divendres, 26 de març de 2021

Un conclau per formar un nou govern de Catalunya (CASTELLÓ NOTÍCIES, 26/03/2021)

 Alguns països acostumen a formar un nou govern uns dies després de les eleccions. Altres països, pel contrari, eternitzen les negociacions fins que (esgotats els ciutadans) els negociadors aconsegueixen “fumata blanca”.

Tot i que escric aquest text abans del 26 de març (primera sessió del debat d’investidura), no crec que hui, aconseguida la unitat d’acció entre els partits que negocien el nou govern de Catalunya, tinguem “fumata blanca”. I pel que diuen els entesos, tampoc el diumenge següent (48 hores després de la primera sessió), tindrem un nou executiu, per la qual cosa necessitarem una pròrroga. I esperem que després de la pròrroga no hi hagen unes noves eleccions perquè seria imperdonable i ens mostraria la ineptitud i la irresponsabilitats dels dirigents dels partits que no han arribat a un acord per formar govern.


Potser aniria bé que els membres que negocien els acords de govern es tancaren en conclau. Aquesta paraula, del llatí “cum clave”, és la reunió dels cardenals aplegats per elegir el nou bisbe de Roma, que es tancaven, d’aquí el nom de conclau, per evitar intromissions del poder civil en les decisions que havien de prendre. Sembla ser que aquest tancament és vigent des del concili de Lió II, el 1274. I és que després de la mort del papa Climent IV, el 1268, els cardenals van estar en conclau gairebé tres anys sense que arribaren a elegir un nou papa. Degut a això, els habitants de la ciutat de Roma decidiren subministrar als cardenals electors, només pa i aigua. Amb aquesta dieta tan frugal, els cardenals es van posar ràpidament d’acord i van elegir un nou papa, Gregori X.

Segurament per l’experiència que visqué el papa Gregori X en el conclau que el va elegir, establí una sèrie de normes amb l’objectiu d’agilitzar l’elecció del nou papa. Així, a partir del tercer dia sense acord, als cardenals només se’ls donava un sol àpat al dia. I als cinc dies sense que hi haguera acord per elegir el papa, els cardenals només tenien pa i aigua a taula.


En l’actualitat tot això ha canviat, però és ben eloqüent que la “pressió” d’aquesta dieta forçava els cardenals a arribar a acords.

Els qui estan negociant el nou executiu de Catalunya també haurien de tancar-se en conclau (potser a pa i aigua?) per agilitzar la formació del govern, ja que portem més de cinc setmanes de la data de les eleccions sense cap acord.

¿Per què els pactes per formar govern no es poden assolir en dues o tres setmanes? ¿I per què altres vegades en només uns dies s’aconsegueix un acord de govern? El cas més paradoxal va ser durant l’estiu de 2019, quan el president Pedro Sánchez i el Sr. Pablo Iglesias no es van posar d’acord per formar govern. Però després de les eleccions del 10 de novembre d’aquell mateix any, en menys d’una setmana, el Sr. Sánchez i el Sr. Iglesias van pactar el que uns mesos abans no havien fet. ¿Com és possible que els Srs. Sánchez i Iglesias no arribaren a cap acord i s’hagueren de celebrar unes noves eleccions? ¿I com és possible que el que era impossible abans, després del 10 de novembre de 2019, en un tres i no res, fóra possible? El Sr. Sánchez va dir que amb el Sr. Iglesias al govern, ell (“y muchos españoles”) no dormiria tranquil. ¿I què va passar amb el seu descans nocturn, quan ràpidament es posà d’acord amb el qui no el deixava dormir?


Ja sé que formar govern requereix paciència, és a dir, temps i sentit comú, a més de deixar de banda l’ego, tan desmesurat dels polítics, els recels mutus, l’arrogància, les animadversions personals i la supèrbia. I per arribar a acords també es requereix generositat i diàleg sincer. Si bé és veritat que uns canelons no es fan en cinc minuts, tampoc no podem estar cuinant-los cinc setmanes, que és el que passa (com estem veient) amb les negociacions per arribar a formar un govern a Catalunya.

Per formar un govern sempre hi ha problemes i per això el papa demana (i això ho haurien de tindre ben present els negociadors que busquen formar un nou govern a Catalunya), que els problemes es resolguin per mitjà “del diàleg i la negociació”. (Religión Digital, 27 de setembre de 2020).


Crec que tot seria més fàcil si els polítics que volen tancar un pacte de govern, estigueren a pa i aigua i tingueren ben present el testament atribuït al rei Jaume I, quan demanava “estimar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts”. Segur que així s’arribarien a acords amb més facilitat.

Crec, a més, que mentre esperem la formació d’un nou govern a Catalunya, els ciutadans que esperem la “fumata blanca”, hauríem d’implorar la intercessió de la patrona d’Orpesa, la Mare de la Paciència.

dijous, 25 de març de 2021

El bisbe valencià Agustí Cortés (VILAWEB/ONTINYENT, 22/03/2021)

 

Nascut a València el 23 d’octubre de 1947, ordenat prevere el 1971 i Doctor en  Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, el bisbe Agustí Cortés és un home que parla amb la valentia dels profetes. L’actual bisbe de Sant Feliu de Llobregat, on és molt estimat tant pels preveres com per les religioses i els laics, ha estat entrevistat pel diari digital Catalunya Religió. Ha estat una entrevista interessant feta a un bisbe intel·ligent, bona persona i amb molt de sentit comú. I és que, abans que res, els bisbes haurien de ser, com el bisbe Agustí, persones assenyades i amb sentit comú, sensibles la realitat del bisbat i de la seua gent i amb el cap ben moblat.

L’entrevista que li feren al bisbe de Sant Feliu de Llobregat, la directora de Catalunya Religió, Laura Mor, i el periodista Jordi Llisterri, ens mostra el pensament i el seny del bisbe Agustí.

Ben arrelat a la terra i a la gent que serveix, el bisbe Agustí hi deia que, en aquest temps tan difícil que vivim, és important “crear consciència, obrir camins possibles d’esperança perquè la gent siga protagonista”. Alhora demanava que siguem capaços de “ser cristià per conversió”, la qual cosa exigeix construir “no una Església de batejats, sinó de batejats convertits veritablement a Jesucrist”.

En aquesta entrevista, el bisbe subratllava la importància que ha de tindre a l’Església “el sentit ecològic del cristià i l’ecologia integral”, en la línia de l’encíclica Laudato si del papa Francesc, per protegir el nostre planeta.

El bisbe Agustí també va recordar el paper important del papa Pau VI durant l’etapa final del franquisme, “col·laborant perquè s’implantara la democràcia a Espanya”.

Però la part més sucosa de l’entrevista ha estat quan, tot i l’immobilisme de molts bisbes espanyols durant l’etapa del cardenal Rouco al capdavant de la CEE, el bisbe Agustí ha afirmat que “l’Església es troba en un sa pluralisme d’opcions polítiques”. 

Malgrat que alguns bisbes (i fins i tot cardenals) van declarar que Espanya era “un bien moral”, desqualificant fins i tot l’independentisme, el bisbe Agustí reconeix “el sa pluralisme d’opcions polítiques”. I per això, amb valentia, el bisbe de Sant Feliu ha afirmat que “hi ha molts bons catalans que es troben contents amb l’estatut d’autonomia que tenim i altres molts bons catalans que no hi estan contents”. El bisbe Agustí ha anat encara més lluny quan ha afirmat que “qualsevol opció, siga a favor o en contra de la independència o de l’autonomia, serà legítima”, ja que “personalment pots pensar el que vulgues”. En aquest tema, vade retro per a molts bisbes espanyols que pràcticament defineixen com a dogma la unitat d’Espanya, el bisbe Agustí diu que “mentre una persona puga recitar el credo i sentir-se bon cristià, si un està pensant en la independència i l’altre no, el bisbe no pot dir qui està més en l’Evangeli”. I és que com deia el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, “ser independentista no és cap pecat”, ja que per a un cristià és tan legítim optar per la  independència com ser partidari de la unitat de l’estat. Per això el bisbe Agustí afirma que “jo tinc molt clara l’obligació moral d’estimar Catalunya. És un dret i un deure de qualsevol cristià estimar el teu país i treballar per ell”.

No és la primera vegada que el bisbe Agustí, que va ser Rector del Seminari de València i professor de la Facultat de Teologia de València, parla amb claredat, com quan va denunciar comportaments indignes. Així, amb el projecte de construir el complex Eurovegas a la diòcesi de Sant Feliu, i el bisbe denuncià el negoci degradant per a la persona humana, i assenyalà els “perjudicis que ocasionarà a l’ecologia del terreny on es pretén construir”. El bisbe Agustí denuncià també “els beneficis d’aquests negocis, dirigits a l’acumulació d’un capital que resta fora del lloc on s’ha treballat”. 

Amb aquesta entrevista, una vegada més, hem comprovat que el bisbe Agustí és un home assenyat, amb molt de sentit comú, i sensible a la realitat que hi ha a Catalunya. Un bisbe que pensa el que diu, que diu el que pensa i que fa el que ha pensat i ha dit.  

Crec que així haurien de ser tots els bisbes: hòmens de Déu i profetes de la veritat que, alhora que anuncien la Bona Nova del Regne, denuncien també la mentida i el frau. I és que com deia el bisbe màrtir Enrique Angelelli, el bisbe Agustí té “una oïda atenta a Déu i l’altra al poble”.

Sense ser (evidentment) un bisbe independentista, Agustí Cortés, a diferència d’altres bisbes, no condemna l’independentisme, ja que creu en la pluralitat d’opcions pel que fa al futur de Catalunya. Com deia Sant Agustí, “en allò que és fonamental, unitat, en el que és opinable, llibertat; i en tot, caritat”. I no crec que la unitat d’Espanya siga un dogma en què els cristians hàgem de creure i defensar, sinó que és una qüestió opinable, ja que tan lícit és ser independentista com unionista. I l’Església, o millor dit la jerarquia, ha de saber respectar, com fa el bisbe Agustí Cortés, la decisió dels ciutadans pel que fa al futur de Catalunya.   

Amb cor de pare (VILAWEB/ONTINYENT, 18/03/2021)

 Va ser el 8 de desembre passat quan el papa Francesc va signar aquesta Carta Apostòlica, on declarava un any dedicat a Sant Josep, que començà el 8 de desembre de 2020 i que es clausurarà el 8 de desembre de 2021.

Per això aquest 19 de març, solemnitat de Sant Josep, convé recordar el text on el papa fa una reflexió sobre diversos passatges de la vida amagada del sant, presentant-nos la figura i el testimoniatge d’aquest home bo i fidel, com aquell que Jesús estimà “amb cor de pare”.

Només dos dels quatre evangelistes (Sant Mateu i Sant Lluc) ens presenten d’una manera, molt discreta, la persona de Sant Josep. Però com diu el papa, aquests textos pel que fa a Sant Josep ens permeten “entendre quina manera de pare va ser i la missió que la Providència li va confiar”.

Com ens recorda el papa, els evangelis de Sant Mateu i de Sant Lluc ens donen unes pinzellades molt discretes de la vida de Sant Josep, descrivint-lo com un humil fuster (Mt 13:55), espòs de Maria (Mt 1:18; Lc 1:27) i home just (Mt 1:19), disposat a fer la voluntat de Déu (Lc 2:22,27,39). Va ser testimoni del naixement de Jesús (Lc 2:7), de l’adoració dels pastors (Lc 2:8-20) i dels Reis (Mt 2:1-12), esdevenint l’home que va tindre la valentia d’assumir la paternitat legal de Jesús (Mt 1:21). Al Temple de Jerusalem, juntament amb Maria, Josep va presentar Jesús al Senyor (Lc 2:22-35) i encara, amb Maria, va anar a buscar Jesús al Temple quan l’infant tenia dotze anys (Lc 2:41-50).

Diverses vegades als evangelis, Jesús és conegut (despectivament) com el fill del fuster, i per la importància de Sant Josep en la vida de Jesús, diversos papes han elogiat la figura del sant Patriarca, patró de l’Església catòlica. Per això, va ser el 8 de desembre de 1870 quan el papa Pius IX el va proclamar patró de l’Església catòlica; el papa Pius XII el proclamà patró dels treballadors, i el papa Joan Pau II, amb l’Exhortació Apostòlica Redemptoris custos, del 15 d’agost de 1989, va declarar Sant Josep Custodi o protector del Redemptor.

La Carta Apostòlica del papa Francesc, estructurada amb set capítols, ens presenta unes reflexions sobre la figura de Sant Josep, ara que fa cent cinquanta anys que va ser proclamat patró de l’Església catòlica.

El primer capítol d’aquest text està centrat en Sant Josep com a “Pare estimat”, ja que “la grandesa de Josep” rau en el fet de ser “l’espòs de Maria i el pare de Jesús”. Per això el papa ens recorda Pau VI quan, parlant de Sant Josep, deia que “la seua paternitat es manifestà en el fet de la seua vida”, que va ser “un servei al misteri de l’Encarnació”.

El segon capítol es titula “Pare en la tendresa”. I és que, com ens diu el papa, “Jesús va veure la tendresa de Déu en Josep”, com descobrim en el salm 102:13: “Com un pare s’apiada dels seus fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. I encara més, “per mitjà de l’angoixa de Josep, passa la voluntat de Déu, la seua història i el seu projecte”.

El tercer capítol porta el nom de “Pare en l’obediència”. Francesc ens recorda l’obediència de Sant Josep a fer la voluntat de Déu, quan, per mitjà de l’àngel, el Senyor li va fer saber que Maria havia concebut un fill: “Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia dit” (Mt 1:24). Josep També va ser obedient a Déu quan prengué Maria i l’Infant per fugir a Egipte, perquè Herodes volia matar Jesús.

El quart capítol el papa el titula “Pare en l’acolliment”, ja que Sant Josep acollí, sense condicions, Maria. Josep va confiar en les paraules de l’àngel i per això, a més d’acollir Maria i l’Infant, va ser “el protagonista valent i fort”. Per això el papa ens recorda que “l’acolliment de Jesús” per part de Sant Josep, “ens convida a acollir els altres sense exclusions, amb preferència pels més dèbils, perquè Déu escull el que és dèbil” (1C 1:27).

El cinquè dels capítols d’aquesta Carta Apostòlica el papa el titula “Pare en la valentia creativa”. Ens hi recorda que Sant Josep va ser l’home per mitjà del qual Déu es va ocupar dels inicis de la història de la salvació, ja que “va ser l’autèntic miracle amb el qual Déu salvà l’Infant i sa mare”.

El sisè és el que tracta del “Pare treballador”, per l’ofici de fuster de Sant Josep, “que treballà honestament i d’ell, Jesús aprengué el valor, la dignitat i l’alegria del que significa menjar el pa que és fruit del treball propi”.

Finalment, en el setè i últim capítol, “l’ombra del Pare”, Francesc evoca la vida novel·lada sobre el sant, escrita per l’escriptor polonès Jan Dobracynski. I és que “per a Jesús, Josep va ser l’ombra del Pare celestial a la terra”.

Aquesta Carta Apostòlica acaba amb una pregària que el papa adreça a Sant Josep, per a “implorar la gràcia de les gràcies: la nostra conversió”.

Com ha dit el teòleg Leonardo Boff, autor d’un bonic llibre sobre Sant Josep, “el poble sempre ha tingut una gran devoció” a aquest patriarca i home just. Boff ens recorda que Sant Josep és l’home que “no deixà cap paraula” als Evangelis. De fet, cap dels dos evangelistes que el mencionen en els seus textos no recull cap intervenció oral de Sant Josep, ja que el sant Patriarca va tindre “només somnis”, en els quals descobrí la voluntat de Déu. Com diu Boff, Sant Josep “no va dir cap paraula, perquè qui parla és el Fill”. Segons aquest teòleg brasiler, “el que caracteritza Sant Josep és que va ser un treballador” i per això “és el representant dels humils, un pare amable, tendre, obedient, acollidor i anònim”, al qual venerem d’una manera particular en aquest any dedicat a ell i encara més hui, 19 de març, d’una manera especial.

No pensar, no debatre, no votar (VILAWEB/ONTINYENT, 14/03/2021)

 

Això és el que pretén l’estat (govern i judicatura) pel que fa a l’activitat parlamentària dels diputats del Parlament de Catalunya. I és que una vegada i una altra, la Fiscalia espanyola actua sobre les decisions que prenen els diputats catalans. Només cal recordar que la presidenta Carme Forcadell va ser condemnada a presó per un ‘delicte’ tan abjecte com permetre un debat parlamentari.

Ara de nou, la Fiscalia ha posat una querella contra qui ha estat fins ara president del parlament, Roger Torrent, i part de la mesa, per una resolució sobre la monarquia. Quan un parlament no pot debatre i votar, deixa de ser un parlament i n’hauríem de dir un “Callament”, ja que s’hi nega als diputats el dret de parlar i se’ls obliga a callar.

És el que veiem també amb la mesa del Congrés espanyol, que ha censurat, una vegada i una altra les iniciatives sobre la regularització de fons del rei emèrit Juan Carlos. PSOE, PP i Vox s’acullen a la protecció de dades per evitar la compareixença de la directora de l’Agència Tributària. I és que al Congrés de Diputats tampoc no es pot parlar de les activitats del rei emèrit. Per això la mesa del Congrés ha rebutjat diverses iniciatives presentades pels partits que volen parlar (en un parlament) sobre el rei Juan Carlos.

I pel que fa a les comissions d’investigacions sobre el rei emèrit, ha passat el mateix. És el que passarà amb la petició conjunta (que anirà a la paperera) que ERC, JUNTSxCat, PDECat, CUP, PNB, BILDU, BNG, Más País i Compromís han registrat per a crear-ne una.

Quan en un parlament no es pot parlar ni votar, quin sentit té tindre una cambra per a decidir o debatre?

La Fiscalia, tan zelosa a prohibir els drets dels diputats a parlar sobre el que consideren oportú, no n’és gens pel que fa al xat dels militars retirats que demanaven afusellar 26 milions d’espanyols, que ells qualificaven d’una manera “curiosa”. I és que la Fiscalia no ha considerat delicte d’odi el xat dels militars. Però sí que són delictes d’odi les cançons de Pablo Hasél. I mentrestant, el president Pedro Sánchez (“¿de quien depende la Fiscalía?”) mira cap a una banda. I després diuen que tots els espanyols són iguals davant la llei.

Per això als diputats del parlament de Catalunya se’ls prohibeix de pensar, parlar i votar. Només poden debatre i votar el que estiga d’acord amb el que volen PSOE, PP, Ciutadans i Vox.

Per altra part, i a petició de la Fiscalia, ja s’ha revocat el tercer grau als set presos polítics catalans que el dimarts 9 van entrar a la presó de Lledoners. I és que com que l’estat espanyol no pot guanyar l’independentisme a les urnes, tanquen a la presó els líders sobiranistes. Cal recordar que als presos independentistes se’ls ha fet entrar a la presó perquè no s’han penedit pel que van fer. I els Srs. Barrionuevo i Vera, condemnats a deu anys de presó per segrest i tortures (i que en van eixir en tres mesos), es van penedir dels crims pels quals se’ls condemnà?

I mentrestant, el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón ha ordenat que es pose en llibertat el comissari Villarejo perquè la Fiscalia ha retirat la petició de presó.

L’estat espanyol, i d’una manera especial la Fiscalia, vol que el Parlament de Catalunya no siga sobirà sinó un parlamentet bonsai, retallat i estèril, on els diputats no puguen pensar, parlar ni votar res que puga molestar l’estat.

Si el que passa al Parlament de Catalunya, amb la permanent censura de l’estat, passara a Rússia, la Unió Europea no ho permetria.

No hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents (VILAWEB/ONTINYENT, 13/03/2021)

 

Aquesta actitud de respecte per les diferents cultures és la que tingué el P. Joan Bottasso, un missioner salesià que va viure durant més de seixanta anys a l’Equador. El P. Bottasso es va morir el dia de Nadal de l’any 2019, i durant tota la vida va treballar per una Església amb rostre amazònic i indígena.

El P. Joan va entendre l’Església des dels pobles indígenes amb els quals va conviure, sempre amb ganes d’aprendre d’ells per a descobrir la presència de Déu enmig d’aquells pobles.

Nascut a Itàlia, el P. Bottasso va dedicar la vida a la inculturació de l’Evangeli entre els pobles indígenes. No va ser un colonitzador, sinó un pastor que es va encarnar en el poble que l’havia acollit, cosa que encara no saben fer els bisbes del País Valencià, ni tampoc la majoria dels preveres que, tot i ser valencians, es comporten com a colonitzadors imposant la llengua castellana i menyspreant el valencià al nostre propi país. Segurament el nostre clergat hauria d’aprendre del bisbe valencià Santiago de Wit Guzmán, actual nunci del papa a l’Àfrica Central i el Txad, qui fa uns mesos deia: ‘Coneixent la realitat pots servir millor’.

El P. Bottasso va defensar el medi ambient i la conservació del territori i va valorar com cal la cultura dels pobles. Era antropòleg i coneixia bé les cultures dels indígenes, va defensar sempre que els pastors de l’Església havien de conèixer la llengua dels cristians que servien en el seu ministeri presbiteral. Deia que ‘no hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents’, i per això, també a l’Església, totes les cultures ‘tenen molt a aprendre i a ensenyar’. El P. Bottasso treballà per una Església que estiguera sol·lícitament  al costat dels ferits i dels exclosos, sempre disposada a servir més que no a jutjar.

Fa uns mesos, un informe del Consell d’Europa mostrava la preocupació per la situació del valencià, ja que l’estat espanyol continua vulnerant els drets lingüístics dels valencianoparlants. A l’Administració i a la Justícia, el valencià, com el gallec i el basc, es troba en una situació de desprotecció davant el castellà, que continua com a llengua imposada. Si això passa a l’Administració i a la Justícia, la situació del valencià a l’Església és alarmant, ja que els nostres pastors continuen imposant el castellà i menyspreant i excloent la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval Girbés a les esglésies valencianes.

Els pastors de l’Església Valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, que per a ells és la castellana (i que ells privilegien i protegeixen), i una inferior, la valenciana, que menyspreen i marginen per complet.

Els nostres pastors encara no han fet realitat les conclusions del Vaticà II sobre la Litúrgia, ja que la Sacrosanctum Concilium demanava la introducció de les llengües vernacles a l’Església. Encara que siga sorprenent, malgrat l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, els nostres bisbes i preveres creuen que la llengua dels cristians valencians és el castellà i per això exclouen de la vida de l’Església el valencià.

Als nostres bisbes els aniria bé de seguir l’exemple del P. Joan Bottasso, que a l’Equador va saber aprendre (i fer valdre) les llengües indígenes per no comportar-se com un colonitzador, sinó com un pastor amb l’olor de les seues ovelles. Com un pastor que dóna valor a les llengües dels cristians d’aquell poble. Com hauria de ser normal. Per això el P. Bottasso, com un autèntic pastor que estimà el seu poble, va aprendre la llengua dels qui servia i no va ni ignorar ni menysprear la llengua del poble que servi, com fa el clergat valencià.

Un altre cas que hauria de fer reflexionar els nostres bisbes, és el de la religiosa Josefina Roca (qui es va morir l’any passat), fundadora d’una comunitat vedruna al Congo. Abans d’anar a aquell país aprengué francès, però no li va servir de res, ja que en arribar-hi va descobrir la realitat indígena -com em contava la religiosa Maria Trullols-, i les llengües de cada zona i no la llengua del país colonitzador. Però desgraciadament els bisbes i els preveres valencians continuen menyspreant i anul·lant la nostra llengua, que sempre queda a les portes del temple. A diferència del que passa als països de missió (o a qualsevol altre país civilitzat), on l’Església assumeix, dóna valor, respecta i utilitza la llengua dels cristians.

Cal tindre en compte que la diòcesi de València ha creat diverses parròquies personals perquè els xinesos, els filipins, els polonesos o els africans, puguen celebrar la fe en les seues llengües. Però els bisbes valencians i la majoria dels preveres del País Valencià no tenen cap sensibilitat per la llengua dels cristians valencians, que continuen prohibint al si de les parròquies valencianes.

Els bisbes i els preveres valencians haurien d’imitar els pastors de l’Irac que, en la recent visita del papa Francesc a Mossul i a altres ciutats iraquianes, han utilitzat l’àrab en els seus discursos i en les celebracions litúrgiques. Com utilitzaren també l’àrab els cristians que celebraren l’Eucaristia a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats l’abril de 2018, com recollia la web de l’Arzobispado de Valencia, el 24 d’abril de 2018, amb el vídeo on es pot veure un fragment de la missa en àrab.

A veure quan els capellans i els bisbes valencians fan per al valencià el que es fa amb l’àrab, el polonès, el xinès, l’italià i amb altres idiomes, ja que els ciutadans que viuen a València i parlen aquestes llengües, sí que poden celebrar l’Eucaristia en les seues llegües maternes.

Guillem Rovirosa, profeta del món obrer (VILAWEB/ONTINYENT, 09/03/2021)

 Aquest 2021, en el 75è aniversari de la fundació de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC), convé rescatar de l’oblit un home admirable que va ser alhora un cristià i un obrer de cap a peus: Guillem Rovirosa, primer militant i promotor de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica, i que com ha dit Paco Guzmán, president diocesà de la GOAC de Màlaga, va ser ‘per a l’Església un autèntic miracle’.

L’any 1966, Victorio Oliver, que amb el temps seria bisbe auxiliar del cardenal Tarancon a Madrid (i posteriorment bisbe d’Oriola-Alacant), escrivia: ‘Guillem Rovirosa tenia durícies a les mans i fe vigorosa al cor. Va unir fermament l’enclusa, el taller i el seu dolor, la tela teixida d’injustícia i de desigualtats, amb una fonda vivència mística que s’alimentava de pregària i de silenci, de coratge i d’amor a l’Església’. I continuava: ‘Al món del treball i al projecte del Regne de Déu, els va fer bé aquella unió de Rovirosa’.
Guillem Rovirosa va nàixer a Vilanova i la Geltrú el 1897. Va heretar de sa mare la capacitat de sacrifici i de son pare un amor radical per la veritat, dos trets que li marcaren profundament la vida. En la seua joventut va abandonar la fe, que retrobà anys més tard a París, el 1932, amb motiu d’una trobada amb el cardenal Verdier. Per a Rovirosa, el descobriment de Crist va significar el lliurament radical a favor de l’apostolat de la classe obrera. Durant la guerra, els sindicats el van elegir president del Consell Obrer, cosa que li va ocasionar la presó l’any 1939.

Pius XII havia parlat de l’apostasia de la classe obrera per l’escàndol d’aquells que es consideraven ‘bons’. Per això mateix, Rovirosa es va consagrar a renovar el món obrer, malgrat les incomprensions i les difamacions que hagué de patir. Així, el 1946, emparat per l’Església i preocupat per la situació que vivia el món del treball, Guillem Rovirosa creà la GOAC.

Va ser el maig de 1946, quan la Junta de Metropolitans d’Espanya va acordar la fundació de la GOAC com a moviment especialitzat per als obrers dins de l’Acció Catòlica. Així, el Consell Nacional dels hòmens d’Acció Catòlica es va adreçar al Consell Diocesà de Madrid i encarregà a Guillem Rovirosa d’organitzar i posar-lo en marxa. D’aquesta manera, la crida que rebé Rovirosa per a engegar un moviment cristià especialitzat, confirmà i encarrilà la seua vocació d’apòstol dels obrers. Conscient que havia arribat el moment del seu lliurament a aquesta causa, Rovirosa deixà el seu lloc de treball per a dedicar-se totalment a la missió que se li encomanava de donar-se del tot al món obrer. Això va significar per a ell compartir la seua vida, forjant-se una autèntica mentalitat obrera i convertint-se en un obrer més. I com a tal sentia, vivia i actuava. Si ell no s’haguera donat radicalment a la causa obrera, no l’hauria seguit cap home que formara part dels ambients treballadors.

El gran desig de justícia que tenia Rovirosa el va portar a descobrir i a encarnar la unió amb Déu, des de l’espiritualitat de l’encarnació. Rovirosa va saber descobrir Crist, no pel seu pes tradicional i cultural, sinó per una experiència, per un trobament personal amb Ell.

Així, el setembre de 1946 es va reunir la Primera Setmana Nacional de la GOAC, que arribà a aplegar més de 300 obrers. I el primer de desembre del mateix any, Rovirosa va aconseguir traure el setmanari obrer ¡Tú!, que arribà a editar 43.000 exemplars, en uns anys on la premsa estava fortament controlada pel règim.

Guillem Rovirosa, que distingia entre qui ‘fa’ de capellà i qui ‘és’ capellà, estava convençut que els militants cristians necessitaven ‘sacerdots amb vocació apostòlica obrera’. Per això es queixava que ‘els nombrosos sacerdots amb vocació obrera que van eixint dels seminaris, són destinats a tasques que no tenen relació amb la promoció humana i cristiana dels treballadors’.

Rovirosa va saber fer-se humil amb els més menuts, però no es va deixar xafar mai pels poderosos. Amb una vida de pobresa, humilitat i sacrifici, Guillem Rovirosa estava content de no tindre res. Deia: ‘Qui vol seguir el Crist, és més feliç quan s’allibera de totes les necessitats’. I és que la GOAC està formada per hòmens i dones d’Església, que creuen que ‘aquesta Església, amb les seues llums i ombres, és l’Església de Jesucrist’. La GOAC són hòmens i dones treballadors ‘que tenim una experiència i una aventura’.

L’espiritualitat de l’encarnació va portar Rovirosa a un amor a l’Església sense condicions. La seua entrega radical pels pobres i la seua lluita contra la pobresa s’arrelava en la justícia. Membre de l’Institut Social Obrer del cardenal Herrera, Rovirosa somiava amb la responsabilitat apostòlica dels laics com a mitjà per a evangelitzar la classe obrera. Rovirosa va inaugurar una nova espiritualitat laical, amb un fort compromís social i polític, cosa inèdita en la història del cristianisme a l’Estat espanyol.

Incomprès i perseguit per alguns dels seus, el 1957 va ser injustament expulsat de la Comissió Nacional de la GOAC per la jerarquia, malgrat la seua total disponibilitat i el seu treball apostòlic. Així i tot, Rovirosa va entendre i va viure l’opció pels pobres des de la seua fe en Crist. Rovirosa estava segur que l’apostolat dels laics transformaria el món, per això era extremadament exigent amb ell mateix, però molt comprensiu amb els qui l’envoltaven. Influenciat per Von Balthasar, Congar, Guitton i Cardijn, unia la seua fidelitat a Crist amb la fidelitat a la classe obrera. I és que Rovirosa no era un teòric, sinó que l’anomenat ‘l’home del carrer’ sabia copsar la realitat de la gent treballadora.

Després de ser apartat de la GOAC, Guillem Rovirosa passà llargues temporades al monestir de Montserrat submergit en la reflexió, la pregària i l’acció de gràcies al Déu que l’havia cridat i enviat a evangelitzar el món obrer. Rovirosa va trobar sempre en el monestir de Montserrat una llar i un espai de pregària i d’amistat amb els monjos. El P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat, escrigué: ‘De Rovirosa podem dir que fou un expert en caritat; no en aquella caritat de 10 cèntims, sinó en la caritat infinita de Déu, que inunda els nostres cors per l’Esperit Sant’. I deia encara el P. Miquel: ‘Rovirosa és més que un hoste. És de casa. Tots el coneixem i l’estimem. I ell ens estima entranyablement’.

Quan el 27 de febrer de 1964 es va morir, el P. Abat Cassià escrigué: ‘Rovirosa és l’home més espiritual que ha passat aquests últims anys per Montserrat. Per a mi, sempre serà un dels homes que més m’han ajudat a trobar Crist en els germans’.

diumenge, 7 de març de 2021

Sermon/Homilia Abbey of Montserrat, 3rd Sunday of Lent (4 March 2018) - ...

El cardenal Vidal i Barraquer /VILAWEB/ONTINYENT, 06/03/2021)

 El 7 de març de 1921, ara fa cent anys, el papa Benet XV va ‘crear’ (una expressió ben curiosa) cardenal l’arquebisbe Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, un home intuïtiu i d’una gran bondat, i un dels bisbes més brillants de l’Església en la primera meitat del segle XX.

Per la seua actitud dialogant i a favor de la pau i del diàleg, Vidal i Barraquer es va convertir en una víctima més del règim franquista, ja que l’arquebisbe de Tarragona, des de l’exili, no va voler firmar la Carta Col·lectiva dels bisbes espanyols en suport de Franco.

Vidal i Barraquer, nascut Cambrils el 1868, va fer els primers estudis amb els jesuïtes de Manresa (1883-1886) i estudià Dret a la Universitat de Barcelona. Començà els estudis eclesiàstics al Seminari de Barcelona i els va acabar a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Va ser ordenat prevere el 1899 a Tarragona i després es va doctorar en Dret Civil. Va ser canonge, arxipreste, vicari capitular i vicari general de la diòcesi de Tarragona. El 10 de novembre de 1913 va ser preconitzat bisbe administrador apostòlic de Solsona i va ser consagrat bisbe a Tarragona el 26 d’abril de 1914. Va prendre possessió de Solsona el 23 de maig de 1914, quan va ser elegir senador pels bisbes de la Tarraconense.

Com recull mossèn Ramon Corts en la seua magnífica i documentada obra La Qüestió catalana en l’arxiu secret vaticà, la qüestió del catalanisme ‘va unida tothora a la personalitat de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer’, fins ‘a l’extrem de fer perillar la seua candidatura a Tarragona’. El catalanisme de Vidal i Barraquer, com afirma el Dr. Corts i Blay, era un ‘catalanisme religiós’, que el portava a defensar ‘la llengua materna en la pastoral com un dret dels fidels a ser evangelitzats en llur llengua’. Per això el nunci Ragonesi, que volia contenir el catalanisme, ‘a fi de preservar la “unidad nacional de España”, arribà a afirmar que Vidal i Barraquer era “anticatalanista”’.

Vidal i Barraquer va ser preconitzar arquebisbe de Tarragona el 7 de maig de 1919, i entrà a la catedral primada el 21 de desembre d’aquell mateix any. Com diu mossèn Corts, ‘la presa de possessió fou apoteòsica’. Però d’un acte tan magnífic, davallaren noves denúncies de catalanisme damunt Vidal i Barraquer. El motiu, com diu el Dr. Corts en l’obra mencionada, ‘fou que el nou arquebisbe pronuncià uns mots “en la nostra llengua catalana” al poble reunit a la catedral, després d’haver emprat la llatina per dirigir-se al capítol i la castellana, a les autoritats’. Per això, ‘a la Nunciatura Apostòlica arribaren denúncies sobre el discurs del nou arquebisbe pronunciat en català’. L’arquebisbe de Tarragona explicà al nunci per què havia parlat en català. Com diu mossèn Corts, ‘és com si l’arquebisbe Vidal i Barraquer volgués dir al nunci: el catalanisme és ja, de fet, una sensibilitat molt extensa i l’Església no pot ignorar aquesta realitat; les actituds contràries no faran més que allunyar-la de la societat i dels seus governants’. Com recull mossèn Corts, les paraules de Vidal i Barraquer en la seua presa de possessió, per les quals va ser acusat de catalanista, les trobem en la crònica feta pel doctor Boada: ‘Empezó diciendo (Vidal i Barraquer) que estaba completamente identificado con el pueblo; que hablaba como él, que sentía lo mismo que él, que su corazón latía al compás de los corazones de todos los del pueblo’.

Vidal i Barraquer va ser creat cardenal en el consistori  del 7 de març de 1921, fa cent anys, amb el títol de Santa Sabina.

El cardenal Vidal i Barraquer va defensar la llibertat de l’Església durant la dictadura de Primo de Rivera i el català com a llengua de predicació i de la catequesi.

Malgrat els intents de la Dictadura per traslladar fora de Catalunya Vidal i Barraquer, l’arquebisbe de Tarragona no acceptà ser promogut a bisbe de Cadis, Toledo i Saragossa. Tampoc no volgué ser destinat a Roma com a cardenal de Cúria, ja que no volia deixar Catalunya.

En proclamar-se la República, Vidal i Barraquer exhortà els catòlics a acceptar el nou règim, a crear un clima de concòrdia i a abstenir-se de qualsevol mena de violència. Els bisbes espanyols més dialogants, entre ells Vidal i Barraquer, intentaren, per mitjà del nunci Tedeschini, que fóra possible una pacífica convivència amb el govern republicà. Altres bisbes, al contrari, estaven més en una línia d’hostilitat i de confrontació amb la República.

En l’interessant treball de mossèn Casimir Martí Magisterio colegial del episcopado español sobre las relaciones Iglesia-Comunidad política en España a partir de 1931, podem veure d’una manera molt clara la línia de conciliació del cardenal Vidal i Barraquer amb el govern de la República, sobretot pel que fa a la declaració col·lectiva del 20 de desembre de 1931.

Aquest text, però, va ser precedit per dos documents del magisteri episcopal, com recull mossèn Casimir Martí en el seu treball.

El primer d’aquests documents és de 3 de juny de 1931. El text presentat pel cardenal Pedro Segura en la reunió de Metropolitans, celebrada el 9 de maig, va ser retocat i esmenat pels participants en la reunió. Així, aprovat aquest document, els Metropolitans evitaren haver de fer seua la pastoral que havia publicat el cardenal Segura amb data d’1 de maig, ‘tan mal rebuda i interpretada pel Govern’, com afirmava el cardenal Vidal i Barraquer. Com diu mossèn Casimir Martí, ‘aquesta primera reacció col·legial de l’episcopat espanyol, conté una crida a la unitat dels catòlics, siga quin siga el partit al qual pertanyen’.

El segon document col·lectiu episcopal a què es refereix mossèn Casimir Martí aparegué el 25 de juliol de 1931. Va ser un text que també preparà el cardenal Pedro Segura, ja a l’exili, on es feia una reflexió sobre l’avantprojecte de Constitució de la República i es denunciava el que tenia de contrari a la doctrina de l’Església. El cardenal Segura, per carta, demanava a tots els prelats que haurien de subscriure el document que, en cas de no rebre resposta telegràfica negativa, ell interpretaria que es produïa la conformitat amb el seu text.

Sobre el document del cardenal Segura, el nunci Tedeschini es referia per carta a Vidal i Barraquer, al ‘deplorable efecte de desprestigi en què l’Església havia caigut amb l’equivocat document anomenat, per veritable ironia, col·lectiu, mentre tot el món sap que és obra d’un de sol’.

Tedeschini lloava, en canvi, el text que els bisbes de Catalunya havien adreçat a les corts espanyoles el 19 d’agost, en el qual s’evitava qualsevol al·lusió i crítica als articles de l’avantprojecte de constitució i s’adoptava un to moderat.

Vidal i Barraquer escrivia al nunci Tedeschini (15 de juny de 1931): ‘malgrat les nostres protestes i disconformitats amb diversos actes del Govern, per ara, amb aquest conservem harmonia i afectes recíprocs’. I és que Vidal i Barraquer, referint-se al document del 25 de juliol, havia escrit: ‘Trobe a faltar el bàlsam de suavitat i mansuetud’.

La política conciliadora del cardenal Vidal i Barraquer, com recull mossèn Casimir Martí en la seua extraordinària obra, es contraposava a ‘una excessiva confiança en els procediments clamorosos i d’obstrucció radical’, que s’obriren ‘en alguns elements catòlics i religiosos’, com expressava Vidal i Barraquer en una carta adreçada als altres Metropolitans, el 15 de setembre de 1931.

Per això la declaració col·lectiva del 20 de desembre de 1931 recull l’actitud serena i digna de l’episcopat davant el biaix que, en matèria religiosa i eclesiàstica, prengueren els acords de les corts espanyoles en el debat sobre la constitució. Així, els bisbes deien que ‘els catòlics acataran el poder civil en la forma que de fet existeixi i, dins la legalitat constituïda, practicaran tots els drets i deures del bon ciutadà’.

Refugiat al monestir de Poblet, els primers dies de l’aixecament feixista, el govern de la Generalitat de Catalunya facilità que el cardenal Vidal i Barraquer poguera embarcar-se per a eixir de Catalunya i traslladar-se a Itàlia, on s’establí a la cartoixa de Farneta. Posteriorment, quan els alemanys envaïren Itàlia, a Suïssa.

Pel que fa a la Carta Col·lectiva, de l’1 de juliol de 1937, escrita pel cardenal Isidre Gomà, on l’episcopat espanyol recolzava l’aixecament militar de Franco, Vidal i Barraquer no la va signar, ja que defensava que els bisbes no podien prendre partit a favor del règim franquista. Com diu mossèn Casimir Martí, els objectius del document de l’1 de juliol de 1937 estan en continuïtat amb les gestions portades a terme pel cardenal Gomà el desembre de 1936 per tal d’aconseguir la conciliació de la Santa Seu amb el Movimiento Nacional. Com afirma mossèn Martí, prendre posició de part litigant era precisament el que el cardenal Vidal i Barraquer volia evitar. L’arquebisbe de Tarragona persistí en la idea que els bisbes haurien hagut de romandre fidels als compromisos contrets amb el règim republicà, sense deixar-se influir per suggeriments de persones estranyes a la jerarquia en matèries que només havien de decidir els bisbes. D’aquesta manera, com diu mossèn Martí, l’episcopat s’hauria d’haver col·locat en una posició d’independència i que hauria pogut habilitar l’Església per a exercir una missió de pau enmig del poble espanyol. Per això el cardenal Vidal i Barraquer no va firmar la Carta Col·lectiva, i a causa de la seua postura el franquisme l’acusà de separatista, maçó i enemic d’Espanya.

Tot i que Franco pressionà el Vaticà perquè Vidal i Barraquer renunciara a la seu de Tarragona, el cardenal de la pau no ho va fer, ni tampoc la Santa Seu demanà al cardenal Vidal i Barraquer que deixara l’arquebisbat. A més, en vida del cardenal, la Santa Seu no va nomenar un nou arquebisbe per a Tarragona.

El cardenal Vidal i Barraquer va morir a l’exili, a Friburg, el 1943 (ja que el franquisme no va permetre que poguera tornar a Tarragona), i el 1978 les seues despulles tornaren a Catalunya per ser trasllades a la catedral primada de Tarragona.

Pocs contenidors cremats? (VILAWEB/ONTINYENT, 03/03/2021)

 Vaig haver de llegir dues vegades (perquè no acabava de creure’m què llegia), l’article ‘Pocs contenidors cremats’, de la Sra. Carlota Riera, degana de la facultat de Ciències de la Salut de Manresa.

La Sra. Riera elogiava els joves violents que en les manifestacions de protesta a Barcelona per l’empresonament del raper Pablo Hasél ‘necessiten expressar la ràbia i indignació’ per mitjà de la violència. I per això coincidia amb els jóvens violents que s’havien adonat de la inutilitat del pacifisme amb la pancarta que portaven: ‘Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res’.No puc creure’m que la Sra. Riera puga justificar els aldarulls provocats per una minoria de jóvens que van destrossar aparadors, van cremar contenidors i van robar a les botigues. I per això la Sra. Riera deia al seu article que pagaria ‘gustosament els bancs i contenidors cremats que calga’. Amb aquest argument, també haurà de pagar (de fet ho pagarem tots) les destrosses a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Vic o el furgó cremat amb un guàrdia urbà a dins. No entendria que la Sra. Riera poguera justificar l’assalt a aquesta comissaria o al Capitoli, el gener passat, o la crema, a Barcelona, d’un furgó de la Guàrdia Urbana. Ni que, igual que amb els contenidors cremats, crega que hi va haver poca violència a la caserna de Vic. Crec que no ha d’anar ningú a la presó per la lletra d’unes cançons. I també sé de la desesperació de molts jóvens que no veuen un futur millor. Però no crec que la ràbia i la indignació (d’una minoria dels manifestants) s’hagen de transformar en violència, ni en atacs indiscriminats a comerços o a la comissaria de Vic, ja que el malestar social no justifica ‘els actes violents que hem viscut’, com deia molt encertadament el Sr. Jordi Molet en un altre articleJo també valore, com deia la Sra. Riera, els jóvens ‘que no es conformen, no callen, no acaten’. Però els que ho fan sense violència. Com han estat sempre no violentes les nombroses manifestacions del procés, cada Onze de Setembre. Amb civisme i respecte. Com han demanat sempre els presos polítics. Perquè el legítim exercici de la protesta sempre s’ha d’exercir pacíficament i amb civisme. No crec que a la Sra. Riera li haguera agradat que els jóvens, en compte de cremar contenidors, trencar vidres i robar a les botigues, hagueren cremat les taules i les cadires de la facultat de Ciències de la Salut i hagueren trencat els vidres de les seues aules. O que li hagueren cremat el seu cotxe o la seua moto. O que hagueren trencat els vidres de la casa dels seus pares i hagueren furtat el que hi havia a dins.

Em va agradar l’article de Rosa Conca ‘Contenidors i patriarcat’, quan deia que ‘em fan pena que els qui els cremen’ els contenidors ‘no sàpiguen gestionar eixa energia meravellosa que et proporciona la ràbia’.

Crec, com ho creuen molts jóvens, que hi ha formes més belles, creatives i generoses de clamar i de lluitar per la llibertat. Perquè l’odi només genera desolació, mentre que la força de l’amor és el que transforma el món. No les pedres ni els contenidors cremats.

Gandhi deia que ‘la violència és la por als ideals dels altres’. I Martin Luther King que ‘la violència crea més problemes socials que no en resol’.

A aquests jóvens plens de ràbia els diria que tinguen ben present la regla d’or de l’Evangeli: ‘Tot allò que voleu que els altres vos facen a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells’ (Mt 7:12). I que recorden també, com deia Gandhi, que ‘no hi ha un camí per a la pau’, perquè només ‘la pau és el camí’. I això ho haurien d’entendre els qui cremen contenidors, trenquen vidres i saquegen botigues. I també els qui, des de la intolerància, utilitzen (impunement) la violència al País Valencià, cada Nou d’Octubre (com Vicente Estruch), per a agredir els participants a la manifestació convocada cada any per ACPV davant la passivitat de la policia. O els qui van posar la bomba a casa de Joan Fuster, els qui en van enviar (com un regal de Nadal) al professor Sanchis Guarner, els qui van matar a Alacant Miquel Grau i a Montanejos Guillem Agulló, o els qui atacaven i cremaven la llibreria 3i4 de València i altres llibreries.

He trobat molt encertades les paraules del cardenal Omella, arquebisbe de Barcelona, quan ha dit que ‘la lluita contra les desigualtats s’ha d’abordar sense protestes violentes’. També va afirmar això mateix el primer d’octubre de 2017, quan la policia espanyola atonyinà els qui, pacíficament, vam votar en el referèndum. Per això el cardenal Omella deia aquell dia que ‘la situació de violència que s’ha viscut hui a Catalunya és deplorable’.

Cal que tots recordem que és millor d’utilitzar la força de la raó, que no la raó de la força. Per això caldria que qui utilitza la violència sàpiga que és la pluja que fa florir les flors, no els trons. I és que, com diu un proverbi, fa més soroll un arbre que cau que no la remor d’un bosc que creix. Però evidentment és més important el bosc que creix que no l’arbre caigut.

Tot i que aquests jóvens ignoren l’Església i el missatge de l’Evangeli, cal dir-los ben alt el que proclamava Jesús: ‘Feliços els qui posen pau, perquè seran anomenats fills de Déu’ (Mt 5:9).

dilluns, 1 de març de 2021

Turistes sí; valencians, no (CASTELLÓ NOTÍCIES, 91/93/29)

 Aquesta sembla ser (segons el Sr. Toni Mayor, president de l’Associació Empresarial Hotelera de Benidorm – Costa Blanca), l’opinió de la Generalitat per entrar al País Valencià a partir d’abril, malgrat el tancament perimetral degut a la Covid-19 (Levante, 24 de febrer de 2021). I és que, segons les declaracions del Sr. Mayor, el qui tinga una reserva a un hotel valencià tindrà el camí lliure per anar a Benidorm, Peníscola, Gandia, Morella o Xàtiva, tant si ve de Madrid com si ve de Londres o de París. Pel contrari, els valencians que vivim a Catalunya (o a altres llocs), malgrat que tenim al País Valencià la nostra família, no podrem viatjar per vore els nostres éssers estimats.

Segons informava el diari Levante, “el Consell estudia acceptar reserves hoteleres per permetre l’entrada al País Valencià”. Aquesta mesura “s’activaria en cas de perllongar el tancament perimetral durant la Setmana Santa”, evidentment si l’evolució sanitària actual consolida, en aquell període, la tendència a la baixa.


Comprenc la situació de dificultat (i fins de desesperació) que està passant el sector hoteler. I per això el Sr. Toni Mayor, després de la reunió que va tindre amb el president Ximo Puig i el Sr. Francesc Colomer, va dir que els hotels obririen “abans del que pensàvem”, ja que es permetrà l’entrada de turistes al País Valencià presentant com a salconduit la reserva d’allotjament a un hotel. Per això el Sr. Toni Mayor anunciava l’allau de turistes britànics (amb ganes de sol i de platja), que ja han fet les reserves als hotels del País Valencià. Cal dir que ni el president Puig ni el secretari autonòmic de Turisme, no han confirmat ni desmentit les paraules del Sr. Mayor.

Trobe bé que si els índexs epidemiològics són bons, s’hauran de relaxar (amb precaució) les mesures que actualment tenim, per tal de mantindre el coronavirus a ratlla. El que ja no entenc és que només puguen entrar al País Valencià els turistes que tinguen una reserva d’hotel.


Jo porte des del mes d’agost sense poder anar a l’Alcúdia a vore les meues germanes i ma tia, la germana de ma mare, que té 90 anys. I no em queixe, perquè crec que hem de ser molt prudents i fer cas de les mesures sanitàries que estableix la Generalitat, per evitar una nova onada de la pandèmia. Però ¿per què aquesta discriminació dels valencians que vivim fora del País Valencià? A Catalunya residim molts valencians, que portem mesos i mesos sense poder tornar a casa dels pares o dels germans, també pel tancament perimetral de Catalunya, com els periodistes Vicent Partal, Marta Garcia, David Miró o Vicent Sanchis, director de TV3. També els bisbes Agustí Cortés, Salvador Jiménez i Enrique Benavent o professors com Francesc Viadel, Jordi Muñoz o Gabriel Garcia Millet, la diputada al Parlament de Catalunya Jésica Albiach, el cantant Raimon i molts altres valencians, així com una gran quantitat d’estudiants universitaris. Per a nosaltres, no anar a vore la nostra família ens és un sacrifici que ens costa assumir, però que fem per responsabilitat.

Però ¿per què els turistes poden desplaçar-se a Vinaròs, Ontinyent, Elx o Piles i els valencians no podem anar a vore els pares o els germans? Epidemiològicament, ¿és més gran el risc de contagi d’un valencià que va a vore la seua família, que un francès que va a passar una setmana a la platja de Peníscola?


Si el tancament perimetral té per objectiu frenar el coronavirus, ¿per què els britànics, els madrilenys o els francesos poden anar a un hotel valencià i els valencians no podem anar a vore la nostra família? És com si els qui han reservat a una habitació d’hotel no tingueren cap risc de contagiar el virus allà on van i pel contrari els valencians que vivim fora del País Valencià i que anem (després de mesos de no poder-ho fer) a vore els pares, les germanes o els iaios, sí que tenim un risc de contagiar els nostres familiars.

Els epidemiòlegs han pronosticat una quarta onada (la tercera s’ha acabat?) i per això cal ser molt prudents per no caure en els errors comesos fa uns mesos, quan vam “salvar” el pont del 9 d’Octubre, el de la Puríssima o el Nadal. De fet, els epidemiòlegs creuen que després de les vacances d’estiu tot se’n va eixir de mare i per això l’augment de contagis.

Si es té en compte el risc epidemiològic (que és el que en realitat importa), no veig la diferència que es fa entre un britànic i un valencià a l’hora de fer un viatge, ja que es permet que el britànic puga passar una setmana a la platja d’Altea i un valencià no puga anar a vore els pares a l’Olleria, Alcoi o Vila-real. ¿El virus és diferent en un britànic que té una habitació reservada a un hotel i en un valencià que té la seua família a la Costera, a la Marina Baixa o als Ports?


I pel que fa al risc de possibles contagis, seran molts, però molts més els turistes que es desplaçaran al País Valencià, que els residents a Catalunya que puguem anar a vore la família.

Que algú m’ho explique perquè no ho entenc.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT