dimarts, 22 d’agost del 2023

Carta oberta al bisbe Sergi, nou pastor de Tortosa (agenciaflama.cat, 21/08/2023)

 Benvolgut bisbe Sergi: no ens coneixem personalment, tot i que ens hem vist algun cop a Montserrat i alguna vagada havíem coincidit a la infermeria del monestir a la cel·la del P. Andreu Marquès. 

El 13 de juliol passat, festa de Sant Enric, el papa Francesc el va nomenar nou bisbe de Tortosa, una diòcesi amb una zona que pertany al País Valencià, i que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer, un home que en la seua vida quotidiana utilitzà amb normalitat la llengua del nostre Poble.

Quan el 9 de setembre de 2017 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, supose que no es podia ni imaginar que sis anys després, el mateix 9 de setembre, iniciaria el seu ministeri episcopal a Tortosa, una diòcesi que és com una cruïlla entre el País Valencià i Catalunya.

Com a monjo valencià, li escric aquestes lletres preocupat per una Església valenciana que continua vivint d’esquena a la llengua i a la cultura del nostre país. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull, una llengua que ha entrat amb normalitat a l’ensenyament, a l’administració i a la vida dels valencians. Només l’Església valenciana i l’exèrcit continuen marginant el valencià, tot i que això no passa tant al bisbat de Tortosa, encara que sí a la part valenciana de la diòcesi.

Des de la Transició, els successius bisbes valencians, irracionalment, i amb molt poc seny pastoral, han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la inexistència d’un ens que fitxés la normativa lingüística. Afortunadament els valencians ja tenim l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i també els textos litúrgics (el Missal Romà entre d’altres) traduïts  per aquesta institució, a més del tresor que és el Llibre del Poble de Déu, preparat els anys setanta pel P. Pere Riutort i aprovat (i alhora boicotejat, a excepció del bisbe Cases) pels bisbes del País Valencià. 

Però el problema és que, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos traduïts per l’AVL, “dormen el son dels justos” des de fa anys, (i segurament plens de pols), en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.

Bisbe Sergi, encara no sé per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i la majoria dels capellans valencians continuen menyspreant el valencià ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, un poble castellanoparlant de la diòcesi de València, estigués prohibit el castellà a la litúrgia? ¿O que ho estigués el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, ¿per què passa a moltes viles i pobles valencianoparlants, on els cristians valencians tenim prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un contrasentit?

El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que, fins i tot, rebé la benedicció del bisbe de la diòcesi de València, Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència del que passà a tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en comptes de passar del Dominus vobiscum a, “El Senyor siga amb vosaltres”, el rectors deien: “El Señor esté con vosotros”. I és que l’arquebisbe Olaechea va dir que a la diòcesi de València la llengua pròpia era el castellà. I així continuem encara, després que els successius bisbes del País Valencià (a excepció de Pont i Gol i Cases Deordal), no hagen fet absolutament res per normalitzar la nostra llegua a l’Església. I ens trobem en ple segle XXI on el valencià queda a les portes dels temples.

Bisbe Sergi: com serà possible “la nova evangelització”, sense que l’Església utilitze la llengua del poble? ¿Serà possible algun dia que en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, vostè anime els seus germans bisbes a introduir la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als seminaris, per evangelitzar la nostra societat en la llengua dels valencians? ¿O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? ¿Serà possible algun dia que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les Esglésies diocesanes del País Valencià? És veritat que al bisbat de Tortosa la situació és molt millor que a les altres diòcesis valencianes, encara que no tots els mossens celebren la litúrgia en valencià. 

La irracionalitat és tan gran que les diòcesis de Sogorb-Castelló, de València i d’Oriola-Alacant, no tenen ni tan sols la pàgina web (com sí que passa a Tortosa) en valencià. I l’actitud antipastoral dels nostres bisbes és tan gran, que el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, no s’utilitza a les celebracions litúrgiques, com es fa, amb més normalitat, al bisbat de Tortosa que té una part de territori valencià.

Compartiré amb vostè una anècdota que em passà fa uns mesos, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia en la mort del pare d’un amic meu. El mossèn que em va atendre a la parròquia de la Mercè de Borriana (una ciutat valencianoparlant), en preguntar-li si tenia els textos litúrgics en valencià (uns textos provisionals fins que s’aprove el Missal), em respongué si jo “tenía permiso del obispo para celebrar en valenciano”. 

Si el papa Francesc ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”, ¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? ¿Quina “olor d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat que acompanyen en el camí de la fe? 

El 1965 més de 20.000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló), cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per introduir la nostra llengua a l’Església. I encara estem igual que fa 58 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles. 

El papa Francesc, en l’exhortació, El goig de l’Evangeli, ens diu que l’Església “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (E.G. 115). Però sembla ser que els bisbes valencians no tenen en compte ni la Sacrosanctum Concilium ni el que ens diu el Papa. Esperàvem amb molta il·lusió el bisbe Enrique Benavent a València i esperem que, amb vostè, encoratge els altres bisbes a presentar el Missal Romà perquè siga aprovat. 

Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra, trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serrano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en castellano”, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de “los disparates” que naixien de “recitar como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”.  



L’amic Vicent Miquel i Diego escrivia el 10 de gener de 1965 una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, on lamentava l’actitud de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, que prohibia el valencià a la litúrgia, una actitud que ara, desgraciadament, sembla repetir-se, després que a la diòcesi de València hagen passat els bisbes Miguel Roca, Agustín García-Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares, tots ells prometent aprendre valencià i cap d’ells no fent res per la nostra llengua a l’Església.

Bisbe Sergi: Confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, el P. Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.         

De Morella a Peníscola i de Vinaròs a Herbers i a Alcalà de Xivert; de Sant Jordi a Benicarló i d’Ortells a Sant Mateu i a Traiguera, vostè hauria de fomentar i afavorir la nostra llengua a l’Església en aquesta part valenciana del bisbat de Tortosa. A més, li pregue que a les reunions de la Província Eclesiàstica Valentina a les que puga assistir, anime els seus germans en l’episcopat a fer realitat (d’una vegada per totes) el valencià a la litúrgia i a presentar el Missal Roma (traduït per l’AVL), perquè siga aprovat. Així els valencians podrem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com és normal a tots els països del món. 

Pregue a la Mare de Déu perquè el seu ministeri a la diòcesi de Tortosa siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès al País Valencià, pel que fa a la diversitat de llengües, ja que som molts els cristians valencians que esperem pregar i celebrar la nostra fe en la llengua que compartim amb els catalans, els illencs, els andorrans, els cristians de l’Alguer i els aragonesos de la Franja oriental.   

diumenge, 20 d’agost del 2023

«Un no pot ser cristià i ser conservador» (CastellóNotícies, 26/07/2023)

 Aquestes declaracions, valentes i profètiques, del bisbe de Bilbao, Joseba Segura, contrasten (per la seua fidelitat a l’Evangeli), amb les afirmacions de molts bisbes que a les passades eleccions semblaven fer campanya per al PP o per a VOX.

El bisbe Joseba Segura (elEconomista, 20 de juliol de 2023), afirmava que la responsabilitat dels bisbes és “mantindre la comunió amb l’Església universal” i per això els pastors de l’Església han “d’escoltar i establir un diàleg amb tothom”.

Davant la pregunta de la periodista Maite Martínez sobre si el bisbe de Bilbao es considerava liberal o conservador, aquest pastor de l’Església deia que “en la dimensió social, en la que escoltes plantejaments com les condicions de treball, el salari dels jóvens, l’habitatge……un se n’adona que no pot ser cristià i alhora ser conservador, perquè el cristianisme t’obliga a prendre’t seriosament la situació de les persones que no tenen la sort que hi tens tu”.



El bisbe Joseba Segura afirmava també en aquesta entrevista, que “les diferències econòmiques s’estan engrandint de forma preocupant” i per això “cada vegada hi ha més distància entre un grup de privilegiats, que són aquells que tenen més, i la majoria de la gent, els que hi tenen poc”. I és que, com deia el bisbe Joseba, “les millores del PIB no es tradueixen en un repartiment més just”. D’aquí que el bisbe de Bilbao afirmara que “un no pot ser conservador davant determinades condicions de treball, salari i habitatge” que pateixen moltes persones, especialment jóvens, que amb un jornal precari els és molt difícil tindre un habitatge propi.

Als polítics, el bisbe de Bilbao els retreia el fet que utilitzen l’insult, que “és inacceptable”, i alhora, cada cop més “habitual en la dinàmica política”, ja que s’utilitza freqüentment “contra la dissidència”.

Quan molts bisbes centren les seues declaracions denunciant l’avortament, el divorci i les qüestions relacionades amb l’ensenyament de la religió, el bisbe Joseba (com feia Jesús de Natzaret), denunciava en aquesta entrevista la injustícia social, tot defensant la dignitat de les persones més vulnerables, degut a les seues condicions de vida, sovint precàries. I és que Jesús de Natzaret va denunciar l’opressió dels poderosos i va eixir sempre en defensa dels més febles i fràgils de la societat d’aquell moment.

Com el papa Francesc, atacat feroçment pel lobby conservador perquè fa un temps digué que “ no havia estat mai de dretes”, també ara el bisbe de Bilbao, fidel a l’Evangeli, ha afirmat que un deixeble de Jesús de Natzaret, si està atent i preocupat per la situació social dels més desafavorits, “se n’adona que no pot ser cristià i conservador”.

De segur que per les seues declaracions, el bisbe Joseba rebrà els atacs de la caverna mediàtica i política. Però amb les seues paraules, tan assenyades, aquest pastor basc se’ns mostra fidel a l’Evangeli i a l’opció preferencial pels pobres.

No és una “situación endiablada”, bisbe Munilla, és democràcia (CastellóNotícies, 30/07/2023)

 La democràcia és l’art que busca el bé comú de la ciutadania, per tal de trobar solucions. Per això a l’encíclica Fratelli tutti, el papa demana als governants que facen política pensant en el bé de la societat.

El papa, que elogia els polítics que treballen per grans principis i que aposten per fer un bon servei als ciutadans, els demana també que fomenten l’encontre i que siguen capaços d’escoltar el punt de vista de l’altre. I encara, el papa demana als polítics que tinguen una mirada profunda i àmplia per a arribar a acords entre adversaris.

Per això m’ha sorprès que el bisbe d’Oriola-Alacant, en el seu programa radiofònic (que m’han passat), Sexto continente, de Radio María, del 24 de juliol, haja dit, en relació al resultat electoral de les passades eleccions, que seria “increíble que quien está en el exilio” (referint-se a Carles Puigdemont), tinga “la llave para decidir el gobierno de España”. I és que els vots de Junts poden determinar “el futuro de una nación”, cosa que el bisbe Munilla considera una “situación endiablada” (!). Jo mai no m’hauria atrevit a dir que l’acord, (en cas que es faça), entre el PSOE i Junts, siga una “situación endiablada”.

Jo sempre he entès que la democràcia és l’art d’entendre’s, de dialogar i d’arribar a pactes. Fa uns mesos, al bisbe Munilla tampoc li va agradar el pacte del PSOE i Bildu per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat.

En la seua dura piulada, el bisbe d’Oriola-Alacant deia: “El hecho de que un Gobierno otorgue a los herederos de una banda terrorista la capacidad de humillar a los que fueron sus víctimas, a cambio de su apoyo para mantenerse doce meses más en el poder, es simplemente inmoral”.

Davant el resultat de les “complicadísimas elecciones, con un panorama muy difícil de gobernar”, el bisbe Munilla ens recordava en el seu programa a Radio María, el cas d’Alemanya, que “se resolvió con una coalición entre los dos partidos principales”, la CDU i el PS.

El bisbe Munilla, d’alguna manera, aposta pel govern de coalició entre el PSOE i el PP, com a “mal menor”, per així fer un executiu amb un “acuerdo entre derecha e izquierda”. A mi, què volen què els diga? Em sembla agosarat que un bisbe aposte per una forma concreta de govern, cosa que jo mai no faria, opinant sobre els partits que han de formar el govern d’un estat.

El bisbe Munilla hauria de recordar l’homilia del cardenal Tarancon, el 27 de novembre de 1975, en la missa d’entronització del rei Joan Carles, quan el cardenal de Borriana digué: “No corresponde a la misión de la Iglesia, presentar soluciones concretas de gobierno. La Iglesia nunca determinará qué autoridades han de gobernarnos”. Unes paraules assenyades que posaven fi als anys de nacionalcatolicisme.

Però en el cas del govern de coalició a Alemanya, el bisbe Munilla s’oblida de dir que la CDU mai no ha pactat amb l’extrema-dreta. La CDU sempre ha rebutjat qualsevol acord amb els extremistes de dreta, cosa que no ha fet el PP, que ha arribat a acords amb VOX, (qualificat per l’Osservattore Romano d’“estrema destra”), a ajuntaments i a comunitats autònomes.

La meua opinió és que l’acord a que puguen arribar Junts i PSOE, no és cap “situación endiablada”, com no ho és tampoc, a l’ajuntament de Gasteiz, l’acord entre Bildu i el PP, que ha deixat el PSE i el PNB sense presidència en més d’una desena de comissions.

L’acord entre el govern de l’estat i Bildu, amb el qual es transferien les competències de tràfic al Govern Foral de Navarra, (o el possible acord entre Puigdemont i Sánchez), no em semblà cap immoralitat, ni tampoc crec que el primer d’aquest acord humiliara les víctimes del terrorisme. De fet, els governs, a tots els estats, intenten aprovar els PGE pactant amb els diferents grups, per així arribar a acords, fomentant l’encontre, com demana el papa als polítics.

És això el que va fer (i que el bisbe Munilla no recordava), el 6 d’abril de 2000 el president José Mª Aznar, quan pactà amb UPN la transferència de Tràfic a la Policia Foral de Navarra. I és també, en busca de l’encontre i de l’acord, el que, el 10 de maig de 2009, al Senat espanyol, UPN demanà: el traspàs de les competències de Tràfic al Govern Foral de Navarra, que el bisbe Munilla blasmava. També cal recordar que el president José Mª Aznar cedí Tràfic a la Generalitat de Catalunya.

Governar és pactar amb els adversaris, fomentar l’encontre i arribar a acords amb els altres, pel bé dels ciutadans.

Jo només em preguntava aleshores si amb l’acord amb Bildu hi haurien uns millors PGE o no. I si aquest pacte feia possible que els ciutadans pogueren eixir beneficiats o no.

Sincerament, no crec que la cessió de Tràfic a Navarra fora una immoralitat, com deia la piulada del bisbe Munilla. Ni una humiliació a la Guàrdia Civil, més encara, quan els agents d’aquest cos que no hagen volgut anar-se’n de Navarra, han pogut quedar-se en el territori foral. Ni es una “situación endiablada” el (futur?) pacte entre Junts i el PSOE.

Em va agradar més una altra piulada del bisbe Munilla, que deia: “Si te lanzan una piedra, recógela, bésala y piensa: Ya tengo la primera piedra para construir un mundo nuevo”. Crec que aquestes últimes paraules del bisbe d’Oriola-Alacant, són molt més constructives i més positives, que les que dedicà a l’acord entre el govern de l’estat i Bildu i al (no sabem si futur) pacte entre Junts i el PSOE.



Per altra part, no qualificaré d’immoral ni de “situación endiablada”, però sí que trobe molt poc pastoral que el bisbe d’Oriola-Alacant mai no utilitze la llengua pròpia del País Valencià, ni a les seues homilies, ni a les cartes pastorals, articles, entrevistes o conferències. Ni tan sols la revista del bisbat, conté una ratlla en valencià.

I és que la millor manera que un pastor faça olor a ovella, (en aquesta expressió tan bonica del papa Francesc), és utilitzar la llengua del ramat que el papa li ha confiat. I crec que a Elx, a Biar, a Agost i a Altea; a Monòver i a Castalla; a Finestrat i a Crevillent; a Tàrbena a la Nucia, a la Vila Joiosa i a Xixona, la llengua d’aquestes viles és el valencià.

Només m’agradaria recordar que no és el poble que ha de parlar la llengua del pastor, sinó que hauria de ser el pastor qui hauria de parlar la llengua del poble al qual ha de servir. Per això, de la mateixa manera que a Sant Sebastià el bisbe José Ignacio celebrava l’Eucaristia en basc, també seria molt pastoral que als pobles valencianoparlants, la celebrara en valencià.

No sé si rebutjar el valencià a la litúrgia és una “situación endiablada”, però sí que és una anomalia, que ens mostra que el bisbe d’Oriola-Alacant no estima la llengua del poble que serveix.

«La victòria es va canviar, aquell dia, en dol» (CastellóNotícies.com, 07/08/2023)

 És així com el segon llibre de Samuel descriu l’ambient que hi havia entre el poble després del “combat a la selva d’Efraïm”, quan “l’exèrcit d’Israel fou vençut pels partidaris de David”. I és que malgrat el triomf dels qui lluitaven a favor del rei David, el seu fill, Absalom, penjat d’un arbre, fou mort per Joab. I per això el rei, que estimava el seu fill, “trasbalsat” per la seua mort, “va pujar al pis superior de la porta de la muralla i es posà a plorar”. D’aquí que, com diu el segon llibre de Samuel, “la victòria es va canviar, aquell dia, en dol per a tot el poble, quan sentiren dir que el rei estava desconsolat pel seu fill”.

És aquest el text del segon llibre de Samuel (18: 6-17. 24-19:4), que el dilluns 24 de juliol els monjos vàrem llegir com a primera lectura a la pregaria de Matines. Després d’acabar les Matines, aquest fragment del profeta Samuel, inevitablement, em va fer pensar en els resultats electorals del dia abans, quan el PP, el partit que obtingué la victòria pel que fa a vots i a escons al Congrés dels Diputats, va quedar molt lluny del que esperava la formació del Sr. Feijóo. I per això la victòria del PP, (i ho mostraven les cares llargues dels seus dirigents que vaig veure a les fotografies als diaris), “es va convertir en dol”.




De vegades, la victòria d’un partit no permet que el guanyador de les eleccions puga governar, ja que els pactes i els acords entre els adversaris, fan que no governe el partit que ha guanyat numèricament les eleccions, sinó aquell que ha obtingut més recolzaments.

També, el mateix dia 24, casualment o providencialment, a la primera lectura de l’Eucaristia (Ex 14:5-18), vèiem que la més que segura i contundent (si més no aparentment) victòria dels carros del Faraó sobre els israelites que fugien de l’esclavitud, (no hi trobàvem però tota la narració en aquest fragment), també es va canviar aquell dia en dol, quan “la cavalleria del Faraó, amb els seus carros i els qui els muntaven, hagueren entrat dins del mar” i “el Senyor avocà les aigües del mar damunt d’ells, mentre els israelites caminaven a peu eixut enmig del mar” (Ex 15:19). I és que quan Déu manà que les aigües tornaren al seu lloc, l’aparent victòria dels egipcis sobre Israel es convertí en derrota i en dol, com ho narra el càntic triomfal de Moisès. Així, el poble veié la gran victòria de Déu, que salvà els qui fugien de l’esclavitud i enterrà al mar els carros i els exèrcits del Faraó, que s’enfonsaren al mar Roig.

També l’aparent victòria dels fariseus i dels mestres de la Llei, penjant Jesús a la creu, va quedar desbaratada per la resurrecció d’aquell que la mort no podia empresonar.

El resultat de les eleccions generals és el que és. Però les negociacions per formar un nou govern a l’estat estan del tot obertes i encara no hi ha res decidit sobre qui presidirà el nou executiu, si el Sr. Sánchez o el Sr. Feijóo. Però el que és ben clar, (i hauríem de recordar el refrany: “No digues blat fins que no estiga al sac i ben lligat”), és que una victòria es pot convertir en dol. Com va passar en el text que Samuel narrava a la lectura de les Matines del dilluns 24 de juliol.

«Muera la inteligencia» (Castelló Notícies, 03/08/2023)

Aquesta frase del general Millán-Astray (encara que segons l’historiador Hugh Thomas, fou: “Muera la intelectualidad traidora”) va ser pronunciada al Paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936.

Va ser ara fa huitanta-set anys, quan en la inauguració del curs acadèmic, el professor Francisco Maldonado va fer un abrandat discurs on atacà violentament Catalunya i el País Basc, pobles que qualificà de “cánceres en el cuerpo de la nación”. Maldonado defensà aferrissadament el feixisme, “que es el sanador de España”, ideologia que segons ell “sabrá como exterminarlos”.



 Després que al paranimf algú cridara: “Viva la muerte”, Millán-Astray respongué amb el crit clàssic: “España”, a la que els assistents respongueren: “Una”, seguit altra vegada de: “España”, responent de nou els assistents: “Grande”, i finalment per tercera vegada: “España”, amb l’aclamació: “Libre”. Un grup de falangistes feren la salutació feixista, amb el braç alçat, saludant la fotografia de Franco que presidia el paranimf.

Va ser aleshores quan el rector de la Universitat de Salamanca, Miguel Unamuno digué: “Estáis esperando mis palabras. Soy incapaz de permancer en silencio. A veces estar en silencio equivale a mentir, porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia”. Després d’afirmar que ell era basc i que el bisbe de Salamanca, present a l’acte, era català, Unamuno digué: “El general Millán-Astray es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo como se multiplican los mutilados a su alrededor. Pero desgraciadamente en España hay demasiados mutilados”.

Va ser aleshores quan el general Millán-Astray, fundador de la “Legión” cridà: “Muera la intelectualidad traidora”. Unamuno respongué al crit de Millán-Astray, amb les seves conegudes paraules: “Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”. No cal dir que els assistents a l’acte es revoltaren contra Unamuno, que va haver de sortir de la Universitat de Salamanca enmig de crits i d’insults.

Huitanta-set anys després d’aquell infame crit de Millán-Astray, també hui ressona el “Muera la inteligencia” amb les primeres mesures del govern valencià, prohibint i censurant revistes en català i modificant la llei de plurilingüisme, que preveu quotes d’un 25% de les classes en castellà, d’un 25 % en valencià (no estem parlant d’un 50 o d’un 75% en català!), d’un 15 a un 25 % en anglès i de decisió lliure en la resta del temps per part dels consells escolars (Levante, 20 de juliol de 2023).

Com ha dit el jurista valencià Alfons López Tena, (Vilaweb, 19 de juliol de 2023), el govern valencià imposarà “una agenda d’extrema-dreta des del punt de vista econòmic, social, en usos i costums i en cultura, a exemple de Trump, Bolsonaro o Salvini”, mentre, dissortadament, els bisbes valencians miren cap a una altra banda. ¿No protestarien els bisbes valencians si la COPE patira una censura, com han estat censurades unes revistes en català, a Borriana? ¿I per què aquest silenci (còmplice?), davant l’intent de genocidi lingüístic que patim els valencians per part del govern PP-VOX?

El crit, “Muera la inteligencia” el tenim molt present els valencians quan recordem les agressions terroristes que van patir molts intel·lectuals com Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner i la llibreria 3i4 (entre d’altres) així com diversos participants en el Correllengua, davant la passivitat dels governants de torn i de la policia.

El “Muera la inteligencia” és present també hui en l’actitud del govern de Madrid, que asfixia el País Valencià amb un infrafinançament que provoca l’espoli dels valencians.

El “Muera la inteligencia” el trobem en els entrebancs del Govern de Madrid al Corredor Mediterrani.

El “Muera la inteligencia” es repeteix en la negativa de l’Església Valenciana a normalitzar la nostra llengua a la litúrgia.

El “Muera la inteligencia” es fa present en la corrupció d’alguns polítics i empresaris, alguns dels quals a la presó.

El “Muera la inteligencia” el veiem en aquells que neguen la unitat de la nostra llengua, tot i que sí que accepten la unitat del castellà que es parla a Burgos, Bogotà, Huelva, Santiago de Xile o Mèxic.

El “Muera la inteligencia” es repeteix en aquells que afavoreixen la despesa en armament i en els qui neguen la possibilitat que els pobles puguin decidir lliurement el seu futur.

El “Muera la inteligencia” es fa present en la negativa a que els valencians puguem vore TV3.

El “Muera la inteligencia” el veiem en els qui van voler destruir el barri del Cabanyal, a la ciutat de València,  en els qui defensen la xenofòbia (criminalitzant els immigrants), el terrorisme i el fonamentalisme religiós, que provoca la mort de tants innocents i en els qui persegueixen els cristians i també en els qui neguen el canvi climàtic.

I és que encara hui hi ha molts Millán-Astray disfressats o amagats en polítics i en empresaris corruptes i insensibles al sofriment dels més desvalguts.

Les paraules d’Unamuno són hui més actuals que mai davant l’actitud del govern valencià, que intenta acabar amb la nostra llengua. Al president de la Generalitat del País Valencià i als seus consellers, van dirigides hui les paraules d’Unamuno: “Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”.

Pels seus fruits els coneixereu, ens diu Jesús de Natzaret. I els primers fruits del nou govern valencià PP-VOX, no poden ser més decebedors. Son fruits que encarnen el “Muera la inteligencia”, en l’intent d’acabar amb el català al País Valencià.

«A l’Església hi ha lloc per a tots» (CastellóNotícies.com, 10/08/2023)

 Aquest podria ser l’eix central dels discursos que el papa Francesc ha adreçat als jóvens, a Lisboa, en el marc de la XXXVII Jornada Mundial de la Joventut, que ha tingut lloc a la capital de Portugal del 2 al 6 d’aquest mes d’agost.

Lluny de presentar una Església només per als “perfectes” i per als “purs”, el papa insistí en els seus discursos en mostrar una Església per a tots, oberta als justos i als pecadors, a exemple de la paràbola dels convidats al Regne de Déu: “Ix de pressa per les places i els carrers de la ciutat, i fes entrar ací els pobres, esguerrats, cecs i coixos” (Lc 14:21). El papa, en transmetre el seu somni d’una Església per a tothom, segur que, també, tenia en el pensament la paràbola del propietari que eixí de bon matí a llogar treballadors per a la seua vinya (Mt 20:1-7). Així ha de ser l’Església: acollidora, independentment de l’hora o del moment que els hòmens i les dones en posen en camí cap a Déu, un Déu que no fa diferències, sinó que “fa brillar el seu sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5:45). Per això el papa digué als jóvens: “L’Església vos estima a tots, tal com sou”.



Va ser el dijous 3 d’agost, davant milers de jóvens aplegats al parc Eduard VII, quan el papa expressà el seu “somni d’una Església per a tothom” i no una Església “duana”, que impedeix el pas als “imperfectes” o als “pecadors”, com digué Francesc als bisbes, capellans, consagrats, seminaristes i agents de pastoral. El papa, en el seu somni d’una Església oberta i acollidora, també deuria estar pensant en les paraules de Sant Joan XXIII, quan deia que l’Església no hauria de ser com un “museu arqueològic”, bonic i valuós, sí, però mort, sinó que hauria de ser una Església viva, com una font d’aigua al mig del poble (també en paraules del papa bo), que calma la set dels assedegats.

El papa, com ha dit altres vegades, no vol una Església dels “purs”, tancada en ella mateixa, emmurallada i aïllada del món, sinó una Església capaç de eixir a les perifèries i capaç d’acollir justos i injustos, i no com defensa el sector més conservador i més immobilista de la Cúria i dels moviments ultracatòlics, que desitjarien una Església només per als “purs”, tancada en ella mateixa, com una fortalesa. Una Església que els sectors conservadors demanen que es defense, ja que veuen enemics pertot arreu. I és que, com va dir el papa, “som la comunitat dels cridats, no dels millors, dels convocats, comunitat de germans i germanes, fills i filles del mateix Pare”. A l’Església, com digué el papa “hi ha lloc per a tothom, també per al qui s’equivoca, per al qui cau, per a aquell que li costa” caminar, degut als impediments i obstacles que posen els “puristes”, aquells que volen una Església emmurallada i a la defensiva. Pel contrari el papa anhela una Església oberta i acollidora, a imatge del que Jesús deia en el seu discurs de comiat: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots” (Jo 14:2). I a l’Església també hi ha lloc per a tots!

El papa recordava als centenars de milers de jóvens aplegats a Lisboa, que “l’Església és, i ho ha de ser cada vegada més, la casa on hi ressone la crida de Déu, que s’adreça a nosaltres pel nostre nom”, ja que “per a ell, no ets un número”. I per això, “Déu ens crida precisament en les nostres pors, en els nostres tancaments i soledats”.

I és també per això, que el Déu que ens mostrà el papa, “no assenyala amb el dit” amb una actitud de condemna, sinó que “obre els seus braços. No tanca la porta, no allunya, sinó que atrau”, com Jesús atreia les multituds al seu voltant. Per això el Senyor “no crida als qui se senten capaços, sinó que capacita els qui crida”, com en el cas d’Abraham, que ja ancià i sense descendència, es pensava que tot s’havia acabat per a ell, o com Moisès, tartamut, amb por a presentar-se davant el Faraó, o com Pere i Pau. Com deia el papa, “cap d’ells no era perfecte, però tots connectaren amb el Senyor”. I per això el papa demanava als jóvens que connecten “amb Jesús, amb l’amor, i l’alegria augmentarà”.

Per altra part, el papa alertava els jóvens perquè vagen en compte amb els “llops que s’amaguen darrere de somriures de falsa bondat” i els encoratjava a “no deixar-se enganyar per les il·lusions del virtual, amb una felicitat que prometen i que són coses supèrflues que ens deixen buits per dins”. Com deia el papa, “hi ha una felicitat que Jesús ha preparat per a vosaltres i que no passa per acumular coses, sinó per jugar-se la vida”.

El papa, que es reuní i escoltà les víctimes d’abusos sexuals, a les quals demanà perdó per les agressions que van patir per membres del clergat, recordà als jóvens que “necessitem saber que Déu és a prop, que espera un xicotet signe del cor per omplir les nostres vides de meravella” .

El mateix dia 3, a la Universitat Catòlica de Lisboa, el papa també demanà als jóvens universitaris que siguen capaços de substituir “les pors, per somnis”, per tal de “mostrar la bellesa alegre i radical de l’Evangeli”. I de nou, el papa remarcà que “el cristianisme no es pot plantejar com una fortalesa envoltada de murs, que alça els seus baluards enfront del món”.



El papa, en aquesta Jornada Mundial de la Joventut, demanà als jóvens que incorporen a les seues vides els dos verbs que caracteritzen els qui esdevenen pelegrins i apòstols: “buscar i arriscar”. Perquè només si busquem i arrisquem, serem “protagonistes d’una nova coreografia, que col·loque en el centre la persona humana”. Per això encoratjà els jóvens a ser “coreògrafs de la dansa de la vida” i “no administradors de pors, sinó emprenedors de somnis”, com a cristians “convençuts i convincents”.

El papa, que digué que a l’Església “la contribució femenina és indispensable”, remarcà la importància de “la cura de la creació” i la urgència de fomentar “la cultura de l’encontre” i “l’hospitalitat”.

Tant de bo que els jóvens que s’han trobat amb el papa en aquesta XXXVII Jornada Mundial de la Joventut, hagen tornat als seus llocs d’origen convençuts del que han compartit, del que han vist i sentit, per ser testimonis de l’Evangeli i missatgers d’esperança. Així, aquests jóvens que han renovat l’encontre amb Jesús aquests dies a Lisboa, s’esforcen a construir una Església, com vol el bisbe de Roma, que siga una llar oberta a tothom, bons i dolents. Una Església acollidora, amable i afable, allunyada de condemnes, judicis i exclusions. Una Església que, com digué el papa, estima els jóvens “tal com sou”. Una Església fidel al Vaticà II, en diàleg amb el món modern i fidel a Jesús. Una Església humil i pobra, creient i creïble, ja que només així serà capaç d’anunciar la Bona Nova del Regne, amb alegria i amb esperança.

Emili Marín: un homenot del País Valencià (01/04/2024)

La nit de Pasqua, l’amic Emili Marín ens ha deixat per passar a la casa del Pare. Després d’una llarga i fecunda vida al servei de l’Evangel...

MONTSERRAT