas para ser fusilado. Estoy tranquilo y contento. Espero poder estar en la gloria dentro de poco rato”.

Francesc Castelló va ser un autèntic màrtir de Crist, ja que com diu Sant Ambròs al seu comentari al salm 118, “és anomenat màrtir el qui suporta injustament els turments de les persecucions, perquè no ha robat, no ha fet violència a ningú, no ha fet res contra la llei. És atacat com a culpable, quan és digne de lloança”. De fet, quan Francesc va ser acusat de feixista, ell ho va negar. Però quan fou acusat de cristià, donà públic testimoni de la seva fe.

L’11 de març de 2001 el papa Joan Pau II va beatificar el màrtir, un jove que visqué estimant, i morí perdonant, com canten uns Goigs: “El martiri t’asserena,/ i amb la força dels teus cants,/ abastaves la carena/ on el Crist congrega els sants./ Ara al cor no poses tanca,/ vetllant el món esmaperdut”.
La ciutat d’Alacant ha dedicat un carrer al beat Francesc Castelló al barri de Sant Gabriel, a prop de la parròquia que porta el seu nom. I serà els dies 1, 2 i 3 de maig que la parròquia de Sant Pere de Lleida peregrinarà a Alacant, ciutat on va nàixer avui fa 100 anys, el beat Francesc Castelló.

Montserrat sempre ha tingut un vincle especial amb el màrtir Francesc Castelló, ja que un monjo nostre, el P. Romuald Díaz, va ser el biògraf i el vicepostulador de la causa de beatificació. Per altra part, el monjo Odiló Planàs va ser l’autor de la música dels Goigs del màrtir i el monjo Oriol Diví va ser qui va dibuixar aquests Goigs.    

En el centenari del seu naixement, els valencians i els catalans tenim en Francesc Castelló, un jove que v confiar plenament en Déu, un model de vida cristiana i un exemple de fortalesa davant les dificultats. 



Sant Anselm (LEVANTE-EMV, 21/04/2014)

Anselm va nàixer a Aosta, al si d’una família noble, cap al 1033. Va estudiar amb els benedictins, de tal manera que anys més tard reconeixia que “els meus progressos espirituals, després de Déu i de ma mare, els dec al fet d’haver tingut uns excel·lents professors en la meua infància: els Pares Benedictins”.

Als 15 anys va voler ser monjo, però com que l’abat sabia que son pare no ho volia, no l’acceptà. Oblidant-se de la vocació, Anselm deixà la pràctica religiosa i emprengué un tipus de vida mundà. A la mort de sa mare, el jove se n’anà de casa per estudiar a Borgonya i després anà a Bec, a la Normandia, atret per la fama del gran abat benedictí, Lanfranc. El 1060 Anselm entrà al monestir de Bec per ser monjo. En ser nomenat Lanfranc abat de Sant Esteve de Caen, Anselm passà a ser el prior de Bec i el 1102 va ser elegit abat.


El rei Guillem el Roig, que no volia nomenar nou arquebisbe de Canterbury, per així apropiar-se dels seus béns, finalment escollí Anselm, tot i que ell es resistí degut a l’edat i a la mala salut. Però els bisbes l’obligaren a acceptar la mitra.

Com que el rei Guillem oprimia l’Església, Anselm anà a Roma per exposar-ho al papa, que li prometé la seua protecció, exigint al rei que tornara a Anselm les possessions que Guillem li havia confiscat. Anselm es retirà a un monestir de la Campània i va participar al Concili de Bari, el 1098, que acusà el rei de simonia i d’oprimir l’Església. A la mort del rei, en acabar el seu exili, Anselm tornà a Anglaterra, on fou rebut entre les aclamacions del poble.

Però les discòrdies tornaren amb Enric, el nou rei. Per això Anselm tornà a Roma, per consultar amb el papa la situació. Enric prohibí que Anselm tornara a Anglaterra i li confiscà els béns. Però al final es reconciliaren.

Anselm morí el 21 d’abril de 1109 a Canterbury. Va ser declarat doctor de l’Església en 1720, tot i que no havia estat encara canonitzat. Dante situa Sant Anselm al Paradís, juntament amb Sant Joan Crisòstom.

Anselm va ser el millor teòleg del seu temps i el pare de l’Escolàstica. L’Església no havia tingut un metafísic com ell, des del temps de Sant Agustí. Per a Anselm “És necessari impregnar cada vegada més la nostra fe, d’intel·ligència”.

Quan encara era prior de Bec, Anselm escrigué les seus dues obres més conegudes, on integrà la filosofia i la teologia. Aquestes obres són el Monologium (la manera de meditar sobre les raons de la fe) i el Proslogium (la fe que busca la intel·ligència). Per a Sant Anselm era important “creure per entendre”.

Per ensenyar, Anselm utilitzava comparacions de cada dia, i per això tothom l’entenia. Va ser un dels primers que s’oposà a l’esclavitud. Al Concili de Westminster, de 1102, Anselm va obtindre l’aprovació d’un decret que prohibia vendre els esclaus, com si foren animals.

A la Divina Comèdia, Dante situà Sant Anselm, el gran doctor de l’Església, al Paradís, juntament amb Sant Joan Crisòstom. Va ser canonitzat el 1494 pel papa valencià Alexandre VI.

     

dilluns, 21 d’abril de 2014

Alegreu-vos (Diari de Girona, 21/04/2014)


En ple temps pasqual, quan la mort i el pecat han estat vençuts per la victòria del Senyor Ressuscitat, és bo de recordar la carta circular, "Alegreu-vos", del passat 26 de febrer, en la qual, a partir de diversos textos del papa Francesc, se'ns convida a l'alegria. 

Va ser la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, que el 26 de febrer va presentar a Roma la carta circular, "Alegreu-vos", adreçada als consagrats i les consagrades. El text, inspirat ens les paraules del papa Francesc, ens ajudarà a orientar el camí cap a al 2015, any dedicat a la vida consagrada.

La carta aprofundeix els temes de la fidelitat, el trobament amb Jesús, la missió dels consagrats i la importància de fer-se propers a la gent. 

El text comença amb unes paraules del papa, on ens demana viure el goig de la fe: "Volia dir-vos una paraula, i la paraula era alegria. Sempre, on estan els consagrats, sempre hi ha alegria".

L'Evangeli, la Bona Notícia que tothom ha d'acollir al cor, "transforma la vida". I és el trobament amb Jesús, que "encén en nosaltres la bellesa primegènia". La carta destaca la vocació dels consagrats, que "segueixen el Senyor de manera profètica", com a "homes i dones capaços de despertar el món". És per la fidelitat, que els consagrats hem de donar "raó de la nostra alegria", al costat de tants homes i dones que busquen l'Església com a casa paterna. 

La carta fa un repàs extensiu de l'alegria a través dels salms, del profeta Isaïes, de l'Evangeli i de la carta als Gàlates. I és que en un món mancat d'alegria, el text remarca la missió dels consagrats: viure "l'alegria de portar la consolació de Déu".

Els consagrats, que seguim Jesús des de la gratuïtat de la nostra vocació, hem de "realitzar contínuament un èxode". I és que la vida consagrada, "cridada a encarnar la Bona Notícia", fa que el trobament amb el Senyor ens pose en moviment, per tal d'eixir de l'autoreferencialitat. 

En un món amb una crisi permanent de fidelitat i de deshumanització, i amb un predomini de desconfiances i recels, amb tantes persones marcades per la fragilitat, els consagrats estem cridats a ser ministres de consolació, per "portar l'abraçada de Déu" al nostre món. Per això se'ns demana "introduir la confiança en la possibilitat d'una felicitat autèntica". Com que són molts els homes i les dones "que esperen una paraula de consol, de proximitat, de perdó i d'alegria", els consagrats hem de ser "signe d'humanitat plena i facilitadors, no consoladors de la gràcia", i també, "testimonis d'una manera distinta de fer, d'actuar, de viure".

Si la vida consagrada s'arrela en la pregària com a font de fecunditat de la missió, els consagrats hem de ser propers a la gent de hui, que "té necessitat de paraules, però sobretot té necessitat que donem testimoni de la misericòrdia i la tendresa del Senyor". El papa convida els consagrats a "visitar les fronteres del pensament i de la cultura, a afavorir el diàleg i a eixir al trobament de tothom". I també a viure la novetat del Regne, sense "por a deixar caure estructures caduques".
Alegreu-vos
Enmig d'una cultura del desencontre i de la fragmentació, les persones consagrades (però no només nosaltres!!) estem cridades a ser "icones vivents de la maternitat i de la proximitat de l'Església". Icones d'aquella esperança i d'aquella joia que ens vénen del Senyor Ressuscitat.


Centenario de Francesc Castelló i Aleu (Religión Digital, 19/04/2014)

Hoy hace 100 años nacía en Alacant,Francesc Castelló i Aleu. Sus pares, Francesc y Teresa, residieron en Lleida hasta el 1913, año, que por razón del trabajo del padre, la familia se trasladó a Alacant.
Y fue en la capital de la comarca valenciana del Alacantí donde nació Francesc, el tercero de los hijos del matrimonio Castelló-Aleu. Cuando en junio de 1914 murió el padre, la madre con las dos hijas y el pequeño Francesc, volvieron a Lleida.
El 1929 murió la madre y los tres hermanos fueron acogidos por una hermana de su padre. Con una beca, Francesc estudió en el Institut Químic de Sarrià, acabando la licenciatura en Oviedo, el 1934. Después de una crisis de fe, Francesc inició una vida espiritual intensa, proyectada en obras de apostolado, a través de la Congregación Mariana.
Con el título de químico en el bolsillo, Francesc volvió a Lleida encontrando trabajo en la fábrica Cros. Con el tiempo conoció a Mariona Pelegrí de quien se enamoró, comenzando a salir juntos con el objetivo de casarse.
El 1 de julio de 1936, Francesc se incorporó al ejército. Detenido el 21 del mismo mes,fue llevado primero a la prisión militar de Lleida y después a la prisión civil. Le prometieron la libertad si apostataba de la fe, pero Francesc se negó de forma rotunda. El joven estuvo muy poco tiempo en la cárcel, ya que el 29 de septiembre fue llevado delante del tribunal popular, que lo acusó de fascista.
Francesc, con valentía, se defendió de esta acusación. Pero cuando fue acusado de católico, lo asumió plenamente y dijo: "Sí, soy católico". El presidente del tribunal le instó a rectificar su declaración, ya que la gravedad de sus palabras llevaba consigo la condena a muerte. Pero Francesc no quiso renegar de su fe.
Francesc, con una serenidad y una paz que le venían de Dios, encontró ánimos para confortar a sus compañeros de prisión. En aquellas últimas horas antes de morir, Francesc escribió tres cartas. Una dirigida a sus hermanas Teresina y Maria y a su tía Maria. Otra a su amigo de estudios y director espiritual, el jesuita P. Román Galán. Y una tercera a la su prometida Mariona.
Como dijo el papa Juan Pablo II el 11 de marzo de 2001, en la beatificación de Francesc Castelló, las tres cartas de este mártir valenciano, son un "ejemplo de fortaleza, generosidad y alegría, y modelo de coherencia de la fe profesada en la vida y en la muerte". En la media noche del lunes 29 de septiembre de 1936, Francesc Castelló moría mártir en el cementerio de Lleida, después de hacer pública profesión de fe.
El testimonio como creyente de Francesc Castelló ha sido muy vivo en Montserrat, ya que uno de nuestros monjes, el P. Romuald Díaz, fue el biógrafo y el vicepostulador de la causa de beatificación del beato Castelló. Por otra parte, los Gozos en honor de este joven mártir valenciano, tienen la música del monje, Odiló Planàs y el dibujo de otro monje, el P.Oriol Diví.
Que el testimonio de Francesc Castelló i Aleu, sea un ejemplo para los jóvenes de hoy, y para que sean testigos de la fe.

