diumenge, 28 de febrer de 2021

Un Déu d’oportunitats, no de rebaixes (CASTELLÓ NOTÍCIES, 23/02/2021)

 Aquesta Quaresma que estem vivint, en el camí que anem fent cap a la Pasqua, ens mostra que el Déu de Jesús és un Déu d’oportunitats, però no de rebaixes.

Un any més, la Quaresma és l’oportunitat que Déu ens dona per fer el camí de retorn a ell. Per girar-nos de nou cap a ell, que en la seva sol·licitud ens estima i ens espera sempre. Més encara, és ell mateix que surt al nostre encontre per abraçar-nos i acollir-nos, com un pare abraça i acull el seu fill. I per això Déu ens dona una oportunitat i una altra, com els pares o els mestres donen als seus fills o als seus alumnes, tantes oportunitats com fan falta. I és que Déu, com ho han de ser els pares o els mestres, és exigent, tot i que no intransigent. I és exigent perquè ens estima i vol que donem el màxim que puguem donar.  

Però el nostre Déu no és el Déu de les rebaixes. Déu no fa rebaixes, perquè si ho fes (com si les fessin els pares o els mestres) ens estaria fent un frau. Estaria fent trampa. Com l’atleta que s’entrena per fer el salt de perxa. El primer dia no aconsegueix saltar el llistó i per això ho ha d’intentar una i una altra vegada. Però sense fer trampes. Sense rebaixes. Sense baixar l’alçada del pal que ha de saltar.

La Quaresma és una oportunitat per canviar el cor. O millor encara: perquè Déu canviï el nostre cor i ens en doni un de nou, per viure així d’una manera diferents de com vivíem fins ara. La Quaresma ens ha de fer viure, com els qui han rebut un transplantament de cor, que amb un cor nou, viuen una vida nova.

En una societat “líquida”, que menysprea l’esforç i el sacrifici i que ho relativitza tot, l’oportunitat que ens dona Déu cada Quaresma demana aprofitar-la i acollir-la, per fer possible una vida més fraterna, més humana, sense violències, sense egoismes, en harmonia amb els altres i amb la creació. I malgrat que les oportunitats requereixen fer un camí a vegades difícil, cal anar endavant i no fer-se mai enrere, ni donar-nos mai per vençuts. Perquè com deia el poeta Joan Margarit, “les coses que no t’han costat esforç, no tenen valor”.

El nostre camí quaresmal ens demana saber aprofitar les oportunitats que Déu ens ofereix. I també saber donar-les als altres. Sense rebaixes, perquè quan fem rebaixes, deixem de ser el que érem.

Em va agradar l’article, “¿La gente cambia? Dale a Dios la oportunidad”, de Toño Casado (Religión Digital, 21 de febrer de 2020). La Quaresma és això: donar-li a Déu l’oportunitat i alhora acollir les oportunitats que Déu ens dona per canviar de vida. I és que malgrat que són tan freqüents les expressions: no canviarà mai, és inútil, o també, no hi ha res a fer, tothom pot canviar. L’abat Cassià deia amb freqüència: “No podem donar ningú per perdut definitivament”, pel fet que, malgrat que sembli impossible, les persones poden canviar.

L’home va arribar a la lluna el 1969 i recentment ha enviat la sonda Perseverance a Mart. Però desgraciadament no acabem d’arribar al cor de Déu, ni al propi cor, pel fet que vivim distrets i ocupats en coses secundàries i anecdòtiques, sense descobrir allò que és realment important en la nostra vida: acollir l’amor de Déu, les seves oportunitats i compartir-lo amb els altres. 

La Quaresma ens demana viure a fons la nostra fe i fer costat als qui sofreixen de tantes maneres. La Quaresma ens empeny a ser sol·lícits amb els qui estan de dol o viuen sols, amb els qui no tenen treball, amb els qui estan malalts, ara en aquesta pandèmia que s’ha emportat tantes i tantes persones estimades.

Les oportunitats que ens atorga el Senyor ens permeten mantenir encesa la flama de l’esperança, mentre que les rebaixes debiliten l’esperança i l’amor.

Tant de bo visquem les oportunitats de la Quaresma com un regal que Déu ens fa un any més. Sense rebaixes. Només així esdevindrem testimonis d’esperança, de consol, d’alegria i de tendresa, per arribar a la santa Pasqua amb goig de l’Esperit Sant.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Per un nou manifest ‘Pel valencià a l’Església’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 22/02/2021)

 Com a fruit de la renovació que va nàixer amb el Concili Vaticà II (sobretot amb la Constitució Sacrosanctum Concillium), el 1965, ara fa 56 anys es donà a conèixer el manifest: “Més de 20.000 valencians seguint les directrius del Concili Vaticà II, demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos”.

Els més de 20.000 signants d’aquest manifest, demanaven a l’Autoritat Eclesiàstica que “en totes les comarques de parla valenciana de l’Arxidiòcesi, siga adoptada la llengua materna en els actes litúrgics on siga autoritzat l’ús dels idiomes vernacles” i també en “l’ensenyança del catecisme i la predicació”.

Entre els més de 20.000 signats, el manifest de 1965 (imprès a la impremta de l’amic Francesc Ferrer Pastor), comptava amb les adhesions de Joaquim Maldonado, els escriptors Josep Ernest Martínez Ferrando, Joan Francesc Mira, Santiago Bru Vidal, Maria Beneyto, Martí Domínguez, Jordi Valor, Joan Valls, Nicolau Primitiu i Enric Valor; el Director del Secretariat Diocesà de Cursets de Cristiandat, Robert Moròder, el metge Vicent Peset Llorca, el cantant Raimon, el president de Lo Rat Penat, Joan Segura de Lago, els periodistes Francesc Soriano Bueso, Vicent Ventura i Francesc de P. Burguera, els professors Josep Iborra, Josep Lluís Bausset, Miquel Tarradell, Manuel Sanchis Guarner i Joan Reglà, l’escultor Andreu Alfaro o els compositors Joaquim Rodrigo, Matilde Salvador i Vicent Garcés. També van ser diverses les associacions que van signar aquest manifest demanant la nostra llengua a l’Església, com l’Ateneu Mercantil i l’Ateneu Marítim de València, els Lluïsos de Vila-real, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites Descalços d’Onda i el Franciscans de Cocentaina.

44 anys més tard d’aquell manifest, en el monogràfic de la revista Saó de desembre de 2009, el bisbe Rafael Sanus escrivia: “Sembla que l’ús del valencià en la litúrgia s’ha convertit en un problema que hem aparcat en la cuneta, esperant que es podrisca per si mateix amb el pas del temps. Gravíssim error”. El bisbe Sanus tenia l’esperança de trobar una solució “relativament fàcil” a aquest tema i per això animava els altres bisbes del País Valencià a introduir la nostra llengua a l’Església. I ple de sentit comú, el bisbe Rafael Sanus es preguntava: “Per què els bisbes no oficialitzen d’una vegada el que és normal, des de fa temps, a nivell de carrer?”. I s’escandalitzava de l’actitud (que encara continua) de la jerarquia valenciana: “¿És que volen continuar la política lingüística dels temps de Franco?”.

El bisbe Sanus creia que amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’arquebisbe Carlos Osoro, definitivament, podia solucionar la qüestió del valencià a l’Església, tot i que el bisbe Sanus també reconeixia que, “alguns dels seus més pròxims col·laboradors (de l’arquebisbe Osoro) estan aconsellant-lo malament”. Com escrivia el bisbe Sanus, l’AVL va fer la traducció dels textos litúrgics i “quan es van acabar els treballs, l’AVL els va presentar a qui corresponia i ni tan sols van rebre per escrit (l’AVL) “l’acusat de recepció”. Així s’explica perquè els textos litúrgics de l’AVL dormen, des de fa 4 o 5 anys (l’article del bisbe Sanus és de 2009) en alguns calaixos del Palau Arquebisbal”. Per això el bisbe Rafael Sanus acabava el seu text adreçant-se als bisbes del País Valencià amb aquesta una pregunta: “¿Els nostres bisbes volen continuar l’exemple d’indiferència i de menyspreu a la nostra llengua que va caracteritzar sempre monsenyor García Gasco?”. Desgraciadament, pel que es veu, (després de 12 anys de l’article del bisbe Sanus), sembla que sí!

Parlem Valencià

Cal recordar que en soterrar de mossèn Antoni Sanchis, presidit per l’arquebisbe Osoro, va fer l’homilia el bisbe Rafael Sanus, que va lloar l’amor a la llengua de mossèn Sanchis, i aprofità l’ocasió per comprometre públicament l’arquebisbe Carlos Osoro en l’oficialització del valencià. Osoro va acceptar el repte i es va comprometre a introduir el valencià a l’Església. El resultat? Res de res.

De tant en tant, els quatre bisbes del País Valencià (el de València, el de Sogorb-Castelló, el d’Oriola-Alacant i el de Tortosa), amb els seus auxiliars, solen reunir-se per estudiar algun tema d’actualitat. Mai, almenys no s’ha fet públic, els bisbes valencians han fet una reflexió sobre la llengua a l’Església, 56 anys després que el Vaticà II recomanara l’ús de les llengües vernacles.

56 anys després del manifest, “Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la llengua als actes religiosos”, ens trobem igual que aleshores, amb el menyspreu de la jerarquia eclesiàstica valenciana per la llengua del nostre País. Una llengua que només s’utilitza per als Miracles de Sant Vicent, per a la missa del dia del patró del País Valencià i per a poca cosa més i que és exclosa de les webs dels bisbats valencians i dels seminaris. Així es nota l’estima que els nostres pastors tenen per la cultura dels valencians.

Al llarg dels segles, l’Església valenciana ha demostrat, amb el seu menyspreu per la nostra llengua, el genocidi que ha perpetrat contra el valencià, arraconant la llengua de Sant Vicent i prohibint que entre als nostres temples.

Després del manifest de 1965, el 29 de juny de 2009, 60 preveres van enviar una carta a l’arquebisbe de València, Carlos Osoro, demanant la llengua a l’Església. Sé per un prevere amic, que l’arquebisbe Osoro va dir una vegada que si volien el valencià a la litúrgia, haurien de demanar al nunci un bisbe valencià. Posteriorment, l’11 de juny de 2010, els preveres van enviar la carta que havien escrit a l’arquebisbe Osoro, als altres bisbes del País Valencià. Finalment, el 29 de juny de 2016, 152 preveres ens vam adreçar al nou arquebisbe de València, Antonio Cañizares, per demanar de nou, la introducció del valencià a l’Església. El resultat de les cartes ha estat que els bisbes valencians continuen prohibint la nostra llengua a l’Església.

Cardenal Cañizares hauria de fer seua la llengua de la Pilota

I encara que el nº 107 del “Plan Diocesano de Evangelización”, aprovat per l’assemblea diocesana reunida a la catedral de València (sota la presidència del cardenal Cañizares) demanà “fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura”, així com promoure “la edición de los libros litúrgicos en valenciano”, la jerarquia valenciana no ha fet cap cas del que va aprovar l’assemblea diocesana. Cal recordar a més, que prohibint la nostra llengua a la litúrgia, els bisbes valencians ignoren i menyspreen l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià pel que fa a l’oficialitat de la nostra llengua.

56 anys després d’aquell manifest, cal que els cristians valencians en promoguem un de nou o el mateix de 1965 (que és molt vàlid encara), per demanar la nostra llengua a l’Església. Cal que l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, juntament amb les revistes Saó i Cresol, ACPV, l’AVL, El Micalet i l’Oratori de Sant Felip Neri, amb els preveres capdavanters en la introducció del valencià a la litúrgia, redacten i encapçalen un manifest que arribe a tots els valencians, per demanar un dret tan bàsic com poder celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

 

M’agradaria que aquest manifest, fidel al del 1965, poguera rebre les adhesions de mossens com Alexandre Alapont, Joan Carles Alemany, Josep Lluís Aracil, Jesús Belda, José Andrés Boix, Vicent Cardona, Jordi Cerdà, Julio Ciges, Josep Antoni Comes, Jesús Corbí, Josep Escrivà, Francesc Espanya, Vicent Estarlich, Enric Ferrer, Joaquim Garcia Roca, Llorenç Gimeno, Antoni López, Fernando Mañó, Emili Marín, Manuel Martín, Josep Martínez Rondan, Enrique Masià, August Monzon, Francesc Mulet, Paco Muñoz, Benjamí Oltra, Honori Pasqual, Tiburci Peiró, Pere Riutort, Josep Mª Ruix, Vicent Ruix, Ernest Sanchis, Vicent Sarrió o José Ramón Soriano.

Alexandre, que ha traduït al Nàmbia la Bíblia i el Missal

I dels laics valencians compromesos amb la nostra llengua com Marc Adell, Pep Albinyana, Jesús Alonso, Ricard Avellan, Emília Bea, Manuel Boix, Vicent Boscà, Isabel Calabuig, Àngel Canet, Joan Josep Cardona, Eliseu Climent, Joan Cogollos, Agustí Colomer, Vicent Cremades, Celio Crespo, Miquel Cuadau, Eliseu Dasí, Andreu Ferrer, Adrià Fuertes, Mª Rosa Diranzo, Oreto Domènech, Antoni Ferrando, Francesc i Vicenta Ferrer-Pastor, Valentí Figueres, Avel·lí Flors, Gabriel Garcia Frasquet, Conxa Garcia, Josep Guia, Ramon Haro, Francesc Jover, Eduard Juan, Alfons Llorens, Anna Lluch, Mª Pilar Malonda, Vicent Malonda, Josep Vicent Manzana, Àngel March, Juan Martínez, Robert Martínez, Josep Martínez Monjo, Joaquim Meneu, Josep Millo, Isabel Miquel, Joan Francesc Mira, Francesc Joan Monjo, Vicent Moreno, Enric Morera, Vicent Niclòs, Xavier Pardo, Vicent Partal, Nati Pellicer, Joan Josep Puertos, Lola Soler, Joan Ramon Peris, Vicent Pitarch, Raimon, Enric Ramiro, Rafa Roca, Emili Selfa, Antoni Signes, Francesc Signes, Josep Tarrassó,  Oreto Trescolí, Ramon Trullenque, Santi Vallés o Agustí Ventura,

Demanar el valencià a l’Església ens manté en comunió amb la fidelitat dels mossens Vicent Faus, Francesc Gil, Vicent Micó, Vicent Ribes, José Enrique Sala, Antoni Sanchis i Vicent Sorribes, preveres capdavanters en la defensa del valencià a la litúrgia, al jesuïta Francesc de Borja Banyuls i als laics Cristòfor Aguado, Andreu Alfaro, Francesc Burguera, Martí Domínguez, Francesc Ferrer Pastor, Robert Moròder, Nicolau Primitiu, Joan Reglà, Matilde Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor o Vicent Ventura, que ja ens han deixat.

Per això cal que es redacte un nou manifest adreçat als nostres bisbes, perquè milers i milers de valencians el puguem signar, demanant que Pentecostès arribe a la nostra Església, perquè d’una vegada per totes l’Església valenciana utilitze nostra llengua, per passar així d’una Església colonitzadora a una Església inculturada i encarnada en la realitat del poble que serveix.

La Llum Santa i delicada al Carme s’en va entrar (CASTELLÓ NOTÍCIES, 21/02/2021

 Així canten els Goigs de la Misteriosa Llum, la festa que hui celebra la capital del Bages: el prodigi que va tindre lloc a Manresa el 21 de febrer de 1345, quan la llum provinent de Montserrat donà la raó als manresans, en el plet per la construcció de la sèquia, que passava per les propietats de Galceran Sacosta, bisbe de Vic.

Cal tindre en compte que Manresa patia una greu sequera i per això els consellers de la ciutat van pensar construir una sèquia, per portar l’aigua del riu Llobregat des de Balsareny fins a la ciutat de Manresa. Així doncs, amb l’aprovació del rei Pere III, Guillem Catà projecta la construcció de la sèquia. Quan el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, sabé que la sèquia passava per les seues propietats, va prohibir les obres. Però els manresans, sense fer cas del bisbe, continuaren la sèquia. Per això el bisbe, despòticament, fa fer tancar totes les esglésies de Manresa, deixant sense missa els manresans.

Per això, davant l’obstinació del bisbe de Vic “per l’aigua que passava per terres del Bisbat”, Manresa va viure set anys de problemes que “durà semblant desventura”. Però com canten aquests Goigs, els manresans “veren la Llum que venia per rescat de nostre bé”. I és que “de Montserrat certament partí tan alta ventura, perquè la Verge procura sempre el bé de la gent”.

Com conta la tradició, la llum que venia de Montserrat i que entrà per la rosassa de l’antiga església del Carme (mentre voltejaven totes les campanes de la ciutat), es va partir en tres: “una part en gran claror entrà dins la Trinitat, l’altra a Sant Salvador de consemblant igualtat; l’altra, sens fer moviment, en la clau restà segura”. Finalment “la Llum de nostra ventura isqué dalt per l’obertura, restant el poble content”. Manresa comprovà amb la Misteriosa Llum, que “aquella Llum resplandent tan gentil, clara i pura, la Trinitat ens figura Misteri tan excel·lent”.

Desgraciadament, moltes vegades els bisbes, en compte de vetlar sol·lícitament pel poble, han vetlat, avarament, per les seues possessions, en contra del que diu l’Evangeli. I per això, en compte de ser llum, han segut fum.

A la Bíblia (ja des del Gènesi) i sobretot als Evangelis, i encara més a l’evangeli de Sant Joan, el signe de la llum és ben present. Jesús mateix ens diu que ell és la llum del món, una llum que “resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai” (Jo 1:5).

Igual que fa 676 anys, també hui la Misteriosa Llum ens encoratja a trencar les tenebres del nostre món, a treballar per la justícia i a il·luminar tantes i tantes foscors com hi ha a la nostra societat. Hui la Llum de Manresa ens anima a fer nostre el projecte Invulnerables, que promou Sor Lucía Caram, a involucrar-nos en el voluntariat a l’hospital Sant Joan de Déu, a col·laborar amb Càritas, Ampans o amb les diverses ONGs de Manresa que treballen per ajudar els més desfavorits de la nostra societat, sobretot enguany degut a la covid-19. I també per acompanyar, amb afecte i estimació, els immigrants i els refugiats que arriben a Manresa (o a Castelló), perquè puguen sentir l’escalf humà d’una ciutat solidària i fraterna.

Els Goigs de la Misteriosa Llum ens descriuen el canvi d’actitud del bisbe de Vic, en veure el prodigi de la llum que venia de Montserrat i que entrava a l’església del Carme: “jo no vull més rotura amb mon poble ni ma gent”. Per això hui, la festa de la Misteriosa Llum també ens encoratja a treballar perquè a Manresa (i a tot arreu, també a Castelló), no hi haja cap fractura social, sinó que sabent-nos germans els uns dels altres, sapiguem acollir i acompanyar amb sol·licitud i estimació els qui més sofreixen. D’aquesta manera també entrarà al nostre cor la llum que és Jesús de Natzaret, que il·lumina i omple de claror els racons més foscos de la nostra vida.

Com deia el periodista Xavier Domènech (Regió 7, 13 de febrer de 2020), “la llum als ulls de què parlava Maragall, condueix a traçar les nostres accions amb el cap”. Però més encara amb el cor.

divendres, 19 de febrer de 2021

‘Viure és buscar el lloc on poder estimar’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/02/2021)

 Aquesta és una de les frases més conegudes del poeta Joan Margarit, que va morir el dimarts passat per un càncer limfàtic.

En un món on hi ha tanta i tanta gent sola i desconsolada (i encara més en aquest temps marcat pel coronavirus), el poeta Joan Margarit va ser un home d’una gran calidesa humana, que oferia la seua poesia com un instrument de consol molt potent. Per això en una entrevista de desembre passat, aquest gran poeta afirmava que treballava “per consolar a gent solitària, amb una eina de consol que es diu poesia”. Aquestes paraules del professor Joan Margarit, estan molt a prop del profeta Isaïes, quan exclamava: “Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu” (Is 40:1). I és que utilitzant la poesia com a consol, i també l’amor, elements que acosten (i molt) Joan Margarit a l’esperança del cristianisme i al missatge de Jesús de Natzaret, aquest poeta afirmava, sense amarguesa ni pessimisme, que “fer-se vell és un avantatge”, ja que “l’única cosa que t’interessa és la veritat i la bellesa”.

Nascut el 1938 a Sanaüja, a la Segarra, començà a escriure de ben jove en castellà. Més tard, animat pel poeta Miquel Martí i Pol, ho va fer en català.

Malgrat el dolor que va marcar la seua vida per la pèrdua de la seva filla, Joan Margarit,  que ha passat per dures i llargues sessions de quimioteràpia, deia que “el més important és que tot aquest temps he estat acompanyat”, ja que la seua esposa i ell portaven seixanta anys junts.

Durant el 2020, marcat per la pandèmia, el poeta Joan Margarit ha escrit seixanta poemes, en un any que ell mateix qualificava com a “horrible i meravellós” alhora. Per això amb ironia i amb un fi sentit de l’humor, Margarit deia que en tots els poemes que ha escrit el 2020, “els lectors poden estar tranquils: no hi parle del coronavirus ni de coses d’aquestes”.

Poeta de la veritat, Joan Margarit afirmava que “la poesia és l’activitat humana que necessita més allò que en diem veritat”, ja que, com deia aquest poeta, “un poema sense veritat no val res”. I afegia encara: “el poeta no ha de buscar la bellesa, sinó la veritat”. Margarit deia també que “escrivint sobre la veritat del meu interior, m’he adonat que consolava el lector”. Per això Oriol Ponsatí, director de la Institució de les Lletres Catalanes, ha dit que la poesia de Joan Margarit és molt apropiada per “combatre el desconsol”.

En una societat “líquida”, caracteritzada pel relativisme, el poeta Joan Margarit, que era catedràtic de Càlcul d’estructures, reivindicava la cultura de l’esforç i per això afirmava amb valentia, que “les coses que no t’han costat esforç, no tenen valor”.

Joan Margarit, un dels poetes més estimat i llegit (amb la seua obra traduïda a l’anglès, el portuguès, el francès, l’euskera, l’alemany, el rus i l’hebreu), ha rebuts, entre d’altres, el premi Vicent Andrés Estellés (1982), el Crítica Serra d’Or (1982, 1987 i 2007), el Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), el Reina Sofía de Poesia (2019) i darrerament el Cervantes (2019).

Pels seus bonics, íntims, càlids i entranyables poemes, Joan Margarit ha estat definit com la veu serena, valenta i consoladora. I també com a arquitecte de les paraules.

Després del camí d’aquesta vida, (“me n’aniré estimant-vos”, ens deia), com a artesà de consol i de veritat per als altres per mitjà dels seus bonics poemes, n’estic segur que el professor Margarit ha arribat a la visió de Déu, veritat absoluta, Déu de consol i d’amor.

I és que Joan Margarit ha estat un poeta proper, amb una obra, com ha dit Carles Duarte, “que serà vigent per sempre” i que restarà amb nosaltres.

dijous, 18 de febrer de 2021

La indecència de la Fiscalia espanyola (VILAWEB/ONTINYENT, 17/02/2021)

 Només unes hores després que l’independentisme haja guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya, la Fiscalia espanyola ha presentat (de nou) els recursos contra el tercer grau que tenen els presos polítics catalans per a tornar-los a la presó.

No és casualitat que l’endemà del 14 de febrer, la Fiscalia haja presentat els recursos contra els presos polítics perquè considera que el tercer grau per als líders independentistes és prematur. A més, la Fiscalia afirma que els nou condemnats pel procés no han reconegut haver comés un delicte i no s’han ‘reeducat’ ni ‘resocialitzat’ després del ‘delicte’.

Els líders independentistes han estat catorze dies en semillibertat, no per una mesura de gràcia ni per cap privilegi o benefici, sinó pel dret penitenciari.

Fa uns mesos la Fiscalia (¿de quién depende?) es va afanyar a recórrer el tercer grau penitenciari als presos polítics catalans, com ha fet ara, per ‘prematur’ i va anul·lar, com un escarment o venjança, els permisos que els corresponien (per dret, no per magnanimitat de la justícia) per l’article 100.2 perquè els presos independentistes pogueren treballar, cuidar els seus familiars o fer voluntariat.

Després de la victòria del sobiranisme el 14 de febrer, victòria en vots i en escons, la Fiscalia vol derrotar l’independentisme amb les togues, ja que els partits constitucionalistes no l’han pogut guanyar a les urnes. I és que a l’estat espanyol, el que no poden guanyar a les urnes ho guanyen amb les togues.

L’estat espanyol i el president Pedro Sánchez mostren les cartes després que l’independentisme haja guanyat les eleccions. L’actitud de la Fiscalia espanyola (¿de quién depende?) revocant el tercer grau als presos polítics mostra el tarannà i el diàleg del govern espanyol.

‘Ser humils. Fer les coses bé’ (VILAWEB/ONTINYENT, 16/02/2021)

 Aquestes paraules podrien ser d’un dels Pares de l’Església dels primers segles del cristianisme, com Sant Cebrià, Sant Ciril de Jerusalem o Sant Lleó el Gran, per a exhortar els homes a tornar a Déu. Però també podria ser el títol del missatge d’enguany amb el qual el papa Francesc ens convida a viure la Quaresma que ara comencem i que, com sempre, és un camí d’humilitat que fa possible un canvi de vida, és a dir, la conversió.

En realitat són les declaracions que Ronald Koeman, l’entrenador del Barça, va fer el 8 de gener passat a Granada, abans del partit contra l’equip de futbol d’aquella ciutat. Ser humils i fer les coses bé, com va dir molt encertadament Koeman, ajudaria el Barça a guanyar la lliga, la copa i la Champions.

D’una manera semblant al consell que Koeman donava als seus jugadors, hi ha el cas de Marc Ferrando, un jove simater que destaca, i molt, al piano i a la trompeta. Aquest jove de 15 anys de Simat de la Valldigna, tot un geni de la música, va actuar al programa ‘Bona vesprada’ d’À Punt el 10 de febrer passat. En aquest enllaç que m’ha enviat un bon amic hi ha la magnífica actuació de Marc Ferrando i també les paraules del seu professor, Paco Pérez, qui afirmà que per a ser un bon músic cal ‘humilitat’, que ell considerà ‘imprescindible’ i també ‘molt de treball’.

Per als cristians, ser humils i fer les coses bé també ens ajuda a viure (en aquests mesos tan complicats per la covid-19) la conversió en el nostre camí quaresmal i així, ‘amb una joia plena de deler espiritual’, saber esperar ‘la santa Pasqua’ (RB 49:7), com exhorta Sant Benet als monjos.

No crec que ni Ronald Koeman, ni tampoc Paco Pérez, coneguen ni hagen llegit mai la Regla Benedictina. Però el consell de l’entrenador als jugadors del Barça i del professor de música a aquest jove simater de ser humils, treballar i fer les coses bé, està en la línia del que Sant Benet demana als monjos en aquest capítol 49 de la seua Regla.

De fet, fer les coses bé, com demanava Koeman als seus jugadors i Paco Pérez a Marc Ferrando, estaria en consonància amb l’exhortació que Sant Benet fa als monjos, quan parla de ‘guardar la pròpia vida amb tota la seua puresa’ (RB 49:2), per tal d’esborrar ‘aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps’ (RB 49:3). El bisbe Sant Gregori de Nazianz, en el sermó 39, demana, de la mateixa manera que ho fa Sant Benet, que els cristians procurem ‘una puresa d’esperit cada vegada més gran’, ja que ‘no hi ha res que li agrade tant a Déu com la conversió de l’home’. I Sant Joan Crisòstom, en un sermó sobre l’Evangeli de Sant Mateu, on exhortava a socórrer els pobres, ens diu també que ‘el temple no necessita vestits, sinó puresa d’ànima’.

Però a més de fer les coses bé, Koeman demanava humilitat als seus jugadors. I Paco Pérez deia que la humilitat és ‘imprescindible’ per ser un bon músic. Una humilitat que és una actitud poc freqüent entre les figures de l’esport i menys encara entre els polítics o els actors de cinema i els hòmens d’Església. També Sant Benet, al final del capítol 49, sobre l’observança de la Quaresma, demana als monjos que tot el que ‘cadascú ofereix, que ho propose al seu abat i es faça amb la seua benedicció’ (RB 49:8); és a dir, amb humilitat, perquè el monjo no caiga ‘en la presumpció i la vanaglòria’ (RB 49:9) per allò que ofereix a Déu en la Quaresma

En el seu missatge amb motiu d’aquesta Quaresma, el papa Francesc ens presenta aquest camí de preparació per a la Pasqua, com ‘un temps per a renovar la fe, l’esperança i la caritat’. El papa afirma que ‘la fe ens demana d’acollir la veritat i ser-ne testimonis davant Déu i els germans i germanes’. També en aquesta Quaresma, com ens diu el papa, hem de veure ‘l’esperança com a “aigua viva” que ens permet continuar el nostre camí’. Finalment, la caritat es viu ‘mostrant atenció i compassió per cada persona’ i per això és ‘l’expressió més alta de la nostra fe i de la nostra esperança’. En aquesta Quaresma marcada per la covid-19, el papa ens demana que cuidem ‘els qui es troben en condicions de sofriment, abandonament o angoixa per la pandèmia’.

‘Ser humils’ i ‘fer les coses bé’ és un bon consell per als jugadors del Barça, perquè arriben a ser campions de lliga, de copa i de Champions. Com també, ser humil, una virtut ‘imprescindible’ per a ser un bon músic i fer un bon treball és necessari perquè aquest jove de 15 anys arribe a ser una gran figura musical.

Però la humilitat i fer les coses bé és també un bon programa de vida per als cristians, per viure aquesta Quaresma que comencem.

dissabte, 13 de febrer de 2021

El coronavirus: una oportunitat per canviar de vida (Del santuari estant, 10/02/2021)

 Totes les crisis porten en elles mateixes una oportunitat, que si la sabem aprofitar ens fa més forts i millors. També la crisi provocada pel coronavirus ens ofereix una oportunitat per començar de nou.

Amb el gairebé un any de pandèmia que portem, hem experimentat una sèrie de canvis en el nostre dia a dia. Però no hem après pràcticament res del que podríem haver après amb el coronavirus. I és que, amb urgència, cal que canviem el nostre model de vida. No podem continuar vivint com si aquesta pandèmia no existís. Ens ho deia el papa Francesc en la pregària a la plaça de Sant Pere, el 27 de març de l’any passat, en els primers dies d’aquesta pandèmia. El papa ens exhortava a “triar entre el que compta veritablement i el que passa”, per d’aquesta manera “separar el que és necessari del que no ho és”.

Després d’un any convivint amb el coronavirus, amb la mort de més de 19.000 catalans, continuem, insensibles, com si res. Un any després de l’inici d’aquesta pandèmia continuem centrats en l’individualisme, que ens aïlla dels altres, en bona part per la falta de responsabilitat.

En l’últim número de la revista Serra d’Or (febrer de 2021), mossèn Teodor Suau fa una reflexió sobre la irresponsabilitat dels qui, en aquesta pandèmia, no guarden les mesures sanitàries, fan reunions no permeses, no porten mascareta o incompleixen les normatives. En el seu article, mossèn Suau es pregunta de què s’estranyen els qui s’escandalitzen d’aquestes actuacions. “Per què els ve de nou?”, continua mossèn Suau. I afegeix encara: “Si durant anys i més anys el missatge massivament rebut i mínimament contrastat ha estat: l’únic valor ets tu per a tu mateix; només el plaer té garanties de no ser la invenció ideològica dels qui et volen enganyar; no creguis en ningú ni en res que et demani sacrifici, sortida de tu mateix vers l’altre; l’altre és l’enemic, aquell que ocupa el lloc que tu podries ocupar i que t’ha pres; no dones comptes a ningú ni tingues esment a cap altra cosa que al teu propi interès”.

Mossèn Teodor Suau destaca en el seu article, que “l’única cosa que interessa al món globalitzat, cada dia més en mans de les corporacions, és el guany”. I per això diu que “el credo oficial del nostre univers cultural” és, “per què tindre en compte l’altre? Per què renunciar a la meva voluntat de poder i de plaer?”.   

Aquesta pandèmia és una oportunitat, com ho va ser per als deixebles de Jesús la primera Pasqua. Per això en l’homilia de la Vetlla Pasqual de l’any passat, el papa ens deia: “Aquesta nit conquerim un dret fonamental que no ens serà arrabassat: el dret a l’esperança. Una esperança nova, viva, que ve de Déu”. El papa ens convidava a no dipositar “l’esperança sota una pedra”, ja que Jesús Ressuscitat “il·lumina la foscor del sepulcre i avui vol arribar als racons més foscos de la vida”. El papa ens convidava també a “somiar, arriscar i comprometre’ns per canviar el món”, perquè “l’anunci pasqual és un anunci d’esperança”, ja que “la foscor i la mort no tenen l’última paraula”.

Canviar el món i aprofitar aquesta crisi sanitària i econòmica per començar de nou, és el repte que tenim. I és que fins ara, com ens recordava el papa en la pregària del 27 de març, “ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la presa”. I anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. Pel nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Canviar el nostre model de vida, recuperar els valors dels nostres avantpassats, que tenien temps per a la família, per compartir amb els altres allò que eren i allò que tenien. Ara anem atabalats, dominants pels diners i per les presses.

Aquesta pandèmia ens hauria de servir per canviar el nostre model de vida, un model que és caduc i insostenible.

Només un exemple dels molts que hi ha per fer un món més just i més fratern. Portem gairebé un any sense futbol presencial. I no ha passat res. El virus s’ha emportat milers de catalans i ha deixat en la ruïna milers de persones que han hagut de tancar el seus negocis. Però els jugadors continuen cobrant un sou astronòmic. I els polítics també.

Ja sé que és un tema delicat perquè aixeca passions i mou moltes emocions. Però els contractes de Messi, de Sergio Ramos o de Cristiano Ronaldo (i de molts altres futbolistes), podem continuar pagant-los? Els diners que guanyen aquests jugadors, ¿no ens convida a canviar de model de vida?

Aquests dies hem conegut que la mitjana per temporada que cobra Messi és de 138.809.404 euros. Són més de 74 milions nets per temporada. Això vol dir (arrodonint les xifres), que Messi cobra 202.739,726 euros cada dia. I per tant, si no m’he equivocat en les operacions, Messi cobra (tant si juga com si està dormint), 8.447,4 euros cada hora; 140,7 euros cada minut i 2,3 euros cada segon.

Podrem continuar, després d’aquesta pandèmia, com si no hagués passat res? No aprendrem a viure d’una altra manera? No canviarem el ritme de la nostra vida per prioritzar allò que és essencial i deixar de banda el que és accessori, com ens demanava el papa?  

Mossèn Teodor Suau acaba el seu article a Serra d’Or, afirmant que “si no hi ha responsabilitat és perquè la pregunta a la qual s’ha de respondre està mal plantejada. No és, “com jo i només jo puc fer el que vull?”, sinó, “com puc col·laborar en la realització del projecte legítim de felicitat de cada un que ve a aquest món?”. 

La lliçó que, amb responsabilitat, hauríem d’aprendre d’aquests mesos amb el coronavirus, ens hauria de portar a deixar de banda la indiferència i la insolidaritat, per tal de ser artesans d’esperança, ja que com ens digué el papa, “en Jesús Ressuscitat, la vida ha vençut la mort” i per això “la fe pasqual alimenta la nostra esperança”.  

Després de la Covid-19 hem d’alçar-nos de nou per viure una nova vida, com va ser nova la vida de Jesús Ressuscitat. Una vida més fraterna, més humana i més solidària i així “triar enter el que compta veritablement i el que passa” i “separar el que és necessari del que no ho és”.

Serem capaços de fer-ho? Hem de saber que per fer realitat aquest canvi, només ho podrem fer plegats, perquè com ha dit el papa Francesc, “o som germans o ens destruïm mútuament” (Religión Digital, 4 de febrero de 2021).

Mans Unides (VILAWEB/ONTINYENT, 11/02/2021)

 Com cada segon divendres de febrer, Mans Unides ens convida a participar en el dia del dejuni voluntari, en solidaritat amb els milions de persones que encara passen fam al món.

Enguany la 62a campanya de Mans Unides porta com a lema ‘Contagia solidaritat per a acabar amb la fam’. I és que només la solidaritat farà posarà fi a aquesta pandèmia que, cada any, mata milions de persones que no poden menjar.

En aquest moment, amb més de 95 milions de contagis per covid al planeta, són més de 800 milions les persones que passen fam i 1.300 milions d’hòmens, dones i xiquets es veuen afectats per la pobresa. Per això Mans Unides denuncia les conseqüències que la pandèmia de la covid té sobre les persones més vulnerables.

En aquesta campanya, Mans Unides vol promoure la solidaritat per a combatre la pandèmia de la desigualtat. Així mateix aquesta ONG, alhora que treballa per a defensar la dignitat i els drets dels més vulnerables, ens demana que ens involucrem per a generar nous estils de vida més solidaris i que l’economia i la política ajuden a crear condicions de vida més humanes.

Com informa Mans Unides, ‘els 1.300 milions de persones que al principi del 2000 patien una pobresa multidimensional (el 84,5% dels quals viuen a l’Àsia del sud i a l’Àfrica subsahariana), podran augmentar en 500 milions a causa de la pandèmia’.

El maig de l’any passat, Fernando Chica, observador de la Santa Seu davant la FAO, exposava amb un article un fet terrible: el 2018 hi havia 113 milions de persones que passaven fam en 53 països del món. I un any després, el 2019, ja eren 135 els milions de persones, en 55 països, que en patien. I Clara Pardo, presidenta de Mans Unides, també el mes de maig passat, deia que ‘aquesta crisi aprofundirà l’escletxa entre Nord i Sud’.

Les xifres encara són més horroroses al Tercer Món, com denunciava el bisbe Nicolás Castellanos en afirmar que hi havia 2.800.000 bolivians que passaven fam.

Ja el juliol de 2020, Oxfam calculava que 700.000 persones podien caure en la pobresa a l’estat espanyol a causa de la covid-19. Per això l’any passat el papa Francesc va exigir als països rics que cancel·laren el deute als països pobres, alhora que denuncià ‘una economia malalta, on milions de xiquets encara moren de fam i no tenen educació’. També el mes d’octubre passat, adreçà un missatge a la FAO, amb motiu del seu 75è aniversari, on va demanar que es creara un Fons Mundial contra la fam amb els diners que es gasten en armes, ja que com va dir: ‘la fam no és una tragèdia sinó una vergonya’.

Mans Unides, que fa ja seixanta-dos anys que treballa a favor de la solidaritat universal, denuncia la indiferència internacional davant la dramàtica realitat que viuen 1.300 milions de persones afectades per la pobresa. Per això cal que tots posem el nostre gra d’arena per a combatre la fam i acabar amb la pobresa, cosa que ens ajudarà també a superar les crisis sanitàries per a construir una societat més digna per a tothom.

Jornada Mundial del Malalt (VILAWEB/ONTINYENT, 10/02/2021)

Aquest 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lorda, el papa Francesc ens convida a celebrar la XXIX Jornada Mundial del Malalt, amb el lema ‘Un de sol és el vostre Mestre i tots vosaltres sou germans’ (Mt 23:8).

El missatge del papa Francesc amb motiu d’aquesta jornada (que es va donar a conèixer el 20 de desembre passat, diumenge IV d’Advent), subratlla l’atenció especial que hem de tindre per ‘les persones malaltes i pels qui les cuiden’. El papa recorda en el seu text ‘els qui sofreixen els efectes de la pandèmia del coronavirus’ que patim des de fa pràcticament un any.

El lema d’aquesta jornada s’inspira en el passatge evangèlic ‘en el qual Jesús critica la hipocresia d’aquells que diuen, però no fan’ el que havien dit que farien (Mt 23:1-12). I és que si hi ha falsedat entre dir i fer, ‘la coherència entre el credo professat i la vida real es debilita’.

El papa ens demana que ‘davant la necessitat d’un germà o d’una germana’, imitem allò que va fer Jesús, que amb la seua vida ‘ens mostra un model de comportament totalment oposat a la hipocresia’. Davant un germà malalt, el papa ens proposa de ‘detenir-se, escoltar, establir una relació directa i personal amb l’altre, sentir empatia i commoció per ell, deixar-se involucrar en el seu sofriment fins a arribar a fer-se càrrec d’ell per mitjà del servei’, com veiem en la paràbola del bon samarità (Lc 10: 30-35)

Com ens recorda el papa, ‘l’experiència de la malaltia fa que sentim la nostra pròpia vulnerabilitat i la necessitat innata de l’altre’. I és que sovint, ‘quan estem malalts ens trobem en una situació d’impotència, perquè la nostra salut no depèn de les nostres capacitats’. Per això el papa ens presenta la figura bíblica de Job, un home que, enmig dels sofriments, no només no es va sentir acompanyat per la dona i els amics, sinó que no el van comprendre. Job va caure ‘en un estat d’abandonament i incomprensió’. Però ‘per mitjà d’aquesta fragilitat, elegint el camí de la sinceritat amb Déu i amb els altres’, va fer ‘arribar el seu crit insistent a Déu, que al final [li va respondre] obrint-li un nou horitzó’ de vida. Déu va confirmar a Job que el seu sofriment ‘no era una condemna o un càstig’, ni tampoc ‘la llunyania de Déu o un signe de la seua indiferència’. El papa, a més, ens recorda que ‘la malaltia sempre té un rostre’, que és ‘el de cada malalt’ i també ‘el dels qui se senten ignorats, exclosos, víctimes de les injustícies socials’.

Un fet que hem comprovat aquests mesos amb el coronavirus, com ens recorda el papa, és que ‘la pandèmia actual ha mostrat nombroses deficiències dels sistemes sanitaris i carències en l’atenció a les persones malaltes’. I és que, com ens diu el papa, ‘els ancians i els més dèbils, no sempre tenen garantit l’accés als tractaments i no sempre és de manera equitativa’.

Cal recordar que la sanitat està condicionada per ‘decisions dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat’. Per això, diu el papa que ‘invertir recursos en la cura i en l’atenció a les persones malaltes’ hauria de ser ‘una prioritat vinculada a un principi: la salut és un bé comú primari’.

En el seu missatge, el papa lloa ‘l’entrega i generositat dels agents sanitaris, que amb professionalitat, abnegació, sentit de responsabilitat i amor al proïsme, han ajudat, cuidat, consolat i servit els malalts i els seus familiars’. El papa ens recorda que ‘la proximitat és un bàlsam molt valuós que ofereix suport i consol a qui sofreix’, com ho podem comprovar en la paràbola del bon samarità, i també que és molt important ‘la solidaritat fraterna, que s’expressa en el servei’.

El papa ens recorda la importància que en el món de la sanitat té ‘l’enfocament holístic de la persona’. I també ‘la caritat de Crist, com ho demostra el testimoniatge mil·lenari d’hòmens i dones que s’han sacrificat servint els malalts’. A més, com Francesc, ‘de la mort i de la resurrecció de Crist brolla l’amor que pot donar un sentit ple, tant a la condició del pacient com a la de qui el cuida’.

El papa acaba el seu missatge destacant un fet inqüestionable: ‘una societat és més humana quan més sap cuidar els seus membres fràgils i els que més sofreixen’.

En aquesta XXIX Jornada Mundial del Malalt, cal que prenguem consciència de la fragilitat en què es troben tants hòmens, dones i xiquets, i més en aquesta pandèmia. Per això la nostra fraternitat s’ha de manifestar en la proximitat i en l’afecte envers tots els qui sofreixen. 

dissabte, 6 de febrer de 2021

‘Atemptat a la salut pública’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 06/02/2021)

 Aquesta va ser l’afirmació de la Dra. Magda Campins, cap del servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, en relació a les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc el diumenge 14 de febrer.

Aquest “atemptat a la salut pública” el patiran els 75.000 catalans que formaran part de les més de 8.000 meses electorals. Tot i que el govern de Catalunya ha afirmat que les eleccions seran segures, la gent que per sorteig els ha tocat ser membres de les meses electorals, tenen por.

Aquestes persones que hauran de passar més de 12 hores als col·legis electorals, se’ls farà un test d’antígens els dies previs a les eleccions i aquell mateix dia se’ls prendrà la temperatura, se’ls donaran diverses mascaretes FFP2, un EPI complet, una pantalla facial i guants d’un sol ús.

Cal recordar que de 7 a 8 de la vesprada hi aniran a votar les persones que estaran en quarantena, és a dir, contagiats, contactes estrets i sospitosos.

La cabuderia, la insensibilitat i la incompetència del TSJ en obstinar-se a celebrar les eleccions aquest 14 de febrer, l’hauran de pagar els membres de les meses que estiguen al davant dels col·legis electorals. I per això més d’11.000 persones de les designades per a les meses, han presentat al·legacions per por al contagi. No només per por a contagiar-se elles, sinó també perquè poden contagiar les seues famílies.

Crec que si els magistrats que (amb la seua insensibilitat i imprudència) han determinat la data de les eleccions foren conseqüents, haurien de presentar-se voluntaris per constituir les meses. Però no ho faran. Perquè ells diuen però no fan. Tiren la pedra i amaguen la mà. I així decreten “un atemptat a la salut pública”, però ells es queden segurs a sa casa.

Una vegada més tenim la rebel·lió de les togues. I ja en van…. I el que és més greu: amb la seua decisió capriciosa, aquests magistrats estan jugant amb la salut dels membres de les meses. I és que com ha dit el Dr. Oriol Mitjà (El Nacional, 3 de febrer de 2021), investigador especialista en malaltes infeccioses, el diumenge 14 de febrer, “els membres de la mesa poden posar en risc la seua vida”. Com ha dit aquest investigador de l’hospital Trias i Pujol de Badalona, “és científicament impossible que no es contagie cap membre d’una mesa electoral”. I és que, com ha dit el Dr. Mitjà, “el 14 de febrer és un Nadal bis, ja que es permetrà l’eixida de persones contagiades”. Per això el Dr. Mitjà defensa que “el dret a la vida ha de prevaldre sobre el dret al sufragi”.

Josep Miquel Bausset





dimarts, 2 de febrer de 2021

La Vida Consagrada (CASTELLÓ NOTÍCIES, 02/02/2021)

 Com cada 2 de febrer, hui l’Església ens convida a celebrar la Jornada de la Vida Consagrada, un dia per pregar tindre present i agrair a Déu el testimoniatge dels qui seguim Jesús per mitjà dels consells evangèlics.



No m’acaba d’agradar que l’expressió, “vida consagrada” estiga “reservada” únicament als monjos i a les monges, als religiosos i a les religioses i als membres dels instituts seculars, ja que pel baptisme tots els cristians hem estat ungits amb el crisma i per tant hem estat consagrats a Déu. Amb tot, l’Església dóna la paraula “consagrat”, als qui per mitjà dels consells evangèlics ens hem consagrat a Déu.

El lema d’enguany, en aquesta XXV jornada, “La Vida Consagrada, paràbola de fraternitat en un món ferit”, mostra el carisma de la Vida Consagrada present en aquells hòmens i dones “que enmig d’innombrables desafiaments, al marge del camí o en les zones més inhòspites d’un barri, curen les ferides del món”.

El document que els bisbes de la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada han donat a conèixer per a aquesta jornada, presenta els consagrats com un “cabal ininterromput de vida i d’esperança per al món”. Així ho experimentem cada dia, com diu aquest document, “quan som capaços de descobrir la presència senzilla de les persones consagrades a l’Església i a la societat, ferment de Crist en la massa de la humanitat”.

La Jornada de la Vida Consagrada, que va ser instituïda pel papa Joan Pau II el 1995, vol ser “per a les persones consagrades, una ocasió propícia per renovar els propòsits i per reviure els sentiments que han d’inspirar” la nostra entrega al Senyor.

El lema d’enguany es fa ressò “de la condició nafrada de l’ésser humà i de tota la creació i alhora evoca la vocació i missió de les persones consagrades en l’Església i en la societat, com a signe visible de la veritat íntima de l’Evangeli”. Per això aquest lema s’ha de vore “sota la llum de la paràbola del bon samarità, una icona bellíssima que el papa Francesc ha volgut revisar i compartir en la seua última encíclica, “Germans tots”, proposant-la com a far i horitzó per a tota la família eclesial i humana”.

És evident que vivim en un món ferit i “en una part del planeta, la ferida supura sense descans”. I és que “el sofriment, la fam, la indigència i la guerra, tenen rostre concret en tants” hòmens que “són apallissats al marge dels camins”, com veiem en la paràbola del bon samarità. Segons el document dels bisbes, “en tots aquests rostres i en totes les cunetes trobem Crist assedegat, maltractat, abusat, estranger, empresonat”. Per això les persones consagrades fem nostre el dolor dels qui sofreixen, ja que “els consagrats coneixen les lluites i els dolors de l’existència en la seua pròpia carn  i en la dels altres”.

En les seues diverses missions, els consagrats “aprenen en l’escola del Crist, com acollir amb profunditat i generositat, la fragilitat del dia a dia”. Per això intentem teixir “històries de vida comuna” i sembrar “paciència i perdó, allà on altres sembren dispersió, fúria i rancor”.

Tenint present la paràbola del bon samarità, els consagrats hem de portar a les nostres mans “l’oli i el vi per a les ferides del món”, per així embenar les nafres dels qui pateixen i alhora esdevenir “llar de la salut de Déu”.

Cal recordar que la Vida Consagrada no és una fugida del món i dels seus problemes (com van fer el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità), sinó una fugida de la mundanitat. Per això els consagrats ens aturem davant els qui estan al marge del camí i acollim el dolor dels qui pateixen, des de la nostra opció per la radicalitat d’una vida alternativa, que nada contracorrent. Una vida que intentem que no siga mediocre ni segons els comportaments i la manera de fer (frívola i superficial) d’un món de façana, que viu només d’aparença.

Així ho intentem fer les dones i els hòmens consagrats a Déu, com les Agustines de Sant Mateu i les de Benigànim, les Dominiques de Borriana i de Paterna, les Filles de Sant Josep de Petrer, els Escolapis de Gandia, les Cistercenques de Benaguasil, les Germanes de la Consolació de Morella i de Borriana, els Franciscans del Sant Esperit de Gilet, les Carmelites Descalces de Puçol, Serra, les Alqueries i Altea, les Caputxines de València i d’Alacant, els Jesuïtes de Gandia, els Salesians de Borriana i de València, les Vedrunes de València, d’Alacant i de Vinalesa, les cartoixanes de Benifassà, les germanes de la Doctrina Cristiana de Benidorm, les Obreres de la Creu de València i de Montcada, les germanes dels Ancians Desemparats d’Alzira i d’Elx, els Cartoixans de Portacoeli, les Teresianes de Sant Enric d’Ossó de Torrent, les Clarisses de Vila-real, els Mercedaris d’Elx o les religioses de Iesu Communio de Godella.

Tots els qui en aquesta jornada de la Vida Consagrada renovem la nostra opció per seguir Jesús i per servir els nostres germans, volem acostar-nos als qui sofreixen per tal de fer nostre el seu dolor, embenar i amorosir les ferides de tots els qui pateixen i portar-los la llum i el consol de Crist.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT