diumenge, 22 de maig de 2022

Així respon la ministra Montero als valencians que demanem un nou finançament (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/05/2022)

El diari Levante (5 d’agost de 2021) ens informava (i això que no era el 28 de desembre, dia dels Innocents), que el Ministeri d’Hisenda presentaria el novembre de 2021, un nou model de finançament autonòmic.

L’anunci del ministeri que dirigeix la Sra. Mª Jesús Montero, coincidia amb la reclamació que el president de la Generalitat del País Valencià, Ximo Puig, sol·licità en la conferència de presidents autonòmics, perquè s’arribara ja a presentar una proposta d’un nou model, abans que acabara el 2021!!

 Com que no vull perdre el temps comentant aquesta nova innocentada, només vull recordar l’article (No mentireu ni vos enganyareu) que vaig escriure el desembre de 2020.

Però la foto que il·lustra aquest text, és molt millor que el que vaig escriure fa un any i mig. I és que la ministra Montero (com ho va fer abans el ministre Montoro), respon d’aquesta manera al desig dels valencians d’un nou finançament. I aquesta mateixa rialla, és la que la ministra Montero haurà fet, també, en rebre la recent carta del conseller Vicent Soler, on exigeix al govern de l’estat que reactive el finançament (Levante, 13 de maig de 2022). Per això no m’estranya gens, que el conseller, i amic, Vicent Soler, haja abandonat la conselleria, no sé si cansat, fastiguejat o desil·lusionat pel tracte que rebem els valencians del govern central. Però també pot ser que haja estat el president Ximo Puig qui l’haja cessat (en un intent de desvalencianitzar el Consell), pel fet que Soler sempre s’ha mantingut fidel a aquell PSPV profundament valencianista i nacionalista, que al PSOE li molestava i que per això va absorbir i anul·lar.



Ja fa temps que pense que el Botànic s’ha transformat en un bonsai, pel fet que ha anat abandonant les idees i les reivindicacions dels qui van votar per un canvi i van apostar per un govern netament valencià, no doblegat a Madrid. I Vicent Soler ha estat (i és) un home fidel als seus ideals, que no s’agenolla davant el govern central i que ha hagut d’aguantar el menyspreu de la ministra Montero, com abans va haver d’aguantar el menyspreu del ministre Montoro. I és que, com deia Josep Pla, “no hi ha res de més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres”.

Si el President Puig (i també Compromís), creu que decapitant els hòmens més vàlids i més netament valencianistes, eixamplarà els seus votants, s’equivoca.

Sant i comunista (CASTELLÓ NOTÍCIES, 15/05/2022)

 Ho contava el bisbe Hèlder Câmara: “Quan done menjar als pobres em diuen sant, però quan pregunte perquè hi ha pobres i perquè no tenen menjar, em diuen comunista”.

Comente aquesta anècdota del bisbe Hèlder Câmara (que va ser acusat de comunista i de fer política), perquè alguns han dit que els monjos hem de resar i callar i no hem de fer política!

Els qui pensen així, no han entès res de res de la vida  monàstica!! Només cal recordar el paper de Santa Caterina de Sena i la seua participació en la realitat política de l’Europa del XIV o Sant Bernat, al segle XII. O encara, el papa Joan Pau II recolzant el sindicat polonès Solidaritat i la seua influència en la caiguda del mur de Berlín.

El monjo no només no fuig ni s’amaga de res, sinó que és solidari de la situació i dels problemes de la nostra societat. Els monjos ni ens desentenem, ni som indiferents de la realitat que ens envolta! I per això, perquè no som extraterrestres i vivim arrelats a la terra, a la gent, a la cultura i a la problemàtica de la nostra societat, som solidaris de les tristeses i de les angoixes, de les alegries i de les esperances del nostre món. Això és fer política? Ho contestava el cardenal Bergoglio (hui papa), en el llibre “Sobre el cielo y la tierra”: “Tots som animals polítics, en el sentit majúscul de la paraula política. Tots estem cridats a una acció política de construcció del nostre poble. La predicació dels valors humans, religiosos té una connotació política. Ens agrade o no, la té.

I per als qui ens acusen als monjos de fer política, el cardenal Bergoglio deia encara: “L’Església catòlica va tindre molt que vore en el procés d’independència nacional” d’Argentina“. “L’Església”, deia el cardenal Bergoglio, “va estar-hi a l’hora de plasmar la pàtria amb un poble majoritàriament catòlic. La pàtria no va nàixer al marge de la religió, sinó que va créixer a la seua llum”. I al final d’un altre llibre, “Converses amb el cardenal Bergoglio”, hi  ha aquesta pregària per la pàtria que van fer els bisbe argentins: “Volem ser una nació. Una nació la identitat de la qual siga la passió per la veritat i el compromís pel bé comú”. Això és fer política?

¿No va fer política Jesús quan va expulsar els negociants del temple (Mt 20:12 ) o quan va proclamar feliços “els qui tenen fam i ser de ser justos i els qui treballen per la pau”? (Mt 5:6,9) ¿No va fer política Jesús quan assegurà la dificultat dels rics per entrar al Regne del cel? (Mt 19: 23-24) ¿No va fer política Jesús quan amenaçà els escribes i fariseus i els anomenà hipòcrites?: “Ai de vosaltres que sou com els sepulcres que no es veuen. Ai de vosaltres, els mestres de la Llei, que carregueu als altres càrregues difícils de portar, i vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit”(Lc 11:37:54) ¿No va fer política Jesús acusant la falsedat del escribes?: “Guardeu-vos dels escribes. Els agrada passejar-se amb llargues vestidures, ser saludats a les places i ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als convits; devoren les cases de les viudes” (Mc 12: 38-40).

¿I no va fer política Joan XXIII amb l’encíclica Pacem in terris, on defensava la pau i el dret de les minories nacionals? ¿No va fer política el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, el 1950, quan denunciava l’estraperlo i la passivitat del Règim franquista, davant la fam i la pobresa de la gent del bisbat de Solsona? ¿I Tarancon, no va fer política en apostar per la fi del nacionalcatolicisme, desenganxant l’Església del franquisme?

¿No va fer política el bisbe Òscar Arnulfo Romero, denunciant la dictadura del Salvador, i per això va ser assassinat per l’extrema dreta? ¿O no fa política el bisbe Pere Casaldàliga i per això va ser amenaçat de mort diverses vegades? ¿No fa política el P. Josep Mª Soler, abat emèrit de Montserrat, quan defensa el dret a decidir del poble de Catalunya i quan denuncia “la falta d’ètica en la gestió econòmica, i els qui guanyen diners fàcilment, sense importar-los les conseqüències per a la gent que es va empobrint”?

¿I no fan política també els bisbes valencians, apostant per la litúrgia únicament en castellà, marginant la nostra llengua i recolzant el rei emèrit? ¿No fan política els bisbes espanyols amb les seues pastorals? O la Conferència Episcopal Espanyola quan defensa “España como bien común”? ¿No feien política els bisbes espanyols que assistien a les manifestacions contra del govern Zapatero? ¿O els capellans amb les homilies, quan denuncien una situació injusta? O quan callen davant la injustícia!!

Quan el P. Abat Cassià va recomanar als monjos del monestir de Samos, a Galícia, que anaren introduint el gallec a la litúrgia, un monjo li contestà: “Padre, nosotros no hacemos política”. I l’Abat Cassià li respongué: “¿Y haciéndolo siempre en castellano, no hacen política?”.



Alguns voldrien els monjos, muts i a la gàbia. Però els monjos, per ser realment monjos, hem de ser solidaris de la situació i dels problemes del nostre món. Si això és fer política, els monjos sí que en fem de política! Però desentendre’ns de la nostra societat, donar l’esquena a la gent i ignorar la  realitat del nostre temps, també seria fer política!

dilluns, 16 de maig de 2022

"Un monje separatista" (Diario de Mallorca, 12/05/2022)

 Així va ser qualificat al Parlament de les Illes el P. Josep Massot, per un diputat balear. Segurament aquest polític deu desconèixer què és la vida monàstica i la tasca del gran intel·lectual que va ser el P. Massot. I és que els monjos, com va dir Thomas Merton, no som aliens a la situació que vivim i per això mateix ens hem de comprometre per acabar amb la injustícia. Merton, nascut a Prada de Conflent, deia que el monjo és «algú que ha assumit una actitud crítica davant el món contemporani i les seves estructures». I per això aquest monjo nord-català afirmava que «la Paraula de Déu ha de ser reconeguda pel seu poder transformador i alliberador». Així ho van fer, l’estiu de 2007, els monjos budistes de Birmània, rebel·lant-se pacíficament en protesta per la pujada dels preus. Amb la seva protesta, van manifestar el malestar general per l’opressió del govern sobre el poble, tot demanant l’alliberament de la líder política empresonada, Aung San Suu Kyi, que lluitava per restaurar la democràcia en el país.

 Els birmans estaven cansats de la insolidaritat de la comunitat internacional que, per diversos interessos, veia aquest conflicte amb indiferència. Com fa tantes vegades el món «civilitzat». I és que enfrontar-se a la Junta Militar comunista de Myanamar, significava enfrontar-se a la Xina i Rússia, països que finançaven i recolzaven aquesta dictadura. 

Davant la revolta pacífica dels monjos, pel seu compromís amb la justícia i la bertat, la resposta del govern militar va ser sagnant, amb desenes de monjos assassinats i de civils empresonats. Les protestes, conegudes com la revolució del safrà (degut al color dels hàbits dels monjos), començaren a Birmània el 15 d’agost de 2007. El 5 de setembre següent, en una protesta pacífica, els militars feriren tres monjos. Però lluny d’acovardir-se per la violència governamental, des del 18 de setembre les protestes van ser liderades per milers de monjos. Així, el 22 de setembre, més de 2000 monjos es van manifestar a Ragun i uns altres 10000 a Madalay a favor de la democràcia i de la líder de l’oposició, Aun San Suu Kyi. El 24 del mateix mes, les manifestacions van tindre lloc a 24 ciutats del país i el 27, més de 700 monjos van ser detinguts. 

El ministre d’Afers Religiosos de la dictadura birmana, el general Thura Mynt Maung, advertí els monjos que encapçalaven les protestes, que el govern adoptaria mesures dràstiques contra ells. I malgrat aquesta amenaça els monjos no van callar. Com tampoc no va callar mai el PMassot, en defensa de la nostra llengua i de la llibertat. Per això també avui, els monjos hem d’interessar-nos «per tot allò que és just» (Fl 4:7), i defensar la veritat i la pau, tot recordant que, com diu la carta de Sant Jaume, «el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau» (Jm 3:18). 

Degut a l’arrelament dels monjos a la nostra terra, el P. Massot (qualificat per un polític de les Balears com a «monje separatista»), va defensar tota la seva vida la nostra llengua i la nostra cultura. I perquè el monestir de Montserrat està arrelat en l’esperit i la història de Catalunya (i no a l’espai sideral), el P. Massot va apostar pel diàleg, la llibertat i el respecte als drets individuals i nacionals del nostre poble.

 Al llarg de la seva vida, el P. Josep Massot va seguir el que diu la Regla Pastoral de Sant Gregori el Gran: «El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no digui el que ha de ser callat ni deixi de dir el que ha de ser dit. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents,que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop». I Sant Gregori acabava així: «Per això el Senyor reprèn aquests prelats: no han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat». I és que «tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, ¿que potser no serà semblant a un pregoner mut?». 

L’any 2017, el papa Francesc adreçà un missatge al bisbe argentí de Viedma, amb motiu del 10è aniversari de la beatificació del Beat Ceferino Namuncurá, fill del poble maputxe. En aquell missatge, el papa Francesc recordava que el Beat Ceferino «no va oblidar les seves arrels, el seu poble, la seva cultura». Per això el papa deia que el prevere ha «d’identificar-se sempre amb el seu poble, de tal manera que el seu temps, la seva vida, la seva persona siguin per als seus germans». El polític que va qualificar el P. Massot de «monje separatista», hauria de saber que el monjo nord-català Thomas Merton, va fer de la seva vida «una protesta contra les mentides polítiques i les falses propagandes». Així va ser també el P. Josep Massot, un monjo arrelat a la terra i un intel·lectual que dedicà tota la seva vida a la defensa i a l’estudi de la llengua i la cultura catalana.

dimecres, 11 de maig de 2022

No hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents (LEVANTE-EMV, 07/05/2022)

 

Aquesta actitud de respecte per les diferents cultures, va ser la que tingué el P. Joan Bottasso, un missioner salesià que va viure durant més de 60 anys a l’Equador. El P. Bottasso va morir el dia de Nadal de l’any 2019 i durant tota la seua vida va treballar per una Església amb rostre amazònic i indígena.



El P. Joan va entendre l’Església des dels pobles indígenes amb els quals va conviure, sempre amb ganes d’aprendre d’ells, per així descobrir la presència de Déu enmig d’aquells pobles.

Nascut a Itàlia, el P. Bottasso va dedicar la seua vida a la inculturació de l’Evangeli entre els pobles indígenes. No va ser un colonitzador, sinó un pastor que es va encarnar en el poble que l’havia acollit, cosa que encara no saben (o no volen) fer els bisbes del País Valencià, ni tampoc la majoria dels preveres que, tot i que són valencianoparlants, es comporten com a colonitzadors, imposant la llengua castellana i menyspreant el valencià al nostre propi país. Segurament el nostre clergat hauria d’aprendre del bisbe valencià, Santiago de Wit Guzmán, actual nunci del papa a Centre-Àfrica i el Txad, quan fa dos anys, deia: “Coneixent la realitat, pots servir millor” (Alfa y Omega, 19 de febrer de 2020).

Aquesta setmana l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, en la seu carta setmanal (que sempre fa en castellà), i amb motiu del centenari de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, escrivia: “Sé tú misma, Valencia, vuelve a tus raíces y ganarás lo más valioso a lo que puedes aspirar. Vuestros antepasados, a los pies de la Virgen, confiaron en el Señor y comprendieron la verdad”. Sí, té raó l’arquebisbe Cañizares. València i el País Valencià han de ser ells mateixos i tornar als nostres orígens (que els bisbes valencians han oblidat), és tornar i recuperar la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena, que l’Església Valenciana continua menyspreant. 

El P. Bottasso (a diferència del clergat valencià), va defensar i valorar com cal, la cultura dels pobles. Joan Bottasso, que era antropòleg i coneixia bé les cultures dels indígenes, va defensar sempre que els pastors de l’Església havien de conèixer la llengua dels cristians que servien en el seu ministeri presbiteral. El P. Joan Bottasso deia que “no hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents” i per això, també a l’Església, totes les cultures “tenen molt a aprendre i a ensenyar”. El P. Bottasso treballà per una Església que estiguera sol·lícitament al costat dels ferits i dels exclosos, sempre disposada a servir més que a jutjar.

Fa dos anys, un informe del Consell d’Europa mostrava la seua preocupació per la situació del valencià, ja que l’estat espanyol continua vulnerant els drets lingüístics dels valencianoparlants. A l’Administració i a la Justícia, el valencià, com el gallec i el basc, es troba en una situació de desprotecció davant el castellà, que continua com a llengua imposada. Si això passa a l’Administració i a la Justícia, la situació del valencià a l’Església és alarmant, ja que els nostres pastors continuen imposant el castellà i menyspreant i excloent la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval  Girbés a les esglésies valencianes.

Els pastors de l’Església Valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, que per a ells és la castellana (i que ells privilegien i protegeixen) i una inferior, la valenciana, que menyspreen i marginen per complet.

Els nostres pastors encara no han fet realitat el Vaticà II pel que fa a la llengua a la litúrgia, ja que la Sacrosanctum Concilium demanava la introducció de les llengües vernacles a l’Església. Encara que siga sorprenent, malgrat l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, els nostres bisbes i preveres creuen que la llengua dels cristians valencians és el castellà i per això exclouen de la vida de l’Església, el valencià.

Als nostres bisbes els aniria bé seguir l’exemple del P. Joan Bottasso, que a l’Equador va saber aprendre (i valorar) les llengües indígenes, per tal de no comportar-se com un colonitzador, sinó com un pastor amb l’olor de les seues ovelles. Com un pastor que valorà les llengües dels cristians d’aquell poble. Com hauria de ser normal. Per això el P. Bottasso, com un autèntic pastor que estimà el seu poble, va aprendre la llengua dels qui servia i no va ni ignorar ni menysprear la llengua del poble que servi, com fa el clergat valencià.    

Un altre cas que hauria de fer reflexionar els nostres bisbes, és el de la religiosa vedruna, Josefina Roca (que va morir el 2020), que va fundar una comunitat vedruna al Congo. Per això abans d’anar a aquell país aprengué francès. Però de res no li va servir això, ja que en arribar-hi va descobrir la realitat indígena (com em contava la religiosa Maria Trullols), i les llengües de cada zona i no la llengua del país que colonitzà el Congo. Però desgraciadament, els bisbes i la majoria dels preveres valencians continuen menyspreant i anul·lant la nostra llengua, que sempre queda a les portes del temple. A diferència del que passa als països de missió (o a qualsevol altre país civilitzat), on l’Església assumeix, valora, respecta i utilitza la llengua dels cristians.

Cal tindre en compte que la diòcesi de València ha creat diverses parròquies personals perquè els xinesos, els filipins, els polonesos o els africans, puguen celebrar la fe en la pròpia llengua. Però els bisbes valencians i la majoria dels preveres del País Valencià, no tenen cap sensibilitat per la llengua dels cristians valencians, que continuen prohibint al si de les parròquies valencianes. Només cal recordar que el dia de Sant Vicent, el bisbe auxiliar de València, Javier Salinas, presidí a la Seu la missa i llevat de les lectures, tant el Credo, com la pregària Eucarística i el Parenostre i fins al final de la missa, tot va ser en castellà. ¿És que el Credo en valencià no és vàlid? ¿És que la transsubstanciació, en valencià, no transforma el pa en el cos de Crist i el vi en la seua sang i només és possible si és en castellà?  

Els bisbes i els preveres valencians haurien d’imitar els pastors d’Iraq que, en la visita del papa Francesc a Mossul i a altres ciutats iraquianes, van utilitzat l’àrab en els seus discursos i en les celebracions litúrgiques (web Santa Sede). Com utilitzaren també l’àrab els cristians que celebraren l’Eucaristia a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats l’abril de 2018, com recollia la web del “Arzobispado de Valencia”, el 24 d’abril de 2018, amb el vídeo on es pot vore un fragment de la missa en àrab.

A vore quan els capellans i els bisbes valencians fan per al valencià el que es fa amb l’àrab, el polonès, el xinès, l’italià i amb altres idiomes, ja que els ciutadans que viuen a València i parlen aquestes llengües, sí que poden celebrar l’Eucaristia en les seues llengües maternes. 

La festa de la Mare de Déu dels Desemparats és la festa dels valencianoparlants, que ens trobem desemparats pel que fa a la nostra llengua, ja que els nostres bisbes i els nostres capellans continuen excloent-la de l’Església. Malgrat que l’arquebisbe de València ens convide a retrobar les nostres “raíces.  

«Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/05/2022)

 Aquest és un dels aforismes més coneguts de Joan Fuster. L’escriptor de Sueca, del qual enguany celebrem el centenari del seu naixement, deia també en un altre aforisme seu: “Un bon llibre sempre és una provocació”.

Tant l’un com l’altre d’aquests dos aforismes, defineixen molt bé el llibre: “Bausset: 101 any de compromís amb el Poble”, una obra que va ser presentada a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia el dijous 28 i a la Fira del Llibre de València, el dissabte 30.

Publicat per Edicions 96, una editorial amb més de vint anys d’existència, aquest llibre de Miquel Puig, amb il·lustracions de Rafa Martínez, ens presenta uns retalls de la vida de mon pare.

El text de Miquel Puig, tan bell i les il·lustracions, tan boniques, de Rafa Martínez, ens mostren el Bausset infant que, en primera persona ens narra algunes etapes de la seua vida i els seus somnis de xiquet, que pensa com serà el seu futur i el del País Valencià, que ell tant va estimar.

Home actiu i combatiu fins a la seua mort, amic dels seus amics, fidel al País i a la llengua, l’home “subterrani”, nascut a Paiporta el 19 d’agost de 1910, però alcudià de cor, va ser definit així pel seu bon amic Joan Fuster: “Bausset és un personatge “subterrani” dels més admirables del País Valencià i jo en done fe. Ningú no sap qui és, però jo sí” (Qué y dónde, 1984).

Tant Miquel Puig, amb el seu text, com Rafa Martínez, amb les seues il·lustracions, han fet un retrat fidel i fidedigne de qui va ser i de com va viure mon pare.

L’aposta d’Edicions 96 per aquesta obra, amb l’amiga Dolors Pedrós i Pau Àlvarez, presents a la presentació del llibre a l’Alcúdia, és, com va dir Fuster en l’aforisme que dóna títol a aquest article, continuar vivint. I és que la memòria col·lectiva, que ens fa recordar els qui ja ens han deixat, com mon pare, que va morir el 3 de juny de 2012, ens ajuda a fer-lo més present en la nostra vida i en la història del País Valencià.

Edicions 96, una editorial nascuda al caliu de l’escola en valencià, ens ofereix unes boniques i acurades col·leccions de literatura infantil i juvenil, i de poesia i també unes molt interessants col·leccions d’assaig, literatura per a adults i àlbums il·lustrats.

També l’ajuntament de l’Alcúdia, que, en els orígens del llibre va acollir amb il·lusió el projecte de Miquel Puig i d’Edicions 96, amb l’alcalde Andreu Salom, l’anterior regidora d’Educació, Oreto Trescolí i l’actual regidora, Rosa Martínez, han volgut fer arribar aquesta obra als xiquets i les xiquetes de primària i de primer i segon d’ESO de l’Alcúdia, perquè coneguen, amb aquest llibre tan entranyable, l’home “subterrani”, el fill predilecte de l’Alcúdia, el farmacèutic, el químic, el mestre, el cronista de la Pilota, el periodista de Levante, l’home compromès, fins a la seua mort, amb la llengua i la cultura del País Valencià. I és que mon pare, home actiu i combatiu, un home amb una gran dignitat, mai no es va deixar xafar, ni va permetre que humiliaren els seus somnis de llibertat i de democràcia. L’home que va creure en la utopia. Però per fer-la realitat amb el seu treball discret, anònim, modest i “subterrani”.

La presentació d’un llibre sempre és una aposta per la cultura i per la llibertat, perquè els llibres ens fan lliures. Però també és una ocasió per retrobar amics que, en el meu cas feia anys que no veia, com Joanjo Puertos i Lola, la seua dona, Francesc Jover i Joan Puchalt (“el d’Albal”, com li deia mon pare), tots dos de la tertúlia dels dilluns al Micalet, Pilar, de Turballos, els tres ex-alcaldes de l’Alcúdia (Celio Crespo, Francesc Signes i Robert  Martínez), Josep Millo i la seua esposa, Mª Carmen Barbarroja, Mª Rosa Diranzo, alumna de mon pare, Agustí Machí, Manolo Boix i la seua esposa, Anna Chornet, Teresa Benavent i el seu espòs, Vicent Torrent (del grup Al Tall), Toni Montes, Josep Pasqual Pons (“Torró”), Moisès Vizcaino (de la Veu del País Valencià), la dona i un fill de l’estimat professor Josep Iborra, Vicent Boscà, director de Saó, Lluís de Manuel i la seua dona Mª Jesús, Tere Oltra, professora meua a la facultat de Biologia, Xavier Pardo, company meu a la Universitat i la seua dona Pilar i la dona d’Antoni Ferrando entre molts altres. També vaig poder saludar la periodista Amàlia Garrigós, que no coneixia i Alexandre Sanfrancisco i la seua esposa.

En aquesta bonica col·lecció d’Edicions 96, com vam recordar a la presentació del llibre, mon pare té companys entranyables, com Joan Fuster o Didín Puig i molts altres hòmens i dones que han treballat per la vertebració del País Valencià i pel seu redreçament nacional.



Com ha escrit Oreto Trescolí, la regidora d’Educació que va acollir la idea de Miquel Puig, aquest llibre, és “un relat il·lustrat, càlid, amè i exquisit, per a preservar la memòria d’un home bo, d’un savi compromès i de sòlids principis, que va decidir, no només fer anys, sinó saber viure’ls estimant i aprenent, com fan tots els bon mestres”.

Miquel Puig conclou la seua obra (referint-se a mon pare), dient: “Sempre guardarem el seu exemple en la nostra memòria, per la seua contribució a la conformació de la nostra identitat com a poble i com a país”. I és que, com deia Fuster, “llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint”. D’aquesta manera (deu anys després de la seua mort), mon pare continua vivint en el record i en l’estimació de moltes persones, gràcies a aquest llibre de Miquel Puig i de Rafa Martínez, que Edicions 96, amb tanta cura, ha publicat.

«Fa més feliç donar que rebre» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 05/05/2022)

 El títol d’aquest article, a part de ser, diguem-ho així, el “lema” dels boxejadors, fa també referència a unes paraules que trobem als Fets dels Apòstols (20:35), quan Sant Pau posa en boca de Jesús aquesta expressió: “Fa més feliç donar que rebre”. D’una manera semblant, el P. Josep Massot, que ens ha deixat recentment, també deia: “Pense que és molt més útil treballar per als altres que no treballar per a un mateix”.

He recordat aquestes paraules de Sant Pau, perquè hi ha qui confon el vedetisme amb el testimoniatge. I és que no és el mateix anar de vedette per la vida, que ser un testimoni. I dic això, perquè alguns, d’una manera hipòcrita i des dels sectors eclesials més conservadors (maliciosament o per ignorància), han titllat sor Lucía Caram de vedette, cosa bastant equivocada i que demostra que no la coneixen, sinó que parlen d’ella amb prejudicis. I és que una vedette se centra en ella mateixa, tot buscant sobresortir, alhora que anul·la o prescindeix dels altres. Pel contrari, un testimoni sempre remet als altres, tot transmetent el que és i el que viu. Una vedette es mira el melic egoísticament i es fa el centre del món, mentre que un testimoni assenyalant els altres, fixa la mirada i el cor en els germans per ajudar-los, sobretot els qui més pateixen.

La vida de sor Lucía Caram no és vedetisme. És testimoniatge des de la fe i des del seu compromís amb l’Evangeli i amb els més pobres. I tant si va a Ucraïna a per refugiats com si engega la “Fundació Convent de Santa Clara”, mai no és ella la protagonista, sinó els ucraïnesos que ha rescatat de l’horror de la guerra o la gent que a Manresa passa gana.

Sor Lucía Caram

L’actitud de sor Lucía Caram, una dona audaç i plenament evangèlica, no és vedetisme, sinó compromís amb els qui pateixen. Com va fer Jesús. I per això, tant de bo tinguéssim moltes més persones com sor Lucía. El que és obscè, és que els qui d’una manera superficial i frívola la critiquen, plens de prejudicis, ni fan el que ella fa, ni tan sols són capaços de donar-li un cop de mà. Aquests que, farisaicament acusen sor Lucía Caram de vedette, s’assemblen als escribes i als fariseus que atacaven Jesús i per això el Mestre deia als seus deixebles, per prevenir-los d’aquests farsants: “No obreu com ells obren, perquè diuen i no fan” (Mt 23:2). Els escribes i els fariseus, els d’ahir i els de hui, “lliguen fardells pesants i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells, ni amb el dit no els volen moure” (Mt 23:4).

Quan els valencians hem patit, durant anys i anys, la rapinya d’alguns polítics que s’han embutxacat els diners de tots en operacions fosques i en comissions vergonyoses, l’exemple de sor Lucía ens encoratja, per una part a denunciar la corrupció i per l’altra, a comprometre’ns a treballar per un món millor, ajudant les persones més necessitades, per tal que puguen viure amb dignitat.

De tota manera, i malgrat els atacs que rep aquesta dona tan admirable i tan coratjosa, i com que supose que a sor Lucía Caram no li afecten les crítiques negatives d’aquests hipòcrites, ella continua fent el bé i encoratjant els altres a fer també el bé. També Jesús va ser acusat de “golut i bevedor” i de ser “amic de publicans i prostitutes” (Mt 11:19) i, sense fer cas d’ells, va continuar fent el bé.

Els qui s’esquincen les vestidures acusant sor Lucía de vedette, de voler cridar l’atenció o de voler ser el centre de món, ni la coneixen bé, ni han entès res de res del testimoni evangèlic que dóna aquesta dona de fe que mai no es descoratja  Perquè aquells que la critiquen malparlant d’ella, haurien de recordar que la fe sense les obres, és morta (Jm 2:14-20). Per això sor Lucía ens mostra amb les seues obres, la seua fe. I amb la seua actitud plenament evangèlica, ens mostra també, que “fa més feliç donar que rebre”. I això que no és boxejadora! Tot i que dóna bon cops!

dijous, 28 d’abril de 2022

75 anys de l’entronització de la Moreneta (CASTELLÓ NOTÍCIES, 27/04/2022)

 El 27 d’abril de 1947 va ser un dia de festa grossa a Montserrat, amb motiu de l’entronització de la imatge de la Moreneta en el seu nou tron de plata. Hui fa 75 anys, Montserrat es va vestir de festa en una diada que no va tindre només una dimensió religiosa, sinó que va ser també un acte d’afirmació catalanista, un esdeveniment que la dictadura no va poder evitar.

Varen ser milers els catalans que aquell 27 d’abril de 1947 ompliren Montserrat, per assistir a la missa, presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Manuel Arce Ochotorena i a la posterior processó amb la imatge de la Moreneta, fins al seu tron, ofrenat pels catalans per subscripció popular. A més, per primera vegada després de la guerra civil, la nostra llengua va ressonar de nou, gràcies a la campanya endegada per la comissió Abat Oliba, encarregada de preparar aquesta festa. La comissió distribuí en català les circulars, edità nombroses estampes i envià milers de cartes, per encoratjar el país a participar en aquest homenatge a la Moreneta, un homenatge que es convertí també en un acte d’afirmació catalanista i de reconciliació nacional.

Com ha dit el P. Josep Massot, “les festes de l’entronització de la Mare de Déu van ser aprofitades, sobretot a través de Josep Benet (que havia estat escolà), per fer la primera campanya pública en català”. Així, “amb l’excusa de l’entronització, es van poder fer centenars d’actes a tot Catalunya i també al País Valencià i a les Illes” (El Temps, 21 de desembre de 2021).

Catalunya, en un temps de repressió i de prohibició del català, va veure en les festes de l’entronització de la Mare de Déu, una oportunitat per revifar l’esperit catalanista i fer possible el retrobament i la reconciliació entre els catalans que havien lluitat en bàndols oposats.

Va ser el P. Adalbert Franquesa, sagristà major del santuari, qui va pensar que Catalunya podria ofrenar un tron a la Mare de Déu de Montserrat. Aquest projecte, en un temps de fam i de restriccions, era una tasca difícil, com li va dir al P. Adalbert l’abat Aureli Mª Escarré. Amb tot, el P. Franquesa no es va desanimar i ho intentà, rebent, per part del poble, una resposta generosa en donacions, des de coberts de plata a diverses joies que els catalans ofrenaven a la Moreneta.

La comissió Abat Oliba (anomenada així en homenatge al monjo fundador de Montserrat i bisbe de Vic), amb  Josep Benet i Fèlix Millet al capdavant, integrà nombroses persones de diferents sensibilitats, que tenien un mateix objectiu: la reconciliació dels catalans després d’una guerra cruenta. La comissió Abat Oliba treballà de valent per tal de mobilitzar la societat catalana, tot enviant cent mil cartes i editant un milió d’estampes. El text d’una d’aquelles estampes, mostrava la idea que tenia la comissió Abat Oliba de com havia de ser la festa de l’entronització de la Mare de Déu: “Ningú no n’ha d’ésser exclòs d’aquesta festa de família, pense com pense, a menys que ell mateix se n’excloga per odi als seus germans o per desamor a la seua Mare”. La comissió Abat Oliba desitjava que “aquell dia tots ens hi hem de trobar en la gran casa de la Mare, per oferir-li el símbol de la devoció i amor del nostre poble en el seu ric tron”. La comissió s’encarregava de recollir els objectes i les almoines que els catalans lliuraven pel nou tron.

El 8 de setembre de 1946 es va fer el primer dels actes d’aquestes festes, ja que aquell dia, la comissió Abat Oliba va fer ofrena simbòlica del nou tron de plata, que havia estat encomanat a diversos orfebres i escultors, sota la direcció de l’arquitecte Folguera i amb l’assessorament del pintor Josep Obiols.

El 26 d’abril, vigília de la gran festa, van ser milers i milers de catalans que (a peu o amb diversos mitjans), pujaren la santa muntanya per participar aquella nit en la Vetlla de Santa Maria, reprenent-se així aquesta celebració, que a l’edat mitjana acollia els pelegrins que a la nit vetllaven la Mare de Déu, com ho mostra el Llibre Vermell de Montserrat, que conté els cants que, en segles passats, els pelegrins cantaven a les vetlles a Santa Maria.

El 27 d’abril, avui fa 75 anys, milers de catalans (algú ha donat la xifra de 70000 persones), s’aplegaren a les places de Montserrat, on se celebrà la missa, amb els bisbes catalans i presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Manuel Arce, com a delegat del papa Pius XII. Una vegada finalitzada l’Eucaristia, Fèlix Millet va llegir la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, una pregària que traspua una gran catalanitat, quan demana que la Verge Bruna defensi “d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana” i també quan diu que “mai no es desfaci aquest poble català, que Vós espiritualment engendràreu” .

I va ser després de la missa, quan en processó, la santa imatge fou portada al seu nou tron de plata, des del qual la Verge Bruna acull, des de fa 75 anys, les alegries i les tristeses, la pregària, les llàgrimes i el goig dels pelegrins que passen davant la Moreneta per venerar-la.

Els pobles, comarques i gremis, van oferir també a la Mare de Déu de Montserrat, com a signe d’agraïment i de veneració, llànties votives, que, encara hui, fan perpètua la presència dels devots de la Moreneta i simbolitzen la pregària a la basílica, d’aquells que, de lluny estant, s’aclamen a Santa Maria. La comissió Abat Oliba encoratjava així els catalans, a participar en l’ofrena de llànties a la Moreneta: “Cadascuna de les comarques catalanes, vol tenir una llàntia davant l’altar de la Verge de Montserrat”. I també: “Les llànties comarcals perpetuaran al redós de la patrona de Catalunya, la realitat i la presència d’un poble que creu i estima”. Una de les circulars de la comissió Abat Oliba, deia: “L’ofrena de les llànties comarcals, serà un dels actes més corprenedors de la Diada de l’Entronització. La flama d’una llàntia té un batec vivent que fa que sempre se li haja atribuït la missió de perpetuar un record”. I hi afegia encara: “Si una de les característiques del moviment montserratí que estem vivint, és el seu caràcter eminentment popular, cal que siga el poble qui ofrene les llànties que han de proclamar el redós de Santa Maria, la constant devoció dels seus fidels”.

Entre els milers de catalans que van participar en les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, avui fa 75 anys, hi ha l’amiga Pilar Casanovas, que formava part (quan encara no havia fet 17 anys), dels cantaires de l’Orfeó Català i també els amics Joan Mª Vallvé i Joan Clos, de l’Agrupament Escolta Mare de Déu de Montserrat, així com Assumpta Cendra, tots quatre, actualment, membres de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Com m’ha comentat l’amic Joan Clos, ell, amb altres escoltes, va participar en el servei d’ordre i la nit de la vetlla la passà acampat al jardí del monestir, a prop de la porta dels Degotalls, des d’on podia escoltar els cants dels pelegrins que arribaven a Montserrat. També una jove Assumpta Cendra formà part del servei d’ordre dels minyons, a l’equip de mossèn Batlle, per acollir la gentada que arribava.

També hi havia en aquest acte, com m’ha dit Joan Clos, mossèn Antoni Batlle i el jove Lluís Bonet, que més tard seria mossèn i la nena Montserrat Calduch, que amb només sis anys, recorda l’emoció d’aquell moment. Ella m’ha dit que havia pujat amb els seus pares el dia 26 per assistir a la vetlla i l’endemà, situada a les places, al costat de l’Escolania, va viure amb emoció la missa i la senyera al Gorro Frigi, “una imatge que no se m’esborrarà mai”. I, encara, com a escolans que participaren en aquesta festa, hi havia els ara monjos, Sebastià Bardolet i Xavier Morell. Com m’ha comentat l’abat Sebastià, a les places hi havia “una multitud amb un sol cor i una sola ànima”.

L’amiga Pilar Casanovas també m’ha fet saber “la gran emoció de ser allà, poder cantar en català, el mestre Lluís Mª Millet dirigint els cants i el moment en què es va desplegar la senyera al Gorro Frigi i el brogit que es va generar: tothom es va girar cap al Gorro Frigi”.

Les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, ara fa 75 anys, van tindre un significat que anava molt més enllà del seu caràcter religiós, ja que es convertiren en un acte de reconciliació nacional entre persones dels dos bàndols, que s’havien enfrontat a la guerra o que havien patit persecució. L’entronització de la santa imatge en el seu nou tron, en uns moments de repressió de la llengua i de dictadura, desvetllà a més, un fort sentiment de catalanitat. Així ho podem veure en l’acció arriscada i valenta d’uns escaladors dels Grups Nacionals de Resistència, quan en temps de persecució del català per part de la dictadura franquista, van desplegar una gran senyera al Gorro Frigi, visible tot el dia 27 d’abril des de les places. Van ser dues dones, Florència Ventura (esposa de Josep Benet) i Montserrat Martí (germana del monjo, P. Lluc Martí), que havien comprat la tela per separat (per no aixecar sospites), una, la roja i l’altra la groga. Elles dues van cosir aquella senyera que el governador civil de Barcelona ordenà que es retirara, tot i que l’abat Escarré s’hi va oposar, preveient que la seva retirada poguera provocar un enfrontament.

Les festes de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 27 d’abril de 1947, a més del seu sentit espiritual i religiós, es va convertir també en un acte cívic i de reconciliació nacional. Com va dir uns anys més tard Josep Benet, quan, degut a la dictadura, les associacions culturals catalanistes havien desaparegut o havien estat prohibides, “només quedava Montserrat, que tenia el sentit total de poble”, ja que “Montserrat unia molta gent” i “representava la catalanitat, una esperança de futur”. Per això mateix feia possible “refer la convivència i la reconciliació”.

Com diu la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, que Santa Maria ens hi ajude perquè “mai no es desfaça aquest poble català”, que ella espiritualment va engendrar i que aplegue “tots els seus fills amb cor de germans”.

Com ha dit l’abat Manel Gasch, “la Mare de Déu ens ensenya a acollir, a transmetre vida, a ser ferment de comunió”. I és que “Montserrat és un signe d’identitat pels catalans, més enllà de creences religioses”. I és per això que “la nostra història ens parla dels fruits que té pel país l’arrelament de la fe cristiana en la cultura”.

En aquets 75 aniversari de l’entronització de la imatge de la Moreneta, l’abat Manel demana “que la Mare de Déu de Montserrat estenga el seu mantell blau sobre Catalunya, en protegisca la llengua i la cultura i el benestar de tothom”.


Així respon la ministra Montero als valencians que demanem un nou finançament (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/05/2022)

El diari Levante (5 d’agost de 2021) ens informava (i això que no era el 28 de desembre, dia dels Innocents), que el Ministeri d’Hisenda pre...

MONTSERRAT