diumenge, 29 de desembre de 2013

Vicent Boix (VILAWEB/ONTINYENT, 28/12/2013)

Nascut a Xàtiva el 27 d’abril de 1813, enguany ha fet 200 anys, Vicent Boix i Ricarte va ser un notable escriptor i historiador valencià. El seu naixement, al si d’una família humil, es va produir a la capital de la Costera, pel fet que la seua família va fugir de València, davant el setge de les tropes de Napoleó. 

En deixar Xàtiva, la família es traslladà al Grau de València, i Vicent Boix estudià al col·legi de les Escoles Pies. El 27 de setembre de 1827, Vicent Boix ingressà als escolapis, i on després de dos anys de noviciat a Gandia, el 1829 va ser ordenat diaca. Però el 1837, Boix s’exclaustrà i deixà l’Orde.

Vicent Boix es va iniciar en la literatura gràcies al seu amic Joan Arolas. El 1844 començà la catalogació del patrimoni artístic de la província de València. El 1847 aconseguí la càtedra d’història a la Universitat de València i l’any següent aconseguí la càtedra de llatí, també de la Universitat. També va ser catedràtic de geografia i història a l’institut de la capital del País, del qual va ser director des de 1868 fins a la seua mort. El 1848 va ser nomenat cronista oficial del Cap i Casal i membre de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, el 1853, acadèmic de l’Espanyola d’Arqueologia, i el 1854, corresponsal a València del diari barceloní, La Corona de Aragón.

El 1873 va ser nomenat membre de la Junta Cantonal, càrrec que no acceptà, fugint de València. Va ser jutjat per un consell de guerra, que el va absoldre.
Vicent Boix formà part del sector liberal de la Renaixença Valenciana i va escriure en castellà, teatre i novel·les històriques i en valencià, algunes poesies que signava com a Lo Trobador del Túria.

Entre les seues obres més importants cal destacar la Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia i també El encubierto de Valencia i La campana de la unión, que segons el professors de la Universitat de València, Josep L. Barona i Joan A. Micó, van ser unes obres “dedicades a despertar i exaltar la consciència nacional valenciana”. D’ací, el seu interès en fer vore la necessitat de reivindicar els Furs.

En la seua obra, Apuntes históricos sobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia, Vicent Boix narrava una situació ben actual: “La centralización exagerada de nuestros días ha dado el último golpe á la exigua independencia que disfrutaban todavía nuestras Municipalidades. Las provincias no son ya más que unas colonias desgraciadas: envían al corazón su sangre, sus riquezas, su historia; la vida, de los extremos al centro: en cambio recibimos la Gaceta”. ¿És per eixe esperit reivindicatiu valencianista, que el segon centenari del naixement de Vicent Boix, no ha merescut cap mena d’homenatge per part de la Generalitat, ni de l’Ajuntament de Xàtiva?

A Barcelona va ser mantenidor dels Jocs Florals de 1877. Va ser també president perpetu de Lo Rat Penat, en un temps que, com diuen els professors Josep Lluís Barona i Joan A. Micó, en la seua obra, La salubritat en València a través del “nomenclàtor” de Vicent Boix  (1862-1863) les relacions entre els poetes valencians, catalans i balears albiraven una consciència d’unitat lingüística sota la denominació comuna de llengua llemosina”.

En un dels seus poemes, Vicent Boix recordava els poetes de Catalunya d’aquesta manera: “I eixa terra, cantors, la meua pàtria és germana també de Barcelona”.

Vicent Boix va morir a Valencia el 7 de març de 1880.


No sé per què a la capital de la Costera, no s’ha fet cap homenatge a Vicent Boix, en el segon centenari del seu naixement. el Sr. Alfonso Rus tenia una oportunitat per homenatjar un home que abominava “La centralización exagerada”, i les províncies, que encara hui, són “colonias desgraciadas”.

 De segur que si els valencians seguírem l’esperit valencianista de Vicent Boix, aconseguiríem despertar la nostra consciència nacional. 

dissabte, 28 de desembre de 2013

“Les retallades són una vergonya” (SAÓ, DESEMBRE 2013)

Així s’expressava fa uns dies el Germà José Mª Viadero, director tècnic de la Fundació Juan Ciudad, i membre de l’Orde dels Germans de Sant Joan de Déu.

Per això, el passat 17 d’octubre i davant les Corts Valencianes, es manifestava Càritas, Mans Unides, CDIS i molts religiosos valencians, per tal d’exigir el compromís del Govern de la Generalitat a favor dels més desvalguts, amb polítiques encaminades a afavorir els hòmens i les dones que tenen dificultats econòmiques. Els manifestants demanaven també una política al servei de les persones més fràgils, així com mesures eficaces contra de la corrupció!

Com és possible que els més dèbils de la societat siguen els qui més retallades suporten? No és una indecència que hi ha ja gent que passe dificultats i que encara facen falta fins a 25 milions d’euros per obrir l’aeroport de Castelló? O que la “Ciudad de la Luz” necessite 1 milió cada mes?

I no és també una indecència que el jutjat demane al Port de València, que justifique 59000 euros en cistelles de Nadal? On van anar eixes cistelles de Nadal? Segur que no van ser regalades a la Casa de Caritat, ni tampoc a cap família necessitada!

El 17 d’octubre, en la presentació del “Acuerdo de la Sociedad Civil con la Comunitat Valenciana”, el President Fabra deia: “Exigimos lo que nos corresponde”!! I per exigir eixe finançament que tant ens urgeix, ¿per què el President Fabra no fa que els diputats i senadors valencians del PP, voten en contra del Sr. Montoro i del Sr. Rajoy, que discriminen el nostre País? 

En aquell acte, el President Fabra deia: “Empezamos a respirar”!! Creu el President que comencem a respirar amb la llista d’aturats que tenim? Creu el Sr. Fabra que comencem a respirar, amb la jubilació de misèria que cobra la majoria dels pensionistes i que no els permet arribar a final de mes? I els jóvens que han d’eixir del País perquè no troben treball? Creu Sr. Fabra, que els jóvens que emigren, comencen a respirar?

L’informe 2013 de la Fundació Foessa, organització impulsada per Càritas, i que el President de la Generalitat i els seus Consellers no s’hauran llegit, diu el següent: “En els últims 5 anys, la renda mitjana ha caigut un 4%, mentre que els preus s’han incrementat un 10%. Els ingressos de les persones amb rendes més baixes, han caigut un 5% des de 2006. la tassa d’atur de la persona principal de la casa, ha passat del 6% al 21,4%. La tassa d’atur dels menors de 25 anys és del 55%. Hi ha un 26,8% de persones en situació de pobresa i exclusió social”!!! “Empazamos a respirar”, Sr, Fabra?

En el mateix acte, el President Fabra deia també: “Estamos marcando un hito en la historia de la Comunitat”!! Quin “hito” estem marcant, amb els dependents desassistits, el copagament dels malalts de càncer, les llistes d’espera als hospitals o els xiquets als barracons? Quin “hito” estem aconseguint, amb, cada vegada, més polítics imputats?   Quin “hito” Sr. Fabra, estem aconseguint, quan 1600000 famílies viuen en la pobresa, segons denunciava Jaime Serra, fundador del Banc d’Aliments?



Lo grande y poderosos que somos” de Cristina Tàrrega en l’ “Acuerdo de la Sociedad Civil con la Comunitat Valenciana”, queda manifestament desmentit per la Sra. Mairen Beneyto, regidora de Cultura de l’Ajuntamnet de València, que, fins i tot ha dit que, “No hay dinero ni cuadros para un Museo Sorolla”!!

Prou retallades als més desvalguts, Sr. Fabra! Comence vostè i els consellers del Govern a retallar-se el sou! I faça una política de suport a aquells que més pateixen! Perquè, com ha dit el papa, primer són les persones!!!

I no ens vinga amb més mentides, sobre si “empezamos a respirar”, perquè hi ha molta gent que està asfixiada per la política del PP d’esdeveniments faraònics!!

Càritas, Mans Unides, religiosos valencians van protestar per les retallades immorals del Sr. Fabra i del Sr. Rajoy! I els bisbes valencians? Per què eixa connivència amb el PP i eixa por a enfrontar-se i a denunciar la política de retallades de la Generalitat?


diumenge, 22 de desembre de 2013

Els bous, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat? (VILAWEB/ONTINYENT, 22/12/2013)


El 3 d’octubre passat, la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats va aprovar una iniciativa per a protegir les 'corridas' i per a defendre la tauromàquia com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

La proposta inicial era de declarar els bous Bé d’Interès Cultural, per a evitar així la prohibició de les 'corridas' a Catalunya. Al remat van apostar per declarar la Tauromàquia com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i promoure-la a les escoles.

                                           El papa Pius V

Tot això ve de la Iniciativa Legislativa Popular que amb més de mig milió de firmes recollides (entre les quals la del sr. Rajoy) pretenia revertir la decisió del Parlament de Catalunya que suprimia els bous, pel fet de ser un espectacle cruent, i que ens hauria de repugnar.

Val a dir que l’Església sempre ha estat contrària als espectacles de mort i de vanitat humana, com es pot comprovar en la butla De salutis gregis Dominici, promulgada l’1 de novembre de 1567 pel papa Pius V i que diu: 'Atès que aquests espectacles taurins no tenen res a veure amb la pietat i la caritat cristiana, i volent abolir aquests espectacles cruents i vergonyosos, no d’hòmens sinó del dimoni, prohibim terminantment, sota pena d’excomunió, els qui permeten la celebració d’aquests espectacles en què es corren bous i altres feres en els llocs on es duguen a terme'.

La butla diu també que 'si algú morira allà, no se li ha de donar sepultura eclesiàstica'. I encara prohibia 'sota pena d’excomunió que els clergues que hagen rebut ordres sagrades, prenguen part en aquests espectacles'. El papa Pius V prohibia les corregudes de bous, 'encara que siguen, com erròniament es pensa, en honor dels sants o d’alguna solemnitat o festivitat de l’Església, les quals s’han de celebrar amb lloances divines, alegria espiritual, obres piadoses i no amb aquesta classe de diversions'.
   
Anys més tard, el 1920, el cardenal Gasparri, Secretari d’Estat del Vaticà, deia: 'L’Església continua condemnant en veu alta, com ho va fer Sa Santedat Pius V, aquests sagnants espectacles'.

I el papa Joan Pau II afirmava també: 'L’home, eixit de les mans de Déu, ha de ser solidari amb els altres éssers vivents'. Fins i tot Hemingwey, molt aficionat als bous, deia: 'Des de punt de vista cristià, les corregudes de bous són moralment indefensables, ja que en elles hi ha sempre crueltat i mort'.

Evidentment que no estic demanant que els membres de la Comissió de Cultura del Congrés que van aprovar la protecció de les 'corridas', ni tampoc els toreros, siguen excomunicats. Però defendre les 'corridas' com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, és una broma de molt mal gust!.
 
Les 'corridas' mai no es podran comparar al Misteri d’Elx, la catedral de Burgos, la Llotja de València, el monestir de Poblet, el Palmeral d’Elx, la Sagrada Família de Barcelona, l’Alhambra de Granada o les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
 
I és que una cosa és la cultura i una altra, els bous.

Com passarà el Nadal, Sr. Fabra? (LEVANTE-EMV, 22/12/2013)

En pocs dies, Sr. Alberto Fabra, arribarem al Nadal! Com ja sap, cada any el Nadal ens porta records de la infància i fa nàixer al nostre cor, estrelles de solidaritat, d´il·lusió i de fraternitat. Durant el Nadal, tots ens mirem d´una altra manera, no amb els ulls de la cara, sinó amb els del cor. I ja sap que quan ens mirem d´aquesta manera, fem feliços i som feliços!


Però enguany, Sr. Fabra, els valencians arribarem a Nadal amb una gran tristesa! Ja no tenim RTVV! El Govern valencià encapçalat per vostè ha acabat amb ella, després de 24 anys de vida! 1.600 professionals s´han quedat al carrer. Han passat a la llista de l´atur!! Per a 1.600 famílies, aquest Nadal serà negre, com negre ha quedat el senyal de RTVV! I la llibertat d´expressió, ha quedat tocada de mort! Perquè sempre que mor un mitjà informatiu, tots quedem més empobrits!!

Enmig d´aquesta situació, com passarà el Nadal vostè, Sr. Fabra? Ja sé que ens ha dit que no hi ha diners i que no podien assumir els costos de RTVV. Però, podien assumir la Fórmula 1? I la Copa d´Amèrica? I el partit de la selecció nacional de bàsquet a Castelló? I el Màster de Golf, i la Ciudad de la Luz....i tants i tants esdeveniments faraònics que serveixen de ben poc? Per cert, cal gastar 280.000 euros a l´any per als expresidents de la Generalitat? 

Segurament vostè anirà a la Missa del Gall i eixa nit sentirà la lectura del profeta Isaïes: «El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplit de goig, d´una alegria immensa» (Is 9:1ss) És evident que el profeta es refereix al Messies esperat, que els cristians adorem en l´Infant Jesús!!

Però no sé si eixa nit pensarà que el nostre poble, amb el tancament de RTVV, també ara, avança més a les fosques que abans!! I que l´alegria que els xiquets tenien en vore «A la Babalà», s´ha apagat. Com s´ha apagat el goig dels treballadors de RTVV i de les seues famílies! Perquè ara, a l´atur, han perdut aquell treball que feien amb dignitat! Un treball que ajudava a créixer la nostra llibertat com a poble!! Un treball que ajudava a normalitzar, tímidament, és veritat, la nostra llengua! 

Com em vaig alegrar, Sr. Fabra, de les seues paraules, fa dos anys, a favor de TV3!! Deia vostè: «Los políticos estamos para solucionar problemas, no para crear otros nuevos». I amb el tancament de RTVV, vostè ha creat un problema als valencians: la Generalitat ha tancat un mitjà d´informació, que en la nostra llengua, ens informava i ens entretenia. 

Vostè arribarà a la Missa del Gall i menjarà torrons, amb la responsabilitat d´haver tancat RTVV! En eixa celebració i en el dinar de Nadal, recorde les llàgrimes amargues dels treballadors de RTVV que han perdut el seu treball! 

El Nadal d´aquest professionals de la comunicació serà més trist enguany, que l´any passat, perquè així com vostè tornarà al Palau en acabar el Nadal, ells no podran tornar al seu treball!


dimecres, 18 de desembre de 2013

El cardenal Carles (LEVANTE-EMV, 18/12/2013)

Ahir va morir el cardenal valencià Ricard Mª Carles, arquebisbe emèrit de Barcelona. Carles, que va nàixer a València el 24 de setembre de 1926, va fer els estudis primaris a les Teresianes i els secundaria als Jesuïtes. Va entrar al Seminari de València i va ser col·legial del Corpus Christi. Ordenat prevere el 1951, va obtindre la llicenciatura en Dret Canònic a la Universitat Pontifícia de Salamanca. Com a prevere diocesà, Ricard Mª Carles va ser nomenat el 1953 capellà de Tavernes de la Valldigna, passant el 1967 a València, a la parròquia de Sant Ferran. Va ser també consiliari de la JOC. 



                                                 El cardenal Carles

El 3 d'agost de 1969 va ser consagrat bisbe de Tortosa pel nunci Luigi Dadaglio, home clau en la renovació de l'Església espanyola després del Concili. El 23 de març de1990 va ser nomenat arquebisbe de Barcelona, on inicià una nova línia pastoral, més en sintonia amb Roma. A Barcelona, Carles va afavorir la presència de dones en càrrecs de responsabilitat pastoral i va ser dels primers bisbes que es desmarcà de la línia de la Cope, de Jiménez Losantos. Però amb el temps, va crear diferències, fins i tot amb els seus bisbes auxiliars.

El 15 de juny de 2004, el Vaticà va acceptar la seua dimissió com a arquebisbe de Barcelona. Coincidint amb el seu relleu, l'arxidiòcesi de Barcelona va ser dividida, creant-se la Província Eclesiàstica de Barcelona, integrada per l'arquebisbat de Barcelona i els bisbats de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. Aquesta divisió no va ser ben acollida pels capellans de Barcelona, pel fet d'haver vingut imposada per Roma, sense cap mena de consulta per part de l'Església diocesana. Com ell mateix contava, la seua vocació va nàixer gràcies al capellà valencià D. Eladio España, que per mitjà del seu consell al confessionari, va fer que «eixiren més de cent vocacions». 


Excursionista va pujar sis vegades l'Aneto alpinista i espeleòleg, ja de bisbe, Ricard Mª Carles acostumava a passar uns dies de l'estiu amb el seus seminaristes caminant per la muntanya: «El muntanyisme enforteix els músculs i també el sentit espiritual, ja que a dalt dels cims u s'acosta a Déu». Obert a les noves tecnologies, Ricard Mª Carles va ser un cardenal 2.0, ja que col·laborava en la blogosfera. El maig de 2005, el cardenal Carles, en sintonia amb el que ha dit després el papaFrancesc, deia: «Els cristians hem d'eixir al carrer». Preocupat per la unitat dels cristians, Carles afirmava: «Només si ens veuen units, el món creurà. No hi ha cap cos, si els membres s'odien els uns als altres». D'aquesta manera podríem resumir el pensament del cardenal Carles, una idea present al seu lema episcopal Ut omnes unum sint, Que tots siguen u (Jo 17: 21). 



Home discret senzill i tímid, el cardenal Ricard Mª Carles, abans del conclau del passat mes de març deia: «És lògic que el pròxim papa siga sudamericà». Per al cardenal Carles, home de gran coneixement en qüestions vaticanes, el conclau de 2013 havia de ser «el moment de pensar en un papa americà».

dilluns, 16 de desembre de 2013

El Vaticà II i l´«aggiornamento» de l´Església (LEVANTE-EMV, 16/12/2013)


El Vaticà II va ser una primavera eclesial, que va propiciar l´aggiornamento de l´Església. El canvi més visible que vam observar a partir del concili, van ser les celebracions litúrgiques. Abans del concili, els preveres celebraven l´Eucaristia d´esquena al poble, en veu baixa i en llatí, mentre que els fidels, sense entendre res, assistien a la missa d´una manera passiva, com un espectacle, passant el temps resant el rosari o fent novenes. I és que l´Eucaristia no manifestava la dimensió comunitària del Misteri Pasqual. 

Al darrere de la missa preconciliar hi havia una Església de cristiandat, piramidal i jeràrquica, que va nàixer amb l´emperador Constantí i que amb el papa Gregori VIIè, es va centralitzar i jerarquitzar encara més. L´Església era el papa, els bisbes i els preveres. Per la seua part, tant el Concili de Trento, al segle XV, com el Vaticà I, van ser uns concilis defensius, que van identificar l´Església amb la jerarquia, sense tindre en compte la dimensió de comunió i de fraternitat que hi havia al principi del cristianisme. 

Els canvis propiciats pel Vaticà II, s´havien anat germinant anys abans amb el moviment bíblic, litúrgic, patrístic, amb els capellans obrers i amb teòlegs (Rahner, Congar, Danielou, Balthasar, Chenu) que van substituir la teologia Escolàstica per una teologia bíblica. Molts d´aquests teòlegs que van preparar el Concili, havien estat censurats i sancionats pel papa Pius XIIè en l´encíclica Humani generi, de 1950. Però després van ser decisius en l´aggiornamento de l´Església. 

El Vaticà II va passar d´una Església que condemnava el món, a una Església que dialogava amb ell, ja que trobava llavors del Verb en totes les cultures i valorava positivament la persona humana, la creació i la ciència. En contra de la centralització tridentina, el Vaticà II anteposava l´expressió Poble de Déu a la jerarquia, passant d´una eclesiologia de cristiandat a una eclesiologia de comunió, un factor que afavorí l´ecumenisme i el diàleg amb les religions no cristianes. Amb el canvi de l´eclesiologia, hi hagué també un canvi de litúrgia. El concili veia l´Eucaristia, no com una acció només del sacerdot, sinó de tot el Poble de Déu i per això va adoptar les llengües vernacles, l´altar de cara al poble, el ritu de la pau o la comunió amb el pa i el vi.

El Concili va valorar positivament la llibertat religiosa, a diferència de l´Església preconciliar. Cal recordar que el papa Gregori XVI, en l´encíclica Mirari vos, de 1862, qualificava la llibertat religiosa com a «deliri i error pestilent» i Pius IXè, en 1864 també la condemnava. 

Del Vaticà II va eixir una Església samaritana, ja que com digué el papa Pau VIè, «en el rostre de cada home, especialment si s´ha fet transparent per les seues llàgrimes i pels seus dolors, podem i hem de reconèixer el rostre de Crist». Ara, amb el papa Francesc, hem de fer possible una nova primavera al si de l´Església i un nou aggiornamento eclesial!


diumenge, 15 de desembre de 2013

Catalanizar España (VILAWEB/ONTINYENT, 15/12/2013)


He esperat un temps prudencial per a vore si el Sr. Alberto Fabra, la Sra. Rita Barberà o els Sr. Jorge Bellver, Rafael Maluenda o Esteban González Pons desqualificaven públicament la Sra. Esperanza Aguirre, autora de la frase que encapçala aquest article. I és que el passat 19 de setembre, la Sra. Esperanza Aguirre, presidenta del PP de Madrid, feia una conferència al Círculo Ecuestre de Barcelona, on demanava 'catalanizar España'.

Durant la Transició, molts de nosaltres vam ser acusats de catalanistes, primer per UCD i després per Alianza Popular. Ara, aquesta acusació la fa el PP (i no cal dir noms). Només fa unes setmanes, el partit que governa la Generalitat tornava a la càrrega, amb motiu de la Via Catalana del passat Onze de Setembre. I per això el Sr. Jorge Bellver deia: 'Som i ens sentim tan valencians com espanyols'.
 
En cas que no mostre el seu desacord amb la proposta de la presidenta del PP de Madrid, què dirà a partir d’ara el Sr. Bellver sobre la intenció de 'catalanizar España'? A partir de les declaracions de la Sra. Aguirre, el Sr. Bellver acabarà dient: 'Som i ens sentim tan valencians com catalan'?
 
Durant la Transició, molts valencians vam patir les ires i fins i tot la violència física (i no cal sinó recordar les bombes a casa de Fuster o de Sanchis Guarner o a la llibreria 3 i 4) pel fet de ser acusats de 'catalanistes'. Amb aquesta dèria acusadora i inquisidora, no se’n deslliurava ningú. Ni el Sr. Francesc de P. Burguera, ni el Sr. Josep Lluís Albinyana, el Sr. Francesc Signes, el Sr. Enric Morera, o el Sr. Manuel Girona. Ni evidentment, no se’n deslliuraven Joan Fuster, Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor o Eliseu Climent.

Però, i ara? Allò que durant tants anys ha perseguit el PP valencià, amb una autèntica caça de bruixes, ho acabarà assumint? I aquells que han estat acusats de ser 'catalanistes' seran rehabilitats i honorats? Perquè si la Sra. Esperanza Aguirre vol 'catalanizar España', els 'catalanistes' tenien raó. O no?
 
No vull ni pensar què hauria passat, i què hauria dit el PP valencià, si aquesta frase, 'catalanizar España', l’haguera dita el Sr. Joaquim Puig, la Sra. Marga Sanz o el Sr. Enric Morera. O els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o els d’Escola Valenciana. O Raimon, Feliu Ventura, Òscar Briz, Paco Muñoz o Pau Alabajos. O si l’haguera dita el Sr. Artur Mas, President de Catalunya.

Com compatibilitzarà el PP valencià el 'orgullo valenciano' i la campanya en defensa 'las señas de identidad' (tancant RTVV) amb la proposta de la Sra. Esperanza Aguirre de 'catalanizar España'? Per 'catalanizar España' ens permetran veure de nou TV3?

I com assumirà el PP el desig de la Sra. Aguirre de 'Catalanizar España', si el Sr. Castellano deia el passat dia 10, que 'no necessitem catalanistes al capdavant de cap tipus d’institució'? Per què no s’aclareixen? Per cert, 'catalanizar España' inclou també catalanitzar el PP valencià?

Certament que mai no entendré els qui tenen diverses opinions davant d’un mateix fet. Ni els qui diuen blanc, a allò que poc abans havien dit negre. I pel que veig, el PP valencià aplaudeix o critica una mateixa cosa, segons qui la diga. I això indica la poca sinceritat que hi ha en les seues actituds.


dissabte, 14 de desembre de 2013

300 euros (La Veu del País Valencià, 14/12/2013)


Sí!! 300 euros és el que cobra Juanita Llinares, la dona de la Pobla Llarga que a través de la xarxa, ha denunciant amb valentia les mesures immorals de la Generalitat envers els malalts dependents!

Amb una filla tetraplègica de 35 anys, ingressada en una residència, Juanita Llinares, de 69 anys es lamentava del fet que la seua filla cobra 400 euros, dels quals, 300 són per a la residència i la resta per a medicaments!! La situació de precarietat de la residència és tan gran, que una sola persona, com deia aquesta bona dona, ha de donar el menjar a 20 malalts.   

Ella, amb 300 euros i el seu marit amb 500, han de fer miracles per ajudar la seua filla.

I davant d’aquest cas (un d’entre els milers que existeixen!!) el Govern de la Generalitat es dedica a tancar RTVV i a expedientar el col·legi Taquígraf Martí, per l’escridassada dels xiquets (també més que farts!) al President Fabra i a la seua cort d’aduladors!

És una vergonya que una dona cobre 300 euros al mes i que la seua filla, malalta depenent, tinga una ajuda de només 400 euros!! Però que aquest Govern no té cap mena de sensibilitat per la gent necessitada?

Aquest Govern que una vegada i una altra es queixa del mal finançament, és incapaç de plantar-se davant Rajoy, però esclafa els més dèbils, demostrant allò que és!! Si tinguérem un nou finançament, ¿no podria el Govern Valencià ajudar més gent? Però ni Fabra ni cap dels seus Consellers, no mouen un dit sense l’ordre de Rajoy!!

Amb aquesta actitud, el President Fabra s’hauria d’avergonyir en vore una dona que cobra 300 euros al mes!! Com també s’hauria d’avergonyir de les mariscades de més de 4000 euros a costa de la depuradora Emarsa!!

Però ¿que el Govern valencià no té vergonya, permetent que una dona que cobra 300 euros al mes, haja de menjar pa amb oli i sal per a sopar? El Govern Valencià és un govern immoral, ja que permet les retallades injustes i vergonyoses a les persones més necessitades i que més sofreixen! ¿Per què no proven a viure el Sr. Fabra i els seus Consellers, amb 300 euros al mes?

De què li serveix a Juanita Llinares (i a tants i tants valencians que no poden arribar a finals de mes) la Fórmula 1, la Ciudad de las Lenguas, Terra Mítica o la Copa d’Amèrica? La política de balafiament del Govern Valencià, és la responsable de la situació de marginalitat i de pobresa de tants valencians!!! 

Què més ha de passar perquè reaccionem?, es preguntava Juanita en el vídeo que molts hem vist. Què més ha de passar? Com és possible tanta immoralitat, precisament en aquells que tenen l’obligació de preocupar-se pels més vulnerables de la nostra societat? Si el President Fabra i els Consellers tingueren vergonya, no permetrien casos com el de Juanita i tants altres que hi ha al País Valencià!!!

Paradoxalment, el President Fabra es mostra submís amb els poderosos (sense cap exigència a Rajoy) i prepotent amb els humils, amb els pobres, amb els més fràgils de la nostra societat. Precisament el contrari del que hauria de fer!   

Quan va vindre el papa Benet XVI a València el 2006, el President de la Generalitat i tots els Consellers, van anar a vore’l i a sentir-lo. Per cert, quan sabrem els milions d’euros que va costar eixa visita?

I és que els polítics del PP són els primers a agenollar-se davant el papa, però quin poc cas li fan!!

En l’homilia d’inici de pontificat del papa Francesc el passat 19 de març, el bisbe de Roma demanava que els governants eixiren en defensa dels més febles de la societat:“Protegir les persones, mostrar una preocupació per cada persona, especialment pels xiquets, pels ancians, els necessitats, que solen ser els últims en els qual pensem”. El papa pensava en el Govern Valencià?

I en la seua exhortació El Goig de l’Evangeli, del passat mes de novembre, el papa tornava a insistir en la necessitat urgent d’atendre les persones més desvalgudes: “No parlem només d’assegurar el menjar, o d’un “decorós sosteniment”, sinó que tinguen prosperitat sense exceptuar cap bé””. (192)

I encara, el papa diu: “L’imperatiu d’escoltar el clam dels pobres es fa carn en nosaltres quan se’ns estremeixen les entranyes davant el dolor aliè”. (193) Però el Govern Valencià té entranyes?

El papa denuncia amb valentia la “passivitat, indulgència o complicitat respecte a situacions d’injustícia intolerables i als règims polítics que les mantenen”. Certament que aquesta cita d’El Goig de l’Evangeli, no pot ser més adient per al Govern de la Generalitat que menysprea la gent necessitada. (194)

El papa Francesc, torna a insistir en “l’opció pels últims, per aquells que la societat descarta i rebutja”. (195)  

I encara, el papa ens diu: “Mentre no es resolguen radicalment els problemes dels pobres  renunciant a l’autonomia absoluta dels mercats i de l’especulació financera i atacant les causes estructurals de la desigualtat, no es resoldran els problemes del món” (202). I el papa posa el dit a la nafra en dir: “La dignitat de cada persona i el bé comú, són qüestions que haurien d’estructurar tota política econòmica” (203). Però al País Valencià, la política econòmica ha estat de balafiament, amb Terra Mítica, Ciudad de las Lenguas, Fórmula 1, Màster de Golf....

El papa creu que molesta la seua paraula de denúncia, “molesta que es parle d’ètica, molesta que es parle de solidaritat, molesta que es parle de distribució dels béns, molesta que es parle de la dignitat dels dèbils, molesta que es parle d’un Déu que exigeix un compromís per la justícia” (203)

Segur que al Govern Valencià se sent molest per les paraules del papa Francesc, que demana justícia i atenció als més pobres!! I és que el nostre Déu, no és un Déu que ens deixa anestesiats, resignats o adormits!! El Déu dels cristians és un Déu que ens demana un compromís a favor de la justícia i de la dignitat humana!!! És un Déu que ens urgeix a estar al costat dels desvalguts i a denunciar l’opressió dels poderosos!!! Per això el papa demana que “Déu ens regale polítics als quals els dolga de veritat, la societat, el poble, la vida dels pobres” (205) Als nostres governants els importa la vida dels més dèbils?

És evident que la Generalitat no atén ni les paraules del papa, ni el sentit comú, ni la voluntat i el crit de desesperació dels valencians!

I mentre que Juanita cobra 300 euros al mes, el Govern Valencià augmenta un 40 % els assessors de Fabra, que no cobraran 300 euros al mes!! I és que no tenen vergonya!!!

divendres, 13 de desembre de 2013

Las benedictinas de la Fuensanta (INFORMACIÓN.ES, 14/12/2013)

El pasado 21 de noviembre, el papa Francisco visitó a la comunidad de monjas benedictinas camaldulenses de Roma. En la homilía pronunciada por el papa durante el rezo de vísperas, Francisco se preguntaba si “los monasterios mantienen aún la llama de la esperanza”. Puedo decir que las monjas benedictinas de la Fuensanta, en pleno siglo XXI, son mujeres llenas de esperanza y por eso mismo, son para nuestra sociedad luz en medio de la oscuridad.

Y esto lo puedo afirmar, ya que del 2 al 7 de diciembre, he estado compartiendo la vida de esta comunidad, acompañándola en la oración y en la reflexión, durante los ejercicios espirituales.

Las monjas de la Fuensanta, que cuidan el santuario del mismo nombre, hacen de su monasterio un abrazo fraterno de misericordia y de comunión y un lugar de perdón y de fiesta. Las benedictinas de la Fuensanta son contemplativas del amor en un silencio orante, ya que con la oración y la acogida de peregrinos, hacen del santuario un encuentro de fe, fraterno y gozoso.

                      Santuario y monasterio de la Fuensanta (Murcia)

Las monjas de la Fuensanta son maestras de humildad, de alegría y de sencillez, características de aquellos hombres y mujeres que buscan a Dios, un Dios que se encuentra en la intimidad del corazón, allí donde germina la semilla del amor y de la esperanza.

En los monasterios, y de una manera especial en el de la Fuensanta que conocí a principios de diciembre, la soledad se transforma en comunión, las ofensas en perdón y la discordia en diálogo. Y es que las monjas benedictinas de la Fuensanta, con su silencio, su trabajo y su oración, nos hacen ver que acoger es mucho más que escuchar y que en medio de las prisas y de la incomunicación, podemos crear espacios para humanizar el mundo.  
Las benedictinas de la Fuensanta nos hacen ver también que cambiar este mundo es posible y que el Reino soñado es una utopía, sí, pero una utopía que podemos hacer realidad.

Los monasterios de contemplativas como el de las benedictinas de la Fuensanta, lejos de encerrarse en ellos mismos, abren horizontes de esperanza y de paz y donde descubrimos que la oración nos hace fuertes en la debilidad y generosos en la pobreza.

Las benedictinas de la Fuensanta viven el día a día con una sonrisa en el rostro, mientras sienten como nacen en sus corazones, sentimientos y actitudes de alegría y de paz. Las monjas de la Fuensanta son mujeres que ayunan del consumismo y que creen en el perdón y en la fraternidad, en la esperanza y en el hermano.

He tenido la suerte de pasar unos días con las benedictinas de la Fuensanta, compartiendo con ellas la oración y la reflexión, el diálogo y el perdón. Ojalá sean muchos los que descubran este monasterio y estas hermanas, ya que ellas, con su testimonio, nos ofrecen la vida monástica como espacio de cercanía, de comprensión, de comunión y de alegría.

Ciertamente que las benedictinas de la Fuensanta mantienen encendida la llama de la esperanza, como nos pedía el papa Francisco, para iluminar a un mundo desorientado, que vive en la oscuridad.


Juanita (LEVANTE-EMV, 13/12/2013)

Que una dona de 69 anys (amb una filla tetraplègica) cobre 300 euros al mes, hauria d’avergonyir la nostra societat i d’una manera especial, el Govern de la Generalitat! I que la filla d’aquesta dona, ingressada en una residència, tinga una ajuda de 400 euros, és una immoralitat!!

En la recent exhortació El Goig de l’Evangeli, el papa Francesc ens convida “a cuidar els més fràgils de la terra” (209) i a estar “a prop de noves formes de pobresa” (210)

Davant les paraules del papa, que ens crida a la solidaritat i a la justícia, no pot ser que, a principis del segle XXI, una dona haja de passar amb 300 euros al mes! Però el nostre Govern, el Govern Valencià no té cap mena de sensibilitat per aquestes persones? Com és possible que no reaccionem davant la injustícia dels qui cobren 300 euros al mes? 

Són moltes les persones com Juanita que cobren una misèria! I els nostres governants es fan els sords davant les paraules del papa, que veu urgent “la necessitat de resoldre les causes estructurals de la pobresa”, una necessitat  que “no pot esperar”. (202) Per això el papa Francesc creu que “mentre no es resolguen radicalment els problemes dels pobres, renunciant a l’autonomia absoluta dels mercats i de l’especulació financera i atacant les causes estructurals de la desigualtat, no es resoldran els problemes del món”. (202)

Davant l’escàndol d’una dona que (no sé com passar amb la pensió de misèria) cobra 300 euros al mes i que ha d’ajudar la seua filla teraplègica, les paraules del papa ressonen amb més força: “La dignitat de cada persona i el bé comú, són qüestions que haurien d’estructurar tota política econòmica”. (203)

Però al nostre País, hem primat una economia de balafiament, “reduint el mercat laboral i creant nous exclosos”. (204). De què li serveix a Juanita la Copa d’Amèrica, el Màster de Golf, la Fórmula 1, la Ciudad de las Lenguas i Terra Mítica, si ella ha de viure amb 300 euros al mes?  

El papa Francesc ja sap que als nostres governants (tan cristians ells!!) els “molesta que es parle d’ètica, molesta que es parle de solidaritat, molesta que es parle de distribució dels béns, molesta que es parle de la dignitat dels més dèbils, molesta que es parle d’un Déu que exigeix un compromís per la justícia”. (203)  I és que el nostre Déu no és el Déu que anestesia o adorm, sinó que és el Déu que ens crida a la justícia i a la defensa dels més desvalguts, com Juanita!

El papa demana, davant les actituds immorals dels nostres governant, que “el Senyor ens regale polítics als quals els dolga de veritat la societat, el poble, la vida dels pobres”. (205) polítics que tinguen sensibilitat amb els qui pateixen!! No polítics que tinguen “l’honor” de tindre ciutadans que cobren una jubilació de misèria!


Quantes paraules s’han tornat molestes per a aquest sistema” (203), diu el papa! I quina injustícia la del Govern Valencià amb els qui més pateixen!! Amb els qui més protecció haurien de tindre!! I després encara van a la missa d’Infants!!    

PD: Ací podreu veure el vídeo de Juanita.

dilluns, 9 de desembre de 2013

El Vaticà II i la primavera eclesial (Diari de Girona, 08/12/2013)


El Vaticà II va ser una primavera eclesial, que va propiciar l'aggiornamento de l'Església. El canvi més visible que vam observar a partir del Concili van ser les celebracions litúrgiques. Abans del Concili, els preveres celebraven l'Eucaristia d'esquena al poble, en veu baixa i en llatí, mentre que els fidels, sense entendre res, assistien a la missa d'una manera passiva, com un espectacle, passant el temps resant el rosari o fent novenes. I és que l'Eucaristia no manifestava la dimensió comunitària del Misteri Pasqual. 
                                                                Papa Francesc


Al darrere de la missa preconciliar hi havia una Església de cristiandat, piramidal i jeràrquica, que va nàixer amb l'emperador Constantí i que amb el papa Gregori VII, es va centralitzar i jerarquitzar encara més. L'Església era el Papa, els bisbes i els preveres. Per la seva part, tant el concili de Trento, al segle XV, com el Vaticà I, van ser uns concilis defensius, que van identificar l'Església amb la jerarquia, sense tenir en compte la dimensió de comunió i de fraternitat que hi havia al principi del cristianisme. 

Els canvis propiciats pel Vaticà II havien anat germinant anys abans amb el moviment bíblic, litúrgic, patrístic, amb els capellans obrers i amb teòlegs (Rahner, Congar, Danielou, Balthasar, Chenu) que van substituir la teologia Escolàstica per una teologia bíblica. Molts d'aquests teòlegs que van "preparar" el Concili, havien estat censurats i sancionats pel papa Pius XII en l'encíclica Humani generi, de 1950. Però després van ser decisius en l'aggiornamento de l'Església. El Vaticà II va passar d'una Església que condemnava el món, a una Església que dialogava amb ell, ja que trobava llavors del Verb a totes les cultures i valorava positivament la persona humana, la creació i la ciència.

En contra de la centralització tridentina, el Vaticà II anteposava l'expressió Poble de Déu a la jerarquia, passant d'una eclesiologia de cristiandat a una eclesiologia de comunió, un factor que afavorí l'ecumenisme i el diàleg amb les religions no cristianes. Amb el canvi de l'eclesiologia, hi hagué també un canvi de litúrgia. El Concili veia l'Eucaristia, no com una acció només del sacerdot, sinó de tot el Poble de Déu i per això va adoptar les llengües vernacles, l'altar de cara al poble, el ritu de la pau o la comunió amb el pa i el vi.

El Concili va valorar positivament la llibertat religiosa, a diferència de l'Església preconciliar. Cal recordar que el papa Gregori XVI, en l'encíclica Mirari vos, de 1862, qualificava la llibertat religiosa com a "deliri i error pestilent" i Pius IX, el 1864 també la condemnava. 

Del Vaticà II en va eixir una Església samaritana, ja que, com digué el papa Pau VI, "en el rostre de cada home, especialment si s'ha fet transparent per les seues llàgrimes i pels seus dolors, podem i hem de reconèixer el rostre de Crist".

Ara, amb el papa Francesc, hem de fer possible una nova primavera en el si de l'Església i un nou aggiornamento eclesial!

diumenge, 8 de desembre de 2013

1.505 i 1.870 (VILAWEB/ONTINYENT, 08/12/2013)


No. No són ni els números que eixiran en la grossa d’enguany, ni cap data històrica significativa que els estudiants han de recordar. Aquests números són els euros que el Consell es va gastar l’any passat en un sopar i en un dinar de Nadal.

El 13 de desembre de 2012 es feia un sopar fred al Palau de la Generalitat per al personal del Consell: gabinet de Fabra, assessors, escoltes i xofers. Eixe sopar va costar 1.200 euros en concepte de comensals, i la resta (fins a 1.595) en concepte d’extres. No han explicat en què consistia la partida 'extres'?
 
Evidentment, el sopar en qüestió no el va pagar de la seua butxaca el Molt Honorable President Fabra, que és qui convidava. Ni tan sols ho va fer el Conseller d’Hisenda. El sopar fred el vam pagar els valencians. Tots nosaltres vam pagar 1.595 euros, sense que sopàrem.



Huit dies més tard, el 21 de desembre de 2012, el President, en un acte de generositat nadalenca, tornava a convidar i a convidar-se. Ara era un dinar. Els convidats, els Consellers i les seues parelles, es van menjar 1.870 euros. Per una senzilla regla de tres, si dividim els 1.870 euros entre les divuit persones que van dinar, toca a cent tres euros per cap. Una gran austeritat per part del govern valencià en aquest temps de crisi! Una gran austeritat, sobretot si paguem els valencians.

El President i els Consellers són mileuristes, i per això no es poden pagar el dinar de Nadal?

Als valencians ens demanen que aguantem les retallades en ensenyament, cultura, sanitat, serveis socials, dependència... Ens demanen que tinguem paciència. I que la crisi és molt dura. Però, i ells? Ells mengen i beuen a costa dels valencians. Però és que no tenen vergonya? Com se’ns poden burlar d’aquesta manera? Com és possible que aguantem tot el que ens fan i que no passe res? Com és possible que no tinguen la dignitat de dimitir?

El president i els consellers no tenen consciència. Amb tantes persones que no poden ni arribar a final de mes, i ells es gasten cent tres euros per cap, en un dinar. Amb tanta gent que pateix les retallades i ells dinen a costa dels pobres.

Saben el president i els seus consellers els diners que deuen als valencians? Els diners que no paguen als qui estan esperant eixos euros i que per justícia els correspon rebre’ls? Sap el President Fabra el sofriment de la gent? O ell està tan encegat pel poder que és insensible al dolor dels valencians? Enguany ja han contractat el menú que menjaran i que pagarem els valencians?

Com m'agradaria que el president de la Generalitat i els seus consellers i assessors passaren un mes amb la pensió que cobra un ancià. Segurament, així tindrien més sensibilitat i no es gastarien cent tres euros per cap.

Cada dia el president de la Generalitat i els seus consellers, s’assemblen més al ric que vestia de porpra i lli finíssim (Lc 16:19-32) i banquetejava esplèndidament, insensible al dolor del pobre Llàtzer, que intentava menjar del que queia de la taula del ric.

També el salm cinquanta-set denuncia els qui 'cometen injustícies, els mentiders', i per això el salmista exclama: 'arrenqueu-los les dents de la boca, trenqueu Senyor els ullals d’aquests lleons. Que es fonguen com l’aigua que s’escola i s’eixuguen com l’herba trepitjada; siguen com el llimac, que es desfà arrossegant-se, com l’avortó que no arriba a vore el sol. Abans no facen mata les seues espines, que l’huracà se’ls enduga com un card'.

I encara, el salm 16 denuncia els qui tenen 'cors insensibles i  llavis insolents'. I el salm 36 posa en evidència 'els malvats, els qui obren malament', i també 'qui intriga contra el just'.

Tant de missa com són i com es burlen de la Paraula de Déu. I és que no tenen consciència.

La Puríssima Concepció, (LEVANTE-EMV, 08/12/2013)

La Puríssima Mare de Déu, que ens acompanya cada any en el camí de l’Advent, ja va ser anomenada pel monjo Amadeu de Lausana, al segle XII, “mare de la salvació, mare de la gràcia, mare de la misericòrdia”.

Els Pares de l’Església ja van identificar Maria com la dona de l’Apocalipsi, “vestida de sol, amb la lluna als peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles” (Ap 12:1) Per això, la doctrina de la Immaculada Concepció, la trobem als inicis del cristianisme. Així, Maria és la nova Eva, com destaca Sant Justí o Sant Ireneu. I Sant Sofroni, al segle VIIè definí la Mare de Déu com “la Santa, la radiant Verge plena de saviesa, sense taca en el cos, l’ànima i l’esperit”.

                La Immaculada amb els Jurats de València, de Jeroni Jacint Espinosa

Segles més tard, Sant Pere Pasqual, en la seua Contemplació del Dimecres Sant, escrivia: “Vós sots aquella donzella per Déu triada, en la qual peccat venial, ni mortal, ni original, ni actual en Vós no ses causada”.

Diversos cants, alguns atribuïts a Sant Vicent Ferrer, que el poble cantava en les processons de l’anomenada Companya del Mestre Vicent, proclamaven així la Concepció Immaculada de Maria: “Verge Santa, cuant beneïta/ fou la vostra concepció./ Castell de virginitat,/ Vos avets lo Angel portat/ que nos ha a tots deslliurat/ del lloch de la perdició”.

També Roiç de Corella defenia la Concepció Immaculada de Maria, en el Tractat de la Conceptio de la sacratísima Verge Maria, Mare de Deu, Senyora Nostra, d’aquesta manera: “Maria d’alta Sima/ Ay Déu! Qui us loarà?/ Ton alba sou pujada,/ Ningú no y bastarà./ Pujar tan alt, Senyora,/ Per vostra humilitat/ Que us feu merexedora/ la Sancta Trinitat/ Que foseu preservada/ Tan alta sou pujada,/ Ningú, no y bastarà”.

Com no podia ser d’altra manera, els reis de la Corona d’Aragó recolzaren les teories de Ramon Llull a favor de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu. Concretament, Llull va defendre la concepció puríssima de Maria, al Llibre de l’Arbre de la Ciència i també al Llibre de Santa Maria.

També Joanot Martorell, fent-se ressò de la devoció del poble per la Immaculada, va posar en boca de Tirant aquesta invocació: “¡Oh Immaculada Verge, reina de paradís, advocada dels pecadors”. I Sant Tomàs de Villanueva, per defendre la Concepció sense pecat de Maria, escrigué el seu In Conceptione Beatae Mariae Virginis.

I els Goigs de la Gloriosa Mare de Déu de la Concepció, canten en aquests termes la puresa de Maria: “Ab eterno preelecta/ Mare del Verb divinal/ tos temps fos cura i neta/ del pecat original”.

És així com Santa Maria, anomenada “Tota Santa” per les Esglésies d’Orient, concebuda sense pecat original, va ser recoberta de la gràcia de Déu i va ser embellida amb “vestits de victòria i de felicitat” (Is 61:10)

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, la festa de la Immaculada és com “un far lluminós que ens encoratja en la fe i en l’esperança”. 

Que Santa Maria, la Mare Immaculada acompanye el poble de Déu en el camí de la fe.  



L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT