diumenge, 30 de novembre de 2014

A l´Eurodiputada Marina Albiol (LEVANTE-EMV, 25/11/2014)


Benvolguda amiga: no tinc el gust de conèixer-la, tot i que he seguit pels mitjans de comunicació la seua activitat política com a diputada a les Corts Valencianes. He de dir que m´he sentit identificat en moltes de les seues intervencions, sobretot en les que feien referència a la llengua i a la cultura del País Valencià.

Per això, i perquè crec que és una persona dialogant i respectuosa amb les idees dels altres, m´ha sorprès que, amb els altres europarlamentaris d´Izquierda Plural, vostè haja decidit absentar-se del Parlament Europeu amb motiu de la visita del papa Francesc el pròxim dia 25. Em dol que una persona que treballa pel diàleg i per l´entesa entre parts enfrontades, una persona que està a favor de la justícia i de la llibertat com és vostè, s´excloga d´un debat que, a ben segur, serà ric en idees. Un debat que serà (com ens té acostumats el papa) a favor de la justícia social i de la pau, i de denúncia dels opressors, de la corrupció i d´aquella economia que mata. 

Vostès han dit (cosa que respecte) que la presència del papa al Parlament Europeu és "un clar atac a la necessària separació entre religió i institucions públiques" i "una ofensa a la laïcitat de milions de ciutadans". 

Vostè és molt jove, però segur que sap que CCOO es van fundar als locals de moltes parròquies i que molts capellans, durant la dictadura, van acollir reunions clandestines. Fins i tot alguns van ser tancats a la presó "concordatòria" de Zamora, per les homilies a favor de la llibertat. Montserrat va acollir la tancada d´intel·lectuals amb motiu del Procés de Burgos, i va tindre un paper decisiu (amb les declaracions de l´Abat Escarré a Le Monde) en la defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura i a favor de la llibertat. I és per això que durant la Transició va vindre a Montserrat la Sra. Dolores Ibárruri (que obsequià l´Abat Cassià amb una icona russa) per agrair el compromís del nostre monestir per la llibertat i la democràcia. 

És veritat que els cristians hem comés molts errors, però majoritàriament hem estat a favor dels Drets Humans i en la defensa dels més pobres. Recorda el capellà de Xàbia Antoni Llidó, mort per la dictadura de Pinochet pel seu compromís per la justícia? O les denúncies dels bisbes Romero, Angelelli, Agrelo o Casaldàliga? 

Fa només uns dies, i davant del President Evo Morales, en l´Encontre dels Moviments Populars, el papa Francesc exigia, treball, sostre i terra, per a tothom i demanava també una reforma agrària "com a obligació moral", alhora que denunciava l´especulació financera o la desforestació.

Tots aquests casos (i molts d´altres) en els quals ha participat l´Església ¿han estat un "atac a la separació entre religió i política"? L´acció dels cristians que treballem des de tants àmbits a favor de la justícia i en contra de la pobresa, i la visita del papa al Parlament ¿són "una ofensa a la laïcitat"? Si el Dalai Lama va visitar el Parlament Europeu sense cap protesta, per què no passa el mateix amb el papa Francesc?

El negoci de les armes (La Veu del País Valencià, 28/11/2014)

El negoci bèl·lic ha estat sempre present en els Estats que tenen una indústria armamentística potent. Ara l’Estat espanyol i el Gobierno del Sr. Rajoy, ha suspès la venda d’armes a Israel, amb motiu de l’ofensiva d’aquest Estat contra Gaza.

Encara en ple segle XXI, la venda d’armes és un negoci. Un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any. I un negoci (cal recordar-ho) del qual s’enriqueixen els governs anomenats civilitzats! Només en 2012, Espanya exportà armes per valor de 1953,5 milions d’euros. I en aquest mateix any es van vendre a Veneçuela (no deia el Sr. Rajoy que aquest país és una dictadura?) armes per valor de 182,4 milions d’euros.

La immoralitat de les guerres només s’explica per la immoralitat dels governs que provoquen aquests conflictes, per mitjà de la venda d’armament.

En l’homilia que el papa Francesc pronuncià el 2 de juny de 2013, el papa deia: “La guerra ve de l’odi, de l’enveja, del desig de poder i també d’aquell afany de més poder”. El papa es preguntava perquè es vol “resoldre” els problemes de la humanitat amb una guerra. I ell mateix responia així a aquesta pregunta: “Perquè per a ells, els diners són més importants que les persones. I la guerra és precisament això: és un acte de fe als diners, als ídols de l’odi, a l’ídol que et porta a matar el germà”.

Per això, un any més tard, concretament el 15 de maig de 2014, el papa tornava a denunciar el negoci de les armes, en una crida que feia a la Comunitat Internacional per tal d’arribar a un compromís contra el comerç armamentístic. El papa deia: “Tothom parla de pau, però la proliferació d’armes ens porta a una direcció oposada”. I afegia encara: “El comerç d’armes complica i evita la resolució dels conflictes, en tant en quant es fa fora de la legalitat”.

Caldrà recordar el drama actual que està patint Iraq, Síria, Egipte, Palestina....per posar fi al comerç, al negoci immoral de la indústria armamentística? Caldrà recordar la guerra d’Iraq, amb el Sr. Aznar de “padrí” d’aquest conflicte, que encara intentava justificar-lo, amb la mentida que Sadam Husein tenia armes de destrucció massives?

La pau es basa en la justícia i en el diàleg. No en l’ús de la força, ja que com ha dit Raimon, “Hem vist la sang que sols fa sang/ ser llei del món”.

Els governs que fan negoci amb les armes (a Palestina, Síria o Iraq) guanyen uns diners tacats de sang! De la sang dels qui moren, per tal que alguns puguen fer-se rics!

Fins quan el nostre món estarà guiat per la violència i per l’odi? Martin Luther King deia: “Hem après a nadar com els peixos i a volar com els pardals. Però no hem après l’art de viure junts com a germans”.

Ja és hora que intentem resoldre els conflictes bèl·lics amb el diàleg. I ja és hora que s’acabe la indústria de les armes, que no és sinó la indústria de la mort.

30 de novembre: Sant Andreu (LEVANTE-EMV, 29/11/2014)

L´Apòstol Andreu era de Betsaida, però vivia a Cafarnaüm, a la vora del llac de Galilea, on treballava de pescador amb el seu germà Simó. Així ho canten aquests Goigs antics: "De Bethsyda natural,/ essent destre pescadór,/ guanyant un immens tresór/ per la Patria Celestial:/ De animas, que havèu pescat/ lo Cel está molt gosós".
Home amb inquietuds i buscador de la veritat, quan Andreu va sentir que a la vora del Jordà Joan anunciava la vinguda del Regne, se´n va anar a trobar el profeta, anomenat el Baptista, que predicava un nou estil de vida: trencar amb la injustícia i amb l´engany, deixar la maldat i l´afany de riquesa i viure amb el cor obert a Déu. Quan Jesús va passar a prop del Baptista, Joan va dir a dos dels seus deixebles, un dels quals era Andreu: "Mireu l´Anyell de Déu (Jo 1:36)
Andreu, un home que buscava la veritat i el sentit de la vida, quan sentí que Joan assenyalava a Jesús com "l´Anyell de Déu", va deixar al Baptista i amb un altre amic se n´anaren darrere de Jesús. El Mestre, en vore que el seguien els digué. "Què busqueu?". Ells li digueren: "Mestre on vius?" i Jesús els contestà: "Veniu i ho vore-ho". I es quedaren amb Jesús aquell dia.
Aquest diàleg de Jesús amb Andreu, que va canviar la vida del pescador de Betsaida, el va convertir en seguidor, en deixeble de Jesús, el primer dels Apòstols, el primer dels dotze, cridats per Jesús.
Entusiasmat pel profeta de Natzaret i content d´haver trobat el tresor que havia buscat des de sempre, Andreu, ràpidament anà a buscar al seu germà Simó, a qui li va dir: "Hem trobat el Messies". I el va portar a Jesús.
Com a company de Jesús en la predicació del Regne pels camins de Palestina, Andreu és present a l´Evangeli, entre altres passatges, en la multiplicació dels pans i dels peixos (Jo 6:1-15) quan Jesús va a casa de Simó i d´Andreu (Mc 1:29) ) o en diàleg amb el Mestre (Mc 13:3)
Després de la resurrecció de Jesús, Andreu va evangelitzar les terres que rodejaven la Mar Morta i Escítia (al sud de l´actual Rússia) on va crear comunitats cristianes. Després va viure a Patres (Grècia) on va morir màrtir en una creu, que segons la tradició tenia forma de X i que és coneguda com a creu de Sant Andreu: "En una Creu vos clavaren/ com à nostre Redemptor/ y la vida ab gran dolor/ aquells cruels vos llevaren:/ Mostrantvos molt alentát/ en martyri tan atrós".

Al segle IV, les restes de Sant Andreu foren traslladades de Patres a Constantinoble, la capital de l´Imperi Romà d´Orient i el 1208 varen ser portades a Itàlia. Finalment, el 1462, el cap de l´Apòstol va arribar al Vaticà, en un temps en què l´Església d´Orient i la d´Occident ja estaven enemistades, com a conseqüència del Cisma. Afortunadament, el 1964 i en un gest ecumènic molt bonic, el papa Pau VIè restituïa el cap de Sant Andreu a l´Església d´Orient i en l´actualitat es troba a Patres, lloc on va ser martiritzat.
Sant Andreu ens ensenya a reconèixer en Jesús de Natzaret, el Messies, l´Anyell de Déu. I a seguir-lo com a deixebles, per ser fidels a la vocació que el Senyor ens dóna. I també a anunciar-lo, a mostrar-lo al nostre món, amb aquella expressió de l´Apòstol: "Hem trobat el Messies".
Conta la tradició que Sant Andreu es va aparèixer a les tropes del rei Jaume I, la nit abans de la conquesta d´Almoradí, i és per això que aquest sant Apòstol és el patró d´aquesta vila de la Vega Baixa, que li ha dedicat la seua església i que porta la seua creu a l´escut del poble.
Per la seua part, Cabanes, a la Plana Alta, celebra la Fira de Sant Andreu per un privilegi que Germana de Foix, segona esposa del rei Ferran el Catòlic, atorgà a aquesta vila el 1507.
Que aquest Apòstol que també és patró d´Ayora i de l´Alcúdia, amb esglésies dedicades a l´Alcúdia, Miramar, Benimeli i València, entre d´altres llocs, ens ensenye a ser millors deixebles de Jesús: "Apostol de Deu amàt/ Pues nostre Patró sou Vos:/ Siaunos sempre Advocát/ Sant Andreu molt glorios".


dimecres, 26 de novembre de 2014

25 de novembre: Santa Caterina (LEVANTE-EMV, 24/11/2014)

Del llatí Catharina, aquesta santa verge i màrtir va nàixer a Alexandria, ciutat fundada per Alexandre Magne, i capital del país, centre de cultures, comerç i de religions.
Entre els savis més importants del temps, hi havia Aristòbul i Filó, representants de la filosofia grecojudàica.
Alexandria era una ciutat rica, d´una gran bellesa i far del Mediterrani. L´any 30 abans de Crist, Egipte va passar a formar part de l´imperi romà. Segons la tradició, va ser l´evangelista Sant Marc qui va portar el cristianisme a Alexandria, una terra que comptà amb grans cristians, com Orígenes, que harmonitzà la fe amb la filosofia clàssica, donant a la doctrina de l´Església una base sòlida. També el bisbe Atanasi d´Alexandria va tindre un paper molt important en la lluita contra l´heretgia arriana. Atanasi va ser l´autor de la Vida d´Antoni, el primer dels monjos conegut. 
La biografia de Santa Caterina, que va nàixer sobre el 283, ve d´una llegenda oriental, que arribà a Occident el segle IX, recollida per Jaume de Varazze en la "Llegenda Dorada", del XIII. Els Goigs a ella dedicada canten la seua donació a Déu: "Pochs anys despues que nasquereu/ res del Mont ja nous plagué/ moltas perfeccions tinguéreu/ obrades amb ferma Fé".

Caterina, de família noble i culta, influenciada per les idees de Plató, es dedicà a la filosofia i a les arts liberals i assistí a l´escola dels catecúmens. Els ensenyaments del bisbe Pere el Patriarca captivà la jove, que quedà enamorada del sermó de la muntanya i les paràboles de Jesús ompliren de goig el seu cor. Batejada, Caterina renuncià a la frivolitat i a la fastuositat del la societat i consagrà la seua virginitat a Déu. 
Són diverses les virtuts que els Goigs fan notar en Santa Caterina: "La perfecció primera/ fonch una gran caritát,/ cuant ab Fé ferma, y cencera/ donàreu la voluntat:/ Prenentvos per Esposa/ Jesu-Crist Nostre Senyor".

L´Imperi romà acusà els cristians d´atemptar contra la unitat del poder i els exigí l´entrega dels llibres sagrats i els negà drets civils, començant la persecució contra els deixebles de Jesús. Caterina confortava els germans en la fe i defensava en públic i en privat el cristianisme. Era temps de persecució, amb els martiris de Santa Agnès i del papa Marcel·lí, del diaca Sant Vicent i de Santa Eulàlia de Mèrida.
La crueltat de Maximini Daia, governador de Síria i d´Egipte, portava els cristians al martiri, per mitjà dels turments del foc o de les feres.
Caterina, en la disputa amb 50 savis pagans, amb els versos d´Homer, les paraules de Plató i dels profetes, va desfer els arguments dels adversaris imperials, molts dels quals es van convertir a la fe. La jove davant el jutge, defensà amb valentia la unitat i la trinitat de Déu i va ser condemnada al martiri de quatre rodes dentades de molí que no la van matar, sinó que matà els botxins. Finalment va ser decapitada i el seu cos va ser traslladat pels àngels al monestir que porta el seu nom, al peu del Sinaí: "La sisena fonch firmesa/ devant lo Emperador,/ plena d´amor perfeta/ manyspreanli son error./ De ahont ab ira sobrada/ vos degollà ab rigor".

Alexandre VI, el nostre papa valencià, la va fer pintar als apartaments Borja i és possible que pel papa xativí, la seua devoció arribara a la nostra terra. A l´edat mitjana va ser declarada patrona de la Universitat de París.
Santa Caterina és patrona de Jarafuel i troben una ermita dedicada a aquesta màrtir a Aras de los Olmos. També les ciutats d´ Alzira, Vilamarxant i València, han dedicat una església a aquesta santa verge i màrtir. Per això li cantem: "Puix al Cel teniu posada/ Esposa del Redémptor,/ Catharina Verge Santa,/ socorreunos ab amor".

24 de novembre: Sant Columbà Abat (LEVANTE-EMV, 23/11/2014)

 La vida d´aquest sant monjo del segle VI i principis del VII, ha arribat fins a nosaltres gràcies a un tal Jonàs, monjo nascut a Itàlia i que va entrar al monestir columbanià de Bobio. Jonàs va redactar aquest text, aproximadament uns 25 anys després de la mort del sant monjo, i gràcies al testimoni de abat Attal, successor de Sant Columbá.
Columbà va nàixer entre el 540 i el 543 a Irlanda, a l´oest de Leinster. Va començar a viure amb un sant home, Sinneill i després va entrar al monestir de Bangor, amb l´abat Comgall. I així ho canten aquests Goigs antics: "En Irlanda, Isla dels sants,/ lo sigle sisé nasquéreu,/ y del cel gracia rebéreu/ perque fòsseu un dels tants;/ Sant Sinel dels perills grants/ de aquest mon vos resguardá".
Després d´un temps al monestir, quan Columbà tenia 20 anys, va sentir la crida a expatriar-se en una Peregrinatio pro Christo, que era una manera itinerant d´evangelitzar. Per això Columbà deixà Irlanda i desembarcà a la Gàl·lia, establint-se a la Borgonya, on va fundar 3 monestirs, prou a prop l´un dels altres: Annegray, Luxeuil i Fontaine. Va ser el segon d´aquest monestirs, Luxeuil, que va conèixer un ràpid desenrotllament. Allí va ser on Columbà va escriure les seues Regles i el seu Penitencial., de gran severitat: "Sacerdot ple de fervor/ y predicador ardent,/ passar á altre continent/ vos inspirà lo Senyor/ per salut del pecador/ á Fransa se os destiná".
Després de 20 anys en els quals Columbà es mostrà intransigent en allò que feia referència a la moral, va amonestar el rei, per la qual cosa va ser expulsat de la Borgonya, amb la intenció de repatriar-lo al seu país. Però en anar a embarcar-lo a Nantes, Columbà es va escapar, anant-se´n al país del Rhin, on promogué l´entusiasme de la gent, i on suscità nombroses vocacions a la vida monàstica, que foren com el bressol de nous monestirs.
Sant Columbà va anunciar l´Evangeli entre els pagans, en particular a les zones que hui són Alsàcia i Suïssa. Continuant el seu itinerari missioner, Columbà travessà els Alps i entrà a Itàlia, on fundà als Apenins el monestir de Bobbio, on va morir el 615: "A Bobbio després passant,/ un gran monastir fundáreu,/ que santament gobernáreu/ fins al vostre ultim instant;/ ahont al vostre cos sant/ al punt ja culto´s doná".
Columbà ens ha deixat el seu Penitencial, que és una col·lecció de sancions per les faltes que han comès els capellans i també els laics, tot i que al principi i al final, també fa referència als errors dels monjos. També ens deixà la Regla conventual, que es un conjunt de penitències. Pel contrari, la Regla dels Monjos és el seu text més ric, on Columbà fa una exposició de les virtuts monàstiques.

La Regla dels Monjos és com el cor i el nucli de monaquisme columbanià. El text s´inspira en altres autors monàstics, sobretot en Cassià i en Sant Benet. De tota aquesta Regla Columbà va destacar la importància de l´obediència, a la qual consagra el primer capítol d´aquest obra. Columbà presenta Crist com a model d´obediència. També destaca quina és la fi primordial de la seu Regla: aprendre a estimar Déu i els germans. Aquest, i només aquest, és el camí que porta a l´amor, gràcies al desenganxament i a la purificació dels vicis, per així arribar a la pregària contínua.
En les penitències inherents a la vida monàstica, Columbà va mantindre la necessitat de la discreció. També destacava que la virginitat del cos no és era res sense la puresa del cor. Demanava als seus monjos grans mortificacions, sabent que l´amor pot arribar a convertir-les en suaus. El sabor i el gust de la seua Regla subratllava també la humilitat en la que ha de viure el monjo, per tal de trobar dolç el jou del Senyor.
Aquest sant abat, que va ser per al seu temps un pare del monaquisme, va ajudar els monjos en el camí de recerca de Déu a través de la vida fraterna, en la pregària i en la humilitat. Per això li cantem: "Puig de Dèu per la vostra ma/ tants favors al mon dispensa; / Siáu la nostra defensa/ gloriòs abat Columbá".

diumenge, 23 de novembre de 2014

Jesús Mestre i Godes (VILAWEB/ONTINYENT, 23/11/2014)

Dimecres vinent, dia 26, a les 6.30 de la vesprada i al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, l’amic Jesús Mestre i Godes rebrà la Medalla d’Honor de Barcelona.
Nascut el 1925 i perit tèxtil, Jesús Mestre va treballar de Contramestre a la fàbrica Vilà Rubira de seda artificial, al Putxet. Per les vesprades treballà també a Can Riba, una fàbrica de midó. D’aquesta manera es convertí en agent de vendes, fins que als anys 50 deixà la primera empresa per a dedicar-se a Can Riba, fins que es va jubilar el 1990 com adjunt de Gerència.
Aficionat a escriure, va començar fent llibres de viatges, juntament amb la seua muller, la Xita. I així publicà 'Viatge a Itàlia amb el Tirol de Torna' (1987), 'Viatge als Llacs' (1989) o 'Jerusalem' (1998). També escriví 'El Comunisme, un cercle clos'.
En un viatge al Llenguadoc, es va interessar pel catarisme i escrigué el llibre 'Els Càtars' (1994), que el seu bon amic l’editor Josep M. Castellet va retindre dos anys damunt la taula. Un dia Castellet li digué a Jesús (sense gaire) entusiasme, que publicaria l’obra sobre els càtars que Mestre li havia enviat. Malgrat el nul entusiasme de Castellet, d’aquest llibre se’n feren setze edicions, i constituí un bet seller. Castellet li va demanar altres llibre i així Jesús Mestre escriví 'Viatge al País dels Càtars' (1995), 'Els Templers' (1996), 'Els primers Cristians' (1997), 'La Vida i la Mort dels Bons Homes' (1997) i també 'La breu Història de Catalunya' (1998), 'El Compromís de Casp' (1999) i 'Un nen de Sarrià' (2000). Altres obres de Jesús Mestre i Godes són 'La fi de la Cristiandat' (2002) i la novel·la històrica 'El poder i la dignitat'.
Als seus vuitanta-nou anys, Jesús Mestre es manté actiu, col·laborant encara en diverses publicacions i xerrades sobre l’ex-vila de Sarrià, on Mestre va nàixer. Amb cinc fills i deu néts, i quan han celebrat recentment seixanta anys de casats, Jesús i Xita formen una família entranyable. En l’actualitat, Jesús Mestre col·labora amb diverses revistes de Sarrià.
D’ascendència valenciana, per part dels Godes, la pista d’aquest cognom, com m’ha dit el mateix Jesús, es troba a Herbers, a la comarca dels Ports, que és 'la font més antiga que coneixem, on van veure néixer els Godes'.
Amb Josep M. Borrull, Jesús Mestre va començar l’aventura del 'Català Sempre', una revista mensual per internet on Mestre té reservades les pàgines dedicades a la Història de Catalunya. Aquesta revista s’envia ja a 20.000 persones.
Fins el 2005 i amb Joan-Albert Adell, Jesús Mestre va fer un estudi del Romànic Català, en l’obra 'Viatge al romànic català'.
Com m’ha expressat el mateix Jesús Mestre, fruit d’una intensa i sincera amistat, 'Em sento un català, que als meus vuitanta-nou anys potser veuré la independència de Catalunya, l’esdeveniment social més important de la meva vida de ciutadà. Sempre deia als meus fills, que en un moment o altre veuríem la independència de Catalunya, però ara estic emocionat de pensar que potser ho veuré també jo. A la meva edat sóc un militant silenciós i distant de la lluita diària, però m’hi sento absolutament involucrat'.
A la seua biblioteca hi ha una invitació singular per portar al coll: 'Assemblea Nacional de Catalunya. Assemblea Constituent. Convidat'.
El Jesús i la Xita, cristians compromesos i plenament conciliars, van ser un dels matrimonis que varen introduir a Catalunya 'Les Equipes de Nôtre Dame', per ajudar-se en la vida de casats.
La Medalla d’Honor de Barcelona va ser creada per l’alcalde Joan Clos el 1997 i s’atorga des del 1998. Va ser instituïda amb motiu del centenari de les agregacions dels municipis de l’entorn de Barcelona. Entre els premiats hi ha el periodista Josep M. Huertas, les escriptores Teresa Pàmies i M. Mercè Marçal, la Colla de Castellers de la Vila de Gràcia, el bisbe Joan Enric Vives, l’Associació Amical Mauthausen, Amnistia Internacional, Som Escola, el polític Gregorio López Raimundo, Sor Genoveva Masip o Maria Martinell entre més.
Per a mi és un goig poder donar a conèixer aquest guardó que rebrà el 26 d’aquest mes Jesús Mestre i Godes. Un guardó ben merescut per la trajectòria de tota una vida de l’amic Jesús Mestre.

23 de novembre: Sant Climent de Roma (23/11/2014)

El dia 23 de novembre celebrem la festa del papa Sant Climent de Roma. Per saber alguna cosa d´aquest sant, hem de tindre en compte la situació de l´imperi romà en el temps que ell va viure.
Després de la mort del sanguinari Neró, amb els emperadors Vespasià i Titus, "els més amables dels Cèsars" en expressió de Sant Agustí, l´Església va viure un temps d´una major tolerància. És així com el cristianisme anà creixent i estenent-se al llarg i ample de l´Imperi, i per això mateix, entrant en les diverses capes socials que existien.
La unitat de l´Església, manifestada en el bisbe de Roma, era una realitat. Totes les Esglésies locals mantenien la comunió amb el papa, que amb els seus preveres i diaques, celebrava l´Eucaristia i catequitzava el Poble de Déu.
Amb tot, malgrat la pau aparent, a Corint l´Església vivia un moment conflictiu greu. Corint era un nucli important, tant pel que feia a la seua població, com també pel comerç del Mediterrani. La comunitat cristiana de Corint, fundada per Sant Pau i visitada per Sant Pere, es trobava a finals del segle I en una situació de crisi. Per una part hi havia els jueus convertits al cristianisme, però encara molt lligats a la Llei de Moisès. També hi havia un nucli important de grecs i sobretot aquells que es creien posseïdors exclusius de la veritat i dels carismes de l´Església. En aquests anys finals del segle I, ens trobem ja amb disputes dels carismàtics amb el col·legi dels preveres que dirigia la comunitat, alguns dels quals van ser deposats.
És en aquest context que intervingué l´Església de Roma i el seu bisbe, Climent, aparentment, sense que li ho demanaren, l´Església de Roma, com a signe de comunió i d´unitat, es va vore obligada a intervindre en aquest conflicte, per tal de posar pau i així restablir la unitat i la comunió de la comunitat de Corint. Això es va fer per mitjà d´una Carta "gran i admirable", segons el bisbe Eusebi de Cessarea, i plena de saviesa, en la qual Climent exhortava a viure la caritat fraterna i a l´obediència als caps de la comunitat cristiana.
És veritat que la Carta no porta cap nom sobre l´autor, sinó que és un text de l´Església de Roma adreçat a la de Corint. Ara bé, una tradició molt antiga atribuí aquesta Carta al bisbe de Roma, Climent, tercer successor de Sant Pere després dels papes Lli i Anaclet, segons la llista que ens va deixar Sant Ireneu de Lió.
El nom de Climent va ser un dels més il·lustres i venerats en l´antigor cristiana. És un nom que apareix al Cànon Romà i en els calendaris més antics. Possiblement Climent (de qui se sap poques coses) no provenia del paganisme sinó del judaisme, i segons Orígenes, podria haver segut aquell Climent que Sant Pau cita en la carta als Filipencs com a col·laborador seu: "et demane que les ajudes, elles que han pres part amb mi en la lluita atlètica de l´evangeli, juntament amb Climent i amb els altres col·laboradors meus" (Fl 4:3)
El bisbe Climent de Roma sabia que la seua carta seria llegida en l´assemblea dels cristians, i per això els demanava humilitat per acceptar l´ordre establert pels preveres, allunyar l´arrogància, l´enveja i la supèrbia, que són l´origen de tots els mals, i fer allò que és just i recte, per tal d´assolir al comunió fraterna al si de l´Església. El bisbe Climent demana als cristians a la seua carta, l´obediència als pastors, per aconseguir la pau i la unitat de tots els membres del Cos Místic de Crist.
De la carta de Sant Climent podem deduir la importància de la jurisdicció i de l´autoritat del bisbe de Roma, en relació a trobar una solució als conflictes existents. Cal dir que la carta va ser rebuda amb humilitat i respecte, fins al punt que anys després,segons el testimoni de Dionisi de Corint, aquest text es llegia els diumenges en l´assemblea de pregària.
El bisbe Climent de Roma, que va morir màrtir de la persecució de Trajà, és aquell que va aconseguir la unitat d´una comunitat dividida, des de la seua dolcesa i la seu suavitat de pastor.


22 de novembre: Santa Cecília (LEVANTE-EMV, 22/11/2014)

 De Santa Cecília sabem poques coses, tot i que ja al segle V fou construïda una basílica a Roma, dedicada a aquesta santa. El culte a Santa Cecília s´estengué molt, degut a l´exemple del martiri i de la virginitat d´aquesta cristiana, com canten aquests Goigs: "Fóreu Cecília, romana/ filla de pares gentils,/ més us féreu cristiana/ en anyades puerils/ rebent aquell Sagrament/ que al dimoni tant espanta".
Les diverses Passions dels màrtirs, enaltien el valor i les virtuts dels qui morien per Crist, amb l´objectiu d´edificar els pelegrins que visitaven els seus sepulcres. La Passió de Santa Cecília recull que, ja als segles IV i V, hi havia una celebració on es recordava aquesta màrtir, segons consta al Martirologi Jeronimià: "Sou lliri d´harmonia/ i en Vós Déu s´ha complagut./ Inviteu-nos cada dia,/ al compàs de la virtut".
Segons la Passió, Cecília, una jove cristiana de la noblesa romana que havia fet vot de virginitat, va ser donada en matrimoni, contra la seua voluntat, a Valerià, un jove romà, no cristià. Cecília exposà a Valerià la seua virginitat i que un àngel la protegia. Valerià volgué vore l´àngel, però Cecília li digué que per vore´l s´havia de fer cristià. En ser batejat, Valerià va vore l´àngel al costat de Cecília: "A l´espòs clar confessàreu/ el vot de virginitat,/ i aquell Àngel li mostràreu/ que teníeu al costat./ Ell veient-lo ocularment/ a l´intent vostre es decanta".
Però per la seua fe, Valerià va ser condemnat a mort. Mentrestant, Cecília convertí sa casa en un lloc de culte, fins que va ser descoberta i condemnada a mort: "El prefecte, amb insistència/ vol que als déus l´encens cremeu./ Si el despit és violència,/ el coratge és vostre feu./ Resistiu l´apostasia;/ els botxins no us han retut". El seu cos va ser enterrat a les catacumbes de Sant Calixte. La popularitat d´aquesta Passió, escrita entre tres i quatre segles després de la mort de Cecília, va ser molt gran.
Al segle XIX, quan es van fer excavacions arqueològiques a les catacumbes de Sant Calixte, es trobaren capelles funeràries, datades entre els segles II i III (el temps que va viure aquesta santa) amb pintures murals que representaven Santa Cecília.
Cal saber que les esglésies conservaven el nom de la família propietària de la casa on es reunia la comunitat cristiana. Per això, l´església de Santa Cecília, a Roma, seria la casa d´aquesta màrtir, on la comunitat s´aplegava en la pregària.
Podria ser que la primera festa de la màrtir fóra el 22 de novembre i ja a l´inici del segle VI tenim, com a mínim, cinc formularis de misses de Santa Cecília.
Per les invasions que hi havia a Roma, el papa Pasqual I traslladà les relíquies de Santa Cecília, des de les catacumbes a dins de la ciutat, edificant a més, la basílica del Trastévere, que confià als monjos benedictins: "La corona del martiri/ té cadències d´un teclat/ on el ritme és el deliri/ de sofrences per l´Amat./ Quan el glavi us abatia,/ a Vós acut".
El seu patronatge sobre els músics ve del text de la Passió, quan en el casament de Cecília i Valerià, s´explica que "mentre sonava la música dels instruments, Cecília, en el seu cor, cantava al seu únic Senyor". Una mala còpia o una incorrecta traducció, va traure les paraules, "en el seu cor", quedant com si fóra Cecília la que cantava i tocava l´instrument. Per això bandes de música, orquestres, músics i conservatoris la tenen com a patrona: "Oh, Cecília romana,/ que ens convides a cantar,/ quan la veu se´ns agermana/ tot el món sembla més clar./ per l´amor que et duia al Pare,/ que ha fet boscos, sol i neu./ Feu-nos ser una nota clara/ en la música de Déu".
Tant la ciutat de València com Quart de Poblet, han dedicat una església a aquesta jove màrtir cristiana, fidel a Crist fins a la mort, patrona de la música: "De la música sagrada/ amb fervor i amor pregon,/ sou Patrona venerada/ pels fidels de tot el món./ Protegiu benignament/ al qui els vostres Goigs us canta".


divendres, 21 de novembre de 2014

III Etapa Conciliar (SAÓ, octubre 2014)

El 14 de setembre de 1964, ara ha fet 50 anys, s’inaugurà la III Etapa del Concili Vaticà II. Les sessions corresponents a aquesta etapa, que van durar fins el 21 de novembre, van començar amb una Eucaristia d’obertura concelebrada, i un discurs del papa Pau VI.

Durant els dos mesos que durà aquesta etapa conciliar, hi van haver 48 Congregacions Generals, 618 discursos i 147 votacions. Aquesta va ser una sessió molt fecunda, degut a la quantitat de debats i de discussions sobre l’Eclesiologia i la Mare de Déu, l’ofici pastoral dels bisbes, la llibertat religiosa, els jueus i les religions no cristianes, la revelació, l’apostolat dels laics, els capellans, les Esglésies Orientals, l’Església i el món modern, les missions, els religiosos, els seminaris, l’educació cristiana i els sagraments.

La clausura d’aquesta III Etapa Conciliar va tindre lloc el 21 de novembre, festa de la Presentació de Maria al temple, amb el vot final i la promulgació de la Constitució sobre l’Església (Lumen Gentium), els decrets sobre l’ecumenisme (Unitatis redintregatio) i les Esglésies Orientals (Orientalium ecclesiarum) i la proclamació per part del papa Pau VI, de Maria com a “Mare de l’Església”.

De les quatre grans Constitucions del Vaticà II, la Lumen Gentium va ser aprovada en aquesta sessió conciliar, amb una gran majoria. Del total de 2156 bisbes que van participar en aquesta votació, hi hagueren 2151 vots afirmatius i 5 negatius. Pel que fa al Decret sobre les Esglésies Orientals, 2110 pares conciliars votaren a favor i només 39 ho feren en contra. I finalment, en relació al Decret sobre l’Ecumenisme, aquest va ser aprovat amb 2137 vots a favorables i 11 vots desfavorables.

D’una particular importància va ser la Constitució sobre l’Església, Lumen Gentium, un text amb 8 capítols, on s’estudià el misteri de l’Església, “sagrament d’unitat del gènere humà”, i “ramat, camp i vinya del Senyor, edifici i temple de Déu” i Poble de Déu, “poble reial i sacerdotal”, on es remarcà “el sacerdoci comú dels fidels”. També s’estudià la “Constitució jeràrquica de l’Església” i en particular l’episcopat, els laics, “aquells fidels que consagrats a Crist amb el baptisme, constitueixen el Poble de Déu”, la “universal vocació a la santedat en l’Església”, els religiosos, que “consagren la seua vida en bé de tota l’Església”, “l’índole escatològica de l’Església peregrina i la seua unió amb l’Església celestial” i finalment “la Mare de Déu en el misteri de Crist i de l’Església”.     


Segons el dominic valencià, P. Vicente Botella, gràcies a la Lumen Gentium, es va passar d’una Església amb una “forta uniformització”, en la que dominava un únic model (occidental, llatí i romà) a una Església d’unitat “oberta” i de “comunió diferenciada”, més col·legial i més universal. 

21 de novembre: Lumen gentium (LEVANTE-EMV, 21/11/2014)

Aquest text, considerat com el document fonamental del Concili Vaticà II, va ser aprovat pels Pares Conciliars en presencia del papa Pau VI el 21 de novembre de fa 50 anys, amb el resultat de 2151 vots favorables i 5 negatius.
L´origen de l´esquema d´aquesta Constitució Dogmàtica del Vaticà II, el trobem en les suggerències dels bisbes, arribades a la Comissió preparatòria del Concili, que van ser sintetitzades en 367 proposicions, i que anaven des de la constitució de l´Església i els poders del papa i dels bisbes, fins a la doctrina sobre la col·legialitat, el magisteri eclesiàstic, la relació entre Roma i les diòcesis escampades per tot el món o les relacions de l´Església i els Estats. Un altre grup de proposicions també feien referència a la Mare de Déu.
El 1962 ja s´havia fet una redacció sistemàtica d´un esquema sobre l´Església, examinada i aprovada, amb algunes esmenes, per la Comissió central del Concili. També s´havia redactat un breu esquema sobre "Maria, Mare de Déu i dels hòmens", que en principi havia de ser una constitució autònoma, amb discussió i votació independent de la Lumen gentium.
L´esquema sobre l´Església arribà a l´aula conciliar i va ser discutit, del 2 al 7 de desembre de 1962. Però el dia 4, el cardenal Suenens, arquebisbe de Malines-Brusel·les, apuntà un canvi radical en l´orientació d´aquest document, que finalment el Concili va fer seu, a partir dels debats que hi hagueren.
El gener de 1963, i amb les suggerències que havien arribat, el text prengué un línia més pastoral i ecumènica, iniciant l´elaboració d´una teologia del laïcat i obrint nous horitzons cap a la posició d´una Església, no contra, sinó amb el món modern.
Durant la segona etapa conciliar (del 29 de setembre al 4 de desembre de 1963) el text es va discutir novament amb la intervenció de 323 Pares Conciliars. Van ser especialment notables els debats sobre la col·legialitat i la restauració del diaconat, amb o sense celibat.
El 24 d´octubre de 1963 va tindre lloc un esdeveniment únic en la història del Concili: dos oradors, que representaven per delegació les teories oposades, defensaren davant l´assemblea els seus respectius punts de vista sobre si el tema de la Mare de Déu havia d´estar inclòs en la Constitució sobre l´Església, o bé havia de mantindre el seu lloc autònom. El 29 d´octubre i per majoria, encara que no amb molt de marge, es va determinar la fusió dels dos documents, el de la Mare de Déu i el de l´Església. La postura que propugnava incloure la Mare de Déu en la Lumen gentium, volia fer ressaltar que Maria forma part de l´Església com la primera deixebla de Jesús.
Va ser el juliol de 1964 quan s´envià als Pares Conciliars una quarta redacció del text, que es discutiria el setembre següent, durant la III Sessió Conciliar. Ja l´octubre de 1964, el document s´havia refet en la seua cinquena forma. La votació es va fer ara fa 50 anys en un clima de tensió conciliar, propi d´un moment crucial que corresponia a escriure la història. La Secretaria general del Concili va fer tres notificacions per tal de calmar els ànims: la primera, donant seguretats que s´havia observat fidelment el reglament del Concili; una altra, precisant el valor teològic de la constitució sobre l´Església; i la tercera, comunicant la "Nota explicativa prèvia", que d´orde superior s´afegiria al document.
La sisena i definitiva redacció de Lumen gentium va ser aprovada pràcticament unànimement, i promulgada hui fa 50 anys. 
Els 8 capítols de la Lumen gentium tracten temes tan importants com el misteri de l´Església, "societat jeràrquica i Cos místic" (1,8); el Poble de Déu i "el sacerdoci comú dels fidels" (2,11); la jerarquia i l´episcopat, amb "la missió d´ensenyar", i que ha de ser "un veritable servei" (3,24); els laics, "consagrats a Crits en el baptisme" (4,31) i que participen "de l´ofici sacerdotal" i "profètic de Crist" (4,34-35); la vocació a la santedat en l´Església "mitjançant la caritat" (5,42); els religiosos i les religioses que "consagren la seua vida en bé de tota l´Església" (6,44); el caràcter escatològic de l´Església peregrina, i finalment el capítol 8 dedicat a la Mare de Déu, "signe d´esperança certa i de consol per al poble que peregrina" (8,68-69). La Lumen gentium acaba amb una "Nota explicativa".

50 anys després de la Lumen gentium, com deia el papa Francesc el passat 14 d´octubre, l´Església "té el deure de mantindre ben visible la llum de l´esperança, perquè puga il·luminar a tota la humanitat el camí que porta a la trobada amb el rostre misericordiós de Déu".

dijous, 20 de novembre de 2014

'De l’afany d’enriquir-se a costa dels altres, ni parlar-ne' (La Veu del País Valencià, 20/11/2014)

Això recomanava Sant Pau als cristians d’Efes (4:3). I l’Apòstol encara afegia: “Cap amic de fer diners, que és una manera d’idolatria, no tindrà part en l’herència de Crist i de Déu” (4:5). L’Apòstol seguia les recomanacions de Jesús als seus deixebles quan els deia: “Guardeu-vos de tota ambició de riqueses” (Lc 12:15).

I és que a l’arrel del cristianisme hi ha la fraternitat i la solidaritat, no l’avarícia ni l’ambició per aconseguir riqueses d’una manera fraudulenta, amb enganys, amb mentides i amb trampes.

Ja la primitiva comunitat de Jerusalem es caracteritzava per tindre-ho tot en comú. Així, “venien les propietats i els béns, i ho repartien entre tots, segons la necessitat de cadascun” (Ac 2:45)

I malgrat això, des de sempre, però ara amb més intensitat, hi ha hagut per part d’alguns, un desig incontrolat de posseir més i més. Els casos Gürtel, Púnica, Cooperació, Emarsa, Brugal, Pujol, Fabra, Bárcenas, ERO d’Andalusia, Innova, Nóos, Palau de la Música, Bankia.....demostren l’ambició per acaparar riqueses, per amagar diners, per tindre més i més, sense importar-los la manera d’aconseguir els seus objectius. I això, encara és més greu en gent de missa i de processons!! En gent que s’ha aprofitat fins i tot de la visita del papa a València!
 

Davant aquest clima d’immoralitat i de pecat contra els qui sofreixen més durament la crisi i contra tots els qui passen necessitats, el passat 28 d’octubre, en l’Encontre Mundial de Moviments Populars, el papa Francesc deia: “Cap família sense vivenda! Cap llaurador sense terra! Cap treballador sense els seus drets!”.

Malgrat que els sectors més conservadors, tant de l’Església com de la política i del les finances, ja han acusat el papa de comunista per la seua defensa valenta dels pobres, Francesc, sense importar-li aquests retrets, deia en aquest Encontre: “Solidaritat és pensar en termes de comunitat, de prioritat de vida de tots  per damunt de l’apropiació dels béns per part d’alguns. És lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, és enfrontar els destructors efectes de l’imperi dels diners”. El papa, en aquest Encontre al qual va assistir el president Evo Morales, va denunciar també la desforestació, l’acaparament de terres, l’especulació financera, els qui moren de fam, “perquè les finances condicionen el preu dels aliments”, i també els negocis immobiliaris que es fan abusant de la gent més pobra i la vulnerabilitat de les famílies que no tenen una llar.  

Amb valentia profètica, el papa es dirigia als participants de l’Encontre així: “Vostès tenen els peus en el fang i les mans en la carn. Tenen olor a barri, a poble, a lluita. Vostès no treballen amb idees, treballen amb realitats. Potser el seu crit incomoda, perquè segurament es té por al canvi”. I el papa insistia: “Terra, sostre i treball són drets sagrats. En el seu discurs, el papa Francesc també defensava “la reforma agrària”, pel fet que “a més d’una necessitat política, és una obligació moral”.


I és que la Paraula de Déu mai no ha aprovat el frau i l’amor als diners. Així el Salm 48 denuncia “els qui es creuen segurs de la seua gran riquesa” (48:7). I el Salm 61 s’escandalitza dels qui “sols pensen com podran enganyar” (61:5), dels qui “es refien dels diners mal adquirits” i dels qui viuen amb “béns robats” (61:11). I per això el Salm 11 condemna aquells que tot el que diuen “és mentida”, els hòmens de “llavis aduladors” i de “cor fals” (Ps 11:4). I encara el Ps 13 denuncia els “corromputs” (Ps 13:1)

La corrupció que estem patint és deguda, com ha dit el papa Francesc, al fet que hem posat al centre del sistema econòmic “el diner, i no l’home”. I cal, per retrobar l’honestedat i l’honradesa en la vida política (i en general en la societat) tornar a posar al centre, els homes i les seves necessitats! Sobretot aquells que són més vulnerables i que per això mateix més pateixen. Per falta de terra, de dignitat o de llar. Així, i només així, passarem del consum a la comunió i a la solidaritat, per lluitar contra la idolatria del posseir!!

20 de novembre: La beata Àngels Lloret i les seues companyes màrtirs (20/11/2014)

El dia 20 de novembre, l´Església celebra la festa del martiri de la beata Àngels Lloret i les seues companyes, unes màrtirs que pertanyien a l´Institut de les Germanes de la Doctrina Cristiana, i que amb la seua mort l´any 1936, van donar testimoni de la fe i de generositat en Jesucrist.
Les Germanes de la Doctrina Cristiana van ser fundades per la Mare Micaela Grau, nascuda a Sant Martí de Provençals el 25 de maig de 1832. Aquesta congregació religiosa té per carisma l´ensenyament de la doctrina cristiana i l´evangelització de la societat. La primera comunitat es va fundar a Molins de Rei el 26 de novembre de 1880. La mort martirial de la Mare Àngels Lloret i de les altres 16 germanes, moltes d´elles valencianes, va ser un testimoni de fe i de confiança en Déu.
Consagrades a l´ensenyament, malgrat les circumstàncies adverses del juliol del 1936, aquestes 17 dones van ser fidels a Jesucrist fins a la mort. Quan el 19 de juliol hagueren d´abandonar la Casa General, algunes de les germanes que no havien pogut anar-se´n amb algun familiar, es van refugiar formant una única comunitat al número 7 del carrer Mestre Chapí de València, d´on van ser tretes per matar-les.
La Mare Àngels Lloret Martí havia nascut a la Vila Joiosa, i sempre exhortava les germanes a ser dolces en la paraula, amables i de bones formes. Totes elles eren ben conscients dels perills que corrien, però la seua confiança en Déu i la seua pregària les mantenia en vetla, com les verges de l´Evangeli que esperen l´espòs. El 20 de juliol de 1936, un microbús se les va emportar de la casa del carrer Mestre Chapí de València on s´havien refugiat. Van eixir de casa pregant i perdonant. Com ha dit la germana Amparo Ros Llopis, Superiora General de la Doctrina Cristiana, "la llavor de la fe, de l´esperança i de l´amor que havien estat sembrades en elles al baptisme, ara donava un fruit esplendorós en aquestes 17 màrtirs".
Aquestes 17 màrtirs són: Àngels Lloret, de caràcter recte i d´un cor gran, havia nascut el 16 de gener de 1875 a la Vila Joiosa. En el moment de la seua detenció era la superiora general de les Germanes de la Doctrina Cristiana. Va intentar salvar totes les religioses que va poder. Mª del Sofratge Orts Baldó havia nascut a Altea el 9 de febrer de 1888, i era una de les més jóvens del grup. Va ser superiora del col·legi de la Sagrada Família de València. Ella deia: "Les joies dels enamorats de la terra són l´or; les dels enamorats del cel són de sang". Mª Montserrat Llimona Planas era de Molins de Rei. Va nàixer el 2 de novembre de 1861 i havia estat la secretària de la fundadora. Teresa Duart Roig era de Benifaió i havia nascut el 20 de maig de 1876. Havia estat mestra de novícies. Isabel Ferrer Sabrià era de Vilanova i la Geltrú. Mª Assumpció Mangoché Homs havia nascut a Ulldecona, dona senzilla i de caràcter callat. Mª de la Concepció Martí Lacal era de Carlet i havia nascut el 9 de novembre de 1861. Havia estat mestra a Sollana, on era molt estimada. Mª Gràcia de Sant Antoni havia nascut en un hospital de València l´1 de juny de 1869 i estigué de mestra a Torís. Mª del Sagrat Cor Gómez Vives, de València, nascuda el 6 de febrer de 1881. Mª del Socors Jiménez Baldoví de Sant Martí de Provençals, formava part de la comunitat de Mislata. Mª dels Dolors Suris Brusola, de Barcelona, nascuda el 17 de gener de 1899 i mestra a Ondara. Ignàsia Pascual Pallardó, mestra a Sollana. Mª del Roser Calpe Ibáñez de Sueca, nascuda el 25 de novembre de 1855.
Mª de la Pau López Garcia, de Torís, nascuda el 12 d´agost de 1885. Marcel·la Navarro, nascuda a La Roda, era novícia. Mª del Calvari Romero Clariana, de Carlet, que va nàixer l´11 d´abril de 1871. Havia format part de les comunitats de Sant Vicenç dels Horts, Tavernes de la Valldigna, Guadassuar i Carlet. Empar Rosar Balasch, de Mislata, nascuda el 15 d´octubre de 1873, havia estat superiora de les comunitats de Tavernes de la Valldigna i de Carlet.

Aquestes 17 màrtirs de Crist, que van donar la seua vida pel Regne, van ser beatificades pel papa Joan Pau II l´1 d´octubre de 1995. En l´actualitat les Germanes de la Doctrina Cristiana, on jo vaig anar a escola de menut, a l´Alcúdia, tenen comunitats a Mislata, València, Benidorm, Xirivella, la Pobla de Vallbona, Tavernes de la Valldigna i Carlet. El record d´aquestes màrtirs en el dia de la seua festa, ens encoratja per una part, a ser fidels a la fe rebuda al baptisme i per l´altra, a agrair a Déu el testimoniatge d´aquestes dones.



dimarts, 18 de novembre de 2014

18 de novembre: La Dedicació de les basíliques de Sant Pere i de Sant Pau (Levante-EMV, 18/11/2014)

El dia 18 de novembre celebrem l´aniversari de la Dedicació de les basíliques de Sant Pere i de Sant Pau, a Roma. Com diu el Missal Festiu de Montserrat en la introducció a les festes de Dedicació de basíliques, "quan els membre d´una família volen reunir-se per celebrar un aniversari, o uns amics retrobar-se per evocar records comuns, comencen per buscar un lloc favorable. Si és possible, un local el caràcter desacostumat del qual cree per al seu aplec, l´ambient festiu de què s´alimentarà més tard la seua memòria". Això és el que celebrem hui: l´aniversari de la Dedicació a Déu de la basílica de Sant Pere, al Vaticà i la de Sant Pau, a la Via Òstia de Roma. Aquests dos temples, dos espais sagrats dedicats a Déu, són dues de les quatres Basíliques Majors que existeixen en el cristianisme. Les altres dues són Sant Joan del Laterà i Santa Maria la Major, també a Roma.
Els temples materials de pedra, com les basíliques de Sant Pere i de Sant Pau, són com unes imatges del temple espiritual, l´Església, que és l´assemblea que formem tots els batejats. És per això que anomenem esglésies, als temples de pedra, ja que en elles es reuneix l´Església de Crist.
Els temples solen dedicar-se o consagrar-se a Déu, en una celebració que presideix el bisbe. Segurament molts recordaran la dedicació de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, que va presidir el papa Benet XVI, i que va ser retransmesa per televisió el 7 de novembre de 2010.
Ja el segle XII, els cristians celebraven l´aniversari de la dedicació d´aquestes dues primeres basíliques romanes (que van fer els papes Silvestre i Siric) construïdes el segle IV.
Els primers cristians acostumaven a honorar els màrtirs de la persecució religiosa venerant els seus sepulcres. Segons la tradició, Sant Pere, el primers dels Apòstols, va morir màrtir, crucificat cap per avall a la colina del Vaticà, i el seu cos va ser enterrat en aquest mateix lloc. Sobre el 323 l´emperador Constantí construí una basílica sobre el sepulcre de Sant Pere, que va estar en actiu dos segles.
Va ser després del retorn dels papes del desterrament d´Avinyó, que els successius bisbes de Roma van passar a viure al costat de la basílica de Sant Pere, ja que abans residien a prop de la basílica del Laterà, que és la catedral de Roma.
Al segle XVI, com que la basílica paleocristiana dedicada a Sant Pere ja estava molt deteriorada, es va projectar l´actual temple. Va ser el papa Juli II qui pròpiament inicià la seua construcció (amb un intent d´abans que no va reeixir) el 1506. La basílica de Sant Pere té unes dimensions colossals: 212 metres de llarga, 140 d´ampla i 44,5 d´alta, tot i que la magnífica cúpula de Miquel Àngel arriba a 133 metres. Aquesta basílica de Sant Pere (projectada per Bramante) va ser inaugurada 120 anys després que començara la seua construcció.
Per la seua part l´Apòstol Sant Pau, que també va morir màrtir a Roma, en aquest cas decapitat, va ser enterrat pels primers cristians al camí d´Òstia. Va ser també l´emperador Constantí qui construí una basílica en honor de l´Apòstol dels pagans, sobre el seu sepulcre. La posterior basílica de Sant Pau, de finals del segle IV va ser construïda pels emperadors Teodosi I el Gran, Gràcia i Valentinià II. En cremar-se aquest edifici el 1823, posteriorment es va reconstruir el temple imitant l´anterior.
La Dedicació d´aquestes basíliques ens recorda que també els cristians, des del baptisme, estem dedicats o consagrats a Déu. Per això, de la mateixa manera que les pedres de les basíliques dedicades s´ungeixen amb el sant crisma, també els batejats som ungits amb aquest oli sant, per recordar-nos la nostra dedicació a Déu.

dilluns, 17 de novembre de 2014

17 de novembre: Santa Isabel d´Hongria (LEVANTE-EMV, 17/11/2014)

Santa Isabel d´Hongria, anomenada també de Turíngia, i nascuda el 1207, era germana de la reina Violant d´Hongria, i per tant, cunyada del nostre bon rei Jaume I. És el 17 de novembre quan l´Església celebra aquesta reina dels pobres, anomenada així per la seua sol·licitud pels més marginats.
El pare d´Isabel i de Violant era Andreu II, un home ric i poderós, casat amb la comtessa Gertrudis d´Andechs-Merània. La menuda Isabel passà només els seus primers 4 anys de la seua vida a Hongria, ja que, seguint els costums d´aquell temps, va ser promesa a Ludovic, príncep de Turíngia, i fill d´Hermann, a l´actual Alemanya central.
Isabel una vegada instal·lada al seu nou país, a la fortalesa de Wartburg, acompanyada de les seues donzelles, i mentre es preparava per al matrimoni amb Ludovic, va estudiar francès, llatí, literatura i també aprengué a brodar. Per la seua part, el seu promès Ludovic aprenia l´ofici de cavaller.
Tot i que el compromís matrimonial (com es feia en aquell temps) s´havia pactat per motius polítics, entre els dos jóvens va nàixer un amor sincer, animat per la fe i pel desig dels dos de fer la voluntat de Déu.
En morir el pare de Ludovic, el jove va començar a regnar sobre Turíngia. Per la seua part, i degut a la pietat d´Isabel, va ser criticada per la cort, ja que la seua manera de comportar-se no era gens fastuosa. Fins i tot en el seu casament amb Ludovic, part dels diners del casament van anar als pobres.
Segons testimonis de l´època, Isabel va ser un exemple de virtut per a tots aquells que ostenten un càrrec públic. I és que la seua autoritat la vivia com un servei a la justícia i a l caritat, sempre en recerca del bé comú. Quan als nostres dies veiem tants polítics corruptes, la vida de Santa Isabel d´Hongria és una crida a l´honestedat i a la rectitud en l´exercici del poder. Isabel, que tenia una extrema sol·licitud pels pobres, practicava les obres de misericòrdia, donant menjar i beure als pobres, vestint els despullats, cuidant els malalts i enterrant els morts. Deixant el seu castell, i acompanyada per les seues donzelles, Isabel portava aliments i roba a tots els qui vivien en la pobresa. La seua gran generositat va produir el miracle de les roses, quan un dia, portant uns pans, el seu marit (altres versions diuen que era el seu cunyat, preocupat perquè ho donava tot) li va preguntar què portava. Ella respongué que flors i obrint el davantal, Ludovic veié, efectivament flors, ja que els pans s´havien convertit en roses.

Isabel també va ajudar el seu marit en la virtut i en les qualitats humanes, ja que era una bona esposa, que l´aconsellava prudent i sàviament.
La jove parella trobà recolzament espiritual en els frares franciscans que, el 1222 arribaren a Turíngia. En conèixer Isabel la conversió i el camí de pobresa i d´humilitat que havia escollit Sant Francesc d´Assís, encara va ser més sol·lícita en el seu seguiment de Jesús, pobre i crucificat, present i vivent en els pobres.

La prova més dura de Santa Isabel d´Hongria va ser la mort del seu marit, el 1227, en la creuada que organitzà l´emperador Frederic II. Però no acabaren ací les proves, ja que el seu cunyat va usurpar el tron de Turíngia, acusant Isabel de ser una dona incompetent per a governar. La jove víuda, amb els seus 3 fills, que va ser expulsada del castell de Wartburg, va treballar on podia i encara trobava temps per cuidar els malalts. Isabel va suportar tot aquest temps en la paciència i la fe, fins que una renda promoguda pels seus partidaris va fer que es refugiara al castell de Marburg. Isabel va construir un hospital per a pobres i malalts, on ella mateix es cuidava dels acollits, i on passà els 3 últims anys de la seua vida. El novembre de 1231, Isabel es va vore afectada per una gran febra, que la portà a la mort la nit del 17 d´aquell mateix mes. Va ser tal la fama de santedat d´Isabel d´Hongria, que només 4 anys després de la seua mort, el papa Gregori IX la va canonitza.
Els nostres governants s´haurien de fixar en la manera de governar de Santa Isabel d´Hongria, que mirava primer pels pobres i pels desvalguts que per ella mateixa. Sempre lluny de la corrupció, dels diners fàcils, de les trampes i de l´avarícia.


diumenge, 16 de novembre de 2014

16 de novembre: El P. Ignacio Ellacuría i els màrtirs del Salvador (LEVANTE-EMV, 16/11/2014)

El dia 16 de novembre s´acompleixen 25 anys de l´assassinat del jesuïta Ignacio Ellacuría, massacrat per l´Exèrcit del Salvador, juntament amb altres jesuïtes de la Universitat Centro Americana i la dona que feia el servei domèstic i la seua filla. Són els màrtirs del Salvador, no canonitzats oficialment per l´Església, però sí reconeguts com a testimonis, com a màrtirs, pel poble fidel.
Ignacio Ellacuría va nàixer a Portugalete el 9 de novembre de 1930. Als 17 anys ingressà a la Companya de Jesús, i el 1947 anà al Salvador on va fer els seus primers vots. Estudià Humanitats i Filosofia a Quito i a Innsbruck, on va ser ordenat prevere i el 1962 va fer els últims vots a Portugalete. Del 1962 al 1965 va fer els cursos de doctorat a la Complutense de Madrid sota la direcció de Xabier Zubiri. El 1967 tornà al Salvador com a professor de la Universitat Centro Americana (UCA). I del 1970 al 1973 va ser responsable de la formació del jóvens jesuïtes de la Província Centroamericana.
El 1972 fou nomenat Director del Departament de Filosofia i un any més tar publicà el llibre "Teologia política". El 1974 fundà el Centre de Reflexió Teològica en la UCA i el 1979 fou elegit Rector d´aquesta Universitat.
Ja des del 1977 els jesuïtes patien les amenaces de mort per part dels paramilitars. Quan el 1979 fracassà el Colp d´Estat de la Junta de Govern, es desencadenà una cruel violència, amb una guerra sagnant. Per les denúncies que feia amb valentia profètica, el 24 de març de 1980 va ser assassinat el bisbe Òscar Romero mentre celebrava l´Eucaristia. Estret col·laborador del bisbe Romero, el P. Ellacuría deia d´ell: "Amb monsenyor Romero, Déu ha passat pel Salvador".
El 1984 Ellacuría publicà el llibre "Conversió de l´Església al Regne de Déu", on interpel·lava l´Església-institució. Mitjancer entre la Guerrilla i el Govern d´El Salvador i portantveu de la Teologia de l´Alliberament, Ignacio Ellacuría va denunciar amb valentia, com els profetes de l´Antic Testament, la situació d´opressió que patia el poble senzill. Això va fer que els sectors financers i militars començaren a planejar la seva mort, per així silenciar la seua veu profètica. Va ser assassinat de nit, amb els altres jesuïtes i la dona que els atenia en el servei domèstic i la seva filla, hui fa 25 anys, en la residència de la UCA.
Com digué el periodista Ander Landaburu, "Ellacuría veia la realitat des del punt de vista dels pobres".
A mida que el P. Ellacuría anava radicalitzant el seu compromís a favor de la justícia i dels exclosos, i augmentava les seves crítiques al poder, més creixia el perill per la seva vida. I és que com a dit el jesuïta Jon Sobrino, referint-se als màrtirs del Salvador, "es tracta de guanyar o perdre la vida i estar disposats a pagar un preu". I Ellacuría i els altres jesuïtes van saber "lluitar per la fe i per la justícia".
Teòleg de la justícia, mitjancer per la pau, crític amb el poder, creient sincer i intel·lectual compromès, el P. Ellacuria va ser un autèntic testimoni de l´Evangeli des de la seua opció preferencial pels pobres. Un profeta de la veritat. Un profeta de la Bona Nova de Jesús. 

Els màrtirs del Salvador ens són exemple de fidelitat a l´Evangeli. I per això, pel fet que van treballar per la justícia i a favor dels més desvalguts, es compleixen en ells les benaurances de Jesús: "Feliços els qui tenen fam i set de ser justos" (Mt 5:6) i també: "Feliços quan us odiaran a causa del Fill de l´home" (Lc 6:22)

Per això el record d´aquests màrtirs ens ha d´encoratjar a fer de l´Església una veu lliure que denuncie les injustícies i que defense els pobres i els marginats.
Les paraules del bisbe Francesc de Girona en el 40è aniversari de l´assassinat de mossèn Joan Alsina, també poden aplicar-se al P. Ignacio Ellacuría i als altres assassinats a l´UCA. "Reconeixem la condició de testimoni de Jesús, de màrtir, de testimoni de l´Evangeli que cura i que salva tota persona, i molt especialment els més necessitats". I si és "terrible una muntanya cremada, cal esperar que de la cendra humida, negra i enganxosa, torne a brotar la vida".
De la correspondència del P. Ellacuría podem descobrir un jesuïta ple de compassió i de misericòrdia, que patia amb el sofriment del poble. I també un creient que baixava de la creu els crucificats del nostre món. Les cartes del P. Ignacio Ellacuría ens permeten descobrir que la religió no és l´opi del poble, evasió de la realitat o aliança amb el poder establert. La fe del P. Ellacuría va ser com el cor d´un món sense cor. I un crit a favor de l´alliberament del més necessitats.
El periodista Alberto Soldado ens contava en aquestes mateixes pàgines, l´anècdota que conta el llibre de Tiburcio Arraztoa referia al P. Ellacuría. I és que el dia següent al seu assassinat, damunt la taula d´aquest jesuïta, trobaren una pilota de cuir, com les del trinquet, i una pala, com a mostra de la seua afició a la Pilota i el seu arrelament a la seua terra.


L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT