divendres, 31 de gener de 2014

Sant Joan Bosco (LEVANTE-EMV, 31/01/2014)

Joan Bosco va nàixer el 16 d'agost de 1815 a I Bechi, a prop de Torí, capital del Piamont, al nord d'Itàlia. Quan tenia dos any va morir son pare. Orfe i pobre, la infància del menut Joan va tindre un punt d'inflexió important als nou anys, quan tingué un somni premonitori, d'allò que Déu volia d'ell.

Per poder estudiar, Joan va treballar fent classes particulars i també de cambrer en un cafè i com a aprenent de sastre. El cinc de juny de 1841, Joan va ser ordenat prevere, i eixe mateix any, D. Bosco va començar a eixir a buscar els jóvens abandonats i sense treball, i també els qui estaven explotats laboralment pels seus amos, per acollir-los, oferint-se a ells com a pare, amic i mestre. És així com va crear el primer oratori i el primer taller, en l'anomenada Societat de l'Alegria, que va ser la primera expressió del seu esforç per formar els jóvens en valors. Va ser el 8 de desembre de 1841, quan Don Bosco acollí el primer jove. Tres dies més tard, ja n'eren 9 i a meitat de l'any següent, ja n'havia acollit 80. D'aquesta manera va nàixer l'Oratori Salesià. 

El 26 de gener de 1854 Don Bosco va fundar la Societat de Sant Francesc de Sales, que amb el temps donaria lloc a la Congregació dels Salesians. És aquesta una congregació religiosa dedicada a la formació dels jóvens, a través d'escoles, tallers i oratoris. Uns anys més tard, concretament el 1872, Don Bosco, juntament amb Maria Mozzarello, va fundar les Filles de Maria Auxiliadora, per tal de fer amb les xiques, el que Don Bosco feia amb els xics. L'objectiu de Don Bosco era crear una societat més lliure, més equitativa i més cristiana, començant pels jóvens.

                                                 Sant Joan Bosco


La congregació dels salesians es va estendre ràpidament, i així el 1875, Don Bosco enviava el primer grup de salesians a l'Argentina. Després d'una vida dedicada per complet als jóvens, Don Bosco va morir el 31 de gener de 1888. les seues últimes paraules, dedicades als salesians, van ser: «Estimeu-vos com a germans».

L'1 d'abril de 1934, el papa Pius IX va canonitzar Sant Joan Bosco, i el 1988, en el centenari de la mort de Don Bosco, el papa Joan Pau II el declarà pare i mestre de la joventut. L'exemple i el carisma de Sant Joan Bosco, perviu hui en els salesians que dediquen la seua vida a la formació dels jóvens, sobretot als col·legis. Al nostre País trobem els salesians a València, al col·legi i a la parròquia de Sant Antoni Abat, al carrer de Sagunt i a Alacant, al col·legi i a la parròquia de Maria Auxiliadora. Els salesians també tenen col·legis a Ibi, Alcoi i Borriana, amb la parròquia de Maria Auxiliadora, on mantenen ben viu l'esperit de Don Bosco d'ajudar i acompanyar els jóvens en la seua formació humana i cristiana. 

Presents en 128 països, els més de 16.000 salesians, són evangelitzadors dels jóvens, vivint amb fidelitat els compromisos heretats de D. Bosco.

dimecres, 29 de gener de 2014

Sant Tomàs d’Aquino (LEVANTE-EMV, 28/01/2014)


Tomàs va nàixer al castell de Roccassecca, a prop de la ciutat d’Aquino, sobre el 1225. Els seus pares, nobles, van enviar el fill encara menut, com a oblat al monestir benedictí de Montecasssino. El 1235, Tomàs deixà l’abadia benedictina, i a Nàpols començà els estudis universitaris, entrant en contacte amb els dominics. El 1244 decidí entrar a l’Orde dels Predicadors, tot i que sa mare preferia que fóra benedictí, i que haguera arribat a abat de Montecassino.

De camí a París, dos germans seus, seguint l’orde de la mare, assaltaren l’expedició i s’emportaren Tomàs a Montesangiovanni, un castell de la família, on li exigiren que deixara els dominics. D’ací el conduïren al castell de Roccasecca on el van pressionar de nou, perquè abandonara l’Orde. Al final, veient que no podien amb ell, sa mare i els germans el deixaren seguir la seua vocació.

Arribat a París el 1245, Tomàs començà els estudis de Teologia. Després anà a Colònia, on arriba a ser un bon professor, i després, de nou a París, es doctorà, i arribà a ser catedràtic de Teologia. Una obra important de Tomàs és la Summa contra els pagans, que escrigué amb la idea d’establir un diàleg amb els seguidors de les religions no cristianes. Tomàs es convertí també en teòleg de la cort papal. A Viterbo començà a escriure la seua obra més coneguda, la Summa teològica. Defensor d’Aristòtil, va ser considerat sospitós d’heretgia.

Com digué Guillem de Tocco, “Fra Tomàs proposava en el seu ensenyament, problemes nous, trobava nous mètodes, introduïa raons noves”. I és que l’ensenyament tradicional, transmetia el que havien dit els Pares de l’Església, inspirats en Plató. Però Tomàs, sense trancar amb la tradició, s’atrevia a pensar pel seu compte i a repensar la fe, amb categories inspirades en la filosofia aristotèlica. La novetat de Tomàs no va ser el canvi d’orientació, sinó el fet de substituir la simple lectura, per la introducció de qüestions a discutir. No es tractava de “racionalitzar” la fe, sinó de posar la raó al servici de la Paraula de Déu, que és l que suscita la fe. Per això, a un que defensava la pura obediència i l’autoritat, Tomàs li digué: “Amb l’autoritat tindràs la veritat, però te n’aniràs amb el cap buit”. Així, en la Summa teològica, després de la pregunta inicial,es presenten els arguments en contra i a favor de les possibles respostes, es desenrotllen les raons que avalen l’opinió que manté l’autor, i finalment es dóna resposta a les objeccions.



Sant Tomàs va morir al monestir cistercenc de Fossanova, el 7 de març de 1274. Va ser canonitzat per Joan XXII, el 1323 i proclamat doctor de l’Església, el 1567. 

Era tan gran la seua fama de teòleg, que al Concili de Trento, la Summa teològica, s’entronitzava a l’altar major, al costat de la Bíblia.

L’herència de Sant Tomàs, tingut pel “més savi dels sants i pel més sant dels savis”, és encara hui molt gran en l’estudi de la teologia i per això és el patró dels filòsofs i dels teòlegs.

Volen acabar amb la llibertat d’expressió i amb el País!, (La Veu del País Valencià, 29/01/2014)

Asfixiar la llibertat d’expressió, acabar amb ella!! Això és el que està fent el PP al País Valencià, amb la connivència del Govern de Madrid. I ofegar la llibertat d’expressió, no és sinó ofegar la llibertat d’un poble.

Primer va ser la clausura dels repetidors de TV3, després RTVV silenciada i finalment la fi de les emissions de Catalunya Ràdio. El Govern de la Generalitat està construint un País mut, un País sense llengua, un País amb una mordassa, un País emmordassat!!
Al pas que anem, tornaran a multar-nos per parlar valencià, com varen multar Joaquim Rivera

El ministre Soria ha declarat que la fi de les emissions de Catalunya Ràdio ha estat degut a que eren il·legals! I no és il·legal l’atur? I no és il·legal la corrupció? I no és il·legal el suborn? I no és il·legal el que el Govern Valencià està fent amb els malalts dependents? I no és il·legal el menyspreu que el President valencià fa a la nostra llengua, malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià? I no és il·legal l’ús que fa el Govern de la Generalitat de la Constitució, que exigeix el respecte a les llengües oficials? No és il·legal el que s’ha fet amb EMARSA, BRUGAL o Coperació? Per què no acaben amb l’atur tan ràpidament com han acabat amb els repetidors de TV3, RTVV i Catalunya Ràdio? Per què no acaben amb la corrupció?

Només cal eixir al carrer per vore que tenim un País on la nostra llengua és marginada per l’alcaldessa de València i per la d’Alacant, pel President Fabra i per la majoria de Consellers!! Només cal anar als col·legis per vore com són eliminades les línies en valencià! Només cal fixar-nos com tallen d’arrel qualsevol actitud discordant amb el pensament únic imperant al Palau de la Generalitat!!
                              Un ministre que margina la nostra llengua

El Sr. Ciscar, vicepresident de la Generalitat, deia el passat 24 de gener, després de la clausura de Catalunya Ràdio, que “el Gobierno Valenciano no está en contra de las emisiones de radio, dentro de los cauces legales”. Està en contra a “que se haga un uso ilegal de determinadas instalaciones”. Però el despropòsit va ser encara més gran, quan afegí: “Radios en lengua valenciana solo pueden estar dentro de la Comunidad, que es donde se habla valenciano”!!! Però si són ells els qui han tancat Canal 9 i Nou!!!

Davant l’existència de 300 ràdios pirates, que la Generalitat no ha clausurat, el Sr. Ciscar  deia que “se estan tramitando muchos expedientes”, per tancar aquestes ràdios, però com que són processos amb molts tràmits, “llevan un tiempo”!! Tant que s’han afanyat a tancar Catalunya Ràdio, i per a les altres, fa falta “tiempo”!!! Finalment digué que la reciprocitat amb Catalunya, per poder vore TV3 els valencians, “es difícil”. Si ells han tancat RTVV, com pot haver reciprocitat? I a més, com era d’esperar en la reciprocitat, “no se ha buscado ninguna salida a esta cuestión”. Ni s’ha buscat la “salida a esta cuestión”, ni la volen buscar!!

Un país sense mitjans de comunicació en la llengua pròpia, és un país destinat a l’extermini! I això és el que pretén, amb una tàctica ben estudiada i ben planificada, el govern del Sr. Rajoy i la FAES, ajudats pels seus acòlits “regionales”, Alberto Fabra i José Ramón Bauzá!!

Asfixiar la llibertat d’expressió com està fent el PP, no és sinó atacar la llibertat d’un poble! I és que els qui no volen que pensem, que parlem i que escriguem en valencià, són els mateixos que no volen que pensem, que parlem i que escriguem!

Ells saben que no hi ha una manera més eficient d’acabar amb un poble, que silenciant la veu i la llengua d’aquest poble!! Arraconant la nostra llengua, seran capaços algun dia d’arribar a prohibir que parlem valencià?

Volen acabar amb el valencià, acabant amb els repetidors de TV3 i de les emissions de Catalunya Radio i de RTVV, de la mateixa manera que també volen acabar amb ACPV i Eliseu Climent o amb les víctimes de l’accident del Metro, amb els mestres, amb els malalts dependents.....

                                        La bandera del Para ofrendar

L’11 d’agost de 1937, Antoni Rovira i Virgili escrivia al diari La Humanitat, un article en el qual reclamava “Plena llibertat i plena dignitat per al nostre idioma. El nostre idioma és el senyal de la nostra nació, l’instrument de la nostra cultura, l’expressió de la nostra ànima, la clau de la nostra llibertat. Sense l’idioma català no existiria Catalunya. I tenint l’idioma, existiria Catalunya sempre, ni que no tingués res més. Dins de la República i enmig de la Revolució, en la pau i en la guerra, ha d’ésser mantingut aquest gran dret humà i nacional de respectar i fer respectar la sobirania de la llengua pròpia a la terra pròpia. Tal és el primer article de les nostres reivindicacions d’homes i de catalans”.

Com que el desig de Rovira i Virgili el coneixen a Madrid, per això intenten destruir la nostra llengua!!

Amb aquest panorama, algú troba estrany que una bona part dels ciutadans de Catalunya, estiga a favor de la independència?

dilluns, 27 de gener de 2014

“Pernoctar en hoteles por 100 euros es un tema menor” (EL PAÍS, 27/01/2014)

Que li ho pregunten a una persona que té un malalt dependent, i que està esperant l’ajuda econòmica promesa i que no arriba

Això ens diuen, sense immutar-se, des del Palau de la Generalitat!! Tenen la indecència de voler justificar el que és injustificable!! Volen fer-nos creure que gastar-se 100 euros en una nit és normal! Que li ho pregunten a un pensionista si això és normal!! Que li ho pregunten a una persona que té un malalt dependent, i que està esperant l’ajuda econòmica promesa i que no arriba!! Que li ho pregunten a un jove que no té treball i ha d’estirar els euros al màxim!!!
Volen justificar la despesa de 100 euros en una nit, perquè, com ens diuen, “la factura de los hoteles son en el ejercicio de los funciones de un alto cargo”!!!! No poden ser més immorals!!
El mencionat “alto cargo” que es gasta 100 euros en un hotel, cobra 800 o 900 euros al mes? És per això no es pot pagar la "pernoctación"? Com és possible que se’ns burlen d’aquesta manera? Com és possible que, sabent com saben les dificultats que passa tanta gent, ells vagen gastant sense mesura? Com és possible que, veient com hauran vist persones buscant menjar en un contenidor, ells no tinguen cap escrúpol en gastar uns diners que paguem tots els valencians?
Ens diuen, com qui no vol la cosa, que els 100 euros gastats en una nit, “es un tema menor”!! Si això és un tema “menor”, que arribaran a gastar-se quan siga “un tema mayor”? És possible tanta insensibilitat, precisament en persones que haurien de donar exemple d’austeritat? És possible que es gasten tan fàcilment els diners que no són seus, sense cap mena de mirament!
Moltes persones cobren en un mes, el que “un alto cargo” es gasta en 8 nits d’hotel, a 100 euros per nit!! O en set nits!! Però a ells els és igual!! Si ho pagaren de la seua butxaca, segur que buscarien hotels més econòmics!!

És una immoralitat que “un alto cargo” es gaste 100 euros dels valencians, perquè puga descansar! Perquè de cansats, ja ho estan, ja!!! Des del 19 de desembre que els diputats estan de vacances !!! I és que el PP ha rebutjat les peticions perquè es tornen a reunir les Corts, la qual cosa vol dir que encara s’allargaran dues setmanes més, unes vacances que començaren el 19 de desembre!! No és això també una immoralitat i una indecència, quan ens demanen als valencians que aguantem les dificultats de la crisi?
El setembre del 2012 es reunia a Xàbia el “sector cristiano” del PP, per fer unes jornades sobre Responsabilidad social en política. Gastar-se 100 euros en una nit d’hotel és de “responsabilidad política”?. Allargar les vacances de Nadal a les Corts Valencianes, i tindre un mínim de cinc setmanes lliures, és “responsabilidad política”?
Els diputats que es neguen a tornar a les Corts i “un alto cargo”, o dos, o tres, o....que es gasten 100 euros en una nit d’hotel, haurien de sentir les paraules de denúncia de Jesús: “Guardeu-vos dels escribes. Els agrada passejar-se amb llargues vestidures, ser saludats a les places i ocupar els primers llocs als convits”, però “devoren els béns de les viudes” (Mc 12:38-39).
I és que els diputats que no han acceptat la petició de tornar-se reunir a les Corts i els qui van pels hotels presumint que són un “alto cargo”, no tenen ni escrúpols ni consciència!!

Medicina i gènere (La Veu del País Valencià, 27/01/2014)


El pròxim dimarts dia 4 tindrà lloc la presentació del llibre, Medicina i gènere. La incorporació de la dona a la medicina, obra del Dr. Ramon Trullenque Peris. L’acte, presentat per Antoni Signes, se celebrarà a l’Aula Magna de la Universitat de València,  al carrer Universitat 2, a les 19.30, i comptarà amb la participació del professor Josep Lluís Barona, catedràtic d’Història de la Medicina, la periodista Rosa Solbes, membre del Consell Assessor de la Unitat d’Igualtat de la Universitat de València i del Dr. Ramon Trullenque, autor del llibre.

El Dr. Ramon Trullenque

El llibre Medicina i gènere. La incorporació de la dona a la medicina, és una obra que l’evolució de la societat demanava, degut a la presència de la dona al camp sanitari.

Són i han estat les dones, les que al llarg de la història s’han dedicat, a la llar, a la cura dels malalts i dels ancians, encara que desgraciadament, van ser apartades de les cures professionals i mèdiques, degut sobretot a la marginació que van estar sotmeses fins fa ben poc. 

A partir de l’Arxiu de la Universitat de València, el Dr. Trullenque ha revisat l’evolució que han fet les dones, fins a integrar-se plenament a la Medicina. El llibre també analitza  el procés de formació dels metges durant els darrers anys, basant-se en l’Arxiu de la Facultat de Medicina i en les enquestes que el Dr. Trullenque ha fet a metges i a estudiants de Medicina. És important l’apartat dedicat als coneixements que han d’adquirir els facultatius i a les aptituds i actituds que han de tindre els metges.

El Dr. Trullenque, membre de la Tertúlia dels Dilluns i amic de mon pare, dóna també una visió de futur de la Medicina, “massa tecnificada i deshumanitzada, com destaca l’amic Ramon Trullenque.


El Dt. Trullenque Peris fill de metge del poble i d’una dona de família de llauradors, va nàixer a Carlet el 1938, i va anar a l’escola Pública. De son pare va aprendre l’amor i la dedicació als malalts, la importància de l’estudi i de la formació contínua i de sa mare, l’esperit de treball i els valors morals. Ramon Trullenque ha dedicat tota la seua vida a la Medicina i a la formació de metges. Després de la seua jubilació, Trullenque va fer la llicenciatura d’Història, la qual cosa li va permetre estar en contacte amb els jóvens universitaris. Com a fruit de la seua dedicació a la Medicinà, apareix ara aquest llibre del Dr. Ramon Trullenque, una obra de gran interès, no únicament per als professionals de la sanitat, sinó també per a tots aquells que volen conèixer el paper de la dona al món de la sanitat.     

divendres, 24 de gener de 2014

Sant Vicent màrtir (LEVANTE-EMV, 22/01/2014)

Patró de l’arxidiòcesi i de la ciutat de València i també de Guadassuar, Corbera i Benimàmet, Sant Vicent va nàixer a finals del segle III a Osca. Els seus pares ja eren cristians i ell estudià a Saragossa amb el bisbe Valeri, que l’ordenà diaca. Vicent es preocupà dels pobres i dels orfes i també excel·lí en la predicació. Va ser amb la persecució de Dioclecià, el 303, quan el bisbe Valeri i el seu diaca Vicent van ser empresonats i posteriorment desterrats a València. Vicent, que defensà públicament la seua fe davant les acusacions del jutge, va ser turmentat, i morí l 22 de gener de 304. 

Són moltes les versions del martiri de Sant Vicent, com el poltre, per desconjuntar els seus membres. També va ser lligat a una creu en forma d’aspa i més tard el cremaren viu en unes graelles. Però com que el sant diaca no va morir, el tancaren en un calabós que tenia un llit ple de trossos trencats de ceràmica. Però el llit dolorós es transformà en un llit de flors. En morir Sant Vicent, el seu cos va ser abandonat en un lloc solitari, per tal que les bèsties el devoraren. Però un corb negre defensà el cos del màrtir. Finalment, les despulles del sant diaca foren lligades a una pedra, com una mola de molí i van ser llançades al mar. Però la pedra, en compte de tirar el cos del màrtir avall, va flotar, portant el cos de Sant Vicent a la platja de Cullera, on va ser recollit per un grup de cristians, que li donaren sepultura.

Són tres els sermons (274, 275 i 276) que Sant Agustí va dedicar al patró de València, ja que la fama del diaca arribà fins al nord d’Àfrica. El seu martiri va ser recollit en les “Actes del martiri de Sant Vicent, diaca de Saragossa, sota Dioclecià”. També Sant Lleó el Gran i Sant Just d’Urgell van escriure sermons lloant el sant. I el poeta Prudenci, li dedicà l’Himne V del seu Peristéfanon.

València edificà un església al lloc del seu martiri, al davant de la roca, a les portes de la ciutat, i que és el que coneguem com a Sant Vicent de la Roqueta, bressol del cristianisme valencià. Aquesta església, actualment es troba en una situació lamentable, per la deixadesa de l’Ajuntament de València, que s’ompli la boca parlant de “valenciania” i de defendre “las señas de identidad”, però deixa abandonat el nostre patrimoni cultural!!



La devoció a Sant Vicent es va estendre ràpidament per Europa, degut a la dispersió de les seues relíquies. A València, ja el segle XII hi ha documentació del cos del sant que es trobava a la ciutat, ja que el bisbe de València, Jeroni de Perigord, sobre el 1102, s’emportà el braç del màrtir en un viatge a Terra Santa. Però en morir a Bari, el braç de Sant Vicent es quedà en aquesta ciutat italiana, que el 1970 el va retornar a la Seu valenciana.

Sant Vicent màrtir ens és model de fermesa en la fe, ja que no va dubtar a donar la seua vida per Jesucrist! Que el sant diaca siga font de benedicció per a tots els cristians de l’arxidiòcesi de València, perquè visquem amb fidelitat a Jesús.



Sant Francesc de Sales (LEVANTE-EMV, 24/01/2014)

Francesc va nàixer el 21 d´agost de 1567 al castell de Thorens, al ducat de Saboia. Primogènit d´una família noble, ja des de menut pensà consagrar-se a Déu.

Estudià a País amb els jesuïtes i posteriorment a la Universitat de Pàdua, on es graduà en Dret Canònic i en Dret Civil. Amb una excel·lent formació filosòfica, teològica i jurídica, Francesc va ser ordenat prevere el 18 de desembre de 1593.
Va ser un eminent predicador, amb una oratòria senzilla i alhora, transparent. Sol·lícit pels pobres, s´enfrontà al protestantisme que havia arrelat a la província de Chablais, que formava part de la diòcesi. Francesc es va oferir com a missioner, per predicar en aquesta zona que havia abandonat el catolicisme. Com que la gent no anava a escoltar-lo, tingué la idea de redactar uns fulls que després repartia casa per casa. Van ser les cèlebres Controvèrsies, un exemple de periodisme catòlic. És per això, que Sant Francesc de Sales va ser proclamat patró dels periodistes.

El 8 de desembre de 1603, Francesc va ser consagrat bisbe a l´església de Thorens, on havia estat batejat. Va ser el representant més eminent de la reforma pastoral que es va fer a França al segle XVII.

Bisbe de Ginebra, el bisbe Francesc de Sales ideà les catequesis destinades principalment als infants. Però degut a la seua claredat i senzillesa, aquestes atreien també els adults.


Entre les seues obres més importants, tenim el Tractat de Teologia, Introducció a la vida devota, Tractat de l´amor de Déu i les nombroses cartes i sermons que escrigué

Una altra missió important de Sant Francesc de Sales, va ser la de fundador. El bisbe Francesc, el 6 de gener de 1610, va fundar de l´Orde de la Visitació.

Francesc de Sales va morir el 28 de desembre de 1622 i va ser canonitzat el 1665. Posteriorment, el 1877 va ser proclamat Doctor de l´Església. 

El 26 de gener de 1923, el papa Pius XI, amb l´encíclica Rerum Omnium, va proclamar Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, pel fet de ser clar i intel·ligible en els seus escrits. 

El periodista Josep Collelldemont escrigué aquesta pregària a Sant Francesc de Sales, que trobe tan apropiada: "Allibereu-nos, gloriós sant, de caure en mans de grups de pressió que ens vulguen utilitzar per a interessos particulars. Doneu-nos als professionals, una seriositat en la nostra faena, que ens porte a ser fidels a la informació. I traieu-nos aquesta mala fama que tenim de gent perillosa i perversa, de la qual cal allunyar-se com del dimoni. Amén".

Que Sant Francesc de Sales siga la protecció dels periodistes de Levante, perquè fidels al seu noble treball d´informar, vagen obrint horitzons de llibertat. Com deia el papa als treballadors de la RAI, i que serveix per als de LEVANTE, "heu de posar confiança i esperança en el treball", per fer "cultura i informació".

I que els bons professionals que formaven part de RTVV continuen treballant per fer possible, en un futur pròxim, una informació plural, independent, de qualitat i en valencià

La Beata Inés de Benigànim (LEVANTE-EMV, 22/01/2014)


Josefa Teresa Albinyana Gomar va nàixer el 9 de febrer de 1625 al carrer de Sant Miquel de Benigànim, al si d’una família humil. Va ser batejada el mateix dia del seu naixement, a l’església de la Puríssima Sang.

A la mort de son pare va començar a treballar de criada, a casa d’un familiar. Jove piadosa i d’un gran cor, i com a dona de la Vall d’Albaida, parlava només valencià, com diuen els seus biògrafs, ja “que otra lengua no sabía ni supo nunca”. 

Ella desitjava ser monja, encara que no va rebre l’ajuda del seu confessor, que la tractava com “la tonta del poble”. Un dia, llavant uns bolquers, va tindre una visió on va vore Jesús, que li preguntà si volia ser la seua esposa. 


Com que el convent més pròxim era el de les agustines descalces de Benigànim, fundat per l’arquebisbe Joan de Ribera el 1611, la Beata demanà allí el seu ingrés. Les monges no l’acceptaren en un primer moment, pel fet de ser molt senzilla, encara que ella creia que era degut a que no podia pagar-se el dot. Però amb perseverança, esperant i insistint, finalment va ser admesa com a germana llega, dedicada al treball manual. 

La Beata entrà al convent el 25 d’octubre de 1643, on va viure durant 53 anys, fins a la seua mort. La vestició de l’hàbit va tindre lloc el 26 de juny de 1644 i la professió, el 27 d’agost de l’any següent.
Josefa Teresa va rebre el nom d’Agnès, en record de la màrtir anomenada així, degut a la seua senzillesa i innocència infantil. La Beata veia el convent com la casa on Déu vivia. Alegre i agraïda, era capaç de ballar al Cor, quan les monges cantaven el Te Deum

La Beata es va caracteritzar per les visions i per diversos miracles, com quan va traure del fons del pou la clau del rebost, amb un ham fet amb una agulla. 

La Beata va ser, com a germana llega, l’ajudant de la cuina del convent i d’altres serveis humils. Malgrat els seus miracles, la Beata no perdia la senzillesa de vida. 

El juliol de 1693, durant la Segona Germania, foren allistats 200 hòmens de Benigànim, per tal de defendre els seus drets, davant les tropes reials. Els 200 hòmens passaren pel convent per encomanar-se a la Beata, que durant tot el dia i la nit estigué pregant per ells, fins que tornaren tots, en bona salut.

La Beata va morir el 21 de gener de 1696 i el seu cos va ser exposat més de tres dies, perquè la gent el poguera venerar. La Beata va ser beatificada pel papa Lleó XIII, el 26 de febrer de 1888.

A més de la festa a Benigànim, Andilla també té dedicada una ermita a la Beata.

Benigànim celebra cada any la festa de la Beata el 21 de gener, en l’aniversari de la seua mort, amb la foguera, que s’encén la nit abans i abans el novenari, que comença el dia 12. També són tradicionals els miracles de la Beata, representats pels veïns del poble.

Que la Beata Inés, siga la benedicció de Benigànim i faça que, igual com ella va parlar sempre en valencià, l’Església del nostre País, valore i utilitze la llengua que va fer servir sempre la Beata Agnès de Benigànim.

dijous, 23 de gener de 2014

El Surestespañol (VILAWEB(ONTINYENT, 23/01/2014)


Després que el PP (que es diu valencià) obligara ACPV a clausurar els repetidors de TV3, després que el PP tancara RTVV i després que obligara també a tancar les emissions de Catalunya Ràdio, el PP que es diu valencià crearà una autèntica Región del Surestesespañol, dissoldrà el Consell de la Generalitat del País Valencià i recuperarà els governs civils. El sr. Alberto Fabra serà el Gobernador civil de Castelló, el sr. Rus, el de València i el sr. Ciscar (que no Císcar) el de d’Alacant.
 
Evidentment, el PP valencià dissoldrà les Cortes Valencianas, i vindran a València, dos dies cada setmana, els diputados de la Asamblea de Madrid, que ens governaran com cal.

El Surestespañol estarà format per les províncies de Castelló, València, Alacant, Múrcia i Albacete, i tindrà com a llengua oficial el panocho i també el JDDLEDDI o Jerga Dialectal del Levante Español Derivada del Íbero.

                                                 La nova bandera del Surestespañol

El PP valencià anul·larà el patronatge de Sant Vicent Ferrer sobre el País Valencià i posarà de patró San Isidro Labrador.
 
El PP clausurarà l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la substituirà per l’Academia Castellana del Oso y el Madroño. I el Consell Valencià de Cultura, per la comissió Castellana del Rey de Bastos. No cal dir que el PP tancarà també les universitats del País Valencià, nius de rojos i de catalanistes, i canviarà la data del Nou d’Octubre per la del Dos de Mayo.
 
El PP valencià 'recuperarà' els noms tan valencians de Puebla del Duc (o del Duque?), Valencia del Cid, Onteniente, San Mateo, Villanueva de Castellón, Alcoy, Torrente, Benejama, Alberique, Castellón de la Plana (o de la Llanura?) i molts altres, així com el nom del riu Júcar i el campanar de la catedral de València, el Miguelete. El campanar de Castelló serà el Soltero.
 
El sr. Joaquim Puig s’haurà de dir Joaquín Colina i el sr. Enric Morera, Enrique Madroño, ja que Morera, és massa català. El sr. Rus hauria de canviar de nom per sr. Ruso, però com que aquest és un nom massa revolucionari, es dirà sr. Espanyol. El sr. Serafín Castellano, evidentment conservarà el seu cognom, però el sr. Fabra i el sr. Camps es diran sr. Fibra i sr. Campos. La Consellera M. José Català passarà a dir-se, M. José Madrid.
 
El PP valencià posarà la Guardia Civil als carrers i a les places per a vigilar els valencians, i corregir-los i multar-los si se’ls escapa alguna paraula en la 'lengua regional', que s’ha d’anar extingint ràpidament! I també posarà la Guardia Civil a casa del professor Joan Francesc Mira, per a evitar que puga influir perniciosament en els valencians.

El PP valencià també repintarà, no amb blau, sinó directament amb l’espanyola, totes les senyeres que hi ha al Palau de la Generalitat, a l’Estació del Nord, a la Seu de València i al Mercat Central. I cremarà el Penó de la Conquesta.

No els detindran, però sí que seran retinguts els srs. Joaquim Puig i Enric Morera i la sra. Marga Sanz. Serà exiliat del Surestespañol el sr. Eliseu Climent i s’embargarà el Centre Octubre de Cultura Contemporània, per fer-hi una escola de xotis. 

Als carrers i a les places del País Valencià sonaran constantment, amb uns potents altaveus, marchas militares i la sarsuela madrilenya 'Agua, azucarillos y aguardiente'.
Per altra part, se substituirà la dansà pel xotis, que serà el baile regional del Surestespañol.

La Constitución modificarà l’article 3.2, que quedarà així: 'Las demás lenguas españolas se podran usar en el ámbito familiar y con caràcter folclórico'.

Els periodistes (que no siguen amics) seran expulsats del Surestespañol i el diari electrònic Vilaweb, haurà de passar per censura.
 
Els trinquets de pilota seran convertits en pistes de pàdel, per honorar el gran líder, sr. Ànsar. I a les biblioteques s’eliminaran els llibres de Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Carles Salvador, Ferrer Pastor, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Joanot Martorell, que passaran a ser obres prohibides.

La paella, obligatòriament haurà de portar com a ingredient bàsic els callos madrileños.

Es farà un mur de 5 metres d’alt a la zona del riu Sénia, per tal d’evitar influències pernicioses del nord. Però les zones de contacte amb Terol, Conca, Albacete i Múrcia estaran obertes sense cap mena de restricció. També es posarà un filtre per evitar que internet entre al Surestespañol. 

Així es crearà la nova Región del Surestespañol, que cada dia ofrenarà nuevas glorias a España.

Als únics llocs que el PP valencià no haurà d’enviar la Guardia Civil, ni tindre cap preocupació, serà a les parròquies valencianes, perquè (amb alguna excepció) des de fa segles, els capellans valencians estan desvalencianitzant el País i espanyolitzant-lo de nord a sud.

dimecres, 22 de gener de 2014

Por a la llibertat!! (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 22/01/2014)

Una vegada més, com en el cas dels repetidors de TV3 al País Valencià, el Govern de l’Estat ha actuat amb prepotència, obligant ACPV a tancar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.



Certament que aquesta actitud de censura per part del Govern de l’Estat no és nova, ja que des del gener de 2007, la Generalitat va aconseguir tancar els repetidors de TV3 de la Carrasqueta (l’Alacantí) La Llosa de Ranes (la Costera) Alginet (la Ribera) i Morella (Els Ports) privant a milers de valencians de poder vore una televisió que parla com nosaltres.

No he entès mai a aquells que, en un món globalitzat, pretenen posar barreres a les ones de ràdio o de televisió, a no ser que el motiu d’eixa censura siga la por a la llibertat. Com és possible que una societat (i un Govern) que defensa la llibertat com a base de la convivència i del progrés, encara puga negar la lliure difusió de les ones de ràdio o de televisió? Com s’entén que en ple segle XXI, alguns intenten alçar barreres per interferir una televisió i una ràdio que parla la nostra llengua i que ofereix una programació atractiva, interessant i sense manipulació?

És per  poder continuar veient TV3, que impulsada per ACPV, milers de ciutadans ens vam mobilitzat per fer possible una Iniciativa Legislativa Popular (amb 670.000 signatures recollides) perquè s’aplique la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest text estableix que els governs signants, han de garantir (sense cap entrebanc jurídic) la recepció de ràdios i de televisions que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions diferents. Cal dir que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, va ser signada el 1992 pel Govern de Felipe González i ratificada pel Congrés de Diputats l’any 2000, amb José Mª Aznar de president del Govern.

Per què en ple segle XXI no s’afavoreix una televisió i una ràdio sense fronteres? O és que es pot frenar la lliure difusió de la nostra llengua? Com molt bé deia l’alcalde de Morella el 2010, l’actitud de la Generalitat “no s’ajusta a la manera moderna d’entendre la comunicació, perquè en un món global, la cosa raonable és que cada ciutadà tinga la llibertat d’elegir els continguts que vol consumir”.

Ningú no està obligat a vore TV3 ni a escoltar Catalunya Ràdio! Però amb l’acció de clausurar els seus repetidors, s’ha impedit que els qui sí que volem vore TV3 i escoltar  Catalunya Ràdio, no pugam fer-ho! És qüestió de legalitats o de por a la llibertat? Per als cristians, com ha recordava Benet XVI, la llibertat i la veritat han d’anar juntes, perquè si se separen, apareix el risc de la prevaricació.

Com ha dit l’escriptor Joan Francesc Mira pel que fa al repetidors que es van clausurar, “el que és greu és la destrucció d’una possibilitat real existent, assumida i aprofitada per moltíssima gent”.

En un temps, on des de qualsevol part del món podem sintonitzar la CNN o Al Jazeera, és ridícul  censurar les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio!

En un Estat normal, el ministre d’Indústria, en compte de tancar ràdios i televisions, afavoriria la llibertat d’expressió. I és que la censura mai no és un factor de convivència i de llibertat. Perquè qualsevol retallada de l’oferta informativa, és un empobriment de la cultura i un pas cap arrere en els drets dels ciutadans. I és per això, precisament, que el Govern de l’Estat prohibeix les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio!!

De la mateixa manera que retallen drets sanitaris i educatius, retallen també la llengua i la llibertat d’expressió!! I és que tenen por a la llibertat!!!

Confie que el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, denuncien públicament la censura del Govern de Madrid i la connivència del Govern Valencià!!!

I és que per molt que el PP diga que defèn la nostra llengua, no fa sinó treballar per exterminar-la!!

     

diumenge, 19 de gener de 2014

´Era foraster i no em vàreu acollir´ (DIARI DE GIRONA, 19/01/2914)


Demà dia 19, l'Església celebra la Jornada Mundial de les Migracions, amb l'objectiu de sensibilitzar la nostra societat davant la situació dels immigrants. Amb el lema "Emigrants i refugiats, cap a un món millor", el bisbe d'Albacete, Ciriaco Benavent, president de la Comissió de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola, ha denunciat la reixa de Melilla, amb els ganivets afilats per impedir el pas dels immigrants. El bisbe Benavent també ha criticat, amb valentia, els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) i la restricció dels drets sanitaris dels immigrants.


En ple segle XXI, és escandalosa la situació en la que malviuen els estrangers reclosos, com en una presó, als CIEs. I és també immoral i inhumana la retallada sanitària aplicada als immigrants. 

I tot això, provocat per un Govern, el de Madrid, que assisteix a misses i a processons, i fins i tot alguns membres d'aquests governs han fet pregons de Setmana Santa. Són polítics que reben el Papa amb reverència, però després actuen amb irreverència amb els més dèbils de la societat!

Segurament que els membres del Govern han escoltat moltes vegades el capítol 25 de Sant Mateu: "Vaig tindre fam, i no em donàreu menjar, era foraster, i no em vàreu acollir" (Mt 25 :31-46). I és que davant les necessitats de la gent més desvalguda, podem actuar amb solidaritat o amb indiferència! El govern espanyol maltracta sense pietat els immigrants, ferint-los amb els ganivets de la reixa de Melilla, tancant-los als CIEs i retallant-los una prestació sanitària que ha de ser universal, segons recull la Constitució, que el PP defensa quan li convé! Una vegada i una altra, la Paraula de Déu ens convida a fer costat a les persones més fràgils de la societat, i a "trencar les cadenes injustes, a partir el pa amb el qui té fam, a acollir els pobres que no tenen casa" (Is 58:6-7). I pel contrari, els nostres governants actuen retallant drets! La Paraula de Déu exigeix també no oprimir ni vexar els forasters (Ex 22:20) i pel contrari, el govern de l'Estat els tracta com a delinqüents!



Els nostres governants, durant el Nadal, s'hauran entendrit amb el relat del naixement de Jesús. Però ja en aquest passatge de l'Escriptura se'ns revela el drama de Maria i de Josep, que van tenir el seu fill en un estable, "perquè no tenien lloc a l'hostal" (Lc 2:7). També avui, en ple segle XXI, són molts els homes, dones i infants, que no tenen lloc en el cor i en les lleis dels governs! La Jornada Mundial de les Migracions ens crida també a rebel·lar-nos contra la reforma del Codi Penal de l'article 138bis, que farà que sigui delicte ajudar persones immigrants en situació irregular.

M'imagino que aquests governs no convidaran el papa Francesc a venir a l'Estat espanyol, ja que també és un immigrant, solidari amb els immigrants! Per tot això, els governs europeus no demanaran perdó per l'espoli fet a Amèrica i a Àfrica i per la manera com tracten els immigrants?

Què és més democràtic, poder votar o prohibir una votació? (VILAWEB/ONTINYENT, 19/01/2014)


Des de la 'Unidad de Destino en lo Universal' del franquisme fins a l’Estat de les Autonomies, i des d’un federalisme a la independència d’alguna part d’Espanya, passant per una nova recentralització, l’Estat espanyol té davant seu un desafiament.
 
És evident que malgrat que alguns somien de tornar a la 'Unidad de Destino en lo Universal', i que molts altres abominen l’Estat de les Autonomies i, evidentment, la independència i el federalisme, Espanya es troba en una cruïlla transcendental que obrirà un futur molt diferent de l’actual.

La nova recentralització que alguns volen no seria la solució, sinó tot el contrari, davant la voluntat de llibertat que hi ha a Catalunya. És cert que la recentralització i la uniformització de l’Estat no seria la primera vegada que es dóna. L’any 1939, el govern de Franco va eliminar qualsevol diferència i qualsevol particularisme, amb el resultat que tots coneixem: l’anul·lació de les llibertats a tot l’Estat. 

Però ja abans, el 30 de juliol de 1917, Francesc Cambó escrivia al diari El Debate: 'Al acuerdo de los parlamentarios catalanes de convocar a los parlamentarios de España a una asamblea extraoficial para deliberar sobre los graves problemas que están hoy planteados en España, contestó el Gobierno declarándola facciosa. No quiero discutir el supuesto, base única de la grave resolución del Gobierno de declarar sediciosa a la casi totalidad de la representación parlamentaria catalana. Estamos frente a un dilema trascendental ¿Es que la iniciativa catalana es como se dice, un intento faccioso, una maquinación separatista o anarquista? En este caso obra bien el gobierno. Pero... y si la iniciativa catalana fuese todo lo contrario. ¿Ha pensado el gobierno y los que le secundan en la responsabilidad que contraen con su campaña? A Cataluña, con razón o sin ella, se le viene acusando hace muchos años de egoísmo particularista. Cataluña, se ha venido diciendo, labora por sí y para sí; sus intereses y sus ideales propios son los únicos que mueven a sus hombres. Cataluña no piensa en el resto de España, no quiere cumplir la misión santa de despertarla, de confundirse con ella, en una actuación común, en una obra de salvación de todos. Y Cataluña, en un momento de la historia que puede ser épico y puede ser trágico, siente toda la grandeza y toda la generosidad de la misión de salvadora de España. Y contra esa iniciativa, viene la acusación, y lo que es más grave, el intento de acordonamiento. ¿Se dan cuenta los que le provocan del terrible estrago, que con su conducta han de producir en el espíritu de Cataluña? ¿No se aperciben de la obra fatal de separación que están realizando?' És un article de 1917, però que podria ser també del 2014.

Davant un Estat i les pretensions d’anul·lar la voluntat d’un poble, resulta interessant escoltar aquestes paraules: 'Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir'. Aquesta frase no és ni d’Artur Mas, ni de Jordi Pujol. Són paraules del papa Joan Pau II. I quan el papa deia'ningú' especificava el següent: 'Ni un Estat, ni una Nació, ni cap organització internacional'. Són les paraules d’un home que el 27 d’abril serà proclamat sant.

I és que els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans, considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària.

                                                            Votar sense covardia

En el discurs davant les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, el papa Joan Pau II digué: 'Els hòmens resten lligats necessàriament d’una manera més intensa a grups humans concrets; primer de tot, la família, després els distints grups de pertinença, fins arribar al conjunt del respectiu grup ètnico-cultural, que no per casualitat, indicat amb el terme de nació, evoca el “nàixer”, mentre que indicat amb el tema pàtria, evoca la realitat de la pròpia família'. I el papa feia notar 'l’anhel de llibertat dels pobles, com un dels signes dels temps' i feia notar com, en casos extrems, com a Polònia, 'és precisament la mateixa cultura que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica'. I deia encara, que 'cada nació té el dret de moderar la pròpia vida, segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories'.

En el llibre 'Fet nacional i magisteri social de l’Església', del professor de la Facultat de Teologia de Catalunya Oriol Tataret, el cardenal Paul Poupard (antic president del Pontifici Consell per a la Cultura), diu en el pròleg: 'la nació, com a expressió peculiar de la vida social de l’home, té un lloc important en els plans salvadors de Déu'.
  
Davant la situació que actualment viu Espanya, la resposta amb més trellat és escoltar què vol el poble. Com ho fa la Gran Bretanya. Aquesta hauria de ser la resposta política del govern del sr. Rajoy. Perquè per damunt de les lleis, hi ha la voluntat d’un poble, ja que les lleis són per al poble, no el poble per a les lleis.

A més, si el papa ha dit que l’Església argentina fa dos segles va tindre un paper important en la independència d’aquell país americà, com ens ha de fer por una nova estructura d’Espanya?

dimecres, 15 de gener de 2014

Sant Antoni, solitari i solidari (La Veu del País Valencià, 15/01/2014)

Sant Antoni Abat
Sant Antoni Abat, pare de monjos
P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat

Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, diu un refrany valencià en referència al  sant abat, un dels més populars de la nostra terra. La prova d’això està en la multitud de festes i d’ermites dedicades a aquest sant monjo, que es honorat amb les tradicionals fogueres.

Als nostres pobles, els focs de Sant Antoni presenten una gran diversitat i riquesa, sobretot a les comarques dels Ports i del Maestrat: les Santantonades d’El Forcall; la Matxà de Borriol; “el Maig” de Villores; les Rossegades d’Albocàsser, la Malea de Vilafranca, la representació de la vida del sant, la benedicció del panoli i les Albaes de Morella o les Botargues d’El Forcall.

També Canals, a la Costera, celebra Sant Antoni amb una de les fogueres més monumentals! I amb Canals, del nord al sud, el País crema en honor al nostre sant: Almoines, Benidorm, Cullera, Gata de Gorgos, Benicàssim, l’Alcúdia, Palmera, Elx, Ador, la Vila Joiosa i els seus populars rotllets o Palma, amb la benedicció de pans i dolços

A la Safor, a més del foc hi ha la tradició dels “Porrats”, lligats a la rogativa per demanar a Sant Antoni bones collites i fertilitat per al bestiar. L’escriptor J. E. Gonga, en el seu excel·lent llibre “Les festes de la Safor”, descriu els inicis del “Porrat” a Gandia i a Oliva. En aquest últim poble, hi ha constància des del segle XVII de la benedicció dels animals lligada a la festa de Sant Antoni.

Sant Antoni és considerat el pare dels monjos, ja que amb ell començà la vida monàstica. Sant Atanasi, autor de la “Vida d’Antoni”, presenta l’experiència d’aquest monjo, caracteritzat pel despreniment, la confiança en Déu en la lluita contra el Mal i pel treball i l’almoina als pobres. Sant Atanasi volia presentar la vida d’Antoni, com un model i un exemple per als monjos. Per això són molts els refranys referits al combat i la victòria de Sant Antoni contra el Mal: “Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u. El dimoni en va fer trenta i Sant Antoni trenta-u”. I també: “Per a més glòria del sant, i per a que ràbie el dimoni, diguem tots en veu alta: visca el P. Sant Antoni”.

Nascut a Egipte el 251 al si d’una bona família, per l’Evangeli  renuncià a tots els seus béns per seguir Jesús. La vocació d’Antoni va nàixer de la radicalitat en el seguiment del Mestre. Per això, el nom que espontàniament li donaren els seus deixebles fou “amic de Déu”theophiles, un nom que l’Escriptura havia aplicat a Abraham, i que la tradició cristiana dels primers segles assignava als justos: els màrtirs i més tard els monjos.

Antoni, després de passar un temps a prop del seu poble dedicat a la pregària, se’n va anar al desert, lloc de combat i de trobament amb Déu, on durant prop de 20 anys va fer vida d’ermità. Més tard es retirà a la muntanya, el seu “desert interior”, per viure sol, centrat en la pregària i en el treball. La seua vida, amb una gran multitud de deixebles, va  acabar el 356 quan morí en la pau de Déu.

Al capítol 71 de la “Vida d’Antoni”, Atanasi ens presenta el nostre sant com un home que era estimat per tots. De caràcter pacient i humil de cor, el seu rostre irradiava la bondat de Déu. Per això no estava torbat mai i l’alegria que portava al seu interior feia que no estiguera trist. Aquesta serenitat i la seua mirada plena de simpatia, feia que els qui l’anaven a visitar se’n tornaren amb la pau al cor.

Sant Antoni, com tots els monjos, era un home solitari però també va saber ser solidari! Tot i viure al desert, Sant Antoni el deixava i se n’anava a la ciutat, sempre que feia falta defendre la causa del pobres i dels desvalguts.

Molts pensen, i, maliciosament, així li ho han fet saber al P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, que els monjos hem de limitar-nos a “resar y a callar”, inhibint-nos de les situacions i dels problemes del nostre món. El P. Josep Mª Soler, en una entrevista al dia El País (27 d’agost de 2006) que recomane, responia així, a aquells que ens volen als monjos, muts i a la gàbia: “L’Església hauria de ser més valenta i denunciar clarament situacions en les quals l’Església ni transmet, ni viu l’Evangeli”.

I és que l’Església i els monjos, no podem callar davant les injustícies i l’abús dels poderosos, que xafen els més dèbils. Per això, Sant Antoni ens és model de pregària i també de compromís, de solitud i de solidaritat. Com ho hem de ser tots els monjos

       

diumenge, 12 de gener de 2014

Les retallades són una vergonya (VILAWEB/ONTINYENT, 12/01/2014)


Així s’expressava fa unes setmanes el germà José M. Viadero, director tècnic de la Fundació Juan Ciudad, i membre de l’Orde dels Germans de Sant Joan de Déu.


I és per això, que el 17 d’octubre i davant les Corts Valencianes, es manifestava Caritas, Mans Unides, CDIS i molts religiosos valencians, per tal d’exigir el compromís del Govern de la Generalitat a favor dels més desvalguts, amb polítiques encaminades a afavorir els hòmens i les dones que tenen dificultats econòmiques. Els manifestants demanaven també una política al servei de les persones més fràgils, així com mesures eficaces contra de la corrupció.

Com és possible que els més dèbils de la societat siguen els qui més retallades suporten? No és una indecència que hi haja gent que passe dificultats i que encara facen falta fins a 25 milions d’euros per a obrir l’aeroport de Castelló? O que la Ciudad de la Luz en necessite 1 milió cada mes?

I no és també una indecència que el jutjat demane al Port de València que justifique 59.000 euros en cistelles de Nadal? On van anar eixes cistelles de Nadal? Segur que no van ser regalades a la Casa de Caritat, ni tampoc a cap família necessitada.

El 17 d’octubre, en la presentació del 'Acuerdo de la Sociedad Civil con la Comunitat Valenciana', el President Fabra deia: 'Exigimos lo que nos corresponde'. I per a exigir eixe finançament que tant ens urgeix, per què el President Fabra no fa que els diputats i senadors valencians del PP voten en contra del sr. Montoro i del sr. Rajoy, que discriminen el nostre País?

En aquell acte, el President Fabra deia: 'Empezamos a respirar'. Creu el President que comencem a respirar amb la llista d’aturats que tenim? Creu el sr. Fabra que comencem a respirar amb la jubilació de misèria que cobra la majoria dels pensionistes i que no els permet arribar a final de mes? I els jóvens que han d’eixir del País perquè no troben treball? Creu sr. Fabra que els jóvens que emigren comencen a respirar?

L’informe 2013 de la Fundació Foessa, organització impulsada per Caritas, i que el President de la Generalitat i els seus Consellers no es deuen haver llegit, diu: 'En els últims 5 anys, la renda mitjana ha caigut d'un 4%, mentre que els preus s’han incrementat d'un 10%. Els ingressos de les persones amb rendes més baixes, han caigut d'un 5% des de 2006. La taxa d’atur de la persona principal de la casa, ha passat del 6% al 21,4%. La taxa d’atur dels menors de 25 anys és del 55%. Hi ha un 26,8% de persones en situació de pobresa i exclusió social.' 'Empezamos a respirar', Sr, Fabra?

En el mateix acte, el President Fabra deia també: 'Estamos marcando un hito en la historia de la Comunitat.' Quin 'hito' estem marcant, amb els dependents sense una assistència digna, el copagament dels malalts de càncer, les llistes d’espera als hospitals o els xiquets en barracons? Quin 'hito' estem aconseguint, sr. Fabra, amb cada vegada més polítics encausats? Quin 'hito', sr. Fabra, estem aconseguint, quan 1.600.000 famílies viuen en la pobresa, segons denunciava Jaime Serra, fundador del Banc d’Aliments? Quin 'hito' s’està aconseguint presentant una moció de censura a Oriola, amb encausats?

'Eixos que diuen venerar la Mare de Déu dels Desemparats són els mateixos que deixen desemparats els més dèbils de la societat valenciana.'

'Lo grande y poderosos que somos' de Cristina Tàrrega en l’Acuerdo de la Sociedad Civil con la Comunitat Valenciana, queda manifestament desmentit per la sra. Mairén Beneyto, regidora de Cultura de l’Ajuntamnet de València, que, fins i tot ha dit que 'No hay dinero ni cuadros para un Museo Sorolla.' 

Prou retallades als més desvalguts, sr. Fabra. Comence vostè i els consellers del Govern a retallar-se el sou. I faça una política de suport a aquells que més pateixen. Perquè, com ha dit el papa, primer són les persones.

I no ens vinga amb més mentides sobre si 'empezamos a respirar', perquè hi ha molta gent que està asfixiada per la política del PP d’esdeveniments faraònics.

Caritas, Mans Unides i diversos religiosos valencians van protestar per les retallades immorals del sr. Fabra i del sr. Rajoy. I els bisbes valencians? Per què eixa connivència amb el PP i eixa por a enfrontar-se i a denunciar la política de retallades de la Generalitat?

Fa uns dies, el sr. Serafín Castellano deia que 'el valencianismo está en el ADN del PP.' I és quedava tan ample. I a més, defensava 'el orgullo de sentirse valenciano.' El 'valencianismo' del PP, sr. Castellano, es mostra ben clarament, amb la seua política de retallades, amb la qual vostès maltracten els valencians. I el seu orgull de 'sentirse valenciano', és l’orgull que tenen d’asfixiar els valencians més dèbils. 

No és una vergonya que la Generalitat abuse de les persones més fràgils i més vulnerables? Mentre ells cobren un bon sou, els malalts dependents han de pagar una part del cost de les places que ocupen en centres ocupacionals i de dia. Per això l’Ajuntament d’Ontinyent ajudarà les persones que viuen en la fragilitat, a recórrer contra el copagament. És una vergonya que no té nom, que més de 30.000 persones majors estiguen afectades pel copagament a les residències.

Curiosament, cada any, el dia de la Mare de Déu dels Desemparats, el President Fabra i els seus consellers, l’alcaldessa de València i el President de les Corts Valencianes, ocupen els primers llocs a la Missa d’Infants. Però eixos que diuen venerar la Mare de Déu dels Desemparats són els mateixos que deixen desemparats els més dèbils de la societat valenciana.

És vergonyós que la Generalitat abuse d’aquesta manera dels més fràgils. Però així és com queden ben 'retratats', ja que la dignitat d’un govern es mesura per la manera com tracta els més desafavorits. 

Tant que els polítics del PP han elogiat Nelson Mandela i quin poc cas fan de les seues paraules: 'Una nació no ha de jutjar-se per la manera com tracta els seus ciutadans amb millor posició, sinó per la manera com tracta els qui tenen poc o no tenen res'. I al País Valencià, ja veiem com tracta la Generalitat els més desvalguts.

L’abat del mil·lenari (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/09/2021)

Sant Benet a la seua Regla, un text d’una gran saviesa i d’una més gran humanitat, ens presenta les grans línies que ajuden els monjos a ser...

MONTSERRAT