Saó arriba al número 500 (Catalunya Religió, 25/01/2024)

 

El pròxim mes de març, la revista valenciana Saó arribarà als 500 números, en un moment difícil, de censura i de prohibicions, per part de governs municipals PP-VOX. Com en ple franquisme. Serà, com  he dit abans, el pròxim mes de març, quan aquesta revista, tan entranyable i tan necessària, arribarà al número 500. Una xifra rodona i un miracle, més que evident, davant la persecució que sofreix aquesta publicació (i d’altres revistes en la nostra llengua), per part de l’actual inquisició que persegueix el valencià.

Aquesta publicació va nàixer en 1976, a partir d’un grup de capellans i de laics cristians compromesos amb la cultura i la llengua del País Valencià.

Com diu Vicent Cremades al seu llibre “L’Església en la Transició”, “el marc històric que va fer possible el seu naixement, estava caracteritzat per un moment en què políticament, socialment, culturalment i eclesiàsticament el poble valencià estava lliurant una forta batalla a favor de la defensa de les seues senyes d’identitat”. També era un temps on hi havia un cert desencantament, després de l’entusiasme i l’esperança que havien sorgit del Concili Vaticà II, amb aquella obertura d’horitzons que va obrir el papa Joan XXIII i que va continuar el papa Pau VI.

El primer director de Saó va ser Josep Antoni Comes, que abans havia dirigit la revista “Iglesia Viva” i que impulsà aquesta publicació nascuda a la ciutat de València, com una “nova resposta als plantejaments pastorals de l’Església”, com ens recorda Vicent Cremades en l’obra mencionada anteriorment.

Saó venia a apostar per una nova manera de fer periodisme i també amb una nova manera de vore l’Església. Com diu Vicent Cremades: “Davant de l’única veritat, de l’única ideologia oficial, amb la seua moral i amb els seus valors socials, és a dir, enfront del pensament únic, la publicació d’una nova revista era una eina tan necessària com imprescindible per a la llibertat de pensament  i de consciència”.

Era evident que Saó naixia com “una forma de analitzar la situació  i de donar una nova perspectiva” a les ombres que anaven cobrint els nous horitzons, sobretot amb l’elecció del papa Joan Pau II.

Saó, que va tindre com a model empresarial en el seu naixement la fórmula jurídica de  Comunitat de Béns, en 1997 va passar a societat limitada, amb 17 socis, i amb el periodista i capellà (i gran amic) Emili Marín, com a segon director de la revista. Marín es va esforçar per tal que Saó es fera present en aquelles qüestions relacionades amb la fe i la societat valenciana, pel que feia referència als aspectes socials, culturals o polítics “i també, de manera especial, amb la llengua del nostre poble”, una llengua marginada constantment per la jerarquia valenciana (i no cal dir, pel PP i VOX), tant pel que fa a la litúrgia, com als estudis a la Facultat de Teologia de València i als Seminaris de les diòcesis del País Valencià.

Amb el tercer director de Saó, l’amic Vicent Cardona, també prevere, como Comes i Marín, la revista es va obrir a nous horitzons, ja que començà a publicar diverses col·leccions de llibres i de material didàctic per a catequesi, en la nostra llengua.

Degana de la premsa en valencià, Saó, amb una periodicitat mensual, és una revista de inspiració cristiana, eclesial però no eclesiàstica, que intenta reflectir la problemàtica social, religiosa i cultural del País Valencià, per mitjà de grups vinculats a l’Església, i compromesos amb la defensa de la llibertat i els drets humans. Per això mateix, Saó no ha comptat mai amb la “benedicció” de la jerarquia valenciana, i encara hui és vista (a excepció de l’arquebisbe Enrique, de València), amb una certa suspicàcia, degut a la seua independència i a la seua aposta per la llengua i la cultura dels valencians, cosa que no fan els capellans i els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant.

La revista Saó, des de la seua fundació ha comptat amb els millors pensadors i intel·lectuals del moment, como Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Vicenç Rosselló Verger, Rafael Lluís Ninyoles, Manuel Girona, Ramir Reig, Vicent Franch i Ferrer, Lluís Aguiló Lúcia o Joan Francesc Mira entre d’altres.

En la actualitat i des de el 2010, la revista la dirigeix per primera vegada en la seua història, un laic, l’amic Vicent Boscà, que ha donat una nova embranzida a Saó, per, entre d’altres coses, esquivar els problemes econòmics d’una publicació que no rep cap mena de suport, ni econòmic ni moral, dels bisbes valencians (a excepció de l’arquebisbe Enrique), ni tampoc de la Generalitat del País Valencià, que en temps del PP (i ara amb el PP i VOX), va retirar de la revista la seua propaganda institucional. Malgrat tot, Saó s’ha convertit en brúixola per tal d’orientar i fer avançar la nostra Església. I també per construir una Església més pròxima als problemes de la gent, una Església més senzilla, i més compromesa amb la construcció d’una societat més humana, més solidaria i més justa, com ens ho demana el papa Francesc.     

Saó, com ens recorda Vicent Cremades, ha “tingut sempre una actitud global. No només  funcionava com un mitjà d’informació, sinó que també exercia como un mitjà de formació”.

Cada exemplar de Saó (i esperem amb goig el número 500 que eixirà el pròxim mes de març), és un miracle, degut a les dificultats que ha d’afrontar aquesta publicació, com és la persecució que rep aquest mitjà per part del PP i de VOX. Per això l’actual director de Saó, Vicent Boscà, ha afirmat que la cancel·lació de les subscripcions a Saó per part d’alguns ajuntaments, és una “decisió sectària i d’odi cap a la llengua”, una llengua que, com reconeix l’Estatut d’Autonomia, és la “pròpia” del País Valencià.

De tota manera, amb el número 500 d’aquesta revista, Saó continuarà, n’estic segur, el seu camí admirable, mentre esperem (si no ací, al cel), que aparega el número 1000.

Crec que l’arquebisbe Enrique Benavent (que n’estic segur que està subscrit a Saó), hauria d’aconsellar als capellans valencians a subscriure’s a aquesta revista (info@revistasao.cat). Perquè: ¿Saó arriba als Seminaris valencians i a la Facultat de Teologia? Quantes parròquies estan subscrites a Saó? Però també crec que, amb valentia, l’arquebisbe Enrique hauria de denunciar la persecució que pateix Saó, per part d’aquells ajuntaments que estan cancel·lant la subscripció a aquesta revista.

Però també els cristians catalans (començant pels seus bisbes), s’haurien  de subscriure a Saó, per conèixer la realitat valenciana. Més encara ara, quan el govern del País Valencià (PP i VOX) i els ajuntaments amb aquests partits, estan cancel·lant les subscripcions a aquesta nostra revista i que per això mateix té sèries dificultats per eixir cada mes.

Tant de bo, i així ho desitgi de tot cor, aquesta revista nostra, tan entranyable , tingui una llarga vida, ja que Saó és una publicació tan modesta como necessària, en l’Església i en la societat valenciana. I és que Saó és l’única revista que tenim aquells que ens sentim cristians i, alhora, valencians. Saó és la publicació d’aquells que volem ser cristians, sense deixar de ser valencians, sense deixar la nostra llengua a les portes dels temples, com passa ara.

Saó també és una publicació per a tots aquells que sense compartir la fe en el Senyor Ressuscitat, estimen la nostra llengua i la nostra cultura. Una llengua que odia la dreta extrema i l’extrema-dreta que actualment governa al País Valencià i també dos dels quatre bisbes de les diòcesis valencianes.

Sempre he admirat el suport dels capellans catalans (encara que no tots) i de les congregacions religioses, a la revista Catalunya Cristiana i al portal, Catalunya Religió, dos mitjans de comunicació que tant de bé fan a l’Església catalana. Per això és tan important que hi hagen nous subscriptors de Saó, per així contrarestar l’asfixia econòmica que rep la nostra revista per part del govern valencià i dels ajuntaments que no han renovat la subscripció, com el de Montserrat, a la Ribera Alta, amb el PP i VOX al capdavant d’aquest municipi. I també, l’asfíxia que rep Saó per part dels capellans valencians que ignoren i menyspreen aquesta publicació, pel fet que ignoren i menyspreen la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval.  

Saó està fent la tasca, pel que fa a la valencianització de l’Església, que els capellans no fan. L’últim cas que he conegut d’un clergat castellanista i castellanitzador, va passar el 19 i 20 de gener a Polinyà de Xúquer. Una amiga m’ha enviat un correu contant-me que el dia 19, l’arquebisbe Enrique va anar a aquesta població de la Ribera. Acompanyaven al bisbe el Vicari Episcopal, Luis Molina i el capellà Juan Andrés Talens, per cert, aquest últim va firmar contra la Fiducia supplicans.

Al temple, la benvinguda que es va fer al bisbe, les lectures i la pregària dels fidels, així com l’Evangeli i l’homilia del bisbe, va ser en valencià. La resta de la missa: prefaci, pregària eucarística, parenostre i fins al final, tot en castellà. ¿Ho faran així (en castellà), els capellans i els bisbes, perquè en valencià no té lloc la transsubstanciació? ¿O perquè Déu no entén el Parenostre en valencià?

L’endemà, dia de Sant Sebastià, festa grossa a Polinyà, aquesta amiga meua va anar a missa, que va presidir el Vicari Episcopal, Luis Molina. Llevat de l’homilia, tota la missa va ser en castellà.

Quina diferència amb el que passa a Mallorca i a Santiago de Compostel·la. Dues notícies recents ens han fet saber, que el bisbe Sebastià Taltavull, de Mallorca, que quan ell “tenia 12 anys, al Seminari, estudiàvem català amb la institució valenciana Lo Rat Penat, pe correspondència. Estàvem inscrits allí” (Vilaweb, 23 de gener de 2024). I al País Valencià, ¿quantes hores de valencià tenen els seminaristes a la Facultat de Teologia de València i els dels Seminaris de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant? Quants seminaristes i capellans valencians estan subscrits a Saó?

La segona notícia ens ve de la diòcesi de Santiago de Compostel·la, que ha inaugurat una exposició que commemora “os 55 anos da liturxia en galego 1969.2024” (Religión Digital, 23 de gener de 2024). Per a vergonya de la jerarquia valenciana, els cristians valencians no podem celebrar cap exposició que commemore els deu, nou, cinc, i ni un any de litúrgia en valencià, llevat dels pocs casos de preveres valencians que celebren la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferre.

Pel que fa als cas de Polinyà de Xuquer (quina diferència amb Santiago de Compostel·la!), després de l’Eucaristia, al carrer, aquesta amiga meua s’acostà al Vicari Episcopal i li va preguntar quan farien les misses en valencià. Luis Molina li contestà que “ja es va fer ahir”. Però la meua amiga li respongué que “a mitges”, ja que bona part de la missa que presidí l’arquebisbe el dia 19 va ser en castellà. L’excusa que utilitzà Luis Molina per a fer les misses en castellà i no en valencià, (i així li ho digué a la meua amiga), “és que a la gent no li agrada, perquè no sap contestar en valencià”. Però la meua amiga li respongué, amb tota la raó del món, que després del Concili “passàrem del llatí al castellà i la gent s’hi acostumà al canvi, per tant ara, també la gent ho pot fer, contestant en valencià”. Fins i tot la meua amiga es va oferir a imprimir l’Ordinari de la Missa en valencià, perquè la gent puga respondre correctament. I és que tenim uns capellans que, encara que són valencianoparlants, són antivalencians, ja que menyspreen la nostra llengua. Per això és tan important la tasca de Saó.   

De tots nosaltres depèn que Saó continue eixint cada mes al carrer, ja que els polítics que governen el País Valencià, en el seu odi a la nostra llengua, faran tot el possible, com ja està passant, per asfixiar (cancel·lant les subscripcions), les revistes en valencià, com El Temps, Camacuc, Buris-ana o Saó....I és que la censura i la prohibició de revistes que està fent aquesta nova inquisició del PP i VOX, empobreix la nostra llengua. I també empobreix la nostra llengua, (a més de vulnerar el dret a celebrar la nostra fe en valencià) la desídia de la majoria dels capellans valencians, que, en compte de valorar la revista Saó, la ignoren i la menyspreen. 

El bisbe de Mallorca i els bisbes valencians (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/01/2024)

 En la seua homilia, el 31 de desembre passat, amb motiu de la festa de l’Estendard, el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, va fer una defensa ferma, clara i valenta de la llengua catalana, una actitud que mai no han tingut els bisbes del País Valencià.

I és que davant els atacs a la nostra llengua per part dels partits que formen el govern Balear i també el del País Valencià (ambdós del PP i de Vox), el bisbe Sebastià va dir amb claredat i fermesa, que “la llengua és més que paraules transportables d’un traductor. La llengua és vehicle de vida, és ocasió d’aprenentatge, és transmissió de virtuts i de confiança, és riquesa de comunicació”. I el bisbe de Mallorca continuava així la seua homilia: “Gràcies a la llengua de la nostra terra, la nostra llengua, hem començat a parlar, a enraonar, a comunicar-nos, a dir, amb l’espontaneïtat  que naix del cor, els nostres pensaments, les nostres opinions, a manifestar el que ens és més íntim, com els sentiments i l’amor; i per a nosaltres, també la pregària”.

El bisbe Taltavull, reivindicant (i defensant) la llengua catalana, va dir que “un poble sense cultura, no te futur”. Per això en la seua homilia, el bisbe Taltavull va parlar de la terra i de la llengua, “dos aspectes que configuren la identitat mallorquina”, ja que si es renuncia a això, un poble “està destinat a desfer-se, no te futur”. El bisbe Taltavull hi afegia que “hem de trobar el punt d’equilibri, respectant sempre els drets que donaran harmonia a les nostres relacions humanes, integrant el que ens identifica, per transmetre-ho com un valor assumible i enriquidor, fins i tot per al que és diferent”.

Aquell mateix dia, en una llarga entrevista (Ara, Balears, 31 de desembre de 2023), el bisbe Sebastià, deia que “la defensa de la llengua ara és un punt conflictiu, però hauria d’estar per damunt de les idees polítiques”, ja que “la llengua es un dret humà i no poden haver persones que invaliden això”. El bisbe Sebastià, amb seny i sentit comú, defensava en aquesta entrevista l’acollida “de tots els que no parlen com nosaltres”, però sense que hàgem “de perdre el valor de la nostra identitat”. Per això el bisbe Sebastià hi afegia que la defensa del català “és una qüestió d’actitud i no deixaré de defensar la llengua”.

Com ens agradaria als cristians valencians que els nostres bisbes defensaren la llengua que compartim amb els catalans i amb mallorquins, de la mateixa manera que ho fa el bisbe Taltavull. I per això mateix, els cristians valencians, menyspreats per la jerarquia del nostre País, veiem com a extraordinari (perquè no s’ha fet mai), el que és normal a totes les diòcesis del món. Per exemple el que em contava fa uns dies Rosa M Peris. Aquesta amiga m’envià un mail, comunicant-me (i alegrant-se per això), que per a aquest 2024, l’arquebisbat de València (no el de Sogorb-Castelló ni el d’Oriola-Alacant), ha publicat, per primera vegada en la història, els Evangelis d’aquest any, en valencià (o català). I això que és normal a totes les diòcesis del món, els valencians ho veiem com una cosa extraordinària. És veritat que és un pas endavant. Un xicotet pas en relació al que estàvem acostumats (de menyspreu de la llengua), durant els anys dels arquebisbes Roca Cabanellas, García-Gasco, Osoro, Cañizares….. i que encara passa actualment amb els bisbes espanyolistes, Casimiro López i José Ignacio Munilla a Sogorb-Castelló i a Oriola-Alacant respectivament. Però els valencians no ens volem acontentar amb unes poques engrunes, sinó que necessitem (com ho tenen tots els països del món), la litúrgia en la nostra llengua. I és que, per posar un cas que conec, el del meu poble, l’Alcúdia, al País Valencià, de nou misses a la setmana (sense comptar els funerals), només una d’elles és en valencià i a més, en una hora més que intempestiva, els diumenges a les 9 del matí.

I és que a les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, les webs encara estan totalment en castellà i les misses a les parròquies, majoritàriament són en castellà, menyspreant, d’aquesta manera, el valencià. Només l’arquebisbe Benavent publica la carta setmanal també en la nostra llengua a la web del arquebisbat, que, com he dit, és totalment en castellà, com si els valencians no tinguérem una llengua pròpia. Fins i tot la revista de l’arquebisbat de València, tot i tindre el seu títol en valencià (Paraula), no hi ha cap més paraula en la nostra llengua, a excepció de la Carta setmanal de l’arquebisbe. Una bona manera de defendre el bilingüisme!

Per això el bisbe Taltavull (del qual haurien d’imitar els bisbes valencians), deia que “la identitat no són només les paraules; és un estil de vida, una manera de ser i de respirar”. I això no ho reconeix el govern balear (ni el valencià), que menysprea el català.

El bisbe Sebastià deia també: “Últimament això no s’entén molt be i de vegades és difícil dir”, en relació a la defensa de la llengua, “una paraula en públic, a Mallorca”. I és que per defensar el català “m’han increpat i m’han insultat”. I el bisbe Taltavull (cosa que haurien de fer els bisbes valencians), hi afegia: “Hem de ser clars i sincers i no anar contra ningú” i, a més, no amagar-se darrere d’una falsa prudència o de pors (com fan els bisbes valencians), ni amb una actitud de menyspreu per la llengua dels cristians que acullen els seus pastors.

El bisbe Taltavull, a l’entrevista al diari Ara, continuava així: “Hi ha qui pensa que si defenses la nostra llengua vas en contra d’ell, i no és així”. Per això al bisbe Taltavull li preocupa “l’augment de l’extrema-dreta, perquè és una forma d’exclusió, de dir a les persones que venen, que no les volem”. Però ell hi afegia: “Jo he de dir com l’Evangeli: Era foraster i m’acollireu”.

Els cristians valencians tenim una sana enveja del bisbe Sebastià Taltavull (que amb valentia sap defensar el català) i també de la majoria dels bisbes de Catalunya (alguns dels quals, valencians), que, amb normalitat, celebren la fe en la nostra llengua, a diferència dels bisbes José Ignacio Munilla i Casimiro López, que tracten els cristians valencians com si les diòcesis del País Valencià foren colònies de Castella.

Crec que els bisbes valencians que estan a Catalunya, haurien de fer entendre als bisbes del País Valencià la gran importància que té la inculturació a l’Església. Però també és veritat, pel que fa als bisbes del País Valencià, que “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar”.

“Beneïu, no maleïu” (CATALUNYA RELIGIÓ, 04/01/2024)

 Aquest és el consell que Sant Pau donava als cristians de Roma que sofrien persecució: “Beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu” (Rm 12:14). És el mateix consell que trobem a la Primera Carta als Corintis: “Quan ens insulten, beneïm” (1C 4:12). I també la Primera Carta de Sant Pere, ens exhorta a no deixar-nos portar per la llei del Talió: “No torneu mal per mal, ni insult per insult, sinó al contrari, responeu amb una benedicció” (1Pe 3:9).

Tenint en compte que el nostre Déu és Déu de benedicció, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, ha donat a conèixer la Declaració, “Fiducia supplicans”, que exposa el sentit pastoral de les benediccions i obre la porta a beneir parelles del mateix sexe i també les que viuen en el que alguns anomenen situació “irregular”.

I és que el text del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, vol expressar l’abraçada misericordiosa de Déu i la maternitat de l’Església. Com ha dit el cardenal Prefecte d’aquest Dicasteri, Víctor Manuel Fernández, “Déu ens estima incondicionalment, siga quina siga la nostra situació i els pecats comesos”. Per això “l’Església acull tothom que s’hi apropa a Déu amb cor humil, acompanyant-los amb aquells auxilis espirituals que permeten a tots, comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seua existència”.

Aquesta Declaració (rebuda amb recel pel sector més conservador de l’episcopat), fa possible redescobrir la riquesa pastoral de les benediccions. I és que aquells que cerquen una benedicció, busquen que la tendresa de Déu curi les seues ferides.   

Fa quatre anys, el bisbe Francesc Conesa, en aquell temps pastor de l’Església de Menorca, escrivia al Full Diocesà: “Jesús ens va donar el manament de beneir a tots i de fer-ho sempre”. Com deia l’actual bisbe de Solsona, “Beneir no vol dir només parlar bé dels altres (la paraula llatina bene-dicere, significa “dir bé”), sinó també apreciar-los, fer-los el bé i pregar per ells”. I el bisbe Francesc Conesa deia encara: “No deixem mai de beneir, que no dominen en nosaltres actituds de rebuig i d’exclusió; que totes les persones senten que les estimem i respectem”.

No és això el que fem al final de l’Eucaristia? ¿O bé abans de la benedicció, el mossèn hauria de dir: Els qui estiguen en una situació irregular que marxen del temple? No. Cap persona no pot ser exclosa de la benedicció de Déu. Tothom, siga quina siga la seua situació personal, al final de la missa rep la benedicció del Senyor: “Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”. Ningú no queda exclòs de la benedicció de Déu.

Per això hui, com fa milers d’anys, i així ho recull l’Antic Testament al llibre dels Nombres, la benedicció que Déu vessa sobre el seu poble és adreçada a tothom: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt teu la seua mirada i et done la pau” (Nm 6:24-26). Una benedicció per a tothom. Sense exclusions.

Al llarg de la Bíblia hi trobem, d’una manera ben abundant, la benedicció de Déu: “Déu va beneir Noè i els seus fills” (Gn 9:1); “Isaac va cridar Jacob, el va beneir” (Gn 28:1). També hi trobem quan Jacob beneeix els fills de Josep (Gn 48) i també les benediccions profètiques de Jacob (Gn 49). I el Deuteronomi també recull les benediccions de Déu: “El Senyor t’estimarà, et beneirà i et multiplicarà. Beneirà el fruit de les teues entranyes, el fruit de les teues terres, el teu blat, el vi novell i l’oli... Rebràs més benediccions que  tots els pobles” (Dt 7:13-14). Pel que fa al llibre de Tobit, hi trobem aquesta benedicció: “Que el Senyor t’ompli de la benedicció del cel, a tu, a la teua dona, al pare i a la mare de la teua dona” (Tb 9:6). O quan Judit, després de matar Holofernes, és beneïda per Ozies: “Ets beneïda, filla, pel Déu altíssim, més que totes les dones de la terra” (Jdt 13:18). I el llibre de l’Eclesiàstic ens diu: “D’obra i de paraula honra el teu pare, a fi que vinga damunt de tu la seua benedicció”(Ecli 3:8). I encara: “L’home savi és ple de benediccions” (Ecli37:24).

Bisbes com el de Còrdova, Oriola-Alacant o Oviedo, han mostrat el seu recel (i la seua oposició) envers la Declaració “Fiducia supplicans”, un text que algú ha qualificat de lamentable, fins al punt que el bisbe José Ignacio Munilla, d’Oriola Alacant, ha afirmat que en situacions convulses, aquesta Declaració pot provocar “confusió i ambigüitat”, ja que segons ell, el text, “Fiducia supplicans” és caòtic. José Ignacio Munilla ha dit també que la “Fiducia supplicans” és un error, ja que “obre una pràctica contrària a la fe”.

Al contrari, el sector més obert de l’Església, com el bisbe José Antonio Satué, de Terol-Albarracín, ha dit que “la benedicció és una llavor de l’Esperit que hem de cuidar, no obstaculitzar”. Monsenyor Jaime Spengler, arquebisbe de Porto Alegre i president de la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil, ha dit que “si són persones, mereixen el nostre respecte”. El bisbe alemany de Passau, Stephan Oster ha manifestat que “tothom sense excepcions, necessita la benedicció de Déu”. I l’arquebisbe de Puerto Rico, González Nieves, ha dit que “Fiducia supplicans és un instrument d’amor misericordiós de Déu i de gran riquesa pastoral”. I encara, el laic Gabriel Mª Otalora, ha afirmat que “si no podem desitjar el bé a parelles homosexuals, ¿com complirem el manament de beneir els qui ens persegueixen?”.

També els bisbes del País Basc han fet costat a aquesta Declaració de la Doctrina de la Fe. Així, el bisbe Joseba Segura, de Bilbao, ha afirmat que “si la gent vol sentir que està acompanyada per Déu, jo crec que sí que s’ha de beneir”. I el P. Ángel García, fundador de Missatges de la Pau, ha dit que els capellans hem “nascut per a beneir, no per a maleir”. També el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull ha dit que “sobre la qüestió de l’homosexualitat, cal a partir de la dignitat de cada persona. Si un és homosexual, té dignitat, drets, i hi ha d’haver una acceptació de la societat, no hi ha d’haver exclusió”.

Pel que fa als bisbes del País Valencià, resulta curiós, que amb un silencia estrany (jo no he sabut vore cap declaració a favor o en contra de “Fiducia supplicans”), cap pastor del País Valencia hagi dit res sobre aquest text, a excepció de l’atac furibund que ha fet el bisbe Munilla contra aquesta Declaració de la Doctrina de la Fe.

Amb bon humor, malgrat els atacs que rep aquest text, el Prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, el cardenal Victor Manuel Fernández, ha dit que el fet que “es beneeixen dues persones que estan en parella, es veu que provoca urticària”.   

Moltes vegades, fent de porter a Montserrat, mentre atenia les trucades telefòniques o les persones que venien a visitar un monjo, m’hi he trobat amb gent que ha pujat a la porteria perquè li beneirà uns rosaris, unes medalles o a ells mateixos: “Pare, beneeixi’m”. ¿Hauria d’haver preguntat si aquelles persones estaven en situació “irregular” per poder beneir-les? Mai no he fet aquesta pregunta. Només hem pregant plegats i he beneït els objectes que portaven o a ells mateixos. Així ho fa també (i recomana que ho facen als seus capellans), el bisbe de San Isidro i president de la Conferència Nacional Argentina, Óscar Ojea, quan ha dit que “quan algú em demana una benedicció, mai no li pregunte si està casat per l’Església o per la seua condició sexual”. El bisbe Ojea afegia encara: “No privem d’eixa capacitat de benedicció que té l’Església i els seus ministres, per poder regalar com un do, al sant Poble de Déu”.

Si beneïm cases, cotxes i fins als animals, per Sant Antoni Abat i si (immoralment) hem arribat a beneir guerres i carros de combat, ¿com no podem beneir persones?

L’Església, com ha dit diverses vegades el papa Francesc, no té duanes que impedeixin el pas a aquells que estan en situació “irregular”. L’Església tampoc no pot ser un castell inexpugnable reservat només per als “purs” i per als “perfectes”. L’Església no pot ser el gran inquisidor que exclou del seu si i descarta els “no perfectes”. L’Església ha de ser una llar amb les portes obertes per acollir tothom i per abraçar tothom, sense excloure mai ningú. Per això l’evangelista Sant Lluc ens recorda aquelles paraules de Jesús quan deia: “Beneïu els qui us maleeixen... Sigueu misericordiosos, com el vostre Pare és misericordiós. No judiqueu, i no sereu judicats” (Lc 6:28,36).

Per això l’Església ha de ser font de benedicció per a tothom. No pot tancar les benediccions en un calaix i atorgar-les només als “purs”, després d’un examen sobre la idoneïtat de la persona a rebre una benedicció.

Potser el capítol 25 de Sant Mateu, podria afegir també les paraules de Jesús: “Vau beneir o vau deixar de beneir un d’aquests germans vostres?”.    

Sant Nadal (CASTELLÓ NOTÍCIES, 25/12/2023)

 “Ara ve Nadal,/ menjarem torrons/ i amb sa guitarreta/ cantarem cançons./ Alegra’t panxeta,/ que Nadal ja ve,/ menjarem coquetes/ i torrons també”. És amb nadales com aquestes, que els valencians celebrem la festa de Nadal: “Pastorets i pastoretes,/ feu-me llenya que tinc fred,/ no me la feu d’argelagues,/ feu-me-la de romeret”.

Cada any el Nadal ens porta el somriure i la bondat de Déu. I el desig que tots portem al cor, de pau a la terra! El Nadal hauria d’esborrar del nostre interior l’egoisme, la mentida i la violència. Perquè el Nadal ens retorna a la innocència de la infància. El Nadal ens retorna al món de quan érem xiquets!

És Déu mateix qui, en un infant, es fa present enmig nostre per eixugar les llàgrimes dels qui ploren, per omplir d’alegria als qui estan de dol, per donar esperança als qui busquen consol, per animar a aquells que ja no poden més, per pacificar els cors dels qui sofreixen!

Durant el Nadal tots estem convidat a l’alegria, perquè ens ha “nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor” (Lc 2:10-11), el Déu que es fa present en la vida quotidiana, en el treball, en les dificultats i en el cansament! I és que el Nadal ens ensenya a descobrir Déu en l’Infant del pessebre. I també en els altres.

De fet, Déu naix en aquells cors que s’obrin i acullen l’amor! I és que Déu ve a nosaltres pel camí de l’amor i en el desig de l’amor!

De nord a sud del nostre País, el Nadal ens ofereix diversos elements del nostre patrimoni cultural, com El Betlem de Tirisiti, a Alcoi, una obra de finals del segle XIX i principis del XX, que inclou elements religiosos propis de les festes nadalenques, amb d’altres de caràcter popular i dels costums de la ciutat d’Alcoi. Altres realitats de la tradició nadalenca valenciana són l’Adoració dels Reis, a la Canyada de Biar, la Festa dels Folls, del Camp de Mirra, el Betlem de la Pigà, a Castelló, Els Enfarinats, d’Ibi o Els Faixos i Les Aixames, d’Onil i Xixona respectivament.

Enmig d’un temps de foscor i de sofriment, de desil·lusions, de crisi i de cansaments, el Nadal ens fa entrar en el misteri de l’Infant nascut de Maria, per a dur a terme la restauració del gènere humà, per mitjà del seu Misteri Pasqual”.

Una altra tradició molt valenciana, és el dinar de Nadal, amb putxero i pilotes, que en molts llocs són anomenades “tarongetes”. Com m’ha recordat l’amic Eugeni S. Reig, els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot, anomenen tarongetes a les pilotes i és només amb eixe nom que es coneixen a Elx. Per això l’alcoià Josep Garcia Llopis, arreplegà en el seu llibre Revoltim, aquesta cançó nadalenca: “Passen bones festes,/ festes de Nadal,/ bones tarongetes/ i un conill ben gran”.

Que el Déu Infant duga la pau a la terra i al cor dels hòmens de bona voluntat. Que el Déu Infant acabe també amb els instints violents que tots portem  a dins del cor, i faça nàixer un món més fratern i més solidari, com desitjava el poeta Joan Alavedra en el seu poema El Pessebre: “Pau a la terra! Mai més cap guerra! Mai més pecat! Pau als hòmens de bona voluntat!”.

Vull desitjar un bon i Sant Nadal als periodistes i als lectors de Castelló Notícies (i en especial al seu director, l’amic Joan i a la seua esposa, Lola)  i a tots els hòmens i dones de bona voluntat, amb aquest “Romanç de Jesús Infant”, del poeta valencià Carles Salvador:

“El Nen Jesús s’adormia
amb somriures de clavell.
Arbres tendres, horta verda,
caseta de Natzaret,
el Fuster va laborant
sota parra adolescent
un bressol –la mitja lluna-
per a bressar el Fill seu.

La Mare engronsa en la falda
el creador de l’Edén.

El Nen Jesús té un somriure
com albor dins un verger.

Estampa de tricomia:
el groc, el blau i el vermell.

El filaberquí en la fusta
i l’alosa en el llorer
canten pies cançonetes
de pastorets de Betlem
i unes gallinetes rosses
es passegen vora d’ells.

El Nen Jesús està en somnis
i el bressa la Mare ensems.

La vesprada es fa de nacre
–s’entornà per on vingué-.

Les colomes volen altes
per damunt dels armetllers.

Els núvols lentament passen
i es fan pel sol or de llei.

Des del bosquet d’oliveres
arriba un dolç no sé què
i el Nen Jesús fa un mig riure
daurat com un fil de mel.

El Nen Jesús dorm somriures
sobre lliris i clavells”.

Com ha dit el teòleg Karl Rahner, “el Nadal és alguna cosa més que una miqueta d’esperit pacífic i consolador. En aquest dia, en aquesta nit sagrada, és tracta de l’infant, d’un infant en particular. Es tracta del Fill de Déu que es va fer home”. Per això “el Nadal significa que ell ha vingut, que ell ha il·luminat la nit de les nostres angoixes i desesperances en una nit santa”. I allò que va passar aquella nit, “ha de seguir sent una realitat, en els nostres cors i en els nostre esperit”.

Que en aquesta Nit Santa siguem capaços de rebre en el nostre cor el Déu que, en la debilitat d’un xiquet, ve a nosaltres.

Santa Nit a tots!

Jornada Mundial de la Pau (CASTELLÓ NOTÍCIES, 01/01/2024)

Un any més, aquest 1 de gener el papa ens convida a celebrar la Jornada Mundial de la Pau, que en aquesta 57ena convocatòria té per lema: “Intel·ligència Artificial i Pau”.

Preocupat pel clima bèl·lic que vivim, el papa adreça el seu missatge “al Poble de Déu, a les nacions. Als caps d’estat i de govern, als representants de les diverses religions i de la societat civil i a tots els homes i dones del nostre temps”.

En el seu text, el papa ens posa al davant el repte que suposa el “progrés de la ciència i de la tecnologia com a camí de pau”. I és que els “notables progressos de les noves tecnologies de la informació, presenten oportunitats”, però també “greus riscos”. Per això el papa subratlla en el seu missatge, “el futur de la Intel·ligència Artificial, entre promeses i riscos”, tot tenint en compte que “els nous instruments digitals estan canviant el rostre de les comunicacions”. El papa posa com a exemple el perill que suposa “els rastres digitals deixats a internet”, que “permeten controlar els hàbits mentals i relacionals, amb finalitat comercial”.

 En el seu missatge, el papa ens recorda que “la investigació científica i les innovacions tecnològiques, no estan desencarnades de la realitat, ni són neutrals”.

Si la Intel·ligència Artificial és “entesa com una galàxia de realitats”, com diu el papa, “la gran quantitat de dades analitzades per la Intel·ligència Artificial, no és garantia d’imparcialitat” i per això “el sentit del límit” ha de ser “decisiu per al desenvolupament personal i social”, per tal de no caure en una dictadura tecnològica.

El papa ens recorda també “l’impacte de les noves tecnologies” i la “dependència de processos automàtics”, que poden arribar a malmetre “el respecte per la dignitat humana”. Així, per exemple, hi ha el perill que “les armes sofisticades acaben en mans equivocades, facilitant atacs terroristes o accions adreçades a desestabilitzar institucions de govern legítimes”. El papa demana que “l’educació en l’ús de formes d’Intel·ligència Artificial” se centren “sobretot, en promoure el pensament crític”. Així, “els progressos en el desenvolupament de formes d’Intel·ligència Artificial”, podran contribuir “a la causa de la fraternitat humana i de la pau”.

El papa també demana en el seu missatge, que “el ràpid desenvolupament de la Intel·ligència Artificial, no augmente les ja nombroses desigualtats i injustícies presents al món, sinó que ajudi a posar fi a les guerres”.

Tant de bo que tots plegats (i sobretot els caps d’estat i de govern), siguem artesans de pau, per tal d’acabar amb els odis i les guerres a Ucraïna, a Terra Santa i a tots els països on la violència ofega el desig de fraternitat i de pau dels homes.

Bon 2024.

“No hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents” (CASTELLÓ NOTÍCIES, 11/01/2024)

Aquesta actitud de respecte per les diferents cultures, va ser la que tingué el P. Joan Bottasso, un missioner salesià que va viure durant més de 60 anys a l’Equador. El P. Bottasso va morir ara fa quatre anys, el dia de Nadal de l’any 2019 i durant tota la seva vida va treballar per una Església amb rostre amazònic i indígena.

El P. Joan va entendre l’Església des dels pobles indígenes amb els quals va conviure, sempre amb ganes d’aprendre d’ells, per així descobrir la presència de Déu enmig d’aquells pobles.

Nascut a Itàlia, el P. Bottasso va dedicar la seua vida a la inculturació de l’Evangeli entre els pobles indígenes. No va ser un colonitzador, sinó un pastor que es va encarnar en el poble que l’havia acollit, cosa que encara no saben (o no volen) fer els bisbes del País Valencià, ni tampoc la majoria dels preveres que, tot i que són valencianoparlants, es comporten com a colonitzadors, imposant la llengua castellana i menyspreant el valencià als temples del nostre propi país. Segurament el nostre clergat hauria d’aprendre del bisbe valencià, Santiago de Wit Guzmán, actual nunci del papa a Trinidad y Tobago, Antigua, Belice i altres petits estats, quan fa quatre anys, deia: “Coneixent la realitat, pots servir millor” (Alfa y Omega, 19 de febrer de 2020).

El maig de 2022, l’aleshores arquebisbe de València, Antonio Cañizares, en la seua carta setmanal (que sempre feia només en castellà), i amb motiu del centenari de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, escrivia: “Sé tú misma, Valencia, vuelve a tus raíces y ganarás lo más valioso a lo que puedes aspirar. Vuestros antepasados, a los pies de la Virgen, confiaron en el Señor y comprendieron la verdad”. Sí, tenia raó l’arquebisbe Cañizares. València i el País Valencià han de ser ells mateixos i tornar als nostres orígens, uns orígens que els bisbes valencians han oblidat. L‘Església valenciana ha de tornar a recuperar la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Sor Isabel de Villena, que els nostres bisbes, com va fer, entre d’altres, l’arquebisbe Andrés Mayoral, continuen menyspreant.

El P. Bottasso (a diferència del clergat valencià), va defensar i valorar com cal la cultura dels pobles. Joan Bottasso, que era antropòleg i coneixia bé les cultures dels indígenes, va defensar sempre, que els pastors de l’Església havien de conèixer la llengua dels cristians que ells servien en el seu ministeri presbiteral. El P. Joan Bottasso deia que “no hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents” i per això, també a l’Església, totes les cultures “tenen molt a aprendre i a ensenyar”. El P. Bottasso treballà per una Església que estigués sol·lícitament al costat dels ferits i dels exclosos, sempre disposada a servir més que a jutjar.

El 2020, un informe del Consell d’Europa mostrava la seua preocupació per la situació del valencià, ja que l’estat espanyol continua vulnerant els drets lingüístics dels valencianoparlants. A l’Administració i a la Justícia, el valencià, com el gallec i el basc, es troba en una situació de des-protecció davant el castellà, que continua com a llengua imposada. Si això passa a l’Administració i a la Justícia, la situació del valencià a l’Església és alarmant, ja que els nostres pastors continuen imposant el castellà i menyspreant i excloent la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval  Girbés a les esglésies valencianes.

Els pastors de l’Església Valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, que per a ells és la castellana (i que ells privilegien i protegeixen) i una inferior, la valenciana, que menyspreen i marginen per complet.

Els nostres pastors encara no han fet realitat el Vaticà II pel que fa a la llengua a la litúrgia, ja que la Sacrosanctum Concilium demanava la introducció de les llengües vernacles a l’Església. Encara que siga sorprenent, malgrat l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, els nostres bisbes i preveres creuen que la llengua dels cristians valencians és el castellà i per això exclouen de la vida de l’Església, el valencià.

Als nostres bisbes els aniria bé seguir l’exemple del P. Joan Bottasso, que a l’Equador va saber aprendre (i valorar) les llengües indígenes, per tal de no comportar-se com un colonitzador, sinó com un pastor amb l’olor de les seues ovelles. Com un pastor que valorava les llengües dels cristians d’aquell poble. Com hauria de ser normal. Per això el P. Bottasso, com un autèntic pastor que estimava el seu poble, va aprendre la llengua dels qui servia i no va ni ignorar ni menysprear la llengua del poble que l’acolli, a diferència del que fa el clergat valencià.

Desgraciadament, els bisbes i la majoria dels preveres valencians continuen menyspreant i anul·lant la nostra llengua, que sempre queda a les portes dels temples. A diferència del que passa als països de missió (o a qualsevol altre país civilitzat), on l’Església assumeix, valora, respecta i utilitza la llengua dels cristians.

Cal tindre en compte que la diòcesi de València ha creat diverses parròquies personals, perquè els xinesos, els filipins, els polonesos o els africans, puguen celebrar la fe en la pròpia llengua. Però els bisbes valencians i la majoria dels preveres del País Valencià, no tenen cap sensibilitat per la llengua dels cristians valencians, que continua prohibida al si de les parròquies valencianes. Només cal recordar que el dia de Sant Vicent Ferrer de 2022, el bisbe auxiliar de València, Javier Salinas, presidí a la Seu, la missa, i llevat de les lectures, tant el Credo, com la pregària Eucarística i el Parenostre i fins al final de la missa, tot va ser en castellà. ¿És que el Credo en valencià no és vàlid? ¿És que la transsubstanciació, en valencià, no transforma el pa en el cos de Crist i el vi en la seua sang i només és possible si es fa en castellà?

Per altra part, va ser curiós (i interessant), que el 2 de maig de 2023, en la presentació de l’Any Jubilar del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó, el bisbe de Chiete-Vasto, Bruno Forte, fes a Castelló de la Plana una conferència que portava per títol: “Maria y la belleza de Dios” (Diócesis de Segorbe-Castellón, 2 de maig de 2023). El bisbe Bruno Forte va començar la seua exposició excusant-se per no poder fer la conferència en valencià i dient que la faria en castellà: “Disculpen que no hablo valenciano, pero para reparar este pecado” (el bisbe Casimiro López no parla mai en valencià!), “voy a leer una poesía”, dedicada a la Mare de Déu del Lledó, que el bisbe Bruno Forte va llegir en valencià. I així ho va fer davant l’estupor del bisbe de Sogorb-Castelló, que no diu ni pruna en valencià. El bisbe Forte va donar una lliçó de respecte i estima per la nostra llengua, un respecte que no té el bisbe Casimiro López, que menysprea la llengua amb la que els castellonencs aclamen la patrona de la capital de la Plana Alta.

Els bisbes i els preveres valencians haurien d’imitar els pastors d’Iraq que, en la visita del papa Francesc a Mossul i a altres ciutats iraquianes, es va utilitzar l’àrab en les celebracions litúrgiques. Com utilitzaren també l’àrab els cristians que celebraren l’Eucaristia a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats l’abril de 2018, com recollia la web del “Arzobispado de Valencia”, el 24 d’abril de 2018, amb el vídeo on es pot vore un fragment de la missa en àrab. I també, els capellans valencians haurien d’imitar el claretià indi Sarin Nadupparmil, que fa la catequesi en eusquera.

A vore quan els capellans i els bisbes valencians fan per al valencià el que es fa amb l’àrab, el polonès, el xinès, l’italià i amb altres idiomes, ja que els ciutadans que viuen a València i parlen aquestes llengües, sí que poden celebrar l’Eucaristia en les seues llengües maternes.

Els cristians valencians ens aclamem a la Mare de Déu dels Desemparats, la mare dels valencianoparlants que ens trobem desemparats pel que fa a la nostra llengua, ja que els nostres bisbes i els nostres capellans continuen excloent-la de l’Església. Malgrat que l’arquebisbe Antonio Cañizares ens convidava a retrobar les nostres “raíces”.