diumenge, 26 de desembre del 2021

BON NADAL (CASTELLÓ NOTÍCIES, 25/12/2021)

 

Cada any quan s’acosta el Nadal, hi ha diverses veus que reclamen deixar de banda la religió i les tradicions cristianes, i així, en defensa d’una pretesa laïcitat, no felicitar el Nadal sinó les festes. Per això en molts llocs (en anuncis o llums al carrer) hem passat del bon Nadal, a bones festes.

Enguany ha estat una persona intel·ligent com Vicent Álvarez, que en el seu article del dia 16 (La Puríssima), “protestava” per les festivitats religioses que celebrem també al calendari civil. Deia que celebrar la Puríssima, és a dir, la concepció immaculada de Maria, (no la virginitat de la Mare de Déu, com deia el Sr. Álvarez, que això no ho celebrem el 8 de desembre), hauria de ser només per als cristians. ¿També haurien de deixar de ser festa Nadal, Tots Sant o els Reis d’Orient?

Li recomanaria al Sr. Álvarez que veiera la interessant entrevista al professor Joan Francesc Mira (Els Matins de TV3, 11 de març de 2020), que podrà trobar a internet. L’amic Mira deia: “S’està confonent la laïcitat amb la ignorància”. I davant l’intent d’excloure de l’escola la religió, Joan Francesc Mira considerava que això era “una pèrdua imperdonable”, perquè “si no tens el referent del cristianisme, no pots entendre res, absolutament res”. Joan Francesc Mira afegia encara: “Malament eliminar de la formació escolar els elements de la cultura cristiana, per la senzilla raó que és la nostra”.  

Per això és bo recordar un interessant article de Gabriel Janer Manila de fa sis anys (Diari de Girona, 19 de desembre de 2015), on aquest escriptor recordava l’anècdota d’un professor seu d’antropologia, que els deia: “No sóc creient però sí practicant”, una frase, certament provocativa, contrària al que estem acostumats a sentir: “Sóc creient però no practicant”.

Gabriel Janer deia que hui hi ha molta gent que “milita” en l’agnosticisme cristià, ja que són persones que sense ser cristianes valoren i defensen els principis de justícia social, d’amor i de generositat continguts en el cristianisme que porta el missatge de Jesús de Natzaret, encara que a vegades aquest missatge (els mateixos deixebles de Jesús) l’hem desfigurat o prostituït.

La frase provocativa: “No sóc creient però sí practicant”, donava a entendre una realitat irrefutable. I és que les bases que “m’han configurat, que han configurat la vida del meu poble, són d’arrel cristiana”, deia el professor citat per Gabriel Janer. I contava aquesta anècdota: les mares dels alumnes de Rozzano, un poble a prop de Milà, van demanar poder cantar nadales a l’escola. Però el director del centre va decidir renunciar a la festa de Nadal, per subratllar el sentit laic de l’escola i evitar conflictes amb els alumnes d’altres cultures. Les mares i l’AMPA van protestar per la decisió del director de  prohibir les nadales. Aquest fet va provocar una gran polseguera i va derivar en un debat sobre la defensa de la identitat cultural i la tolerància. Al final, contava Gabriel Janer en el seu article, va intervindre el primer ministre italià, Matteo Renzi, que va afirmar que a Itàlia, ni laics ni cristians renunciaran mai a la festa de Nadal. 

El professor Gabriel Janer recordava també un manifest del Partit Comunista dels anys setanta, on es reivindicava l’ensenyament a les escoles públiques de la Història Sagrada, “ja que el 90% de la cultura europea no es pot entendre sense un cert coneixement del cristianisme”. Com tampoc no es pot entendre sense tindre en compte la cultura grecoromana.   

També en un encertat article (Avui, 25 de desembre de 2015), l’actual director de TV3, el valencià Vicent Sanchis, reivindicava també el Nadal sense haver de demanar perdó pel fet de celebrar-lo, ni tampoc a utilitzar eufemismes, com escrivia Josep Mª Casasús (Avui 25 de desembre de 2015). 

I la periodista Pilar Rahola, gens sospitosa de “beata”, defensava en un altre article (La Vanguardia, 17 de desembre de 2015) la validesa i la importància de celebrar el Nadal, sense disfressar-lo. Rahola escrivia: “Quan jo era adolescent era un clàssic menysprear el Nadal, entès com una festa caduca, religiosa i tradicionalista”. I és que es criticava “la família, concebuda com una estructura reaccionària”. Però amb el pas del temps, aquelles generacions contestatàries “no només celebrem el Nadal, sinó que hem cregut tant en la família”, que hem descobert en ella “una escola de valors”. La periodista acabava el seu article denunciant “una cultura progre mal entesa, que s’incomoda perquè la festa és catòlica –com si dos mil anys de catolicisme no foren la nostra cultura-”. I és que encara hi ha qui creu “que les tradicions són carques, quan són senyals d’identitat”.

També l’escriptor Fernando Trias de Bes (Ara, 7 de desembre de 2015), recordava en un article seu, que el Nadal és la festa cristiana on “recordem el naixement de Jesucrist”. Per això “encara que només siga per respecte a la història i a la tradició judeocristiana a la qual pertanyem, els motius” dels llums als carrers durant aquests dies “han de guardar relació amb el que celebrem”. I és que en determinats carrers de Barcelona, com el Paral·lel, (com deia Trias de Bes) s’havien posat llums amb cabareteres i les típiques estrelles d’un camerino. Trias de Bes recordava que el Messies va portar “un missatge d’esperança i d’amor” i “el seu llegat és part de la nostra forma de viure”. Aquest articulista defensava que “buscar un laïcisme legítim no ha de portar-nos a perdre l’essència de les festes ni el seu contingut que, religiós o no, és el sentit del Nadal, un sentit que es manté fins i tot dins del laïcisme”. Trias de Bes acabava lamentant el text de l’Ajuntament de Barcelona, que per anunciar el Nadal deia que és el temps “en que la llum de la ciutat, produïda simbòlicament per la força dels seus habitants, lluita contra la foscor de l’hivern i del passat. Doncs no”, deia Trias. No celebrem això. Celebrem el Nadal. No cal creure en Jesucrist per dir-ho. Només en el seu missatge d’amor”.

Encara hui, alguns s’entesten en difuminar o maquillar el Nadal, com si la cultura cristiana, com diu Pilar Rahola o Trias de Bes, no haguera configurat el passat i el present del nostre poble. I és que hi ha molta gent que no és creient, però també n’hi ha molta més que és practicant sense ser creient i per això celebra el Nadal. El papa Francesc, tornant del seu viatge recent a Grècia, deia: “pretendre esborrar el Nadal és un laïcisme anacrònic i aigualit”. 

Com deia el passat dia 10 el papa Francesc, “Jesús es va fer menut perquè poguérem acollir-lo i rebre el do de la tendresa de Déu”. Per això el papa demanava no viure “un Nadal fals i consumista”, sinó que ens deixem “envoltar per la proximitat de Déu”.

Com deia l’any passat el bisbe de Sant Feliu, el valencià Agustí Cortés, “Nadal és el lloc i el moment de trobada universal. Perquè no hi ha espai més il·limitat, ni instant més etern, que el Fill de Déu radicalment pobre, obert a tota la humanitat, ofert sense condicions, amb l’amor gratuït que li és propi”.

Amb aquest poema del poeta valencià Carles Salvador, Sant Nadal a tothom.

 

Déu és nat i tot somriu,

dins el cor tot és caliu

tot ocell ja fa el seu niu

i el faria

per dormir Verge Maria

que vestida va d’Estiu.

Alegria! Alegria!

Se celebra el 25è aniversari del traspàs del cardenal Narcís Jubany (FLAMA. Agència Cristiana de Notícies, 26/12/2021)

 Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l’arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seves que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tenir problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seves paraules en català, a la festa de Corpus de 1969.



El desembre de 1971 (ara ha fet 50 anys), Narcís Jubany, fins aquell moment bisbe de Girona, fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir D. Marcelo González, després de la campanya “Volem bisbes catalans” i va ser creat cardenal pel papa Pau VI el 5 de març de 1973. El 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va passar a ocupar el bisbe de Tortosa Ricard Maria Carles.

Els seus contactes amb bisbes d’altres països, li van donar una visió oberta i ecumènica de l’Església i amb Tarancon, va tenir un paper clau durant la Transició. El cardenal Juabany, de línia clarament montiniana, va participar en la redacció del document de l’episcopat català, “Arrels cristianes de Catalunya”, de 1985. Una de les obres més destacades de Jubany,  va ser la creació a Barcelona de la Universitat Ramon Llull.

Bisbe plenament conciliar, Jubany afirmava que “l’allunyament de l’Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II” i per això, durant les sessions del Concili, el bisbe Jubany va apostar clarament per l’aggiornamento. En una intervenció seva a l’aula conciliar el 15 d’octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església: “L’estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic”. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en sortir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors”.   

Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l’arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d’una gran humanitat. Per això es queixava del fet que “el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent”.

El cardenal Jubany va patir, pel fet que tenia un ideal d’una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Donà suport als capellans obrers dels suburbis, i fins i tot, pagà algunes multes que els imposava el franquisme.

La seva saviesa i la seva prudència van deixar una forta empremta en l’Església de Barcelona. A més a més sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: “Jo no sé de tot”.

Home de diàleg, l’1 de gener de 1977, en l’homilia de la Jornada Mundial per la Pau, el cardenal Jubany s’afegia a la petició d’una amnistia “un desig que jo comparteixo”.

El canonge Josep Maria Martí Bonet recordava que el cardenal Jubany i ell mateix, es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el P. Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar línies d’actuació conjuntes.

Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany “sabia mirar als ulls” i “amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics”.

En els seus 18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981 l’Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l’Església. També va propiciar un diàleg entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Així en l’Eucaristia de les festes de la Mare de Déu de la Mercè de 1982, el cardenal Jubany demana al president Pujol i a l’alcalde Maragall, “un llenguatge noble i sense ultratges”, i el 1989 exhortava a “una bona intel·ligència entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona”.

El cardenal Narcís Jubany va morir el 26 de desembre de 1996, aquest diumenge farà 25 anys, després d’haver viscut els últims anys de la seva vida, d’una manera senzilla, a la residència dels germans Camils de la capital catalana.

Va ser mossèn Josep Maria Aragonès, en l’Eucaristia de l’enterrament del cardenal Jubany, qui el definí com un home que sobresortia “per la senzillesa, l’austeritat i el seu caràcter pacificador”.

Sol·lícit per Montserrat, que “sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans”, el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d’abril, per presidir la missa conventual, el dia de la Mare de Déu de Montserrat.

L’1 d’abril de 1989, el cardenal Jubany presidí la benedicció abacial del P. abat de Montserrat, Sebastià Bardolet. Aquell dia el cardenal Juabany deia: “Recordeu que sou abat, no solament d’un monestir il·lustre per la seva història i pel seu guiatge espiritual, cultural i litúrgic, que de segles ha exercit, sinó també, d’aquest monestir, que és custodi de la imatge entranyable de la Mare de Déu de Montserrat. Ella és el cor i l’ànima de Catalunya i celestial patrona de les diòcesis catalanes”.

Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat actualment al Santuari del Miracle

dijous, 23 de desembre del 2021

Un cardenal de Beneixama: Miquel Payà (VILAWEB/ONTINYENT, 20/12/2021)

 Nascut a Beneixama el 20 de desembre de 1811, fa 210 anys, Miquel Payà i Rico va ser bisbe de Conca i arquebisbe de Compostel·la i de Toledo. Fill d’una família llauradora, en morir son pare es traslladà a Onil amb sa mare. Obtingué el grau de batxiller en filosofia i posteriorment en teologia. Va impartir classes en una acadèmia privada de lògica, física, matemàtiques, metafísica i ètica. El 1830 guanyà una beca del Real Col·legi del Corpus Christi de València i a la Universitat ocupà les càtedres de Metafísica, Literatura, Gramàtica, Història, Lògica, Astronomia i Ètica. Va ser ordenat capellà el 1836.

La Junta Revolucionària d’Alzira el tragué de la docència universitària i Miquel Payà tornà a Beneixama, on construí el temple parroquial, inicià les obres del nou cementeri i creà la banda de música del poble. També instituí les festes de Moros i Cristians, a més de fundar l’Associació de Beneficència Domiciliaria. El 1844 tornà a València com a beneficiat de la Catedral, i impartí classes a la Universitat i al Seminari. Va fundar el diari El Eco de la Religión el 1855.

El 12 d’octubre de 1858 va ser consagrat bisbe de Conca on, a més d’organitzar la Societat d’Amics del País, fundà un asil per a orfes. Fruit de la seua preocupació social i veient la pobresa de la gent, regalà el seu cotxe i destinà 30.000 reals de la seua fortuna a pal·liar les necessitats dels més desvalguts.

Sabé conviure amb les Corts de la Revolució (després de l’abdicació de la reina Isabel II) i amb la monarquia d’Amadeu de Savoia, quan fou senador per Guipúscoa. S’enfrontà al Tradicionalisme, ja que no compartia la filosofia del Carlisme. Participà també en el Concili Vaticà I, on defensà la infal·libilitat del papa.

El 1874 va ser nomenat arquebisbe de Compostel·la i tres anys més tard, cardenal. Enemic del laïcisme, es guanyà l’enemistat de la premsa liberal, anarquista i republicana. Pel seu esperit emprenedor, va potenciar les excavacions arqueològiques a la catedral de Santiago, on trobaren uns ossos humans que tres professors universitaris identificaren com les restes de l’apòstol Sant Jaume.

Finalment, el 1886 va ser nomenat arquebisbe de Toledo. Seguidor de les doctrines de Lleó XIII, Miquel Payà defensà l’encíclica Libertas, en què es decretava l’abolició de l’esclavitud. Tenint en compte la situació dels esclaus de les colònies espanyoles, el cardenal Payà defensà aquest text, que publicà en llatí i en castellà. Atent a les necessitats socials i bon coneixedor del bisbat, restaurà i construí nous temples i convents a la diòcesi de Toledo. Home de gran intel·ligència, bisbe humil i pròxim als problemes dels pobres, aquest fill de Beneixama morí a Toledo el 24 de desembre de 1891, ara fa 130 anys.

De l’estudi grafològic de la firma de Miquel Payà (segons els estudis fets pel metge i psiquiatre Rafael Sancho) es desprén la seua maduresa i plenitud física i psíquica, i també l’extraversió, l’energia i la decisió que tenia. L’estudi conclou així: “Entre los cientos de autógrafos de personas célebres que integran nuestra colección, tan solo hemos encontrado dos de cierto parecido: D. Santiago Ramón y Cajal y D. Marcelino Menézdez y Pelayo, dos personalidades ciertamente muy diversas, pero que tenían a la vez un par de cosas en común: la claridad de ideas y su facilidad para programar cualquier trabajo”.

En els 210 anys del naixement del cardenal Payà, les diòcesis del País Valencià, Beneixama i l’Alt Vinalopó haurien de recordar aquest bisbe que va destacar al segle XIX com un gran eclesiàstic i com un bon pastor.

El bisbe Antonio Añoveros (VILAWEB/ONTINYENT, 18/12/2021)

El 19 de desembre de 1971, ara fa 50 anys, Antonio Añoveros (fins aquell moment bisbe de Cadis i Ceuta), va ser nomenat nou bisbe de Bilbao. Va ser el tercer pastor d’aquesta diòcesi, després dels bisbes Casimiro Morcillo i Pablo Gúrpide, tot i que abans d’ell la diòcesi va tindre el bisbe José M. Cirarda d’Administrador Apostòlic.

 Antonio Añoveros, que va nàixer a Pamplona el 13 de juny de 1909, va ser ordenat prevere el 1933 i sempre va manifestar una especial preocupació pels més desvalguts de la societat. El 1950, el cardenal Herrera Oria el nomenà canonge de la catedral de Màlaga. També va ser rector del Seminari i vicari general d’aquesta diòcesi. El 6 d’octubre de 1952 va ser nomenat bisbe auxiliar de Màlaga, i el 1953 bisbe coadjutor de la diòcesi de Cadis i Ceuta, fins que el 1954 passà a ser el titular d’aquest bisbat. Durant la seua etapa a la diòcesi de Cadis i Ceuta, Añoveros va escriure diverses pastorals sobre la desigualtat social que hi havia a la diòcesi. La seua proximitat amb els més desafavorits de la societat el portà a rebutjar una subvenció per a restaurar la catedral de Cadis. Considerava que una ciutat que tenia tantes necessitats d’habitatges socials no podia dedicar tants diners a la restauració de la catedral. I va ser el 19 de desembre de 1971 quan va ser nomenat bisbe de Bilbao, una diòcesi amb una notable politització, amb capellans que signaven manifestos contra la dictadura i amb milers d’alumnes a les ikastoles dependents de l’Església.

El servei pastoral del bisbe Añoveros a Bilbao està unit a l’anomenat “cas Añoveros”, que va tindre lloc el 24 de febrer de 1974. Aquell diumenge, a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí l’homilia escrita per ell, un text on aquest pastor defensava el dret dels bascos a preservar la seua identitat.

Durant pràcticament 40 anys, l’Església i el Règim franquista s’havien sostingut mútuament, fent nàixer l’anomenat nacionalcatolicisme. La jerarquia catòlica després de la Guerra civil, qualificada pels bisbes com a “cruzada”, s’havia posat al costat dels revoltats contra la República. Però a partir del Concili Vaticà II (1962-1965), amb l’aggiornamento promogut pels papes Joan XXIII i Pau VI i amb el cardenal Tarancon com a home de confiança del papa Montini, l’Església espanyola va començar a separar-se del govern de Franco. El “cas Añoveros” va ser un dels exemples que millor va il·lustrar el trencament de l’Església i el règim franquista.

Així, el diumenge 24 de febrer de 1974, a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí el text “El cristianisme, missatge de salvació per als pobles”, redactat per Añoveros, on el bisbe demanava el reconeixement de les particularitats nacionals d’Euskadi. En aquest text, el bisbe deia: “El poble basc, igual que els altres pobles de l’Estat espanyol, té dret de conservar la seua pròpia identitat, cultivant i desenvolupant el seu patrimoni espiritual, dins d’una organització sociopolítica que puga reconéixer la seua justa llibertat”.

S’ha de tindre en compte que la dictadura franquista havia perseguit, d’una manera total, les reivindicacions nacionals dels pobles, prohibint les llengües basca, catalana i gallega. En aquella homilia, Añoveros deia encara: “L’estat ha d’estar al servei de les persones i dels pobles i ha de respectar sincerament el pluralisme social i cultural. En les actuals circumstàncies, el poble basc té seriosos obstacles per a aquests drets. L’ús de la llengua basca, tant en l’ensenyament com en els mitjans de comunicació, està sotmesa a notòries restriccions”.

Tot i que amb el discurs de l’anomenat Espiritu del 12 de Febrero del president Arias Navarro, el govern franquista volia donar una imatge d’obertura, el règim va respondre a l’homilia d’Añoveros ordenant el seu arrest domiciliari i la posterior expulsió de l’estat, argumentant que el bisbe havia atacat la unitat nacional, consagrada per les Leyes Fundamentales del Estado. Així el 27 de febrer, tres dies després de la lectura de l’homilia, el cap superior de la policia de Bilbao l’arrestava al seu domicili. A l’aeroport de Sondica hi havia un avió preparat per a expulsar el bisbe d’Espanya.

Añoveros es va negar a abandonar Bilbao, al·legant que només ho faria per una ordre directa del papa Pau VI -cosa que sabia que no es produiria- o bé si el govern utilitzava la força. Va ser el cardenal Tarancon, com a president de la CEE, qui va defensar el bisbe Añoveros, amenaçant amb l’excomunió fulminant tots aquells que participaren en l’expulsió. De fet, una expulsió forçada del bisbe hauria violat el Concordat de 1953. Per això, anys més tard, el mateix Tarancon va declarar que ell va portar a la butxaca la nota d’excomunió, en aplicació del Cànon 2334 del Concordat, contra aquells que actuaren contra el bisbe Añoveros.

La crisi, la més greu entre l’Església i el Règim, es va solucionar després de 14 dies de negociacions amb una intervenció directa de Franco que de cap de les maneres no volia trencar les relacions amb el Vaticà, cosa que Arias Navarro va arribar a sospesar.

Som molts els cristians valencians que esperem dels quatre bisbes del País Valencià, Antonio Cañizares, Casimiro López, Jesús Murgui i Enrique Benavent, que promoguen i recolzen la nostra llengua en tots i cadascun dels actes de l’Església. Som molts els qui esperem dels nostres bisbes que, a exemple dels mossens Llorenç Gimeno, Josep M. Ruix, Pere Riutort, Honori Pascual, Manuel Martín, August Monzon, Julio Ciges, Jesús Belda, Emili Marín, Vicent Cardona, Vicent Sarrió… també ells apliquen les directrius del Vaticà II pel que fa a l’ús de les llengües vernacles.

Ja l’any 1965, acabat el Vaticà II, s’organitzà una campanya en què més de 20.000 valencians (enre els quals Vicent Ventura, Joaquim Maldonado, Raimon, Martí Domínguez, Manuel Broseta, Francesc Burguera, Josep Lluís Bausset, Manuel Sanchis Guarner, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda o els Franciscans de Cocentaina) demanaven, seguint les directrius del Concili, “l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació”.

Desgraciadament, els valencians després del Concili vam passar del llatí al castellà, com si aquesta fora la llengua d’Alfarrasí, Nules, Xàtiva, l’Alcúdia, Borriana, Piles, Altea, Morella, Elx, Gandia o Vila-real! I hui en dia, després de més de 50 anys de l’inici del Vaticà II, els cristians valencians, encara esperem poder adreçar-nos a Déu en la llengua en què Sant Vicent Ferrer va escriure els seus sermons, en la llengua que Francesc Eiximenis escrigué el Llibre dels Àngels, sor Isabel de Villena escrigué la Vita Christi, Ausiàs Marc creà el seu Càntic espiritual, o Roís de Corella escrigué Lo Cartoixà.

Quan durant el Concili hi hagué la controvèrsia entre llatí o llengua vernacla, els partidaris de fer la litúrgia en la llengua del poble argumentaven que una Església viva no podia tindre una llengua morta. És curiós, per altra part, que els nostres rectors facen la missa en castellà, però a l’hora de fer els avisos, ho facen en valencià. Això em recorda aquella anècdota d’un cristià dels EUA que deia: “No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglés. I a l’Església, no em demanen mai diners en llatí”.

Quan el 2009 va prendre possessió de la seu de Lleida el bisbe valencià Joan Piris, digué en l’homilia: “L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar prou oberta perquè tots hi tinguen el seu lloc”. Ja seria hora que els cristians valencians, que volem adreçar-nos a Déu en la nostra llengua, també tinguérem un lloc a l’Església. De fet, només demanem allò que és normal! De la mateixa manera que a Valladolid, Burgos o Salamanca tenen la missa, la litúrgia i la catequesi en la seua llengua, els valencians volem això mateix: Tindre la missa, la litúrgia i la catequesi en la nostra llengua. Res més que això.

En el 50 aniversari del nomenament d’Añoveros com a bisbe de Bilbao, val la pena recordar la seua defensa, valenta i decidida, de la llengua i de la cultura d’Euskadi. També els cristians valencians voldríem que els nostres pastors (tal com van fer els enyorats bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep M. Cases) feren el mateix que va fer el bisbe Añoveros pel que fa a la llengua, a la cultura i a la identitat del País Valencià.

El professor Manuel Sanchis Guarner (VILAWEB/ONTINYENT, 16/12/2021)

 El 16 de desembre de 1981, ara fa 40 anys, moria el professor Manuel Sanchis Guarner. D. Manuel, com col·loquialment era anomenat, va ser un home ple de bondat i de saviesa. Un home senzill i sincer que va treballar tota la vida per la nostra llengua i la nostra cultura. Filòleg, historiador, professor de la Universitat de València i apassionat pel País Valencià, els anys cinquanta, a Mallorca, Sanchis Guarner va treballar estretament amb Francesc de B. Moll en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear i els anys setanta va formar part de la Comissió Litúrgica de la Província Eclesiàstica Valentina. Va crear l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i va ser director de l’Institut de Ciències de l’Educació. A més, va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia.

En aquest article només vull subratllar la grandesa moral, la saviesa i la dignitat d’un professor maltractat i insultat pel terrorisme que assotà la ciutat de València els anys setanta i vuitanta del segle passat. La vida del professor Sanchis Guarner va ser la paraula i la investigació, mentre que els seus enemics van utilitzar la violència per a atacar-lo, fins i tot atemptant contra la seua integritat física. De fet, el 6 de desembre de 1978 la policia va fer esclatar un paquet bomba (amb mig quilo d’explosius i metralla) enviat a casa del professor, embolicat com si es tractara d’un regal de Nadal.

Personatges d’una talla intel·lectual més que mediocre, van difamar (sense cap mena d’arguments) el professor Sanchis Guarner, mentre un diari del Cap i Casal va intentar de desprestigiar-lo d’una manera miserable, i també sense arguments, fent servir només la raó de la força, però sense tindre la força de la raó.

En el terrorisme de què va ser víctima el professor Sanchis Guarner, hi havia qui assenyalava l’objectiu i hi havia qui posava les bombes, tant a D. Manuel com també a Joan Fuster, a la llibreria 3i4 i a més llibreries. Aquells anys també es van produir, per part de grups “incontrolats”, agressions a les autoritats democràtiques, a l’Escola d’Estiu i fins i tot l’assassinat de Miquel Grau a Alacant, i uns anys més tard el de Guillem Agulló. Atacs a la Universitat de València i a la Casa de Catalunya, agressions al P. Pere Riutort, bombes a l’Aplec del País Valencià, l’assalt al Palau de la Generalitat i insults al president Albinyana (davant la passivitat de les forces públiques) són només uns exemples de les agressions que van patir polítics i intel·lectuals valencians per part d’aquests grups “incontrolats”.

La violència contra el professor Sanchis Guarner durant la “Batalla de València”, no va ser mai investigada, i els autors no van ser portats mai davant la Justícia. Més encara, els autors de l’atemptat contra D. Manuel van ser tolerats (i fins aplaudits) per les autoritats franquistes.

Personatges com Emilio Attard i Fernando Abril, que van atiar el fonamentalisme inquisidor del blaverisme contra els intel·lectuals valencians, no van tindre mai la força de la raó, sinó només la raó de la força.

La persecució de les autoritats franquistes i dels “incontrolats” contra el professor Sanchis Guarner, i les acusacions d’estar venut a “l’or català” i a Òmnium, es reprodueixen aquests dies amb polítics i jutges que (de nou) ataquen la unitat de la nostra llengua, intentant manipular la ciutadania per a, miserablement, aconseguir un grapat de vots, fent servir les vísceres en compte del cervell. Polítics sense arguments ni ètica (com els qui van voler desprestigiar D. Manuel), de nou s’inventen el “perill català”, i davant l’absència d’idees tornen a manipular el poble com van fer els seus “pares polítics”. Per això, ara també hi ha polítics que, inventant-se problemes on no n’hi ha, atien (com fa 40 anys) un inexistent conflicte lingüístic. Així, i només són uns exemples de què passa, el Tribunal Suprem ha anul·lat una bona part del Decret que regula l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana i també ha atacat la immersió lingüística a Catalunya. El cas més escandalós ha tingut lloc en una escola de Canet de Mar, quan la Justícia ha imposat a tota una aula la llengua volguda pels pares d’un sol alumne, tot i que el català és la llengua en condicions d’inferioritat.

I mentre l’insigne filòleg i historiador mort ara fa 40 anys és recordat en carrers i places pel seu llegat intel·lectual, la seua saviesa i la seua bondat, qui recorda personatges com Miguel Ramón Izquierdo, l’últim alcalde franquista de València, Ignacio Carrau Leonarte, president de la Diputació de València, Pepita Ahumada, regidora del Cap i Casal o Ramón Pascual Lainosa, regidor de l’ajuntament de València i president de la Junta Central Fallera? El mateix Ramón Pascual Lainosa no amagava el seu rancor contra els intel·lectuals valencians, i per això deia, sobre les pintades anticatalanistes (com les aparegudes a casa del professor), que “se identificaba con ellas y que felicitaba a sus autores”, segons recollia la crònica de Guillermo J. Ortigueira. I és que els valencians hem patit alguns polítics nacionalistes espanyols que han estat sempre contra la nostra llengua.

Com va dir molt encertadament l’amic Sal·lus Herrero i Gomar, el professor Sanchis Guarner “fou un mestre de ciència i de vida pel seu compromís cívic en la defensa de la llengua”.

D. Manuel, condemnat pel franquisme a un camp de concentració de Salamanca, traslladat més tard a una presó valenciana, i signant el 1932 de les Normes de Castelló, va ser un “Homenot”, un humanista, un dels intel·lectuals més importants del segle XX i un patriota valencià. Res a veure amb la misèria dels qui el van atacar i difamar, fins i tot intentant assassinar-lo.

Déu somnia un món en pau (VILAWEB/ONTINYENT, 15/12/2021)

 “Déu somnia un món en pau”, va dir el papa Francesc el 3 de desembre passat als immigrants. El papa, que abraçà i escoltà aquestes persones que han hagut de fugir del seu país, digué: “Quants germans i germanes no han pogut arribar ací?” i s’han mort pel camí. I és que, com afirmà Francesc, “la Mediterrània s’ha convertit en un gran cementeri”, davant la insensibilitat de la vella Europa. Adreçant-se als immigrants, digué també: “Mirant-los a vostés, veig els sofriments del camí, els qui han estat venuts, explotats, els qui s’han quedat pel camí”. Aquest drama dels refugiats i dels migrants, com afirmà el papa, “és la història d’una esclavitud universal. I el que és pitjor, és que ens hi estem acostumant”.

Lamentablement, cada dia és notícia la mort dels migrants que fugen de la fam i de les guerres, i ja gairebé (sobretot als anomenats països civilitzats) ni fem cas del drama que suposa la mort de tants innocents. El papa deia també a Nicòsia: “Ens lamentem dels camps de concentració dels nazis i de Stalin”, però “això està succeint hui a les nostres costes”, amb camps de refugiats on la gent sobreviu i pateix enmig d’una societat que els ignora. I és que, com ens recorda el papa davant la nostra insolidaritat, “la migració forçada no és un costum turístic, és la guerra d’aquest moment”. I per això, malgrat que alguns voldrien que no els molestara, deia en veu alta davant els migrants: “No podem callar”.

Cal recordar que “un fenomen global”, com és el drama dels refugiats, “requereix una resposta global”. Per això no podem continuar amb pedaços, que no són una solució a la tragèdia dels qui han abandonat el seu país, cauen en mans de màfies que els exploten prometent-los un futur millor, i finalment acaben en camps de refugiats on són tractats d’una manera inhumana.

I a Lesbos, el dia 5, cinc anys després de la seua primera visita, el papa tornà a tocar les ferides dels refugiats. Francesc demanà als governants que no deixen “que el Mare Nostrum es convertisca en Mare Mortuum”. A més, el reclamà als estats que detinguen “aquest naufragi de civilització” que arracona les persones més fràgils i que tot mirant el rostre dels nois, “tinguem la valentia d’avergonyir-nos davant d’ells” per la manera com els tractem.

El papa ens recordà que “la fe ens demana compassió”, és a dir, capacitat de patir amb l’altre, i “misericòrdia” (que és mirar el germà desvalgut des del cor); i també ens “exhorta a l’hospitalitat”. I denuncià un fet horrorós i immoral, ja que “és trist que l’ús de fons comuns es propose com a solució per a construir murs”, quan en realitat el que fa falta al nostre món no són murs, sinó ponts.

Finalment, al Centre d’Acollida i Identificació de Mitilene, el papa va demanar al món que siga capaç “d’assumir la seua responsabilitat” davant la tragèdia dels refugiats i dels migrants. El papa va dir, amb raó, que “quan les vides humanes estan en perill, els límits nacionals són irrellevants”. Per això va exhortar els polítics i tothom a “ampliar la mirada” i a “submergir-se en els problemes de la humanitat”. El papa també denuncià “l’explotació dels pobres i les guerres oblidades”.

El crit del papa “Déu somnia un món en pau” és un desig que els estats haurien de fer possible. Els diners per a armament, que no serveix sinó per a matar, haurien d’anar destinats a rescatar aquestes persones que no ixen de la seua terra per gust, sinó per la fam i la guerra. El somni d’un món en pau és una utopia, sí. Però una utopia que podem fer realitat.

Als governants de la vella Europa els hauria de caure la cara de vergonya pel tracte que donen als immigrants i als refugiats, un tracte indigne i del tot inhumà.

Davant la gent que diu que no s’hi pot fer res, cal recordar que una utopia es pot fer realitat si posem de la nostra part generositat i si sabem mirar els altres amb amor fratern. No com a enemics sinó com a germans. Quatre jóvens del Grup Escolta de Patraix: Alejandro, Vanesa, Patricia i Nerea, ens demostren que les utopies no són somnis inabastables, sinó que es poden fer realitat. Aquests quatre jóvens de Patraix ajuden les persones que viuen al carrer i ho expliquen en el llibre que han publicat, La voz de la calle. Aquests jóvens que creuen que els somnis es poden fer realitat, diuen que “es poden fer moltes coses per a millorar el món”. Per això, en compte de borratxeres i drogues, als matins, abans d’eixir el sol, ixen a repartir café amb llet i dolços als rodamons. Alejandro, Vanesa, Patricia i Nerea diuen que s’ha d’ajudar en allò que puguem, i que, a més, “s’ha d’entendre les persones que viuen al carrer, sense jutjar-les”. El lema dels escoltes “Sempre a punt”, i també “Tant com puc” i “Fer servei”, són els que fan possible (com aquests jóvens) una nova humanitat. Abans de deixar Grècia, el papa es va trobar amb els jóvens grecs (i com si estiguera pensant en aquests quatre valencians de Patraix) els va dir: “La salvació es troba en el fet de seguir els somnis. Somnieu i somnieu junts”.

En la mateixa línia del papa Francesc, cridant a la solidaritat i a la fraternitat, hi ha també la crida de la sociòloga Marina Subirats, qui ha afirmat que “si no es reconstrueix un món més solidari, podem acabar veient uns feixismes terribles”.

L’Advent que celebrem ens crida a fer realitat el somni d’un món en pau, com ha demanat el papa. Un món més fratern i més solidari, per a així, com demanava també el profeta Isaïes, acabar amb les guerres i amb la fam: “Amb les seues espases forjaran relles, i corbelles amb les seues llances” (Is 2:4).

Coses que no entenc (VILAWEB/ONTINYENT, 06/12/2021)

 És cert que l’home (i la dona) és un misteri i per això hi ha moltes coses que no arribem a entendre en les decisions o aficions que tenim.

No entenc que una persona (de fet són milers de persones) per a divertir-se haja de torturar un animal. El cas dels bous és simptomàtic d’aquesta irracionalitat, que és més gran encara quan els defensors dels bous qualifiquen aquest espectacle com a cultura.

No entenc que aquells polítics que tenen l’oportunitat de posar fre al canvi climàtic i a la fam, no facen res per acabar amb aquests flagells.

No entenc que la Casa Reial espanyola, a la seua web, pose una versió en català i una altra de “diferent”(?) en valencià (però no hi ha cap versió en canari ni en extremeny), tot i que si cliquem una versió o l’altra, només apareixen els títols en la nostra llengua i tota la resta en castellà.

No entenc tampoc les tones i tones de menjar que cada any tirem a les escombraries.

No entenc la decisió del Tribunal Suprem d’atacar la nostra llengua, amb la nul·litat de bona part del Decret que regula l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana i imposant un 25% de castellà a les escoles de Catalunya.

No entenc que la gent que no s’havia volgut vacunar ara ho faça per a tindre el certificat (o passaport Covid) i així poder viatjar i poder entrar a gimnasos, hospitals, restaurants i residències de gent gran.

No entenc tampoc que es demane el passaport Covid per entrar a hospitals i restaurants, i pel contrari hi haja a les residències i als hospitals infermers o metges que no s’han vacunat, i als restaurants cambrers que tampoc no ho han fet.

No entenc que al Tercer Món hi haja un índex de vaccinació tan baix, i no perquè els seus habitants no es vulguen punxar, sinó perquè no arriba el vaccí a tothom.

No entenc la gent que no s’ha volgut vaccinar, quan s’ha demostrat que més del 60% dels ingressats a les UCI són persones no immunitzades.

No entenc el sou tan exagerat dels polítics, quan hi ha tantes i tantes persones que no poden arribar a finals de mes. No és una vergonya que Unides Podem haja avalat apujar el sou dels alts càrrecs d’un 2%?

No entenc que a l’estat espanyol una dona no puga ser reina (a part de l’anacronisme de la monarquia) si té un germà.

No entenc la insensibilitat d’Europa amb els refugiats, mentre moren milers d’hòmens, dones i xiquets a la Mediterrània.

No entenc que un home, una dona o un xiquet puguen ser “il·legals”. N’eren els “conqueridors” que arribaren a Amèrica?

No entenc que el batle de Madrid i el Sr. Casado consideraren justificats els xiulets al president espanyol, Pedro Sánchez, en la desfilada del 12 d’octubre, perquè, segons ells “representan el sentir de la calle”, mentre que quan es xiula l’himne espanyol en una final de la copa del rei entre el Barça i el Bilbao, no accepten que això també represente el “sentir de la calle”. Al contrari, aquests polítics que justifiquen els xiulets al Sr. Sánchez, després arriben a amenaçar de tancar l’estadi i que el partit es faça sense públic si es xiula l’himne espanyol.

Potser tot això que he dit és un misteri, i per això no ho entenc. O potser no és cap misteri, sinó la incoherència humana i la manca de criteri, de rectitud i de solidaritat.

Segurament algú em dirà que també és un misteri la Santíssima Trinitat i que no l’entén. I tindrà raó de dir-m’ho. Però com he dit al principi: l’home és un misteri. I no xicotet.

Potser aquestes coses que no entenc es donen perquè hi ha gent que no pensa el que diu, que no diu el que pensa, i que fa el que no pensa ni diu.

Jesús, a l’Evangeli, ens diu: “Que el vostre llenguatge siga: sí, quan és sí; no, quan és no” (Mt 5:37). Potser si seguírem aquest consell de Jesús, les coses anirien d’una altra manera.

L’experiència cristiana (VILAWEB/ONTINYENT, 03/12/2021)

 La experiencia cristiana és el títol del llibre que ha escrit l’amic Julio Ciges, prevere del Grup del Dissabte. Com diu el subtítol, Julio Ciges condensa en aquesta obra “l’encontre, el seguiment i el compromís” que fa possible “una experiència d’encontre amorós i una resposta amorosa de seguiment”.

Julio Ciges Marín, nascut el 1947 a Anna, a la Canal de Navarrés, i que és el capellà de la parròquia de Maria Immaculada de Vera, és llicenciat en psicologia per la Universitat de València, promotor del Fòrum Cristianisme i Món d’Avui i membre del Grup Cristià del Dissabte. Ha desenrotllat la tasca pastoral en parròquies pastorals i obreres de la perifèria de València, en comunitats cristianes i com a consiliari en els moviments apostòlics de la GOAC i la JOC, acompanyant els cristians en el compromís per la transformació de la societat i la renovació evangèlica de l’Església.

Aquest llibre, de 204 pàgines i publicat per l’editorial Nueva Utopía, inclou set capítols i sis annexos, a més de la presentació que fa Joaquim Garcia Roca, l’epíleg de Josep Vicent Boira, la introducció de l’autor de l’obra i una extensa bibliografia final.

En la presentació del llibre, Ximo Garcia Roca ens recorda el trobament i la reflexió de Julio “amb immigrants a Alemanya, amb laics de la Institució Teresiana a Lió, amb els consiliaris de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica a Espanya, amb catequistes al Paraguai i amb els responsables de la pastoral penitenciària a València”. I és que Julio Ciges és un capellà “atípic”, incòmode per al poder eclesiàstic, ja que com diu Joaquim Garcia Roca, “desenrotlla una acció profètica” que el porta “a parlar obertament de Déu, de l’amor, del compromís, del sofriment, de l’espiritualitat sobre les que l’esquerra i un cert cristianisme postmodern han mantingut un incòmode silenci”.

Julio Ciges, com ens recorda també Garcia Roca, és “un dels membres fundadors i actual coordinador del Grup Cristià del Dissabte, que anima la resistència en temps d’angoixa”. I és que, “respectat i estimat per la seua sinceritat, ignorat i temut per la seua llibertat, sempre ha cregut que Jesús era un autèntic pertorbador de qualsevol ordre i de tot poder”. Perquè com diu molt bé Ximo Garcia Roca, “l’anarquisme evangèlic” de Julio Ciges, “el porta a rebutjar la democràcia controlada pels poders econòmics, el sistema capitalista que descarta i mata, el patriarcat que sotmet les dones, el clericalisme que sufoca l’ideal igualitari de la Bona Nova”. Per això, allunyat “dels centres de poder eclesiàstics, en els seus escrits i compromisos obri solcs, desperta les consciències adormides, lluita contra les fronteres i defensa el valencià com a llengua de ple dret a l’Església”.

Els qui puguen llegir aquest llibre, continua Garcia Roca en la presentació, “sabran agrair el to conversacional de les conferències i el caràcter pedagògic dels annexos que caracteritzaven les xarrades dels qui van viure en permanent estat de conversa”. La lectura d’aquesta obra, que “a vegades sembla una simfonia i d’altres una peça de jazz”, no deixa indiferent, sinó que invita, en paraules del poeta José Ángel Valente, a viure alerta encara i a ser matinadors, “perquè cada nou dia matineu/ disposats a trobar nous camins. I a inventar-los”.

En la introducció, Ciges ens transmet l’origen d’aquesta obra, que no és sinó “compartir la meua experiència de vida”.

El llibre  conté aquests set capítols:

1. Necessitat de recuperar l’espiritualitat cristiana del seguiment davant la inhumanitat del sistema. L’encontre creient que ens fa experimentar-nos persones cristianes.
2. L’experiència de la gratuïtat o la gràcia de la fe. El trobament creient que ens fa experimentar-nos persones cristianes.
3. La mirada esperançada: El tarannà amb el qual ens situem en el món.
4. El compromís compassiu i misericordiós: La nostra peculiar manera de sanar els cors ferits i de transformar el món.
5. Amb la força de l’Esperit serem testimonis del Regnat de Déu.
6. El cristianisme no és una religió: L’experiència cristiana trenca l’esquema de la religió.
7 La crida permanent a la conversió i a la transformació radical.

Pel que fa als set annexos, el primer és la carta que Ciges escriu al papa Francesc. El segon és la carta que dirigeix als líders del planeta presents en la Cimera del G-20 de Buenos Aires, el 2018.

Els annexos 3, 4, 5 i 6 són uns textos per la reflexió i la pregària personal.

Finalment, en l’epíleg, Josep Vicent Boira, professor de la Universitat de València, defineix magníficament aquest llibre amb aquestes dues característiques: “Agitar-nos fins a no deixar-nos florir en les nostres creences i servir-nos de discerniment en el nostre caminar”. Com diu Boira, “Julio Ciges ens ofereix un llibre que no és un compendi de teologia ni un llibre de religió convencional. L’autor ens proposa fonamentalment un llibre d’alerta i de crida, de profunda experiència humana”. I Josep Vicent Boira acaba: “Si alguna cosa he après del llibre, és que Déu no és neutral. Ell ha decidit intervenir en la història per a defendre la gent dèbil i oprimida”.

Anime els lectors de Vilaweb a llegir i a reflexionar sobre Déu i l’home, a partir del que, amb passió, ens transmet Julio Ciges en el seu llibre.

Conec Julio des de fa molts anys. Aquest mateix agost ens vam veure al monestir quan, amb altres capellans, va fer uns dies de recés i de descans amb els monjos. Però crec que Agustín Abarca, de l’Associació de Veïns i Veïnes, Amics i Amigues de la Malva-rosa, defineix a la perfecció qui és i com és l’amic Julio. Abarca ha dit, molt encertadament, que Julio Ciges és una persona que “alça la veu per a reivindicar una Església oberta, dialogant, amb perspectiva de gènere i acostada als sectors populars i obrers”. I és que Ciges, com deia Agustín Abarca, “forma part d’aquesta altra Església que respira aires de llibertat i que celebra la paraula en valencià, en l’idioma del poble”. Un idioma que la jerarquia del País Valencià continua arraconant i menyspreant.

El bisbe valencià Joan Baptista Luis Pérez (Vilaweb/Ontinyent, 29/11/29021)

 El 30 de novembre de 1921, fa ara cent anys, el borrianenc Joan Baptista Luis Pérez, fins aquell dia bisbe auxiliar de Toledo, va ser promogut a l’arxidiòcesi d’Oviedo com a nou arquebisbe, on va romandre com a pastor fins a la seua mort, el 6 de novembre de 1934. L’arquebisbe Luis Pérez va prendre possessió de la diòcesi el primet de febrer de 1922 i va fer l’entrada solemne a Oviedo el 3 de febrer següent.

Joan Baptista Luis va nàixer a Borriana, capital de la Plana Baixa, el primer d’abril de 1874, al si d’una família humil. Va estudiar al seminari de Tortosa i, amb una beca, va ampliar estudis al Col·legi Espanyol de Roma. Va obtindre el doctorat en Filosofia a la Universitat Gregoriana de Roma i posteriorment el doctoral en Teologia al seminari de Tarragona. Mossèn Joan Baptista Luis Pérez va ser ordenat prevere el 25 de juliol de 1896 a Roma, de mans del cardenal Parochi. Canonge i professor de Dret Canònic del seminari de Tarragona, va ser també canonge doctoral a la catedral de Múrcia i fundador i director, en aquesta ciutat, del diari catòlic La Verdad. A Múrcia mateix va fundar també el Círculo de Estudios Sociales.

Des del 1907 va ser professor de Dret al seminari de València i el 1909 va ser nomenat vicari general d’aquesta diòcesi, on col·laborà estretament amb l’arquebisbe de València, Victoriano Guisasola, que en ser nomenat arquebisbe de Toledo, va promoure’l com a auxiliar seu a la diòcesi manxega. El nou bisbe, Luis Pérez, va ser ordenat a l’església del Salvador de Borriana, el 29 de maig de 1915 per l’arquebisbe Guisasola.

Traslladat a Oviedo ara fa cent anys, va destacar en el ministeri episcopal pel seu intens apostolat social, apostant pels sindicats catòlics per a defendre els treballadors. Durant el ministeri episcopal a l’arxidiòcesi d’Oviedo, va promoure el Sínode de 1923 i l’assemblea mariana de Covadonga, el 1926. Joan Baptista Luis va escriure una important pastoral sobre els miners en vaga el 1922 i, preocupat per la pobresa de la gent, establí cuines econòmiques per als fills dels treballadors de les famílies que passaven dificultats, a pobles com Laviana, Sotrondio o La Felguera.

Entre les pastorals i els llibres que va escriure el bisbe borrianenc, cal tindre en compte els següents: La família cristianaLa Santíssima EucaristiaJesucrist i les relacions econòmico-socialsEls sindicats catòlics d’obrersSant Josep, pare de JesúsCarta als miners o El deure de la caritat davant la crisi del treball.

Com recordava Vicent Enrique i Tarancon en el seu llibre Recuerdos de juventud, quan el futur cardenal passava les vacances (en el seu segon any de Teologia) va visitar el bisbe Joan Baptista Luis Pérez. Segons deia Tarancon en aquest llibre, “va ser una visita molt rellevant per a mi i això em va fer canviar el criteri que d’ell teníem els seus paisans”. Segons Tarancon, Luis Pérez, amb “fama de bon teòleg i de gran canonista”, era un home de poques paraules i “a Borriana, el seu poble natal, tenia fama d’esquerp, insociable i fins i tot vanitós”. El bisbe d’Oviedo, que solia passar les vacances d’estiu al Grau de Borriana, “a penes eixia de casa i no rebia visites”. La visita al bisbe Joan Baptista del jove Tarancon, “que durà gairebé una hora, es va convertir en una conversa interessantíssima”, que deixà en Tarancon “una empremta profunda”, fins al punt que “em va fer rectificar el judici que d’ell tenien els seus paisans”. El bisbe d’Oviedo va acollir el jove Tarancon, acompanyat de mossén Francesc Llopis, “amb una senzillesa i simplicitat que jo no esperava. Ens va fer abandonar el tractament de Vostra Excel·lència que li havíem donat des del primer moment”.

El bisbe, segons el jove seminarista, va quedar sorprés, “per la seua claredat i maduresa” i per això “donava gust escoltar les seues explicacions, claríssimes”.

El bisbe “recordant la situació sociolaboral d’Astúries, que ell vivia molt íntimament, ens parlà dels sindicats catòlics, especialment del sindicat de Moreda, que tenia en aquella zona una influència notable”. Segons el jove Tarancon, al bisbe “se li notava que no estava plenament d’acord amb el tarannà que tenien eixos sindicats” i que els havia merescut el qualificatiu de ‘grocs’. El bisbe Joan Baptista Luis “els preferia més plenament obrers, però reconeixia que feien un bé i que en ells es podien formar líders obrers d’inspiració cristiana”.

El bisbe d’Oviedo els parlà “de l’Acció Catòlica i de la tasca que estaven realitzant alguns sacerdots i religiosos en el camp social. Parlava sempre amb una senzillesa i naturalitat que em sorprenien, perquè no em semblava pròpies d’un bisbe, que al meu judici, hauria de mantindre sempre l’estatus de la seua dignitat”. Com escrivia Tarancon, “a mi em va fer un bé extraordinari aquesta visita. No comprenia com s’havia format aquell clima entre els seus paisans”.

Joan Baptista Luis es va morir a Madrid el 6 de novembre de 1934 i, traslladat al Principat d’Astúries, va ser enterrat a la capella de Santa Eulàlia de la catedral d’Oviedo. Curiosament, 30 anys després de la seua mort, un altre bisbe borrianenc, Vicent Enrique i Tarancon, prenia possessió de la seu d’Oviedo, el 1964.

Ir a la casa del Padre (RELIGIÓN DIGITAL, 17/12/2021)

 Hace unos días murió la hermana de mi madre, la única tía que me quedaba y que además era mi madrina de bautizo.

Es verdad que la muerte siempre nos sorprende porque, aunque sabemos que nos llegará, no por eso deja de inquietarnos. La muerte siempre nos incomoda. A veces incluso la escondemos. Y nos incomoda por el hecho que vivimos en una sociedad que solo valora el éxito, el triunfo y la juventud. Y con todo, la muerte forma parte de la vida. Por eso celebramos la Eucaristía en memoria de mi tía.

Si la Eucaristía es siempre una acción de gracias, en el funeral por mi tía esa acción de gracias tomó un tono particular, porque además de dar gracias a Dios por su palabra y por el don del pan y del vino que compartimos, también fue una acción de gracias a Dios por la vida y el ejemplo de mi tía, una mujer valiente, afectuosa, llena de bondad y siempre alegre.

Se ha dicho, y es verdad, que cuando recordamos a los que se han ido, este recuerdo hace que continúen viviendo en nosotros, y que aunque hayan muerto, no desaparezcan de nuestra vida. Los mantenemos vivos en el recuerdo.

Pero la fe nos permite hacer un paso más, ya que además de recordarlos, tenemos la certeza, sabemos que están vivos en la presencia de Dios. Porque la muerte no es un punto y final, sino solo un punto y aparte. La muerte es solo una puerta, detrás de la cual encontramos la ternura del buen Dios que nos acoge (como acogió a mi tía) con un gran abrazo.

Siempre que telefoneaba a mi tía y le preguntaba cómo estaba y cómo llevaba los 91 años, ella siempre me respondía: Yo estoy bien. Y sí, lo estaba, porque llevaba el bien en su vida, dentro de su corazón. Mi tía tenía la bondad en la cara y la alegría en su rostro, en sus labios. Mi tía era una mujer que siempre estaba dispuesta a ayudar: a sus hijos y nietos, a sus sobrinos, a sus amigos y vecinos. Siempre estaba a punto de ayudar porque amaba. Y por eso sufría. Y es que solo sufren los que de verdad aman.

El amor que tenía la llevaba a dar y a repartir su gran generosidad. Igual hacía una paella, cuando yo iba a verla, para que comiéramos juntos, que una torta para merendar. La última vez que la vi, el 27 de julio, me hizo una tarta riquísima que olía a amor y a bondad. Como he dicho antes, siempre estaba a punto para hacer el bien. Y por eso cuando le preguntaba cómo se encontraba, ella siempre me respondía: La tía está bien. Porque llevaba el bien dentro de su corazón.

Era una mujer que sabía dar. Pero sobre todo, sabía darse, que es mucho más importante que dar.
El pasado 30 de noviembre nos dejó físicamente. Pero no nos ha dejado del todo. Primero, porque sigue presente en nuestro recuerdo y segundo y más importante, porque sabemos que vive a la presencia de Dios.

La Eucaristía en su memoria fue una celebración de la vida, no de la muerte. Era celebrar una victoria, no una derrota. Era celebrar el amor de Dios por ella, no el vacío de la muerte. Y es que, para los cristianos, la muerte nunca tiene la última palabra, ya que la muerte siempre es el paso hacía la vida en plenitud.

Lo explicaba de una manera muy profunda y a la vez muy sencilla, una niña brasileña de 9 años, enferma de cáncer. Lo contaba el Dr. Brandao, el oncólogo que trataba a esta niña y que veía que la quimio no daba resultado. Un día en la conversación del Dr. Brandao con esta pequeña, salió el tema de la muerte. El médico le preguntó a la niña cómo entendía ella a la muerte. Y la pequeña le contestó: “¿Verdad que algunas noches nos acostamos en la cama de los padres? Pero resulta que al día siguiente nos levantamos en nuestra cama. Y es que cuando nos hemos dormido, el padre o la madre nos cogen en brazos y nos dejan en nuestra cama y por eso nos despertamos en ella”. La niña continuó así “Un día yo también me dormiré y el Padre del cielo me cogerá en brazos y me despertaré en su casa”. El Dr. Brandao se quedó sin palabras, al ver de qué manera tan sencilla y a la vez tan profunda, esa niña había explicado cómo era para ella la muerte.

Estoy seguro que también a mi tía Dios la ha cogido en sus brazos llenos de amor y ya se ha despertado en su presencia.

El Adviento que estamos viviendo es un tiempo de espera y de esperanza para acoger el Niño Dios que viene a salvarnos. Este encuentro con el Emmanuel lo celebraremos en la Navidad. Y de la misma manera que los pastores encontraron el Mesías en Belén y los Magos de Oriente también lo encontraron, mi tía también ha visto ya al Dios Niño. Y por eso para ella ya es Navidad, porque ha visto al Señor, un Dios que no es Dios de muertos sino de vivos.

Esa es la esperanza que tenemos para abrazar a la muerte. Una esperanza que no defrauda y que nos lleva a ver a Dios.



A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT