“El missioner anuncia l’Evangeli segons la cultura de cada lloc” Castelló Notícies, 13/05/2024)

Ara fa més d’un any, en una interessant entrevista de Javier Fariñas i Jaume Calveras (Mundo Negro, 4 de gener de 2023), i que convide a que la pugueu recuperar, el papa Francesc (com si estiguera pensant en el País Valencià), una vegada més va manifestar la importància de la inculturació de l’Església en cada poble i en cada cultura.

En aquesta entrevista, el papa deia que se sorprenia de la capacitat dels missioners “de ficar-se en la terra i respectar les cultures” i “ajudar-les a que es desenrotllen”. El papa destacava un fet del tot natural, i és que els missioners “no desarrelen la gent”, ja que “anuncien l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”, a excepció del que passa a l’Església valenciana, on la majoria dels capellans anuncien l’Evangeli i celebren la fe només en castellà, arraconant de la litúrgia la llengua de Sant Vicent Ferrer, com si no existira el valencià als nostres pobles. I és que “el que és catòlic”, com deia el papa, “és això, respectar les cultures”. Com va fer a Zimbabwe l’amic

 Com deia també el papa (i que els capellans valencians no entenen o no volen entendre), és que “no hi ha una cultura catòlica com a tal, sí un pensament catòlic, però en la catolicitat s’arrelen cada una de les cultures”, ja que “el que és catòlic no té uniformitat, té harmonia, l’harmonia de les diferències. I eixa harmonia”, continuava el papa, “la fa l’Esperit Sant”. Precisament per això, per la no uniformitat de l’Església, com ho hem vist en el capellà alcudià Alexandre Alapont (en els seus més de 50 anys a Zimbabwe), “un missioner respecta allò que troba en cada lloc, però no fa proselitisme, ni molt menys colonialisme”, a excepció, de nou, de la nostra jerarquia, que en menysprear la nostra llengua, està tractant els cristians del País Valencià com si fórem (encara més) una colònia de Castella.

Quin goig feia el viatge del papa a Mongòlia, del 31 d’agost al 4 de setembre de 2023, quan escoltaven les lectures de la missa i els cants en la llengua nativa que parlen els cristians d’aquell país. Quina diferència tan gran que observem entre les celebracions del papa a Mongòlia i els cants (tots en castellà) i les celebracions litúrgiques, també en castellà, quan els bisbes i capellans valencians celebren l’Eucaristia i els altres sagraments a les nostres esglésies, com si els valencians no tinguérem una llengua pròpia.

Com deia el papa en aquesta entrevista, que hauria de ser de lectura obligada per a tots els preveres, religiosos i seminaristes valencians, “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura del poble”. Així ho ha fet el papa quan en els seus viatges apostòlics ha utilitzat les llengües dels pobles que visitava. I això va ser Pentecostès, amb el do de llengües, que manifestà la unitat i, alhora, la diversitat (no la uniformitat) de l’Església naixent.

A vore si el bisbe de Sogorb-Catelló i el d’Oriola-Alacant, els capellans, les religioses i els catequistes es prenen seriosament les paraules del papa Francesc i deixen d’arraconar dels nostres temples la llengua de Sant Vicent Ferrer.

És important que l’arquebisbe de València, Enric Benavent haja dit en una entrevista a la revista Saó, “que en les parròquies es pogués celebrar l’eucaristia en valencià, hauria de ser el més normal”. Però, dissortadament, encara no ho és de normal! Encara els mossens continuen celebrant l’Eucaristia en castellà, com si els valencians no tinguérem una llengua pròpia, com diu del valencià l’Estatut d’Autonomia. I és que els bisbes i els mossens de la zona valencianoparlant del País Valencià, continuen tractant els cristians valencians com una colònia de Castella, contribuint així al genocidi lingüístic de la nostra terra. Per això els cristians valencians enyorem els bons bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases Deordal, que parlaven i predicaven en la llegua de Sant Vicent Ferrer, de Sor Isabel de Villena i d’Ausiàs March.

Aquest missatge d’inculturació és el que el papa Francesc, en el seu viatge a Mongòlia, el setembre passat, va elogiar en els mossens i religioses europeus (començant pel cardenal Marengo) que viuen en aquell país i que parlen la llengua d’aquell estat. Per això el papa els animà a “estimar la cultura” del poble que els acull, cosa que haurien de fer els bisbes, els preveres i les religioses que viuen al País Valencià i que menyspreen la llengua dels cristians valencians.

Com, molt encertadament, m’ha dit el P. Ramon Ribera, monjo de Montserrat i que durant uns anys va ser superior del monestir de Cuixà, “és de justícia que la religió parle la llengua del poble. El fenomen es veu en l’anomenada Catalunya Nord, una societat totalment descatalanitzada està també descristianitzada. Fent la primera funció, política, (descatalanitzar la Catalunya Nord), van fer la segona, religiosa, (descristianitzar-la), no sols en detriment de la religió, sinó consentint un genocidi, que és un crim igual que un homicidi, i més greu encara, perquè és múltiple”. I això és el que fa, des de segles, la jerarquia del País Valencià.

Els nostres bisbes i capellans haurien de fer cas de les paraules de la Sra. Tesh Sidi, diputada sahrauí al Congrés de Diputats, que va passar la seua adolescència en una família d’acollida a Banyeres de Mariola (l’Alcoià) i que parla perfectament valencià. Tesh  Sidi ha dit que “el plurilingüisme és bellesa” i per això mateix, “les llengües són bellesa” (Catalunya Religió, 11 de setembre del 2023), com ho comentava en el seu article setmanal l’amic Josep Lligadas.

I encara, l’arquebisbe Gabriele Caccia, observador permanent davant l’ONU, es va dirigir a l’Assemblea General a Nova York, amb aquestes paraules, (que els bisbes valencians haurien de tindre en compte): “Aquests pobles tenen dret a mantindré, controlar, protegir i desenrotllar el seu patrimoni cultural”, ja que “la falta de respecte per les cultures indígenes” (també pel valencià!), “és una forma de violència” (Religión Digital, 11 d’octubre de 2023). I la religiosa Xiskya Valladares, deia l’octubre passat: “Perquè la llavor de l’Evangeli creixi, ha de ser inculturada” (Religión Digital, 13 d’octubre de 2023).

Per això el papa Francesc, a l’audiència del 13 de setembre de 2023, on va parlar sobre el zel apostòlic del creient, deia, com si, de nou, estiguera pensant en la situació de la llengua a l’Església valenciana: “Són les mares les que transmeten la fe”, perquè “la fe es transmet en dialecte, és a dir, amb la llengua de les mares, aquell dialecte que les mares saben parlar amb els fills”. I el papa afegia encara: “Vosaltres, mares: aneu en compte a l’hora de transmetre la fe en aquell dialecte matern” (Catalunya Religió, 14, de setembre del 2023). La jerarquia valenciana hauria de tindre molt presents aquestes paraules del papa, per així normalitzar la nostra llengua a l’Església al nostre país i per desemmascarar els bisbes i els capellans que neguen el misteri de Pentecostès, odiant la diversitat lingüística i atacant el valencià, és a dir, la pluralitat de llengües a l’Església.

El febrer passat, (Flama, 5 de febrer de 2024), mossèn Joan Pujol (capellà custodi de la basílica del Sant Crist de Balaguer) deia, referint-se als sacerdots vinguts de Colòmbia i incardinats a la diòcesi d’Urgell: “Els capellans que venen de l’estranger es formen i aprenen català com els de casa”. Quina diferència tan gran que hi ha entre aquests capellans que aprenen la llengua del poble i els sacerdots estrangers que venen al País Valencià, que només parlen castellà. L’últim cas que he conegut és el d’un capellà africà, que col·labora a la parròquia de l’Alcúdia, el meu poble i que no sap res de valencià. Per això totes les celebracions les fa en castellà. ¿Això és servir la comunitat parroquial que parla valencià? ¿Si un capellà estranger no sabera res de castellà, els bisbes valencians l’enviarien en missió pastoral a un poble? Segur que no. Li exigirien primer que sabera castellà. I és que els bisbes valencians, incomprensiblement, consideren el castellà una llengua de primera (indispensable per exercir el ministeri) i el valencià, una llengua de segona, que continuen menyspreant.

El que hauria de ser normal a l’Església valenciana, és el que han fet el bisbe claretià, Josep Mª Abella, que va aprendre japonès quan va ser enviat a aquell país o el també claretià, Víctor Guerendián, que va aprendre quítxua en ser enviat a la zona de llatinoamericana on els cristians parlen aquesta llengua. I mentrestant, i des de fa segles (malgrat el Vaticà II), els cristians valencians continuem tenint prohibida la nostra llengua als temples dels pobles valencianoparlants.

Perquè tingueu vida (Catalunya Religió, 23/05/2024)

 Aquestes paraules de Jesús, del capítol deu de l’Evangeli de Sant Joan, són les primeres paraules que vaig recordar quan la meua germana Matilde i jo vam decidir donar els òrguens de la nostra germana Teresa, quan arribés la seua mort, després que el divendres 10 de maig patira un vessament cerebral irreversible.

Va ser la Dra. Matilde Lafuente, metgessa de l'UCI de l’hospital de la Ribera, que, en rebre’ns al seu despatx, amb una gran delicadesa i una gran empatia, ens va parlar de la possibilitat de la donació dels òrgans de la nostra germana major, una decisió que ja havíem pres, eixe mateix matí, la meua germana Matilde i jo abans de vore la metgessa.

Ara que ha mort la nostra germana Teresa, viurà per sempre a la plenitud de l’amor de Déu. Viurà per sempre a la seua presència i es retrobarà amb els meus pares i amb tots els familiars i amics que ja han deixat aquest món. Però els seus òrgans també donaran vida a aquelles persones que necessiten un trasplantament de fetge, de ronyons i de pulmons, que són els òrgans que la Dra. Lafuente ens va dir que podrien ser trasplantats.

Jesús, també a l’Evangeli de Sant Joan, ens diu que no hi ha un amor més gran que donar la vida pels amics. Els òrgans de la nostra germana Teresa (que va ser farmacèutica a l’Alcúdia durant més de 40 anys), no sabem a quines persones hauran anat a parar. Però això ens és igual. Sí que sabem que hauran anat a persones que necessiten un òrgan per tindre una vida millor. I és que la nostra germana, una vegada va deixar aquest món, ja no necessitava els òrgans que donàrem. A la tomba es perden eixos òrgans i tot el cos. Però en morir la nostra germana Teresa, els seus ronyons, el seu fetge i els seus pulmons continuaran amb vida, tot donant vida a persones que necessiten eixos òrgans per continuar vivint.

En moments tan durs, sí que ens dol que, per dues vegades, la meua germana Matilde trucara al 112 (del País Valencià) i per dues vegades, malgrat que ella va dir que la nostra germana Teresa estava inconscient i molt greu, només li digueren que trucara a la consultoria de l’Alcúdia.

Malgrat el dolor i el desconsol d’aquests moments la fe i l’esperança en la resurrecció ens manté confiats en l’amor de Déu, a la meua germana Matilde i a mi.

Sabem que la mort no té l’última paraula. Sabem que la mort només és un pas de la vida d’ací, a la vida de Déu. I que la mort és com una porta, darrere de la qual hi ha l’abraçada de Déu, que ha acollit per sempre, amb tendresa i amor, la nostra germana. Eixe és el nostre consol en aquests moments tan durs i tan dolorosos: que Teresa ja viu la plenitud de l’amor de Déu. I també ens reconforta que els òrgans de la nostra germana Teresa, continuaran vivint en les persones que els rebran. Com també ens reconforta l’atenció, la sol·licitud i la professionalitat de la Dra. Lafuente i de tot el personal sanitari de l'UCI de l’hospital de la Ribera, com els professionals de la Samu i del metge i amic, Jordi Sanz, que la va atendre de seguida. També ens omple de consol la sol·licitud de les meues cosines Mari i Matilde i del meu cosí Mario i dels amics Paco i Vicenta, que van ser els primers a vindre a ma casa, quan la meua germana va patir el vessament cerebral i que van ajudar la meua germana Matilde en tot.

Déu, que és Déu de vius i no de morts, ja ha acollit la nostra germana Teresa a la vida per sempre. I la bellesa i la generositat de la vida de la nostra germana Teresa, continuarà present en aquells que siguen trasplantats amb els seus òrgans.

Centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó (CASTELLÓ NOTÍCIES, 03/05/2024)

El 4 de maig de 1924, hui fa cent anys, a la una del migdia, va ser coronada la imatge de la Mare de Déu del Lledó. Com recull Josep Miquel Francès en el seu llibre, “Història de la basílica del Lledó”, l’alcalde de la ciutat de Castelló de la Plana, oferí la corona al cardenal Vidal i Barraquer, perquè, amb aquestes paraules, coronara la santa imatge: “Vos entregue en nom de Castelló, aquesta joia amb la qual aneu a coronar la nostra patrona”. El cardenal obrí la porteta del reliquiari, traient la xicoteta imatge de la Mare de Déu, que va mostrar a tot el poble reunit al voltant de Santa Maria. Vidal i Barraquer va coronar la menuda imatge de la Lledonera i posteriorment la imatge reliquiari.

Cal recordar que dos anys abans, el 15 d’abril de 1922, el papa Pius XI autoritzà la coronació pontifícia i canònica de la santa imatge i que el 8 de novembre de 1922, un any i mig abans de la coronació, el papa Pius XI proclamà la Mare de Déu del Lledó, patrona principal de la capital de la Plana Alta. Per mitjà del Rescripte papal, que es va donar a conèixer el 7 de desembre de 1922, firmat pel cardenal Vico, es proclamava la Mare de Déu del Lledó patrona de la ciutat. D’aquesta manera, la Santa Seu confirmava el que, des de feia segles, els castellonencs ja reconeixien. Cal recordar que aquest patronatge va arribar després de més de quaranta anys de gestions per part del bisbat de Tortosa, diòcesi a la qual pertanyia la capital de la Plana Alta.

L’inici del culte i la veneració de la Lledonera és del 1366, quan aquesta xicoteta imatge de Santa Maria, de 6 centímetres d’alçada, va ser trobada al camp, mentre el llaurador castellonenc, Perot de Granyana, llaurava el camp amb uns bous. La tradició conta que els bous es pararen al davant d’una gran llosa, al peu d’un lledoner, com si una força misteriosa impedira que els bous continuaren el seu camí. Amb la força del forcat saltà una arrel de l’arbre  i allí mateix, baix del forcat de Perot, aparegué una xicoteta imatge d’alabastre de sis centímetres d’alçada.

Cal dir que el document escrit més antic que fa referència a la basílica del Lledó, és de 1375, com recull mossèn Josep Miquel Francès en la seua obra, “Història de la basílica del Lledó”. Dos segles més tard, el 1559, els Jurats de la ciutat sol·licitaren al bisbe de Tortora, Ferran de Loazes, l’aprovació d’una confraria, els estatuts de la qual van ser aprovats el 12 de maig de 1597.

També Rafael Martí de Viciana, en la seua Crònica de la ínclita i coronada ciutat de València i del seu Regne, publicada en 1563, relacionava la suposada aparició de la figura  amb l’arbre que donaria nom a l’advocació del Lledó i al lloc. Aquest historiador borrianenc destaca el nom del llaurador, Perot i els bous amb que Perot llaurava el camp, el forcat, la llosa i la imatge d’alabastre. Aquest relat de Rafael Martí de Viciana és important, perquè és la primera narració coneguda (com diu mossèn Josep Miquel Francès), que ens parla de Perot i del trobament de la santa imatge, però sense que aparega una data concreta.

Cal recordar, com recull també mossèn Josep Miquel Francès en el seu llibre, que el 1605, el bisbe de Tortosa ja reconegué la Mare de Déu del Lledó com a patrona dels Jurats municipals.

Si la jerarquia de l’Església valenciana menysprea la nostra llengua, cal recordar que aquest menyspreu ja ve de segles, quan el 1638, una ordre del bisbe de Tortosa, Joan Baptista Veschi, prohibí predicar en valencià a totes les esglésies de la diòcesi.

El mateix va passar amb els nous goigs dedicats a la Mare de Déu del Lledó. L’estrena i la primera interpretació d’aquests nous goigs, escrits en valencià, va tindre lloc amb motiu de les festes de la Mare de Déu, el 1917. Cinc anys després d’haver estat composats els goigs moderns, el 1922, inexplicablement, durant la novena a la Mare de Déu del Lledó, no es cantaren els goigs moderns amb lletra del cronista de Castelló, Lluís Revest i musicats per mossèn Vicent Ripollès i es tornaren a cantar els goigs antics, en castellà. Va ser Salvador Guinot, aleshores alcalde de Castelló, que al diari “Heraldo de Castellón”, es preguntava perquè no s’havien cantat els goigs en valencià. I és que la pretensió d’alguns capellans (com passa ara mateix en relació al rebuig del valencià a l’Església), per evitar la popularització dels goig de Revest i Ripollès, era pel fet d’haver estat escrits en la nostra llengua i això, segons aquells mossens, ja era prou per desqualificar el text en valencià. Per això en un altre article al diari, Salvador Guinot donava les raons per les quals eren rebutjats els goigs en valencià: primer, per estar escrits en valencià, ja que això, aleshores (i desgraciadament, encara ara), no era “fino”. Segon motiu: perquè eren d’estil clàssic. I tercer: perquè als goigs no hi havia el nom de Perot de Granyana.

Siga com siga, hui fa cent anys que la Mare de Déu del Lledó, patrona de la ciutat de Castelló de la Plana, va ser coronada i aclamada com a mare i reina dels castellonencs. Seria bo que en aquest centenari, el bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, començant per ell mateix, animara els capellans i els fidels a utilitzar la nostra llengua a l’Església, a la litúrgia, a la catequesi i a la predicació, pel fet que els cristians valencians, menyspreats des de fa segles pels nostres bisbes, puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Vull recordar que, davant el menyspreu del bisbe Casimiro López per la nostra llengua (que ignora i margina sempre), el bisbe Bruno Forte va llegir una poesia en valencià dedicada a la Mare de Déu del Lledó. Això va passar a Castelló de la Plana el 2 de maig de 2023, en la presentació de l’Any Jubilar del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó. El bisbe de Chiete Vasto, Bruno Forte, aquell dia va fer una conferència titulada: “María y la belleza de Dios”. El bisbe Bruno va començar les seues paraules excusant-se per no poder fer la conferència en valencià i dient que la faria en castellà: “Disculpen que no hablo valenciano, que es también una bella lengua, pero para reparar este “pecado”, voy  leer una poesía” dedicada a la Mare de Déu del Lledó, escrita pel poeta Bernat Artola. I així ho va fer! Un bisbe vingut d’Itàlia, que té més sensibilitat pel valencià que el bisbe de Sogorb-Castelló!

Tant de bo que en el centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó, els bisbes valencians siguen capaços d’oferir a la patrona de Castelló una altra corona: l’aprovació del Missal Romà en valencià, els leccionaris de les lectures bíbliques i la utilització del Llibre del Poble de Déu, per tal que els cristians valencians puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Tat de bo que els bisbes valencians treballen per la introducció del valencià a totes les parròquies valencianoparlants de totes les diòcesis del País Valencià i no deixen la nostra llengua (com fins ara), amb honroses excepcions, fora dels temples.