Nascut a Xàtiva el 27
d’abril de 1813, enguany ha fet 200 anys, Vicent Boix i Ricarte va ser un
notable escriptor i historiador valencià. El seu naixement, al si d’una família
humil, es va produir a la capital de la Costera , pel fet que la seua família va fugir de
València, davant el setge de les tropes de Napoleó.
En deixar Xàtiva,
la família es traslladà al Grau de València, i Vicent Boix estudià al col·legi
de les Escoles Pies. El 27 de setembre de 1827, Vicent Boix ingressà als
escolapis, i on després de dos anys de noviciat a Gandia, el 1829 va ser
ordenat diaca. Però el 1837, Boix s’exclaustrà i deixà l’Orde.
Vicent Boix es va
iniciar en la literatura gràcies al seu amic Joan Arolas. El 1844 començà la
catalogació del patrimoni artístic de la província de València. El 1847
aconseguí la càtedra d’història a la Universitat de València i l’any següent aconseguí
la càtedra de llatí, també de la Universitat.
També va ser catedràtic de geografia i història a l’institut
de la capital del País, del qual va ser director des de 1868 fins a la seua
mort. El 1848 va ser nomenat cronista oficial del Cap i Casal i membre de la Reial Societat Econòmica
d’Amics del País, el 1853, acadèmic de l’Espanyola d’Arqueologia, i el 1854,
corresponsal a València del diari barceloní, La Corona de Aragón.
El 1873 va ser
nomenat membre de la Junta Cantonal ,
càrrec que no acceptà, fugint de València. Va ser jutjat per un consell de
guerra, que el va absoldre.
Vicent Boix formà
part del sector liberal de la Renaixença
Valenciana i va escriure en castellà, teatre i novel·les
històriques i en valencià, algunes poesies que signava com a Lo Trobador del Túria.
Entre les seues
obres més importants cal destacar la Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia i també El encubierto de Valencia i La campana de la unión, que segons el
professors de la
Universitat de València, Josep L. Barona i Joan A. Micó, van
ser unes obres “dedicades a despertar i
exaltar la consciència nacional valenciana”. D’ací, el seu interès en fer
vore la necessitat de reivindicar els Furs.
En la seua obra, Apuntes históricos sobre los Fueros del
Antiguo Reino de Valencia, Vicent Boix narrava una situació ben actual: “La
centralización exagerada de nuestros días ha dado el último golpe á la exigua
independencia que disfrutaban todavía nuestras Municipalidades. Las provincias
no son ya más que unas colonias desgraciadas: envían al corazón su sangre, sus
riquezas, su historia; la vida, de los extremos al centro:
en cambio recibimos la Gaceta ”. ¿És per eixe esperit reivindicatiu valencianista, que el segon
centenari del naixement de Vicent Boix, no ha merescut cap mena d’homenatge per
part de la Generalitat ,
ni de l’Ajuntament de Xàtiva?
A Barcelona va ser
mantenidor dels Jocs Florals de 1877. Va ser també president perpetu de Lo Rat
Penat, en un temps que, com diuen els professors Josep Lluís Barona i Joan A.
Micó, en la seua obra, La salubritat en
València a través del “nomenclàtor” de Vicent Boix (1862-1863) “les relacions entre els poetes valencians, catalans i balears albiraven
una consciència d’unitat lingüística sota la denominació comuna de llengua
llemosina”.
En un dels seus
poemes, Vicent Boix recordava els poetes de Catalunya d’aquesta manera: “I eixa terra, cantors, la meua pàtria és
germana també de Barcelona”.
Vicent Boix va
morir a Valencia el 7 de març de 1880.
No sé per què a la
capital de la Costera ,
no s’ha fet cap homenatge a Vicent Boix, en el segon centenari del seu
naixement. el Sr. Alfonso Rus tenia una oportunitat per homenatjar un home que
abominava “La centralización exagerada”,
i les províncies, que encara hui, són “colonias
desgraciadas”.
De segur que si els valencians seguírem
l’esperit valencianista de Vicent Boix, aconseguiríem despertar la nostra
consciència nacional.