dimecres, 30 de setembre de 2015

30 de setembre: Sant Jeroni (LEVANTE-EMV, 30/09/2015)

 Hui 30 de setembre celebrem la festa de Sant Jeroni, un sant Pare de l´Esglesia que ens recorda la importància de la Paraula de Déu. La Sagrada Escriptura, en la vida de l´Església, és com la llum que precedeix el misteri de la fe, ja que és en l´Escriptura que Déu continua parlant al nostre món.
Jeroni, anomenat "lletrat d´autoritat indiscutible en el camp dels estudis bíblics", subratllava la necessitat de familiaritzar-se amb els textos escripturístics, que nodreixen la nostra fe. I per això, la frase: "Ignorar l´Escriptura és ignorar el Crist", va ser recollida pel Vaticà II, per corroborar la importància de la Paraula de Déu.
Venerat a Alfarrasí i al Lloc Nou de Sant Jeroni, aquest sant va nàixer el 347 a Estridó, a prop dels confins entra la Dalmàcia i Pannònia i va morir a Betlem el 30 de setembre de 420, com canten aquests Goigs: "En la Dalmàcia nasquéreu,/ de llinatge principal,/ i essent jove mantinguéreu/ la innocència Baptismal:/ En las lletras u primor/ fóreu molt prest ensenyant,/ Sant Jerini, gran doctor,/ siàu nostre advocat".
De família cristiana, ben situada econòmicament, Jeroni cursà brillantment estudis literaris (gramàtica i retòrica) a Roma. Fascinat pels tresors de la literatura llatina, la passió pels clàssics ja no l´abandonaria mai. Va ser a Roma, on a la primeria portà una vida frívola, on va ser batejat. Durant el temps que va passar a Trèveris (367-370) llegí les obres de Sant Hilari de Poitiers, i s´interessà per l´ideal monàstic d´Orient., a Aquileia, al voltant del bisbe Valerià, Jeroni i els seus companys Rufí, Cromaci i Heliodor, formaren una comunitat ascètica. Però degut al seu caràcter, l´experiència monàstica resultà inviable.
Amb Rufí viatjà a l´Orient i a Antioquia de Síria conegué el bisbe Paulí. Entre el 376 i el 378, Jeroni va fer vida ascètica a Alep, aquesta ciutat tan castigada actualment per la guerra, al desert de Calcis, on estudià hebreu. En tornar a Antioquia fou ordenat prevere pel bisbe Paulí, i amb ell assistí al Concili de Constantinoble el 381, i després acompanya Paulí a Roma, on va viure entre el 382 i el 385: "A Roma vos encamina/ la mà de la Providència:/ a vostra santa presència/ Sant Damas molt bé endevina/ per lo vostre gran fervor/ que de Déu sou l´enviat". Va ser durant aquests tres anys, que Jeroni es va dedicar a la revisió de la versió llatina del Psalteri.
Monjo auster i erudit, i amb una gran facilitat literària. Jeroni, que tenia un gran prestigi entre el matriarcat romà (que seguia els seus cursos bíblics a l´Aventí) hagué de suportar les crítiques del clergat de Roma, ja que pels seus excessos verbals, es mirava amb recel la vida monàstica.
En morir el papa Damas, que havia fet Jeroni el seu assistent, el nostre sant, el 386 se n´anà a Betlem, on va viure a prop de la basílica de la Nativitat fins a la seua mort el 420: "Del desert cercàu les vies/ per fer vida retirada;/ i Roma heu abandonada/ defugint ses alegries./ De Betlhèm nostre Senyor/ vos ha atret a son costat". A Palestina Jeroni establí cenobis llatins, un per a hòmens i un altre per a dones, a més d´una hostatgeria per a pelegrins.
Segons el P. Cebrià Pifarré, teòleg i monjo de Montserrat, en la seua obra "Literatura Cristiana antiga", en Jeroni "l´intel·lecte sobreïx més que l´asceta", ja que va ser un escriptor "d´autoritat indiscutible en el camp dels estudis bíblics". Home de contarstos, la seua "l´activitat literària de Jeroni durant els anys a Betlem, fou intensa". Tot i el seu caràcter irascible, "gastà la seua vida i les seues habilitats intel·lectuals en polèmiques, a voltes violentes".

Sant Jeroni és un dels quatre pares de l´Església d´Occident i ja Sant Agustí el va anomenar pare de l´Exegesi bíblica. Va ser un gran llatinista, i se´l coneix sobretot, pel fet d´haver traduït la Bíblia de l´hebreu al llatí: és la coneguda Vulgata, anomenada així, perquè és la traducció "de vulgata editio", o edició per al poble.
A la nostra terra, és conegut el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a Alfauir, fundat el 1388. Va ser Alfons el Vell, net del rei Jaume II, qui donà el cenobi als jerònims de Xàbia i Pere March (pare del poeta Ausiàs) qui començà la seua construcció. Al segle XVI va estar protegit per la família Borja, que construí el claustre superior renaixentista, l´aljub i les fonts del Pati dels Tarongers. El monestir, declarat Bé d´Interès Cultural, presenta una gran diversitat d´estils (del gòtic i el mudèjar al barroc, el renaixentista o el neoclàssic) ja que la seua construcció s´allargà fins el segle XVIII.
Acostar-se a la Bíblia, i d´una manera particular als Salms i al Nou Testament (com ens ensenya Sant Jeroni) és essencial per a tots els qui ens anomenem seguidors de Jesús., per conèixer més el misteri de Déu.
La Bíblia ens és un mitjà per aproximar-nos a Déu, el gran desconegut per al nostre món. Per això, és important que l´Escriptura ocupe un lloc central en la vida dels creients, tot i que els més jóvens consideren aquest llibre, antic i amb un llenguatge difícil de comprendre.
Jeroni es preguntava com era possible viure sense l´Escriptura, a través de la qual s´aprèn a conèixer el mateix Crist, que és la vida del creient (Epístola 30,7). I afirmava: "És la Bíblia l´instrument amb el qual, cada dia Déu parla als fidels" (Epístola 133,13) Per això, Sant Jeroni s´adreçava al prevere Nepocià, aconsellant-li que la Bíblia no caiguera mai de les seues mans, perquè l´Escriptura és el tresor que porta l´Església a tots els pobles i el mitjà per conèixer més Jesucrist.
Per la seua traducció de la Bíblia, Sant Jeroni és patró del gremis de Llibreters i dels estudiosos de la Sagrada Escriptura, com canten els Goigs del sant: "Lo llibre per excel·lència,/ n´és la Bíblia sens dubtar;/ per poder-la interpretar,/ confronteu amb gran paciència,/ els textos de l´antigor,/ que al llatí heu traslladat". Altres Goigs també exalcen la figura de Sant Jeroni com a patró dels llibreters: "Dels llibreters, Sant Doctor,/ siàu tots temps advocat:/ feu que´ns tinga de bon grat/ Jeroni, nostre Salvador".
A Sant Jeroni, que ens ensenya a conèixer i a estimar més la Bíblia, agraïts li cantem en aquest dia de la seua festa: "De la Iglesia llum y ardór,/ en Doctrina, Santedat:/ Sant jeroni, gran dictor,/ siàu nostre advocat".

29 de setembre: Sant Gabriel (LEVANTE-EMV, 30/09/2015)

Hui dia 29 de setembre, amb la festa de Sant Miquel i de tots els àngels, celebrem també la festa de Sant Gabriel, tot i que abans de la reforma litúrgica del calendari, la festa d´aquest arcàngel se celebrava el 24 de març, vigília de la solemnitat de l´Anunciació del Senyor.
El nom de Gabriel ve de "Gabri-El", que significa "fortalesa de Déu" o "el meu poder és Déu" o també "el fort, el combatent de Déu" i, "Déu és el meu protector".
Per a l´Església cristiana de Síria, tant castigada els últims anys per la violència, és Sant Gabriel el primer àngel i per als musulmans la devoció a Sant Gabriel (Hibril) és sagrada, ja que segons la tradició va ser aquest àngel qui anuncià a Mahoma la veu de Déu.
Sant Gabriel apareix a la Bíblia com l´arcàngel que interpreta i porta la voluntat de Déu, anunciant-la als hòmens. Així, al llibre de Daniel, el protagonista d´aquest text quedà desconcertat en tindre una visió misteriosa sobre el sentit de la història i de la salvació (Dn 8) i també sobre l´anunci de les setanta setmanes fins a l´arribada del Messies (Dn 9) El text diu: "Mentre, jo Daniel, contemplava la visió i buscava comprendre-la, es presentà davant de mi algú amb figura semblant a la d´un home. Vaig sentir també una veu humana que cridava: Gabriel, fes comprendre la visió a aquest Daniel".
També a l´Evangeli de Sant Lluc, és l´àngel Sant Gabriel qui anuncià a Maria i a Zacaries (pare de Sant Joan Baptista) la voluntat de Déu, que es concretaria en els fills que tindrien: Jesús i Joan Baptista.
En el cas de Zacaries, l´arcàngel Sant Gabriel li anuncià que la seua esposa, Isabel tindria un fill: "No tingues por, Zacaries, Isabel, la teua muller, et donarà un fill i li posaràs Joan". Davant el dubte de Zacaries, per la seua ancianitat i perquè la seua dona Isabel també era anciana, l´arcàngel li revelà el seu nom: "Jo sóc Gabriel, l´assistent de Déu, i he estat enviat per parlar-te i anunciar-te aquest missatge joiós" (Lc 1:8-20).
El missatge dels àngels, sempre és un anunci d´alegria i de pau, com ho feren els àngels que proclamaran als pastors el naixement de Jesús (Lc 2:8-13) o en la resurrecció del Senyor (Lc 24:1-7)

En el cas de Maria, també va ser Sant Gabriel l´encarregat d´anunciar-li que havia estat ella, l´elegida per Déu per a ser mare del Messies: "Al sisè mes, l´àngel Gabriel fou enviat per Déu a un poble de la Galilea, anomenat Natzaret, a una jove, promesa amb un home que es deia Josep". El text de Sant Lluc ens dibuixa, bellament, l´entrada de l´Arcàngel Sant Gabriel a la presència de Maria: "Va entrat a casa d´ella i li digué: Déu te guarde, plena de gràcia, el Senyor és amb tu". Com canten aquests Goigs: "Al recer de la caseta/ del poblat de Natzaret,/ escoltà una donzelleta,/ lliri cast d´aquest indret,/ l´accent dolç "Ave Maria"/ que l´Arcàngel entonà".
Davant la sorpresa de Maria, Gabriel la tranquil·litzà així: "No tingues por, Maria, que has trobat gràcia a la presència de Déu; tindràs un fill i li posaràs Jesús". Sant Gabriel li va explicar que seria amb el poder de Déu que Maria concebria aquell que "serà sant, serà anomenat Fill de Déu" (Lc 1:26:38): "Gabriel la cambra emplena/ de divina resplendor./ Sou de gràcia tota plena/ puix, amb Vós és el Senyor./ Tal missatge transmetia/ vostra veu del bell parlar".
I l´Arcàngel li explicà: "No temeu, casta donzella,/ ja que vostra concepció/ serà del Cel meravella,/ no per obra de baró./ Sóc de Déu l´esclava pia,/ son voler dec acceptar". I Gabriel continuà explicant a la jove de Natzaret el misteri de l´Encarnació: "Contesteu amb reverència:/ un infant deslliurareu,/ i seguint Verge en essència,/ de Jesús, mare sereu./ Oh Sant Ventre que ens duria/ fruit gemmat que el món salvà".
I com ressalta Sant Bernat en un dels seus sermons més bonics, Gabriel esperà expectant, la resposta afirmativa de Maria, ja que d´ella depenia l´Encarnació del Fill de Déu.
Per això el poble s´aclama a Sant Gabriel així: "Puix que Déu vos ennoblia/ quan per nunci us nomenà:/ Gabriel, el Fort, el Guia,/ féu que junts al cel un dia,/ vostres Goigs puguem cantar".
Sant Gabriel és el patró dels comunicadors, degut a la bona nova que portà al profeta Daniel i a Zacaries i a Maria.
Que en la festa de Sant Gabriel i de tots els sant àngels, siguem capaços d´anunciar l´alegria de l´Evangeli a tots els qui estan tristos o afligits, tal i com el papa Francesc ens demana que fem.

29 de setembre: Sant Rafael (LEVANTE-EMV, 30/09/2015)

 Si bé tradicionalment Sant Rafel se celebrava el 24 d´octubre, amb la reforma del santoral ha passat a celebrar-se el 29 de setembre, juntament amb Sant Miquel, Sant Gabriel i els altres àngels i arcàngels.
És a la Sagrada Escriptura, i d´una manera particular als Salms, als Fets dels Apòstols, a l´Apocalips i també als Evangelis, on apareixen els àngels, com a missatgers o enviats de Déu. També els apòcrifs, com el llibre d´Henoc, ens parlen d´altres arcàngels més com Uriel, que vol dir "el foc de Déu".
El nom de Rafel vol dir "medicina de Déu" o també la força de la curació de Déu, ja que aquest arcàngel va portar la salut a Sara i a Tobit, com canten aquests Goigs: "Així com guiàreu al jove Tobies/ i el defensàreu en ses llargues vies/ i del que volia l´esperit cruel,/ sigueu-nos la guia/ noble Sant Rafel". I és que el nom de Rafel ve de "Rafa-El", que en hebreu significa "curació de Déu" o també "Déu ha curat".
L´arcàngel Sant Rafel apareix a l´Antic Testament, concretament al llibre de Tobit, com aquell que va acompanyar en el seu viatge al jove Tobies, fill de Tobit. És per això que també és considerat com el patró dels viatgers. Rafel o Rafael va ser qui va proporcionar la curació, la medicina, al pare de Tobies que s´havia quedat cec: "Arcàngel de Déu/ porteu medicina/ i per nos, pregueu/ la bondat divina/ que ens done alegria/ per servir a ell/ sigueu-nos la guia/ noble Sant Rafel".

En el llibre de Tobies se´ns presenta aquest personatge, un home venerable i just, deportat de Tisbes, a Galilea, fins a Nínive, a Assíria. Home observant de la Llei de Moisès, Tobit abans de la deportació, anava a Jerusalem a oferir als sacerdots, per al servei de l´altar, "els primers fruits, les primeres cries i els delmes del blat, del vi, de l´oli, de les olives, de les figues" (Tb 1:6-7) A més, com a bon israelita, Tobit donava un altre delme "als orfes, a les viudes i als prosèlits" (1:9) I encara, ja deportat a Assíria, Tobit donava el seu "pa als qui passaven fam i vestit als qui anaven despullats" (Tb 1:17) així com també enterrava els morts.
Tobit, que va quedar cec, va enviar el seu fill Tobies a terres de la Mèdia a cobrar un deute antic que li devia el seu parent Ragüel. I és en aquest viatge que l´àngel Rafel va guiar Tobies. En arribar a Mèdia, el jove Tobies es va enamorar de Sara, la filla de Ragüel, una jove a qui un àngel maligne anomenat Asmodeu, havia fet morir els set marits que ella havia tingut. És evident que tots van tindre por que aquesta maledicció es tornara repetir si Tobies es casava amb Sara. I va ser en aquell moment que l´arcàngel Sant Rafel, el misteriós personatge que havia acompanyat Tobies fins a la Mèdia, va entrar en escena. Rafel va desfer el malefici que pesava sobre Sara, de tal manera que el casament dels dos joves no va provocar la mort de Tobies, a diferència del que havia passat amb els anteriors set marits de Sara. I així ho canten uns Goigs de 1617: "Y a com casàreu/ a Tobias fill/ y lo deslliurareu/ de molt gran perill,/ santa companya/ guardant li per a ell/ sianos la guia/ noble Sant Rafel".
Els joves esposos, amb Rafel, tornaren a casa de Tobit, després d´haver cobrat el que Ragüel li devia. I amb ells van portar el fel del peix que havien pescat durant el camí. Quan els ulls cecs de Tobit van ser ungits amb el fel del peix, el vell venerable va recobrar la vista. Va ser aleshores quan aquell desconegut es va donar a conèixer, parlant a Tobit d´aquesta manera: "Déu m´ha enviat a curar-vos, a tu i a Sara, la teua nora. Jo sóc Rafael, un dels set àngels que entren i s´estan a la presència gloriosa del Senyor" (Tb 12:15)
És a La Nucia i a Énguera on trobem unes ermites que aquestes viles han dedicat a Sant Rafel, guia i acompanyant de peregrins, i intercessor per la salut dels malalts. I és Sant Rafel del Riu, anomenat també del Maestrat, que el té per patró i que celebra la seua festa el 24 d´octubre: "Puix gran senyoria/ teniu en el cel/ sigueu-nos la guia/ noble Sant Rafel".
Que Sant Rafel ens siga protecció i ajuda en les malalties i en els viatges. Per això els Goigs li canten així: "Archangel de Deu/ portàu medecina/ y per nos pregueu/ la bondat divina/ que ens do alegria/ per servir a ell./ Siaunos la guia/ noble Sant Rafel".

29 de setembre: Sant Miquel (LEVANTE-EMV, 30/09/2015)

A la Bíblia apareixen amb freqüència els àngels, una paraula que en grec significa enviat o missatger, ja que sempre porten un anunci de part de Déu. A l´Escriptura, sobretot al llibre dels Salms, als Fets dels Apòstols, a l´Apocalips i també als Evangelis, apareixen els àngels portant un missatge als hòmens de part de Déu.
Els llibres de la Bíblia que, sovint parlen dels àngels, especifiquen només el nom de tres arcàngels, amb uns noms relacionats amb la missió que Déu els ha confiat i que són Miquel (¿qui com Déu?) Rafael (medicina de Déu) i Gabriel (fortalesa de Déu). Per la tradició bíblica, l´arcàngel és un signe de la benedicció i de la protecció de Déu sobre la vida de les persones, perquè puguen anar trobant el pla de Déu en el camí de la vida. Un pla que té com a centre Jesucrist.
La menció a l´arcàngel Sant Miquel que trobem a la Sagrada Escriptura, concretament al capítol 10 del llibre de Daniel, a la carta de Sant Judes i també a l´Apocalipsi, ha cristal·litzat en la litúrgia de l´Església, que presenta a Sant Miquel (signe de la protecció de Déu) vetlant la vida i la mort dels hòmens i les dones, com canten aquests Goigs antics: "Qui voldrá ser prosperat/ en la terra y en lo cel:/ prenga per son advocat/ al Arcángel San Miquel".
La devoció a Sant Miquel es va estendre entre els cristians i ja al segle V trobem a Roma una església dedicada a ell i consagrada el 29 de setembre, d´ací la data de la festa. També el castell Santangelo de Roma, del segle VI, està dedicat a Sant Miquel.

A més del llibre de Daniel, la carta de Sant Judes també fa menció de l´arcàngel Sant Miquel, nom que ve de Mica-el i que en hebreu significa ¿Qui com Déu? Aquesta expressió ve, pel fet que Sant Miquel apareix sempre en un context de lluita entre el bé i el mal i per això se l´invoca com a protector o defensor: "Príncep es de gran valía,/ Arcángel superior/ en suprema jerarquía/ exaltat per lo Senyor:/ qui voldrà ser coronat/ y vestit de inmortal vel".
A l´Apocalipsi també apareix Sant Miquel (Ap 12:7)en una nova batalla, lluitant a favor dels deixebles de Jesús, en contra del maligne: "En la batalla del Cel/ se mostrá bon General,/ al infern llansá Lusbel/ son enemich capital:/ qui voldrá pues ser guardat/ de tal enemich cruel".
Com a éssers espirituals, els artistes han representat a Sant Miquel amb ales i vestit guerrer, amb casc i espasa a la mà, lluitant contra un dragó, situat al seus peus. És així com apareix a Llíria, Agres, Altura, L´ Alaqueria d´Asnar, Tous o la Puebla de San Miguel, Énguera i Benifato, viles d´on és patró, encara que també se celebra a molts altres pobles, com a Gata de Gorgos, Vall d´Ebo i Alcanalí. De fet són moltes les ermites dedicades a aquest sant, com a Gilet, El Toro, Benigànim, Sant Miquel de Torrecelles a Llucena, Corbera, Nules, Pego, Albocàsser, Jalance, Alcalà de Xivert, Val de la Sabina, o Sant Miquel de Soternes, ermita construïda per Joanot Martorell. I també són diverses les parròquies dedicades a l´arcàngel, com a València, l´Alcúdia de Veo, Tous, La Pobla Tornesa, Gata de Gorgos, Canet lo Roig, Massalavés o Altura. Encara cal que citem llocs tan emblemàtics com la bonica porta de Sant Miquel, a la muralla de Morella.
La presència d´aquests esperits angèlics és invocada també es la litúrgia, d´una manera especial a la pregària eucarística primera o cànon romà, quan es demana que l´ofrena siga portada a l´altar del cel "per mans del vostre àngel". Igualment, en la litúrgia dels difunts demanem a Déu que per mitjà dels àngels, porten l´ànima del qui ha mort a la llum santa, al lloc de la glòria de Déu, perquè alliberat dels pecats, el Senyor el faça passar de mort a vida. D´aquesta manera preguem perquè els àngels del Senyor presenten a l´Altíssim aquells que han mort: "De las ánimas lo pés/ té San Miquel en sas mans,/ allí lo guany y despés/ trobarán los cristians:/ qui voldrá ser despatxat/ per entrar dalt en lo Cel".
Que la festa de Sant Miquel a tants pobles del País València, ens ajude a vore en aquest Arcàngel, amic dels hòmens, aquell que ens protegeix i ens acompanya en la lluita contra el mal.

El nunci Dadaglio (LEVANTE-EMV, 28/09/2015)

Hui fa 101 anys del naixement de Luigi Dadaglio, que a Madrid, i durant 13 anys (del 1967 al 1980), va ser nunci apostòlic del papa Pau VIè a l´Estat espanyol.

Luigi Dadaglio, treballador, silenciós i bon diplomàtic, va ser l´home clau de la Santa Seu en la firma de l´acord entre el Govern espanyol i el Vaticà, pel qual Espanya renunciava al privilegi de presentació de bisbes.
Luigi Dadaglio, d´una manera discreta i alhora eficient, ajudà l´Església espanyola, juntament amb els cardenals Tarancon i Jubany, i els bisbes Josep Pont i Gol, Antonio Añoveros, Alberto Iniesta, Victorio Oliver o Ramón Echarren, a alliberar-se del Règim franquista, i a aconseguir la independència Església-Estat. A més, Dadaglio va gestionar la llibertat de nombrosos presos polítics i el 1974, va saber afrontar amb valentia el cas Añoveros, no acceptant que el bisbe de Bilbao fóra expulsat de l´Estat.
Dadaglio va nàixer el 28 de setembre de 1914. Fou ordenat prevere el 1937 i el 1942 passà a ser secretari de la nunciatura en la República Dominicana. Posteriorment fou destinat a Haití i a Puerto Rico, i el 1950 es feu càrrec de la Delegació Apostòlica de Washington. Després fou enviat a Canadà i a Austràlia, i el 1961 a Veneçuela. I va ser el 1967 quan el papa Pau VIè el nomenà nunci apostòlic a Espanya, on Dadaglio treballà per canviar el Concordat de 1953 entre la Santa Seu i l´Estat espanyol i per conduir l´Església espanyola a la renovació i a l´aggiornament. Va ser el 1979 quan Dadaglio firmà els acords que regulen les actuals relacions Església-Estat.
Dadaglio un bisbe marcadament aperturista, visqué els anys tan difícils de l´Església espanyola, al final del Règim franquista, i els inicis de la Transició democràtica, amb el cas dels nombrosos preveres empresonats per la dictadura a la presó de Zamora, degut a les homilies i al compromís social dels capellans amb els més pobres.
Com va dir el cardenal Tarancon (amb qui va formar un bon tàndem en la renovació de l´Església espanyola) en referència a Dadaglio, "no sempre va ser compresa la seva tasca"
Com s´ha dit repetidament, fins el Concili i l´arribada del nunci Dadaglio, a Espanya (amb escasses excepcions) dominava l´ultradreta episcopal, integrista i filofranquista. Per això el trio Montini-Bertelli-Dadaglio, va promoure un episcopat amb bisbes vinculats als sectors més oberts i renovadors de l´Església. Així, durant el temps que Dadaglio va ser nunci a Espanya, van ser nomenats bisbes de la talla de Jaume Camprodon a Girona, Javier Osés a Huesca, Ramón Echarren, Victorio Oliver i Alberto Iniesta com a auxiliars de Tarancon a Madrid, Miquel Moncadas a Menorca, Joan Martí Alanis a Urgell, Javier Azagra en Cartagena, Ramon Torrella, Josep Campmany, Ramon Daumal i Josep Mª Guix com a auxiliars de Barcelona, Ramon Malla a Lleida, Josep Mª Cases a Sogorb-Castelló, Teodor Úbeda a Mallorca, José Mª Setién a Sant Sebastià, Ramon Buxarrais a Zamora i Elias Yanes com a auxiliar d´Oviedo.
Dadaglio va morir el 22 d´agost de 1990, ara ha fet vint-i-cinc ansy. Per això en aquest 101 aniversari del naixement del nunci Luigi Dadaglio, cal reconèixer i agrair el seu treball d´aggiornamento de l´Església espanyola, ja que amb els cardenals Tarancon i Jubany, propicià una Església fidel al Vaticà II, compromesa amb la modernitat i oberta a la democràcia.

Francesc: un papa que construeix ponts (LEVANTE-EMV, 28/09/2015)

El recent viatge del papa Francesc als EEUU està confirmant allò que ja sabíem: el bisbe de Roma és un autèntic pontífex, és a dir, un home que construeix ponts i que tira a terra muralles i barreres que ens separen. Les seus paraules profètiques al Capitoli i a l´ONU, han tingut continuïtat en els discursos que ha fet a les catedrals de Nova York i de Filadèlfia, a l´Independence Hall, al Madison Square Garden o a Harlem.
En una trobada amb líders de diferents religions a l´Independence Hall, el papa Francesc va defensar els immigrants com ho és ell mateix, ja que també la seua família paterna prové d´Itàlia. El papa, alhora que va demanar que s´eliminen els prejudicis amb l´arribada de nous americans, va fer una crida a conservar la llibertat i a cuidar-la.
Al parc Benjamin Franklin de Filadèlfia, el papa va defensar la família, que "té carta de ciutadania divina". I a la catedral d´aquesta ciutat, el papa va apostar per una "participació més activa dels laics". Per això va voler "valorar la immensa contribució que les dones, laiques i religioses han fet". Quan la dona continua relegada a un segon pla al si de l´Església, val la pena tindre en compte aquesta aposta del papa per les dones.
El papa, que va demanar als bisbes que curen les ferides del nostre temps, posa l´accent en la provisionalitat que la nostra societat té de les coses, i en la falta de compromís de la gent: "La cultura actual estimula les persones a no lligar-se a res, ni a ningú, a no fiar, ni a fiar-se", i per això tenim una "societat amb por al compromís". El papa destacà la soledat radical de tantes persones, i per això es preguntà si "sabem perdre temps amb les famílies", i demanà "no anatemitzar els jóvens", sinó convidar-los perquè "siguen audaços". El papa reconegué la dificultat d´anunciar l´Evangeli, ja que "moltes vegades hem de sembrar en solcs desviats". A Filadèlfia el papa es reuní amb persones que han estat víctimes, assegurant que els responsables d´aquests abusos, pagaran el mal que han fet. També a Filadèlfia, el papa es reuní amb interns d´una presó, i demanà "el dret a la reinserció dels presos".
A Harlem, el papa es dirigí als joves als qual els animà a somiar: "És bonic tindre somnis i lluitar per ells".
També a la catedral de Sant Patrici de Nova York, el papa Francesc va proclamar la vergonya pels abusos sexuals comesos pel preveres, "que han ferit i escandalitzat l´Església". El papa volgué expressar "la meua admiració i la meua gratitud a les religioses dels EEUU". Per això digué: "Què seria l´Església sense vostès?". El papa definí les religioses americanes (en el punt de mira del Vaticà) com a "dones forts, lluitadores; amb aquest esperit de coratge que les posa en primera línia de l´anunci de l´Evangeli". Per això s´adreçà a elles així: "A vostès, religioses vull dir-los: gràcies, moltes gràcies".
I al Madison Square Garden de Nova York, davant de 20000 persones, el papa va parlar de la misericòrdia del nostre Déu: "Jesús continua caminant en les nostres ciutats, mesclant-se amb el seu poble". És Jesús qui ens "ompli d´esperança" i per això els cristians hem d´anunciar "que Déu està enmig nostre com un Pare misericordiós". El papa recalcà la bona nova del Regne: "Déu ens allibera d´una vida buida i ens introdueix en l´escola de l´encontre", no en la insolidaritat dels uns amb els altres, un fet tan característic del nostre temps.
Per tot això, per les paraules i pels gestos del papa, el teòleg Gustavo Gutierres ha afirmat que Francesc està "renovant l´Església". I el teòleg José Mª Castillo, referint-se a les paraules del papa Francesc al Capitoli, ha dit que el seu discurs "va sonar com els discursos profètics de Martin Luther King". I encara, fa uns mesos, Leonardo Boff deia que el papa Francesc, "humil i proper", porta "esperança i alegria", ja que "no es presenta com un doctor, sinó com un pastor", que "col·loca el món, els pobres i la protecció de la Terra com a qüestions importants".
Certament que l´Esperit guia i acompanya el papa Francesc en la seua tasca pastoral de confirmar la fe dels creients i d´anunciar l´Evangeli. Anunciar el rostre d´un Déu misericordiós que ens estima, ens perdona, ens consola i ens ompli d´esperança.

diumenge, 27 de setembre de 2015

27 de setembre: Sant Vicent de Paül (LEVANTE-EMV, 27/09/2015)

 El 27 de setembre celebrem la festa de Sant Vicent de Paül, que va ser conegut com a pare dels pobres. Vicent de Paül va ser un capellà amic dels desvalguts i de la gent senzilla que va fundar les Companyies de la Caritat.
Vicent, que va nàixer el 24 d´abril de 1581 al si d´una família de llauradors de Pouy, va ser un predicador que ajudà a la renovació de l´Església. El 1597, Vicent entrà a estudiar a la Universitat d Tolosa de Llengüadoc i el 1600 va ser ordenat prevere.

A París, Vicent conegué Pierre de Bérulle, que va ajudar el jove sacerdot, integrant-se en l´ambient més renovador de la ciutat. El temps passat a la parròquia de Clichy, on va arribar el maig de 1612 i la seua activitat pastoral, van ser determinats en la seua vida. Capellà estimat per tots, la tardor de 1613 va ser nomenat preceptor de les filles de la il·lustre família dels Gondi, tot i que no es va desentendre´s dels més pobres. La primavera de 1617, Vicent abandonà el luxe dels Gondi per atendre una senzilla parròquia rural, on feia de capellà i de mestre, sempre sol·lícit pels qui passaven necessitats. En un sermó féu una crida per ajudar els pobres i els malalts, naixent així la primera institució de voluntaris solidaris. El 8 de desembre de 1617, el bisbe de Lió va aprovar la Companyia de la Caritat. El 24 del mateix mes, la senyora Gondi demanà a Vicent que tornara al palau, per iniciar una campanya d´evangelització a partir dels ensenyaments, plens d´humanitat de Sant Francesc de Sales. Així arribà el gran moment de Sant Vicent de Paül a favor dels desvalguts, estenent les Companyies de la Caritat per tal d´atendre els pobres. Amb altres capellans, Vicent, fa crear les missions rurals o Congregació de la Missió, caracteritzada per "renunciar a la vida cortesana i als beneficis, càrrecs i dignitats de l´Església, per dedicar-se del tot a la dignificació dels pobres, anant de poble en poble, predicant i instruint els pobres".
El 1626, l´arquebisbe de París aprovà la congregació (que s´estengué per França, Irlanda, Itàlia, Escòcia) i el 1633 va rebre l´autorització del papa Urbà VIII.
El 1633 Vicent inicià les "Conferències dels Dimarts", destinades a preparar els sacerdots que havien d´anar als hospitals i als barris més marginals de les ciutats i obrí també un seminari per formar els futurs sacerdots.
A París, amb Lluïsa de Marillac, Vicent formà la fraternitat de les Filles de la Caritat, a les quals els donà uns consells molt avançats per al seu temps: "Si deixeu la pregària per curar un malalt, deixeu Déu per trobar-vos amb Déu mateix: curar un malalt és com fer una pregària. El vostre monestir seran les cases dels malalts; la vostra cel·la, una habitació de lloguer; la vostra capella, l´església parroquial; el vostre claustre, el carrer ".
Les Filles de la Caritat i els Missioners Paüls, hui en dia es fan presents als hospitals i a les escoles, als costat dels més dèbils de la societat.
Sant Vicent de Paül que va morir a París el 127 de setembre de 660, va fer més pròxim el Regne de Déu als pobres i va ensenyar que l´Evangeli és l´autèntic amor als germans més necessitats. Al seu funeral, al qual assistiren milers de persones, el predicador va dir que Vicent "va canviar la faç de l´Església i de França". Va ser beatificat pel papa Benet XIII, el 21 d´agost de 1729 i canonitzat pel papa Climent XII, el 16 de juny de 1737.
Que Sant Vicent de Paül ens ensenye a viure atents a les necessitats dels altres, i a fer nostre l´ensenyament de Jesús, quan ens deia que havíem de vore en l´altre, el nostre germà.

L’Església Valenciana i l’Església Catalana (VILAWEB/ONTINYENT, 27/09/2015)

Més enllà de la proximitat, per raons de veïnatge i de cultura, de l’Església Valenciana i l’Església Catalana, fins al punt de compartir fins i tot un territori comú, per les parròquies valencianes i catalanes que pertanyen a la diòcesi de Tortosa, aquestes dues Esglésies s’han ignorat al llarg del temps. En un cas, per part de l’Església Catalana, per prudència, per evitar suspicàcies i per por de ser acusada de prepotència o d’intent de domini o de colonització (tots podem recordar la “Batalla de València”). I pel que fa a l’Església Valenciana, perquè la jerarquia mai s’ha arrelat al País, i mai ha sentit com a pròpia la nostra llengua i a la nostra cultura. Per això mateix l’Església Valenciana (que als Seminaris prohibia parlar en valencià) no ha tingut cap necessitat d’estrènyer els lligams culturals amb l’Eglésia Catalana, malgrat que els cristians valencians i els catalans compartim una mateixa fe i una mateixa llengua.

En l’actualitat són tres els bisbes valencians que estan al capdavant de tres diòcesis catalanes: el bisbe Agustí Cortés, al bisbat de Sant Feliu des de la seua creació, el 2004, el bisbe Enrique Benavent, al bisbat de Tortosa des de 2013 i el bisbe Salvador Giménez, a Lleida, des del passat 20 d’aquest mes.
Però a més d’aquests bisbes actuals, n’hi han hagut altres bisbes valencians a Catalunya en els últims trenta anys, tots ells plenament integrats en les diòcesis que els han acollit. Així, a Tortosa hi hagué el bisbe Ricard Mª Carles de 1969 a 1990, any que va passar a l’arquebisbat de Barcelona, on s’hi estigué fins el 2004, quan li va ser acceptada la renúncia. També fou pastor de Tortosa, des del 1997 al 2013, el bisbe valencià Xavier Salinas. I a la diòcesi de Lleida hi hagué el bisbe Joan Piris, des del 2008 fins que va ser substituït el 20 d’aquest mes, pel també bisbe valencià Salvador Giménez. I això en els últims trenta anys, perquè durant el segle XX hi hagueren també altres bisbes valencians a Catalunya, com el bisbe Tarancon a Solsona, el bisbe Reig a Barcelona, el bisbe Laguarda, primer a Urgell i després a Barcelona i el bisbe Benlloch a Urgell.

Pel que fa als bisbes catalans a les diòcesis valencianes, han estat ben escassos. Només la diòcesi de Sogorb-Castelló ha tingut dos pastors nascuts més al nord del riu Sènia: el bisbe Josep Pont i Gol (1951-1970) i el bisbe Josep Mª Cases Deordal (1970-1996). I és que als bisbats valencians, a excepció de Tortosa (que té territori valencià) en els últims cinquanta anys hem tingut majoritàriament bisbes castellans, i també un navarrès, un mallorquí i dos valencians, Pablo Barrachina a Oriola-Alacant, de 1954 a 1989 i Juan Antonio Reig a Sogorb-Castelló, de 1996 a 2005, a més del bisbe Rafael González Moralejo, primer, auxiliar de l’arquebisbe Olaechea, i a la dimissió d’aquest, el 1966, estigué al capdavant de la diòcesi de València fins el 1969. També hi ha hagut el bisbe auxiliar Rafael Sanus i els altres auxiliars valencians dels arquebisbes de València, i un d’Oriola-Alacant, que després han passat a diòcesis espanyoles. En l’actualitat hi ha com a bisbes valencians, el cardenal Cañizares i el seu auxiliar Esteban Escudero, a l’arquebisbat de València i el bisbe Jesús Murgui a Oriola-Alacant.   

La incomunicació total entre dues Esglésies veïnes i amb una mateixa cultura i una mateixa llengua, és un fet anòmal. Entre aquestes dues Esglésies no hi ha cap coordinació entre delegacions diocesanes d’una i d’altra part del Sènia, cap contacte entre les diòcesis, cap col·laboració entre els bisbes valencians i catalans, com sí que n’hi ha hagut entre els bisbes bascos i el de Navarra a l’hora de fer alguna pastoral, o entre els bisbats valencians i els de les Balears, amb reunions periòdiques, pel fet que formen part d’una mateixa Província Eclesiàstica.

És evident que el tarannà dels bisbes de les diòcesis valencianes i el de les diòcesis catalanes és diferent. Fins i tot és diferent l’actitud que tenen els bisbes valencians, abans i després d’arribar a Catalunya.

A Catalunya, els seus bisbes, la majoria nascuts al País, però també els valencians que estan al capdavant d’aquestes diòcesis i que s’han integrat totalment, han sintonitzat plenament amb el poble que serveixen, utilitzant la seua llengua i assumint les seues tradicions. Pel contrari, els bisbes de les diòcesis valencianes (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal i dels de Tortosa) no han assumit mai la llengua i la cultura que ens fa valencians. I d’ací la nul·la relació de les diòcesis valencianes amb les diòcesis catalanes.     

En el procés democràtic que viu Catalunya i que hui, a les eleccions al Parlament pot obrir un nou escenari polític, l’Església Catalana s’ha mantingut en una actitud de respecte, amb un comportament exquisit pel que fa a la independència Església-Estat. I per això, en una nota del passat 7 de setembre, els bisbes catalans defensaven la legalitat de totes les opcions polítiques. Els bisbes catalans afirmaven en aquesta nota “el nostre amor a la Pàtria catalana a la qual l’Església ha volgut servir des dels seus inicis i el nostre respecte per la legítima diversitat d’opcions que se sotmetran a votació”. Per això els bisbes de les deu diòcesis catalanes, han manifestat que “no toca a l’Església proposar una opció concreta, però sí que defensa la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte a la dignitat de les persones i dels pobles”.

És evident que l’actitud dels bisbes catalans pel que fa al procés que viu Catalunya (un procés democràtic, cal no oblidar-ho), no és compartida pels bisbes valencians, i això dificulta encara més qualsevol relació entre l’Església Catalana i l’Església Valenciana, que tenen punts de vista molt dispars, no només pel que fa a aquestes eleccions i a les opcions polítiques que hi ha en joc, sinó també en relació a molts altres temes.


Enmig de la neutralitat i de l’equidistància dels bisbes catalans, que han evitat una posició partidista, són sorprenents les paraules del papa Francesc, quan aquest estiu visità la ciutat boliviana de Santa Cruz de la Sierra, on digué: “Els pobles del món volen ser artífex del seu propi destí. No volen ser tutelats ni patir ingerències, on el més fort subordina el més dèbil. Volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguen respectades”. I el papa afegia encara: “Cap poder fàctic o constituït, té dret a privar els països pobres, del ple exercici de la seua sobirania. Quan s’atempta contra aquest dret, noves formes de colonialisme afecten seriosament les possibilitats de pau i justícia, perquè la pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment el dret a la independència”.

També el papa Joan Pau II quan visità l’ONU, el 5 d’octubre de 1995, deia: “La pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó els drets humans considerats en el nivell de la vida comunitària. La nació té un dret fonamental a l’existència; a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seua sobirania espiritual; a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories”.

Per la seua part, el document aprovat el 22 d’abril de 2001 per la Conferència d’Esglésies Europees i el Consell de Conferències Episcopals Europees, proclamava l’oposició “a qualsevol intent d’instrumentalitzar la religió i l’Església amb finalitats ètniques o nacionalistes” (nº 7). Per això aquests bisbes s’oposaven a “qualsevol forma de nacionalisme que porte l’opressió a d’altres pobles i de les minories nacionals” (nº 8).

Malgrat la proximitat geogràfica i l’afinitat cultural, aquestes dues Esglésies, desgraciadament, continuen vivint sense cap mena de contacte o de col·laboració.
Quin serà en el futur la relació entre l’Església Catalana i l’Església Valenciana? El bisbat de Tortosa hauria de ser cruïlla i pont entre pobles veïns i entre Esglésies germanes. Però dubte molt que ho siga, si l’actitud de l’Església Valenciana continua com fins ara.  

El paper de l’Església Valenciana i Catalana en la transmissió de la fe i en la defensa de la cultura, podria quedar resumida en les paraules del papa Francesc en la canonització de Fra Juníper Serra, el passat dia 23 a Washington, quan definí aquest franciscà, com aquell que va “defensar la dignitat de la comunitat nativa, protegint-la d’aquells que havien abusat d’ella”.
  



dissabte, 26 de setembre de 2015

Pepica una dona bona (LEVANTE-EMV, 26/09/2015)

 Ahir, 25 de setembre, va morir Pepica, una dona bona que estava a punt de fer 100 anys. Nascuda a Càrcer, a la comarca de la Ribera Alta (a prop del meu poble) el 6 de desembre de 1915, poc de després de casar-se amb un borrianenc que treballava en el comerç de la taronja, passà a viure a la capital de la Plana Baixa.
Malgrat la seua debilitat física (deguda a l´edat) Pepica, va continuar activa fins fa pocs mesos, ja que era una dona forta, a imatge de les dones de la Bíblia, aquelles dones que en paraules de mossèn Ballarín "donen per a tot". Dones servicials i generoses, de fortalesa i bon humor, qualitats que ajuden a salvar penes i treballs! Dones plenes de prudència i de sentit comú, de valors i d´entrega, que porten la casa, ajuden al marit i eduquen sàviament als fills i els néts. Dones d´una fe senzilla, una fe que els dóna la força per a viure cristianament. Dones de rosari i de novenes, de misses i de tradicions, dones de mirada neta i transparent, sense maldat, sense trampes, sense malícia!
"Una dona forta (ens diu el llibre dels Proverbis) qui la trobarà? És més preciosa que les perles" (Pr 31,10) Així era Pepica. I això ho sabien molt bé, tant la seua filla Fina, que la tingut a casa fins al final, i que la cuidada amb tot el seu afecte, com el seu fill José Manuel i també els seus néts, Javier i Jordi.
El llibre dels Proverbis descriu amb precisió les qualitats de la dona forta: "És de nit i ja s´alça; prepara el menjar per als de casa. Ella mateixa es teixeix les flassades, va vestida amb honor i dignitat, parla sensatament i els seus llavis instrueixen dolçament" (Pr 31,15ss)
En un món que arracona els ancians (malgrat tota l´experiència i la saviesa que tenen) Pepica era per als fills i per als néts l´exemple de servei, de disponibilitat, de sacrifici, de generositat! A diferència de les societats africanes, llatinoamericanes o asiàtiques que valoren i veneren als ancians, el món occidental, desgraciadament, no té en compte la paraula i la vida generosa dels nostres majors. I massa vegades se´ls arracona, sense tindre en compte tot el que han fet al llarg de la seues vides. No ha estat així en el cas de Pepica. I amb tot, la Paraula de Déu exhorta als creients al respecte i a l´amor als ancians: "Honra a ton pare amb tot el cor, i no t´oblides dels dolors de ta mare. Recorda´t que per ells has nascut. ¿Què els donaràs a canvi del que han fet per tu? (Ecli 7,27) I és que la llei de Déu ens mou a l´agraïment i a la sol·licitud pels nostres majors: "D´obra i de paraula honra a ton pare, a fi que vinga damunt de tu la seua benedicció.....fill meu, acull a ton pare en les seues velleses...i si el seu enteniment es debilita, sigues indulgent, no el menysprees, tu que et trobes en plenes forces. La caritat pel pare no serà oblidada....aquell qui abandona al pare és un blasfem, i és maleït el qui irrita a sa mare" (Ecli 3,8 i ss )
Quan fa un temps, unes monges em van preguntar per un monjo molt major, em digueren: "Cuideu-lo, perquè els ancians s´han de cuidar com es cuida una joia. Perquè són una joia!!".
En un món tecnificat (i massa vegades sense cor) que només valora la joventut i els "cossos 10", reconforta trobar persones com Pepica, que durant pràcticament 100 anys, amb generositat i sacrifici ho ha donat tot pels seus. Per la seua banda, també és un exemple de dedicació i d´estimació, vore als fills i néts de Pepica, que sol·lícitament l´han venerat amb un afecte filial, ple de tendresa, perquè amb la seua vida, ara ja amb Déu, ha fet present la fortalesa de la dona bíblica. Perquè malgrat la seua salut fràgil i les seues debilitats en els últims mesos, Pepica ha estat per als seus, un model de la dona forta de la Bíblia.

26 de setembre: Els Sants metges Cosme i Damiá (LEVANTE-EMV, 26/09/2015)

El dia 26 de setembre l´Església celebra la festa dels sants Cosme i Damià, que segons la tradició van ser dos germans bessons i metges a Síria. Sant Gregori de Tours en el seu llibre De gloria martyrium, ens diu que "curaven per les seues virtuts i les seues pregàries". Per això "si algun malalt va amb fe al seu sepulcre, al moment obté la curació". Així ho canten uns Goigs antics dedicats a aquests dos metges: "Per la terra i per lo mar/ vostres devots socorréu,/ no tardant en ajudar/ als que son servents de Deu:/ tots dos hi posau la ma,/ y curáu ab diligencia".
Amb una gran veneració a l´Orient cristià, ja des de la primera meitat del segle V, a Constantinoble hi havien dues esglésies dedicades als dos germans màrtirs. I també n´existien d´altres a Capadòcia, a Jerusalem i a Mesopotàmia. Per la seua part, a Edessa Cosme i Damià eren els patrons d´un hospital construït el 457.

El culte als dos sants metges passà de l´Orient a l´Occident cristià, estenent-se a Sardenya gràcies a Sant Fulgenci. També a Ravenna, ja als segles VI i VII, existien uns mosaics d´aquests sants. L´Oracional Visigòtic de Verona, els incloïa en el calendari dels sants que celebrava l´Església d´Espanya. Però va ser a Roma on el culte als sants Cosme i Damià prengué una gran importància, fins al punt que hi havia més de 10 esglésies dedicades als dos germans.
La tradició ens diu que Cosme i Damià eren originaris d´Aràbia i que van estudiar a Síria, arribant a ser metges: "D´Aràbia en una ciutat/ nasquéreu, gloriosos sants;/ per naixement sou germans,/ i sou germans per l´estat;/ puig un i altre professà/ de medicina la ciència".
Com que eren cristians, mai van acceptar res pel seu treball de curar els malalts. Per això a l´Orient cristià se´ls coneixia com "els sense diners" i eren molt estimats per tots els favors que feien: "Exercíreu en lo mòn/ de metges la professió,/ curant gratis a tothom/ malalts, parts, febres i dolors./ Vulgàunos continuar/ tan noble solicitud".
En desencadenar-se la persecució de Dioclecià contra els cristians, foren detinguts per Lísies, governador de Cilícia: "De cristians vos acusaren/ davant de Lísies, prefecte,/ i com a tals, en efecte,/ a aquell jutge vos presentaren./ Posats davant del tirà/ confesseu vostra creença".
Després de diversos turments van ser decapitats i les seues restes van ser portades a Síria: "En vá Lisias emplea/ lo ferro, l´aygua y lo foch./ Per probar si vos aterra/ o si vacileu un poch:/ lo que no pogué lograr/ tot son poder absolut". I així van ser turmentats: "Gran martiris ne patíreu/ per ordre superior./ En lo potro os analtíreu/ glorificant al Senyor./ Sofrint de Diocleciá/ la cruel esclavitud".
El papa Fèlix (526-530) va erigir una bonica basílica dedicada a honor dels dos germans, a Roma, amb uns bonics mosaics.
Que els Sants Cosme i Damià, als qual la vila de Llíber, a la Marina Alta, han dedicat el seu temple, ajuden els metges a ser hòmens plens d´humanitat, plens de gran sol·licitud pels malalts, per així perpetuar en el seu treball l´esperit d´amor i de caritat d´aquests dos sants germans: "No heu de metges escollida/ la carrera per negoci,/ que talment com sacerdoci,/ en tot temps heu exercida,/ procurant, com es degut,/ al proïsme aconhortar".
I per demanar la salut, així canten els Goigs als sants germans: "Puig és bén reconegut/ que tornáu lo malalt sá:/ Manteniunos ab salut/ Sant Cosme i Sant Damià".
Enmig del nostre món tan insolidari i tan egoista, que aquests dos sant metges ens ajuden a curar les ferides que els nostres germans porten al cor o al cos, amb una mirada de tendresa, amb una paraula d´encoratjament, amb un somriure d´esperança, amb una abraçada d´estimació.

El Sant Calze i la sol.licitud pels pobres (LEVANTE-EMV, 25/09/2015)

 A primers de juny de 2103, l´aleshores alcaldessa de València, la Sra. Rita Barberà, qualificava el Sant Calze com "uno de los grandes valores patrimoniales", i per això expressava el seu desig perquè fóra Patrimoni de la Humanitat. És "la joya más buscada", deia encara la Sra. Barberà. Fins i tot l´aleshores alcaldessa volia que el Cap i Casal fóra conegut pel Sant Calze, de la mateixa manera que la ciutat de Torí, és coneguda pel Sant Sudari.
El dijous passat vam saber, gràcies als mitjans de comunicació, que el Sr. Joan Calabuig, regidor de Turisme de l´Ajuntament de València, havia reprès el projecte de promoció del Sant Calze. I que el dimecres 23 va tindre lloc la primera reunió tècnica entre representants de l´Ajuntament de València i l´arquebisbat, per tal de dissenyar una estratègia conjunta per promocionar el Sant Calze. També vam saber ahir, que l´anterior govern del Cap i Casal, presidit per la Sra. Rita Barberà, no va dissenyar cap programació i pel contrari, la caixa està buida i amb nombrosos deutes. La promoció que va fer el PP es reduí a una exposició que costà 300000 euros.
El 15 de juny del 2013, en aquestes mateixes pàgines, Levante em va publicar un article sobre la proposta de l´alcaldessa de València, on jo defensava, evidentment, la importància de venerar el Sant Calze, però on demanava que, per dignitat i per justícia, també hauríem de venerar i cuidar de la mateixa manera els més desvalguts de la nostra societat. Em preguntava jo mateix: ¿de què ens serveix gloriar-nos del Sant Calze, si després deixem de costat, sense cap mena de suport els qui passen necessitat? I recordava un text de Sant Joan Crisòstom, el sermó 50 quan aquest Pare de l´Església afirmava: "De què serviria adornar la taula amb calzes d´or, si Crist mateix mor de fam? Dóna primer menjar als qui té gana i després, amb el que et sobra, adornaràs la taula de Crist".
Dos anys llargs després d´aquella proposta de l´alcaldessa de València, continue pensant que és important, com a creients, venerar el Sant Calze. Però és igualment important, o més encara, atendre els més dèbils de la capital del País Valencià.
Cal, per ser conseqüents en la veneració del Sant Calze, que s´agilitzen els expedients de cuidadors familiars paralitzats per falta de diners, i que els malalts dependents cobren el que els pertoca per llei.

Cal que, per venerar el Sant Calze, siguem solidaris amb els pensionistes i els ancians que cobren una pensió de misèria, amb la qual, moltes vegades encara han d´ajudar els fills o néts que es troben en dificultats.
Cal que la Sanitat valenciana es faça càrrec del tractament dels malalts i que les famílies no es vegen obligades a recollir taps de plàstic per comprar aparells ortopèdics, que la Sanitat, almenys abans, no cobria. A l´Alcúdia, una família ha mobilitzat el meu poble per recollir taps de plàstic, quan hauria de ser la sanitat pública qui es fera càrrec del tractament dels malalts. Per això celebre que el Govern Valencià haja decidit que els pensionistes que cobren menys de mil euros, no paguen les medecines.
Per venerar el Sant Calze cal abans acabar amb les retallades, que estan deixant en la pobresa els més dèbils. I cal saber acollir els immigrants i els refugiats que fugen de la guerra o de la pobresa extrema. Per venerar el Sant Calze, cal tindre més sensibilitat per tots els qui pateixen de tantes i tantes maneres.
Sant Joan Crisòstom deia també: "En adornar el temple, procureu no menysprear el germà necessitat, perquè ell és un temple molt més preciós que l´altre".
L´alcaldessa de València, i ara el nou consistori, volia que el Cap i Casal del nostre País fóra conegut com la ciutat del Sant Calze. Jo també ho vull! Però a més, vull que València siga coneguda com una ciutat acollidora i solidària amb els més necessitats i no per les retallades immorals i les polítiques restrictives amb els més desvalguts que s´han fet en els últims anys, i que han deixat la gent més vulnerable en la misèria.
Vull que València siga una ciutat sol·lícita amb els malalts dependents, els xiquets que passen gana, els qui no tenen treball i tots els qui sofreixen!
El dia del Corpus de 2013, el qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro deia en l´homilia: "A la vida, hem de compartir el que tenim amb els altres, no aprofitar-nos d´ells".
El diumenge passat a Cuba, el papa Francesc va dir: "Qui vulga ser gran, que servisca els altres, no que se servisca dels altres; es viu en el compromís concret amb el proïsme. Servir significa, en gran part, cuidar els fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble". Per això crec que venerar el Sant Calze és fer costat a la gent desemparada i empobrida. Perquè si promocionem i venerem el Sant Calze i alhora ens oblidem dels més indefensos, no fem sinó insultar aquesta relíquia que tenim a València.

El papa Francesc a l'ONU (LEVANTE-EMV, 26/09/2015)

 Cinquanta anys després que el papa Pau VIè s´adreçara a l´ONU, ahir el papa Francesc, bisbe de Romà, s´adreçà a l´Assemblea de les Nacions Unides en el 70è aniversari de la seua creació.
Pau VIè va ser el primer bisbe de Roma en adreçar-se a l´ONU, el 4 d´octubre de 1965, en un discurs a favor de la pau. Després de Pau VIè, també s´adreçà a aquest organisme internacional el papa Joan Pau II (dues vegades, el 1979 i el 1995) i el papa Benet XVI el 2008.
Ahir el papa Francesc, amb un semblant seriós i preocupat, va fer un important discurs, en el qual va defensar la integritat de la creació i la pau.
El papa va començar el seu discurs agraint als membres de l´ONU el treball i els "esforços en bé de la humanitat" que fan els representants del països que integren aquests organisme internacional, en la "codificació i el desenrotllament del dret internacional, la construcció de la normativa internacional dels drets humans, el perfeccionament del dret humanitari i la solució de molts conflictes i intervencions de pau i de reconciliació". El papa va transmetre als membres de l´ONU l´actitud de l´Església, que valora "aquesta institució", així com també les "esperances que posa en les seues activitats".
Amb una actitud realista, el papa va transmetre a l´ONU la seua preocupació pel "desordre causat per les ambicions descontrolades i pels egoismes col·lectius".
El papa Francesc va admetre que encara "són molts els problemes no resolts", i va fer una crida a la responsabilitat: "Els organismes financers han de vetlar pel desenrotllament sostenible dels països i la no submissió asfixiant d´aquests, a sistema crediticis, que lluny de promoure el progrés, sotmeten les poblacions a mecanismes de major pobresa, exclusió i dependència". El papa va reconèixer que "hui el panorama mundial presenten molts falsos drets", i que hi ha "grans sectors indefensos, víctimes d´un mal exercici del poder".
El papa Francesc va defensar un "dret de l´ambient", i per això va reconèixer que "qualsevol dany a l´ambient, és un dany a la humanitat". El papa digué: "L´abús i la destrucció de l´ambient, van acompanyats per un procés d´exclusió", ja que "un abús egoista i il·limitat de poder i de benestar material, porta a abusar dels recursos materials disponibles i a excloure els més dèbils". Per això va concloure que "l´exclusió econòmica i social és una negació total de la fraternitat humana i un greu atemptat als drets de l´home i de l´ambient".
El papa va reclamar la necessitat d´uns governants amb "una voluntat efectiva, practica, constant, de passos concrets i mesures immediates, per a preservar i millorar l´ambient natural i vèncer el fenomen de l´exclusió social i econòmica". El papa va posar de manifest les "tristes conseqüències" que provoca l´egoisme humà, amb "el comerç d´òrgans i de teixits humans, l´explotació sexual de xiquetes i de xiquets, treball esclau, el tràfic d´armes i de drogues, el terrorisme internacional organitzat".
El papa va demanar una acció política i econòmica que "només és eficaç, quan s´entén com una activitat guiada per un concepte de justícia".
El papa va demanar que els governs siguen capaços d´afavorir a tots els ciutadans, un mínim absolut "que té tres noms: sostre, treball i terra", i també "la llibertat religiosa, el dret a l´educació i els altres drets cívics".
En aquest primer punt del discurs, el papa va concloure afirmant que "la crisi ecològica pot posar en perill l´existència de l´espècie humana".
El segon dels punts que va tractar el papa, va ser la necessitat de la pau i d´acabar amb la guerra, que no és sinó "la negació de tots els drets i una dramàtica agressió al medi ambient".
El papa va demanar també una aposta ferma per posar les bases de la construcció jurídica internacional, que ha d´estar bassada en "la solució pacífica de les controvèrsies i el desenrotllament de relacions d´amistat entre les nacions".
Enmig d´un ambient bèl·lic com el que vivim, el papa va fer una crida a favor de la pau, i va mencionar "la dolorosa situació de l´Orient Mitjà, del nord d´Àfrica i d´altres països africans on els cristians, amb altres grups culturals o ètnics, han estat testimonis de la destrucció dels llocs de culte, del patrimoni cultural i religiós i de les seues cases". El papa també va recordar els conflictes bèl·lics d´Ucraïna, Síria, Iraq, Líbia i Sudan del sud. Com una greu flagell semblat a la guerra, el papa va denunciar el narcotràfic, que "ha penetrat en diferents nivells de la vida social, política, militar, artística i religiosa.
En el cinquantè aniversari de la visita a l´ONU de Pau VIè, el 4 d´octubre de 1965, el papa Francesc va recordar el papa Montini amb les paraules que digué fa 50 anys, tan actuals encara hui: "L´autèntic perill està en l´home, que disposa d´instruments cada vegada més poderosos, capaços de portar-lo tant a la ruïna, com a les conquestes més altes". El papa va demanar respecte a la "sacralitat de cada vida humana, de cada home i cada dona, dels pobres, dels ancians, dels xiquets, dels no nascuts, dels malalts, dels abandonats".
El papa, que va manifestar el seu recolzament al treball dels representants dels Estats presents a l´ONU, va finalitzar el seu discurs recordant-nos que, "la casa comuna de tots els hòmens ha d´alçar-se sobre una recta comprensió de la fraternitat universal i sobre la comprensió d´una certa sacralitat de la natura creada".

El discurs del papa Francesc al Capitoli (LEVANTE-EMV, 25/09/2015)

El papa Francesc va fer un valent discurs al Capitoli, on demanà als polítics nord-americans que vetlen "per la dignitat dels seus conciutadans". El papa va destacar la importància de la política com a vocació a la societat , per així "afavorir les necessitats de tots els seus membres, especialment dels més vulnerables". Per això el papa va lloar aquells que en el passat, als EEUU, "apostaren amb treball, abnegació i amb la seua pròpia sang per forjar un futur millor". En aquest sentit, el papa va demanar ahir que els polítics opten sempre "per generar processos, més que per ocupar espais". I per això va lloar el cas dels EEUU, ja que "un poble amb ànima, aconsegueix sempre eixir endavant amb dignitat".
El papa va recordar quatre grans figures dels EEUU: Abraham Lincoln i la seua aposta per la llibertat, Martin Luther King i la seua lluita per la no exclusió, Dorothy Day i el seu compromís per la justícia social i els drets i Thomas Merton, que amb el diàleg i desafiant les certeses del seu temps, es convertí en un "home de diàleg, promotor de la pau entre pobles i religions".
El papa va lamentar la situació del nostre món, que "és cada vegada més un lloc de conflictes violents, d´odis nocius, d´atrocitats comeses fins i tot en nom de Déu i de la religió". Per això va fer una crida a "combatre la violència perpetrada en nom de la religió", i alhora, a "protegir les religions, les idees, les persones". Per vèncer la violència, el papa ens proposava donar una "resposta d´esperança i de reconciliació, de pau i de justícia". Es tracta també, segons digué el papa, de "retornar l´esperança, corregir les injustícies, promoure el benestar de les persones i dels pobles", per tal d´anar "endavant junts, en un renovat esperit de fraternitat i de solidaritat". El papa va demanar també l´abolició de "les noves formes d´esclavitud".
Un altre punt important del text del papa, va ser reivindicar els dret dels indígenes, que "no sempre van ser respectats". El papa també va tindre un record especial pels refugiats, i per això reclamà "no perdre l´esperit de solidaritat internacional", per tal de "retornar la dignitat als exclosos". El papa demanà amb força "l´abolició de la pena de mort", vigent encara en alguns Estats americans, i "la lluita contra la pobresa i la fam".
Pel que fa a l´economia, el papa va demanar que siga "solidària i sostenible", amb una "distribució de la riquesa", i que la política no siga "esclava de l´economia i de les finances".
Respecte al medi ambient, el papa Francesc, en la línia de la seua encíclica sobre la creació, va presentar la necessitat de "reorientar el rumb i la degradació mediomabiental", per tal de "tindre cura de la natura".
Un altre punt important del discurs del papa al Capitoli va ser la qüestió bèl·lica. Per això el papa digué: "Per què es venen les armes?. La resposta és: per diners". I per això el papa denuncià la indústria armamentística, ja que els seus responsables fan negoci amb "diners tacats de sang". D´ací que el papa exigira "acabar amb el tràfic d´armes".
El papa destacà la "riquesa i la bellesa de viure en família", però lamentà les dificultats que tenen molts jóvens per formar una llar, "perquè no tenen futur".
El papa va acabar el seu discurs lloant la llibertat: "Una nació és gran quan defensa les llibertats", i també "quan permet somiar amb la plenitud de drets", i quan "lluita per la justícia i per la causa dels oprimits".
Finalment el papa Francesc va proclamar la grandesa d´un poble, "quan la fe es fa diàleg i sembra pau".
El discurs del papa Francesc al Capitoli, ha estat una crida a l´esperança. Ha estat una crida a humanitzar més el nostre món des de la solidaritat amb els qui més pateixen, des de la fraternitat amb els refugiats i els més vulnerables de la nostra societat i des de la llibertat i la lluita per la justícia i per la causa dels oprimits.

dijous, 24 de setembre de 2015

24 de setembre: La Mare de Déu de la Mercè

Hui 24 de setembre l´Església celebra la festa de la Mare de Déu de la Mercè, mare i alliberadora de captius.
Al segle XIII, enmig de la prosperitat de l´expansió de la Corona d´Aragó, hi havia encara molt de dolor i de desesperació. De tant en tant es veien pels carrers de Barcelona, hòmens arribats de terres de moros. Hòmens que havien estat capturats en una batalla o en una ràtzia fronterera o bé en accions de pirateria. Si els captius eren rics, el seu rescat era fàcil! Altres vegades hi havia un intercanvi entre presoners cristians i musulmans i en altres casos, els rescatats ho eren gràcies a donatius recollits amb aquesta finalitat. Però allò evident era la presència de captius en terres de moros.
Pere Nolasc, comerciant barceloní, fill de mercaders i ell mateix mercader també, va ser sensible al dolor dels captius dels regnes musulmans de València o de Mallorca. Per mitjà dels seus viatges, Nolasc va conèixer l´opressió i l´esclavitud dels captius i la marginació i la pobresa de la gent, en aquell segle XIII. Per això, amb alguns amics posà en comú els seus béns i organitzà viatges a terres de moros a negociar redempcions. Quan se´ls acabaren els diners, començaren una obra de gran envergadura: varen anar a les esglésies de Barcelona, per crear confraries que recolliren "l´Almoina dels Captius" i que ells destinaven a noves expedicions redemptores.
La tradició ens diu que la nit de l´1 al 2 d´agost de 1218, la Mare de Déu s´aparegué per separat a Nolasc, a Ramon de Penyafort i al rei Jaume I, per confiar-los la missió de fundar un orde per a redimir captius. Per això, els mercedaris han vist sempre en Santa Maria, l´autèntica fundadora de l´Orde, que al principi va estar format per laics. Aquests primers mercedaris, es comprometien a cuidar els indigents i els captius que tornaven de terres dels moros i no tenien on anar.
Així, el 10 d´agost de 1218, a l´altar major de la catedral de Barcelona i en presència del rei Conqueridor i del bisbe Berenguer de Palou, es creà l´orde que tindria per missió la redempció de captius. Nolasc i els seus amics van prendre l´hàbit blanc, amb l´escut format per una creu blanca i les quatre barres de la Corona Catalano-Aragonesa. Va ser el rei Jaume I qui va concedir a l´Orde de la Mercè l´escut regi de les quatre barres, al qual el bisbe Palou afegí la creu roja, sobre blanc, de Santa Eulàlia.
L´Orde tenia una particularitat redemptora. No només perquè rescataven els captius, sinó perquè entrar a la Mercè comportava estar disposat a quedar-se en compte del captiu que volien rescatar, en cas que els diners per pagar el rescat no foren suficients.
Per altra part, el nom "Mercè", no volia dir favor (com ho entenem ara) sinó sobretot el sentiment de misericòrdia i de compassió pels qui pateixen. Mercè, al segle XIII, era sinònim de l´acció misericordiosa que es feia per alliberar del patiment, aquells que estaven esclavitzats. I l´obra de misericòrdia per antonomàsia, "l´obra de mercè", serà alliberar els captius. Per això, parlar de la Mare de Déu de la Mercè, no és parlar d´una Mare de Déu que fa favors, sinó de l´acció d´alliberar els encadenats que hi ha al nostre món: els marginats, els drogoaddictes, els aturats, els presos, els qui es troben sols o desemparats. De fet, l´advocació de la Mercè i la dels Desemparats, tenen en comú aquesta dimensió de protecció i de sol·licitud pels més dèbils de la societat.

Els mercedaris d´El Puig (que custodien l´antiga patrona del Regne de València) es una comunitat erigida el 26 de juliol de 1240 i la primera parròquia de l´Orde de la Mercè. També al Cap i Casal hi ha una altra comunitat, a la parròquia de la Mare de Déu del Puig, erigida el 14 de juliol de 1238, amb l´autorització de Sant Pere Nolasc. Els mercedaris, hui i sempre, fan realitat allò que, recentment ha dit el papa Francesc en el seu viatge a Cuba: "Compartir la tendresa i la misericòrdia de Déu amb els presos i els malalts".
797 anys després de la seua fundació, l´Orde de la Mercè, present als cinc continents, continua al costat dels explotats de la nostra societat. Per això Chateaubriand, a la seua obra "Géne du christianisme", dedicà a l´Orde de la Mercè una de les seues pàgines més boniques, quan parlava dels monjos blancs que recorrien els camins de l´Europa medieval, sense cap més equipatge que el sarró.
Com han dit Josep Mª Carbonell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Margarida Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Núria Sastre i Francesc Torralba en l´article, "Uns responsables municipals que ignoren les arrels més universals de Barcelona", "una de les contribucions més importants i influents de Catalunya a la humanitat, ha estat l´Orde de la Mercè". En el seu temps, l´Orde de la Mercè va ser "una d´aquelles reaccions coratjoses que honoraven la humanitat", ja que "una multitud de persones van posar la seua llibertat i la seua vida, al servei de la dignitat i la vida dels captius i sofrents". Per això, l´Orde de la Mercè, ahir i hui, és un "exemple heroic de solidaritat i sacrifici".
Al País Valencià la Mare de Déu de la Mercè és patrona d´Algar de Palància i de Gàtova, i a més, és festejada també al barri de la Mercè de Borriana. També fan festa a la Mare de Déu de la Mercè els capellans, les religioses i els laics encarregats de la pastoral penitenciària i els forners i els pastissers que la tenen per patrona.
L´Orde de la Mercè és encara hui, com ho ha estat sempre, un clam de llibertat a favor dels més desvalguts i una aposta per l´home, per ajudar-lo en la seua debilitat, per tal que puga trencar les cadenes que l´oprimeixen. I amb els frares mercedaris, és també és un exemple dels qui donen la vida pels altres, des de l´amor. Sobretot pels més dèbils de la nostra societat.
L´obra de la Mercè, al segle XXI igual que al segle XIII, té per missió trencar les cadenes que esclavitzen l´home, per tal d´alliberar-lo de l´opressió. Per això, com diu el Germà Marista Lluís Serra, "els mercedaris i altres persones, al llarg de la història, continuen lluitant en l´actualitat per l´alliberament dels captius, pels presos i per les víctimes, per les persones excloses de la societat i pels pobres i marginats". Eixe és el signe i el missatge de la Mercè en ple segle XXI.

dimecres, 23 de setembre de 2015

22 de setembre: El Beat Aureli de Vinalesa i els seus comopanys màrtirs (LEVANTE-EMV, 22/09/2015)Sant

Hui 22 de setembre celebrem la festa del Beat Aureli de Vinalesa i dels altres 11 Beats màrtirs valencians, que pertanyien a l´Orde dels Caputxins, i que van ser beatificats pel papa Joan Pau II l´11 de març de 2001. Tots ells eren frares, alguns preveres i d´altres germans, amb edats que anaven dels 23 als 80 anys i que pertanyien a la Província de la Puríssima Sang de Crist de València. Tots ells van ser martiritzats en diversos llocs del País Valencià pel fet de ser religiosos, sense que hi haguera un judici amb les mínimes garanties.
El P. Aureli de Vinalesa (Josep Ample Alcaide) va nàixer en aquesta vila de l´Horta el 3 de febrer de 1896 i va morir màrtir del Crist a prop del barranc del Carraixet el 28 d´agost de 1936. El P. Aureli va fer la professió com a caputxí el 10 d´agost de 1910, i va ser ordenat prevere a Roma, el 26 de març de 1921. Va ser director de l´Estudi Filosòfic-Teològic del Tercer Orde Franciscà, confessor i predicador. Es v refugiar a casa dels seus pares on va ser detingut el 28 d´agost de 1936, dia que va ser martiritzat.
El P. Ambròs de Benaguasil (Lluís Valls Matamales) va nàixer el 3 de maig de 1870. va fer la professió el 28 de maig de 1891 i fou ordenat prevere el 22 de desembre de 1900. va ser un home de pregària i de caritat i en deixar el convent de Massamagrell, se n´anà a Vinales on va ser detingut i assassinat el 24 d´agost de 1936.
El P. Pere de Benissa (Alexandre Mas Ginestar) va nàixer el 13 de desembre de 1877 i va fer la professió el 4 d´agost de 1894. Fou ordenat prevere el 22 de desembre de 1900. El P. Pere Mas s´ocupà de la pastoral de la joventut i de la catequesi de xiquets, a més del ministeri de la confessió. En deixar el convent de Massamagrell, se n´anà a casa de la seua germana, al Verger. En ser detingut el 26 d´agost de 1936, va ser mort aquell mateix dia.
El P. Joaquim d´Albocàsser (Josep Ferrer Adell) va nàixer el 23 d´abril de 1879. Va fer la professió com a caputxí el 3 de gener de 1897 i va ser ordenat capellà el 19 de desembre de 1903. Va ser missioner a Colòmbia, i en tornar al País Valencià va ser designat rector del Seminari Seràfic de Massamagrell. Es va refugiar a Rafelbunyol i detingut el 30 d´agost de 1936, fou portat al seu poble i assassinat en la carretera de la Pobla Tornesa a Vilafamés.
El P. Modest d´Albocàsser (Modest Garcia Martí) va nàixer el 17 de gener de 1880. va fer la professió el 3 de gener de 1897 i fou ordenat capellà el 19 de desembre de 1903. fou també, com el P. Joaquim Ferrer, missioner a Colòmbia i després estigué al convent de l´Olleria, del qual va ser superior. Es va refugiar a casa de la seua germana i va ser detingut el 13 d´agost de 1936, juntament amb el seu germà capellà, mossèn Miquel Garcia. Els dos van ser afusellats al terme d´Albocàsser.

El P. Germà de Carcaixent (Josep Mª Garrigues Hernàndez) va nàixer el 12 de febrer de 1895. Va fer la professió el 15 d´agost de 1912 i fou ordenat prevere el 9 de febrer de 1919. Es va dedicar a l´ensenyament de la joventut com a professor del Seminari Seràfic de Massamagrell. Es va refugiar a casa dels seus pares, a Carcaixent i va ser detingut el 9 d´agost de 1936 i assassinat l´endemà dia 10.
El P. Bonaventura de Puçol (Juli Esteve Flors) va nàixer el 9 d´octubre de 1897. Va fer la professió el 17 de setembre de 1914 i fou ordenat prevere a Roma el 26 de març de 1921. Era llicenciat en Dret Canònic per la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser professor dels jóvens novicis d´Oriola. Es va refugir a la casa paterna, a Puçol i va ser arrestat el 25 de setembre de 1936. Morí l´endemà, dia 26, a Gilet.
El P. Jaume de Rafelbunyol (Jaume Mestre Iborra) va nàixer el 10 d´abril de 1909. Va fer la professió el 7 de juny de 1925 i fou ordenat capellà a Roma, el 26 de març de 1932. Era doctor en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i vicerector del Seminari Seràfic de Massamagrell. Es va refugiar a Rafelbunyol i va ser detingut el 26 de setembre de 1936. La nit del 28 al 29 següent, va ser afusellat juntament amb son pare i els seus hui germans.
El G. Enric d´Almassora (Enric Garcia Beltran) va nàixer el 16 de març de 1913 i era diaca. Va haver d´abandonar el convent d´Oriola i se n´anà a Almassora a casa dels seus pares. Fou arrestat l´1 d´agost de 1936 i afusellat el 16 del mateix mes.
El G. Fidel de Puçol (Marià Climent Sanchis) va nàixer el 8 de gener de 1856. Feu la professió el 14 de juny de 1881. Es va distingir pel seu esperit de pregària i de caritat fraterna. Es va refugiar a Puçol i va ser detingut el 27 de setembre de 1936, i assassinat a Sagunt aquell mateix dia.
El G. Bernat de Lloc Nou d´En Fenollet (Josep Belda Grau), que va nàixer el 23 de juliol de 1867, feu la professió el 2 de febrer de 1901. Després de passar tota la seua vida al convent d´Oriola com a sastre dels frares, es va refugiar a casa dels seus familiars, i detingut el 30 d´agost de 1936, va morir màrtir al Genovés, el 4 de setembre següent.
El G. Pacífic de València (Pere Salcedo Puchades) va nàixer a Castellar el 24 de febrer de 1874. Va fer la professió el 21 de juny de 1900 i va morir a Montolivet el 12 d´octubre de 1936.
Tots aquests màrtirs caputxins valencians ens recorden la fidelitat a Jesucrist, pel qual aquests germans van preferir morir, abans d´apostatar de la fe, com fan també encara hui en dia tants i tants cristians a Síria, Iraq o Nigèria.
Amb la seua vida i amb la seua mort, el Beat Aureli de Vinalesa i els altres màrtirs caputxins valencians, van ser testimonis de l´amor sense límits i de la confiança en el Déu que salva i que conforta.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT