dimecres, 14 d’abril de 2021

El I Congrés d’Història del País Valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 14/04/2021)

 Del 14 al 18 d’abril de 1971, ara fa cinquanta anys, va tindre lloc a València (amb actes a Castelló de la Plana, Elx i Alacant), el I Congrés d’Història del País Valencià. Les actes del congrés, en quatre grossos volums, recullen la crònica d’aquell esdeveniment, els membres del comitè organitzador i la llista dels vora 700 congressistes que van participar en aquella assemblea, així com les ponències que es presentaren.

El congrés, sota la presidència d’honor del ministre valencià, José Luis Villar Palasí, va estar presidit pel professor Julián San Valero, tot i que l’ànima d’aquell esdeveniment va ser el professor Emili Giralt, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València, ajudat pels professors Sebastià Garcia Martínez, Alfons Cucó Giner i Lluís Garcia Ballester. El congrés va estar organitzat pels departaments d’Història de les facultats de Filosofia i Lletres, Dret, Medicina i Ciències Econòmiques de la Universitat de València.

La idea de celebrar aquest congrés va nàixer dos anys abans, durant la celebració del III Congrés d’Història de la Medicina, celebrat a València l’abril de 1969.

A més de les conferències i les prop de 400 comunicacions que es van presentar, el congrés també va comptar amb diversos actes culturals, com un concert de música valenciana dels segles XV-XVIII, a l’església del Real Col·legi Seminari de Corpus Christi de València, la representació escènica (pel grup de teatre La Cazuela d’Alcoi), del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, en una versió de Mª Aurèlia Capmany i una representació extraordinària del Misteri d’Elx a la basílica de Santa Maria de la capital del Baix Vinalopó. A més de les sessions científiques, el congrés comptà amb exposicions fotogràfiques, documentals, pictòriques i bibliogràfiques i la projecció de 43 curtmetratges valencians.

Entre els ponents del congrés (d’un gran nivell intel·lectual), cal destacar, entre d’altres, les ponències de Vicent Peset (Un assaig sobre Maians 1699-1781), Miquel Batllori (València i Catalunya al segle XVIII), Rafael Aracil (Fonts documentals d’Alcoi, segles XVIII, XIX i XX), Jesús Huguet (Inventari de l’Arxiu Municipal d’Alberic), d’Agustí Ventura (La premsa local de Xàtiva a començaments del segle XX), Miquel Tarradell (Les ciutats romanes del País Valencià, base de l’actual estructura urbana), Germà Colón (Uns paisatges de la Crònica de Jaume I a la llum del text dels Furs), Manuel Sanchis Guarner (Les raons de la discrepància entre Francesc Eiximenis i Sant Vicent Ferrer), Josep Vicent Bevià (Entorn a la formació humanística), Trinitat Simó (La renovació de ‘arquitectura valenciana 1850-1910), Joan Reglà (València i els moriscos de Granada), Jaume Pérez Muntaner (Els fets d’Alcoi de 1909 i la guerra del Marroc), Joan Francesc Mira (Evolució demogràfica i transformacions sòcio-econòmiques a l’Alt Maestrat i els ports de Morella durant el segle XX), Alfons Cucó (Sobre els orígens del blasquisme), Ricard Blasco (Els avalots del 1865 a València), Pere Mª Orts (Regalisme al segle XVI), Ricard Pérez Casado (Mortalitats catastròfiques) o Ernest Lluch (La pràctica econòmica de la Il·lustració).

Dels quatre volums de les actes d’aquest congrés, el primer volum (publicat el 1973) inclou la crònica del congrés, els participants, les conferències i les comunicacions sobre fonts documentals. El segon volum (1981), conté les comunicacions referents a la Prehistòria, Edat Antiga i Mitjana. El volum tres (1976) aplega els treballs  relacionats amb l’Edat Moderna i finalment el quart volum (1974), tracta de l’Edat Contemporània.

És curiós que en ple franquisme es poguera organitzar aquest congrés, que desgraciadament, després de cinquanta anys no ha tingut continuïtat en un segon congrés. I això que l’Assemblea General del congrés, celebrada el 17 d’abril, acordà crear una Comissió Permanent de Congressos d’Història del País Valencià, que mai no es va constituir.

Tant de bo que ben aviat, cinquanta anys després d’aquell històric I Congrés d’Història del País Valencià, se’n puga celebrar un altre.

dilluns, 12 d’abril de 2021

Cartes a Olivier (VILAWEB/ONTINYENT, 08/04/2021)

 Aquest és el títol d’un llibre deliciós (publicat per Edicions 96) que recull les cartes que Didín Puig va escriure, fa molts anys, a un xiquet francès anomenat Olivier.

El Diccionari Normatiu Valencià defineix la paraula «carta», en la primera accepció, com a «comunicació escrita adreçada a una persona o a una entitat, generalment per via postal i dins d’un sobre».

Les cartes, al llarg de la història, han servit per a compartir anhels de llibertat i de justícia, per a manifestar els sentiments i les emocions, per a expressar pors, dubtes i plans a realitzar, per a fer saber a la persona estimada l’amor i l’afecte envers ella o també la rancúnia i la malvolença a aquells que odiem.

De cartes, n’hi ha de molt conegudes i d’altres que han quedat en l’oblit i en l’anonimat. A prop nostre, en el temps i en l’espai, en la correspondència de Joan Fuster, editada per 3i4, per exemple, hi ha moltes cartes que l’escriptor de Sueca va escriure a mon pare i també les que mon pare va escriure a l’assagista.

Les cartes sempre han estat un objectiu de la literatura. Així, i només és un exemple dels molts que hi ha, fa uns anys Shaun Usher va publicar el llibre Cartas memorables, amb 125 cartes enviades, entre més, per la reina Isabel II, Virginia Woolf, Elvis Presley, Charles Dickens, Groucho Marx, Fiodor Dostoievski o Leonardo da Vinci. També el cardenal Luciani (el futur papa Joan Pau I) va publicar un llibre deliciós (Il·lustríssims senyors) amb diverses cartes adreçades a personatges històrics o de ficció com Pinotxo, Dickens, Chesterton, Jesús de Natzaret o el rei David entre més.

I més allunyats en el temps, tenim les cartes dels apòstols Sant Pau, Sant Pere o Sant Joan, adreçades a diferents comunitats cristianes.

I és que la correspondència sempre ens ha interessat, si més no per a conèixer què pensaven (i què feien o havien fet) les persones que escrivien aquells textos.

Fa uns anys, l’amiga Didín Puig em va enviar unes fotocòpies de les cartes que, des de Benimodo, havia adreçat a Olivier, un xiquet francès. Cal recordar que fa molt de temps, ella anà a París i estigué cuidant, durant deu anys, una xiqueta que es deia Florència. Molts anys més tard, Florència (amb qui Didín conservava una gran amistat), va tindre un xiquet, Olivier, que quan tenia onze anys preguntà a Didín què va fer ella per a ser antifranquista. I Didín va començar a escriure unes cartes a Olivier, a París, on li contava al xiquet la seua experiència com a dona, valencianista i antifranquista.

En realitat Didín començava aquesta correspondència escrivint a «Jaume, Anna, Olivier i a tots els xiquets que (per fortuna per a ells) no han conegut ni una guerra ni una repressió».

En les cartes que recull aquest llibre, i on Didín desitjava a aquests infants que no conegueren mai un conflicte bèl·lic, aquesta dona tan entranyable començava responent les preguntes que li feia Olivier, un xiquet encuriosit per la vida apassionant de Didín. La primera pregunta d’Olivier, com he dit abans, era: «I tu què feies per a ser antifranquista?». Aquesta va ser l’excusa perquè la nostra amiga de Benimodo (tot i que nascuda a Guadassuar) contara a Olivier les anècdotes i els fets de la seua apassionant vida i que ara recull aquest llibre.

En aquestes cartes descobrim la Didín més entranyable. Les seues paraules recollides en aquestes cartes expressaven les emocions i els sentiments més fondos d’aquesta dona que escrivia amb el cor allò que expressava, allò que havia viscut en uns anys molt difícils, de repressió i de dictadura. Didín, en aquestes cartes no es limitava a escriure un text sinó que, magistralment, el dibuixava o, fins i tot, brodava les paraules que escrivia; i ho feia des del cor, amb una bellesa senzilla i alhora corprenedora.

Amb un llenguatge planer i alhora profund, en aquestes cartes adreçades a Olivier, Didín conta diverses anècdotes, com quan de ben menuda “em feia molta il·lusió posar el segell (de Franco) a les cartes cap per avall…i pegar-li ben fort, ben fort a fi que quedara apegat a la carta”. O també l’obsessió que tenia son pare per l’escola, “a multiplicar-la! Perquè sempre li’n pareixien poquetes”, a més de la biblioteca i un diari. El pare de Didín deia que “això era necessari en tots els pobles”. I així ho va aconseguir “als pobles on arribava de secretari d’Ajuntament”: a Carlet, Guadassuar i Castelló de la Ribera. “En aquest darrer poble, de quatre escoles que hi havia quan hi va arribar, quan se n’anà ja n’hi havia catorze”. Com recordava Didín, “ara a Castelló de la Ribera han recuperat el periòdic Cultura, amb la versió digital corresponent”.

Didín també conta què li va passar quan va acabar el batxillerat. Es va matricular a la Universitat de València per a estudiar dret, però en fer la matrícula li van demanar, “entre més papers, el certificat d’haver fet el Servicio Social de la Sección Femenina de la Falange Española. Jo no l’havia fet. Em varen dir: ‘Sin el Servicio Social no te darán el ingreso en la Universidad’. Me’n vaig anar a casa plorant. No pensava de cap manera fer eixe famós Servei Social, perquè era indispensable afiliar-se a Falange, i això… no!”. Tot i que Didín coneixia una família vinculada a la Sección Femenina que li va proposar signar-li l’acreditació, sense que haguera de fer el curs, “Jo no volia cap paper falangista”. Per això per a poder estudiar, el 1960 va fer les maletes i se n’anà a París, on va fer periodisme.

I una anècdota més de les que li contava Didín a Olivier, i que trobareu a la carta 11: “Un dia que anava a l’escola, a València, en passar el carrer de Colom no vaig passar pel pas de vianants i, immediatament, va venir el guàrdia cara mi. ‘Dos pesetas por no cruzar por las rayas’. ‘Sí senyor, és veritat, però jo no porte dues pessetes’, li vaig contestar. ‘Hábleme en cristiano’, em va exigir. ‘No sé’. ‘¿No sabe?’. ‘Pues cinco pesetas más por hablar dialecto a la autoridad’. Li vaig donar l’adreça de ma casa i me’n vaig anar cap a l’escola. En tornar a casa, li vaig dir a ma mare: ‘És dues vegades i mitja més greu parlar valencià (cinc pessetes) que no passar per les ratlles (dues pessetes)’”.

Aquest llibre, il·lustrat per Pau Àlvarez, inclou també els comentaris de les cartes que fa Natxo Escandell. A més, hi ha una carta de Florència Dufraisse, aquella xiqueta que Didín va cuidar, i que recorda Didín com “la meua segona mare, la que em va ensenyar a parlar valencià abans que francès, a contemplar la crescuda de l’arròs incipient o la flor de taronger, a descobrir Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Al Tall, Alimara, Estellés…. i Brassens. I a resistir contra tota forma d’opressió”. Florència Dufraisse defineix Didín com “un esperit lliure i obert, originalment i profundament humà”, ja que “encarnava la intel·ligència del cor”.

Didín Puig va ser una dona de caràcter i alhora plena de dolcesa, i estimada per tothom. Una dona que des de menuda va prendre el compromís de defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Una anècdota que em contà demostra la fortalesa i la dignitat d’aquesta dona, ja des que era una xiqueta. La menuda Didín després de la guerra anà a missa amb el seu catret, en la festa del patró de Benimodo. Quan el rector, al sermó, començà a malparlar dels republicans (el pare de Didín va ser executat pel franquisme), la xiqueta prengué el seu catret i davant la mirada atònita de la gent aplegada a l’església i eixí del temple. I és que Didín no es deixava trepitjar per ningú.

Ella sempre, d’una manera discreta i alhora eficient, va ser una dona compromesa amb la lluita per la vertebració del País Valencià i el seu redreçament nacional.

Didín, amb l’amabilitat i l’afabilitat que la caracteritzaven, i sempre amb el somriure als llavis, era una dona d’una gran valentia i per això els següents versets de llibre dels Proverbis la defineixen molt bé: «Força i dignitat són el seu vestit»; i també: «Obri la boca amb saviesa. Són moltes les dones que han fet proeses, però tu les sobrepasses totes» (Pr 31:25-26,29).

La vida de Didín pot resumir-se en aquestes paraules, que la defineixen molt bé: “Cal dir que sempre he sigut massa atrevida. No m’he qüestionat mai si una cosa podia fer-la o no. Sempre he pensat: ‘Això s’ha de fer, i com toca fer-ho, es fa’, i no ‘perquè vull’, sinó perquè tinc l’obligació de fer-ho”.

Aquest llibre que recull les entranyables i interessants cartes de Didín, ens ofereix uns textos plens de saviesa, de tendresa i de fermesa. Per això vos convide a fruir i a llegir aquesta obra, que és com un retrat d’aquesta dona apassionant, ferma i valenta, extraordinària i insubornable, irrepetible i d’una gran dignitat.

'Els empresonats i exiliats de la Bíblia (Vilaweb/Ontinyent, 04/04/2021)

 Aquest és el títol de l’obra que ha escrit fra Jordi Cervera i Valls, frare caputxí nascut a Barcelona el 1961 i professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya.

Editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (dins la col·lecció “El gra de blat”), el llibre d’aquest frare caputxí, de cent pàgines, repassa els personatges de l’Antic i del Nou Testament empresonats i exiliats.

Com diu fra Jordi Cervera en la introducció, “la Bíblia despulla hipocresies, proclama injustícies, desvetlla consciències, assenyala amb el dit l’arbitrarietat dels poderosos”. Per això és tan actual, ja que tant ahir com hui són nombrosos els hòmens i les dones que han patit (i pateixen) exili i presó, condemnats per lleis injustes. I és que la Bíblia, per mitjà d’aquestes figures emblemàtiques, explica “les històries dels personatges bíblics que sofreixen empresonament i exili”, ja que “empatitzant amb les seues vicissituds, il·luminen esperançadament les nostres”, com diu fra Jordi Cervera.

El llibre, amb vint-i-quatre capítols, presenta l’empresonament a Egipte de Josep, fill de Jacob, l’exili de Moisès, de David, d’Elies i del profeta Amós, exiliat per denunciar la corrupció del sistema, la presó de Samsó, de Jeremies o de Joan el Baptista. A més hi ha també (entre més) l’exili de Maria, Josep i l’Infant, la detenció, tortura, judici i execució de Jesús o la presó de Sant Pere, Sant Pau i Siles.

Com diu fra Jordi Cervera, “És sorprenent comprovar que els personatges empresonats siguen els principals protagonistes de la història bíblica”. Per la seua part, cal tindre en compte, com remarca l’autor, que la reclusió d’aquests hòmens “no esdevé cap taca negra, sinó el testimoni a ultrança de la seua fidelitat i el seu compromís”. Com diu fra Jordi Cervera, “les causes d’empresonament són diverses, però sempre seran arbitràries”, com podem veure en la nostra societat.

Com passa hui amb els presos polítics tancats injustament, els empresonats de la Bíblia “manifesten un desafiament al sistema social, polític i religiós establert”. Per això fra Jordi Cervera diu: “Per a qui escriu aquestes pàgines, és la manera de compartir i de com-patir els empresonaments i els exilis dels qui, fins fa poc, eren asseguts en les cadires del nostre parlament, escollits en unes eleccions i representant la diversitat ideològica del nostre poble”.

Fra Jordi Cervera, que és Diplomat en Ciències Empresarials per la universitat de Barcelona i doctor en Sagrada Escriptura, realitzà la formació bíblica a la Facultat de Teologia de Catalunya, on imparteix diferents assignatures (Pentateuc i Hebreu) des de l’any 1998. Especialitzat en estudis sobre la Carta als Hebreus i els seus lligams amb el judaisme, Jordi Cervera és autor de diversos llibres relacionats amb la Sagrada Escriptura, a més de nombrosos articles.

Com diu l’amic Pere Fàbregas en relació amb aquest llibre, “pensar diferent de l’estatus imperant, siga on siga, també a casa nostra, es paga car i la justícia gira el rostre cap a una altra banda, dient que segueix portant tapats els ulls per ser més recta, però fent els malabarismes que calguen, per a protegir més i millor els privilegis, que no la veritat”. Per això hi ha salms que exigeixen una justícia justa i denuncien l’arbitrarietat i les males pràctiques, com el salm 81 que blasma aquells que sentencien “contra justícia, afavorint la causa dels culpables?”. O el salm 93, que denuncia els magistrats injustos: “Us podeu avenir amb un tribunal corromput que inventa delictes en nom de la llei?”. Amb la Fratelli tutti, el papa ens recorda un fet cabdal que sovint obliden els poderosos: “Què és la llei sense la convicció que cada ésser humà és sagrat i inviolable?”.

Explicant les històries d’aquests personatges bíblics empresonats i exiliats, fra Jordi Cervera ha volgut mostrar la Bíblia com “un far que il·lumina les peripècies humanes de qualsevol època i de qualsevol poble, sobretot en temps agitats”, com els que ara estem vivint, amb presos i exiliats polítics.

I és que en el nostre món, com diu fra Jordi Cervera, el poder (com en el cas dels presos de la Bíblia), continua empresonant arbitràriament polítics, hòmens i dones que, amb valentia, desafien el sistema. Així ho veiem amb els presos independentistes catalans als quals fa referència, però també en molts presos més, com el P. Stan Swamy. 

Així, els presos polítics Jordi Cuixart i Jordi Sánchez continuen a la presó de Lledoners, emcara que Amnistia Internacional ha tornat a demanar-ne la llibertat “incondicional”. 

Per altra part, el Tribunal Nacional d’Investigació ha rebutjat la sol·licitud de llibertat sota fiança del P. Swamy, acusat de sedició, curiosament igual que van ser acusats els presos independentistes. El P. Swamy, un jesuïta de 83 anys i defensor dels Drets Humans, va ser acusat de sedició i arrestat a l’Índia.

I és que com en el temps de la Bíblia, també hui hòmens i dones continuen essent empresonats arbitràriament, perquè s’atreveixen a manifestar “un desafiament al sistema social, polític o religiós establert”, com diu fra Jordi Cervera.

Sant Vicent Ferrer i la llengua a l’Església (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/04/2021)

 Com cada any, hui, dilluns de la segona setmana de Pasqua, els valencians celebrem la festa de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. I és en aquest dia que tenen una gran actualitat les declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb “olor d’ovella” i molt pròxim al papa Francesc, que defensa la necessitat que l’Església s’encarne en la cultura de cada poble.

En una entrevista de 2016 a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensava la importància de la inculturació de l’Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s’havia traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també va començar a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.

En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, on, per exemple, els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès. Com els cristians valencians hem de resar en castellà.

El cardenal Claudio Hummes (que al conclave li digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: “No t’oblides dels pobres”), ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la pròpia realitat. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per tal de ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la pròpia cultura, sense haver de deixar la seua llengua.

Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si viviren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana, que té com a missió servir l’Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble! Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica “Sacrosanctum Concilium” del Vaticà II pel que fa a la inculturació de l’Església.

És a tots els països (llevat del nostre) que l’Església ha assumint la llengua i la cultura dels pobles des de la Xina, a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació “El goig de l’Evangeli”, l’Església “troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta” (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa “una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual” (E.G. 27).

El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia”. I també: “Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia” (E.G.115). I: “En la inculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives” (E.G.116). I encara: “L’Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies” (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: “En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han fet florir en la seua vida quotidiana i l’han transmès segons els seus modes culturals”. (E.G.116)

Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? ¿Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

Per altra part, el 30 de setembre de l’any passat, amb motiu del setzè centenari de la mort de Sant Jeroni, el papa Bergoglio va donar a conèixer la Carta Apostòlica, “Scripturae Sacrae affectus”, un text on el papa elogia aquest Pare de l’Església, traductor de la Vulgata. En la seua Carta, el papa lloa “el treball de traducció de Jeroni”, que “ens ensenya que els valors i les formes positives de cada cultura, representen un enriquiment per a tota l’Església”. El papa també elogia les traduccions de la Bíblia a les diverses llengües, ja que “els diferents modes en què la Paraula de Déu s’anuncia, es comprèn i es viu amb cada nova traducció, enriqueixen l’Església, ja que (segons la coneguda expressió de Gregori el Gran), creix amb el lector, rebent al llarg dels segles nous accents i nova sonoritat”. Llevat de l’accent valencià, ja que els nostres bisbes no permeten que utilitzem la nostra llengua als temples.

El papa Francesc en aquesta Carta Apostòlica, ens diu també que “la inserció de la Bíblia i de l’Evangeli en les diferents cultures, fa que l’Església es manifeste, cada vegada més, com “sponsa ornata monilibus suis” (Is 61:10) i testimonia que la Bíblia necessita ser traduïda constantment a les categories lingüístiques i mentals de cada cultura”.

En la festa de Sant Vicent Ferrer, té una gran actualitat aquesta Carta Apostòlica del papa Francesc, sobretot en unes paraules que semblen estar adreçades als bisbes valencians: “Quants judicis temeraris, quantes condemnes i conflictes sorgeixen del fet d’ignorar l’idioma dels altres i de no esforçar-nos, amb tenaç esperança, en aquesta prova infinita d’amor que és la traducció”.

El papa també elogia “els missioners, als quals devem la preciosa tasca de publicar gramàtiques, diccionaris i altres eines lingüístiques que ofereixen les bases de la comunió humana”. Per això el papa diu que “és necessari valorar tot aquest treball”, com ha estat la tasca que l’AVL ha fet traduint el Missal Romà al valencià, i que els bisbes ignoren des de fa anys.

Pel que sembla, l’elogi que fa el papa de les traduccions no val per al valencià, ja que els bisbes continuen sense utilitzar ni afavorir la nostra llengua a la litúrgia.

Els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre presents les paraules del P. Claudio Acquaviva d’Aragona (1543-1615), Prepòsit General de la Companyia de Jesús, elegit el 1581 en la IV Congregació General. L’italià P. Acquaviva, amb sentit comú, escrivia al P. Villar una carta, amb data de 21 de novembre de 1595, on li deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca dicen sería mucho mayor, si predicasen en lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano, como hacen otros religiosos. Deseo que V. R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.

¿No és hora ja que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?

Que Sant Vicent ens faça el miracle que els bisbes estimen i promoguen el valencià als nostres temples. Amén.

divendres, 2 d’abril de 2021

'L'amor és la nostra força' (CASTELLÓ NOTÍCIES (01/04/2021)

 

El 27 de març de 2020, ara un any, en la pregària a la plaça de Sant Pere, totalment buida, el papa, sol i sota la pluja, ens encoratjà a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. I en el seu recent viatge a Iraq, el papa ens deia: “L’amor és la nostra força”. I afegia encara: “Com es canvia el món? No amb el poder o la força sinó amb les benaurances”.

Huit anys després de la seua elecció com a bisbe de Roma, el papa Francesc se’ns mostra com un pastor senzill, proper i valent, transparent i emprenedor de les reformes que fan falta a l’Església per portar endavant el Concili.



Amb la pandèmia, el papa s’ha convertit en un autèntic líder de la humanitat. Francesc, que ha començat una revolució i una primavera que ningú no pot parar (encara que alguns ho intenten), està construint una Església que camine al costat de la gent i que siga hospital de campanya per als descartats del nostre món.

El papa vol una Església allunyada d’una “casta” clerical. Una Església sinodal i no piramidal, sensible al sofriment dels refugiats i dels migrants. Una Església capaç d’acollir sense excloure mai ningú, que perdone sense condemnar, que escolte sense jutjar.

El papa Francesc vol una Església desinstal·lada, pobra i oberta a tothom, que capaç d’eixir a trobar els allunyats. I per això, com deia el periodista Vicenç Lozano (Regió 7, 14 de març de 2021), alguns “cardenals es penedeixen d’haver-lo votat”, perquè el papa “els està tocant privilegis”.

El papa, un autèntic profeta del nostre temps, és “una persona contraria a murs, com el de Mèxic”, com deia Lozano. I per això “és la pedra a la sabata” dels representants del neoliberalisme i del neoautoritarisme. Per la seua actitud a favor dels pobres, el papa és atacat d’una manera ferotge per l’extremadreta europea i americana, que no li perdona la denúncia de Francesc al capitalisme salvatge. El papa, com deia Vicenç Lozano, “és un gran canvi, un líder que se l’escolta tothom i que molesta”. I per això, en la línia del Vaticà II, fa avançar l’Església.

Com ens recordava el papa el 27 de març de l’any passat, “ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la presa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. I és que pel nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Amb les seues encícliques “Laudato si” i “Fratelli tutti”, el papa, que ens convida a alçar-nos per fer un món més sostenible i més fratern, ens demana que siguem capaços de somiar, d’arriscar i de comprometre’ns per fer possible, amb la força de l’amor, unes relacions més fraternes entre els pobles. I per això el papa, que ha dit que “la sang no resol res”, ha demanat “que prevalga el diàleg” per tal de resoldre els conflictes polítics. La seua visita a Iraq, important i alhora arriscada, ha estat un pas endavant en la relació entre el cristianisme i l’islam.

En aquests huit anys de pontificat, la tasca del papa Francesc ha estat imprimir nous aires a l’Església, malgrat els esculls que, els seus detractors, li posen en el seu camí per fer realitat un nou “aggiornamento”. Després dels pontificats conservadors dels papes Joan Pau II i Benet XVI, el papa Bergoglio ens ha portat una nova primavera, semblant a la que va portar el papa Joan XXIII.

Aquests dies de Setmana Santa, on commemorem la passió, la mort i la resurrecció del Senyor, ens fan viure, un any més, l’experiència de l’amor de Déu. I és que en el Misteri Pasqual que anem a celebrar aquests dies sants, es manifesta la força de l’amor, que veiem en la mort i en la resurrecció de Jesús.

Bona Pasqua a tots.

 

Pensem amb el cap o amb els peus? (CASTELLÓ NOTÍCIES, 29/03/2021)

 

És de sentit comú (encara que és el menys comú dels sentits i per això no tots en tenen), que les persones i més encara els polítics, necessitem pensar abans de parlar o de fer alguna cosa. I evidentment hem de pensar amb el cap. Amb tot, alguns polítics sembla que quan parlen o piulen al twitter o fan alguns actes, o bé ho fan sense pensar-ho o bé pensen amb els peus.

Tots recordem l’exabrupte de la diputada del PP, Andrea Fabra, filla de l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. El juliol de 2012 al Congrés de Diputats, quan el president Mariano Rajoy anuncià retallades de les prestacions per desocupació, la Sra. Fabra se’n foté dels qui patien les retallades i vomità el seu conegut: “Que se jodan”.



Més recentment hem escoltat, també al Congrés, el diputat del PP, Carmelo Romero, quan després de la intervenció del diputat Íñigo Errejón sobre la necessitat d’incrementar l’atenció mental a les persones (degut a la Covid), el Sr. Romero vomità: “Vete al médico”. És veritat que aquest diputat després del seu exabrupte es va disculpar per la manera com vomità les seues paraules, unes paraules que no van ser pensades, sinó que li van eixir dels peus o del fetge.

Però també a Compromís hi ha qui pensa amb els peus en compte de fer-ho amb el cap. El Sr. Amadeu Mezquida, politòleg, escriptor i secretari del Grup Municipal de la coalició Compromís a l’ajuntament de València, va fer una piulada al seu compte twitter, amb un text que ofenia la Sra. Maria Teresa Campos (que no sé qui és), una ofensa semblant a les paraules de la diputada Andrea Fabra i del diputat Carmelo Romero. El Sr. Mezquida escrivia: “Madrid: Pues voy a coger a Maria Teresa Campos, la voy a meter en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria. Eso no hay quien lo supere. València: Aguanta’m la cassalla”. Sublim!

El Sr. Mezquida no deia que posaria sa mare o la seua germana “en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria”. No. Ho deia de la Sra. Maria Teresa Campos. Molt bé pel seu respecte a les dones, tot i que el 8 de març segur que portaria posat el llaç violeta a la solapa de l’americana. I molt bé pel silenci còmplice de les regidores de Compromís i dels altres grups de l’ajuntament de València. ¿El Sr. Mezquida s’hauria atrevit a dir de la Sra. Mónica Oltra el que va dir de la Sra. Maria Teresa Campos? Segur que no. I si ho haguera dit, se li haurien tirat al damunt (amb tota la raó del món), els regidors i els diputats de Compromís.

Però la piulada del Sr. Mezquida no acabava amb les seues paraules. Posava també al seu tuit una fotografia de la Mare de Déu dels Desemparats en el “maremòbil”, recorrent els carrers de València. Posar, com va fer el Sr. Mezquida en la seua piulada, que posaria la Sra. Maria Teresa Campos “en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria”, al costat de la foto de la Mare de Déu, va ser un exabrupte d’aquest politòleg que, certament, no va pensar amb el cap el seu tuit. Ràpidament va demanar disculpes, dient que no pretenia ofendre ningú. Però va esborrar la seua piulada. Si no pretenia ofendre cap persona, ¿per què esborrà la piulada?

Tot el contrari a l’esperpent del Sr. Mezquida és el que, amb trellat, difonia la UPV. Un amic m’ha passat uns fulls que escampava la Unitat del Poble Valencià l’any 1997, convidant els valencians a celebrar la festa de la Mare de Déu dels Desemparats (amb una imatge de la patrona del País Valencià) demanant que posaren la senyera als balcons.

Finalment la Sra. Sandra Gómez, regidora de l’ajuntament de València, va felicitar el Nadal al seu twitter amb una imatge d’una dona parint. Deia la Sra. Sandra Gómez que era un fet natural i que no entenia que algú s’escandalitzara d’aquesta imatge. És veritat. El part és un fet natural, com ho és també la mort. Però no crec que la Sra. Gomez pose al seu twitter la foto d’un familiar seu morint-se. Com estic segur que, ara que ens ha fet saber que està embarassada, la Sra. Gómez tampoc no posarà al seu twitter el part del seu fill.

En el magnífic llibre d’entrevistes, “Què t’ha ensenyat la vida”, David Pagès, el seu autor, li feia aquesta pregunta a mon pare, que li responia: “A ser pacient”. Estic segur que si aquestes persones que he mencionat al meu article (i moltes altres) tingueren paciència i comptaren fins a cent, no farien les piulades que fan, ni dirien el que vomiten al Congrés.

Sovint els polítics (però no només ells) creuen que el Congrés o el twitter és un circ. O una taverna. I la veritat és que molts d’ells volen imitar els pallassos, tot i que amb les seues piulades i els seus exabruptes no fan cap gràcia. I és que aquests polítics no pensen amb el cap sinó amb els peus. O ni tant sols amb els peus! I per això, a diferència del que hauria de ser normal, no pensen el que diuen, i per això no diuen el que pensen i tampoc no fan el que han pensat i han dit. I d’ací els resultats de les seues intervencions o de les seues pilades a twitter. Per això alguns polítics (no tots) s’han de disculpar i esborrar el que han escrit. Vergonya, cavallers (i senyores), vergonya!

Per això cada dia estic més d’acord amb el que deia M. Brickman: “Estic horroritzat! No sé si el món està ple d’intel·ligents que ho dissimulen…. o d’imbècils que no tenen vergonya de ser-ho”.

Els polítics no haurien d’oblidar, com diu el papa en l’encíclica “Fratelli tutti”, que “fa falta la millor política posada al servei del veritable bé comú” (nº 154), ja que  “necessitem una política que pense amb visió àmplia” i que “porte endavant un replantejament integral” (nº 177).

divendres, 26 de març de 2021

Un conclau per formar un nou govern de Catalunya (CASTELLÓ NOTÍCIES, 26/03/2021)

 Alguns països acostumen a formar un nou govern uns dies després de les eleccions. Altres països, pel contrari, eternitzen les negociacions fins que (esgotats els ciutadans) els negociadors aconsegueixen “fumata blanca”.

Tot i que escric aquest text abans del 26 de març (primera sessió del debat d’investidura), no crec que hui, aconseguida la unitat d’acció entre els partits que negocien el nou govern de Catalunya, tinguem “fumata blanca”. I pel que diuen els entesos, tampoc el diumenge següent (48 hores després de la primera sessió), tindrem un nou executiu, per la qual cosa necessitarem una pròrroga. I esperem que després de la pròrroga no hi hagen unes noves eleccions perquè seria imperdonable i ens mostraria la ineptitud i la irresponsabilitats dels dirigents dels partits que no han arribat a un acord per formar govern.


Potser aniria bé que els membres que negocien els acords de govern es tancaren en conclau. Aquesta paraula, del llatí “cum clave”, és la reunió dels cardenals aplegats per elegir el nou bisbe de Roma, que es tancaven, d’aquí el nom de conclau, per evitar intromissions del poder civil en les decisions que havien de prendre. Sembla ser que aquest tancament és vigent des del concili de Lió II, el 1274. I és que després de la mort del papa Climent IV, el 1268, els cardenals van estar en conclau gairebé tres anys sense que arribaren a elegir un nou papa. Degut a això, els habitants de la ciutat de Roma decidiren subministrar als cardenals electors, només pa i aigua. Amb aquesta dieta tan frugal, els cardenals es van posar ràpidament d’acord i van elegir un nou papa, Gregori X.

Segurament per l’experiència que visqué el papa Gregori X en el conclau que el va elegir, establí una sèrie de normes amb l’objectiu d’agilitzar l’elecció del nou papa. Així, a partir del tercer dia sense acord, als cardenals només se’ls donava un sol àpat al dia. I als cinc dies sense que hi haguera acord per elegir el papa, els cardenals només tenien pa i aigua a taula.


En l’actualitat tot això ha canviat, però és ben eloqüent que la “pressió” d’aquesta dieta forçava els cardenals a arribar a acords.

Els qui estan negociant el nou executiu de Catalunya també haurien de tancar-se en conclau (potser a pa i aigua?) per agilitzar la formació del govern, ja que portem més de cinc setmanes de la data de les eleccions sense cap acord.

¿Per què els pactes per formar govern no es poden assolir en dues o tres setmanes? ¿I per què altres vegades en només uns dies s’aconsegueix un acord de govern? El cas més paradoxal va ser durant l’estiu de 2019, quan el president Pedro Sánchez i el Sr. Pablo Iglesias no es van posar d’acord per formar govern. Però després de les eleccions del 10 de novembre d’aquell mateix any, en menys d’una setmana, el Sr. Sánchez i el Sr. Iglesias van pactar el que uns mesos abans no havien fet. ¿Com és possible que els Srs. Sánchez i Iglesias no arribaren a cap acord i s’hagueren de celebrar unes noves eleccions? ¿I com és possible que el que era impossible abans, després del 10 de novembre de 2019, en un tres i no res, fóra possible? El Sr. Sánchez va dir que amb el Sr. Iglesias al govern, ell (“y muchos españoles”) no dormiria tranquil. ¿I què va passar amb el seu descans nocturn, quan ràpidament es posà d’acord amb el qui no el deixava dormir?


Ja sé que formar govern requereix paciència, és a dir, temps i sentit comú, a més de deixar de banda l’ego, tan desmesurat dels polítics, els recels mutus, l’arrogància, les animadversions personals i la supèrbia. I per arribar a acords també es requereix generositat i diàleg sincer. Si bé és veritat que uns canelons no es fan en cinc minuts, tampoc no podem estar cuinant-los cinc setmanes, que és el que passa (com estem veient) amb les negociacions per arribar a formar un govern a Catalunya.

Per formar un govern sempre hi ha problemes i per això el papa demana (i això ho haurien de tindre ben present els negociadors que busquen formar un nou govern a Catalunya), que els problemes es resolguin per mitjà “del diàleg i la negociació”. (Religión Digital, 27 de setembre de 2020).


Crec que tot seria més fàcil si els polítics que volen tancar un pacte de govern, estigueren a pa i aigua i tingueren ben present el testament atribuït al rei Jaume I, quan demanava “estimar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts”. Segur que així s’arribarien a acords amb més facilitat.

Crec, a més, que mentre esperem la formació d’un nou govern a Catalunya, els ciutadans que esperem la “fumata blanca”, hauríem d’implorar la intercessió de la patrona d’Orpesa, la Mare de la Paciència.

El I Congrés d’Història del País Valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 14/04/2021)

  Del 14 al 18 d’abril de 1971, ara fa cinquanta anys, va tindre lloc a València (amb actes a Castelló de la Plana, Elx i Alacant), el I Con...

MONTSERRAT