dilluns, 30 de setembre del 2019

Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (LEVANTE-EMV, 28/09/2019)

Hui 29 de setembre, el papa ens convoca a celebrar la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat. En el seu missatge, el papa Francesc destaca el contrasentit que les "societats econòmicament més avançades, desenrotllen la tendència a un marcat individualisme que produeix la globalització de la indiferència". Per això "les persones migrants, refugiades i desplaçades, s'han convertit en emblemes de l'exclusió, perquè a més de suportar dificultats per la seua condició, són objecte de judicis negatius, ja que se les considera responsables de molts mals socials".
El papa Francesc ens recorda la crueltat que suposa la cultura que descarta les persones, com hem vist amb els refugiats rescatats per Open Arms fa unes setmanes. Per això, "la presència dels migrants i dels refugiats representa una invitació a recuperar algunes dimensions essencials de la nostra existència cristiana i de la nostra humanitat, que corren el risc d'adormir-se amb un estil de vida plena de comoditats".
El papa ens recorda la por que tenim als altres, "als desconeguts, als marginats, als forasters", una por que "s'hi nota particularment davant l'arribada de migrants i de refugiats que truquen a la nostra porta en busca de protecció, seguretat i un futur millor".
Quan a Europa (i a l'estat espanyol) hi ha un renaixement de l'extrema dreta, que intenta contagiar el seu racisme irracional i la seua xenofòbia inhumana, la por als altres crea un problema, ja que "la por condiciona la nostra forma de pensar i d'actuar, fins al punt de convertir-nos en éssers intolerants, tancats i inclús racistes". De fet, la por a l'estranger "ens impedeix la capacitat de l'encontre amb l'altre, amb aquell que és diferent". El papa Francesc ens recorda que "la caritat més gran és la que s'exerceix amb els qui no poden correspondre'ns". Per això "el progrés dels nostres pobles depèn sobretot de la capacitat de deixar-se commoure per aquell que truca a la nostra porta". El fet de commoure'ns ens humanitza i pel contrari, la indiferència envers els qui pateixen ens trau humanitat. Per això "la compassió toca la fibra més sensible de la nostra humanitat". Com ens diu el papa, "sentir compassió significa reconèixer el sofriment de l'altre" i "donar espai a la tendresa que, sovint, la societat actual ens demana reprimir".
Tots reconeixem que "el món actual és cada dia més elitista i cruel amb els exclosos". Per això, com ens recorda el papa, "Jesús ens demana que deixem la lògica del món, que justifica el fet d'abusar dels altres per aconseguir el propi benefici personal". Per tal de fer un món més humà i més fratern, cal que "en cada activitat política, en cada programa, en cada acció pastoral, hem de posar sempre al centre, la persona", no el rendiment, l'eficàcia o els diners.
El papa ens recorda en aquesta Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, el drama de tantes i tantes persones que deixen la seua terra i emprenen "un viatge cap a un "paradís" que inexorablement traeix les seues expectatives". D'ací que "la resposta al desafiament plantejat per les migracions, es pot resumir en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar". Per fer realitat el repte que el papa ens proposa, hem "d'alliberar-nos dels exclusivismes, de la indiferència i de la cultura que descarta" les persones que són diferents a nosaltres.
Enmig de la xenofòbia que exclou les persones que arriben a nosaltres fugint de la fam i de la guerra, cal, per una banda, denunciar amb valentia el racisme. I per l'altra, cal acollir amb estimació aquells que arriben a nosaltres, fent-los vore que també són germans nostres. Per això el passat mes de juny, en el viatge de retorn de Romania, el papa Francesc, tot fent referència al ministre italià Salvini, digué: "En política mai no hauríem de sembrar ni odi ni por".
Amb l'odi i amb la por s'arriba a extrems tan irracionals com jutjar el nord-americà Scot Daniel Warren, pel fet d'haver donat aigua i menjar a immigrants als EEUU. La notícia, del mes de juny passat i que és del tot irracional, era la següent: el nord-americà Scot Daniel Warren, un reconegut professor universitari, va ser jutjat per haver donat menjar i aigua a dos immigrants que havien travessat la frontera. Per aquest fet, la fiscalia acusà Warren d'haver promogut la immigració i per aquest "delicte" podria ser condemnat a fins a vint anys de presó.
Òscar Camps, d'Open Arms deia fa uns dies: "Protegir la vida humana mai no pot ser una elecció, és una obligació i cap excusa no pot justificar no fer-ho, cap". Per això Òscar Camps ens encoratja a mantenir-nos ferms, perquè "les calumnies dels supremacistes no ens domestiquen". I és que com deia Òscar Camps, "cada vegada que salvem una vida, tot cobra sentit i ja en són 60000 en quatre anys".
¿Cal un permís per rescatar vides quan des del gener passat han mort al Mediterrani més de 800 persones? ¿Cal un permís per rescatar vides humanes quan des del 2014 han naufragat més de 13000 hòmens, dones i xiquets? ¿No seria una indecència haver de demanar permís al govern d'Espanya per rescatar nàufrags? Fer això ens portaria a viure ofegats en la vergonya. Per això Pep Guardiola deia recentment: "en alta mar no cal un permís, sinó un deure i una obligació: el rescat de les persones". Com ha dit Carola Rackete, capitana del Sea-Watch 3, "Europa està sent molt injusta. No estem salvant immigrants o refugiats. Salvem persones".

I és que, només si descobrim en l'altre un germà, podrem ajudar els migrants perquè deixen l'infern on malviuen, per així poder trobar una vida més digna i més humana.

dissabte, 28 de setembre del 2019

'M'han furtat el vot' (VILAWEB/ONTINYENT, 24/09/2019)

Així s’expressava el ministre en funcions, José Luis Ábalos, quan el dijous passat 19 de setembre, en acabar la reunió de l’executiva federal del seu partit, denunciava el ‘robatori’ del seu vot. El ministre valencià deia: ‘Sent que el meu vot no és que estiga humiliat, és que ens l’han furtat.’
El ministre en funcions, José Luis Ábalos, es queixava així del paper de les dretes, que amb la seua obstrucció havien impedit la investidura del Sr. Pedro Sánchez. Per això el Sr. Ábalos, davant el fracàs de la investidura (que ens duu a noves eleccions) acusava les dretes (i Podemos) d’haver fet el possible per impedir la reelecció del president Sánchez.
El que passa (i segur que el ministre de Foment en funcions deu estar maleint l’hemeroteca) és que, el 29 d’agost de 2016, el Sr. Pedro Sánchez va fer una piulada que ara s’ha tornat contra ell. El Sr. Sánchez escrivia aquell dia, en relació amb el fracàs del Sr. Mariano Rajoy que no havia pogut ser investit president: ‘La responsabilidad que el Sr. Rajoy pierda la investidura es exclusivamente del Sr. Rajoy, por ser incapaz de articular una mayoría.’ Si abans la culpa era del Sr. Rajoy, ara, com fa el Sr. Ábalos, la culpa és dels altres i no del Sr. Sánchez, que no ha sabut gestionar el resultat i arribar a pactes? Per què hi ha tanta comèdia i tantes mentides en la política espanyola?
Però les declaracions del ministre en funcions denunciant que li han ‘furtat’ el vot, em recorden els milers de persones que van votar els presos polítics catalans al congrés i al senat espanyols (el 28 d’abril) i al parlament europeu (el 26 de maig) i a qui sí que els han furtat el vot. A aquests polítics empresonats només se’ls va permetre d’assistir a la constitució del congrés i del senat (no al parlament europeu) i després se’ls va negar el dret d’exercir el càrrec per al qual van ser escollits.
Els diputats de Junts per Catalunya i d’ERC que van ser elegits a les urnes, no tenien el dret de representar els milers de votants que els van votar? Si el Sr. Ábalos creu que li han ‘furtat’ el vot, com se sentiran els votants de Junts per Catalunya i d’ERC, que veuen que els seus vots no han servit per a res? Com és possible que els resultats electorals (al congrés i al senat espanyols i al parlament europeu) que van obtenir aquests partits siga invalidat? Per què si el Sr. Ábalos sent que li han ‘furtat’ el vot, no denuncia aquells (PSOE, PP i Ciutadans) que han furtat també el vot dels qui domaven suport als partits independentistes? Per què els vots atorgats a ERC i a Junts per Catalunya que haurien de servir perquè els Srs. Junqueras, Rull, Sánchez, Turull, Comín, Puigdemont i Romeva foren diputats, eurodiputats i senador, han estat llançats al fem? PSOE, PP i Ciutadans no han furtat els vots als qui van votar els líders independentistes, o només han ‘furtat’ el vot al Sr. Ábalos?
El Sr. Ábalos, que s’escandalitza públicament perquè li han ‘furtat’ el vot, hauria de denunciar que el PSOE, el PP i Ciutadans van suspendre com a diputats els quatre polítics independentistes i el senador Romeva i van demanar al Parlament Europeu que suspenguera els eurodiputats electes Puigdemont, Comín i Junqueras, impedint-los així de representar els milers de ciutadans que van confiar en ells.
El Sr. Sánchez i el Sr. Ábalos haurien de recordar aquelles paraules de Jesús a l’Evangeli, en el que s’ha anomenat la ‘regla d’or’: ‘Tot allò que voleu que els altres vos facen a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells: que en això consisteix la Llei i els Profetes’ (Mt 7:12).
Passa, però, que molts polítics utilitzen la llei de l’embut: l’ample per a mi i l’estret per a tu. I així no es pot fer política. O només es fa política mirant l’interés propi i menyspreant els altres.

Mossos, mestres i metges (VILAWEB/ONTINYENT, 23/09/2019)

Cap d’aquests estaments (seguretat i protecció, ensenyament i sanitat) no haurien de patir cap mena de retallades, ja que constitueixen la xarxa bàsica que dóna solidesa i futur a un país.
I quan dic metges, pel que respecta a la sanitat, vull dir també infermers, personal auxiliar i de serveis, així com l’atenció espiritual als malalts que ho demanen.
Al País Valencià, sense mossos, hi ha grans professionals de la docència i de la sanitat. Però com que visc a Montserrat, puc parlar de la xarxa sanitària de Manresa, amb Althaia, que té grans professionals que es caracteritzen també per la seua gran humanitat.
El que vull ressaltar en aquest article, a partir d’un text preciós del periodista Carles Capdevila, és la professionalitat i la bona manera de fer dels metges i dels infermers, tant a Catalunya com també, encara que sense conèixer-ho tant, al País Valencià.
Durant els dèsset anys que vaig ser infermer de la comunitat de Montserrat, vaig conèixer a Manresa metges i infermers que, enmig del dolor, fan més suportable conviure amb la malaltia. Són hòmens i dones que, per vocació, estan al servei de les persones més fràgils de la societat en uns moments on la pèrdua de la salut ens fa vulnerables. Hòmens i dones que, a més de ser competents en la seua matèria, tenen una gran humanitat, una extraordinària sensibilitat. Són hòmens i dones que, a més de ser bons metges o infermers, tenen la capacitat d’escoltar el malalt, de mirar-lo, de ‘perdre’ temps amb les preguntes que fem els malalts. I encara que n’oblidaré alguns, recorde bons professionals com Josep M. Garcia Boldú, José Ángel Codina, Joan Camí, Andreu Garcia Aznar, Hèctor López Llauradó, Raül Libori, Lluís Guerrero, Albert Idígora, Josep Miquel Viladoms, Jordi Grau, Montse Riera, Josep Buxó, Antonio Ugarte, Josep Ordeig i també Montserrat Domènch, Lídia Creus, Elisabet Gorgues o Laura Ros. I evidentment, grans professionals d’infermeria, com Rosa Capell, Jordi Blancafort, Jordi Bort, Marc Torrescassana, Òscar Moncunill… 
En un article preciós de Carles Capdevila, ‘La bona infermera i l’art de ser pacient’, aquest periodista deia: ‘Per sort els hospitals són escoles de formació en l’espera, amb grans professionals de la cura. El personal d’infermeria combina dosis de medicaments pautades, amb dosis enormes de paciència regalades, amb les quals també ens curen.’ Carles Capdevila deia que ‘les nits es fan llargues i fosquíssimes a l’habitació.’ Però en aquestes nits sempre hi ha les infermeres, atentes i sol·lícites per tal de solucionar el problema de la via que no va bé, per a administrar el calmant, per a oferir una beguda, per a prendre la pressió, la temperatura o fer un electro, a més de les analítiques i altres proves complementàries. 
Les habitacions (i potser encara més els boxs d’urgències) són, com diu Carles Capdevila, ‘un màster en respiracions alienes molt properes’, ja que hi ha ‘pocs centímetres entre el teu dolor i el d’aquell desconegut, amb qui socialitzeu roncs, tos, punxades, temors i esperances’.
Per això les retallades no haurien d’afectar gens ni mica els mossos, que vetlen per la nostra seguretat i llibertat, els mestres, que ajuden els més joves a créixer intel·lectualment i els metges i infermers, que tenen cura de la nostra salut. A Manresa tenim la sort que a Althaia hi ha persones sensibles i competents de les quals ens en podem fiar. Per això, com diu Capdevila, ‘t’adones que ets en les millors mans, les de professionals de la paciència’, que ‘repeteixen el mateix deu vegades com si fóra la primera vegada, escampen afecte i tendresa i normalitzen el que es fa impossible que et semble normal.’

'L'Església parla tots els idiomes del món' (VILAWEB/ONTINYENT, 21/09/2019)

Aquestes paraules que el papa Francesc va adreçar als habitants d’Illa Maurici, confirmen la universalitat de l’Església. El papa deia als cristians d’Illa Maurici que ‘l’Església Catòlica, des del principi, ha arribat a totes les poblacions’ i per això mateix ‘parla tots els idiomes del món.’ En el seu missatge, el papa Bergoglio afegia encara que ell defensa ‘la riquesa de les diverses tradicions culturals i fins i tot religioses’. I és veritat el que diu el papa, ja que la missió de l’Església ha estat sempre anunciar l’Evangeli a tots els pobles, tant amb la paraula com, sobretot, amb les obres.
Un exemple d’això el trobem en la parròquia personal per als cristians xinesos que viuen a València, que sota l’advocació de la Mare de Déu de Sheshan, ha estat erigida al temple de Santa Maria Goretti, a l’avinguda de les Germanies del Cap i Casal. Així ho ha disposat l’arquebisbe Cañizares, perquè aquests cristians puguen celebrar les misses en llengua xinesa, i també les reunions de formació religiosa.
El prevere Esteban Liu, encarregat de la parròquia, informava en la web de l’Arzobispado de Valencia, que els cristians xinesos, que abans es reunien a l’església de Santa Anna i Sant Valer, ara tindran aquesta parròquia personal que es regeix per la normativa del Codi de Dret Canònic i per la legislació particular de la diòcesi de València. Serà per tant una parròquia formada per catòlics que tenen una llengua pròpia, el xinès, i que són d’una mateixa nacionalitat. Una parròquia amb grups d’hòmens i de dones (Casa de Josep i Casa de Marta) que es reuneixen amb trobades de formació, així com un grup de catequesi de primera comunió per als infants o actes com l’adoració al Santíssim els dijous a la vesprada. També col·laboren amb la parròquia un grup de religioses dominiques xineses. Fins i tot aquesta parròquia personal per als cristians xinesos té una aplicació per a mòbils amb missatges d’àudio en xinès sobre les lectures de la missa del dia per a les persones que no poden assistir a les reunions. 
És bonic que aquests cristians xinesos puguen celebrar la seua fe en la seua pròpia llengua, ja que com deia el papa, ‘l’Església parla tots els idiomes del món’, i que puguen tindre aquesta parròquia personal. 
I si és veritat, com diu el papa, que l’Església parla totes les llengües del món, això no passa per als cristians valencians, que continuem tenint prohibit el valencià a moltes parròquies del nostre País. És paradoxal, per no dir escandalós i antievangèlic, que els cristians valencians no puguem celebrar la nostra fe com fan els xinesos, els ucraïnesos, els portuguesos, els italians o els polonesos que viuen al Cap i Casal. Si l’Església és, com l’anomenem, catòlica, és perquè és universal i per això, pel fet que arriba a tots els pobles, hauria de proclamar l’Evangeli en totes les llengües. I com dic, això no passa a l’Església Valenciana que continua prohibint a molts cristians valencians poder viure la nostra fe en la nostra pròpia llengua.
Quanta raó tenia J. Martos O’Neale, ex-governador de Lleida, quan el 1901, ara fa poc més d’un segle, deia: ‘Si es vol evitar la propagació de la llengua catalana, cal confiar els interessos de l’Església a Catalunya… a bisbes i a sacerdots d’altres províncies espanyoles”. Per això durant tants anys hem tingut al País Valencià (amb l’excepció dels bons bisbes Pont i Gol i Cases Deordal), bisbes castellans, o bé valencians que s’han caracteritzat pel seu menyspreu a la llengua dels valencians.
Els bisbes i els preveres valencians, que viuen d’esquena a la nostra llengua. haurien de recordar les paraules del papa Joan Pau II quan deia: ‘La cultura de cada nació s’expressa, entre altres coses i més que en cap altra, amb la llengua. La llengua és la forma que donem als nostres pensaments, la llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació, perquè en la llengua, la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació i la història. La llengua expressa una cosmovisió, una manera de sentir, de pensar, de construir la teua convivència.’
Els bons intents que s’han fet des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua oferint als nostres bisbes la traducció del Missal Romà en valencià han trobat la indiferència més absoluta, si no el menyspreu dels nostres bisbes. I així seguim in saecula saeculorum, mentre els cristians valencians esperem que algun dia la nostra Església parle entre nosaltres la nostra llengua. Com fa a tots els pobles del món llevat del nostre.

dilluns, 16 de setembre del 2019

L'autocar del Sr. Sánchez (VILAWEB/ONTINYENT, 15/09/2019)

El Sr. Sánchez volia comprar-se un autocar però no tenia prou diners per a fer-ho. Per això va pensar de parlar amb el seu amic, el Sr. Iglesias, i demanar-li els diners que li calien, uns 100.000 euros. Amb aquest autocar, el Sr. Sánchez es comprometia a portar els xiquets a l’institut del poble veí. Evidentment, acordant un preu per alumne pel trajecte a realitzar.
El Sr. Sánchez telefonà al Sr. Iglesias i van quedar fa unes setmanes a fer-se un cafè i parlar del tema.
– Mira, vull comprar-me un autocar -digué el Sr. Sánchez al Sr. Iglesias- per a portar els xiquets al poble veí i puguen fer el batxillerat. Però em falten 100.000 euros. Jo no tinc tots els diners que costa comprar-lo i necessite que m’ajudes. Em fan falta 100.000 euros, que tu em podries donar.
El Sr. Iglesias, que té els 100.000 euros que el Sr. Sánchez necessita, li va dir en principi, que sí, que podria deixar-li’ls. Però el Sr. Sánchez li respongué que necessitava que li’ls donara, no que li’ls deixara. 
Després d’una conversa una miqueta tensa, el Sr. Iglesias va dir al Sr. Sánchez que, ja que li donava 100.000 euros, l’autocar hauria d’estar a nom dels dos, no només del Sr. Sánchez. Però aquest contestà que ni parlar-ne. Que necessitava els 100.000 euros del Sr. Iglesias, però que l’autocar només estaria a nom seu. 
Davant d’això, el Sr. Iglesias respongué al Sr. Sánchez que no li semblava justa aquesta operació. Si ell li deixava els 100.000 euros, hauria de ser a canvi d’alguna contrapartida. Però el Sr. Sánchez replicà que no havia demanat que li deixara els 100.000 euros, sinó que li’ls donara. I que ho fera per responsabilitat i pel bé dels xiquets.
El Sr. Iglesias, en veure que no podia fer raonar el Sr. Sánchez, proposà que com a mínim li deixara l’autocar alguns dies per a emportar-se la dona, els fills i alguns amics a visitar ciutats que no coneixien. Però el Sr. Sánchez va insistir que no li’l podia deixar perquè estava a nom seu i, a més, el necessitava sempre.
Aleshores el Sr. Iglesias demanà al Sr. Sánchez que si li havia de donar els 100.000 euros i no podia utilitzar l’autocar, ni tindre’l a nom dels dos sinó només del Sr. Sánchez (que és qui faria el negoci), què guanyava ell deixant-li (donant-li) els diners. Així les coses, el Sr. Iglesias va assegurar que ni li donava ni tampoc li deixava els 100.000 euros i que no volia saber res més d’aquest tracte.
Al cap d’un mes, el Sr. Sánchez convocà de nou al Sr. Iglesias per tornar a parlar dels diners que volia que li donara. El Sr. Sánchez demanà al Sr. Iglesias que fóra responsable, perquè si es negava a donar-li els 100.000 euros, els xiquets no podrien anar a l’institut del poble veí i es quedarien sense estudiar. El Sr. Sánchez insistí que s’ho pensara bé, ja que la responsabilitat que els xiquets no pogueren estudiar seria només seua. Amb magnanimitat, el Sr. Sánchez digué que si li donava els diners per poder-se comprar l’autocar (que estaria només a nom seu) li’l deixaria, sí, perquè veiés  que ell era generós i responsable. Però no a ell, sinó al germà del Sr. Iglesias, perquè poguera portar la família del Sr. Iglesias a fer un viatge, un dia al mes. El Sr. Sánchez també digué que el deixaria netejar l’autocar i el revisara, per a tindre’l sempre a punt. D’aquesta manera el Sr. Iglesias podria passar l’aspiradora a l’autocar, netejar els vidres i mirar el nivell de l’oli, la gasolina (i si calia omplir el dipòsit, l’hauria de pagar el Sr. Iglesias) i tindre’l sempre a punt per quan el Sr. Sánchez necessitara eixir a fer un viatge. L’autocar hauria d’estar sempre en condicions. Però que un dia al mes el podria utilitzar el germà del Sr. Iglesias, ja que el Sr. Sánchez no es fiava del Sr. Iglesias, malgrat que li hauria donat els 100.000 euros.
El Sr. Iglesias va dir que no li convenia aquest tracte, ja que donava els diners perquè es comprara l’autocar, però ell no guanyava res a canvi.
El Sr. Sánchez demanà al Sr. Iglesias, de nou, sentit de responsabilitat i de generositat, i li recordà una altra vegada que la responsabilitat que els xiquets del poble no pogueren estudiar el batxillerat seria només seua.
Els amics del Sr. Sánchez, els Srs. Baldoví, Rufian i Esteban intentaren convèncer el Sr. Iglesias de la necessitat que donara els diners. Tant el Sr. Baldoví, com també els Srs. Rufian i Esteban no tenien els 100.000 euros. Per contra, la Sra. Borràs, malfiant-se del Sr. Sánchez, que mai no donava res a canvi, no estava per a bromes i no demanar al Sr. Iglesias que donara els diners, que només era un comediant i que prometia el que fóra i després no ho complia.
Així les coses, tot sembla indicar que el Sr. Sánchez no podrà comprar-se l’autocar, ara per ara, ja que el Sr. Iglesias no està disposat a donar-li els 100.000 euros a canvi de res. I mentrestant, els xiquets del poble no podran anar a estudiar al poble veí, per la falta de ‘responsabilitat’ del Sr. Iglesias.

I TV3 quan, president Puig? (VILAWEB/ONTINYENT, 11/09/2019)

Com va passar anteriorment amb els repetidors de TV3 al País Valencià, el 2015 el govern de l’Estat (en aquell moment en mans del PP) també actuà amb prepotència contra la llibertat d’expressió, obligant ACPV a tancar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. 
Certament que aquella actitud de censura per part del PP no era nova, ja que des del gener de 2007 la Generalitat Valenciana (també en mans del PP) tancà els repetidors de TV3 de la Carrasqueta (Alacantí), la Llosa de Ranes (Costera), Alginet (Ribera) i Morella (Ports), privant milers de valencians de poder veure una televisió que parla com nosaltres. 
No he entès mai aquells que, en un món globalitzat, pretenen posar barreres a les ones de ràdio o de televisió, a no ser que el motiu d’eixa censura siga la por a la llibertat. Com és possible que una societat (i un govern com el del PP) que deia que defensava la llibertat com a base de la convivència i del progrés, negara la lliure difusió de les ones de ràdio o de televisió? Com s’entén que en ple segle XXI, alguns intenten alçar barreres per interferir una televisió i una ràdio que parla la nostra llengua i que ofereix una programació atractiva, interessant i sense manipulació?
Per poder veure TV3, amb els repetidors impulsats per ACPV, milers de ciutadans ens vam mobilitzar per a fer possible una Iniciativa Legislativa Popular (amb 670.000 signatures recollides) perquè s’aplicara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest text estableix que els governs signants han de garantir (sense cap entrebanc jurídic) la recepció de ràdios i de televisions que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions diferents. Cal dir que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries va ser signada el 1992 pel govern de Felipe González i ratificada pel Congrés de Diputats espanyol l’any 2000, amb José M. Aznar de president del govern. 
Per què en ple segle XXI no s’afavoreix una televisió i una ràdio sense fronteres? O és que es pot frenar la lliure difusió de la nostra llengua? Com molt bé deia el batle de Morella el 2010, l’actitud de la Generalitat ‘no s’ajusta a la manera moderna d’entendre la comunicació, perquè en un món global, la cosa raonable és que cada ciutadà tinga la llibertat d’elegir els continguts que vol consumir.’ Però curiosament, el batle de Morella és l’actual president del País Valencià, que no fa res perquè els valencians puguem veure TV3. I que diu amén a allò que ve de Madrid. 
Fa dos mesos, el president Puig va assegurar al diari Ara que estava ‘segur’ que TV3 i À Punt compliran l’acord de reciprocitat i que les dues cadenes es podran veure als dos territoris. El president Puig també va fer aquestes declaracions a Catalunya Ràdio el 5 de juliol passat, afirmant que el Consell està buscant ‘el moment oportú’, per a fer efectiu aquesta reciprocitat. 
A l’entrevista, el president Puig afirmava: ‘Ja veurem quan és possible’. Cal dir que el govern Valencià ha demanat al govern espanyol (amb la boca xicoteta i per no molestar, m’imagine) la concessió d’un segon múltiplex que facilitaria la recepció de TV3. A veure si ‘el moment oportú’ arriba amb la fi dels temps. 
Amb l’acció de clausurar els repetidors, el PP va impedir (i ara ho fa el PSOE, amb la complicitat del govern valencià) que qui volem veure TV3 i escoltar Catalunya Ràdio ho puguem fer. És qüestió de legalitats o de por a la llibertat?
Com va dir l’escriptor Joan Francesc Mira sobre els repetidors que es van clausurar, ‘el que és greu és la destrucció d’una possibilitat real existent, assumida i aprofitada per moltíssima gent.’
Si aquest estat fóra un estat normal, el govern espanyol, en compte de tancar ràdios i televisions, afavoriria la llibertat d’expressió. I és que la censura mai no és un factor de convivència i de llibertat. Perquè qualsevol retallada de l’oferta informativa és un empobriment de la cultura i un pas arrere en els drets dels ciutadans. I és per això, precisament, que el govern del PP va prohibir les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio. I desgraciadament, també el govern espanyol, ara en mans del PSOE i amb la passivitat del govern del Botànic, continua impedint que veiem TV3.
El PP retallava drets sanitaris i educatius i també la llengua i la llibertat d’expressió. I és que tenien por a la llibertat. El que no m’esperava és que el PSOE, amb el Sr. Puig, després de més de quatre anys de govern, continuaria impedint la recepció de TV3 al País Valencià.
El Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no tenen res a dir davant la passivitat del Govern Valencià?

dimecres, 11 de setembre del 2019

ELS BOUS (VILAWEB/ONTINYENT, 08/09/2019)

La mort de dues persones més –una a l’Alcora i l’altra a Llíria– i els diversos ferits als bous a la mar a Dénia, fa que aquest 2019, amb cinc víctimes, siga l’any amb més morts des del 2015.
El fet que abans de l’Alcora i Llíria hi haja hagut diverses persones que han mort o han quedat ferides en els bous al carrer hauria de fer replantejar aquesta ‘tradició’.
Fa uns anys, va ser un despropòsit descomunal la proposta de la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats espanyol, quan el 3 d’octubre de 2013 aprovà una iniciativa per a protegir les corridas i on defensava la tauromàquia com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
La proposta inicial del Congrés (per més surrealista que semble) era declarar els bous Bé d’Interès Cultural, per a evitar així la prohibició de les corridas a Catalunya. Però al final, esperpènticament, van apostar per presentar els bous com a candidats a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i promoure’ls a les escoles!
Tot això venia de la Iniciativa Legislativa Popular, que amb més de mig milió de firmes recollides (entre elles la del Sr. Rajoy), pretenia revertir la decisió del Parlament de Catalunya que suprimia les corregudes de bous, pel fet de ser un espectacle cruent i que ens hauria de repugnar.
Cal dir que l’Església ha estat contrària als espectacles de mort i de vanitat humana, com es pot comprovar en la butla De salutis gregis Dominici, promulgada l’1 de novembre de 1567 pel papa Pius V i que diu: ‘Atès que aquests espectacles taurins no tenen res a veure amb la pietat i la caritat cristiana, i volent abolir aquests espectacles cruents i vergonyosos, no d’hòmens sinó del dimoni, prohibim terminantment, sota pena d’excomunió, als qui permeten la celebració d’aquests espectacles en què es corren bous i altres feres en els llocs on es duguen a terme.’
La butla diu també que ‘si algú morira allà, no se li ha de donar sepultura eclesiàstica’. I encara, prohibia ‘sota pena d’excomunió, que els clergues que hagen rebut ordes sagrades, prenguen part en aquests espectacles’. El papa Pius V prohibia les corregudes de bous, ‘encara que siguen, com erròniament es pensa, en honor dels sants o d’alguna solemnitat o festivitat de l’Església, les quals s’han de celebrar amb lloances divines, alegria espiritual, obres piadoses i no amb aquesta classe de diversions.’
Anys més tard, el 1920, el cardenal Gasparri, Secretari d’Estat del Vaticà, deia: ‘L’Església continua condemnant en veu alta, com ho va fer Sa Santedat Pius V, aquests sagnants espectacles.’
També el papa Joan Pau II afirmava: ‘L’home, eixit de les mans de Déu, ha de ser solidari amb els altres éssers vivents.’ Fins i tot Hemingway, molt aficionat als bous, deia: ‘Des del punt de vista cristià, les corregudes de bous són moralment indefensables, ja que hi ha sempre crueltat i mort.’
Però ha estat el papa Francesc, en l’encíclica Lloat sigueu, qui ha denunciat amb valentia la tortura dels animals, quan al número 130 d’aquest text diu: ‘És contrari a la dignitat humana fer sofrir inútilment animals, i sacrificar sense necessitat llurs vides.’
Evidentment que no estic demanant que siguen excomunicats els qui van ser membres de la Comissió de Cultura del Congrés que van aprovar la protecció de les corregudes de bous, ni tampoc els toreros! Però defendre-les com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat va ser una broma de molt mal gust! I un gran ridícul.
Les corridas o els bous al carrer, no podran ser mai cultura, com sí que ho és el Misteri d’Elx, la Llotja de  València, el monestir de Poblet, el Palmerar d’Elx, la Sagrada Família de Barcelona, l’Alhambra de Granada o les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
I és que una cosa és la cultura i una altra la tortura! A més del perill que comporten els bous, com s’ha vist amb la mort recent d’alguns valencians.

HOMILIA PRONUNCIADA AVUI (11 de setembre) A LA BASÍLICA DE SANTA MARIA DEL MAR


Sigueu benvinguts, germans i germanes a aquesta basílica de Santa Maria del Mar. Tot seguint una tradició més que centenària, cada 11 de setembre ens hi apleguem en aquesta sagrada nau per oferir l’eucaristia en sufragi dels defensors de les llibertats de Catalunya i per tots els patriotes que han lliurat la seva vida al servei del nostre Poble.
Ara en uns moments de silenci, acollim el perdó i la misericòrdia de Déu, que purifica els nostres cors.




Ser deixeble no és només resar i celebrar, sinó un compromís amb la vida”. Ho deia recentment el bisbe brasiler, André De Witte (Religión Digital 23 d’agost de 2019). Ser deixeble de Jesús, germanes i germans, és seguir les seves petjades i viure com ell, atents a les necessitats i al dolor dels qui més sofreixen. Per això el bisbe màrtir argentí, Enrique Angelelli, beatificat el dia de la Mare de Déu de Montserrat d’aquest any, deia referint-se als pastors de l’Església: “Per servir cal tenir una oïda atenta a l’Evangeli i l’altra al poble”. I el també el bisbe Gustavo Carrara, auxiliar de Buenos Aires, deia: “L’Església ha d’estar atenta a la qüestió social” (Religión Digital 5 de març de 2017)
I és que els cristians catalans no ens podem desentendre de la situació que viu el nostre País. Hem de viure amb una oïda atenta a l’Evangeli i l’altra al poble. Ho deia també, d’una manera semblant, el papa Francesc en la seva exhortació Evangelii Gaudium: “Ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans” (EG, 183).
Per això les benaurances ens hi ajuden a enterrar costums que no ens ajuden, pors que paralitzen, prejudicis que separen, odis que maten. Cal, germanes i germans, arrelats en les benaurances, superar amors sense compromisos, paraules buides sense veritat, camins sense horitzons. Els cristians hem de posar les mans a l’arada i obrir nous solcs de justícia i d’esperança per al nostre País. Hem de saber desprendre’ns de les paràlisis del passat, per tal de viure d’una manera nova, sense somiar amb els alls i les cebes de l’opressió i de l’esclavatge d’Egipte. Hem de saber mirar sempre endavant per no convertir-nos en una estàtua de sal. Amb aquestes paraules del papa (RD 29 de juny de 2019), Francesc ens convida a viure amb la llibertat interior dels fills de Déu, per tal d’alliberar-nos del que ens obstaculitza de ser deixebles de Jesús. Hem de ser lliures i creatius. No esclaus, conformistes, mesells.
Com Jesús, hem de ser itinerants i nòmades, no sedentaris, pelegrins en ruta, sense portar res a sobre, alliberats del que ens encadena i ens impedeix de mirar sempre endavant. Hem de deixar seguretats i conforts per compartir la vida dels altres, per descobrir el camí a mida que anem caminant, sense conformismes, oberts a la novetat de l’Esperit i de l’Evangeli, sense aferrar-nos al que hem fet sempre.
Com a cristians catalans hem d’omplir de llavors d’esperança els camins erms i assedegats i les vides buides i sense força. Hem de caminar en la veritat i en la humilitat per tal de mirar el món i els altres d’una manera nova. Així arribarem a ser artesans de bondat, de bellesa, de fraternitat, de llibertat, de pau. Sensibles i sol·lícits pel sofriment i les llàgrimes del nostre mon, com ens demana el papa, atents i solidaris amb el dolor dels qui són a la presó o a l’exili. I és que com ens recorda el bisbe Xavier Novell, amb unes paraules del papa, “la presó preventiva constitueix una altra forma de pena il·lícita amagada, més enllà d’un vernís de legalitat” (Full Diocesà de Solsona, 8 de setembre de 2019).
Per superar contrarietats i entrebancs, ens hi cal confiança i disponibilitat, per tal de no caure en el desànim.
En el moment que vivim, hem de saber transmetre l’alegria de l’Evangeli i l’esperança que neix de la Pasqua, sense rendir-nos, sense caure en el pessimisme ni en la decepció. La Paraula de Déu que il·lumina la nostra vida, és sempre paraula que encoratja i obre nous camins de diàleg i d’entesa. Per això faig meves les declaracions dels abats i abadesses benedictines i cistercenques, quan fa dos anys demanaven “un diàleg sincer i pacífic”, perquè “els polítics cerquin solucions i no deixin enquistar un problema que, per la força o amb posicions maximalistes, sols s’agreuja”(Catalunya Religió, 3 d’octubre de 2017).
Com a Església, com ens recorda el bisbe Xavier Novell, “hem d’aportar alguna cosa que ajudi la nostra societat” (Full Diocesà de Solsona, 8 de setembre de 2019), per tal de trobar una solució dialogada a la situació que vivim.
Fa un mes, els bisbes de Colòmbia, amb motiu del bicentenari de la independència d’aquell país, donaven gràcies a Déu per les “persones que participaren en la gesta alliberadora, els qui amb generositat bressolaren el somni de llibertat i els qui oferiren les seves vides per la llibertat del poble”.  Per això agraïen Déu “l’entrega i els esforços de tants preveres, religiosos i fidels que col·laboraren amb veritable heroisme en les lluites per la llibertat”. I és que, com deien els bisbes colombians, “la fe cristiana il·luminà i acompanyà els processos que ens portaren a la independència”. També nosaltres donem gràcies a Déu pels patriotes que donaren la seva vida per la llibertat del nostre Poble.
Demanem l intercessió de la Mare de Déu de Montserrat, perquè vetlli per Catalunya per tal que mai no es desfaci aquest poble català que ella espiritualment engendrà.

    

dijous, 5 de setembre del 2019

'Com més gran sigues, més humil t'has de fer' (VILAWEB/ONTINYENT, 03/09/2019)

És així com el llibre de l’Eclesiàstic (Ecli 3:18) elogia la humilitat, que sempre és font d’entesa amb els altres i camí que afavoreix la convivència.
Cal dir que la humilitat no sol ser un valor que agrade als polítics. Tampoc als hòmens d’Església, certament. La prova d’això és que fa més de quatre mesos sense que l’actual president del govern espanyol puga ser investit i d’eixa manera puga formar nou govern, que ara està en funcions en bona part per la falta d’humilitat dels representants del poble.
El candidat socialista a president del govern espanyol, amb 123 escons, no pot negociar la investidura menystenint els altres partits, demanant a uns l’abstenció i als altres el vot afirmatiu, ja que els seus diputats no representen sinó una miqueta més de la tercera part del total de diputats del congrés. Seria més comprensible l’actitud actual, poc humil, del candidat Pedro Sánchez, si haguera aconseguit 170 escons, perquè podria fer valdre el seu resultat per a negociar la seua elecció, amb més força que la que ara té amb els 123 diputats. I és que com diu el llibre dels Proverbis, ‘l’orgull de l’home l’humilia, però el d’esperit humil obté la glòria’ (Pr 29:23).
Sant Bernat té un sermó on posa una imatge molt gràfica per a il·lustrar la importància de la humilitat en la vida de les persones. Aquest sant abat ens diu que si un home vol travessar una porta que no és tan alta com ell, haurà d’ajupir el cap per tal de no pegar-se un colp i poder entrar. Encara que la porta siga només un centímetre més menuda que l’estatura de qui vol travessar-la, aquest haurà d’abaixar el cap per a poder-la passar. I en política (també a l’Església) desgraciadament ens obstinem a aconseguir alguna cosa sense ajupir-nos, sense saber negociar d’una manera humil i raonable. Per això ens bloquegem i no podem aconseguir allò que ens proposem, per més colps al cap que ens peguem.
Aniria molt bé, com ens deia l’Evangeli del diumenge passat (Lc 14:1a.7-14) que els polítics (i encara més els hòmens d’Església) no anaren buscant els primers llocs. Per això el papa Francesc recorda als pastors de l’Església que si volen ascendir o escalar, que vagen a l’Everest, ja que els qui van al davant de les comunitats cristianes han de ser servidors. No amos.
Sant Jaume, en la seua carta també ens encoratja a buscar la humilitat: ‘Qui és savi? Que mostre per un bon comportament les seues obres amb una saviesa humil’ (Jm 3:13). I és que no hi ha una saviesa orgullosa o superba. La saviesa, l’autèntica saviesa que permet arribar a pactes de govern, ha de ser sempre humil, per a reconèixer la veritat de l’altre i comprendre’n les raons.
En l’homilia del 19 de desembre de 2013, el papa Francesc també convidava a la humilitat, sense la qual no podem arribar a res de bo: ‘La humilitat és necessària per a la fertilitat’. És a dir, per a poder aconseguir pactes i acords. Per a poder entendre’ns.
Al contrari, l’orgull i la vanaglòria, dues passions destructives, ens porten a l’arrogància i a la pretensió de saber-ho tot, a creure’ns en possessió de la veritat, a l’autocomplaença i al desig irracional de dominar els altres.
Diumenge passat, el papa Francesc en les paraules que adreçà a la gent reunida a la plaça de Sant Pere a l’hora de l’Àngelus, deia: ‘La carrera pels primers llocs fa mal a la comunitat, tant civil com eclesial, perquè tira per terra la fraternitat’. El papa Francesc recordava que Jesús ‘ens mostra sempre la via de la humilitat, perquè és la més autèntica i la que permet mantenir relacions autèntiques’. I és que, com deia el papa, desgraciadament ‘busquem el primer lloc per afirmar una pretesa superioritat sobre els altres’.
També Sant Benet en la seua Regla dedica tot el capítol set a exhortar els monjos a viure la humilitat, com un camí que humanitza les relacions fraternes. 
I és que la humilitat ens fa servidors dels altres, cosa que haurien de recordar els polítics, que si els escollits és perquè arriben a acords i a pactes, per a servir els ciutadans.
Per això els polítics (i encara més els hòmens d’Església) haurien de seguir el consell del llibre de l’Eclesiàstic: ‘Com més important sigues, més humil t’has de fer’. Segur que així les relacions dels polítics entre ells i amb els qui els han votat, serien més cordials i més humanes i la formació d’un nou govern no necessitaria, com està passant ara, quatre mesos d’espera o noves eleccions.

Als pares de la Xana (VILAWEB/ONTINYENT, 31/08/2019)

La mort d’un infant, de la seua filla Xana, és el dolor més gran que poden tindre uns pares. Un dolor que els haurà esquinçat del tot, per la partença, incomprensible, de la seua menuda, que ha deixat aquest món. Per això la mort de la Xana, la seua filla, de tan sols 9 anys, víctima d’un osteosarcoma, els haurà deixats desconsolats.
Enmig d’aquest dolor tan intens, només el silenci i l’afecte amb la família poden ajudar una mica a viure la mort d’una nena. Una mort incomprensible. Com deia fa uns dies el P. Abat Josep M., la mort del Crist ‘és una mort cruel i injusta’ que ens desconcerta.
També la mort de la Xana és una mort injusta i cruel.
Amb tot, quan les persones que hem estimat deixen aquest món, malgrat la seua absència física, sabem que la mort no té mai l’última paraula. Ens queda tot el que hem compartit. A vostès els queda el que han rigut amb ella, el que han viscut, les rialles i els jocs, la seua vitalitat, la seua tendresa i la seua lluita contra la malaltia cruel; les vacances, els deures, la seua mirada. I és que els records no es moren mai, com tampoc es morirà mai l’amor que vostès tenen i continuaran tenint per ella.
Parlar de la mort sempre ens desborda. I més quan ens deixa un infant. Per això crec que els poden ajudar una miqueta les paraules del metge Rogério Brandao. Amb 29 anys de professió, aquest oncòleg ha contat els drames que ha viscut referents a la mort, tractant xiquets amb càncer. 
A l’hospital de Pernambuc, el Dr. Brandao va conèixer una nena d’onze anys, que ja portava diversos tractaments de quimioteràpia. El Dr. Brandao va quedar impressionat per la maduresa d’aquella xiqueta. Algunes vegades l’havia vista plorar, però la menuda no es va acovardir mai.
Un dia, la nena parlà de la mort al Dr. Brandao i com entenia ella el pas d’aquest món a l’altra vida. La menuda digué al metge: ‘Veritat que quan som xicotets algunes nits anem a dormir al llit dels pares? Però l’endemà resulta que ens despertem en el nostre llit. I és que els pares, en adormir-nos, ens prenen als braços i ens porten a la nostra habitació. Un dia jo també m’adormiré, i el Pare del cel vindrà a buscar-me. I em despertaré a casa seua, per viure una vida autèntica.’ Quan el Dr. Bragado sentí aquesta reflexió de la nena, es quedà sense paraules, en veure amb quina senzillesa tan gran, i alhora amb quina profunditat, aquella menuda li havia parlat de la mort i del pas a  la vida per sempre. 
La seua filla Xana s’ha adormit ací i ja s’ha despertat en els braços del Pare. Perquè Déu, el Déu de la vida, ha acollit amb amor i tendresa la Xana.
Sabem per la fe que Déu no és Déu de morts, sinó de vius. Perquè per a Déu tots viuen. La Xana viu ja a la presència de Déu. I encara que la seua partença els haja deixats a vostès desconsolats del tot, l’esperança ens fa veure que els qui s’han mort ja han estat ressuscitats a la vida de Déu. Per això la mort no s’ha de considerar mai com la derrota del cos, sinó com a novetat, com a transfiguració volguda per Déu, encara que no arribem a comprendre-ho.
Els encomane a la Moreneta, perquè ella els enfortisca en aquests moments tan durs i siga, per a vostès, font de pau i d’esperança.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT