dijous, 30 de març de 2017

Benvolgut amic Paco (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 30/03/2017)

Te n’has anat, benvolgut Paco, discretament, tal i com vas viure sempre. L’última vegada que ens vam veure va ser l’11 de setembre de 2011, quan vas vindre a l’Alcúdia per concelebrar en la meua primera missa com a prevere al meu poble. Abans, el 17 de juliol de 2011, a la catedral de València, em vas rebre, amb uns novicis de Montserrat, fent-nos de cicerone. Els novicis van quedar admirats de la teua simpatia i alhora també de la teua saviesa en mostrar-nos la seu. La teua bondat, la teua senzillesa i el teu esperit eclesial, i alhora valencianista, eren un exemple per a tots els qui et coneixíem.

Jo et vaig conèixer els anys seixanta a Xàtiva, on mon pare era professor de l’institut Josep de Ribera i on tu vas ser el capellà del centre. La teua cara rodona i el teu somriure obert i confiat feien de tu un home acollidor i afable. El teu bon humor, la teua ironia innocent i tan plena de gràcia, feia que descobrírem en tu un home bo de veritat, apassionat per l’Evangeli i per la inculturació de la nostra Església en la terra que ha de servir.


Vas vindre sovint a Montserrat, on teníem llargues converses i on jo aprenia, mentre t’escoltava, de la teua saviesa. M’havies contat mes d’una vegada com l’agost de l’any 1956, quan estaves destinat de prevere a Xàtiva, vas tindre la idea de convertir el museu de l’Almodí en un referent del nacionalisme. Per això vas ser tu qui vas comentar al director del museu, Carles Sarthou Carreres, que la pintura del rei Borbó, Felip V, flagell dels xativins penjada en aquell lloc, i que era obra del pintor Josep Amorós, s’hauria de penjar cap per avall, com a penitència pel càstig infligit a Xàtiva. I vas ser tu mateix, i això cal recordar-ho ara, que vas pujar dalt una cadira i canviares la posició de la pintura, que posares cap per avall com encara hui la podem veure.

Benvolgut Paco: recorde que uns dies després de la mort de mon pare vas escriure un article a Levante-EMV (5 de juny de 2012) que, elogiant la vida del teu amic i company de l’institut de Xàtiva, vas titular: ‘Bueno, sencillo y feliz’. Puc dir que també tu, com mon pare, vas ser un home bo de veritat, ja que portaves al cor el manament de l’amor que ens va deixar Jesús com a testament. Vas ser també un home senzill, lliure d’ínfules i allunyat d’ambicions i de desig de fer carrera. Vas ser, com ens ha recordat el papa Francesc, un pastor “amb olor d’ovella”, enemic dels ascensos i d’escalar llocs importants. I vas ser també un home feliç. Creies en una Església oberta a la societat, no una Església elitista, només per als purs. Creies en una Església samaritana, que és al costat dels qui sofrien, una Església propera a la gent, que batega amb el sofriment i les esperances dels qui sofrien i dels qui esperaven. Vas ser un home feliç perquè vas fer del teu ministeri un servei a favor de l’Evangeli i dels hòmens i les dones de la nostra terra.

Benvolgut Paco: després del teu pas per les parròquies que vas servir, puc dir que tots els qui et vam conèixer ens sentim plens de goig per la teua vida i pel teu ministeri presbiteral, fet des de la senzillesa, la bondat i l’alegria. I el bon humor, que va ser sempre un tret característic de la teua vida. Vas ser un home ple de bonhomia i d’alegria. I això ho vas saber transmetre als qui vam compartir amb tu la fe, els ideals per un país més lliure i el servei a la nostra Església,

Sé que en rebre’t el Pare, amb els braços oberts, hauràs portat al cel la nostra llengua, una llengua per la qual tu vas treballar perquè entrara a l’Església. Des del si de Déu, sé que portaràs en el teu cor la nostra diòcesi i que pregaràs perquè els nostres capellans arriben a introduir el valencià a la litúrgia.

dimarts, 28 de març de 2017

La missa a la 2 de TVE, (Vilaweb/Ontinyent, 28/03/2017)

Una proposta d’Unidos Podemos pretén suprimir la retransmissió de la missa a la 2 de TVE. La raó per la qual el sr. Pablo Iglesias vol eliminar aquesta missa és perquè, segons ell, la televisió pública ha de mostrar els valors d’un estat laic. El sr. Iglesias digué en unes declaracions: ‘A mi me parece que las televisiones públicas tienen que estar para emitir contenidos culturales, contenidos que defiendan la diversidad y la educación sexual’.

Segons les dades d’Hisenda, 7.347.612 contribuents van marcar la X a la declaració de l’últim exercici per dedicar a l’Església el 0,7% dels seus impostos. I com que els nostres impostos que paguem van a Hisenda, la televisió ha de respectar la diversidad de la societat, com deia el sr. Iglesias. També la dels qui som catòlics, protestants, musulmans o jueus, que són les quatre grans confessions que hi ha a l’Estat espanyol.

El respecte a la pluralitat fa que al costat del futbol, dels concerts de música clàssica o de rock, dels concursos, dels informatius i de les pel·lícules, del bàsquet, dels bous o de la Fórmula 1, també els programes de contingut religiós hagen de tindre cabuda a la televisió que paguem entre tots. També els catòlics.

Per altra part, l’Estat espanyol és un estat aconfessional, no laic, i per tant no té sentit un laïcisme que anul·le o segreste els sentiments i les manifestacions religioses, tant públiques com privades.
No crec que l’Estat tinga el futbol com a dogma ni que agrade a tothom, i tenim futbol cada setmana. Ni tampoc que el bàsquet siga obligatori, i també tenim bàsquet. O bous, o natació i Fórmula 1.
Un Estat aconfessional ha de reconèixer i protegir el dret humà fonamental de la llibertat religiosa, un dret vinculat a la dignitat de la persona, tal com queda consagrat a la Declaració Universal dels Drets Humans, al Pacte Internacional de Drets Civils i polítics i al Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals.

Per això l’Estat ha de garantir i protegir la llibertat de pensament i de religió dels ciutadans, sense que aquests hagen de patir cap tipus de coerció ni discriminació per aquest motiu. L’Estat ha de defendre la llibertat dels ciutadans a manifestar una religió (o a no manifestar-ne cap) individualment i col·lectiva, en públic i en privat i per això ha de mantenir una relació de neutralitat amb les diferents creences religioses presents en la societat, sense anul·lar la diversitat religiosa. D’ací que l’Administració ha de fer possible la col·laboració respectuosa (també als mitjans de comunicació) per afavorir l’exercici individual i col·lectiu d’aquest dret a la llibertat religiosa. Separació entre Església i Estat sí, però també col·laboració. Així és com hi haurà una presència equilibrada i adient del fet religiós en els mitjans de comunicació públics. Com la trobem, aquesta presència, al carrer.
Si el futbol és present a la televisió (i no a tothom li agrada aquest esport) o la natació o la Fórmula 1, la diversitat i la pluralitat de la societat també demana que es respecte el dret dels catòlics (i dels musulmans, dels jueus i dels protestants) a tindre uns espais religiosos a la televisió.


El sr. Iglesias (que no sé si per les seues idees arribarà a canviar-se el cognom) hauria de superar postures sectàries respecte al fet religiós i promoure una societat oberta i respectuosa en la seua pluralitat de sensibilitats i de creences. Per això ens cal una Administració pública aconfessional, però respectuosa amb el dret fonamental de la llibertat religiosa, un dret que cal exercir tant en l’àmbit públic com en el privat.

On és el conflicte de la missa a la 2 de TVE, quan hi ha 168 hores setmanals de programació? I quan hi ha espais dedicats als jueus, als protestants i als musulmans? El sr. Iglesias hauria de saber que la 2 de TVE és una televisió pública, que ha d’atendre la diversitat de la nostra societat. I a més, també hauria pensar que suprimint la missa a televisió, està perjudicant el segment més fràgil de la societat: els ancians i els malalts que no poden eixir de casa i que veuen aquesta celebració cada setmana.
El sr. Iglesias hauria de solucionar els conflictes (com les lluites caïnites a Podemos) i no crear-ne de nous allà on no n’hi ha. I és que els catòlics tenim el mateix dret de veure la missa per televisió, que els aficionats del Barça o del València de veure els seus equips.

Com deia ben encertadament l’amic i periodista Emili Piera en un article seu a Levante-EMV (18 de març), ‘no és bo actuar amb hostilitat contra la religió, i no només per prudència sinó per respecte’. I és que com deia aquest periodista, ‘aquesta missa encara té un paper per a una part xicoteta, però significativa, de la població’.

diumenge, 26 de març de 2017

Populorum Progressio, (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 26/03/2017)

El 26 de març de 1967, hui fa 50 anys, el papa Pau VI va signar l’encíclica Populorum Progressio, un document social sobre el desenrotllament solidari dels pobles.

Amb un to profètic, aquest text del papa Montini consta d’un preàmbul i dues parts, amb un total de 87 capítols. Amb aquesta encíclica, Pau VI posava el desenrotllament dels pobles com el nom nou de la pau. Per això, com ha dit el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, amb aquesta encíclica Pau VI presentava la necessitat “d’una equitat en les relacions comercials i una caritat universal”, per ajudar els països més pobres.


Aquesta segona encíclica de Pau VIè, en el context de proclamació d’independència de molts països del Tercer Món, va ser una carta social, on el papa posava la qüestió del desenrotllament dels pobles com a camí per a la pau. El papa demanava als estats més avançats i més rics, una acció solidària i un compromís social amb les nacions més pobres. Es tractava de prendre consciència de les desigualtats socials que existien, per així fer possible un món més just, que portara un desenrotllament integral de cada persona i de la humanitat. Per això el papa demanava un canvi radical de les estructures socio-econòmiques i polítiques que discriminaven les persones i els pobles.  

En el preàmbul d’aquest text el papa Pau VI recordava les encícliques dels papes Lleó XIII, Pius XI i Joan XXIII sobre les qüestions socials a la llum de l’Evangeli.

