dimecres, 30 de juny del 2021

La industria bèl·lica (VILAWEB/ONTINYENT, 26/06/2021)

 Als monestirs, els monjos i els hostes fem els àpats en silenci mentre escoltem la lectura d’un llibre. Així ho demana Sant Benet en El capítol 38 de la seua Regla: “A taula no ha de faltar mai als germans la lectura” (RB 38:1). Sant Benet demana que al refetor “es faça un silenci absolut, de manera que no s’hi senta cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix” (RB 38:5).



Aquests dies, a l’hora del dinar, els monjos i els hostes (que passen uns dies al monestir amb nosaltres) escoltem la lectura del llibre d’Arcadi Oliveres Paraules d’Arcadi. Amb unes reflexions molt interessants sobre l’economia, la pau, l’objecció fiscal o el deute extern, en el capítol dedicat al pacifisme, la guerra i la indústria bèl·lica, Oliveres diu: “Apostar pel pacifisme és apostar per una manera de viure no-violenta”, ja que, a més, “la violència no arregla res”.

En aquest llibre, Arcadi Oliveres recorda la Marató que quan s’acosta Nadal organitza TV3, i que any rere any recull dels ciutadans donacions que oscil·len entre 10 i 15 milions d’euros. Concretament, a la Marató de 2020 es van aconseguir 13,8 milions d’euros. D’aquesta manera descobrim (i encara més en aquest temps de crisi econòmica), una solidaritat ciutadana que fa miracles. Amb la Marató de rerefons, Oliveres ens recorda que “mentre Catalunya es mobilitza de cara a la investigació científica, aquell mateix dia (però cada dia de l’any també), l’exèrcit espanyol gasta 56 milions d’euros… per no fer res d’útil a la població”. Ho dic de nou: 56 milions d’euros gastats cada dia per l’exèrcit espanyol, mentre moltes famílies sense recursos no poden arribar a final de mes, amb desnonaments dia sí dia també. I com diu Arcadi Oliveres, amb un pressupost en defensa escandalós.

Segons el Centre Delàs, com es recull en el llibre, durant el 2020 la despesa militar de l’estat espanyol va ser de prop de 20.000 milions d’euros. Oliveres també ens informa en el llibre d’un cas escandalós: 30 personatges, entre congressistes i senadors dels EUA, adscrits a la Comissió de Defensa, defenien que la despesa militar era més necessària que mai. Després es va saber que aquests “personatges” estaven vinculats a alguna empresa de caràcter militar i que rebien (a part del seu sou com a senadors o congressistes) un segon sou de part de les empreses d’armament.

El maig de 2015, en una conversa amb uns joves, el papa Francesc afirmà que el comerç d’armes és una “indústria de la mort”. El papa es preguntava “per què tanta gent poderosa no vol la pau”. I el papa responia: “Perquè viu de les guerres”. El papa Francesc afegí encara que algunes persones fan diners en produir i vendre armes i per això “aquesta és la raó per la qual tanta gent no vol la pau”, ja que “fan més diners amb la guerra”.

Uns anys després, el setembre de 2021, amb motiu del Dia Internacional per l’eliminació de les armes nuclears, el papa denuncià de nou la carrera armamentística.

Enmig d’una crisi econòmica, social i sanitària, quan moltes famílies han de demanar ajuda a Càritas o als bancs dels aliments per a poder sobreviure, quan el personal mèdic i d’infermeria demana, amb tota la raó del món, més recursos econòmics per a fer front a la situació sanitària que vivim amb aquesta pandèmia, és immoral la despesa que es dedica a armament. Cal invertir els diners de la despesa bèl·lica en ensenyament, sanitat i serveis socials, per a rescatar les famílies que viuen precàriament. I és que la gent no menja metralletes, carros de combat, bales o submarins.

Com deia el protagonista de la pel·lícula El gran dictador, de Chaplin, “més que màquines necessitem humanitat, més que intel·ligència, tindre bondat i dolcesa”, perquè “sense eixes qualitats la vida serà més violenta, es perdrà tot”. I també: “No lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat, lluiteu per un món nou, lliure i noble que garantisca als hòmens, treball, als jóvens, futur i als ancians, seguretat”.

El desig de pau i de la fi de la indústria bèl·lica està en la línia del que deia aquesta pel·lícula de Chaplin: “Lluiteu per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància, lluiteu pel món de la raó, un món on la ciència i el progrés ens condueixen a la felicitat”. I el discurs del protagonista de la pel·lícula acabava així: “A l’ànima de l’home se li han donat ales i finalment està començant a volar. Està volant cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que ens pertany a tots” i que, sense armes, pot ser més humà i més pacífic.

Com ens demana Arcadi Oliveres, cal que lluitem cada dia pel desarmament i per la fi de la indústria bèl·lica. Cal el compromís de tothom per a aconseguir la pau al nostre món. I és que com ens diu aquest pensador, recentment traspassat, en el llibre que estem llegint a l’hora del dinar, “no és una utopia aspirar a una societat sense guerres”. Per això hem de fer possible l’anhel del papa Francesc quan recentment, en el seu missatge per videoconferència a la 16a edició del GLOBSEC Bratislava Forum, demanava “convertir les armes en aliments”.

Biden pot combregar? (CASTELLÓ NOTÍCIES, 30/06/2021)

 El 18 de juny els bisbes dels EEUU acordaren redactar un document sobre la comunió, un text que haurà de servir per censurar els polítics catòlics que recolzen el dret a l’avortament, com el president Biden.



Amb 168 vots a favor, 55 en contra i 6 abstencions, els bisbes acordaren redactar aquest document que pretén prohibir la comunió al president dels EEUU, “per la seua actitud contrària a l’ensenyament de l’Església”, com afirmà el bisbe de Baker, Liam Gary. Cal dir que el text a redactar, perquè siga aprovat, necessitarà el recolzament de les dues terceres parts dels bisbes nord-americans i el vist i plau del Vaticà. Però l’arquebisbe de Washington, Wilton Gregory ja ha dit que en cas que el document per sancionar Biden vaja endavant, ell no vetarà el president i ha deixat clar que Biden és benvingut a rebre la comunió a les esglésies de l’arxidiòcesi de Washington.

Com han observat els analistes polítics, i és més que evident, darrere d’aquesta iniciativa s’amaga la campanya dels bisbes nord-americans més conservadors, íncòmodes amb la política del president Biden, el segon catòlic en ocupar la Casa Blanca, tot i que ell personalment no siga partidari de l’avortament. Amb tot, els bisbes dels EEUU han fet marxa enrere pel que fa al document a redactar, després que el Vaticà els haja urgit a rebaixar l’agressivitat del debat.

Resulta ben curiós que el sector més conservador de l’episcopat vulga censurar, en aquest cas el president Biden, però passara per alt el comportament dels dictadors Franco, Pinochet o Videla, entre d’altres. Els més majors encara recordem Franco, entrant a les esglésies sota tàlem o prenent la comunió, com també combregaven els dictadors Videla i Pinochet, sense que els bisbes s’esquinçaren les vestidures ni els prohibiren combregar.

Fa uns mesos mossèn Daniel Pajuelo mostrava la seua preocupació, per “la contínua identificació de la dreta amb l’Església”, cosa que és “una injustícia per a l’Evangeli”, com deia ell mateix (Religión Digital, 2 de desembre de 2020). Però també molts bisbes s’identifiquen amb la dreta, malgrat els intents que va fer el cardenal Tarancon per acabar amb el nacionalcatolicisme i desvincular l’Església del règim franquista. Per això fa uns anys, el P. Hilari Raguer va dir que alguns bisbes espanyols eren neofranquistes.

En una entrevista de 1979 que li van fer a mossèn Josep Espasa, el canonge de Dénia contava que quan va anar a demanar-li al bisbe auxiliar de València, Rafael González Moralejo “l’ús del valencià a la litúrgia” el bisbe li va contestar “que “eso es hacer política. Escolta, va ser la meua resposta, i prohibir l’ús del valencià no és política centralista o què?”. I és que tot és política. Per acció o per omissió.

El canonge Espasa deia també en aquella entrevista, que el papa Joan Pau II “va dir que no era missió dels capellans fer políticaD’acord, estic d’acord”, afirmava mossèn Espasa a l’entrevista. I afegia: “Però tampoc no hi que fer política de dretes, que és la que normalment es fa”.

Perquè ¿què és fer política? ¿En va fer el papa Joan Pau II els anys huitanta recolzant Lech Walesa i el sindicat polonès Solidaritat?

L’intent d’una part dels bisbes dels EEUU de prohibir que Biden puga combregar, contrasta amb el silenci dels mateixos bisbes (que també haurien d’utilitzar el mateix criteri) amb els dictadors de dreta, amb els polítics corruptes que s’han enriquit il·lícitament, molts d’ells de missa, els presidents de govern que van declarar la guerra a l’Iraq, els diputats xenòfobs o els capellans pederastes, que sembla (a diferència del president Biden), que tots ells tinguen carta blanca.

Per altra part, cal tindre en compte la diferència entre l’avortament i la pederàstia. Perquè així com l’Església considera pecat l’avortament, no és cap delicte als EEUU. Mentre que la pederàstia és tant un pecat com un delicte.

Cal recordar a més, que a l’estat espanyol també hi ha una dissonància entre polítics de la dreta i una part de l’Església. Ho posava de manifest el periodista Jesús Bastante (Religión Digital, 21 de juny de 2021), quan ens recordava que fa deu anys, “la cúpula del PP, amb un joveníssim Pablo Casado, es fotografiava feliç amb una vintena de bisbes (amb el cardenal Rouco al davant de tots), per protestar al carrer”. I és que amb motiu de la petició de les mesures de gràcia per als presos independentistes que han fet els bisbes catalans, el Sr. Pablo Casado deia que “yo soy católico y no me siento reconocido en que la Iglesia tome partido en cuestiones políticas”. Potser el Sr. Casado hauria de llegir l’Evangeli. Si pensa com pensa i diu el que diu, el que és evident és que no se sent reconegut a l’Evangeli. Segurament, com el Sr. Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, que deia que quan resava el Parenostre no pronunciava la frase “perdoneu-nos així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, el Sr. Casado tampoc no deu demanar el perdó a Déu, ja que ell és incapaç de perdonar els altres.

dijous, 24 de juny del 2021

Farmacèutics i jugadors de la selecció nacional de futbol (23/06/2021)

 Pel que conec, puc afirmar que els professionals de farmàcia són uns “agents sanitaris claus” pel que fa a l’assistència sanitària, ja que estan en primera línia, atenent els pacients en llargues jornades d’incansable treball. Cal recordar que en els moments més durs de la pandèmia, els professionals de la farmàcia han tingut sempre la farmàcia oberta. Per això el papa Francesc elogià el treball abnegat dels farmacèutics: “Ells també treballen dur per ajudar els malalts a eixir de la malaltia”. I el papa acabà dient: “També preguem per ells”.

I és que les farmàcies, també durant el temps de confinament, sempre han estat al peu del canó, amb les apotecaries obertes i els apotecaris i els auxiliars de farmàcia en contacte directe amb els pacients. Perquè, mentre que els centres de salut van reduït les consultes presencials, els malalts sempre han tingut la farmàcia oberta tot el dia (i també a les nits les que han estat de guàrdia) i per això els professionals de farmàcia han alleujat als pacients els símptomes a les seues patologies.

I és que les farmàcies no són centres tancats sinó oberts les 24 hores, amb un calendari rotatiu pel que fa a les guàrdies. Per això els farmacèutics ofereixen un servei públic i molt pròxim a la ciutadania, ja que des de l’inic de la pandèmia (com han fet sempre els apotecaris), les farmàcies han estat al costat dels pacients.



Per això no puc entendre que encara hi haja professionals de farmàcia sense rebre les dues dosis de la vacuna, quan la selecció espanyola de futbol (són població essencials els futbolistes?), ja han estat vacunats.

Malgrat que els farmacèutics sovint són oblidats, tot i que estan en la primera línia de servei a la societat, aquests professionals “treballen dur per ajudar els malalts a eixir de la malaltia”, com deia el papa Francesc. I per això convé tindre present la dedicació i l’esforç dels apotecaris, que sempre estan a prop de la gent, per ajudar-los en els seus problemes sanitaris. D’ací que és urgent que s’accelere la vacunació d’aquests professionals de la sanitat. Si el govern valencià ha ofert la possibilitat de diversos tipus de vacunes, cal que tinga suficient dosis de cada una d’elles, perquè els farmacèutics puguen escollir la que volen. Perquè ara per ara hi ha farmacèutics que encara no han rebut la segona dosi, perquè no hi ha la vacuna que una persona demana.

L’habitatge i la unitat d’Espanya (NOTÍCIES CASTELLÓ, 22/06/2021)

 El passat dia 14 a Barcelona, un home de 58 anys es va suïcidar llançant-se pel celobert quan anava a ser desnonat. Aquest home, ajudat per Càritas, feia tres anys que estava a l’atur i no pagava el lloguer del pis des de juny de 2020. Degut a la seua situació precària, els Serveis Socials de l’ajuntament de Barcelona havien fet un informe de vulnerabilitat per evitar que se’l desnonara, però la justícia el va rebutjar.

Fa uns dies, a la concentració a la plaça de Colon de Madrid, els participants en aquest acte defensaven aferrissadament “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, com afirma l’article 2 de la Constitució. Però els qui defensen la unitat d’Espanya, sempre s’obliden de defensar l’article 47, també de la Constitució, que proclama que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat” i per això “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret”.

¿Per què els qui defensen l’article 2 de la Constitució, no defensen també (i més encara) l’article 47? Cal dir que la gent ni viu ni menja de la unitat d’Espanya, però sí que necessita una vivenda per poder viure dignament. Si els qui defenen la unitat d’Espanya defengueren igualment el dret de tothom a un habitatge digne, l’home que es va suïcidar a Barcelona encara estaria viu. I és que la gent més vulnerable no menja de la unitat d’Espanya ni de la monarquia, sinó que és la monarquia que viu dels ciutadans.

En el missatge amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres, el papa Francesc ens recorda que les persones més vulnerables no necessiten només almoines, sinó també justícia. Com necessitava justícia l’home que es va suïcidar quan la comitiva judicial va anar a desnonar-lo.

El 2014, el papa adreçà aquestes paraules als participants en l’Encontre Mundial de Moviments Populars: “Cap família sense vivenda! Cap llaurador sense terra! Cap treballador sense els seus drets! Terra, sostre i treball són drets sagrats”. I el papa afirmà també que “la solidaritat és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, és enfrontar els destructors efectes de l’imperi dels diners”. El papa s’adreçava als participants en aquest Encontre Mundial de Moviments Populars així: “Vostès tenen els peus en el fang i les mans en la carn. Tenen olor a barri, a poble, a lluita. Vostès no treballen amb idees, treballen amb realitats. Potser el seu crit incomoda perquè segurament es té por al canvi”.

Com ens recorda el papa en el missatge amb motiu de la Jornada Mundial del Pobres, “a causa de la pandèmia algunes persones estan patint gravíssimes conseqüències, de manera que les més vulnerables estan privades dels béns de primera necessitat”, com l’home que s’ha suïcidat. Per això el papa denuncia “un estil de vida individualistacòmplice en la generació de pobresa”.

Per als cristians no tots els articles de la “Carta Magna” tenen el mateix valor. Per això, molt per damunt de l’article 2 de la Constitució, els deixebles de Jesús hem de defensar l’article 47, pel fet que Jesús no parlà mai de la unitat d’Espanya, però la sol·licitud que hem de tindre pels pobres i pels qui sofreixen (Mt 25), constitueix el nucli central del Regne de Déu. Per això si no reconeixem i ajudem els pobres, si no fem justícia als pobres perquè puguen eixir de la pobresa, no som deixebles de Jesús.

Com diu el papa en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres (que celebrarem el diumenge 14 de novembre) “els creients quan volen vore Jesús en persona, sabem a on dirigir-se: als pobres”, que “representen la seua persona i remeten a ell”. Per això “els qui no reconeixen els pobres, traeixen l’ensenyament de Jesús i no poden ser els seus deixebles”.

Quan hi ha tants i tants pisos buits en mans dels bancs, és una immoralitat que persones vulnerables siguen desnonades i queden al carrer.

Només fa uns dies (Catalunya Cristiana, 13 de juny de 2021), l’arquebisbe Santiago Agrelo deia: “Si hem de lluitar, i hem de lluitar, no és per defensar creus de fusta, sinó perquè no hi haja crucificats…i si això vos sembla una utopia indigna de ser presa en consideració, aleshores lluitem almenys perquè nosaltres no crucifiquem ningú”. I és que sovint, com diu l’arquebisbe Agrelo, “ens hem inventat un cristianisme sense compromís ni passió pels pobres, un Evangeli que serveix per salvar-nos a nosaltres. Potser escandalitzarà alguns, però el que m’interessa és que els pobres tinguen justícia sobre la faç de la terra”. L’arquebisbe Agrelo continuava així: “El dia que em presente davant Déu, no em preguntarà si tenia moltes o poques ganes d’anar al cel, em preguntarà si vaig donar menjar al qui tenia gana, o beure al qui tenia set, i si vaig procurar un abric per al qui patia fred”.

Parlant dels immigrants que fa unes setmanes van arribar a Ceuta (unes paraules que també poden ser aplicades a les famílies desnonades), l’arquebisbe Agrelo deia: “Si pense en l’abraçada de la cooperant de la Creu Roja al jove que continua bracejant contra l’angoixa, pense en la tendresa de Déu amb els seus fills, en l’amor de Déu als seus fills, en l’abraçada de Déu als seus fills, en la bondat de Déu als seus fills. Qui haja embrutat aquella abraçada”, referint-se als qui la van criticar, “ha embrutat Déu”.

Com molt encertadament deia la Sra. Clara Pardo, presidenta de Mans Unides, cal que “aquesta crisi no siga una excusa per a deixar de costat a milions de persones, condemnades a la fam i a la pobresa” (Religión Digital, 16 de juny de 2021).

Davant el problema dels desnonaments, com he  dit abans, és ben curiós que els qui defensen la Constitució, sempre s’obliden de defensar l’article 47. Per això als qui només defenen l’article 2, sobre la unitat d’Espanya i el 56, sobre la monarquia (amb un rei que “no està subjecte a responsabilitat” 56,3), els haurem de recordar que la Constitució consagra el dret a l’habitatge a l’article 47. I és que la gent més vulnerable, per a viure necessita molt més una vivenda digna que la unitat d’Espanya i la monarquia.

diumenge, 20 de juny del 2021

La missa en valencià que À Punt ha suprimit (LEVANTE-EMV, 13/06/2021)

 Després del magnífic article de l’amic Agustí Colomer, “Rèquiem per la missa d’À Punt” (Levante-EMV, 8 de juny de 2021), poc més puc afegir. Amb tot, sí que voldria donar el meu punt de vista davant la supressió per part de la televisió valenciana d’aquesta missa.

Ja hi havia rumors, des de fa mesos, que desgraciadament el consell rector de la televisió valenciana, tenia previst suspendre les emissions de la missa en valencià dels diumenges, que des del març de l’any passat retransmetia la televisió valenciana. I això ja ha arribat. El diumenge dia 6, molts valencians com jo, que seguíem (per televisió o per internet) la missa des de Torrent, vam sentir del capellà Jesús Corbí, que À Punt ja no transmetrà els diumenges la missa en valencià.

Des del març de l’any passat, i molt encertadament, À Punt ha acostat a les nostres llars la celebració de l’Eucaristia des de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu, de Torrent i un diumenge des de la parròquia de Sant Nicolau de Gandia. Els preveres Jesús Corbí i Jordi Cerdà i l’equip de cants, han fet unes celebracions molt dignes, entranyables i properes, ja que amb les seues paraules, aquests capellans han fet costat (en les celebracions) a les persones que viuen situacions de sofriment per la malaltia i la mort en moltes famílies, transmetent amb les seues paraules, consol, coratge i esperança a tots els qui sofreixen.

La primera retransmissió de la missa per À Punt, el diumenge 22 de març de 2020, va congregar una mitjana de 36.000 espectadors, amb un 5,5% de quota mitjana de pantalla, “per damunt de la mitjana de la cadena en la seua franja horària” (Levante-EMV, 23 de març). I és que 69.000 persones van vore l’Eucaristia retransmesa per À Punt en algun moment.

La missa per À Punt es va retransmetre en els primers mesos, degut a la reclusió de la població fixada pel decret de l’estat d’alarma i la consegüent suspensió de les celebracions eucarístiques a les parròquies. I els mesos següents s’ha continuat retransmetent (supose), per la bona audiència de l’espai.

Però ara À Punt, incomprensiblement, ha suprimit aquestes retransmissions que tant de bé feien als qui les seguíem i d’una manera especial a les persones que no podien anar als temples per vellesa o per malaltia. Vull agrair públicament als amics capellans Jesús Corbí i Jordi Cerdà, la seua dedicació i la dignitat de les celebracions eucarístiques que han presidit.

Crec que com qualsevol televisió pública, À Punt ha d’oferir un servei als ciutadans, com ho ha fet (i molt bé) amb la retransmissió de la missa durant aquest any llarg. Per això trobe incomprensible la suspensió de la missa per part d’À Punt, supose que per una raó que no s’aguanta: i és que els cristians ja podem anar a les parròquies per celebrar la nostra fe, encara que, cal no oblidar-ho, els ancians i els malalts impedits, continuaran “confinats” a casa, sense poder anar als temples.

Ara que s’obrin els camps de futbol i els aficionats del València, del Vila-real, l’Hèrcules o el Llevant podran anar a vore els partits al camp, la televisió no deixarà d’oferir futbol. I en la Moto GP, tot i que els aficionats podran anar al circuit Ricard Tormo, no per això deixarà À Punt de retransmetre aquestes curses. O les retransmissions de les mascletades de falles, de les fogueres o de la Magdalena, que la gent podrà vore in situ. I no per això la nostra televisió deixarà de retransmetre eixes manifestacions populars. O l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats per falles, la romeria de les Canyes de la Magdalena, les processons de Setmana Santa, la cavalcada de Reis, cada 5 de gener a la nit o tants actes que, molt encertadament, À Punt retransmet en directe.

Cal recordar que el fet religiós contribueix (i molt) a millorar la societat i a més, forma part de la cultura del País Valencià, poble que va nàixer amb la reconquesta del rei Jaume I, amb la incorporació de la nostra terra al cristianisme. I tot i que vivim en un estat aconfessional, la societat valenciana és plural i per tant els cristians creiem que la televisió valenciana, com a servei públic, ens ha de tindre en compte en els programes a emetre. Com té en compte els aficionats al futbol o a la Moto GP.

Com he dit abans, una televisió pública com és À Punt, ha d’oferir una programació que respecte tots els ciutadans i per això mateix ha donar un servei als creients valencians, acostant la realitat de la fe, present al País Valencià des del segle XIII, sobretot a aquells que no poden desplaçar-se als temples. Per altra part, si tenim en compte que cada setmana té 168 hores, dedicar una hora a la missa, no crec que siga cap excés. Només cal comparar aquest temps dedicat al fet religiós, amb les hores que es dediquen al futbol o a les pel·lícules. ¿O és que la missa en valencià no té espai a À Punt, que és la televisió de tots els valencians?

El Sr. Lluís Mesa en el seu article (Levante-EMV, 3 de juny de 2020) sobre la missa en valencià per À Punt, ja va dir molt encertadament (un text que subscric del principi a la fi), el que jo ara intente dir. I és que la retransmissió de la missa en valencià, també és un servei que À Punt fa a favor de la nostra llengua.

Segons el Llibre d’Estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, l’article 1.2. (Principis generals de la CVMC) estableix que la televisió valenciana ha de “promoure la diversitat lingüística mitjançant la difusió del valencià”. I és que, cal no oblidar-ho, la missa d’À Punt també promou la nostra llengua, ja que l’article 2.1. diu que la televisió valenciana té per missió la “promoció de la llengua i cultura valencianes”.

Per la seua part, el punt p d’aquest article 1.2. diu que À Punt ha d’atendre “les demandes de l’audiència”, cosa que fa que la missa (amb una quota de pantalla “per damunt de la mitjana de la cadena en la seua franja horària”) tinga una justificació per la demanda de la gent que segueix la missa.

Pel que fa a l’article 2.1. (Principis generals), el Llibre d’Estil de la CVMC, en l’apartat 4.10. es parla de la laïcitat (no de laïcisme) i del pluralisme religiós. Per això el Llibre d’Estil, tot i que destaca l’aconfessionalitat de la televisió valenciana, afirma que “ha d’anar acompanyada del respecte a la pluralitat religiosa de la societat”. I també en aquest mateix punt, es diu que “la difusió d’esdeveniments i litúrgies s’haurà de justificar en funció del seu arrelament social”, cosa que queda demostrada pel que fa a la missa, per l’índex d’audiència que segueix aquesta celebració.

Desitjaria que el consell rector d’À Punt es replantejara la suspensió de la missa dels diumenges i que la televisió valenciana continuarà oferint aquest servei als ciutadans. I més encara, tenint en compte la bona audiència que té la missa en valencià retransmesa per À Punt. I és que rectificar és de savis.

El que trobe molt curiós és que l’arquebisbe Cañizares, que protesta davant les mesures del Botànic que ell considera inapropiades, ara no haja obert la boca (com ho hauria d’haver fet) per la supressió de la missa en valencià. ¿O és que creu que la mesura que ha pres À Punt és justa?

Els dirigents de Canal 9 es van caracteritzar pel seu sectarisme i pel seu odi al valencià. Per això desitjaria que els dirigents d’À Punt no caigueren en el mateix “pecat”, excloguent (com han fet ara) de la televisió valenciana el valencià, amb la missa des de Torrent.

Davant l’actitud d’À Punt de suprimir la missa en valencià, vos pose l’adreça electrònica del Consell de la Ciutadania d’À Punt, per si voleu demanar la continuïtat d’aquest espai religiós que promou la nostra llengua i acosta l’Eucaristia a aquelles persones que per malaltia o ancianitat no poden eixir de casa.  

'Ni odi ni rancor' (CASTELLÓNOTÍCIES, 19/06/2021)

 És el que afirmà el Sr. Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural a l’entrevista a Rac1 el passat 28 de maig. El Sr. Cuixart explicava així el sentit de la seua abraçada al Sr. Iceta (demonitzada per alguns), en la presa de possessió del Sr. Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat el 24 de maig. El Sr. Cuixart deia en aquella entrevista, perquè va abraçar el Sr. Iceta: “O faig un retret a Iceta perquè no ha vingut a veure’m (a la presó de Lledoners) o l’abrace, perquè em dic que ni odi ni rancor”. El Sr. Cuixart digué que havia abraçat el Sr. Iceta, “perquè jo he de construir un país amb tots els partits de tradició democràtica de Catalunya, encara que del PSC dels últims quatre o cinc anys, diste molt, moltíssim, per la seua actitud i el paper que esperaríem de la seua tradició catalanista”. I encara hi afegí: “Jo m’he de protegir de l’odi i del rancor. Jo no vull que aquesta llavor germine dins del nostre poble, ni dins dels meus fills, ni dins de mi mateix”.

Els qui han demonitzat l’abraçada de Jordi Cuixart (com els qui van demonitzar l’abraçada d’Artur Mas i David Fernàndez el 9 de novembre de 2014), no han entès que el futur (i la convivència) es construeix mirant endavant i amb el diàleg com a clau de volta dels nostres actes. No des de la venjança o el ressentiment.

L’abraçada del Sr. Cuixart ens recorda el que fa més de cents anys deia Mark Twain: “El perdó és la fragància que la flor desprèn en el peu del qui l’ha xafada”. I Nelson Mandela, després de vint-i-set anys tancat a la presó, deia que “el ressentiment és com beure verí i esperar que mate els teus enemics”. I també: “Mentre eixia per la porta que conduiria a la meua llibertat, sabia que si no deixava enrere la meua amarguesa i el meu odi, encara estaria empresonat”.

Però tan important com una abraçada entre adversaris, és també l’amnistia, (o si més no l’indult) per als presos del Procés i la reforma del delicte de sedició, unes mesures (que hauria de demanar l’Església), que ajuden a cicatritzar les ferides de la nostra societat. I a més, farien justícia a unes persones que no van cometre cap altre “delicte” que posar unes urnes. Encara més, els Srs. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez no van fer ni tant sols això, ja que estan a la presó per encapçalar (i posteriorment demanar que es dissolguera) una protesta pacífica. I per això diverses vegades Amnistia Internacional ha demanat l’alliberament d’aquests dos líders socials, sense que l’estat haja atès aquesta petició. Amb aquesta condemna als dos Jordis, es criminalitza i es condemna el dret a la protesta i a la desobediència civil. És com si l’estat espanyol criminalitzara i empresonara hui líders pacifistes com Gandhi, Rosa Park  o Martin Luther King.

Hem de tindre en compte que el comitè de Drets Humans del Consell d’Europa, ha demanat a l’estat espanyol que retire les euroordres i allibere els presos. Literalment, el Consell d’Europa demana a l’estat espanyol que considere “indultar o alliberar els polítics catalans condemnats pel seu paper en l’organització del referèndum inconstitucional d’octubre de 2017 i les manifestacions pacífiques”. El document del Consell d’Europa també demana a l’estat que abandone “els procediments d’extradició contra els polítics catalans residents a l’estranger”. Finalment, i literalment, el Consell d’Europa demana que l’estat s’abstinga “d’exigir als polítics catalans presos, que rebutgen les seues profundes opcions polítiques a canvi d’un règim penitenciari més favorable o una possibilitat d’indult”.

La valentia i la generositat de l’abraçada de Jordi Cuixart, requereix també la valentia i la generositat de l’estat per concedir l’amnistia als presos polítics catalans, sense deixar-se intimidar pel soroll i la venjança de la dreta i d’algun sector de l’esquerra. I tampoc, sense deixar-se intimidar pel soroll de sabres de la caverna mediàtica o judicial, ni per la concentració ultra a la plaça de Colom. Tot i que a la triple dreta li haguera convingut més (per tal de no oblidar els seus orígens) aplegar-se a la plaça d’“Oriente”, com feien els seus predecessors en temps del “Caudillo”.

L’actitud de venjança i de revenja dels partits de la dreta, però també de diversos dirigents (i exlíders) del PSOE i de nombrosos magistrats que demonitzen un indult (i que obliden els que es van concedir als Srs. José Barrionuevo, Rafael Vera, Jesús Gil o Alfonso Armada entre d’altres), faria impossible hui l’abraçada de Suárez amb Carrillo i amb Tarradellas. Per cert: ¿per què el PP (i els Srs. Felipe González i Alfonso Guerra) no va recollir firmes contra els indults dels Srs. Vera, Barrionuevo i Armada? Per altra part, segons podem vore, és pitjor votar que segrestar i robar. I per això mentre la triple dreta no vol indultar els presos del Procés, el govern del Sr. Aznar sí que va indultar els responsables de segrestos i de furts.

És veritat que els indults que podria concedir el govern espanyol, més que pel convenciment del Sr. Pedro Sánchez de la necessitat (o conveniència) d’indultar els presos polítics, es faran pel fet que el president del govern necessita els vots dels partits independentistes per mantindre’s a la Moncloa. Només cal recordar que, mentre que fa uns dies el president Pedro Sánchez defensava els indults als condemnats del “Procés” (Levante, 25 de maig de 2021), encara no fa dos anys, el mateix Sr. Pedro Sánchez descartava els indults als presos independentistes i defensava que compliren íntegrament la condemna (eldiario.es, 14 d’octubre de 2019).

L’abraçada de Jordi Cuixart ens porta el record del profeta Isaïes quan deia: “Amb les seues espases forjaran relles, i corbelles amb les seues llances. Les nacions no alçaran l’espasa l’una contra l’altra ni aprendran més a fer la guerra” (Is 2:4).

Per això aquesta abraçada (com la pintura de Joan Genovès), lluny d’escandalitzar algú o de ser demonitzada, ha de ser un signe de cara a construir un futur més lliure. I també per obrir un camí que troba la seua raó a les benaurances: “Feliços els qui posen pau, perquè seran anomenats fills de Déu”. Per altra part, com he dit abans, l’Església hauria de demanar l’amnistia per als presos catalans.

Com deia el protagonista de la pel·lícula “El gran dictador”, de Chaplin, “porteu l’amor de la humanitat en els vostres cors, no l’odi”, perquè “només els qui no estimen, odien. Els qui no estimen i els inhumans”.

Per construir el futur no hem de deixar que la llavor de l’odi i del rancor “germine dins del nostre poble, ni dins dels meus fills, ni dins de mi mateix”, com ha dit (amb humilitat i generositat) l’admirat Jordi Cuixart.

Poemes d’un temps (CASTELLÓMOTÍCIES, 15/06/2021)

 Aquest és el títol del llibre de Ricard Avellan, una obra de joventut que ell mateix ha rescatat i ha publicat.

Com va dir l’alcalde de l’Alcúdia, Andreu Salom en la presentació d’aquesta obra, Avellan ha rescatat un llibre de joventut, uns poemes que l’autor va escriure quan tenia 18 o 19 anys.

Home de cultura i compromès amb la llengua dels valencians, Ricard Avellan, que va començar a escriure de ben jove a les revistes editades a l’Alcúdia, Parlem i Vencill, va obrir amb la seua dona, Irene Guillén, la llibreria Matamons el 1974, en ple franquisme, un espai que era més que una llibreria, ja que com va dir Salom, Matamons era un “oasi de cultura valenciana i de llibertat” enmig de la grisor i de la repressió de la dictadura.

Diputat de cultura pel PSPV-PSOE a la Diputació de València (1979-1983), en temps del president Manuel Girona, Avellan va ser concejal de l’ajuntament de l’Alcúdia i més endavant, president del Bloc de Progrés Jaume I.

Segons el periodista Lluc Avellan, son pare, Ricard, amb aquest llibre ha rescatat uns poemes que “retraten la seua joventut, inquieta, militant, somiadora i idealista”.

Cal dir que en aquest recull de poemes, com diu Josep Millo al pròleg del llibre, “Ricard aconsegueix un efecte admirable: els seus ideals, pensaments i sentiments esdevenen poesia, una poesia escrita amb la joventut acabada d’estrenar en els anys de la seua creació”. I és que els versos d’Avellan, com diu Josep Millo, “no naixen amb una decidida vocació academicista”, sinó que són “poemes per a l’instant, per a la immediatesa, per a l’alliberament d’una tensió intel·lectual que el colpeja”.

Els poemes de Ricard Avellan, escrits entre els anys 1968 i 1972, ens permeten entendre, com diu Lluc Avellan, “el sentit de la responsabilitat individual envers la col·lectiva”, ja que “la càrrega que contenen cadascun dels versos, parla de compromís a favor del canvi total de mentalitat”.

Nascut a l’Alcúdia el 1948 i llicenciat en Filosofia i en Ciències de l’Educació, Ricard Avellan ens mostra en el seu primer llibre en solitari, “Poemes d’un temps”, el jove que fa cinquanta anys ja tenia una estima pel seu poble, per la seua llengua i la seua cultura. El llibre, de 125 pàgines i que recomane, és una mostra més dels ideals i de les lluites d’un jove que va començar a escriure en valencià i que ara ha tingut la valentia de compartir amb tots nosaltres el que va gestar fa cinquanta anys.

dissabte, 12 de juny del 2021

Vicent Garrido Pastor (CASTELLÓ NOTÍCIES; 12/06/2021)

 Hui 12 de juny celebrem el centenari de l’ordenació presbiteral del capellà valencià D. Vicent Garrido Pastor, que ha estat definit pel sacerdot D. Miguel Payà, com “un mestre espiritual i un  prevere diocesà que ocupà un lloc de primer ordre en la vida de l’Església particular de València, en tota la part central del segle XX ”.

L’activitat apostòlica de D. Vicent Garrido va ser ben extensa: coadjutor, mestre espiritual dels jóvens universitaris, consiliari fundador de la Joventut Femenina Valenciana d’Acció Catòlica, formador de seminaristes, professor de filosofia i de teologia moral, impulsor d’associacions de capellans, agent del moviment litúrgic, promotor del laïcat (d’una manera especial de les dones), evangelitzador dels allunyats, professor de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València, apòstol de les classes més humils i fundador de l’Institut Secular, Obreres de la Creu. D. Vicent Garrido va ser sobretot, com el definí D. Miguel Payà, “un gran mestre de vida espiritual".

Vicent Garrido, que va nàixer a Benaguasil el 12 de novembre de1896, era el més menut dels set fills que tingueren Isidor Garrido i Empar Pastor. Als 13 anys el jove Vicent Garrido ingressà al Seminari de València. Doctor en Sagrada Escriptura, va ser ordenat prevere pel cardenal Reig a la catedral de València el 12 de juny de 1921, hui fa 100 anys. Va ser coadjutor de les parròquies de Benimassot i Albaida i el 1922 va ser nomenat superior del Col·legi Major “Beat Joan de Ribera” de Burjassot.

El 13 de juny de 1934 es constituí a València l’anomenada “Societat Amor Cristià” (SAC), embrió del que uns anys després seria l’Institut Secular, Obreres de la Creu. Amb aquesta obra (una forma de vida consagrada en el món, aprovada en 1940 per l’arquebisbe de València amb el nom de “Pia Unió Societat Amor Cristià”), D. Vicent Garrido es va avançar a la “Provida Mater Ecclesia” de Pius XII. Aquesta Pia Unió creada per D. Vicent Garrido, va ser aprovada com a Institut Secular Obreres de la Creu, de dret diocesà, el 21 d’octubre de1964, i posteriorment, el 12 de juny de 1971, (hui fa 50 anys), la Sagrada Congregació per a Religiosos i Instituts Seculars va declarar aquest Institut Secular, de Dret Pontifici, atorgant-li  el “Decretum Laudis”.

Influenciat per les santes Teresa de Jesús i Teresa de Lisieux i pels sants, Joan d’Àvila i Joan de la Creu, l’espiritualitat de D. Vicent Garrido va estar marcada també pels aires renovadors del moviment litúrgic que havien sorgit a les abadies benedictines europees. Per això la seua espiritualitat, com no podia ser d’una altra manera, va ser eminentment cristocèntrica.

Vicent Garrido, com diu el capellà Miguel Payà, va ser “un home silenciós, sempre disposat a escoltar, fi observador de la realitat”. Tot el seu pensament espiritual naixia d’una convicció fonamental: tots estem cridats a la santedat en virtut del baptisme. I per això la seua preocupació va ser la descristianització de les classes més humils. L’objectiu de D. Vicent va ser proposar a tot el Poble de Déu l’ideal d’una autèntica vida cristiana. I per aconseguir això necessitava un mitjà. D’ací la fundació de l’Institut Secular Obreres de la Creu, un grup de dones que enmig del món i ben preparades intel·lectualment, l’ajudaren a fer realitat l’apostolat en el món obrer. Amb les primeres Obreres, D. Vicent Garrido oferia a l’Església la seua obra per tal d’afrontar els nous desafiaments de la societat i així, eixamplar el Regne de Déu. Per això la tasca evangelitzadora que les Obreres de la Creu portarien a terme, es concretava en la dignificació del treball, la promoció cultural, el camp de la sanitat i la promoció de la dona.

En l’espiritualitat de D. Vicent, i per tant de les Obreres, hi ha, com ha dit D. Miguel Payà, tres nuclis essencials: en primer lloc viure amb Crist, en segon, identificar-se amb la seua Creu, i finalment, l’exemplaritat de Maria com a model del cristià.

Vicent va voler que l’obra que va fundar, present al si l’Església i en el món, tinguera quatre connotacions principals, com destaca D. Miguel Payà: fidelitat a l’Església, treballar com a Església, ajudar a construir l’Església i finalment, participar en la missió de l’Església. D’aquesta manera les Obreres de la Creu serien enmig de la societat, com el rent que ajuda a fer créixer la massa.

Enmig de la descreença del món obrer, en els jóvens i en les dones i en un temps convuls, D. Vicent enfocà la seua activitat pastoral a portar Crist a aquells que el desconeixen. Com ha dit l’Obrera de la Creu, Carmen Costa Ciscar, Vice-postuladora de la causa de canonització de D. Vicent Garrido, aquest capellà va treballar “sense por al risc i en actitud permanent d’eixida a les perifèries” (com hui ens demana el papa Francesc), “on en aquell moment era necessari testimoniar i anunciar Crist”. Per això, com diu Carmen Costa, “de la seua sembra apostòlica germinà una nova forma de vida apostòlica, que l’Església definí després com secularitat consagrada”.

Durant la Guerra Civil D. Vicent va ser empresonat i després de ser posat en llibertat es va haver d’amagar a casa dels seus pares, d’on eixí amagat en un carro carregat de palla, instal·lant-se a València, a un pis del carrer Lluís Vives. I va ser en la clandestinitat, on D. Vicent exercí el seu ministeri, celebrant l’Eucaristia i confessant i també, ajudat per les futures Obreres, arreplegant roba per als empresonats. Posteriorment va ser professor del Seminari de València i canonge penitencier de la catedral. D. Vicent Garrido va morir a Montcada el 16 d’abril de 1975 i el 2016, el papa Francesc va reconèixer les “virtuts heroiques” del fundador de les Obreres de la Creu (Levante, 14 de juny de 2016), per la qual cosa va ser declarat “Venerable”.

Vicent Garrido va ser un capellà discret, senzill i humil, prudent, ple de bondat i de tracte amable, que va viure amb passió el seu amor a Crist. Alhora, va ser un pare per a les Obreres, en les quals ell va creure i confiar, en un temps que l’Església no donava cap paper important a les dones. Ell mateix escrivia: “Vaig voler sembrar, posant molt fondament en les ànimes la llavor de Déu. El meu pensament va ser treballar, fer Evangeli”. Eixe és el testament espiritual de D. Vicent Garrido, que les Obreres fan realitat amb la seua vida. I és que l’espiritualitat de D. Vicent, com ha dit Carmen Costa, “la imprimí en el seu Institut, amb l’única finalitat de transformar el món a través de la transformació de la persona, sabent que Déu sacia el cor humà i dóna sentit a la nostra vida”.




divendres, 11 de juny del 2021

'El PP valencià anima les famílies a recórrer la imposició del castellà' (VILAWEB/ONTINYENT, 08/06/2021)

 És això el que defensa el PP del País Valencià davant l’actitud despòtica del govern de la Generalitat, que en la seua política lingüística imposa el castellà en contra del parer de les famílies valencianes. La diputada a les Corts Valencianes Beatriz Gascó, ha dit que el PP oferirà assessorament jurídic a les famílies que vulguen oposar-se a la “imposició del castellà com a llengua vehicular a les aules el curs vinent”. I és que segons el PP, “s’estan vulnerant els drets dels alumnes” valencians amb la imposició del castellà a les aules. La Sra. Gascó ha afirmat que “batallarem perquè no s’impose una forma d’actuar sectària”, ja que segons la diputada del PP “la gent demana llibertat i només demanem a Educació que respecte la llei i les famílies puguen elegir” i que no s’impose el castellà.

Algú amb dos dits de front (de cervell), es creuria que el PP animaria les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del castellà? Perquè d’imposició del castellà, evidentment, n’hi ha. I no només a les aules, sinó també, i molt majoritàriament, als llibres que podem comprar a les llibreries, a les revistes, a les obres de teatre i al cinema, a les misses als temples, a les emissores de ràdio, a l’exèrcit, als jutjats… Però el que sí que fa el PP (valencià?) és demanar a les famílies que recórreguen la “imposició” del valencià a les aules.

El PP no qüestiona (ni ha qüestionat mai) la imposició del castellà al País Valencià. Com tampoc no l’han qüestionat mai els bisbes valencians, que defensen aferrissadament la llengua de Cervantes i menyspreen la de Sant Vicent Ferrer. Segurament els bisbes valencians ja haurien protestat (i fins i tot haurien encapçalat una manifestació) si un partit polític animara les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del castellà. Però la discriminació (i la persecució) del valencià (pels segles dels segles) de l’estat i de l’Església no mereix cap protesta dels bisbes, que no es pronuncien perquè diuen que si ho feren, això seria “fer política”. Com si el seu silenci còmplice de l’espanyolisme no fóra també fer política.

En una entrevista de 1979 a mossèn Josep Espasa, el canonge de Dénia contava que quan va “anar a demanar-li a González Moralejo l’ús del valencià a la litúrgia, em va contestar que ‘eso es hacer política’. Escolta tu, va ser la meua resposta, i prohibir l’ús del valencià no és política centralista o què?”. I és que tot és política. Per acció o per omissió. Com fa el PP amb la seua política miserable d’odi al valencià.

El canonge Espasa deia també en aquella entrevista, que el papa Joan Pau II “va dir que no era missió dels capellans fer política. D’acord, hi estic d’acord”, afirmava mossèn Espasa a l’entrevista. I afegia: “Però tampoc no s’ha de fer política de dretes, que és la que normalment es fa”. Perquè, no va fer política Joan Pau II els anys vuitanta en donar suport a Lech Walesa i el sindicat polonès Solidaritat?

El 2012, el Sr. Serafín Castellano, llavors secretari general del PP del País Valencià, deia referint-se al seu partit que “a valencianos no nos gana nadie” ni “tampoco en la defensa de lo nuestro”. Però jo recorde el telegrama que el Sr. Castellano (i també el president Alberto Fabra) ens envià a les meues germanes i a mi amb motiu de la mort del nostre pare, el juny de 2012. En el telegrama, el Sr. Castellano, conseller de Governació de la Generalitat, ens expressava les “sinceras condolencias” i també “mi más sentido pésame” pel traspàs. Uns telegrames en castellà, que menyspreaven la llengua del nostre pare i que per això mateix (no per estar escrits en castellà, sinó per no estar en valencià), les meues germanes i jo els vam retornar. Tant el que envià el president Fabra com el del conseller Castellano.

El que veiem de fa temps és el cinisme i la hipocresia del PP valencià, que anima les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del valencià. L’autoodi dels dirigents del PP valencià, marginant i perseguint la nostra llengua, és digne de ser psicoanalitzat. I és que denuncien el requisit lingüístic per al valencià però no per al castellà. No volen que als metges o als mestres se’ls demane el requisit lingüístic, però no acceptarien mai en un hospital un metge alemany que desconeguera el castellà. I és que el PP valencià (i els nostres bisbes) defensa el castellà com a llengua oficial, però el valencià no té els mateixos drets que la llengua de Cervantes.

Fa uns anys, el professor Joaquim Garcia Roca ens recordava que mossèn Espasa estava a favor de la llibertat, que, “o és absoluta o no és llibertat”. Com deia Garcia Roca, “la passió per la llibertat serà un motiu permanent de la vida i de les preocupacions d’Espasa, que el va dur a distanciar-se de l’individualisme, del dirigisme i de la irresponsabilitat”. Per això, des del seu refugi de la Marina, Espasa s’entristia el 1972 pel “programa d’un Rector del Seminari, que invitava els seminaristes a ‘volver a la obediencia y a la disciplina, y a renunciar a los propios criterios’”. Pel contrari, mossèn Espasa proposava “aprendre a exercir personalment  la pròpia responsabilitat”.

Exercir la pròpia responsabilitat, com desitjava mossèn Josep Espasa, és el que jo desitjaria dels bisbes valencians, perquè, posant-se al costat de la veritat, denunciaren així la mentida i la manipulació que fa el PP i el seu odi al valencià.

“La democràcia i la identitat nacional del País Valencià, serien les llargues apostes d’Espasa”, com deia mossèn Joaquim Garcia Roca. Per què la nostra llengua no és una aposta decidida i valenta dels nostres bisbes? No recorden les paraules de Jesús, “la veritat vos farà lliures”?

El PP, que recull signatures contra els indults als presos polítics catalans i anima les famílies a recórrer la “imposició” del valencià (però no la del castellà), faria millor si airejara el seu partit i acabara amb la pudor de corrupció de tants i tants dels seus dirigents. I si acabara també amb la seua miserable política lingüística de persecució i extermini del valencià.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT