'Em para molt lluny' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/10/2019)

Això deia el Sr. Íñigo Errejón quan, uns dies abans de les eleccions europees i municipals del 26 de maig, li van preguntar sobre els presos polítics catalans electes (quatre diputats i un senador) quan el Congrés i el Senat espanyols va suspendre els drets d’aquests parlamentaris. Van ser les meses d’aquestes cambres, sense cap mena de respecte pels electors que van donar suport amb els seus vots a aquests presos polítics, que van suspendre dels seus drets els diputats Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull i Josep Rull i el senador Raül Romeva, tot i que que havien estat votats per milers de ciutadans. Al Sr. Errejón li quedava ‘muy lejos’, com va dir ell mateix, la injustícia feta sobre uns parlamentaris, recolzats pels vots de milers i milers de persones.

Deu ser per això (ja que Compromís anirà a les eleccions del 10 de novembre amb el partit nou del Sr. Errejón) que aquesta coalició no s’ha adherit a la Declaració de la Llotja de Mar, signada aquest 25 d’octubre passat a Barcelona, un text que denuncia la sentència del Suprem contra els presos polítics, en demana la llibertat, la mediació internacional en aquest conflicte de Catalunya amb Espanya i poder exercir el dret a l’autodeterminació. Aquesta declaració la varen signar el PDeCat, la Crida, ERC, la CUP, Més per Mallorca, Més per Menorca, Bildu i el BNG. I també els partits valencians Esquerra Valenciana i República Valenciana. Però no Compromís ni el Bloc.

Des del Bloc s’han afanyat a dir que aquest partit ja va expressar el seu rebuig a la sentència contra els presos polítics. I la Sra. Mónica Oltra ja se’n va desmarcar, amb una actitud equidistant. Segurament a ella també li ‘para molt lluny’ la injustícia de la sentència, com al Sr. Errejón. I per això no és capaç de comprometre’s en la defensa dels drets d’aquests presos polítics.

Aquesta pretesa neutralitat de Compromís (per no perdre vots?) és un frau als seus militants, que estan més a prop de la Declaració de la Llotja de Mar que els seus dirigents. Però en política no es pot ser neutral. Per això Compromís hauria de tindre en compte, en relació amb la seua absència en la signatura d’aquest text, les paraules de l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutú, lluitador contra l’apartheid: ‘Si ets neutral davant la injustícia, has escollit el costat de l’opressor’.

Desgraciadament, a Compromís (qui ho hauria de dir!) li ‘para molt lluny’ una declaració com la firmada a Barcelona, en defensa de la llibertat de Catalunya i en demanda d’una mediació internacional per resoldre aquest conflicte. Sé de votants de Compromís que votaran aquesta coalició el 10 de novembre, havent-se de tapar el nas. O que no votaran Compromís.

El nou Pacte de les Catacumbes (VILAWEB/ONTINYENT, 25/10/2019)

En el marc del Sínode de l’Amazònia, que s’acaba aquest diumenge 27 d’octubre, quaranta bisbes van firmar a les catacumbes de Santa Domitil·la el nou Pacte de les Catacumbes durant l’Eucaristia presidida pel cardenal Hummes. Aquest text, que busca fer realitat una Església amb rostre amazònic, senzilla, pobra, profètica, servidora i samaritana, vol recordar el Pacte de les Catacumbes, firmat el 16 de novembre de 1965, a punt d’acabar-se el Concili Vaticà II i en què els signants propugnaven una Església més fidel a Jesús de Natzaret.

En el text, ‘els participants del Sínode Panamazònic’ manifesten ‘l’alegria de viure entre nombrosos pobles indígenes’, amb els quals ‘hem experimentat la força de l’Evangeli que actua en els menuts’. Els bisbes signants manifesten també que ‘el trobament amb aquests pobles ens convida a una vida més simple de compartir i gratuïtat’. 

Aquest nou Pacte de les Catacumbes recorda ‘amb gratitud els bisbes que a les Catacumbes de Santa Domitil·la’, al final del Concili Vaticà II, ‘firmaren el pacte per una Església servidora i pobra’.

En el primer punt d’aquest text, els membres signants del nou Pacte es comprometen a ‘assumir un compromís per defensar la selva amazònica’, ja que reconeixen ‘que no som amos de la mare terra’. Per això d’aquest text naix el compromís de fer realitat ‘una ecologia integral’. 

El nou pacte també vol ‘renovar l’aliança de Déu amb tot el que ha estat creat’, i també ‘renovar en les nostres Esglésies l’opció preferencial pels pobres’. 

Els signants del pacte es comprometen a ajudar els indígenes a ‘preservar les seues terres, cultures, llengües, història i identitats’, per això insten a ‘abandonar la mentalitat colonialista, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística’ dels pobles. Pense que aquest punt hauria de fer reflexionar els nostres bisbes i preveres, que no només no preserven la nostra llengua i la nostra cultura al si de l’Església, sinó que menyspreen la riquesa cultural i lingüística dels valencians, actuant amb una mentalitat colonialista.  

El nou pacte denuncia ‘les formes de violència i agressió contra els drets dels pobles indígenes, la seua identitat i formes de vida’. Per això defensa ‘la novetat alliberadora de l’Evangeli de Jesucrist en l’acolliment a qui és diferent’. Aquest text també proposa ‘caminar ecumènicament en l’anunci de cultura i alliberador de l’Evangeli’. Precisament, harmonitzar fe i cultura al País Valencià és encara una assignatura pendent de l’Església Valenciana. 

Un altre punt fonamental és la importància d’establir a l’Església una ‘forma de vida sinodal’, perquè ‘els representants dels pobles tinguen veu i vot en les assemblees diocesanes i en els consells pastorals i parroquials’. Per això els signants d’aquest text es comprometen a reconèixer ‘els ministeris eclesials ja existents en les comunitats’. A més, els pastors de l’Església volen fer efectiva en les comunitats cristianes que els han estat confiades ‘una pastoral de presència’, no de visita, per assegurar-los ‘el dret a la Taula de la Paraula i de l’Eucaristia’. D’ací que siga important, com diu aquest document, reconèixer ‘els serveis i la real diaconia de les dones i buscar consolidar-los’, per tal que puguen exercir ‘un ministeri apropiat’.

El nou Pacte de les Catacumbes aposta també per ‘buscar nous camins d’acció pastoral a les ciutats, amb atenció a les seues perifèries’, amb una atenció sol·lícita als ‘migrants, treballadors, aturats, estudiants, educadors i investigadors’.

Davant el consumisme imperant, aquest text vol assumir ‘un estil de vida sobri, senzill i solidari amb els qui tenen poc o no tenen res’.

Finalment, el text signat a les Catacumbes de Santa Domitil·la manifesta el desig dels qui l’han signat de posar-se ‘al costat dels qui són perseguits pel seu servei profètic de denúncia de les injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels menuts, d’acollida als migrants i refugiats’. 

Aquest nou pacte propugna un retorn a l’Evangeli, amb una Església que ha de caminar sense nostàlgies, allunyada de tics colonialistes, amb pastors que siguen servidors de les comunitats cristianes i no prínceps o amos del ramat. Una Església amb rostre compassiu, encarnada en la cultura de cada poble i sensible al dolor de la humanitat, amb una atenció especial per la defensa del medi ambient i compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic.

'Vostés que poden, dialoguen per favor' (VILAWEB/ONTINYENT, 21/10/2019)

Aquestes van ser les paraules amb què la periodista Gemma Nierga, amb valentia i saltant-se el guió pactat, va cloure el discurs al final de la concentració en repulsa per l’assassinat d’Ernest Lluch. La condemna per la mort, a mans d’ETA, el 21 de novembre de 2000 del polític català, va aplegar a Barcelona vora 900.000 persones. Gemma Nierga, fora del guió pactat, deia: ‘Estic convençuda que Ernest Lluch, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar; vostès que poden, dialoguen, per favor’.

Aquella vesprada, la cara de mal geni del president Aznar era un reflex del seu desacord amb les paraules de Gemma Nierga. Però era important encoratjar els polítics a dialogar, a parlar, a arribar a asseure’s al voltant d’una taula. Així i tot, malgrat el posat seriós d’Aznar, ell mateix, el febrer de 1999, autoritzà el diàleg amb ETA, sense posar vetos a cap tema de la conversa. El president Aznar va arribar a utilitzar l’expressió ‘Movimiento Vasco de Liberación’. I fins i tot, mesos després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, Aznar va acostar 133 presos etarres a presons a prop d’Euskadi.

Per això ara resulta incomprensible que el president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, rebutge les trucades del president Torra (tres en dos dies) per a veure’s i poder dialogar. Perquè si no parlen, com es podrà solucionar el conflicte a Catalunya?

També va resultar incomprensible que fa uns dies el Sr. Sánchez rebera a la Moncloa els Srs. Casado, Rivera i Iglesias i no es dignara rebre el president de Catalunya.

Per altra part, l’argument del Sr. Aznar que en absència de violència es podia parlar de tot, s’ha vist que era una gran mentida, ja que durant anys i anys a Catalunya no hi ha hagut violència de cap mena i no s’ha pogut parlar del dret de decidir, que defensa una bona part dels ciutadans catalans.

Si el president d’Espanya no s’asseu a parlar amb el president de Catalunya per a trobar una eixida a la situació que vivim, amb líders independentistes empresonats i amb el malestar de la ciutadania, per a què volem els polítics?

Cal ser valents i no rebutjar el diàleg amb l’adversari, perquè trencar ponts no porta enlloc. Cal ser agosarats com demanava Gemma Nierga, perquè com deia Albert Einstein, ‘si busques resultats diferents, no faces sempre el mateix’. Per això no s’han de repetir els errors del passat, ja que ni les mesures policíaques ni les judicials no poden resoldre un conflicte que només trobarà una eixida amb el diàleg. El lema del referèndum de reforma política, de desembre de 1976, ‘Habla pueblo, habla’, és l’única manera de solucionar el conflicte que hi ha a Catalunya. Ni les porres, ni les pilotes de goma, ni la presó posaran fi a una situació que només pot solucionar-se amb la veu i els vots del poble. Com deia Joseph Conrad ‘enfrontar-s’hi, sempre enfrontar-s’hi, és la manera de resoldre un problema’. És a dir, parlant i dialogant.

Al final de la concentració del 24 de novembre de 2000 per a condemnar la mort d’Ernest Lluch, Pasqual Maragall deia: ‘El president (Aznar) s’ha adonat de quin és el sentiment de la gent’. I encara: ‘És necessari el diàleg i les solucions ràpides’.

El conflicte que viu Catalunya, ja ho hem vist, no s’acabarà amb sentències dures o tancant els independentistes a la presó, com demanava recentment el Sr. Rivera, ja que l’argument de la Sra. Soraya Sáenz de Santamaria, que s’enorgullia d’haver ‘descabezado’ els líders independentistes, no ha pogut acabar amb el Procés.

Com va dir el papa Francesc en el discurs al Congrés dels EUA el 2015, ‘Quan països que han estat en conflicte recuperen el camí del diàleg, interromput per motius legítims, s’obrin nous horitzons per a tots’. Però restablir aquest diàleg, deia el papa, necessita ‘coratge i audàcia’. Per això el papa Francesc deia que un bon polític ‘opta sempre per generar processos, més que per ocupar espais’. El que passa és que, en un clima preelectoral, el Sr. Sánchez no vol dialogar amb el Sr. Torra per por de perdre les eleccions.

I és que ‘la majoria de les persones utilitzen més temps i més energies a parlar dels problemes que a afrontar-los’, com deia Henry Ford. Per això negant el diàleg no se soluciona res. Al contrari, el diàleg ha de poder acabar amb la violència, sempre condemnable, per tal que, com diu el profeta Isaïes, ‘amb les espases forjaran relles i corbelles amb les seues llances’.

El bloqueig al diàleg per part del president Sánchez, només per motius electorals, no ajuda gens a trobar una eixida a aquest conflicte.

Com deia el papa Francesc el 2 de setembre de 2013, ‘No és la cultura de la confrontació, la cultura del conflicte, la que construeix la convivència en els pobles i entre els pobles, sinó la cultura del trobament, la cultura del diàleg’.

Tot fent-me ressò de la pregària del bisbe Torras i Bages, que la Mare de Déu de Montserrat ens ajude perquè ‘no es desfaça mai aquest poble català que Vós espiritualment engendràreu’, que traga ‘de Catalunya l’esperit de discòrdia’ i aplegue ‘tots els seus fills amb cor de germans’.

El president Sánchez hauria de recordar la lletra de la cançó Habla pueblo, habla, que popularitzà Vino Tinto i Jarcha i escoltar-la sovint:

Habla pueblo, habla,
tuyo es el mañana,
habla y no permitas
que roben tu palabra,
habla sin temor,
no dejes que nadie
apague tu voz.

Santa Teresa Jornet i el bisbat de València (VILAWEB/ONTINYENT, 20/10/2019)

En l’homilia del cardenal Cañizares en la missa d’inici del Sínode Diocesà de València, el 15 d’octubre passat, l’arquebisbe va invocar la protecció dels sants valencians per al bon fruit d’aquesta assemblea. Entre aquests sants valencians (com Sant Vicent Ferrer, Sant Vicent màrtir o Sant Tomàs de Villanueva) el cardenal Cañizares demanà també la intercessió de Santa Teresa de Jesús Jornet i Ivars, una religiosa nascuda a Aitona (Segrià), el 9 de gener de 1843, com canten aquests goigs: ‘Al vilatge antic d’Aitona/ vostre esguard s’obri a la llum./ La fe el rega i l’assaona/ perquè done bon perfum./ Sou com flor al món vinguda/ que abundor de fruits promet’. Teresa va estudiar magisteri a Fraga i a 19 anys aprovà les oposicions, i va ser destinada com a mestra a Argençola. Més tard va fundar les Germanetes dels Ancians Desemparats.

Em sembla molt bé que el cardenal Cañizares, pel fet que Santa Teresa de Jesús Jornet morira a Llíria i les seues despulles es troben a la Casa General de la Congregació a València, considere valenciana aquesta santa catalana. Em sembla molt bé, ho torne a dir. Com també el cardenal demanà la intercessió dels sants Vicent màrtir, Joan de Ribera i Tomàs de Villanueva, que tot i que no van nàixer al País Valencià, formen part de l’Església valenciana.

El que vull remarcar és que cap bisbe de Catalunya, com és lògic, ni tan sols el bisbe de Lleida, el valencià, de Muro d’Alcoi, Salvador Jiménez, no ha protestat perquè el cardenal de València haja fet valenciana la santa d’Aitona. Però què hauria passat si un bisbe català haguera dit que Sant Vicent Ferrer és un sant català? La resposta ja la sabem: ‘Els catalans ens volen furtar Sant Vicent’.

Espere que per intercessió de la santa valenciana, i alhora catalana, aquest Sínode, que tractarà sobre com evangelitzar la cultura, faça una aposta pel valencià a l’Església, una assignatura pendent des de fa segles.

Desgraciadament tenim una Església, la valenciana que, malgrat que en l’Assemblea Diocesana dels 15 d’octubre de 2016 aprovà (en el número 107 del Pla Diocesà) la introducció del valencià i la traducció del Missal Romà al valencià, encara continua menyspreant la nostra llengua i impossibilitant que els cristians valencians puguem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de Santa Teresa Jornet. La mateixa llengua que parlem i que compartim els cristians de València i els d’Aitona.

Santa Teresa Jornet, santa valenciana (com ha dit el cardenal Cañizares) i catalana, pot ser la santa que ens ajude en la introducció del valencià a l’Església valenciana. Pot ser la santa que faça reflexionar els bisbes valencians perquè d’una vegada per totes, deixen de tindre el valencià arraconat.

Amén.

'Parlar valencià a Madrid' (VILAWEB/ONTINYENT, 17/10/2019)

Aquest era el títol de l’article de Miquel Ruiz publicat al diari Levante-EMV el 26 d’agost passat, en què aquest columnista compartia amb els lectors la seua sorpresa per un fet fins ara insòlit, però cada vegada més estés: ‘Els companys d’estudi del màster en periodisme s’estranyaven’ d’aquest jove i el ‘miraven amb cara incrèdula, quan els deia que el valencià era la meua parla habitual en la meua infantesa’. Miquel Ruiz se sorprenia perquè els seus companys ‘no podien pair que una persona de províncies fera servir una altra parla que no fóra el castellà’. I això no passava el 1948, sinó no fa massa temps. I encara que no hi havia (o potser sí) un menyspreu pel valencià, l’actitud dels companys de Miquel Ruiz fa ben real els versos d’Antonio Machado: ‘Castilla…. desprecia cuanto ignora’.

Els castellans es pensen que els valencians (o els catalans) parlem la nostra llengua per empipar-los, per molestar-los. Quan entre ells, a París o a Londres parlen castellà amb tota naturalitat, no pensen mai que parlant la llengua de Cervantes menyspreen els francesos o els anglesos.

Al llarg de la història la nostra llengua ha estat menyspreada, i hi ha hagut un intent clar d’anul·lar-la, o com a mínim d’arraconar-la a l’àmbit privat com continua fent, encara hui, l’Església valenciana. I això, que era ben evident en la dictadura franquista, també ho veiem ara amb casos de discriminació lingüística contra el valencià, com el veí de Beniparrell que preguntà en valencià els resultats de l’analítica de son pare i li respongueren: ‘¿Qué dice? No le entiendo’. O a Sant Vicent del Raspeig, quan una dona telefonà a urgències per demanar una ambulància per a sa mare i li respongueren: ‘Hábleme en castellano’; i en arribar el sanitari, quan la dona li comentava els símptomes de sa mare, l’auxiliar d’infermeria respongué amb un ‘Viva el rey, viva España, viva el orden y la ley’. O a un hotel de Sueca, quan un cambrer digué a una persona que no l’atendria si parlava valencià. O el Sr. Casado, del PP, que té la barra de carregar contra el Consell, exigint més castellà a les aules. O encara, l’Ajuntament del Campello que ha suprimit l’ús del valencià en els anuncis oficials. O la discriminació lingüística que patí l’escriptora Núria Cadenes al seu centre mèdic, a Torrent; o Aurora Mora, que per demanar en valencià un cafè i una torrada, li van dir que era una maleducada.

L’actitud valencianofòba que veiem, com l’atac a Màlaga a uns jóvens que havien posat al balcó una senyera amb blau, o una jota anticatalana (que demana que una riuada mate els catalans), em recorda l’anècdota que va viure mon pare els anys cinquanta, quan feia un programa de ràdio en valencià, sobre agricultura, en una emissora comarcal. Aquesta iniciativa acabà ben aviat per la prohibició del governador civil de València, amb aquesta nota que rebé el director de la ràdio i que mostrà a mon pare: ‘Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria’. Mon pare, que només havia posat una condició per fer el programa –i és que havia de ser en valencià– en rebre aquesta notà deixà l’emissora i ja no hi va tornar més. I és que encara hui hi ha, com al llarg dels segles, una actitud de persecució del valencià.

Fa unes setmanes coneixíem l’estat del valencià al Cap i Casal: ‘Només l’1,3% dels ciutadans de la ciutat de València parla habitualment en valencià’ i pel contrari, es ‘prioritza el castellà en el 76% dels casos’. Segons el baròmetre de l’Ajuntament de València, ‘la població valenciana és la que menys utilitza el valencià’, que cal recordar-ho, és llengua oficial al País Valencià. Així, ‘el 76,5% de les persones tenen el castellà com a llengua habitual; el 17,9% utilitzen les dues llengües, valencià i castellà i el 4,3% utilitzen un altre idioma com a llengua habitual’.

A la vista d’aquests resultats, i si no posem remei, la nostra llengua pot recular fins a desaparèixer, com ha passat amb altres llengües, com el chaná. Segons explicava el diari El País en un article d’agost de 2018, l’argentí Blas Jaime era l’única persona que parlava la llengua indígena chaná, que ell va aprendre per transmissió oral. Com contava Blas Jaime, els colonitzadors espanyols (tant lloats pels partits constitucionalistes) els evangelitzaren a la força i perseguiren els aborígens, els noms dels quals foren prohibits. I encara més: a les xiquetes que parlaven chaná se’ls tallava la punta de la llengua, com contava Blas Jaime en el documental ‘Lantéc chaná’.

Recordem que durant el franquisme, al seminari de València i per escarmentar els jóvens valencianoparlants, quan a un seminarista se li ‘escapava’ alguna paraula en valencià, li donaven una pedra, que ell havia de portar damunt perquè la passara a algun altre seminarista que diguera una paraula en valencià.

El ‘problema’ que presentava en el seu article Miquel Ruiz, era l’estranyesa dels madrilenys quan sentien que aquesta persona s’expressava en valencià. Però el problema el tenim (i encara és més greu), quan també al País Valencià hi ha gent que no entén que la nostra llengua hauria de ser una llengua normal com ho són les altres i que per tant hem de poder parlar valencià sense que hàgem de sentir expressions com ‘no le entiendo’ o ‘hábleme en castellano’.

I mentrestant, per omissió i per deixadesa de la Generalitat, no es demana el requisit lingüístic per al valencià, però sí per al castellà. I encara defenen el bilingüisme i proclamen el seu amor al valencià!

'Hui es confirma el naufragi d'un projecte polític fracassat' (VILAWEB/ONTINYENT, 16/10/2019)

Amb aquesta contundència s’expressava dilluns el Sr. Pedro Sánchez, president del govern espanyol en funcions. Les seues declaracions s’assemblen molt a les que va fer, amb gran satisfacció, l’aleshores vice-presidenta del govern la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, quan digué que el govern del Sr. Rajoy havia ‘descabezado’ l’independentisme. I al final va ser ella qui va ser ‘descabezada’ pels seus mateixos companys. I és que ja ho deia l’escriptor Josep Pla: ‘No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres’.

El Sr. Pedro Sánchez (com la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría) ha de ser molt il·lús per pensar que amb la presó i la condemna dels líders independentistes ja s’ha acabat el procés. Potser s’hauria acabat (i no n’estic del tot segur) si el Tribunal Suprem ens haguera tancat a la presó als més de dos milions de persones que vam votar el primer d’octubre de 2017.

Criminalitzar i penalitzar les idees, les manifestacions i la protesta és propi d’un estat totalitari. Per què els Jordis són a la presó? Per la concentració del 20 de setembre de 2017? Que ara no podrem manifestar la dissidència o el malestar envers uns polítics que es pensen que són el sumsumcorda? Ens volen muts i a la gàbia?

A més de prohibir l’expressió d’un malestar, la sentència ha suspès de les seues funcions com a diputats i senadors els líders independentistes, que no podran presentar-se a les eleccions del 10 de novembre. Aquesta infàmia ja la vam viure fa uns mesos, quan els vots de la mesa del Congrés i del Senat espanyols (sis o set) van suspendre els polítics independentistes en contra dels milers de vots que els van elegir.

La sentència del procés independentista ha estat desproporcionada i molt dura. Fins i tot el diari britànic The Guardian ha assegurat que ‘Els presos avergonyeixen Espanya’. I és que després de dos anys de presó preventiva, com diu The Guardian, l’empresonament per part d’Espanya dels líders nacionalistes catalans, ‘ha deixat en xoc Europa’. I per què el silenci i la indiferència dels governs europeus després del primer d’octubre de 2017? Sí que és veritat que la Justícia europea no s’ha agenollat davant les pretensions dels qui volien l’extradició del president Puigdemont i dels altres polítics exiliats.

Per altra part, el Sr. Sánchez no en té prou de fer el ridícul quan creu que s’ha carregat l’independentisme. També ens ha dit que ‘el acatamiento’ de la sentència condemnatòria ‘garantiza el íntegro cumplimiento’ de les penes imposades als líders independentistes. Seria bo que el Sr. Sánchez recordara l’indult als Srs. Barrionuevo i Vera, ministre i secretari d’estat, respectivament, amb el govern del PSOE i condemnats pels GAL. I és que el PSOE va indultar 13 policies i guàrdies civils (i el PP, 26) condemnats per tortures. I pel contrari, els Jordis han estat condemnats a nou anys per pujar damunt un cotxe de la Guàrdia Civil i manifestar-se pacíficament.

Finalment, el Sr. Cantó, que no pot ser menys nacionalista que el Sr. Sánchez, ja ha dit que exigirà ‘mesures’ perquè les associacions que han protestat al País Valencià contra la sentència, com ACPV o Escola Valenciana, ‘no reben ni un euro de diners públics’. Per si no sabíem ja quina és la política de Ciutadans: acabar amb les protestes i les manifestacions.

Amb tot, ni el Suprem, ni el Sr. Sánchez, ni la Sra. Sáenz de Santamaría, ni el Sr. Cantó, no podran acabar amb l’independentisme. I per tant, ni el Suprem ni els polítics del PSOE, del PP o de Ciutadans no poden decidir, ells tots sols (sense comptar amb els partits independentistes), el futur de Catalunya. Caldrà recordar, de nou, les paraules de l’aleshores príncep Felipe quan digué: ‘Catalunya serà la que els catalans vulguen que siga’?

Que es traga del cap el Sr. Sánchez i els seus amics la idea del ‘naufragio de un proyecto político fracasado’ en relació amb l’independentisme. Per no recordar-li al Sr. Sánchez què va decidir el PSOE al congrés de Suresnes, quan el partit defensava ‘la llibertat dels presos polítics i sindicals, el dret de reunió i d’expressió, el dret a la vaga i a la manifestació i el dret d’autodeterminació dels pobles’.

Per cert: si com va dir el Sr. Rajoy, el primer d’octubre no es va fer cap referèndum, sinó que només va ser un pícnic, a què ve ara aquesta sentència tan venjativa?

'Els homes que ofeguen la veritat' (VILAWEB/ONTINYENT, 15/10/2019)

En els moments dolorosos que vivim a Catalunya, amb una sentència duríssima contra els líders independentistes, és bo de llegir la Carta de Sant Pau als cristians de Roma, concretament el capítol 1, quan l’apòstol dels gentils blasma aquells que es deixen portar per l’error o la mentida i també per la impietat, per la falta de pietat, que com diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és ‘el sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres’.

En el versicle 18 d’aquest primer capítol, Sant Pau ens recorda que la mentida i la idolatria no haurien d’ofegar mai la veritat, tant la veritat que ve de Déu, a què es refereix l’apòstol en aquesta carta, com també la veritat del nostre món, tantes vegades segrestada o trepitjada.

L’apòstol dels pagans, en aquesta carta als romans, denuncia aquells a qui ‘se’ls ha ofuscat l’enteniment’ per les seues idees, que Sant Pau qualifica de ‘futileses’. I per últim, l’apòstol dels gentils remarca encara més la denúncia envers aquells que ‘pretenien ser savis, però s’han tornat necis’.

Hui em ve a la memòria un llibre que vaig llegir fa temps: El secuestro de la verdad (que té com a subtítol: Los hombres secuestran la verdad con su injusticia), dels jesuïtes X. Alegre, J. I. González Faus, F. Manresa, R de Sivatte i J. O. Tuñí, publicat per Sal Terrae.

Curiosament, diumenge passat, al diari Avui, hi havia una entrevista a Xavier Casanovas, director del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. El Sr. Casanovas deia, referint-se a la Carta als Romans: ‘Els hòmens segresten la veritat amb la seua injustícia’. Per això, Xavier Casanovas ens alertava d’un perill greu per a la democràcia, que s’esdevé ‘quan ixen molts polítics dient coses que sabem que són explícitament mentida, però passen sense cap mena de contrast’.

En aquesta entrevista, publicada unes hores abans de conèixer la sentència del judici contra els líders independentistes, Xavier Casanovas deia: ‘Allò que s’instal·la com a veritat en la nostra societat, té a veure amb els interessos de cadascú’. Per això, continuava Xavier Casanovas, ‘quan la democràcia fa fallida, els hòmens forts, perquè generalment són hòmens, acaben imposant el seu discurs i la seua veritat. És la situació en què ens trobem hui’. I així, com és evident, ‘allí on no hi ha criteri de veritat, s’instal·la la llei del més fort’.

Al contrari, deia encara Xavier Casanovas, ‘la veritat que proposa el cristianisme és la centralitat de la persona i sobretot la centralitat dels qui més pateixen’.

En aquests moments dolorosos que viu Catalunya, cal encara tindre present la Carta als Hebreus, quan l’autor ens diu: ‘Recordeu-vos dels presos, com si fóreu presos amb ells’ (He 13:3).

Diverses entitats cristianes, com Justícia i Pau, l’Escola Pia de Catalunya, el Grup Sant Jordi, les Vedrunes de Catalunya o la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, han donat a conèixer una nota on diuen que ‘aquesta sentència és un seriós pas enrere per a la resolució del conflicte polític que afecta Catalunya i posa en perill la convivència democràtica’. Aquests grups cristians, a més, s’afigen a ‘iniciatives cíviques i pacífiques que expressen un rebuig a aquesta decisió judicial’. A més, declaren que ja és hora que ‘es pose fre a la judicialització d’aquesta situació i s’inicie de manera urgent i immediata, un procés multilateral de diàleg polític que permeta d’avançar cap a una resolució democràtica i duradora’.

Finalment, en un món que viu immers enmig de tantes mentides o de mitges veritats (que és el mateix), cal fer present en la nostra vida les paraules de Jesús que trobem a l’Evangeli de Sant Joan: ‘La veritat us farà lliures’ (Jo 8:32).

'Ho tornarem a fer' (VILAWEB/ONTINYENT, 13/10/2019)

Aquestes paraules, pronunciades recentment, no les ha dites ni el president Torra ni tampoc el president Puigdemont, ni cap dels militants independentistes. Aquesta expressió és del discurs que el general de Brigada Pedro Garrido, cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, va fer la setmana passada. Són les paraules centrals del discurs que el general Garrido va pronunciar el dimarts 8 d’octubre a la caserna de Sant Andreu de la Barca, en la commemoració avançada de la Mare de Déu del Pilar. Evidentment aquestes declaracions, eminentment polítiques, les han aplaudides Ciutadans i PP, amb el silenci del PSOE. I ja se sap que qui calla…

La Junta Electoral Central (JEC), tan sol·lícita a demanar neutralitat a l’administració durant el període electoral i preelectoral, no ha manifestat cap contrarietat, ni ha demanat una rectificació pel discurs del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya. Això sí, aquesta JEC prohibeix els llaços grocs i les pancartes demanant la llibertat dels presos polítics. Però l’expressió ‘Ho tornarem a fer’ del general Pedro Garrido sembla que, per a la JEC, no té cap connotació política i no altera la neutralitat de la Guàrdia Civil, a diferència dels símbols independentistes prohibits. Com també la JEC, en una nova mostra de censura, prohibeix que els periodistes de mitjans públics puguen referir-se a ‘presos polítics’ o ‘exili’ i també ‘Consell per la República’ i encara ‘Assemblea de Càrrecs electes’. 

Però la JEC, sempre tan ‘imparcial’, no ha prohibit mai que els periodistes de la caverna mediàtica puguen dir, referint-se als presos independentistes i als exiliats, ‘fugados’ i ‘golpistas’.

Per altra part, no vull ni pensar què hauria passat si el discurs del general Pedro Garrido, amb el seu ‘Ho tornarem a fer’, l’haguera fet el Major Trapero o un altre comandament del cos dels Mossos d’Esquadra. Segur que ja estarien acusats de rebel·lió o de sedició.

Ara que, posant-hi una miqueta d’ironia, amb el seu ‘Ho tornarem a fer’, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya potser es referia a l’èxit que tingué aquest cos armat a l’hora de trobar les urnes i les paperetes del primer d’octubre de 2017. Del que no té cap dubte aquest general és que el seu ‘Ho tornarem a fer’ indica el seu propòsit de repetir els colps a hòmens i dones, molts d’ells ancians, amb la violència que va emprar la Guàrdia Civil i la policia espanyola durant el referèndum, amb l’objectiu d’impedir-lo, i en el qual vam votar més de dos milions de persones. Així i tot, el Sr. Rajoy, la nit del primer d’octubre de 2017 va dir que ‘hoy no ha habido un referéndum de autodeterminación’. Però malgrat les porres (ho tornaran a fer?) vam poder votar.  

El clima que hi ha actualment de falta de llibertat d’expressió (per a alguns, no com la Guàrdia Civil, evidentment) demostra un nivell democràtic de l’estat molt precari. Això ho podem veure amb tants i tants fets que conculquen les regles democràtiques. Una només: la JEC (de nou) ha advertit el president Quim Torra que si no tradueix al castellà el recurs contra la prohibició dels llaços grocs, no l’estudiarà. 

Ja pot dir el rei Joan Carles que ‘a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano’, com va fer en un discurs el 23 d’abril de 2001. I a més, s’ho creuen.  

La situació actual oscil·la entre involució i llibertat. Per això, d’un judici injust no en podem esperar una sentència justa.

I mentrestant l’esquerra espanyola s’ho mira amb indiferència, si bé n’hi ha que aplaudeixen l’actuació del Tribunal Suprem, que aquest dilluns, com diuen els analistes, farà pública la sentència de la farsa del judici als líders independentistes.

Alemanya demana perdó; Espanya no (VILAWEB/ONTINYENT, 11/10/2019)

El diumenge 1 de setembre, el president alemany Frank-Walter Steinmeier va anar a la ciutat polonesa de Wielun per commemorar l’horrible bombardeig que va arrasar aquesta vila i que va marcar l’inici de la invasió de Polònia per part d’Alemanya, ara fa vuitanta anys. El president Steinmenier, reconeixent la culpa d’aquell afer, va dir: ‘No oblidarem mai els crims alemanys i assumim les responsabilitats per ells’. I afirmà encara: ‘Abaixe el cap davant les víctimes de la tirania alemanya i demane perdó’. Steinmeier va repetir les mateixes paraules set hores més tard a Varsòvia: ‘Sóc ací, humil i descalç entre el poble polonès, i demane perdó. Carregue amb un enorme pes històric, però també porte l’esperit de reconciliació que vam rebre de Polònia. No oblidarem mai les ferides i patiments que els alemanys vam infligir als polonesos. Mai’.

Davant el president de Polònia, el president Steinmeier va assumir la culpa del nazisme, que ell qualificà de ‘crim contra la humanitat’, de la mateixa manera com va fer anys abans, concretament el 1970, el canceller Willy Brandt a Varsòvia. I és que a Alemanya, des de Konrad Adenauer fins a Angela Merkel, els governants alemanys han assumit, amb valentia i penediment, la responsabilitat dels crims del nazisme, tot i que ells físicament no van participar en aquell genocidi.

Que el president alemany haja demanat perdó per l’horror que va causar el règim nazi, amb unes paraules commovedores: ‘M’agenolle davant les víctimes’, i que qualificara de ‘tirania’ la invasió de Polònia per part d’Alemanya, és una lliçó d’humilitat i de responsabilitat, de valentia i de fermesa.

Al contrari, Espanya, que el 12 d’octubre celebra la seua festa(?), s’ha negat reiteradament a demanar perdó per la conquesta d’Amèrica, perquè, segons els governants actuals, del PSOE i també els polítics del PP i de Ciutadans, Espanya no ha de demanar perdó per res! Quan el president de Mèxic, Andrés Manuel Pérez Obrador va enviar una carta al rei d’Espanya demanant-li que assumira les responsabilitats de la conquesta d’Amèrica, ‘per les matances i imposicions de la conquesta’, el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, va assegurar que Espanya no havia de demanar perdó per res del que els ‘conqueridors’ espanyols havien fet fa més de 500 anys.

Per si el rei i el govern espanyol no saben per què haurien de demanar perdó, el cardenal Jorge Mario Bergoglio, l’actual papa Francesc, els pot refrescar la memòria una miqueta.

En el llibre-conversa del cardenal Bergoglio amb Abraham Skorka Sobre el cielo y la tierra (Editorial Debate, 2010), Bergoglio afirma en relació amb la conquesta que van fer els espanyols a Amèrica: ‘De la mateixa manera que s’assenyalen els abusos dels espanyols (perquè evidentment vingueren per fer negoci per aquestes terres, a endur-se’n l’or), també en l’època de la conquesta hi hagué hòmens d’Església que es dedicaren  a la predicació, a l’ajuda, com fra Bartolomé de las Casas, defensor dels indis enfront dels excessos dels conqueridors’ (El Pregó, abril 2019). L’actual papa Francesc denuncia d’aquesta manera l’espoli que els conqueridors van fer a Amèrica, ‘perquè evidentment vingueren per fer negoci…. a endur-se’n l’or’. Però l’arrogància i l’altivesa dels governants espanyols, els d’abans i els d’ara, així com la seua ceguesa que fa que només vegen la ‘grandesa’ i les ‘gestes’ dels conqueridors, els impedeix reconèixer, com ha fet el president alemany, els errors i els abusos dels qui van participar en el ‘descobriment’ d’Amèrica.

Encara com que no n’ha dit res l’actual ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, tot i que en vàrem tindre prou amb ell quan ara fa un any, tot comentant l’extermini dels indígenes americans per part dels EUA, als segles XVIII i XIX, va dir que ‘l’únic que havien fet era matar quatre indis’. Com Espanya durant el ‘descubrimiento’. I amb tot, a diferència del president alemany, els polítics espanyols, del PSOE, PP i Ciutadans, no creuen que hagen de demanar perdó per res.

Demanar perdó, amb valentia, humilitat i fermesa i assumir responsabilitats, ens fa més humans, ja que ens ajuda a posar-nos en la pell dels qui sofreixen i a evitar més casos de violència contra els pobles o contra les persones. Però Espanya, que no sap i no vol reconèixer els seus errors a Amèrica, encara els disfressa com la gran ‘gesta’, l’esdeveniment més gran del món. Així ho digué Vargas Llosa: ‘El descubrimiento es el hecho más importante de la historia’. I s’ho creuen!

I amb tot, com va dir el cardenal Bergoglio, els espanyols ‘vingueren per fer negoci…. a endur-se’n l’or’, amb els abusos coneguts i per conèixer.

Las monjas de Carrizo, centinelas de esperanza y fe (Religión Digital, 10/10/2019)

0.10.2019 Josep Miquel Bausset

He tenido el gozo de acompañar a las monjas cistercienses de Carrizo de la Ribera en los ejercicios espirituales. Desde mi llegada al monasterio, el miércoles día 2, y durante los seis días que he compartido estos ejercicios con ellas, las monjas de Carrizo me acogieron con extrema solicitud. En ellas he visto unas mujeres de oración contemplativa, que hacen de sus vidas una oblación y una donación a Dios desde el amor fraterno y el servicio abnegado al Evangelio y a los hermanos. 

Como pude contemplar en este monasterio, situado a la vera del río Órbigo, estas monjas son centinelas de esperanza y de fe, ya que saben transmitir el gozo de una comunidad que crece en la comunión, en la reconciliación y en la alegría. 

Son quince mujeres que, desde vigilias a completas, se dejan modelar por la oración y por el servicio fraterno. Por eso, con sencillez y humildad, estas monjas nos enseñan, en medio de un mundo secularizado, que aunque parezca imposible vivir como hermanos, es posible construir unas relaciones fraternas sanas, acogedoras y sinceras, libres de tensiones y de exclusiones. 

Estas monjas cistercienses nos enseñan a vivir de una manera más humana y más sencilla, con alegría, fe y afabilidad. Pero también con sobriedad y frugalidad, en medio de un mundo que solo valora el éxito, el dinero y el dominio del otro. 

Monasterio de Santa Maria de Carrizo

Durante estos días que he pasado con las monjas de Carrizo, he visto a unas mujeres apasionadas de Dios. He visto a unas monjas que nos enseñan a compartir lo que tienen y a valorar y a amar la belleza del Evangelio.

He visto en estas monjas unas mujeres que saben mantener  yvivir con confianza la aventura de la vida fraterna. Son mujeres con la unción de un corazón limpio y con una mirada discreta y amorosa, llenas de un silencio elocuente y fecundo.

Las monjas de Carrizo llevan en sus ojos la bondad de las bienaventuranzas, la generosidad del Evangelio y la sensibilidad y la ilusión para hacer realidad una comunidad alegre y  esperanzada.

Son mujeres que  tienen en el corazón el espíritu de la infancia de los niños. Son mujeres que aman y perdonan, que sonríen y confían, que tienen una mirada amable y afable.

Son monjas con una solicitud silenciosa y una disponibilidad atenta, entregadas a la comunidad y constructoras de fraternidad y de comunión. La sencillez y el amor de estas mujeres se transparenta en sus ojos limpios y alegres.

Monasterio de Santa María de Carrizo.jpg

Así son estas monjas, como Estela, la superiora, una mujer entrañable y servicial, llena de la sabiduría del corazón. Blanca, generosa, servicial y alegre, que me enseñó el archivo, con la carta fundacional del monasterio. Ester, la hospedera, solícita hasta el extremo y siempre sonriente. Mª José, que vino a la estación de León a recibirme, atenta (ya que en el coro yo estaba a su lado) para señalarme las páginas y los libros de los himnos antífonas y responsorios. Mª Pilar, sencilla y con una espiritualidad profunda. Elena, una de las organistas. La andaluza Valle. Gema, con su voz y la cítara en completas. Socorro, una monja con una sonrisa amplia. Guadalupe, que me llevo a la estación de León en acabar los ejercicios. Y también Victoria, Paz, Lurdes y Teresita. Y sobre todo Caridad, una monja a punto de cumplir cien años y que fui a ver a la enfermería. Una mujer entrañable, sencilla y orante. Y trabajadora, ya que a su edad, todavía baja a la cocina a pelar patatas y a fregar cacharros. Caridad es la joya de la comunidad, ya que su fidelidad y su oración continua, hacen de ella como el perfume con el que María ungió a Jesús en Betania.       

Carrizo es una comunidad que acoge con afecto y con paz. Estas monjas, desde las Vigilias, a las 5,30 de la madrugada, cuando todavía es de noche, hasta las Completas, con la preciosa Salve Cisterciense, nos enseñan la primacía que ha de tener la Palabra de Dios en nuestras vidas, una Palabra leída y meditada, escuchada, acogida y orada, que, de esta manera germina y es fecunda en la vida de la Iglesia. 

Las monjas de Carrizo saben amar sin condiciones y por eso hacen de sus vidas un camino de profecía, con una esperanza libre de miedos, con una esperanza confiada y llena de sentido. Las monjas de Carrizo nos ayudan, como decía San Bernardo, a “caminar en el Espíritu y a vivir de la fe”, en un silencio fecundo, abierto a Dios y a los otros. 

Estas monjas, de mirada sonriente, fruto de la fidelidad de muchos años, llevan consigo la esperanza y el silencio lleno de Dios. Por eso son conscientes que su propia existencia es un camino que no pasa por la intransigencia ni por el rigorismo, sino que fieles a la propia vocación, y con la “humanitas” característica de la Regla de San Benito, son testigos de misericordia, maestras de compasión, artesanas de consuelo y centinelas de alegría y de esperanza. 

Como viví, hace años con los monjes de la Oliva y de Viaceli, también los días que he pasado en Carrizo, han sido para mí una experiencia de fraternidad, de comunión y de esperanza.     

Puerta románica de la iglesia.jpg

Els cristians valencians no poden ser-ne en la nostra llengua (VILAWEB/ONYINYENT, 09/10/2019)

Hui 9 d’octubre, dia en què amb la conquesta de la ciutat de València va nàixer l’Església del País Valencià, vull recordar unes importants declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb ‘olor d’ovella’ i molt pròxim al papa Francesc, i que defensa la necessitat que l’Església s’encarne en la cultura de cada poble. 

En una entrevista de 2016 a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensava la importància de l’enculturació de l’Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s’ha traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també va començar a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.

En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, quan, per exemple, els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès. Com els cristians valencians hem de resar en castellà.

El cardenal Claudio Hummes (que en el conclave digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: ‘No t’oblides dels pobres’) ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la realitat pròpia. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per a ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la cultura pròpia, sense haver de deixar la seua llengua.

Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si visqueren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana, que té com a missió servir l’Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble. Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica Sacrosanctum Concilium del Vaticà II pel que fa a l’enculturació de l’Església.

És a tots els països (llevat del País Valencià) que l’Església ha assumit la llengua i la cultura dels pobles, des de la Xina a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació El goig de l’Evangeli, l’Església ‘troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta’ (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa ‘una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual’ (E.G. 27).

El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu ‘s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia’. I també: ‘Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia’ (E.G.115). I: ‘En l’enculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives’ (E.G.116). I encara: ‘L’Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies’ (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: ‘En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han feta florir en la seua vida quotidiana i l’han transmesa segons els seus modes culturals’. (E.G.116)

Si cada poble té la seua cultura, per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

El papa Francesc, amb una actitud de valentia, ens convida ‘a abandonar el còmode criteri pastoral del “sempre s’ha fet així”’, i ens demana ‘ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats’ (E.G. 33). I el papa recomana a cada bisbe que ‘escolte tothom i no sols alguns que els acaricien les oïdes” (E.G. 31).

Fa uns dies, el bisbe Adalberto Jiménez, del Vicariat Apostòlic d’Aguarico, a l’Equador, feia referència al bisbe basc Alejandro Labaka, defensor dels indígenes, quan ens recordava que ‘ens va ensenyar que es pot anunciar l’Evangeli respectant la integritat de les cultures’, cosa que no passa a l’Església Valenciana, que continua actuant amb una actitud colonitzadora.

Els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre presents les paraules del P. Claudio Acquaviva d’Aragona (1543-1615), Prepòsit General de la Companyia de Jesús, elegit el 1581 en la IV Congregació General. L’italià P. Acquaviva, amb sentit comú, li escrivia al P. Villar una carta, amb data de 21 de novembre de 1595, on li deia: ‘El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca dicen sería mucho mayor, si predicasen en lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano, como hacen otros religiosos. Deseo que V. R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto.’ 

No és ja hora que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? No és ja hora que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?

'Em sent més valencià que mai' (VILAWEB/ONTINYENT, 04/10/2019)

Això deia el cardenal Cañizares en la seua entrada com a nou pastor de la diòcesi valenciana el 4 d’octubre de 2014, ara fa cinc anys. Va ser d’agrair aquesta declaració d’intencions (tot i que hauria de ser normal que un valencià se senta valencià) quan al llarg de la història més recent (i més antiga) del bisbat de València, hem tingut bisbes que no s’han caracteritzat per estimar la llengua i a la cultura dels valencians.

És veritat que el bisbe Carlos Osoro va manifestar (com també ho va fer el bisbe García-Gasco) la intenció de sintonitzar amb la nostra cultura. Però només van ser bons propòsits i res més. 

Perquè, no és una anomalia que un bisbe que ve a servir l’Església Valenciana no aprenga la llengua dels seus diocesans? No és una anomalia que els bisbes (un rere l’altre) que han estat pastors a València (i també a Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant) continuen comportant-se com si estigueren a Burgos o a Màlaga? Algú entendria que un bisbe de Salamanca no parlara la llengua dels cristians d’aquella diòcesi? O que un bisbe de París tampoc parlara la llengua dels creients d’aquella Església? 

La declaració del bisbe Antonio Cañizares va ser una bona notícia. Però cinc anys després, cal que passe de les intencions a la pràctica. Quan començarà l’arquebisbe de València (i els seus auxiliars) a celebrar l’Eucaristia (a les zones valencianoparlants) en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la beata Pepa Naval? Quan seran presentats a Roma els textos litúrgics en valencià, preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Quan serà possible que a la Facultat de Teologia i als seminaris valencians els seminaristes estudien en valencià? Quan farà l’Església Valenciana un homenatge a mossèn Vicent Sorribes? O al P. Pere Riutort, al professor Sanchis Guarner, a Enric Valor i a Francesc Ferrer Pastor, membres de la Comissió Interdiocesana Valentina que prepararen els textos litúrgics en valencià? O als bisbes Josep Pont i Gol i Josep M. Cases que, a diferència dels altres bisbes, ells sí que apostaren per la llengua del País a la litúrgia? I als preveres Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona o Alexandre Alapont? 

Quan l’any 1965, més de 20.000 valencians signaren un manifest a favor del valencià a l’Església, els bisbes no van fer gens de cas a aquesta demanda. I mentrestant, 54 anys després d’aquell document, i malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’Església (amb l’exèrcit) és l’única institució que continua marginant el valencià.

Per això no és estrany l’anècdota que mon pare contava: en un poble valencià hi havia una criada, a qui la senyora, rica, en privat, maltractava i explotava sense pietat. La criada estava desesperada, i al final, sabent que la senyora era una beata, decidí de disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit per dir-li de part de Déu que deixara de turmentar la seua fadrina. Amb un cobertor es feu un mantell, i amb un filferro una corona. Amb un ciri a la mà es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar-hi li digué: ‘Senyoreta, sóc la marededéu’. No tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb colps i puntellons la va traure de l’habitació, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la criada, l’ama, mig histèrica, cridava ‘Animal, més que animal. Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià’. I mon pare subratllava: ‘Mireu bé el cas. No li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzada i havia destapat l’engany és que la “marededéu” parlara en valencià.’

I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta de l’Església, com havia de parlar valencià aquella ‘marededéu’? I això fins quan? 

En el Te Deum a la catedral el Nou d’Octubre de 2014, l’arquebisbe Antonio Cañizares va dir que ‘Al besar la real Senyera querría también manifestar y recordar como las raíces y tradiciones valencianas están íntimamente unidas a la fe y a la vida cristiana.’ I és veritat! El País Valencià que ara coneixem va nàixer amb la conquesta del rei Jaume I i amb la cristianització de la nostra terra. Però. per què la fe no està unida a les arrels i tradicions valencianes, sinó en contra? Que algú m’ho explique. 

L’arquebisbe Cañizares, si realment se sent més valencià que mai, té ara una ocasió d’or: podria presidir enguany el darrer diumenge d’octubre al monestir del Puig, la Missa per la Pau, la Pàtria i la Justícia, una missa en valencià al bressol del nostre País. Una missa en valencià al lloc on va nàixer l’antic Regne de València. Així donaria exemple de la seua estima per la nostra llengua i pel nostre País.