dissabte, 31 de desembre de 2016

El papa Francesc i l'alcalde de València (LEVANTE-EMV, 27/12/2016

Va ser el 9 i el 10 d´aquest mes, quan el Sr. Joan Ribó, juntament amb 80 alcaldes més, participà en la cimera que organitzà l´Acadèmia Pontifícia de Ciències Socials al Vaticà, sobre l´acollida de refugiats.
En aquesta xarxa de regidors, l´alcalde de València, amb les alcaldesses de Saragossa, Madrid o el de Florència, entre d´altres, defensà la construcció de "ciutats acollidores" i "corredors humanitaris segurs", per acollir els fluxos migratoris dels refugiats que fugen de la guerra i de la fam.
I és que la humanitat, en aquestes hores de dificultats, està cridada a un "compromís amb la justícia", com ens recorda el papa en l´Exhortació "El goig de l´Evangeli" (203). Per això aquest clam del papa, que ha propiciat aquesta trobada d´alcaldes a Roma, ha denunciat la política d´Europa que posa barreres als refugiats que fugen de la mort.
Jesús ens ensenyà a lluitar contra el mal i per això denuncià la situació d´opressió dels més pobres i dels més fràgils de la societat. Si Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i dels qui es trobaven explotats, per alliberar-los de les càrregues feixugues que els imposaven els poderosos, també ara cal estar al costat dels qui sofreixen. I és que l´actitud de Jesús va ser sempre una actitud d´alliberament, per tal de donar sentit a la vida, i més encara, a la vida d´aquells que no trobaven cap motiu per a viure. Per això Jesús no freqüentà els palaus d´Herodes o de Pilat, sinó que va viure als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més pobres i senzills.
Com he dit abans, el papa Francesc, en la seua exhortació "El goig de l´Evangeli", ens crida al compromís amb la justícia en la defensa dels oprimits, com els refugiats. Com va fer Jesús. Com feren els profetes. I així ho expressa el papa quan ens exhorta a anunciar "un Déu que exigeix un compromís amb la justícia" (E.G. 203). És aquest Déu que "derroca els poderosos del soli i exalça els humils" (Lc 1:52). Déu dels pobres i dels oprimits, Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera, i que ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els qui sofreixen.
Les persones humanes estem cridades a trencar les cadenes de l´opressió i a obrir camins de llibertat i d´alliberament. Els deixebles de Jesús, i en general tots els hòmens i dones de bona voluntat, amb valentia i generositat hem de saber jugar-nos la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len, per tal d´obrir nous camins d´esperança i així donar nou alè de vida als qui es troben en la fossa de la fam o de la guerra.
En l´exhortació "El goig de l´Evangeli", el papa Francesc ens recorda que "L´Evangeli ens convida a córrer el risc del trobament amb el rostre de l´altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams".
Per això el papa en la carta adreçada a l´alcalde de València, li agraeix "haver participat en la cimera" i alhora reconeix a Joan Ribó "les seues iniciatives, lluites i sofriments personals", així com la "intel·ligència i el coratge" a favor dels refugiats.
La trobada dels alcaldes a Roma hauria de propiciar una nova manera de viure la solidaritat per acollir els refugiats, per tal que els qui fugen de la guerra no els passe el que van viure Maria i Josep, que tampoc van ser acollits a Betlem.

'El gran patrimoni comú que compartim' (La VEU del PAÍS VALENCIÀ, 29/12/2017)

Aquesta va ser l’expressió del rei d’Espanya en el seu missatge de Nadal, en el paràgraf on feia referència als sentiments d’afecte, fraternitat i amistat que afavoreixen la bona convivència. El rei deia que aquests valors “ens recorden el gran patrimoni comú que compartim. Un patrimoni que mereix l’atenció de tots i que tots hem d’ajudar a protegir com el millor que tenim i que som; com el millor que ens unix”.


Evidentment el rei no es referia a la llengua que compartim els catalans, els valencians i els illencs, però ho hauria pogut fer, de no haver caigut (com la Renfe, el PP o C’s) en el secessionisme lingüístic.


I és que un any més, la Casa Reial ha penjat en la seua pàgina web, el missatge del rei en castellà, en basc, en gallec, en català i també en valencià. Però no en andalús, ni en canari, ni en extremeny. En aquest paràgraf que he mencionat (perquè no he volgut perdre el temps comparant les expressions “diferents” que trobem a la resta d’aquestes dues versions del discurs del rei), de les 36 paraules del text reial de la versió valenciana, només tres (atenció per cura, tots per tothom i unix per uneix) són “diferents” en el text adreçat als valencians i en el adreçat als catalans. Si els càlculs no m’enganyen, això vol dir que hi ha un 91’6% de paraules exactament iguals en valencià i en català i que per tant només un 8’4% són diferents.


Davant la gran “diferència” que hi ha entre un text i l’altre, els partidaris del secessionisme lingüístic no sé si s’adreçaran a la Casa Reial per protestar per la gran quantitat de paraules exactament iguals que hi ha en el text valencià i en el text català. És l’oportunitat del PP, de C’s i de Renfe per acusar el rei de catalanista. Malgrat que, un any més, la Casa Reial ha fet el ridícul fent dues versions d’un mateix discurs amb el 91’6% de paraules exactament iguals.

Davant la gran “diferència” que hi ha entre un text i l’altre, els partidaris del secessionisme lingüístic no sé si s’adreçaran a la Casa Reial per protestar per la gran quantitat de paraules exactament iguals que hi ha en el text valencià i en el text català. És l’oportunitat del PP, de C’s i de Renfe per acusar el rei de catalanista. Malgrat que, un any més, la Casa Reial ha fet el ridícul fent dues versions d’un mateix discurs amb el 91’6% de paraules exactament iguals.  

dimecres, 28 de desembre de 2016

La reforma de la Cúria no és un maquillatge (LEVANTE-EMV, (28/12/2016)

Aquesta és la idea que el papa va voler transmetre als membres de la Cúria, en el seu discurs nadalenc, el passat dia 22. Per al papa Francesc, la reforma d´aquest organisme vaticà no s´aconsegueix "canviant de personal sinó amb la conversió de les persones". Per això el papa digué que "sense un canvi de mentalitat, l´esforç organitzatiu serà inútil".

Conscient de l´oposició que està trobant al canvi al si de l´Església, el papa exposà les tres maneres d´oposar-se a la renovació que està portant a terme. La primera és aquella que es fa de "bona voluntat" i des del "diàleg sincer". La segona és la que es fa de manera oculta, dient que s´està d´acord amb el que es proposa, però sense aplicar els canvis, i la tercera és la que es fa amb mala voluntat i que "germina en ments perverses". Aquesta, que és la més falsa de totes, és la que "s´amaga amb excuses, refugiant-se en les tradicions, en les aparences i en les formalitats".

El papa Francesc volgué deixar clar davant la Cúria, que l´aggiornamento de l´Església que ell està portant a terme, "no té finalitats estètiques", ni tampoc "pot ser entesa com una espècie de lífting o de maquillatge". Les reformes del papa Francesc van a fons. I com que no són reformes superficials, el papa donà a la Cúria 12 valors per posar en pràctica aquesta reforma.

El primer dels valors és la "conversió individual", sense la qual és inútil qualsevol canvi en les estructures de la Cúria.

El segon és el "pastoral", per tal de fer de la Cúria una comunitat servidora, on ningú no se senta ignorat o maltractat.

El tercer és el "missional" o cristològic, que té per objectiu portar la Bona Nova de l´Evangeli a tot el món.
 
El quart és el "racional", perquè cada Dicasteri, amb les seues competències, siguen distribuïdes de forma racional.

El cinquè és el "funcional", que preveu la fusió eventual de dos o més Dicasteris amb matèries anàlogues.

El sisè valor que presentà el papa és la "modernitat", que ha de fer que la Cúria siga capaç d´acomodar-se a les situacions del nostre temps i també a adaptar-se a les necessitats de l´Església.

El setè és la "sobrietat", que té com a objectiu la "simplificació" i "l´agilització" de la Cúria.

El huitè és la "subsidiarietat", per reorganitzar les competències dels Dicasteris curials.

El novè és la "sinodalitat", que pretén la coordinació del treball que es fa entre els diversos estaments de la Cúria.
El desè és la "catolicitat". I és que si entenem el terme "catòlic" com a sinònim d´universal, la Cúria també ha de reflectir aquesta universalitat de l´Església.

L´onzè dels valors que va presentar el papa és la "professionalitat", que demana una formació permanent del personal, per evitar així l´anquilosament o la rutina.

Finalment el dotzè valor que exposà el papa és la "gradualitat", que permet amb la flexibilització, una reforma autèntica.Amb aquest discurs valent, el papa pretén posar en marxa l´aggiornamento o renovació de l´Església, seguint el camí iniciat pels papes Joan XXIII i Pau VIè i també per la idea de Joan Pau I de renovar l´Església, i que ell no pogué portar a terme per la seua mort prematura. El papa Francesc, que denuncià en aquest discurs "la lògica mundana del poder", demanà als membres de la Cúria la seua col·laboració en el ministeri de Pere, que el papa té com a bisbe de Roma. El desig de reforma de l´Església que el papa va exposar, ha de ser un signe de l´Església en camí. No d´una Església sedentària i acomodada, sinó d´una Església nòmada, que ix a anunciar l´Evangeli.










Coming up next
PP propone plan de natalidad frente al envejecimiento

Un Govern insensible amb la pobresa (LEVANTE-EMV, 25/12/2016)


El 27 de març de 2014, Jorge Nuño, secretari general de Càritas-Europa, presentà un informe sobre la pobresa a l´Estat Espanyol, que criticava la disminució de les prestacions socials per part del Govern del Sr. Rajoy. Com recordaran, el ministre Cristóbal Montoro va desqualificar les dades d´aquest informe ja que segons ell "no se corresponden con la realidad", pel fet que es basaven "en mediciones estadísticas",
Segons Càritas-Europa, l´Estat espanyol era "el segon país europeu amb major índex de pobresa infantil, només superat per Rumania". Això volia dir que 3 de cada 10 xiquets espanyols vivien en risc de pobresa i d´exclusió social. Per això Càritas definia la població espanyola com "una de les més afectades per la crisi econòmica". I això és el que va fer enfadar al ministre Montoro. Però era evident que "los brotes verdes" que anunciava Mariano Rajoy i Montoro, no arribaven a les classes més desafavorides de la societat.
Com que la situació no ha millorat, Càritas torna ara a demanar al Govern del Sr. Rajoy "reformes concretes", per tal de buscar "alternatives a l´actual manera de produir, consumir i viure". Per això Càritas s´ha posat en contacte amb la vicepresidenta del Govern espanyol i amb els responsables de Sanitat, Ocupació i Seguretat Social, Afers Exteriors i Cooperació, Justícia i Interior, per trobar solucions al drama que pateixen milions de persones que no poden arribar a finals de mes.

Càritas presentarà al govern de l´Estat deu propostes, inspirades en la crida del papa Francesc durant la XX Assemblea General de Càrites Internacional i també en la Instrucció Pastoral, "Església, servidora dels pobres", aprovada per la Conferència Episcopal Espanyola l´abril de l´any passat. En aquest document, els bisbes espanyols deien: "No podem callar pel fet que no es reconeixen ni es respecten els drets de les persones", i per això es permet "que els éssers humans no puguen viure amb la dignitat que es mereixen".
Les deu propostes que Càritas presentarà al Govern del Sr. Rajoy són les següents:


1 La ratificació de la Carta Social Europea revisada el 1996 i del protocol addicional de 1998.


2 Garantir uns ingressos per a les llars en situació de pobresa extrema.


3 Garantir a tothom l´accés a la sanitat.


4 Fer les reformes estructurals que facen falta, per tal que puguen garantir el dret a una vivenda digna. 


5 Ocupació digna i salari adequat per als qui estan a l´atur.


6 Apostar per una economia social i solidària en la contractació pública.


7 No condicionar l´accés al permís de residència a l´obtenció d´un contracte de treball.


8 Garantir els drets humans en els procediments d´expulsió.


9 Acomplir els Objectius del Desenvolupament Sostenible .


10 Destinar en aquesta legislatura el 0,4% del PIB a ajuda oficial al desenvolupament.


És evident que tant el Sr. Rajoy com el Sr. Montoro viuen als núvols, envoltats de luxe i de confort, i per això són insensibles a la situació de milions de persones que no poden arribar a finals de mes. I és que la pobresa a l´Estat espanyol no és estadística. És una trista realitat. 


El cas més escandalós és el de la dona invident de 94 anys, de Massamagrell, a qui el govern ha tret, miserablement, els ridículs 150 euros que cobrava, pel fet de viure amb la seua germana que té una pensió de viduïtat de 740 euros. El cas és encara més escandalós pel fet que, va ser la cap del Servei de Prestacions i Programes de Serveis Socials de la Generalitat, qui va signar l´informe per traure-li a aquesta dona els 150 euros mensuals que cobrava. El Govern del Botànic no havia de rescatar persones? Es dirà que la llei obligava a fer aquest informe que negava els 150 euros a aquesta dona. Però no és aquesta una llei injusta? Com va signar la Generalitat un informe que humiliava aquesta dona de Massamagrell? I ni que les normes que vénen de Madrid obligara a fer aquest informe negatiu, la Generalitat no hauria d´haver fet aquesta acció vergonyosa! El Govern del Sr. Rajoy deixa les persones desemparades, mentre fa un rescat milionari de les autopistes deficitàries de Madrid!


Al costat dels 150 euros que cobrava la dona de Massamagrell, ¿quin sous tenen els Srs. Rajoy, Montoro? Saben el que cobra un pensionista? Saben què és passar un mes amb 600 o 700 euros? I és que ells, enmig del luxe i del benestar, s´obliden del dolor i de la misèria de la gent. Per això el papa Francesc denuncià el passat dia 12 "la insensibilitat d´una societat que deixa pel camí milers de persones". 


Espere que gairebé tres anys després d´aquell informe, el govern espanyol escolte les propostes de Càritas, per tal de trobar solucions i així pal·liar el sofriment de la gent que ho està passant malament.


Les temptacions dels mijans de comunicació (LEVANTE-EMV, 19/12/2016)


En una entrevista a la revista Tertio, una publicació religiosa de Flandes que té una tirada de 13000 exemplars setmanals, el papa Francesc ha denunciat les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació.

Si en el discurs de Nadal de 2013 el papa ens presentà els "antibiòtics de la Cúria", i en el de fa dos anys ens descriví "les 15 malalties de la Cúria", enguany el papa Francesc ens ofereix les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació, amb la conseqüència negativa que tindrien sobre ells.

Al llarg d´aquesta interessant entrevista a Tertio, el papa Francesc comenta diverses qüestions d´actualitat, com el laïcisme i la laïcitat, el paper de les religions a favor de la pau, l´any de la misericòrdia o la importància de construir entre tots una Església Sinodal.

Però el que m´agradaria destacar d´aquesta entrevista, és la resposta contundent del papa Francesc en relació a les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació. El papa reconeix la responsabilitat "molt gran dels mitjans de comunicació", pel fet que tenen a les seues mans "la possibilitat i la capacitat de formar opinió". El papa parla del treball dels periodistes com a "constructors d´una societat", ja que poden "formar una bona o mala opinió". Per si mateix, com diu el papa, els mitjans "són per construir. Per intercanviar. Per fraternitzar, per fer pensar, per educar", i per això els qualifica com a "positius".
Però el papa és contundent quan adverteix que aquests mitjans "poden fer mal", i per això enumera les quatre temptacions que poden afectar la informació: la calúmnia, la difamació, la desinformació i el sensacionalisme.

El perill de la calúmnia, que afecta negativament la informació, és com ens diu el papa, quan s´embruta la gent, "sobretot en el món de la política". La difamació és igualment rebutjada pel papa pel que té de malèvola. També la desinformació, que esdevé mentida, "és el mal més gran que pot fer un mitjà", ja que es diu "una part de la veritat i no l´altra". Pel que fa al sensacionalisme, el papa el qualifica amb duresa com a "coprofília", ja que busca comunicar l´escàndol per vendre més.



Per al papa Francesc, els mitjans de comunicació "han de ser molt nets, molt transparents" i per això reconeix que els mitjans com a "constructors d´opinió", poden "construir i fer un bé immens".
A primers d´aquest any, amb motiu de la 50ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, el papa convidava els mitjans a fer una comunicació real, que només és possible si eixim "dels cercles viciosos de les condemnes i de les amenaces" que tenallen els hòmens i els pobles "amb missatges d´odi". El papa també demanava que les relacions mútues no es fonamentaren en la desconfiança, la por o l´odi, sinó en l´audàcia "que ofereix veritables solucions als conflictes antics". Per això ens encoratjava a "afirmar la veritat amb amor", per tal de construir una societat que siga "com una llar amb la porta sempre oberta i on ens acollim els uns als altres".

Per al papa, "comunicar significa compartir", i traure "l´agressivitat del llenguatge", i també, no alimentar-lo amb "la desconfiança, la por i l´odi". En la línia de les recents declaracions a Tertia, el papa demanava fa un any, que les xarxes socials foren "una plaça, un lloc d´encontre on es pot acariciar", i no fer-les servir per a "ferir o linxar moralment l´altre", com s´esdevé amb la calúmnia i la difamació, i també amb la desinformació i el sensacionalisme.

Tots els mitjans de comunicació haurien de fer un periodisme fonamentat en contrastar les fonts d´informació, en viure aquesta informació des del carrer i no només des dels despatxos, en preservar els drets inalienables de les persones, en verificar cada informació abans de publicar-la i sobretot en guiar-se per una ètica que posa la veritat per damunt i per davant de tot.

divendres, 23 de desembre de 2016

Com a cultura del meu país i de la nostra cultura cristiana, m'entusiasma el Nadal" (LEVANTE-EMV, 22/12/2016)


Aquestes paraules no són de cap bisbe ni de cap cristià compromès. Són paraules del Sr. Pablo Iglesias, dirigent de Podemos, d´una entrevista al diari El Mundo del 17 d´aquest mes. I és que el Nadal, encara que algú gose negar-ho, forma part de la cultura d´Occident i més encara del País Valencià, des de Vinaròs a Oriola i des d´Ademús a Gandia. I no és una realitat present entre nosaltres de fa quatre dies, sinó que té una trajectòria de més de 700 anys d´història.

En aquesta entrevista, el Sr. Pablo Iglesias reconeixia que la Nit de Nadal la passa amb son pare "escoltant nadales i cantant". I per això deia també el Sr. Pablo Iglesias, que sempre li ha agradat el Nadal i les nadales: "De veritat, m´agrada molt". I deia encara que per a ell, "el Nadal és quelcom cultural, independentment que un siga creient o no". I fins i tot deia en aquesta entrevista que ell posa "arbre de Nadal i Betlem".

La laïcitat, i cal recordar que l´Estat Espanyol és un estat aconfessional (no laic) s´ha entès a vegades com si es tractara d´un intent d´esborrar o arraconar qualsevol manifestació relacionada amb el cristianisme. Afortunadament hem deixat enrere el nacionalcatolicisme, que tant de mal va fer a l´Església, amb bisbes, sobretot, íntimament units al Règim franquista. Però la laïcitat no pot negar les arrels cristianes del nostre País. I per això ha de defensar la pluralitat i la diversitat cultural i social del fet religiós. De totes les religions.
D´ací que un estat aconfessional, no laïcista, ha de defensar el dret a participar de la vida pública de totes les confessions religioses, sense que hagen de quedar reduïdes a l´àmbit privat i personal.

Això ho ha entès molt bé l´alcaldessa de Madrid, la Sra. Manuela Carmena, pel respecte que manifesta envers les religions. També, evidentment per la catòlica. I per això, a l´alcaldessa de Madrid no li va semblar malament, sinó tot el contrari, fer el vot del poble de Madrid a la Mare de Déu de l´Almudena. Sense cap mena de manies, en els dos anys que porta al capdavant de l´ajuntament de la capital de l´Estat, la Sra. Carmena, el 9 de novembre de 2015 i de 2016, ha fet aquest vot de poble.

I és que algú pot negar que el País Valencià ha nascut i ha crescut en una cultura cristiana? A vegades mal entesa. Certament! I a vegades amb una actitud prepotent per part de l´Església. Només cal recordar el nefast nacionalcatolicisme que hem viscut durant 40 anys de dictadura. I també l´actitud de certs cristians, intolerants i prepotents, que no han ajudat gens a presentar el cristianisme com un fet positiu, que dóna sentit a milers de ciutadans. Sense menysprear ni condemnar cap altra manifestació religiosa. I respectant també el dret d´aquells que no volen creure en res.

 https://youtu.be/3ZE0T04YKv4 (Cançó de Nadal, Antoni Tolmo

Els mateixos cristians hem de reconèixer l´error de la inquisició i de tantes formes d´intolerància que, al llarg de la història, hem afavorit o hem tolerat. Però és evident que el cristianisme (i les festes que celebrem) malgrat els propis errors personals (i això cal reconèixer-ho) no és una religió de l´odi ni de la confrontació. El diumenge 18 el papa Francesc parlava del Nadal com una festa "d´amor, d´humilitat, de tendresa". I això ¿no es viu fins i tot pels no creients? Com Càritas, que està en primera línia en la defensa de la dignitat i dels drets humans dels immigrants i dels refugiats.

Pilar Rahola, que amb bon humor diu que el seu article sobre el Nadal és com els torrons, que sempre tornen per aquest temps nadalenc, fa una defensa d´aquesta festa, del Nadal catòlic, com diu ella, perquè "dos mil anys de cultura no es poden engegar a rodar per decret, ni es pot jugar amb les tradicions amb tanta frivolitat". En el seu article recent a La Vanguàrdia, Rahola, que no és precisament cap beata, defèn el Nadal com un "un compendi de valors civils que fóra bo que ens inspiressin una mica més", ja que són "valors molt necessaris en plena crisi social". I per això diu, amb tota la raó del món, que el Nadal "no és només una festa religiosa", sinó que és "també un homenatge a la família i als valors que engloba".

Bon Nadal a tots. Des de la cordialitat i l´amistat, des de l´afecte i el respecte als qui pensen diferent. Bon Nadal als qui al esteu al peu del canó durant tot l´any, tot fent possible el diari Levante i també a tots els lectors d´aquest mitjà de comunicació.

dimecres, 21 de desembre de 2016

El Sr. Albert Rivera (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 21/12/2016)56

En un vídeo del diari Levante del passat dia 17, (que convide a vore’l), el Sr. Albert Rivera feia, en català, unes declaracions a aquest mitjà de comunicació. Tenint en compte que la Sra. Carolina Punset va manifestar que parlar en valencià era propi d’aldeanos, malgrat això, el Sr. Rivera no va tindre cap inconvenient en parlar la llengua que es parla a Barcelona, i que és la mateixa que la que parlem a Ontinyent, Maó, l’Alguer, Alcampell i Sant Julià de Lòria.

Ciudadanos, al País Valencià, s’ha distingit pel fet de recolzar el PP en la seua campanya contra de la normalització de la nostra llengua. Només cal recordar les “perles” que va dir la Sra. Punset a les Corts Valencianes.

Conseqüents amb aquesta postura secessionista i en aquesta irracional posició, la pàgina web de Ciudadanos té, a més de la versió en castellà, altres versions en català, basc, gallec i també en valencià! Això deu voler dir, evidentment, com ells defenen, que per a Ciudadanos, el català i el valencià són dues llengües diferents. Com són també llengües diferents, el valencià i el català, per a la nostra “eficient” Renfe!

Amb tot, si el valencià i el català, segons Ciudadanos, són llengües diferents, no entenc com el Sr. Rivera ha parlat en català a l’entrevista del diari Levante. Per altra part, i és més que evident, tothom ha entès el Sr. Rivera en aquest vídeo. I sense necessitat de traduccions.
 
Diuen que primer s’agarra a un mentider que a un coix. I és que les mentides de Ciudadanos (i del PP) respecte a l’existència de dues llengües diferents, valencià i català, negant la unitat de la nostra llengua, han quedat desemmascarades amb el vídeo del Sr. Rivera. Les seues declaracions en català a la ciutat de València i a la seu del diari Levante, ni han estat subtitulades en valencià (cosa que hauria estat ben curiosa, per tal de vore les diferències entre les dues llengües), ni els periodistes de Levante tampoc li han demanat que no parlara en català, ja que els valencians (si el valencià i el català són llengües diferents) no l’entendríem.

El Sr. Rivera ha deixat en ridícul la política lingüística de Ciudadanos en la seua campanya contra de la unitat de la nostra llengua. I a més, parlant en “aldeano”.

Però el Sr. Rivera també ha quedat en evidència, quan en aquesta entrevista ha qüestionat l’oportunitat de reobrir RTVV, degut, deia el Sr. Rivera, al dèficit de la Generalitat. Pel mateix motiu també s’hauria de tancar RTVE, si tenim en compte el dèficit del govern espanyol. O no?

divendres, 16 de desembre de 2016

'Déu exigeix un compromís amb la justícia (VILAWB/ONTINYENT, 16/12/2016)

Aquesta és l’actitud que el papa Francesc demana als cristians en l’Exhortació ‘El goig de l’Evangeli’ (203). I és aquest crit del papa el que ha propiciat la trobada de batles a Roma, entre els quals el de València, per denunciar la política d’Europa que posa barreres als refugiats que fugen de la fam, de la por i de la mort.
Sovint (i de vegades amb raó) s’ha acusat el cristianisme de ser l’opi del poble, ja que algunes voltes hem actuat com anestesiats (anestesiant els altres) o adormits, cecs i sords davant el crit de dolor dels qui són xafats pels poderosos. Fins i tot en algunes ocasions els cristians hem estat còmplices d’injustícies. I és que per por o per falta de valentia o de coherència, algunes vegades, en compte de denunciar les situacions d’injustícia, hem mirat cap a una altra banda, parlant de resignació o de paciència.

 Joan Ribóal Vaticàamb les alcaldesses de Madrid i de Barcelona

Però no és aquesta l’actitud que ens ensenya Jesús, que lluità contra el mal i denuncià la situació d’opressió dels més pobres i dels més fràgils de la societat. Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i dels qui es trobaven explotats per alliberar-los de les càrregues feixugues que els imposaven els poderosos. L’actitud de Jesús va ser sempre una actitud d’alliberament, i per això curà el sord, els leprosos, el cec o el paralític. Jesús va vindre per donar sentit a la vida, i més encara a la vida d’aquells que no trobaven cap motiu per a viure. Per això Jesús no freqüentava els palaus d’Herodes o de Pilat. Jesús vivia als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més pobres i senzills.

El papa Francesc, en l’exhortació ‘El goig de l’Evangeli’, ens crida al compromís amb la justícia en la defensa dels oprimits, com els refugiats. Com va fer Jesús. Com feren els profetes. I així ho expressa el papa quan ens exhorta a anunciar ‘un Déu que exigeix un compromís amb la justícia’ (E.G. 203). És aquest Déu que ‘derroca els poderosos del soli i exalça els humils’ (Lc 1:52). Déu dels pobres i dels oprimits, Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera, i que per això mateix ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els qui sofreixen. D’ací que la nostra fe ha d’anar acompanyada d’un compromís per la justícia.

Com deia el bisbe Ramon Buxarrais, l’Església ha de ser el lloc on qui ho passa malament puga sentir-se bé. No és això el que ens ha ensenyat Jesús i el que ens han ensenyat els bisbes Pere Casaldàliga, Samuel Ruiz, Kike Figaredo, Òscar Romero, Hélder Câmara, Enrique Angelelli, el capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, i tants i tants profetes del segle XX? No és això, fer una Església acollidora, el que ens ensenyen els cristians compromesos amb Caritas o en Mans Unides? No és això el que viuen els missioners que es troben al Tercer o al Quart Món, enmig de la pobresa i del dolor, com els Germans de Sant Joan de Déu morts per l’Ebola? I no és això el que hem de fer tots els deixebles de Jesús per tal de ser fidels a l’Evangeli?

El nostre Déu no és el Déu que es mira el món amb indiferència o amb curiositat. Ni tampoc no és el Déu de la por. El nostre Déu, perquè és el Déu amor, aposta per l’home i sobretot per l’home que viu en el dolor o en l’opressió, per tal d’alliberar-lo de totes aquelles cadenes injustes que el priven de viure amb plenitud.
Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa i a processons s’equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu compromès amb l’alliberament de l’home i de la dona. El cristià és aquell que trenca les cadenes de l’opressió i que obri camins de llibertat i d’alliberament. Cristià, deixeble de Jesús, és qui amb valentia i generositat es juga la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és qui amb l’alegria de Pasqua obri camins d’esperança i dóna nou alè de vida a qui es troba en la fossa de la falta de sentit.

En l’exhortació ‘El goig de l’Evangeli’, el papa Francesc ens recorda que ‘L’Evangeli ens convida a córrer el risc de la trobada amb el rostre de l’altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams’.

Això és ha estat la trobada dels batles a Roma: un camí per acollir amb dignitat, els refugiats. I per evitar el que van viure Maria i Josep, que no van ser acollits a Betlem.









El beat Ramon Lull reuneix els bisbes valencians, catalans i mallorquins (VILAWEB/ONTINYENT, 14/12/2016)

Cada any, el 27 de novembre, l’Església celebra la festa del beat Ramon Llull, nascut a Palma el 1232. Tal i com deia el professor Martí de Riquer, ‘l’obra i la personalitat de Ramon Llull són d’una magnitud tal, que els estudis a elles dedicats constitueixen tot un capítol de la cultura medieval’. La vida de Ramon Llull, de qui enguany hem celebrat els 700 anys de la seua mort, ha estat determinada amb prou rigor gràcies a tres fonts: alguns documents d’arxiu, referències fetes pel mateix autor en les seues obres i un relat que Llull va fer als seus deixebles sobre els principals esdeveniments de la seua existència, que es conserva en llatí i en una traducció posterior, relat que coneixem com a ‘Vida coetània’.

 Bisbes valencians, catalans i mallorquins, amb l'abat de Montserrat, davant les relíquies de Ramon LLull

Però el que m’agradaria destacar és que la clausura del VII Centenari de la mort de Llull, el 26 de novembre passat, va reunir a la catedral de Mallorca, bisbes valencians, catalans i mallorquins, encapçalats pels cardenals Cañizares, de València, i Martínez Sistach, arquebisbe emèrit de Barcelona, amb els bisbes valencians Agustí Cortés, de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, Jesús Murgui, d’Oriola-Alacant, Xavier Salinas, auxiliar de València, i Francesc Conesa Ferrer, bisbe electe de Menorca i fins ara rector de la basílica de Santa Maria d’Elx, juntament amb l’arquebisbe català Joan Enric Vives, del bisbat d’Urgell, i l’Administrador Apostòlic de Mallorca, el bisbe Sebastià Taltavull.

Podríem dir que Ramon Llull, que està en procés de canonització, ja ha fet el miracle per pujar a la glòria de Bernini, ja que ha agermanat (o com a mínim, reunit) bisbes valencians, catalans i mallorquins (una cosa que no s’havia vist mai) en una mateixa celebració, que presidida pel cardenal Angelo Amato va transcórrer majoritàriament amb la llengua comuna que compartim aquests tres pobles germans.

Ramon Llull, que va viure 84 anys, ja que morí el 1316, va rebre la típica formació cortesana, es va casar amb Blanca Picany i va tindre dos fills. Però sobre l’any 1263 la seua vida canvià per complet amb motiu d’unes experiències místiques que el portaren a abandonar la seua posició social i a oblidar els afers familiars per dedicar-se per complet a la conversió al cristianisme dels ‘infidels’ musulmans, jueus i gentils. És per això que Llull dedicà la resta de la seua vida i la seua obra a aquest objectiu.

Després de nou anys d’estudi de les llengües i les cultures llatina i àrab, Llull va tindre una revelació: l’Ars o Art lul·liana, que era un sistema filosòfic que permetria demostrar als ‘infidels’, per mitjà de l’argumentació filosòfica racional, la veritat de la fe cristiana.

Al llarg de la seua vida, Llull va escriure diverses variants d’aquest sistema filosòfic com l’Ars Magna (1276), l’Art Demostrativa (1283), l’Ars Inventiva (1289) i l’Art Breu (1308), entre més. També va escriure obres amb diverses tècniques i estils per tal de transmetre, d’una manera didàctica i més entenedora, el seu propòsit. Llull va escriure en llatí i en àrab prop de 250 obres entre sermons, cartes, proverbis, manuals didàctics, poesia, autobiografia, narrativa i tractats científics, filosòfics i morals.

El seu projecte de conversió dels ‘infidels’ l’alternà també amb la creació de monestirs, amb l’objectiu que foren llocs per aprendre la llengua àrab i la formació missionera. Amb tot, només fundà un monestir, Miramar, gràcies a les donacions del rei de Mallorca, Jaume II.

Descontent amb el resultat de les seues gestions diplomàtiques amb els papes i els reis per tal de crear més monestirs, va decidir viatjar als països de religió musulmana.

Així es traslladà al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient. A París va dictar la ‘Vida Coetània’ (1311) als monjos del monestir on es va hostatjar (és la seua biografia) on explicà la seua vida i la seua activitat a favor de l’expansió del cristianisme.

Sembla que Ramon Llull es va morir l’any 1316 a Palma, després d’un viatge a Tunis. El seu cos va ser enterrat provisionalment a la sagristia de l’església de Sant Francesc. Posteriorment va ser traslladat a la capella de la Mare de Déu de la Consolació del mateix temple. El sepulcre de Llull, bell i solemne, del segle XV, va ser construït pels Jurats de Mallorca.

A nivell literari es pot afirmar que Llull és el primer i un dels principals autors que contribuïren a la formació de la llengua literària. També és considerat el primer escriptor europeu d’obres filosòfiques i cultes en llengua vulgar, ja que d’aquesta manera podia arribar millor al públic a què s’adreçava: en llatí per als lectors europeus instruïts, en la nostra llengua per a la població laica de la Corona d’Aragó, i en àrab per al proselitisme. En vida de Llull, la seua obra va ser traduïda al castellà, al francès, a l’italià i a l’occità.
Del Llull poeta conservem el ‘Desconhort’ (1295) i el ‘Cant de Ramon’ (1300). I pel que fa a la narrativa, la seua obra més coneguda és el ‘Llibre d’Evast e Blanquerna’ (1276-1283) i també el ‘Llibre d’amic e amat’ (1276-1283).

El fet que bisbes valencians, catalans i mallorquins compartiren a Mallorca la cloenda del VII Centenari de la mort de Ramon Llull hauria de fer possible una relació normal (pel que fa a la litúrgia i a la pastoral) en l’inexistent (fins ara) diàleg que hi hagut entre aquests bisbats units per una mateixa llengua.

Charles de Fouculd (LEVANTE-EMV, 14/12/2016)


El passat dia 1 s´acompliren cent anys de la mort del Germà Carles de Foucault, un home ple de l´Esperit del Senyor, pobre entre els pobres i testimoni del Regne.

El G. Carles va nàixer el 15 de setembre a Estrasburg, al si d´un família de la noblesa. Orfe de pare i de mare als sis anys, va ser educat, juntament amb la seua germana, pel seu iaio, el coronel de Morlet. Carles, que va viure una infància trista, va fer els estudis primaris a Estrasburg mateix i des del 1871, a l´institut de Nancy.

De naturalesa inquieta i ardent, Carles, que va viure una joventut difícil, va perdre la fe als 16 anys, passant una temporada llarga, més de 12 anys, amb una total indiferència religiosa. En adquirir la majoria d´edat, Carles va rebre una gran herència, que va dilapidar amb una vida frívola i dissoluta.
El 1881 va ingressar a l´Escola Militar de Saint-Cyr, i com a subtinent va ser destinat a Àfrica. El 1882 va demanar permís per fer un viatge i estudiar els àrabs, però com que li va ser denegat, va deixar l´exèrcit. Va viatjar pel Marroc disfressat de rabí jueu i en onze mesos recorregué gairebé 3000 quilòmetres per un terreny desconegut. Degut al seu treball, la Societat Geogràfica de París li concedí la medalla d´or d´aquesta associació. El relat dels seus viatges, del 1883 al 1884, amb les dades que va recollir, les va publicar en l´obra "Reconnaissance au Maroc".

La vida de Carles de Foucauld va experimentar un canvi profund gràcies a aquella experiència a través del Marroc, ja que els mesos passats en aquell viatge l´ajudaren a purificar-se interiorment. I és que el contacte amb la soledat del desert i la fe que va poder vore en els musulmans, impactaren fortament Carles. Per això la inquietud religiosa tornava una i una altra vegada al cor de Carles, cosa que va provocar la seua conversió, ajudat pel P. Huvelin, que seria el seu acompanyant espiritual i per la seua cosina la Sra. De Bondy. La lògica de la fe en l´amor, portà Carles a un camí de recerca en la imitació de Jesús, pobre i humil.

cosina la Sra. De Bondy. La lògica de la fe en l´amor, portà Carles a un camí de recerca en la imitació de Jesús, pobre i humil.

El desembre de 1888 Carles pelegrinà a Terra Santa, i aquest viatge l´ajudà a descobrir la pobresa en el misteri de Natzaret. D´ací que el gener de 1890 ingressà en el monestir trapenc de la Mare de Déu de les Neus, des d´on fou enviat al priorat d´Akbes, a Síria, una fundació molt pobra, on Carles passà 6 anys.
L´octubre de 1896 Carles fou enviat a estudiar Teologia al Col·legi Romà. I va ser quan estava a punt de fer la seua professió solemne com a monjo de la Trapa, que l´abat general acceptà la vocació de Carles a una vida oculta en la pobresa i la soledat, per la qual cosa deixà el monestir i es traslladà a Terra Santa com a ajudant de les clarisses de Natzaret. Allí es lliurà per complet a la contemplació i a la pobresa, imitant a Jesús, pobre i humil.

Carles començà a treballar en la redacció de la Regla dels Germanets del Sagrat Cor de Jesús. El 1900 intentà, sense èxit, establir-se com a ermità a la muntanya de les Benaurances. Un temps després se n´anà a França, on el 9 de juliol de 1901, a Viviers, va ser ordenat prevere.



Després de la seua ordenació pensà establir-se al Marroc, però finalment ho va fer a Beni-Abbés, al sud d´Argèlia, on convisqué amb els més abandonats d´aquella zona. A Beni-Abbés, Carles portà a terme la seua vocació de soledat i de silenci, de treball, de pobresa i de pregària, a l´estil de Natzaret, en el servei als més pobres. Carles passava llargues hores d´adoració a l´Eucaristia, esdevenint germanet de tothom i acollint els pobres i els malalts, sense fer cap diferència per raó de religió o de raça. Carles va voler encarnar l´amor en la seua vida, en el servei als pobres i als abandonats per mitjà de l´amistat i del testimoni silenciós, compartint la condició social dels pobres, el treball manual i l´ajuda incondicional a tots els qui necessitaven d´ell.

Atret pel desig de conèixer les tribus Tuaregs, el 1905, Carles s´instal·là a Tamarasset, en el cor del Sahara. Per tal de preparar el camí dels futurs missioners, durant 11 anys Carles portà a terme una enorme tasca lingüística. Va realitzar tres viatges a França per posar en marxa una associació de laics amb finalitat missionera.

L´1 de desembre de 1916, ara fa 100 anys, traït per un home al qual Carles havia ajudat, va ser empresonat i assassinat d´un tret al cap. El seu cos quedà a l´arena del desert com un gra de blat que mor per donar fruit.

Carles va escriure moltes cartes, així com diversos tractats espirituals, meditacions sobre els Evangelis, projectes de fundacions i un diari personal.
El seu amor a Jesús, ple de tendresa el portà a la contemplació per mitjà de la pobresa i la humilitat. I la seua obra s´escampà per l´Església, ja que el 1933 començaren a nàixer les primeres fraternitats que recolliren l´esperit del G. Carles de Foucauld, un home de Déu que va ser beatificat pel papa Benet XVI el 13 de novembre de 2005.

dijous, 15 de desembre de 2016

Celebrar el Nadal (La VEU del PAÏS VALENCIÀ, 12/12/2016

La notícia ha estat enguany al col·legi Hispanitat d’Elx, que en una circular del centre demanava als alumnes que per celebrar el Nadal no portaren betlems (o altres elements amb motius religiosos), per evitar així ferir la sensibilitat dels alumnes d’altres religions.

Però no és només als col·legis sinó també als carrers, que cada vegada més es substitueix el tradicional “bon Nadal”, per unes asèptiques “bones festes”, com si aquesta celebració que té lloc cada any entre el 25 de desembre i el diumenge del Baptisme de Jesús, no tingera res a vore amb el Nadal. Pel que sembla cal reinventar-se un Nadal, sense l’essència del Nadal. És a dir: amagant o minimitzant el significat del Nadal.

Les festes de la Mare de Déu de la Salut, a Algemesí, Patrimoni de la Humanitat

Caldria recordar que la identitat del País Valencià és la d’un poble socialment i culturalment cristià, cosa que és una realitat històrica. I només cal fixar-nos en el Misteri d’Elx, les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí o de la Mare de Déu de Vallivana a Morella, la Puríssima d’Ontinyent, Sant Blai a Borriana i a Bocairent, les falles de Sant Josep o la romeria a la Santa Faç, a Alacant. I també la devoció popular al voltant de la Mare de Déu dels Desemparats a València, la de l’Oreto a l’Alcúdia, l’Ermitana a Peníscola o els peregrins de les Useres, les fogueres de Sant Joan i les de Sant Antoni, la Nit de les Fogueretes d’Agullent, els Miracles de Sant Vicent o les processons de Setmana Santa, demostren aquesta arrel cristiana (a vegades difuminada o emboirada) present en la societat valenciana des de la reconquesta.

Per altra part, celebrar el Nadal no és de cap de les maneres menysprear altres cultures i altres tradicions, ni ferir els sentiments dels no cristians, sinó el respecte a una història que ens ha arribat fins als nostres dies. Com deia l’any passat la periodista Pilar Rahola a propòsit de la “desnaturalització” del Nadal, “canviar una tradició estimada és un disbarat”. I afegia encara: “preservar la tradició dels nostres avantpassats, ens consolida en el present i ens empeny cap al futur. El que no ens empeny és inventar-se un Nadal”.
 
Els miracles de Sant Vicent Ferrer

Evitar la paraula “Nadal”, un nom tan popular i tan estimat i substituir-la per “festes”, no és sinó un esnobisme.  I és que el Nadal està ben arrelat al món occidental, un Nadal que és un cant a la fraternitat i a la solidaritat. O no és això el que va significar el naixement de Jesús a Betlem? És veritat que el consumisme ha entrat també en el Nadal i que a vegades l’hem reduït a dinars, sopars i regals. Però en el seu sentit original, el Nadal és la festa que renova l’esperança d’una justícia social, amb el naixement d’un món nou. Nadal és aprendre a compartir, acollir i escoltar.

El Nadal és celebrar la bellesa d’un camí compartit. I és sobretot mirar els altres amb el cor. I és també la renovació dels valors cristians, amb la forta càrrega cultural que tenen aquests valors. Per això no entenc que al País Valencià, el llegat de més de set segles de cultura cristiana es puga arraconar o menysprear.
 

Com deia Pilar Rahola en aquell article, Nadal és “saber d’on venim, honorar el que som, celebrar el que estimem i fer-ho junts”. Per això espere que no arribem a substituir el dia dels Reis per una “Semana de la Infancia”, com es va fer sense trellat durant la República.

Per altra part, si celebrar el Nadal pot ferir la sensibilitat d’alguns, caldria suprimir també les festes de Moros i Cristians, ja que la victòria sempre segura d’aquests últims, pot molestar els musulmans que viuen al País Valencià. ¿Canviarem també el diumenge com a dia de festa, perquè els musulmans celebren el divendres o els jueus el dissabte? ¿Deixarem de celebrar el 9 d’Octubre, pel fet que amb la victòria del rei Jaume sobre els musulmans (i la derrota d’aquests) el Regne de València va quedar incorporat a la tradició cristiana i occidental?
 
Els angelets d'Ontinyent

Com va dir el papa Francesc el passat dia 4, “amb el seu naixement a Betlem, Déu ve a alliberar-nos de l’egoisme, del pecat, de la corrupció”. Per això el papa Francesc ens demana viure el Nadal deixant de banda els ídols d’aquest món, renunciant a aconseguir l’èxit al preu que siga, a la set de riquesa i al desig de poder, a costa dels més dèbils. 

Celebrar el Nadal sense els elements més significatius del Nadal, com el betlem, és com celebrar el Ramadà però sense el dejuni. O el Sexenni de Morella, però sense la Mare de Déu de Vallivana.
 
Sant Xotxim a Benilloba

Per això si l’escola no vol celebrar el Nadal està en el seu dret. El que no pot fer és celebrar el Nadal, però sense el sentit genuí del Nadal, perquè seria ridícul. Com ha estat ridícul que en la celebració de les Falles com a Patrimoni de la Humanitat, el President Ximo puig diguera que les falles van nàixer per celebrar la primavera. No van nàixer per celebrar Sant Josep, Sr. Puig? O és que no recorda la festa del gremi dels fusters pel seu patró? No recorda el cant, “una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep?”.

Per això felicite l’Ajuntament de València, i en especial al regidor de festes, el Sr. Pere Fuset, per haver posat, sense manies, un Betlem a la plaça de la Reina i un altre al saló de Cristall del Consistori.

dimarts, 6 de desembre de 2016

El papa de saó (LA VEU DEL PAÍS VALENCIA, 06/12/2016)

No em podia imaginar que quan li vaig recomanar a Vicent Boscà, director de la revista Saó, el nom de l’escolapi valencià (i amic) Francesc Mulet, resident a Roma, perquè escrivira un article sobre el papa Francesc, la notícia seria la foto del papa amb un exemplar de Saó a les mans.

Va ser el 25 de novembre, en l’audiència del papa als Superiors Generals, quan el P. Francesc Mulet, Secretari General dels Escolapis, li oferí a Francesc l’exemplar de novembre de la revista Saó. En el correu que Francesc Mulet m’envia (amb les fotos), m’explicà que a l’audiència amb el papa, “portava, a més dels paraigües, al camí ens havia plogut a cànters, una cartera amb la última revista Saó i una llibreta per prendre notes”. I va ser en acomiadar-se, em deia el P. Mulet, quan “li la vaig oferir i m’ho va agrair”.

Crec que la fotografia del papa Francesc mirant aquest número de Saó, és com una metàfora d’aquesta publicació i dels qui, des de fa tants i tants anys estem compromesos amb la tasca de fer saó a l’Església del País Valencià.
 

El Diccionari Normatiu Valencià diu que “saó” és l’estat d’una cosa que ha arribat a la maduresa. I també: el grau d’humitat d’una terra, suficient perquè produïsca fruit. I no creieu que, per això mateix, podem anomenar Francesc, el papa de saó? O el papa que fa saó a l’Església?

Francesc ha demanat, amb la valentia dels profetes, la construcció d’una Església amb saó. Una Església que treballe per arribar a la maduresa, una Església amb un grau d’autenticitat, capaç de donar fruit.

El papa ha denunciat la guerra, que “és el suïcidi de la humanitat” (2 de juny de 2013) i ha condemnat la indústria bèl·lica, que guanya uns diners tacats de sang. Aquesta denúncia és la saó del papa a favor de la pau.

El papa vol resoldre “la qüestió dels divorciats” (16 de setembre del 2013), per amorosir les ferides de les famílies trencades. També aquesta intenció del papa és saó per a la convivència.

Proclamant que “els cardenals no són amos sinó servidors” (23 de febrer de 2014), que “un bisbe que no està al servei de la comunitat no ho fa bé” (26 de març de 2014) i que “els bisbes vanitosos fan el ridícul” (15 de maig de 2013), el papa està fent saó perquè els pastors de l’Església siguen autèntics servidors del Poble de Déu, no senyors feudals que fan i desfan segons les seues conveniències.

Demanant que “terra, casa i treball” siguen “drets sagrats” (28 d’octubre de 2014), el papa Francesc està fent saó per un món més just, allunyat de la prepotència dels opressors i posant-se al costat dels oprimits.

Expressant el seu anhel per tal que “arribe l’hora de construir l’Europa que no gire al voltant de l’economia” (25 de novembre de 2014), el papa Francesc està fent saó per fer del nostre continent un espai més humà i més fratern, allunyat de la indiferència i de l’egoisme. Un espai per acollir amb sol·licitud els refugiats i els immigrants que fugen de la por, de la fam i de la mort.
 

Quan proclama que “l’Església no necessita diners bruts” (3 de març de 2016), el papa fa saó a favor d’una Església que no caiga en la idolatria dels diners i perquè els cristians mai no ens embrutem les mans amb la cobdícia, la corrupció i l’avarícia.

Animant a les famílies a utilitzar “tres paraules clau per viure en pau i alegria: per favor, gràcies i perdó” (29 de desembre de 2013), el papa Francesc està fent saó perquè la nostra societat es fonamente en l’amabilitat, l’afabilitat i el respecte.
Quan el papa demana “una Església pobra i per als pobres” (16 de març de 2013), està fent saó per fer possible una Església més fraterna i més acollidora (no elitista) que siga capaç d’acollir sense jutjar, de perdonar sense condemnar i d’escoltar i curar les ferides dels qui pateixen.

En dir que “quan no tothom té la possibilitat de treballar, la societat no va bé” (1 de maig de 2013), el papa està fent saó a favor d’un món que siga capaç de donar treball a tots els qui viuen en l’atur, una situació que degrada i fa perdre la dignitat dels aturats.

Després de tres anys llargs de servei a l’Evangeli, podem dir que el papa Francesc és un papa de saó, que desperta l’interès dels mitjans de comunicació, l’adhesió de la gran majoria dels cristians de base, l’admiració de les Esglésies d’altres confessions i el respecte dels no creients. I també, cal dir-ho, l’animadversió dels de sempre: dels “profetes de desgràcies”, com els va qualificar el papa Joan XXIII. Dels qui miren arrere amb nostàlgia per protegir els seus privilegis.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Misericordia et misera (LEVANTE-EMV, 02/12/2016)


El diumenge 20 de novembre, en la clausura a Roma del Jubileu de la Misericòrdia, el papa Francesc ens va fer el regal de la Carta Apostòlica, "Misericordia et misera", per remarcar la dimensió del perdó de Déu.
Misericòrdia i misèria són dues paraules que Sant Agustí va utilitzar per tal de comentar la trobada de Jesús amb la dona adúltera ( Jo 8:1-11), on el profeta de Natzaret, no només no va condemnar aquella dona, sinó que la mirà amb amor misericordiós. Aquesta pàgina de l´Evangeli és com la imatge de l´Any Sant de la Misericòrdia, ja que expressa la bondat i d´un Déu que perdona perquè estima. O que estima perdonant. Com diu el papa en aquesta Carta Apostòlica, "al centre no apareix la Llei i la justícia, sinó l´amor de Déu que sap llegir el cor de cada persona". Amb aquest text tan entranyable, el papa ens vol fer vore que l´Església, com va fer Jesús, ha de mirar la misèria humana amb compassió i tendresa, sense condemnes, sense exclusions, sense judicis. I és que, com diu el papa Francesc a propòsit d´aquest fragment de l´Evangeli, "la misèria del pecat ha estat revestida per la misericòrdia de l´amor". Amb la seua mirada, Jesús (i així ho ha de fer també l´Església) ajudà aquella dona "a mirar el futur amb esperança". Per això, com remarca el papa, "el perdó és el signe més visible de l´amor del Pare". I és que la misericòrdia és "l´acte de gratuïtat del Pare", ja que és "un amor incondicional i immerescut".

La misericòrdia, com ens diu el papa Francesc en aquesta Carta Apostòlica, "és l´acció concreta de l´amor, que perdonant transforma i canvia la vida".

Al llarg de la Sagrada Escriptura, la misericòrdia es manifesta com l´atribut de Déu de moltes maneres i en diverses ocasions (Ex 34:6, ) i és aquesta misericòrdia la que Déu concedeix per sempre (Ps 136).
És evident que la misericòrdia de Déu "suscita alegria", ja que amb ella "el cor s´obri a l´esperança d´una vida nova".

Si bé "el futur sembla estar en mans de la incertesa", en una cultura "dominada per la tècnica", que multiplica "les formes de tristesa i de soledat en la que viuen les persones", la misericòrdia de Déu obri en nosaltres un horitzó d´esperança. Per això el papa demana que en l´Església hi hagen "testimonis d´esperança i de l´autèntica alegria".

El papa, que ens convida al goig, com ho va fer Sant Pau (Fl 4:4 i 1Te 5:16), ens demana que davant la mirada amorosa de Déu, "no restem indiferents", pel fet que "ella canvia la vida" dels creients.

El papa ens encoratja a celebrar la misericòrdia de Déu en els sagraments de la reconciliació i de la unció dels malalts, que són sagrament de perdó i per tant de curació. Concretament, el papa demana als ministres d´aquests sagraments, que "siguen acollidors de tothom, testimonis de la tendresa paterna i sol·lícits a ajudar" els qui demanen la reconciliació. I és que "no hi ha cap pecat que la misericòrdia de Déu no puga destruir".

El papa insisteix en aquest text en la missió de consol que l´Església ha de tindre amb la fragilitat humana, ja que "la misericòrdia de Déu té també el rostre de la consolació" (Is 40:1).

El papa ens demana que com a creients en Jesús, "no ens deixem robar l´esperança que prové de la fe en el Senyor Ressuscitat" i que la "porta de la misericòrdia del nostre cor, estiga sempre oberta", per així "desterrar la indiferència i la hipocresia". Finalment, en aquesta Carta Apostòlica el papa institueix en tota l´Església, el diumenge XXXIII de l´any litúrgic, la Jornada Mundial dels Pobres.

Amb aquest text, el papa ens convida a viure el perdó dels uns als altres, i a fer-ho amb alegria, escoltant més que parlant, perdonant sense condemnar i acollint sense excloure ningú.

dimecres, 30 de novembre de 2016

L'Abat valencià Càndid Albalat (LEVANTE-EMV, 30/11/2016)


Del 18 al 26 de novembre he tingut el goig d´acompanyar els monjos de Viaceli en els exercicis espirituals. Com en altres monestirs que he visitat, també en aquesta abadia càntabra he trobat uns monjos valencians, concretament el Germà Rafael Mira, nascut a Almoradí i el Germà Pepe Bermell, de València.
El G. Rafael Mira Franco nasqué a Almoradí el 1934 i després de passar pel Seminari d´Oriola, el 1962 ingressà en aquesta abadia cistercenca situada en la vila de Cóbreces, en la costa del Cantàbric, entre les poblacions de Santillana del Mar i Comillas. De mirada amable i d´aspecte somrient, el G. Rafael Mira em comentà que en el seu baptisme els seus familiars li digueren al capellà: "Échele bastante agua para que salga buen cristiano". El H. Rafael, a qui de menut, com em va dir ell mateix, l´anomenaven Rafaelito, viu a Viaceli entregat a la pregària i a la vida fraterna. Per la seua part, el G. Pepe Bermell nasqué a València, al carrer Sant Vicent, al costat, com em digué, del cine Olympia.
La abadia de Viaceli, que és una fundació del monestir francès de Santa Maria del Desert, començà la seua vida el 1909 amb el Breu d´Erecció Canònica del papa Sant Pius X. Va ser el 1912 quan un grup de monjos, amb el P. Manuel Fleché com a superior, varen fer el vot d´estabilitat, començant d´aquesta manera la vida monàstica cistercenca a Cantàbria.




L´origen d´aquesta abadia va tindre com mentor al monjo valencià, P. Càndid Albalat Puigcerver, abat de Santa Maria del Desert, i nascut a Xàtiva, que va ser el qui acceptà el llegat dels germans Manuel, Antonio i Valentín Quirós, per a fundar un monestir, amb la missió de dirigir un Institut Agrícola per a formar els jóvens d´aquella zona en les tasques del camp. Va ser l´any 1904 quan començà la construcció de l´Institut i el 1906 l´església i el monestir per als monjos. El 1920 el monestir va ser erigit en priorat i en 1926, en abadia, de la que el P. Manuel Fleché va ser el seu primer abat. El 1936 diversos monjos d´aquest monestir van sofrir el martiri per la seua fe en Jesús, entre ells els valencians P. Vicent Pastor Garrido, nascut a València el 1905, i el P. Joan Baptista Ferrís Llopis, nascut a Algemesí, també el 1905.

El P. Càndid Albalat Puigcerver va nàixer a Xàtiva el 3 d´octubre de 1854. Com que degut a la Desamortització de Mendizàbal no hi havia possibilitat d´entrar en una congregació religiosa, el jove Albalat es va dirigir a l´abadia francesa de Santa Maria del Desert, on va arribar l´11 de juliol de 1870, dia de Sant Benet. Càndid Albalat va ser escollit abat el 19 de setembre de 1881. Va morir el 17 d´agost de 1915.
Els monjos cistercencs de Viaceli són, enmig de la societat, testimonis d´esperança i de fraternitat, de comunió i de reconciliació. Aquests monjos amb els que he conviscut una setmana llarga, són sentinelles en la nit, ja que per mitjà de la pregària anuncien la llum del nou dia. Els monjos de Viaceli, com el G. Rafael Mira i el G. Pepe Bermell, són testimonis de la gratuïtat de l´amor de Deu i artesans de pau i d´alegria. I és que el monestir és un lloc d´espera i de recerca de Deu. Per això aquests monjos busquen Deu en la simplicitat, la sobrietat i la senzillesa de vida, per mitjà de la pregària, que és el centre de la vida comunitària, i del treball, així com també en l´acolliment fratern dels hostes.

Com va dir Ambrosio Southey, "l´amor incomprensible amb el qual Déu ens estima gratuïtament, està en l´arrel de la vida monàstica". I per això mateix "la vida monàstica és en l´Església, un testimoni de la gratuïtat de l´amor".

La vida fraterna que he pogut conèixer a Viaceli, és una imatge de l´amor trinitari de Déu. I és que en un clima de silenci, cada monjo de Viaceli s´obri als altres germans des del cor, i per això, aquests hòmens de Déu són capaços de percebre millor, la tristesa d´una actitud o l´alegria d´una mirada.

Des de les Vigílies, a las 4,30 del matí, en el cor de la nit, fins les Completes, a las 9 de la nit, passant per les pregàries de Laudes i l´Eucaristia, Tèrcia, Sexta, Nona i Vespres, els monjos de Viaceli s´uneixen a l´acció de gràcies de l´Església en la litúrgia que celebren amb goig. A més, la Lectio Divina o lectura orant de la Paraula de Déu que arriba al cor, va impregnant aquests hòmens que, en comunitat, viuen units en la lloança a Déu. Els àpats en silenci, escoltant un text apropiat que alimenta l´esperit, fa que aquests monjos visquen atents a Déu i també als problemes i a les esperances del nostre món.

El treball a l´hostatgeria, acollint els hostes i el que aquests monjos realitzen en la fabricació de formatge, d´una manera artesanal, fa d´aquests hòmens, sentinelles en la nit i buscadors de Déu.

La abadia de Viaceli, en 1930, va donar vida monàstica a l´històric monestir de Santa Maria de Huerta, en Castella Lleó i el 1966 al de Sobrado de los Monjes, en Galícia. I encara, el 1987, aquests monjos varen fer una fundació a la República Dominicana.

Utilitzant una idea del monjo Thomas Merton, l´aba actual de Viaceli, el P. Alejandro Castro, ha escrit que "allò que se´ns demana actualment als monjos, no és tant parlar de Crist, com deixar que Ell visca en nosaltres, per tal que la gent puga trobar-lo sentint com viu en nosaltres".

Conèixer Viaceli i passar uns dies amb aquests monjos cistercencs ha estat per a mi una gràcia, ja que he pogut compartir amb ells la pregària, el silenci i la fraternitat en una comunitat d´hòmens de Déu.

diumenge, 27 de novembre de 2016

La formació dels capellans estrangers (VILAWEB/ONTINYENT, 18/11/2016)

L’Església del País Valencià, des de fa segles (tot i que amb honroses excepcions), ha marginat i menyspreat constantment la llengua dels valencians. Bisbes, preveres i religioses han utilitzat sempre el castellà com a llengua de culte i d’evangelització, com si el valencià no existira.

Per això m’ha alegrat saber que en l’Assemblea Diocesana del dissabte 15 d’octubre, que reuní a la catedral de València 1.500 persones, una de les propostes aprovades, la 107, demanà la necessària valencianització de l’Església Diocesana. Aquesta proposta apostava per ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització’, i la necessitat de ‘l’edició dels llibres litúrgics en valencià’. Cal recordar que la traducció del Missal Romà ja la va fer fa uns anys l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i que aquesta traducció està ‘oblidada’ o ‘segrestada’ en algun calaix del palau arquebisbal de València. I és que la valencianització de la nostra Església, com deia J. L. Ferrando (Religión Digital 22 d’octubre de 2016), ‘és l’assignatura pendent de la nostra Església’. Per això, només apostant pel valencià a la litúrgia, farem realitat, com deia J. L. Ferrando, ‘una Església més valenciana’.

Ara, la Delegació Episcopal per als capellans de l’Arquebisbat de València té una ocasió propícia per aplicar la proposta 107, aprovada per l’Assemblea Diocesana de fa un mes. Aquesta Delegació ha programat unes jornades d’acollida i de formació per als capellans estrangers que tenen una missió pastoral a la nostra diòcesi. Aquest curs, que tindrà lloc a la casa d’exercicis d’Alaquàs els dies 23 al 26, inclourà una sèrie de conferències amb títols com: ‘La mirada al mundo y a nosotros con los ojos de Cristo’, ‘En la intimidad con Cristo’, ‘La fraternidad sacerdotal’, o ‘La misión del ministro ordenado’, temes ben actuals tots ells, que ajudaran els 80 preveres estrangers que hi ha a la nostra diòcesi a aprofundir el ministeri presbiteral i el seu servei a les comunitats cristianes.

Aquest programa, tan interessant, és tan vàlid per al bisbat de València com per al de Màlaga o el de Burgos, ja que els temes que es tractaran no presenten cap relació amb la realitat pròpia i específica de la diòcesi de València, que té com a llengua, el valencià. Els 80 preveres estrangers amb missió pastoral a la nostra diòcesi, provinents de Colòmbia, Perú, Mèxic, Ruanda o Guinea Equatorial, haurien de tindre també un coneixement de la cultura del nostre País, ja que les comunitats cristianes que serveixen tenen una llengua pròpia, a més del castellà.

Si la proposta 107, aprovada per l’Assemblea Diocesana, apostava per ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia’ per tal de valencianitzar la nostra Església diocesana, els capellans estrangers que passen un temps al nostre bisbat també haurien de tindre unes nocions de la llengua i de la cultura de les comunitats que serveixen pastoralment. Pel contrari, sense conèixer la realitat cultural i lingüística del País Valencià, aquests capellans no entendran la necessitat d’una inculturació, ni que siga temporal, en la tasca de servei a l’Evangeli, entre els valencians.

Els bisbes i els preveres valencians haurien de recordar les paraules del papa Joan XXIII, el 13 de novembre de 1960, quan al final de la missa eslavo-bizantina digué: ‘Cap bellesa és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia’ (AAS 52).
També la litúrgia en valencià expressa la bellesa de la fe dels cristians que volem ser cristians sense deixar de ser valencians.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

'La paraula és l'home' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIà, 25/11/2016)

Aquest era el títol d’un article de Joan Fuster, de 1984, on l’escriptor de Sueca feia una reflexió a partir d’aquesta dita que mon pare li havia contat: “De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta me’n torno”. Fuster escrivia: “Sempre s’ha dit que la paraula és l’home. O siga: un home de paraula ha estat tradicionalment, algú que manté els seus compromisos pactats de viva veu. El fet pertany a la mitologia jurídica del món rural. Ara: el món és dels espavilats i els tractes, sovint s’evaporen. Basta llegir el diari per comprovar que el nostre mite rural de la “paraula és l’home”, avui més que mai és una fal·làcia. Ni que siga davant el notari. Si no me está a cuenta, me’n torno”.

He recordat aquest text de Fuster degut al debat d’investidura del Sr. Rajoy i als malabarismes que ha hagut de fer el PSOE per justificar la seua abstenció. Passar del “No es no” a l’abstenció, és difícil d’explicar. Sobretot per les promeses electorals del PSOE de no fer mai president el Sr. Rajoy.

Només cal que fem una miqueta de memòria: l’11 de juliol d’aquest any, el Sr. Antonio Hernando, portantveu del PSOE al Congrés dels Diputats, deia en una entrevista a una mitjà de comunicació: “No nos vamos a abstener en la investidura de Mariano Rajoy. No, en la primera votación y no, en la segunda votación. Nadie le puede pedir al Partido Socialista que nos abstengamos, porqué estaríamos traicionando la confianza a nuestros cinco millones y medio de ciudadanos que han depositado su confianza en el Partido Socialista y perderíamos además nuestra credibilidad y no estamos dispuestos a hacerlo”.

Què ha passat després? Que de negar la possibilitat d’una abstenció, han acabat abstenint-se. Però davant aquest embolic amb el trencament de la paraula donada pel PSOE, tothom ha destacat el discurs del diputat d’ERC, Gabriel Rufian, tot i que el que va dir el Sr. Rufian sobre la traïció del PSOE als seus electors, ho havia dit tres mesos i mig abans el Sr. Antonio Hernando. Per això, ¿la paraula és l’home?
 

Per altra part, els qui s’han escandalitzat de les paraules del Sr. Rufian sobre la traïció del PSOE als seus votants, caldria que feren memòria. El Sr. Rajoy, l’11 de maig de 2005, en un debat sobre el “estado de la Nación”, va acusar el Sr. Rodríguez Zapatero de “traicionar a los muertos y permitir que ETA recupere las posiciones que ocupaba antes de su aislamiento”. També l’alcalde d’Algesires i actual senador pel PP, José Ignacio Landaluce, deia a Cadis el setembre de 2015, que el PSOE, i més concretament l’exministre Miguel Ángel Moratinos, era un “traidor” als interessos del Camp de Gibraltar. El mateix Sr. Landaluce deia el juliol de 2014, que “quien ayuda y apoya” a Picardo, ministre principal de Gibraltar, és un “traidor”, referint-se als diputats del PNB, d’ERC i d’Izquierda Plural, que es van reunir amb el Sr. Picardo. I encara, l’abril de 2014, va ser el PSOE d’Andalusia qui va dir que el president del PP-A, Juan Manuel Moreno, era un “traidor” a Andalusia i “a los intereses de los andaluces”. Per tant, els qui s’han escandalitzat de les paraules del Sr. Rufian (el PP i el PSOE) caldria que feren memòria de les seues desqualificacions.
 


Els polítics haurien de recordar que l’Evangeli ens exhorta, una i una altra vegada, a la veritat: “Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne”. (Mt 5:27) I també: “Sabeu que es va dir als antics: No jures en fals, sinó compleix els teus juraments”(Mt 5:23)

Per la seua banda, Sant Pau exhorta així les primeres comunitats cristianes: “abandoneu la mentida, digueu cadascú la veritat” (Ef 4:25). I: “No vos mentiu els uns als altres” (Col 3:9)

El llibre dels Proverbis diu, encara: “El Senyor detesta els llavis falsos” (12:22) i l’Eclesiàstic: “És una taca greu en l’home la mentida” (20:24) i també: “No vulgues mentir de cap manera, que no en pot eixir res de bo” (7:13)

La credibilitat dels polítics, de tots els polítics, ha de fonamentar-se en la veritat, no en les mentides! Per això em pregunte si al segle XXI, i sobretot entre els polítics, ¿la paraula és l’home, o “si no me está a cuenta me’n torno”? Que és el que ha fet el PSOE.

divendres, 25 de novembre de 2016

L'Any Sant de la Misericòrdia (LEVANTE-EMV, 13/11/2016)

En un article de premsa titulat, "El monjo, el rei i la muntanya de fem", el periodista valencià David Miró contava una anècdota d´un monjo de Poblet que, fa uns anys, quan el seu abat li va preguntar què li havia semblat poder donar la mà i saludar el rei d´Espanya, aquest monjo li va respondre: "Sóc el mateix que de menut va caure dins d´una muntanya de fem". El monjo cistercenc, fra Marc, volia deixar clar que tothom és igual davant Déu i que la millor manera de tindre aquesta visió fraterna, dels uns envers els altres i filial, en relació a Déu és, amb humilitat, mirant els peus de l´interlocutor. I és que com deia el P. Abat Josep Mª Soler, "la misericòrdia és l´amor tendre de Déu que s´abaixa fins a la nostra misèria". Per això acollir la misericòrdia "significa ser conscient de la pròpia feblesa, de la pròpia incoherència, del propi pecat".

He recordat aquesta anècdota pel fet que l´Any de la Misericòrdia, que acaba a totes les diòcesis aquest diumenge 13 de novembre, ha estat una oportunitat per mirar-nos i mirar els altres amb el cor, sense altiveses ni supèrbia, i d´aquesta manera acollir l´amor i la misericòrdia del Déu Abbà.

Aquest Any de la Misericòrdia, i també a la nostra diòcesi el Jubileu del Sant Calze, ha estat una oportunitat per fer de la nostra Església una escola per aprendre a crear espais de proximitat, de comprensió i de comunió, ja que per damunt de fracassos i de caigudes, el Senyor és capaç de curar els cors ferits.
L´Any de la Misericòrdia ha estat un temps per descobrir que darrere de cada persona hi ha amagat un anhel de novetat a favor del bé.



L´Any de la Misericòrdia ens ha permès vore que la frustració mai no és més forta que l´esperança i que la mort mai no és més forta que la vida.

L´Any de la Misericòrdia ens ha encoratjat a ser artesans de perdó i d´esperança, capaços de sembrar llavors de comunió, d´alegria i de pau.

L´Any de la Misericòrdia ens ha ajudat a esdevenir pelegrins per obrir nous camins d´encontre fratern.
En aquest Any de la Misericòrdia hem començat a fer una Església més oberta i més esperançada, fonamentada no en regles i normes, en codis i càstigs, sinó en el goig del compartir la vida i la fe i en el servei dels uns als altres.

Aquest Any Sant ens ha fet forts en la debilitat, generosos en la pobresa, joiosos en el dolor
L´Any de la Misericòrdia ens ha fet compartir la tendresa del cor i l´alegria de la fraternitat. I també el goig del perdó, que ens renova i ens fa més forts i més humans.

Aquest any hem après a eixugar les llàgrimes dels qui ploren, quan veiem que molta gent pròxima a nosaltres, només té el pa del dolor i el vi de l´angoixa.

També hem après a il·luminar amb la llum nova de Pasqua les foscors de tots aquells que viuen en la soledat i en les pors que ens ofeguen. I a posar pau i consol allà on la desesperació aixafa els cors dels més dèbils, per tal d´esdevenir així, testimonis de llibertat i d´alliberament.

I quan la mort ens envolte, l´Any de la Misericòrdia ens ensenyarà a pressentir ja, en aquell moment final, l´albada de Pasqua i l´abraçada del Pare.

L´Any Jubilar de la Misericòrdia ha estat un temps de gràcia, de festa i de conversió, de compromís per la justícia i de perdó, de servei i de sol·licitud pels més pobres i d´alegria. Ara cal continuar en la nostra Església Diocesana, en les parròquies, les institucions pastorals, grups eclesials i en la nostra vida personal aquestes actituds que en aquest Any Sant hem renovat.

Tant de bo que aquest Any Sant haja estat per a nosaltres, com deia el papa Francesc en l´obertura d´aquest Jubileu, "un do de gràcia", per tal de descobrir "la profunditat de la misericòrdia del Pare que ens acull a tots en una trobada personal".

diumenge, 20 de novembre de 2016

El papa Francesc i Donald Trump (VILAWEB/ONTINYENT, 16/11/2016)


L´elecció de Donald Trump com a nou president dels EEUU, posa sobre la taula tota una sèrie de problemes i conseqüències que poden afectar sobretot els més pobres de la societat americana.
En una entrevista del passat dia 7, que Eugenio Scalfari, fundador del diari italià La Repubblica, li fa fer al papa, Francesc deia comprendre "el sofriment que" Donald Trump "pot causar als pobres i als exclosos". En aqueta entrevista, el papa mostrava la seua preocupació pels immigrants, als quals el nou president americà ja ha amenaçat que els expulsara si no tenen els papers en regla. Cal recordar a més, que entre els EEUU i Mèxic hi ha un mur de més de mil quilòmetres i que l´actitud de Trump amb els immigrants és pràcticament xenòfoba, ja que el nou president dels EEUU va dir que Mèxic enviava a Amèrica del Nord, violadors, lladres i gent que ell qualificava com a "escòria".

En aquesta entrevista, el papa va posar com a exemple d´un món diferent al que té en ment Trump, Jesús de Natzaret, que "parlà d´una societat en la que els pobres, els dèbils i els marginats podrien decidir. No els demagogs, no Barrabàs", afegí el papa. Per això Francesc, preocupat per la política que pot impulsar el president Trump, digué que precisament "són els pobres els qui han d´ajudar a aconseguir la igualtat i la llibertat".

El papa, que també ha denunciat diverses vegades la idolatria de les riqueses, deia en aquesta entrevista que "el diner està contra els pobres, a més de contra els immigrants i els refugiats". I Francesc afegia encara: "Hem de tirar a terra els murs i construir ponts que ens ajuden a disminuir les desigualtats i a augmentar la llibertat, el benestar i els drets de les persones", perquè "a més drets, més llibertat", concloïa el papa.

Quan Scalfari li digué al papa Bergoglio que per les seues respostes seria qualificat de comunista, Francesc respongué: "Comunista? Moltes vegades m´ho han dit, però són els comunistes que pensen com a cristians".
Certament que el papa entén el sofriment que la política de Trump pot causar als pobres. I és que el nou president dels EEUU, a més del tracte que pot donar als immigrants il·legals, també ha defensat la idea absurda de que el canvi climàtic és un engany, que segons ell, ha estat perpetrat pels xinesos. Per això una de les primeres mesures que va anunciar Trump, era retirar els EEUU de l´Acord de París que van firmar l´any passat 175 països.



Una altra mesura que pot anar contra els més pobres, podria ser la de revocar una bona part de la reforma sanitària del govern d´Obama, i que afectaria 20 milions de persones que han aconseguit uns drets sanitaris per mitjà d´aquesta llei.

Un altra amenaça de Trump, i que de ben segur preocupa al papa, que sempre ha defensat els Drets Humans, és la d´utilitzar mètodes violents en els interrogatoris a persones detingudes acusades de terrorisme. També el racisme d´aquest personatge és preocupant, ja que considera les persones de color més violentes que la comunitat blanca.

En contraposició a les polítiques que pot impulsar Donald Trump, el papa ha defensat sempre "una visió humanista de l´economia que faça possible la participació, més i millor, de les persones", així com també evitar "l´elitisme" i treballar per "eradicar la pobresa". Per al papa Francesc, com digué als dirigent polítics el 27 de juliol de 2013, ara, igual que en el temps del profeta Amós, "els crits que demanen justícia, continuen encara hui".

La preocupació del papa per la pau, també hauria de fer reaccionar el govern espanyol, per la seua política armamentística, amb una indústria bèl·lica que mata, ja que recentment el govern del Sr. Rajoy va autoritzar la venda massiva de munició d´Artilleria a Aràbia Saudita (per valor de 40 milions d´euros) en vigílies del viatge del rei Felip VI, a un país que fa uns mesos va executar 47 persones (El País 10 de novembre de 2016).

Que prenguen nota els governs dels presidents Trump i Rajoy, ja que la visió del papa per al nostre món no és la de la xenofòbia, ni la d´una societat racista o bèl·lica.

dimarts, 15 de novembre de 2016

El papa demana perdó als pobres, LEVANTE-EMV, 15/11/2016)


El divendres 11 de novembre, el papa Francesc va rebre en audiència a l´aula Pau VIè, milers de pobres, persones que viuen al carrer en una situació de fragilitat. Precisament va ser l´11 de novembre quan celebràvem la festa de Sant Martí, aquell jove que quan encara no havia estat batejat, en vore un pobre que passava fred, sol·lícit per la necessitat d´aquell home, li va donar la meitat de la seua capa per tal que s´abrigara.

En aquest acte, el papa Francesc va voler demanar perdó als pobres per la indiferència de molts cristians, davant les necessitats dels qui pateixen. El papa va començar per demanar perdó als pobres, per ell mateix, per si "he dit coses que els han ofès o si no he dit coses que hauria d´haver dit".

En un discurs improvisat en espanyol, el papa també demanà perdó als pobres "en nom dels cristians que no són capaços de llegir els Evangelis" i que per això mateix no saben descobrir la pobresa en aquest llibre. El papa també demanà perdó "en nom dels cristians, que davant un pobre o una situació de pobresa miren cap a una altre lloc".
Per al papa Francesc, el perdó dels pobres per a tants cristians que som insensibles al sofriment de la humanitat, és "com aigua beneïda que ens netejarà, per ajudar-nos a tornar a creure que al cor de l´Evangeli hi ha la pobresa", i així descobrir en aquestes persones el mateix Crist.

En aquest acte organitzat per l´associació "Germà" i per la comunitat de Sant Egidi, el papa convidà aquelles persones que viuen en la més extrema fragilitat, a somiar "que el món pot canviar", gràcies a una sembra "que naix del cor".

El papa Francesc sempre ha estat molt sensibilitzat per les diverses formes de pobresa. Per això el 8 de maig de 2011 a la ciutat de Rosario, comentant el fragment dels deixebles d´Emaús (Lc 24:13-35), i la paràbola del bon samarità (Lc 10:30-37) en la missa de clausura del Congrés Nacional de Doctrina Social de l´Església, el cardenal Bergoglio animava els cristians a no construir una "Església amb por, tancada en el cenacle", sinó a ser una "Església solidària que s´anima a baixar de Jerusalem a Emaús". El papa demanava que "l´Església s´acostara als més pobres" per "curar-los", per "acollir-los".

Els cristians, com ens va recordar el papa el 8 de maig de 2013, "hem de tocar la carn de Crist en els humils, en els pobres, en els malalts". Només acollint els qui passen necessitat, podrem acollir Crist, el Senyor. Per això el 5 de juny de 2013, el papa denuncià la "cultura que descarta" les persones, quan molts hòmens i dones "són sacrificats als ídols del benefici i del consum". Davant d´aquest drama, el papa ens demana "donar veu al crit dels pobres perquè no siguen abandonats a les lleis de l´economia" (14 de juny de 2013).
En sintonia amb el capítol 25 de l´Evangeli de Sant Mateu, el papa ens feia vore que només podrem "trobar el Déu viu", si "besem les ferides de Jesús en els nostres germans pobres, malalts o a la presó" (3 de juliol de 2013).

La petició de perdó que el papa ha fet als pobres, ens compromet, com a cristians, a vore en ells, el mateix Jesús. I per tant a acollir-los i ajudar-los per tal que puguen eixir de la seua situació de pobresa. Només així farem un món millor, més fratern, més just i més solidari.

Comunidad Valenciana? (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 14/11/2016)

A mesura que passa el temps, un any llarg després de formar-se el Govern del Botànic, la major part dels polítics valencians (del PP i de C’s ja ho sabíem prou) encara continuen parlant, per referir-se al nostre País, de “Comunidad Valenciana”, tot i que com a mínim, el PSPV no ha canviat el nom per PSCV i Compromís (i cal recordar-ho perquè cada vegada ho utilitzen menys) va nàixer com a Compromís pel País Valencià. Què se n’ha fet del País Valencià?

Si amb el PP, gràcies al Sr. Emilio Attard, va nàixer la “imbecilidad” (i l’expressió no és meua sinó que és del mateix Sr. Attard) de “Comunidad Valenciana”, per què continuem amb aquest terme ambigu i sense sentit? On és el País Valencià que durant la Transició (i abans i tot) era el crit dels demòcrates i dels valencianistes?

El 18 de febrer de 2012 mon pare va escriure un article sobre el terme País Valencià, una expressió que no té quatre dies, i que el Govern de la Generalitat, amb el PP va arraconar i que l’actual Govern ha oblidat gairebé del tot. Ens hem d’anomenar asèpticament “Comunidad Valenciana”? No cal recuperar el nom històric de País Valencià? Hem de conformar-nos a ser coneguts amb un nom tan ridícul com “Comunidad”?


En aquell Estatut rebaixat per obra i gràcia dels Srs. Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell, amb l’aquiescència del PP i també d’un PSPV cada vegada amb menys consciència de País, va quedar arraconat i gairebé proscrit el nom de País Valencià. Un nom que, en l’actualitat també ha estat congelat pel Govern de la Generalitat. Es pensaven (i alguns polítics encara continuen pensant-ho) que utilitzant el terme “Comunidad” o cantant el “Para ofrendar”, anaven a guanyar vots per la dreta. I això no crec que passe! Per això continuen, ara com abans, amb la cançoneta de la “Comunidad”.

L’última acció de la Generalitat, la més recent, en contra del terme País Valencià, ha estat l’obligatorietat per part del Consell, a que “Comunitat Valenciana” siga la marca per a la campanya turística. I és que el Consell regularà en la nova llei que el nom de l’autonomia, l’asèptic terme de “Comunitat Valenciana”, siga la marca obligatòria en les promocions que facen les diputacions. “Comunitat”, com en els millors temps del PP.  
 

Com deia en aquestes mateixes pàgines Salvador Sendra, som unPaís sense nom, o amb un nom que no és el nostre. I com deia també Josan Morillas en un article seu, també a La Veu, el terme “Comunidad” ens recorda la corrupció.

Sí que anem bé amb l’amnèsia del Govern de la Generalitat, que oblida un nom històric i reivindicatiu en la lluita per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia per al País Valencià. No estem per la memòria històrica? Doncs, això mateix pel que fa al nom del nostre País. O bé cal oblidar o enterrar el nom de País Valencià?

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT