A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

 Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont.

“Servidor bo i fidel, entra al goig del teu Senyor” (Mt 25:22).

Són estes, estimat Alexandre, les paraules que hauràs sentit de Jesús. I és que després d’una vida al servici de l’Evangeli i als més pobres d’Àfrica, el Senyor t’ha rebut amb la tendresa de la seua abraçada: “Entra al goig del teu Senyor”.

Però hui no ens hem reunit per celebrar la teua mort, estimat Alexandre, sinó la teua vida en la plenitud de Déu, perquè ja has entrat “al goig del teu Senyor”.

Com el bisbe màrtir Enrique Angelelli, tu, Alexandre, també vas viure amb una oïda ben atenta a l’Evangeli i l’altra, al poble. Per això vas defensar les llengües, que consideraves com uns tresors i patrimoni de la humanitat: la llengua dels nambyes, traduint el Missal Romà i la Bíblia a la llengua d’aquell poble i codificant els seus sons. I també la llengua de Sant Vicent Ferrer, la llengua dels cristians de l’Alcúdia, tot i que nosaltres, a diferència del poble Nambya, encara no tenim el Missal Romà en valencià. I si tenim la Bíblia en valencià, ha estat possible gràcies a la revista Saó i al bon bisbe Josep Mª Cases Deordal, perquè els altres bisbes que van poder editar-la, no van moure un dit per fer-ho.

Alexandre, tu vas prendre consciència de que eres valencià, precisament a Burgos, al Seminari de Missions, i vas aprendre a escriure en valencià, gràcies a les correccions que mon pare feia de les cartes que li escrivies i que ell et retornava, corregides.

I per això te vas comprar la Gramàtica Valenciana de Sanchis Guarner, per aprendre valencià, la llengua dels teus pares, la llengua del teu poble. ¿Hui, quants capellans i seminaristes (i bisbes!), tenen la Gramàtica de Sanchis Guarner? ¿Quants capellans i bisbes de la nostra terra valoren i defensen el valencià com ho vas fer tu tota la teua vida?

Vas normalitzar la llengua dels Nambyes i vas treballar perquè l’Església valenciana utilitzara amb normalitat el valencià, cosa que encara no passa. I és que creies, com ho creiem molts, que la nostra llengua és un tresor, patrimoni de la humanitat i anima del nostre país.

Tu, Alexandre, vas ser un missioner audaç i valent, com els profetes i atrevit com el papa. Com ho va ser Jesús. I vas treballar per fer normal a l’Església, el que és normal al carrer: que la llengua de Sant Vicent Ferrer estiga present als temples dels nostres pobles, on els seus veïns, al carrer, parlen valencià i a l’escola, els xiquets estudien en valencià.

Vas treballar perquè als temples no s’arracone la nostra llengua i vas animar els capellans a que facen un esforç per aprendre la llengua d’Ausiàs March. Que bonic va ser el viatge del papa a Mongòlia, amb unes celebracions on s’utilitzava la llengua del país en les lectures i els cants de la missa.

El cardenal de Mongòlia, Giorgio Marengo, deia que quan arribà al país de Gengis Khan, dedicà tres anys a aprendre l’idioma, una llengua escrita amb caràcters ciríl·lics. ¿I per què els capellans que serveixen les parròquies valencianes (amb honroses excepcions), no s’esforcen a celebrar l’Eucaristia en valencià, com sempre has fet tu?

No hauria de passar (com passa ara), que la comunitat cristians haja de parlar la llengua del pastor, el castellà; sinó que hauria de ser el pastor que hauria de parlar la llengua de la comunitat que l’acull. Vas ser tu que vas aprendre nambya. I no van ser els hòmens d’aquell poble que van aprendre valencià!

Crec que, com tu vas fer a Zimbabwe, aprenent nambya, els capellans valencians haurien de presidir les celebracions en valencià i celebrar la fe en la nostra llengua, sense complexos. I és que encara ara, els cristians valencians, per celebrar la nostra fe, hem deixar el valencià a les portes dels temples.

El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull (que forma part de la Província Eclesiàstica Valentina), ha afirmat que “l’Església ha d’estar totalment compromesa amb la normalització de la llengua” (Avui, 4 de setembre de 2023), cosa que no passa a l’Església valenciana, on la majoria dels bisbes i dels preveres arraconen de les parròquies la nostra llengua.

Benvolgut Alexandre, Fill Predilecte de l’Alcúdia i Premi Tio Canya del Bloc Jaume I: has estat model i exemple en la inculturació de l’Església a l’Àfrica. Si Sant Vicent Ferrer, que sempre predicava en valencià, és el patró del nostre país, tu eres el patró dels qui lluitem pel valencià a l’Església. Per una Església inculturada i encarnada en el nostre poble.

Fes, des del cel, que els nostres bisbes i capellans prenguen consciència de la importància pastoral de la llengua a la litúrgia, perquè així, el valencià no continue exclòs dels temples, sinó que siga present a totes les comunitats cristianes que hi ha de Vinaròs a Oriola i de Morella a Elx.

Desitjaria que el teu exemple d’amor a la llengua, animara la jerarquia valenciana a protegir, valorar i utilitzar a la litúrgia el valencià, que és l’ànima del nostre poble.

“Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món” (Mt 25:34). És el que ja hauràs escoltat de Jesús.

Te recordarem amb afecte, i viuràs per sempre en els nostres cors, ja que, com Jesús, has passat per la vida fent el bé, amb el teu somriure i amb la teua amabilitat, amb la teua fe oberta i senzilla. I per això donem gràcies a Déu per la teua vida i per la teua passió pel Regne i per la nostra llengua.

I des del cel, benvolgut Alexandre, prega i protegeix l’Església valenciana, perquè el valencià siga la llengua de les celebracions litúrgiques i els cristians valencians no siguem orfes en la nostra pròpia Església.

Desterrats per ordre de Carles III (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/06/2024)

 Aquest és el títol de l’última obra de l’amic Francesc Joan Monjo, doctor en Història Moderna i especialista en història de l’Església en la monarquia catòlica, sobretot de la Companyia de Jesús durant els segles moderns.

Aquest interessant llibre, que té per subtítol: “El llarg exili dels jesuïtes valencians” i que ha estat publicat per la Universitat de València, ha comptat amb el suport de la Xarxa Vives d’Universitats, a través del programa d’ajuts per a la coedició de treballs científics editats en la nostra llengua.

En la pròleg d’aquest llibre, la professora Inmaculada Fernández Arrillaga afirma que aquesta obra de Francesc Joan Monjo és “un llibre de recerca exhaustiva i amè, capaç de transportar-nos, com si es tractara d’un viatge en el temps, als orígens de la Companyia de Jesús, tot passant pels segles més turbulents del seu camí i, d’aquests moments, fins a l’empremta que la seua llarga història ha deixat en terres valencianes”. Com diu Inmaculada Fernández en el pròleg, “Francesc Monjo és un historiador avesat, especialista en l’estudi de la vida quotidiana i del drama humà que van viure els jesuïtes bandejats en temps de Carles III”. És per això que aquesta obra del doctor Monjo, de 433 pàgines, és de “lectura apassionant, amb molt de rigor històric, que il·lumina una part enfosquida de la nostra història i que, sens dubte, commou”. I és que cal recordar que el 1767 els jesuïtes que vivien a l’antic regne de València (190 en  total), van patir les conseqüències del fet històric que més va commoure l’Europa catòlica del set-cents: l’expulsió dels jesuïtes del domini de Carles III.

A més del pròleg d’Inmaculada Fernández, el llibre compta amb uns agraïments del doctor Monjo i una introducció seua, on aquest historiador diu que amb la seua obra ha mirat “d’explicar amb rigor els fets per tal de situar-los en el marc temporal”, per “així comprendre’ls millor”.

El llibre compta amb els següents huit capítols:

La Companyia de Jesús davant les adversitats en el segle de les llums.
La fatal desgràcia dels jesuïtes , amb un apartat especial dedicat al “cas valencià”.
El forçat exili cors.
Els anys d’exili italià.
La supressió de l’Orde de Sant Ignasi.
Noves dificultats.
La Companyia de Jesús restaurada.
I finalment el capítol dedicat als jesuïtes valencians.
El llibre acaba amb un epíleg, un arxiu i fonts consultades i una extensa i interessant bibliografia.

Francesc Joan Monjo, un autor prolix i rigorós en el seu treball històric, també ha publicat altres estudis sobre història de les mentalitats, història local i comarcal, pirateria barbaresca, religiositat popular i la revolta de les Germanies.

En una entrevista de febrer d’aquest any a “Cultura Marina Alta”, Francesc Joan Monjo deia: “En l’exili italià, que va tindre una durada de quaranta-set anys, els jesuïtes valencians van ser els que més es van distingir per la seua erudició i per les seues creacions en les ciències i en les lletres” i també “pel seu oberturisme als corrents culturals i per la seua ràpida adaptació a l’ambient italià d’aleshores”.

Aquest llibre, de lectura amena, és  una obra imprescindible per conèixer el cas de l’expulsió dels jesuïtes valencians, ja que és una aportació interessantíssima per a la història d’aquells anys atzarosos en la vida dels fills de Sant Ignasi.

“El missioner anuncia l’Evangeli segons la cultura de cada lloc” Castelló Notícies, 13/05/2024)

Ara fa més d’un any, en una interessant entrevista de Javier Fariñas i Jaume Calveras (Mundo Negro, 4 de gener de 2023), i que convide a que la pugueu recuperar, el papa Francesc (com si estiguera pensant en el País Valencià), una vegada més va manifestar la importància de la inculturació de l’Església en cada poble i en cada cultura.

En aquesta entrevista, el papa deia que se sorprenia de la capacitat dels missioners “de ficar-se en la terra i respectar les cultures” i “ajudar-les a que es desenrotllen”. El papa destacava un fet del tot natural, i és que els missioners “no desarrelen la gent”, ja que “anuncien l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”, a excepció del que passa a l’Església valenciana, on la majoria dels capellans anuncien l’Evangeli i celebren la fe només en castellà, arraconant de la litúrgia la llengua de Sant Vicent Ferrer, com si no existira el valencià als nostres pobles. I és que “el que és catòlic”, com deia el papa, “és això, respectar les cultures”. Com va fer a Zimbabwe l’amic

 Com deia també el papa (i que els capellans valencians no entenen o no volen entendre), és que “no hi ha una cultura catòlica com a tal, sí un pensament catòlic, però en la catolicitat s’arrelen cada una de les cultures”, ja que “el que és catòlic no té uniformitat, té harmonia, l’harmonia de les diferències. I eixa harmonia”, continuava el papa, “la fa l’Esperit Sant”. Precisament per això, per la no uniformitat de l’Església, com ho hem vist en el capellà alcudià Alexandre Alapont (en els seus més de 50 anys a Zimbabwe), “un missioner respecta allò que troba en cada lloc, però no fa proselitisme, ni molt menys colonialisme”, a excepció, de nou, de la nostra jerarquia, que en menysprear la nostra llengua, està tractant els cristians del País Valencià com si fórem (encara més) una colònia de Castella.

Quin goig feia el viatge del papa a Mongòlia, del 31 d’agost al 4 de setembre de 2023, quan escoltaven les lectures de la missa i els cants en la llengua nativa que parlen els cristians d’aquell país. Quina diferència tan gran que observem entre les celebracions del papa a Mongòlia i els cants (tots en castellà) i les celebracions litúrgiques, també en castellà, quan els bisbes i capellans valencians celebren l’Eucaristia i els altres sagraments a les nostres esglésies, com si els valencians no tinguérem una llengua pròpia.

Com deia el papa en aquesta entrevista, que hauria de ser de lectura obligada per a tots els preveres, religiosos i seminaristes valencians, “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura del poble”. Així ho ha fet el papa quan en els seus viatges apostòlics ha utilitzat les llengües dels pobles que visitava. I això va ser Pentecostès, amb el do de llengües, que manifestà la unitat i, alhora, la diversitat (no la uniformitat) de l’Església naixent.

A vore si el bisbe de Sogorb-Catelló i el d’Oriola-Alacant, els capellans, les religioses i els catequistes es prenen seriosament les paraules del papa Francesc i deixen d’arraconar dels nostres temples la llengua de Sant Vicent Ferrer.

És important que l’arquebisbe de València, Enric Benavent haja dit en una entrevista a la revista Saó, “que en les parròquies es pogués celebrar l’eucaristia en valencià, hauria de ser el més normal”. Però, dissortadament, encara no ho és de normal! Encara els mossens continuen celebrant l’Eucaristia en castellà, com si els valencians no tinguérem una llengua pròpia, com diu del valencià l’Estatut d’Autonomia. I és que els bisbes i els mossens de la zona valencianoparlant del País Valencià, continuen tractant els cristians valencians com una colònia de Castella, contribuint així al genocidi lingüístic de la nostra terra. Per això els cristians valencians enyorem els bons bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases Deordal, que parlaven i predicaven en la llegua de Sant Vicent Ferrer, de Sor Isabel de Villena i d’Ausiàs March.

Aquest missatge d’inculturació és el que el papa Francesc, en el seu viatge a Mongòlia, el setembre passat, va elogiar en els mossens i religioses europeus (començant pel cardenal Marengo) que viuen en aquell país i que parlen la llengua d’aquell estat. Per això el papa els animà a “estimar la cultura” del poble que els acull, cosa que haurien de fer els bisbes, els preveres i les religioses que viuen al País Valencià i que menyspreen la llengua dels cristians valencians.

Com, molt encertadament, m’ha dit el P. Ramon Ribera, monjo de Montserrat i que durant uns anys va ser superior del monestir de Cuixà, “és de justícia que la religió parle la llengua del poble. El fenomen es veu en l’anomenada Catalunya Nord, una societat totalment descatalanitzada està també descristianitzada. Fent la primera funció, política, (descatalanitzar la Catalunya Nord), van fer la segona, religiosa, (descristianitzar-la), no sols en detriment de la religió, sinó consentint un genocidi, que és un crim igual que un homicidi, i més greu encara, perquè és múltiple”. I això és el que fa, des de segles, la jerarquia del País Valencià.

Els nostres bisbes i capellans haurien de fer cas de les paraules de la Sra. Tesh Sidi, diputada sahrauí al Congrés de Diputats, que va passar la seua adolescència en una família d’acollida a Banyeres de Mariola (l’Alcoià) i que parla perfectament valencià. Tesh  Sidi ha dit que “el plurilingüisme és bellesa” i per això mateix, “les llengües són bellesa” (Catalunya Religió, 11 de setembre del 2023), com ho comentava en el seu article setmanal l’amic Josep Lligadas.

I encara, l’arquebisbe Gabriele Caccia, observador permanent davant l’ONU, es va dirigir a l’Assemblea General a Nova York, amb aquestes paraules, (que els bisbes valencians haurien de tindre en compte): “Aquests pobles tenen dret a mantindré, controlar, protegir i desenrotllar el seu patrimoni cultural”, ja que “la falta de respecte per les cultures indígenes” (també pel valencià!), “és una forma de violència” (Religión Digital, 11 d’octubre de 2023). I la religiosa Xiskya Valladares, deia l’octubre passat: “Perquè la llavor de l’Evangeli creixi, ha de ser inculturada” (Religión Digital, 13 d’octubre de 2023).

Per això el papa Francesc, a l’audiència del 13 de setembre de 2023, on va parlar sobre el zel apostòlic del creient, deia, com si, de nou, estiguera pensant en la situació de la llengua a l’Església valenciana: “Són les mares les que transmeten la fe”, perquè “la fe es transmet en dialecte, és a dir, amb la llengua de les mares, aquell dialecte que les mares saben parlar amb els fills”. I el papa afegia encara: “Vosaltres, mares: aneu en compte a l’hora de transmetre la fe en aquell dialecte matern” (Catalunya Religió, 14, de setembre del 2023). La jerarquia valenciana hauria de tindre molt presents aquestes paraules del papa, per així normalitzar la nostra llengua a l’Església al nostre país i per desemmascarar els bisbes i els capellans que neguen el misteri de Pentecostès, odiant la diversitat lingüística i atacant el valencià, és a dir, la pluralitat de llengües a l’Església.

El febrer passat, (Flama, 5 de febrer de 2024), mossèn Joan Pujol (capellà custodi de la basílica del Sant Crist de Balaguer) deia, referint-se als sacerdots vinguts de Colòmbia i incardinats a la diòcesi d’Urgell: “Els capellans que venen de l’estranger es formen i aprenen català com els de casa”. Quina diferència tan gran que hi ha entre aquests capellans que aprenen la llengua del poble i els sacerdots estrangers que venen al País Valencià, que només parlen castellà. L’últim cas que he conegut és el d’un capellà africà, que col·labora a la parròquia de l’Alcúdia, el meu poble i que no sap res de valencià. Per això totes les celebracions les fa en castellà. ¿Això és servir la comunitat parroquial que parla valencià? ¿Si un capellà estranger no sabera res de castellà, els bisbes valencians l’enviarien en missió pastoral a un poble? Segur que no. Li exigirien primer que sabera castellà. I és que els bisbes valencians, incomprensiblement, consideren el castellà una llengua de primera (indispensable per exercir el ministeri) i el valencià, una llengua de segona, que continuen menyspreant.

El que hauria de ser normal a l’Església valenciana, és el que han fet el bisbe claretià, Josep Mª Abella, que va aprendre japonès quan va ser enviat a aquell país o el també claretià, Víctor Guerendián, que va aprendre quítxua en ser enviat a la zona de llatinoamericana on els cristians parlen aquesta llengua. I mentrestant, i des de fa segles (malgrat el Vaticà II), els cristians valencians continuem tenint prohibida la nostra llengua als temples dels pobles valencianoparlants.

Perquè tingueu vida (Catalunya Religió, 23/05/2024)

 Aquestes paraules de Jesús, del capítol deu de l’Evangeli de Sant Joan, són les primeres paraules que vaig recordar quan la meua germana Matilde i jo vam decidir donar els òrguens de la nostra germana Teresa, quan arribés la seua mort, després que el divendres 10 de maig patira un vessament cerebral irreversible.

Va ser la Dra. Matilde Lafuente, metgessa de l'UCI de l’hospital de la Ribera, que, en rebre’ns al seu despatx, amb una gran delicadesa i una gran empatia, ens va parlar de la possibilitat de la donació dels òrgans de la nostra germana major, una decisió que ja havíem pres, eixe mateix matí, la meua germana Matilde i jo abans de vore la metgessa.

Ara que ha mort la nostra germana Teresa, viurà per sempre a la plenitud de l’amor de Déu. Viurà per sempre a la seua presència i es retrobarà amb els meus pares i amb tots els familiars i amics que ja han deixat aquest món. Però els seus òrgans també donaran vida a aquelles persones que necessiten un trasplantament de fetge, de ronyons i de pulmons, que són els òrgans que la Dra. Lafuente ens va dir que podrien ser trasplantats.

Jesús, també a l’Evangeli de Sant Joan, ens diu que no hi ha un amor més gran que donar la vida pels amics. Els òrgans de la nostra germana Teresa (que va ser farmacèutica a l’Alcúdia durant més de 40 anys), no sabem a quines persones hauran anat a parar. Però això ens és igual. Sí que sabem que hauran anat a persones que necessiten un òrgan per tindre una vida millor. I és que la nostra germana, una vegada va deixar aquest món, ja no necessitava els òrgans que donàrem. A la tomba es perden eixos òrgans i tot el cos. Però en morir la nostra germana Teresa, els seus ronyons, el seu fetge i els seus pulmons continuaran amb vida, tot donant vida a persones que necessiten eixos òrgans per continuar vivint.

En moments tan durs, sí que ens dol que, per dues vegades, la meua germana Matilde trucara al 112 (del País Valencià) i per dues vegades, malgrat que ella va dir que la nostra germana Teresa estava inconscient i molt greu, només li digueren que trucara a la consultoria de l’Alcúdia.

Malgrat el dolor i el desconsol d’aquests moments la fe i l’esperança en la resurrecció ens manté confiats en l’amor de Déu, a la meua germana Matilde i a mi.

Sabem que la mort no té l’última paraula. Sabem que la mort només és un pas de la vida d’ací, a la vida de Déu. I que la mort és com una porta, darrere de la qual hi ha l’abraçada de Déu, que ha acollit per sempre, amb tendresa i amor, la nostra germana. Eixe és el nostre consol en aquests moments tan durs i tan dolorosos: que Teresa ja viu la plenitud de l’amor de Déu. I també ens reconforta que els òrgans de la nostra germana Teresa, continuaran vivint en les persones que els rebran. Com també ens reconforta l’atenció, la sol·licitud i la professionalitat de la Dra. Lafuente i de tot el personal sanitari de l'UCI de l’hospital de la Ribera, com els professionals de la Samu i del metge i amic, Jordi Sanz, que la va atendre de seguida. També ens omple de consol la sol·licitud de les meues cosines Mari i Matilde i del meu cosí Mario i dels amics Paco i Vicenta, que van ser els primers a vindre a ma casa, quan la meua germana va patir el vessament cerebral i que van ajudar la meua germana Matilde en tot.

Déu, que és Déu de vius i no de morts, ja ha acollit la nostra germana Teresa a la vida per sempre. I la bellesa i la generositat de la vida de la nostra germana Teresa, continuarà present en aquells que siguen trasplantats amb els seus òrgans.

Centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó (CASTELLÓ NOTÍCIES, 03/05/2024)

El 4 de maig de 1924, hui fa cent anys, a la una del migdia, va ser coronada la imatge de la Mare de Déu del Lledó. Com recull Josep Miquel Francès en el seu llibre, “Història de la basílica del Lledó”, l’alcalde de la ciutat de Castelló de la Plana, oferí la corona al cardenal Vidal i Barraquer, perquè, amb aquestes paraules, coronara la santa imatge: “Vos entregue en nom de Castelló, aquesta joia amb la qual aneu a coronar la nostra patrona”. El cardenal obrí la porteta del reliquiari, traient la xicoteta imatge de la Mare de Déu, que va mostrar a tot el poble reunit al voltant de Santa Maria. Vidal i Barraquer va coronar la menuda imatge de la Lledonera i posteriorment la imatge reliquiari.

Cal recordar que dos anys abans, el 15 d’abril de 1922, el papa Pius XI autoritzà la coronació pontifícia i canònica de la santa imatge i que el 8 de novembre de 1922, un any i mig abans de la coronació, el papa Pius XI proclamà la Mare de Déu del Lledó, patrona principal de la capital de la Plana Alta. Per mitjà del Rescripte papal, que es va donar a conèixer el 7 de desembre de 1922, firmat pel cardenal Vico, es proclamava la Mare de Déu del Lledó patrona de la ciutat. D’aquesta manera, la Santa Seu confirmava el que, des de feia segles, els castellonencs ja reconeixien. Cal recordar que aquest patronatge va arribar després de més de quaranta anys de gestions per part del bisbat de Tortosa, diòcesi a la qual pertanyia la capital de la Plana Alta.

L’inici del culte i la veneració de la Lledonera és del 1366, quan aquesta xicoteta imatge de Santa Maria, de 6 centímetres d’alçada, va ser trobada al camp, mentre el llaurador castellonenc, Perot de Granyana, llaurava el camp amb uns bous. La tradició conta que els bous es pararen al davant d’una gran llosa, al peu d’un lledoner, com si una força misteriosa impedira que els bous continuaren el seu camí. Amb la força del forcat saltà una arrel de l’arbre  i allí mateix, baix del forcat de Perot, aparegué una xicoteta imatge d’alabastre de sis centímetres d’alçada.

Cal dir que el document escrit més antic que fa referència a la basílica del Lledó, és de 1375, com recull mossèn Josep Miquel Francès en la seua obra, “Història de la basílica del Lledó”. Dos segles més tard, el 1559, els Jurats de la ciutat sol·licitaren al bisbe de Tortora, Ferran de Loazes, l’aprovació d’una confraria, els estatuts de la qual van ser aprovats el 12 de maig de 1597.

També Rafael Martí de Viciana, en la seua Crònica de la ínclita i coronada ciutat de València i del seu Regne, publicada en 1563, relacionava la suposada aparició de la figura  amb l’arbre que donaria nom a l’advocació del Lledó i al lloc. Aquest historiador borrianenc destaca el nom del llaurador, Perot i els bous amb que Perot llaurava el camp, el forcat, la llosa i la imatge d’alabastre. Aquest relat de Rafael Martí de Viciana és important, perquè és la primera narració coneguda (com diu mossèn Josep Miquel Francès), que ens parla de Perot i del trobament de la santa imatge, però sense que aparega una data concreta.

Cal recordar, com recull també mossèn Josep Miquel Francès en el seu llibre, que el 1605, el bisbe de Tortosa ja reconegué la Mare de Déu del Lledó com a patrona dels Jurats municipals.

Si la jerarquia de l’Església valenciana menysprea la nostra llengua, cal recordar que aquest menyspreu ja ve de segles, quan el 1638, una ordre del bisbe de Tortosa, Joan Baptista Veschi, prohibí predicar en valencià a totes les esglésies de la diòcesi.

El mateix va passar amb els nous goigs dedicats a la Mare de Déu del Lledó. L’estrena i la primera interpretació d’aquests nous goigs, escrits en valencià, va tindre lloc amb motiu de les festes de la Mare de Déu, el 1917. Cinc anys després d’haver estat composats els goigs moderns, el 1922, inexplicablement, durant la novena a la Mare de Déu del Lledó, no es cantaren els goigs moderns amb lletra del cronista de Castelló, Lluís Revest i musicats per mossèn Vicent Ripollès i es tornaren a cantar els goigs antics, en castellà. Va ser Salvador Guinot, aleshores alcalde de Castelló, que al diari “Heraldo de Castellón”, es preguntava perquè no s’havien cantat els goigs en valencià. I és que la pretensió d’alguns capellans (com passa ara mateix en relació al rebuig del valencià a l’Església), per evitar la popularització dels goig de Revest i Ripollès, era pel fet d’haver estat escrits en la nostra llengua i això, segons aquells mossens, ja era prou per desqualificar el text en valencià. Per això en un altre article al diari, Salvador Guinot donava les raons per les quals eren rebutjats els goigs en valencià: primer, per estar escrits en valencià, ja que això, aleshores (i desgraciadament, encara ara), no era “fino”. Segon motiu: perquè eren d’estil clàssic. I tercer: perquè als goigs no hi havia el nom de Perot de Granyana.

Siga com siga, hui fa cent anys que la Mare de Déu del Lledó, patrona de la ciutat de Castelló de la Plana, va ser coronada i aclamada com a mare i reina dels castellonencs. Seria bo que en aquest centenari, el bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, començant per ell mateix, animara els capellans i els fidels a utilitzar la nostra llengua a l’Església, a la litúrgia, a la catequesi i a la predicació, pel fet que els cristians valencians, menyspreats des de fa segles pels nostres bisbes, puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Vull recordar que, davant el menyspreu del bisbe Casimiro López per la nostra llengua (que ignora i margina sempre), el bisbe Bruno Forte va llegir una poesia en valencià dedicada a la Mare de Déu del Lledó. Això va passar a Castelló de la Plana el 2 de maig de 2023, en la presentació de l’Any Jubilar del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó. El bisbe de Chiete Vasto, Bruno Forte, aquell dia va fer una conferència titulada: “María y la belleza de Dios”. El bisbe Bruno va començar les seues paraules excusant-se per no poder fer la conferència en valencià i dient que la faria en castellà: “Disculpen que no hablo valenciano, que es también una bella lengua, pero para reparar este “pecado”, voy  leer una poesía” dedicada a la Mare de Déu del Lledó, escrita pel poeta Bernat Artola. I així ho va fer! Un bisbe vingut d’Itàlia, que té més sensibilitat pel valencià que el bisbe de Sogorb-Castelló!

Tant de bo que en el centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó, els bisbes valencians siguen capaços d’oferir a la patrona de Castelló una altra corona: l’aprovació del Missal Romà en valencià, els leccionaris de les lectures bíbliques i la utilització del Llibre del Poble de Déu, per tal que els cristians valencians puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Tat de bo que els bisbes valencians treballen per la introducció del valencià a totes les parròquies valencianoparlants de totes les diòcesis del País Valencià i no deixen la nostra llengua (com fins ara), amb honroses excepcions, fora dels temples.

La Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat (CASTELLÓ NOTÍCIES, 30/04/2024)

 El diumenge 30 d’abril de 1899, hui fa 125 anys, a l’altar de la Mare de Déu de Montserrat de la catedral de Barcelona, es va pregar per primera vegada la Visita Espiritual a la Verge Bruna, en la missa que hi celebrà Torras i Bages amb motiu de la fundació de la Lliga Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.

Com m’ha informat el G. Josep Galobart, monjo i arxiver del monestir de Montserrat, “amb la celebració del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre les diòcesis de Catalunya, el 1881, es va establir que cada any la festa de la Verge Bruna seria el diumenge següent al 25 d’abril. I el 1899, aquest diumenge va ser el 30 d’abril”, que és quan es va resar per primera vegada la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat. Ha estat el G. Josep Galobart que ha preparat i ha comissionat, a la sala Puig i Cadafalch del museu de Montserrat, l’exposició (dividida en sis àmbits), “Visitant Santa Maria”, amb motiu del 125è aniversari de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.

Va ser mossèn Josep Torras i Bages (1846-1916), que va escriure aquesta pregària a petició d’un grup de joves que varen fundar, amb Torras al capdavant, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat el mateix 1899, en un temps marcat per un fort sentiment de reconstrucció nacional.

Com ens recordava en un seu text Carles Armengol, actual Director d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i expresident de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, “un grup de joves volia escriure una pregària a favor de la independència de Catalunya”. Per això “van anar a veure Torras i Bages, que encara no era bisbe, però que ja era una persona de renom” i li van “preguntar si aquella pregària es podria aprovar per ser llegida”. Torras i Bages “va estar d’acord a promocionar  les pregàries en català, però va trobar que aquella” que li havien portat els joves, “era una mica massa forta” i força bel·ligerant. I va ser “aleshores” quan Torras “va redactar el que és conegut com la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat”. I els digué: “Això us ho aprovaran”. “I sí, tots els bisbats de Catalunya la van reconèixer”, ja que era un text no tant bel·ligerant com el que li havien ensenyat. I va ser a partir d’aquí, que “Torras i Bages va animar aquest joves a estructurar-se i va néixer la Lliga”.

Torres i Bages, nomenat bisbe de Vic el mateix 1899, volia que la Lliga tingués, com encara té avui, la missió de fomentar la devoció a la patrona de Catalunya, així com també ajudar a la millora espiritual i material del poble català, sota el patrocini de la Mare de Déu de Montserrat. Per això, com ha dit Carles Armengol, “la Lliga Espiritual manté l’esperit catalanista fundacional” i a més, en ple segle XXI, també “vol ser motor d’una Església de baix a dalt”.

Entre els membres històrics de la Lliga Espiritual, cal recordar els noms, a més de Josep Torras i Bages, de Lluís Millet, Antoni Gaudí, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch o Joan Maragall.

Des que existeix, i entre moltes altres activitats, la Lliga es fa càrrec d’organitzar l’Eucaristia, cada 11 de setembre, en memòria dels patriotes catalans que van donar la vida per les llibertats nacionals de Catalunya.

Del text d’aquesta Visita Espiritual, el P. Abat Gregori Mª Sunyol, gran gregorianista, va fer una versió musical en partitura gregoriana i també va fer una altra versió de la Visita, el P. Ireneu Segarra, tots dos, monjos de Montserrat.

La Visita Espiritual, amb una forta càrrega catalanista, consta de set invocacions (seguides cadascuna d’elles d’una Ave Maria) i una oració final. Així, aquesta pregària demana a la Mare de Déu de Montserrat que aconsegueixi “per als vostres catalans, aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Una altra invocació de la Visita Espiritual demana a la Moreneta que tregui “de Catalunya l’esperit de discòrdia” i aplegui “tots els seus fills amb cor de germans”. La Visita Espiritual demana a la Mare de Déu “que no es desfaci aquest poble català, que Vós espiritualment engendràreu”, i que Santa Maria de Montserrat defensi “d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana” que ella té encomanada. I encara, que aconsegueixi “per als pobles de Catalunya, una pau cristiana i perpètua”.

La Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat ens recorda que Maria és consol i esperança del nostre Poble, i per això, com ha dit el P. abat de Montserrat, Manel Gasch, “la Mare de Déu ens ensenya a acollir, a transmetre vida, a ser ferment de comunió”.

Com ha dit el senyor Joan Maluquer, president de la Lliga Espiritual, “la funció de la Lliga és anar tirant endavant permanentment, aquell patronatge que té la Mare de Déu a Catalunya”. El senyor Maluquer ha afirmat que “els bisbes han de treballar més aquest aspecte i comprometre’s amb el país i la defensa de la llengua. Aquesta és també la funció específica de la Lliga Espiritual”.

A part de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torras i Bages, que és la més coneguda, el bisbe Pere Casaldàliga en va escriure una altra i també en va fer una, de gran bellesa, fra Lluís Solà, monjo cistercenc de Poblet.

Com ha dit el P. Manel Gasch, abat de Montserrat, “la celebració dels 125 anys de la fundació de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, és un motiu gran d’agraïment per aquesta realitat sorgida de les inquietuds espirituals i de país d’una generació de joves cristians que van saber viure el seu moment històric en la reconstrucció espiritual i temporal de Catalunya”. Per això, “el treball d’aquells joves continua essent d’actualitat, perquè la relació fe, cultura i país és un treball de fons”.

Quan enguany fa 125 anys de la fundació de la Lliga Espiritual i de l’aprovació canònica de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, una oració que es va pregar per primera vegada a la catedral de Barcelona el 30 d’abril de 1899, avui ens adrecem a Santa Maria perquè, com a deixebles del seu Fill, ens acompanyi en el camí de la fe, ens faci més fidels a l’Evangeli, protegeixi la nostra pàtria i uneixi “tots els seus fills amb cor de germans”.

Rafa Barruè, de Vila-real, nou abat de Poblet (Catalunya Religió, 25/04/2024)

 

Aquest dilluns 22 d’abril, la comunitat cistercenca del monestir de Poblet, ha elegit com a nou abat el P. Rafel Barruè i Broch, nascut a Vila-real i monjo d’aquest monestir cistercenc.

Ha estat la comunitat, reunida a la sala capitular, sota la presidència de l’Abat General de l’Orde Cistercenc, P. Mauro Giuseppe Lepori, que per votació secreta ha escollit com a nou abat el P. Rafel Barruè, que ha acceptat l’elecció i ha estat confirmat immediatament i instal·lat en el càrrec. Com a nou abat de Poblet, aquest vila-realenc assumeix automàticament la presidència de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó, integrada pels monestirs, a més del de Poblet, de Santa Maria de Solius, de Santa Maria de Vallbona i de Santa Maria de Valldonzella.

Rafel Barruè va nàixer a Vila-real, a la Plana Baixa, el 31 d’agost de 1966. L’1 de maig del 2000 va rebre l’hàbit de novici cistercenc de mans de l’abat de Poblet, Josep Alegre. Va fer la professió monàstica l’11 de juliol del 2001, festa de Sant Benet. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. El 2009 obtingué la llicenciatura en Teologia Fonamental a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma i l’11 de juliol de 2010 va ser ordenat prevere a l’església monàstica de Poblet, per mans de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol.

Rafel Barruè ha estat hostatger del monestir diverses vegades i mestre de novicis durant l’abadiat del P. Alegre. També a estat prior des del 20 de març del 2016, activitats que ha compaginat amb la seua vocació d’artista pintor.

Conec el nou abat de Poblet des de fa anys. De fet, el 2015, a principis de juliol, i acompanyat dels novicis de Montserrat, vaig estar al monestir de Poblet, un espai on la història s’uneix a la bellesa de l’art i de la natura, i a la pregària dels monjos. Allí vaig retrobar els pares Maties, de Castelló i Rafel, de Vila-real, que amb fra Joaquim, de la Vall de Gallinera i fra David, de Sueca, són els monjos valencians de Poblet. 

Pregar a Poblet al costat dels sepulcres de Jaume I o d’Alfons el Magnànim, i contemplar el retaule del valencià Damià Forment, m’evocava les arrels cristianes del País Valencià, ja que el rei conqueridor va incorporar la nostra terra a la civilització cristiana occidental. Només cal recordar que Martí l’Humà va fundar la cartoixa de Valldecrist.

Va resultar que, durant l’estada a Poblet, l’ara nou abat, el monjo vila-realenc Rafa Barruè, estava ultimant una exposició d’una part de la seua obra pictòrica, d’una gran bellesa, titulada, “Estimar”, que es va inaugurar a Vila-real, al “Convent, espai d’art”.  

El P. Rafel Barruè, nou abat de Poblet, és una persona senzilla i alegre, prudent i ple de la saviesa del cor. Les seues nombroses obres pictòriques, d’una gran bellesa (tant de format gran com altres més menudes) han estat exposades a Vila-real, Castelló, Borriana, València, la Vall d’Uixó, Mallorca, Nules o Benicarló, entre molts altres llocs.

Al catàleg de l’exposició del 2015, la Sra. Rosalia Torrent, de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, destacava de la pintura de Rafa Barruè, “el seu estil net i eteri, el seu afecte pels blaus, però també pels blancs i, ara especialment, pels verds camins del paisatge”. En els seus quadres, el P. Rafel Barruè “busca despertar l’emoció interior, tant a través de les extenses taques de colors amb què cobreix els quadres, com per l’aparició (insinuada o fins i tot fantasmagòrica) de l’acció humana en el paisatge”.

També Robert Roda, de la Universitat Rovira i Virgili, escrivia en aquell catàleg, com Rafa Barruè “s’acosta a la realitat amb una presència en la mirada”. I és que aquest monjo de Poblet, nascut a Vila-real, i nou abat del monestir, “sap amb la tradició que, com va expressar de manera tan bella Sant Gregori de Nissa, la matèria, l’ésser humà mateix, com ocorre amb una teranyina, mirada en sí mateixa és foscor, buit, no-ésser; però mirada al contrallum adequat, és una obra excepcional”.

En el catàleg d’una exposició de Rafa Barruè, de 2011, el P. Josep Alegre, abat de Poblet, destacava dels quadres d’aquest monjo valencià, “la bellesa de la creació, que és reflex de la bellesa divina, per projectar-la en el color dels seus pinzells”. Per això, la pintura de Rafa Barruè pot ser contemplada “sota  un suau i lleuger vel, que és descobriment i ocultació del misteri”.

Com escrivia el 2011 en aquell catàleg de l’exposició, Montserrat Artigau, directora de l’Escola  Superior de Conservació i Restauració de Bens Culturals de Catalunya, Rafa Barruè “troba inspiració en el retaule  de l’altar major de Poblet per a la seua obra pictòrica”, un retaule, obra de Damià Forment, nascut a València el 1480, obra realitzada entre els anys 1527 i 1529.

En la pintura de Rafa trobem d’una manera predominant la llum i l’aigua, amb “una tècnica acrílica emprada mitjançant aiguades, per tal de diluir les pinzellades i fins i tot les formes i els colors”, com assenyala Montserrat Artigau.

Va ser el mateix Rafa Barruè qui, en una estada meua a Poblet, el 2011, m’ensenyà el seu estudi, on vaig poder descobrir l’art d’aquest monjo de Vila-real, que en el seu “ora et labora”  de cada dia, integra la pregària i la pintura en un tot harmònic. 

La pintura bellíssima de Rafa Barruè, de colors suaus, “deixa entreveure la bellesa del misteri, i és com una crida a parar-se en el temps i a buscar la trobada amb el misteri suggerit”, com deia l’abat de Poblet, Josep Alegre.

L’espiritualitat, la natura i l’art de Poblet, juntament amb la història que contenen els murs i els edificis del monestir, ens parlen de transcendència i de la bellesa de Déu, una bellesa que queda com gravada en les obres d’aquest monjo vila-realenc i nou abat.

La benedicció abacial de l’abat Rafel es farà en unes setmanes. Però ja des d’ara tenim en la pregària aquest monjo valencià, que per la seua bondat, saviesa i prudència, ha estat escollit nou abat (d’una manera totalment democràtica), pels seus germans de comunitat, que l’han constituït, pare, mestre i pastor d’aquest monestir de Santa Maria de Poblet.