dimecres, 27 de desembre del 2023

El Ayuntamiento de Valencia no tiene vergüenza (RELIGIÓN DIGITAL, 27/12/2023)




 El gobierno municipal de València (PP y Vox), en su indecente exigencia, pide un permiso a los “Amigos de la Calle”, para que repartiendo alimentos puedan saciar el hambre de los que no tienen nada. Y eso en Navidad La alcaldesa de València, la señora Mª José Català y el concejal responsable de la Policía Municipal, habrían de dar la cara ante semejante atropello con la gente que pasa hambre y pedir perdón por esa medida tan inmoral e indecente Amigos de la Calle” lleva 16 años repartiendo comida y nunca habían tenido ningún problema con los anteriores consistorios. Pero en estas fechas tan familiares (seguro que la alcaldesa de València habrá cantado el “Noche de Paz, Noche de Amor”), la Policía Municipal de València ha obligado a desmantelar el reparto de comida para 70 familias necesitadas

 Sí, no tienen vergüenza los responsables municipales que han ordenado a la Policía Municipal de València, que desmantele el reparto de comida para familias necesitadas en la capital del País Valenciano, con el ridículo argumento de “no tener permiso” (Levante, 26 de diciembre de 2023). Y es que el gobierno municipal de València (PP y Vox), en su indecente exigencia, pide un permiso a los “Amigos de la Calle”, para que repartiendo alimentos puedan saciar el hambre de los que no tienen nada. Y eso en Navidad, cuando la alcaldesa de la ciudad y los concejales del PP y Vox cenarán y almorzarán ovíparamente, mientras desprecian a los más pobres, exigiendo, además, un permiso vergonzoso a la asociación “Amigos de la Calle”, que son los que se preocupan de los más necesitados. Por eso la alcaldesa de València, la señora Mª José Català y el concejal responsable de la Policía Municipal, habrían de dar la cara ante semejante atropello con la gente que pasa hambre y pedir perdón por esa medida tan inmoral e indecente. Y es que ante el problema del hambre, no vale todo, como pedir un ridículo permiso para poder dar de comer al hambriento. En su hipocresía, la alcaldesa de València y el equipo de gobierno del Ayuntamiento, hoy, seguro que también pedirían un permiso a Jesús para que saciara el hambre de la multitud que le seguía. Es indecente e infame, que la Policía Municipal de València (habría de saberse qué concejal ha dado esa orden vergonzosa e inmoral), haya acudido a la zona de reparto de alimentos, obligando a quitar las mesas que los “Amigos de la Calle” habían puesto para repartir bolsas con comida para la gente más necesitada, aunque sí ha permitido (¡que generosidad tan grande!), terminar el reparto desde la furgoneta.

La asociación “Amigos de la Calle” lleva 16 años repartiendo comida y nunca habían tenido ningún problema con los anteriores consistorios. Pero en estas fechas tan familiares (seguro que la alcaldesa de València habrá cantado el “Noche de Paz, Noche de Amor”), la Policía Municipal de València ha obligado a desmantelar el reparto de comida para 70 familias necesitadas. Los agentes (obedeciendo una orden vergonzosa), han reclamado los permisos a la entidad y han desmontado el reparto, con el absurdo argumento de “obstruir la vía pública”. Esta asociación ha enseñado a la Policía Municipal el permiso (¿hace falta un permiso para dar comida al hambriento?), del anterior consistorio (Compromís y PSOE), que reconocía la labor social de esta entidad. Pero la Policía Municipal lo ha rechazado al considerar que no es válido. “Amigos de la Calle” es una entidad que reparte comida para personas sin hogar, los domingos, y para familias necesitadas, los miércoles. Hasta el momento, el arzobispo de València no ha denunciado este atropello del Ayuntamiento. Si el cardenal Cañizares tenía una gran simpatía con el PP i Vox (diciendo incluso que éste último partido no era de extrema-derecha), no quisiera pensar que el actual arzobispo tenga también esta connivencia con estos partidos que maltratan a los más pobres.

 Tampoco el señor Nacho Grande (exdirector de Cáritas de València), actual Secretario Autonómico de Familia y Servicios Sociales, no ha abierto la boca para denunciar el atropello de su partido, el PP y de Vox, con las personas más vulnerables de la sociedad valenciana. Y es que estos señores viven confortablemente, comen y duermen bien y no se acuerdan de los pobres, mientras hay gente que pasa hambre. Y no solo no solucionan este problema, sino que crean problemas exigiendo permisos a la gente que, desinteresadamente, alimenta a los hambrientos. El señor Roberto Prades, vicepresidente de “Amigos de la Calle”, ha encontrado “injustificable” esta medida vergonzante del Ayuntamiento de València, ya que “no estamos impidiendo la circulación, ni molestando a nadie”. Esta acción inmoral del Ayuntamiento de València (que hasta el momento no ha dado la cara ni ha pedido perdón), no es la primera que ha tenido lugar estos días. Hace dos semanas, “varios agentes prohibieron el reparto de comida en el río Turia, por parte de la entidad, “Ayuda a una familia”, que daban alimento a 650 personas sin hogar” (Levante, 15 de diciembre de 2023). Cuando solo hace unos días, el papa Francisco felicitaba la Navidad a los 4000 pobres que cenaron delante del Congreso, en Buenos Aires (Religión Digital, 26 de diciembre de 2023) y cuando el P. Ángel ha organizado la cena de Nochebuena para 100 personas sin hogar en el Teatro Real (Religión Digital, 24 de diciembre de 2023), el Ayuntamiento de València pone trabas (exigiendo un absurdo permiso) a los que alimentan a los que tienen hambre. Cuando el papa, cada año, nos convoca a celebrar la Jornada Mundial de los Pobres, el Ayuntamiento de València pide permisos para alimentar a las familias necesitadas.

Los responsables (la alcaldesa de València y el concejal de la Policía Municipal), de semejante atropello contra los Derechos Humanos, son los mismos que ocupan los primeros bancos en la misa del día de la Virgen de los Desamparados, mientras dejan desamparados a los hambrientos. Los responsables de semejante atropello, son los mismos que asisten, con sus medallas y bandas municipales, a la procesión del Corpus en la ciudad de València, queriendo honrar al Cuerpo de Cristo en la custodia, mientras maltratan el Cuerpo de Cristo presente en los pobres. La vergüenza de pedir un permiso para dar de comer al hambriento, me recuerda cuando los escribas y fariseos se escandalizaban de Jesús porque había curado en sábado. La alcaldesa y el concejal responsable de prohibir alimentar a los pobres, son los nuevos escribas y fariseos que ocupan un cargo (que no merecen), en el Ayuntamiento de València.

 Los políticos están para resolver los problemas de los ciudadanos. No para crear nuevos problemas, ni tampoco para impedir que los que hacen el trabajo que habría de hacer el Ayuntamiento de València para erradicar la pobreza, se vean impedidos con estúpidos permisos, para poder aliviar el hambre de la gente que pasa necesidad. Desearía que el arzobispo de València denunciara este atropello del Ayuntamiento de la capital del País Valenciano para con los pobres. Y especialmente de la alcaldesa y del concejal de la Policía Municipal. Su silencio sería (como lo era el del arzobispo Cañizares con el PP y Vox), un insulto a los pobres y a las asociaciones que dan de comer al hambriento. El primer acto de este Ayuntamiento (PP y Vox), al frente del cual está la señora Mª José Catalá, el mismo 17 de junio, en recibir la vara de mando de alcaldesa, fue acudir a la basílica de la Virgen de los Desamparados. El rector de la basílica, Melchor Seguí, que recibió a los concejales del PP con la alcaldesa al frente, aquel 17 de junio, dijo que “la Virgen de los Desamparados intercederá por usted, para que acierte en el gobierno en la justicia y en la equidad, sobre todo en la atención a los más débiles y vulnerables” (esDiario.es 17 de junio de 2023). La alcaldesa de València también puso en la Sala Noble del Ayuntamiento la imagen de la Virgen de los Desamparados, que el anterior gobierno (Compromís y PSOE) había puesto en otro lugar, ya que según el PP, Joan Ribó, alcalde durante 8 años, había despreciado la religión católica.

Pero la alcaldesa de València (y el concejal responsable de la Policía Municipal), tan devota que se mostraba de la Virgen de los Desamparados, deja desamparados a los que hoy pasan hambre, para vergüenza de los que gobiernan la capital del País Valenciano. Y es que el Ayuntamiento de València no solo no evita el hambre, sino que pone trabas a aquellos que reparten alimentos a la gente necesitada. La alcaldesa y los concejales del PP y de Vox, habrán de oír de Jesús, no solo: “Tuve hambre y no me disteis de comer”, sino que también que dificulten el trabajo de los que dan de comer al hambriento. Por eso, en la próxima fiesta de la Virgen de los Desamparados y del Corpus, el arzobispo de València habría de prohibir que estos hipócritas que ponen trabas a los que hacen el bien, participaran en la Missa d’Infants y en estas procesiones. Porque los que desprecian a los pobres, están despreciando a la Virgen de los Desamparados y al Cuerpo de Cristo, que son todos aquellos que pasan hambre. 

dimarts, 26 de desembre del 2023

Alberto Iniesta: el “davanter” de Tarancon (CASTELLÖ NOTÍCIES, 30/11/2023)



 Aquest any 2023 que ja s’acaba, hem commemorat el centenari del naixement del bisbe Alberto Iniesta, l’anomenat pel franquisme, bisbe “roig” de Vallecas, un dels referents dels sectors més oberts de l’Església espanyola durant la dictadura. El bisbe Iniesta, amb cognom d’un bon futbolista del Barça, va ser un pastor senzill, un home bo, un cristià convençut i ferm, que sempre va estar al costat de la gent més compromesa en la lluita per la justícia. Bisbe auxiliar del cardenal Tarancon, Iniesta, que va ser l’últim de l’equip del cardenal de Borriana, va desenrotllar el seu servei episcopal en una zona conflictiva i difícil, com va ser la Vicaria de Vallecas i en una època de gran tensió social i política, durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició.

Nascut a Albacete el 4 de gener de 1923, ara ha fet cent anys, Alberto Iniesta va ser consagrat bisbe el 1972, i va ser, amb el també bisbe Ramón Echarren i el P. Martín Patino, un dels col·laboradors més pròxims i més estrets del cardenal Tarancon en la missió d’aggiornamento de l’Església espanyola per acabar amb el nacionalcatolicisme.

Iniesta, que va presentar la seua renúncia com a bisbe auxiliar de Madrid el 5 d’abril de 1998, va ajudar l’Església a “assumir, amb mirada de fe, el pluralisme, i a acceptar-lo amb respecte i amb convicció”. Alberto Iniesta va ajudar el cardenal Tarancon a construir una “Església nova per a una Espanya nova”, després dels anys del Règim franquista. Per això Iniesta es va convertir en la mà dreta del cardenal de Borriana, per fer possible un “cristianisme de rostre humà”, que estiguera “per damunt de legalismes”.

Obert i dialogant, el bisbe Iniesta volia actualitzar al si de l’Església algunes postures teològiques, com per exemple “el concepte d’autoritat”, per tal que el ministeri episcopal i presbiteral fóra un servei i no un honor, com ha repetit tantes vegades el papa Francesc. A més, desitjava la independència de l’Església i l’Estat, i per això volia que “les relacions de l’Església amb els poders públics” foren “molt sòbries”. Per a Iniesta, l’Església s’havia de fer present en la societat sense tancar-se en un ghetto, però alhora, “renunciant al poder”. Iniesta estava convençut, com també ho creia el cardenal Tarancon, que una aliança amb el poder porta sempre l’Església a debilitar-se, a aburgesar-se, a instal·lar-se i a claudicar, perdent, d’aquesta manera, la força evangelitzadora.

Home d’esperit lliure, en morir el papa Pau VI el 6 d’agost de 1978, el bisbe Iniesta expressà el seu desig per tal que el futur bisbe de Roma fóra “un home amb experiència religiosa” i un creient que “creguera més en Jesucrist que en l’Església terrena, molt més en les benaurances que en els Concordats”, i que visquera més “d’Evangeli que del Dret Canònic”. El bisbe Iniesta demanava que el nou papa fóra un “home amb gran sentit de poble, amb un tarannà profètic, ple de coratge i d’audàcia, no només per treballar, sinó també per lluitar per la causa de Jesucrist”, i així transmetera als cristians “una santa audàcia, un sant coratge i una il·limitada esperança”. El desig del bisbe Iniesta es va vore acomplert, ja que va ser elegit el cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma.

El bisbe Iniesta era partidari “d’afirmar i confirmar la necessitat i el propòsit de l’Església, de continuar el seu procés de renovació”, per tal que les comunitats cristianes avançaren “amb valor, amb esperança i amb alegria”.

Per al bisbe Iniesta, l’Església s’havia de comprometre en la “lluita per la justícia”, posant-se al costat dels hòmens que busquen una societat “més justa, més fraterna i més lliure, una societat sense classes”, ja que només així el cristianisme esdevé una “força alliberadora”. Durant l’etapa del papa Joan Pau II, Iniesta tenia por del triomfalisme i de la parafernàlia, dels avions especials en els viatges del papa polonès, de “la gent poderosa, de les catifes i els domassos, els trons” i sobretot de la possible “capitalització dels viatges del papa per alguns pietosos i catòlics econòmics”.

D’Alberto Iniesta recordem sobretot el seu paper en l’Assemblea Conjunta bisbes-preveres, que se celebrà a Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, i que serví de reflexió (malgrat els atacs del Règim franquista) per aplicar el Vaticà II en l’Església espanyola. Quatre anys més tard, el bisbe Iniesta va haver d’acceptar com un fet consumat, la prohibició per part del govern de l’Estat, de la I Assemblea Cristiana de Vallecas, que s’havia de celebrar el març de 1975 i que havia de presidir el cardenal Tarancon. La Dirección General de Seguridad, amb una actitud despòtica i autoritària, va prohibir aquesta Assemblea, argumentant que hi havia “peligro de alteración del orden público” i fins i tot la Policia Armada i els membres de la Brigada de Investigación Social (BIS), van impedir als assistents a l’Assemblea que arribaren al lloc de reunió.

Amb un esperit lliure, Iniesta volia per a l’Església la comunió, la col·legialitat i la corresponsabilitat entre el papa i els bisbes. Tampoc no li agradava a Iniesta “un ministeri episcopal de tarannà autoritari, distant i merament doctrinal”. Per a Iniesta, “l’ideal del bon pastor estava en la proximitat, el diàleg, la paciència, l’esperança, la comprensió i la compassió”. Alberto Iniesta propicià un esperit de diàleg al si de l’Església espanyola, i en la Transició, desaconsellà, juntament amb Tarancon, de patrocinar un partit polític “catòlic”.

Amb cognom de futbolista, Iniesta, que va morir el 3 de gener de 2016, va ser un bon “davanter”, que ajudà el cardenal Tarancon a fer avançar l’Església espanyola en la línia conciliar de diàleg i de respecte a la pluralitat que hi havia a la societat espanyola.

Iniesta volia, com ara ens demana el papa Francesc, que els pastors fomentaren “un esperit de tolerància, de respecte, d’amistat i de solidaritat”, característiques que ell encarnà a la perfecció. Per això crec que el bisbe Iniesta va ser un pastor “bergoglià”, que certament va fer “olor d’ovella” en l’exercici del seu ministeri episcopal.

Per això en aquest any que hem celebrat el centenari del naixement del bisbe Iniesta, hem de donar gràcies a Déu per haver-nos atorgat un pastor segons el cor de Déu.

El PP es rebel·la davant la Justícia (CASTELLÓ NOTÍCIES, 04/12/2023)


 

El cinisme dels dirigents del PP és d’antologia. Els qui estan al capdavant d’aquest partit sempre es mostren respectuosos (“como no podria ser de otra manera”, repeteixen), amb les decisions judicials. Però només de paraula. Amb els seus actes, i sobretot el PP valencià, els polítics d’aquest partit demostren que no solament no acaten la Justícia, sinó que l’ataquen.

El 29 de novembre passat va fer deu anys del vergonyós tancament de Canal 9 per part del despòtic govern del PP, encapçalat pel senyor Alberto Fabra (Vilaweb, 27 de novembre de 2023).

Curiosament, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va donar la raó als treballadors de Canal 9 afectats per un expedient de regulació d’ocupació (ERO), i per això mateix el TSJPV obligava la Generalitat del País Valencià a readmetre’ls. Però el PP, no fent cas de la resolució judicial, és a dir, desobeint el que deia la Justícia, respongué tancant Canal 9 i acomiadant els seus treballadors. I ara el PP encara té la barra de dir que respecta les resolucions judicials!

Però no acaba ací la insubmissió del PP davant la Justícia. Encara és més escandalosa la desobediència de la Justícia per part del partit del Sr. Feijóo, en relació a la unitat de la nostra llengua.

Com ens ha recordat l’amic Moisès Vizcaino (La Veu del País Valencià, 23 d’agost de 2023), hi ha 46 sentències de la Justícia a favor de la unitat de la nostra llengua. Per això Moisès Vizcaino, el 2014, va registrar aquestes resolucions al Consell Jurídic Consultiu del País Valencià. Però una vegada més, el PP no fa cas de la Justícia, que reconeix la unitat de la llengua amb 46 sentències a favor, sinó que ataca aquestes resolucions afavorint el secessionisme lingüístic i subvencionant entitats secessionistes que ataquen les resolucions de la Justícia. Per cert, el rei, en l’obertura de la legislatura, el 29 de novembre passat, va acabar el seu discurs donant les “gràcies” (també en castellà, eusquera i gallec). Com és que va dir gràcies (com es diu en català) i no va dir cap altra paraula (en valencià) per donar les gràcies. ¿No serà perquè la majoria de paraules són exactament igual en català que en valencià, com per exemple, “gràcies”?

Per això, que el PP (sobretot el valencià), no ens vinga donant lliçons de respecte a la Justícia i diga que és el màxim defensor de la separació de poders, quan els seus dirigents valencians no fan cap cas (sinó tot el contrari), de les resolucions judicials. I és que el cinisme del PP és d’antologia.

Capancalá (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/12/2023)



Aquest era el cartell que hi havia a dalt de la porta d’una botiga d’un poble de Málaga. Ens ho contava als monjos (ja fa molts anys) amb la seua gràcia habitual, el bisbe Ramon Buxarrais. I és que en visitar un poble malagueny, el bisbe Buxarrais va vore a la porta d’una botiga el cartell: “Capancalá”. Buxarrais, encuriosit per aquesta expressió (que ell no entenia), va preguntar què volia dir. El rector del poble, que acompanyava el bisbe, li contestà que era una botiga que venia “Cal para encalar”. També conten que Miguel d’Unamuno va vore aquesta mateixa paraula a la porta d’una botiga (a Màlaga, potser?) i en preguntar què volia dir aquell nom, li van dir que allà venien calç per emblanquinar les parets.

He recordat aquesta anècdota que ens contà el bisbe Buxarrais i la d’Unamuno, perquè l’indocumentat (i analfabet) Conseller d’Educació de la Generalitat del País Valencià, el Sr. Rovira (un cognom ben català, que vol dir: lloc poblat de roures), va entregar a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua uns consells perquè aquest conseller vol un valencià “más cercano a la calle” (Levante, 23 d’octubre de 2023).

Si el Sr. Rovira vol un valencià “más cercano a la calle”, m’imagine que també voldrà un castellà “más cercano a la calle” i per això mateix s’adreçarà d’immediat a la Real Academia de la Lengua (de la mateixa manera que ho ha fet amb l’AVL), per normalitzar expressions “de la calle”, com les següents, entre moltes d’altres:

Vamo pa dentro
Joer
Ezú, María i Jozé
Adió, mu buena
Vaya usté con Dió
Vamo pa casa
Usté dirá
Lo que ha pasao, ha pasao
Soy pastó d’ovejas
¿Nadie te ha dicho ná?
Hay un hombre herio a la puerta
Me tengo que i a Málaga
Me he acordao de ti
Mi hermana se quedó pasmá
¿Estás mejó de salú?
Buena noche a tos
Nozotros vamo a Graná
Eres un pesao
Estamo mu bien
Ná de ná
He pagao la hipoteca
Me he comprao un coche
Me tengo que ir yendo
Tengo treinta y tre año
Lo derecho de la mujere
¿Alguna pregunta má?
Se lo pido por favó
Ya viene pa cá
Niño vete pa llá
Te doy media guantá
¿Empezamo la reunión?
Me pezan lo año
La mujere valen muxo
E lo que hay
Somo mucho má que ellos
Estamo to el día esperando
El día diecisei de noviembre
Lo derecho humano
Eso es pa tí

Aquestes i moltes altres, són les frases que diu la gent, sobretot els andalusos, els extremenys i els murcians. Per això si el Sr. Rovira, com he dit abans, té la dèria de voler un valencià “más cercano a la calle” ¿demanarà que aquestes frases siguen incorporades al castellà al Congrés de Diputats o que el rei les diga, perquè així el castellà estarà “más cercano a la calle”? Seria fantàstic que el rei d’Espanya començarà el seu discurs, la Nit de Nadal, així: “Epañole, felí Navidá

¿El Sr. Rovira demanarà a la presidenta de la Comunidad de Madrid i al president de la d’Andalusia que facen els seus discursos en un castellà “más cercano a la calle”? ¿I els acadèmics de la Real Academia de la Lengua recolliran aquestes expressions al Diccionario de la Lengua Española?

Amb la seua ocurrència, del tot ridícula, el conseller Rovira ha mostrat dues coses. Per una part, l’odi que té a la nostra llengua en el seu intent de vulgaritzar-la i castellanitzar-la i per l’altra, la seua ineptitud més absoluta per a ser conseller, ni més ni menys que d’Educació.

Per cert: he trobat curiós el segon cognom del president de la Generalitat, Carlos Mazón Guixot, una paraula que el Diccionari Normatiu Valencià, en una primera accepció, ens remet a “Algepsot”, que és un tros d’algeps arrancat d’una obra o que s’ha endurit abans d’aplicar-lo. La paraula “Guixot” també té una segona accepció: “Garramanxo” o traç imperfecte de lletres escrites sense habilitat. Això és el que fa el Conseller d’Educació amb la seua ocurrència (“sense habilitat”), per buscar un valencià “más cercano a la calle”.

I també, sense gens ni miqueta d’habilitat, el Conseller d’Educació ha dit una bestiesa més, i és que el valencià s’ha de promoure, però “no imponerlo”. Però, ¿als nostres alumnes, als instituts i a les escoles no se’ls imposa el castellà, les ciències naturals, l’anglès, les matemàtiques o la literatura? ¿O és que aquestes assignatures són optatives i són els alumnes que decideixen si les estudien (si volen fer-ho) i si no, no les estudien? Com n’és d’ignorant i demagog el Conseller d’Educació?

Davant aquesta situació de menyspreu a la nostra llengua per part del govern del País Valencià, una vegada més, desgraciadament, hem de lamentar el silenci còmplice dels bisbes valencians, incapaços de defensar el català davant la barbàrie del govern del PP i VOX, que promou el secessionisme lingüístic i intenta trencar la unitat de la nostra llengua. Els bisbes valencians recorden aquelles paraules de Jesús, “Vosaltres sou la llum del món”? I també: “La veritat vos farà lliures”.

Afortunadament l’Església catalana (amb bisbes com Josep Pont i Gol, Ramon Masnou, Narcís Jubany, Ramon Torrella, Joan Martí Alanis, Joan Carrera, Jaume Camprodon i actualment amb els bisbes Joan Enric Vives i Joan Planellas), sempre ha defensat la nostra llengua i la nostra cultura, ja des del franquisme. Per això és lamentable que al llarg de la història, els bisbes valencians (a excepció dels bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Josep Mª Cases), hagen estat incapaços de defensar la veritat, és a dir una qüestió científica (reconeguda per totes les Universitats del món), com és la unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer. Si en la seua irracionalitat, el govern valencià defensara que no existeix la llei de la gravetat, ¿els nostres bisbes també callarien?

Quan els bisbes de Nicaragua, amb valentia, han alçat la seua veu per protestar per les actituds despòtiques del govern de Daniel Ortega i de la seua dona, Rosario Murillo, ací, els bisbes valencians callen o riuen les gracietes d’un govern analfabet que va contra la ciència i que està perpetrant un genocidi lingüístic al nostre país. Cal tindre en compte, a més, en aquesta cursa d’analfabets, que el Sr. Mazón va anunciar, després de pactar amb VOX, que tancaria l’Oficina de Drets Lingüístics, malgrat que “la vulneració dels drets lingüístics al País Valencià han augmentat un 10%” (Vilaweb, 4 de desembre de 2023). I mentrestant, els bisbes valencians mirant cap a una altra banda. Clar, la seua actitud és més que coherent, perquè cal que recordem que els bisbes valencians també són responsables de la vulneració dels drets lingüístics que patim els cristians valencians al si de l’Església. No conec la situació de les parròquies valencianes amb misses en la nostra llengua, però si que sé quin és el percentatge de misses en valencià a l’Alcúdia, la meua parròquia: de nou misses cada setmana, només una, els diumenges a les 9 del matí, és en valencià, en el pitjor horari de totes elles. Els qui es vanaglorien de defensar el bilingüisme, ja m’explicaran com s’entén que a l’Alcúdia (i sense comptar les misses de funeral), només hi haja un 11% de misses en valencià.

En la tònica de destruir el valencià, últimament hem conegut un nou atac a la nostra llengua, quan el govern del PP-VOX destinarà els diners que s’atorgaven a l’Associació d’Editors del País Valencià, per promocionar el català (8000 euros) a l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats. ¿No tenien una altra partida pressupostària per a l’Escolania, que la que estava reservada a l’AEPV?

Vergonya, cavallers, vergonya!, com deia el bon rei Jaume I. 

Mª Teresa, Irmina, Paula i Juanma (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/12/2023)

 Aquests són els noms de quatre excel·lents professionals de la sanitat, amb una bona preparació i alhora amb un cor gran i una gran empatia amb els malalts. I al costat d’aquestes magnífiques persones, hi ha també altres metges i metgesses que conec (alguns d’ells alcudians), com Jorge Sanz, Mª Carmen Canet, Montse Verdejo, Llorenç Miralles, Anna Lluch, Paqui Martínez, Zulema Pla, Carlos Trescolí, Inma Baeza, José Vicente Martínez, Athanasius Pouptsis, Ernesto Fernández o Ramon Trullenque. O aquests altres metges i metgesses que he conegut, com els doctors Lluís Guerrero, Jaume Calmet, Joan Camí, Josep Miquel Viladoms, Andreu Garcia, Elisabet Gorgues, Albert Idígora, Hèctor López, Lídia Creus, Montse Domènech, Jordi Grau, Antonio Ugarte, Mireia Esquius, Esperança Martín, Josefina Claret, Josep Mª Garcia Boldú, Jesús Castillo, Joaquim Garcia Sabater, Elisabet Díaz o Dolors Vila. I encara, els joves metges, tan ben preparats, Josep Pagès i Celina Canet.

L’alcudiana (i bona amiga) Mª Teresa Estarlich, una metgessa ara ja jubilada, té un extraordinari ull clínic i una especial sensibilitat per escoltar els malalts. Irmina Tarazón, metgessa al Centre de Salut de l’Alcúdia, també és una dona amable, una gran professional que no mira mai el rellotge quan atén els malalts. Paula Amat (alcudiana, que treballa al Clínic de València) i el seu marit, Juanma Sanchis (a l’hospital La Fe de València), són dos  facultatius excel·lents, senzills i amables i amb una gran bondat.

Per què he recordat aquestes quatre persones del món de la sanitat i els altres que també cite al meu article? Perquè, (com ens ho recorda l’amic David Pagès al seu llibre: “Fe arrelada”), tots ells compleixen al peu de la lletra allò que ha dit el Dr. Ciril Rozman Borstnar: “Només una bona persona pot ser un bon metge”.

El Dr. Rozman, catedràtic de Medicina i professor emèrit de la Universitat de Barcelona i referent internacional en el món dels transplantaments de medul·la òssia i de la lluita contra la leucèmia limfàtica crònica, creu (com ho crec jo també), que la bondat de les persones fa que siguen uns bons metges.

També he recordat aquests metges perquè fa uns dies (Religión Digital, 16 de novembre de 2023) es donava a conèixer la campanya, “Gràcies, doctor”, impulsada per l’organització mèdica, SOMOS Community Care de Nova York i la Pontifícia Acadèmia per la Vida. Aquesta campanya vol valorar el rol dels professionals de la sanitat i la importància, tan fonamental, de la relació metge-malalt.

Com deia el bisbe Vincenzo Paglia, president de la Pontifícia Acadèmia per la Vida, “la relació entre el metge i el pacient és el cor de la medicina, que no pot ser reduïda a un receptari o a tecnologies”. I és que, com ha dit el bisbe Paglia, “els hòmens i les dones no són només la seua malaltia”.

Jesús, que va passar la vida fent el bé, va curar leprosos, cecs o paralítics, i amb els 33 miracles relacionats amb la medicina, el profeta de Natzaret ens ensenya a mirar amb empatia i amb sol·licitud els malalts i a cuidar-nos els uns als altres. Com ho fan Mª Teresa, Irmina, Paula i Juanma i els altres metges que he citat abans. Per això el president de SOMOS, Ramón Tallaj, destacava “el rol de milions de metges, que no només constitueixen la primera línia dels nostres sistemes sanitaris, sinó que sovint van més enllà, convertint-se en bons samaritans”, com el personatge d’aquesta paràbola tan entranyable (Lc 10: 25-37).

Jesús de Natzaret és el punt de referència en l’atenció als malalts i per això, “hui els metges són una figura central en l’assistència mèdica i en la humanització de la societat”, com ha dit Mario Paredes, director general de SOMOS. I és que com ens ha recordat el papa Francesc, “el dret a la salut és un dret constitucional”, ja que forma part dels Drets Humans. D’ací la importància tan fonamental dels metges, ja que cuiden la salut dels malalts (Religión Digital, 18 de novembre de 2023).

Segons el doctor Ramón Tallaj, “el metge assisteix i acompanya els més vulnerables”, ja que “sense metges, el món estaria deshumanitzat”. Per això, com ha dit el Dr. Rozman, “només una bona persona, pot ser un bon metge”.

Com molt assenyadament ha dit el Dr. (i bon amic), Lluís Guerrero, arqueòleg, paleo-patòleg, historiador i escriptor, “El metge que escolta, no només sap de símptomes, també sap de sentiments i de relacions humanes”, factors tan importants en la relació metge-pacient.

Com en la paràbola que ens presentava l’Evangeli el diumenge XXXIII (Mt 25:14-30), Déu ha donat molts talents a Mª Teresa, a Irmina, a Juanma i a Paula (i als altres metges) i ells els han fet treballar en bé dels malalts. Així, amb la seua tasca, aquests metges poden alleujar el sofriment dels qui pateixen.

Al costat del treball abnegat i heroic d’aquests excel·lents professionals de la sanitat, hi ha actituds, del tot immorals, de l’Administració valenciana, que no ajuden gens la tasca sacrificada de metges i metgesses. Només fa uns dies, la Sra. Eva Suárez, Directora General d’Atenció Primària de la Generalitat del País Valencià, deia que “no tenim suficients metges per obrir les 24 hores els punts d’urgències extra-hospitalàries” (Levante, 26 de novembre de 2023). Aquestes paraules són una vergonya, ja que davant la necessitat d’atenció sanitària dels ciutadans, la Sra. Suárez, en compte de lamentar-se de la falta de metges, hauria de buscar més facultatius per a la Sanitat valenciana.

I en relació a l’abús que significa una agenda de 60 pacients a cada metge, la Sra. Suárez, sense cap mena de rubor, deia que això “pot ser puntual”. Es veu que la senyora Directora General d’Atenció Primària no va als centres de salut, ni té idea del treball abnegat dels metges, ja que eixes agendes no són fets puntuals sinó el pa de cada dia, per a uns professionals cansats i estressats, degut a la gran quantitat de pacients que han de vore en una jornada. I encara, davant la pregunta que li feien sobre els horaris dels centres els dies de Nadal, la senyora Suárez no va tindre cap vergonya en dir que “es proposarà als Centres de Salut, de tancar per les vesprades, davant la falta de substituts”. Una vergonya més. En compte de proposar tancar per les vesprades, la Sra. Suárez hauria de buscar més metges i millorar les condicions econòmiques i laborals d’aquests grans professionals, molts dels quals, sense voler-ho, no tenen més remei que anar-se’n a d’altres països, pel fet que a l’estranger els ofereixen millors condicions de treball. Davant la vergonya que suposa tancar alguns centres de salut per les vesprades, ¿la senyora Suárez creu que els trens o el metro tanquen a les vesprades? L Sra. Suárez diu que té la idea que els malalts que demanen una cita al metge, siguen atesos en 72 hores. Però no es tracta d’idees, sinó de fets, quan actualment els malalts demanen hora i els la donen dues setmanes (o més), més tard.

I és que amb el nou govern del País Valencià, del PP i VOX, la situació de la sanitat ha empitjorat notablement, com ho mostra el cas de la senyora Teresa Salort, una dona de 62 anys, amb poliomielitis, que el 18 d’octubre es va trencar el maluc i va tindre una luxació del muscle. A la Fe i a l’hospital Sant Francesc de Borja de Gandia, els metges van decidir no operar-la perquè “l’os era molt fràgil per l’osteoporosi i no era viable una pròtesi de maluc”. Li van dir que a sa casa anara passant del llit a la butaca, matí i vesprada. Per altra part, i una vegada a la Safor, aquesta dona no va poder parlar amb el traumatòleg de Gandia (perquè no tenia  cita prèvia telefònica) fins el 9 de novembre, després de 22 dies de la fractura, que “per a la meua sorpresa, em donà l’alta i ací, al llit, continue prostrada i oblidada”, com ha dit la senyora Salort, sense cap mena de seguiment mèdic per part de Sanitat (Levante, 9 de desembre de 2023).

Degut a la seua situació d’immobilitat, la seua musculatura ha anat atrofiant-se i per això “sóc jo la que pague les sessions de rehabilitació, que em costen 175 euros cada setmana”. Aquesta dona, desemparada per la sanitat valenciana, ha dit també: “A ningú no li preocupa que em podreixi ací, al llit. No m’ha visitat ningú, ni m’ha telefonat ningú”. Per això la senyora Salort ha dit que “el desemparament de la sanitat pública ha estat brutal. També em pague jo de la meua butxaca el psicòleg. És just això?”. A sa casa d’Oliva només té l’ajuda del seu germà i dels seus familiars i veïns, mentre la sanitat valenciana, indecentment, es desentén d’aquesta dona. Una vergonya més de la sanitat valenciana.

S’ha dit que la grandesa d’una societat es mesura per la manera com tracta les persones més vulnerables i més fràgils. Tenint en compte la sol·licitud que tenen els metges pels malalts, és evident que tenim uns excel·lents professionals de la sanitat, però uns pèssims gestors a la Conselleria. Per això la societat, com va fer durant la pandèmia, hauria de mostrar-se agraïda amb aquests àngels de la guarda que vetlen per la nostra salut. Però al costat d’això, les mesures sanitàries del PP (amb la col·laboració de VOX), demostren que el partit del senyor Feijóo, almenys pel que fa a la sanitat, no només ha perdut el nord, sinó els quatre punts cardinals.

A diferència de la política sanitària del PP (que maltracta metges i malalts), l’objectiu de la campanya, “Gràcies, doctor”, presentada fa uns dies al Vaticà, amb presència del papa Francesc, és agrair als professionals de la medicina la seua missió d’ajudar els malalts, així com la sol·licitud d’aquests facultatius pels qui sofreixen més i també la seua gran professionalitat. Com ho he vist jo mateix en Mª Teresa, Irmina, Paula i Juanma (i els altres metges que he citat abans), cal que reconeguem en aquests grans professionals la seua bondat i la seua empatia amb els qui pateixen, així com el temps i les ganes que posen per trobar remei a les malalties.



Finalment, m’ha sorprès una nova “moda”: les persones que resen el rosari davant les seus del PSOE, per protestar per la llei d’amnistia i defensar la unitat d’Espanya. Però trobe a faltar eixes mateixes persones resant el rosari davant la Conselleria de Sanitat de la Generalitat del País Valencià, per denunciar el menyspreu dels responsables de la conselleria envers els malalts, com en el cas de la senyora Salort o l’intent de tancar per les vesprades centres de salut durant les festes de Nadal. Per això els responsables de la sanitat del País Valencià, amb el tracte indigne que tenen amb aquesta dona, es qualifiquen ells mateixos. I és  que no tenen vergonya!

Sant Nadal (CASTELLÖ NOTÍCIES, 25%12/2023)

 “Ara ve Nadal,/ menjarem torrons/ i amb sa guitarreta/ cantarem cançons./ Alegra’t panxeta,/ que Nadal ja ve,/ menjarem coquetes/ i torrons també”. És amb nadales com aquestes, que els valencians celebrem la festa de Nadal: “Pastorets i pastoretes,/ feu-me llenya que tinc fred,/ no me la feu d’argelagues,/ feu-me-la de romeret”.



Cada any el Nadal ens porta el somriure i la bondat de Déu. I el desig que tots portem al cor, de pau a la terra! El Nadal hauria d’esborrar del nostre interior l’egoisme, la mentida i la violència. Perquè el Nadal ens retorna a la innocència de la infància. El Nadal ens retorna al món de quan érem xiquets!

És Déu mateix qui, en un infant, es fa present enmig nostre per eixugar les llàgrimes dels qui ploren, per omplir d’alegria als qui estan de dol, per donar esperança als qui busquen consol, per animar a aquells que ja no poden més, per pacificar els cors dels qui sofreixen!

Durant el Nadal tots estem convidat a l’alegria, perquè ens ha “nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor” (Lc 2:10-11), el Déu que es fa present en la vida quotidiana, en el treball, en les dificultats i en el cansament! I és que el Nadal ens ensenya a descobrir Déu en l’Infant del pessebre. I també en els altres.

De fet, Déu naix en aquells cors que s’obrin i acullen l’amor! I és que Déu ve a nosaltres pel camí de l’amor i en el desig de l’amor!

De nord a sud del nostre País, el Nadal ens ofereix diversos elements del nostre patrimoni cultural, com El Betlem de Tirisiti, a Alcoi, una obra de finals del segle XIX i principis del XX, que inclou elements religiosos propis de les festes nadalenques, amb d’altres de caràcter popular i dels costums de la ciutat d’Alcoi. Altres realitats de la tradició nadalenca valenciana són l’Adoració dels Reis, a la Canyada de Biar, la Festa dels Folls, del Camp de Mirra, el Betlem de la Pigà, a Castelló, Els Enfarinats, d’Ibi o Els Faixos i Les Aixames, d’Onil i Xixona respectivament.

Enmig d’un temps de foscor i de sofriment, de desil·lusions, de crisi i de cansaments, el Nadal ens fa entrar en el misteri de l’Infant nascut de Maria, per a dur a terme la restauració del gènere humà, per mitjà del seu Misteri Pasqual”.

Una altra tradició molt valenciana, és el dinar de Nadal, amb putxero i pilotes, que en molts llocs són anomenades “tarongetes”. Com m’ha recordat l’amic Eugeni S. Reig, els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot, anomenen tarongetes a les pilotes i és només amb eixe nom que es coneixen a Elx. Per això l’alcoià Josep Garcia Llopis, arreplegà en el seu llibre Revoltim, aquesta cançó nadalenca: “Passen bones festes,/ festes de Nadal,/ bones tarongetes/ i un conill ben gran”.

Que el Déu Infant duga la pau a la terra i al cor dels hòmens de bona voluntat. Que el Déu Infant acabe també amb els instints violents que tots portem  a dins del cor, i faça nàixer un món més fratern i més solidari, com desitjava el poeta Joan Alavedra en el seu poema El Pessebre: “Pau a la terra! Mai més cap guerra! Mai més pecat! Pau als hòmens de bona voluntat!”.

Vull desitjar un bon i Sant Nadal als periodistes i als lectors de Castelló Notícies (i en especial al seu director, l’amic Joan i a la seua esposa, Lola)  i a tots els hòmens i dones de bona voluntat, amb aquest “Romanç de Jesús Infant”, del poeta valencià Carles Salvador:

El Nen Jesús s’adormia
amb somriures de clavell.
Arbres tendres, horta verda,
caseta de Natzaret,
el Fuster va laborant
sota parra adolescent
un bressol –la mitja lluna-
per a bressar el Fill seu.

La Mare engronsa en la falda
el creador de l’Edén.

El Nen Jesús té un somriure
com albor dins un verger.

Estampa de tricomia:
el groc, el blau i el vermell.

El filaberquí en la fusta
i l’alosa en el llorer
canten pies cançonetes
de pastorets de Betlem
i unes gallinetes rosses
es passegen vora d’ells.

El Nen Jesús està en somnis
i el bressa la Mare ensems.

La vesprada es fa de nacre
–s’entornà per on vingué-.

Les colomes volen altes
per damunt dels armetllers.

Els núvols lentament passen
i es fan pel sol or de llei.

Des del bosquet d’oliveres
arriba un dolç no sé què
i el Nen Jesús fa un mig riure
daurat com un fil de mel.

El Nen Jesús dorm somriures
sobre lliris i clavells”.

Com ha dit el teòleg Karl Rahner, “el Nadal és alguna cosa més que una miqueta d’esperit pacífic i consolador. En aquest dia, en aquesta nit sagrada, és tracta de l’infant, d’un infant en particular. Es tracta del Fill de Déu que es va fer home”. Per això “el Nadal significa que ell ha vingut, que ell ha il·luminat la nit de les nostres angoixes i desesperances en una nit santa”. I allò que va passar aquella nit, “ha de seguir sent una realitat, en els nostres cors i en els nostre esperit”.

Que en aquesta Nit Santa siguem capaços de rebre en el nostre cor el Déu que, en la debilitat d’un xiquet, ve a nosaltres.

Santa Nit a tots!

dissabte, 25 de novembre del 2023

Tots Sants, per Vicent Ventura (CASTELLÖ NOTÍCIES, 01/11/2023)

 Primer de novembre. La tardor fa caure els fulls dels xops en les riberes dels nostres dos rius, Xúquer i Albaida, finalitza el temps de les collites, arriben els primers freds i sembla que tot camina lentament cap a la mort hivernal. Els camps estan menys freqüentats, encara no ha arribat la taronja, el poble frena el seu ritme i les hores s’escurcen lentament. La nit serà a poc a poc la que s’apropiï dels carrers.



Tots Sants. Es visita els parents als cementeris i se’ls porten rams de flors. S’han netejat les seves casetes i resplendeixen. Abans, si ja havia arribat el fred, era el temps d’estrenar els nous abrics i la roba d’hivern, era quan començava a aparèixer alguna castanyera als carrers, i es venien dolços característics d’aquestes dates, com els Ossos de Sant, Panellets de Mort, arribaven els primers Torrons…

En les cases s’encenien les “animetes”, petits llantions surant en vasos d’oli, que servien perquè les ànimes no es perdessin al seu camí de tornada al costat de la seva família. Era creença general que aquell dia, al migdia, els difunts tornaven per compartir la festa al costat dels seus i es quedaven fins al dia següent al migdia, dia de difunts. Una jornada festiva de reunió familiar de passat i present.

Era un dia d’alegria. Els avantpassats vetllaven per les seves famílies, eren els seus protectors i calia cuidar-los. En alguns llocs, es deixava a la taula un lloc buit amb el seu plat. Es deixaven les portes obertes perquè les ànimes poguessin passar lliurement, i s’evitava asseure’s als racons, que es creien els seus llocs favorits. Fins i tot es deixava un llit buit perfectament fet i amb una cantonada dels llençols oberta doblegada (la girà) per si volien descansar en ella.

Es comptaven al costat dels primers focs de la llar les històries familiars, les del seu cor, els pares, els avis, qualsevol relat dels avantpassats. La memòria del clan es repassava davant dels membres mes joves perquè perdurés…

El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet

IMATGES: https://castellonoticies.com/tots-sants-per-vicent-ventura/

L’Església no pot ser neutral (CASTELLÖ NOTÍCIES, 02/11/2023)

 En la situació política actual, i amb el rerefons d’una possible amnistia per part del govern de l’estat, l’Església hauria d’actuar sempre d’una manera apartidista, però no neutral. Només així estarà al costat dels pobres i dels marginats i a favor de la pau, per denunciar la injustícia i l’opressió dels poderosos, que sempre s’aprofiten dels desvalguts. Així ho va fer Jesús, que va ser anomenat amic de publicans i de prostitutes, però mai no va ser amic d’Herodes i de Pilat. I és que Jesús no es va mantenir mai neutral.



Cal que recordem una vegada més, les paraules del bisbe Desmond Tutu, quan deia: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has escollit el bàndol opressor”. I deia també: “El Jesús que jo adoro és un Jesucrist que va estar sempre al costat dels qui eren tractats amb injustícia i va tindre problemes degut, precisament, a això”.

Amb la valentia dels profetes, l’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, ha demanat “diàleg, reconciliació i mesures de gràcia per poder refer el país”. L’arquebisbe Joan Enric demanà de “pregar per la pau i la reconciliació i ser persones magnànimes que saben perdonar i oblidar, donant una segona oportunitat als altres, sense prejutjar-los, construint pau i germanor a la família, a casa, amb els veïns, al poble” (Bisbat d’Urgell, 30 de setembre de 2023). L’arquebisbe Joan Enric també recordà que “fa dos anys, amb motiu dels indults, els bisbes de Catalunya també, van demanar diàleg, reconciliació i mesures de gràcia per poder refer el país”.

I és que el bisbe i secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, fa uns dies, a una pregunta d’un periodista, afirmà que no es donaven les circumstàncies per a una possible amnistia.

Els qui ara s’esquincen les vestidures, com el secretari general de la CEE i tots els partits de la dreta, haurien de recordar que Aznar va indultar 5948 condemnats, superant Felipe González, que n’havia concedit 5944. Com ens recordava Jordi Molet: “Felipe González va indultar el general Alfonso Armada, per motius de salut, condemnat per ser un dels responsables de l’intent de colp d’estat del 23-F. També va perdonar Jesús Gil, que havia estat condemnat per vendre una parcel·la embargada. Aznar, per la seua banda, va indultar 10 dels 12 condemnats pel segrest  de Segundo Marey. Entre els indultats hi havia l’exministre José Barrionuevo i l’exsecretari d’estat Rafael Vera, tots dos del PSOE. També va perdonar el jutge Javier Gómez de Liaño, condemnat per prevaricació, i 16 membres de Terra Lliure” (Regió 7, 17 de setembre de 2023).

Degut a les declaracions, crec jo, del tot imprudents, del secretari general de la CEE, set entitats cristianes catalanes, entre elles La Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans, Cristianisme al segle XXI, Justícia i Pau o la Fundació Joan Maragall, han considerat greu “que el portaveu de la CEE es permetés donar una opinió personal sobre una possible amnistia, contradient les declaracions dels bisbes de Catalunya, exposades unànimement l’any 2021, davant el context social i polític a Catalunya”.

I és que molt sovint, dissortadament, es veu d’una manera molt clara la connivència i la sintonia de la jerarquia espanyola amb els partits del Sr. Feijóo i del Sr. Abascal. Una connivència que, afortunadament, no es dóna a l’Església catalana, més plural.

L’Església, perquè no pot ser neutral, ha de denunciar amb valentia tants i tants despropòsits, injustícies i violacions dels Drets Humans. L’exemple de tot això el tenim en el papa Francesc, quan el 5 de juliol de 2014, deia: “Déu no és neutral, està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”. Per això l’Església ha de ser la veu dels qui no tenen veu, per defendre els drets i la dignitat dels més vulnerables de la nostra societat, tot denunciant l’abús de poder d’aquells que trepitgen els pobres i són incapaços de mostrar mesures de gràcia, com demana l’arquebisbe Joan Enric.

A més, en una situació política marcada per l’atac sistemàtic a la nostra llengua per part de les dretes que ens governen a la Generalitat i a molts ajuntaments valencians, com el del Cap i Casal, Borriana o Torrent, i amb un conseller d’Ensenyament que ha arribat a qüestionar l’autoritat científica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, els bisbes valencians no haurien de mantindre’s en silenci quan s’està atacant la nostra llengua, que és com l’ànima del nostre poble. Un atac que té com a únic objectiu, reduir el valencià (o català) a àmbit domèstic. Però el silenci dels bisbes (com deia en un article anterior), davant l’intent de les dretes d’acabar amb el valencià, no és gens estrany, ja que ells mateix arraconen i marginen a l’Església, la llengua de Sant Vicent Ferrer. Per això quan els bisbes valencians no defensen el valencià (com haurien de fer), amb el seu silenci còmplice estan posant-se al costat dels qui ataquen la nostra llengua.

Al País Valencià necessitem bisbes com Antonio Añoveros, que va estar a punt de ser expulsat de l’estat per haver defensat la llengua i la cultura basca! O bisbes com Josep Pont i Gol, Josep Mª Cases o Rafael Sanus, valents en reivindicar l’ús del valencià a l’Església. O com Ramon Masnou de Vic, Joan Martí, d’Urgell, Jaume Camprodon de Girona o Narcís Jubany, de Barcelona.

Al nostre món ens falten persones valentes i agosarades com l’arquebisbe d’Urgell i com el papa Francesc, que porten al cor el desig de pau i de llibertat, que propugnen mesures de gràcia i que mantenen ferm el seu compromís a favor dels pobres i de la justícia.

P. Oriol M. Diví (Catalunya Religió, 12/02/2024)

  Discret i senzill, atent, humil i acollidor. Aquests eren alguns dels trets més significatius del P.   Oriol M. Diví , monjo de Montserrat...

MONTSERRAT