L'Angelet de la corda (La Veu del País Valencià, 20/04/2014)

Cada any, la Pasqua, el “pas” de Jesús de la mort a la vida ompli l’Església de goig. Si durant la Setmana Santa hem contemplat el misteri de la Passió i Mort del Senyor, a la Pasqua, els cristians celebrem la Resurrecció, la victòria i el triomf de Jesús sobre el mal, el pecat i la mort.

Els pobles valencians vivim la Pasqua amb diverses tradicions, com els “Encontres” entre la Mare de Déu i el Senyor Ressuscitat que celebren molts pobles valencians. En els encontres, les imatges de Maria i de Jesús es troben a la plaça major del poble, en una processó que marca el final de les celebracions de la Setmana Santa.

Però a Alfarrasí, en el seu Encontre, hi ha un “personatge” addicional: l’Angelet de la Corda: un angelet penjat d’un núvol, “format per unes teles que envolten un aparell molt senzill, el qual s’esmuny sobre dues cordes paral·leles, lligades a dos balcons situats l’un enfront de l’altre”, com escrivia el bon amic Josep Requena. L’objectiu de l’Angelet de la corda és llevar-li a la Mare de Déu “el vel de dol ”, en trobar-se amb el  seu Fill i emportar-se’l “penjant de les mans, fins a desaparèixer en la casa on acaba el trajecte”.

L’origen d’aquest tradició tan bonica, com ho ha deixat escrit Josep Requena, és deguda a un veí d’aquest poble de la Vall d’Albaida, José Esteve, el Zurdo, que la “portà” de Navarra. Durant un temps, ser l’Angelet de la Corda a Alfarrasí, era un privilegi que tenia una xiqueta de la família del Zurdo, pel fet que aquest home era el qui havia iniciat aquesta tradició tan entranyable, enguany fa ja 102 anys.

Com escrivia Josep Requena, algunes vegades, degut a l’alçada a que està la protagonista, “quan la xiqueta es veu penjada del núvol, i a punt d’eixir, li entra por i es posa a plorar, però es calma immediatament quan destapen els cortinatges i comença a dirigir-se cap a la Mare de Déu”.
 

El trobament de Jesús amb Maria el diumenge de Pasqua no el trobem a cap dels quatre Evangelis i és per això que la devoció popular ha imaginat i representat l’encontre entre la Mare i el seu Fill després de la resurrecció. Sor Isabel de Villena, al capítol 237 de la seua Vita Christi, ens descriu així el trobament entre Maria i Jesús: “la Senyora vehent una tan delitosa e amable vista, defalli el seu cor d’alegria, e prostrant se en terra, adora la divina essencia. E lo Senyor, veent la Excellent Mare sua, la levala de terra e, agenollant se, volgue li besar la ma dient li: Yo so resuscitat, e veu me açi ab vos per alegrar de infinit goig la vostra sanctissima anima”.

Altres celebracions populars de la Pasqua, és el volteig de campanes a Castielfabib, a la comarca del Racó d’Ademús, el diumenge de Resurrecció. Aquest volteig té una particularitat especial: són els joves que abraçant les campanes, van donant voltes amb elles, voltejant al mateix temps, campanes i persones.
 

Una altra tradició, ja molt minoritària, era el berenar de Pasqua, amb la tradicional mona, amb l’ou dur, la llonganissa i l’encisam a les eres o al camp i també el vol del catxirulo o milotxa. 

Per als cristians la Pasqua ens ha d’ajudar a obrir nous camins de justícia, d’esperança i de fraternitat, i a renovar la nostra Església. Per això, en la Pasqua, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, descobrim un Déu que “ha volgut restaurar i conduir amorosament la humanitat dividida i sacsejada per la violència, desitjosa de ser alliberada del sofriment”.

diumenge, 20 d’abril de 2014

Mossèn Manuel Milian Boix (VILAWEB/ONTINYENT, 20/04/2014)


El 4 d’abril passat s’acompliren vint-i-cinc anys de la mort del prevere morellà Manuel Milian Boix, un erudit que va sobreeixir en el camp de la història i de l’arxivística. Membre de l’Instituto Español de Historia Eclesiástica de Roma, director del Centro de Estudios del Maestrazgo, cronista de Vinaròs, arxiver de l’Histórico-Eclesiástico de Morella i del seu Museu, Milian va destacar en el camp de la Paleografia, l’Arqueologia, la Investigació Històrica i les Belles Arts.


Nascut a Morella l’1 de juny de 1908, ingressà al Seminari de Tortosa el 1922, on tingué per company, Vicent Enrique i Tarancon, estudià els quatre cursos de Gramàtica, Llatí i Humanitats i on es va apassionar per la Història. Va ser al seminari que aconseguí un gran prestigi i admiració, com recordava el seu nebot Manuel Milian Mestre, 'per les seves extraordinàries capacitats'. Per això mossèn Manyà deia de Manuel Milian: 'Tenia un esperit recte i era molt formal i de caràcter. Era un home seriós i reposat i de gran prestigi. Era un alumne dels més avantatjats'. Entre 1920 i 1925 Manuel Milian va aprendre Paleografia sota els auspicis de Manuel Betí, i la va complementar a Tortosa de la mà de l’historiador Enrique Bayerri. 

Va ser ordenat prevere a la catedral de Tortosa el juny de 1933, i el 22 d’aquell mes octava de Corpus, Milian celebrava la primera missa a Morella. Tot i que el seu primer destí va ser el poble de Palanques, el bisbe Félix Bilbao li va manar que fera l’inventari monumental de la diòcesi, a causa de la seua extraordinària capacitat intel·lectual. Així, va catalogar tot el conjunt monumental i artístic del bisbat de Tortosa, que fins el 1960 arribava pel sud fins a la Plana Baixa. Al llarg de dos anys, Milian visità totes les parròquies, ermites, santuaris i convents de la diòcesi, fins que el 1935 presentà al bisbe l’Inventario Monumental Dertosense. Com diu mossèn Josep Alanyà i Roig, en l’obra 'El inventario Monumental Dertosense. Su relevancia y sus dos protagonistas: el obispo Félix Bilbao y D. Manuel Milian (1935-1940)' el bisbe Bilbao 'tenía muy claro que el joven presbítero, nombrado cura de la pequeña parroquia de Palanques, reunía en su persona todas las cualidades que ofrecían plena garantía de éxito a la tarea que le encomendaba'.

L’1 de març de 1935 va ser nomenat regent beneficiat de Forcall i durant la guerra va estar amagat en aquest poble. El 1938 va ser nomenat rector de Forcall i de Villores. Durant la postguerra, Milian es dedicà a recuperar el patrimoni històrico-artístic de la diòcesi, a curar les enemistats que havia produït la guerra, a restablir les romeries a les ermites i santuaris del bisbat i a recuperar les danses processionals com els dansants, dels segles XIV-XV, les gitanetes o teixidores, els arquets, les llauradoretes. Amant de les tradicions populars, recuperà la Santantonà de Forcall i la Setmana Santa,  restituí el cant litúrgic i formà una escolania d’adolescents.  

Durant els anys 40, Manuel Milian va reiniciar la seua tasca científica, desplaçant-se a Tortosa, Barcelona, València o Madrid per a estudiar els seus arxius. A València treballà als arxius del Patriarca, al de la Catedral i al Municipal, i també en el del Regne de València i en l’Acadèmia de Belles Arts. També va investigar temes etnogràfics i folklòrics i com a bon medievalista, també estudià la figura de Benet XIII, el papa Luna. 
Va ser nomenat membre del Centre de Cultura Valenciana, de la Societat Castellonenca de Cultura i de la Real Academia Española de la Historia.

El 1952 va passar a ser rector del Perelló, al Baix Ebre, i el 1955 va ser nomenat capellà de l’asil de Vinaròs. El 1963 es traslladà a Roma per a treballar a l’Arxiu Secret Vaticà i finalment, el 1981 es traslladava definitivament a Morella, on morí el 4 d’abril de 1989, ara ha fet 25 anys.

En l’obra 'Mossèn Milian y el inventario de una diócesis partida. De Félix Bilbao y Ugarriza a Ricardo María Carles y Gordó, pasando por Manuel Moll y Salord', de Josep Monferrer i Guardiolà, mossèn Milian va ser 'un home fidel a l’Església, fort davant la marginació episcopal i prudent, com correspon a un prevere digne d’aquest nom'.

Com ha dit el seu nebot, Manuel Milian Mestre, 'Mossèn Milian ha estat un reconstructor, un home d’acció que mai no es va resignar que s’oblidés el patrimoni de l’esperit del seu poble'.

dijous, 17 d’abril de 2014

Jesús estava casat? (DIARI DE GIRONA, 17/04/2014)

Cada cert temps, sobretot per Setmana Santa o Nadal, apareix als mitjans de comunicació alguna notícia pel que fa als Evangelis.

Fa uns dies, els mitjans d’informació parlaven d’un papir datat entre el 659 i el 859, que fa referència a l’esposa de Jesús. Aquest papir, escrit en copte, és l’extracte d’un Evangeli apòcrif que ha estat estudiat pels científic amb la prova del Carboni 14 i amb infrarojos, i que és conegut com “l’Evangeli de la dona de Jesús”.

És evident que no seré jo (perquè no sóc cap especialista en la matèria) qui negui l’existència d’una esposa de Jesús. Podria ser que Jesús hagués estat casat. Amb tot, el fragment: “Jesús els digué, la meua esposa....”, cal  no llegir-lo massa a la lleugera.


La Bíblia no és cap llibre històric tal i com entenem avui la història. Ni el Gènesi, amb la creació del món, no és cap llibre de biologia. Ni els Evangelis no són cap biografia de Jesús. La Bíblia és un llibre de teologia, que ens parla de l’obra de Déu. Per tant, com en tot, cal llegir la Bíblia des de l’hermenèutica i no massa literalment. Com fem cada dia!! I poso un exemple: si una persona de fora dels nostre context cultural i social vingués a Girona o a Banyoles, i sentís la conversa d’un jove que li diu a un altre: “Escolta tio, demà anirem a la platja?”, l’home que escoltés aquesta conversa entendria que un dels dos, és nebot de l’altre. I ja sabem que la paraula “tio”, en llenguatge col·loquial, és sinònim de col·lega o amic. Igual passa quan algú diu de trobar-se amb un altre al claustre. Si la conversa té lloc a un institut, voldrà dir que es veuran a la reunió de professors. Però si estan visitant un monestir, es veuran a aquella part tan característica del cenobi, amb columnes romàniques o gòtiques i capitells.

Un altre cas que cal interpretar (com en tot a la vida!) per tal de saber de què parlem, és el següent: Si algú sent que un monjo diu que té una reunió amb tres monjos blancs i tres negres, molts poden pensar que es tracta de tres monjos de raça blanca i tres de raça negra. Però en el context monàstic vol dir tres monjos cistercencs, pel color blanc de l’hàbit i tres benedictins, pel color negre de l’hàbit. I quan els poetes escriuen: “la mar era d’argent”, tots ho entenem, tot i saber que la mar està formada d’aigua i de sals minerals.

I és que la poesia, igual que la Bíblia (escrita en un llenguatge metafòric) utilitza aquests recursos. És evident que pel context entenem una conversa. Però si no l’entenem, l’hem d’interpretar, com s’ha de fer també amb la Bíblia.
Així, el profeta Osees quan parla del poble d’Israel, utilitza el terme d’esposa estimada de Déu: “li parlaré amorosament...Aquell dia em diràs el meu marit...t’esposaré a mi per sempre, t’esposaré a mi em justícia, en amor, en fidelitat”. (Os 2:16-24) El mateix passa amb Sant Pau, quan en la carta als Efesis utilitza una analogia d’amor nupcial, heretada dels profetes. O també a la segona carta als Corintis: “vos he esposat a un sol espòs per presentar-vos al Crist com una verge pura” (2C 11:2). O a l’Apocalipsi: “Vaig vore la ciutat santa...abillada com una núvia adornada per al seu espòs” (Ap 21:2), i també: “L’Esperit i l’esposa diuen: Veniu” (Ap 22:17). O encara: “la seua esposa ja està preparada i li ha estat concedit poder vestir-se de lli ben blanc”. (Ap 19:8)

És per tot això, que la tradició ha presentat diverses imatges de l’Església i una d’elles és l’Esposa del Crist, com trobem a la  Constitució Lumen Gentium del Vaticà II (LG 1,6).

Va tindre Jesús esposa? Els quatre Evangelis no ens diuen res que ens faci suposar que en tingué. Però no passaria res si n’hi hagués tingut. Els Evangelis ens parlen de Maria la seva mare i de Josep, però mai no ens diuen res d’una esposa de Jesús: “No és Jesús, aquest, el fill de Josep, del qual coneixem el pare i la mare?” (Jo 6:42). Per altra part Jesús aconsella la renúncia al matrimoni per causa del Regne. (Mt 19:29)

S’ha dit també que el judaisme no concebia una vida fora del matrimoni, i per això hauria d’estar casat. Però això tampoc no és cert. Hi ha dades de Flavi Josep, Filó o Plini el Vell, que parlen d’una vida celibatària en el judaisme del segle I.


Tot amb tot, tant si es va casar com si no, Jesús mai no va ser cap misogin! Al contrari, el diàleg amb la cananea, que era una dona i a més, estrangera, l’amistat amb Marta i Maria o amb Maria Magdalena o l’elogi que feu de la viuda pobra, demostren que Jesús va tractar les dones sense cap animadversió. Però també cal no donar res per suposat. I per fidelitat al text, cal sempre l’ús de l’hermenèutica en l’estudi de la Bíblia. I deixar de banda imaginacions que fan de Maria Magdalena l’esposa de Jesús, com defensa alguna literatura, totalment fantasiosa. 

El Tridu Pasqual (LEVANTE-EMV, 17/04/2014)

Hui Dijous Sant, amb l’Eucaristia vespertina, la missa de la Cena del Senyor, els cristians comencem el Tridu Pasqual, centre de l’any litúrgic i nucli de la nostra fe, ja que en aquests dies commemorem la Passió, la Mort i la Resurrecció del Senyor.

El Dijous Sant celebrem la institució de l’Eucaristia, del presbiterat i també el manament de l’amor, que ens deixà Jesús. És per això el dia de l’amor fratern, ja que l’Eucaristia és sagrament de l’amor, que es fa servei. Si els Evangelis sinòptics, Mateu, Marc i Lluc remarquen la institució de l’Eucaristia en aquest dia, l’evangelista Joan remarca el lavatori dels peus que Jesús, servidor de la comunitat eclesial va fer als deixebles, i ens demana que nosaltres també ho fem.

És també la nit del Dijous Sant, una nit d’adoració del Sagrament i d’agraïment pel do que Jesús ens ha fet: el pa i el vi com a aliment que enforteix la nostra fe, com diu Carles Salvador en un bonic poema seu: “Vós sou Aquell,/ Jesús diví/ que es dignà fer/ d’un tros de pa,/ d’un poc de vi,/ son Corpus ver/ per a consol,/ miracle gran,/ tot ple d’Amor!....Sou Ambrosia/ sou dolçament/ gran Aliment/ de cada dia./ Sou l’Home Déu/ mort en la creu:/ Eucaristia”.



El centre del Divendres Sant és la creu del Senyor, que presideix la celebració litúrgica de la vesprada. una creu i una passió que, com diu el P. Abat Josep Mª Soler, “continua encara en els seus membres del cos eclesial, en la humanitat”. Una creu que, malgrat ser un instrument de suplici, ja té una dimensió pasqual, perquè “l’instrument del patíbul es transfigura en estendard victoriós i en font de vida i d’alegria”, com diu el P. Abat de Montserrat. El Divendres Sant podem descobrir la grandesa de l’amor de Déu que es dóna a la creu, com deia Carles Salvador: “Vós sou Aquell/ Pasqual Anyell/ que va morir/ nafrat i bell,/ en creu clavat/ per redimir/ la Humanitat”. El Divendres Sant és un dia on també podem descobrir totes les creus del nostre món, on troben crucificats tants i tants germans nostres, que continuen la Passió de Jesús en la seua carn, en la seua vida.

En la creu de Jesús es manifesta el Déu del perdó que ens neteja del pecat, ja que com ha dit el papa Francesc, “La misericòrdia de Déu és una carícia per als nostres pecats”. I també deia el papa: “el perdó que ens dóna Déu són les ferides del seu Fill a la creu”. I així ho canten uns Goigs populars: “Per donar-nos nova vida/ fóreu nostre Redemptor/ sacrifici sense mida/ que denota el teu amor./ En suplici mai no vist/ hem estat al cel lliurats”.


I és la gran Vigília Pasqual, la Festa de les festes, quan en la foscor de la nit, el ciri pasqual il·lumina la tenebra i ens anuncia la victòria de la vida sobre la mort en la resurrecció de Jesús! És, com canta el Pregó Pasqual, “la nit que torna la gràcia, nit en que Crist, trencant els lligams de la mort, ha pujat victoriós dels inferns, nit benaurada, nit santa i poderosa, nit que uneix el cel i la terra, nit en que l’home retroba Déu”.    

diumenge, 13 d’abril de 2014

Piròmans que volen fer de bombers! (VILAWEB/ONTINYENT, 13/04/2014)

La Diada Nacional de Catalunya del 2012, amb la manifestació de més d’un milió de persones (com també la Via Catalana de 2013) va posar nerviosos als líders del PP valencià. Per això, en un intent de “pacificar” les relacions entre Catalunya i Espanya, el diputat valencià d’aquest partit, Esteban González Pons deia: “la política de tensión y la política de ruptura no la entienden ni la puede entender la sociedad de la crisis”. I afegia: “El resto de España tiene que hacer un esfuerzo por entender mejor a Cataluña”. 

I és que no hi ha pitjor bomber que un piròman! Com pot dir el Sr. González Pons que s’ha de fer un esforç per “entender mejor a Cataluña”, si des el PP valencià, contínuament ha atiat, tant com ha volgut, l’enfrontament amb els catalans? No recorda el Sr. González Pons l’animadversió constant i les falses acusacions que s’han fet contra Catalunya? No recorda el Sr. González Pons les burrades, “Ens volen furtar la paella” o també, “són uns imperialistes”? I ara, amb l’atac constant contra l’AVL i contra la llengua que compartim?

Només cal buscar a internet “anticatalanisme”, per trobar “perles” del Sr. González Pons com aquesta: “El catalanismo fascista que hace de la Comunidad Valenciana y Baleares sus objetivos” (9 de gener de 2001) referint-se al Correllengua celebrat al Camp Nou de Barcelona!! O el Sr. Rus: “los catalanes nos tienen miedo, nos quieren hacer daño y quieren impedirnos avanzar” (20 de novembre de 2005)  O el Sr. Cotino: “Han decidido que no tengamos trasvase, que nuestra lengua no lo es, que nuestras infraestructuras no han de ir adelante. Hay un acuerdo entre Rovira y ETA sobre los PPCC” (9 gener 2011) O J. R. García Fuster: “La Valencianía está intentando ser destruïda por el pancatalanismo” (Ponència al Congrés del PP, el 1980)

Això no és afavorir una “política de tensión”?

I moltes més frases que no pose!! Perquè internet té això: en un moment es troben les declaracions incendiàries que van fer aquells, que després dels insults i de les fal·làcies, ara volen “entender mejor a Cataluña”.

El Sr. González Pons ens diu (referint-se als desigs d’independència del poble català) que aquesta manera d’actuar “no la entiende una sociedad en crisis. I la postura d’enfrontament del PP, ¿l’entén la societat? ¿Entén la societat que l’expresident F. Camps clausurara els repetidors de TV3 i donara la culpa als múltiplex que no concedia el govern de l’Estat? I, entén la societat que ara que podien concedir els múltiplex, no ho facen? Entén la societat valenciana la mort de RTVV per mà del Sr. Fabra? I l’atac constant del Govern del Sr. Fabra a l’AVL?

¿Com és que durant tants anys ha funcionat TV3, sense cap cost per a l’Estat i ara tot són dificultats per poder rebre els senyals de TV3? Com és que han hagut de tancar les emissions de Catalunya Ràdio? Aquesta actitud del PP de censura i de repressió, Sr. González Pons, ¿és  “hacer un esfuerzo para entender mejor a Cataluña”?

Si de veritat volgueren entendre Catalunya, ¿haurien desobeït reiteradament les nombroses sentències del Tribunal Suprem, a favor de les titulacions de Filologia Catalana? 

Des de l’anomenada “Batalla de València”, el PP està atiant l’enfrontament i l’odi contra Catalunya. I contra els valencians!! Des de l’any 1977!!

Perquè ¿qui és el responsable de la violència que va patir Sanchis Guarner, Joan Fuster, Ricard Pérez Casado, el Plenari de Parlamentaris del País Valencià, Pere Riutort, Manuel Girona o les seus dels partits nacionalistes i d’esquerra? Qui utilitza la demagògia per anar contra la Universitat? Qui són els qui manipulen els sentiments del nostre Poble? Qui són els responsables de la campanya tan demagògica del “perill català”? Qui està propiciant una nova “Batalla de València”, ara atacant la façana de la casa del president de l’AVL i abans afavorint el blaverisme terrorista? Qui continua atiant la violència? El PP s’ha queixat sempre de la kale borroka, al País Basc. Però ¿qui està donant arguments als violents que van contra el nostre País? I per què el Conseller de Governació o el Ministeri d’Interior no tallen de soca-arrel la violència ultra? No es va inventar el PP l’“imperialismo catalán”? O és que creuen que no tenim memòria? I ara volen “entender mejor a Cataluña”?

Entender mejor a Cataluña” no es fa menyspreant la llengua i la cultura que compartim amb Catalunya!! Ni es fa tampoc atacant els membres de l’AVL o de la Universitat!!! Ni tampoc tancant línies en valencià!!

El Sr. González Pons deia fa un any i mig, que s’ha “de entender mejor a Cataluña”. Però si constantment estan atacant la llengua que els valencians compartim amb Catalunya!! Per això l’actitud del PP per entendre Catalunya són paraules buides!! Perquè el missatge del PP per “entender mejor a Cataluña”, és semblant al del piròman que vol fer de bomber! Com el que fa el President Fabra i els Srs. Castellano i Bellver: creen un conflicte contra l’AVL i després volen arreglar-ho!!

Votant en contra (també el PSOE!!) que Catalunya puga fer un referèndum per decidir amb llibertat el seu futur, el PP vol “entender mejor a Cataluña”? Qui s’ho creu tot això?


Ara, “catapultat” pel PP al Parlament Europeu, el Sr. González Pons continuarà defensant “entender mejor a Cataluña”! I ho farà segurament, posant pals a les rodes al procés independentista català! 

dijous, 10 d’abril de 2014

Les monges de San Daniel (Diari de Girona, 10/04/2014)

Amb motiu del pregó d'obertura de la Setmana Santa de Girona, avui al vespre, a càrrec de la priora administradora de la comunitat benedictina del monestir de Sant Daniel de Girona, Maria Assumpció Pifarré, explico un recent retir espiritual en aquest indret mil·lenari

De l'1 al 4 d'aquest mes, he tingut el goig d'acompanyar la comunitat de Sant Daniel en els exercicis espirituals. Aquests dies de pregària i de silenci, de reflexió i de diàleg, de compartir els àpats i la recreació, ha estat un temps de Déu. Convivint amb les monges aquests dies, he pogut comprovar, una vegada més, la sol·licitud feta servei, en unes dones abnegades i plenes d'aquella esperança que els fa albirar la carena i els homes, amb una mirada nova i amb uns ulls nets. Una esperança que fa que aquestes monges visquin amb alegria i amb pau.


Les benedictines de Sant Daniel són unes dones arrelades en l'Evangeli i empeses per l'Esperit. Dones que, superant les inèrcies de la vida, han descobert el Déu de la llibertat que ens fa lliures. Dones que sense renunciar al passat, però sense el pes de la nostàlgia, viuen el present i s'obren a un futur, que sempre és a les mans de Déu. 

Les benedictines de Sant Daniel són dones que amb un cor pobre, es deixen interpel·lar per la Paraula de Déu, a la llum de la qual accepten de revisar llurs vides. Des de la M. Assumpció a la M. Antònia (que si Déu vol farà 100 anys l'octubre vinent) les vuit monges de Sant Daniel són dones que, sortint d'elles mateixes, es posen en camí amb confiança. Dones que comparteixen i fan seves, les desgràcies i els sofriments del nostre món. Dones amb un cor ple de dolcesa, tenaces i pacients, que saben suportar la nit i l'aridesa del cor, sense afluixar ni abandonar mai la sembra de la Bona Nova. Dones que com els joncs, saben doblegar-se sense trencar-se, enmig de les tenebres i de les proves de la vida. Dones d'una fe perseverant i fidel, que cada dia aprenen a perdonar, a perdonar-se i a demanar perdó. Dones que saben que només les benaurances ens fan entrar en el món de Déu, en la família de Déu.



Les benedictines de Sant Daniel, com els petits del Regne, fugen de l'autosuficiència i de la tristesa, que bloquegen l'amistat amb Déu i amb els homes. I per això viuen l'autèntica alegria, que s'hi manifesta en la pau del cor, en la serenor i en la disponibilitat. 

S'ha dit que la desesperació no és no tenir res, sinó no esperar res! I per això un petit canvi en nosaltres o en els altres, és sempre signe d'esperança. En un món mancat d'amor i de perdó, amb tantes i tantes pors, cansaments o fracassos, i on la il·lusió es va perdent amb el pas dels anys, les monges de Sant Daniel han estat, al llarg de mil anys, signes d'esperança. 

S'ha dit també que l'amor és la força que arrossega els deixebles de Jesús. Però alhora és una llarga paciència. Per això l'esperança és, lentament però eficaç, la força que mou aquestes dones. 

En un món amb tanta tristesa, tensions i violència, les benedictines de Sant Daniel ens fan veure que l'autèntica alegria, neix de l'amor. Per això aquestes dones ens ensenyen que només l'amor pot vèncer l'aridesa i el desànim del nostre món!! I que la generositat, és sempre fruit d'una fe senzilla i confiada.
Les benedictines de Sant Daniel, al llarg de mil anys, han amarat de pregària i d'amor, les pedres mil·lenàries d'aquest monestir tan estimat, que ha estat i encara ho és, una llar de perdó, d'esperança i de pau.

dilluns, 7 d’abril de 2014

Un papa marxista? (SAÓ, MARÇ, 2014)

A punt d’acomplir-se el primer any de Francesc com a bisbe de Roma, el papa Bergoglio ha estat qualificat de marxista, per diversos sectors de l’ultraconservadurisme nord-americà. I pense que també alguns representants de la dreta més dura de l’Estat espanyol i del País Valencià, compartiran aquesta mateixa opinió. ¿Per què a partir de l’exhortació Evangelii gaudium, la caverna política qualifica el papa de marxista?

En una entrevista al diari italià, La Stampa, el passat 15 de desembre, el papa Francesc denunciava, per falsa, la teoria del “desbordament”. Segons aquesta idea, tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, provocaria per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Segons això, se’ns prometia que quan el got s’omplira i estiguera ben ple, es desbordaria i d’aquesta manera els pobres se’n beneficiarien. Però en canvi, com diu el papa (denunciant aquesta fal·làcia) “quan el got està ple, per art de màgia creix, i així mai no ix res per als pobres”!!


I és que el papa Francesc ha escandalitzat els lobys ultraconservadors, amb la idea recollida a l’exhortació Evangelii gaudium, de que l’economia, “mata”.
A l’acusació de marxista, el papa, amb bon humor, ha respost així en aquesta entrevista: “La ideologia marxista està equivocada. Però en la meua vida he conegut molts marxistes, bons com a persones, i per això no em sent ofès”.
A l’Evangelii gaudium el papa denunciava”el fetitxisme dels diners i la dictadura de l’economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà” (55) I també, en la mateixa exhortació, Francesc s’escandalitzava de “l’autonomia absoluta dels mercats  i l’especulació financera” (56) , proclamant que “els diners han de servir, no governar” (58)

És evident que als representants de l’especulació, del frau i de la corrupció no els han agradat gens les paraules valentes del papa, que a més, defensa l’actitud de servei que han de tindre els polítics! Perquè si no és amb aquesta dimensió de servei, els polítics “l’embruten quan la usen per als negocis”!!  Estaria pensant el papa en el País Valencià? 

Francesc convida “als experts financers  i als governants dels països, a considerar les paraules d’un savi de l’antiguitat: “No compartir amb els pobres els propis béns, és robar-los i prendre’ls la vida. No són nostres els béns que tenim, són d’ells”, segons deia Sant Joan Crisòstom (57).

És per tot això, que el papa ens exhorta a retornar “l’economia i les finances a una ètica en favor de l’ésser humà” (58)   

Tenim un papa marxista? Tenim un profeta!! Un papa valent que denuncia la injustícia i ens crida a la sol·licitud pels més desvalguts!!


Que prenguen nota del que diu el papa, els governants que tenim al Palau de la Generalitat!! 

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT