dimarts, 25 de febrer del 2020

La trobada dels seminaristes valencians i catalans (VILAWEB/ONTINYENT, 24/02/2020)

La trobada, els dies 14, 15 i 16 de febrer passats al Seminari de València, a Montcada, dels seminaristes valencians i catalans i dels seus formadors, no hauria de ser notícia i curiosament sí que n’és, per la incomunicació d’anys i més anys que hi ha entre l’Església Valenciana i la Catalana. És possible que aquesta no haja estat la primera trobada entre els seminaristes del Seminari Interdiocesà de Catalunya i els de la diòcesi de València, però sí que és la primera vegada que ha eixit en un mitjà de comunicació; això sí, no valencià. Ha estat l’Agència Cristiana de Notícies Flama que ha informat de la trobada entre els seminaristes catalans i els valencians. Al contrari, la web de l’arquebisbat de València, fins ara, no ha informat sobre aquest encontre.
Dic que aquesta trobada no hauria de ser notícia, però que sí que n’és, perquè l’Església Valenciana no ha fet mai cap pas per un diàleg (sinó tot el contrari) amb l’Església Catalana, tot i que els cristians (i els preveres) valencians compartim la mateixa llengua i la mateixa cultura amb l’Església Catalana i, evidentment, la mateixa passió per anunciar l’Evangeli. De fet, van ser els seminaristes catalans els qui es van desplaçar fins al Seminari de València, on van ser acollits pels seminaristes valencians.
En l’estada al País Valencià, els seminaristes catalans van visitar la catedral de València i el Micalet, la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, l’església del Patriarca, la de Sant Nicolau i la de Sant Joan de Ribera. A més, a Godella, van tindre un encontre amb les monges de Iesu Communio.
Aquesta convivència de cap de setmana, segur que ha estat fecunda, ja que conèixer els altres esborra molts prejudicis i tira a terra molts malentesos. Però de la mateixa manera que hi ha hagut aquesta trobada entre seminaristes i formadors, també hauria de ser ben normal un encontre entre els bisbes catalans (que de segur que ho trobarien bé) i els bisbes valencians, més reticents a passar el riu Sénia, tot i que el bisbat de Tortosa agermana, en una mateixa diòcesi, cristians catalans i valencians.
Fins ara l’Església Valenciana, amb una por irracional, ha viscut d’esquena a l’Església Catalana. Per això aquesta convivència, no dic que siga com els acords de Camp David de 1978 on es van trobar el president egipci Anwar el-Sadat i el primer ministre israelià Menachem Begin, amb Jimmy Carter com a amfitrió; però s’hi assembla.
Sempre s’ha dit que els jóvens són més agosarats que la gent gran i per això són capaços de trencar barreres i acabar amb desconfiances i malentesos. És veritat que la iniciativa no va eixir dels seminaristes valencians, sinó dels catalans, que, sense cap prejudici, van passar el Sénia, un riu que uneix cristians valencians i catalans en una mateixa diòcesi. El que seria bo és que els seminaristes de la diòcesi de València (i també els de Sogorb-Castelló i els d’Oriola-Alacant), tornaren la visita als seminaristes catalans per a normalitzar unes relacions fins ara inexistents.
És cert que al Seminari de València les coses han canviat, encara que no massa. Fa anys els seminaristes valencians tenien prohibit de parlar valencià i, per això en una carta de 1965, adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, el bon amic Vicent Miquel i  Diego es queixava de l’ambient que hi havia al Seminari de València, hostil amb la nostra llengua: ‘Quasi expulsaren un seminarista del meu poble, del Seminari, per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or’.
Com és possible que entre seminaristes que comparteixen una mateixa cultura, no siga possible una relació normal i fluida? Aquesta convivència no hauria de ser una excepció o un cas aïllat. Haurien de ser normal les trobades entre seminaristes (i formadors) valencians i catalans, sense suspicàcies ni recels. Segurament que Las Provincias llançaria el crit d’alarma, però els cristians no hem de tindre por.
M’agrada que tres dels seminaristes que el passat dia 22 feren el ritual d’admissió a les Ordes Sagrades, al Seminari de València de Montcada tinguen noms en valencià: Bernat Alcayde de Vinalesa, Miquel Amat de Càrcer i Ignasi Garcia d’Alcoi. Pense que ni que siga tímidament, pels noms en valencià d’aquests tres jóvens seminaristes, la nostra llengua entra en la vida de l’Església. Ara fa falta que els bisbes també creguen en la enculturació de l’Església Valenciana. I ací té un paper molt important el bisbe de Tortosa, el valencià Enrique Benavent, nascut a Quatretonda, que ha de fer entendre als bisbes valencians la importància que la nostra llengua siga normal a l’Església. I també tenen un paper important els capellans que creuen que el valencià no ha d’estar prohibit a l’Església Valenciana, sinó que ha de ser una llengua normal en la celebració de la litúrgia i de la pastoral. No dic noms, però els capellans que conec i que a les seues parròquies celebren l’Eucaristia en valencià, han de fer entendre al cardenal Cañizares la urgència de normalitzar la nostra llengua a l’Església.
Estic segur que els bisbes catalans estarien molt contents, sens dubte, d’afavorir aquest diàleg amb els bisbes valencians. El camí que han obert els seminaristes catalans visitant els seminaristes valencians hauria de tindre continuïtat, per a fer nàixer una relació normal entre dues Esglésies veïnes i que comparteixen una mateixa llengua. El record dels bons bisbes catalans Pont i Gol i Cases Deordal al bisbat de Sogorb-Castelló, del bisbe Tarancon a la diòcesi de Solsona i en l’actualitat dels bisbes valencians Agustí Cortés, Enrique Benavent i Salvador Jiménez als bisbats catalans de Sant Feliu de Llobregat, Tortosa i Lleida, haurien d’ajudar a normalitzar unes relacions, fins ara inexistents, entre dues Esglésies germanes que estan obligades a dialogar i a entendre’s. Amén.

dissabte, 22 de febrer del 2020

Podem comprar-nos un entrepà, però no ens el podem menjar (VILAWEB/ONTINYEMNT, 21/02/2020)

D’aquesta manera podríem resumir l’actuació del govern espanyol (del color que siga) i de la justícia espanyola, en relació amb els presos polítics independentistes. Ara i adés hem sentit la cançoneta, repetida incansablement per l’estat espanyol, sobre la legitimitat de defensar l’independentisme i per això se’ns diu que a l’estat espanyol les idees no estan perseguides. És així, amb aquest argument del tot fals, que volen demostrar que no hi ha cap polític empresonat per les seues idees. De fet, el govern del Sr. Rajoy va animar el president Puigdemont a presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017. Però després passà el que va passar: que malgrat que Junts per Catalunya, en aquelles eleccions, va ser la llista més votada de l’independentisme, aquesta formació política no va poder implementar el seu programa electoral, que tenia per objectiu la defensa de la independència. Per això, com que la llista independentista guanyadora d’aquelles eleccions va ser la que encapçalà el president Puigdemont, aquest polític (en qualsevol estat democràtic) hauria d’haver estat escollit president de la Generalitat, cosa que no va poder ser. És a dir: podem comprar-nos un entrepà, del que vulguem, perquè (segons diuen) és legítim fer-ho, però després de tindre’l no ens el podem menjar. L’hem de deixar intacte, sense tastar-lo damunt de la taula, Comprar-nos un entrepà no és cap delicte, però menjar-nos-el sí que ho és. Certament que ningú no ens impedeix que puguem comprar un entrepà, diuen i repeteixen fins a l’avorriment. Però amb la condició de no poder-nos-el menjar. És la política de l’absurd.
També és absurda l’actitud de la justícia espanyola, que qualifica Jordi Cuixart de tindre una ‘distorsió cognitiva’ i per això la fiscalia ha protestat perquè el Sr. Cuixart (i altres presos polítics) puga gaudir (com li correspon) dels permisos per a poder eixir de la presó. Això vol dir que si per a gaudir d’un permís, i poder eixir de la presó durant 72 hores, Jordi Cuixart ha de renunciar a les seues idees, és evident que són aquestes idees les responsables que el Sr. Cuixart estiga a la presó i que no se’l deixe eixir, com demana la fiscalia. Però de seguida se’ns diu, repetidament, que el president d’Òmnium no és un pres polític. De fet, la justícia, que castiga el Sr. Cuixart negant-li la possibilitat d’un permís, el que pretén és (per mitjà de la presó) reeducar-lo. Això vol dir que la justícia espanyola és partidària de la reeducació (a la xinesa?) per a curar la ‘distorsió cognitiva’ que ‘pateix’ el Sr. Cuixart. La justícia espanyola no s’atreveix a dir que ha d’estar en un camp de reeducació. Però la intenció és aquesta: traure-li del cap les idees independentistes. I que el Sr. Cuixart, en compte de dir ‘Ho tornarem a fer’, arribe a dir: ‘Viva España’. I encara diuen que no hi ha presos polítics. Si volen reeducar el president d’Òmnium perquè deixe de pensar el que pensa, no ho volen fer per les seues idees?
Finalment, i és molt curiós això, tots els qui han protestat (de manera especial els dirigents del PP i de Ciutadans) pels permisos concedits als presos polítics catalans per a poder eixir de la presó, sempre de conformitat amb la llei, no van protestar pels permisos atorgats al Sr. Iñaki Urdangarín. Molt significatiu això.
Se’ns ha promès una taula, amb cadires per a seure al voltant, però no podem menjar-nos l’entrepà que ens hem comprat. Perquè és veritat que l’estat espanyol ens permet que ens comprem l’entrepà, però a condició que no ens el puguem menjar. No entenc per què volem una taula, si una vegada asseguts no ens podem menjar l’entrepà que hem comprat. La taula serà només per deixar-lo damunt? Posarem estovalles a la taula i flors, però sense poder menjar-nos l’entrepà? Quantes cadires posarem al voltant de la taula i on quedarà l’entrepà? Per a això ens fa falta una taula?
La solució a tot aquest embolic tan absurd no és sinó comprar-nos l’entrepà i menjar-nos-el. Ni que siga drets, sense seure a una taula.

Toni Cantó i Miguel Hernández (VILAWEB/ONTINYENT, 18/02/2020)

El mes de juny passat, durant el debat d’investidura del Sr. Ximo Puig com a president del govern del País Valencià, va ser molt comentada l’afirmació (del tot falsa) del Sr. Toni Cantó sobre la dificultat que hui tindria el poeta Miguel Hernández per a publicar en castellà. El Síndic de Ciutadans, adreçant-se al president Puig, digué que el poeta d’Oriola no hauria pogut publicar hui la seua obra pel fet d’escriure en castellà. Les paraules, plenes de falsedat, i sense cap mena de rubor per part del Sr. Cantó, van ser: ‘La cultura no té a veure amb la identitat, sinó amb la universalitat. Miguel Hernández no hauria pogut publicar a la Comunitat Valenciana on porta Cultura el Sr. Marzà, perquè no hauria tingut ni una sola ajuda per publicar en castellà’. I per si no havia quedat clar, el Sr. Cantó repetia la seua mentida, potser pensant que una mentida repetida milers de vegades acaba sent veritat: ‘A la Comunitat Valenciana del Sr. Marzà, el Sr. Miguel Hernández no hauria pogut estudiar en espanyol’. Curiosament, el Sr. Cantó no va recordar que el poeta Miguel Hernández va estar empresonat pel franquisme i va morir a la presó d’Alacant.
Però ara, no hem sentit el Sr. Cantó defensar el poeta Miguel Hernández quan el batle de Madrid, el Sr. José Luis Martínez Almeida, ha decidit d’eliminar les paraules escollides per a tres plaques situades al Memorial del cementeri de l’Almudena, una de les quals havia de portar dotze versos del poeta d’Oriola. Aquesta decisió del batle de Madrid, del PP, no és gens estranya. El novembre passat, l’Ajuntament de Madrid ja va retirar unes plaques amb els noms dels 2.937 afusellats (amb la data dels assassinats), hòmens i dones víctimes de la repressió franquista entre els anys 1939 i 1944.
Les obres d’aquest Memorial, que havia començat a construir l’ex-batlessa Manuela Carmena el maig de l’any passat per a recordar les víctimes del franquisme, van quedar paralitzades pel nou batle. I com dic, el batle del PP ha decidit d’eliminar els versos de Miguel Hernández corresponents al seu poema ‘El herido’, del seu llibre ‘El hombre acecha’ (1938-1939). Aquest poema, que no podrem veure al Memorial, comença així: ‘Para la libertad me desprendo a balazos, de los que han revolcado  su estatua por el lodo’.
Les mentides del Sr. Cantó sobre Miguel Hernández i la seua obra queden ben manifestes amb el seu silenci, ara que el batle que van votar els regidors de Ciudadanos a Madrid sí que ha prohibit els versos del poeta d’Oriola, mort a la presó.
El Sr. Cantó, que mentí clarament en la sessió d’investidura del president Puig, hauria de recordar que, com deia Jesús, ‘la veritat us farà lliures’ (Jo 8:32), mentre que la mentida i la falsedat, ens esclavitza.

Des del meu racó (LEVANTE-EMV, 19/02/2020)

Fa uns dies vaig rebre el llibre de l'amic Eugeni S. Reig, "Des del meu racó", una obra de 424 pàgines editada per la Regidoria de Política Lingüística de l'Ajuntament d'Alcoi.
Aquest llibre és una selecció d'articles, estudis i ressenyes escrites per Eugeni S. Reig, publicades als diaris El Punt, Ciudad de Alcoy, Levante-EMV, Las Provincias i Mediterráneo, a més dels textos publicats a les revistes Llengua Nacional, El Tempir i Valencia al habla, així com en publicacions electròniques com Núvol, La Veu, Pàgina 26.com i ARA Multimèdia i també a Llengua Nacional, Aula de les Lletres Valencianes i Caplletra.
Com diu el mateix Eugeni S. Reig en la introducció d'aquest llibre, aquesta obra "conté una selecció de 80 articles de premsa, 17 estudis i 8 ressenyes". Al pròleg d'aquest llibre, Verònica Cantó, secretària de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens defineix Eugeni S. Reig com "l'home a qui agrada col·leccionar paraules", una "afició" que li ve de lluny, ja que "de ben jove va manifestar un gran interès pel valencià i va començar un aprenentatge autodidàctic de la mà de les obres de Carles Salvador, Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner". I és que Eugeni S. Reig, com diu Verònica Cantó, "a més de ser una persona que estima, es preocupa i s'ocupa del valencià, és també una persona intel·lectualment inquieta i un treballador infatigable per salvar de l'oblit el nostre patrimoni lèxic".
Escriptor prolix, Eugeni S. Reig és autor de diverses obres com, Valencià en perill d'extinció (1999), Les nostres paraules (2008), El valencià de sempre (2015) i El borum i els gospins. El lèxic tradicional d'Alcoi en l'obra de Joan Valls i Jordà: una aproximació (2017). A més d'un gran escriptor, Eugeni S. Reig és l'impulsor, fundador i artífex, com ens recorda Verònica Cantó, "de la llista Migjorn", un projecte "de difusió en internet que va nàixer amb la voluntat de ser un espai d'intercanvi d'informació lingüística sobre qüestions que afecten la llengua des de perspectives diferents". Així mateix, Eugeni S. Reig "va propiciar la creació d'InfoMigjorn, un butlletí que arreplega notícies, entrevistes, articles, així com informació sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, generats sobre la llengua".
Pel que fa als articles que conté aquest llibre, Eugeni S. Reig ens presenta temes tan interessants com els castellanismes subtils, castellanismes de primera i de segona, assimilacions vocàliques, els calcs del castellà que hem d'evitar, el lèxic i les festes d'Alcoi o la degeneració lingüística.
En quant als estudis que aplega aquesta obra, Eugeni S. Reig ens ofereix una llista de temes summament interessant com el DNV i l'accentuació de les ee obertes en valencià, l'ús de com a amb valor comparatiu o la locució conjuntiva concessiva mas que.
La tercera part del llibre conté les ressenyes, entre les qual vull subratllar les següents: Les Històries Casolanes de Jordi Valor i Serra, la catalanitat indiscutible de l'extrem sud valencià o la Ressenya del Diccionari de fraseologia (segles XVII. XXI).

El llibre, que recomane llegir, acaba amb una extensa bibliografia i una cibergrafia, summament interessants.
Hòmens com Eugeni S. Reig, són els qui ens fan creure amb optimisme, en el futur i en la viabilitat de la nostra llengua, malgrat tots aquells que intenten destruir-la, o si més no deixar-la arraconada en un gueto.

dilluns, 17 de febrer del 2020

Jornada Mundial del Malalt (LEVANTE-EMV, 11/02/2020)

Hui 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lorda, el papa Francesc ens convida a celebrar la XXVIII Jornada Mundial del Malalt, amb el lema: "Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo vos alleujaré" (Mt 11:28). Aquestes paraules de Jesús, com ens diu el papa, "indiquen el camí de la gràcia que es revela als senzills i que ofereix alleujament als qui estan cansats i afeixugats". Són aquestes paraules, les que "expressen la solidaritat de Jesucrist davant una humanitat afligida i que sofreix".
El papa ens recorda que quan Jesús dirigeix aquestes paraules, que constitueixen el lema de la Jornada Mundial del Malalt d'enguany, "té davant seu les persones que troba pels camins de Galilea: pobres, malalts, pecadors, marginats.....del pes de la llei del sistema social opressiu".
En aquesta XXVIII Jornada Mundial del Malalt, com ens diu el papa, "Jesús adreça una invitació als malalts i als oprimits, als pobres que saben que depenen completament de Déu i que, ferits pel pres de la prova, necessiten ser curats". I és que Jesús, com veiem a l'Evangeli, "no imposa lleis, sinó que ofereix la seua misericòrdia, és a dir, la seua persona salvadora". Jesús "té ulls que veuen, que se detenen i abracen tothom, a cada home en la seua condició de salut, sense descartar ningú". Davant el sofriment, la vida ens diu que "només el qui viu en primera persona eixa experiència, sabrà ser consol per als altres".
El papa Francesc s'adreça en el seu missatge, a aquells que tenen i que viuen "les formes més greus de sofriment", com són "malalties incurables i cròniques, patologies psíquiques, els qui necessiten rehabilitació o cures pal·liatives, les diverses discapacitats, les malalties de la infància i de la vellesa". El papa ens fa vore que "durant la malaltia la persona", a més dels tractaments mèdics, "necessita sol·licitud, atenció... en definitiva, amor". I per això el papa s'adreça a aquells germans i germanes que, a causa de la seua malaltia estan, de manera particular, "entre qui, "cansats i afeixugats" atrauen la mirada i el cor de Jesús". El papa ens recorda que de Jesús ens ve "la llum per als vostres moments de foscor i l'esperança per al vostre desconsol". En Ell trobem, com ens diu el papa, "la força per afrontar les inquietuds i les preguntes que sorgeixen en vosaltres, en aquesta "nit" del cos i de l'esperit".
Jesús a l'Evangeli, "no ens ha donat receptes", com ens diu el papa Francesc, "sinó que amb la seua passió, mort i resurrecció, ens allibera de l'opressió del mal". Per això l'Església "desitja ser cada vegada més, "l'hostal" del Bon Samarità que és Crist".
En el seu missatge, el papa destaca la professionalitat i la importància d'aquells que estan ajudant els malalts, com els agents sanitaris, els infermers i els metges, el personal sanitari i administratiu i els auxiliars i voluntaris que es fan presents en el món del dolor, tant als hospitals, com a les residències d'ancians o a les llars familiars.
El pap també recorda aquells germans nostres, malalts, "que no tenen la possibilitat d'accedir als tractaments mèdics degut a la pobresa". I per això el papa fa una crida als governs per tal que la solidaritat arribe a tothom.

En aquesta XXVIII Jornada Mundial del Malalt, cal que prenguem consciència de la fragilitat en la que es troben tants hòmens, dones i xiquets, perquè la nostra fraternitat es manifeste en la proximitat i en l'afecte envers tots els qui sofreixen.

diumenge, 16 de febrer del 2020

El pin parental contra el valencià (LEVANTE-EMV, 16/02/2020)

A l'inici del curs escolar 2017-2018, la Sra. Bonig, presidenta del PP del País Valencià, per trobar una "solució" al plurilingüisme no va tindre una altra ocurrència (realment brillant) que "deixar en mans de les famílies el nivell d'aprenentatge del valencià". La Sra. Bonig, abans que Vox, ja va proposar el pin parental, en aquest cas contra el valencià.
En la seua trobada amb el Molt Honorable President Puig, cap de govern del País Valencià, la Sra. Bonig va creure que una alternativa al plurilingüisme seria "deixar en mans de les famílies el nivell d'aprenentatge del valencià". La Sra. Bonig, en un moment d'il·luminació portentosa, va presentat al President Puig com a alternativa al plurilingüisme, un model "revolucionari" i "avançat" per a les zones castellanoparlants, on el reforç del valencià seria "voluntari" i d'aquesta manera, no "s'impose a les famílies".
La Sra. Bonig amb aquesta una idea "excel·lent", proposava que els pares pogueren triar per als seus fills el model i el nivell de llengua a aprendre. És a dir, el pin lingüístic. Només hi ha una qüestió no resolta. Si els pares poden triar per als seus fills el nivell d'aprenentage del valencià, supose que per la mateixa raó, els pares (¿i per què no ho poden decidir directament els alumnes?) també haurien de poder triar el nivell d'aprenentatge de l'anglès, de les ciències socials, de la geografia, de les matemàtiques i de les ciències naturals.
Amb aquesta idea "revolucionària", Sra. Bonig s'hauria carregat el currículum escolar o el pla d'estudis, perquè les famílies, elles i ningú més, decidirien el nivell d'aprenentatge dels seus fills. Un altre problema afegit seria quan en una mateixa aula, unes famílies decidiren que els seus fills (en matemàtiques) estudiaren integrals i derivades i unes altres famílies decidiren que "això" no val la pena.
Amb l'argument de la Sra. Bonig podríem començar precisament amb les matemàtiques. Els nostres fills haurien d'estudiar la suma i la resta, però no la multiplicació. I de la divisió i les arrels quadrades o les integrals, ja faríem una comissió de pares a vore si cal que aquests conceptes entren en el nivell d'aprenentatge o no. Els alumnes haurien de fer àlgebra però no geometria, perquè els pares decidirien el nivell d'aprenentatge de les matemàtiques. Pel que fa a la natura, no caldria estudiar les cèl·lules procariòtiques (si no tenen nucli, per a què estudiar-les?) sinó només les eucariòtiques. Tampoc caldria estudiar el cervell humà, perquè per a l'ús que fan alguns de les neurones, els alumnes s'ho poden estalviar. Tampoc caldria estudiar la botànica, ja que un estiu i un altre també se'ns cremen els boscos i per això mateix no cal perdre el temps estudiant les plantes.
Pel que fa a la geografia, caldria que els alumnes estudiaren bé la comunitat autònoma de Madrid i també la de Castella la Manxa i la de Castella i Lleó, els seus rius, muntanyes i ports de muntanya. No cal que els llibres ens parlen de la geografia del País Valencià, perquè com els nostres xiquets i xiquetes ja viuen ací, ja ho descobriran ells mateixos.
Pel que fa a la literatura caldria potenciar sobretot la literatura castellana, perquè com que els nostres xiquets parlen valencià, se senten discriminats, ja que no tenen la llengua de Cervantes com a llengua habitual com passa a Sevilla o a Salamanca, que tenen la sort de viure com a persones normals i no com els nostres xiquets que no saben parlar castellà com Déu mana. I pel que fa al valencià, només cal que aprenguen a dir quatre coses en la llengua d'ací (tampoc no cal massa) perquè per fer un sainet i cantar el "PeraofrenarnovesglòriesaEspanya", ja anem bé.
Davant l'aberració del pin lingüístic proposat per la Sra. Bonig, cal sentit comú per aplicar les mesures pedagògiques que el Conseller Marzà ha establert en aquest decret de plurilingüisme, per tal de protegir la nostra llengua i així tots els nostres alumnes tinguen un coneixement del valencià, de la mateixa manera com el tenen del castellà.
Curiosament la Sra. Bonig no defensa la voluntarietat de l'anglès o de les matemàtiques, sinó l'obligatorietat d'aquestes i d'altres assignatures, a diferència del que vol per al valencià, amb el seu pin parental. I per això a la Vega Baixa va defensar el "No en valenciano", una manera estúpida d'anar contra l'oficialitat de la nostra llengua, com demana l'Estatut d'Autonomia.
A més, els qui parlen del decret de plurilingüisme com a "decretazo", obliden que les altres assignatures també són "imposades" amb un "decretazo". Però ja se sap: no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol vore.

L'actitud de la Sra. Bonig, de tot el PP i de Cs, és el que ha motivat que Escola Valenciana (Levante, 9 de febrer de 2020), haja traslladat a la Sindicatura de Greuges, la situació del valencià al sud del nostre país, davant les contínues vulneracions de drets lingüístics. Això suposa un incompliment (tant que defensa la Sra. Bonig el compliment de la llei) de l'Estatut bàsic de l'empleat públic, que en el seu article 54.11 estableix que el funcionariat ha de garantir l'atenció al ciutadà en la llengua que sol·licite, sempre que siga oficial en el territori.
Finalment cal recordar que Twitter ha suspès el compte de Vox per "incitació a l'odi" (Levante, 23 de gener de 2020). També el PP i Cs, amb el seu pin parental contra la nostra llengua, inciten l'odi contra el valencià, a més de permetre el galop dels bàrbars.

Per què no demanen l'exempció de l'anglés a Oriola, Sogorb i Villena? (VILAWEB/ONTINYENT, 15/02/2020)

Això seria coherent amb l’actitud dels qui han orquestrat una campanya de rebuig a l’obligatorietat de la nostra llengua a l’ensenyament. Ho vam veure en un article del Sr. Ortuño al diari Información de desembre passat, on exposava ‘las preocupaciones de la Vega Baja para que se adapte la ley a la singulariad de cada zona’. El Sr. Ortuño demanava ‘eliminar la obligatoriedad del valenciano en nuestra comarca’. I encara més recentment ho hem vist en la manifestació a Oriola, on els manifestants, acomboiats pels màxims dirigents dels partits de la dreta (partits que al nostre país han intentat un genocidi lingüístic) protestaven per la ‘imposició’ del valencià a l’ensenyament.
L’objectiu clar i evident dels qui demanen l’exempció del valencià (i no de l’anglès), és arraconar la nostra llengua de l’àmbit docent i evidentment de la vida social del País Valencià. Els ciutadans que es van manifestar a Oriola pretenen reduir la nostra llengua a l’ús casolà o deixar-la només per als ‘patanes’, com li digué aquell guàrdia civil a mon pare en plena dictadura: ‘Oiga D. José: ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras habla en valenciano como los patanes?’. La resposta contundent i ferma de mon pare a aquell personatge nascut a la Manxa va ser: ‘Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?’. Aquell home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: ‘Coño, pues es verdad’.
La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià preveia, amb una timidesa més que exagerada, l’exempció de la nostra llengua a les zones castellanoparlants. Una equivocació més de la ‘prudència’, o millor dit de la por dels socialistes, durant la salvatge Batalla de València. I aquest és l’argument dels qui ara demanen que el valencià no siga obligatori a Villena o a Oriola, ja que consideren que el valencià no té cap utilitat. És l’autoodi a la llengua que l’Estatut proclama com a pròpia dels valencians. I en aquest autoodi, l’Església valenciana (o millor dit, els bisbes i els preveres valencians) té un paper molt important, quan menysprea la llengua dels nostres pares i l’arracona d’una manera ignominiosa.
Però amb aquesta actitud de rebuig a l’obligatorietat del valencià, perquè diuen que ells no parlen valencià, per què els qui es van manifestar a Oriola no demanaren també l’exempció de l’anglès? O és que la llengua de Shakespeare es parla a Oriola o a Callosa de Segura? Si el valencià no és la llengua habitual d’aquestes zones castellanoparlants, i per això alguns encapçalen la lluita per l’exempció del valencià, per què no fan el mateix amb l’anglès i exigeixen també l’exempció d’aquesta assignatura als instituts? Ah, sí! Perquè els qui estan contra el valencià consideren l’anglès una llengua culta, pràctica i útil, i pel contrari el valencià és la llengua dels ‘patanes’.
Els manifestants a Oriola cridaven demanant la llibertat de poder triar la llengua a l’escola. I per això defenien la llibertat dels alumnes o dels pares per poder fer o no l’assignatura de valencià. Però no fan el mateix en el cas de l’anglès, de les matemàtiques, de la física o de la literatura espanyola. Perquè si els pares poden demanar l’exempció del valencià, també podrien demanar l’exempció de les matemàtiques o de la química. Però clar, les matemàtiques i la química són assignatures importants i el valencià, no.
Això sí, després, aquests que volen l’exempció del valencià, es queixen quan per a ocupar una plaça a l’administració es demana el valencià. I és que per una part no volen estudiar-lo, i per l’altra protestaran quan el valencià siga (algun dia) un requisit.
Què passarà si una persona que no sap valencià, es troba a una finestreta de l’administració i no pot entendre un ciutadà que parla (perquè té aquest dret) en valencià? El que passa constantment és que el valencianoparlant ha de parlar castellà, perquè el funcionari que l’atén, no l’entén. El valencianoparlant, que sí que és bilingüe, ha de deixar la seua llengua de costat, perquè els qui defensen el bilingüisme només són monolingües. Per això un informe del Consell d’Europa ha dit que ‘el valencià es troba en una situació preocupant’. I això, gràcies als qui deixen de costat la nostra llengua, perquè els seus interlocutors no entenen el valencià, perquè van demanar l’exempció d’estudiar aquesta llengua. I per ‘educació’, el valencianoparlant passa al castellà.
Mon pare contava una anècdota que li va passar a l’Alcúdia. Un dia se li acostà un home que, en castellà, li preguntà per un carrer. Mon pare li va contestar en valencià, i en veure que aquell home l’entenia va continuar explicant-li, en valencià, el que volia saber. Quan aquell home se n’anà, els qui havien vist l’actitud de mon pare li digueren que era un maleducat, ja que, segons ells, hauria d’haver contestat en castellà la pregunta que li havien fet. Mon pare els respongué: ‘Si parlar en valencià és de ser mal educat, vull ser maleducat’.
Els qui protesten per la ‘imposició’ del valencià, no diuen res de la ‘imposició’ del castellà que tenim els valencianoparlants. I caldria recordar als qui no volen la ‘imposició’ del valencià, que les dues llengües són oficials al País Valencià. Però ells (PP, Ciutadans i Vox) només creuen en l’oficialitat del castellà i menyspreen el valencià, que també és oficial, i a més, la llengua pròpia del País Valencià.
És precisament per l’actitud de la Sra. Bonig, de tot el PP, i de Ciutadans, que Escola Valenciana ha traslladat a la Sindicatura de Greuges la situació del valencià al sud del nostre país, davant les contínues vulneracions de drets lingüístics. Això suposa un incompliment de l’Estatut bàsic de l’empleat públic, que en l’article 54.11 estableix que el funcionariat ha de garantir l’atenció als ciutadans en la llengua que sol·liciten, sempre que siga oficial en el territori.
Ignorar les llengües és empobrir-se culturalment. És el que deia el polític colombià Diego Luis Córdoba: ‘Per mitjà de la ignorància es baixa a la servitud; per mitjà de l’educació s’ascendeix a la llibertat’. Serà per això que volen l’exempció de la nostra llengua i que el valencià estiga exclòs del sistema educatiu?
L’exemple valent i coherent de l’escriptora Isabel-Clara Simó, alcoiana universal que recentment ens ha deixat, ens exhorta a defensar la nostra llengua.

dijous, 13 de febrer del 2020

Estimada Amazònia (Castellónotícies, 13/02/2020)

Aquest dimecres, 12 febrer, s’ha donat a conèixer l’Exhortació Postsinodal, Estimada Amazònia, un text del papa que naix del que es va viure durant el Sínode sobre l’Amazònia, celebrat a Roma del 6 al 27 d’octubre de l’any passat. El text que ens ofereix el papa, consta d’una introducció, quatre capítols i una conclusió. Cal destacar que el papa utilitza en aquest document (adreçat al Poble de Déu i a totes les persones de bona voluntat), un poema del bisbe Pere Casaldàliga i de Pablo Neruda, a més d’altres cites.
Aquest document naix a partir de les intervencions sinodals i del que el papa llegí sobre  les aportacions que es varen fer. El papa ens diu que aquest Exhortació Postsinodal, pretén ser “un breu marc de reflexió que encarne en la realitat amazònica, una síntesi d’algunes grans preocupacions que ja vaig expressar en els meus documents anteriors i que ajude i oriente a una harmoniosa, creativa i fructífera recepció de tot el camí sinodal”.
En el capítol primer, anomenat “Somni social”, el papa destaca la injustícia i els crims que s’han donat al llarg de la història. Per això Francesc veu necessari “indignar-se com Moisès (Ex 11:8), com Jesús (Mc 3:5), com Déu s’indignà davant la injustícia (Am 2:4-8; 5:7-12; Ps 106:40)”. Per això el papa demana “que al mateix temps que deixem brotar una sana indignació, recordem que sempre és possible superar les diverses mentalitats de colonització, per construir xarxes de solidaritat i desenrotllament”. El papa denuncia el “conservacionisme que es preocupa del bioma, però que ignora els pobles amazònics”. Per això aquest text subratlla la incoherència que suposa que “els plans educatius de xiquets i de jóvens”, tracten “els indígenes com a intrusos o usurpadors”. Per això el papa, que ens crida a no permetre “que la globalització siga un nou tipus de colonialisme”, demana un “diàleg social”. El papa detesta que “ens anestesien la consciència social”.
El papa reconeix que “enmig de greus excessos de la colonització de l’Amazònia, plena de contradiccions i esquinçaments” (cosa que nega Espanya), “molts missioners arribaren allà amb l’Evangeli, deixant els seus països i acceptant una vida austera i desafiant, a prop dels més desprotegits”. Per això l’Església, com ens diu el papa, “està cridada a escoltar els clams dels pobles amazònics, per a poder exercir amb transparència el seu rol profètic”.
El papa dona les gràcies “als membres dels pobles originaris” i els agraeix que “amb la seua vida,” hagen estat “un crit a la consciència”, ja que “són memòria viva de la missió que Déu ens ha encomanat a tots: cuidar la Casa comuna”. El papa fa una crida a un diàleg, que “no només ha de privilegiar l’opció preferencial per la defensa dels pobres, marginats i exclosos, sinó que els respecta com a protagonistes”.
En el capítol dos d’aquesta Exhortació, que el papa anomena “Somni cultural”, Francesc convida “els jóvens de l’Amazònia, especialment als indígenes, a fer-se càrrec de les arrels”, pel fet que d’elles “ve la força que els farà créixer, florir i fructificar”. El papa insisteix en la importància de “les relacions interculturals, on la diversitat no significa amenaça”, ni “justifica jerarquies de poder d’uns sobre els altres, sinó diàleg des de visons culturals diferents de celebrar, d’interrelació, i de revifar l’esperança”.
El tercer capítol, anomenat “Somni ecològic”, està centrat en la necessitat de tindre cura del planeta i dels seus habitants. El papa ens recorda que “el Senyor que cuida de nosaltres, ens ensenya a tindre cura dels nostres germans i germanes i de l’ambient que cada dia Ell ens regala”. I per això ens recorda que “els indígenes són, precisament ells, els qui millor cuiden els seus territoris, sempre que no es deixen atrapar per les ofertes interessades de grups de poder”. I és que per cuidar l’Amazònia, “és bo articular els sabers ancestrals, amb els coneixements tècnics contemporanis que preserve l’estil de vida i els sistemes de valors dels pobladors”. Per això “el crit de l’Amazònia al Creador, és semblant al crit del Poble de Déu a l’Egipte (Ex 3:7)”. És, com diu el papa, “un crit d’esclavitud que clama per la llibertat”.
El quart i últim capítol d’aquest text, que el papa anomena, “Somni eclesial”, és una crida a la inculturació, “que no menysprea res d’allò de bo que ja existeix en les cultures amazòniques, sinó que ho recull i ho porta a la plenitud, a la llum de l’Evangeli”. Així s’esdevindrà “una renovada inculturació de l’Evangeli”, cosa que no passa a l’Església del País Valencià, que actua d’una manera colonialista. Pel contrari, el papa destaca la importància d’una Església que escolte “la saviesa ancestral” dels pobles indígenes, per així “reconèixer els valors presents en l’estil de vida de les comunitats originàries”. Aquest text demana “recuperar les riques narracions dels pobles”, ja que Jesús “està present en els arbres, en els peixos, en el vent, com a Senyor que regna en la creació i a l’Eucaristia”.
Pel que fa a la inculturació, el papa, que aposta per una “ferma defensa dels drets humans”, demana també “recollir en la litúrgia molts elements propis de l’experiència dels indígenes, en el seu íntim contacte amb la natura”, així com “estimular expressions autòctones en cants, ritus, danses, gestos i símbols”.
Davant l’escassetat de preveres (cosa que feia pensar que el papa proposaria l’ordenació d’hòmens casats), Francesc es limita a demanar la presència de ministres “que puguen comprendre, des de dins, la sensibilitat i les cultures amazòniques”. Sí que expressa el seu convenciment del fet que “l’exercici del ministeri dels preveres no és monolític i adquireix diversos matisos en distints llocs de la terra”. El papa també afirma que “en circumstàncies específiques de l’Amazònia, hi ha que trobar una manera d’assegurar el ministeri sacerdotal” a les comunitats cristianes, però sense fer el pas de permetre l’ordenació d’hòmens casats.
El papa també fa una ferma defensa del paper de la dona, en aquelles comunitats “que s’han mantingut, durant dècades, sense capellans” i que gràcies “a la presència de les dones, fortes i generoses”, hi ha hagut una gran vitalitat en el si d’aquelles comunitats cristianes. Però tampoc fa cap pas per l’ordenació de diaconesses.
El text acaba amb una conclusió final, en la que el papa encomana l’Amazònia a la Mare de Déu.

'La imbecidad de la Comunidad Valenciana' (Castellónotícies, 11/02/2020)

No són meues aquestes paraules, perquè a  mi no m’agraden els insults i vaig aprendre dels meus pares a tractar tothom amb respecte. Amb tot, aquesta vegada estic d’acord amb el Sr. Attard pel que fa a aquest nom, “imbecilidad”, per anomenar el País Valencià, ja que va ser ell l’autor d’aquesta expressió tan desafortunada. El Diccionari Normatiu Valencià, en la seua segona accepció, defineix imbècil així: “Que resulta simple, propi d’algú poc intel·ligent”.
Com he dit abans, aquesta expressió és del Sr. Emilio Attard, fundador del Partit Popular Regional Valenciano, diputat de la UCD a les eleccions de 1977 i 1979 i president de la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats.
La frase que encapçala aquest article la va dir el Sr. Attard en una entrevista al setmanari El Temps, (14 d’octubre de 1991). El Sr. Attard deia: “No entro a decir si procedía poner reino o país o la imbecilidad de Comunidad Valenciana, que me inventé yo”. I el Sr. Attard, molt encertadament, afegia encara en aquella entrevista: “Y ahora hay el contrasentido que, cuando hacen la predicción meteorológica, dicen la comunidad tendrá frio. Hombre podremos ser país o reino, pero geopolíticamente no somos una comunidad”.
He recordat aquestes paraules del Sr. Attard, perquè fa dos mesos (Levante, 12 de desembre de 2019), el Consell Jurídic Consultiu validà l’ús de l’expressió “País Valencià” per a la jura o promesa d’alts càrrecs. I és que a diferència de “Comunidad Valenciana”, el terme País Valencià és una afirmació o reivindicació ideològica.
La imbecilidad de Comunidad Valenciana
Alguns pensen que l’expressió “País Valencià” és un nom de fa quatre dies. Però no és així, a diferència del terme “Comunidad Valenciana”, que es va inventar el Sr. Attard.
Uns mesos abans de morir, mon pare va escriure un article titulat: L’orgull de ser valencià, (Levante, 18 de febrer de 2012) on argumentava que el terme País Valencià té més de tres segles de vigència.
Mon pare deia en aquell article, que tot revisant la biblioteca de casa va trobar “una fotocòpia sobre un treball que el meu amic Agustí Ventura m’envià fa temps. M’estic referint a “Fr. Agustín Bella”, que narra la vida del “Venerable Fra Agustín-Antonio Pascual de Guadassuar”, un “Facsímil a cargo de Agustín Roig Barrios, Cronista Oficial de Guadassuar, 1999”.
Després de descriure la vida de la comunitat durant aquell temps, a la pàgina 41 diu, referint-se al frare mencionat: “porque no le tenia el Señor destinado para Apóstol de las Indias, sino de nuestro País Valenciano”.
I mon pare continuava l’article així: “Els qui pensen que el terme País Valencià és cosa de fa quatre dies estan completament errats, ja que aquesta expressió té més de tres segles! La postura de negar el nom de País per a la nostra terra, és fruit d’una política que, en l’anomenada “Batalla de València” s’utilitzà per obtindre un rèdit polític i electoral per part de la UCD i d’AP, per desvalencianitzar el nostre País. Llevant-nos el nom, els nostres governants ja sabien què ens feien. Per què, sense nom, què som? Però fa més de 300 anys, ja era coneguda l’expressió País Valencià que ara alguns rebutgen!”.
Ara el Consell Jurídic Consultiu ha validat el terme “País Valencià”, que expressa el desig dinàmic, gens nostàlgic, amb l’anhel d’avançar com a poble. ¿No seria ja hora d’emprar aquesta expressió i deixar de banda “la imbecilidad de Comunidad Valenciana”? No són paraules meues, són del Sr. Emilio Attard.

dilluns, 10 de febrer del 2020

El monestir bizantí d'Elda (VILAWEB/ONTINYENT, 09/02(2020)

El monaquisme, que va nàixer a Egipte entre els segles III i IV, s’estengué ràpidament a Palestina, Síria i el nord d’Àfrica, i també a la Gàl·lia, Hispània, el centre d’Europa i fins a les illes Britàniques.
El monaquisme també arribà al País Valencià, concretament a Elda. Així, gràcies a les excavacions al jaciment anomenat el Monastil, s’ha identificat en aquesta ciutat del Vinalopó Mitjà el primer monestir bizantí de la península Ibèrica.

Tant els experts de la Universitat d’Alacant com els del Museu Arqueològic d’Elda han arribat a la conclusió que el jaciment correspon al primer monestir bizantí de la península Ibèrica. Aquesta identificació ha estat possible gràcies a la troballa d’uns pesos d’estat, que servien per a donar conformitat als pesos que utilitzaven els mercaders en les operacions mercantils. I és que al segle VI, l’emperador Justinià obligà les esglésies principals a tindre els pesos d’estat perquè els comerciants pogueren demostrar que els seus pesos, que utilitzaven en les transaccions comercials, estaven d’acord amb els oficials. Així, com ha dit el professor Antonio Manuel Poveda, director del Museu Arqueològic d’Elda i professor d’Història Antiga, les esglésies ‘garantien amb els seus pesos la conformitat dels pesos dels mercaders’. Amb la troballa dels pesos d’estat al Monastil s’ha demostrat que el monestir bizantí d’Elda funcionà com a seu administrativa i fiscal bizantina, per ordre de l’emperador. D’ací que les restes arquitectòniques i els objectes litúrgics que s’han trobat en aquest jaciment hagen permès d’identificar a Elda una basílica bizantina, la primera desenterrada al nostre país.
Ja el 1873 es va creure que en aquest jaciment hi podia haver un possible monestir. Però va ser fa mig segle quan es van trobar diversos materials arqueològics, i als anys vuitanta l’arqueòleg Enric Llobregat va confirmar que pertanyien a un monestir cristià.
Gràcies a les excavacions dirigides pel professor Antonio Manuel Poveda, s’ha trobat la base d’una columna octogonal, típica de l’arquitectura bizantina, i encara una píxide d’ivori per a guardar el pa eucarístic. I és així com aquestes excavacions han demostrat que les restes arqueològiques trobades al Monastil, pertanyen a una església bizantina de 84 metres quadrats, corresponent a un monestir greco-oriental.
Els monjos, els qui vivien fa segles a Elda i els actuals, som hòmens dedicats a la pregària, al treball i l’acolliment, tres elements que fan de cada monestir una llar oberta a tots aquells que volen fer una experiència de silenci, per a afavorir el trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.
Als monestirs, sota una regla i un abat, els monjos fem camí per a trobar en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l’alegria en el pelegrinatge de la fe. I l’amor fratern fa de cada monestir una manifestació de la bondat i de la misericòrdia de Déu. Finalment, és també amb el silenci (en un món tan ple de soroll) que aprenem a descobrir Déu present en la nostra vida, en els germans i en el món. Aquests trets són els que farien realitat els monjos a Elda, en aquell monestir greco-oriental.

diumenge, 9 de febrer del 2020

Mossèn Ballarín (VILAWEB/ONTINYENT, 07/02/2020)

Aquest 8 de febrer commemorem el centenari del naixement de mossèn Josep M. Ballarín, capellà, escriptor, candidat de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de Catalunya de setembre de 2015, aficionat al Barça i, sobretot, un home ple de bondat, qui amb bon humor i fina ironia feia la vida més amable a tots aquells que tractava.
Mossèn Ballarín, nascut a Barcelona el 8 de febrer de 1920, formà part de la Lleva del Biberó durant la guerra de 1936-1939. Tancat en un camp de concentració en acabar la contesa, el bisbe Vicent Enrique i Tarancon el nomenà capellà custodi del santuari de la Mare de Déu de Queralt, on estigué de 1953 a 1988, any que passà a ser vicari de Gósol.
Home que seguia amb fidelitat els partits del Barça i amant del puro després de dinar, en una memorable entrevista al programa El Convidat de TV3 (vídeo), mossèn Ballarín, amb la seua senzillesa i el seu bon humor, recordava que amb el seu llibre més famós, Mossèn Tronxo, amb 100.000 exemplars publicats, havia guanyat deu milions de pessetes, i que al cap d’un any ‘no en tenia cap’ perquè havia donat els diners a la gent necessitada. Mossèn Ballarín confessava que ‘un capellà no podia tindre tants quartos’, i que per això ho repartí tot.
Després dels anys al santuari de la Mare de Déu de Queralt, el 1988 mossèn Ballarín passà a viure entre Berga i Gósol, on tothom el coneixia i on la soledat no existia per a ell. En l’entrevista amb Albert Om, mossèn Ballarín assegurava que la gent se sent més sola a Barcelona que a Gósol, per la indiferència i a l’anonimat que hi ha a les grans ciutats.
Enemic de clericalismes, mossèn Ballarín deia en El Convidat que els capellans estan ‘massa preocupats pel papa i pels bisbes’, i que allò que haurien de fer és ‘tractar la gent’. Crític amb els papes, afirmava que Joan Pau II ‘és dels papes que més mal han fet a Catalunya al llarg dels segles’, ja que ‘va triar uns bisbes que, en fi…’. I deia també que ‘la Santa Seu sempre ha estat contra Catalunya’. D’ací que creguera que ‘amb la independència de Catalunya, a l’Església Catalana li aniria millor’.
En una entrevista al diari Avui en 2013, Ballarín deia que de tots els papes, era Joan XXIII el qui se ‘salvava’, i també ‘el d’ara’, el papa Francesc, ‘un home que va arribar a bisbe i a cardenal, però no va deixar de ser capellà’.
Mossèn Ballarín, que considerava la pederàstia com un delicte que mereix un càstig, defensava que l’Església no fóra ‘tan avorrida’, i per això demanava que Déu li atorgara ‘el sentit de l’humor’ que ens salva de la rutina.
A entendre seu, la missió del capellà era ‘ser amic de tothom’, per a dedicar-se per complet als altres. Mossèn Ballarín afirmava també que ‘el que importa és la gent i tindre les portes obertes’. Per això era crític amb els capellans més jóvens, perquè ‘els que surten ara són més carques que nosaltres’. I és que ‘l’Església ha perdut agilitat’ i per això, deia ell, li costa tant d’adaptar-se als canvis. D’ací que defensara que ‘per a recuperar la frescor a l’Església, caldria que l’ensenyament als seminaris fóra fresc. I no ho és’. La faena del capellà, quan tracta la gent, com volia i feia mossèn Ballarín, és ‘ajudar a descobrir les coses que tenen de bo’.
Mossèn Ballarín creia que ‘el mal nacional de Catalunya és barallar-nos’, i per això existeix la dificultat dels partits nacionalistes per a entendre’s entre ells. ‘Això no passa a Castella’, afirmava amb raó. I deia, a més, que ‘no pots esperar res d’un senyor com Rajoy’. Per això afirmava que ‘si no tenim independència serà culpa nostra’.
A més de Mossèn Tronxo, mossèn Ballarín va escriure més obres com FrancescoSant Benet, mil cinc-cents anysMossèn Ballarín per ell mateixPluja plena de bassals o Ai Francesc, si aneu a les valls d’Andorra. Mossèn Ballarín col·laborà també amb articles al diari Avui, a la revista Serra d’Or o al diari El Matí digital. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1996 el Premi Ramon LLull.
Amb el seu sentit de l’humor, tan característic, i la seua ironia tan fina, mossèn Ballarín deia que ‘el pitjor pecat és ser un merda seca’, és a dir ‘creure’s important’. I que el pitjor defecte és ‘no tindre sentit de l’humor’. Una de les seues reflexions plenes de saviesa i que tots hauríem de tindre en compte, és que ‘la vida no és com te la donen sinó com te la prens’. Per a mossèn Ballarín la clau de la felicitat està en ‘no buscar-la’.
El record i l’exemple de llibertat evangèlica de mossèn Ballarín, així com el seu compromís amb la nostra llengua i la nostra cultura, és per a tots els qui l’hem conegut, personalment o per les seues obres, un estímul per a ser més honestos i més compromesos, tant pel que fa a l’Evangeli com també pel que fa al nostre país

Mans Unides (LEVANTE-EMV, 09/02/2020)

Un any més, i ja en són seixanta-un, en aquest segon diumenge de febrer, Mans Unides ens convoca a celebrar la Campanya 2020, on aquesta Organització No Governamental de l'Església, denuncia les conseqüències del deteriorament mediambiental. I és que la crisi climàtica, com ens recorda Mans Unides, té un rostre dramàtic: 821 milions de persones castigades per la fam i més de 1000 milions de pobres. Per això en aquesta Campanya de 2020, Mans Unides insisteix en les conseqüències que el deteriorament mediambiental té sobre milions de persones. Són els pobres que han de migrar en busca d'una terra on poder viure amb dignitat i dels qui emmalalteixen per la contaminació de l'aigua i del sòl.
La fam i la pobresa són dues realitats que estan molt relacionades amb els danys mediambientals que pateix el planeta i que són la contaminació, el canvi climàtic, l'esgotament dels recursos, la destrucció d'hàbitats i ecosistemes, les inundacions, com les que hem patit recentment, provocades per la tempesta "Glòria", la desertització o la desforestació i els incendis dels boscos.
Per tot això, Mans Unides dóna suport a diversos "projectes que ajuden els pobles a adaptar-se als canvis mediambientals i climàtics, a més de promoure iniciatives destinades a ajudar les persones que han de migrar degut a la crisi climàtica, les guerres o la fam".
Aquest diumenge 9 de febrer, Mans Unides convoca aquesta LXI jornada en defensa dels drets humans, per lluitar pel desenrotllament dels pobles més empobrits de la terra i per fomentar la consciència de l'escàndol de la fam, la pobresa i les estructures injustes que la mantenen.
Aquesta ONG catòlica, denuncia que el maltractament del pleneta (i el canvi climàtic com un dels seus principals impactes), "afecta en major mesura, els pobres de la terra". Per això Mans Unides denuncia la "sobreexplotació dels recursos naturals, la desforestació i les diferents formes de contaminació".
Com diu Mans Unides, "la crisi mediambiental provoca, sobretot entre els més pobres, la fam, l'escassetat d'aigua, l'increment de la pobresa o migracions forçoses, a causa de l'augment de les inclemències meteorològiques". Com prediu Mans Unides, "l'any 2050, els impactes del canvi climàtic seran cada vegada més grans, sobretot a l'Àfrica subsahariana, a l'Àsia Meridional i a L'Amèrica Llatina".
Mans Unides ens urgeix a protegir la casa comuna, que és la terra, "com a condició indispensable perquè tota la humanitat puga tindre un medi ambient òptim i una justícia climàtica efectiva perquè les persones puguen afrontar els impactes de la crisi mediambiental".
Mans Unides, en aquest LXI campanya contra la fam, ens encoratja a "promoure iniciatives de gestió integral, com la reforestació amb especies locals", així com "l'aprofitament forestal i la gestió de l'aigua". I és que tots hem d'assumir un "compromís per canviar els nostres estils de vida, per fer-los més solidaris i sostenibles". Cal que tots ens comprometem, com ens demana Mans Unides, a desenrotllar "una educació que promoga una consciència ecològica, per sensibilitzar i formar les societats en estils de vida i de consum, més justos i sostenibles".
Mans Unides demana als governs que "s'impliquen en la crisi mediambiental, que impedeix la vida digna de les persones". A més, Mans Unides expressa la seua solidaritat "amb les persones i el pobles empobrits, que són els qui més pateixen les conseqüències del maltractament del planeta". Per això cal urgentment, "frenar el desastre mediambiental", per tal d'assegurar la nostra supervivència. I cal també, com ens diu Mans Unides, "renovar el compromís amb l'agricultura familiar, que és la que garanteix l'accés als aliments per a més de dos terços de la humanitat, des d'una perspectiva agroecològica".
Com ha dit la Sra. Clara Pardo, presidenta de Mans Unides, "volem fer d'altaveu del crit de la terra, ferida, i del crit de les persones vulnerables, empobrides, famolenques, perquè els dos crits sonen a l'uníson". Desgraciadament, com diu la Sra. Pardo, "l´`esser humà és l'únic ésser que destrueix a consciència la terra que li ha estat donada com a préstec".

Per això, per tal de salvar el planeta i ajudar les persones famolenques, cap de nosaltres no es pot desentendre de la crida que hui ens fa Mans Unides, per acabar amb l'escàndol de la pobresa i de la fam que pateixen tants i tants germans nostres.

divendres, 7 de febrer del 2020

'Des del meu balcó' (VILAWEB/ONTINYENT, 04/02/2020)

Fa uns dies vaig rebre el llibre de l’amic Eugeni S. Reig Des del meu balcó, una obra de 424 pàgines editada per la Regidoria de Política Lingüística de l’Ajuntament d’Alcoi.
Aquest llibre és una selecció d’articles, estudis i ressenyes escrites per Eugeni S. Reig, publicades als diaris El Punt, Ciudad de Alcoy, Levante-EMV, Las Provincias i Mediterraneo, a més de textos publicats a les revistes Llengua Nacional, El Tempir i Valencia al Habla, així com en publicacions electròniques com Núvol, La Veu, Pàgina 26.com i ARA Multimèdia i també a Llengua Nacional, Aula de les Lletres Valencianes i Caplletra.
Com diu el mateix Eugeni S. Reig en la introducció, aquesta obra ‘conté una selecció de 80 articles de premsa, 17 estudis i 8 ressenyes’. Al pròleg del llibre, Verònica Cantó, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens defineix Eugeni S. Reig com ‘l’home a qui agrada col·leccionar paraules’, una ‘afició’ que li ve de lluny, ja que ‘de ben jove va manifestar un gran interès pel valencià i va començar un aprenentatge autodidàctic de la mà de les obres de Carles Salvador, Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner’. I és que Eugeni S. Reig, com diu Verònica Cantó, ‘a més de ser una persona que estima, es preocupa i s’ocupa del valencià, és també una persona intel·lectualment inquieta i un treballador infatigable per salvar de l’oblit el nostre patrimoni lèxic’.
Escriptor prolix, Eugeni S. Reig és autor de diverses obres com Valencià en perill d’extinció (1999), Les nostres paraules (2008), El valencià de sempre (2015) i El borum i els gospins. El lèxic tradicional d’Alcoi en l’obra de Joan Valls i Jordà: una aproximació (2017). A més d’un gran escriptor, és l’impulsor, fundador i artífex, com ens recorda Verònica Cantó, de la llista Migjorn, un projecte ‘de difusió en internet que va nàixer amb la voluntat de ser un espai d’intercanvi d’informació lingüística sobre qüestions que afecten la llengua des de perspectives diferents’. Així mateix, Eugeni S. Reig ‘va propiciar la creació d’InfoMigjorn, un butlletí que arreplega notícies, entrevistes, articles, així com informació sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, generats sobre la llengua’.
Pel que fa als articles que conté el llibre, Eugeni S. Reig ens presenta temes tan interessants com els ‘castellanismes subtils’, ‘castellanismes de primera i de segona’, assimilacions vocàliques, els calcs del castellà que hem d’evitar, el lèxic i les festes d’Alcoi o la degeneració lingüística.
Quant als estudis que aplega aquesta obra, Eugeni S. Reig ens ofereix una llista de temes summament interessant com el Diccionari Normatiu Valencià i l’accentuació de les ‘e’ obertes en valencià, l’ús de ‘com a’ amb valor comparatiu, o la locució conjuntiva concessiva ‘mas que’.
La tercera part del llibre conté les ressenyes, entre les quals vull subratllar les següents: ‘Les Històries Casolanes de Jordi Valor i Serra’, ‘La catalanitat indiscutible de l’extrem sud valencià’ o la ressenya del Diccionari de fraseologia (segles XVII. XXI).
El llibre, que recomane llegir, acaba amb una extensa bibliografia i una ‘cibergrafia’, summament interessants.
Hòmens com Eugeni S. Reig, són els que ens fan creure amb optimisme en el futur i en la viabilitat de la nostra llengua, malgrat tots aquells que intenten destruir-la, o, si més no, deixar-la arraconada en un gueto.

També els acusaran de sedició? (02/02/2020)

Només per manifestar-se el 20 de setembre de 2017 davant el Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, els líders independentistes Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són a la presó des de fa més de dos anys. Acusats (i empresonats), perquè segons la ‘justícia’ de l’estat espanyol havien comès un delicte de sedició, continuen, encara, privats de llibertat. I això que Amnistia Internacional denuncià la vulneració dels drets dels dos Jordis. I és que quan un estat criminalitza la protesta i la dissidència, té un problema de falta de cultura democràtica.
Per altra part, molts dels qui van anar a votar el primer d’octubre de 2017 van rebre els colps de porra de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, per un fet tan ‘greu’ com ficar una papereta en una urna. Aquells que van ser colpejats per les forces i cossos de seguretat de l’estat, van patir els colps de porra d’uns agents que havien arribat a Catalunya -amb la intenció d’impedir el referèndum- animats per una consigna indecent, perversa i sinistra: ‘A por ellos’. Però van ser molts els catalans que van predir que la violència soferta pels qui vam votar el primer d’octubre, es podia repetir a altres bandes de l’estat espanyol, en alguna altra protesta, ni que siga pacífica (com ho va ser el 20-S i l’1-O), que no agrade el govern espanyol.
I així ha passat. El dimecres 29 de gener, a la ciutat extremenya de Don Benito, les forces i cossos de seguretat van apallissar els llauradors que es manifestaven (com ho van fer els catalans el 20-S) per protestar per la situació de marginació que viu el camp extremeny. La policia va carregar (com l’1-O a Catalunya) contra milers de llauradors que denunciaven, a Don Benito, la discriminació que viuen els treballadors del camp, que defensen tindre un treball i un futur digne. Dirigents i llauradors de COAG, UPA-UCE i Asaja-Càceres van rebre, a les portes de la Institución Ferial d’Extremadura, la mateixa ‘medicina’ que havien tastat molts catalans. El ministre espanyol Luís Planas i el president de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, que visitaven el recinte ferial, van veure com els llauradors eren apallissats, quan només demanaven solucions a la crisi que viu l’agricultura extremenya, amb preus de misèria.
No sé si els cinc mil llauradors concentrats a la porta del recinte firal seran acusats de sedició, ja que també formaven un tumult o una reunió tumultuària, com va qualificar la justícia espanyola la concentració del 20 de setembre de 2017, i que va ser la causa per la qual Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser acusats i empresonats pel delicte de sedició.
El més sorprenent de tot, és que el PP d’Extremadura ha demanat la dimissió de la delegada del govern espanyol en aquella autonomia ‘per ordenar càrregues policials’ contra els llauradors extremenys, quan a Catalunya el PP (i Ciutadans) va aplaudir l’actuació de la policia que va tractar els ciutadans que votàrem l’1-O a colp de porra. Però el més significatiu serà veure si els dirigents de les organitzacions agràries seran acusats per la justícia espanyola de sedició, ja que el paral·lelisme que hi ha entre aquests llauradors extremenys ‘revoltats’ i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart el 20-S és molt gran. L’única diferència, i això em fa pensar que als representants agraris extremenys no els acusaran de sedició, és que aquests no qüestionaven la unitat d’Espanya. Amb tot, l’aspecte ‘tumultuari’ era el mateix a Don Benito, el dimecres dia 29, que a Catalunya el 20-S i l’1-O.
Els qui es pensaven que els colps de porra, amb els quals els ‘Tercios de Flandes’ ens van obsequiar l’-O, s’acabarien a Catalunya, estaven ben equivocats. Per això els demòcrates de l’estat no haurien d’haver mirat cap a una altra banda, ni tampoc haurien d’haver callat, sinó que haurien d’haver denunciat la violència de les forces de seguretat, una violència que no s’acabava a Catalunya, com hem vist ara. Els colps de porra contra els qui vam votar l’1-O hauria d’haver fet que els ciutadans espanyols protestaren per aquella violència policíaca a Catalunya. Però no ho varen fer, sinó que es van inhibir del problema, com si algun dia no els haguera d’afectar a ells (com ara s’ha vist). Per això en aquests moments va molt bé de recordar el poema del pastor luterà i premi Nobel de la Pau, Martin Niemöller (1892-1984), un text atribuït indegudament a Bertolt Brecht, i que diu:
‘Primer van anar contra els jueus,
però jo em vaig quedar tranquil perquè jo no era jueu;
després van anar contra els comunistes,
però jo em vaig quedar tranquil perquè jo no n’era;
van anar contra els intel·lectuals,
i jo em vaig quedar tranquil perquè jo tampoc n’era;
després van anar contra els periodistes,
i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc n’era;
fins que un dia van anar contra mi,
però aleshores ja era massa tard’.
Primer vam ser els votants de l’1-O i ara ho han estat els llauradors d’Extremadura i els d’Andalusia. I demà? Callar no és la solució. I la pretesa ‘neutralitat’, políticament correcta, d’aquells que miren cap a una altra banda, no ajuda tampoc en res (sinó tot el contrari) a cercar un camí per a trobar solucions als problemes nacionals o socials que patim els ciutadans. Els catalans, els valencians i illencs, des de fa segles, i els de tot l’estat espanyol.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT