diumenge, 18 de juliol de 2021

La Sra. Rita Barberà i el fariseisme del PP valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 17/07/2021)

  El PP valencià és especialista en provocar polèmiques absurdes i inútils, com, per exemple, canviar el nom d’Enric Valor pel d’Espanya a un carrer de Mutxamel. I després diuen que no són nacionalistes.

No sé si és que el PP no té memòria o bé és que, directament, li agrada fer el ridícul. L’últim “numeret” del PP valencià ha estat la proposta de la Sra. Mª José Català, regidora del PP a l’ajuntament de València, que ha demanat a l’alcalde Joan Ribó, que la Sra. Rita Barberà siga proclamada “Alcaldessa Honorària” del Cap i Casal del País Valencià. No tindria res a dir, si no fóra perquè el PP valencià (en l’última etapa de l’exalcaldessa), va vilipendiar i arraconar la Sra. Barberà, fins al punt de demanar-li que abandonara el partit i també (amb els vots del PP valencià), que deixara la seua acta de senadora per designació autonòmica.

Jesús de Natzaret va qualificar de sepulcres emblanquinats els fariseus i els mestres de la Llei així: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats, per fora sembleu gent de bé, als ulls del hòmens, però per dins sou plens d’hipocresia” (Mt 13:27-28).

¿Com és possible que el PP valencià (i també els dirigents estatals d’aquest partit com els Srs. Javier Maroto i Pablo Casado) arraconara la Sra. Barberà i ara, sense cap mena de rubor, demane per a la Sra. Rita Barberà el títol d’Alcaldessa Honorària? El grau màxim d’hipocresia i de fariseisme és la Sra. Català demanant aquesta distinció per a la Sra. Barberà, quan la mateixa Sra. Mª José Català va votar a favor de traure l’exalcaldessa de València del Senat.

I és que el PP valencià sembla que no tinga memòria. Sort en tenim de l’hemeroteca, que ens recorda l’actuació “exemplar” del PP valencià en relació a la Sr. Rita Barberà.

El PP valencià va demanar a Rita Barberà que deixara el Senat (Levante, 15 de setembre de 2016) i fera un pas enrere i que deixara també la presidència de la Comissió Constitucional del Senat. Això li ho va demanar, ni més ni menys que el Sr. Pablo Casado, en aquell moment vicesecretari de Comunicació del PP (Levante, 8 de febrer de 2016) i actualment, president d’aquest partit.

Per això la Sra. Rita Barberà, farta de la pressió del PP perquè es donara de baixa del partit, va abandonar el PP (Levante, 16 de setembre de 2016) però va conservar la seua acta de senadora.

Una altra veu “popular” que va pressionar la Sra. Barberà va ser el Sr. Alfonso Alonso, en aquell moment president del PP del País Basc, que va donar un ultimàtum a la Sra. Barberà en aquests termes: “Si no pren una decisió hui, l’haurà de prendre el partit” (El Plural, 14 de setembre de 2016). I per això el PP aconsellava a la Sra. Barberà que deixara el partit en 24 hores, perquè si no, el PP li ensenyaria molt “amablement” on estava la porta d’eixida del PP. Una altra veu que pressionà l’exalcaldessa de València va ser el ministre Luis De Guindos, que deia que “Rita Barberà hauria d’entregar la seua acta de senadora”. I afegia encara pel que feia a la militància de Rita Barberà: “Si Barberà no s’haguera donat de baixa voluntàriament, ho hauria fet el partit” (Cambio 16, 15 de setembre de 2016)

La Sra. Barberà, que ara el PP valencià vol homenatjar, va sol·licitar la seua baixa del PP, perquè el partit (que ara vol que siga “Alcaldessa Honorària”), li ho va demanar.

També el Sr. Javier Maroto, en aquell moment vicesecretari d’Acció Social del PP, assegurà que la Sra. Rita Barberà estava fent mal al partit i afirmava que si no es donava de baixa del PP, ho farien ells. El Sr. Maroto, en referència a la Sra. Barberà, deia: “No és exemplar mantindre’s en l’escó exclusivament per fruir d’una posició d’aforament”.  I com he dit abans, el Sr. Pablo Casado, en aquell moment vicesecretari de Comunicació del PP, demanà a la Sra. Rita Barberà que deixara la presidència de la Comissió Constitucional i que voluntàriament deixara el seu escó al Senat (El Mundo, 8 de febrer de 2016).

També a les Corts Valencianes, tots els grups parlamentaris (amb la Sra. Mª José Català que ara demana aquesta distinció per a la Sra. Barberà), van firmar una proposta conjunta demanant que Barberà renunciara a l’acta de senadora, “per salvaguardar la dignitat de la representació dels valencians” (El Correo, 15 de setembre de 2016).

I la Sra. Bonig, la defenestrada presidenta del PP valencià, deia que “una trajectòria tan brillant com la de Barberà” mereixia “una eixida digna i per això hauria de deixar la seua acta de senadora”. Cal dir que el dia 6 de maig passat, la Sra. Bonig va admetre públicament que es va equivocar en reprovar la Sra. Barberà i (cosa que no fa tothom) va demanar perdó pel tracte que el PP li va donar a l’exalcaldessa de València (Levante, 6 de maig de 2021).

El Diccionari Normatiu Valencià defineix la hipocresia com “la simulació de qualitats i sentiments que no es tenen”. No sé si els qui ara demanen aquest títol honorífic per a la Sra. Barberà no saben el significat del terme hipocresia, o bé els és igual tot.

El papa Francesc, el passat 19 de febrer, comentat el profeta Isaïes (Is 58:1-9), deia que la Quaresma era una oportunitat per reconèixer les pròpies incoherències i per identificar les capes de maquillatge aplicades per amagar la realitat. I per això deia que “els cristians no han de ser hipòcrites, amb l’anima maquillada”. En una altra ocasió el papa deia que “la hipocresia és el llenguatge de la corrupció, no el llenguatge de la veritat”. I el 2 de gener de 2019, el papa Francesc demanà als hipòcrites que no vagen a missa.

En el seu article (Levante, 9 de juny de 2021), el Sr. Miquel Domínguez lamentava que l’alcalde del cap i Casal del País Valencià, Joan Ribó i també Compromís, no hagen acceptat la petició del PP perquè la Sra. Barberà tinga el títol d’alcaldessa honorària. Però si va ser el PP qui va estigmatitzar i expulsar la Sra. Barberà del PP! I és que “quan fou mort lo combregaren”.

Per altra part, a l’Eucaristia en sufragi de la Sra. Barberà, a la catedral de València, el 28 de novembre de 2016, l’arquebisbe de València va fer referència a la seua homilia, “a las injusticias graves que con ella, con nuestra hermana Rita, se cometieron”. Segurament el cardenal es referia a “la condena injusta por los poderes de este mundo, muchas de ellas infernales”. I encara, el cardenal Cañizares demanà “que no hagamos más víctimas ni condenemos fuera del tribunal legítimo y justo, ni sentemos a nadie en el banquillo de los medios” i també, “que no hagamos sufrir a tantos con la mentira, juicios temerarios, odios y venganzas”. El cardenal Cañizares, amb les seues paraules, segurament pensava més en els jutges que en el PP. Però les seus paraules també podrien aplicar-se ben bé al PP, que va deixar sola la Sra. Barberà, estigmatitzant l’exalcaldessa, fins al punt de demanar-li que deixara el PP.

El que sí que està clar és el fariseisme i la hipocresia dels qui van fer tot el possible per traure la Sra. Barberà del PP i ara (com si mai no hagueren dit ni fet res en contra de l’exalcaldessa de València), demanen que siga designada “Alcaldessa Honorària”.

Les persones que van amargar l’última etapa de la vida de la Sra. Barberà, haurien de llegir el capítol 23 de l’Evangeli de Sant Mateu quan diu: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats, per fora sembleu gent de bé, als ulls dels hòmens, però per dins sou plens d’hipocresia” (Mt 23:27-28).

Comunicat de la Sra. Rita Barberà     

dimecres, 14 de juliol de 2021

Sanitat o Defensa? (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/07/2021)

 Si alguna cosa positiva en podem traure d’aquesta pandèmia, és que hem descobert i valorat el magnífic (però millorable) sistema sanitari que tenim, un sistema sanitari que ha fet front, heroicament, a les cinc onades del coronavirus que hem patit, gràcies a la gran professionalitat i a l’enorme sacrifici de metges i infermeres, els bons samaritans del nostre temps.

Recentment diversos professionals de la sanitat han fet un crit d’alarma, ja que amb aquesta cinquena onada de la Covid-19 i degut a la variant delta, els centres de salut estan col·lapsats. I és que el personal sanitari no pot atendre com cal l’atenció primària, pel fet que els professionals de la salut es dediquen a la Covid-19 al 100%. A més, després de més d’un any de pandèmia, els metges i les infermeres estan esgotats i per això alguns d’ells, per la duresa de la faena que fan, estan de baixa amb estrès i ansietat. Fins i tot alguns d’aquests magnífics professionals opten per altres treballs, degut a la precarietat que tenen als centres de salut.

La situació encara s’agreuja més pel fet que, malgrat la gravetat del moment, no hi ha, com caldria, un reforç de les plantilles, ni tampoc no hi ha els recursos econòmics necessaris per enfrontar-se a la variant delta del virus, que en els últims dies ha disparat els contagis. Degut a això, per exemple, hi ha tumors diagnosticats massa tard.

A “Paraules d’Arcadi”, el llibre que ens acompanya aquests dies als monjos a l’hora del dinar, el seu autor, Arcadi Oliveras, confirma una realitat que tots sabem, i és que “en el món actual la sanitat és un bé prioritari” i per això Aracadi Oliveras demanava en aquest llibre “dotar el sector sanitari amb una infraestructura més forta”. Oliveras diu també que, davant l’escassetat de mitjans econòmics i de personal i de les contínues excuses dels polítics, “no s’hi val a dir que no hi ha recursos”, perquè “si n’hi ha per a l’exèrcit, que per a mi no serveix per a res, com pot ser que no n’hi haja per a sanitat?”.

Cal recordar (i crec que en això les persones de sentit comú hi estarem d’acord), que la sanitat salva vides, com és ben evident, mentre que la despesa destinada a armes, no en salva. Els professionals de la salut (els bons samaritans del nostre món), haurien de disposar dels mitjans necessaris per poder atendre els malalts, i per això no poden continuar treballant com fins ara, perquè estan patint per manca de recursos i amb unes plantilles insuficients als hospitals i als centres de salut.

Davant d’aquesta situació, l’estat hauria de ser valent i acabar amb la despesa dedicada al ministeri de  defensa i traspassar a les comunitats autònomes els diners destinats a armes. I és que un país ha de saber prioritzar i entre invertir en sanitat o en defensa, és evident que els diners s’haurien de destinar a la sanitat, per així millorar la qualitat de vida dels metges i infermeres (que fan una feina heroica) i l’atenció als malalts.

Per això el personal sanitari (tan necessitat aquest estiu de tindre vacances, per l’esgotament que viu), per atendre adequadament els malalts necessita més mans i més diners i la societat necessita menys armes. Del govern de l’estat depèn (eliminant la despesa de defensa), que els metges i les infermeres puguen treballar amb unes millors condicions.

L’abnegació i el sacrifici del personal sanitari en la lluita contra la pandèmia, contrasta amb la irresponsabilitat de molts jóvens (i no tan jóvens) que sense fer cas de les recomanacions sanitàries s’apleguen per beure o fer festes. Per això considere estúpida l’acció dels estudiants que, com si no passara res, fan viatges de final de curs a Mallorca i també considere nefastos i insolidaris els concerts i els macrofestivals que apleguen milers de jóvens, mentre hi ha milers de negocis que han hagut de tancar. Comprenc les ganes de festa dels jóvens (i dels no tan joves), però ara ens cal a tots fer un sacrifici per acabar amb aquest virus. Perquè si no ho fem, la pandèmia anirà augmentant i a més, el virus anirà mutant, amb la qual cosa la pandèmia es descontrolarà del tot. No pretenc que la ciutadania faça vida de monjos, que a les deu de la nit ens en anem a dormir. Però ¿és sostenible i saludable anar a dormir a les sis o a les set del matí, després d’una nit de gresca i normalment de borratxera? Si fins i tot els Jocs Olímpics del Japó se celebraran sense públic i quan la velocitat de transmissió del virus està desbocada, ¿els nostres jóvens no poden esperar a fer festes i viatges quan tot això haja passat?

Al principi de la pandèmia, molts crèiem que el virus (que literalment va paralitzar el món) ens faria millors i que ens ajudaria a canviar el nostre estil de vida, tan insostenible. Però és evident que l’home és l’únic animal que repeteix (una i una altra vegada) el mateix error. Els altres animals aprenen dels errors i no tornen a repetir-los. Pel contrari els humans, després de la primera onada, amb la qual hauríem d’haver canviat de vida, vam continuar com si res. I és que en compte de salvar vides, vam preferir salvar el black friday, l’estiu del 2020, el pont de la Puríssima, Nadal, Cap d’Any i Reis, la Setmana Santa i la Pasqua, Sant Joan…..



És veritat que molta gent (molts jóvens també), ha actuat amb responsabilitat i sobretot ho ha fet la gent major que viu a casa o a les residències. És la gent que ens dóna un gran exemple. És la gent major que els anys quaranta va viure els sacrificis de la postguerra i que ara, aquests hòmens i dones han estat mesos i mesos tancats a les residències, sense poder abraçar els fills i els néts. I també ens donen exemple els metges i les infermeres que, heroicament, continuen lluitant i sacrificant-se per acabar amb la pandèmia, mentre que, impotents, veuen centenars de jóvens bevent al carrer o de viatge de final de curs, sense que facen cap mena de sacrificis per aturar la pandèmia. ¿Aquests jóvens no poden esperar que acabe aquest malson per poder divertir-se?

He titulat aquest article, “Sanitat o Defensa”. Però també l’hauria pogut titular: “Sacrifici o irresponsabilitat (o estupidesa humana)”.

diumenge, 11 de juliol de 2021

 Hui 11 de juliol, els monestirs benedictins i cistercencs celebrem la festa de Sant Benet, patró d’Europa. El pare dels monjos d’Occident ens mostra que, després de XV segles de vida monàstica, aquest carisma és tan actual com al segle VI. I és que el monaquisme, ahir, hui i sempre, és un camí que consisteix a trenar una història d’amor i de vida. Aquest és l’objectiu dels qui als monestirs ens consagrem a Déu en el seguiment de Jesús, i que en el si d’una comunitat volem fer de la pròpia vida, entrellaçada amb la del Mestre, una història d’amor.

Seguint l’Evangeli, el monjo ha de ser un home que en el si de la comunitat, somia, arrisca i es compromet en un estil de vida que el porta a treballar-se interiorment, per tal de canviar el seu cor. O millor: amb confiança s’obri a la conversió, perquè Déu canvie el cor de pedra del monjo i li done un cor de carn. És Jesús Ressuscitat, centre de la vida del monjo, que il·lumina la nostra esperança i les nostres nits fosques per curar les ferides del cor. I és en l’esperança, en un temps de tantes desesperances, de tantes incerteses i de tantes morts, que els monjos hem de sembrar llavors de resurrecció.

El 27 de març de l’any passat, a l’inici de la pandèmia del coronavirus, en la pregària del papa Francesc, sol en una plaça de Sant Pere totalment buida i sota la pluja, el bisbe de Roma ens convidava a escollir entre “el que compta veritablement i el que passa, per tal de separar el que és necessari d’allò que no ho és”. Aquestes paraules del papa em recordaren el que va fer Sant Benet, un jove de família benestant, que provinent de Núrsia anà a estudiar a Roma, en aquell moment centre d’una societat decadent. Desencisat d’aquell ambient superflu i frívol, Benet abandonà els estudis i se n’anà a Subiaco. I en una cova, en un lloc amagat, creà el seu desert interior, en una solitud desitjada per trobar Déu en el silenci del propi cor. A Subiaco, Benet descobrí en la mirada de Jesús, la profunditat d’un amor etern que arriba fins al cor de cada persona. I en el silenci, Benet va descobrir aquella part del cor on Déu hi habita i on podem trobar el secret de l’alegria. Benet, que cercava Déu, se n’adonà que Déu el cercava a ell abans i tot, i d’aquest desig mutu va nàixer la vida monàstica, que no és sinó aquesta recerca del Déu que és amor.

El monjo no se sent un superhome, sinó que és aquell que, tot i reconèixer la seua feblesa i la seua fragilitat, sap confiar en el Senyor que l’ha cridat per viure aquell goig que ompli el seu cor. I és que l’amor, i només l’amor, és a l’origen de la vida monàstica, com un camí, com una aventura, com un èxode que el fa eixir d’ell mateix.

El monjo és aquell que, amb “un cor i una ment oberts a tota la humanitat”, com ha dit l’abat Josep Mª Soler, vol fer amb  la seua vida i amb la pregària, un servei a favor del nostre món, tan ferit i tan ple d’injustícies.

En aquest temps marcat per la Covid-19, els monjos hem de saber acollir i curar les ferides, tant les pròpies com les dels germans. Guiats pel l’Esperit, el monjo intenta ser testimoni de fraternitat, artesà de comunió, sembrador d’unitat, icona de la Santa Trinitat i servidor de la caritat. Amb la seua vida, que posa en mans de Déu, i malgrat el seu pecat, el monjo és l’home dels somnis, un vertader somiador, perquè es fia totalment d’aquell Déu que obri camins nous, allà on, aparentment, no existeix cap possibilitat d’avançar.

Sant Benet vol que el monjo siga un home acollidor, com l’ombra d’una pinada o com l’aigua clara i fresca que s’ofereix generosament als pelegrins, cansats del camí. I és que, il·luminat amb la llum nova de Pasqua, el monjo, com demana Sant Benet, ha d’aprendre a ser pacient i humil com les plantes boscanes, menudes i senzilles i alhora, plenes de fragància i de bellesa. Només així, el monjo serà capaç d’acollir el misteri i el sagrament del germà, amb amabilitat i sense duresa. Reconeixent Crist en el proïsme, el monjo sabrà entendre i acceptar les complexitats (i les rareses) dels germans, estimant-los com són, no com nosaltres voldríem que foren. Acollint-los sense jutjar-los, sense condemnar-los, sense assenyalar els seus defectes ni tractar-los amb duresa ni rigidesa. Tot seguint l’Evangeli, que portem en gerres de terrissa, el monjo, amb la força de l’Esperit, ha d’aprendre cada dia a viure amb una actitud orant i agraïda, escoltant amb amor els atribolats i els desesperançats de la nostra societat. El monjo fidel a Jesús, s’ha de caracteritzar per la senzillesa de les seues paraules i dels seus silencis. I també per les seues obres, sovint menudes i de vegades tacades amb el fang del pecat.

En aquesta festa de Sant Benet, pare de monjos i patró d’Europa, cada monestir s’ha de convertir en un obrador de fraternitat, per acollir tots aquells que es troben ferits i que maltractats per la vida i pels altres, necessiten una abraçada fraterna, un somriure de tendresa i un cor capaç de viure i de sentir la compassió i la comunió que ens venen de Déu.



Aquest és el nostre repte i l’aventura apassionant que volem viure les dones i els hòmens compromesos amb l’Evangeli i amb la Regla Benedictina. Els monjos i les monges rebem la llum del Crist per tal d’il·luminar les foscors i les tenebres del nostre món i del propi cor.

La festa de Sant Benet que hui celebrem, és una crida a una més gran fidelitat i a la conversió. Per això hui és un dia per renovar el nostre compromís, la nostra professió, de ser monjos i monges que reneixen cada dia per la força de l’Evangeli. Monjos i monges pobres, limitats i pecadors, sí, però amb el desig d’avançar més i més en el camí i en la recerca de Déu, acollint hostes i pelegrins i compartint amb ells el goig de sentir-nos i de saber-nos, fills d’un mateix Pare i germans els uns dels altres.

Toni Cantó i el seu ‘chiringuito’ (Castelló Notícies, 07=7/2021)

 L’Evangeli ens empeny a ser sincers i veraços i a fugir de les mentides i de les falsedats. Jesús a l’Evangeli demana als seus deixebles que no tinguem una doble cara, ni una doble vida. I això, que s’ha de demanar a tothom, encara s’ha d’exigir molt més als polítics, que sovint diuen blanc i al cap d’un temps (sense immutar-se gens ni miqueta) diuen negre a allò que abans havien dit blanc.

Dic això perquè el mes de juny de 2019, durant el debat d’investidura del Sr. Ximo Puig, president del País Valencià, va ser més que surrealista l’afirmació (del tot falsa) del Sr. Toni Cantó, sobre la dificultat que tindria hui el poeta Miguel Hernández per publicar en castellà al País Valencià.

El Sr. Toni Cantó, en aquell moment Síndic de Ciutadans (abans a UPyD i ara al PP), li digué al president Puig, que el poeta d’Oriola no hauria pogut publicar hui la seua obra, pel fet d’escriure en castellà. I per això afirmà que “La cultura no tiene que ver con la identidad, sino con la universalidad. Miguel Hernández no habría podido publicar en la Comunitat Valenciana porque no habría tenido ni una sola ayuda para publicar en castellano”. I per si no havia quedat clar, el Sr. Cantó repetí de nou la seua mentida, pensant segurament que una mentida repetida milers de vegades acaba convertint-se veritat: “En la Comunitat Valenciana el Sr. Miguel Hernández no habría podido estudiar en español”.

Curiosament el Sr. Cantó no va recordar que el poeta Miguel Hernández va estar empresonat pel franquisme i va morir a la presó d’Alacant.

El Sr. Cantó (que quan era a Ciutadans, constantment es queixava del que ell anomenava els “chiringuitos” del govern del País Valencià), ara està al front de l’“Oficina del Español”, un “chiringuito” que li ha regalat la presidenta de la Comunitat de Madrid. Per això ara cal recordar-li al Sr. Cantó, que el 2019 deia: “La lengua termina mostrándose como un chiringuito más; aquí hay unos señores que en nombre de la lengua valenciana se enriquecen”.

Espere que la primera mesura del “chiringuito” del Sr. Cantó siga retornar els versos del poeta Miguel Hernández, que el Sr. Martínez Almeida, alcalde de Madrid, va decidir eliminar del Memorial del cementiri de l’Almudena, juntament amb els noms dels 2.937 afusellats per la repressió franquista entre els anys 1.939 i 1.944. Per això les mentides del Sr. Cantó sobre Miguel Hernández a les Corts Valencianes, ara pot “redimir-les” retornant els versos del poeta d’Oriola. Almenys, el “chiringuito” del Sr. Cantó, que tindrà un sou gens menyspreable de 78.084 euros (VozPópuli, 30 de juny de 2021), podria servir d’alguna cosa.

¿Serà capaç el Sr. Cantó de retornar els versos (escrits en castellà) de Miguel Hernández al Memorial de l’Almudena?

Les falsedats i les mentides del Sr. Cantó van més enllà dels “chiringuitos”. El Sr. Cantó ha afirmat diverses vegades que no pot treballar al teatre a Catalunya perquè fa obres en castellà. i això és fals. Consultant la cartellera teatral a Barcelona, aquests dies hi ha (entre d’altres), aquestes obres. I totes elles en castellà:

Los hijos”, al Teatreneu, del 3 al 31 de juliol.

La noche del club de la comedia”, al Teatre Coliseum, del 22 al 27 de juliol.

La casa de Bernarda Alba”, a la Sala Arts Teatre, del 4 al 25 de juliol.

Quan el Sr. Cantó, que diu que no pot treballar en Catalunya perquè fa obres en castellà, sap que menteix. El Sr. Cantó s’hauria de preguntar per què no el contracten a Catalunya. Certament no és perquè faça obres en castellà, sinó que deu ser perquè les seues dots interpretatives no convencen els empresaris dels teatres de Catalunya. Perquè altres actors sí que treballen en castellà als teatres catalans.

El Sr. Toni Cantó és un mentider compulsiu i per això canvia de parer (i de partit) cada dos per tres. I les seues mentides són ben patents, tant pel que fa al teatre en castellà, present d’una manera normal a la cartellera teatral a Catalunya, com pel que fa a les seues mentides sobre els “chiringuitos”, que abans tant maleïa i que ara està ben content en dirigir-ne un, ni més ni menys que l’“Oficina del Español”.

Per evitar aquests canvis de criteri (tan freqüents en els polítics), el Sr. Toni Cantó hauria de tindre molt present la crida de l’Evangeli a la sinceritat, per tal de fugir de la falsedat i de les mitges veritats. I per això Jesús ens diu: “Que el vostre llenguatge siga: sí, quan és sí; no, quan és no” (Mt 5:37).

Però com que el Sr. Cantó és capaç de fer tots els papers de l’auca (tant al teatre com a la política) tot i que abans deia que els “chiringuitos” eren inútils, ara no té cap problema en ser el responsable d’un d’ells. El Sr. Cantó es deu identificar plenament amb aquelles paraules de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”.

dimarts, 6 de juliol de 2021

45 anys de Saó (CASTELLÓ NOTÍCIES, 03/07/2021)

 Aquest mes de juliol la revista valenciana Saó compleix 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua.

Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, va eixir per primera vegada el juliol de 1976 (ara fa 45 anys) en plena Transició, quan encara no feia ni un any de la mort del dictador. De fet, com recordava el primer director de Saó, Josep Antoni Comes, el 21 de novembre de 1975, l’endemà de la mort de Franco, es reunia al convent dels dominics de València el primer equip de redacció per preparar l’eixida de la revista.

Amb una periodicitat mensual, Saó va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església del País Valencià, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat.

Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més, en la nostra llengua, era una autèntica proesa. Però amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana.

Saó mai no ha pretès ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de País, sense caure mai en el clericalisme. Ja el 5 de maig de 1976, com ens recorda Vicent Cremades en el seu llibre, “L’Església en la Transició”, els promotors de Saó van subratllar “que no era una revista eclesiàstica, sinó que anava a dedicar-se a reflectir una àmplia informació dels grups vinculats a l’Església, així com de les llibertats i la defensa dels drets de l’home”.

Va ser el prevere valencià Josep Antoni Comes qui primer va dirigir Saó, seguit d’altres directors com Emili Marín i Vicent Cardona, també capellans, fins que en l’actualitat la dirigeix el laic Vicent Boscà.

El Consell de Redacció l’integren persones tan valuoses com els antics directors, Vicent Cardona i Josep Antoni Comes a més de Vicent Josep Escartí, Carles Fenollosa, Antoni Ferrer, Teresa Guerrero, Enric Juan Redal, Irene Monclús, Francesc T. Martínez, Òscar Pérez, Alfred Ramos, Rafael Roca, Joan Lluís Sanxis i Presen Sena.

Entre els nombrosos col·laboradors de la revista hi ha els catedràtics de la Universitat de València Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també Joaquim Garcia Roca, Manuel Rodríguez-Castelló, Avel·lí Flors, Teresa Ciges, Daniel Climent, Vicent Àlvarez, Adolf Beltran, Alfons Cervera, Josep Franco, Jesús Huguet, Emili Piera. També van col·laborar en Saó amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura

En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat també diversos llibres relacionats amb l’Església i el País i quaderns de catequesi.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement, el recolzament i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la propaganda que inclou. Encara més: des de l’Església “oficial” o jeràrquica, Saó és vista amb suspicàcia com una publicació “sospitosa” pel seu compromís amb la nostra llengua i amb el nostre País. M’agradaria equivocar-me, però dubte molt que els bisbes del País Valencià estiguen subscrits a Saó. Com també no crec que els Seminaris de València, d’Oriola-Alacant, de Tortosa i de Sogorb-Castelló estiguen subscrits a Saó.

Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari anomenat “Paraula”, que malgrat el nom, està escrit íntegrament en castellà, i el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre anomenat “Noticias Diocesanas”, publicacions (com les webs dels bisbats valencians, a excepció del de Tortosa), que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Com ha escrit Vicent Cremades en el llibre mencionat abans, “aquesta publicació va suposar una nova resposta als plantejaments pastorals de l’Església”. I és que gràcies als seus promotors “la revista ha mantingut amb fermesa, plantejaments valencianistes i progressistes, però sempre tenint com a punt de mira un cristianisme inspirat en els principis renovadors del Concili Vaticà II ”.

La revista Saó ha passat moments crítics degut a la situació econòmica, ja que aquesta publicació no rep cap ajuda ni té cap suport per part dels bisbats valencians. Per això cada nou número de Saó és com un miracle, ja que aquesta publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó mes rere mes, per una Església Valenciana de veritat.



Tots els qui porten ara (i els qui l’han portada des de la seua creació), la revista Saó, han estat fent una bona saó durant 45 anys. Per això cal felicitar aquesta revista tan nostra i tan estimada, pel fet que ha arribat als 45 anys de vida, a més de desitjar-li que siga per molts anys més!

Com va dir Josep Antoni Comes en una interessant entrevista, “m’agradaria que Saó mantinga els dos pilars de cristianisme i valencianisme”, com continua defensant Saó 45 anys després de crear-se.

I una última cosa: la Generalitat del País Valencià hauria de concedir a Saó l’Alta Distinció, juntament amb els directors que ha tingut. Seria una bona manera de celebrar el 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, homenatjant així aquesta revista que, fidel i tenaçment, continua eixint cada mes, malgrat el nul recolzament que té per part dels bisbes valencians.

dimecres, 30 de juny de 2021

La industria bèl·lica (VILAWEB/ONTINYENT, 26/06/2021)

 Als monestirs, els monjos i els hostes fem els àpats en silenci mentre escoltem la lectura d’un llibre. Així ho demana Sant Benet en El capítol 38 de la seua Regla: “A taula no ha de faltar mai als germans la lectura” (RB 38:1). Sant Benet demana que al refetor “es faça un silenci absolut, de manera que no s’hi senta cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix” (RB 38:5).



Aquests dies, a l’hora del dinar, els monjos i els hostes (que passen uns dies al monestir amb nosaltres) escoltem la lectura del llibre d’Arcadi Oliveres Paraules d’Arcadi. Amb unes reflexions molt interessants sobre l’economia, la pau, l’objecció fiscal o el deute extern, en el capítol dedicat al pacifisme, la guerra i la indústria bèl·lica, Oliveres diu: “Apostar pel pacifisme és apostar per una manera de viure no-violenta”, ja que, a més, “la violència no arregla res”.

En aquest llibre, Arcadi Oliveres recorda la Marató que quan s’acosta Nadal organitza TV3, i que any rere any recull dels ciutadans donacions que oscil·len entre 10 i 15 milions d’euros. Concretament, a la Marató de 2020 es van aconseguir 13,8 milions d’euros. D’aquesta manera descobrim (i encara més en aquest temps de crisi econòmica), una solidaritat ciutadana que fa miracles. Amb la Marató de rerefons, Oliveres ens recorda que “mentre Catalunya es mobilitza de cara a la investigació científica, aquell mateix dia (però cada dia de l’any també), l’exèrcit espanyol gasta 56 milions d’euros… per no fer res d’útil a la població”. Ho dic de nou: 56 milions d’euros gastats cada dia per l’exèrcit espanyol, mentre moltes famílies sense recursos no poden arribar a final de mes, amb desnonaments dia sí dia també. I com diu Arcadi Oliveres, amb un pressupost en defensa escandalós.

Segons el Centre Delàs, com es recull en el llibre, durant el 2020 la despesa militar de l’estat espanyol va ser de prop de 20.000 milions d’euros. Oliveres també ens informa en el llibre d’un cas escandalós: 30 personatges, entre congressistes i senadors dels EUA, adscrits a la Comissió de Defensa, defenien que la despesa militar era més necessària que mai. Després es va saber que aquests “personatges” estaven vinculats a alguna empresa de caràcter militar i que rebien (a part del seu sou com a senadors o congressistes) un segon sou de part de les empreses d’armament.

El maig de 2015, en una conversa amb uns joves, el papa Francesc afirmà que el comerç d’armes és una “indústria de la mort”. El papa es preguntava “per què tanta gent poderosa no vol la pau”. I el papa responia: “Perquè viu de les guerres”. El papa Francesc afegí encara que algunes persones fan diners en produir i vendre armes i per això “aquesta és la raó per la qual tanta gent no vol la pau”, ja que “fan més diners amb la guerra”.

Uns anys després, el setembre de 2021, amb motiu del Dia Internacional per l’eliminació de les armes nuclears, el papa denuncià de nou la carrera armamentística.

Enmig d’una crisi econòmica, social i sanitària, quan moltes famílies han de demanar ajuda a Càritas o als bancs dels aliments per a poder sobreviure, quan el personal mèdic i d’infermeria demana, amb tota la raó del món, més recursos econòmics per a fer front a la situació sanitària que vivim amb aquesta pandèmia, és immoral la despesa que es dedica a armament. Cal invertir els diners de la despesa bèl·lica en ensenyament, sanitat i serveis socials, per a rescatar les famílies que viuen precàriament. I és que la gent no menja metralletes, carros de combat, bales o submarins.

Com deia el protagonista de la pel·lícula El gran dictador, de Chaplin, “més que màquines necessitem humanitat, més que intel·ligència, tindre bondat i dolcesa”, perquè “sense eixes qualitats la vida serà més violenta, es perdrà tot”. I també: “No lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat, lluiteu per un món nou, lliure i noble que garantisca als hòmens, treball, als jóvens, futur i als ancians, seguretat”.

El desig de pau i de la fi de la indústria bèl·lica està en la línia del que deia aquesta pel·lícula de Chaplin: “Lluiteu per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància, lluiteu pel món de la raó, un món on la ciència i el progrés ens condueixen a la felicitat”. I el discurs del protagonista de la pel·lícula acabava així: “A l’ànima de l’home se li han donat ales i finalment està començant a volar. Està volant cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que ens pertany a tots” i que, sense armes, pot ser més humà i més pacífic.

Com ens demana Arcadi Oliveres, cal que lluitem cada dia pel desarmament i per la fi de la indústria bèl·lica. Cal el compromís de tothom per a aconseguir la pau al nostre món. I és que com ens diu aquest pensador, recentment traspassat, en el llibre que estem llegint a l’hora del dinar, “no és una utopia aspirar a una societat sense guerres”. Per això hem de fer possible l’anhel del papa Francesc quan recentment, en el seu missatge per videoconferència a la 16a edició del GLOBSEC Bratislava Forum, demanava “convertir les armes en aliments”.

Biden pot combregar? (CASTELLÓ NOTÍCIES, 30/06/2021)

 El 18 de juny els bisbes dels EEUU acordaren redactar un document sobre la comunió, un text que haurà de servir per censurar els polítics catòlics que recolzen el dret a l’avortament, com el president Biden.



Amb 168 vots a favor, 55 en contra i 6 abstencions, els bisbes acordaren redactar aquest document que pretén prohibir la comunió al president dels EEUU, “per la seua actitud contrària a l’ensenyament de l’Església”, com afirmà el bisbe de Baker, Liam Gary. Cal dir que el text a redactar, perquè siga aprovat, necessitarà el recolzament de les dues terceres parts dels bisbes nord-americans i el vist i plau del Vaticà. Però l’arquebisbe de Washington, Wilton Gregory ja ha dit que en cas que el document per sancionar Biden vaja endavant, ell no vetarà el president i ha deixat clar que Biden és benvingut a rebre la comunió a les esglésies de l’arxidiòcesi de Washington.

Com han observat els analistes polítics, i és més que evident, darrere d’aquesta iniciativa s’amaga la campanya dels bisbes nord-americans més conservadors, íncòmodes amb la política del president Biden, el segon catòlic en ocupar la Casa Blanca, tot i que ell personalment no siga partidari de l’avortament. Amb tot, els bisbes dels EEUU han fet marxa enrere pel que fa al document a redactar, després que el Vaticà els haja urgit a rebaixar l’agressivitat del debat.

Resulta ben curiós que el sector més conservador de l’episcopat vulga censurar, en aquest cas el president Biden, però passara per alt el comportament dels dictadors Franco, Pinochet o Videla, entre d’altres. Els més majors encara recordem Franco, entrant a les esglésies sota tàlem o prenent la comunió, com també combregaven els dictadors Videla i Pinochet, sense que els bisbes s’esquinçaren les vestidures ni els prohibiren combregar.

Fa uns mesos mossèn Daniel Pajuelo mostrava la seua preocupació, per “la contínua identificació de la dreta amb l’Església”, cosa que és “una injustícia per a l’Evangeli”, com deia ell mateix (Religión Digital, 2 de desembre de 2020). Però també molts bisbes s’identifiquen amb la dreta, malgrat els intents que va fer el cardenal Tarancon per acabar amb el nacionalcatolicisme i desvincular l’Església del règim franquista. Per això fa uns anys, el P. Hilari Raguer va dir que alguns bisbes espanyols eren neofranquistes.

En una entrevista de 1979 que li van fer a mossèn Josep Espasa, el canonge de Dénia contava que quan va anar a demanar-li al bisbe auxiliar de València, Rafael González Moralejo “l’ús del valencià a la litúrgia” el bisbe li va contestar “que “eso es hacer política. Escolta, va ser la meua resposta, i prohibir l’ús del valencià no és política centralista o què?”. I és que tot és política. Per acció o per omissió.

El canonge Espasa deia també en aquella entrevista, que el papa Joan Pau II “va dir que no era missió dels capellans fer políticaD’acord, estic d’acord”, afirmava mossèn Espasa a l’entrevista. I afegia: “Però tampoc no hi que fer política de dretes, que és la que normalment es fa”.

Perquè ¿què és fer política? ¿En va fer el papa Joan Pau II els anys huitanta recolzant Lech Walesa i el sindicat polonès Solidaritat?

L’intent d’una part dels bisbes dels EEUU de prohibir que Biden puga combregar, contrasta amb el silenci dels mateixos bisbes (que també haurien d’utilitzar el mateix criteri) amb els dictadors de dreta, amb els polítics corruptes que s’han enriquit il·lícitament, molts d’ells de missa, els presidents de govern que van declarar la guerra a l’Iraq, els diputats xenòfobs o els capellans pederastes, que sembla (a diferència del president Biden), que tots ells tinguen carta blanca.

Per altra part, cal tindre en compte la diferència entre l’avortament i la pederàstia. Perquè així com l’Església considera pecat l’avortament, no és cap delicte als EEUU. Mentre que la pederàstia és tant un pecat com un delicte.

Cal recordar a més, que a l’estat espanyol també hi ha una dissonància entre polítics de la dreta i una part de l’Església. Ho posava de manifest el periodista Jesús Bastante (Religión Digital, 21 de juny de 2021), quan ens recordava que fa deu anys, “la cúpula del PP, amb un joveníssim Pablo Casado, es fotografiava feliç amb una vintena de bisbes (amb el cardenal Rouco al davant de tots), per protestar al carrer”. I és que amb motiu de la petició de les mesures de gràcia per als presos independentistes que han fet els bisbes catalans, el Sr. Pablo Casado deia que “yo soy católico y no me siento reconocido en que la Iglesia tome partido en cuestiones políticas”. Potser el Sr. Casado hauria de llegir l’Evangeli. Si pensa com pensa i diu el que diu, el que és evident és que no se sent reconegut a l’Evangeli. Segurament, com el Sr. Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, que deia que quan resava el Parenostre no pronunciava la frase “perdoneu-nos així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, el Sr. Casado tampoc no deu demanar el perdó a Déu, ja que ell és incapaç de perdonar els altres.

La Sra. Rita Barberà i el fariseisme del PP valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 17/07/2021)

   El PP valencià és especialista en provocar polèmiques absurdes i inútils, com, per exemple, canviar el nom d’Enric Valor pel d’Espanya a ...

MONTSERRAT