diumenge, 17 de novembre de 2019

El rei també condemnarà el franquisme? (VILAWEB/ONTINYENT, 14/11/2019)

La reiteració i insistència del president Pedro Sánchez perquè el president de la Generalitat de Catalunya condemne la violència (quan el president Torra ho ha fet diverses vegades), també l’hauria d’adreçar al rei Felip VI i a son pare, el rei emèrit. Perquè el Sr. Sánchez, tan zelós perquè el president Quim Torra condemne la violència, s’oblida que la dictadura franquista, amb moltíssims presos polítics i assassinats, no ha estat mai condemnada ni per Felip VI ni per Joan Carles I.
El president Sánchez també hauria de demanar al Sr. Felipe González, president del govern en temps del GAL, que condemnara la violència d’aquest grup terrorista, responsable de segrestos, atemptats i assassinats.
I és que, o el president Pedro Sánchez té amnèsia i no recorda que el dictador va legitimar la seua successió en el rei Joan Carles, o considera que aquest rei i el seu fill no tenen res a veure amb la dictadura, quan són hereus del dictador, ja que va ser Franco qui el nomenà Joan Carles successor seu.
El mateix Sr. Sánchez ha condemnat el terrorisme del GAL? És molt interessant veure un vídeo del programa en què on el Sr. Pedro Sánchez, amb 25 anys, fa una intervenció curiosa en relació amb els acusats del GAL.
El Sr. Sánchez vol donar lliçons de democràcia, però hauria de començar per demanar al rei (com fa amb el president Torra) una condemna ferma del franquisme. I no ho farà. I al Sr. Felipe González una condemna rotunda del GAL. Cosa que no va fer en el seu moment.
També cal recordar, ara que el president Sánchez parla del respecte a la sentència contra els líders independentistes, que el Sr. Felipe González, amb milers de militants socialistes, va protestar el dia que els Srs. Barrionuevo i Vera van entrar a la presó, perquè el Sr. González i els qui l’acompanyaven estaven en desacord amb la condemna que els havia imposat el Tribunal Suprem.
El Sr. Sánchez no utilitza la mateixa vara de mesurar en un cas i en els altres, ja que per al president Torra diu una cosa (que condemne la violència) i per al rei i el rei emèrit i per al Sr. Felipe González no els demana que condemnen la dictadura i els GAL.
Per altra part, el president Sánchez ha dit que vol eliminar el ducat de Franco concedit per Joan Carles a la dona del dictador i més títols nobiliaris semblants. Però el cert és que fa poc més d’un mes, el govern en funcions presidit pel Sr. Sánchez va renovar el ducat que el 1948, a títol pòstum, Franco va concedir a José Antonio Primo de Rivera.
Per cert: el Sr. Sánchez ha condemnat la violència dels cossos de seguretat el primer d’octubre de 2017 durant el referèndum? I la violència que hem patit a Catalunya, també per part dels cossos de seguretat, els darrers dies?
El Sr. Sánchez sap que a Europa la comissària de Drets Humans ha exigit al govern d’Espanya que investigue ‘l’ús excessiu de la força’ per part de la policia. La Sra. Dunja Mijatovic ha dit: ‘Em preocupen els atacs a periodistes i les denúncies d’ús desmesurat de la força de la policia’. Condemnarà el Sr. Sánchez la violència de la policia?
Per altra part, el Sr. Grande-Marlaska intenta criminalitzar l’independentisme amb l’objectiu d’equiparar-lo amb ETA i així poder justificar les detencions.
També resulta del tot surrealista que el Sr. Sánchez diga que ‘el desig de l’independentisme és que la dreta governe’. No recorda el Sr. Sánchez que l’independentisme va donar suport a la moció de censura que, l’any passat, va presentar l’actual president en funcions del govern i que gràcies als vots dels diputats independentistes ell va ser elegit president del govern d’Espanya?
I encara un últim apunt que demostra el gran ‘respecte’ del govern espanyol per les decisions judicials: la ministra Carmen Calvo va dir el mes passat que ‘el govern espanyol no entendria que Bèlgica no entregara els qui estan fugits de la justícia espanyola’, amb relació al president Puigdemont. I és que el ‘respecte’ del govern espanyol per la justícia fa que la Sra. Calvo amenace Bèlgica amb represàlies si no extradita el Sr. Puigdemont. Com l’última equivocació del Sr. Sánchez en relació amb qui controla la fiscalia. I encara diuen que defensen la separació de poders.
Amb tot això, no va resultar gens estrany que el diumenge 27 d’octubre, en la manifestació convocada a Barcelona per Societat Civil Catalana, els ministres Ábalos i Borrell, amb més dirigents socialistes, anaren plàcidament del bracet del PP i de Ciutadans.

Les vuit propostes de Càritas per a rescatar els exclosos (VILAWEB/ONTINYENT, 11/11/2019)

Davant la precarietat que afecta molta gent, i a vegades fins i tot l’exclusió que pateix una bona part de la societat, Càritas ha presentat una bateria de vuit propostes urgents per a fer possible unes polítiques socials que ajuden a rescatar aquells hòmens i dones que se senten expulsats o exclosos de la societat.
Després de les eleccions del 28 d’abril, i per la ineptitud dels dirigents dels partits polítics per a arribar a formar govern, hem patit una paràlisi política que han sofert, d’una manera més cruel, els 1,8 milions de persones que, segons Càritas, formen a l’estat espanyol la societat expulsada. Com ha dit la Sra. Natalia Peiro, secretària general de Càritas, ‘l’exclusió social s’ha enquistat en l’estructura social d’Espanya’, a causa en bona part de l’impàs que ha provocat la no formació d’un govern des de l’abril passat. Hi ha un gran segment de la societat, concretament unes 200.000 persones (el 3,8% de la població) que viu en la precarietat i fins i tot en una exclusió més severa. Per això Càritas ha presentat vuit propostes polítiques per a rescatar les persones que viuen en una gran precarietat i aconseguir una societat més justa.
La primera d’aquestes propostes és la ratificació de la Carta Social Europea, revisada el 1996, i del Protocol addicional de 1995. D’aquesta manera faríem possible que els drets que contemplen aquests documents (sobretot pel que fa a la protecció davant la pobresa) siguen una realitat.
La segona de les propostes és la de garantir uns ingressos per a les llars en situació de pobresa. És important i urgent que qualsevol persona tinga dret a uns ingressos mínims per a fer front a la situació de precarietat.
La tercera mesura a posar en pràctica és el dret de totes les persones en situació de vulnerabilitat a tindre un habitatge digne. Cal que els partits polítics facen una reforma legislativa per a protegir les llars vulnerables en cas de desnonament.
La quarta és la inclusió plena de les treballadores de la llar en el Règim General de la Seguretat Social. Per això cal fer els canvis legislatius necessaris perquè les persones que treballen en aquest sector tinguen la plena equiparació de drets i una protecció social completa.
La cinquena proposta de Càritas és la de garantir la protecció dels menors estrangers no acompanyats i el seu trànsit a la vida adulta. Caldria també modificar la legislació d’estrangeria en relació amb els menors no acompanyats, d’acord amb el que estableix el Marc Internacional de la Convenció sobre els drets de la Infància i l’Adolescència.
La sisena mesura és protegir i garantir els drets humans, també en els processos d’expulsió. Per això Càritas demana la derogació de la Disposició Addicional Segona de la Llei Orgànica d’Estrangeria, per a evitar les expulsions sumàries sense garanties.
La setena proposta és la lluita contra el canvi climàtic i el dret de les persones en situació de vulnerabilitat a l’energia. Càritas demana als polítics una Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, així com mesures actives per a garantir a tothom el dret a una energia neta.
L’última de les mesures que Càritas proposa per a rescatar les persones en exclusió social és enfortir la política de Desenrotllament i Cooperació Internacional, regida pels drets humans i la sostenibilitat ambiental, amb més recursos i de més qualitat, per a enfortir el paper de la societat civil.
Aquestes vuit mesures urgents que proposa Càritas (una organització de l’Església, amb 84.000 voluntaris i amb 6.000 Càritas parroquials) ajudaran a construir una societat més justa i més fraterna.
A veure si els polítics elegits en aquestes eleccions, en compte de crear nous problemes i blocar les ajudes als qui pateixen, comencen a treballar de seguida per a ajudar a trobar una solució a la situació de pobresa i de precarietat de tantes i tantes famílies.
Estic segur que si (només) durant un mes els polítics que han estat elegits cobraren el salari mínim, 900 euros (segons el Reial Decret 1462/2018 de 21 de desembre de 2018), estarien més conscienciats i ràpidament trobarien solucions per a dignificar la vida dels qui han de viure sense tindre ni el salari mínim. Però com que els polítics viuen envoltats de confort i de privilegis, no es fan càrrec del dolor de la gent.

Jornada Mundial dels Pobres (LEVANTE-EMV, 16/11/2019)

Aquest diumenge el papa ens convida a celebrar la III Jornada Mundial dels Pobres, sota el lema, tret del salm 9: "L'esperança dels pobres mai no es frustrarà".
Amb aquest salm, el papa ens exhorta a descobrir en aquest text, "una veritat profunda que la fe aconsegueix imprimir, sobretot en el cor dels més pobres: retornar l'esperança perduda a causa de la injustícia, el sofriment i la precarietat de vida".
En el salm 9, "el salmista descriu la condició del pobre" i alhora, "l'arrogància de qui l'oprimeix". Per això el salm "invoca el judici de Déu per restablir la justícia i superar la iniquitat". Aquest salm 9 ens posa al davant la pregunta que els qui pateixen s'han fet al llarg dels segles: "¿Com pot Déu tolerar aquesta disparitat? ¿Com pot permetre que el pobre siga humiliat sense ajudar-lo?".
Com ens recorda el papa, aquest salm es va compondre "en un moment de gran desenrotllament econòmic, que, com sol passar, produí forts desequilibris socials", com passa també hui. I com veiem, també hui, "la crisi econòmica no ha impedit a moltes persones un enriquiment", a vegades immoral, mentre trobem "carrers amb l'ingent nombre de pobres que no tenen el necessari i que en ocasions són maltractats i explotats".
El papa en aquest missatge amb motiu de la III Jornada Mundial dels Pobres, ens recorda que hui hi ha "nombroses formes de noves esclavituds a les que estan sotmesos milions d'hòmens, de dones i de xiquets". Els nous pobres de hui són "famílies obligades a abandonar la seua terra, orfes que han perdut els seus pares, jóvens als quals se'ls impedeix l'accés al treball a causa de polítiques econòmiques miops". I també les "víctimes de tantes formes de violència, des de la prostitució a les drogues, persones marginades i sense llar". Per això, per a vergonya d'una societat que es diu avançada, encara hui veiem "els pobres en abocadors, recollint el producte del rebuig i del que és superflu, per trobar alguna cosa per menjar o per vestir-se". A més de la pobresa en la que viuen, els pobres "són tractats com a rebuig" i són considerats "com a paràsits de la societat". I és que "als pobres no se'ls perdona ni tan sols la seua pobresa". Per això la nostra societat els veu "com una amenaça perquè són pobres". Fins i tot, com ens diu el papa, "s'ha arribat a realitzar una "arquitectura" hostil per desfer-se'n de la seua presència".
A més, els pobres "es veuen obligats a treballar hores inacabables, però se'ls recompensa amb una paga irrisòria". Com descriu el salm 9, els pobres són "acorralats, capturats, fets esclaus". Amb tot, com veiem a l'Escriptura, "el pobre és l'home de la confiança", ja que només posa la seua esperança en Déu, que mai no li fallarà.
En el seu missatge, el papa ens recorda aquestes paraules (que no hauríem d'oblidar) del capellà Primo Mazzolari: "El pobre és una protesta contínua contra les nostres injustícies". Per això la Bíblia ens indica que "els pobres són aquells que no disposen del necessari per a viure i que depenen dels altres", com la viuda pobra de l'Evangeli. D'ací que Jesús "no va tindre cap por a identificar-se amb cadascun d'ells". Per això "fugir d'aquesta identificació" amb els pobres, "equival a falsificar l'Evangeli".
El papa també ens recorda les Benaurances i com Jesús va dir que "el Regne de Déu pertany als pobres", pel fet que només ells "estan en condicions de rebre'l". D'ací que el papa ens encoratge a "revifar l'esperança i a restaurar la confiança" dels pobres. Com a deixebles de Jesús, el cristià està cridat "a no distanciar-se del cos del Senyor, que sofreix amb" els pobres. Estem cridats, com ens diu el papa, "a tocar la seua carn", perquè "l'amor que dóna vida a la fe en Jesús, no permet que els seus deixebles es tanquen en un individualisme asfixiant". El papa ens recorda la figura de Jean Vannier, que "obrí nous camins a la tasca de promoció de les persones marginades".
El papa ens encoratja a fer nostra "l'opció pels últims, per aquells que la societat descarta i rebutja", ja que "és una opció prioritària que els deixebles del Crist estan cridats a realitzar, per no trair la credibilitat de l'Església" i d'aquesta manera "donar esperança a tantes persones indefenses".

Finalment el papa ens recorda també que "els pobres no són números", sinó que "són persones a les que hem d'anar a trobar". Només així podrem "sembrar signes d'esperança" enmig del sofriment dels qui no tenen res.
El papa Francesc que, amb la Jornada Mundial dels Pobres ens proposa "un canvi de mentalitat" per tal de descobrir allò que és essencial, ens exhorta a un compromís amb els qui més pateixen.

divendres, 8 de novembre de 2019

Rebutgem una evangelització d'estil colonialista (VILAWEB/ONTINTENT, 03/11/2019)

Aquesta podria ser la síntesi de les conclusions del Sínode de l’Amazònia que s’ha clausurat al Vaticà. I és que el papa i els membres del Sínode han apostat per una Església amb rostre humà, pobra i per als pobres, arrelada en la cultura dels pobles i allunyada d’actituds colonialistes.
El document final del Sínode, amb una introducció, cinc capítols i una conclusió final, comença remarcant la ‘realitat pluriètnica i multicultural’ de l’Amazònia (8), tot reconeixent que aquesta zona ‘avui és una bellesa ferida i deformada, un lloc de dolor i violència’ (10) a causa dels atemptats contra la natura que tenen lloc contínuament. D’ací que hi haja a l’Amazònia (i a tot el planeta) una crisi socioambiental.
El punt 12 d’aquest text tracta de les migracions, i el 13 del drama dels ‘indígenes expulsats dels seus territoris’.
El document final del Sínode reconeix l’entrega dels missioners en l’anunci de l’Evangeli, ‘malgrat l’avarícia i l’ambició dels colonitzadors’ (15) durant la conquesta dels espanyols i dels portuguesos. El Sínode demana una ‘conversió integral’ (17) i una ‘conversió pastoral i samaritana’ (20), que afavoresca el ‘diàleg interreligiós’ (25). Per això aquest text aposta per una ‘pastoral indígena’, d’acord amb ‘les realitats plurals i les cultures diverses’ (27) d’aquesta zona.
Els punts 30 a 33 tracten sobre ‘l’Església amb rostre jove’, una Església que defense ‘els valors culturals dels pobles amazònics’ (43-44), i que faça realitat una ‘Església aliada’ amb aquests pobles, per així denunciar amb valentia ‘els atemptats contra la vida de les comunitats indígenes’ (46).
El Sínode ens recorda que Jesús ‘amb l’encarnació, es va fer home en una cultura concreta’. Per això és necessari ‘la inculturació i l’encarnació de l’Evangeli en les cultures autòctones’ (51). Els bisbes valencians, que continuen tractant els cristians del nostre país amb una actitud colonialista, haurien de reflexionar sobre aquest text, i d’una manera particular sobre aquest punt, per fer possible una Església valenciana inculturada, com demana el Sínode i no una Església com la valenciana, que menysprea la llengua i la cultura dels valencians.
Aquest text també ens recorda la importància d’una ‘teologia de rostre amazònic’, que representa una ‘riquesa del món indígena’ (54). Per això ‘el missioner, quan porta l’Evangeli, s’identifica amb la cultura’ del poble que serveix, per així produir-se ‘l’encontre, del qual naix el testimoniatge, el servei, l’anunci i l’aprenentatge de les llengües’ (54). Si a l’Amazònia els missioners han d’aprendre i defensar les cultures i les llengües dels pobles que serveixen, per què els preveres valencians no utilitzen i valoren la nostra llengua i ens imposen el castellà a les celebracions litúrgiques? Si els missioners de l’Amazònia s’identifiquen, com demana el document final del Sínode, amb ‘la cultura’ dels pobles on prediquen l’Evangeli, per què els preveres valencians menyspreen i arraconen la nostra cultura?
Per això el Sínode demana el respecte a la història dels pobles i  a les seues cultures, per tal d’evitar ‘el colonialisme’, que és ‘la imposició de determinades maneres de viure d’uns pobles sobre els altres’ (55). Aquest colonialisme el patim els cristians valencians quan el clergat no respecta la nostra cultura i ens n’imposa una altra.
El Sínode proposa ‘camins per la conversió cultural’ (62-64), que tanta falta fa als preveres valencians i també camins per a una ‘ecologia integral’ (66-70). Igualment, aquest document final demana fer realitat ‘una Església pobra, amb i per als pobres’ (80).
Un tema important és el de la urgència per promoure i conferir ‘ministeris per a hòmens i dones de forma equitativa’ (95), així com encomanar la ‘cura pastoral a una persona no investida de caràcter presbiteral’ (96). L’Església a l’Amazònia vol ‘ampliar els espais per a una presència femenina més incisiva a l’Església’ (99), perquè ‘ha arribat l’hora on la vocació de la dona s’acomplisca en plenitud’ (100). Igualment, el text remarca el ‘paper fonamental de les dones a l’Amazònia’ (103). I encara que no tracta directament el tema del diaconat permanent per a les dones, el text sí que recull l’alt nombre de consultes sobre el diaconat femení. Per això aquest tema és obert, de cara a fer realitat el diaconat per a les dones.
El document té en compte la conveniència d’ordenar hòmens casats (111), amb 128 vots favorables i 41 en contra, ja que és més important que les comunitats cristianes puguen celebrar l’Eucaristia els diumenges, que no que, per l’escassetat de preveres cèlibes, els cristians es queden sense l’Eucaristia dominical. Finalment, el document destaca la importància de reconèixer ‘el pluralisme litúrgic’ a l’Església (116), com a fruit de la diversitat eclesial, per no quedar-nos només en la litúrgia romana.
En la missa de clausura del Sínode, a l’homilia el papa Francesc deia que hem de ‘mirar la realitat d’una altra manera, acollint-la amb les mans obertes com un do’. Així farem possible una Església oberta ‘als signes dels temps’, com demanava el Vaticà II.

'La paciència té un límit' però 'estem còmodes a Espanya' (VILAWEB/ONTINYENT, 07/11/2019)

La primera part del títol d’aquest article són les paraules que el president Ximo Puig va dir el 9 d’Octubre passat durant el seu discurs al Palau de la Generalitat, en el Dia Nacional del País Valencià. El president Puig es referia amb aquesta expressió a l’injust finançament que patim els valencians per part del govern de l’estat. I per part de qualsevol partit que governe a Madrid, siga del color que siga.
Per això la segona frase és un contrasentit, ja que si el president Puig creu que ‘la paciència té un límit’, com es pot sentir còmode a Espanya, que castiga els valencians amb un finançament del tot insuficient? Les paraules del president Puig sobre la seua comoditat a Espanya les va dir per demanar al president de Catalunya que ‘no utilitze la Comunitat Valenciana en les seues ànsies sobiranistes’.
Passa, però, que amb aquestes lamentacions no anem enlloc. El Sr. Puig, ofrenant ‘nuevas glorias a España’ (per això se sent còmode a l’estat), utilitza unes paraules que s’assemblen molt a les que va dir el Sr. José Manuel Vela, qui va ser conseller de la Generalitat amb el PP i que el 8 de novembre de 2012 deia: ‘Ya está bién, hasta aquí hemos llegado’. I per això afirmava que el govern valencià no aguantaria ‘ni un año más el modelo de financiación autonómico actual’. Qui no va durar ni un mes va ser el Sr. Vela, que 20 dies després del seu ‘hasta aquí hemos llegado’, va ser substituït (o destituït) com a conseller d’Hisenda, el 30 de novembre d’aquell mateix any. Segurament els caps del Sr. Vela a Madrid no van trobar afortunades les declaracions reivindicatives del conseller.
Vela denunciava que el model financer per al País Valencià era ‘una injusticia estructural’ i afegia encara: ‘Ante situaciones injustas, hay que rebelarse’.
Fem una miqueta de memòria, que és per això que ara el president Puig ha dit que ‘la paciència té un límit’: el 2014, dos anys més tard del ‘hasta aquí hemos llegado’, el president Alberto Fabra, després de les eleccions europees, afirmava que els ciutadans valencians ‘no están contentos’ amb l’executiu del Sr. Rajoy i ‘lo han demostrado con su voto’. I és que malgrat que la Sra. Cospedal va considerar ‘buena noticia’ el resultat del PP en les europees, aquest partit va passar de tindre 24 escons al Parlament Europeu, a tindre’n 16 en perdre més de 2,5 milions de vots.
L’abril de l’any 2013 el president Fabra tornava a ‘exigir un nuevo modelo de financiación’ per tal de tindre una ‘financiación justa’.
I el mes de juliol de 2013, Fabra tornava a dir que ‘el actual sistema de financiación necesita de la revisión y cambio urgente’. Per això Fabra demanava a Rajoy ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, ja que el Consell perdia 13.000 milions d’euros per l’infrafinançament que tenim.
Tots sabem quines van ser (i continuen essent) les intencions dels ministres d’Hisenda, tant si es diuen Montoro com si es diuen Montero: asfixiar econòmicament el País Valencià. Montoro deia que no hi hauria nou finançament autonòmic el 2014 (tal com estava pactat) sinó el 2015. Això era el que ens prometia. I així ho deia el Sr. Antonio Bateta, secretari d’estat d’Administraciones Públicas, advertint (amenaçant?) els valencians que ‘no podrà cambiarse el modelo de financiación, como muy pronto, hasta el 2015’. I han passat el 2015, el 2016, el 2017, el 2018 i ja estem acabant el 2019 i….res de res.
Els governs de l’estat, tant si són del PP com del PSOE, continuen deixant en una gran indefensió els governs autonòmics, sobretot aquells que aporten més del que reben, com el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. I per això el Sr. Fabra s’adonava que els ciutadans valencians  ‘no están contentos’. Ara és el president Puig qui diu que ‘la paciència té un límit’. Però els seus diputats a Madrid actuen com escolanets d’amén.
Però si els valencians ‘no están contentos’, com és que en el seu moment no va fer res el president Fabra, de la mateixa manera que ara tampoc no farà res el president Puig?
Ple d’eufòria, el president Fabra deia el 2013, referint-se al govern del Sr. Rajoy: ‘Tenemos un gobierno que nos escucha, que nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas. No queremos ser ciudadanos de segunda. Mariano será el presidente que devolverá a la Comunidad una financiación justa y la Generalitat trabaja sin pausa y sin descanso por esta reivindicación’.
Curiosament el Sr. José Muñoz, diputat valencià del PSOE, ara fa un any deia exactament les mateixes paraules que cinc anys abans havia dit el president Fabra: ‘Tenemos un gobierno que nos escucha’. Caram, quins governs! Quina capacitat auditiva tan gran que tenen per escoltar (sense fer res) les queixes dels valencians.
La Sra. Bonig tampoc estava contenta del finançament que patim els valencians, però al toc de corneta de Madrid, les seues queixes van quedar en un no-res. Com ara quedaran també en un no-res els laments del president Puig
Per què tants enganys? Si el Sr. Fabra no estava d’acord amb el Sr. Rajoy, que ‘nos escucha, nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas’, podria haver dit prou i votar en contra d’aquells pressupostos. Ara el Sr. Puig, que es lamenta del mateix que el Sr. Fabra (i que és el secretari general del PSOE valencià), podria exigir un nou finançament o bé demanar als diputats valencians del PSOE que voten contra el Sr. Sánchez, que segons el diputat José Muñoz, ‘nos escucha’.
El Sr. Fabra que volia ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, es va adonar que hi havia ‘una falta de sensibilidad del Gobierno hacia la Comunidad Valenciana’, però no va fer res, absolutament res, per impedir amb els vots del PP valencià els pressupostos que castigaven el País Valencià. Com ara mateix el president Puig, tot i dir que ‘la paciència té un límit’, tampoc no farà res i els diputats valencians del PSOE continuaran amb una actitud submisa davant el Sr. Sánchez, que això sí, ‘nos escucha’.
Fa unes setmanes el president en funcions del govern espanyol assegurà a València que es comprometia a revisar el finançament ‘durant els pròxims quatre anys’, una promesa semblant a la que va fer el Sr. Rajoy i que ens prometia el Sr. Alberto Fabra. Més paraules buides davant un sistema arbitrari i del tot injust per als valencians.
El 8 de novembre de 2012 el Sr. Vela deia que el Govern Valencià no aguantaria ‘ni un año más el modelo de financiación actual’. I ja estem acabant el 2019…
Què pensa fer el Sr. Puig mentre admet que ‘la paciència té un límit’ però alhora se sent còmode a Espanya? Segur que el mateix que el Sr. Fabra: callar davant un finançament injust. És a dir: res de res. I continuar ofrenant noves glòries a Espanya, mentre els valencians continuem discriminats per un estat on el president Puig se sent còmode. I això és prendre el pèl als valencians, ja que ‘l’infrafinançament posa el País Valencià al capdamunt del dèficit de les autonomies’. Però el president Puig s’hi sent còmode.

diumenge, 27 d’octubre de 2019

'Em para molt lluny' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/10/2019)

Això deia el Sr. Íñigo Errejón quan, uns dies abans de les eleccions europees i municipals del 26 de maig, li van preguntar sobre els presos polítics catalans electes (quatre diputats i un senador) quan el Congrés i el Senat espanyols va suspendre els drets d’aquests parlamentaris. Van ser les meses d’aquestes cambres, sense cap mena de respecte pels electors que van donar suport amb els seus vots a aquests presos polítics, que van suspendre dels seus drets els diputats Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull i Josep Rull i el senador Raül Romeva, tot i que que havien estat votats per milers de ciutadans. Al Sr. Errejón li quedava ‘muy lejos’, com va dir ell mateix, la injustícia feta sobre uns parlamentaris, recolzats pels vots de milers i milers de persones.
Deu ser per això (ja que Compromís anirà a les eleccions del 10 de novembre amb el partit nou del Sr. Errejón) que aquesta coalició no s’ha adherit a la Declaració de la Llotja de Mar, signada aquest 25 d’octubre passat a Barcelona, un text que denuncia la sentència del Suprem contra els presos polítics, en demana la llibertat, la mediació internacional en aquest conflicte de Catalunya amb Espanya i poder exercir el dret a l’autodeterminació. Aquesta declaració la varen signar el PDeCat, la Crida, ERC, la CUP, Més per Mallorca, Més per Menorca, Bildu i el BNG. I també els partits valencians Esquerra Valenciana i República Valenciana. Però no Compromís ni el Bloc.
Des del Bloc s’han afanyat a dir que aquest partit ja va expressar el seu rebuig a la sentència contra els presos polítics. I la Sra. Mónica Oltra ja se’n va desmarcar, amb una actitud equidistant. Segurament a ella també li ‘para molt lluny’ la injustícia de la sentència, com al Sr. Errejón. I per això no és capaç de comprometre’s en la defensa dels drets d’aquests presos polítics.
Aquesta pretesa neutralitat de Compromís (per no perdre vots?) és un frau als seus militants, que estan més a prop de la Declaració de la Llotja de Mar que els seus dirigents. Però en política no es pot ser neutral. Per això Compromís hauria de tindre en compte, en relació amb la seua absència en la signatura d’aquest text, les paraules de l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutú, lluitador contra l’apartheid: ‘Si ets neutral davant la injustícia, has escollit el costat de l’opressor’.
Desgraciadament, a Compromís (qui ho hauria de dir!) li ‘para molt lluny’ una declaració com la firmada a Barcelona, en defensa de la llibertat de Catalunya i en demanda d’una mediació internacional per resoldre aquest conflicte. Sé de votants de Compromís que votaran aquesta coalició el 10 de novembre, havent-se de tapar el nas. O que no votaran Compromís.

El nou Pacte de les Catacumbes (VILAWEB/ONTINYENT, 25/10/2019)

En el marc del Sínode de l’Amazònia, que s’acaba aquest diumenge 27 d’octubre, quaranta bisbes van firmar a les catacumbes de Santa Domitil·la el nou Pacte de les Catacumbes durant l’Eucaristia presidida pel cardenal Hummes. Aquest text, que busca fer realitat una Església amb rostre amazònic, senzilla, pobra, profètica, servidora i samaritana, vol recordar el Pacte de les Catacumbes, firmat el 16 de novembre de 1965, a punt d’acabar-se el Concili Vaticà II i en què els signants propugnaven una Església més fidel a Jesús de Natzaret.
En el text, ‘els participants del Sínode Panamazònic’ manifesten ‘l’alegria de viure entre nombrosos pobles indígenes’, amb els quals ‘hem experimentat la força de l’Evangeli que actua en els menuts’. Els bisbes signants manifesten també que ‘el trobament amb aquests pobles ens convida a una vida més simple de compartir i gratuïtat’. 
Aquest nou Pacte de les Catacumbes recorda ‘amb gratitud els bisbes que a les Catacumbes de Santa Domitil·la’, al final del Concili Vaticà II, ‘firmaren el pacte per una Església servidora i pobra’.
En el primer punt d’aquest text, els membres signants del nou Pacte es comprometen a ‘assumir un compromís per defensar la selva amazònica’, ja que reconeixen ‘que no som amos de la mare terra’. Per això d’aquest text naix el compromís de fer realitat ‘una ecologia integral’. 
El nou pacte també vol ‘renovar l’aliança de Déu amb tot el que ha estat creat’, i també ‘renovar en les nostres Esglésies l’opció preferencial pels pobres’. 
Els signants del pacte es comprometen a ajudar els indígenes a ‘preservar les seues terres, cultures, llengües, història i identitats’, per això insten a ‘abandonar la mentalitat colonialista, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística’ dels pobles. Pense que aquest punt hauria de fer reflexionar els nostres bisbes i preveres, que no només no preserven la nostra llengua i la nostra cultura al si de l’Església, sinó que menyspreen la riquesa cultural i lingüística dels valencians, actuant amb una mentalitat colonialista.  
El nou pacte denuncia ‘les formes de violència i agressió contra els drets dels pobles indígenes, la seua identitat i formes de vida’. Per això defensa ‘la novetat alliberadora de l’Evangeli de Jesucrist en l’acolliment a qui és diferent’. Aquest text també proposa ‘caminar ecumènicament en l’anunci de cultura i alliberador de l’Evangeli’. Precisament, harmonitzar fe i cultura al País Valencià és encara una assignatura pendent de l’Església Valenciana. 
Un altre punt fonamental és la importància d’establir a l’Església una ‘forma de vida sinodal’, perquè ‘els representants dels pobles tinguen veu i vot en les assemblees diocesanes i en els consells pastorals i parroquials’. Per això els signants d’aquest text es comprometen a reconèixer ‘els ministeris eclesials ja existents en les comunitats’. A més, els pastors de l’Església volen fer efectiva en les comunitats cristianes que els han estat confiades ‘una pastoral de presència’, no de visita, per assegurar-los ‘el dret a la Taula de la Paraula i de l’Eucaristia’. D’ací que siga important, com diu aquest document, reconèixer ‘els serveis i la real diaconia de les dones i buscar consolidar-los’, per tal que puguen exercir ‘un ministeri apropiat’.
El nou Pacte de les Catacumbes aposta també per ‘buscar nous camins d’acció pastoral a les ciutats, amb atenció a les seues perifèries’, amb una atenció sol·lícita als ‘migrants, treballadors, aturats, estudiants, educadors i investigadors’.
Davant el consumisme imperant, aquest text vol assumir ‘un estil de vida sobri, senzill i solidari amb els qui tenen poc o no tenen res’.
Finalment, el text signat a les Catacumbes de Santa Domitil·la manifesta el desig dels qui l’han signat de posar-se ‘al costat dels qui són perseguits pel seu servei profètic de denúncia de les injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels menuts, d’acollida als migrants i refugiats’. 
Aquest nou pacte propugna un retorn a l’Evangeli, amb una Església que ha de caminar sense nostàlgies, allunyada de tics colonialistes, amb pastors que siguen servidors de les comunitats cristianes i no prínceps o amos del ramat. Una Església amb rostre compassiu, encarnada en la cultura de cada poble i sensible al dolor de la humanitat, amb una atenció especial per la defensa del medi ambient i compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic.

El rei també condemnarà el franquisme? (VILAWEB/ONTINYENT, 14/11/2019)

La reiteració i insistència del president Pedro Sánchez perquè el president de la Generalitat de Catalunya condemne la violència (quan el p...

MONTSERRAT