En aquesta encíclica, el papa presentava les legítimes aspiracions dels hòmens pel que fa a la subsistència, a la salut o a un treball estable, per tal que la humanitat estiguera  “lliure de la misèria” (6). El papa parlava també de la colonització i el colonialisme (7) i del drama del desequilibri entre les nacions, amb l’existència de “pobles rics, amb un creixement ràpid” i pobles pobres, que “es desenrotllen lentament”. El papa posava en relleu la diferència entre aquells països que “produeixen aliments en excés” i “que falten a d’altres” (8).

El papa destacava la important tasca dels missioners enmig dels pobles menys desenrotllats, pel seu treball en “hospitals, escoles i universitats” i ja que d’aquesta manera ajudaven i protegien els més desvalguts “contra la cobdícia dels estrangers”. Un cas particular de cooperació amb els pobres, que el papa subratllava, era el del germà Carles de Foucauld i el seu “preciós diccionari de llengua tuareg” (12).

El papa posava èmfasi en la relació que hi havia entre creixement econòmic i progrés humà  (25) i per això condemnava el “liberalisme sense fre que condueix a la dictadura” i que ja va ser denunciat pel papa Pius XI com a “generador de l’imperialisme del diner” (25). D’ací que Pau VI defensava una “economia al servei de l’home”, al mateix temps que ens recordava que “un cert capitalisme ha estat causa de molts sofriments, d’injustícies i de lluites fratricides” (26).

El papa Pau VI presentava el treball com a “beneït per Déu” (27), alhora que ens recordava la seua ambivalència, ja que “el treball, perquè promet diners, convida a uns a l’egoisme i a d’altres a la revolta” (28). Per això Pau VI presentava la necessitat de “reformes urgents, transformacions audaces i profundament innovadores” (32), que ajudaren a “alliberar l’home de l’esclavitud” (34).

El papa també va tractar en aquesta encíclica social de la necessitat d’una campanya d’alfabetització (35), així com de la importància de la família (36) i de la demografia (37). De la mateixa manera defensava un “pluralisme legítim” (39) així com la necessitat d’una “promoció cultural” (40).

Un altre punt important va ser el del desenrotllament integral de l’home, que “no pot donar-se sense el desenrotllament solidari de la humanitat” (43). Per això el papa va fer una crida a la fraternitat entre els pobles (44) i a la lluita contra la fam (45), per tal que els països desenrotllats ajudaren “els països en vies de desenrotllament” (48). El papa demanava la creació d’un “Fons Mundial, amb una part de les despeses militars” (51), per solucionar el problema de la fam, la misèria, la falta d’escoles i d’hospitals i de vivendes dignes (53).

El papa també denuncià el nacionalisme insolidari (62) i el racisme (63) i demanà la creació “d’un món solidari” (64), que incloguera el “deure de l’hospitalitat” (67) i el respecte als “treballadors emigrants” (69). El papa també demanava un “diàleg de civilitzacions”, que és “creador de fraternitat” (73) per acabar així amb “les diferències econòmiques, socials i culturals entre els pobles” (76), que no fan sinó provocar “tensions i discòrdies i posen en perill la pau” (76). El papa apostava per l’esperança “en un món millor” (79) i feia una crida als catòlics (81), als cristians i als creients (82), als hòmens de bona voluntat (83), als governants (84) i als pensadors i als savis (85), per canviar les estructures del moment i fer possible un món més just.
 
Com ha dit el P. Bernabé Dalmau, “el desig d’una Església pobra i per als pobres del papa Francesc, naix de l’encíclica del papa Pau VI”, un text avançat que, ara fa 50 anys, demanava la cooperació i la solidaritat entre els pobles.

Alberto Iniesta, el 'bisbe roig' de Vallecas (VILAWEB/ONTINYENT, 25/03/2017)

Hui dia 25 tindrà lloc a Madrid, al col·legi Ciudad de los Muchachos, al carrer de Santa Marta núm. 15, un homenatge en memòria del bisbe Alberto Iniesta, que es va morir a Albacete la nit del dissabte 2 al diumenge 3 de gener de 2016.

Però qui era el bisbe Alberto Iniesta? L’anomenat pel franquisme ‘bisbe ‘roig’, va ser un dels referents dels sectors més oberts de l’Església espanyola. Per això en aquesta jornada titulada ‘Memòria i llegat d’Alberto Iniesta per a l’Església de hui’ es vol analitzar el seu testimoni com a creient, aprofundint els seus valors per tal d’afrontar el desafiament del moment present.

El bisbe Iniesta va ser un pastor senzill, un home bo, un cristià convençut i ferm, que sempre va estar al costat de la gent més compromesa en la lluita per la justícia. Bisbe auxiliar de Tarancón, Iniesta, qui ha estat l’últim de l’equip del cardenal de Borriana, va desenrotllar el seu servei episcopal en una zona conflictiva i difícil, com va ser la vicaria de Vallecas i en una època de gran tensió social i política, durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició.

Nascut a Albacete el 4 de gener de 1923, Alberto Iniesta va ser consagrat bisbe el 1972, i va ser, amb el també bisbe Ramón Echarren i el P. Martín Patino, un dels col·laboradors més pròxims del cardenal Tarancon en la missió d’aggiornamento de l’Església espanyola i d’acabar amb el nacionalcatolicisme.

Iniesta, que va presentar la renúncia com a bisbe auxiliar de Madrid el 5 d’abril de 1998, va ajudar l’Església a ‘assumir, amb mirada de fe, el pluralisme, i a acceptar-lo amb respecte i amb convicció’. Alberto Iniesta va ajudar el cardenal Tarancon a construir una ‘Església nova per a una Espanya nova’, després dels anys del Règim franquista. Per això Iniesta es va convertir en la mà dreta del cardenal de Borriana, per fer possible un ‘cristianisme de rostre humà’, que estiguera ‘per damunt de legalismes’.

Obert i dialogant, el bisbe Iniesta volia actualitzar al si de l’Església algunes postures teològiques, com per exemple ‘el concepte d’autoritat’, per tal que el ministeri episcopal i presbiteral fóra un servei i no un honor. A més, desitjava la independència de l’Església i l’Estat, i per això volia que ‘les relacions de l’Església amb els poders públics’ foren ‘molt sòbries’. Per a Iniesta, l’Esglesia s’havia de fer present en la societat sense tancar-se en un ghetto, però alhora, ‘renunciant al poder’. Iniesta estava convençut, com també hi creia el cardenal Tarancon, que una aliança amb el poder porta sempre l’Església a debilitar-se, a aburgesar-se, a instal·lar-se i a claudicar, perdent, d’aquesta manera, la força evangelitzadora.

Home d’esperit lliure, en morir el papa Pau VI el 6 d’agost de 1978, el bisbe Iniesta expressà el seu desig que el futur bisbe de Roma fóra ‘un home amb experiència religiosa’ i un creient que ‘creguera més en Jesucrist que en l’Església terrenal, molt més en les benaurances que en els Concordats’, i que visquera més ‘d’Evangeli que del Dret Canònic’. El bisbe Iniesta demanava que el nou papa fóra un ‘home amb gran sentit de poble, amb un tarannà profètic, ple de coratge i d’audàcia, no només per treballar, sinó també per lluitar per la causa de Jesucrist’, i així transmetera als cristians ‘una santa audàcia, un sant coratge i una il·limitada esperança’. El desig del bisbe Iniesta es va veure acomplert en ser elegit el cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma.



El bisbe Iniesta era partidari ‘d’afirmar i confirmar la necessitat i el propòsit de l’Església, de continuar el seu procés de renovació’, per tal que les comunitats cristianes avançaren ‘amb valor, amb esperança i amb alegria’.

Per al bisbe Iniesta, l’Església s’havia de comprometre en la ‘lluita per la justícia’, posant-se al costat dels hòmens que busquen una societat ‘més justa, més fraterna i més lliure, una societat sense classes’, ja que només així el cristianisme esdevé una ‘força alliberadora’. Durant l’etapa del papa Joan Pau II, Iniesta tenia por del triomfalisme i de la parafernàlia, dels avions especials en els viatges del papa polonès, de ‘la gent poderosa, de les catifes i els domassos, els trons’ i sobretot de la possible ‘capitalització dels viatges del papa per alguns pietosos i catòlics econòmics’.

D’Alberto Iniesta recordem sobretot el paper en l’Assemblea Conjunta bisbes-preveres, que se celebrà a Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, i que serví de reflexió (malgrat els atacs del Règim) per aplicar el Vaticà II en l’Església espanyola.

Iniesta volia per a l’Església la comunió, la col·legialitat i la corresponsabilitat entre el papa i els bisbes. Tampoc no li agradava ‘un ministeri episcopal de tarannà autoritari, distant i merament doctrinal’. Per a Iniesta, ‘l’ideal del bon pastor estava en la proximitat, el diàleg, la paciència, l’esperança, la comprensió i la compassió’. Alberto Iniesta propicià un esperit de diàleg al si de l’Església espanyola, i desaconsellà, juntament amb Tarancon, de patrocinar un partit polític ‘catòlic’.
Iniesta volia, com ara ens demana el papa Francesc, pastors que fomentaren ‘un esperit de tolerància, de respecte, d’amistat i de solidaritat’, característiques que ell encarnà al perfecció. Per això crec que el bisbe Iniesta va ser un pastor bergoglià, que certament va fer olor d’ovella en l’exercici del seu ministeri episcopal.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Diumenge Quart de Quaresma (LEVANTE-EMV, 26/03/2017)

Si la litúrgia del diumenge tercer de Quaresma ens presentava el tema de l´aigua com a nucli central de l´Evangeli de la Samaritana i el diumenge que ve vorem la resurrecció de Llàtzer, hui trobem a l´Evangeli de Sant Joan, el fragment del cec de naixement (Jo 9:1-41).






I és que si l´aigua viva era un signe del baptisme, també el miracle de la curació del cec, és a dir, el seu pas de la foscor a la llum, és una imatge baptismal. De fet, el baptisme és anomenat sagrament de la il·luminació, ja que per mitjà d´ell se´ns dóna la fe i d´aquesta manera entrem a formar part de l´Església. Però també el fet que Jesús, en l´Evangeli de hui, enviara aquest home a rentar-se a la piscina de Siloè, ens introdueix de nou en una catequesi baptismal.

La litúrgia d´aquest quart diumenge de Quaresma, anomenat diumenge "laetare" o de l´alegria (per la proximitat de la Pasqua), ens presenta en l´Evangeli del cec de naixement, el diàleg de Jesús amb aquest home, a qui va curar i amb els fariseus, que es tancaven a reconèixer Jesús com a enviat de Déu. Per això de nou trobem en el nostre camí cap a la Pasqua, una catequesi baptismal que ens parla del pas de la foscor a la llum.

L´Evangeli ens presenta una qüestió que encara continuen fent-se moltes persones, a propòsit de la pregunta que els deixebles feren a Jesús: "¿Qui va pecar, perquè naixera cec aquest home, ell o els seus pares?". La pregunta sobre si la malaltia o la desgràcia és un càstig, com a conseqüència del pecat, continua ressonant hui en el nostre món.

Jesús va desbaratar aquest argument (pecat-càstig), per mostrar-nos que el Déu dels cristians no és el Déu que ens castiga enviant-nos malalties. El Déu que Jesús ens mostra és el Déu del perdó i de la tendresa, el Déu que es compadeix i que consola, el Déu que cura les nostres ferides i que ens fa passar de les tenebres a la llum i de la nit a la claror del dia. La fe que gradualment va naixent en el cec, és el pas i l´itinerari que va fer aquell home per reconèixer Jesús com a Mesies. "Creus en el Fill de l´Home?", li digué Jesús al cec. Com en el cas de la Samaritana, on molts dels seus veïns van creure per la paraula d´aquella dona i pel que ells mateixos havien vist i sentit, també en la curació del cec, la fe, és a dir, la il·luminació i l´obertura a Jesús, és el nucli d´aquest Evangeli. Pel contrari els fariseus que no van reconèixer Jesús i que vivien tancats en la seua foscor, són el prototipus d´aquells que, rígids amb els altres, estan centrats només en ells mateixos. Aquest és el contrast que veiem en aquest Evangeli: per una part l´obertura a Jesús, del cec i per l´altra, el tancament dels fariseus.

Molt encertadament el teòleg Joseba Andoni Pagola, comentant aquest Evangeli, ens remarca la importància que per als cristians ha de tindre el trobament amb Jesús. I per això ens diu que "hui l´Església no necessita predicadors que omplin les esglésies de paraules buides, sinó testimonis capaços de transmetre, ni que siga d´una manera imperfecta, la seua primera experiència de l´Evangeli". L´Església, ens diu Pagola, "no necessita fanàtics que defensen la "veritat" d´una marera autoritària i amb un llenguatge buit, fet de tòpics i frases fetes. Necessitem creients de veritat, atents a la vida, sensibles als problemes de la gent, buscadors de Déu, capaços d´escoltar i acompanyar amb respecte els hòmens i les dones que pateixen, acompanyar els hòmens i les dones que busquen i no troben com viure d´una manera més humana".

Jesús en l´Evangeli de hui ens convida a eixir a la frontera per trobar l´altre, per deixar de banda la rigidesa que ens tanca en el rigorisme i que exclou el germà.

Amb la imatge de l´Església com a hospital de campanya, el 10 de juny de 2015 el papa ens animava a fer de les nostres comunitats un lloc per "ajudar i estar a prop dels malalts, a no quedar-nos en paraules buides, a ajudar sempre, a consolar, a alleujar". Només així, la foscor del nostre cor quedarà il·luminada per Jesús, com quedà il·luminat el cor del cec de naixement.

dissabte, 25 de març de 2017

Diumenge segon de Quaresma (Levante-EMV, 12/03/2017)


Cada any la litúrgia del segon diumenge de Quaresma ens presenta l´Evangeli de la Transfiguració del Senyor, en les versions de Sant Mateu, Sant Marc i Sant Lluc, corresponents als cicles A, B i C respectivament. Enguany és l´Evangeli de Sant Mateu (Mt 17:1-9) el que ens proposa l´Església en aquest segon diumenge de Quaresma.

Ja a l´inici de la missa, en l´oració col·lecta que tota l´assemblea adreça a Déu, recordem que ell ens mana escoltar el seu "Fill estimat", perquè amb la visió purificada puguem fruir "de la contemplació" de la glòria. I és que aquest diumenge, amb la Transfiguració del Senyor, Jesús se´ns mostra amb tota la seua glòria, dalt de la muntanya, com anticipant als apòstols la seua resurrecció.

L´Evangeli d´aquest diumenge ens presenta Jesús dalt d´una muntanya alta, acompanyat de Pere, Jaume i Joan, els mateixos apòstols que l´acompanyaran més de prop a l´hort de Getsemaní. I va ser en aquesta muntanya on Jesús es transfigurà: "la seua cara es tornà resplendent com el sol, i els seu vestits, blancs com la neu". I al costat de Jesús, Moisès, és a dir, la Llei i Elies, el profeta, mentre se sentí, com en el baptisme del Senyor, una veu que deia: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m´he complagut; escolteu-lo". La veu del Pare testificà a favor del seu fill, que ple de glòria manifestava als apòstols la seua divinitat, per fer-los entendre que la passió ens porta a la resurrecció.
Jesús transfigurat es mostrà així per preparar els deixebles per a la passió, ja que no el vorien transfigurat sinó desfigurat pel sofriment i per la creu, com profetitzà Isaïes: "No tenia forma ni encants perquè ens fera enveja, un home de dolors i fet a la malaltia" (Is 53:2-3). I també perquè entengueren que la passió del Senyor era l´únic que el portaria a la seua resurrecció.



Al llarg de la història de la salvació són diverses les vegades que Déu va a trobar els hòmens per manifestar-los la seua glòria, com el trobament de Déu amb Abraham, a Mambré (Gn 18:1-8), amb Moisès, tant en la flama del foc que cremava sense consumir-se (Ex 3:1-6) com al Sinaí (Ex 19:20) o amb Elies (1 R 19:11). També el Nou Testament ens presenta diverses teofanies, com la manifestació de Jesús als pastors, als mags, en el baptisme o en la transfiguració. I és que Déu s´ha revelat al seu poble per mostrar-li la seua glòria, com canten diversos salms, com el 103: "Aneu vestit d´esplendor i de majestat, vos embolcalla la llum com un mantell" (Ps 103:1-2).

El prefaci d´aquest diumenge mostra aquest episodi de la Transfiguració així: "Perquè Crist, Senyor, havent anunciat la seua mort als deixebles, revelà, a la muntanya sagrada la seua glòria i, tenint també la Llei i els Profetes com a testimonis, els féu comprendre que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció".

Un punt important d´aquest Evangeli és que Jesús convida els deixebles a no tindre por. I és que l´Evangeli és sempre Bona Notícia, i per això no ens ha de fer por mai. Al contrari, l´Evangeli sempre porta joia, pau i esperança al cor dels qui l´acullen, ja que ens convida a reconèixer Jesús com el Fill estimat del Pare i a reconèixer-nos germans els uns dels altres, fills d´un mateix Déu.

Només Jesús, com ens va dir el papa en l´homilia del Dimecres de Cendra, "ens allibera de l´asfíxia sufocant provocada pels nostres egoismes, de les mesquines ambicions i les silencioses indiferències". I només "l´alè de Déu ens salva de l´asfíxia que apaga la nostra fe, refreda la nostra caritat i mata la nostra esperança". Per això la Quaresma, com va dir també el papa el Dimecres de Cendra, "és el temps de dir no; "no" a l´asfíxia d´una pregària que ens tranquil·litze la consciència; "no" a una almoina que ens deixe satisfets; "no" a un dejuni que ens faça sentir que ja hem acomplert". La Quaresma ens crida a deixar-nos alliberar per Déu de tot allò que ens esclavitza, a reconèixer la seua glòria en Jesús i a reconèixer la presència del Senyor en tots els qui sofreixen.

dimecres, 22 de març de 2017

Didín Puig: exemple de dignitat (La Veu del País Valencià, 21/03/2017)

Quan ací i allà sentim veus en contra del decret de plurilingüisme i quan el mateix Consell Jurídic Consultiu posa entrebancs a la nostra llengua, amb una Església majoritàriament en contra del valencià. Quan el PP està contínuament atemptant contra la nostra llengua, enfrontant els valencians i parlant d’imposició del valencià, ens cal recordar l’exemple de dignitat de Didín Puig, una dona valenta, compromesa amb la llengua i la cultura del País Valencià, ja des dels temps difícils del franquisme.

Fa uns mesos Didín em va enviar unes fotocòpies d’un text que havia escrit. No eren les seues memòries, però sí uns records que mostren el seu tarannà, tan humà i tan radicalment compromès amb el valencià. De tots aquells fulls, i ara que, de nou, vénen vents de ponent que atempten contra el valencià, vull transcriure una anècdota seua, de fa molts anys, on amb la sua ironia i amb la seua fermesa, va defendre la nostra llengua.

El text de Didín, una dona que per a tots els valencians és un exemple de dignitat, és aquest:

Els meus cognoms són Puig i Grau. En català –ig- es pronuncia com la -ch- castellana, perquè en la grafia -ch- en català, la h és muda. Així Domènech, Alborch, etc, es pronuncien Domènec, Alborc. Hui quasi tots escriuen estos cognoms correctament. Però allà pels anys 50 i 60, i encara més tard, del segle passat, hi havia molta gent, sobretot a les administracions, més o menys oficials, que s’empenyaven en escriure Puig amb –ch-. A mi em semblava que ho feien per fastidiar als valencians que creiem en la nostra llengua. La “Lengua del Imperio” i res més.

Un dia a París vaig anar a l’agència Melià (agència de viatges valenciana) a treure un bitllet per a València. Hi havia una oferta per als residents allà i jo volia aprofitar-la. En aquell temps no hi havia ordinador i escrivien a mà. Tardaven més. Va començar a escriure al mateix temps que em preguntava

¿Usted es valenciana?

Sí.

Yo también y también me voy pronto de vacaciones. Valencia es lo mejor del mundo….

Vaig veure que escrivia mal el meu cognom, però amb mala idea (ho confesse) no vaig dir res i li vaig  preguntar:

Vostè coneix el Puig de Santa Maria?

Ya lo creo. Con el Monasterio. Allí estuvo D. Jaime el Conquistador.

I tot orgullós del seu valencianisme em donà el bitllet.

Jo sense immutar-me el més mínim li’l vaig rebutjar.

Este bitllet no és el meu. Jo sóc Puig i ací diu Puch.

Bueno, usted puede escribirlo como quiera, pero es lo mismo. Eso no tiene importancia.

No senyor, ahí diu Puch i jo no accepte un bitllet que no és meu.

No cal dir com es va posar l’home. Va fer eixir a un altre que va dir que era el director. Tots dos intentaren convèncer-me. Inútil. Jo ho tenia clar. I darrere de mi una cua, tots pendents de nosaltres perquè eren vespres de vacances i hi havia gent.

Mireu, vaig dir, jo he preguntat si era de València i me va dir que sí. A més a més coneixia un poble que es diu El Puig. Si fóra d’Astúries o Andalusia, jo li ho havera explicat, però així, no. Si no vol fer-me un altre bitllet és igual. A París hi ha moltes agències de viatges.

Ya está bien. Le hacemos otro billete y basta.

Em feren un altre bitllet amb el meu nom correctament escrit. No cal dir com em miraven tots.

D’estos incidents n’he tingut molts, però jo no he cedit mai”.

La lluita per la llengua ha de fer passos més decidits. Per això és inversemblant que la Conselleria d’Ensenyament no haja derogat l’irracional certificat de capacitació (que introduí el PP) que fa que els docents de les Illes i de Catalunya no puguen fer classes al País Valencià si no tenen un certificat lingüístic.

Per això ens falten moltes Didín Puig al nostre País, per tal que, amb fermesa i dignitat, continuem defensant la nostra llengua. I també per denunciar les mentides i la manipulació d’aquells que “defensen” el “bilingüismo” però marginen i arraconen el valencià.

Per això, per la seua valentia i la seua fermesa, Didín hauria de rebre un dels premis que atorga l’Escola Valenciana (si és que no l’ha rebut encara) i també l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià. Perquè Didín és un exemple per a tots nosaltres per la seua defensa de la llengua i pel seu compromís en la lluita pel redreçament nacional del País Valencià.

dilluns, 20 de març de 2017

Diumenge Tercer de Quaresma (LEVANTE-EMV, 19/03/2017

Per als cristians, com ens ha dit el papa Francesc, la Quaresma és un temps de renovació de la fe. Un temps per a deixar-nos il·luminar per la Paraula de Déu en aquest itinerari de quaranta dies de camí cap a la Pasqua.

Enguany la litúrgia, en aquest cicle A, ens presenta en aquest diumenge tercer de Quaresma (i també en els dos següents) una catequesi baptismal, amb la lectura dels Evangelis de la Samaritana (diumenge tercer) el cec de naixement (diumenge quart) i la resurrecció de Llàtzer (diumenge cinquè). Concretament hui contemplem un text preciós de l´evangelista Sant Joan: el diàleg de Jesús amb aquella dona samaritana que estava al costat del pou de Jacob (Jo 4:5-42 ).

Curiosament Jesús, un bon israelita, no exclou els samaritans, que eren considerats pels jueus com a heretges o cismàtics. De fet, la Samaritana de l´Evangeli de hui, el leprós samarità (Lc 17:11-19), que va ser l´únic dels deu leprosos que va tornar a Jesús per agrair-li la seua curació o la paràbola del bon samarità (Lc 10:25-37), ens són uns exemples de l´actitud d´obertura de Jesús, que acollia jueus i pagans, hòmens i dones, sense excloure ningú. I és que Jesús no va tindre cap problema en trobar-se amb els samaritans. Com ens deia el papa Francesc el 25 de gener de 2015, "L´actitud de Jesús ens ensenya que trobar-se amb els qui són diferents a nosaltres, pot fer-nos créixer". Per això el trobament amb Jesús sempre és un trobament fecund, si obrim el nostre cor a la seva paraula. El trobament amb Jesús és un trobament que marca i canvia la vida d´aquell que escolta i acull la paraula del Senyor, com va fer la Samaritana.

En l´Evangeli d´aquest diumenge veiem Jesús que, cansat del viatge, a la vora del pou de Jacob, va demanar aigua per a beure a una dona samaritana. Com ens deia el papa, la set de Jesús "va més enllà de la set física. És set de trobada, desig d´establir un diàleg amb aquella dona per oferir-li la possibilitat d´un camí de conversió". La dona es va estranyar que un jueu li demanara aigua, ja que com ens diu el text de Sant Joan, "els jueus no es fan amb els samaritans". I és ací on comença un diàleg catequètic intens de Jesús amb aquella dona, un diàleg que passa de l´aigua física a l´aigua espiritual: "Si saberes què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li dónes aigua, series tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l´hauria donada".
La dona al principi no entenia res del que Jesús li deia, però poquet a poquet el Mestre va anar obrint en aquell dona el desig d´una aigua viva, que no és la del pou, sinó aquella aigua que "es convertirà en una font que brollarà sempre dins d´ell per a donar-li vida eterna".

Jesús sempre respecta la persona que té al seu davant i es va revelant gradualment, pedagògicament. L´actitud de Jesús ens és un exemple que ens encoratja a buscar un diàleg pacífic amb els altres. I és que, com ens ha dit el papa, "per a entendre´ns i créixer en la caritat i en la veritat, és necessari detindre´s, acollir-se i escoltar-se".

En aquest diàleg amb l´altre i amb el món, crec que és important tindre en compte una iniciativa interessant per a aquesta Quaresma, que m´ha fet saber mossèn Manuel Martín i que ens proposa els Moviments d´Acció Catòlica. Es tracta dels cinc divendres (un per a cada setmana) solidaris, per tal d´aconseguir un món més just, un món net i habitable, el dret a la sanitat, un treball digne per a tothom, el desenrotllament integral dels pobles i finalment el tema dels refugiats.

La Quaresma és un compromís amb els altres, sobretot amb els qui pateixen i també amb la creació, que tantes vegades destrossem sense cap mirament. La Quaresma, i en aquest diumenge de la Samaritana, és un camí per descobrir Déu, els altres i també per descobrir-se un mateix. Per fer camí cap a Déu, cap als altres i per entrar dins d´un mateix. La Quaresma és el desig i l´anhel de buscar aquella aigua que, com en el baptisme, ens dóna nova vida i ens fa fills d´un mateix Pare i germans els uns dels altres.

El 28 de febrer de 1978, l´arquebisbe màrtir del Salvador, Òscar Romero, comentant aquest Evangeli, afirmà que "la Samaritana s´ha convertit en apòstol", ja que va ser ella qui, després del diàleg amb Jesús, va fer conèixer als seus conciutadans el seu trobament amb el Messies. Per això l´arquebisbe Romero parlava de "l´hora de l´Església", pel fet que, com en el cas de la Samaritana, ara "ja no és Crist qui predica personalment", sinó que és Ell, però "per mitjà de tots els pobles que creuen en Ell". I tenint present la catequesi baptismal d´aquest Evangeli, l´arquebisbe màrtir recordava que "el baptisme va fer brollar en el nostre interior una font d´aigua viva".

diumenge, 19 de març de 2017

Sant Josep a Benissa (La Veu del País Valencià, 19/03/2017)

Hui, 19 de març, festa de Sant Josep, vull recordar un article deliciós a la revista Sicània, de juny de 1959, on l’escriptor Jordi Valor i Serra descrivia amb detall la festa de Sant Josep a Benissa. Al final de l’article, Jordi Valor deia: “El més grat de la vida són els records i enyorances dels millors moments viscuts”. És amb eixe sentiment, compartit amb Jordi Valor, que vull recordar el seu text, com homenatge a aquest gran escriptor alcoià.

Jordi Valor destacava com n’era d’important “la dolçor inefable dels més sants costums de la nostra terra”. I d’entre tots ells, Valor defenia “la diada del patriarca Sant Josep a la vila de Benissa”. Valor ens recordava que a prop del 19 de març, malgrat  “la neu a l’ombra de Bèrnia o de la més llunyana Serrella, la tebior primaverenca comença a envair l’àmbit dels lluminosos carrers benissencs”. De Benissa, Jordi Valor descrivia “la magnífica església parroquial de la Puríssima Xiqueta” i “la pietosa tradició dels Set Diumenges de Sant Josep”.

En la festa de Sant Josep, a Benissa, quan acabava la missa en honor del sant patriarca, la gent feia un solemne esmorzar, “generalment de bunyols amb cafè”. I després, com deia Valor, “ve lo millor. Les visites als Peps i Pepes que són a muntó en la vila”. Per això els amics “formen colles de sis o set per banda i au, a casa de Pep de Tal; i després a tal Pepeta, i a la senyora Pepa; i a Pepiqueta de Tal; i a Mari Pepa”. I vinga entrar i eixir de les cases i dolços i més dolços: “pastisset per ací, bunyolet per allà, que si polvoró, que si sospirs de monja, que si mantecat casolà, que si rotllet d’ou”.

Sant Josep

Amb el pap ple, com deia Jordi Valor en aquest article, “qui dina després”. Per això “la dona o la mare de cadascú es queixen de que tan bon putxero siga rebutjat per l’espòs o fill, ignorant que vénen atapeïts de pastes i copetes, farcides de bunyols o pastissos”. I és que, com escrivia Jordi Valor, “el dia de Sant Josep a l’esmentada vila de Benissa, té la importància vital d’ésser el dia del Sant del trenta per cent, i crec que em quede curt, del seu cens de població”. De fet, els dos únics amics de Benissa que coneixia jo, es deien Josep: el bon amic Josep Enric Sala, que va viure a l’Alcúdia i el magnífic professor meu de francès al batxillerat, Josep Iborra.

Jordi Valor definia el dia de Sant Josep, “com lo més gran de l’any a Benissa, després del de la Patrona, la Puríssima Xiqueta”. I per això, acabava l’article demanant a Déu que “vullga molts anys conservar en aquesta vila la santa tradició de la festa josefina, curumull i corona de les nodrides Comunions dels Set Diumenges de Sant Josep”.

58 anys després d’aquest article, segurament que els costums hauran canviat molt a Benissa. No sé si hi haurà encara el “trenta per cent” dels habitants d’aquesta vila que porten el nom de Josep, Pep, Pepa o Pepica. O bé predominaran els Jonathan, Ivan, Kilian, Jessica, Abril, Leyla o Aran.

En qualsevol cas vull desitjar a tots els ciutadans de Benissa, una bona festa de Sant Josep, amb “bunyols, polvorons i sospirs de monja”.

I que el patriarca Sant Josep continue protegint els ciutadans d’aquesta vila tan bonica de la Marina Alta i també a tots els del País Valencià.

dijous, 16 de març de 2017

Blázquez, reelegit president (Levante-EMV, 16.03.2017 | 01:00

En primera votació i per majoria absoluta, la CEE ha reelegit el cardenal Ricardo Blázquez, arquebisbe de Valladolid, president de la Conferència Episcopal Espanyola, per al trienni 2017-2020. Si fa tres anys Blázquez va obtindre la confiança de 60 vots, d´un total de 79, el dimarts 14 fou elegit president de la CEE amb 52, d´un total de 78 bisbes, un recolzament una miqueta menor que fa tres anys. Blázquez, un home conciliador i afable, ha revalidat la presidència de la CEE després del trienni 2014-2017 i d´un trienni anterior, 2005-2008, al final del qual fou descavalcat com a president pel cardenal Rouco Varela, que dirigí la CEE durant dos triennis consecutius. Com a vicepresident de la CEE, ha estat elegit l´arquebisbe de València, Antonio Cañizares, amb 45 vots, mentre que Carlos Osoro, ara arquebisbe de Madrid, n´ha obtingut 28 i Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, 3.
Fa tres anys Blázquez va rebre un dels recolzaments més amplis dels últims anys amb 60 vots. I és que el 2008 el cardenal Rouco va obtindre 39 vots d´un total de 77 bisbes, obtenint-ne Blázquez 37; el 2011 Rouco n´obtingué altra vegada 39, d´un total de 75 bisbes i Blázquez 28, i enguany, els 52 vots de l´arquebisbe de Valladolid (enfront dels 20 de Cañizares) el revaliden com a president de la CEE.
Creat cardenal pel papa Francesc el febrer de 2015, Blázquez, segons els analistes religiosos, hauria de ser l´encarregat de portar un canvi al si de l´episcopat espanyol. En el seu discurs inaugural d´aquesta assemblea de la CEE, que començà el dilluns 13, quart aniversari de l´elecció del papa Francesc com a bisbe de Roma, Bláquez expressà el desig de treballar per una Església sinodal, és a dir, «una Església d´escolta recíproca», per fer un camí que «comença escoltant el poble, que participa de la funció profètica de Crist». Blázquez creu que a imatge de la Cúria, a l´Església espanyola li cal un «canvi estructural», basat en una «simplificació, en una concentració pel que fa a les coses fonamentals, i en agilitat en el funcionament, evitant lentituds innecessàries». En el seu text ,el cardenal Blázquez també va insistir en la necessitat del diàleg i de posar en pràctica la instrucció pastoral, «Església servidora dels pobres», un text aprovat a Àvila per la CEE el 24 d´abril de 2015.

En el seu tercer trienni, Bláquez, qualificat de bisbe intel·ligent i dialogant, té la responsabilitat de portar el canvi a l´Església espanyola, obrint un nou camí de consens i de diàleg, sense caure en la confrontació ni en la crispació. Nascut a Villanueva del Campillo el 1942, Blázquez ha estat bisbe auxiliar de Santiago i després de Palència i de Bilbao (on va deixar un gran record, malgrat que va ser rebut amb reticències pel nacionalisme basc). En l´actualitat és arquebisbe de Valladolid, on se´l considera un home afable, allunyat de la línia més dura d´alguns dels bisbes espanyols. D´ací que en les eleccions de 2005 (any que va guanyar la presidència de la CEE per un vot, enfront de Rouco), 2008, 2011 i 2014, Blázquez sempre era proposat pels bisbes més moderats, enfront dels qui proposaven Rouco.
És per això que Blázquez, representant més genuí del sector de l´episcopat espanyol més en sintonia amb el papa Francesc, no va participar mai en les manifestacions contra el matrimoni homosexual i l´assignatura Educació per a la Ciutadania que encapçalava Rouco. Conversador amable i amb capacitat per arribar a acords, home moderat, obert al diàleg i allunyat d´un personalisme absorbent, Blázquez ja va anunciar fa tres anys que l´Església havia de «ser una casa amb les portes obertes», una Església que no es tanque en ella mateixa, per així «testificar amb amabilitat l´amor de Déu».
Esperem que Blázquez, atent als signes dels temps i obert a la renovació que ens ve del papa Francesc, i en el seu últim trienni com a presidents de la CEE, puga reconduir un episcopat conservador, molt centrat en desqualificacions i massa obsessionat en qüestions morals i renovar la línia de l´episcopat espanyol.

Fins quan sentenciareu contra justícia i afavorireu la causa dels culpables? (VILAWEB/ONTINYENT, 14/03/2017)

És així com el psalm 81 ens recorda la perversitat que suposa jutjar sense justícia, és a dir, sense equitat ni sentit comú. Afavorir la causa dels culpables és precisament afavorir la injustícia.
He recordat aquest psalm quan he vist que la Justícia no és igual per a tothom. I quan he vist també com en un judici es recorda als imputats el dret que tenen a mentir.
Per què la Justícia no és igual per a tothom? El cas més recent ha estat la condemna a presó de la Sra. Milagrosa Martínez, ex-batlessa, ex-consellera i ex-presidenta de les Corts Valencianes. Com que la Sra. Martínez ha pogut pagar la fiança de 15.000 euros, ha evitat entrar a la presó. Això vol dir que aquells que no tenen els diners per a la fiança, han d’entrar a la garjola. És just això? No és un escàndol que de dues persones, condemnades a presó per la mateixa condemna, una siga empresonada perquè no té diners i l’altra no, pel fet que pot pagar la fiança? La Justícia no ha de ser igual per a tothom, independentment de la situació econòmica de cadascú? O la Justícia fa accepció de persones segons els diners?
L’altre cas que m’escandalitza és quan es recorda als imputats el dret que tenen de mentir. No ho acabe d’entendre. Una societat basada en la mentida és per si una societat corrupta. Una societat sense ètica. Però aquesta manca d’ètica encara és més escandalosa quan es dóna en la Justícia que empara el dret a la mentida.
Quan demanem que la veritat siga la nostra manera d’obrar i quan els pares o els mestres formen en la veritat els fills o els alumnes, és un contrasentit que després, en un judici, s’haja de recordar als encausats el dret que tenen de mentir. Això vol dir que alguna cosa no va bé en el nostre sistema judicial, ni en la nostra societat, quan la Justícia empara i defensa la mentida dels imputats.
No és només el psalm 81 que ens recorda la perversitat d’afavorir la causa dels culpables. El psalm 14 lloa l’home que ‘viu honradament i practica la justícia’ i que ‘diu la veritat tal com la pensa’ (Ps 14:2). També el psalm 44 elogia aquell qui viu per ‘defensar la veritat i la justícia dels indigents’ (Ps 44:5). Encara, el psalm 50 lloa Déu que estima ‘la veritat al fons del cor’ (Ps 50:8).
Un altre llibre de la Bíblia que defensa la veritat és l’Eclesiàstic, quan al capítol 4 demana no contradir la veritat: ‘No contradigues la veritat’ (Ecli 4:25) i lluitar per ella: ‘lluita fins a la mort per la veritat’ (Ecli 4:28). Un altre verset d’aquest mateix llibre lloa de nou la veritat: ‘Els ocells s’ajunten amb els seus semblants, la veritat retorna a aquells qui la practiquen’ (Ecli 27:9). També l’Evangeli de Sant Joan presenta la veritat com a model del comportament del deixeble de Jesús: ‘Qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifesten les seus obres’ (Jo 3:21). Però el text que haurien de recordar els jutges i els magistrats, i tots nosaltres, és un verset de la carta de Sant Pau als cristians efesis, quan els recomana que estiguen ‘cenyits amb la veritat, revestits amb la justícia’ (Ef 6:14).
Segurament, encara caldria recordar als membres de la judicatura aquelles paraules de Jesús: ‘la veritat vos farà lliures’ (Jo 8:). I també que la imatge de la Justícia té els ulls embenats, per tal que els veredictes i les condemnes siguen iguals per a tothom, independentment de si l’acusat té diners o no en té.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dimecres, 15 de març de 2017

Dos anys d'inhabilitació per posar urnes al carrer (La Veu del País Valencià, 15/03/2017)

És vergonyós que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya haja condemnat l’expresident Artur Mas a 2 anys d’inhabilitació, per haver permès la consulta del 9 de novembre. La condemna, de 21 mesos per a la vicepresidenta Joana Ortega i de 18 a la consellera Irene Rigau, no ha estat (com podríem esperar en un estat democràtic) per impedir que la gent votara, com va passar durant la dictadura, sinó per posar les urnes a disposició de la ciutadania.

Així és com funciona la Justícia espanyola. Votar no pot ser mai un delicte i exercir el dret a  opinar no pot ser un motiu per una condemna d’inhabilitació.

Per això fins que la Justícia no reconega que el dret a defendre les pròpies idees i a elegir lliurement un camí per a Catalunya, és això, un dret, viurem en una democràcia de baixa intensitat.

Quan hem vist sentències, com a mínim curioses, com les dels Sr. Urdangarín o la del Sr. Rato, la sentència que condemna l’expresident Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau és una vergonya.

Fins quan serà un delicte permetre que els ciutadans puguen expressar les seues idees? Fins quan seran inhabilitats alguns polítics per donar veu a la ciutadania?

Per altra part, la suspensió del canvi dels noms franquistes de 46 carrers d’Alacant que ha dictat el jutjat contenciós administratiu número 4 d’aquesta ciutat, a petició del PP, demostra també el nivell democràtic de la Justícia. Per això, per acabar-ho d’arrodonir, propose que en compte dels noms que han tret, dediquen els carrers als Sr. Carlos Fabra, Rafael Blasco, Francisco Correa, José Luis Olivas o Milagrosa Martínez.
      
Davant la Justícia que anul·la un acord democràtic de l’Ajuntament d’Alacant i la inhabilitació del Sr. Mas i de les Sres. Ortega i Rigau, no puc si no recordar el que diu el llibre dels Proverbis: “Per a rebre una disciplina saludable, justícia, equitat i rectitud” (Pr 1:3) i també l’Eclesiàstic: “La justícia guarda l’home de conducta íntegra” (Ecli 13:6).



divendres, 10 de març de 2017

Rebre, acollir, consolar i integrar (La Veu del País Valencià, 10/03/2017)

Una vegada més el papa Francesc ens ha mostrat el camí pel que fa a trobar una solució, o si més no a pal·liar el drama dels refugiats. En una entrevista a la revista de Càritas de Milà, i abans del seu viatge a aquesta ciutat el pròxim 25 de març, Francesc reconeix la nostra culpabilitat en la gestió d’aquest drama. “Tots som culpables” d’aquesta crisi, ens ha recordat el papa, una crisi que afecta tants i tants hòmens, dones i xiquets que fugen de l’horror de la guerra i que en arribar a Europa són internats en camps de refugiats. Cal no oblidar que en aquest èxode massiu, aquestes persones tenen dret a emigrar i a ser acollits i ajudats. Així ho defensa el llibre del Deuteronomi quan afirma: “vosaltres heu d’estimar els forasters, perquè també vosaltres fóreu forasters al país d’Egipte” (Dt 10:19).

El papa, en assumir aquesta culpa col·lectiva, ens recorda els anys que Europa ha espoliat aquests països des d’on ixen els refugiats, ja que “explotem les seues terres, però no fem cap inversió perquè ells puguen beneficiar-se”. Durant segles els governs europeus, moguts per l’ambició desmesurada i el menyspreu als pobles indígenes, han empobrit els països d’Amèrica, d’Àfrica i de l’Àsia.
 

El papa amb alguns immigrants

Per això el papa, per fer-nos comprendre la necessitat d’acollir aquests germans nostres, ens encoratja a posar-nos en la pell d’aquestes persones que han de deixar el propi país, no per gust sinó per necessitat. El papa ens demana “posar-nos en les sabates de l’altre”, en les sabates, o en la pell d’aquells són “esclaus del nostre egoisme”. Són aquests hòmens, dones i infants, “poble dels invisibles, de persones sense llar”, que estan demanant un acolliment digne. Posar-se en les sabates dels altres, com ens demana el papa, “significa comprendre, entendre, els moments i les situacions difícils” que viuen aquestes persones. Posar-se en les sabates dels altres significa també “servei, humilitat, generositat”. És tracta de fer possible un moviment d’empatia per escoltar i per entendre l’altre. Com ens diu el papa, “entendre significa posar-se en les sabates de l’altre”, perquè no passe allò que sol passar sovint: “Sí, m’ha escoltat però no m’ha entès”.

Però l’anomenat primer món, encegat pel benestar, la indiferència i el confort, com ens recorda el papa, “prefereix ocupar-se dels seus problemes i no vore el sofriment dels altres”. Es tracta, com ens diu Francesc, de mirar els sense sostre com a persones, no com a gossos. Perquè ells se n’adonen d’aquesta forma diferent de mirar-los. Per això, donar diners sense mirar els ulls d’aquells a qui hem fet almoina, no és un gest cristià.
 

Barreres

Cal que els refugiats se senten integrats, cosa que significa “entrar en la vida del país, respectar la legislació i la cultura, però també respectar la pròpia cultura”.

No ha estat només la veu del papa la que ha ressonat en contra de les polítiques migratòries de Trump i també de Rajoy. El cardenal Jean Louis Tauran, President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós ha afirmat que “quan tanquem les portes afavorim l’extremisme”. I l’arquebisbe Blase Cupich, cardenal de Chicago, ha demanat als seus capellans que “no col·laboren amb els agents d’immigració dels EEUU sense una ordre judicial”. També la Conferència Episcopal Espanyola ha demanat al govern de Rajoy, l’obertura “de corredors humanitaris per als refugiats”, una mesura que cal posar en marxa per facilitar a aquestes persones una eixida digna al seu sofriment.
 

Forntera entre Mèxic i els EEUU

Els polítics que tanquen les fronteres als refugiats, mentre estan ben obertes al tràfic d’armes i als diners bruts, haurien de recordar les paraules de Jesús: “Vaig ser foraster i no em vau acollir” (Mt 25:43). I encara, el llibre del Deuteronomi ens convida a ser sol·lícits i solidaris amb els qui ho passen malament: “Si hi ha algun pobre enmig teu, no tingues el cor dur, ni tanques la mà al germà pobre; al contrari, obri les mans i presta-li tant com en tinga necessitat. Mira de no deixar mals pensaments en el teu cor” (Dt 15:7-9).
 
    
L'església de Santa Anna de Barrcelona oberta a tothom
 

dimarts, 7 de març de 2017

Tarancon a Montserrat (La Veu del País Valencià, 07/03/1017

Cada any els monjos acostumem a començar la Quaresma amb uns dies d’exercicis espirituals que ens preparen en el camí cap a la Pasqua, la Festa de les festes. Guarde molt bon record d’alguns dels conferenciants que, de Dimecres de Cendra al dissabte següent, ens han dirigit els exercicis. Però la comunitat va quedar gratament impressionada amb les paraules i l’exemple del cardenal Tarancon, que del 7 al 10 de març de 1987, ara fa 30 anys, ens dirigí als monjos els exercicis espirituals. Cada dia al matí i a la vesprada, el cardenal Tarancon feia una reflexió a tota la comunitat reunida a la sala capitular. També era particularment interessant la tertúlia que  després de sopar, i d’una manera més espontània i informal i en un clima de confiança recíproca, acostumàvem a tindre amb ell. Jo acostume a prendre unes notes de la reflexions, com també de la conversa que tenim després del sopar. Desgraciadament les cintes de magnetofòniques d’aquells exercicis es van perdre en les inundacions que va patir el monestir, degut a les fortes pluges del dia 10 de juny de l’any 2000.

A part de les reflexions espirituals, la tertúlia amb ell després del sopar va ser particularment agradable i molt interessant. I són les converses de la nit les que ara vull compartir en aquest article.

Tarancon va comentar el seu pas pel seminari de Tortosa, i la descoberta de la literatura catalana. També comentà la seua ordenació presbiteral i el seu pas per Vinaròs i per Vila-real i el seu nomenament com a bisbe de Solsona, on va escriure la polèmica i explosiva pastoral: “El nostre pa de cada dia, on va denunciar l’estraperlo i la fam que patia la gent. També ens explicà la seua implicació, com a bisbe de Solsona, en la defensa de la llengua catalana. Ell mateix, pel fet de ser valencià, ens comentava que mai no s’havia sentit foraster ni estrany a Catalunya.
 

La llengua dels valencians

Pel que fa a la pastoral, “El nostre pa de cada dia”, el cardenal ens comentà les gestions que havia fet per tal de solucionar el problema de la fam que flagel·lava la seua diòcesi: “totes les portes on anava se’m tancaven”. Davant les dificultats que va trobar, “em vaig vore en l’obligació de parlar clar, per denunciar la injustícia que patien els meus diocesans”. La valentia de les paraules de denúncia del bisbe Tarancon li van costar un cert “exili”, ja que durant 18 anys va ser bisbe de Solsona. Per això quan li preguntaven al nunci per què Tarancon estava tants anys a Solsona, el nunci responia: “Mientras el gobierno no digiera el pan, el obispo Tarancon no saldrá de Solsona”. De tota manera, el cardenal ens confessà que ell sempre es va trobar molt a gust en aquest bisbat. De tal manera estava arrelat a la diòcesi, que no va dubtar ni un instant en protegir L’Infantil, la primera revista íntegrament en català. Posant-la sota la seua protecció, evitava problemes de controls i de censura per part de les autoritats franquistes.

Ens referí també la defensa que va fer d’un rector de Cervera, amonestat per l’autoritat governativa pel fet de predicar en català. Tarancon era un home més de fets que de paraules. Per això, per recolzar l’actuació del seu rector: “vaig anar a Cervera, i a l’església  vaig predicar en català”. La sensibilitat i el seny del bisbe Tarancon,  la seua proximitat i el seu bon tracte, van fer que molt prompte es guanyara la simpatia i l’estimació dels seus diocesans.

Tarancon recolzà  el dictamen de la Academia de la Lengua sobre la unitat del català

El cardenal Tarancon ens parlà apassionadament del Concili Vaticà II. Com la majoria dels bisbes convocats, Tarancon veia el Concili amb preocupació, “com una cosa desconeguda”. Però el cardenal ens comentà que molt prompte es va sentir il·lusionat per aquella assemblea ecumènica que venia a “renovar i a enfortir l’Església”. Tarancon  parlava amb admiració, respecte i estimació del papa Pau VIè, “el meu papa”, com repetí diverses vegades.

A partir del Vaticà II, Tarancon va “apostar” decididament, per la renovació i l’aggiornamento de l’Església, enfront d’aquells altres bisbes que encara estaven lligats al nacionalcatolicisme. Foren molt interessants els detalls que donà de l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans, el 1971, així com els problemes que tingué amb el govern per l’Assemblea de Vallecas, el març de l’any 1975, que Tarancon va defensar, malgrat l’oposició del Règim.  En tot moment el cardenal va saber mantindre la seua independència davant les pressions que va rebre de les autoritats franquistes, obsessionades per controlar i manipular l’Església. I encara que Tarancon va lluitar fins al final per l’Assemblea de Vallecas, el govern, amb un gest despòtic, va acabar per prohibir-la.

La quarta nit va ser la més interessant, pel fet que el cardenal va tractar temes tan importants com el cas Añoveros i el seu paper durant la transició espanyola. Del cas Añoveros, el cardenal Tarancon ens digué que ell “no podia tolerar de cap de les maneres que el govern expulsara d’Espanya el bisbe Antonio Añoveros”, pel fet que en una homilia va defendre el dret d’usar la llengua basca. Tarancon va fer innombrables gestions (portà a la butxaca el decret d’excomunió de Franco si expulsaven Añoveros) per evitar la gravetat que suposava l’exili del bisbe de Bilbao. I va ser així com el cardenal Tarancon, home de concòrdia, de diàleg i de pau, va aconseguir que el bisbe Añoveros no deixara la seua diòcesi. Amb tot, la ultradreta no li podia perdonar a Tarancon la llibertat i la independència que el cardenal tenia respecte el govern. Tarancon mai no es va deixar manipular. La seua llibertat, fruit de la seua fidelitat a l’Evangeli, no podia vore’s encadenada pel franquisme. El Règim no va poder emmudir la veu lliure del cardenal. Per això mateix va ser víctima dels atacs més ferotges i més irracionals de l’extrema dreta. Una extrema dreta beneïda i recolzada pel govern. Tarancon ens contava aquella nit el seu sofriment en vore’s insultat i “condemnat” al “paredón.  “Jo vaig voler presidir el soterrar de Carrero Blanco, encara que m’ho van desaconsellar”. El cardenal ens deia que només eren uns pocs els qui l’insultaven, “però els seus crits anaven seguint-me, sense que la policia fera res per evitar-ho”.

La tristesa del cardenal en recordar aquests fets va desaparèixer ràpidament en comentar la seua homilia a l’església dels Jerònims de Madrid, en la entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975. El cardenal en aquella conversa amb els monjos, va reconèixer com a propi aquell  text: “l’homilia era meua”. És així com Tarancon, per mitjà d’aquella homilia, obria una nova manera de fer pel que feia a les relacions entre l’Església i l’Estat. Aquella homilia significava, com s’ha dit tantes vegades, el final del nacionalcatolicisme. Tarancon parlava de llibertat, de justícia, de pau, unes realitats absents de l’Estat Espanyol durant quaranta anys !

Miscel·lània Tarancón

Preguntat aquella nit pel tema del valencià i català, Tarancon no va poder ser més clar. Ens digué que ell, en anar a Solsona, “entenia als meus diocesans, i ells m’entenien a mi, sense que fera falta un diccionari. Ja no cal dir res més”. De fet, el cardenal ens comentà la “irracionalitat que hi havia en aquells que volien separar i dividir una mateixa llengua”. Tarancon ens recordà que el 30 de juny de 1975, i per mitjà d’una nota seua, s’adherí al document dels acadèmics de la Real Academia de la Lengua, on recolzaven la unitat de la llengua “que parlem valencians, catalans i mallorquins”.

Els seus comentaris sobre la Conferència Episcopal Espanyola, els nuncis i l’actualitat de l’Església en aquell moment, van ser molt interessants. Finalment parlava amb especial afecte de Borriana: “Hauríeu de vore la ciutat, envoltada de tarongers, i presidida pel campanar de l’església del Salvador, on em van batejar i on em van consagrar bisbe”.

Encara hui, tots els monjos guardem en el cor el pas de Tarancon per Montserrat en aquells dies d’exercicis. Un home lliure, valent, fidel a la veu de Déu, obert al vent de l’Esperit. Un home de cor bo, obstinat per la reconciliació, pel diàleg i per la pau. Un home que va afavorir  la renovació de l’Església i l’obertura al món modern. Tarancon va ser un home de Déu, apassionat per l’Evangeli i pels hòmens, als quals va servir amb generositat i abnegació.

diumenge, 5 de març de 2017

Diumenge primer de Quaresma (LEVANTE-EMV, 05/03/2017)


Durant quaranta dies els cristians fem camí cap a la Pasqua, la festa de les festes. És per mitjà de la Quaresma que obrim la porta del nostre cor a Déu i als germans, per tal de descobrir que tota persona és un do, com ens recorda el papa en el seu missatge quaresmal. Per això els quaranta dies de la Quaresma és aquest temps favorable de renovació i d´aprofundiment en la fe. Són també quaranta dies per créixer, personal i comunitàriament, en l´esperança i així arribar a la Pasqua. La Quaresma és un temps per renovar el trobament amb Déu, per mitjà de la seua paraula i dels sagraments i també del trobament amb el germà. És un temps per créixer en l´amor i per descobrir el pas del Senyor en la nostra vida i en la vida dels altres. La Quaresma és una aventura en la qual Déu ens sorprèn amb la seua misericòrdia, una misericòrdia que cura la nostra misèria i la nostra tristesa. És un temps també per redescobrir i aprofundir l´esperança en un món tan desesperançat. És un temps per reconciliar-nos i per mirar els altres amb el cor, amb una mirada que conforte i done pau, per transmetre així comprensió i tendresa.



En aquest primer diumenge de Quaresma la litúrgia ens presenta el combat contra el mal. Ja en la primera lectura, del llibre del Gènesi (Gn 2:7-9;3:1-7a), la Paraula de Déu ens presenta la lluita contra el maligne i contra el pecat. Voler ser com Déu, ocupar el lloc de Déu, és la gran temptació del nostre temps i de sempre. I per això cal que el cristià siga ben conscient que la seua vida és una milícia i una lluita contra l´egoisme i contra tot allò que ens deshumanitza. Si Sant Benet presenta la vida monàstica com un combat del monjo contra el mal, també és així, un combat contra el pecat, la vida del cristià. Jesús, com ho veiem en l´Evangeli d´aquest diumenge, va lluitar contra la temptació del maligne (Mt 4:1-11). I per això el Mestre ens encoratja a no deixar-nos vèncer pel mal, sinó a combatre el mal amb la pregària, la sobrietat de vida i l´ajuda als altres, per tal de no quedar presoners del pecat.

El papa Francesc proposa a la nostra reflexió diverses actituds en relació a Déu, al proïsme i a nosaltres mateixos, per aprendre a lluitar contra l´egoisme i la mentida. Entre d´altres, el papa ens demana lluitar contra la por a manifestar-nos creients o contra l´instint de manipular Déu. El papa també ens demana lluitar per no calumniar, ni fer judicis gratuïts, per no ser envejosos ni lladres, per saber perdonar i per evitar la venjança i la rancúnia.

En aquest primer diumenge de Quaresma Jesús es fa solidari del nostre combat contra el mal. Per això cal estar ben atents per no caure en les urpes del maligne i per tindre ben atentes les oïdes al crit i a la lluita dels qui són més dèbils, per romandre al seu costat. Aquest diumenge ens convida a sentir com a propi el sofriment del germà i a ser la veu dels humils, per tal de denunciar la injustícia i la maldat que fereixen el nostre món. I també per escoltar els altres amb sol·licitud i amb un cor acollidor. La lluita contra el mal ens ajuda a fer de l´Església i del món, un espai de serenor i de pau, de curació i harmonia amb la natura, amb els altres i amb un mateix.

La Quaresma ens convida a esvair tibantors, tristeses i conflictes, i a estar al costat d´aquells que tenen el cor ple de buidor i de ferides, per encoratjar-los i animar-los a trobar camins d´esperança. La Quaresma ens ajuda a donar més importància a la humilitat assumida que a l´orgull ferit, per així encaminar-nos cap a la Pasqua, que és el triomf de la vida per damunt de la mort.

El sr. Bellver i el Tribunal Constiotucional (VILAWEB/ONTINYENT, 05/03/2017)

Un amic m’ha passat l’enllaç de la intervenció del sr. Jorge Bellver en la comissió que va fer l’examen d’idoneïtat a la sra. Empar Marco. Una vegada més, el sr. Bellver ha tret el tema de la filologia catalana per retraure a la sra. Marco la seua idoneïtat (o no) com a nova directora de RTVV.

El PP demana, una vegada i una altra, que els polítics (i pense en el Govern de Catalunya) respecten les decisions del Tribunal Constitucional (TC), i per això ell i tot el seu partit s’escandalitzen quan algú les desobeeix, o bé quan algú no acata les sentències d’aquest tribunal. Segurament el sr. Bellver no recorda (o sí!) les vegades que el Govern Valencià, presidit pel sr. Camps, va desobeir reiteradament el Constitucional, tot i que el PP demane als altres eixe respecte que ells no tenen.

Amb la seua pregunta sobre la llicenciatura en filologia catalana de la sra. Marco, el sr. Bellver està qüestionant el TC, que ja va reconèixer l’homologació dels títols de català, afirmant així la unitat de la nostra llengua. Perquè han estat vint-i-una les sentències del Tribunal Superior de Justícia, tres del Tribunal Suprem i una del Constitucional, pel que fa a la unitat de la nostra llengua, les que el Govern de Camps va desobeir, amb  els reiterats recursos de la Conselleria d’Educació, i amb el conseller insubmís, Alejandro Font de Mora.

 

Si el TC va reconèixer la titulació de Filologia Catalana en la convocatòria de les oposicions per accedir al cos docent, com és que el sr. Bellver, una vegada més, posa en qüestió el TC? Si el tema de la filologia catalana és un cas tancat, ja que les sentències de la Justícia així ho han determinat, per què el sr. Bellver torna de nou a qüestionar aquest tema? Seria greu que el sr. Bellver desobeira el TC, negant o posant en qüestió la unitat de la nostra llengua, un afer reconegut d’una manera clara per aquest tribunal. I per la ponència del seu partit!

No crec que el sr. Bellver afirme que hi ha una filologia nord-americana als EUA o bé una filologia colombiana a Colòmbia. I amb tot, nega la unitat de la nostra llengua per raons electoralistes.
Perquè isca de dubtes, pel que fa a la unitat de la nostra llengua, jo recomanaria al sr. Bellver que anara a passar uns dies a Bellver de Cerdanya, perquè el contacte amb els veïns d’aquesta vila el convenceren d’allò que el TC i el seu partit han dictaminat sense cap dubte: que la llengua que parlem a Bellver i a Montaverner, és la mateixa.

Ara, no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. I pitjor sord que qui no hi vol sentir. Amb tot, el sr. Bellver hauria de recordar que Jesús de Natzaret ens digué que ‘la veritat vos farà lliures’. No la mentida, ni tampoc la manipulació.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

divendres, 3 de març de 2017

El Déu de la llibertat i el cristianisme (La Veu del País Valencià, 03/03/2017)

De tant en tant s’ha afirma que l’Església ha estat una desgràcia per al nostre món i que el cristianisme ha tingut també una influència nefasta. Han hagut filòsofs, científics i pensadors que han negat la validesa i la necessitat de l’Església (i del cristianisme) degut, en bona part, als despropòsits i bestieses que els mateixos cristians hem fet al llarg de la història: inquisicions, pederàstia, el cas Galileu....La campanya sobre l’existència o la no existència de Déu i sobre la utilitat o no del cristianisme, present als carrers fa uns anys per mitjà dels anuncis als autobusos a Londres, Barcelona, Madrid, amb el seu eslògan, “Probablement Déu no existeix”, també ha posat el dit a la nafra sobre aquest tema.

Certament que,  tal i com ha dit el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “els cristians no creiem en un Déu sense entranyes, que condemna sense misericòrdia”. Nosaltres no creiem en un Déu que espia o trau la llibertat de l’home. El Déu de Jesús que l’Església anuncia, és un Déu que és Pare de tendresa, de consol, de llibertat i d’esperança.

El Déu en qui creiem no és un Déu “opiaci”, que ens abstreu de la realitat o que aliena la nostra consciència i per això no creiem que la religió siga l’opi del poble. Al contrari, el Déu dels cristians és un Déu que ens desvetlla per tal de viure compromesos en la lluita a favor de la justícia, de l’alliberament  i de la dignitat dels hòmens i de les dones, i dels pobles. El Déu en qui creiem els cristians no és un Déu que ens embena els ulls  i ens fa viure en la nebulosa, ni tampoc no és el Déu que anestesia la nostra consciència, sinó que és aquell que il·lumina el nostre cor i empeny  la  nostra solidaritat a favor dels més desvalguts. El Déu dels cristians no és el Déu de les prohibicions, de les amenaces, de la por. El Déu de Jesús és el Déu compassiu, que pateix i ens mou a la compassió (a patir amb els qui pateixen) i  ple de bondat, amic de la vida, que acull, que estima i que cura aquells que tenen el cor ple de  ferides.
 

L'església de Santa Anna de Barcelo oberta als sense sotre

El Déu en el que creiem els cristians és el Déu del bisbe Òscar Romero, assassinat pels paramilitars del Salvador per la seua defensa dels pobres i dels desvalguts. És el Déu del bisbe Hélder Câmara, enfrontat a la dictadura brasilera i defensor de la llibertat i dels marginats de les faveles. És el Déu del bisbe Pere Casaldàliga, veu profètica de l’Església a favor dels desheretats i oprimits de la terra. És el Déu del pastor  Dietrich Bonhoeffer, empresonat  i assassinat pels nazis pel seu compromís cívic i cristià. És el Déu  de Samuel Ruiz, bisbe emèrit  de Chiapas, ànima dels acords de pau entre la guerrilla zapatista i el govern mexicà i  defensor dels drets dels indígenes. És el Déu de José Luis Azcona, bisbe de Marajó, al Brasil, amenaçat de mort per  la seua defensa dels Drets Humans i per la crítica a les màfies que trafiquen amb dones i amb xiquets per explotar-los sexualment. És el Déu del bisbe auxiliar de Buenos Aires, Enrique Eguía Seguí, que ha denunciat amb valentia la corrupció que existeix a l’Argentina.  És el Déu del bisbe Añoveros i del cardenal Tarancon, que van saber enfrontar-se a la dictadura franquista i acabar amb el nacionalcatolicisme. És el Déu del capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat pel règim dictatorial de Pinochet pel seu compromís amb els pobres de Xile. És el Déu del P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, que l’endemà del terratrèmol d’Haití se’n va anar a aquell país amb un carregament d’ajuda solidària. És el Déu del cardenal Reinhard Marx, que defensa una economia amb ètica. És el Déu del papa Francesc, que ha denunciat la vergonya que suposa que Europa mire cap a una altra banda davant el drama dels refugiats. És el Déu del bisbe Santiago Agrelo, que ha alçat la seua veu pel tracte que reben els immigrants i ha denunciat la immoralitat de l’exministre Fernández Díaz per l’acció de la policia a Ceuta i a Melilla. És el Déu dels qui estan compromesos amb Càritas o amb Mans Unides. És el Déu que demana el respecte a la llibertat, com ha fet Montserrat en els anys de dictadura en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes, a diferència d’aquells que han proclamat la unitat d’Espanya com a “bien moral”. O és el Déu de la Comunitat de Sant Egidi que a Itàlia ha rebut més refugiats que 15 estats de la UE. És el Déu de tants i tants laics cristians, capellans i religioses que acullen els malalts de sida, drogoaddictes, o gent que viu al carrer sense mitjans de subsistència. Per això l’Església ha de ser, sobretot, el conjunt d’hòmens i de dones que treballen per la pau, per la justícia, per la defensa dels Drets humans i dels més desvalguts, i per l’alliberament dels pobles oprimits.
 

Una església de portes obertes

Sovint, els cristians  no sempre transparentem  ni donem a conèixer el veritable rostre de Déu! Desgraciadament, moltes vegades, els cristians, amb la nostra vida, amb els nostres actes o les nostres paraules, prostituïm i amaguem l’autèntica imatge de Déu, i presentem un ídol que no és el Déu de Jesús, el Déu Abbà, Pare de tendresa, de llibertat, de consol i de misericòrdia. Tots els cristians hauríem d’aprendre a ser un reflex, en l’Església i en el món, de  l’amabilitat i  la bondat d’un Déu que estima els hòmens i les dones amb passió. I l’Església hauria de saber transmetre, amb delicadesa, llibertat i  respecte, sense crispacions ni imposicions, la imatge d’un Déu  que en paraules del teòleg José Antonio Pagola no és un  “Déu vigilant de la Llei, atent a les ofenses, que castiga cadascú com es mereix i no concedeix el seu perdó,  si abans no s’han complert escrupolosament unes condicions”.  Aquest no és el Déu dels cristians. “Quan  Déu és captat (i d’això en tenim molta culpa els cristians) com un poder absolut que governa i s’imposa per la força de la seva Llei, emergeix una religió (que no és la nostra) rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs. Déu no aterreix pel seu poder i la seua grandesa, sinó que sedueix per la seua bondat i proximitat”.
 

El bisbe Santiago Agrelo

 I és que el nostre Déu allibera de pors generades per un mal concepte de  religió, fa créixer la llibertat, no la servitud i  ens encoratja a l’amor i al perdó , no al ressentiment ni a la venjança. El Déu dels cristians ens urgeix a humanitzar el nostre món, a alliberar les consciències i a traure les càrregues feixugues que xafen els més dèbils. Per això la nostra fe ha de fer impossible la confrontació entre Déu i l’home. Com deia el professor Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, “pensar en un Déu policia, en un Déu enemic de la vida, és una aberració”. La preocupació del nostre Déu és la d’alliberar-nos de tot el que ens deshumanitza i ens fa patir. I és que el Déu de Jesús no ve a destruir  les persones, sinó el mal que està a l’arrel de tot i envileix  la vida. Desgraciadament no és la fe la que posa en qüestió la credibilitat de l’Església, sinó l’actuació dels cristians que amaguem, desfigurem o prostituïm el missatge d’alliberament de l’Evangeli.

Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “alguns creuen que Déu i la persona humana són incompatibles i per això arriben a negar Déu. Com si Déu anul·lara la llibertat humana, opromira la consciència i empetitira la personalitat del creient”. I continuava el P. Josep  Mª Soler: “Déu no és enemic de l’home i per això no té cap sentit contraposar el Creador a la criatura”.
 

La Comuntat de Sant Egidi acull més refugiats que 15 països de la UE

En un fòrum sobre Religió i pau, el teòleg Leonardo Boff li va preguntar al Dalai Lama: “Quina és la millor religió?”. El Dalai Lama, somrient, li respongué: “Aquella que et fa millor”. Boff continuà: “I què és allò que em fa millor?”. El Dalai Lama li digué: “Allò que et fa més sensible, més compassiu, més humà, més responsable”. Si la nostra Església no ens ajuda a ser així, sí que no tindrà cap sentit la seua existència.

Vicent Ferrer mort fa uns anys a Anantapur deia: “Déu és al cor del món”. Tant de bo que els cristians sapiguem oferir a la nostra societat la imatge d’un Déu Pare de tots, que estima i ens ensenya a estimar, que perdona i ens urgeix a perdonar. I tant de bo que els cristians, amb les nostres paraules i els nostres actes, sapiguem fer de l’Església una mare que estima i una llar que acull tothom i no una madrastra que renya, condemna i exclou aquells que se li acosten o una presó que esclavitza i anul·la la llibertat dels hòmens.

Com diu un proverbi, “fa més soroll un arbre que cau, que un bosc que creix”. Per això  algunes declaracions o actuacions pèssimes dels cristians, han fet més soroll per desprestigiar l’Església, que l’actuació de tants i tants cristians que, en silenci, treballen per la dignitat de les persones i per la lluita contra la pobresa i a favor de la pau.

El Déu dels cristians és el Déu que està al costat dels oprimits i que ens encoratja a denunciar la injustícia dels opressors. És el Déu que denuncia la mentida, el suborn i l’abús de poder que sempre aixafa els més dèbils. Si els cristians no mostrem aquest Déu, estem falsificant i prostituint la nostra fe, i estem fent una caricatura del Déu que derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Perquè el nostre Déu és el Déu dels oprimits, no el Déu dels opressors.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT